Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 13 de maig

Esdeveniments

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- Inauguració de l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo: El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de Belenzinho de São Paulo (São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà amb el suport dels sindicats de la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una intensa mobilització proletària i la col·lecta de fons necessària per a la seva creació començà el 14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta recaptació de diners va ser centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de São Paulo, que recollí les aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la ciutat i de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues, São Caetano, etc.) i de Rio de Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors socials interessats en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers, membres de professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges, francmaçons, lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de Rio de Janeiro, per exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i un advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells, Dante Ramenzoni, en fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista Leão Aymoré, que n'exercí de secretari), un artesà i els periodistes llibertaris Neno Vasco, Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a São Paulo una institució que creés una escola per a infants, una centre de formació per a professors amb una biblioteca específica i una editorial de llibres i de periòdics de pedagogia anarquista; és a dir, crear a São Paulo allò que Ferrer i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo va estar dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado –en 1917 va ser substituït per un curt període pel professor anarquista Primitivo Soares (Florentino de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al carrer Celso Garcia, on funcionà fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola funcionà amb classes mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de matèries (lectura, cal·ligrafia, gramàtica, aritmètica, geografia, geometria, botànica, geologia, mineralogia, física, química, història, dibuix, mecanografia, etc.), a més de nombroses sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es feien classes nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant les classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de vista editorial publicà el Boletim da Escola Moderna –tres números entre el 13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre ensenyament racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de conferències i de festes, etc.– i O Início –escrit i dirigit pels alumnes i del qual sortiren tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost de 1916, amb redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola, debats sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la creació d'aquesta escola s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer Müller de São Paulo, dirigida per Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de l'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru, dirigida per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida per Élvio Nervi; i el desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de São Caetano, barri de São Paulo, dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un important període vaguístic i de la mort del citat José Alves a causa d'una explosió a casa d'uns companys del barri del Brás, el govern brasiler decidí reprimir qualsevol iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João Penteado rebé una notificació oficial de Oscar Thompson, director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava l'autorització de funcionament de les escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna Núm. 1 va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a director fins a la seva mort en 1965.

***

París, 13 de maig de 1968

- París (13-05-68): El 13 de maig de 1968, la ciutat de París (França), commocionada per la resistència heroica dels estudiants, contempla la més gran manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De les 13 a les 21 hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a través de la ciutat ocupant el carrer des de la plaça de la República a la plaça de Denfert-Rochereau; quan la manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent que no ha sortit de la plaça de la República. S'entonen eslògans de tota casta, violents, polítics o humorístics: «Feliç aniversari, general» –el 13 de maig precisament es feien 10 anys de l'ascensió al poder de Charles de Gaulle–, «Amb deu anys n'hi ha prou», «Pompidou a l'inodor», «De Gaulle assassí», «Govern popular», «Una desena iracunds», «Tots som rabiosos», «Roma! Berlín! Budapest! La mateixa lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes, marxen amb el puny alçat, cantant La Internacional. Abunden les banderes roges i negres i milenars de cartells evoquen totes els problemes: la repressió, els escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat), De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder al carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la Confederació General del Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els manifestants que porten la bandera negra anarquista; és el seu concepte d'«unitat». L'ambient varia segons l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal d'Apel·lació havia decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts. Sorprèn el silenci a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació s'acosta als llocs on van esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París, no s'observen policies ni CRS, només helicòpters de l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base de Satory. Més tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats permanents. A la cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet Cong. Noves consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens, ocupar les facultats, portar l'agitació a la jove generació obrera.

***

Manifest d'Els Gnomos

- Manifest d'Els Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca, Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos llança el seu «Manifest de presentació», un decàleg de principis. El grup hi actuava des de feia un parell de mesos, però aquest manifest n'és la presentació oficial. Els Gnomos estava format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una peculiar forma de veure la lluita política, que per a ells havia de ser una lluita lúdica: acudien disfressats a les manifestacions, llançaven minúscules paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre de carrer, pintades surrealistes amb betum, happenings, animació infantil, petits sabotatges, provocacions als partits polítics establerts, etc. El grup es va dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va integrar en el naixent Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.

Els Gnomos: Manifest de presentació (13 de maig de 1982)

Naixements

Fotografia policíaca d'Henri D'Auby (28 de febrer de 1894)

- Henri D'Auby: El 13 de maig de 1845 neix a Montmédy (Lorena, França) l'anarquista Henri-Joseph D'Auby –el llinatge també citat Dauby, ell signava així. Sos pares es deien Pierre-Joseph D'Auby, manobre, i Marie-Joseph Mathieu, jornalera. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista, especialitzat en la fabricació d'orgues musicals, a París. El 28 de juny de 1877 es casà al XI Districte de París amb la modista Léontine Mélanie Provence i en aquesta època vivia al número 17 del carrer Basfroi. El 22 de juliol de 1893 participà en una reunió a la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, on es va discutir sobre la creació d'un diari anarquista i sobre l'elaboració de cartells abstencionistes per a les eleccions; en aquesta reunió Amédée Denéchère volgué convocar una reunió general en resposta a aquells que l'havien acusat de ser un confident de la policia, però D'Auby i altres companys aconseguiren dissuadir-lo en aquest sentit. El 31 de juliol de 1893 assistí a una reunió al taller de Jacques Merigeau, al número 83 del carrer Haies, per a preparar la campanya abstencionista. En 12 d'agost de 1893 fou present en una reunió celebrada al domicili d'Eugène Daguenet, al número 10 del carrer Vignolles de Charonne, per a aferrar cartells amb cola. El 24 d'agost de 1893 assistí a una reunió al domicili de Mérigeau per a tractar sobre les diferents accions antielectorals a realitzar. El 5 de setembre de 1893, amb altres anarquistes, assistí a una reunió al domicili d'Eugène Daguenet. El 12 de setembre de 1893 tractà el tema de la celebració que s'havia de portar a terme en ocasió de la recepció dels mariners russos. El 2 d'octubre de 1893, amb altres companys, s'anuncià que Émile Pougent havia tirat 10.000 cartells antifrancorussos. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes elaborat per la policia i des d'agost d'aquell any vivia al número 5 del carreró Rolleboise de París. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut per inspectors de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia i el seu domicili de Rolleboise va ser escorcollat, trobant-se una col·lecció completa de Le Cri du Peuple. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon el dia de la seva detenció, va ser alliberat el 3 de març d'aquell any. La seva última època visqué al número 6 del carrer Orteaux del XX Districte de París. Henri D'Auby va morir el 23 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Saint-Antoine de París del XII Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Jacques Mérigeau (19 de desembre de 1893)

- Jacques Mérigeau: El 13 de maig de 1858 neix a Saint-Léger-lès-Melle (actualment Saint-Léger-de-la-Marinière, Poitou-Charentes, França) l'anarquista Jacques Mérigeau. Sos pares es deien Jacques Mérigeau, fuster, i Adeline Griller. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'ebenista a Lezay (Poitou-Charentes, França). El 4 de novembre de 1879 va ser integrat en el 9 Esquadró del Tren d'Equipatges de l'Exèrcit per a fer el servei militar, on restà fins el 22 de setembre de 1880. En 1886 vivia a Tours (Centre, França) i en 1889 s'instal·là a París (França), on freqüentà les reunions anarquistes. Formà part del grup de fusters anarquistes que es reunia al número 55 del carrer Meslay de París. Durant la primavera de 1893, amb altres companys, entre ells Émile Méreaux, llogà a l'anarquista Eugène Daguenet un taller al número 14 Impasse Rolleboise de París, on fabricà mobles i on es reunien cada setmana companys de diversos districtes de París (XI, XII i XX). Va ser candidat abstencionista al XX Districte de París en les eleccions legislatives del 20 d'agost de 1893 i aferrà el cartell «Le pot à colle au populo». El desembre de 1893 formà part d'un grup (Bougeois, Brunet, Chauvin, Denechère, Strauch, etc.)  que es reunia a la Sala Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles. A resultes de l'atemptat del 9 de desembre de 1893 al Palais Bourbon de París per l'anarquista Auguste Vaillant, s'ordenaren escorcolls i el 18 de desembre d'aquell any el seu domicili, al número 15 de l'Impasse des Souhaits de Belleville, va ser perquirit, trobant-se a la butxaca d'una peça de roba un flascó omplert d'àcid sulfúric i una capsa de llauna que contenia 220 grams d'un explosiu fulminant. L'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 20 de desembre de 1893 el jutge d'instrucció Meyer, que s'encarregava del cas de Vaillant, el va interrogar juntament amb sa companya. També va ser interrogat pel jutge de pau Fédée, cap de la III Brigada d'Investigacions. El 24 de gener de 1894 va ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional del Sena i argumentà que els objectes comissats se'ls havia proporcionat un agent provocador i que no era partidari de la «propaganda pel fet». Segons un informe del director del Laboratori Municipal, l'enginy explosiu que es podia fer amb aquells materials tenia la força de quatre cartutxos de dinamita. Va ser condemnat a tres anys de presó per «possessió de substàncies explosives» i 200 francs de multa. El jutge d'instrucció Espinasse, encarregat del cas de l'explosió del carrer Bons-Enfants, sospitava que era conegut del grup que havia comès l'acció (Louis Bonnard, Auguste Crétot, Émile Henry i Marie Puget). Segons un informe d'un confident de la policia del 16 de febrer de 1894 Mérigeau hauria amagat el nom de l'anarquista (Charles Strauch) que li havia lliurat l'explosiu trobat a casa seva per a no comprometre sa companya, ja que Strauch n'era l'amant. La parella tenia dos infants i segons fonts policíaques el pare de l'infant petit era l'anarquista Louis Bonnard. Durant el seu empresonament, sa companya i sos dos infants van ser acollits per l'anarquista Lucien Guérineau a Londres (Anglaterra). En sortir de la presó s'instal·là a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Josep Negre Oliveras

- Josep Negre Oliveras: El 13 de maig de 1875 –el certificat de defunció cita el 16 de maig de 1876– neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica, El País, El Progreso, Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 a l'infermeria del camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

Josep Negre Oliveras (1875-1939)

***

Lima Barreto

- Lima Barreto: El 13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang» –manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia– i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista: Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes.

***

Félix Bour

- Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix al IX Districte de París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).

***

Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà L'Express de Midi del 2 d'abril de 1904

- Lucien Hautreux: El 13 de maig de 1881 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Lucien Aguste Jules Hautreux. Sos pares es deien Jules Arthur Hautreux, rellotger, i Marie Félicie Dubois. A començament del segle XX milità a Bèlgica, on treballà de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant la nit del 18 al 19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap de la policia Ernest Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un altre comès el 22 de març a Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de fugir-ne. Retornà a França i el 31 de de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al carrer Montmartre de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al carrer; a sobre, segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets anarquistes, retalls de diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un explosiu i un full sobre com fabricar bombes. El 28 de febrer de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Octave Annette Boyer, jornalera i vídua d'Henri Derouin. En aquesta època feia de jornaler i vivia al número 3 bi del carrer Bonnet de París.  Al final de sa vida treballà de conserge. Lucien Hautreaux va morir el 5 de gener de 1955 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Clovis Poirier

- Clovys: El 13 de maig de 1885 neix al II Districte de París (França) el cantautor, compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis Poirier, més conegut sota el seu nom artístic de Clovys. Era fill de Pierre Poirier (Élie Poirier), cuiner, i Marie Anne Joseph Couillez, dona de fer feines; la parella no estava casada, però posteriorment, el 14 de desembre de 1886 es casaren al IV Districte de París i reconeguen son fill Clovis i un altre, Kléber, que havia nascute el 7 de juliol d'aquell any; la parella, finalment, es passà al comerç de vins. En sortir de l'escola primària, Clovis Poirier entrà com a aprenent d'enquadernador i després farà tota mena de feinetes (bastaix, transportista, empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.), però interessat des de molt jove en la cançó social. Anarquista des dels 25 anys, no aturarà durant mig segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la cançó. Després d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier, Rictus, Couté, etc.), cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser molt popular. Exempt en 1914, no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però intentarà, malgrat la censura, fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves cançons, amb el suport d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M. Hallé, etc.). En aquests anys col·laborà força amb «L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet. En aquesta època va escriure el seu famós poema pacifista Zimmerwald-Kienthal. En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió dels Cooperants. Entre 1917 i 1926 dirigirà i animarà «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i 1930 col·laborà en els fascicles Nos Chansons, publicats per Coladant amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i 1926 s'encarregà de publicació de la primera sèrie de La Muse Rouge. Revue de propagande révolutionnaire par les arts, impressa a «La Fraternelle» de Sébastien Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons d'Eugène Bizeau, André Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A. Laisant, Louis Loréal, Jules Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va ser editada per Jean-Paul Monteil. També col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, especialment en Le Libertaire, i participà en tota mena de festes llibertàries i sindicalistes. El 26 d'abril de 1927 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Germaine Guiniond i el 24 de setembre de 1935 a Marsell (Provença, Occitània) amb Jeanne Marguerite Faroche, de qui es va divorciar el 21 de novembre de 1942. A la mort de Sébastian Faure, el 14 de juliol de 1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu. Després de la II Guerra Mundial continuà col·laborant en la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense de l'Homme, Le Libertaire, Pensée et Action, L'Unique, La Voie de la Paix, Contre-Courant, etc. El 14 de març de 1953 participà en un gala de suport en benefici del periòdic Contre-Courant, de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés Savantes de París, amb Rachel Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres. Passarà els últims anys a l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un comitè d'ajuda publicarà un quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons, a més d'organitzar una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va restablir del tot i Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).  

Clovys (1885-1955)

***

Necrològica d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

- Anna Rigall Oliveras: El 13 de maig de 1887 neix a la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria Rigall Oliveras, també coneguda com Anita Gou, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien Pere Rigall Sagué i Maria Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant anarcosindicalista Josep Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra d'Espanya i l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra Mundial. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb son company a França. Posteriorment la parella s'establí a Algèria on milità en l'Agrupació Llibertària de Orà. A mitjans dels anys seixanta ambdós van ser repatriats a França. Anna Rigall va morir el 8 d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània).

***

John Givney

- John Givney: El 13 de maig de 1893 neix a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra) el dissident comunista, acostat al moviment anarquista, John Givney, que va fer servir el pseudònim Givirlinovich. Mariner mecànic de professió, va ser membre del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), però va ser expulsat. Es va establir a Nova York (Nova York, EUA), on estava casat. Milità en el Communist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA) i patí una condemna per «distribució de propaganda comunista a les bústies». El 9 de desembre de 1936 aconseguí passaport nord-americà i el 9 de gener de 1937 arribà a Espanya a bord del Lafayette. El 23 de febrer de 1937 s'integrà en la I Companyia Internacional de la «Columna Durruti» a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acostà al moviment anarquista. Després s'uní, sota el nom de Givirlinovich, al «Batalló Georges Washington», posteriorment integrat al «Batalló Lincoln», de la XV Brigada Internacional, on va ser qualificat de «mal camarada» a causa de la seva «greu indisciplina». Va ser ferit a l'estómac a la batalla de Brunete (Madrid, Castella, Espanya) i enviat a l'Hospital de Madrigueras (Albacete, Castella, Espanya). A Barcelona (Catalunya) desertà arran de les jornades contrarevolucionàries de maig de 1937. El 13 de setembre de 1938 retornà als EUA a bord de l'Aquitania. El 17 de setembre de 1938 publicà en el diari Twin-City Herald de Minneapolis (Hennepin, Minnesota, EUA) l'article «Spanish Front» sobre les seves experiències. John Givney va morir el 21 de juliol de 1974 a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra).

John Givney (1893-1974)

***

Virgile Vuillemin (1919)

- Virgile Vuillemin: El 13 de maig de 1898 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista individualista i resistent antifeixista, i després comunista, Virgile Léon Louis Vuillemin. Era fill de Silvain Paul Henri Vuillemin, fuster, i d'Ade Marie Antoinette Chaine. En 1917 s'allistà en la Marina i l'abril de 1919 estava destinat com a mariner mecànic en el cuirassat France, on participà, com a delegat electe de la seva nau, juntament amb altres companys (Ernest Delarue, François Doublier, Ernest Le Mith, Pierre Le Roux, Marius Ricros, Marcel Rudaux, etc.), en els anomenats «Motins del Mar Negre» de l'esquadra. Segons els testimonis d'altres amotinats, com ara Albert Cané, Pierre le Roux, i Antonin Marius Ricros, destacà com a agitador a Odessa i Sebastòpol. L'11 de maig de 1919 va ser detingut amb altres delegats i jutjat a partir del 29 de setembre d'aquell any a bord del cuirassat France, a la rada de Toló (Provença, Occitània), i va ser condemnat a cinc anys de presó. Enviat a les colònies penitenciàries africanes, va ser amnistiat el setembre de 1920 i posat en llibertat en 1921. El setembre de 1921 retornà a Besançon i treballà en la petita empresa de son pare. Encara que restà en contacte amb altres amotinats, no participà en la gran campanya per demanar l'amnistia dels condemnats civils i militars de la guerra. En 1924 presidí el grup anarquista individualista «Vers la Beauté», que tenia com a finalitat l'educació per l'art. El 12 d'abril de 1924 es casà a Le Raincy (Illa de França, França) amb la modista Yvonne Lucienne Auvity, amb Antonin Marius Ricros de testimoni. Durant l'Ocupació es va refugiar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i entre 1943 i 1944 participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial es dedicà a fer de contractista d'obres públiques i milità en el Partit Comunista de França (PCF). També ser secretari de l'Associació Fraternal d'Antics Soldats i Mariners del Mar Negre, creada el juny de 1949 i presidida per André Marty. El febrer de 1953 presentà la dimissió del PCF quan André Marty en va ser exclòs. Va estar subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant (1951-1968), de Louis Louvet. Entre 1958 i 1959 va ser candidat en una llista progressista a Maisons-Alfort (Illa de França, França). El seu últim domicili va ser al número 10 del carrer Château Rose de Besançon. Virgile Vuillemin va morir el 7 de juliol de 1981 a l'Hospital de Saint-Jacques de Besançon (Franc Comtat, Arpitània). El periòdic anarquista Le Réfractaire en publicà una necrològica.

***

Víctor Blanco Noguero (1938)

- Víctor Blanco Noguero: El 13 de maig de 1901 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) el mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco Noguero. Sa mare es deia Francisca Noguero Bosch i son pare, Joaquín Blanco Caset, era un petit propietari agrícola que durant la I República espanyola formà part de grups anticlericals i antimonàrquics partidaris de l'ensenyament laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà al Campell i des de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer, sucursal del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat Agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent classes diürnes als infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia Ardanuy Sallan, militant anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la insurrecció de desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó. Després d'una amnistia, el maig de 1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete, Castella, Espanya) i reprengué la seva tasca pedagògica al Campell. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants que portà a terme la col·lectivització local. A finals d'agost de 1936 va ser cridat a Barcelona per Joan Puig Elías perquè s'integrés en el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigís una colònia infantil al front d'Aragó. En 1937 va ser nomenat secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938 conseller d'Economia del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que s'encarregava d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a la Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on en 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. A l'exili treballà de delineant i al final de sa vida milità en la Federació Local de Versalles. Víctor Blanco Noguero va morir d'una crisi cardíaca el 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1975 a l'Hospital Richaud de Versalles (Illa de França, França) i va ser enterrat dos dies després. Conreà la poesia i deixà inèdites unes memòries, que van ser publicades en apèndix en 1977 en la reedició del llibre d'Agustín Souchy Bauer Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també va ser militant llibertària.

Víctor Blanco Noguero (1901-1975)

***

- Marcelino Radigales Marsol: El 13 de maig –algunes fonts citen erròniament el 14 de maig– de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans, sos pares es deien José Radigales Gombau, jornaler, i Vicenta Marsol Eras. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. Estava casat amb Ana Ortiz Raluy, amb qui tingué dues filles Joaquina i Ana María. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 al seu domicili d'Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac («hemorràgia interna per ictus gàstric»), resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---