Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 25 de desembre

Esdeveniments

Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883)

- III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats «Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla –altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com «Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.

***

Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)

- Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la «Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seu òrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte, és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral –animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx– i d'una escola –portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.

Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25 i 26 de desembre de 1902)

***

Pagesos revolucionaris

- VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot –efectiu gràcies a l'elevada afiliació–; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.

Un dels anagrames de l'AIT

- Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya –els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final–, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín –que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922–, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.

Naixements

Foto policíaca d'Eugène Bompeix (3 de juliol de 1894)

- Eugène Bompeix: El 25 de desembre de 1840 neix a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània) l'anarquista Eugène Martial Bompeix. Sos pares es deien Nicolas Bompeix i Dania Belanjon. Vivia al número 16 del carrer de París d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i regentava una taverna de la qual s'encarregava durant el dia sa companya mentre ell treballava, des del 1889, en una fàbrica metal·lúrgica de la ciutat. En aquesta taverna es reunien tots els dissabtes els anarquistes d'Ivry-sur-Seine i de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), a les quals ell assistia i prenia part en les discussions. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en una altra establerta el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia. L'1 de juliol de 1894, després de la detenció de cinc anarquistes d'Ivry i de Vitry, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Dos dies després, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i alliberat el 5 de juliol. Una petició en el seu suport va ser signada per comerciants i habitants d'Ivry i dirigida al jutge instructor. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció l'eximí de la inculpació del delicte d'«associació criminal». El 31 d'octubre de 1896 va ser inscrit en una llista de verificació d'anarquistes de la barriada establerta per la Prefectura de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alexandre Brunel (3 de juliol de 1894)

- Alexandre Brunel: El 25 de desembre de 1843 neix a Ronse (Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Alexandre Emmanuel Brunel. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 7 bis del carrer Parc de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) va ser escorcollat, en el marc d'una gran agafada d'anarquistes, pel comissari de policia Poggi sense cap resultat. Detingut, juntament amb altres 153 anarquistes de la regió parisenca, sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», el 3 de juliol d'aquell any va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, el jutge d'instrucció Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informacions sobre les seves relacions amb el moviment anarquista, dossier que va ser lliurat tres dies després. Sembla que es tracta del Ferdinand Brunel que ja havia estat fitxat com a anarquista en 1892 per la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Alexandre Brunel no s'ha de confondre amb François Brunel, mosso de cafè i autor de les cançons anarquistes Le Père Peinard au populo i Faut plus de governament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Cesare Guerrini (ca. 1894)

- Cesare Guerrini: El 25 de desembre de 1843 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el jurista anarquista Cesare Guerrini, també conegut com César Guerrini –també citat erròniament Guerini. Doctor en dret, va ser acusat de «temptativa d'incendi» pel jutge d'instrucció de Ravenna d'haver posat durant la nit del 18 al 19 de gener de 1892 una bomba en una finestra del domicili de Silvio Rivalta i altra, que no explotà, al Palazzo Sperti d'aquesta ciutat amb la intenció de causar danys als immobles. El motiu d'aquests atemptats amb dinamita, segons les autoritats, que el qualificaven de membre del Partit Socialista Italià (PSI), corresponia a una venjança per qüestions econòmiques. Posteriorment va ser condemnat pels tribunals italians per «amenaces reiterades per mitjà de matèries explosives i escrits anònims». Fugint de la repressió d'aquests fets, va passar a França i després a Suïssa. Detingut poc després a Ginebra (Ginebra, Suïssa), va estar tancat un temps al castell de Nyon (Vaud, Suïssa). Aquest mateix any de 1892 el govern italià va demanar la seva extradició al govern helvètic, expulsió que en un principi va ser acceptada, però Cesare Guerrini argumentà que el 28 de novembre de 1892 havia estat condemnat a 23 mesos i 10 dies de presó pel delicte d'«amenaces» i no pel d'«incendi» i que per tant aquesta demanda d'extradició no es podia acceptar; el govern suís admeté aquest recurs i aturà el procés d'extradició. El 17 d'agost de 1894 es va decretar la seva expulsió de França en cas de ser capturat en territori gal. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)

- Raffaele Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento. Va créixer en un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im ppedir per la seva joventut. A partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867 les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana. Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs, historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878), Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica (1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per «conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per «possessió d'armes perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests, advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada 18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1 de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans –aquest cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini), arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a tres mesos de detenció i a una forta multa per «incitació a delinquir». El 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió, a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per «associació criminal», en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29 d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina). Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política», advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per «associació criminal» com a membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la «Tipografia Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires. En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per «enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914 participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés. El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de 1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987 incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar: "A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista (PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba, ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una «persona no perillosa». Fins al darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele Cavallazzi va morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

Raffael Cavallazzi (1852-1934)

***

Notícia d'una de les moltes detencions d'Étienne Bor apareguda en el diari de Troyes Le Croix de l'Aube del 7 de març de 1899

- Étienne Bor: El 25 de desembre de 1857 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Étienne Marius Noël Bor. De pare desconegut, era fill natural de Claire Élisabeth Bor. Tenia el polze de la ma dreta amputat. De família molt humil, va tenir un protector a Narbona (Llenguadoc, Occitània) que li donà una bona educació. En 1873 va treure el títol de batxiller en lletres i en 1875 en ciències a Montpeller, i va ser mestre d'estudis al col·legi de Narbona, fins que va ser acomiadat. Oficial en l'exèrcit, en 1890 va ser condemnat en consell de guerra a Marsella (Provença, Occitania) a cinc anys de presó per «robatori». Recorregué món (Besançon, Dijon, Itàlia, Lons-le-Saunier, Marsella, París, etc.) i després de diverses disputes amb comerciants, la gendarmeria el qualificà de «desequilibrat». El 18 de setembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a un mes de presó per «vagabunderia i mendicitat». El 27 d'agost de 1895 va ser detingut a Jabrun (Alvèrnia, Occitània) sota l'acusació d'haver participat en un atemptat anarquista a la Banca Rothschild, al número 19 del carrer Laffitte de París, però finalment va ser posat en llibertat. Poc després, el 8 de setembre de 1895 va ser detingut a Seta (Llenguadoc, Occitània) per «ultratges als agents». En aquesta època ja havia patit 11 condemnes. En 1896, venent de Dijon (Borgonya, França) a peu, la policia el va interceptar als departaments de Marne i Alt Marne. El 16 de març de 1896 el Tribunal Correccional de Narbona a 15 dies de presó per «vagabunderia». El 13 de juliol de 1897 va ser detingut per «mendicitat» a Meaux (Illa de França, França). En aquesta època ja patia 24 condemnes. En la primavera de 1898 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia elaborar amb motiu del viatge que havia de fer l'abril el president de la República francesa a Niça (País Niçard, Occitània). A principis de l'estiu de 1898, dormint diàriament a l'hospici on a asils nocturns, marxà cap a Niça per a visitar un parent. Durant la tardor de 1898, de tornada d'Itàlia, la policia l'interceptà al departament del Var venint de Marsella. El 6 de març de 1899 va ser detingut a Mussy-sur-Seine (Xampanya-Ardenes) per «vagabunderia» i en aquesta època ja portava 30 condemnes. El juliol de 1899 va ser tancat a la comissaria de Sant Ponç (Llenguadoc, Occitània) per «vagabunderia». El 22 de juliol de 1900 va ser detingut per «ultratges i amenaces» a l'alcalde de Thoissey (Alvèrnia, Arpitània). El desembre de 1900 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del departament del Gard i aleshores vivia al carrer de Montpellier de Nimes (Llenguadoc, Occitània). També va ser inscrit en el registre d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades». El 6 de febrer de 1906 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Gaillac (Llenguadoc, Occitània) d'un delicte de «mendicitat amb amenaces». El 17 de desembre de 1907 va ser detingut a Saint-Aignan (Centre, França) per «escàndol» en un cafè. Després de sortir el 29 de març de 1909 de l'Hospital de Mauriac  (Alvèrnia, Occitània), el 15 d'abril d'aquell any va ser detingut a Aush (Gascunya, Occitània) per «vagabunderia»; jutjat per aquest delicte pel Tribunal Correccional d'Aush, va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Joie

- Jean Joie: El 25 de desembre de 1858 neix a Melhan (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Joie, conegut com Noël. Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Joie i Marie Marque. Estava casat amb Marie Magdelaine Matignon, amb qui tingué un infant, François Joie. Cap el 1890 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), al número 45 de l'avinguda Belsunce. Durant tres mesos treballà per a la Companyia del Gas, feina de la qual va ser acomiadat per les seves idees anarquistes. Militant força actiu, tingué una gran influència entre els companys, freqüentà assíduament les reunions anarquistes i rebia correspondència i periòdics revolucionaris. Prengué part en l'organització de les gires de conferències de Sébastien Faure. En substitució de Léon Parsons, va ser gerent del número 6, del 30 de juny de 1895, del periòdic L'Oeuvre Sociale. Arts, sociologie, éthique de Marsella, últim editat. En 1901 la policia reportà que s'havia instal·lat a Bordeus. En aquesta població treballà com a empleat comercial. Jean Joie va morir el 9 de febrer de 1911 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca Léontine Borreman (13 de març de 1894)

- Léontine Borreman: El 25 de desembre de 1870 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Léontine Madeleine Borreman –en alguns registres policíacs figura erròniament com a segon nom Eugénie–, coneguda com Titine. Sos pares, conserges, es deien Jean Adrien Borreman i Léontine Pulchérie Hue. En 1889 marxà cap a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on treballà de barretaire de senyores; també cantà en concerts al Folies Bergères de la ciutat. Tingué un amant turc, Georges Pacha, que la mantenia. Al Brasil conegué nombrosos anarquistes. El 2 de juliol de 1893 retornà del Brasil i s'allotjà en un hotel del qual va ser engegada per indesitjable el 6 de setembre d'aquell any pel seu encarregat. Estava registrada al domicili de son avi, pintor decorador, al número 18 del carrer Mont-Cenis de París. Oficialment es guanyava la vida treballant de paperaire, en realitat es dedicava a la venta de periòdics i fullets anarquistes, i, segons informes policíacs, es dedicava a la prostitució. Alguns articles de premsa la qualificaren de «força elegant» i indicaren que havia portat del Brasil joies i diners. Freqüentà la taverna de François Louis Duprat, lloc de reunió d'anarquistes, on cantà en les vetllades familiars llibertàries que se celebraven al lloc. Va ser amiga d'Émilie Sacksteder, que era modista i es dedicava també a la venda ambulant d'ostres, i va anar a viure al seu domicili, al 15 Villa Saint-Michel de l'avinguda de Saint-Ouen. Segons informes policíacs, era amant de destacats anarquistes, com ara Paul Bernard, Sébastien Faure, Paul Paillette o Riedfel, però altres informes de la policia contradeien aquests declaracions. L'11 de març de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del domicili que compartia des de feia sis setmanes amb Émilie Sacksteder i la seva detenció per a ser interrogada; dos dies després aquest s'efectuà sense cap resultat. Detinguda, va ser portada a comissaria i fitxada aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, el 14 de març de 1894, va ser tancada a la presó de Saint Lazare i el 23 d'abril d'aquell any posada en llibertat. Processada per «associació criminal», el 6 de juny de 1895 el jutge Henri Meyer va sobreseure el cas. Posteriorment es casà amb Martin Thissen, de qui va enviudar. El 3 de juny de 1930 recuperà la seva ciutadania francesa que havia perdut amb el matrimoni d'un estranger. Léontine Borreman va morir el 12 de febrer de 1936 al seu domicili de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), població on residia.

Léontine Borreman (1870-1936)

***

Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)

- Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Salvador Pablo Maynar Duplá, també citat erròniament com Mainar. Sos pares es deien Juan Maynar Barat, argenter, i Presentación Duplá Vallier. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat.

***

Foto policíaca d'Octave Garnier (1908)

- Octave Garnier: El 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– neix a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els «Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armats únicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

Octave Garnier (1889-1912)

*** 

Wilhelm Jelinek

- Wilhelm Jelinek: El 25 de desembre de 1889 neix a Głuchołazy (Silèsia, Prúsia; actualment pertanyt a Polònia) el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Saxònia, República Democràtica d'Alemanya; actualment Alemanya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de desembre

Esdeveniments

Reunió obrera

- Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés –promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés– assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de «política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.

***

Anagrama de l'AIT

- Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener  de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.

***

Capçalera de La Renaissance

- Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol «L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.

***

Cartell de l'acte

- Concert de la Joventut Llibertària: El 24 de desembre de 1897 se celebra a la Sala Bouchard, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una Gran Vetllada Familiar organitzada per la Joventut Llibertària. L'acte es va dividir en tres parts: la primera consistí en un concert, la segona en una xerrada sobre la sociologia al teatre i la tercera en un «Gran ball sopar llibertari» acompanyat al piano per M. Agnel. El mateix acte, que va ser anunciat en Le Libertaire, es va repetir la nit del 31 de desembre.

***

L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)

- Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.

Atemptat contra el cardenal Casañas (24 de desembre de 1905)

***

La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires

- Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.

Naixements

Grup de garibaldins

- Vincenzo Pezza: El 24 de desembre de 1841 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Fill d'una família benestant, burgesa i anticlerical, sos pares es deien Luigi Pezza i Angela Finardi. Va estudiar a l'Institut de Porta Nuova de Milà, on va tenir com a company de classe Felice Cavalloti. El febrer de 1860, amb Cavalloti, formava part dels membres d'una representació d'estudiants que presentaren al president del Consell de Ministres del Regne de Sardenya-Piemont Camillo Benso di Cavour, en una visita als dos instituts de la ciutat, una adhesió apassionada a la política dels Estats de Savoia. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Posteriorment fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Antonio Billia, Felice Cameroni, Andrea Ghinosi, Giuseppe Mussi, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno (Ticino, Suïssa), amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà (Llombardia, Itàlia) el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai, òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar la pena el juliol fugí de la presó i marxà cap a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per a crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT. Poc mesos després, força malalt d'una tuberculosi que havia contreta a la presó, Vicenzo Pezza va morir el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».

***

Elia Fumagalli

- Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Notícia del nomenament de Joseph Mathonat apareguda en el diari de Sens Le Trevailleur Socialiste de l'Yonne del 29 de juliol de 1911

- Joseph Mathonat: El 24 de desembre de 1876 neix a Auxerre (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Joseph Adolphe Mathonat. Era fill de Gilbert Mathonat, empresari de la construcció, i de Marie Alexandrine Simonnet, i tingué com a mínim dos germans, Eugène-Gabriel Mathonat i Georges Mathonat. Es guanya la vida com son pare, treballant en la construcció. El 16 de novembre de 1897 va ser cridat a files i integrat en el 37 Regiment d'Infanteria i el 22 de setembre de 1900 va ser llicenciat. El 15 de desembre de 1900 es casà a Auxerre amb la jornalera Marie Mercier. Vivia al número 26 del carrer Coulanges d'Auxerre. A partir de 1904 fou conseller de la Magistratura del Treball d'Auxerre. Secretari del Sindicat de la Construcció d'Auxerre de la Confederació General del Treball (CGT), en 1907 era membre del consell d'administració de la Borsa del Treball. El març de 1908 era secretari adjunt de la Borsa del Treball d'Auxerre i el març de 1910 va ser nomenat secretari de la Comissió de Propaganda d'aquesta. En 1911 substituí Darde com a secretari de la Borsa del Treball d'Auxerre, amb el suport de Claude Bougeois i Adrien Tissu. Tots tres pertanyien, en 1911, al Grup Neomaltusià d'Auxerre i al Consell Federal Provisional de la Federació Socialista Revolucionària (FSR) del departament del Yonne, que estava oberta a «tots els socialistes, revolucionaris i llibertaris sincers» i que combatia «tots els partís polítics sense excepció». En 1911 estava subscrit al periòdic socialista Le Pioupiou de l'Yonne. Organe des conscrits du département. El 6 de març de 1912 pronuncià, en nom de la Borsa del Treball, un discurs fúnebre davant la tomba del litògraf Claude Bourgeois. El juny de 1912 dimití de la secretaria de la Borsa del Treball i va ser substituït per Adrien Tissu. El gener de 1913 vivia al carrer Auguste-Lançon de París (França). Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 3 d'agost de 1914 i enviat al front. Capturat pels alemanys en 1915, restà presoner a Langensalza (Turíngia, Alemanya) fins el final de la guerra. El 17 de gener de 1919 va ser repatriat i condecorat. Joseph Mathonat va morir el 29 de gener de 1962 al seu domicili de Cagny (Alts de França, França).

***

Nota de la defunció de Camille Crublé publicada en el diari de Blois L'Écho du Centre del 10 de febrer de 1916

- Camille Crublé: El 24 de desembre de 1888 neix a Romorantin (actualment Romorantin-Lanthenay, Sologne, Centre, França) l'anarquista Camille Léon Crublé. Era fill de Léonce Crublé, paleta, i de Clémentine Gauthier, cosidora, i tingué com a mínim un germà major, Marcel Crublé, perruquer. Es guanyà la vida treballant de tipògraf i de venedor ambulant. En 1909 se li va concedir una pròrroga militar per «feblesa». El 3 d'octubre de 1910 va ser incorporat al 131 Regiment d'Infanteria, però finalment va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «relaxació articular del coll del peu». Canvià en diferents ocasions de residència: el desembre de 1912 vivia al número 54 del carrer Neuilly de Suresnes (Illa de França, França), el gener de 1913 al número 29 del carrer Belfort de Thiers (Alvèrnia, Occitània), l'octubre de 1914 al carrer Beauvais de Romorantin i el desembre de 1914 al número 1 del carrer Victor-Letalle del XX Districte de París (França). El maig de 1913, quan vivia amb el tapisser i venedor ambulant de merceria anarquista Léon Marius Berger a Orleans (Centre, França), el domicili d'ambdós, al número 4 del carrer de la Cholerie, aquest va ser escorcollat, ben igual que el d'una dotzena d'anarquistes de la ciutat, com ara Lucien Ernest Juin (E. Armand), perquisició policíaca que resultà infructuosa. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però el 26 de juny de 1915 va ser llicenciat per tuberculosi. Camille Crublé va morir el 4 de febrer de 1916 al seu domicili del carrer Jouannettes de Romorantin (actualment Romorantin-Lanthenay, Sologne, Centre, França).

***

Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)

- Andreu Capdevila Puig: El 24 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de desembre– de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Sos pares es deien Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig Piñol. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral, i és autor del llibre Un episodio de nuestra evacuación a Francia (1978). Va passar els seus darrers anys a Rennes. Andreu Capdevila Puig va morir el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 10 de març– de 1987 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bretanya). Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Son germà Josep Capdevila Puig també va ser militant anarcosindicalista.

Andreu Capdevila Puig (1894-1987)

***

Notícia de la detenció de Salvatore Gatellaro apareguda en el diari algerí L'Écho d'Alger del 20 de juliol de 1926

- Salvatore Gatellaro: El 24 de desembre de 1897 neix a Caraffa del Bianco (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Salvatore Gatellaro –el llinatge també citat erròniament Gattelaro. Era fill de Francesco Gatellaro i de Filomena Marrapoli, i tingué un germà, Domenico Gatellaro, també anarquista. En 1919 començà a fer propaganda anarquista, a més de participar en totes les manifestacions subversives del seu poble i de les poblacions dels voltants, sempre onejant una bandera vermella. El setembre de 1921 emigrà a l'Amèrica del Sud, retornat a Caraffa del Bianco el juny de 1925. El març de 1926, en una discussió per una parella de bous que havia deixat, disparà un revòlver contra un grup de persones, ferint cinc persones, una d'elles mortalment. En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà pamflets, diaris subversius i una fotografia seva amb un revòlver a la mà i amb el text «Visca l'anarquia. En l'anarquia hi ha la llibertat». Acusat d'«homicidi qualificat, homicidi frustrat i lesions», després d'un temps amagat, aconseguí passar a França, on va viure sota nom fals. El juliol de 1926 va ser detingut a Niça (País Nicard, Occitània), extradit i tancat a la presó judicial de Gerace (Calàbria, Itàlia). Posteriorment va ser ingressat al manicomi criminal de Barcellona Pozzo di Gotto (Sicília) i posteriorment, després de ser condemnat el 24 d'octubre de 1929 per l'Audiència de Gerace a 12 anys de presó, a la presó judicial local i més tard a les penitenciaries de Fossombrone (Marques, Itàlia), Castiadas (Sardenya) i Pàdua (Vèneto, Itàlia), on va ser posat en llibertat arran d'un indult del 20 de gener de 1933. Un cop lliure sembla que abandonà la política. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Arturo Costales Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario de novembre de 1972

- Arturo Costales Rodríguez: El 24 de desembre de 1900 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Arturo Costales Rodríguez. Sos pares es deien Faustino Costales i María Rodríguez.  Enginyer de professió, milità en el grup «Orto», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament de la Revolució espanyola fou secretari de José Tourman Álvarez, delegat de la CNT en el Departament d'Indústria i de Comerç del Comitè Provincial d'Astúries, col·laborant amb Segundo Blanco González en el Ministeri d'Indústria com a delegat del Ministeri de Comerç a la Zona Nord. També fou membre del Comitè Regional de la FAI i col·laborà en el Consell d'Astúries i de Lleó. En una reunió del grup «Orto», celebrada el 28 de juny de 1937 i en la qual actuà com a president de mesa, opinà que no trobava incompatible la pertinença a la maçoneria dels militants anarquistes. El juny de 1937 fou orador en mítings a diverses poblacions asturianes (Colunga, Laviana, Rioseco) i delegat del Sindicat de la Construcció en el Congrés Regional d'Astúries i de Lleó de la CNT. En aquesta època col·laborà en CNT de Gijón en la sèrie «Pequeños grandes problemas de la Revolución». Després de la caiguda del front nord, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on treballà en l'empresa Campsa-Gentibus de Barcelona, denunciant, amb Ángel L. de Vergara, d'Esquerra Republicana, i el socialista Ramón Viguri y Ruiz de Olano, les malversacions i la desorganització del citat organisme públic. Va ser nomenat secretari del Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya, encarregat de la gestió de l'ajuda internacional. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. En els anys cinquanta rebé suport de l'Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i Apàtrides (OFPRA). En el exili es guanyà la vida dirigint obres públiques. Sa companya fou Aurora Maté. Arturo Costales Rodríguez va morir el 18 d'octubre de 1972 al seu domicili d'Orleans (Centre, França).

***

D'esquerra a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i Minerva Sábat (Montpeller, 1946)

- Frederic Marín Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Marín Abad. Sos pares es deien Federico Marín i Dolores Abad. Quan tenia 13 anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer teixidor de professió, en 1917 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes, participà en la vaga de les indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la setmana de 54 hores. L'octubre de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de «Paco Roig», es posà en vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels seus patrons a les seves reivindicacions. En aquesta època son company confederal i amic Serafí Sala va ser assassinat. També participa activament en la vaga general que es realitzà entre març i abril de 1919. Durant l'època del pistolerisme, va ser acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va veure obligat a romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i després a Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també anarquista, es va negar a dir on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de Terrassa. En 1927, any de la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa, afiliada a la citada federació. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà part de la Comissió d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà, com a membre del Consell d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica «Barata Hermanos» on feia feina. A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres Públiques i Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938 també va ser adscrit a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell any la Generalitat de Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell d'Indústries Tèxtils i Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió de coordinar i dirigir les col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre d'aquell 1938 va ser substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei Companys i s'enrolà en la 119 Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26 Divisió, on va ser nomenat poc després comissari polític. Entre ofensiva i ofensiva impartia conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou reclòs als camps de concentració de Setfonts i Vernet. Durant l'ocupació va ser detingut en dues ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de viure en la clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de juny de 1945 participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys formà par de la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de França, França), fou secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat durant trenta anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord a finals dels anys cinquanta. També fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de 1966 fou membre de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i intervingué en la Comissió Preparatòria del Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà per primer cop a Catalunya. Al final de sa vida residí a Sartrouville (Illa de França, França). Sa companya fou Raiumunda Ausió. Frederic Marín Abad va morir el 24 de gener de 1994 a l'Hospital d'Argenteuil (Illa de França, França). Durant tota sa vida condemnà la participació de la CNT en els governs republicans.

***

Necrològica de Tomás Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Tomás Carrasquer Cano: El 24 de desembre de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer Cano. Sos pares es deien Franco Carrasquer i Ambrosia Cano. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en un camp de concentració. Comprà un casa al Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys. Després de la II Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània), on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Valentina Blasco. Tomás Carrasquer Cano va morir el 25 de juny de 1970 a Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 24 de desembre de 1904 neix a Pradoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Era fill de Severo Villar Espinosa, jornaler, i d'Eusebia Mingo Esteba. Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 –sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc. Manuel Villar Mingo va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

***

Antoni Daura Florenza

- Antoni Daura Florenza: El 24 de desembre de 1905 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Daura Florenza –citat en ocasions erròniament el segon llinatge com Florensa. Sos pares es deien Antoni Daura Serra i Rosa Florenza Batiste. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el 10 d'abril de 1932 prengué la paraula en el seu nom en el primer enterrament civil que es va fer a Ascó. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i lluità al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies, sembla que continuà com a soldat en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al Fort de Mont-Louis. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) a les mines de la zona d'Ausat (Llenguadoc, Occitània). Quan esclatà la II Guerra Mundial, s'integrà en el 21 Regiment de Marxa dels Voluntaris Estrangers i el juny de 1940, amb la rendició de l'exèrcit francès a Alemanya, en va caure presoner. Després de passar per l'Stalag XII C de Wiebelstein (Renània-Palatinat, Alemanya), el 14 de maig de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.174, i destinat al «Kommando Steyr», on treballà de paleta. A finals de 1944, després de ferir-se en un genoll, va ser reenviat a Mauthausen molt malmès i, després de ser operat per un metge iugoslau pres anomenat Víctor, pogué fugir de la cambra de gas gràcies a la solidaritat i les cures de diferents companys, entre ells Pere Freixas. Aconseguí, per mor la complicitat de nombrosos deportats (Galopa, Maeso, etc.), restar al camp central, on mantingué una estreta amistat amb Josep Ester Borràs. Després de l'alliberament del camp de concentració per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, va ser repatriat greument malalt cap a França i hospitalitzat a Agen (Aquitània, Occitània) i a una casa de repòs a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània), on el desembre de 1945 sa companya Teresa Rosa Florensa i sa filla Aurora, que havien restat a la Península, pogueren reunir-se amb ell després d'haver passat clandestinament la frontera. La família així reunida s'instal·là a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat, Arpitània). En 1967, amb Andrés Martín, fou un dels responsables de la Zona X (Isère, Savoia i Alta Savoia) de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Antoni Daura Florenza va morir el 13 d'octubre de 1987 a l'Hospital de La Tronche (Delfinat, Arpitània). Sos germans, Francesc i Josep Daura Florenza, també van ser militants anarcosindicalistes.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Tribuna Libre

- Surt La Tribuna Libre: El 23 de desembre de 1891 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de La Tribuna Libre. Periódico quincenal comunista-anárquico. Va ser redactat per J. Antonio Durán, Vicente García, Ramón Navarro, Miguel Rubio i J. Antonio Durán. En sortiren tres números l'últim el 23 de gener de 1892.

***

Capçalera d'un número de La Protesta Libre

- Surt La Protesta Libre: El 23 de desembre de 1906 surt a Chiclayo (Chiclayo, Lambayeque, Perú) el primer número del periòdic La Protesta Libre. Semanario socialista anárquico. Defensor de la classe obrera. Portava els epígrafs: «Llibertat, Justícia, Fraternitat - Constància, Llum i Treball». Era una publicació dels afiliats a la societat gremial «Universal de Obreros» i estava dirigit pel fuster ebenista d'origen mestís Manuel Uchofen Patazca, amb el suport de Gabriel A. Quijano y Germán, Manuel Mechán i Baltasar Morán. Uchofen també va fer d'impressor i entre 1909 i 1922 dirigí La Abeja, a més de centres d'estudi, escoles i llibreries àcrates a pobles i hisendes, i per aquestes activitats va ser perseguit per les autoritats. La Protesta Libre publicà notícies i textos de tota casta (orgàniques, nacionals, internacionals, culturals, espectacles, anticlericals, antimilitaristes, sindicals, mutualistes, etc.) i sortia amb publicitat. Hi trobem textos de Víctor Manuel Apaestegui, Manuel Bancayán García, J. de D. Bedoya, J. Bernat, Paco J. Carrillo, Josefina Conasi, Alberto Coutouné, Christian Dam, Anna de Gigli, José Ehueca, Víctor E. García, Augusto B. Leguía, J. Limo y López, José Loconi, Miguel Lozada, José Martí, Baltasar Morán, Francisco F. Muro, Ramón Navarrete, Tomás R. Pardal, Macatran Penegro, J. Pimentel Ortega, Gregorio Ponce de León, Gabriel A. Quijano y Germán, Eva Risto, Juan Rondán, José M. Saavedra, Bartolomé Tavera Acosta, José Teixidó, M. Torres, Manuel Uchofen Patazca, M. V. Villarán, Rafael Villena i Santiago Vinces, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra de teatre d'Alberto Mario Lazzoni ¡Martir!. Sembla que l'últim número va ser el 25, de maig de 1910.

Naixements

Luigi Fabbri fotografiat per Coniugi Canè

- Luigi Fabbri: El 23 de desembre de 1877 neix a Fabriano (Ancona, Itàlia) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri –en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Nascut en una família acomodada, va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdic L'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revista Il Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana –d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els «plataformistes» russos refugiats a París –Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb una úlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

Notícia del processament de François Pélaz apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de febrer de 1906

- François Pélaz: El 23 de desembre de 1881 neix a Malagny (Viry, Savoia, Arpitània) l'anarquista i antimilitarista Ernest François Pélaz. Era fill de Joseph Pélaz, conreador, i d'Augustine Perréard, domèstica, i era el primogènit de set germans. Es guanyava la vida treballant de diferents oficis (perruquer, conreador) a Toló (Provença, Occitània). El 14 de novembre de 1902 va ser cridat a files i incorporat en el 3 Regiment de Zuaus acantonat a Sathonay (Lió, Forez, Arpitània), però el 19 de setembre de 1903 va ser dispensat per ser el major de família nombrosa. El gener de 1906 va ser un dels 31 signants de la Secció de Toló de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) del cartell «Conscrits!» i el 16 de gener va ser detingut, juntament amb tres companys perruquers (Pierre Jourdain, Alfred Rossini i Jules Roux), quan aferraven aquest cartell i feien propaganda antimilitarista entre els soldats del 111 Regiment de Línia a la zona de maniobres de Sainte-Anne de Toló. Processat per «paraules sedicioses, incitació a la desobediència, ultratge a l'Exèrcit i injúries a oficials de servei», va ser fitxat com a «antimilitarista anarquista militant». Sembla que també va ser membre del grup «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). El novembre de 1908 les seves dades van ser trobades en un quadern d'adreces decomissat en un escorcoll del grup local de «La Jeunesse Libre». El 12 de maig de 1914 es casà a Archamps (Savoia, Arpitània) amb la domèstica Suzanne Trottet. En aquesta època treballava de conreador i vivia oficialment a Viry. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 24 de gener de 1916 va ser evacuat per malaltia i retornat a files el 23 de febrer d'aquell any. Novament malat el 17 de maig de 1916 i evacuat, va ser reintegrat el 7 d'octubre. El 6 de juny de 1917 va ser declarat desertor, però es reintegrà voluntàriament l'1 de novembre de 1918 en acabar la guerra. El 5 de febrer de 1919 va ser condemnat a cinc anys de treballs públics per «deserció a l'estranger en temps de guerra» i, després d'un temps a la presó de Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), va ser reclòs l'1 de gener de 1920 a la penitenciaria de l'Île Madame al golf de Biscaia. El 7 de juny de 1920 va ser destinat als Tallers d'Obres Públiques de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). François Pélaz va morir el 27 de juny de 1920 quan era traslladat a Ouenza (Tebessa, Algèria Francesa; actualment Algèria). En 1930 la policia el tenia com a desaparegut de Toló.

***

Necrològica de Salvador Pujol Navarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Salvador Pujol Navarro: El 23 de desembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Pujol Navarro. Sos pares es deien Antoni Pujol i Rosalia Navarro. Fou un dels fundadors de la Secció Fabril de l'Agrupació Obrera del barri del Clot de Barcelona, bressol de molts militants llibertaris. En 1917 s'afilià al Sindicat de Ferroviari de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son germà, Pere Pujol Navarro, també fou ferroviari anarcosindicalista. En 1932 formava part de la junta de la Subsecció Ferroviaria de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) de la Federanció Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial treballà de ferroviari a Vauzelles (Borgonya, França). Posteriorment visqué a Nevers (Borgonya, França), on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard, amb son germà Pere Pujol Navarro, s'instal·là a Las Cabanas, on continuà militant en la Federació Local confederal. Salvador Pujol Navarro va morir l'11 de gener de 1968 al seu domicili de Las Cabanas (Verdun, Llenguadoc, Occitània).

***

Miguel Aguilar Doñate

- Miguel Aguilar Doñate: El 23 de desembre de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Aguilar Doñate. Militant del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i membre del Comitè Pro Presos de Catalunya, participà activament en les gran lluites sindicals que sorgiren a partir de 1917. En 1922, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França amb sa companya Dolores Morata Díaz i la parella s'establí a Lavelanet. Entre el 8 i el 10 de maig de 1926 va ser un dels ponents, amb César Flores, Joan García Oliver, Jacinto Soria i Joan Montserrat, del Congrés Anarquista celebrat a Marsella i on també assistiren el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) Alexandre Shapiro, el delegat de la Unió Sindical Italiana (USI) Armando Borghi i el secretari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal Manuel Joaquin de Souza. Alguns apunten que fou expulsat de França en 1927 per dedicar-se a activitats revolucionàries. En 1931, amb la proclamació de la II República, la parella retornà a la Península. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona i formà part de nombroses comissions sindicals creades per negociar amb la patronal. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del Comitè Pro Presos, va ser qualificat com a «anarquista perillós», va ser empresonat durant curts períodes de temps com a pres governatiu a la presó Model de Barcelona. Exercí de tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El 4 de setembre de 1931, en plena vaga de la construcció, defensà a trets el Sindicat de la Construcció de la CNT, situat al número 25 del carrer de Mercaders de Barcelona, de l'assalt de la policia ordenat pel governador civil. Detingut per aquests fets, va ser deportat el febrer de 1932 a Bata. Més tard passà a ser obrer de la fàbrica «Azul Ultramar Casa Nubiola», de la qual va ser acomiadat després d'una vaga de diverses setmanes i acusat de col·locar explosius a la citada fàbrica. El 28 de febrer de 1933 va ser detingut acusat de complicitat en l'assassinat de l'encarregat de la Casa Nubiola, atemptat en el qual també resultà ferit el xofer Hermenegildo Bertran. Més tard, amb el suport dels companys Martí i Llorens, el Sindicat de Productes Químics li trobà una feina a la fàbrica «Blanc Zinc» del barri barceloní de Riera d'Horta. Durant la Guerra Civil esdevingué president del Sindicat de Productes Químics i comptador del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, jugant un paper important en l'organització de les indústries bèl·liques catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on continuà la seva militància. Quan la declaració de guerra, patí un decret d'expulsió i decidí emigrar a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s'embarcà amb el Cuba, últim vaixell que sortí de Bordeus, amb son fill major Miguel, restant a Tolosa de Llenguadoc (Occitània) sa companya amb sos infants petits. Arribà a Fort-de-France (Martinica) i embarcà amb el Saint-Domingue, amb altres refugiats, fins a Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on arribà el 26 de juliol de 1940. L'abril de 1941 rebé el suport econòmic de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). Més tard sa companya i fills aconseguiren autorització per a emigrar, però no ho van poder fer a causa de la guerra. Miguel Aguilar Doñate va morir en 1954 a Mèxic sense haver poder reunir-se amb sa família.

Miguel Aguilar Doñate (1895-1954)

***

Marie-Thérèse Blanchong (1926)

- Marie-Thérèse Blanchong: El 23 de desembre de 1899 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Marie Thérèse Augustine Blanchong, també coneguda com Thérèse Blanchong-Souchy, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Edmond Gaspar Blanchong, polidor, i Marie Mathilde Bloqué, serventa. Freqüentà els cercles llibertaris parisencs i cap el 1920 conegué l'anarquista alemany Augustin Souchy, qui aleshores vivia al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, i que esdevingué son company. En 1921 quan Souchy va ser expulsat de França, la parella s'establí a Berlín (República de Weimar; actual Alemanya), on cap el 1923 nasqué son fill Jean Souchy (Pojke). Entre 1923 i 1925 col·laborà des d'Alemanya per al periòdic parisenc Le Libertaire i en el número del 14 de gener de 1925 publicà una entrevista a Erich Mühsam que acabava de sortir de la presó i on aquest reafirmava les seves idees anarquistes. D'origen jueu, Souchy va perdre la nacionalitat alemanya amb la pujada del nazisme. Detinguda a Berlín, va ser posada en llibertat per error. En 1933 la parella abandonà Alemanya i s'instal·là a París. L'octubre de 1934, amb Charles-Auguste Bontemps i Daniel Guérin, parlar de la situació d'Alemanya a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). En 1934 vivia al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de França, França) i participava, amb son company, en el Comitè de Defensa Social (CDS). Quan Souchy marxà cap a Espanya durant la Revolució, ella restà a París. El 22 d'abril de 1939 es casaren al V Districte de París i en aquella època vivien al número 113 del bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial, Souchy, com a alemany, va ser reclòs en un camp d'internats al departament del Loira; poc després de l'Ocupació aconseguí passar a Zona Lliure i en 1942 embarcar cap a Mèxic, on restà uns anys. Durant l'Ocupació, per evitar el Servei de Treball Obligatori (STO) i ser enviada a Alemanya, entrà a treballar a les Oficines de la Censura alemanya de París fent traduccions de l'alemany al francès i gràcies a aquesta feina pogué fabricar documentació falsa per a xarxa que tenia muntada l'anarquista May Picqueray. En 1950 el seu domicili del bulevard Saint Michel continuava controlat per la policia. Correctora d'impremta i traductora, durant la tardor de 1957 va ser nomenada tresorera adjunta del Sindicat del Llibre de la Regió Parisenca de Força Obrera (FO), el desembre de 1959 se li donà el càrrec de secretària adjunta d'aquest sindicat i fins a finals dels anys seixanta n'ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la tardor de 1961 va ser nomenada membre del Comitè Federal de la Federació del Llibre de FO, però sembla que només ocupà un mandat. Marie-Thérèse Blanchong va morir l'11 d'octubre de 1984 a la Residència Galignani de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França).

Marie-Thérèse Blanchong (1899-1984)

***

Acracio Bartolomé Díaz (ca. 1935)

- Acracio Bartolomé Díaz: El 23 de desembre 1901 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el periodista i militant anarcosindicalista Acracio Bartolomé Díaz. Fill d'un família llibertària, sos pares es deien Juan Bartolomé i Isabel Díaz. Des dels 11 anys va fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria», al costat dels cenetistes Florencio Entrialgo i Bedriñana, i es va afiliar ben aviat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), aprofundint el seu pensament amb la lectura i les classes d'Eleuterio Quintanilla. La seva tasca periodística sembla que va començar en Solidaridad Obrera de Gijón –signava els articles sota el pseudònim El hombre que ríe– i entre 1917 i 1918 va patir la seva primera detenció, cosa que posteriorment serà freqüent. Va fer, no sense problemes, el servei militar a Gijón i va formar part d'una coral, que va haver d'abandonar després de negar-se a cantar davant el príncep d'Astúries. El 21 de març de 1924 va ser iniciat en la lògia maçònica «Riego número 2», arribat al grau de Mestre Maçó (3r) l'octubre de 1927; va tenir una intensa activitat en aquesta organització fins al 1930, deixant de participar amb tanta freqüència a partir de 1932. Durant la dictadura de Primo de Rivera va conspirar i es va veure obligat a exiliar-se a França després de la «Santjonada» de 1926. A partir de 1927 es va afiliar a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però sense participar en idees ni accions violentes. Amb la República va dirigir importants publicacions confederals i llibertàries, com ara l'òrgan de la Confederació Regional de la CNT asturiana Solidaridad (1931-1933), amb José María Martínez i Segundo Blanco, i CNT de Gijón, fins a la caiguda d'Astúries. Va participar en gires propagandístiques –mítings a Mieres i La Felguera en 1931, a Gijón l'agost de 1932, i a La Felguera en 1933– i va ser redactor de CNT de Madrid. Va assumir les tesis trentistes i va signar el primer projecte de l'Aliança Obrera asturiana. El desembre de 1933 el periòdic Solidaridad va ser suspès i la plana major cenetista asturiana va ser empresonada. Des de la presó d'El Coto de Gijón, juntament amb altres companys anarquistes, es van manifestar partidaris de la formació, amb la Unió General del Treball (UGT) i altres forces polítiques i sindicals, de l'Aliança Obrera Revolucionària, embrió de la revolució d'octubre asturiana. Quan va fracassar aquesta, va ser novament empresonat a El Coto, d'on va poder fugir amb altres companys el maig de 1935 i passar la frontera a França. Detingut arran de la Revolució asturiana 1934, va aconseguir fugir el maig de 1935 i passar la frontera a França. Amb el triomf del Front Popular el febrer de 1936 va retornar a la Península i representà Astúries en el Congrés de Saragossa, on va defensar l'aliancisme tot exigint responsabilitats, i va fer d'orador en el míting de clausura. Quan va començar la guerra va assumir la direcció del Comitè de Control de Premsa i d'Impremta dependent del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, que va confiscar i col·lectivitzar els tres periòdics de Gijón (La Premsa, El Noroeste i El Comercio), que reaparegueren el 26, 28 i 29 de juliol de 1936 respectivament. Des de les seves pàgines alliçonava els companys perquè acceptessin la militarització. També va formar part del Comitè de l'Aliança CNT-UGT de Gijón. El 28 de juny de 1937, com a representant del grup Orto de la FAI, va assistir a una reunió per parlar sobre la possible compatibilitat de la maçoneria amb la FAI i en la qual va defensar l'ingrés d'anarquistes en la maçoneria ja que «maneja els fils de la política internacional». A partir de gener de 1937 va dirigir el periòdic CNT fins al 20 d'octubre de 1937 amb la caiguda de Gijón a mans de l'exèrcit feixista. Després es va traslladar a Catalunya, on va dirigir CNT de Barcelona fins a la derrota final el febrer de 1939 i va rebutjar ser secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la FAI. En acabar la guerra es va exiliar a França i, després de diversos camps de concentració (Argelers, etc.), durant l'ocupació nazi, va fugir de París i d'altres indrets, alhora que participava activament en la reconstrucció de la CNT i del moviment llibertari. Va assistir al Ple de Marsella de 1943 i va ser el primer secretari general de la CNT de Provança. Un cop derrotats els alemanys i celebrat el Congrés de París de 1945, es va alinear amb els possibilistes, com gairebé tots els asturians, i va fer mítings commemoratius de la República espanyola, aliancistes i amb la UGT a diverses poblacions (Marsella, Carcassona, Perpinyà, etc.), mentre desenvolupava tasques periodístiques. Es va instal·lar a Marsella, on a partir de 1945 va dirigir la revista Hoy, des d'on va defensar la subordinació de l'exili a l'interior i la continuació de l'aliancisme, tesis assumides pel Subcomitè Regional d'Astúries, Lleó i Palència. Entre 1955 i 1957 va ser responsable d'Antena. En 1964 i 1965 va encarregar-se de l'edició extraordinària d'Asturias, a més de col·laborar contínuament en España Libre, portaveu dels possibilistes. També va publicar articles en La Premsa i La Tierra. És autor de l'obra dramàtica valleinclanesca Una ciudad que despierta i Vergüenza del mundo (1946). Sa companya fou Mercedes Norniella Palacio. Acracio Bartolomé Díaz va morir el 15 d'abril de 1978 al seu domicili del V Districte de Marsella (Provença, Occitània).

Acracio Bartolomé Díaz (1901-1978)

***

José Mira Martínez amb son pare i son fill Andrés a l'exili d'Orà

- José Mira Martínez: El 23 de desembre de 1904 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Mira Martínez. Fill de llauradors, de jovenet entrà en el moviment anarquista. Arran de la mort d'uns membres de la Guàrdia Civil al seu poble, fugí de la repressió i s'establí a Alcoi (Alcoià, País Valencià), però també acabà fugint-hi. En 1920 vivia a Barcelona (Catalunya) i pressionat pel pistolerisme hagué de romandre una temporada a França. En 1925 va ser detingut a Sevilla (Andalusia, Espanya) acusat d'haver intervingut en una campanya propagandística contra la dictadura de Primo de Rivera i fou tancat a Ceuta. Aconseguí fugir i s'amagà al seu poble. Quan intentà passar a França, va ser detingut a Figueres i fou lliurat a les autoritats militars com a pròfug. Enviat a un batalló disciplinari, va ser condemnat a mort per haver matat Taberner, cap del destacament, però la pena fou commutada per la de cadena perpètua. Amnistiat, en 1930 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en les vagues que es realitzaren arran de l'aixecament revolucionari de Jaca del 12 de desembre de 1930. El 9 d'abril de 1931 impartí la conferència «La inutilidad del Estado» al Teatre Nou d'Alacant. Després passà a València i destacà en els fets revolucionaris de 1933. Aconseguí fugir de la repressió desencadenada arran de la revolució d'octubre de 1934. El gener de 1935 romania pres per ordre governativa amb Buenaventura Durruti, bon amic seu. El juliol de 1936 lluità a les barricades a Barcelona i després s'allistà en la «Columna Durruti», de la qual fou membre del Comitè de Guerra i comandà la primera i l'octava agrupacions, amb les quals combaté a Aragó i a Madrid. En 1937 publicà Los guerrilleros confederales –que inclou altres textos compilats per ell, com ara Un hombre: Durruti, d'Alejandro G. Gilabert, i d'altres autors (Liberto Callejas, Carrasco de la Rubia, Manuel Buenacasa, García Oliver, Emiliènne Morin i Gregorio Oliván)–, editat pel Comitè de Propaganda i Premsa del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i en 1938 La 26 División, editat pel Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT de Barcelona. Quan el govern republicà abandonà Madrid, mantingué una ferma oposició. Amb el triomf franquista s'exilià i en 1945 vivia a Orà (Algèria). José Mira Martínez va morir el febrer de 1986 a Barcelona (Catalunya).

José Mira Martínez (1904-1986)

***

Foto policíaca de Natalino Matteucci

- Natalino Matteucci: El 23 de desembre de 1907 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël Matteucci. Sos pares es deien Serafino Matteucci i Maria Golinelli. Paleta de professió, fugint de les persecucions feixistes emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca, on segons la policia participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en 1935 passà a Orà on continuà la seva militància. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a defensar la Revolució espanyola. Com a milicià en una companyia de metralladores de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i membro del grup anarquista «Pietro Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G. Gasperini, P. Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P. Persetti, A. Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats de Monte Pelado, on fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a París (França), on continuà militant juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe Mascii, Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant l'ocupació fou buscat pels feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al 1943, gràcies a Gino Balestri, va ser contractat per treballar en un camp d'aviació a Cazaux (Aquitània, Occitània), on entrà en contacte amb la Resistència. Després sa família, juntament amb la de Gino Balestri, s'allotjà a la població de La Hume, a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En aquesta època, entrà en contacte amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial reprengué la seva militància en la Federació Anarquista (FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no seguidors de Georges Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà, amb sa companya Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i milità en el Grup «Louise Michel». En els seus últimes anys, fou capatàs d'obres en la construcció. Natalino Matteucci va morir el 4 de setembre de 1987 a París (França).

Natalino Matteucci (1907-1987)

***

Antoni Rotllant Verdolet (a l'esquerra) pres construïnt el canal d'Anglès en 1940. El company de la dreta morí en l'exili

- Antoni Rotllant Verdolet: El 23 de desembre de 1910 neix a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut com Ton Carboner. Fill i nét de carboners –sa família era coneguda com els de «Can Carboner»–, sos pares es deien Josep Rotllant i Carme Verdolet. Va estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i començà a treballar de ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la dictadura de Primo de Rivera sa família s'instal·là a Can Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu poble. Membre de la cooperativa «Unió Obrera» i de l'associació obrera «Germanó», s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El març de 1934 va ser un dels fundadors de l'Associació de Treballadors del Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya), que s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per aquest motiu hagué de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de Sant Feliu de Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li oferiren. Durant la guerra civil lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta (antiga Columna Macià) i, segons altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les tropes franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i presons (Valladolid, Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de treballs forçats. Quan feia feina en la construcció d'un pont, aconseguí evadir-se amb un company empordanès de Bàscara i ambdós pogueren passar els Pirineus. El setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de 1945 al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. A França conegué sa companya, Josefa Velasco Vallejo (Pepita), que li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves memòries. Va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960 s'instal·là a Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat d'aquesta localitat al Congrés de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i on presentà un informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En aquesta època treballà com a obrer agrícola i intentà crear una col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va ser exclòs de la CNT. Més tard s'establí definitivament a Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). Després de la mort del dictador Franco, participà en la reconstrucció confederal i fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de Ter (La Selva, Catalunya) en un local que adquirí; també intentà muntar un ateneu llibertari al casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En els seus últims anys va fer conferències on explicà les seves vivències. Publicà articles en publicacions llibertàries i d'àmbit local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa, Polémica, Temps, Terra, etc. En 1985 publicà en L'Avenç l'article «Un gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I Concurs de Memòria Històrica» d'aquesta revista. És autor de la trilogia autobiogràfica Los cuervos festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta años después: un viejo revolucionario retorna del exilio (2003) i ¿La revolución devora al revolucionario? (2003), i deixà alguns manuscrits inèdits (Cuatro encuentros, etc.). Antoni Rotllant Verdolet va morir el 9 d'abril de 2006 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Domingo Broto Baldan apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1963

- Domingo Broto Baldan: El 23 de desembre de 1919 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Broto Baldan. Era fill de José Broto, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Mercedes Baldan, amdós afusellats pels franquistes en 1936. S'enrolà en les milícies confederal i lluità al front de Terol (Aragó, Espanya) on la seva salut quedà malmenada. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració. En l'exili treballà en diversos oficis (llenyataire, sastre, etc.). Cap el 1943 s'instal·là a Courcelles, on treballà de sastre i milità en la Federació Local de CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Entrains-sur-Nohain (Borgonya, França). Amb la salut molt malmesa per la seva experiència al front i pels durs treballs forestals –per això decidí no formar família–, Domingo Broto Baldan va morir prematurament el 5 de març de 1963 al seu domicili de Courcelles (Borgonya, França) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre amb Emilio Broto (Émile Broto), jove anarcosindicalista, que tenia per companya Marta Abella, i que morí unes setmanes abans que Domingo Broto Baldan.

***

José Manuel Montorio Gonzalvo (anys cinquanta)

- José Manuel Montorio Gonzalvo:  El 23 de desembre de 1921 neix a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifeixista i comunista José Manuel Montorio Gonzalvo, conegut com Chaval i Ángel. Sos pares es deien Perpetuo Montorio i Francisca Gonzalvo Lajusticia, i tingué quatre germans (Santiago Eusebio, Máximo, Miguel i Félix) i una germana (Ascensión). Orfe de pare amb sis anys, després d'estudiar al Col·legi Santa Ana, en 1930 sa família emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là al barri d'Hostafrancs. Quan tenia 11 anys començà a fer feina fent encàrrecs en un magatzem d'olis i lubricants. En 1937, quan son germà Miguel partí cap el front, el reemplaçà a la feina al taller col·lectivitzat de vulcanització «Central del Pneumàtic» i s'afilià al Sindicat d'Indústries Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs als camps de concentració de Sant Cebrià, on trobà son germà Miguel, i de Barcarès. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat a Louin (Poitou-Charentes, França). Quan esclatà la II Guerra Mundial i els alemanys avançaven, fugí amb un de sos germans i arribà a peu fins Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord). Capturat pels gendarmes, va ser tancat als camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. En 1941 va ser posat per part del Govern de Vichy a disposició de les autoritats alemanyes. Enrolat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) al Conflent català (Prada i Vernet), va ser finalment enviat al camp de concentració de Sent Medard de Jalas (Aquitània, Occitània), enquadrat en l'«Organització Todt», i destinat a la construcció d'una base submarina alemanya. Gràcies a ferroviaris francesos que portaven trens de sorra a la base, establí contacte amb la Resistència i el juny de 1944 entrà a formar part de la 31 Brigada de Guerrillers Espanyols, integrada en les Forces Franceses de l'Interior (FFI), participant en la lluita per l'alliberament de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Entre setembre i octubre de 1944, participa en els combats de La Pointe de Grave, al Medoc. Posteriorment va ser enviat a Montesquiu (Gascunya, Occitània) i a Quilhan (Llenguadoc, Occitània), per a continuar amb la seva formació guerrillera a mans de la Unió Nacional Espanyola (UNE). Després de la II Guerra Mundial, a començament de 1945, representà els militants de la CNT de la seva brigada del maquis en el Congrés de Guerrillers Espanyols, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1946 s'internà a la Península i el 7 de juliol d'aquell any participà en l'assalt del tren de mercaderies a Caudé (Terol, Aragó), acció en la qual els guerrillers s'apoderaren de 650.000 pessetes. Integrat en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), es va fer càrrec d'un grup guerriller del V Sector a la zona del llevant peninsular. Encara que militant en la CNT, a partir de 1948, arran d'una reunió amb companys de la CNT a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià), on aquests últims es negaren a integrar-se en un AGL dominada per comunistes, s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). En 1951 era el segon comandant de l'XI Sector de l'AGL i membre del Comitè Regional. Quan les altes instàncies comunistes decidiren suspendre la guerrilla, el juny de 1952 s'encarregà de l'evacuació cap a França dels últims guerrillers. Després d'un temps a França sense documentació, l'abril de 1955 el PCE l'envià a Praga (Txecoslovàquia; actual República Txeca), on en 1960 conegué sa futura companya Trinidad Sardina Merino. Després de treballar en una fàbrica metal·lúrgica a la regió bohèmia d'Usti, a partir de 1965, i fins 1990, va fer feina a l'ambaixada cubana de Praga. L'estiu de 1968, quan la intervenció de les tropes soviètiques a Praga, participà en una reunió amb comunistes espanyols (Enrique Líster Forján, José Modesto, Sebastián Zapirain Aguinaga, etc.), on es va condemnar la invasió de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia. El 6 de desembre de 1977 aconseguí el passaport espanyol i realitzà alguns viatges. El 22 d'octubre de 2002 morí sa companya. En 2004 participà en les V Jornades del Maquis a Santa Cruz de Moya (Conca, Castella, Espanya), organitzades per «La Gavilla Verde». A començament de 2006 retornà a la Península i, després d'un temps a Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya), el març d'aquell any s'establí a Borja. En 2007 publicà les seves memòries sota el títol Cordillera Ibérica. Recuerdos y olvidos de un guerrillero. El 5 d'octubre de 2008 participà en el XX Dia del Guerriller Espanyol a Santa Cruz de Moya. José Manuel Montorio Gonzalvo va morir el 27 d'abril de 2009 a Borja (Saragossa, Aragó, Espanya) a resultes d'un càncer de pulmó.

José Manuel Montorio Gonzalvo (1921-2009)

***

Jürgen Lohstöter (2005)

- Jürgen Lohstöter: El 23 de desembre de 1947 neix a Hamburg (Hamburg, Alemanya) el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons –en patí dues trasplantacions–, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges. Jürgen Lohstöter va morir el 9 de setembre de 2006 a Hamburg (Hamburg, Alemanya) a resultes d'un sobtat atac de cor.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de desembre

Esdeveniments

Teatre Olympia de Barcelona

- Míting contra la pena de mort: El 22 de desembre de 1935 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Hi van pronunciar discursos Tomás Herreros, Vicente Pérez, Francisco Ascaso, Liberto Callejas i Vicente Ballester. En acabar l'acte, van ser aprovades les següents conclusions: abolició de la pena de mort, indult dels condemnats a l'última pena, amnistia àmplia i total dels presos politicosocials, i revisió de la causa instruïda contra el militant anarquista Jerónimo Misa Almazán, de Sevilla. La Direcció de la Policia va remetre al Jutjat extractes dels discursos pronunciats perquè, segons el delegat governatiu, es van emetre conceptes injuriosos contra les autoritats.

***

Cartell de l'acte

- Homenatge a Rubén G. Prieto: El 22 de desembre de 2008 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia de la Universitat de la República de Montevideo (Uruguai) un homenatge a l'intel·lectual, activista cultural i propagandista anarquista Rubén Gerardo Prieto, que havia mort el 16 de novembre d'aquell any. En aquesta acte, organitzat per diverses entitats acadèmiques i moviments socials, comptà amb les actuacions musicals de Diego Kruopatwa (Kuropa), Rubén Olivera i Daniel Viglietti.

Naixements

Foto policíaca d'Ernest Ferter (2 de juliol de 1894)

- Ernest Ferter: El 22 de desembre –algunes fonts policíaques i la partida de defunció citen erròniament el 23 de desembre– de 1862 neix a Melun (Illa de França, França) l'anarquista Ernest Charles Ferter –citat a vegades erròniament Ferters–, conegut com Terbert. Sos pares es deien Jean Baptiste Ferter, cotxer, i Céline Armandine Bonvallet. Es guanyà la vida com a fumista a París (França). En 1888 la seva assistència a reunions anarquistes va ser registrada per la policia. Durant la primavera de 1888, amb el company Ganelon, era assidu a les reunions de diversos periòdics contraris a la política de Georges Boulanger (Le Radical, Le Rappel) amb la finalitat de fer col·lectes per a treure diners per organitzar actes del moviment antiboulangista. A començament de 1890 sembla que participava amb el grup «Les Pieds Plats» per al qual organitzava col·lectes de diners. El 16 d'abril de 1890 va ser condemnat a Melun a tres mesos de presó per «robatori». En 1891 la policia va reportar la seva assistència en reunions, com ara les del «Cercle Anarquista Internacional» celebrades a la Sala Horel. El 16 d'abril de 1891, amb altres anarquistes (Edelin, Jacquet, Laurens i Moreau), es va pronunciar contra l'organització d'un congrés internacional llibertari. A partir de 1891 entrà a fer feina de mosso de magatzem per a un fabricant d'estufes del carrer Rivoli de París. En aquesta època mantingué contacte amb els anarquistes Claude Margerand (Margeron) i amb Benoît Chevenet (Chalbret), un dels autors del robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). També participava, segons informes policíacs, en les reunions al carrer Pascal del grup anarquista «Aux vendanges de Bourgogne» dels V i XIII Districtes de París. El 30 de juny de 1894 el prefecte de Policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». Detingut durant la gran agafada antianarquista de l'1 de juliol de 1894, l'escorcoll del seu domicili, al número 58 del carrer Mazarine de París, va ser infructuós. Segons els informes policíacs, des de feia uns mesos només feia propaganda als cafès i als restaurants, sense tenir entre els grups anarquistes «una gran influència» i no tenia la reputació de ser «un home d'acció». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville qui el va inculpà d'«associació criminal» i el tancà aquell mateix dia a la presó parisenca de Mazas. En el segon interrogatori davant el jutge, declarà que no era anarquista i que no freqüentava Chalbret des de feia tres anys; el 6 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. En la requisitòria definitiva del procurador de la República del 27 de juny de 1895 es feia constar que havia freqüentat els grups revolucionaris, però que en l'actualitat treballava regularment i no s'ocupava de política, concloent que l'acusació no es podia mantenir i el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas el 4 de juliol de 1895. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894. En 1900 informes policials feien constar que només freqüentava les reunions de manera intermitent. En aquesta època treballava de negociant en vins i estava solter. Caigut en l'alcoholisme i la indigència, Ernest Ferter es va suïcidar el 19 d'agost de 1923 penjat amb un cordill a la casa amb taulons de fusta on vivia al número 32 de la carretera de Choisy a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Ernest Ferter (1862-1923)

***

Foto policíaca d'Émile Lenfant (2 de març de 1894)

- Émile Lenfant: El 22 de desembre de 1867 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Jules-Émile Lenfant. Sos pares es deien Jules-François Lenfant, estampador, i Louise Alexandrine Claire Audianne. Treballava d'obrer modelista i ceramista a la fàbrica de porcellana «Brault Fils» de Choisy-le-Roy i vivia, amb sa companya Jean Beaure, al número 8 del carrer de la Raffinerie d'aquesta població. Passejava amb bicicleta amb Armand Schulé, rebia algunes vegades Armand David i freqüentava Auguste Vaillant i tots els altres anarquistes del «Cercle Filosòfic» del qual era membre. El 2 de març de 1894 va ser detingut per la III Brigada de la Policia de París (França), juntament amb altres 21 anarquistes, en una gran batuda repressiva; fitxat, va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. En l'escorcoll de casa seva no es va trobar res de compromès i va ser alliberat el 31 de març. Després d'això es refugià a Londres (Anglaterra), on mantingué correspondència amb sa companya. El 2 de juliol de 1894 va ser posat de bell nou a disposició judicial, en el marc d'un gran procés per «associació criminal». Pot tractar-se del mateix Lenfant que a començament de la dècada dels deu formà part del grup anarquista parisenc «Les Libres Entretiens», el secretari del qual fou Louis Dalgara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Lenfant (1867-?)

***

Jules Grandjouan

- Jules Grandjouan: El 22 de desembre de 1875 neix al IV Cantó de Nantes (País del Loira, Bretanya) el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Julien Jules Grandjouan, comerciant en farratges, i Adèle Félice Châtelier, rendista i propietària; el pintor Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana Paul Grandjouan van ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare i pels seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys, assistí amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una educació religiosa tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de Nantes, però la seva afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis notarials. Entre 1897 i 1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin, editaren La Revue Nantaise Littéraire et Artistique. El 18 de desembre de 1897 es casà al VI Districte de París amb Bettina Simon, institutriu alsaciana acostada als cercles obrers, amb qui tingué una nina, Edwige (Vige), que assistí a l'escola llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure, i després tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré, embarcà en el vaixell Le Melmore per cobrir la nova línia marítima de la companyia anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i Weymouth amb prolongació ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el seu primer recull de litografies, Nantes la Grise. En 1900 s'establí a París (França) i començà a dissenyar cartells socials i polítics, sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts el consideren el pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer Dreyfus», carregà contra el general Mercier des de les pàgines de Le Réveil Social. Entre 1901 i 1912 realitzà infinitat de dibuixos per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre, posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme, l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i l'anticolonialisme. En 1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La Vie Illustrée per cobrir el viatge del president Émile Loubet i l'any següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet antijauresià L'Ascète au beurre, on denuncien amb ferocitat la participació de Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars i en les revistes de tropes. En 1904 retornà a Rússia enviat per l'Aliança Israelita per fer un reportatge sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments el quadern de 12 gravats sindicalistes Les esclaves modernes, amb el suport dels sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim amic d'Émile Pouget, en 1908 assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se celebrà a Marsella. En 1909 participà activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu col·lega Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour. Aquest mateix 1909 ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del Consell de Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou president, secretari i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any següent, en 1911, quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser condemnat a 18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i antiparlamentaris publicats en La Voix du Peuple i s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina californiana Isadora Duncan, de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a Egipte i a Venècia i l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels de la ballarina. Retornà en 1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de Raymond Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa llibertària i sindicalista (La Bataille Syndicaliste, Le Conscrit, La Guerre Sociale, Le Libertaire, Le Réveil Social, La Révolution, Les Temps Nouveaux, Le Travailleur du Bâtiment, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, etc.) i per a la premsa humorística revolucionària (Le Charivari, Le Rire, Le Sourire, etc.). També publicà dibuixos en altres periòdics, com ara Le Clou Le Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain, La Vie Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de portades de llibres llibertaris (A. Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant, Émile Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i gairebé tots els cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou llicenciat per miopia i entrà en els serveis auxiliars. En els anys bèl·lics participà en la premsa patriòtica fent dibuixos antigermànics força mediocres. A partir de 1918 es declarà bolxevic i la seva producció gràfica es ressentí. En 1924 es presentà a les eleccions legislatives en la primera circumscripció de Nantes, com a cap de llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns resultats decebedors. En 1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou un homenatge de les autoritats soviètiques durant l'exposició «L'Art revolucionari» i s'entrevista amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat per aquest últim, publicà en 78 lliuraments en L'Humanité les seves reflexions del viatge sota el títol «La Russie vivante». A França organitzà conferències prosoviètiques, projectà el film El cuirassat Potemkim i intentà crear el «Cercle de la Rússia Nova». L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari de la revolució, retornà a l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones (obrers, artistes, escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests anys realitzà nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines governamentals soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant francès de l'Oficina Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov –actual Khàrkiv (Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït Istrati, un artista dissident en una declaració jutjada antisoviètica publicada l'abril d'aquell any en Les Humbles. Rebutjar «corregir la seva falta» i es retirà dels debats polítics després d'un últim intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a Nantes. Durant la II Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després s'instal·là a Nantes. Jules Grandjouan va morir el 12 de novembre de 1968 mor al seu domicili de Nantes (País del Loira, Bretanya).

Jules Grandjouan (1875-1968)

***

Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]

- Lilian Wolfe: El 22 de desembre de 1875 neix a Londres (Anglaterra) la pacifista i anarcofeminista Lilian Gertrude Woolf, més coneguda com Lilian Wolfe. Havia nascut a la joieria d'Egware Road que regentava son pare, Albert Lewis Woolf, un jueu conservador prou acomodat de Liverpool. Sa mare, Lucy Helen Jones, actriu nascuda a Birmingham, abandonà sa família quan Lilian tenia 13 anys per a fer una gira arreu del món amb una companyia operística. Tingué tres germans i dues germanes, i tots es van educar mitjançant institutrius i després al Royal Polytechnic de Regent Street, actual Universitat de Westminster. A partir de 1907, mentre treballava com a telegrafista a l'Oficina General de Correus, milità en la Civil Service Socialist Society (CSSS, Societat Socialista de Servei Civil), que s'integrà en la Pioneer Socialist League (PSL, Lliga Socialista Pionera). Com a feminista, ben aviat es va veure desil·lusionada per la política parlamentària i per el sufragisme, arribant a considerar que el vot femení només era un simple «pal·liatiu», i entrà en 1913 a militar en el moviment anarquista. Va ser una de les fundadores del periòdic llibertari The Voice of Labour, publicat a Londres per l'editorial Freedom entre 1914 i 1916. El febrer de 1915 fou una de les signants del «Manifest de la Internacional Anarquista sobre la Guerra». L'abril de 1916, arran de l'aprovació el gener d'aquell any de la Llei del servei militar obligatori (Military Service Act), The Voice of Labour publicà un article animant els lectors a la desobediència civil i a rebutjar la llei passant a la clandestinitat i a amagar-se a les muntanyes escoceses. El 5 de maig de 1916, va ser detinguda, amb son company Thomas H. Keell, en una batuda a les oficines de Freedom realitzada per requisar els 10.000 fulls per repartir que reproduïen l'article. Processats, van ser condemnats, segons la Defence of the Realm Act (Llei de Defensa del Regne), ella a una multa de 25 lliures esterlines o a dos mesos de presó i ell a 100 lliures o tres mesos; ambdós triaren la presó. Ella, però, descobrí a la garjola que estava encinta i com que es tractava d'un embaràs de risc, ja que tenia més de quaranta anys, finalment pagà la multa. En 1917 passà a viure amb Nellie Dick, Fred Dunn i Gaston Marin a la comuna anarquista de Marsh House a Londres; cap al 1920 vivia amb Thomas Keell, son fill i W. C. Owen a Willesden; i, posteriorment, visqué amb Keell a la Colònia Tolstoiana de Whiteway, a Gloucestershire, fins la mort d'aquest en 1938. A Whiteway tingué cura un temps de Richard Blair, el fill de George Orwell, quan aquest va ser ingressat en un sanatori. Quan Vernon Richards creà el periòdic Spain and the World, en suport de la revolució llibertària espanyola, en fou l'administradora. Durant aquests anys viurà amb Richards i sa companya Marie-Louise Berneri a Londres. En 1970 donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) la biblioteca de son company Tom Keells. Ja anciana, es dedicava a vendre pels carrers el periòdic Peace News, i fins al 95 anys fou l'administradora de la llibreria de l'editorial Freedom. Lilian Wolfe va morir el 28 d'abril de 1974 a Cheltenham (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra).

Lilian Wolfe (1875-1974)

***

Notícia del processament d'Émile Toussaint apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 30 de juliol de 1912

- Émile Toussaint: El 22 de desembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Émile Alexandre Toussaint. Era fill Célestin Auguste Toussaint, xofer, i de Célérine Euphanie Emma Lemercier, jornalera. En 1900 vivia al número 20 del carrer de Lefevreville de Le Havre i treballava de perforador. Cridat a files per a fer el servei militar, entre 1901 i 1902 la seva incorporació va ser ajornada per «feblesa» i en 1903 integrat en els Serveis Auxiliar de l'exèrcit pel mateix motiu. El 18 de setembre de 1903 es va casar a Le Havre amb la jornalera Jeannette Louise Verhaegen i aquest matrimoni legitimà Germaine Jeanne Émilienne Toussain, filla de la parella que havia nascut el 10 de març 1901 a Le Havre. En aquesta època treballava de jornaler. Cap el 1906 s'instal·là a París (França) i entrà a treballar de fuster en ferro en la construcció, professió que serà la definitiva. A principi dels anys deu, com a militant sindicalista revolucionari, va ser secretari adjunt del Sindicat de Fusters de Ferro del Sena. A mitjans de 1914 passà a viure al número 66 del carrer de la Tombe-Issoire del XIV Districte de París, domicili que serà definitiu. Quan la mobilització pel «Sou del Soldat», el 24 de juny de 1914 va ser condemnat a 13 mesos de presó i 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». En plena Gran Guerra, el 10 d'abril de 1915 va ser mobilitzat el la 41 Bateria del 1 Regiment d'Artilleria a Peu. Entre el 21 de juny de 1918 i el 5 d'octubre de 1918 lluità a l'Exèrcit d'Orient, i hagué de tornar malalt de paludisme. El 26 de febrer de 1919 va ser llicenciat. El 7 de novembre de 1921 es va divorciar de Jeannette Verhaegen davant el Tribunal Civil del Sena. A principis dels anys vint, amb altres companys (Andrieux, Boudoux, Meyer, Vallet, etc.), va ser un dels responsables del Sindicat de Fusters en Ferro del la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El juny de 1922, a resultes del Congrés de Saint-Étienne, on els comunistes havien guanyat, s'uní, amb sos companys, al Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). Al final de sa vida va ser tresorer del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció). Émile Toussaint va morir el 27 d'abril de 1926 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França).

***

Notícia de la defunció de Charles Dessein apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme del 14 de juliol de 1928

- Charles Dessein: El 22 de desembre de 1883 neix a Albert (Picardia, França) l'anarquista Charles Dessein. Era fill de Florimond Ernest Dessein, mecànic, i de Gertrude Lucienne Arrachart, i tingué com a mínim tres germans Adolphe, Auguste i Ernest. Es guanyava la vida treballant d'obrer torner mecànic. El 26 de juliol de 1902 es casà a Albert amb la planxadora Adèle Marie Eugénie Sellier. El 16 de novembre de 1904 va ser integrat per a fer el servei militar en el 8 Batalló de Caçadors a Peu d'Amiens (Picardia, França) i el 23 de setembre de 1905 va ser llicenciat per estar casat i haver de sostenir sa família. Amb son germà gran Auguste Dessein (Lucien le Bossu), milità a principis de la dècada dels deu en el grup llibertari d'Albert, del qual va ser secretari. La policia el qualificà de «força militant» i en 1912 d'«antimilitarista». El 5 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat al front. El 2 de novembre de 1914 va caure presoner a Soupir (Picardia, França) i enviat com a presoner de guerra a Parchim (Pomerània Occidental, Imperi Alemany; actualment Mecklenburg - Pomerània Occidental, Alemanya). En acabar la guerra, el 12 de gener de 1919 va ser repatriat i el 13 de març de 1919 desmobilitzat i llicenciat. L'octubre de 1926 vivia al número 43 del carrer Hurtu d'Albert. En aquesta època treballà de torner als «Ateliers Ehrestmann» i fou membre de la Societat de Caça i de la Societat de Caça d'Albert. Charles Dessein va morir el 9 de juliol de 1928 a Albert (Picardia, França) i va ser enterrat civilment en aquesta població.

***

José Tato Lorenzo

- José Tato Lorenzo: El 22 de desembre de 1886 neix a Mondariz (Pontevedra, Galícia) el destacat propagandista anarquista José Ramón Tato Lorenzo. Sos pares, llauradors, es deien José Tato Fortes i Josefa Lorenzo Taboas. Amb 10 anys començà a fer feina i el novembre de 1900 emigrà al Brasil, on es reuní amb son pare. Entre l'agost de 1902 i setembre de 1903 romangué a Montevideo (Uruguai) i després s'establí a Rosario (Santa Fe, Argentina), on l'agost de 1904 fou empresonat per anarquista. L'any següent marxà a Buenos Aires (Argentina), guanyant-se la vida venent diaris i destacant pel seu activisme llibertari. Dirigí en diverses ocasions el periòdic La Protesta. En 1910 va ser empresonat i l'any següent va ser expulsat de l'Argentina i deportat a Espanya. S'establí a Barcelona (Catalunya) on freqüentà la seu del periòdic Tierra y Libertad i l'escola racionalista del mestre llibertari Sebastià Sunyer Gavaldà. Passà a Vigo (Pontevedra, Galícia) i preparà el seu retorn a l'Uruguai, cosa que aconseguí en 1912 via Portugal. El març d'aquell any s'establí definitivament a Montevideo, on treballà en el periòdic La Tribuna Popular. Desenvolupà una intensa tasca propagandística llibertària, mitjançant publicacions, com ara Anarkos (1912), El Hombre (1916-1931), Inquietud (1944-1950, Voluntad (1956-1965), Solidaridad, etc., i entre 1925 i 1928, gràcies a la seva faceta de radioaficionat, a través de les ones radiofòniques. Mantingué una intensa polèmica amb La Batalla, on denuncià el sovietisme –cosa que implicà en 1922 un intent d'assassinat contra la seva persona–, a més de les seves versions locals (castrisme i guevarisme). Anarcoindividualista, en 1925 era considerat un representant del «gremialisme individualista» per les seves crítiques a la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU). Entre 1926 i 1938 es mostrà força actiu en la Hermandad Universal Anarquista (HUA), fundada per ell. També participà activament en les activitats de l'«Ateneo Libre del Cerro y La Teja» de Montevideo. En els seus últims anys fou secretari de La Casa dels Llibertaris. Mantingué polèmiques amb Torralvo, però fou amic de Soledad Gustavo, Josep Prat, Han Ryner, Frederica Montseny, Tarrida del Mármol, José Ledo, Daniel Seijas, R. Lone, Campio Carpio i, fins i tot, del president de l'Uruguai –rebutjà tot suport institucional vivint fins els final dels seus dies gairebé en la indigència. Ses companyes foren Tomasa Álvarez i Teresa Cocito. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Samuel Blois, Antonio D. Alarcón, Walter Ruiz, Antonio del Río, Jacinto Lorenzo, etc.), en infinitud de publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Acracia, Ahora, Aurora, Boletín GGDCC, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Despertar, Espoir, Iniciales, Inquietudes, Letras, Liberación, Nueva Senda, Los Nuevos, Proa, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor del fulletó antimarxista Maximalismo y anarquismo. Estudio crítico comparativo (1919 i 1923) i de Gotas de miel y ajenjo, obra pòstuma que, sembla, fou cremada. José Tato Lorenzo va morir el 20 de setembre de 1969 a l'Hospital Clínic de Montevideo (Uruguai).

José Tato Lorenzo (1886-1969)

***

Necrològica de Josep Capellas Escalé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1991

- Josep Capellas Escalé: El 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de desembre– de 1899 neix a Navarcles (Bages, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Joan Francesc Capellas Escalé –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Escalo. Sos pares es deien Jaume Capellas i Ventura Escalé. En 1920 desertà de l'exèrcit i passà a França, on milità en la Federació de Grups Anarquistes Espanyols. Arran de l'amnistia de 1929 retornà a Catalunya. A Barcelona milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en el Sindicat de Picapedrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari de Gràcia. Durant la Revolució espanyola fou un dels organitzadors de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona. En acabar la guerra s'exilia a França i durant l'ocupació participà activament en la resistència enquadrat en el «Maquis Robert» a Laurens (Llenguadoc, Occitània) entre 1943 i 1944. Després de la guerra treballà com a artesà de prestigi –restaurà el palau de Joan I de Perpinyà– i  fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de La Liquière, a prop de Laurens, de la qual serà nombroses vegades elegit secretari i delegat a diversos congressos i plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. També fou un militant actiu de la «Libre Pensée» i a començaments dels anys setanta un dels fundadors de la «Societé Crématiste» del Llenguadoc, que fomenta la incineració dels difunts. Sa companya fou Dolors Francesca Vicenta Pla. Josep Capellas Escalé va morir el 17 de novembre de 1990 a Laurens (Llenguadoc, Occitània). Incinerat dos dies després, les seves cendres van ser escampades al Jardí del Record del cementiri de Montpeller-Grammont.

***

Juan García Pla

- Juan García Pla: El 22 de desembre de 1900 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista Juan de Dios García Pla, conegut com Marres. Sos pares es deien Vicente García Segura, llaurador, i Teresa Pla Soriano. Sabater de professió, també va fer de xofer de camions. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou primer secretari de la Federació Local de Cocentaina, i també fou membre de la societat d'oficis diversos i entitat sociocultural «El Despertar», on acudien anarcosindicalistes i socialistes. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 20 de juny de 1925 es casà amb Dolors Pla Albors (La Negra), amb qui tingué dos infants (Elena i Mario). El 29 de desembre de 1929 va ser detingut per primera vegada per les seves activitats sindicalistes i en 1934 va ser empresonat sota l'acusació d'haver impulsat l'assalt a la caserna de la Guàrdia Civil. El gener de 1935 va ser acusat de distribuir fulls subversius incitant a la rebel·lió. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari i president del Comitè de Defensa, exercint d'alcalde del Consell Municipal de Cocentaina entre novembre de 1936 i gener de 1939, data en la qual s'incorporà al front. També presidí el consell d'administració de la Indústria del Calçat Socialitzada de Cocentaina i fou membre de la Junta Qualificadora d'Expropiació de Finques Rústiques d'aquesta població. El març de 1937 fou delegat de la Federació Local de Cocentaina al Ple de Federacions Locals i Comarcals i el 14 de gener de 1938 al Ple Regional de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, el 19 de març de 1939 embarcà a bord de l'African Trader cap a Algèria. Després de passar 39 dies al port d'Orà sense desembarcar, en passà uns dies al camp del port i després va ser traslladat amb altres companys al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) amb un vagó de bestiar. L'abril de 1940 va ser traslladat a Birkhadem (Alger, Algèria), on, en un grup de 80 treballadors, muntà una fàbrica de producció de botes per a l'exèrcit francès. Va ser traslladat 10 mesos després al camp de Suzzoni a Boghar (Medea, Algèria), on passà l'hivern de 1941. En aquesta època va ser hospitalitzat un temps. Treballà fent estores i alforges d'espart que venien a la població local. L'agost de 1942 intentà amb un grup fugir-ne una nit, però capturats van ser tancats en un cel·la de càstig durant tres mesos a pa i aigua. El desembre de 1942, amb Manuel Segura, va ser alliberats del camp de Suzzoni i enviats a Alger per a treballar en una fàbrica de sabates, on feien feina espanyols que havien sortit del camp de concentració de Sersell (Tipaza, Algèria). Amb l'arribada de les tropes aliades va ser alliberat. Després treballà en diversos oficis (sabater, obrer de fleca, pagès, etc.). El febrer de 1950 aconseguí reunir-se amb sa companya i en 1953 muntà un taller de sabateria amb Francisco Martínez (Caliche). Posteriorment creà una cooperativa de sabateria («Chausures Linda») amb altres companys espanyols. Amb la independència d'Algèria la seva companya retornà el 8 de juliol de 1962 a la Península, on restà uns mesos, i la cooperativa «Chausures Linda» es transformà en «L'Avenir Argelien». L'octubre de 1967 aconseguí el passaport i el 18 de desembre retornà amb sa companya a la Península. En arribar a Cocentaina la Guàrdia Civil li aconsellà residir a Alcoi, fet pel qual el gener de 1968 retornà a Orà. El març de 1970 s'instal·là definitivament a Cocentaina. Malat d'arterioesclerosi crònica, Juan García Pla va morir el 2 d'agost de 1987 al seu domicili de Cocentaina (Comtat, País Valencia) d'una aturada cardiorespiratòria i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Deixà inèdit un text autobiogràfic (Memorias de un exiliado español), que en 2020 s'edità digitalment.

Juan García Pla (1900-1987)

***

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

- Valerio Isca: El 22 de desembre de 1900 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Valerio Umberto Isca. Son pare, Giuseppe Isca, havia nascut a Monte Erice, també a Sicília, treballava de guardaboscos al servei del govern italià i per qüestions de feina es traslladà a Calatafimi; conservador, posà el segon nom de son fill en record del rei Humbert I assassinat mesos abans per l'anarquista Gaetano Bresci. Sa mare, napolitana, es deia Elvira Bandiera. La parella tingué sis fills, tots nats a Calatafimi, i Valerio n'era el tercer. Entre els sis i els 11 anys assistí a l'escola, però va deixar els estudis en 1911 quan son pare morí. D'antuvi treballà en un molí fariner durant dos anys i després en un altre durant quatre anys i en aquest període pogué assistí a l'escola nocturna. En 1915, en plena Gran Guerra, un oncle seu se'l portà a una ciutat propera per treballà també en un molí fariner del qual era copropietari. En 1918 va ser cridat a files i serví en l'exèrcit durant nou mesos, temps en el qual estudià a l'Escola d'Aviació per aprendre mecànica aeronàutica. De bell nou a Calatafimi treballà durant nou mesos en un taller de forja ornamental i després son oncle el tornà a contractar al molí. En aquesta època, amb Domenico Sallitto, milità en el moviment socialista local. En 1922 emigrà amb sa germana major Josephine i son fill Frank als Estats Units, per reunir-se amb son marit que treballava per a la Great Atlantic & Pacific Tea Company (A&P), a Nova Jersey. Al principi visqué a casa de sa germana a Jersey City i treballà en un taller de reparació d'automòbils, després es va posar a fer feina fent voravies portant una carretó. Més tard va treballant fabricant piles seques a la Union Carbide durant tres anys. Després es traslladà al barri novaiorquès de Brooklyn amb la família de sa germana i set anys després, l'abril de 1929, es posà a viure amb sa companya Ida Pilat, traductora d'origen jueu, fent feina a la Union Carbide a Jersey City i més tard en una empresa de Booklyn que fabricava equipaments metàl·lics per a hospitals. A partir de juliol de 1929 treballà fent esterilitzadors per a l'Hospital Supply Company de Manhattan fins a 1943. L'afer Sacco i Vanzetti portà a molts socialistes a les files llibertàries, entre ells Valerio i Isca. Ambdós es van conèixer en 1927 en un acte de suport als llibertaris italoamericans al Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York. En 1923 entrà a formar part del Circolo Volontà, grup anarquista format majoritàriament per sicilians, al voltant de Joe Parisi. Participà activament en la campanya de suport a Sacco i Vanzetti i recaptà fons per enviar-los a Aldino Felicani a Boston, un dels coordinadors de la seva defensa legal. Poc després el Circolo Volontà es fusionà amb el grup anarquista Germinal de Brooklyn i comptà amb el suport del grup italià Anarchist Grup de South Brooklyn. En aquesta època començà a llegir literatura anarquista (Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa llibertària (L'Adunata dei Refrattari, etc.). Contrari al terrorisme i a l'acció individual, no participà de l'estratègia de Luigi Galleani, que tenia aleshores una forta empremta en les files dels anarquistes italoamericans. En 1925 entrà en Road to Freedom, conegut com «Grup Internacional», perquè estava format per anarquistes de diverses nacionalitats, i que es reunia a la seu del grup llibertari espanyol editor de Cultura Obrera, més tard Cultura Proletaria, grup el qual admirà força. Road to Freedom estava format per anarquistes de parla anglesa del «Grup Internacional» (Rose Pesotta, Walter Starrett, Sadie Robinson, Lisa Brilliant, etc.) i publicaven la revista The Road to Freedom. Els joves també tenien un grup, The Rissing Youthn (les germanes Goodman, Benny Frumkin, etc.), que publicaven un periòdic del mateix nom. En 1930 amagà a casa seva Armando Borghi quan aquest passà a la clandestinitat en violar la llibertat sota fiança en espera de ser expulsat dels EUA. També participà activament en la campanya contra les expulsions de Domenico Sallitto (Domenick Sallitto) i de Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero), aconseguint diners per a les seves fiances. Entre 1928 i 1931 participà, amb sa companya Ida, en els campaments d'estiu del grup Road to Freedom que s'organitzaren a Croton i al llac Mohegan. En 1939 la parella es casà. En 1955 compraren una casa a la Colònia Mohegan (Crompond, New York), convertint-se en un lloc de peregrinació i de reunions llibertàries, i on es traslladà a viure la parella formada per Rudolf Rocker i Milly Rocker –ella morí en aquesta casa el novembre d'aquell any. Admirador de Henry David Thoreau, en aquests anys formà part de la Thoreau Fellowship, amb Joseph Ishill, i organitzà activitats per a l'Escola Moderna de Stelton i per recaptar fons per a The Road to Freedom i Fraye Arbeter Shtime. Íntim amic de Rudolf Rocker, aconseguí diners per a l'edició de la seva obra magna, Nationalism and Culture (1937) –Isca va escriure el prefaci per a l'edició italiana publicada en 1960. En 1938 li van diagnosticar la malaltia de Parkinson, però des de 1943 i fins la seva jubilació en 1970 pogué continuar treballant de mecànic i capatàs a les Berger Industries, a Maspeth. Durant aquests anys col·laborà en el periòdic antifeixista bilingüe Countercurrent/Controcorrente (1938-1951), editat per Felicani, i participà, amb sa companya, en les activitats del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), organització que cofundà en 1945 amb Gregory Maximoff i Sam Dolgoff amb fons de Laurance Labadie. Ida Pilat Isca morí en 1980. Valerio Isca va morir el 13 de juny de 1996 a l'Hospital Cabrini de Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Paul Avrich Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Valerio Isca (1900-1996)

***

Jaime Rebelo

- Jaime Rebelo: El 22 de desembre de 1900 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Jaime Rebelo. Sos pares van ser Leopoldina Amélia i Gonçalo Rebelo. Pescador i mariner d'ofici, de jove s'adherí a la Confederació General del Treball (CGT), de la qual fou un dels màxims responsables a Setúbal. Visqué la major part de sa vida al barri de Cacilhas, deixant una part de sa família a Almada. Com a militant anarcosindicalista, fou un dels animadors, amb Francisco Rodrigues Franco, de l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar) de Setúbal, més coneguda com la «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), fins a la seva destrucció el 28 de maig de 1926 arran del cop d'Estat del general Gomes da Costa, i de la qual aconseguirà salvaguardar importants documents. En 1931, a conseqüència de l'anomenada «Vaga dels 92 dies», fou detingut i torturat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la Dictadura Nacional. Durant els interrogatoris que la policia política l'infligí, va arribar a tallar-se la llengua amb les seves pròpies dents per evitar parlar i denunciar els companys. Arran d'aquest esdeveniment, l'escriptor Jaime Cortesão li dedicà un dels seus poemes més bells, el Romance do Homen da Boca Fechada (Romance de l'Home de la Boca Tancada). Aquest poema circulà clandestinament durant tota la dictadura salazarista i fou publicat en 1937 en el periòdic comunista Avante, que buscava amb això reforçar una política de Front Popular a Portugal. Un cop lliure i víctima de constants persecucions, emigrà a Espanya. Afiliat a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les milícies confederals i comandà una unitat que va combatre al front meridional. Amb el triomf feixista a Espanya, passà a França. Després tornà a Portugal on continuà lluitant contra la dictadura de l'Estat Nou, guanyant-se la vida a partir de 1968 com a corrector del periòdic A República, al costat del també anarquista Francisco Quintal. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, presidí la primera Assemblea General de la restituïda Casa dels Pescadors i participà en la constitució de la Cooperativa Editora «A Batalha», exercint de corrector honorífic del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Membre actiu del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), ajudà son vell company Francisco Quintal en la creació del periòdic A Voz Anarquista, edital pel Centre de Cultura Llibertària d'Almada. Jaime Rebelo va morir el 7 de gener de 1975, al costat de sa companya dels últims anys Eloísa, a Almada (Setúbal, Portugal). César Oliveira li dedicà l'estudi «Jaime Rebelo: um homem para além do tempo», publicat el març de 1995 en la revista Historia. Al barri de São Julião de Setúbal una avinguda porta el seu nom.

Jaime Rebelo (1900-1975)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 de desembre

Esdeveniments

L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police

- Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la «Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles –dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un «Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La «Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».

***

Portada d'un exemplar de Crisol

- Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics –havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.

***

Cartell de l'acte

- Gala de solidaritat amb anarquistes empresonats: El 21 de desembre de 1974 se celebra a la Sala de la Mutualité de París (França) una gala de solidaritat amb els llibertaris empresonats a França i a Espanya. L'acte, registrat per l'Associació «García Lorca», estava organitzat pel Comitè de Suport als Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI), amb la participació de la Coordinació Anarquista (CA), del Groupe d'Entraide Anarchiste International (GEAI, Grup d'Ajuda Mútua Anarquista Internacional), del Comitè Espanya Lliure (CEL) i de diversos llibertaris a títol individual. La gala comptà amb les actuacions de Carlos Andreu (Carlos Andreou), Léo Campion, Henri Gougaud, Karaxu (grup xilè), Georges Moustaki, Joël Sternheimer (Évariste) i Marc Sullivan. El cartell va estar dissenyat per Philippe Soulas.

***

Portada de Sense Pàtria

- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008 surt a Catalunya el primer número de Sense Pàtria. Publicació anarquista de tirada intermitent. Era una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es distribuïa per Internet. Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement, l'autonomia obrera, la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme, antiparlamentarisme, el sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres publicacions i hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva, Joaquín, K. Towich, Datrebil, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2010. El col·lectiu editor també publicà un butlletí contrainformatiu, Prou!Info, del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.

Naixements

José Nakens Pérez

- José Nakens Pérez: El 21 de desembre –algunes fonts citen el 21 de novembre– de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. De família humil i liberal, sos pares es deien Carlos José Nakens i María Jesús Pérez. Son pare, carrabiner liberal, fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» –peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació– on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres –Mi paso por la cárcel i La celda número 7– on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, el 12 de novembre de 1926 José Nakens Pérez va morir d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

Lizzie Holmes

- Lizzie Holmes: El 21 de desembre de 1850 neix a Linn County (Iowa, EUA) la periodista, professora, feminista i militant anarquista Elisabeth Mary Hunt, més coneguda com Lizzie Mary Holmes, Lizzie M. Holmes o simplement Lizzie Holmes, pel llinatge de son marit. Era filla d'una família lliurepensadora d'Ohio (EUA). Sos pares es deien Jonathan Hunt i Hannah Matilda Jackson, feminista radical. Quan tenia quatre anys, sa família es traslladà a una comuna, fonamentada en l'amor lliure, a Berlin Heights (Ohio, EUA), on passà la seva infantesa. Rebé una educació molt avançada per al seu temps. El 29 d'abril de 1867 es casà a Adrian (Lenawee, Michigan) amb Hiram J. Swank –per això també es coneguda com Elizabeth Swank–, amb qui tingué dos infants (Raphael Ashford Swank i Gladys Ernestine Swank). En 1877, després de separar-se del seu marit –ella sempre digué que havia mort i es registrà com a vídua–, s'instal·là, amb sa mare, dos germans i sos dos infants, a Chicago (Illinois, EUA), on treballà de professora de música i de costurera en una fàbrica de capes. Després començà a militar en Working Women's Union (WWU, Unió de Dones Treballadores), al voltant del Socialist Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de secretària sindical i de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (American Federationist, Free Society, The Industrial Advocate, etc.). Amb son company, l'anarquista William T. Holmes, s'afegiren a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaren en l'American Group de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors), també coneguda com «Black International» («Internacional Negra»). Lizzie i Lucy lluitaren en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm (1884-1889) de Chicago, que acabà prohibit per les autoritats. El 28 d'abril de 1885, amb Lucy Parsons, dirigí una marxa a un nou edifici de la Junta de Comerç de Chicago, fet que va consolidar la reputació de les dues anarquistes dins del moviment obrer d'aquesta ciutat, fet pel qual van ser considerades per les autoritats nord-americanes com a «terroristes perilloses». El novembre de 1885 es casà a Chicago amb William T. Holmes i la parella es traslladà a Geneva (Kane, Illinois, EUA), on treballà de professora. Després de la «Tragèdia de Haymarket» del 4 de maig de 1886 a Chicago, va ser detinguda, juntament amb molts altres companys i companyes, sota l'acusació d'haver incitat l'atemptat d'Haymarket; abans del judici, però, va ser alliberada per manca de proves. Participà activament en la campanya de suport (conferències, mítings, etc.) als processats en aquest judici, en el qual van ser condemnats a mort George Engel (executat), Samuel Fielden (pena commutada per presó perpètua), Adolph Fischer (executat), Louis Lingg (se suïcidà a la presó), Oscar Neebe (pena commutada per presó perpètua), Albert Parsons (executat), Michael Schwab (pena commutada per presó perpètua) i August Spies (executat). Entre 1887 i 1888, amb Dyer Daniel Lum, rellançà The Alarm, que havia estat prohibit. També fou membre de «Knights of Labor» («Cavallers del Treball»)  i en 1888 participà en la fundació de Ladies' Federal Labor Union (LFLU, Unió Federal del Treball de Dones), sota els auspicis de l'America Federation of Labour (AFL, Federació Americana del Treball). En 1893 fou, amb son company, l'organitzadora del Congrés Anarquista que se celebrà a Chicago. En 1893 publicà, sota el pseudònim May Huntley, la novel·la feminista sobre l'amor lliure Hagar Lyndon, or A Woman's Rebellion, que va sortir en lliuraments en el periòdic Lucifer. The Light-Bearer. A mitjans de la dècada dels noranta la parella s'instal·là a La Yeta (Colorado, EUA), on tingué l'anarquista Samuel Fielden de veí, i després a Denver (Colorado), on publicaren Labor Exchange Guide (1897). Amb son company va redactar un informe sobre els «Màrtirs de Chicago» que s'havia de presentar el setembre de 1900 al Congrés Antiparlamentari Internacional que s'havia de portar a terme a París (França), congrés que finalment va ser prohibit per les autoritats; aquest informe es va publicar en el número 24 del Supplément Littéraire des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de 1900 sota el títol «Histoire du martyrologe de Chicago». Col·laborà en The Industrial Advocate, periòdic editat pel seu company. En 1908 abandonà la vida pública i els últims anys de sa vida visqué amb son company a Albuquerque (Nou Mèxic, EUA), fins que en 1926 es traslladà a Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA). Durant sa vida va escriure per a l'Associated Labor Press (ALP, Associació de la Premsa Obrera) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anti-Monopolist, Freedom, Free Society, The Labor Enquirer, Lucifer. The Light-Bearer, Nonconformist, Our New Humanity, Wilshire's Magazine, entre d'altres. Lizzie Holmes va morir el 8 d'agost de 1926 a Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) i va ser enterrada al cementiri de Fairview d'aquesta població. Cal no confondre-la amb Sarah Elizabeth Holmes, companya de Benjamin R. Tucker, fet que algunes fonts fan, barrejant les dades biogràfiques i les fotografies que d'elles es tenen.

Lizzie Holmes (1850-1926)

***

Foto policíaca de Frédéric Colombet (2 de març de 1894)

- Frédéric Colombet: El 21 de desembre de 1865 neix a Peymilou (Prigond-riu, Aquitània, Occitània) l'anarquista Frédéric Victor Colombet. Sos pares es deien Jean Albert Colombet, uixer, i Marguerite Françoise Victoire Boguier, mestra municipal. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó. El 2 d'abril de 1892 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb la barretaire de senyores parisenca Louise Augustine Laprovote. En aquesta època vivia al número 27 del carrer Corneille de Levallois-Perret. El 30 d'abril de 1893 aquest domicili va ser inscrit en un registre per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El desembre de 1893 la seva nova adreça, al número 49 del carrer Chaptal, també va ser inscrita. El 2 de març de 1894 va ser detingut amb altres 21 anarquistes per inspectors de la Brigada d'Investigacions i el seu domicili escorcollat. Portat a la Prefectura de Policia, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, interrogat per l'oficial de Pau Fédée i enviat a la garjola. El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Elia Corti

- Elia Corti: El 21 de desembre de 1869 neix a Viggiù (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Elia Corti. Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué l'ofici d'escultor en marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats Units. S'instal·là a Barre (Comtat de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats de l'escultura nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes més importants dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i després com a escultor a «Barclay Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la ciutat. Destacà tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i muntà una empresa pròpia amb alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam), esdevenint un dels escultors més reputats de la seva època. Una de les seves obres més importants fou els baixos relleus del monument dedicat al poeta Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer. També destacà en la seva militància llibertària dins de l'estesa comunitat italiana local. Amb son germà Guglielmo Corti (William o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors, militaren en el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari de Barre, el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la professió, i del qual va ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i Emma). El 3 d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati, director d'Il Proletario de Nova York, enfrontat a l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la conferència The Methods of Socialist Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es desencadenà una baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i ell va rebre un dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna vertebral. Elia Corti va morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital Heaton de Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies més tard, en un dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope d'aquesta localitat. La seva sepultura, realitzada en una peça única de granit, va ser esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat, John Comi. Tots tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit «Novelli & Corti». La vídua retornà, amb les seves tres filles, a Viggiù. Allessandro Garetto (Alex), guardaespatlles de Giacinto Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser condemnat el 23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant de «provocació»; un cop sortí en llibertat de la presó de Windsor (Comtat de Windsor, Vermont, EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre, però poc després marxà cap a Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani l'inductor del crim, va ser absolt.

Elia Corti (1869-1903)

***

Tomás Herreros Miquel

- Tomás Herreros Miquel: El 21 de desembre de 1866 neix a Logronyo (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Herreros Miquel (o Miguel, segons alguns autors). Tipògraf d'ofici, des de molt jove es va instal·lar a Barcelona i va iniciar-se en les idees anarquistes aconsellat per Anselmo Lorenzo i Antoni Pellicer Peraire. En 1898, mentre feia el servei militar, va ser sergent a Cuba. En 1905 va presidir la Junta de Defensa dels Drets Humans a Barcelona, l'objectiu la qual era assegurar refugi, empara i cooperació del sector republicà per als anarquistes perseguits. L'octubre de 1905 va ser empresonat uns mesos per repetir una frase de Lerroux en un míting. En aquests anys va ser íntim de Francesc Ferrer i Guàrdia i va formar part del grup àcrata «Quatre de maig». En 1908 va començar a treballar en el periòdic lerrouxista El Progreso, amb els companys Adolfo Bueso i Josep Negre, i va participar en la vaga d'aquest diari que va durar nou mesos. Va participar en el congrés constitutiu de la Confederació Regional de Societats de Resistència (Solidaritat Obrera), entre el 6 i 8 de setembre de 1908 a Badalona, en representació de la Societat de l'Art d'Imprimir, juntament amb Rodríguez Romero. Els mesos d'octubre i de novembre de 1908 va esclatar la vaga dels carreters barcelonins i va participar, amb Josep Ginés, en les negociacions en representació de l'acabada de crear Solidaritat Obrera. El 29 de desembre de 1908 va ser elegit vocal del Consell directiu d'aquest nou sindicat. A finals de 1908 va tenir una forta polèmica amb els lerroxistes sobre qüestions laborals i polítiques. En 1909 el grup «Tierra y Libertad» va publicar de bell nou el periòdic de mateix nom que tenia la seva redacció al carrer Cadena de Barcelona, lloc de residència de Tomás Herreros, i en 1911 el va dirigir. El 26 de juliol de 1909 fou detingut i empresonat, durant les primeres mesures de repressió de la Setmana Tràgica. Com a representant de la societat de l'Art d'Imprimir, va assistir al congrés que, convocat per Solidaritat Obrera a Barcelona entre els dies 30 i 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre de 1910, va prendre l'acord de constituir la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest congrés va fer de secretari de la tercera sessió i ponent en la quarta ponència. El 19 de novembre de 1910 va ser elegit secretari segon del Consell directiu de la CNT sota el nom de Timoteo Herrer –el secretari general d'aquest comitè va ser Josep Negre. El 7 d'agost de 1911 va pronunciar una important conferència al teatre Bretón de Logronyo, que va ser publicada amb el títol El obrero moderno, i l'endemà va participar a Barcelona en un míting en contra de la guerra del Marroc. Així mateix va assistir al Primer Congrés de la CNT a Barcelona, entre el 8 i el 10 de setembre de 1911, representant la secció d'oficis diversos de Bilbao, Vigo i Puerto Real. En aquest congrés va formar part de diverses ponències, presidí la Mesa de la segona sessió i va intervenir en l'acte de clausura. En acabar el Congrés de 1911 va marxar al País Basc per participar en l'organització de la vaga general que s'havia convocat i en tornar a Barcelona va ser detingut a la mateixa estació del ferrocarril. Va participar en la reorganització de la CNT, a partir de 1915, i va formar part del Comitè Revolucionari durant la vaga general revolucionària d'agost de 1917. Durant el darrer semestre de 1918 va participar en la Conferència Nacional Anarquista a Barcelona com a delegat de Catalunya i que tenia per objectiu discutir sobre la implicació anarquista en els sindicats. El 16 de gener de 1919, en els inicis de la vaga de «La Canadenca», quan el Govern suspèn les garanties constitucionals, va ser tancat al vaixell Pelayo, presó flotant al port de Barcelona, ja que les cel·les de la ciutat eren plenes. A començaments de març d'aquell any va ser alliberat, però el 30 d'aquell mateix mes la policia de Manuel Bravo Portillo es va presentar a ca seva (Ronda de Sant Pau de Barcelona) i en no trobar-lo va llançar els mobles per la finestra. Finalment va ser tancat a la presó Model juntament amb Archs, Suñer, Cubells, Playans, Joan Ferrer, García Oliver i molts més. Va formar part del «Comitè Pro Presos» de Barcelona entre 1919 i 1936. A finals de 1922 va participar en el ple anarquista celebrat a la muntanya de Montjuïc organitzat pel grup «Los Solidarios», reunió que serà l'embrió de la futura Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada a València. El 3 de març de 1923 va ser detingut i acusat de col·laborar en l'atracament dels cobradors de «Tabacalera Española» amb un botí de 300.000 pessetes, però el 7 de juliol va ser alliberat per manca de proves. Entre abril i juny de 1923 es va exiliar a París, i quan mesos després García Oliver i Pérez Combina també ho van fer, els va ajudar a trobar feina en un taller de envernissats. Novament a Barcelona, va muntar una impremta a la Ronda de Sant Pau, que utilitzava per imprimir fullets, diaris i fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers del Sindicat Lliure. El 14 de juliol de 1923 va ser ferit greument amb un esmolat punxó, per León Simón del Sindicat Lliure, al seu quiosc de venda de llibres de la rambla barcelonina de Santa Mònica –aquest mateix dia van ser detinguts Joan Peiró i Ramon Plausell per les seves activitats sindicals. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República va ser corresponsal i distribuïdor del periòdic La Protesta, de Buenos Aires, i encarregat de les relacions hispanoargentines de premsa i de propaganda entre els llibertaris. A partir de 1933 va ser l'administrador del periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona. El maig de 1934 va participar en una reunió entre la CNT i Lluís Companys. El 27 de setembre de 1936 va participar en l'homenatge a Francisco Ascaso al lloc on va caure mort, molt a prop del seu quiosc llibreter. És autor d'Huelga general en Barcelona (1902), Alejandro Lerroux tal cual es. Historia de una infamia relatada por el mismo obrero que ha sido víctima de ella (1907), El obrero moderno (1911) i La política y los obreros. Conferencia(1913). Tomás Herreros Miquel va morir el 22 de febrer de 1937 a Barcelona (Catalunya); un mes després, el carrer Camp Sagrat de Barcelona va rebre el seu nom.

Tomás Herreros Miquel (1877-1937)

***

Notícia del suïcidi de Pierre-Émile Blanc apareguda en el diari parisenc L'Ami du Peuple del 2 de maig de 1928

- Pierre-Émile Blanc: El 21 de desembre de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Pierre-Émile Blanc. Era fill de Jules Antoine Blanc, pintor, i de Françoise Thérèse Amiel, polidora. Treballava de jornaler. En els anys noranta vivia al número 45 del bulevard Battalla de Marsella. El 2 d'agost de 1896 va ser detingut per «ultratge a agent». El setembre de 1896 vivia al barri de Siblas de Toló (Provença, Occitània), tot freqüentant les reunions anarquistes de la ciutat i venent Le Libertaire. El 6 de gener de 1898 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit i va ser destinat al 8 Regiment d'Infanteria de Marina, però el 21 de juny de 1900 va ser donat de baixa per «hipertròfia del cor» i se li va rebutjar el certificat militar de bona conducta. Sembla que es el mateix Pierre Blanc que a principis de 1902 era secretari del Grup Central dels Llibertaris de Marsella, el qual es reunia al bar Cinq Parties du Monde i que va denunciar la prohibició d'un míting de protesta contra el govern espanyol. El 15 de febrer de 1902 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Margherita Mattio. En aquesta època treballava d'empleat i vivia amb sa mare ja vídua al número 5 del carrer Espagne de Marsella. Quan esclatà la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser cridat a files en la mobilització general i destinat als Serveis Auxiliars, però el 23 de desembre de 1915 va ser llicenciat per diverses malalties pulmonars i cardíaques. En aquesta època residia al número 66 del carrer de la Paix de Marsella. En el seu últim període, vivia en parella amb la domèstica Marguerite Parrain al Faubourg Latour de Lo Pònt de Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània). Pierre-Émile Blanc va morir ofegat l'1 de maig de 1928 a la resclosa de Cuire de Caluire-et-Cuire (Forez, Arpitània), a prop de l'Île Barbe de Lió, i la seva defunció va ser certificada oficialment l'endemà. Sembla que es tractà d'un suïcidi i el guàrdia de l'hangar de la Union Nautique intentà sense èxit salvar-lo.

***

Capçalera d'Il Picconiere amb la signatura de Paul Drevès

- Paul Drevès: El 21 de desembre de 1891 neix al VII Districte de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Paul Joseph Drevès. Era fill de Jules Jean Baptiste Drevès, serrador de bosc impedit, i Marie Marguerite Arnaud, modista. Es guanyava la vida treballant de pastisser. En 1912 va ser cridat a files per fer el servei militar, però va ser declarat exempt per «escoliosi». El 18 d'octubre de 1914, un cop desencadenada la Gran Guerra, va ser declarat exempt pel servei per «escoliosi i feblesa», però el 23 de maig de 1917 va ser declarat apte i enviat al 163 Regiment d'Infanteria, sense anar al front, i posteriorment passà al II Grup d'Aviació, essent llicenciat el 18 d'agost de 1919. En 1922 vivia al número 52 del bulevard Banon del IV Districte de Marsella i treballava d'obrer pastisser al número 2 del carrer Rome del I Districte de Marsella. En aquesta època freqüentava regularment les reunions de la Joventut Anarquista, celebrades al Bar du Coq, al número 63 del passeig Capucines, i de la Unió Anarquista (UA), al bar Bruno, al número 1 de la plaça Marche des Capucins. El 21 de febrer de 1922 va fer una xerrada a la Joventut Anarquista. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 va ser gerent del periòdic anarquista marsellès Il Picconiere, de Paolo Schicchi. El maig de 1925 vivia amb sa mare al número 52 del bulevard Boisson del I Districte de Marsella. El 7 de setembre de 1939 va ser mobilitzat a Avinyó (Provença, Occitània) i enviat al polvorí de Pònt de Sòrga (Provença, Occitània), però va ser llicenciat dos dies després per «pleuresia del costat dret i broncopneumònia». Paul Drevès va morir el 10 de març de 1960 a Cavalaira (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Tomasa Ramírez: El 21 de desembre de 1893 neix a San Salvador (El Salvador) l'anarcosindicalista Tomasa Ramírez. De pare desconegut, sa mare es deia Concepción Ramírez. Milità a la Federació Local de Calonge (Baix Empordà, Catalunya), població on residia juntament amb son company, l'anarcosindicalista Tomàs Villaseca (o Vilaseca). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i la parella s'establí a Santa Coloma de Tuïr, on treballà com a obrera agrícola i militant en la Federació Local de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Tomasa Ramírez va morir el 6 de novembre de 1967 al seu domicili de Santa Coloma de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Natale Cicuta

- Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Sos pares es deien Gerolamo Cicuta i Adelaide Rossi. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Gabriel Even apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1927

- Gabriel Even: El 21 de desembre de 1901 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gabriel Charles Marie Even. Sos pares es deien Jean Baptiste Even, xofer, i Valentine Élisa Marie Prat. Des de molt jove navegà i entre l'1 d'abril de 1921 i l'1 d'abril de 1923 va ser mobilitzat en els 8 i 43 Regiments d'enginyers (entre el 6 de febrer de 1922 i el 2 de febrer de 1923 a l'Exèrcit d'Orient). De bell nou al seu port d'origen, participà activament en el Sindicat de Mariners –el gener de 1922 s'havia afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU)– i es lligà estretament al seu secretari, Henri Julie, de qui esdevingué el seu principal adjunt. El 14 de juny de 1924, amb Julie, va ser nomenat secretari federal, càrrec en el qual es mantingué un temps. Gràcies a l'acció d'ambdós, la majoria de mariners es decantà pel sindicalisme autònom i el 17 de juliol de 1924 es creà la Unió Sindical de Mariners de França, organització de la qual va ser tresorer permanent durant 23 anys. En aquesta època va ser fitxat com a anarcosindicalista i inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena-Inferior. L'octubre de 1924 participà en una subscripció a favor d'Émil Cottin, qui el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar, sense èxit, Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès. En 1925 va ser delegat per la Federació Autònoma per fundar a Dunkerque (Flandes del Sud) una secció de la Unió Sindical de Mariners de França i en 1926 va ser nomenat tresorer de la nova organització, però poc després abandonà el sindicalisme i es lliura enterament a l'anarquisme. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè de Defensa Social (CDS) del departament del Nord-Pas-de-Calais. En aquesta època treballava de manobre a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 3 d'abril de 1927, en ocasió de la visita a la regió de Gaston Doumergue, president de la República francesa, va ser detingut després d'haver intentat pujar al cotxe presidencial tot cridant «À bas la guerre! Dieudonné, mort au bagne!» (Fora la guerra! Dieudonné, mort a presidi!) i llançant dins l'automòbil pamflets manuscrits amb els textos «À bas la guerre! Contre toutes les guerres! Vive la Révolution Sociale! Vive l'anarchie!»; detingut, va ser violentament apallissat a la comissaria de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant l'escorcoll del seu domicili, al carrer Justice de Lilla, la policia trobà nombrosos exemplars de periòdics anarquistes, com ara Germinal, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil des Jeunesses Libertaires, Le Semeur, etc.; jutjat per aquesta causa, el 8 d'abril de 1927 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a dos mesos de presó per «ultratges al president de la República» i va ser absolt del càrrec de «vagabunderia». El 23 d'agost de 1927 va ser detingut, juntament amb Joseph Deschamps, Joseph Jacob i François Lepoestel, a Lilla durant la manifestació de protesta contra l'execució dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan el comissari central Carré volgué arrabassar una pancarta i a qui tractà d'«assassí». A partir del 20 de gener de 1928 s'ocupà de la redacció de Le Libertaire, periòdic del qual Nicolas Faucier era l'administrador, i fou membre del grup «Amis du Libertaire». En aquesta època participà en la campanya a favor dels anarquistes empresonats a l'URSS. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 participà en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) que se celebrà a Amiens (Picardia, França), on, amb Jean Girardin i Pierre Mualdès, va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. El 29 d'agost de 1928 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament del Sena i aleshores sembla que vivia al número 203 del bulevard Voltaire de París (França). L'11 de desembre de 1928 es casà a Lamouilly (Lorena, França) amb Charlotte Marie Anne Gagnaire i la parella s'instal·là a Thillombois (Lorena, França), on ella treballava de mestra, i on va romandre fins el 1931, sense comptar una petita estada a Le Havre i un temps que treballà en una explotació forestal a les Ardenes el desembre de 1929, instal·lant-se el juliol de 1932 a París. El 3 d'abril de 1932 va assistir com a delegat del Grup Anarquista del XV Districte de París al Congrés Regional de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). A finals de 1932 tornà a viure amb sa companya a Wadonville-en-Woëvre (actualment Saint-Hilaire-en-Woëvre, Lorena, França), on ella tenia allotjament a la seva escola. Durant la II Guerra Mundial va ser capturat pels alemanys i deportat; en 1940 estava tancat com a presoner de guerra al camp de concentració d'Hammelburg (Baviera, Alemanya). Posteriorment participà en la Resistència, enquadrat com a voluntari entre el 9 de setembre de 1943 i el 5 de setembre de 1944 en el «175 Grup Ain-Nord» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). El seu últim domicili va ser a Homécourt (Lorena, França). Gabriel Even va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital Central de Nancy (Lorena, França).

***

Necrològica de Lluís Sanchís Miret apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Lluís Sanchís Miret: El 21 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Sanchís Miret –el seu segon llinatge citat erròniament de diferents maneres (Sánchez, Sanchiz, etc.). Sos pares es deien Antoni Sanchís i Dolors Miret. Paleta de professió, durant els anys vint i trenta milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). El 12 d'abril de 1923 va ser detingut amb una pistola automàtica i carregadors després d'un tiroteig a Sants amb pistolers de la patronal, però van ser posat en llibertat dies després. Durant la vaga general de febrer de 1932 a Barcelona va ser detingut amb altres companys, entre ells Dionís Eroles Batlle, per «coaccions» contra els tramviaris del Poblenou i per col·locació d'un explosiu a la línia del metro a la Bordeta i un altre en un dipòsit de conducció d'aigües; jutjat amb Dionís Eroles Batlle per aquest fet el 27 de juny de 1932 per un Tribunal Popular per «col·locació d'explosius i tinença d'armes», ambdós en van ser absolts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà en una fàbrica i formà part de la Federació Local de La Bastida de Roairós de la CNT. Sa companya fou Ramona Royo. Lluís Sanchís Miret va morir el 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de setembre– de 1966 a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---