Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de maig

Esdeveniments

L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders

- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).

Max Hödel (1857-1878)

***

Capçalera del primer número d'El Eco del Rebelde

- Surt El Eco del Rebelde: L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anarquico. Era continuació de la publicació anarcocomunista El Rebelde, editada a Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de publicar-se víctima de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo, probablement un pseudònim. Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de Joan Montseny, Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé i Marcos Zapata, entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en sortiren quatre números (i un suplement al número 3), l'últim el 29 de juliol de 1895, i fou substituït per El Invencible, que únicament publicà un número el 27 d'agost de 1895.

***

Portada d'un número de Discontent

- Surt Discontent: L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer número del setmanari anarquista Discontent. Mother of Progress (Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable fou Oliver A. Verity i en el consell de redacció figuraven George H. Allen, Charles L. Govan i James F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan oficiós de la colònia anarquista «Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA), creada en 1896, i, a més de notícies sobre la colònia llibertària, tractà temes d'allò més divers (amor lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia, capitalisme, política internacional, religió, salut, vegetarianisme, repressió, llibertats d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de George H. Allen, J. I. Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff, Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H. F. Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno), J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic, Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C. Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J. Schelhous, J. T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i Ross Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899 suspengué l'edició i la reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce, Washington, EUA). Aquesta publicació tingué una àmplia difusió i comptà amb dos centres de distribució (Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle, San Francisco i Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos acusat de violació de la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina de correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van traslladar a la petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En sortiren 186 números, l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït per Demonstrator, que es publicà a Lakebay i tragué 142 números entre l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.

***

L'endema de la "Nit de les Barricades"

- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres –Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)– es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.

Naixements

Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894)

- Pilade Tocci: L'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste, Acratos, etc.). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista «itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per «associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Francesco Cacozza (Don Cicco)

- Francesco Cacozza: L'11 de maig de 1851 neix a Fiumefreddo Bruzio (Calàbria, Itàlia) l'anarquista individualista i propagandista llibertari Francesco Cacozza –citat sovint erròniament com Cocozza–, conegut com Don Ciccio. Sos pares es deien Nicola Cacozza, antic empleat ferroviari, i Rosa Iorio. Després de fer els estudis primaris, va marxar de la llar familiar. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevingué com son pare ferroviari. S'instal·là a Nàpols, després d'aconseguir una feina com a cap d'una estació de la ciutat. En 1880 fundà amb Luigi Felicò i Francesco Saverio Merlino Il Grido del Popolo. El 3 de gener de 1881 va ser detingut, amb Merli i altres companys, per «conspiració i atemptat contra la seguretat de l'Estat» després d'haver participat en una manifestació contra la visita reial a Nàpols. El 25 de febrer de 1882 va ser posat en llibertat, però va ser acomiadat per motius polítics de la feina i hagué de sobreviure com a venedor ambulant. Quan Andrea Costa es decantà per «legalisme», el 30 d'abril de 1882 signà, amb Luigi Alvino i Luigi Felicò, un document de trencament amb Francesco Saverio Merlino i demanà a Carlo Cafiero que encapçalés el moviment anarquista a Nàpols. Reincorporat als ferrocarrils, a principis de 1887 va ser un dels promotors del grup «Humanitas» i responsable d'un full del mateix nom, que volia arreplegar les diverses sensibilitat anarquistes d'aleshores, tot i la seva hostilitat cap els «organitzadors». L'agost de 1887 abandonà la redacció d'Humanitas, que s'havia decantat cap a posicions moderades, i fundà amb Giovanni Bergamasco i Luigi Felicò el Cercle Comunista Anarquista «Il Lavoratore», que publicava Il Demolitore, periòdic que passà a dirigir fent apologia de l'individualisme radical. El 12 de febrer de 1889 es va casar amb una hereva, es va acomiadar de la feina i passà a viure a Vietri di Potenza (Basilicata, Itàlia), des d'on visitava sovint Nàpols i es mantenia en contacte amb els companys. L'1 de maig de 1891 va ser detingut, però va intensificar la seva activitat propagandística i col·laborà amb La Croce, que començà a publicar-se en 1892 a Nàpols. A finals d'abril de 1892, abans del «Primer de Maig», va ser detingut preventivament com a mesura de «seguretat pública». El maig de 1896 s'establí de bell nou a Nàpols i en 1897 entrà a formar part del grup «Carlo Cafiero», encapçalat per Michele Acanfora. Poc després, entre el 5 i el 14 de setembre de 1897 publicà, amb Francesco Del Giudice, dos números únics del periòdic Il Turbine, però va ser denunciat per «violació de la llei de premsa». Posteriorment, amb Francesco Del Giudice, intentà reunir els companys dividits per la col·laboració amb els socialistes en la campanya contra el domicili forçat i obtingué la fusió de les dues publicacions anarquistes que s'editaven a Nàpols: Il Turbine i L'Affamato. El març de 1898 signà el manifest en solidaritat amb Errico Malatesta i els redactors de L'Agitazine, aleshores empresonats, i va ser detingut arran dels disturbis esdevinguts el maig d'aquell any. Jutjat el juny de 1898, posà en qüestió la legitimitat del tribunal i es negà a defensar-se, essent condemnat a dos anys de presó per «incitació al delicte». Aconseguí la llibertat gràcies a l'amnistia del 4 de gener de 1899 i va ser amonestat formalment. L'1 de novembre de 1902 es va embarcar com a infermer al vapor Canadà amb destinació cap a Nova York (Nova York, EUA). El 18 de febrer de 1904 reaparegué de bell nou amb un article publicat en el periòdic milanès Il Grido della Folla, fet que li va comportar una condemna de quatre mesos i mig de presó. Un cop lliure, va fer una gira de conferències per la Ligúria i la Toscana amb Gustavo Telarico. El juliol de 1905 passà a dirigir l'efímer L'Iconoclasta. El 12 de juny de 1906 s'introduí a la Cambra dels Diputats per a insultar el president Giovanni Giolitti. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés Nacional Anarquista, que se celebrà a Roma (Itàlia), on es declarà «anarquista individualista». En 1908, amb Carlo Melchionna i Ciro Petrucci, va fer propaganda entre els llogaters dels districtes populars, reunit en Lligues de Resistència, creant seriosos problemes a la Societat del Sanejament, que no va poder portar a terme els desnonaments. A partir d'aquí entrà en una cadena de detencions breus i repetides, però que no el desanimaren. Participà activament en les agitacions contra la pujada del cost de la vida, distribuint sempre fulletons amb escrits seus. En 1909 signà amb Gennaro Mariano Pietraroja un fullet denunciant els «Fets de Sinopoli» (Calàbria, Itàlia), on carrabiners havien matat uns manifestats desarmats. El 5 de juny de 1909 passà a dirigir el periòdic La Plebe, que durà fins el 30 de març de 1910. En aquesta època vivia, per evitar pagar lloguers i no sotmetre's a escorcolls policíacs, en una barraca construïda per ell al Vesuvi, anomenada «Nido Libero» (Niu Lliure), i era molt popular entre la classe obrera, que valorava la seva generositat i coherència. Tot i estar vigilat, el 14 de juny de 1913 aconseguí entrar de bell nou al Parlament, aquesta vegada vestit de sacerdot, però va ser detingut abans que comencés el debat. El 9 de juny de 1914, quan esclataren els disturbis de la «Setmana Roja» a la ciutat, encapçalà les manifestacions, l'assalt a l'estació ferroviària i els durs enfrontaments als carrers fins al 10 de juny quan va ser detingut amb Domenico Aratari i Carlo Melchionna. Recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 3 de gener de 1915 i en els actes del «Primer de Maig», parlant davant els treballadors, prengué partit per la neutralitat a ultrança davant la Gran Guerra, fet pel qual va ser denunciat com «derrotista subversiu». El 24 de maig de 1916, aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut mentre incitava els obrers a lluitar per la pau. El 24 de febrer de 1917 tornà a empresonat arran de les manifestacions contra la carestia de la vida i el 18 de juliol d'aquell any, durant la vaga general de la metal·lúrgica, va ser novament detingut per un manifest que incitava a la desobediència i a la guerra civil i va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 25 de març de 1918 recobrà la llibertat i reprengué les seves activitats, organitzant la Lliga de Resistència dels Llogaters, que el 4 de maig de 1919 organitzà una gran manifestació. El 28 de desembre d'aquell any va ser empresonat per un delicte d'impremta i per «instigació a l'odi entre classes socials». Després de recobrar la llibertat gràcies a una amnistia, el 29 d'abril de 1920 es dirigí als obrers metal·lúrgics en vaga. En aquesta època milità amb Carlo Melchionna i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero». El maig de 1922, per unir els militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Carlo Melchionna, el grup «Prometeo», que trenca amb Giuseppe Imondi i s'adherí a la Unió Anarquista Italiana (UAI). El règim de Benito Mussolini no el va intimidar i va desafiar reiteradament la violència dels escamots feixistes, distribuint propaganda davant el Palazzo Montecitorio de Roma (16 de febrer de 1922), quan va ser detingut després de llançar fulls anarquistes al Saló del Parlament abans d'un discurs de Giuseppe Di Vittorio (30 de maig de 1923), o en denunciar el nou règim triomfal després de l'assassinat de Giacomo Matteotti (22 de desembre de 1924). Vell i aïllat, lluità al límit de les seves forces i en 1927 va ser sotmès a una advertència formal. Francesco Cacozza va morir desemparat i en la misèria el 24 de desembre de 1931 en un hospici per a pobres de Nàpols (Campània, Itàlia).

Francesco Cacozza (1851-1931)

***

Notícia de la detenció de Paul Champalle apareguda en el diari lionès Le Progrès del 23 d'octubre de 1882

- Paul Champalle: L'11 de maig de 1855 neix a Villefranche-sur-Saone (Beaujolais, Arpitània) l'anarquista Paul Eugène Champalle. Era fill de Jean Louis Champalle, moliner, i de Pierrette Marie Clairet, modista. Es guanyà la vida primer de guarnidor i després de tintorer. El 2 d'octubre de 1873 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit i va ser enviat a l'XI Batalló de Caçadors a Batna (Batna, Algèria Francesa; actualment Algèria). A principis dels anys vuitanta era membre de la secció de Villefranche-sur-Saone de la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), animada per Philippe Sanlaville. El 22 d'octubre de 1882 va ser detingut arran de les grans agafades que s'engegaren con a conseqüència de les revoltes de Montceua-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats anarquistes de Lió (Arpitània). El 21 de juliol de 1883 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Villefranche-sur-Saone a 15 dies de presó per «ultratge al agents». El 4 de novembre de 1883 va ser ferit greument d'un cop de ganivet en una baralla a Villefranche-sur-Saone. A principis de la dècada dels noranta vivia al número 10 del carrer de la Quarantaine de Villefranche-sur-Saone. A mitjans de gener de 1892 va ser delegat al Congrés Regional Anarquista celebrat a Lió, on es va pronunciar a favor de la participació dels anarquistes en la manifestació del Primer de Maig. El 22 d'abril de 1892, ben igual que els d'altres companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat i va ser posat en llibertat. En aquesta època, amb altres companys (Nicolas Berthet, Gillet, Albert Lagier, etc.), era un dels animadors del grup anarquista que es reunia tots dels dissabtes al domicili de Pierre Desgranges, al carrer Étienne Poulet. En 1894, segons informes policíacs, estava en contacte amb l'anarquista Louis Guittard i rebia fullets anarquistes, essent el seu domicili escorcollat sense cap resultat en diverses ocasions. El 19 de febrer de 1894 el seu domicili va ser perquirit i fou detingut, però va ser posat en llibertat l'endemà. En novembre de 1894, després de la detenció de l'anarquista Denis Fayard a París (França), el seu domicili, i el de son germà Émile Champalle, va ser escorcollat i es trobaren vuit testaments de militants (Paul Champalle, Nicolas Creancy, Antoine Desgranges, Jean Benoît Diochon, Jean Marie Fournet, Philibert Marcel, Clotilde Marchand i Louis Saint-Lager), on aquests es declaraven lliurepensadors i que volien ser enterrats civilment. En 1896 era membre del consell d'administració de la Societat Cooperativa dels Obrers Tintorers de Villefranche-sur-Saone i en 1902 estava subscrit a Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean Louis Alban (5 de març de 1894)

- Jean Alban: L'11 de maig de 1858 neix a l'antic VI Districte (actual XI Districte) de París (França) l'anarquista Jean Louis Alban. Sos pares es deien Élie François Xavier Alban i Mélanie Victorine Boireau. Es guanyava la vida treballant de llauner especialista en galvanització. Segons l'informe del confident Barbier, el 19 de gener de 1893 assistí a una reunió anarquista celebrada al carrer Petit Thouars on va proposar fer propaganda anarquista en el sorteig de la lleva i difondre l'abstenció en ocasió de les properes eleccions. El 3 de juny de 1893 era present en un míting de protesta contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptista Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, que arreplegà unes cinc-centes persones, i on es protestà contra les violències policíaques i es mostrà la camisa de Foret plena de sang a resultes de la seva detenció. El 10 de juny de 1893 assistí al míting de protesta, organitzat pels estudiants socialistes, celebrat a la Sala Progrès, al número 36 del bulevard de l'Hôpital, on assistiren unes sis-centes persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 era present, juntament amb altres quatre-centes persones, a la conferència pública sobre els càstigs a les presons que se celebra a la Sala Commerce. El 4 de juliol de 1893 assistí a un míting contra el tancament de la Borsa del Treball de París. A principis de setembre de 1893 aferrà, amb els germans Eugène i Henri Wagner i E. Mürch, un «Manifest dels dinamitadors», 1.500 exemplars del qual havien estat enviats des de Londres (Anglaterra) per Ernest Lassalas. El 2 de setembre de 1893 era present en una reunió pública, amb altres cent-cinquanta persones, al pati de l'escola del carrer Ramponneau, on reivindicà l'abstenció política. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar celebrada al número 70 del carrer Angoulêma on Sébastian Faure va fer una conferència. El seu nom figurava en un llista d'anarquistes parisencs establert el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia. El 5 de març de 1894 va ser detingut per pertinença a «associació criminal» i el seu domicili, al número 25 del carrer Pressoir de París, va ser escorcollat sense èxit per la policia; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, recobrant la llibertat el 6 d'abril d'aquell any. El 2 de juliol de 1894 va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Foto policíaca de Charles Simon

- Charles Achille Simon: L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Era fill natural de la modista Marie Simon. Jove aprenent de vidrier a París (França), va ser condemnat a dos mesos de presó per robar una plaça de zinc al seu patró. Es va revoltar per la injustícia del procés de Charles Dardare. Henri Decamps i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Edmond Benoît i del seu substitut Léon Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la colònia penitenciària de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), trobà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar-ne a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

Charles Achille Simon (1873-1894)

***

Notícia orgànica d'Henri Antoine apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'1 de juny de 1912

- Henri Antoine: L'11 de maig de 1884 neix al IX Districte de París (França) l'actor teatral i anarquista Henri Adolphe Antoine. Era fill de Léonard André Antoine, director teatral i crític dramàtic, i de Marie Lucette Rambour, comercianta de moda femenina. Son pare va ser el fundador del Théâtre-Libre i del Théâtre-Antoine i director del teatre de l'Odéon entre 1906 i 1914, i considerat com un dels homes de teatre més importants del seu segle. El 13 de novembre de 1902 Henri Antoine s'allistà voluntari a l'exèrcit francès per quatre anys i dos dies després va ser enviat al 72 Regiment d'Infanteria. El 13 de febrer de 1904 va ser nomenat caporal i el 13 de novembre de 1906 passà a la reserva amb un certificat de bona conducta. Home de teatre com son pare, en 1908 va fer les seves primeres actuacions al teatre Mévisto de París i aquest mateix any va concebre el projecte de crear un teatre ambulant de barriada desmuntable, que interpretaria obres noves amb actors de qualitat, projecte va ser anunciat per la revista artística La Rampe. Aleshores vivia al número 50 del carrer Camat de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França). En aquests anys va interpretar obres teatrals en diversos indrets populars. El 31 de maig de 1910 es va materialitzar el seu projecte i es va fer la primera representació del «Théâtre du Peuple» a la gran sala d'espectacles «El Globe» de París, amb obres de diversos autors (Gustave Fabius de Champville, Jorge Destèves, Léon Michell, Jacques Monnier i Georges Walder), a més de poemes i cançons. El «Théâtre du Peuple» volia donar teatre social de qualitat a barris i poblacions de província a preus populars. El 31 d'agost de 1910 va fer la xerrada «La propagande et le Théâtre» en les «Xerrades del IV Districte de París» de La Libre Discussion. Entre 1911 i 1913 col·laborà en Le Libertaire i entre 1911 i 1912 va ser secretari del Sindicat d'Autors i de Gents de Lletres. El gener de 1912 se sumà al projecte de «Théâtre du Peuple» l'anarquista Émilie Guichard. El 25 de gener de 1912 es creà la cooperativa «Cercles dels Amics del Théâtre du Peuple», domiciliada al número 128 de l'avinguda Philippe-Auguste del XI Districte de París, formada, entre altres, per destacats anarquistes, socialistes i sindicalistes (Maurice Bouchor, A. Bourgoint, P. Campana, Ch. Duffart, Émile Kress, René de Marmande, Pierre Moranne, Vigné d'Octon, Lambert de Saumanès, A. Traversi, Maria Vérone, etc.), i de la qual va ser nomenat tresorer. L'11 d'abril de 1912, en una reunió dels cooperativistes del «Théâtre du Peuple», en va ser nomenat administrador gerent. En 1913 vivia al número 73 del carrer Sedaine de l'XI Districte de París. El novembre de 1913, a iniciativa de l'anarquista «Comitè Femení contra la Llei Berry-Millerand, els presidis militars i totes les iniquitats socials», va fer un curs de dicció i de teatre per a formar oradores i actrius capaces d'interpretar obres de temàtica social en les festes militants. En 1913 va dirigir el grup teatral «Le Chariot du Peuple», que va fer representacions de Jules Renard a diferents centres llibertaris. En aquesta mateixa època Armand Guerra, i altres, creà la cooperativa «Cinéma du Peuple», amb les mateixes intencions, però des del cinema. El gener de 1914 organitzà una gira de representacions d'obres teatrals de Jules Renard (La biote, Pain de ménage i Poil de carotte) a benefici de Le Libertaire. Quan esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, destinat al Regiment d'Infanteria d'Amiens (Picardia, França) i enviat al front. Henri Antoine va morir el 20 de maig de 1915 a Aubigny-en-Artois (Nord-Pas-de-Calais, França) per «ferides de guerra».

***

Evelio Boal López

- Evelio Boal López: L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Sos pares es deien Miguel Boal Labajo, empleat, i Benita López Ortega. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de l'empresa La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers a suggerir la creació d'una federació anarquista ibèrica. Va ser un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització era assolir el «Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En el Ple de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.

Evelio Boal López (1884-1921)

***

Eduardo María Vázquez Aguirre

- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. Sos pares es deien Castor Vázquez Otero, llaurador, i Antonia Aguirre Gallastagui. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912)

- Marie Vuillemin: L'11 de maig de 1889 neix a Mons (Hainaut, Valònia) l'anarquista Marie Félicie Vuillemin, també coneguda com Marie La Belge, Marie La Rouge o Marie Schoofs. Quan tenia uns vint anys marxà cap a París (França) on treballà d'obrera per tres francs diaris. Es casà amb un obrer pintor que es deia Schoofs, que ella qualificà de violent i bregador. Finalment abandonà son marit i el juny de 1910 retornà al domicili de sa mare, al número 131 del carrer Tourette de Charleroi (Hainaut, Valònia). Es posà a fer feina al cafè «Au Repos des Travailleurs», regentat pel matrimoni Decuber, al cantó del carrer Zénobe Gramme amb el bulevard del Nord de Charleroi, com a dona de feines. En aquesta època conegué l'anarquista il·legalista i insubmís Octave Garnier, que aleshores treballava en la construcció d'un túnel. La parella decidí anar-se'n a Brussel·les (Bèlgica) i el dia abans de partir el cafè on ella treballava va ser robat. Les autoritats buscaren Garnier com a primer sospitós d'aquest robatori i, pressionats per la policia, ambdós fugiren l'abril de 1911 de Bèlgica cap a  París (França). La parella s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), seu del periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, on trobà altres anarquistes (Jean de Boë, Raymond Callemin, Edouard Carouy, Victor Serge, etc.) i anarcoindividualistes partidaris de l'anarquisme il·legalista que acabarien creant la «Banda Bonnot». El 20 de gener de 1912 va ser detinguda durant la investigació sobre l'agressió a un cobrador de la Société Générale, però durant la instrucció no va ser inculpada i fou alliberada el 21 de març de 1912. El 15 de maig de 1912 va ser novament detinguda a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) i durant els primers interrogatoris a la presó parisenca de Saint-Lazare es negà a declarar; posteriorment, en un altre interrogatori, facilità la identificació del seu company. Jutjada per l'Audiència del Sena el 27 de febrer de 1913 en el judici a la «Banda Bonnot» sota l'acusació de complicitat i encobriment de robatori, va ser absolta de qualsevol càrrec i posada en llibertat. Retornà a Cherleroi, on regentà una botiga al carrer de la Régence. Marie Vuillemin va morir en 1963 a Charleroi (Hainaut, Valònia).

***

Foto antropomètrica de Massimo Morisi

- Massimo Morisi: L'11 de maig de 1890 neix a Chiaravalle (Alseno, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista i resistent antifeixista, Massimo Morisi, que va fer servir els pseudònims Maurizio Morigi i Nemo. Fill d'una família nombrosa pagesa, sos pares es deien Domenico Morisi i Camilla Villaggi. Fins als 13 anys visqué a Chiravalle, treballant de pagès amb son pare, moment en el qual la família va ser desallotjada de les terres que conreaven i es traslladà a Castione Marchesi (Fidenza, Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre uns vuit anys. Posteriorment es traslladà a Baselica Duce (Fiorenzuola d'Arda, Emília-Romanya, Itàlia) i després restà tres anys a Castelnuovo Fogliani (Alseno, Emília-Romanya, Itàlia); durant tot aquest temps treballà de pagès i acabà amb sa família a Busseto (Emília-Romanya, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat a Gorizia (Friül). En 1916 va ser capturat pels austríacs i internat en un camp de concentració, on va romandre fins al final del conflicte. Mentrestant, sa família s'havia traslladat a Sant'Andrea, llogaret de Busseto, on s'integrà en la Lliga de Pagesos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1921 es traslladà a Fidenza (Emília-Romanya, Itàlia), d'on el novembre de 1922 hagué de fugir per evitar les represàlies feixistes, que l'havien intentat apallissar en dues ocasions. Amb el suport de la població local, creuà la frontera clandestinament per la zona de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Instal·lat a Toló (Provença, Occitània), durant anys, sota el nom de Maurizio Morigi, desenvolupà una intensa activitat política i va ser fitxat com a «comunista activíssim i antifeixista insaciable». En 1929 era membre de les Joves Guàrdies Antifeixistes (JGA) i de la cèl·lula comunista italiana de Toló. En un informe del consolat italiana de Toló de 1934, va ser qualificat de «propagandista antifeixista i antinacional, amb sentiments violents i amenaçadors contra els elements feixistes italians de Toló». En aquesta època treballà en diverses tasques (pagès, paleta, terrelloner, veremador, saliner, etc.). Encara que sa família estava constantment vigilada per la policia, aquesta no pogué interceptar la correspondència; en 1937, però, la policia interceptà les seves comunicacions. En aquesta època regentava un petit negoci de comerç ambulant i formava part del Comitè Pro-Espanya. El maig de 1937 va ser detingut per la policia de Banhèras de Luishon (Luixonès, Gascunya, Occitània) quan intentava passar a la Península. Posteriorment, amb una vintena de voluntaris de Toló, entrà a la Península via Tolosa de Llenguadoc i Andorra. Segons els serveis d'intel·ligència italians, entre juny i setembre de 1937 lluità com a «milicià roig» a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Santander (Cantàbria, Espanya). Posteriorment s'integrà en la Columna Italiana «Carlo Rosselli». L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres anarquistes (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Pompeo Crespi, Santiago Pisani, etc.). L'agost de 1938 retornà a França, però va ser expulsat del país per contravenció de les disposicions de residència d'estrangers. Malgrat tot, va romandre a França gràcies a la xarxa de suport. El setembre de 1939 va ser detingut i tancat al camp de concentració de Vernet, on va trobar excombatents de la guerra d'Espanya. Quan la invasió de França per les tropes alemanyes, els presos polítics italians van ser traslladats a camps de concentració alemanys o retornats a la Itàlia, i ell va ser lliurat a les autoritats feixistes a la frontera de Menton (Provença, Occitània). Traslladat a la presó de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser interrogat per la policia. El 4 de febrer de 1941, per ordre de la Comissió Provincial per la Designació de Confinament, se li va assignar residència per cinc anys a l'illa de Ventotene per «activitats antifeixistes i antinacionals a la pàtria i a l'estranger». El 4 d'agost de 1943 va ser posat en llibertat i es pogué reunir amb sa mare, instal·lant-se a Salsomaggiore Terme (Scipione, Emília-Romanya, Itàlia). El 30 de maig de 1944 es passà a la resistència sota el nom de Nemo i l'octubre de 1944 va ser nomenat inspector de brigada partisana (destacament «Puzzarini» de la 12 Brigada Garibaldi i destacament «Fermo» de la 135 Brigada Garibalid «Mario Betti»), càrrec que mantingué fins el final de la guerra. Massimo Morisi va morir el 24 de desembre de 1967 a Alseno (Emília-Romanya, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la «Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

Cartell de la gala

- Estrena de Les anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Naixements

Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

- Jules Régis: El 10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi Otomà; actualment Beyoğlu, Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i després anarquista Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger. Sos pares es deien Luis Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898 formà part del grup de militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave i Émile Pouget d'«aprofitar-se de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Révolte, fundat per Guillaume Auguste Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions preparatòries per a l'edició del periòdic L'Homme Libre. Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del «Grup de Socors als Detinguts Polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de 1900 participà en un míting de protesta contra les condemnes de militants detinguts duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de «Fort Chabrol» i acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19 de maig de 1900 presidí un míting a favor dels anarquistes alliberats de Montjuïc celebrat a la Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules Régis va morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat assassinat a cops de barres de ferro.

***

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein, Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès «complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del judici de Prosper Guyard apareguda en el diari parsisenc Le XIXe Siècle del 27 d'agost de 1896

- Prosper Guyard: El 10 de maig –algunes fonts citen el 10 d'abril– de 1864 neix a Welferding (Lorena, França; actualment pertany a Sarreguemines, Lorena, França) l'anarquista Prosper Michel Guyard. Establert a París (França), no tingué domicili fixe i dormia als asils nocturns de la ciutat. A principis de 1893 marxà cap a Brest (Bro Leon, Bretanya) i s'instal·là al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, Eugène Hamelin, André Bizien, Régis Meunier, Jean Marie Petrequin, Adolphe Sèvre i les seves respectives companyes. Es dedicà a vendre la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) pels carrers. En aquesta època treballava de representant per a l'empresa de màquines de cosir «Singer». Com a membre del Comitè de Propaganda Socialista Anarquista, en les eleccions legislatives del 20 d'agost i del 4 de setembre de 1893 va ser candidat abstencionista de la I Circumscripció de Brest, juntament amb Jean Henry Demeule, Jean-Marie Guerenneur i Eugène Marion. El novembre de 1893, en una investigació de la policia, va ser inscrit en la llista d'anarquistes destacats del departament de Finisterre, on es feia notar que no tenia professió ni domicili fixe. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va decomissar un bagul ple de periòdics i de cartells anarquistes. En aquesta època tenia per amant Jeanne-Louise Paul, que vivia al número 47 del carrer Rampe de Brest amb son company, també treballador de «Singer» i amb qui tenia un fill i una filla, i el 31 de gener de 1894, per qüestions sentimentals, Prosper Guyard intentà a Guingamp (Bro Dreger, Bretanya) suïcidar-se d'un tret i va ser ingressat greument ferit a l'Hospici Civil de la ciutat –Jeanne-Louise Paul es va enverinar mortalment amb estricnina el 20 de setembre de 1894. L'1 de maig de 1894 abandonà Brest i marxà cap a Paris i el 22 de maig arribà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà en la construcció de pintor i de paleta. Al cafè de la pensió que ocupava, destacà per les seves idees anarquistes i cants revolucionaris. El juny de 1894 freqüentà les reunions del Cercle Catòlic de Saint-Rémy i va rebre nombroses ajudes econòmiques del capellà. El 16 de juliol de 1894, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, intentà ser contractat a la fàbrica tèxtil «Ets Harmel Frères» de Warmeriville (Xampanya-Ardenes, França), on argumentà que volia allunyar-se de Reims i dels seus companys anarquistes, però l'empresa «Ets Harmel Frères» no el trobà creïble i no el contractà. El 25 d'octubre de 1894, segons informes policíacs, abandonà «furtivament» Reims i marxà cap a París. A la capital francesa, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, aconseguí feina en el diari clerical Le Monde. El 26 d'agost de 1896 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena, com a gerent de Le Libertaire, per haver publicat articles qualificats com «apologia del crim» –sota el seu nom signà una curta biografia de Sante Geronimo Caserio, assassí del president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, en l'aniversari de la seva execució– i va ser condemnat a un any de presó i a 500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació del 17 d'octubre d'aquell any. En aquesta època figurava en el registre d'anarquistes com a «perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 31 de geneer de 1895

- Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos (1915)

- Francisco Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales Sirgado. Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i Catalina Sirgado, mestra. Seguí la professió de sos pares i després de treure's el títol, el 22 de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la escola de Zahínos –dos dies abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per incompatibilitat de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat Civil «El Progreso de Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i gestionar la propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos del poble havien comprat en subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual ocupà diversos càrrecs en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència en 1905. Entre 1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser elegit alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de gener de 1910 i desembre de 1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) per «detenció arbitrària». En 1919 ocupà la plaça de mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella, Espanya) i en 1922 exercí a l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya). Sa companya fou Luisa Casamar Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no suraren tots; aquests tingueren una educació moderna i avançada a la seva època, i tots tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres d'ells (Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la Revolució, seguint l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936 s'afilià al Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'1 d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre novembre de 1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió Provincial d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va col·laborar en una comissió creada per a defensar el patrimoni artístic provincial. Després del triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de Henares (Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre declaració jurada, on va afermar la seva militància llibertària, a Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la presó de Brihuega (Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de Guadalajara, on es va instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en uns assassinats comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va començar el procés i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra anarquista, d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús d'armes de foc, d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot això deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny, després de separar-lo definitivament de la seva professió de docent, va ser condemnat en consell de guerra per «auxili a la rebel·lió militar» a 20 anys, pena que va ser commutada per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de Guadalajara. El 10 de març de 1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al penal de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo (Galícia). Durant la conducció en corda de presos, va ser ingressat com a reclús en trànsit a la presó de Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941 Francisco Portales Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va morir per «col·lapse cardíac a causa d'una insuficiència mitral», però diversos testimonis afirmaren que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a llegir altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa família, el 18 de març a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri municipal d'El Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà la seva exhumació per a ser enterrat dignament.

Francisco Portales Sirgado (1871-1941)

***

Necrològica de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de març de 1948

- Francis Prost: El 10 de maig de 1873 neix a Moulins (Borbonès, Occitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador François Prost, conegut com Francis Prost, que va fer servir els pseudònims Protal i Proust. Era fill de Jean Prost, sastre, i de Claudine Dérichard. Establert a París (França), milità en el sindicalisme socialista i en el Partit Obrer (PO) de Jean Allemane. En 1895 treballà de grum d'hotel i vivia al número 1 del bulevard dels Italians de París. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el periòdic socialista Le Parti Ouvrier i a mitjans de 1896 era secretari del Grup de l'Escola de Propaganda del PO. Gràcies a la influència de Sébastien Faure es passà a l'anarquisme. En 1896 treballava d'empleat d'oficina al diari Le Petite République, fet que, segons informes policíacs, resultava sospitós a certs companys que pensaven que passava informació del moviment anarquista a les files socialistes. Fou membre, amb Fernand Pelloutier, del Sindicat d'Empleats i participà en la fundació de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de gener de 1897, amb altres companys (Gustave Leboucher, Musch, Émile Pouget, Roger Sadrin i alguns espanyols i italians), participà en una manifestació a la tomba de Louis Auguste Blanqui al cementiri de Père Lachaise, on, amb Sadrin, pronuncià un violent discurs tot fent una crida a la revolució. El 18 de març de 1897 va ser el principal orador d'una vetllada familiar en commemoració de la Comuna de París celebrada a la Sala Turpin, on assistiren més de 150 persones, i a la sortida de la quall ell va fer una col·lecta en suport de la companya de l'anarquista Auguste Vaillant; l'endemà, va fer una conferència a la Sala Commerce, davant unes 200 persones, en protesta contra la detenció de set companys durant una manifestació a l'església de Saint-Ambroise, on aquests van ser apallissats per la policia i pel sagristà armat d'un bastó emplomat. En aquesta època sembla que va ser secretari de redacció de Le Libertaire, va estar en contacte amb la redacció de Le Père Peinard i, com a membre de la Internacional Científica, va fer una gira propagandística amb Ernest Girault en nom d'aquest grup. El 26 de juny de 1897, amb altres companys (Jean-Baptiste Broussouloux, Sébastien Faure, Ernest Giraud, Albert Létrillard, Charles Malato, Léon Parsons, Ernest Rocher, Marcel Sembat, Joseph Tortelier, etc.), parlà en un gran míting a benefici dels anarquistes catalans exiliats i perseguits en el «Procés de Montjuïc», que se celebrà a la Sala Pétrelle de París. El 4 de juliol de 1897, en un míting contra la repressió policíaca presidit per Alfred Ebner, Prost reprotxà alguns destacats anarquistes el seu discurs «moralitzador». En aquesta època mostrà la seva oposició als sindicats i va fer una crida a crear candidatures abstencionistes davant les properes eleccions. El 3 d'octubre de 1897 participà, amb Marcel Boala, Georges Brunet, Ernest Girault, Roger Sadrin, Joseph Tortelier i altres, en la conferència pública contradictòria «Les exploits de la Police, la peste religieuse, la pain cher», celebrada a la Sala Cheval-Blanc de Montreuil (Illa de França, França). A principis de desembre de 1897 animà un grup anarquista (Marcel Boala, Laffon, Albert Libertad, Lucas, etc.) que es reunia en una taverna al número 164 del l'avinguda Parmentier i s'encarregà de la redacció d'un manifest antipatriota i d'un altre abstencionista. En 1898 va ser editor gerent del full Défense de G. Étiévant aux Assises de Versailles 1892, publicat pel setmanari anarquista parisenc Le Droit de Vivre, animat per Constant Martin, i del qual va ser gerent del seu darrer número del 15 de juny de 1898. El març de 1898 va ser processat, juntament amb Baptiste Maynard, per haver fet imprimir i distribuir el cartell «Manifest aux conscrits», però el seu cas va ser sobresegut. El 15 de setembre de 1898, en una reunió anarquista celebrada al número 168 del carrer Charenton sobre l'atemptat de l'anarquista Luigi Luccheni contra Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, dies abans, es negà a condemnar aquest assassinat. Com a gerent de Le Cri de Révolte, el 15 de novembre de 1898 va ser condemnat a sis mesos per presó per «apologia del crim», en relació a l'assassinat d'Isabel de Baviera; a resultes d'aquesta condemna, son infant va ser recollit per Georges Butaud i sa companya Sophie Zaïkowska. A partir de setembre de 1899 va ser l'organitzador del Sindicat Lliure dels Irregulars del Treball i dels Manobres, el qual, el febrer de 1900, comptava amb una cinquantena d'afiliats. En aquests anys va ser col·laborador de diferents periòdics anarquistes, com ara La Nouvelle Humanité (1895-1898), Le Libertaire (1895-1899), Le Cri de Révolte (1898-1899) o L'Homme Libre (1899), del qual també va ser administrador. En 1900 funda la Librairie Sociologique i la Biblioteca Libertaire de Belleville, al número 81 del carrer Julien-Lacroix, de la qual va ser secretari i on va fer nombroses conferències, a més de ser secretari de l'efímer Cercle d'Ensenyament Llibertari de Belleville, que es reunia al mateix local. També va ser un dels animadors, amb Charles Malato i altres, de les Universitats Populars. El 24 de novembre de 1900, amb Ferdinand Calazel, va fer la conferència «Liberté et religion; solution de la question sociale» a Vitry-lès-Reims (Xampanya-Ardenes, França) i l'endemà, amb Victor Grimbert, la titulada «L'évolution econòmiques et la Révolution» a Bazancourt (Xampanya-Ardenes, França). A partir de 1901 va ser gerent de la revista parisenca L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducation libertaire (1900-1902), atiadora dels cursos llibertaris d'ensenyament superior per a adults, els quals havien començat el 12 de febrer de 1899 a la Salle des Sociétés Savantes de París, amb el suport de Jean Grave i de Pierre Quillard. Posteriorment s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on visqué al número 45 del carrer Mont d'Arène, i freqüentà assíduament militants anarquistes locals, com ara Pierre Degreef o Victor Grimbert. En 1900 va ser candidat abstencionista pel barri del Combat del XIX Districte de París. El febrer de 1901 marxà cap a Chalons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on, segons la policia, s'entrevistà amb l'anarquista Arthur Wilkin. El 17 de febrer de 1901 va fer una conferència, amb Henri Fabre, a la Tour Eiffel de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Instal·lat a Amiens (Picardia, França), en 1902 participà en la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) i fou membre de la «Societat per a la creació i el desenvolupament de la colònia de Vaux». El 4 de maig de 1902 va fer, amb Ernest Girault, la conferència «L'Anarchie, sa philosophie, son ideal», a la Sala Fourny de Montreuil-sous-Bois (actualment Montreuil, Illa de França, França). El 13 de setembre de 1902 va fer la conferència «Fondation d'un théâtre libertaire», a la Sala Boucher, organitzada per «L'Idée Libre». El 14 de setembre de 1902, va fer la conferència «De la liberté communiste dans una colonie communiste», en una gran reunió pública celebrada a la Salle de la Coopération des Idées del Faubourg Saint-Antoine, on també prengueren la paraula altres destacats anarquistes (E. Armand, Henri Beylie, Georges Butaud, Albert Kienert, Papillon, Paraf-Javal, Henri Zisly, etc.). Col·laborà en el periòdic antimilitarista parisenc Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), òrgan del Grup Antimilitarista del Faubourg Saint-Antoine, animat per Albert Kienert. El 14 de desembre de 1902 participà en una reunió organitzada per «Les Naturiens» al cafè del número 15 del carrer Durantin de París per organitzar la campanya abstencionista i per parla de colònies llibertàries. També entre 1903 i 1904 col·laborà regularment en el periòdic L'Aube Nouvelle. Organe des comunistes libertaires de l'Est, animat per Pierre Dumas. En 1903 va llegir públicament el seu drama social En révolte. El 7 de febrer de 1903 fou orador, amb altres companys (Georges Butaud, Libertad, Charles Malato, Paraf-Javal), en un gran míting de protesta en favor de la repressió de la «Mano Negra» a Espanya, organitzat per Le Réveil de l'Esclave i celebrat a la Sala Lafont d'Aubervilliers (Illa de França, França). També tingué relacions amb el periòdic sindicalista llibertari algerí Le Réveil de l'Esclave (1904). En els anys deu vivia al número 7 del carrer Saint-Leu d'Amiens i col·laborà en la primera època del periòdic anarquista Germinal de la ciutat. En aquests anys fou membre del grup local d'Amiens de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i en el grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, en 1915, va ser declarat exempt per al servei i posteriorment va ser convocat per a la revisió, però no es presentà i va se declarat insubmís. El 12 de juliol de 1919 es casà a Bussy-lès-Poix (Picardia, França) amb Coralie Yvonne Roche. Posteriorment s'establí a Vichy, on treballà de firaire i formà part de «La Libre Pensée». En 1936, encara que vell i malalt, participà en el suport de la Revolució espanyola. El 7 de desembre de 1936 presidí, amb Henri Chazal i Antoine Glachet, un míting organitzat pel Grup d'Estudis Socials i Filosòfics, celebrat a la Sala de Festes de Vichy, al qual assistiren unes 200 persones. En aquesta època treballava de perfumer i, segons la policia, va ser l'autor d'uns cartells signats «Les anarchistes de l'arrondissement de Lapalisse». En 1947 era membre de la comissió administrativa de l'VIII Regió de la Federació Anarquista (FA) i participà en una gira de propaganda organitzada per aquesta organització a la seva regió. Francis Prost va morir el 10 de febrer de 1948 al seu domicili, al número 82 del carrer Jean Jaurès, de Vichy (Alvèrnia, Occitània).

***

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

- Albert Cusset: El 10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais, França) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot, costurera. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort als èmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 30 de juliol de 1901 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Victor Méric

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou Germaine Égé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

La «Banda de Luxemburg» en la primera audiència del seu judici (París, 8 de juliol de 1907)

- Paul Féchant: El 10 de maig de 1886 –algunes fonts citen erròniament el 18 de maig de 1885– neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya) l'anarquista Paul Honoré Eugène Féchant. Sos pares es deien Paul Théodore Féchant, recaptador, i Maria Gabrielle Jouan. Seguí la professió de son pare i entre 1901 i 1905 treballà d'empleat al Ministeri de Finances a París (França), feina de la qual va ser acomiadat a causa de les contínues absències. Restà cuidant sa mare, fins l'abril de 1906 que passà a viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser detingut amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel Arrandet, Jean Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles Berthelon, Fernand David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon Guidi, Émile-Théodore Guilhon, François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot, Arsène Le Béguec, Désiré Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson, Auguste Mousset, Lucien Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet, Eugène Vial, Germaine Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de l'anomenada «Banda de Luxemburg», especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el 14 de juliol de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per «fabricació de falsa moneda» i per ser el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre ells Paul Féchant. El 4 de maig de 1909 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Susanne Rubens Vauttier. A la dècada dels deu vivia al número 1 de la cruïlla de l'Odéon, al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista «La Ghilde (Les Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914 mantenia aquesta situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En 1915 abandonà París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky i Gorodietzki. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki), empleat, i Aline Grenitz (Alice Grenetz), costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la «Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Era fill d'Ignacio Castellote Asensio, pellaire, i de Patricia Benito Albertos. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).

***

Henri Lion

- Henri Lion: El 10 de maig –moltes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Sos pare es deien Jean Louis Lion, tipògraf anarquista, i Anne Durand. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. El 8 de febrer de 1919 es casà a Tolosa amb Justine Elise Gassau i el 29 de desembre de 1924 novament a Tolosa amb Marie Rose Amélie Manzac. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion».

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de maig

Esdeveniments

Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968)

- París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona».  A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril, és ocupada pels treballadors.

Naixements

Notícia del processament d'Armand Giffard apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 28 de setembre de 1889

- Armand Giffard: El 9 de maig de 1864 neix al barri de la Ville en Bois de Chantenay (actualment un barri de Nantes, Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Armand Giffard. Era fill de René Giffard, xocolater, i de Marie Louise Cibille, bugadera. Es guanyava la vida treballant de torner metal·lúrgic. El setembre de 1889 va ser denunciat a Nantes per «ultratges a la moral pública», juntament amb Joseph Cail i Victor Cail, per haver aferrat el cartell Le Père Peinard au populo. Participà activament en la campanya abstencionista per a les eleccions legislatives de 1889. A principis dels anys noranta figurava en un llistat d'anarquistes de Nantes elaborat per la policia, on s'assenyalava que era present a totes les reunions públiques i assistia a tota mena de manifestacions. El 29 d'abril de 1899 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb la bugadera Marie Honorine Bodin, divorciada de Ludovic Septier. En aquesta època seguia treballant de torner i vivia al número 122 del carrer Tête d'Or. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

David Edelstadt

- David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus –«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants– s'utilitzava sovint contra les minories ètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup «Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de «Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit, Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als «Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.

David Edelstadt (1866-1892)

***

Neno Vasco

- Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni, Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicà Evolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho –comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna–, Marques da Costa –editor del periòdic O Trabalho–, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

***

Notícia de l'arrest de Clément Bernon apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de novembre de 1903

- Clément Bernon: El 9 de maig de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Clément Firmin Bernon –algunes fonts citen erròniament el segon nom com François. Sos pares es deien Antonie Justin Bernon, fuster, i Marie Sophie Bosq. Es guanyava la vida com son pare, fent de fuster. El novembre de 1903 va ser arrestat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) per vagabunderia i necessità assistència. En 1910 va ser detingut a Lausana (Vaud, Suïssa) per «entrebanc a la llibertat» i expulsat del cantó. Distribuïdor dels periòdics revolucionaris (La Guerre Sociale, La Voix du Peuple), freqüentà els cercles anarquistes de Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre de 1910 la policia va reportar que havia abandonat Ginebra i havia marxat cap a Lió (Arpitània). El 13 de maig de 1911 es casà al III Districte de Lió amb Jeanne Angeline Allais. Sembla que en 1914 emigrà, amb dos germans seus, al Canadà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

- Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Sos pares es deien Nicasio Suberviola i Simona Baigorri. Era fill d'una família nombrosa de sis germans que treballaven de paleta –dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular –clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de «Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup «Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions –només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

Ramon Alentorn Tarragó

- Ramon Alentorn Tarragó: El 9 de maig de 1897 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Alentorn Tarragó. Sos pares es deien Ramon Alentorn March i Dolors Tarragó Bigordà. Pagès de professió, vivia al número 38 del carrer Castell de Flix i estava casat amb Ramona Franch Pagès, amb qui tenia un fill. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Flix. També presidí l'Ateneu Recreatiu «L'Obrera» i del Sindicat Agrícola de la localitat. Aquesta entitat cultural, que passà a ser controlada per la CNT-FAI durant el període revolucionari, acollí la major part dels anarquistes locals. Quan entraren els feixistes a Flix en 1938 fugí cap a França, però els precs de la seva companya el feren tornar al poble, on va ser detingut i portat el 21 d'abril de 1939 a la presó de Falset (Priorat, Catalunya). Jutjat en consell de guerra sumaríssim el 9 de maig d'aquell any, va ser condemnat a mort sota l'acusació, entre altres delictes, d'haver participat en els «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. Ramon Alentorn Tarragó va ser afusellat el 8 d'agost de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat. Son germà, Carles A. Alentorn Tarragó va morir al camp d'extermini nazi de Gusen.

***

Necrològica de Gregorio Charlez Bastida apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Gregorio Charlez Bastida: El 9 de maig de 1899 neix a Conchel (Montsó, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Alberto Charlez Bastida –el primer llinatge també citat Charles. Sos pares es deien José Charlez i Blasa Bastida. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). L'agost de 1937, quan la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola), encapçalada per Enrique Líster Forján, contra les col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i empresonar; el febrer de 1938 encara restava tancat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili s'establí a Mancet (Gascunya, Aquitània, Occitània) i milità en la CNT d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània). Sa companya fou María Pueyo. Gregorio Chalez Bastida va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1960 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc La Révolution Proletarienne del 15 d'abril de 1928

- Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Cornil Wullens. Sos pares es deien Armand Constant Victor Wullens, obrer i conreador, i Mathilde Euphrasie Devalckenaere. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal(1919-1933). Casat amb Marcelle Léa Robert, se'n va divorciar l'1 d'abril de 1924 i dies després, el 17 d'abril, es va casar al III Districte de París (França) amb la vídua Angèle Valérie Buchin. En aquesta època ja vivia a Ognon (Picardia, França). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs.

***

Necrològica de Gaspar Sánchez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de gener de 1963

- Gaspar Sánchez García: El 9 de maig de 1901 neix a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Gaspar Sánchez García. Sos pares es deien Manuel Sánchez i Toribia García. Va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Milicià durant la guerra civil, va ser capturat al final d'aquesta a Requena (Plana d'Utiel, País Valencià) i reclòs a diverses presons del País Valencià (El Villar, El Puig, Sant Miquel dels Reis, Presó Model de València), abans de ser enviat condemnat a treballs forçats a l'embassament de Benaixeve. Aconseguí evadir-se amb altres vuit companys i, després de tres anys sobrevivint a la muntanya i en estret contacte amb la CNT valenciana, pogué passar a França, on treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Local de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valeriana Sánchez. Gaspar Sánchez García va morir el 7 de novembre de 1962 a Canet (Llenguadoc, Occitània) població on residia.

***

Foto policíaca de Bruno Bonturi

- Bruno Bonturi: El 9 de maig de 1902 neix a Bagni di Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Bruno Bonturi, també conegut com Ramón García Ramos o Bruno l'americano. Sos pares es deien Giuseppe Bonturi i Annunziata Angelini. Fill d'una parella de treballadors emigrants, el seu naixement a Bagni di Lucca és del tot accidental. Ben aviat partí de Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa mare cap a Nova York (Nova York, EUA), on arribà el 3 de juny de 1916. Quan tenia 14 anys s'embarcà, amb un passaport marítim dels Estats Units, com a aprenent de fogoner en un vaixell mercant nord-americà. A començament de 1922 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i va ser enviat al 157 Regiment d'Infanteria establert a Zara, aleshores una província italiana i actualment pertanyent al Comtat de Zadar (Croàcia), i a partir del 23 de novembre de 1922 a Roma (Itàlia), a l'anomenat «Reparto Autonomo "Giacomo Medici"». El 23 de novembre de 1922 va ser denunciat per «apropiació indeguda» i enviat a Gaeta (Laci, Itàlia) fins el 18 de març de 1923, data en la qual va ser assignat a la III Companyia de Disciplina de Verona (Vèneto, Itàlia) i després a la de Gaeta. Processat per «activitats subversives» dins de l'exèrcit, va ser condemnat pel Tribunal Militar de Roma a 18 mesos de reclusió a Gaeta. Alliberat el 30 de juny de 1923 i acabada la seva experiència militar, emigrà de bell nou a Nova York, on acabà prenent la ciutadania nord-americana. En 1930 retornà a Itàlia i s'establí a Nizza Monferrato (Piemont, Itàlia) i l'1 de gener de 1931 es casà amb Iolanda Prato. Entre abril i maig de 1934 passà per Gènova i després s'acostà a Bagni di Lucca per a veure sa mare. El juliol de 1934 passà a Espanya amb sa companya. El setembre de 1934 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), i va ser expulsat sota l'acusació d'«afavoriment de la prostitució» per la frontera portuguesa, a Valencia de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Engegà una peregrinació a diversos ports europeus i de l'Atlàntic sota la falsa identitat de Ramón García Ramos, també conegut com Bruno l'americano. El juliol de 1936 s'embarcà com a timoner en el vaixell nord-americà Independence, ancorat al port de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va fer escala a Barcelona. L'aixecament feixista l'aplegà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'enrolà en una milícia com a mariner guardacostes. Finalment, l'agost de 1936, passà a Catalunya, on segons la policia, «s'enrolà en la milícia roja»; en realitat s'allistà en la Bateria Rosselli de la «Columna Italiana». Ferit a la mà esquerra, patí la febre de Malta. Durant un temps fou intèrpret a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), on es relacionà amb alguns destacats anarquistes (Ernesto Bonomini, Renzo Cavani, Renato Castagnoli, Domenico Ludovici, Enzo Fantozzi, etc.). També, amb Celso Persici, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'encarregà a Portbou del control de viatgers. Altres documents testimonien que passà per la Brigada «Lincoln» de voluntaris nord-americans. Un telegrama del Ministeri de l'Interior italià del 23 de maig de 1937 el qualificà de potencial «terrorista» encarregat per Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat) d'atemptar contra Benito Mussolini. Va ser detingut, amb un passaport fals a nom de Ramón García Ramos, a Le Havre (Alta Normandia, França) mentre embarcava a bord del vaixell La Fayette, provenint de Nova York, amb la intenció de retornar a Espanya i enrolar-se com a voluntari. El setembre de 1937 estava allotjat a l'Hotel Pensió Roma de Barcelona i el 18 d'octubre de 1937 va se detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de reclusió. El desembre de 1937 figurava en el llistat d'anarquistes a controlar a les fronteres. Un cop lliure, passà per París i Marsella. El setembre de 1938 de Tolosa de Llenguadoc passà a Barcelona. Quan la Guerra Civil espanyola estava sentenciada, el 31 de gener de 1939 s'embarcà a bord del Queen Mary per emigrar clandestinament als EUA, on va ser internat un temps a Ellis Island de Nova York, juntament amb altres pròfugs italians provinents d'Espanya. Posteriorment el grup pogué embarcar-se cap a Valparaíso (Valparaíso, Xile). El desembre de 1939 es presentà al consolat italià demanant permisos, sense èxit, per a poder viatjar a Itàlia i reunir-se amb sa mare. Durant els anys quaranta encara estava vigilat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'agressió a Rinaldo Ponte apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 10 de maig de 1938

- Rinaldo Ponte: El 9 de maig de 1902 neix a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Rinaldo Lorenzo Ponte. Sos pares es deien Emilio Ponte i Maria Soragni. Calderer de professió, des de molt jove participà activament en els cercles anarquistes i sindicalistes de la seva població natal, militant en la Cambra del Treball i fent costat el seu periòdic Lotta Operaia. A començament dels anys vint, va ser condemnat en diverses ocasions per delicte comuns i per resistència a l'autoritat. En 1922 va ser cridat a files, però insubmís, va ser condemnat a un any de presó. Va ser fitxat per la policia feixista com a «comunista», «descontent», «rebel» i «adversari silenciós del Règim». En 1936 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània). Segons un informe policíac, en 1937 va marxar a la guerra d'Espanya per a lluitar contra el feixisme. En 1938 regentava el «Nautic-Bar» del port de Marsella i el 8 de maig d'aquell any, en una baralla amb un client, resultà ferit de bala i necessità ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de la ciutat. En 1940 va ser expulsat de França i el 3 de febrer, quan intentà entrar per la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser detingut. Amonestat com a «sospitós d'afavorir expatriacions clandestines», va ser posat en llibertat. El 22 d'octubre de 1940 va ser internat al camp de concentració de Fabriano (Marques, Itàlia) i posteriorment traslladat a l'illa d'Ustica, després a Pisticci (Basilicata, Itàlia) i finalment a Castel di Guido (Roma, Laci, Itàlia). El novembre de 1942 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Sesti Ponente i es posà al servei de la lluita clandestina amb la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Ligúria. S'integrà en els grups de partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica), juntament amb altres anarquistes de la zona (Spartaco Graffioni, Bruno Raspino, Carlo Ravazzani, Ernesto Roca, Emanuele Sciutto, etc.). Novament detingut, va ser tancat a la Casa de l'Estudiant de Gènova (Ligúria, Itàlia) i torturat. Rinaldo Ponte va ser metrallat per sergent de la Schutzstaffel (SS, Esquadra de Protecció) Langmann, juntament amb el comunista Raffaele Pieragostini, el 24 d'abril de 1945 a Bornasco (Llombardia, Itàlia), camí de la deportació a Alemanya, quan intentà evadir-se aprofitant un atac aeri aliat a la columna –algunes fonts citen, sembla que errades, com a lloc de mort el carrer Vigentina de Siziano (Llombardia, Itàlia), afusellat pels alemanys juntament amb altres partisans (Carlo Napoli, Renato Negri, Raffaele Pieragostini, Cesare Russi i Gian Battista Stalo).

***

Ángel Castañeda Ochoa

- Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) –altres fonts citen erròniament Catoira (Pontevedra, Galícia)– l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Ochantado. Sos pares es deien José Castañeda García, mariner, i María Ochoa Lamardo, jornalera. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava de mariner al vapor mercant Cabo San Agustín, el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc Semíramis cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

- Francesc Pedra Argüelles: El 9 de maig –el certificat de defunció cita erròniament l'11 de març– de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. Sos pares es deien Francesc Pedra Grivé, teixidor anarquista, i Casimira Argüelles Antuña, asturiana filla de miner. En 1922 sa mare va morir de càncer i l'any següent son pare de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta època conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán –anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) –els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant–, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els últims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns «Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de maig

Esdeveniments

Capçalera de L'Alleanza Libertaria

- Surt L'Alleanza Libertaria: El 8 de maig de 1908 surt a Roma (Itàlia) el primer número del setmanari L'Alleanza Libertaria. Contro ogni forma di sfruttamento e di autorità (L'Aliança Llibertària. Contra tota forma d'explotació i autoritat). La creació d'aquesta publicació sorgí arran les resolucions adoptades en el I Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma, i esdevingué l'òrgan d'expressió de la Aliança Socialista-Anarquista Italiana (ASAI) que es creà. L'1 de maig de 1908 s'edità un número únic extraordinari per al Primer de Maig, que en realitat fou un número de prova. En 1909 desplegà una intensa campanya d'agitació contra la monarquia espanyola arran del procés contra el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser editat gràcies a l'impuls de Luigi Fabbri, Fortunato Serantoni i Ettore Sotavia. El gerent responsable va ser Antoni Torriani i hi van col·laborar Angelo Belli, Armando Borghi, Luigi Branchi, Agostino D'Alberto, Camillo Di Sciullo, Luigi Fabri, Rodolfo Felicioli, Sante Ferrini, Giacinto Francia, Agostino Gazzei, Secondo Giorni, Errico Malatesta, Ottorino Manni, Maria Rygier, Ignazio Scaturro, Fortunato Serantoni, Adelmo Smorti, Ettore Sotavia, Emilio Spinaci, Domenico Zavattero, entre d'altres. Adelmo Smorti, entre d'altrres. Es publicaren 134 números, l'últim el 20 d'octubre de 1911.

***

Notícia sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari parisenc Le Radical del 9 de maig de 1910

- Baralla entre anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del matí, al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre del barri de Montmartre de París (França), seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries Populaires» eren una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles precises, establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les temàtiques que es tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per Albert Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el caràcter propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més formador, educatiu i «anarquista científic» de les xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i «científics» degeneraren en guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol resultà mortalment ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal també resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière de París, Louis Sagnol va morir durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de les ferides d'armes de foc. L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al número 4 de l'avinguda Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son germà Philippe Sagnol, també ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires» (Albert Buniero, Émile Butilleul, André Laheurte, Herménégilde Lorenzi, André Georges Roulot) van ser jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de presó, Buniero (Banin) a tres mesos de presó i 100 francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre «propagandistes» i «científics», durà fins la desaparició de les «Causeries Populaires».

***

Carros de combat UNL-35 dels guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins

- Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig a Barcelona (Catalunya) la normalitat va ser absoluta, però els ànims encara no estaven apaivagats, ja que la situació era de vencedors i vençuts. Els guàrdies portats des de València es passejaven en grups per la ciutat amb talant provocatiu, com pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes i a ser escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que els guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van sortir tots els diaris amb total normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball, ja assenyalava com a màxim responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla, del POUM, que s'imprimia a altres impremtes després de la confiscació de les seves, i Solidaridad Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i reprendre la feina. Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

Una pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68

- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els «organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.

Naixements

Notícia de la condemna de Julien Souchet publicada en el diari parisenc Le Temps del 25 d'abril de 1889

- Julien Souchet: El 8 de maig de 1848 neix a Saint-Prix (Borbonès, Occitània) l'anarquista Julien Souchet. Era fill de Gaspard Souchet, propietari, i de Marie Ressot. Es guanyava la vida treballant de pagès. En 1885 va ser candidat a les eleccions legislatives per Vichy (Alvèrnia, Occitània) pel socialista Partit Obrer (PO). A finals dels anys vuitanta i principis del noranta, va ser membre del grup anarquista que arreplegava companys del Borbonès (Droiturier, Lapalisse i Saint-Prix) i que es dedicava a difondre fullets editats pel periòdic La Révolte. El 18 d'abril de 1889 va ser detingut, juntament amb son germà petit Jules Souchet, Brun i Jean Marie Tartarin (L'Affamé), després d'uns aldarulls provocats quan la gendarmeria va anar al seu domicili a cobrar una multa per un delicte de caça; jutjat per aquest fet, va ser condemnat per la Policia Correccional de Cusset (Alvèrnia, Occitània) a tres mesos de presó per «rebel·lió i ultratges». En sortir de la presó denuncià que el sotsprefecte de Lapalisse li havia proposat la llibertat si signava una demanda de gràcia, a la qual ell es va negar. Tot aquest cas va ser seguit pel periòdic anarquista La Révolte. El juny de 1893, un dels germans Souchet, amb Jean Marie Tartarin, acollí François Broussouloux per a fer una conferència a Lapalisse; en aquesta època el grup anarquista del qual formaven part es deia «Les Révoltés de l'Allier». A finals de 1893 la policia assenyalà que, després de la mort de sa companya, es trobava «més tranquil». El 4 de juliol de 1894 va ser detingut i tancat a la presó de Cusset, juntament amb Jean Marie Tartarin, per apologia de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenicó de Vittorio Cagnoli apareguda en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 23 de novembre de 1903

- Vittorio Cagnoli: El 8 de maig de 1877 neix a Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) l'anarquista Vittorio Cagnoli, també conegut com Victor Cagnoli. Es guanyava la vida treballant de mosso de perruqueria. Emigrat a França, el 6 de juliol de 1900 la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims va decretar la seva expulsió del país. Segons informes policíacs, en 1901 es trobava en domicili desconegut i en 1903, sembla, es trobava a París (França), on freqüentava els cercles anarquistes. L'octubre de 1903, quan la visita del rei Víctor Manuel III d'Itàlia a París, veient-se vigilat per la policia, abandonà un temps la capital francesa. El 21 de novembre de 1903 va ser detingut a la sortida de la Borsa del Treball de París, on es dedicava a la traducció de periòdics i fullets anarquistes italians, quan feia discursos anarquistes davant la terrassa d'un bar i va ser processat per «provocació al crim, al pillatge i a l'incendi», però va ser posat en llibertat provisional dies després. El 23 de desembre de 1903 va fer la conferència «Les anarchistes et le mouvement ouvrier» a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) del X i XI Districte de París, al número 5 de Cité d'Angoulême. El 19 de novembre de 1904 parlà en un gran míting organitzat pels Lliurepensadors Internacionals del XIX Districte de París, celebrat a la Sala Omnibus, sobre la guerra russojaponesa. A resultes d'una nota apareguda el 15 de juliol de 1906 en el periòdic Le Libertaire, va desmentir tenir cap relació amb l'estampador anarquista Barsanti (Cagnoli), expulsat de França i acusats per certs anarquistes de ser un confident policíac. En aquesta època vivia al número 198 del carrer Saint-Maur de l'XI Districte de París. Durant la primavera de 1909 intentà crear una Federació Internacional Anarquista en estret contacte amb Alexander Schapiro, responsable del Bulletin de l'Internationale Anarchiste editat a Londres (Anglaterra) i fundat arran del Congrés d'Amsterdam (Països Baixos) d'agost de 1907. Durant la tardor de 1909 donà una conferència per al grup de les «Causeries Populaires del carrer Chevalier-de-La-Barre de Montmartre. El novembre de 1909, en una reunió del grup anarquista «Les Révoltés», celebrada al número 26 del bulevard de la Chapelle, quedà inconscient a cops de cadira per l'anarquista Georges Durupt que l'havia acusat de ser un confident de la policia i l'havia amenaçat amb un estilet. Sembla que de tendència anarcoindividualista, durant els enfrontaments de la tardor de 1910 entre aquest sector i la resta de tendències llibertàries, segons la policia, jurà venjar-se de determinats militants, com ara Henri Cachet, Georges Durupt o Rocco Emma. El 2 de febrer de 1912 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un any de presó i a 50 francs de multa, juntament amb Émile Quarteron, que va ser condemnat a vuit mesos de presó i 100 francs de multa, per un delicte d'extorsió i xantatge a l'abat Jouin i al seu vicari Déméré de l'església de Saint-Augustin. En aquesta època era president de la Lliga de Llogaters. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 d'abril de 1910

- Daniel Gerbault: El 8 de maig de 1881 neix al I Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o Silvianne, i que va fer servir el pseudònim David Grandet. Sos pares es deien Nestor Constantin Achille Gerbault, venedor de sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la vida com a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la policia de París (França). En 1907 col·laborava, sembla que des de les Ardenes, en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Després d'un temps treballant en l'administració d'El Radical, entrà com a cap de comptabilitat de La Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en substitució d'Eugène Merle que havia estat detingut, on va romandre fins novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament amb sa companya Antoinette Tribier, sota el nom de David Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) quan intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va ser detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer Trois-Frères de París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda de falsificadors; altres companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5 d'abril de 1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb sa germana Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred Martini, excorrector d'impremta de La Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació de fabricació i emissió de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a diferents països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave Hervé, Aristide Delannoy i Jules Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes falsificacions s'enviaven a un company rus (Mignon) per a la propaganda revolucionària al seu país; per aquest delicte, va ser condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de presó, mentre que la resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys deu vivia al número 13 del carrer de la Grange Batelière de París i col·laborava en Le Libertaire. El 4 de juliol de 1913 es casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) amb Francyn Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i sense dret a pensió, durant la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917 participà en l'enterrament multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué de París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la Villa Shyros de Lo Canet (Provença, Occitània).

***

Ignazio Scaturro

- Ignazio Scaturro: El 8 de maig de 1882 neix a Sciacca (Sicília) l'advocat, historiador i militant anarquista, i després comunista, Ignazio Scaturro. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Alberto Scaturro i Asmisia Chiarello. S'afilià de jove al Partit Socialista Italià (PSI) del seu poble natal i col·laborà en el periòdic socialista local Il Popolo (1905-1910). Llicenciat en Dret en 1905 a la Universitat de Roma (Itàlia), exercí l'advocacia amb un èxit moderat. En aquests anys col·laborà en la revista Kronion. S'acostà al pensament anarquista defensant de franc anarquistes en diferents processos i freqüentant destacats anarquistes, com ara Luigi Fabbri, Giuseppe Melinelli, Libero Merlino, etc. Col·laborà en el periòdic romà L'Agitazione, al qual ajudà financerament, i després en Il Pensiero, La Gioventù Libertaria i, sobretot, Il Movimento Sociale, del qual va ser redactor juntament amb Luigi Fabbri, Libero Merlino i Temistocle Monticelli. Com a membre del Fascio de la Joventut Socialista-Anarquista de Roma i de la Federació Anarquista del Laci (FAL), va fer nombroses conferències propagandístiques (crítica al cristianisme, antimilitarisme, solidaritat amb el moviment revolucionari rus, etc.), sobretot entre el sector obrer, a Roma, a la zona romana (Fiumicino, Tivoli, Marino) i a altres localitats (Orbetello, Folì, etc.). En 1904 va ser denunciat per primer cop a Sciacca, on sempre hi tornava, per haver aferrat cartells abstencionistes de la Federació Socialista Anarquista Romana (FSAR). El 29 de gener de 1905 va ser detingut a la Piazza della Stazione de Roma, juntament amb Libero Merlino i altres, quan protestava contra la prohibició d'una manifestació «Pro Víctimes de Rússia». L'11 de febrer de 1906 va tenir una xerrada contradictòria amb Massimo Rocca sobre «La gioventù e l'ideale». En 1906 s'adherí a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), de la qual va fer propaganda amb la finalitat de crear seccions al Laci, sempre en estret contacte amb el Comitè Central de Torí (Piemont, Itàlia). En 1906 publicà La Russia e la rivoluzione. El Primer de Maig de 1907 parlà en la reunió convocada a la Cambra del Treball de Civitavecchia (Laci, Itàlia) i el juny d'aquell any fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma, on va ser un dels ponents, juntament amb altres destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Libero Merlino, Ettore Sottovia, etc.), redactant la primera ordre del dia votada («Els anarquistes i la religió»), on palesava la necessitat de lluitar sense treva contra les religions, sense oblidar, però, el combat contra el capitalisme. Va ser nomenat membre de la comissió encarregada de crear el periòdic romà L'Alleanza Libertaria (1908-1911), òrgan d'expressió de la recentment constituïda Aliança Socialista-Anarquista Italiana (ASAI). Entre agost i octubre de 1907 viatjà per Sicília (Sciacca, Palermo, Messina, Catania i Siracusa) i el gener de 1908 per la Pulla (Barletta, Minervino, Trani i Canosa) amb la finalitat de crear federacions locals. El 22 de març de 1908 representà la Federació del Laci en el Congrés Anarquista celebrat a Foligno (Úmbria, Itàlia). L'1 de maig de 1908 va fer una conferència a la plaça de Viggiano (Basilicata, Itàlia). El març a Benevent (Campània, Itàlia) i el maig de 1909 a Sciacca, intentà organitzar grups anarquistes. En 1909 publicà el llibre I casi di collisione giuridica. En 1910, després de ser nomenat inspector superior de Belles Arts pel Ministeri d'Educació a Roma, eliminà de cop la seva militància política. A partir d'aquell moment es dedicà exclusivament a tasques burocràtiques –en 1916 va ser nomenat primer secretari del Ministeri d'Educació– i a recopilar material per a fer estudis històrics sobre el seu poble natal i sobre Sicília en general. Entre 1925 i 1926 publicà en dos volums la seva obra Storia della città di Sciacca, reeditada pòstumament en 1983. El 30 de gener de 1929 va ser esborrat del registre de subversius de la policia. Entre 1930 i 1934 fou membre de la Associació Italiana de Biblioteques (AIB). A finals dels anys trenta s'integrà en una organització comunista clandestina a la zona d'Agrigent (Sicília). En 1947 publicà Io vero impiegato, unes memòries en clau d'humor sobre els seus trenta anys de vida administrativa. Mantingué una estreta correspondència amb Benedetto Croce. A més de les citades, entre les seves obres podem citar Dove nacque Agatocle? (1914), Del vescovado triocalitano e croniense (1917), In morte dell'amico, collega e maestro ing. agr. Arturo Politi (1920), La contessa normanna Giulietta (1921), Lineamenti di storia dell'Italia antica (1933), La religione dei Siculi e dei Sicelioti (1940), Stesicoro e la cultura in Sicilia nei secoli VII e VI a.C. (1941), Agatocle (1942) i Storia della Sicilia (1950). Ignazio Scaturro va morir el 28 de setembre de 1956 a Roma (Itàlia). Una avinguda i una escola secundària musical del seu poble natal porten el seu nom.

***

Francisco Salgado González

- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.

***

Antonio Martínez Abellán (Fieldman) al seu estudi (1938)

- Antonio Martínez Abellán: El 8 de maig de 1888 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Miguel Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònim Fieldman (Home del Camp, com es qualificava). Sos pares es deien Joaquín Martínez García i Juana Abellán Giménez. Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios, La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía, Nosotros, La Opinión, Ritmo, El Sol, Sophia, La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista «Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al «Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman.

***

Moment de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de març de 1931)

- Miguel Arcángel Roscigna: El 8 de maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador anarquista Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i Filomena Delmastro, eren immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer obrer ferrer de la construcció i milità en el gremi dels metal·lúrgics. Estava casat amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de 1909, arran de la mort del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la Policia de Buenos Aires, a mans de l'anarquista Simón Radowitzky, començà a interessar-se per les idees anarquistes. En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials i Deportats de Buenos Aires, organització que en 1928 començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924 decidí preparar la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer feina de carceller a la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat. El pla fracassà perquè en un congrés de la Unió Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta organització, per desprestigiar el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la feina i expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la casa del director del presidi. Més tard organitzà la primera fuga del forner Ramón Silveyra, condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre anarquistes (els germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover), que havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i atemptats arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i a l'estació de metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals van ser un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí integrar-se en aquest grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans Ascaso, Durruti, Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i Roscigna) assaltaren la sucursal San Martín del Banc de la Província de Buenos Aires, amb un botí de 64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners dels atracaments, finançà part de la campanya d'agitació contra els interessos nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i Vanzetti». El 24 de juliol de 1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana sobre la seva implicació en l'atemptat amb bomba a la legació nord-americana a l'Uruguai i sobre la preparació d'un artefacte explosiu col·locat dins d'un llibre per ser enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a Buenos Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser alliberat per manca de proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans Vicente i Antonio Moretti, formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest assaltà el pagador dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou de 141.000 pesos, però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan intentà disparar per evitar el robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuaren el delta amb el bot E pur se muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per posar una bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser alliberat i se sumà al grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li proposà que actués amb el seu grup a Espanya, però Roscigna s'estimà més seguir lluitant al Río de la Plata. En el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti, s'integraren tres anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña, Pere Boadas Rivas i Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els germans Moretti i els catalans assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo, portant-se un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i tres ferits. Arran d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia refugiat el grup; els tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents, però Antonio Moretti cremà els diners i després se suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de Montevideo, Uriondo fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina. El febrer de 1929 Roscigna assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb Severino Di Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al barri de Palermo de Buenos Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va destinar al suport dels companys anarquistes presos i per a finançar l'alliberament dels companys tancats al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres anarquistes expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la presó de Punta Carretas després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di Giovanni. Pocs dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una delació, Roscigna, Moretti, Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats, van ser condemnats a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la pena, les autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte d'Indesitjables» i van ser expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social argentí. Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser alliberat per un grup anarquista que atacà la comissaria. L'última notícia coneguda sobre Roscigna fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes i a Malvicini, se li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán» –l'inspector general Fernández Bazán establí com a norma per als seus subordinats la llei de «Primer, disparar; després, preguntar»–  i van ser assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no es van trobar els seus cadàvers.

Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)

***

François Bonnaud a començament dels anys vint

- François Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers (País del Loira, França) el socialista, comunista i, després, anarquista i anarcosindicalista François Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat erròniament d'altres maneres (Bonneau, Bonnot, etc.). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud, ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà ell i sa mare. Entre 1907 i 1916 es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la granja d'uns oncles. El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV Regiment de Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França), on entrà en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la mà del periòdic La Vague, i en 1919 va ser desmobilitzat; aquesta experiència bèl·lica el vacunà definitivament de tot patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la «Companyia París-Orleans» de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de maig de 1920, fet pel qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre, s'adherí al Comitè per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa. Ben aviat va ser nomenat secretari de la secció socialista de Saint-Lô (Normandia, França) i continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels Ferroviaris. Entre juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer a la fusteria «Le Meuble Massif» i a la fàbrica de productes químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) del departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es casà. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, durant un temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però ràpidament l'abandonà, rebutjat tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de 1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del periòdic L'Anjou Communiste, on defensà el sindicalisme revolucionari. El novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i retornà a «Le Meuble Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat del Moble. En plena escissió confederal, fou un dels fundadors de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà per la tendència anarcosindicalista de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés Confederal de la CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a Sant-Etiève (Arpitània), on representà els sindicats del Moble, de l'Alimentació i dels Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou secretari-tresorer de la Unió Departamental Unitària (UDU) del departament de Maine i Loira i del llibertari Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923 fou el tresorer del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any següent a la Unió Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8 d'abril de 1923 els comunistes obtingueren la majoria, però ell en restà secretari fins l'expiració del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble fins al 1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del comitè local de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Esdevingué la bèstia negra dels comunistes locals, però, així i tot, va ser proposat per formar part de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb la finalitat de «convertir-los», però ell, sabent el que l'esperava, preparà el seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida Mett. El 10 de març de 1928 deixà França amb tren amb els delegats de la CGTU i arribà a Moscou tres dies després. Hi restà un mes, assistint a nombroses sessions del congrés, però va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa companya Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne Montégudet i l'oposició llibertària clandestina, entre les quals es trobava la vídua de Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als barris obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta a la del seu hotel de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats estrangers. Passà clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes. Dix ans de pouvoir bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj Lazarévitch al seu retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928, redactà un llarg text («Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la dictature. Ce que j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire. Aquest escrit redoblà l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la repressió sobre Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929 Ghezzi va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La situació dins de la CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929 el Sindicat de la Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació, esdevingué autònom, situació que es mantingué fins a la reunificació sindical de 1936, restant Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar sobretot al pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1930 formà part de la Unió dels Propagandistes Antireligiosos (UPA). Amic d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres, organitzà diverses conferències promogudes pel grup anarquista d'Angers-Trélazé i, especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter auxiliar de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) a Veigné (Centre, France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la distribució de la correspondència a la petita localitat de Lublé (Centre, França). En aquesta època establa afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Flambeau. En 1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). Secretari del Sindicat de PTT, l'abril de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força Obrera. Jubilat, s'adherí a la Federació Anarquista (FA) i creà un comitè local dels obrers laics, esdevenint durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental d'Educació. François Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista, antimilitarista, pacifista, anticlerical, higienista i neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de 1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) –algunes fonts citen erròniament Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). El seu arxiu personal va ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al Centre d'Història del Treball de Nantes (País del Loira, França). Pòstumament, en 2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste (1896-1945). Du Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i 1945 perquè fos llegit per sa filla Jacqueline.

François Bonnaud (1896-1981)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de maig

Esdeveniments

Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Insurgé: El 7 de maig de 1925 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste. Va ser dirigit per André Colomer i hi trobem articles de Robert Antoine, Émile Armand, Aimé Bailly, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jean Bucco, André Colomer, Madeleine Colomer, Gabriel Cordoin, Jeanne Dalman, Renée Dunan, Sébastien Faure, C. Fichet, Cécile George-Felice, B. Giaufret, Goulden, Hauteclaire, F. Hebert, Ch. F. Hérelle, Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), Aristide Lapeyre, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Raoul Odin, Madeleine Pelletier, E. Perioux, Benoît Perrier, Henry Perrin, Henry Poulaille, Jules Rivet, Han Ryner, Mohamed Saïl, Marcel Say, Louis Simon, Albert Soubervielle, Victorien Truchet, Georges Vidal, Maurice Wullens, entre d'altres. El servei de llibreria del periòdic el portà Madeleine Colomer. Les «Editions de l'Insurgé» publicaren en 1925 el llibre A nous deux patrie! La conquête de soi-même, d'André Colomer. En sortiren 61 números, l'últim el juliol de 1926.

***

García Oliver parlant per la ràdio durant els Fets de Maig de 1937

- Quart dia dels Fets de Maig: El divendres 7 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), abans de sortir el sol, la ràdio va transmetre una nota de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que demanava el «restabliment complet de la normalitat». Els anarquistes van demanar als governamentals que tothom retirés les barricades, que es posessin en llibertat simultàniament tots els hostatges i que es descartessin per ambdues parts tota mena de represàlies; a les cinc de la matinada aquestes proposicions, en teoria, van ser acceptades. Aquell dia la normalitat va ser gairebé absoluta a tota la ciutat i ja des de les primeres hores van funcionar normalment els serveis públics, la majoria dels comerços van obrir les portes i la gent va començar a transitar pels carrers. Moltes fàbriques i el moll van reprendre les seves activitats, encara que a moltes zones obreres es va decidir començar a treballar a partir del dilluns. A la fàbrica l'«España Industrial» de Sants es va produir un curiós incident: els obrers, quan van anar a fer feina, van observar que a l'interior de l'edifici hi havia uns 230 guàrdies civils detinguts, concentrats allà després del desallotjament de diverses casernes i d'altres indrets que ara controlaven els amotinats; aquest obrers es van negar a reprendre la feina si no eren alliberats, i els encarregats del Comitè de Control de l'empresa va acordar alliberar-los, cosa que permeté reprendre la producció. De tota manera va haver alguns tirotejos a Sant Andreu, on va morir un home, a la Via Laietana, i un intent d'atemptat contra l'automòbil oficial de la ministra de sanitat Frederica Montseny, que anava acompanyada del secretari del Comitè Nacional de la CNT, Marianet R. Vázquez, i del secretari de la ministra, Baruta, que va resultar ferit, per part d'un grup de militants del PSUC que guardava una barricada a la Diagonal, prop de Pedralbes. A primeres hores del matí el comandant Emilio Menéndez va ser nomenat comissari general d'Ordre Públic, en substitució de Rodríguez Sales. A la Comissaria General d'Ordre Públic hi romanien encara, a la una del migdia, 206 detinguts per motius relatius als Fets, evidentment, tots contraris a les forces governamentals, i van ser alliberats per ordre del nou comissari. A les sis de la tarda van arribar des de València el tinent coronel Emilio Torres, nomenat pel Govern Central cap superior de Policia de Barcelona, i José M. Díez, nou comissari general d'aquella Prefectura. Entre les 8 i les 9 de la tarda van arribar des de València 80 camions (alguns autors parlen de 120) carregats de guàrdies d'assalt, fent-ne un total de cinc mil, i dues companyies motoritzades que van desfilar per la ciutat com ho farien en una ciutat conquistada, i en passar per davant del Comitè Regional de la CNT, a la Via Laietana, van ser tirotejades. La jornada va acabar amb un manifest del Comitè Regional de la CNT-FAI on es feia palesa la «voluntat unànime de col·laborar amb la major eficàcia i lleialtat en el restabliment de l'ordre públic a Catalunya» i, després d'oferir el seu concurs al Govern de la Generalitat i al nou delegat d'Ordre Públic, demanava «Unitat i confiança, lleialtat i igualtat de drets i de deures per a tots els sectors antifeixistes en tots els aspectes.».

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès Spanish Revolution de l'1 de maig de 1938

- Ball per la Revolució: El 7 de maig de 1938 se celebra a l'Astoria Mansion de Nova York (Nova York, EUA) un «Festival i Ball de Primavera» a benefici de la Revolució espanyola. L'acte, organitzat per la United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries) de Nova York, consistí en entreteniments diversos i en un ball amenitzat per una orquestra de jazz.

***

Topada amb la membres de la CRS

- París (07-05-68): El 7 de maig de 1968  el Barri Llatí de París (França) es va despertar en estat de setge. Als instituts es desenvolupen nombroses accions per parts dels anomenats «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). A partir de les 18.30 hores a Denfert-Rochereau comença la «llarga marxa» de 25 quilòmetres, organitzada per la Unió Nacionals dels Estudiants de França (UNEF), el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) i el «Moviment 22 de març». La manifestació dura fins a mitjanit, travessant tota la ciutat. A la desfilada cap cartell partidista, només una gran pancarta enmig de la manifestació: «Visca la Comuna!». Els diputats i ministres gaullistes contemplen amb angoixa 40.000 estudiants i obrers que pugen pels Camps Elisis cantant La Internacional. Sobre l'Arc del Triomf confraternitzen les banderes negres i les roges. També apareix el primer número d'Action, el periòdic de la insurrecció estudiantil; es van tirar 6.000 exemplars que es van vendre en dues hores durant la manifestació. Per primera vegada s’estén el pànic. Un informe del cap de policia expressa que el servei de l'ordre s'ha vist desbordat, i això que eren 5.000 membres. La manifestació, molt fluida, molt mòbil, molt nombrosa, no va poder ser realment controlada. Les forces de l'ordre ja no parlen de manifestació sinó de revolta –48 hores després faran servir el terme «insurrecció». Entre Montparnasse i Saint-Germain tot són barricades. Entre els dirigents de les centrals sindicals regna l'estupor. La Confederació General del Treball (CGT) desconfia dels «aventurers». La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) es manté a l'aguait, però centenars de trucades telefòniques es realitzen a les centrals sindicals; provenen dels responsables dels sindicats de base i anuncien que els obrers estan llestos per a unir-se a les manifestacions d'estudiants pel Barri Llatí. Els motius: la repressió, però sobretot un creixent sentiment de solidaritat. Altres escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) arriben per a reforçar la capital. Un informe fet pels serveis sanitaris revela amb sorpresa que, entre els ferits greus durant els enfrontaments, hi ha més policies que manifestants. Els actes de solidaritat arreu de l'Estat francès i a l'estranger es multipliquen. Durant la nit un incident avergonyirà la policia parisenca davant la premsa mundial en aquesta revolució sense armes: al bulevard Montparnasse els manifestants es refugien al cafè Le Select i els CRS llancen granades a l'interior del local alhora que bloquegen les sortides; els bombers i els infermers hauran de trencar una vidriera de la terrassa d'aquest gran cafè per evacuar els clients ofegats per efecte dels gasos.

***

Portada del primer número d'Action

- Surt Action: El 7 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del periòdic Action, portaveu de les reivindicacions dels grups estudiantils insurgents parisencs. El primer número portà com a nota de menció de responsabilitat «Ce journal a été réalisé avec le soutien de L'UNEF [Unió Nacionals dels Estudiants de França], du Mouvement du 22 mars (Nanterre) et des Comités d'Action Lycéens (CAL)» i a partir del número 4 (5 de juny de 1968) com a subtítol «Ce journal a été réalisé au service des Comités d'Action, avec le soutien de l'UNEF, du SNESup [Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior] et des Comités d'Action Lycéens». D'antuvi setmanal, després tingué una periodicitat irregular i passà dels 20.000 exemplars dels primers números a una tirada de 100.000. Va està dirigit per Jean-Pierre Vigier i a partir del número 45 (30 de maig de 1969) per Jean Schalit. La major part dels articles no van anar signats, al contrari de les nombroses il·lustracions i dels còmics (Serge Bosc, Cardon, Kerleroux, Jean-Marc Reiser, Sesamo, Maurce Sinet [Siné], Roland Topor, Willem, Georges Wolinski, etc.). Hi van formar part del comitè de redacció Frédéric  Bon, Jean-Marcel Bouguereau, Michel-Antoine Burnier, Marc Kravetz, Jean Schalit i André Sénik, entre d'altres. Els primers números del mes de maig es van centrar en els enfrontaments amb la policia i la repressió i a partir de juny s'introduïren reportatges i articles de fons sobre diversos temes (ocupacions de fàbriques, vagues obreres de Renault-Billancourt, funcionament de les manifestacions, consells obreres de Torí, acció directa, comitès d'acció, extraparlamentarisme, l'escola, autonomia, violència, etc.). També cobrí les manifestacions estudiantils de suport que es van fer arreu del món, especialment a Mèxic i al Japó. En sortiren 47 números, l'últim el 3 de juny de 1969, un cop sufocada totalment la revolta.

***

Pedro Barrios Guazo i Juan Gómez Casas al Registre d'Associacions Sindicals

- Legalització de la CNT: El 7 de maig de 1977, a les 11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), presenten els estatuts de la CNT a les oficines del Registre d'Associacions Sindicals de Madrid (Espanya) per a la seva posterior legalització; va ser última central sindical històrica a fer-ho. Dies després es notificava que s'acceptava la sol·licitud i el 14 de maig quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de clandestinitat.

Legalització de la CNT

Naixements

Foto policíaca de François Hénon (2 de juliol de 1894)

- François Hénon: El 7 de maig de 1842 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista François Héno. Sos pares es deien Corneille Jean Louis Hénon, torner cadiraire, i Françoise Victorine Richelet. Es guanyava la vida com son pare, treballant de cadiraire a París. El 27 de setembre de 1873 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Mélanie Nicolas, amb qui tingué dos infants, i vivia al número 194 del carrer Charenton. El 14 d'octubre de 1879 assistí a una reunió del Comitè Socialista del XII Districte, celebrada a la Sala de la Rosière, al número 66 del carrer de Charenton, on es creà un «Comitè d'Ajuda als Amnistiats i No Amnistiats». En 1881 vivia al Faubourg de Saint-Antoine i era membre del grup anarquista del XII Districte de París i amb la dona de Louis Galland, gerent de Le Père Peinard, va crear l'anarquista «Comitè Revolucionari per la Vaga dels Lloguers». A principis de desembre de 1883 albergà l'anarquista Alphonse Jamard, que havia fugit de l'asil d'alienats indigents de Ville-Évrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i potades, i s'havia refugiat a Londres (Anglaterra); l'1 de novembre de 1883, per a veure sa filla, Jamard retornà a París, on immediatament s'adherí al grup anarquista animat per Émile Digeon i passà a viure amb François Hénon al domicili d'aquest, al número 46 del carrer de Lió, al passatge Quinze-Vingts. El comissari Cotton d'Englesqueville del barri de Quinze-Vingts, en saber que Jamard hi havia retornat a París, ordenà la seva detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon dematí, el comissari i diversos agent de policia entraren al domicili de François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El 14 de novembre de 1883 publicà un comunicat en Le Cri du Peuple on defensava Jamard. El 13 de desembre de 1883 una bomba esclatà al domicili del comissari Cotton d'Englesqueville, al carrer Crozatier, però l'explosió no ferí ningú, encara que si va danys importants a l'immoble. L'endemà, François Hénon va ser detingut per mor de les amenaces que havia destinat al comissari i tancat a la presó parisenca de Mazas. En l'escorcoll del seu domicili la policia trobà un revòlver, que ja havia estat trobat en una perquisició anterior i que se li havia retronat, ja que era d'un calibre tolerat per a la defensa personal.  Cotton d'Englesqueville també va detenir l'anarquista Auguste Aumarechal i investigà Louise Michel. Després de 12 dies de presó preventiva, el seu cas va ser sobresegut i Hénon va ser posat en llibertat. El 12 de febrer de 1884, en sortir d'una reunió celebrada al gimnasi Tournayre, al número 66 del bulevard Ménilmontant, va ser detingut amb l'anarquista Charles Bourdon per haver cantat La Carmagnole. En 1885 participà en les reunions del grup anarquista del Faubourg de Saint-Antoine. El 28 d'abril de 1885 visità a la presó de Mazas l'anarquista Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de reclusió. En aquesta època vivia al número 38 bis del carrer Traversière. El 25 de maig de 1885 va ser ferits a cops de sabre al cap i a l'espatlla en una baralla a Père-Lachaise. A principis de 1887 participà en les reunions del grup anarquista «Le Drapeau Noir», que es reunia al número 195 del bulevard de Charonne. El 12 de febrer de 1887 en una reunió del citat grup, parlà sobre l'escorcoll fet a les oficines de Le Révolté, a resultes de diverses explosions a Lió. A proposta seva, el 13 de febrer de 1887, després de la reunió, el grup «Le Drapeau Noir» va anar a la tomba de Jules Vallès i al «Mur dels Federats», al cementiri de Père-Lachaise, on diversos oradors van fer discursos. El 7 de maig de 1887 proposà l'edició de butlletes de votació rompudes per a les eleccions amb la finalitat que fossin declarat nuls i posà el problema del finançament de la impressió d'aquestes butlletes. Els confidents policíacs també l'identificaren en les reunions del grup anarquista «L'Avant-garde del XV». El 29 d'abril de 1893, segons un informe policíac de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia, vivia al número 14 del carrer Keller, al domicili d'un tal Gevaudan. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. L'1 de juliol de 1894, per ordre del comissari Bernard, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut, fixat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». Al final de sa vida vivia casat amb Louise Bonneville al número 8 del passatge Abel Leblanc. François Hénon va morir el 24 d'octubre de 1911 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

François Hénon (1842-1911)

***

Foto policíaca d'Henri Savard (2 de juliol de 1894)

- Henri Savard: El 7 de maig de 1865 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Henri-Auguste Savard. Sos pares es deien Henri Savard, òptic, i Félicité Veschuere, florista. Cisellador d'ofici, en 1886 va ser condemnat a vuit mesos de presó per «robatori en un palauet». Va fer cinc anys de servei militar a les Companyies Disciplinàries d'Algèria. A començament de gener de 1893 hauria format part, segons la policia, amb Granger, Octave Vernet i Vinchon, d'un grup que es reunia al seu domicili, al número 6 del carrer Delatre de París, especialitzat en l'estafa a negociants de vins i de comestibles. En aquesta època fou un dels que acusà Georges Roussel d'haver estat durant dos anys «confident a sou de 300 francs mensuals». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat pel laboratori antropomètric de la policia dirigit per Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Antoine Bracmard apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de juliol de 1894

- Antoine Bracmard: El 7 de maig de 1866 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Marie Bracmard. Sos pares es deien Louis Bracmard, obrer torner, i Lucie Horance Decane. Es guanyava la vida venent joguines i gravats pels mercats ambulants. En 1886 vivia al número 15 del carrer Vieille Monnaie del I Districte de Lió. Cridat a files en 1886 per a fer el servei militar va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'Exèrcit per «manca de talla». Cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries, fet pel qual la policia el va intentar detenir sota la inculpació de vagabunderia. En dos escorcolls de casa seva es van trobar una gran quantitat de periòdics i de fullets anarquistes. En 1890 vivia al número 34 del carrer Tables Claudiennes del I Districte de Lió. El 25 d'octubre de 1893, al crit de «Fora Rússia!», participà en una contramanifestació durant una recepció d'oficials de l'esquadra russa a Lió. En nous escorcolls del seu domicili es van trobar correspondència que va permetre la seva detenció, amb altres anarquistes (Philippe Sanlaville, Marius Debard, Pierre Goton, Jean Roccas i Collas), el 7 de juliol de 1894 acusat del delicte d'«associació criminal», en mig del clima de repressió creat arran de l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot, però finalment, el 24 de juliol la seva causa fou sobreseguda. Després d'aquest fet sembla que abandonà la militància política. El febrer de 1896 va ser esborrat per la policia de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1897 vivia al número 17 del carrer de l'Orangerie de Caluire-et-Cuire (Forez, Arpitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota necrològica de Foncette Gaultier apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de gener de 1957

- Foncette Gaultier: El 7 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1871 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Alphonsine Adelina Gaultier, coneguda com Foncette Gaultier. Sos pares es deien Sylvain Fidèle Gaultier, mecànic, i Silvine Lambert. Des de 1893 freqüentà els cercles llibertaris, assistí regularment a les sessions del grup «Amis du Libertaire» i fou amiga de Louise Michel. Després del «Procés dels Trenta» de 1894 fou la companya, «platònica» segons alguns, de l'intel·lectual anarquista Sébastien Faure. A partir de la Gran Guerra, s'implicà fermament en el moviment anarquista. El 17 de setembre de 1917, en un tren que havia agafat a Montparnasse per anar a «La Ruche», va lliurar a uns soldats ferits que venien del front el fullet Paul Savigny ou l'histoire d'un homme qui n'a pas voulu tuer, imprès a Lausana (Vaud, Suïssa), i en arribar a Rambouillet va ser denunciada per dues infermeres de la Creu Roja (Gross i Hartmann), detinguda i tancada incomunicada a la presó de Saint-Lazare, on va ser veïna de cel·la amb la socialista Hélène Brion. En l'escorcoll del seu domicili es trobaren nombrosos fullets llibertaris i correspondència amb Sébastien Faure. El 15 d'abril de 1918 va ser condemnada pel III Consell de Guerra de París a dos anys de presó i a 500 francs de multa per «exhortació de militars a la desobediència amb declaracions sedicioses i derrotistes», però obtingué la llibertat provisional pel seu dolent estat de salut i pels informes psiquiàtrics del doctor Maurice de Fleury que estimaven que la seva responsabilitat era «limitada». A principi dels anys trenta visqué en condicions molt precàries en una granja d'un pagès anomenat Renaud, lector de L'En Dehors d'E. Armand, a la zona de Molphey (Borgonya, França). L'octubre de 1932 L'En Dehors llançà una subscripció al seu favor. En 1933 diverses publicacions anarquistes (Le Libertaire, La Voix Libertaire, etc.) se sumaren a aquesta subscripció. Li van fer costat nombrosos militants, com ara Marius Berger, Céline Lambin  Pierre Madel, Jean Marestan o Henri Zisly. En 1934 passà a viure en una petita casa construïda pels companys en un terreny de l'antic castell de Chanteau a Saint-Didier (Borgonya, França). En aquesta època es relacionà amb Marcel Hongrois, jove infant de l'assistència pública, que amb el temps esdevindrà un dels fundadors del primer maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la regió. Es pogué beneficiar d'un subsidi mensual d'assistència als desfavorits de l'Ajuntament de Saint-Didier. En 1952 ingressà a l'asil de Roussines (Centre, França), zona d'on provenien sos pares. Foncette Gaultier va morir el 18 de novembre de 1956 a l'asil de persones majors de Saint-Denis de Châteauroux (Centre, França) i va ser enterrada en una fossa comuna.

***

Francesc Tortosa Albert

- Francesc Tortosa Albert: El 7 de maig de 1880 neix a Moixent (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa Albert. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Cristòfol Tortosa Bellot i Maria Albert Donat. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc. Francesc Tortosa Albert va morir el 4 de setembre de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Foto policíaca d'Osvaldo Franceschini (4 de juliol de 1935)

- Osvaldo Franceschini: El 7 de maig de 1881 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Osvaldo Franceschini. Sos pares es deien Serafino Franceschini i Erdelinda Beretti. Es guanyava la vida de tipògraf. Abans de la Gran Guerra va ser fitxat a Itàlia com a «revolucionari i antimilitarista». En 1919 passà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), vivint al número 6 del carrer Hérold de la ciutat. A França també treballà de tipògraf. Durant els anys vint i trenta es relacionà amb nombrosos anarquistes, com ara els germans Mondani, Berti i Bidelli. La policia francesa el tingué fitxat com a «anarquista assidu de les reunions». El 2 de juny de 1930 la policia trobà a l'anarquista Mansuetto Luccherino un rebut al seu nom de 100 francs. El 23 de desembre de 1932 demanà la naturalització francesa, sol·licitud que va ser rebutjada pels seus informes policíacs. Estava casat amb Emilia Seraphini. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlos Martínez Baena fotografiat per F. Bixio

- Carlos Martínez Baena: El 7 de maig de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'actor, dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista cinematogràfic llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Mèxic i amb el temps esdevingué periodista. En 1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer d'actor i poc després retornà a Espanya amb una sòlida formació escènica que li va permetre actuar en les millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol d'Enrique López Alarcón, la de Gregorio Martínez Sierra i la de Catalina Bárcena, que dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral, la «Companyia Carlos M. Baena», que representà obres seves i d'altres dramaturgs. El novembre de 1923 la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva i el 28 de juny de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre Novedades de Barcelona el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va fer una gira teatral per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb la de Concepción Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo Martín, Esther Sanjosé, Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en l'acte per la igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava de Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929 publicà, i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva companyia al Teatre Eslava de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta Magdalena!. Durant la primera meitat dels anys trenta realitzà pel·lícules a l'Argentina, Espanya i als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de cançons. Fou primer baríton de la Companyia Esperança Iris i interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa del Actor per acollir la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos. Instal·lat a Barcelona, s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la conferència «Poetes de la Revolució» en la II Conferència Pro-Cultura, al local social d'Artistes Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT de Barcelona, organitzat per aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre, participà en el míting d'afirmació revolucionària i confederal, organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R. Magrinyà. Per encàrrec de la CNT, realitzà guions per a documentals i pel·lícules produïdes pel Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La conquista de Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras), El cerco de Huesca (1937, amb Ramón Oliveras), División heroica (1937, amb Ramón Oliveras), En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El frente y la retaguardia (1937) o Liberación (1937, amb Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4 d'abril de 1937, en representació del Comitè de Producció Cinematogràfica, parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz, Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos Alcón, Valentín R. González i Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona, organitzat pel SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè Nacional d'Amics de Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu del vintè aniversari de la Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió Soviètica, als locals barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM, participà en el míting d'homenatge a la solidaritat soviètica i mexicana vers la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de Barcelona, organitzat per la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En 1937 fou membre de la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell Central del Teatre (CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest organisme, dirigí en 1938 el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona –del qual era director–, amb obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard Shaw, Jacinto Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny de 1938 recità un recull de les seves poesies a l'acte de clausura de l'«Exposició de Periòdics Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs dies després, el 26 de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà en la festa (dansa, música i poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici dels mobilitzats cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol de 1938 participà en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a Mèxic, organitzat pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el poema «Mensaje al Mundo». El 18 d'agost d'aquell any inaugurà –i 15 dies després clausurà– l'exposició de dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista mexicà Ángel Soto sobre motius de Marià Fortuny, organitzada per la Comissió del Centenari Fortuny i la Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà, amb Jaume Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el míting radiofònic per celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al Teatre Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM, clausurà amb un míting antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández Clérigo, Joan Sauret García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual Leone), la «Setmana de Mèxic». En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura Superior de la II República espanyola, ben igual que altres intel·lectuals d'aleshores (Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de Buen, Llopis, etc.). En aquests anys bèl·lics col·laborà en la revista barcelonina Mi Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940 retornà a Mèxic. A partir de 1941 va començar a aparèixer en pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots, etc.) i en molts de papers secundaris. Realitzà pel·lícules amb Luis Buñuel –El (1953), Ensayo de un crimen (1955), El río y la muerte (1955)–, amb Mario Moreno (Cantiflas) –El supersabio (1948), El portero (1950), El siete machos (1950), El analfabeto (1961)– i amb nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo de Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía, Pedro Infante, Pepe Biondi, María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va implicar força en el Sindicat d'Actors mexicans. En la seva època mexicana també va escriure guions cinematogràfics –La abuelita (1942), Maravilla del toreo (1943), El último amor de Goya (1946), El amor abrió los ojos (1947). En 1970 rodà la seva última pel·lícula, Angelitos negros, de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a actor en 73 pel·lícules. Com a poeta publicà La musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud. Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Carlos Martínez Baena va morir el 29 de maig de 1971 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Son fill, Carlos Baena, seguí les passes de son pare i és un reconegut actor a Mèxic.

Carlos Martínez Baena (1889-1971)

***

Article d'Armand Aubrion aparegut en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de novembre de 1936

- Armand Aubrion: El 7 de maig de 1912 neix a Les Moussières (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i lluitador antifeixista Armand François Aubrion –a vegades citat erròniament Aubrian o Aubillan. Sos pares es deien Joseph Antoine Aubrion i Marie Philomène Garadier. Es guanyava la vida treballant d'electricista a París (França) i vivia al número 172 del carrer Nationale del XIII Districte. Militant de la Unió Anarquista (UA), el 22 de juliol de 1936 marxà des de París com a voluntari cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme. S'integrà com a milicià en la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya), que posteriorment es fusionà amb la columna encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Va publicar en el periòdic Le Libertaire alguns articles sobre la vida al front i sobre el debat sorgit sobre la militarització de les milícies confederals. Lluità als combats de La Zaida i de Belchite, a Saragossa (Aragó, Espanya). L'agost de 1937, disconforme amb la militarització de les milícies, retornà a París. Col·laborador de Le Libertaire, va ser detingut el 15 de setembre de 1938 quan la seu d'aquest periòdic va ser escorcollada per la policia. Com a membre de l'Associació d'Antics Milicians Llibertaris (AAML) d'Espanya, l'abril de 1938 va ser nomenat secretari adjunt de l'Associació Revolucionària de Milicians d'Espanya (ARME), nou nom de l'AAML, que reagrupava exmilicians antiestalinistes. Establert a Lorda, el 9 de juliol de 1956 comprà una empresa de transport que explotà i dirigí. Sa companya fou Marie Juliette Françoise Salles. Armand Aubrion va morir el 27 de novembre de 1992 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).

Continua...

---