Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 de maig

Esdeveniments

Barricada davant de l'església de la Madeleine

- Tercer dia de la Setmana Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París (França) el Comitè de Salvació Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a la confraternitat. Serà una vana il·lusió. Les hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels federats es fa matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per «salvar l'honor». La resistència persisteix a la Butte-aux-Cailles, comandada per Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime Lisbonne, als carrers de la Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a l'estació de l'Est. Les tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg Montmartre, la Concorde i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al parc Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran nombrosos monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes, el Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri de Finances... No se sap ben bé si fruit de l'acció de communards incendiaris, dels obusos versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir arxius comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de foc.

***

Capçalera del primer número de Ni Dieu ni Maître

- Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Era continuació de L'Insurgé (1885). Prohibit a França, passarà a ser setmanari a partir del número de febrer-març de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del segon número (juny de 1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una trentena de militants anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest, Ferdinand Monier, Henri Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste Winandy i els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè de Eugène Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números, l'últim el del 22 de maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale i La Liberté (1886). Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin: «Si Dieu existait il faudrait l'abolir» (Déu existís, caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo) i a l'interior del periòdic trobem cites d'Émile Pouget («Matar un diputat, un patró o un magistrat, es mejor que cent mil discursos»), d'Émile Gautier («El sufragi universal és la mistificació més gran del segle») o de Louis Alibeaud («El pa no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el mato») que encapçalen les pàgines.

***

Portada de l'únic número de Teatro Social

- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.

***

Anagrama de la futura FIJL

- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.

***

Anagrama d'ASO

- Creació de l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig de 1961 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) –per la CNT unificada van signar Roque Santamaría i Josep Borràs–, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins al final del franquisme, però que només fins al 1966 va tenir alguna rellevància a l'interior de la península (Catalunya, País Basc i Astúries); entre 1967 i 1975 va tenir els seus moments crítics: la CNT rebutjarà la incorporació de nous grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de comitès al marge de l'Aliança, la UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió Sindical Obrera (USO) i les Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la constitució de la Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar l'aparició de noves tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa a favor de l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili que ho va proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a Perpinyà el Comitè d'Enllaç Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya, criticat per la UGT i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés ugetista de 1959 va donar llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per estar present l'altre sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre PSOE i cristians per formar la Unió de Forces Democràtiques (UFD). L'Aliança es va retardar un any pel procés de reunificació confederal i com que s'imposen els ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial, gestió sindical de les assegurances socials i les universitats laborals, etc.). L'Aliança va tenir més incidència a l'Estat francès que a l'Estat espanyol: es creen comitès a nombroses ciutats gales que organitzaren mítings, assemblees, col·lectes, propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la Península les coses eren força més difícils i només a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna importància. L'Aliança al País Basc va trobar-se amb diferents problemes: com una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i ELA –volia anar a les eleccions–, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970 va convocar manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de 1964, abril de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a Catalunya arriba l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una reunió celebrada l'octubre a Madrid –que va prendre el nom d'Aliança Sindical Obrera d'Espanya (ASOE), més coneguda com ASO– i que pretenia: enderrocar el franquisme, constituir un ample front de conspiració antifranquista, un règim provisional que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a una fusió sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional antifranquista; el procés per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava autonomia pel que fa el sector de l'exili, futura unitat sindical, participació en eleccions sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres d'empresa, així com l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el Partit Comunista d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de Martínez Amurrio comptés amb molt poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964 per entendre que més que un pacto era un fusió de sindicats, alhora que l'aparició del «cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de 1966. A Astúries també es va arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va llançar alguns manifests entre 1960 i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el Comitè de Solidaritat Obrera (USO, CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.

***

Les forces de l'"ordre"

- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.

***

Cartell de l'acte

- Conferències sobre Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia), quatre conferències al voltant de la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la Federació Anarquista de Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), es realitzà en ocasió del cinquantè aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la formació política de Berneri; Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva actuació a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.

Naixements

Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (23 de març de 1894)

- Frédéric Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala (Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment Itàlia) l'anarquista Frédéric-Jean-Baptiste Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi. Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi Austrohongarès) va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de París (França). Va ser condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França), on s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis. El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys de presó i a 10 anys de vigilància en expirar la pena. Més tard vivia al número 4 del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien Mauzon. El 27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 23 de març va ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després passà a Suïssa, d'on va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frédéric Mazzoldi (1839-?)

***

Sanshirô Ishikawa

- Sanshirō Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la «Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

***

Notícia orgànica de Joseph Pachot publicada en el periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué de l'1 de gener de 1912

- Joseph Pachot: El 23 de maig de 1880 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Joseph Marie Pachot. Era fill natural de la modista Marie Zozime Hermine Pachot. Es guanyava la vida treballant d'obrer pastisser. El 7 de gener de 1908 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Victorine Marie Guichard, amb qui tingué un infant i de la qual es divorcià el 19 de juny de 1922. En 1909 vivia al número 18 del carrer Musée de Marsella i treballava de pastisser al carrer d'Aubagne. Sindicalista llibertari, fou membre del Comitè de Defensa Social (CDS). Membre del Consell d'Administració de la Borsa del Treball de Marsella i antimilitarista, a partir de finals de 1911 fou membre de la comissió de gerència de la caixa del «Sou del Soldat». Assistí a les conferències llegides per Sébastien Faure i albergà al seu domicili un dels infants alumnes d'aquest a la seva escola «La Ruche». Secretari del Sindicat d'Obrer Confiters i Pastissers de Marsella de la Confederació General del Treball (CGT), des de maig de 1912 col·laborà amb articles en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió des Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament de les Boques del Roine i de la Borsa del Treball de Marsella, periòdic del qual era membre de la seva comissió editorial. L'agost de 1913 va ser nomenat representant del Sindicat de Cuiners de Marsella per a l'UCSO. El 5 de maig de 1925 es casà a Toló (Provença, Occitania) amb Marguerite Julia Poli, divorciada d'Adrien Franklin. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Bastide de Toló. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una xerrada d'Édouard Boudot publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 25 de juliol de 1914

- Édouard Boudot: El 23 de maig de 1886 neix a Rennes (Bretanya) el dissenyador industrial i enginyer anarquista i antimilitarista Édouard Eugène Louis Jean Nicolas Boudot. Sos pares es deien François Eugène Boudot, treballador estatal en l'Artilleria, i Laurence Joséphine Marguerite Bouchard. En 1907 s'incorporà en un regiment d'enginyers i va ser destinat al Ministeri de la Guerra; durant aquesta època militar, llogà una habitació al número 4 del carrer Schoelcher i després al número 24 del carrer Glacière de París (França) i va ser amant d'una jove russa, Anna Ginzberg. El setembre de 1909, per penes d'amor, intentà suïcidar-se amb gas. En 1910 passà a viure amb son pare, al número 70 del carrer République de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època començà a militar en el moviment anarquista i, amb contacte amb Miguel Almereyda, va ser un dels principals animadors del Grup d'Acció Revolucionària (GAR) de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. El 24 de març de 1911 va ser condemnat, per un delicte de «provocació de militars a la desobediència», per l'Audiència del Sena com a cosignant d'un cartell antimilitarista, que reproduïa passatges del «Manuel du soldat» de Georges Yvetot, que va se aferrat l'octubre de 1910 durant la vaga de serrallers, a tres mesos de presó i 500 francs de multa. Entre altres inculpats figurava sa futura companya, Julie Attinost, també militant del GAR. El 8 de juliol de 1911, juntament amb Louis Alignier, va ser tancat com a pres comú a la presó parisenca de La Santé i ambdós decidiren fer vaga de fam per a aconseguir el règim polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. A finals d'octubre de 1911 s'instal·là amb Julie Attinost a Courbevoie (Illa de França, França), on visqué fins que hagué de fugir de França el 19 de novembre de 1912. Entre el 20 de febrer i el 17 de novembre de 1912 treballà de dissenyador amb Priol, agent de l'empresa Arol, al carrer Beaurepaire de París. El 6 de juliol de 1912 va ser nomenat, juntament amb Louis Lecoin, secretari de la Federació Comunista Anarquista (FCA), en substitució d'Eugène Martin. L'11 de juliol de 1912, amb Jean Bonafous, Pierre Martin i André Mournaud, parlà en un míting contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– a la Maison Commune del III Districte de París. L'agost de 1912 va ser un dels fundadors, amb Georges Durupt i Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste i l'octubre d'aquell any impulsà l'Escola de Propaganda de l'FCA, de la qual va ser nomenat secretari. El 9 d'octubre de 1912 va fer un discurs contra «el militarisme i el patriotisme revolucionaris» de Gustave Hervé en un míting de l'FCA («Contra tot militarisme») celebrat a les Sociétés-Savantes de París, on assistiren més de mil persones. El novembre de 1912 cofundà amb Eugène Jacquemin i Édouard Sené la revista Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que publicà 14 números fins el desembre de 1913, i que va ser substituït per Le Réveil Anarchiste (abril-maig 1944), on va col·laborar. El novembre de 1912 era membre del consell d'administració de Le Libertaire. El 12 de novembre de 1912 prengué la paraula en el míting de l'FCA «Si la guerre éclate, ce que nous ferons», celebrat a les Sociétés-Savantes de París, on va fer un discurs força radical, explicant detalladament com fer sabotatges per a entrebancar la mobilització. Aquest discurs radical implicà, quatre dies després, l'escorcoll del «Foyer Populaire» de Belleville, seu de l'FCA. El 17 de novembre de 1912 participà en una gran reunió pacifista a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), però, sabent que la policia el buscava, aprofità per a desaparèixer. Dos dies després va ser reemplaçat en la secretaria de l'FCA per Élie Collange. Refugiat a Bèlgica, va escriure una carta de desafiament a les autoritats franceses, que La Bataille Syndicaliste publicà el 27 de novembre de 1912. En aquesta època son pare trencà relacions amb ell i no el volia veure. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa. El 3 de març de 1913 parlà en el míting antirepressiu «Antipatriotes... quand même!» de l'FCA, celebrat a les Sociétés-Savantes. Dos dies després, amb son advocat Oustry, es lliurà a les autoritats i va ser empresonat, realitzant vaga de fam per a aconseguir el règim polític. Tancat com André Mournaud, ambdós no pogueren assistir al Congrés Nacional de l'FCA celebrat l'agost de 1913, però enviaren una carta que va ser llegida pels delegats on protestaven enèrgicament contra la presència d'individualistes de L'Anarchie en el congrés. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud i André Parmeland) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. El 16 de març de 1914 va ser autoritzat per a sortir de La Santé unes hores per a visitar la néta de sa companya Julie Attinost, aleshores hospitalitzada. Durant les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de denúncia sobre la situació dels presos polítics, va ser nomenat «candidat de la llibertat» per al XVIII Districte de París. El 18 de juliol de 1914 assistí a una reunió de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), on parlà sobre els objectius del Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar les pròximes setmanes a Londres (Anglaterra). El 28 de juliol de 1914 va fer la xerrada «Les anarchistes révolutionnaires et le Congrés de Londres», organitzada pel «Groupe des Temps Nouveaux» i celebrada a la «Lutèce Sociale». Quan esclatà la Gran Guerra, no es va presentar el seu regiment i s'exilià a Londres. Va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1915 signà, amb Henry Combes i Jules Lemaire, també refugiats a Londres, el manifest «L'Internationale anarchiste et la guerre», contrari a la «Unió Sagrada». El 12 de juliol de 1915 es declarà insubmís. En 1922 retornà a París i s'instal·là al número 44 del carrer Gutenberg. No reprengué contacte amb el moviment anarquista i treballà en una empresa de maquinària per a grues («Société des Engins de Levage») al número 47 del carrer Miromesnil. El 23 de maig de 1923 va ser jutjat pel II Consell de Guerra per la seva insubmissió durant la Gran Guerra i va ser posat en llibertat amb la condició de presentar-se sempre que fos convocat. El juny de 1923 s'instal·là al número 12 del carrer Val de Meudon (Illa de França, França) i en 1924 al número 1 del carrer de l'Avenir de Saint-Denis (Illa de França, França). En aquesta època treballava d'enginyer a la Unió de l'Electricitat de París. El 8 de gener de 1927 assistí a l'assemblea general de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrada la número 163 del bulevard de l'Hospital de París. Sembla que es va comprometre a col·laborar en la nova sèrie de Le Libertaire i que freqüentà intermitentment el grup de l'UAC de Saint-Denis, però, a resultes de dissensions amb militants d'aquest grup, deixà de militar definitivament. El 10 de març de 1930 es casà a Saint-Denis amb Victorie Antoinette Joubert, de qui acabà enviudant, i l'11 de setembre de 1944 al XVIII Districte de París amb l'empleada bancària Lucienne Marguerite Baradé. En aquesta època vivia al número 54 del bulevard de Clichy de París. El seu últim domicili va ser al número 43 del carrer Stephenson. Édouard Boudot va morir el 21 de febrer de 1974 a la Clínica Alpha del XVIII Districte de París (França).

***

Felipe Alaiz

- Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos pares es deien Felipe Alaiz, capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa –Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal, Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor, CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia –va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també ho va ser en el terreny ideològic –en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes– encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava– i fins i tot el portés a la presó –va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el trentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic, crític i erudit–, fent servir diversos pseudònims (Rodela, Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!, Cenit, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico, Esfuerzo, Ética, FAI, El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924), Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937), La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc.Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1959 a l'Hospital Broussais de París (França).

Susanna Tavera García: «Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

***

Foto policíaca d'Indalecio Ibáñez Campos

- Indalecio Ibañez Campos: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez Campos, conegut com Denis i Dionisio. Fill d'immigrants espanyols, sos pares es deien Indalecio Matías Ignacio Ibáñez López, jornaler nascut a Felix (Almeria, Andalusia, Espanya), i Antonia Josefa Tomasa Campos, nascuda a Asp (Vinalopó Mitjà, País Valencià). A començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higiene íntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou, Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per «complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Guido Villa apareguda en el diari de San Francisco (EUA) L'Italia del 29 de setembre de 1919

- Guido Villa: El 23 de maig de 1892 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Guido Villa. Era fill de Felice Villa i de Maria Taverna. Afectat per una greu malformació física, es guanyava la vida treballant de repartidor i de venedor ambulant a Milà. El 25 de juliol de 1919 parlà en un míting anarquista a l'Escola del número 10 del Corso di Porta Romana sobre els soviets a Rússia i la necessitat de col·laboració entre els anarquistes i els socialistes a Itàlia. El juliol de 1919, juntament amb els anarquistes Bruno Filippi i Aldo Perego, creà un grup terrorista que es reunia al seu domicili del carrer Macchi. La policia va atribuir a aquest grup diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919 aquest grup realitzà un atemptat al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la «Galleria Vittorio Emanuele II», un dels llocs de trobada la burgesia milanesa, on Bruno Filippi resultà mort. Detingut immediatament, durant l'interrogatori admeté la seva responsabilitat i la dels altres companys (Bruno Filippi, Elena Melli, Aldo Perego i Maria Zibardi). El 13 de juliol de 1920, durant el judici, reivindicà la seva acció tot declarant que l'objectiu de l'atemptat era desencadenar un aixecament popular; va ser condemnat a 10 anys de presó i dos anys de vigilància especial. El 10 de desembre de 1926 va ser posat en llibertat. Posteriorment la policia feixista sospità que, juntament amb Amleto Calura, Ottorino Calvi i Amos Pagani, havia projectat un atemptat contra Benito Mussolini. L'1 de juny de 1927 se li va assignar residència durant cinc anys, primer a l'illa siciliana d'Ustica i després a l'illa de Ponça. El 13 d'abril de 1932 retornà a Milà, però constantment vigilat, ja que tenia intenció de fugir del país. El 26 d'abril de 1932 se li va assignar confinament per altres cinc anys. El desembre de 1932 va ser detingut a Ponça i denunciat per «infracció de les obligacions de confinament» i condemnat a tres mesos d'arrest. El març de 1935 va ser finalment repatriat cap a Milà i advertit formalment. En els anys següents treballà com a venedor ambulant del Dizionario Enciclopedio Moderno i després de llibres de l'editorial Sonzogno, però aleshores la policia, que el continuava vigilant, no el considerava «perillós». Guido Villa va morir el 26 d'agost de 1943 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Continua...

---