Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de maig

Esdeveniments

L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders

- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).

Max Hödel (1857-1878)

***

Capçalera del primer número d'El Eco del Rebelde

- Surt El Eco del Rebelde: L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anarquico. Era continuació de la publicació anarcocomunista El Rebelde, editada a Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de publicar-se víctima de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo, probablement un pseudònim. Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de Joan Montseny, Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé i Marcos Zapata, entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en sortiren quatre números (i un suplement al número 3), l'últim el 29 de juliol de 1895, i fou substituït per El Invencible, que únicament publicà un número el 27 d'agost de 1895.

***

Portada d'un número de Discontent

- Surt Discontent: L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer número del setmanari anarquista Discontent. Mother of Progress (Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable fou Oliver A. Verity i en el consell de redacció figuraven George H. Allen, Charles L. Govan i James F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan oficiós de la colònia anarquista «Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA), creada en 1896, i, a més de notícies sobre la colònia llibertària, tractà temes d'allò més divers (amor lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia, capitalisme, política internacional, religió, salut, vegetarianisme, repressió, llibertats d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de George H. Allen, J. I. Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff, Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H. F. Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno), J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic, Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C. Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J. Schelhous, J. T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i Ross Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899 suspengué l'edició i la reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce, Washington, EUA). Aquesta publicació tingué una àmplia difusió i comptà amb dos centres de distribució (Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle, San Francisco i Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos acusat de violació de la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina de correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van traslladar a la petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En sortiren 186 números, l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït per Demonstrator, que es publicà a Lakebay i tragué 142 números entre l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.

***

L'endema de la "Nit de les Barricades"

- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres –Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)– es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.

Naixements

Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894)

- Pilade Tocci: L'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste, Acratos, etc.). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista «itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per «associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Francesco Cacozza (Don Cicco)

- Francesco Cacozza: L'11 de maig de 1851 neix a Fiumefreddo Bruzio (Calàbria, Itàlia) l'anarquista individualista i propagandista llibertari Francesco Cacozza –citat sovint erròniament com Cocozza–, conegut com Don Ciccio. Sos pares es deien Nicola Cacozza, antic empleat ferroviari, i Rosa Iorio. Després de fer els estudis primaris, va marxar de la llar familiar. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevingué com son pare ferroviari. S'instal·là a Nàpols, després d'aconseguir una feina com a cap d'una estació de la ciutat. En 1880 fundà amb Luigi Felicò i Francesco Saverio Merlino Il Grido del Popolo. El 3 de gener de 1881 va ser detingut, amb Merli i altres companys, per «conspiració i atemptat contra la seguretat de l'Estat» després d'haver participat en una manifestació contra la visita reial a Nàpols. El 25 de febrer de 1882 va ser posat en llibertat, però va ser acomiadat per motius polítics de la feina i hagué de sobreviure com a venedor ambulant. Quan Andrea Costa es decantà per «legalisme», el 30 d'abril de 1882 signà, amb Luigi Alvino i Luigi Felicò, un document de trencament amb Francesco Saverio Merlino i demanà a Carlo Cafiero que encapçalés el moviment anarquista a Nàpols. Reincorporat als ferrocarrils, a principis de 1887 va ser un dels promotors del grup «Humanitas» i responsable d'un full del mateix nom, que volia arreplegar les diverses sensibilitat anarquistes d'aleshores, tot i la seva hostilitat cap els «organitzadors». L'agost de 1887 abandonà la redacció d'Humanitas, que s'havia decantat cap a posicions moderades, i fundà amb Giovanni Bergamasco i Luigi Felicò el Cercle Comunista Anarquista «Il Lavoratore», que publicava Il Demolitore, periòdic que passà a dirigir fent apologia de l'individualisme radical. El 12 de febrer de 1889 es va casar amb una hereva, es va acomiadar de la feina i passà a viure a Vietri di Potenza (Basilicata, Itàlia), des d'on visitava sovint Nàpols i es mantenia en contacte amb els companys. L'1 de maig de 1891 va ser detingut, però va intensificar la seva activitat propagandística i col·laborà amb La Croce, que començà a publicar-se en 1892 a Nàpols. A finals d'abril de 1892, abans del «Primer de Maig», va ser detingut preventivament com a mesura de «seguretat pública». El maig de 1896 s'establí de bell nou a Nàpols i en 1897 entrà a formar part del grup «Carlo Cafiero», encapçalat per Michele Acanfora. Poc després, entre el 5 i el 14 de setembre de 1897 publicà, amb Francesco Del Giudice, dos números únics del periòdic Il Turbine, però va ser denunciat per «violació de la llei de premsa». Posteriorment, amb Francesco Del Giudice, intentà reunir els companys dividits per la col·laboració amb els socialistes en la campanya contra el domicili forçat i obtingué la fusió de les dues publicacions anarquistes que s'editaven a Nàpols: Il Turbine i L'Affamato. El març de 1898 signà el manifest en solidaritat amb Errico Malatesta i els redactors de L'Agitazine, aleshores empresonats, i va ser detingut arran dels disturbis esdevinguts el maig d'aquell any. Jutjat el juny de 1898, posà en qüestió la legitimitat del tribunal i es negà a defensar-se, essent condemnat a dos anys de presó per «incitació al delicte». Aconseguí la llibertat gràcies a l'amnistia del 4 de gener de 1899 i va ser amonestat formalment. L'1 de novembre de 1902 es va embarcar com a infermer al vapor Canadà amb destinació cap a Nova York (Nova York, EUA). El 18 de febrer de 1904 reaparegué de bell nou amb un article publicat en el periòdic milanès Il Grido della Folla, fet que li va comportar una condemna de quatre mesos i mig de presó. Un cop lliure, va fer una gira de conferències per la Ligúria i la Toscana amb Gustavo Telarico. El juliol de 1905 passà a dirigir l'efímer L'Iconoclasta. El 12 de juny de 1906 s'introduí a la Cambra dels Diputats per a insultar el president Giovanni Giolitti. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés Nacional Anarquista, que se celebrà a Roma (Itàlia), on es declarà «anarquista individualista». En 1908, amb Carlo Melchionna i Ciro Petrucci, va fer propaganda entre els llogaters dels districtes populars, reunit en Lligues de Resistència, creant seriosos problemes a la Societat del Sanejament, que no va poder portar a terme els desnonaments. A partir d'aquí entrà en una cadena de detencions breus i repetides, però que no el desanimaren. Participà activament en les agitacions contra la pujada del cost de la vida, distribuint sempre fulletons amb escrits seus. En 1909 signà amb Gennaro Mariano Pietraroja un fullet denunciant els «Fets de Sinopoli» (Calàbria, Itàlia), on carrabiners havien matat uns manifestats desarmats. El 5 de juny de 1909 passà a dirigir el periòdic La Plebe, que durà fins el 30 de març de 1910. En aquesta època vivia, per evitar pagar lloguers i no sotmetre's a escorcolls policíacs, en una barraca construïda per ell al Vesuvi, anomenada «Nido Libero» (Niu Lliure), i era molt popular entre la classe obrera, que valorava la seva generositat i coherència. Tot i estar vigilat, el 14 de juny de 1913 aconseguí entrar de bell nou al Parlament, aquesta vegada vestit de sacerdot, però va ser detingut abans que comencés el debat. El 9 de juny de 1914, quan esclataren els disturbis de la «Setmana Roja» a la ciutat, encapçalà les manifestacions, l'assalt a l'estació ferroviària i els durs enfrontaments als carrers fins al 10 de juny quan va ser detingut amb Domenico Aratari i Carlo Melchionna. Recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 3 de gener de 1915 i en els actes del «Primer de Maig», parlant davant els treballadors, prengué partit per la neutralitat a ultrança davant la Gran Guerra, fet pel qual va ser denunciat com «derrotista subversiu». El 24 de maig de 1916, aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut mentre incitava els obrers a lluitar per la pau. El 24 de febrer de 1917 tornà a empresonat arran de les manifestacions contra la carestia de la vida i el 18 de juliol d'aquell any, durant la vaga general de la metal·lúrgica, va ser novament detingut per un manifest que incitava a la desobediència i a la guerra civil i va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 25 de març de 1918 recobrà la llibertat i reprengué les seves activitats, organitzant la Lliga de Resistència dels Llogaters, que el 4 de maig de 1919 organitzà una gran manifestació. El 28 de desembre d'aquell any va ser empresonat per un delicte d'impremta i per «instigació a l'odi entre classes socials». Després de recobrar la llibertat gràcies a una amnistia, el 29 d'abril de 1920 es dirigí als obrers metal·lúrgics en vaga. En aquesta època milità amb Carlo Melchionna i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero». El maig de 1922, per unir els militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Carlo Melchionna, el grup «Prometeo», que trenca amb Giuseppe Imondi i s'adherí a la Unió Anarquista Italiana (UAI). El règim de Benito Mussolini no el va intimidar i va desafiar reiteradament la violència dels escamots feixistes, distribuint propaganda davant el Palazzo Montecitorio de Roma (16 de febrer de 1922), quan va ser detingut després de llançar fulls anarquistes al Saló del Parlament abans d'un discurs de Giuseppe Di Vittorio (30 de maig de 1923), o en denunciar el nou règim triomfal després de l'assassinat de Giacomo Matteotti (22 de desembre de 1924). Vell i aïllat, lluità al límit de les seves forces i en 1927 va ser sotmès a una advertència formal. Francesco Cacozza va morir desemparat i en la misèria el 24 de desembre de 1931 en un hospici per a pobres de Nàpols (Campània, Itàlia).

Francesco Cacozza (1851-1931)

***

Notícia de la detenció de Paul Champalle apareguda en el diari lionès Le Progrès del 23 d'octubre de 1882

- Paul Champalle: L'11 de maig de 1855 neix a Villefranche-sur-Saone (Beaujolais, Arpitània) l'anarquista Paul Eugène Champalle. Era fill de Jean Louis Champalle, moliner, i de Pierrette Marie Clairet, modista. Es guanyà la vida primer de guarnidor i després de tintorer. El 2 d'octubre de 1873 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit i va ser enviat a l'XI Batalló de Caçadors a Batna (Batna, Algèria Francesa; actualment Algèria). A principis dels anys vuitanta era membre de la secció de Villefranche-sur-Saone de la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), animada per Philippe Sanlaville. El 22 d'octubre de 1882 va ser detingut arran de les grans agafades que s'engegaren con a conseqüència de les revoltes de Montceua-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats anarquistes de Lió (Arpitània). El 21 de juliol de 1883 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Villefranche-sur-Saone a 15 dies de presó per «ultratge al agents». El 4 de novembre de 1883 va ser ferit greument d'un cop de ganivet en una baralla a Villefranche-sur-Saone. A principis de la dècada dels noranta vivia al número 10 del carrer de la Quarantaine de Villefranche-sur-Saone. A mitjans de gener de 1892 va ser delegat al Congrés Regional Anarquista celebrat a Lió, on es va pronunciar a favor de la participació dels anarquistes en la manifestació del Primer de Maig. El 22 d'abril de 1892, ben igual que els d'altres companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat i va ser posat en llibertat. En aquesta època, amb altres companys (Nicolas Berthet, Gillet, Albert Lagier, etc.), era un dels animadors del grup anarquista que es reunia tots dels dissabtes al domicili de Pierre Desgranges, al carrer Étienne Poulet. En 1894, segons informes policíacs, estava en contacte amb l'anarquista Louis Guittard i rebia fullets anarquistes, essent el seu domicili escorcollat sense cap resultat en diverses ocasions. El 19 de febrer de 1894 el seu domicili va ser perquirit i fou detingut, però va ser posat en llibertat l'endemà. En novembre de 1894, després de la detenció de l'anarquista Denis Fayard a París (França), el seu domicili, i el de son germà Émile Champalle, va ser escorcollat i es trobaren vuit testaments de militants (Paul Champalle, Nicolas Creancy, Antoine Desgranges, Jean Benoît Diochon, Jean Marie Fournet, Philibert Marcel, Clotilde Marchand i Louis Saint-Lager), on aquests es declaraven lliurepensadors i que volien ser enterrats civilment. En 1896 era membre del consell d'administració de la Societat Cooperativa dels Obrers Tintorers de Villefranche-sur-Saone i en 1902 estava subscrit a Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean Louis Alban (5 de març de 1894)

- Jean Alban: L'11 de maig de 1858 neix a l'antic VI Districte (actual XI Districte) de París (França) l'anarquista Jean Louis Alban. Sos pares es deien Élie François Xavier Alban i Mélanie Victorine Boireau. Es guanyava la vida treballant de llauner especialista en galvanització. Segons l'informe del confident Barbier, el 19 de gener de 1893 assistí a una reunió anarquista celebrada al carrer Petit Thouars on va proposar fer propaganda anarquista en el sorteig de la lleva i difondre l'abstenció en ocasió de les properes eleccions. El 3 de juny de 1893 era present en un míting de protesta contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptista Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, que arreplegà unes cinc-centes persones, i on es protestà contra les violències policíaques i es mostrà la camisa de Foret plena de sang a resultes de la seva detenció. El 10 de juny de 1893 assistí al míting de protesta, organitzat pels estudiants socialistes, celebrat a la Sala Progrès, al número 36 del bulevard de l'Hôpital, on assistiren unes sis-centes persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 era present, juntament amb altres quatre-centes persones, a la conferència pública sobre els càstigs a les presons que se celebra a la Sala Commerce. El 4 de juliol de 1893 assistí a un míting contra el tancament de la Borsa del Treball de París. A principis de setembre de 1893 aferrà, amb els germans Eugène i Henri Wagner i E. Mürch, un «Manifest dels dinamitadors», 1.500 exemplars del qual havien estat enviats des de Londres (Anglaterra) per Ernest Lassalas. El 2 de setembre de 1893 era present en una reunió pública, amb altres cent-cinquanta persones, al pati de l'escola del carrer Ramponneau, on reivindicà l'abstenció política. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar celebrada al número 70 del carrer Angoulêma on Sébastian Faure va fer una conferència. El seu nom figurava en un llista d'anarquistes parisencs establert el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia. El 5 de març de 1894 va ser detingut per pertinença a «associació criminal» i el seu domicili, al número 25 del carrer Pressoir de París, va ser escorcollat sense èxit per la policia; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, recobrant la llibertat el 6 d'abril d'aquell any. El 2 de juliol de 1894 va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Foto policíaca de Charles Simon

- Charles Achille Simon: L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Era fill natural de la modista Marie Simon. Jove aprenent de vidrier a París (França), va ser condemnat a dos mesos de presó per robar una plaça de zinc al seu patró. Es va revoltar per la injustícia del procés de Charles Dardare. Henri Decamps i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Edmond Benoît i del seu substitut Léon Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la colònia penitenciària de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), trobà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar-ne a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

Charles Achille Simon (1873-1894)

***

Notícia orgànica d'Henri Antoine apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'1 de juny de 1912

- Henri Antoine: L'11 de maig de 1884 neix al IX Districte de París (França) l'actor teatral i anarquista Henri Adolphe Antoine. Era fill de Léonard André Antoine, director teatral i crític dramàtic, i de Marie Lucette Rambour, comercianta de moda femenina. Son pare va ser el fundador del Théâtre-Libre i del Théâtre-Antoine i director del teatre de l'Odéon entre 1906 i 1914, i considerat com un dels homes de teatre més importants del seu segle. El 13 de novembre de 1902 Henri Antoine s'allistà voluntari a l'exèrcit francès per quatre anys i dos dies després va ser enviat al 72 Regiment d'Infanteria. El 13 de febrer de 1904 va ser nomenat caporal i el 13 de novembre de 1906 passà a la reserva amb un certificat de bona conducta. Home de teatre com son pare, en 1908 va fer les seves primeres actuacions al teatre Mévisto de París i aquest mateix any va concebre el projecte de crear un teatre ambulant de barriada desmuntable, que interpretaria obres noves amb actors de qualitat, projecte va ser anunciat per la revista artística La Rampe. Aleshores vivia al número 50 del carrer Camat de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França). En aquests anys va interpretar obres teatrals en diversos indrets populars. El 31 de maig de 1910 es va materialitzar el seu projecte i es va fer la primera representació del «Théâtre du Peuple» a la gran sala d'espectacles «El Globe» de París, amb obres de diversos autors (Gustave Fabius de Champville, Jorge Destèves, Léon Michell, Jacques Monnier i Georges Walder), a més de poemes i cançons. El «Théâtre du Peuple» volia donar teatre social de qualitat a barris i poblacions de província a preus populars. El 31 d'agost de 1910 va fer la xerrada «La propagande et le Théâtre» en les «Xerrades del IV Districte de París» de La Libre Discussion. Entre 1911 i 1913 col·laborà en Le Libertaire i entre 1911 i 1912 va ser secretari del Sindicat d'Autors i de Gents de Lletres. El gener de 1912 se sumà al projecte de «Théâtre du Peuple» l'anarquista Émilie Guichard. El 25 de gener de 1912 es creà la cooperativa «Cercles dels Amics del Théâtre du Peuple», domiciliada al número 128 de l'avinguda Philippe-Auguste del XI Districte de París, formada, entre altres, per destacats anarquistes, socialistes i sindicalistes (Maurice Bouchor, A. Bourgoint, P. Campana, Ch. Duffart, Émile Kress, René de Marmande, Pierre Moranne, Vigné d'Octon, Lambert de Saumanès, A. Traversi, Maria Vérone, etc.), i de la qual va ser nomenat tresorer. L'11 d'abril de 1912, en una reunió dels cooperativistes del «Théâtre du Peuple», en va ser nomenat administrador gerent. En 1913 vivia al número 73 del carrer Sedaine de l'XI Districte de París. El novembre de 1913, a iniciativa de l'anarquista «Comitè Femení contra la Llei Berry-Millerand, els presidis militars i totes les iniquitats socials», va fer un curs de dicció i de teatre per a formar oradores i actrius capaces d'interpretar obres de temàtica social en les festes militants. En 1913 va dirigir el grup teatral «Le Chariot du Peuple», que va fer representacions de Jules Renard a diferents centres llibertaris. En aquesta mateixa època Armand Guerra, i altres, creà la cooperativa «Cinéma du Peuple», amb les mateixes intencions, però des del cinema. El gener de 1914 organitzà una gira de representacions d'obres teatrals de Jules Renard (La biote, Pain de ménage i Poil de carotte) a benefici de Le Libertaire. Quan esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, destinat al Regiment d'Infanteria d'Amiens (Picardia, França) i enviat al front. Henri Antoine va morir el 20 de maig de 1915 a Aubigny-en-Artois (Nord-Pas-de-Calais, França) per «ferides de guerra».

***

Evelio Boal López

- Evelio Boal López: L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Sos pares es deien Miguel Boal Labajo, empleat, i Benita López Ortega. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de l'empresa La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers a suggerir la creació d'una federació anarquista ibèrica. Va ser un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització era assolir el «Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En el Ple de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.

Evelio Boal López (1884-1921)

***

Eduardo María Vázquez Aguirre

- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. Sos pares es deien Castor Vázquez Otero, llaurador, i Antonia Aguirre Gallastagui. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912)

- Marie Vuillemin: L'11 de maig de 1889 neix a Mons (Hainaut, Valònia) l'anarquista Marie Félicie Vuillemin, també coneguda com Marie La Belge, Marie La Rouge o Marie Schoofs. Quan tenia uns vint anys marxà cap a París (França) on treballà d'obrera per tres francs diaris. Es casà amb un obrer pintor que es deia Schoofs, que ella qualificà de violent i bregador. Finalment abandonà son marit i el juny de 1910 retornà al domicili de sa mare, al número 131 del carrer Tourette de Charleroi (Hainaut, Valònia). Es posà a fer feina al cafè «Au Repos des Travailleurs», regentat pel matrimoni Decuber, al cantó del carrer Zénobe Gramme amb el bulevard del Nord de Charleroi, com a dona de feines. En aquesta època conegué l'anarquista il·legalista i insubmís Octave Garnier, que aleshores treballava en la construcció d'un túnel. La parella decidí anar-se'n a Brussel·les (Bèlgica) i el dia abans de partir el cafè on ella treballava va ser robat. Les autoritats buscaren Garnier com a primer sospitós d'aquest robatori i, pressionats per la policia, ambdós fugiren l'abril de 1911 de Bèlgica cap a  París (França). La parella s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), seu del periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, on trobà altres anarquistes (Jean de Boë, Raymond Callemin, Edouard Carouy, Victor Serge, etc.) i anarcoindividualistes partidaris de l'anarquisme il·legalista que acabarien creant la «Banda Bonnot». El 20 de gener de 1912 va ser detinguda durant la investigació sobre l'agressió a un cobrador de la Société Générale, però durant la instrucció no va ser inculpada i fou alliberada el 21 de març de 1912. El 15 de maig de 1912 va ser novament detinguda a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) i durant els primers interrogatoris a la presó parisenca de Saint-Lazare es negà a declarar; posteriorment, en un altre interrogatori, facilità la identificació del seu company. Jutjada per l'Audiència del Sena el 27 de febrer de 1913 en el judici a la «Banda Bonnot» sota l'acusació de complicitat i encobriment de robatori, va ser absolta de qualsevol càrrec i posada en llibertat. Retornà a Cherleroi, on regentà una botiga al carrer de la Régence. Marie Vuillemin va morir en 1963 a Charleroi (Hainaut, Valònia).

***

Foto antropomètrica de Massimo Morisi

- Massimo Morisi: L'11 de maig de 1890 neix a Chiaravalle (Alseno, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista i resistent antifeixista, Massimo Morisi, que va fer servir els pseudònims Maurizio Morigi i Nemo. Fill d'una família nombrosa pagesa, sos pares es deien Domenico Morisi i Camilla Villaggi. Fins als 13 anys visqué a Chiravalle, treballant de pagès amb son pare, moment en el qual la família va ser desallotjada de les terres que conreaven i es traslladà a Castione Marchesi (Fidenza, Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre uns vuit anys. Posteriorment es traslladà a Baselica Duce (Fiorenzuola d'Arda, Emília-Romanya, Itàlia) i després restà tres anys a Castelnuovo Fogliani (Alseno, Emília-Romanya, Itàlia); durant tot aquest temps treballà de pagès i acabà amb sa família a Busseto (Emília-Romanya, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat a Gorizia (Friül). En 1916 va ser capturat pels austríacs i internat en un camp de concentració, on va romandre fins al final del conflicte. Mentrestant, sa família s'havia traslladat a Sant'Andrea, llogaret de Busseto, on s'integrà en la Lliga de Pagesos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1921 es traslladà a Fidenza (Emília-Romanya, Itàlia), d'on el novembre de 1922 hagué de fugir per evitar les represàlies feixistes, que l'havien intentat apallissar en dues ocasions. Amb el suport de la població local, creuà la frontera clandestinament per la zona de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Instal·lat a Toló (Provença, Occitània), durant anys, sota el nom de Maurizio Morigi, desenvolupà una intensa activitat política i va ser fitxat com a «comunista activíssim i antifeixista insaciable». En 1929 era membre de les Joves Guàrdies Antifeixistes (JGA) i de la cèl·lula comunista italiana de Toló. En un informe del consolat italiana de Toló de 1934, va ser qualificat de «propagandista antifeixista i antinacional, amb sentiments violents i amenaçadors contra els elements feixistes italians de Toló». En aquesta època treballà en diverses tasques (pagès, paleta, terrelloner, veremador, saliner, etc.). Encara que sa família estava constantment vigilada per la policia, aquesta no pogué interceptar la correspondència; en 1937, però, la policia interceptà les seves comunicacions. En aquesta època regentava un petit negoci de comerç ambulant i formava part del Comitè Pro-Espanya. El maig de 1937 va ser detingut per la policia de Banhèras de Luishon (Luixonès, Gascunya, Occitània) quan intentava passar a la Península. Posteriorment, amb una vintena de voluntaris de Toló, entrà a la Península via Tolosa de Llenguadoc i Andorra. Segons els serveis d'intel·ligència italians, entre juny i setembre de 1937 lluità com a «milicià roig» a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Santander (Cantàbria, Espanya). Posteriorment s'integrà en la Columna Italiana «Carlo Rosselli». L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres anarquistes (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Pompeo Crespi, Santiago Pisani, etc.). L'agost de 1938 retornà a França, però va ser expulsat del país per contravenció de les disposicions de residència d'estrangers. Malgrat tot, va romandre a França gràcies a la xarxa de suport. El setembre de 1939 va ser detingut i tancat al camp de concentració de Vernet, on va trobar excombatents de la guerra d'Espanya. Quan la invasió de França per les tropes alemanyes, els presos polítics italians van ser traslladats a camps de concentració alemanys o retornats a la Itàlia, i ell va ser lliurat a les autoritats feixistes a la frontera de Menton (Provença, Occitània). Traslladat a la presó de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser interrogat per la policia. El 4 de febrer de 1941, per ordre de la Comissió Provincial per la Designació de Confinament, se li va assignar residència per cinc anys a l'illa de Ventotene per «activitats antifeixistes i antinacionals a la pàtria i a l'estranger». El 4 d'agost de 1943 va ser posat en llibertat i es pogué reunir amb sa mare, instal·lant-se a Salsomaggiore Terme (Scipione, Emília-Romanya, Itàlia). El 30 de maig de 1944 es passà a la resistència sota el nom de Nemo i l'octubre de 1944 va ser nomenat inspector de brigada partisana (destacament «Puzzarini» de la 12 Brigada Garibaldi i destacament «Fermo» de la 135 Brigada Garibalid «Mario Betti»), càrrec que mantingué fins el final de la guerra. Massimo Morisi va morir el 24 de desembre de 1967 a Alseno (Emília-Romanya, Itàlia).

Continua...

---