Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 16 d'octubre

Esdeveniments

Propaganda de l'acte apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 16 d'octubre de 1887

- Míting pels condemnats a Chicago: El 16 d'octubre de 1887 se celebrà a la Sala Favié del XX Districte de París (França) un gran míting d'indignació per protestar contra les condemnes a mort dels set anarquistes a Chicago (Illinois, EUA). L'acte, al qual acudiren unes 2.500 persones, va estar organitzat pels grups anarquistes i la Lliga Cosmopolita de París. Van prendre la paraula destacats llibertaris, com ara Edouard Devertus, Gustave Leboucher, Louise Michel, Étienne Murjas, Raoul Odin, Joseph Tortelier, Trévenin, Auguste Viard, entre d'altres. Acabat l'acte, s'entonà l'himne La Carmagnole. En sortir del míting una cinquantena de persones, encapçalades per Leboucher, es reuniren en una petita bodega, propietat de Lechable, al número 103 del bulevard de Ménilmontant, on organitzaren una reunió privada; a la sortida d'aquesta, s'engegà una baralla entre els anarquistes i els Guardians de la Pau, on hi hagué trets de pistoles i dos agents (Henri François i Legros) resultaren ferits; la policia carregà contra els congregats i es produïren tres detencions (Émile Moreau, Ferdinand Niquet, Clotaire Varogneaux). Mítings semblats es donaren a diverses ciutats europees (Berlín, Londres, Milà, etc.).

***

Capçalera del primer número de La Idea Libre

- Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de 1896 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero. Órgano de los gremios de pintores y tabaqueros. Portà els epígrafs «Emancipació de l'esclau del salari» i «Pau i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat irregular («Apareix quan pot»), es publicà per subscripció voluntària. Tractà temes sindicals, sobre l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc. Els articles es publicaren sense signar. Començà a publicar l'assaig d'Augustin Hamon «De la patria», traduït per José Martínez Ruiz (Azorín). Només es publicà un número més, l'1 de novembre de 1896.

***

Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia

- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu: «En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.

Naixements

Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)

- Jules Renaud: El 16 d'octubre de 1851 neix a Anteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater anarquista Jules Renaud, també citat com Renaux. Era fill natural d'Eugénie Goudron i va ser reconegut per son pare, Alexis-Euène Renaud, el 19 de setembre de 1869. Visqué al carrer des Rosiers de París (França) i el març de 1894 va ser detingut per les seves activitats anarquistes i acusat de pertànyer a «associació criminal». L'agost d'aquell any es refugià, amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa una paradeta al número 4 de Little Goodge Street, on també treballà el sabater anarquista Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de Pitt Street, fou lloc de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien Guérineau, Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato, Errico Malatesta, Henri Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a Londres, on treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jules Renaud (1851-?)

***

Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"

- Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Lo Brelh (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave. Fill d'una família pobra pagesa, sos pares es deien Jean Grave, moliner, i Élisabeth Cregu. En 1860 es va instal·lar amb sa família a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista –estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde–, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per «provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents –a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana– amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. Després d'un llarg festeig, el de juny de 1909 es casà civilment a Folkestone (Kent, Anglaterra) amb la il·lustradora, novel·lista, poetessa i militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també coneguda com Mabel Marie Holland Grave i que signava sempre amb inicials, i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de França, França), al número 9 del carrer Edmond-About. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 de setembre de 1914, embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb sa companya cap a Anglaterra, on s'instal·là al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una d'una cunyada. A Anglaterra va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson. Va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat al seu domicili de Le Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França), on es trobava refugiat per mor de la guerra. Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.

***

Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894)

- Claude Defosse: El 16 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 16 de desembre– de 1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Defosse –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Deffosse, Defossa, Delfosse, Lafosse). Sos pares, propietaris, es deien Louis Defosse i Jeanne Goussot. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls, fent de venedor ambulant i de jornaler. En 1884 va ser dispensat de fer el servei militar i tenia un germà a l'exèrcit. A començament dels anys noranta residia a Aubervilliers (Illa de França, França) i al domicili de l'anarquista Philogène Segard a Saint-Denis (Illa de França, França). Milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Fugint de la repressió, en 1891 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué el número 18 de Little Goodge Street. Era amic dels anarquistes Charles Pieri i Clovis Sicard. Va ser ell qui va donar els papers a Désiré Pauwels quan aquest vingué a França el juny de 1891. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Segons un informe policíac, retornà l'octubre de 1894 a Saint-Denis. Quan la gran agafada de l'1 de gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats de París, va ser detingut i la seva habitació del domicili de Philogène Segard  on s'estava va ser escorcollada. A començament de segle figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts o «nòmades». Claude Defosse va morir el 19 de gener de 1917 a Saint-Denis (Illa de França, França).

Claude Defosse (1864-1917)

***

Notícia orgànica d'Auguste Toutain apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 23 de maig de 1891

- Auguste Toutain: El 16 d'octubre de 1872 neix a l'Union (Trélazé, País del Loira, França) l'anarquista Auguste Joseph Toutain. Era fill d'Aguste Hyancinthe Toutain, pedraire al molí de l'Union de Trélazé, i de Joséphine Marie Gaignard. Durant la primavera de 1891 vivia al barri de Saint-Lézin de Trélazé i era l'animador, amb Auguste Bahonneau, del grup de la Joventut Anarquista «Les Révoltés». En aquesta època estava subscrit a diversos periòdics anarquistes (La Crise Sociale, L'Homme Libre, Le Réveil des Mineurs, etc.). Va ser fitxat per la policia com a «anarquista adepte als propagandistes pel fet». Tingué una estreta relació amb el pissarrer anarquista Ludovic Ménard. En 1892 treballava de domèstic i després de forner a Maintenon (Centre, França) i aquest mateix any va ser detingut en una visita a Trélazé. En 1892 va ser cridat a files i declarat exempt per «artritis crònica del canell esquerre i torticolis». El setembre de 1895, quan treballava de forner a Trélazé, va tenir una baralla per qüestions de diners amb Jean Poiroux, forner a Cheffes (País del Loira, França). Segons informes policíacs, volgué ser candidat a les eleccions municipals de 1907. Quan esclatà la Gran Guerra, el 30 de novembre de 1914 va ser declarat apte i destinat al Servei Auxiliar del 71 Regiment Territorial d'Infanteria; el 25 de febrer de 1916 se li va donar una pròrroga militar per exercir l'ofici de forner a Trélazé i el 8 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Pietro Allegra

- Pietro Allegra: El 16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que va fer servir el pseudònim Pietrino. Sos pares es deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola Tècnica. Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco Crispi en 1894 contra el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector anarquista de la Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de 1896 va ser detingut per primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc dies de presó per haver organitzat una manifestació anticolonialista. A començaments del segle fou un dels activistes més destacats del grups anarquistes de Palerm. El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver-se oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el director de l'empresa Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10 d'octubre d'aquell any s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i després s'instal·là a Paterson (Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista dels cigars de la De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes, càrrec que li va facilitar la seva tasca propagandística gràcies als constants viatges que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la Federació Socialista Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del Comitè Central de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long Island (Nova York, EUA), on treballà en la fàbrica de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquesta època desplegà una intensa tasca sindicalista entre els treballadors del sector del tabac i col·laborà en els periòdics de Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello. També col·laborà, entre 1914 i 1917, en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York per a «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la direcció d'Il Martello. Membre del «Circolo Bresci» de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes públics de masses i realitzà gires de propaganda, tot incitant els italoamericans a no retornar a Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou l'impulsor de l'anomenat «Fascio Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial «Nicoletti Bros.» de Nova York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels Vaguistes) del Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquesta època formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici (CPPP, Comitè Popular de Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de 1920 evità la deportació retornant voluntàriament a Palerm. El 2 de juliol d'aquell any intervingué en una concentració en aquesta ciutat del Partit socialista arran dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques, Itàlia). El 5 de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment anarquista americà i el 31 d'agost participà en un acte «Pro Rússia». Fou un dels organitzadors de les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries «Ercta» de Palerm, que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser dirigits per la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les ocupacions, que començaren a engegar l'autogestió productiva dels establiments, es perllongà fins el 29 de setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien rebutjat l'acord amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), es van veure obligats a retornar als tallers. Després d'això retornà als Estats Units, un jugà un paper important com a redactor dels periòdics Il Martello, on destacà la seva rúbrica setmanal «Appunti e spunti», que signava Pietrino, i Nuovo Mondo, diari subversiu que es publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest mateix any, promogué a Nova York el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que s'escampà ben aviat arreu dels Estats Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual esdevingué secretari. Per trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el març de 1927 la De Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units, obligant-lo a ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de l'AAFNA a Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca, abandonà la redacció d'Il Martello. El 16 de març de 1935 encapçalà una manifestació a Nova York contra la guerra imperialista a Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga Americana), organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di Sario. El seu suport a la creació d'un front comú antifeixista amb els comunistes tensà encara més la seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els comunistes després dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el moviment llibertari i entrà a formar part de la Comissió Nacional Italiana del CPUSA. L'octubre de 1938 publicà a Nova York el fullet Il suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament el seu antic amic que li havia acusat d'estalinisme. En aquests anys col·laborà amb el periòdic comunista L'Unità del Popolo. Fins al 1942 va estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes. Pietro Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York (Nova York, EUA).

Pietro Allegra (1877-?)

***

Vittorio Cantarelli

- Vittorio Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta època va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per «còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquesta època creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica).

***

Galo Díez Fernández

- Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses –el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.

Galo Díez Fernández (1884-1938)

***

Necrològica d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1954

- Antonio Vallejo Gómez: El 16 d'octubre de 1884 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Gómez. Sos pares es deien José Vallejo i Juana Gómez. Pagès de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de miner i formà part de la CNT de la fàbrica electrometal·lúrgica de Château-Feuillet, a Petit-Coeur (actualment La Léchere, Savoia, Arpitània). Sa companya fou María Velázquez. Antonio Vallejo Gómez va morir el 17 de maig de 1954 al seu domicili d'Aime (actualment Aime-la-Plagne, Savoia, Arpitània).

***

Notícia d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 21 de novembre de 1927

- Jean Gamba: El 16 d'octubre de 1891 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Baptistin Rosange Jean Gamba. Sos pares es deien Giovanni Gamba, forner italià, i Marguerite Philomène Descorps. Abans de 1914 la policia el considerava un «delinqüent perillós» i havia tingut problemes judicials, denunciat per «robatori» i «abús de confiança». El maig de 1914 vivia a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i era membre, a títol individual, de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 4 de març de 1920 es casà a Toló amb Agnès Octavie Raimbert, amb qui tingué dos infants. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Nicolas Laugier del barri de Siblas de Toló, on es feien diverses reunions, i es guanyava la vida de venedor ambulant. En 1922 participà en la refundació del grup de la Joventut Lliure, que s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i durant aquest any col·laborà en els periòdics Le Libertaire i Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). En aquesta època la policia el considerava un «individu perillós per a la seguretat pública i molt escoltat en els cercles extremistes». Sovint portava la contradicció en els mítings comunistes. El 14 d'agost de 1922 el grup de Toló de l'UA s'integrà en el Comitè per l'Amnistia Integral, del qual Antoine Bertrand era el secretari general. El 27 de març de 1923 va convocar una reunió de firaires i venedors ambulants a la Borsa del Treball amb la finalitat de fundar un sindicat del gremi afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), del qual va ser nomenat secretari. El setembre de 1923, en debats dins de la CGTU, es mostrà partidari de la moció de defensa del sindicalisme revolucionari i de la independència sindical respecte els partits polítics proposta per Joseph Lartigue. En 1924 va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista del Migdia i col·laborà en el periòdic anarquista L'En-Dehors. A finals de desembre de 1925 era tresorer provisional del «Comitè d'Acció contra l'encariment de la vida» i membre de la comissió de la CGTU encarregada de l'elaboració d'un índex del cost de vida. Després de la creació el 18 de juny de 1926 de l'Intersindical de Revenedors de la Via Pública de Toló, en va ser nomenat secretari general. Posteriorment va ser secretari del «Comitè Sacco-Vanzetti» de Toló i presidí la major part dels mítings per la defensa d'aquest dos militants anarquistes italoamericans condemnats a mort. A més de corresponsal entre 1926 i 1927 de Le Libertaire, fou secretari del grup anarquista «L'Idée Libre». La CGTU del departament de Var el designà en 1927 per anar a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia) a les manifestacions del desè aniversari de la Revolució russa, amb la finalitat d'atreure'l al comunisme i a finals d'octubre va escriure una carta des de Moscou on palesava que totes les seves hostilitats vers el comunisme s'havien esvaïdes. De tornada, va fer diverses xerrades per Provença de les seves experiències a l'URSS, com ara el novembre de 1927 a Colobrieras, el 26 de desembre de 1927 a Toló i el 28 de febrer de 1928 a La Sanha. En 1928 va ser un dels animadors del Comitè Antifeixista (CA). En una reunió de la Secció Socialista de Toló de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), la seva carta demanant l'adhesió d'aquesta organització al CA, va ser examinada però amb una resposta negativa. Va ser un dels creadors del Comitè d'Amics de la Unió Soviètica de Toló, del qual fou secretari. El gener de 1930 era membre de la comissió executiva de la Unió Regional de la CGTU i militava en el Partit Comunista Francès (PCF) com a membre del buró de la secció de Toló. També fou tresorer del Comitè de Defensa Proletària de Víctimes del Feixisme i membre de la comissió executiva del IX Unió Regional de la CGTU. El juliol de 1931 era delegat regional del Sindicat General de Firaires del departament de Valclusa i el 24 de juliol d'aquell any organitzà a la Borsa del Treball d'Arle (Provença, Occitània) una reunió de firaires per a crear una secció sindical. A finals de la dècada dels trenta participà activament en el suport dels anarquistes espanyols i viatjà repetidament a la Península. En 1940 va ser vigilat per les autoritats com a comunista i en aquesta època vivia a la plaça Maurique. El 13 de desembre de 1940 va ser internat al centre de residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però el 15 de febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on encara romania el juliol de 1943. El 30 de juliol de 1944 va ser deportat en un comboi que partí de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) cap el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on aconseguí sobreviure. Després de la II Guerra Mundial ja no milità en el PCF. El 14 de gener de 1953 es casà a Toló amb Marie Félicie Orsolani. Jean Gamba va morir el 10 de febrer de 1957 a l'Hospital de Sainte-Anne de Toló (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 d'octubre

Esdeveniments

Un exemplar de Les Tablettes

- Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919.

***

Capçalera del primer número L'Action d'Art [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de 1919 surt a París (França) el primer número de la segona època del periòdic bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme heroic). Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel Say), havia tingut una primera època en la qual es publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de 1913. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art Social» (El Fogall de l'Art Social). En aquesta segona època també alguns números es publicaren a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). L'«individualisme heroic» era una de les tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de 1920, arran d'una reunió organitzada per L'Action d'Art, Marcel Say es pronuncià a favor dels «Comitès de la III Internacional», fet que provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem articles de Georges Audibert, Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy, Ugo Giannatasio, André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul Meyer, Marcel Say i Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul Dubray. En sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de 1920. Aquesta revista influí força en el pensament d'André Breton.

***

Capçalera de Junge Anarchisten

- Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de 1923 surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) –ciutats a les quals se sumaran més tard Berlín, Offenbach i Bautzen– el primer número del periòdic mensual anarquista i anarcosindicalista Junge Anarchisten. Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (Joves Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a organització juvenil de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge Anarchisten en serà l'òrgan d'expressió. Aquesta revista lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme emergent. Els editors responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors Paul Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold Bush, Richard Busse, Karl Buttke, Willy Ermer, Max Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps, Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch, Helmut Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss i Herbert Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars per número. Deixà de publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel nazisme, però el grup editor continuà realitzant tasques de manera clandestina. Després de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels Anarcho-Syndikalistischen Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.

***

Portada del primer número de Fanal

- Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells –«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions.

***

Portada del segon número de Documentos Históricos de España

- Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución, Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero, Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista.

***

Capçalera de Les Nouvelles Pacifistes

- Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15 d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual llibertari Les Nouvelles Pacifistes, publiées sous les auspices de la Confédération Générale Pacifiste. Portà l'epígraf «Per la pau, fora de la política». Els redactors d'aquesta publicació anarcopacifista, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP), van ser Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per André Maille. Trobem articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé, Grace M. Beaton, Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso, Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien Challaye, Émile-Auguste Chartier (Alain), Jules Chavat, Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day), Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E. Granguillotte, M. Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet, André Maille, Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes, Roger A. Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff, Ruffier, Otto-Maria Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon, Jean-Paul Sartre, Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt, André Thiebaud, Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile Véran, Samuel Vergine i Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números, l'últim l'1 d'abril de 1950.

***

Capçalera d'AIT

- Surt AIT: Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT. Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores –el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste.

***

Capçalera d'O Libertário

- Surt O Libertário: Per l'octubre de 1960 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i la llibertat a totes les coaccions, són els principis bàsics de l'anarquisme.» El director responsable d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo, però a partir del número 5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel. Hi van col·laborar Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho, Gregório Naso, Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i Mário Dos Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí fins al 1964.

Naixements

Fotografia policíaca d'Eugène Louis Cana (03 de març de 1894)

- Louis Cana: El 15 d'octubre de 1871 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Eugène Louis Cana, a vegades citat erròniament Canat. Sos pares es deien Pierre Eugène Cana, emmotllador en bronze anarquista, i Augustine Delpuech, bugadera. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador en bronze com son pare. L'abril de 1892 freqüentà amb son pare el grup anarquista «Cercle Internacional», que es reunia cada diumenge a la tarda a la Sala Horel de París. El 16 de gener de 1893 assistí a un míting anarquista d'unes tres-centes persones a la Sala Commerce. El 19 de febrer de 1893 va anar vestit de militar a una vetllada familiar anarquista celebrada a la Sala Dumont. En 1894 pare i fill van ser inclosos en un llistat d'«anarquistes perillosos». En aquest any treballava al taller de son pare, al número 135 del carrer Ménilmontant i vivia al número 24 del mateix carrer a casa dels pares. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb una trentena de companys, per les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia encapçalades per Fédée i Boy; en l'escorcoll de casa seva la policia no va trobar res de comprometedor. Portat a comissaria, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, posat a disposició de les autoritats judicials i alliberat el 7 de març de 1894 juntament amb son pare. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes aixecat per la policia i en aquella època vivia al número 3 del carrer Trousseau de París. El 28 de maig de 1898 es casà a l'XI Districte de París amb la modista Alice Hélène Chardin; en aquesta època vivia oficialment amb sos pares al número 2 del carrer Keller. Louis Cana va morir el 22 d'agost de 1947 a La Haie (La Roche-Mabile, Baixa Normandia, França).

***

Santo Fermo Arzuffi

- Santo Fermo Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Stephen Mac Say

- Stephen Mac Say: El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Sos pares es deien Arthur Joseph Ghislain Masset, conreador, i Albertine Richarde Codmont, domèstica. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé, Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie, Le Combat, Controverse, L'Émancipateur, Germinal, Le Réfractaire, Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial –que, dit de passada, era fals– és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció –va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció–, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable: étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 10 de març –algunes fonts citen erròniament el 14 de març– de 1972 al seu domicili de Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.

***

Notícia orgànica de François Appert apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de juny de 1910

- François Appert: El 15 d'octubre de 1886 neix al III Districte de París (França) l'anarquista François Appert. Sos pares, no casats, es deien Charles Ernest Appert, empleat de comerç, i Elisa Douliez, bugadera; reconegut per son pare, va ser legitimat, juntament amb son germà Ernest (1885) i sa germana Elisa (1891), pel matrimoni de la parella celebrat el 22 de gener de 1895 al III Districte de París. Es guanyava la vida treballant de cisellador en bronzo i després de mecànic. En 1910 vivia al número 47 del carrer Lagny de Vincennes (Illa de França, França), amb sa mare i sa germana, ambdues bugaderes, on volia crear un grup anarquista amb companys de la zona (Vincennes, Montreuil, Saint-Mandé i Fontenay). En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) de Vincennes. El setembre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. L'octubre de 1911 s'instal·là al número 14 del carrer Couronnes del XX Districte de París. En aquesta època era secretari del grup anarquista de Montreuil (Illa de França, França), el qual, el desembre de 1913, s'adherí a la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Va ser candidat abstencionista, sota els auspicis de l'FCAR, per a la II Circumscripció del V Districte de París en les eleccions legislatives de 1914. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat; fet presoner, el juny de 1915 va ser repatriat d'Alemanya com a ferit greu (fractures de l'húmer, amputacions de dits, paràlisis, etc.). Va ser condecorat amb la Medalla Militar i la Creu de Guerra amb Palma, i posteriorment se li va concedir la Legió d'Honor. El 3 de febrer de 1917 es casà al X Districte de París amb la modista Marcelle Julia Françoise Jameau. En aquesta època vivia al número 109 bis del carrer Faubourg du Temple de París i treballava d'empleat en la Prefectura de Policia –no sabem en quina funció i si ja treballava anys abans i n'era confident o si entrà en la Prefectura de Policia com a mutilat de guerra. En 1922 va ser esborrat del «Carnet B» i ja no freqüentava els cercles anarquistes, però formava part de la Secció del XX Districte de París de la Lliga dels Drets de l'Home, la qual defensava en aquella època anarquistes empresonats (Émile Cottin, Jeanne Morand, Gaston Rolland, etc.). El 2 de setembre de 1924 va ser esborrat dels llistats d'anarquistes vigilats. Retirat a Drancy, al número 20 del carrer Écoles, portà una vida apartada de la vida social, encara que presidí la secció d'aquesta ciutat de la Federació de Combatents Republicans. Vidu, el 24 de desembre de 1938 es casà a Drancy amb Berthe Goës. François Appert va morir el 26 d'agost de 1962 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França).

***

Notícia sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc La Dépêche del 21 de novembre de 1925

- Umberto Ceccotti: El 15 d'octubre de 1894 neix a Lari (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Bagni di Casciana (actualment Casciana Terme, Toscana, Itàlia)– l'anarquista i anarcosindicalista Umberto Ceccotti. Sos pares es deien Eugenio Ceccotti i Teresa Burgalassi. Durant la Gran Guerra serví de soldat en una unitat d'Infanteria. En 1921 trobà feina a les «Oleifici Nazionali» (Tafones Nacionals) de Liorna (Toscana, Itàlia). Membre de la Cambra del Treball Sindicalista de Liorna, destacà per les seves conviccions anarquistes. Posteriorment passà a fer feina als Ferrocarrils de l'Estat, però va ser acomiadat per participar en la vaga general d'agost de 1922. Després d'haver estat apallissat en diverses ocasions pels escamots feixistes i malalt de tuberculosi, en 1923, amb sa companya i sos tres infants, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de transportista de mercaderies i de cap de colla per a la Companyia de Navegació «Fraissinet» i d'ajustador mecànic. El novembre de 1925 va ser multat amb 25 francs per infracció a la llei sobre residència d'estrangers. En 1925 el seu nom aparegué en un quadern de notes de Camillo Berneri, juntament amb el d'altres llibertaris (Ersilio Belloni, Isidoro Bertazzon, Bixio Sorbi, Idilio Volpi, etc.), i en 1929 una carta seva dirigida a son germà Alfredo Ceccotti va ser interceptada pels feixistes. A finals de 1929 va ser inscrit com a anarquista en busca i cerca en el Bolletino dell Ricerche. Representà la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) en una reunió a principis de 1931 del Comitè de Concentració Antifeixista de Marsella i va ser inclòs en una llista de «subversius perillosos residents a l'estranger». El 18 de març de 1931 va ser nomenat conseller del Comitè Local de la LIDU, juntament amb els republicans Carlo Alberto Bartolena i Osvaldo Pesce. El febrer de 1933 assistí a la conferència d'Emilio Lussu «Rivoluzione italiana» durant la qual Luca Bregliano lloà l'atemptat d'Angelo Sbardellotto contra Benito Mussolini. En aquesta època va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. També participà en la fundació d'un Comitè d'Acció Antifeixista, que proposà ajudar l'anarquista Pietro Cociancich, condemnat a cinc anys de presó per una atemptat amb bomba contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents i cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. El gener de 1934, quan treballava de contramestre a la «Companyia Paquet», va ser naturalitzat francès. En aquesta època, amb Giulio Bacconi i Celso Persici, creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de Marsella, on donaven feina a exiliats llibertaris italians. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trentin Crepuscolo del diritto dello Stato borghese a la Universitat Proletària de Marsella. En 1936 fou responsable de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i el 6 d'agost d'aquell any participà en una reunió sobre la guerra d'Espanya, celebrada a la seu de la Universitat Proletària, on a la proposta de Francesco Volterra de crear un Comitè Unitari per donar suport als combatents republicans espanyols, respongué que els anarquistes ja estaven reunits en un comitè italofrancoespanyol. També marcà les diferències, amb Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment «Giustizia e Libertà» fent una declaració conjunta. Posteriorment dedicà cos i ànima a recaptar fons en nom del «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Marsella (Giulio Bacconi, Carlo Alberto Bartolena, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol, etc.) per als llibertaris que lluitaven al front d'Aragó, publicant una crida en nombrosos periòdics anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari. Membre de la Federació Anarquista Provençal (FAP), participà regularment en les reunions i xerrades de l'Ateneu Llibertari. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Samatan de Marsella. Les autoritats el consideraven un dels membres més actius del moviment anarquista marsellès i mantingué estrets contactes amb Giuseppe Pasolli, que havia creat un xarxa de passatge d'antifeixistes cap a la Península des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Juntament amb Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Marcello Gregori i Pio Turroni, redactà el Bolletino d'Informazioni dell'Unione Anarchica Italiana, que va publicar 14 números entre març de 1938 i desembre de 1939. En 1939 fou un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio Girolimetti, Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP) de Marsella. El 16 de juny de 1939 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció i en 1940 aparegué en les llistes de subversius italians perillosos residents a França amb l'ordre de detenció i d'extradició a Itàlia (Reniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti, Roberto Stanchi, etc.), enviades per les autoritats feixistes a la policia nazi d'ocupació. Després de la II Guerra Mundial refundà amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Macello Gregori, etc.) el Grup Anarquista de Marsella i s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI); també fou el responsable a Marsella de la coordinació dels militants italians exiliats a Bèlgica, França i colònies. Umberto Ceccotti va morir el 15 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Emilia Buonacosa

- Emilia Buonacosa: El 15 d'octubre de 1895 neix a Pagani (Campània, Itàlia) l'anarquista Emilia Buonacosa. Filla de pares desconeguts, va ser trobada al carrer per Giovanna Pepe, registrada d'ofici el 21 d'octubre de 1895 i adoptada als pocs dies pel matrimoni Alfano de Nocera Inferiore. Treballà en una fàbrica de conserves de Nocera Inferiore, població amb una important Cambra del Treball de la qual va ser habitual. Ben aviat destacà com a representant de les idees llibertàries i va estar en contacte amb destacats revolucionaris. Visqué dos anys amb l'anarquista Ernesto Dario. Participà activament en les lluites obreres i ja en 1913 estava fitxada com a «perillosa subversiva». Després d'un accident laboral que li va causar greus ferides al cap i li va fer perdre el cuir cabellut, obligant-la a portar perruca, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). El 8 de setembre de 1924 es casà a Milà amb l'anarquista Federico Giordano Ustori, amb qui va tenir una filla, Teresa, que morí pocs mesos després. En 1927 passà clandestinament a França. Establerta a París, freqüentà els exiliats italians i participà en les reunions del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i del grup Concentració d'Acció Antifeixista (CAA). Va ser fitxada per les autoritats com a «anarquista capaç de cometre actes terroristes». En 1930 enviudà i posteriorment s'uní amb el comunista Pietro Corradi. El desembre de 1932, segons l'informe d'un confident anomenat Decimus, va ser contractada com a relligadora tipogràfica per la «Librerie Moderne» de París i en aquesta època freqüentava l'anarquista Renato Castagnoli. En aquests anys, el seu domicili, al número 40 del carrer Troy de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França), esdevingué un punt de referència dels anarquistes italians exiliats a la regió parisenca (Renato Castagnoli, Bruno Gualandi, Giuseppe Luccheti, Temistocle Ricciulli, etc.). El 13 de maig de 1936 assistí a París, amb altres anarquistes (Camillo Berneri, Egidio Fossi, Tintino Rasi, etc.), als funerals de Giovanni Sabbatini. Entre setembre de 1936 i 1937 la trobem a Barcelona (Catalunya) amb Romano De Russo, anarquista que segons els confidents organitzava atemptats antifeixistes. El juny de 1937 ideà amb l'anarquista Gino Bibi un pla per a comprar avions als Estats Units per oferir-los a la Revolució espanyola, encara que la policia pensava que eren per a fer atemptats a Itàlia, però el pla finalment no es va materialitzar. De bell nou a París, les autoritats feixistes enviaren un llistat d'anarquistes (Giulio Bacconi, Duilio Balduini, Giuseppe Biasini, Ugo Boccardi, Emilia Buonacosa, etc.) a les autoritats nazis per al seu arrest. El 9 de juliol de 1940 va ser detinguda per militars nazis i, després de passar per la presó d'Aquisgrà (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), el 19 d'octubre de 1940 va ser lliurada a la policia italiana a la frontera, on va ser detinguda per «activitats subversives» realitzades a l'estranger, i confinada a Brenner (Tirol del Sud). El 2 de desembre de 1940, malgrat les seves condicions precàries de salut, va ser condemnada a cinc anys de confinament a colònia penitenciària i en la seva apel·lació deixà clar que no havia comès cap acte violent. El 13 de desembre de 1940 arribà a l'illa de Ventotene. Necessitada de cures assídues per les ferides al cap, forçada a moltes dificultats i privacions, va caure constantment malalta. Esperant l'ajuda dels seus pares adoptius que vivien a Nocera Inferiore, va demanar ser traslladada a un lloc de la Campània, a Nàpols o a Salern. Però només va obtenir autorització per a mantenir correspondència amb son company Pietro Corradi. El juliol de 1941 el director de la colònia penitenciària va assenyalar el seu desgast físic (marejos, ceguesa, etc.) i psicològic, i el metge de Ventotene es va veure obligat a demanar aliments i medicaments complementaris per a ella. Això no obstant, va mantenir les seves idees, tot freqüentant els anarquistes confinats. El 29 d'abril de 1942, sa mare adoptiva, esperant tornar-la a veure, va demanar a les autoritats feixistes que concedissin a sa filla una breu llicència, però aquesta sol·licitud va ser rebutjada. Mentrestant, les peticions mèdiques dels sanitaris de Ventotene es van fer urgents i el 27 de juny de 1943 el director de la colònia penitenciària va demanar que la pena de confinament es commutés per la d'amonestació. El 21 d'agost de 1943, quan Benito Mussolini ja havia caigut, encara romania deportada i va demanar la llibertat per mor de la nova situació política. El nou govern, però, decidí tancar les preses polítiques confinades a Ventotene al camp de concentració de Fraschette d'Alatri (Laci, Itàlia). El 27 d'agost de 1943 denuncià a les autoritats les condicions inhumanes en les quals es trobaven les preses polítiques i demanà la immediata llibertat. El 7 de setembre de 1943 es decretà la seva llibertat, però l'ordre no arriba fins el 19 d'octubre, quan els fets bèl·lics van impedir el trasllat dels confinats del camp. El 7 d'agost de 1944 va poder sortir del camp i marxar cap a Nocera Inferiore. Encara que malalta i cansada, les autoritats la seguiren considerat una «anarquista fitxada». El maig de 1959 va demanar una pensió per invalidesa civil agreujada per la persecució política. El 21 de juliol de 1959 la policia encara mantenia obert el seu expedient personal. Emilia Buonacosa va morir el 12 de desembre de 1976 a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia).

***

Jesús de Diego Delgado

- Jesús de Diego Delgado: El 15 d'octubre de 1900 neix a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado, conegut com El Cojo de Tudela, a causa d'arrossegar la cama dreta inútil per un accident. Sos pares es deien Bernardo de Diego Franco i María Delgado Llopis. Fill d'una família nombrosa –Jesús tingué vuit germans (Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María, Eustaquio i Herminia)–, acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular comptava 400 llibres. En 1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis (Illa de França, França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego Delgado, militant anarquista qui li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931 retornà a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya) conegué Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a l'ajuntament d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare, començà a treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on elaborava pa integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de la zona i per Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la Guàrdia Civil per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas Viejas». També treballà despatxant benzina en un dels primers sortidors de la província, propietat de sa família. A més de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra. Propagandista del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars i de fang, etc. També es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la Casa del Poble de Tudela de Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny Mañé, aquesta va estar allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de 1936 formà part del grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, es refugià a casa d'una família amiga val·lisoletana. Quatre falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i el 19 d'agost de 1936 va ser capturat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort, Jesús de Diego Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Tudela de Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo (Valladolid, Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret de gràcia. El seu cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i aconseguiren enterrar-lo clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família, que va cremar la biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada de set mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a Villabáñez (Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser obligat a canviar el nom per un de més «cristià» (Ramón). Anys més tard, sos fills Helios i Jesús en dignificaren la fossa, on els seus restes reposen actualment.

Jesús de Diego Delgado (1900-1936)

***

Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 29 de juliol de 1942

- Manuel Checa Hernández: El 15 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 5 d'octubre– de 1902 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Sos pares es deien Luis Checa Martínez i Virtudes Hernández Aguilar. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 14 d'octubre de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua italiana La Riscossa. Periodico comunista-anarchico. Editat per Fortunato Serantoni, va ser publicat per subscripcions voluntàries i era la continuació del periòdic de Rosario (Santa Fe, Argentina) Demoliamo. Hi col·laboraren Luis Gilio, entre d'altres. Aquesta publicació cooperava econòmicament i ideològicament amb Sempre Avanti  de Liorna (Toscana, Itàlia) i amb Ordine de Torí (Piemont, Itàlia). Porta els epígrafs: «La ribellione è il primo dovere degli oppressi» i «Perchè parlate di liberta? Chi è povero è schiavo» (La rebel·lió és el primer deure dels oprimits. Per què parleu de llibertat? Qui és pobre és un esclau). Només en sortiren quatre números i de gener a abril de 1894 deixà de publicar-se perquè la major part de l'equip editorial estava detingut o exiliat; l'últim número sortí el 15 d'abril de 1894, que va ser segrestat per la policia.

***

Portada de La Voix Libertaire

- Surt La Voix Libertaire: El 14 d'octubre de 1947 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer i únic número de La Voix Libertaire. Périodique anarcho-syndicaliste 12ème Région. Organe régional. En van ser responsables Gabriel Diné (redacció i administració), Jean Raffin (tresorer) i D. Anreucci (impressió). Trobem col·laboracions de Samm Achoché, André Arru (Jean-René de Saulière), Arix, César Bardine, Eugène Bizeau, Jean-Marc Boulet, Arthur Mabire, Georges Morancho, Spartacus, entre d'altres. La publicació és de caire anticlerical i antielectoral i era continuació de Monde Nouveau (1946).

***

Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

- Monument als represaliats de la CNT: El 14 d'octubre de 2006 s'inaugura a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), a instàncies i sufragat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d'Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d'aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d'Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d'altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d'Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l'anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).

Naixements

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

- Plotino Rhodakanaty: El 14 d'octubre de 1828 neix a Atenes (Grecia) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües –n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz –després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars–; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I. «La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaire èxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme –també anomenada «Escola Lliure»–, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario.  El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista «La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo, El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (El Àguila Mormona) –per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec– i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 –després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena– retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus «Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense èxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria –la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896–, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) i Cartilla Socialista-Republicana (1883). Després de patir una malaltia degenerativa i de sol·licitar una feina al president José de la Cruz Porfirio Díaz Mori, Plotino Rhodakanaty va morir d'una «febre perniciosa» el 2 de febrer de 1890 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteó Civil de Dolores d'aquesta ciutat. Alguns autors citen erròniament que en 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre.

***

Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

- Ravachol: El 14 d'octubre de 1859 neix a Saint-Chamond (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d'un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l'11 de juliol de 1892 a Montbrison (Arpitània). Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

***

Emidio Recchioni (ca. 1932)

- Emidio Recchioni: El 14 d'octubre de 1864 neix a Russi (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Sos pares es deien Nicola Recchioni i Aristea Ricci. Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti.  En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 –altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó–, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba –irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies– i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics –el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes.  Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri –la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis –les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a la Clínica Pierre Chérest de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

Foto policíaca de François Liégeois (16 de març de 1894)

- François Liégeois: El 14 d'octubre de 1868 neix a Villette (Lorena, França) l'anarquista François Liégeois –a vegades citat Liegois. Sos pares es deien Henri-François-Joseph Liégeois i Marguerite Vessier. Sabater de professió, entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), més que res com a encobridor. Freqüentà el «magatzem» de la banda, al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'aplegaven els botins dels robatoris. Quan la caiguda del grup el 18 de març de 1894, va ser detingut i empresonat. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat amb tota la banda davant l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensat per l'advocat Gautier-Rougeville, va ser absolt. En 1897 va ser assidu de les reunions dels grups anarquistes de Montmartre. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Durantin de París i va ser processat per «frau a la publicitat» –aferrar als cartell segells usats desferrats d'antics pasquins. L'octubre de 1899, en ple «Cas Dreyfus», va ser un dels signataris del manifest «Aux anarchistes» (Als anarquistes), el qual edità i imprimí, on es criticava durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple com «anarquistes de govern» i es reivindicava la neutralitat dels anarquistes en l'afer. Durant la tardor de 1900 formà part, especialment amb Célestin Bossard, Pierre Louvet i Noël, del petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al «Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt del Pont Caulaincourt de Montmartre. També en aquesta època assistí a les reunions del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion. En 1902 fou membre, amb altres companys (Bossard, Boulun, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa Comunista de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. Sembla que és el mateix François Liégeois que abans de la Gran Guerra milità en la Federació Comunista Anarquista (FCA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Liégeois (1868-?)

***

Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

- Mécislas Golberg: El 14 d'octubre de 1870 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Plock (Masòvia, Polònia, Imperi Rus; actualment Polònia) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg –també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquesta època conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació «anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia –el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquesta època col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos i ànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquesta època col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

Mécislas Golberg (1868-1907)

***

Fitxa policíaca de Bonnot després de la seva mort

- Jules Bonnot: El 14 d'octubre de 1876 neix a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França; acutalment Pont-de-Roide-Vermondans) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Sos pares es deien Jules Joseph Bonnot, obrer fabril, i Marie Hermance Moutot. Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. El 14 d'agost de 1901, després de fer el servei militar, es va casar a Vouvray (Roine-Alps, Arpitània; actualment Châtillon-en-Michaille) amb la jove costurera Sophie Louise Eugénie Burdet, amb qui va tenir dos infants (Émilie i Justin Louis Émile). En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part, Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista, és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov), Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil –un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910– amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit. És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la feta és portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parella és detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou «Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari «De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja que és un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 durant el trasllat a l'hospital; oficialment a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França). Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Protesta Umana

- Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909.

***

Portada de Montjuich

- Surt Montjuich: El 13 d'octubre de 1910 surt a Scarlino (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista i lliurepensador Montjuich. Aquesta publicació estava dedicada íntegrament a retre homenatge al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia afusellat un any abans. Editada pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Scarlino, l'editor responsable fou Palmiro Martinozzi. Trobem col·laboracions de Francesco Arzi, Baldo Cavalli, Giuseppe Cignoni, Annibale Duccini, G. Gaggioli, Luigi Mariotti, Michele Tonicelli i Vignali Zuliro.

***

Capçalera de Tredici Ottobre

- Surt Tredici Ottobre: El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília) l'únic número del periòdic anarquista Tredici Ottobre. La glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la publicació l'advocat i periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic dedicat a la reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna en l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti, G. S. Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia, Marcellino Marcellini, Giovanni Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice.

***

Notícia del míting apareguda en The New York Times del 14 d'octubre de 1910

- Míting per Ferrer: El 13 d'octubre de 1910 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari, organitzat per l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana Ferrer), en commemoració del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals Ferrer de la ciutat de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i, després de deixar una corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren l'himne Song of the toilers (Cant dels treballadors). Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident de la Thomas Paine Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i membre del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander Jonas, cofundador i editor del periòdic socialista New Yorker Volkszeitung i membre del comitè executiu de la Free Speech League (FSL); Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada anarcofeminista Emma Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes: anglès, alemany, castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte circulaven persones amb cistelles on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles Modernes arreu del continent americà. Aquesta proposta de construcció de noves escoles ferrerianes va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí una carta de suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que fou ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de gom a gom i més de mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi, fet pel qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per parlar a la multitud. El míting de la Cooper Union novaiorquès només fou un dels trenta actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars que es realitzaren a tot el món.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de Cultura Obrera del 17 d'octubre de 1931

- Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes.

***

Portada del primer número de La Conquête du Pain

- Surt La Conquête du Pain: El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La Conquête du Pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat per Émile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns populars La Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935.

***

Capçalera d'Il Libertario

- Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana.

***

Monument a Ferrer a Montjuïc

- Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»

Naixements

Giuseppe Fanelli

- Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amic íntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques –a Bezzecca caigué ferit–, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals –fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península –la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona–, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara –ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés «autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

***

Hermann Jung (ca. 1880)

- Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 –alguns autors citen erròniament 1830– neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT –Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)– i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

***

Foto policíaca de Pierre Gatinet (2 de juliol de 1894)

- Pierre Gatinet: El 13 d'octubre de 1843 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Pierre Adrien Gatinet. Sos pares es deien André Gatinet, fuster, i Marie Henriette Magdeleine Robineau. Es guanya la vida de fuster com son pare. El 16 d'octubre de 1869 es casà al XVIII Districte de París (França) amb Pauline Ernestine Fellion. En aquesta època vivia al carrer Vinaigriers de París. En 1875 vivia al número 24 del carrer Fêtes del barri de Belleville de París. El 22 de novembre de 1884 va fer declaració de fallida davant el Tribunal de Comerç del seu negoci de construcció de carcasses i entramats de fusteria; en aquesta època vivia al número 48 del carrer Charles Nodier de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) i després passà a viure al 148 del Quai Jemmapes de París. El 19 de gener de 1893 la Prefectura de Policia demanà a la III Brigada d'Investigacions informes seus i d'altres anarquistes. El 15 de desembre de 1893 el comissari especial de l'estació del Nord el va incloure en un informe sobre 19 anarquistes de la fàbrica britànica de frens Westinghouse de Livry (Illa de França, França) que comptava uns dos-cents obrers. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i viva a la Villa des Mûriers de Bondy (Illa de França, França). L'1 de juliol de 1894, en una gran batuda antianarquista, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat pel comissari Pontaillier; detingut, va ser portat a comissaria i l'endemà fotografiat, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». El 4 de juliol de 1894 el jutge d'instrucció reclamà informacions seves a la Prefectura de Policia, que van ser enviades l'endemà. El 31 de desembre de 1894 i de 1901 figurava en els llistats de recapitulació d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894)

- Dionigi Malagoli: El 13 d'octubre de 1859 neix a Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller anarquista Dionigi Malagoli, més conegut com Dionis Malagoli. Sos pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo Bianchi, Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole dell'Avvenire» de Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a França, el 30 de maig de 1892 en va ser expulsat per les seves activitats llibertàries i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonin Estor apareguda en el periòdic parisenc Le Peuple del 4 de febrer de 1930

- Antonin Estor: El 13 d'octubre de 1864 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Antonin Estor, també conegut com Antoine Estor. Sos pares es deien Louis Estor, conreador, i Marie Jalenques. Després de formar part del Partit Obrer Socialista (POS), milità, ben igual que sons germans Joseph, Auguste i Marius, en el moviment anarquista de Montpeller de començament de segle. Guixaire de professió, durant molts anys fou secretari del Sindicat d'Obrers Guixaires de la Confederació General del Treball (CGT). Abans de la Gran Guerra fou durant 18 anys conseller de la Magistratura de Treball de la seva corporació i exercí les funcions de president general del Consell de la Magistratura de Treball. També fou un dels fundadors de la Borsa del Treball de Montpeller, participant en totes les vagues del sector de la construcció i formant part de les comissions mixtes que es crearen per a solucionar els moviments vaguístics. El 9 de maig de 1891 es casà amb la planxadora Augustine Agatha Rose Marcelline Maurras, amb qui va tenir sis infants. A partir de 1900 fou membre de la Societat d'Ensenyament Popular (SEP, coneguda com «Universitat Popular») del departament de l'Erau. El seu domicili serví de refugi per als seus germans i per militants russos exiliats. Antonin Estor va morir el 31 de gener de 1930 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de René Brisset apareguda en el diari de Tours Journal d'Indre et Loire del 27 de febrer de 1892

- René Brisset: El 13 d'octubre de 1870 neix a Segré (País del Loira, França; actualment Segré-en-Anjou Bleu, País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista René Louis Charles Brisset. Era fill pòstum de René Louis Charles Brisset, empleat del Dipòsit de Tabac, i de Renée Philomène Bouvet, bugadera i planxadora. Es guanya la vida treballant de pintor en la construcció. Qualificat per la policia com a «anarquista perillós», participà en diverses vagues i, segons la policia, fou corresponsal de Le Père Peinard. El juliol de 1891, a resultes de dos atemptats amb dinamita a les seus dels bancs Rousselot i Couillot de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), va ser detingut, juntament amb Charles-Victor Moru, i processat, juntament amb altres companys (Perichau, Prunier i Rivollet), per «atemptat contra la propietat de tercers amb l'ajuda d'enginys explosius». En l'escorcoll del seu domicili es trobaren periòdics, fullets i cartells anarquistes i un quadre del suplici dels «Màrtirs de Chicago». El 9 de desembre d'aquell any el seu cas va ser sobresegut per manca de proves. L'1 d'agost de 1891 va perdre la seva dispensa militar per fill de vídua en ocasió del matrimoni de sa mare amb el quincaller Raphaël Auvray i el 12 de novembre de 1891 va ser integrat en el 135 Regiment d'Infanteria de Línia a Angers (País del Loira, França). El 21 de de febrer de 1892 va ser condemnat en consell de guerra per la IX Regió Militar a un mes de presó per «ultratges per escrit envers un magistrat de la judicatura en l'exercici de les seves funcions». El 26 de setembre de 1892 va ser nomenat caporal i el 25 de setembre de 1894 llicenciat de l'exèrcit. El 8 de desembre de 1894 es casà al I Districte d'Angers amb Marie Caroline Martin i passà a viure al número 41 del bulevard Carnot d'aquesta ciutat. En 1896 era un dels responsables del Sindicat de la Construcció d'Angers, adherit a la Federació de la Construcció, i en la seva representació redactà un informe sobre els habitatges insalubres, publicat en Le Petit Courrier d'Angers del 9 de novembre de 1896. En 1910 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània), al número 22 del Quai de Bourgogne, i en 1914 al carrer d'Ornano d'aquesta ciutat. L'1 d'agost de 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser cridat a files i el 9 de juliol de 1915 integrat en el 72 Regiment Territorial d'Infanteria. Ferit al genoll esquerre, el 7 de setembre de 1916 va ser llicenciat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joan Arans Nin

- Joan Arans Nin: El 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin –citat a vegades erròniament com Araus. Sos pares es deien Serafí Arans, masover, i Madrona Nin. Quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga –del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931– dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir el 2 d'agost de 1965 –algunes fonts citen erròniament l'1 d'agost de 1964– al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Fioravante Meniconi

- Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdic Umanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia).

Fioravante Meniconi (1893-1945)

***

Willi Muth

- Willi Muth: El 13 d'octubre de 1899 neix a Elberfeld (Rin del Nord-Westfàlia, Imperi Alemany; actualment pertany a Wuppertal, Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, i resistent antinazi Wilhelm Ewald Muth, conegut com Willi Muth o Willy Muth. En 1917, en plena Gran Guerra, va ser reclutat, però l'agost de 1918 desertà. Detingut, va ser empresonat, però la Revolució alemanya de novembre de 1918 l'alliberà. Després entrà a formar part del moviment Freie Sozialistischen Jugend (Joventut Socialista Lliure) i, arran de l'escissió d'aquest grup, amb son germà petit Heinrich Muth, s'uní a l'anarquista Freie Jugend Morgenröte (FJM, Aurora de la Joventut Lliure), formada sobretot per desertors que vivien en una cabana a Nüll, a prop d'Elberfeld, on practicaven el naturisme i l'amor lliure, i de la qual esdevingué president a principis dels anys vint. També entra a formar part de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a l'Associació Internacional del Treball (AIT), i de Gemeinschaft Proletarischer Freidenker (GPF, Comunitat de Lliurepensadors Proletaris). Quan el cop d'Estat de Wolfgang Kapp (Kapp-Putsch) de març de 1920, participà en la vaga general, en la resistència i en la presa de casernes militars. Arran de la dissolució de l'FJM, s'uní, com la majoria del seus membres, al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El novembre de 1931 es casà amb Cläre Riedesel (Cläre Muth), una de les comunistes més conegudes de Wuppertal –Willi Muth es va unir al comunisme per la seva influència. Després de la presa del poder del nacionalsocialisme el gener de 1933, la parella organitzà la reconstrucció del KPD a Wuppertal i ell assumí el càrrec de tresorer. D'antuvi pogueren fugir de la repressió, però finalment ell va ser detingut, per la delació de Walter Torner, infiltrat de la Gestapo dins del KPD, el 17 de gener de 1935 al carrer, quan intentava reunir-se amb els companys Otto Heyler i Wilhelm Recks. Cläre Muth s'amagà en una mansarda amb altres companys i després fugí als Països Baixos amb el suport del seu cunyat Heinrich Muth i de l'anarcosindicalista Fritz Benner. Després de torturat, Willi Muth va morir el 25 de gener de 1935 a la Prefectura de la Gestapo de Von-der-Heydt-Gasse de Wuppertal (Rin del Nord-Westfàlia, Tercer Reich; actual Alemanya), sembla que penjat a la seva cel·la. Mai no es va aclarir si va ser assassinat o es va suïcidar. Cläre Muth s'exilià a Mèxic, on en 1942 es casà amb el litògraf comunista Richard Quast, que visqué al país asteca sota el nom de Paul Hartmann, agafant ella el nom de Cläre Hartmann, i retornà a la República Democràtica Alemanya (RDA) després de la II Guerra Mundial, involucrant-se en el sindicalisme comunista.

Willi Muth (1899-1935)

***

Necrològica de Maria Vallés Tamarit apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Maria Vallés Tamarit: El 13 d'octubre de 1904 neix a Almatret (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Vallés Tamarit. Sos pares es deien Miquel Vallés i Dolors Tamarit. Obrera a Barcelona (Catalunya), fou companya de l'anarcosindicalista Francisco Ramón Martínez, militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son fill Liberto Ramón Vallés i sa sogra. Posteriorment pogué reunir-se amb son company a França. Durant l'Ocupació, son company va ser detingut en 1942 a Sées per la Gestapo i assassinat al castell dels Ducs d'Alençon (Baixa Normandia, França) tres dies després. En acabar la II Guerra Mundial esdevingué companya de l'anarcosindicalista Esteban Montagut Borrull i milità en la Federació Local d'Alençon de la CNT. Malalta, Maria Vallés Tamarit va morir el 27 de gener de 1988 a l'Hospital de Sées (Baixa Normandia, França) i enterrada dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Peñalver Fernández

- Juan Peñalver Fernández: El 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 3 d'octubre– de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Sos pares es deien Antonio Peñalver i Dolores Fernández. Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya Antonio Segura Vaiera a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera. Juan Peñalver Fernández va morir el 29 d'abril de 1983 al seu domicili de Grenoble (Delfinat, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 12 d'octubre de 1919 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte. Posteriorment portarà com a subtítols «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte i portavoz de la CNT» i «Periódico sindicalista». Substituïa La Lucha, publicació de la qual no s'ha conservat cap exemplar. D'antuvi bisetmanal (dijous i diumenges), Solidaridad Obrera acabarà amb periodicitat setmanal. Fou dirigida per Antonio Pena, Manuel Buenacasa i Juan Ortega, i comptà amb la col·laboració especial de Emilio Mira (Antonio Valor). Hi van col·laborar Juan del Arco, Santiago Arregui, Azorín, Mauro Bajatierra, Bejarano, Evelio Boal, Galo Díez, Francisco Donadío, Donnay, Juan Fernández, Elías García, Victoriano Gracia, Inocencio Hermosilla, Leval, Maymón, Valeriano Orobón, Juan Ortega, Eleuterio Pérez, Picón, Rudolf Rocker, Primitivo Rodríguez, Julio Roiz, Enrique Rueda, Arnaldo Sopelana, Rodrigo Soriano, Laurentino Tejerina, Torralva, etc. Tragué un suplement  especial per a La Rioja. En principi es mostrà partidari de la Revolució russa, però ràpidament l'entusiasme es transformà en agra decepció. El gener de 1921 fou suspesa i no reaparegué fins al restabliment de les garanties constitucionals els maig de 1922. Tirava, segons els números, entre 7.000 i 10.000 exemplars. En sortiren 84 números, l'últim el 22 de setembre de 1922.

***

Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam

- Homenatge a Ferrer i Guàrdia: El 12 d'octubre de 1919 al capvespre, a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per l'Ateneu Sindicalista de Palma, va tenir lloc una vetllada en commemoració del desè aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bartomeu Coll i Taylor, barber de professió i secretari d'Exterior de la Joventut Socialista de Palma, que arribaria a ser un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Palma en 1921, va recitar una poesia que havia improvisat poc abans i que serà publicada en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, el 18 d'octubre de 1919.

Bartomeu Coll i Taylor: «An en Francisco Ferrer» (Cultura Obrera, 18 d'octubre de 1919)

Naixements

Victor Considérant

- Victor Considerant: El 12 d'octubre de 1808 neix a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considerant –moltes fonts acceptuen erròniament el llinatge. Sos pares es deien Jean-Baptiste Considerant, bibliotecari municipal de Salins-les-Bains, i Suzanne Courbe, propietària, i tingué una germana, Justine, i un germà, Gustave. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon –antic institut de Fourier–, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris –associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. El febrer de 1838 es casà amb Julie Vigoureux, amb qui tingué un fill, Gustave Considerant. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de «representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 –encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959–, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar els últims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 26 de desembre –gairebé totes les fonts citen erròniament el 27 de desembre– de 1893 al seu domicili, al número 9 de l'avinguda de la Bourdonnais del VII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

***

Moses Harman

- Moses Harman: El 12 d'octubre de 1830 neix a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock –legislació federal nord-americana «antivici» promulgada el 3 de març de 1873– en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. Moses Harman va morir el 30 de gener de 1910 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).

***

Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911)

- Émile Pouget: El 12 d'octubre de 1860 neix a Lo Pont de Salars (Avairon, Occitània) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Jean Joseph Émile Pouget. Era fill de Jean Joseph Louis Pouget, notari, i de Marie Clémentine Boissonnade. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). El 17 d'abril de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Augustine Caroline Jamaux, divorciada de Pierre Arestie Gillaume, i va ser testimoni, entre d'altres, el pintor anarquista Maximilien Luce. En aquesta època vivia al carrer Mont-Cenis. Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries. Émile Pouget va morir el 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1931 al seu domicili del barri de Lozère de Palaiseau (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Edmond Dupuy (1 de març de 1894)

- Edmond Dupuy: El 12 d'octubre de 1864 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista Edmond Adolphe Claude Dupuy. Sos pares es deien Jean François Dupuy, destil·lador, i Adolphine Rosalie Joseph Mathon. Es guanyà la vida com a corrector d'impremta i empleat de comerç. El 8 de gener de 1893 assistí a una reunió al Tivoli-Vauxhall de París centrat gairebé exclusivament en els escàndols de Panamà del moment i on defensà que els anarquistes havien de deixar de banda aquests temes i centrar-se en la propaganda llibertària. El 4 de març de 1893 va ser present, amb son germà Ernest Dupuy i altres tres-centres persones, a una reunió pública a la Salle du Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple, també centrada en els escàndols de Panamà. El 5 de maig de 1893 assistí, juntament amb altres 250 persones, a un míting anarquista sobre el sufragi universal celebrat a la Salle du Commerce. En un informe del confident Barbier del 14 d'octubre de 1893, aquest aconsellava vigilar el domicili dels germans Dupuy, al número 2 bis del carrer Maison-Dieu, lloc de reunió d'anarquistes (Bertrand, Amédée Denéchère, Émile Habert, Soulier, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i seguia vivim al carrer Maison-Dieu amb son germà Jean-François Dupuy, també anarquista. L'1 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 27 anarquistes; enviat a comissaria, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 2 d'octubre de 1894 es casà al XIV Districte de París amb l'empleada de comerç Hortense Amélie Christophe; en aquesta època ell també treballava d'empleat de comerç i seguia vivint amb son pare ja vidu al carrer Maison-Dieu. Edmond Dupuy va morir el 15 d'abril de 1930 al seu domicili, al número 20 del carrer Montbrun, del XIV Districte de París (França).

Paolo Perego

- Paolo Perego: El 12 d'octubre de 1874 neix a Abbiategrasso (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Peolo Perego. Sos pares es deien Giovanni Perego i Rachele Parea. Pogué fer els estudis primaris. Segons la Prefectura de Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) era un «anarquista convençut» molt influent entre els companys. Fou soci de la Società di Mutuo Soccorso e Collocamento Prestinai de Milà (Societat de Socors Mutus i de Col·locació de Forners). No col·laborà en cap periòdic llibertari, però en rebia molts, i estava en relació amb nombrosos anarquistes (Carlo Chignola, Felice Mazzocchi, Luigi Perego, Raffaele Petrali, Pietro Uboldi, etc.). El 18 de setembre de 1894 va ser detingut i lliurat a les autoritats judicials per «activitats subversives». Durant el procés va ser acusat amb el forner Fontana per haver dit que en un futur l'anarquista Sante Geronimo Caserio seria un sant com Giuseppe Garibaldi i que els anarquistes estaven preparant un cop fent explotar una bomba sota un tren. En l'escorcoll del seu domicili es va trobar un ganivet amb la inscripció «VV l'anarchia», que la policia va interpretar com a «al·lusiva a Caserio», a més d'un fullet de propaganda anarquista i una fotografia de Caserio. En el judici del 25 de febrer de 1895 va ser absolt per insuficiència de proves, però el 7 de maig d'aquell any al Tribunal d'Apel·lació va ser condemnat a 50 dies de confinament, pena, però, que va ja havia purgat durant la detenció preventiva. Del seu poble natal es traslladà en 1923 a Vercurago (Gallavesa, Llombardia, Itàlia) i el 29 d'abril de 1926 va ser detingut arran de l'escorcoll de casa seva i d'haver-se-li trobat diversos fullets de propaganda anarquista (L'anarchia e la Chiesa; Il fronte unico rivoluzionario; Il Vangelo dell'ora; La peste religiosa; La rivoluzione sociale; Fra contadini; Programma anarchico; L'anarchia; La Banca e la rivoluzione; Ai giovani; Socialismo e Parlamentarismo; Lo sciopero generale; Le due vie; Buona lezione; Ai coscritti; Lavoratori; i Memortie di un rivoluzionario, de Piotr Kropotkin). El maig de 1926 va ser posat en llibertat. L'agost de 1929 encara residia a Vercurago i es guanyava la vida com a venedor ambulant de joguines de cartró que ell mateix feia a casa seva. El desembre de 1930 retornà a Milà i per aquesta causa en 1931 va ser esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. Paolo Perego va morir cap el 1948.

***

Notícia de la condemna d'Alphonse Boulangier apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 28 de novembre de 1908

- Alphonse Boulangier: El 12 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1880 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Era fill d'Emmanuel François Boulangier, sastre, i de Marie Julie Perrin. Quan tenia 14 anys començà a realitzar robatoris i va ser enviat a un reformatori. L'1 de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen (Alta Normandia, França) a dos anys de presó per «temptativa de robatori» i el 21 de novembre de 1901, pel mateix tribunal, a tres anys de presó per «temptativa de robatori i rebel·lió». Entre el 16 d'octubre de 1904 i el 5 de setembre de 1907 va fer el servei militar als Batallons d'Infanteria Lleugera de l'Àfrica («Bat' d'Af»). El 10 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a 20 anys de treballs forçats i a la relegació per «robatoris qualificats» i en el moment d'abandonar la sessió cridà «Mort a la bòfia! Mort al jurat!». Quan hi estava esperant per embarcar cap a la Guaiana Francesa, el procurador de la República de Le Havre (Alta Normandia, França) va rebre una llarga carta des de la presó de Bonne Nouvelle de Rouen on s'acusava de nombrosos delictes (robatoris, agressions, assassinats, etc.). Quan la instrucció judicial va acabar, va negar tota responsabilitat d'aquests delicte argumentant que era l'única sortida que tenia per evitar la seva deportació a la colònia penitenciària. Durant el judici d'aquests delictes reconegué les seves idees anarquistes i el 25 de novembre de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a mort després de declarar-lo culpable sense circumstàncies atenuants de dos assassinats, una temptativa de mort i diversos robatoris; en sentir la sentència, injurià els magistrats i va prometre venjar-se'n. El 6 de febrer de 1909 la pena li va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa. El juny de 1911 va ser condemnat a dos anys de reclusió cel·lular per «evasió». Alphonse Boulangier va morir el 21 de novembre de 1912 a la Guaiana Francesa.

***

Necrològica d'Eleuterio Miera Elizalde apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Eleuterio Miera Elizalde: El 12 d'octubre de 1889 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eleuterio Miera Elizalde, conegut com Terio. Sos pares es deien Celedonio Miera i Serafina Elizalde. De jove treballà de crupier. El 2 de novembre de 1924 va ser detingut després de trobar la policia al seu domicili, al número 6 del carrer San Simón de Santander, 84 flascons (més de quatre quilos) d'una substància blanca etiquetada com a cocaïna, la partida més important confiscada per les autoritats fins aleshores a la Península; les anàlisis posteriors efectuats per la Delegació de Farmàcia demostraren que en realitat es tractava d'àcid bòric. Més tard es guanyà la vida de viatjant i representant de vins i de licors per compte pròpia, fet pel qual no es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), però si va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1936 regentava el bar La Zanguina, al carrer Martillo de Santander. Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat dins del sindicat. El 8 de setembre de 1936, amb Sinforiano Sisniega i Casimiro Pérez, confiscaren la fàbrica de formatges i de mantegues («Granja Agrícola Quirós») dels monjos de la badia trapenca de Santa María de Viaceli de Cóbreces (Alfoz de Lloredo, Cantàbria, Espanya), la qual dirigí en nom del Sindicat Agrícola Muntanyès (SAM). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Les autoritats franquistes l'obriren un expedient de responsabilitats polítiques, però el gener de 1946 aquest expedient va ser sobresegut. En el exili s'establí a Royan (Poitou-Charentes, França), on treballà de pintor d'automòbils i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Un cop jubilat, es guanyà la vida treballant en un hort. Sa companya fou Otilia Álamo. El 15 de febrer de 1967 Eleuterio Miera Elizalde va caure malalt, restà en coma i el 21 de febrer de 1967 va morir a l'Hospital de Royan (Hospital Malakoff) de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), essent enterrat tres dies després a Royan.

***

Pilar Grangel Arrufat

- Pilar Grangel Arrufat: El 12 d'octubre de 1893 –el certificat de defunció cita erròniament el 19 d'octubre de 1894– neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat –citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Sos pares es deien Francisco Grangel Bernad, jornaler, i Vicenta Arrufat Alambillaga. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores –amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres– del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquesta època va col·laborar en Esfuerzo, òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de «Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahuel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles. Retirada a la Residència Paul Valéry de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), Pilar Grangel Arrufat va morir el 18 de març de 1987 a l'Amalon (Llenguadoc, Occitània).

Pilar Grangel Arrufat (1893-1987)

***

Antonio Ábalos Lara

- Antonio Ábalos Lara: El 12 d'octubre de 1900 neix a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ábalos Lara. Era fill d'Antonio Ábalos Delgado, sabater, i de María Lara Caro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. El 26 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.506, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort. Antonio Ábalos Lara va morir el 16 de novembre de 1965 a França.

***

Necrològiva de Vicent Vallés Puig apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de maig de 1976

- Vicent Vallés Puig: El 12 d'octubre de 1900 neix a Traiguera (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Vallés Puig, conegut com Pergueres. Sos pares es deien Manuel Vallés i Josepa Puig. Des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Rosalia Dalla i sos infants. Després de la II Guerra Mundial, durant molts d'anys, participà activament en la Federació Local de Bòrt (Llemosí, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. En 1971 el seu cos quedà paralitzat arran d'una malaltia. Vicent Vallés Puig va morir el 2 de gener de 1976 al seu domicili de Lanobre (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Enrique Germán Balbuena

- Enrique Balbuena: El 12 d'octubre de 1903 neix a Buenos Aires (Argentina) el mestre racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Enrique Germán Balbuena (Enrique G. Balbuena), conegut com El Negro o Kiki. Son pare era funcionari dels tribunals i sa mare professora de francès i tingué nou germans, dels quals Alberto i César també van ser militants anarquistes. S'instal·là a La Plata (Buenos Aires, Argentina) per a fer estudis secundaris al Col·legi Nacional d'aquesta ciutat, participant activament en el moviment Reforma Universitària. Quan estava cursant el tercer any va ser expulsat del centre educatiu per participar en una vaga promoguda per Reforma Universitària. Es dedicà a la docència i va fer de mestre a l'escola primària de Remedios de Escalada (Buenos Aires, Argentina). S'integrà en el grup editor de la revista bimestral Ideas. Órgano del Ateneo Universitario, que s'edità entre 1909 i 1932 a La Plata per destacats llibertaris (Fernando del Intento, Segundo del Río, José Grunfeld, José María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince, etc.) i que s'oposà a l'anarquisme més moderat de la Federació Obrera de la Región Argentina (FORA) i del periòdic La Protesta. Entre finals dels anys deu i la dècada del vint, fou un destacat professor itinerant en diverses escoles llibertàries racionalistes a la província de Santa Fe (Villa Cañás, Rosario, etc.), escoles per als treballadors i per als seus fills, vinculades a sindicats obrers. Cap el 1919 dirigí l'escola del Sindicat de Rajolers de Rosario, que va ser tancada per les autoritats a resultes d'una vaga protagonitzada per aquest sindicat. En 1921 exercí de mestre a l'Escola Nocturna de l'Agrupació «Antonio Loredo» de Rosario. El 28 de març de 1921 va ser un dels oradors de l'acte organitzat per la Federació Universitària de La Plata en suport de Saúl Taborda, rector cessat del Col·legi Nacional de La Plata, que se celebra a Tolosa (La Plata, Buenos Aires, Argentina). En 1922 assessorà els obrers portuaris de Puerto de Ingeniero White (Bahía Blanca, Buenos Aires, Argentina). També col·laborà en la revista Pampa Libre, editat entre 1922 i 1930 a General Pico (La Pampa, Argentina), vinculada al sector anarquista acostat al periòdic La Antorcha. En 1924 les dissensions entre el moviment anarquista argentí portaran a l'expulsió de la FORA del V Congrés (anarcocomunista) dels grups editors de La Antocha i Pampa Libre. En 1928 va fer una conferència organitzada pel Centre «Luz al Pueblo» i la Biblioteca «Eliseo Reclus» de Balcarce (Buenos Aires, Argentina). També en 1928, participà en la famosa Vaga Agrària a la província de Santa Fe. Quan visitava la ciutat de Buenos Aires, freqüentava la casa de l'anarquista Fernando Quesada. Després del cop militar del 6 de setembre de 1930 que derrocà el president Hipólito Yrigoyen, va ser detingut i empresonat. El setembre de 1931, amb altres companys empresonats (Humberto Correale, Vicente Francomano, José Grunfeld, Jacobo Maguid, Pedro Martínez, José Perano, Jesús Villarías, etc.), organitzà a la presó de Villa Devoto de Buenos Aires l'anomenat «Petit Congrés» anarquista, on participaren 73 reclusos, antecedent del ja públic Congrés de Rosario (II Congrés Regional Anarquista) de setembre de 1932, del qual va sorgir el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA). Alliberat poc abans de l'assumpció a la presidència de Agustín Pedro Justo, el febrer de 1932, va ser el primer secretari general del CRRA i principal animador en els tres anys que precediren a la fundació de la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). Des del CRRA, que funcionava al seu domicili, es difongueren, a més de fullets i comunicacions, el periòdic Acción Libertaria, fundat el setembre de 1933. L'octubre de 1935 participà en el Congrés de La Plata, fundacional de la FACA. En 1936, quan molts de membres de la FACA marxaren cap a Espanya per a fer costat la revolució, ell restà al capdavant de l'organització. Entre 1937 i 1939 col·laborà amb Jacobo Maguid en l'edició de la revista Documentos Históricos de España, que comentà la Revolució i la guerra civil espanyoles des de la perspectiva anarquista. El setembre de 1939 viatjà a Valparaíso (Valparaíso, Xile) per a ajudar els exiliats espanyols que arribaren a bord del vapor Winnipeg. En 1953, per divergències polítiques, s'allunyà de la FACA. Encara que greument malalt, participà activament en la formació de l'Associació Cultural Argentina per a la Defensa i Superació de Maig (ASCUA), front d'intel·lectuals antiperonistes (liberals, socialistes i anarquistes), que edità entre 1953 i 1958 a Buenos Aires el periòdic ASCUA. Boletín de la Asociación Cultural Argentina para la Defensa y Superación de Mayo. Durant sa vida participà activament en les campanyes de suport als presos anarquistes, com ara la de Sacco i Vanzetti, la de Simón Radowitzky i la dels «Presos del Bragado», i fou promotor de iniciatives culturals i populars, com ara la fundació de l'Editorial Americalee i de l'entitat Assistència Mèdica Popular. Trobem textos seus en diferents publicacions anarquistes (Acción Libertaria, La Antorcha, ASCUA, Brazo y Cerebro, Documentos Históricos de España, Hombre de América, Ideas, Nervio, Pampa Libre, La Protesta, La Voz del País, etc.). Sa companya fou Marcelina Álvarez, amb qui tingué un fill (Enrique). Enrique Balbuena va morir el 20 de febrer de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i en el seu sepeli parlà Norberto Rodríguez Bustamente en nom d'ASCUA.

Enrique Balbuena (1903-1954)

***

Necrològica d'Agustina Llonga Agramont apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de desembre de 1984

- Agustina Llonga Agramont: El 12 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Agustina Llonga Agramont, també coneguda com Agustina Figuerola, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Josep Llonga i Dolors Agramont. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu domicili era lloc d'alberg dels companys. Realitzà tasques de suport i ajut a l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on residia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou l'anarcosindicalista Luis Figuerola. Agustina Llonga Agramont va morir el 3 de novembre de 1984 –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre confonent amb la data de naixement– a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Hilario Borau Díez

- Hilario Borau Díez: El 12 d'octubre de 1907 –algunes fonts citen erròniament l'11 d'octubre de 1906– neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Hilario Borau Díez. De família acomodada, sos pares es deien Hilario Borau Beltrán, comerciant, i Pilar Díez Monje. Es guanyava la vida com a agent de duanes i regentava un comerç i una oficina de canvi a Canfranc. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Canfranc, va estar molt lligat a Antonio Beltrán Casaña (El Esquinazau). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a França i, després d'un dies refugiat a Auloron Santa Maria (Aquitània, Occitània), retornar a la Península. A Barcelona (Catalunya), l'agost de 1936, s'allistà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud, que volia alliberar Mallorca del poder feixista, que resultà un fracàs. En tornar-hi, es reuní a Yésero (Osca, Aragó, Espanya) amb un grup de companys de Jaca i de Canfranc per a formar l'anomenat «Batalló Alt Aragó» o «Batalló Cinco Villas», comandat pel militar professional Mariano Bueno Ferrer. El novembre de 1936 participà en el primer intent d'ocupació de Gavín (Biescas, Osca, Aragó, Espanya). A mitjans de 1937 s'integrà en la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió d'Infanteria («La Gloriosa») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on hi havia de tinent el seu amic Antonio Beltrán Casaña. Va ser ferit i evacuat a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya). El setembre de 1937, quan Beltrán ja era cap de la 72 Brigada Mixta, passà a ser el seu ajudant, amb el grau de tinent, i el maig de 1938, per mèrits de guerra, després d'acabada la batalla de la «Bossa de Bielsa», va ser ascendit al grau de capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà, amb Beltrán, els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després d'un temps treballant per a la Societat Auxiliar d'Empreses Elèctriques i Obres Públiques per a construir un embassament a la zona de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), intentà, amb Beltrán, partir cap a la Unió Soviètica, però el Partit Comunista d'Espanya (PCE) rebutjà la sol·licitud per la seva militància anarquista. Durant l'Ocupació, amb Francisco Cavero Caveri (El Taxista de Canfranc) i Ricardo Sánchez (El de Bayona; tinent de la 43 Divisió i cunyat de Cavero), s'integrà en la X Brigada de Guerrillers, formant part del XIV Cos de Guerrillers espanyols que operà a Occitània. En 1944, després de la mort de Francisco Cavero Caveri, va ser encarregat per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la coordinació del maquis a la zona dels Pirineus occidentals, especialment a la zona de Col de Marie-Blanque. Les seves activitats en la resistència van ser condecorades després del conflicte bèl·lic amb la Creu de Guerra. Durant la tardor de 1944 ajudà al passatge de guerrillers en el marc de l'anomenada «Operació Reconquesta d'Espanya». Després de la II Guerra Mundial, especialment entre els anys 1947 i 1948, va fer costat a títol individual son amic Antonio Beltrán Casaña, responsable aleshores de la infraestructura de passatges clandestins pels Pirineus centrals del PCE, així com en el moment en el qual començaren els problemes de Beltrán amb els comunistes, després de la seva sortida del PCE. S'instal·là a Pau (Aquitània, Occitània), al número 6 del carrer Émile-Ghimener, on es guanyava la vida en la confecció i venda ambulant de gènere de punt i calceteria. En 1970 les autoritats espanyoles li donaren permís per visitar el seu poble i anys després s'hi instal·là a casa de sa família. Hilario Borau Díez va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1995 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser incinerat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. El 17 de maig de 2003 l'Ajuntament de Canfranc el va declarar fill predilecte de la localitat.

Hilario Borau Díez (1907-1995)

***

Antonio Monreal Serrate (primer per l'esquerra dels drets) amb uns companys

- Antonio Monreal Serrate: El 12 d'octubre de 1907 neix a Lierta (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Antonio Monreal Serrate. Estudià a l'Escola Normal de Magisteri d'Osca (Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), segons alguns també formà part de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT). Era conegut com Maestro de Casa Nisano i exercí el magisteri a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent), entre altres poblacions. Mestre a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de juliol de 1938 formà part d'un grup d'una vintena de persones processades per les autoritats franquistes i, després de ser depurat del cos de mestres nacionals, va ser condemnat a 20 anys de presó per «auxili a la rebel·lió». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser enrolat en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». La primavera de 1940, durant la batalla de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va caure presoner de l'exèrcit alemany i fou internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.895. El 28 de març de 1945 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen. Aconseguí sobreviure i el 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Posteriorment emigrà amb sa germana a Veneçuela, on visqué a la parròquia El Paraíso del Municipi Libertador de Caracas. Durant els anys setanta, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Espanya i s'establí a Lierta (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya). Antonio Monreal Serrate va morir el 20 de setembre de 1985 a Osca (Aragó, Espanya).

Continua...

---