Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual: «L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia, és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

Capçalera d'Acracia

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segona època del periòdic Acracia. Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Naixements

Alphonse Anon

- Alphonse Anon: El 28 de gener de 1856 neix a Corbeny (Picardia, França) l'anarquista Alphonse Anon –el segon nom Adolphe citat en alguns registres policíacs, no apareix a l'acta de naixement. Era fill de Joseph Marcel Anon, manobre, i d'Élise Élisabeth Gatte, jornalera. Es guanyava la vida treballant de jardiner i de vinyataire. El 2 de març de 1877 va ser condemnat pel Tribunal de Laon (Picardia, França) a sis dies de presó i a 50 francs de multa per «possessió il·legal d'enginys de caça prohibits» i el 24 de setembre de 1881 pel Tribunal de Reims (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó per «complicitat d'adulteri». En 1884 vivia a la vall de Suippes (Xampanya, França), on militava en el grup socialista local. En 1887 vivia a Reims, on va ser gerent del periòdic socialista revolucionari La Défense des Travailleurs. Aquesta mateix any també visqué a Venteuil i a Châtillon-sur-Marne, on va distribuir Le Père Peinard i La Révolte. En 1889 treballava de jardiner a Brunet (Damery, Xampanya, França), on milità en el moviment anarquista local. El 23 de novembre de 1889 es casà a Damery amb l'obrera teixidora Marie-Louisa Féry, amb qui tingué tres infants, que portaren els noms de Voltaire, Tiberius Gracchus i Kropotkine. Va ser impressor gerent del setmanari publicat en 1892 a Damery Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la région Est et Nord. El 2 d'abril de 1892 va ser detingut per «pertinença a una societat criminal», però el seu cas va ser sobresegut. El 25 d'abril de 1892, ben igual que nombrosos companys d'arreu de França, va ser detingut preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig. L'11 de setembre de 1892 organitzà a Damery la conferència «Socialisme et anarchie d'Henry Dupont, per la qual aquest últim va ser condemnat a dos anys de presó per «incitació a la violència i a l'assassinat». L'octubre de 1892, segons informes policíacs, els anarquistes de Reims estaven disgustats amb Anon perquè aquesta havia rebut un diners per fer reaparèixer Le Déchard i aquest els havia disposats per al seu ús personal. L'abril de 1893 formà part del grup de fusters revolucionaris de Damery. En 1894 un informe policíac el qualificava de «socialista revolucionari no perillós». Posteriorment s'integrà a les files comunistes i va ser nomenat regidor municipal de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França), població on residia, en les eleccions municipals de maig de 1929 i, més tard, candidat a delegat senatorial. Fou gerent de L'Enchaîné, periòdic comunista de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), fet pel qual va ser detingut el 24 el juny de 1930 a Lilla sota l'acusació de «provocació de militars a la desobediència»; malalt va ser hospitalitzat a Seclin i el 26 de juliol de 1930 va ser condemnat a tres mesos de presó i una multa de 2.000 francs. Alphonse Anon va morir el 18 d'abril de 1934 a l'Hospital Civil de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França) i, després d'un funeral civil a l'Ajuntament, va ser enterrat quatre dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Foto policíaca de Louis Boutel (5 de març de 1894)

- Louis Boutel: El 28 de gener –les fonts periodístiques citen erròniament el 25 de gener– de 1859 neix a Bernay (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Joseph Armand Boutel. Sos pares, no casats, es deien Louis Boutel, obrer sabater, i Henriette Asme, i ambdós reconegueren l'infant en l'acte de naixement. Es guanyava la vida treballant d'adober. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 93 del carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de França, França), va ser escorcollat, ben igual que el d'altres vuit sospitosos de pertànyer al moviment anarquista. Aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat no datat d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'agressió d'Émile Berry apareguda en el diari de Nancy L'Est Républicain del 19 d'octubre de 1896

- Émile Berry: El 28 de gener de 1868 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista Émile Gabriel Berry. Era fill d'Alexandre Pierre Berry, empleat, i de Louise Clémence Boudon, modista. Es guanyava la vida treballant primer de tipògraf i després d'adobacossis. En 1888 vivia al número 70 del carrer d'Alésia de París del XIV Districte de París i treballava de tipògraf i aquest any va ser cridat a files, però va ser dispensat ja que tenia un germà a l'exèrcit. Entre el 4 de novembre i el 21 de desembre va fer un període d'exercicis militars de dos mesos al Regiment d'Infanteria Alençon (Normandia, França). El 12 de setembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «cops voluntaris» i el 13 de novembre de 1895 pel mateix tribunal a vuit dies de presó pel mateix delicte. En 1896 vivia al carrer número 16 del carrer Clodion del XV Districte de París i treballava d'adobacossis. El 18 d'octubre de 1896 va ser agredit a la cara en una baralla a la sortida d'una taverna quan defensava el seu amic Édouard Bader. El 9 de novembre de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sainte-Menehould (Xampanya-Ardenes, França) a tres setmanes de presó per «robatori» al domicili d'un jutge, però per aquest delicte va ser rehabilitat. A principis de segle, figurava en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El març de 1904 vivia al número 23 bis del carrer Croix-Nivert del XV Districte de París i l'agost de 14 al número 29 del carrer Bargue del mateix districte. Entre el 31 de març de 1916 i l'1 d'octubre de 1917 va fer la campanya militar contra Alemanya en diverses unitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958

- Ángel Adrián Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Adrián Trenas, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i Rafaela Trenas. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran amic de Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà instal·lant-se a Lavardac, on milità en la CNT local. Al final de sa vida va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir el 9 de juny de 1958 al seu domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Alfredo Bonsignori

- Alfredo Bonsignori: El 28 de gener de 1895 neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista, després comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe Bonsignori i Italia Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove s'acostà al marxisme de la mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions (Cecina, Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les protestes contra l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917 aportà una petita summa en una subscripció a favor del diari socialista L'Operaio, de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G. Massei. En 1919 organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga Proletària i Pagesa de Cecina i aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui tindrà un nin que anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor municipal. El gener de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i el febrer d'aquell any va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana, Itàlia) del feixista Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat greument ferit durant una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar l'Ajuntament, regit per l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran Guerra. Reclòs a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat candidat  de la circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els vots necessaris i restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922 per l'Audiència de Pàdua (Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys, tres mesos i 10 dies de reclusió i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i retornà a Cecina. Obligat pels feixistes a abandonar la seva ciutat natal 24 hores després, s'establí a Roma (Itàlia), però va ser agredit i apallissat perquè portava una corbata negra a l'estil Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de Milà (Llombardia, Itàlia), passà clandestinament a França i s'establí a Lió, on treballà d'ebenista. A França desenvolupà una intensa activitat política i fou secretari del Comitè Antifeixista de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio Bonito i Ludovico Rossi, del sector esquerrà del PCdI, anomenat «obrerista» (anarquista comunista), esdevenint secretari del grup «Giustizia e Libertà» i membre del Socors Roig Internacional (SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar Scarselli, cap de l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit de la presó de Volterra durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista Giuseppe Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda dell'Oneta». En 1927 s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per Michelangelo Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els periòdics obrers Le Réveil Communiste i L'Ouvrier Communiste, molt crític amb la «línia leninista», que va portar els treballadors «a les pitjors derrotes». En 1928 se li va decretar l'expulsió de França per «indocumentat comunista», però va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les seves activitats subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres companys (Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani, Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia, Giuseppe Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada al «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió per a llançar una campanya internacional a favor de l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a Sibèria. En 1931 participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una trobada anarquista. Dissolt el GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la facció de l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles en el periòdic belga Prometeo. En 1933 va ser inclòs en el llistat de terroristes residents a l'estranger i finalment acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se, amb Quinzio Panni i Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per «tendència esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els comunistes italians publicaren el seu nom en un article delator i injuriós publicat en el periòdic parisenc La Nostra Bandiera amb la finalitat de provocar la seva expulsió del país. Des del periòdic marsellès La Laterna va respondre als seus excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el «paradís soviètic». El novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió, en el Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb Gusmano Mariani, Mazneuf, Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya) s'uní a la Columna Italiana «Rosselli» de la «Columna Ascaso» –segons altres fonts en la Centúria «Giustizia e Libertà» de la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista–, en la defensa de la Revolució espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara les batalles de Monte Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a França –segons altres fonts era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i retornà l'octubre d'aquell any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb Enrico Gavioli i Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un gerent d'una empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part en la Resistència, col·laborant amb el moviment partisà de Lió, juntament amb altres exiliats (Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio Gervasini, Carlo Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per les tropes d'ocupació italiana i portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18 d'agost, mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià de Lió una petició de «repatriació definitiva» que va ser rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament retornà a Cecina, on participà en els grups anarquistes «Luce e Libertà» i «Alba dei Liberi». Uns anys després retornà a Lió amb la seva companya i son fill. A França va fer costat la premsa llibertària i mantingué relació amb els companys que retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli, Ludovico Rossi, Pio Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto Serni, s'estimà més restar definitivament a França. Després d'una breu malaltia, Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió (Arpitània).

***

Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31 d'agost de 1935

- Julián Merino Martínez: El 28 de gener –algunes fonts citen erròniaement el 21 de gener– de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Sos pares es deien Alejo Merino Toledo, moliner, i Lucía Martínez Villafranca. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup «Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.

***

Notícia de la condemna de Rémy Boudou apareguda en el diari parisenc Le Matin del 25 de maig de 1932

- Rémy Boudou: El 28 de gener de 1899 neix al barri de Le Notic de Cameret-sur-Mer (Cornualla, Bretanya) l'anarquista i lluitador antifeixista Rémy Boudou, també citat com Rémy Boudoux. Era fill de Marie Édouard Victorin Boudou, segon mestre armer de la flota, i de Marie Alexandrine Tanniou, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'empleat supernumerari de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons). Formà part del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia al número 7 del carrer Bonnevide. El 19 d'abril de 1918 va ser integrat en el 103 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i va ser destinat diverses unitats militars fins el 15 d'abril de 1921, que passà a la reserva activa. El 14 d'abril de 1923 es casà a Groslay (Illa de França, França) amb Lucienne Léontine Delcloy i el gener de 1927 ja tenia dos infants. El 24 de maig de 1932 va ser condemnat, juntament amb son company André Faivre, pel XIII Tribunal Correccional del Sena a 15 dies de presó per «cops i ferides voluntàries» i 500 francs de multa, comeses el 30 d'abril de 1932 contra Henri Bonnet en una baralla contra membres de les Joventuts Patriòtiques a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). En aquesta època treballava de torner i continuava vivint al número 7 del carrer Bonnevide de Saint-Denis. En 1936 marxà cap a Espanya per lluitar contra el feixisme i s'integrà en la «Columna Durruti». Rémy Boudou, que segons alguns va prendre el nom de José Segura a Espanya, va morir en acció de guerra el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres milicians anarquistes estrangers. Les autoritats franceses el donaren oficialment per mort el 28 de novembre de 1938.

***

Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la «Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista «específic». S'ocupà secretament de la «preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions –Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Arminio Guajardo Morandeira

- Arminio Guajardo Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio o Armiño i el seu llinatge com Morandeiza. Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball, òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a «desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

***

Necrològica de Josep Agulló Lluch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de juny de 1980

- Josep Agulló Lluch: El 28 de gener de 1900 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Josep Agulló Lluch, conegut com El Manco de Cocentaina. Sos pares es deien Antoni Agulló i Salvadora Lluch. Des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Cocentaina (Comtat, País Valencià). Arran d'una acció, se li hagué d'amputar un braç. No apte per a treballar, amb el suport dels companys organitzà una escola racionalista a Cocentaina. Durant els anys bèl·lics col·laborà en el periòdic alacantí Liberación. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué embarcar-se a Alacant (Alacantí, País Valencià) cap al nord d'Àfrica. Milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la CNT. Posteriorment va ser repatriat amb sa companya a França. L'agost de 1979, després de 41 anys d'exili, visità Cocentaina, on retrobà antics alumnes seus. Sa companya fou Joaquina Rodrigo. Josep Agulló Lluch va morir, després de quatre mesos de patiment, el 4 d'abril de 1980 al seu domicili de Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després.

***

Necrològica de Felip Vilella Torrella publicada en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Felip Vilella Torrelles: El 28 de gener de 1902 neix a Vilanova de Segrià (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Felip Vilella Torrelles. Sos pares es deien Felip Vilella Segura, llaurador, i Rita Encarnació Torrelles Torrelles. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Benavent de Segrià (Segrià, Catalunya). Sa companya fou Maria Torrelles Baneres. Durant la Revolució formà part del Comitè Revolucionari del seu poble natal. Amb el triomf franquista s'exilià a França, deixant sa companya i sos infants a Catalunya. En 1941 el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya) li va instruir un expedient requisant-li tots els seus béns, expedient que va ser sobresegut en 1949. A l'exili treballà de manobre i milità en la Federació Local de Chastelnòu del Ròse (Delfinat, Arpitània), on residia. Felip Vilella Torrelles va morir el 26 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de novembre– de 1957 a l'Hospital de Montelaimar (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Mariano Roca Sanjuán apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de novembre de 1983

- Mariano Roca Sanjuán: El 28 de gener de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) –algunes fonts citen erròniament Utrillas (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Mariano Roca Sanjuán –el segon llinatge també citat San Juan. Era fill de Tomás Roca Roca i d'Antonia Sanjuán Momada. Fou, amb altres companys (José Alcaine, José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, etc.), un dels militants més actius de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Va ser especialment resolut en la lluita contra el caciquisme de la família Baselga Ramírez, empresaris miners d'aquesta població. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari local i participà activament en la defensa de la població dels atacs de les forces franquistes comandades per Virgilo Aguado Martínez. Posteriorment formà part del procés de col·lectivització de la localitat. Finalment lluità als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat sergent del Batalló de Metralladores C d'Infanteria de l'Exèrcit de l'Est de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de l'exili. En 1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Miguela García Comín. Mariano Roca Sanjuán va morir el 23 d'agost de 1983 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Ramos Castillo 

- Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Organe algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»); sembla, però, que es van publicar 10 números.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicació La Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons –com ara La Inquisición en España (febrer de 1897)–, manifests i traduccions (Josep Prat).

***

Capçalera de The Firebrand

- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família –s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary–, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per «violació de la llei federal de correos» en fer publica «informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).

***

Facsímil de la policia del primer número de Le Pygmée

- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de 1895 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu). Pretenia tenir periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine Dehoe. Cap article hi anava signat, però el principal redactor fou Thonar. En aquest número s'afirmava: «El nostre objectiu, no és llarg de definir: lluitar sense treva et sense repòs per tot allò que representi l'ideal de Justícia, de Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».

***

Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti

- S'estrena The diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de 2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco and Vanzetti, dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també intervingué Rob W. Gray i la música és de John T. LaBarbera. La pel·lícula, editada per Memory Productions, narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes italoamericans des de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van ser processats, la detenció, el judici i la seva execució, el 23 d'agost de 1927, tot des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de la pel·lícula Rothauser portà a terme una profunda investigació històrica, amb entrevistes, estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va editar en DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit viu més important sobre el cas Sacco i Vanzetti.

Naixements

Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881

- Georges Hémery-Dufoug: El 27 de gener de 1849 neix al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París (França) l'anarquista i sindicalista Georges Pierre Hémery-Dufoug –el llinatge compost també citat Émery i Dufour. Sos pares es deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i tingué dos germans, Louis Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant d'ebenista al barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i cabarets. En 1871 era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà a lluitar contra la Comuna de París, fet pel qual va ser enviat als batallons disciplinaris africans. En 1873 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte de París. El 28 de novembre de 1874 es casà al IX Districte de París amb la modista parisenca Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos infants, Henri Charles i Charles Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre, fundà el Grup Anarquista del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle, Miche, Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al número 101 del carrer Théâtre. El 26 de març de 1882, amb altres companys (E. Gautier, Maria i Arsène Crié), va ser un dels oradors del míting organitzat pel Grup Anarquista del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez, Arpitània) celebrat al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de 1882 va ser detingut, juntament amb altres companys (Arsène Crié, Jean Grave i Émile Vaillat), en el marc de la investigació sobre l'anarquista «Banda Negra» de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els quatre van ser posats en llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un dels oradors del míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de París per protestar contra l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, explicà la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. En 1883 era membre del grup anarquista «Les Misérables», escissió del Grup Anarquista del XV Districte que feien costat la revolució violenta i que el novembre de 1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista del XV Districte. El 25 de gener de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador en la reunió celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup «La Sentinelle Révolutionnaire du XVIIIème», per protestar contra el «Procés dels 66». El maig de 1884 va ser candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de París. El novembre de 1884, quan el «Cas Druelle» –l'anarquista E. Druelle (Sabin) va ser acusat de ser confident de la policia–, representà els grups anarquistes en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony Graillat i Constant Martin, que desemmascarà el delator –es dona el cas que Durelle vigilà especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885 s'encarregà, amb Arcougeon i Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en una reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du XVème», va fer una proclama a l'ús de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup publicà un cartell on es convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el llibre La France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix), figura com a unes de les personalitats més destacades del moviment anarquista. En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV Districte de París i, amb Evariste Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques durant la campanya contra les oficines de contractació, alhora que militava en el grup «L'Avant-garde du XVème». El 25 de juliol de 1888 portà la contradicció, amb Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En aquesta època destacà en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de membre de la Comissió Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a candidat a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia assistent a abandonar la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista «Le Réveil du XVème». El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns, havia esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir el 20 d'abril de 1906 al seu domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte de París (França).

***

Foto antropomètrica d'Henri Aguillon (1897)

- Henri Aguillon: El 27 de gener de 1873 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Henri Joseph Aguillon. Era fill de Jean Baptiste Louis Augustin Aguillon, paleta, i de Catherine Dubois, domèstica, i tenia un germà gran, Dominique Jules Auguste Aguillon, també militant anarquista. Es guanyava la vida treballant de jornaler. En 1893 vivia al número 85 del carrer Tilsit de Marsella. El 13 de novembre de 1894 va ser cridat a files per a fer el servei militar i va ser integrat en el 27 Batalló de Caçadors a Peu acantonat a Villefranche i el 24 de setembre de 1895 va ser llicenciat i passà a la reserva activa. El 19 de juny de 1897 va ser detingut i acusat de «possessió d'arma prohibida i d'ultratges als agents»; jutjat per aquest fet, el 6 de juliol de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 20 dies de presó i 16 francs de multa per aquest delicte. El 10 de juliol d'aquell any va ser posat en llibertat i retornà al domicili on vivia amb sos pares, al número 54 del carrer Château-Payan de Marsella. Segons la policia, encara que es reunia amb anarquistes i freqüentava les seves reunions, no era perillós i no feia propaganda entre el veïnatge. A principis de segle vivia al número 6 del carrer Melchion de Marsella. Henri Aguillon va morir el 16 de maig de 1908 a Marsella (Provença, Occitània).

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» –on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres–, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)

***

Second Casteu

- Second Casteu: El 27 de gener de 1876 neix al barri de Carras de Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i activista neomaltusià Second Casteu –en la partida de naixement només figura un únic nom, però en la partida de defunció figura el nom de Second Émile–, conegut com Second François Casteu –el primer nom també citat a vegades Segond. Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Casteu –Séraphin Casteu, segons la partida de defunció– i Maria Ursula Prandi, italiana. Sa mare va enviudar amb tres infants i els va educar en la fe catòlica. D'adolescent, però, Second Casteu abandonà tota creença religiosa. Esdevingué obrer tipogràfic i milità en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia vint anys va entrar a fer el servei militar, però passats 19 dies desertà i s'exilià a Lausana (Vaud, Suïssa), on ja havia fet feina. El 17 d'octubre de 1895 es casà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Louise Amélie Perrin, que tenia infants d'un anterior matrimoni i amb qui entre 1896 i 1903 en tingué tres. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari parisenc Le Réveil Typographique (1901-1909). Cap el 1905 milità activament en el Sindicat de Tipògrafs, adherit a la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària. En 1906 fou un dels promotors de la Impremta Comunista, que estampà La Voix du Peuple, L'Exploitée, Gutenberg, òrgan de la Federació Suïssa de Tipògrafs, i altres publicacions. En 1908 vivia amb sa família al número 1 del carrer Hôtel-de-Ville de Vevey. En 1909 aconseguí reagrupar els sindicats de la construcció en una federació romanda que s'adherí a la FUOSR. Quan la visita en 1910 a Suïssa del president de la República francesa Armand Fallières, que havia rebutjat la gràcia a l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf, guillotinat aquell any, el tractà d'assassí a les pàgines de La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa); detingut per aquet fet el 18 d'agost, va ser reclòs 20 dies en un calabós i, després de 15 anys de residència i una esposa suïssa, expulsat de la Confederació Helvètica el 29 d'agost d'aquell any. Després d'un temps a Thonon-les-Bains (Alvèrnia), passà a París (França), amb la intenció de ser contractat en el periòdic La Guerre Sociale. El novembre de 1910 s'establí a Niça, on treballà de tipògraf en Le Phare du Littoral i en la impremta de La Dépêche, i milità en la Borsa del Treball, col·laborant en el seu òrgan d'expressió L'Union Syndicale. Vivia al número 4 de la plaça de la Halle aux Herbes i rebia els companys de passada, fet pel qual va ser desnonat pel propietari de l'immoble. En aquesta època imprimia i distribuïa fullets amb el seu nom on atiava la gent a no tenir descendència i on posava la seva adreça amb l'objectiu de vendre un llibre sobre mètodes anticonceptius. En la primavera de 1911 residia al número 8 del bulevard de Mont Boron de Niça i, segons la policia, era un «excel·lent obrer tipogràfic», a més de corresponsal de La Guerra Social a Niça. En aquella època era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES), adherit al Comitè de Defensa Social (CDS). El setembre de 1913 vivia amb sa família al número 119 del carrer Didot de París. El novembre de 1913 s'establí amb sa companya i sos infants a «La Ruche», l'escola infantil i colònia llibertària que Sébastien Faure havia fundat en 1904 a Rambouillet (Illa de França, França). El 25 de gener de 1914 va enviudar i aquell mateix any va ser mobilitzat a Beauvais (Picardia, França) i, després d'haver minat la seva salut per a no anar al front, restà tres anys hospitalitzat intermitentment. El 8 de març de 1915 es casà a Antíbol (Provença, Occitània) amb l'anarquista Eugénie Marie Aurélie Trébuquet, a qui havia conegut en «La Ruche». A finals de 1918 esdevingué civil i s'establí amb sa companya a Crillon (Picardia, França). En aquesta època col·laborà el setmanari de la Federació Anarquista (FA) Le Libertaire i esdevingué corresponsal de Germinal, setmanari anarquista del qual va fer propaganda durant més de deu anys, venent-lo cada dissabte al mercat de Beauvais i del qual assumí la gerència el setembre de 1927 per a la seva edició del departament d'Oise. Cap el novembre de 1919, després d'haver-s'hi oposat, s'afilià a l'efímer Partit Comunista de Raymond Péricat. El 17 de setembre de 1920 participà amb Georges Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del Nord, solidària amb la Revolució russa, però oposada al bolxevisme. El 9 de febrer de 1921 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Beauvais per unes paraules pronunciades el 12 de maig de 1920 en una reunió pública al teatre d'aquesta població i va ser condemnat en absència a dos anys de presó. Una campanya es va desencadenar al seu favor per aconseguir la seva llibertat provisional, però va ser novament processat per «ultratges a gendarmes». El 13 d'abril de 1921 la pena va ser confirmada, però obtingué la llibertat provisional amb una multa de 500 francs. El 20 de juliol de 1921 el seu domicili va ser embargat i els seus mobles venuts. En aquesta època pertanyia al «Soviet de l'Oise». El desembre de 1921, arran de l'escissió confederal, optà per la militància dins la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), dins de la tendència de Pierre Besnard, i esdevingué secretari de la Unió Departamental Unitària (UDU) de l'Oise. En 1922 participà amb sa companya en l'enquesta sobre «el funcionariat sindical» publicada en el número 3 de La Revue Anarchiste, del març de 1922 , revista editada per Sébastien Faure en la qual hi col·laborava. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 representà la Federació Anarquista de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Entre març i juliol de 1923 fou delegat en les reunions del Comitè Confederal Nacional i votà contra la majoria de Gaston Monmousseau, amb qui mantingué una polèmica sobre Rússia en el diari L'Humanité. L'abril de 1923 el seu nom figurava en la instrucció processal de Germaine Berton i la policia el va interrogar, però no es va poder establir cap lligam entre ell i l'assassinat del reialista Marius Plateau. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 assistí al IV Congrés de l'UA que se celebrà a París. En aquesta època era el portaveu de la minoria anarcosindicalista en el si de la CGTU. En el congrés de l'UDU de l'Oise celebrat el 30 d'octubre de 1923 els comunistes es feren amb control de l'organització i ell va rebutjar formar part de la nova comissió executiva. En 1926 participà en la subscripció econòmica popular «Pour que vive Le Libertaire» en suport del periòdic. El 10 de maig de 1927 testimonià amb les llàgrimes als ulls en un judici contra un dels seus fills, membre d'una banda de desvalisadors anarquistes que havien assaltat una joieria i on son fill va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de residència controlada. En aquesta època es guanyava la vida com a comerciant. El setembre de 1927 va ser denunciat per l'abat Viollet de Beauvais per uns articles anticlericals publicats en Germinal; detingut el 26 de setembre, va ser empresonat a Amiens i condemnat per difamació a pagar 7.503,20 francs de multa. Detingut de constrenyiment, perquè no havia pagat els 1.000 francs per danys i perjudicis als quals havia estat condemnat, durant 22 dies va fer vaga de fam per obtenir el règim de pres polític a la penitenciaria d'Amiens (Picardia, França) i finalment va ser alliberat. Continuà amb les seves activitats en Germinal fins la desaparició d'aquesta publicació en 1933. En 1928 era tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. El 31 d'octubre de 1929 va ser condemnat en absència pel Tribunal Correccional de l'Oise per difamació contra el metge de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) Paul Rimetz, exregidor municipal d'aquesta població, a dos mesos de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar diverses insercions de la condemna en la premsa; posteriorment, el 12 de febrer de 1930, en el judici de revisió, se li van afegir 20 dies de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar insercions en premsa. En 1931 va ser processat novament, però va ser alliberat després de 10 dies d'empresonament i set de detenció de constrenyiment. El 15 de maig de 1931 es va divorciar a Beauvais d'Eugénie Casteau. Figurava en una llista d'anarquistes del departament de l'Oise aixecada en 1935 i en aquesta època vivia a Milly-sur-Thérain (Picardia, França). Second Casteu va caure malalt; deu mesos després, el 18 de maig de 1935 va morir d'esgotament a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Second Casteu (1876-1935)

***

Emilio Spinaci

- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquest últim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a «sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).

***

Notícia de la detenció d'Eustaquio Teruel Sánchez apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de novembre de 1922

- Eustaquio Teruel Sánchez: El 27 de gener de 1892 neix a la Diputación del Real de Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eustaquio Eulalio Teruel Sánchez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Vázquez. Sos pares es deien Andrés Teruel Ramón i Margarita Sánchez Antoñana. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), en 1919, durant la gran vaga de «La Canadenca», formà part d'un Grup de Defensa Confederal. El novembre de 1922 va ser detingut a La Unión (Múrcia, Espanya) i empresonat a Cartagena, acusat de ser un dels autors d'un atracament a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València (València, País Valencià) el 15 d'aquell mes, juntament amb altres militants (Tomás Cano Ruiz, José María Tadeo Navarro, Francisco García, Francisco Molina i Manuel López Rigar), i en el qual se'n portaren 300.000 pessetes; jutjat per l'Audiència de València els 20 i 21 de novembre de 1928, el fiscal li demanà, d'antuvi, sis anys, sis mesos i un dia de presó major, però finalment retirà la petició i fou alliberat. Entremig, va ser detingut en diverses ocasions, com el 8 de maig de 1923, arrestat a la seu del Sindicat del Ram de la Fusta de Barcelona amb possessió d'una pistola i implicat en l'atemptat contra Josep Arquer a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) des de la seva creació. Després de la guerra civil s'exilià a França i s'instal·là amb sa companya María Loreit a la regió parisenca. En 1970 ingressà a la Residència «La Garenne» de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França). Eustaquio Teruel Sánchez va morir el 13 de març de 1972 a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després. Deixà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili la suma de 2.000 francs.

***

Julián Grimal Díez

- Julián Grimal Díez: El 27 de gener –el 28 de gener oficialment– de 1894 neix a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Grimal Díez. Sos pares es deien Esteban Grimal Clavería, jornaler, i Andresa Díez Visus. Peó en la construcció, en 1923 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser empresonat en diverses ocasions. El 26 de novembre de 1933, en els prolegòmens de l'aixecament anarquista del 8 de desembre d'aquell any, va ser detingut a Osca per «possessió d'explosius» i el febrer de 1935 va ser condemnat, juntament amb sa companya Sacramento María Bernués Estallo, amb qui va tenir tres infants (Florencio, Julián i Aurora), a set mesos de presó per aquest delicte. El desembre de 1934 va ser condemnat per «insults a l'autoritat». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els combats a Osca i pogué passar a zona republicana, però sa companya Sacramento María Bernués Estallo, embarassada, va ser assassinada el 23 d'agost de 1936 a Osca pels feixistes. En 1938 es tornà a casar. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Judes de Sètfonts. Posteriorment s'establí a Peçac de Bordèu (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta. Julián Grimal Díez va morir l'11 de març de 1965 a resultes d'un accident de treball a Merinhac (Aquitània, Occitània). Alguna vegada les seves dades biogràfiques es creuen amb les de son fill Julián Grimal Bernués, presoner de guerra durant la II Guerra Mundial.

Julián Grimal Díez (1894-1965)

***

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

- Joan Gras Puigmartí: El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de gener– de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Josep Gras Puigmartí. Sos pares es deien Valentí Gras Piqué, jornaler, i Àngela Puigmartí Farel. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez.

***

Ángel Santamaría Legaría

- Ángel Santamaría Legaría: El 27 de gener de 1898 neix a Moreda (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Santamaría Legaría. Sos pares es deien Narciso Santamaría Lafuente, llaurador, i Fructuosa Legaría Gambra. Jornaler, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en el moviment revolucionari de desembre de 1933 a Logronyo (Castella, Espanya) i per aquest fet fou detingut. Processat, el procurador li demanà dues penes de mort i finalment fou condemnat per un Tribunal d'Urgència el 13 de març de 1935 a Logronyo a 13 anys, quatre mesos i un dia de presó, més 250.000 pessetes d'indemnització com a autor de l'incendi de l'església de la localitat de San Asensio, i a sis anys de presó per tinença d'explosius. Fou tancat a Logronyo, al monestir-presó de Sant Miquel dels Reis i al Fort de Sant Cristóbal, on es trobava quan l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ángel Santamaría Legaría va ser afusellat per les tropes franquistes, juntament amb altres 20 persones, l'1 de novembre de 1936 al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) i fou enterrat al cementiri de Berriozar.

Ángel Santamaría Legaría (1898-1936)

***

Necrològica de José Foj Puertas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de març de 1984

- José Foj Puertas: El 27 de gener de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Foj Puertas, conegut com Ballovaro. Sos pares es deien Valero Foj i Isabel Puertas. Militant anarquista, es guanyà la vida com a miner. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat. Un cop lliure, fugint del servei militar, passà a França. Més tard va ser detingut, juntament amb son germà Ramón Foj Puertas, també militant anarquista, pels fets revolucionaris de desembre de 1933; jutjat amb altres companys (Francisco Alaiz Canaliz, Vicente Bardají San Juan, Tomás Canaliz Garcés, Isidoro Ferrer Franco, Manuel Lozano Guillén, Antonio Millera Millera, Agustín Poy Alegre i Miguel Senar Burón), el 25 de març de 1934 va ser condemnat a vuit anys de presó per «delicte contra la forma de govern en qualitat d'executor» i tancat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà al seu poble natal i fou president del Comitè Revolucionari local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Les autoritats feixistes l'acusaren de nombrosos delictes. Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'afilià al CNT alacantina. José Foj Puertas va morir el 13 de febrer de 1984 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

Necrològica de Maria Sanromà Mateu apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de setembre de 1957

- Maria Sanromà Mateu: El 27 de gener de 1904 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Sanromà Mateu. Sos pares es deien Ramon Sanromà i Serafina Mateu. Exiliada amb son company, l'anarcosindicalista Joaquín Blasco Palacios, milità en l'«ortodoxa» Federació Local de Castellnou d'Arri de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Maria Sanromà Mateu va morir, després d'una llarga i dolorosa malaltia, el 7 de setembre de 1957 al seu domicili de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de gener

Esdeveniments

Notícia del míting de les Arenes publicada en el diari parisenc L'Univers del 28 de gener de 1902

- Míting a les Arenes: El 26 de gener de 1902 se celebra un míting anarquista a la Plaça de Toros de les Arenes de Barcelona (Catalunya) organitzat per la Federació Obrera. Aquest míting s'emmarcava en la campanya i en la vaga general per reivindicar les vuit hores de feina. A l'acte, presidit per Leopoldo Bonafulla, van intervenir Mariano Castellote Targa; Teresa Claramunt Creus; Joan Company; Pere Guasch; Ramon Homedes Carbó; Tomàs Pujol, en representació de la Societat de Carreters; Estanislau Mas, en nom de l'Art Fabril de Sant Martí de Provençals; Andreu Montesinos; i Jaume Munté. Les intervencions van ser «dures», cridant a la insubmissió a les autoritats, demanant l'abolició del capital i dels exèrcits, i fent una crida a la Revolució Social. Al míting assistiren unes deu-mil persones i tingué repercussions a la premsa estrangera. Dies després, el Jutjat de les Drassanes de Barcelona obrí una investigació oficial per aclarir si la intervenció de Teresa Claramunt Creus era constitutiva de delicte.

*** 

Capçalera del primer número de Par delà la mêlée

- Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

***

Capçalera del primer número d'Alba Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 28 de gener de 1936

- Míting anarquista a l'Olympia: El 26 de gener de 1936 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació anarquista organitzat pel setmanari Tierra y Libertad. Hi intervingueren José Martínez, en representació de les Joventuts Llibertàries de Madrid; Manuel Pérez Fernández, membre de la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona; i els destacat militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Frederica Montseny Mañé i Joan García Oliver. Durant el míting s'exposà l'orientació que havia de seguir el moviment anarquista aleshores, s'aconsellà l'abstenció en les properes eleccions que s'havien de celebrar el mes següent, s'atacà el capitalisme i s'assenyalà el programa a seguir per arribar a la revolució llibertària.

***

Portada del número únic de Vertice

- Surt Vertice: El 26 de gener de 1947 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic Vertice. Giornale individualista anarchico. Aquesta publicació anarcoindividualista de caire filosòfic va ser editada per l'impressor anarquista Lato Latini i hi trobem textos de Giulio Colesanti, Enzo Martucci i Renzo Novatore.

Naixements

Notícia sobre Victor Fages durant el «Procés dels 66» apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 9 de gener de 1883

- Victor Fages: El 26 de gener de 1847 neix a Clarmont d'Erau (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Eugène Victor Fages –el seu llinatge citat de diverses maneres (Fage, Farges, etc.). Era fill de Jean Barthélemy Fages, fabricant de polaines, i de Marie Laget. Militar de carrera en el 67 Regiment d'Infanteria de Línia, va ser greument ferit durant la guerra francoprussiana de 1870-1871 i quedà esguerrat i amb una pensió estatal des del 20 d'agost de 1872. Després de viure a Grenoble (Delfinat, Arpitània), s'establí a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), on treballà en la indústria drapera. En 1880 era un dels principals animadors, juntament amb Pierre Martin (Le Bossu), del grup anarquista «Les indignés» i va ser membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, setmanes abans del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França), que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part d'anarquistes de l'Est de França. Amb Louis Genet i Michel Sala, va ser delegat pel grup «Les Indignés» a la reunió anarquista internacional celebrada entre el 13 i el 14 de d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), sota la iniciativa de la Federació del Jura, que refermava la necessitat de la propaganda pel fet i on ell afirmà que havia fet proves reeixides d'explosions amb nitroglicerina a Viena del Delfinat i que la vaga general revolucionària s'intentaria en aquesta població; aquestes iniciatives no engrescaren els obrers reunits. Va ser el cap d'una coral de Ginebra. Considerat per la policia com a un anarquista perillós, va ser estretament vigilat. Va ser l'atiador d'una subscripció popular, a traves del periòdic lionès Le Droit Social, per a comprar un «revòlver d'honor» per regalar a l'anarquista Pierre Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne (Forez, Arpitània) contra el seu patró Bréchard i que fugí cap a Suïssa. A resultes de les violentes manifestacions d'agost de 1882 dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i de família –fet que implicava deixar de percebre la seva pensió d'invalidesa–, pena que va ser confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió i tancat a la presó lionesa de Saint-Joseph. A principis de 1887 vivia al número 125 del carrer Serpaize de Viena del Delfinat i figurava en un llistat d'anarquistes de la policia amb la qualificació de «perillós». En 1889 va tenir un fill que anomenà Spies, en homenatge a August Spies, un dels «Màrtirs de Chicago», i el desembre organitzà una festa en el seu honor. En 1890 va ser processat per «incitació al crim, al pillatge i a l'incendi», però no va ser condemnat. Vidu de Marie Antoinette Antoulin, es casà amb Marie Joséphine Thouverey. Victor Fages va morir el 21 de gener de 1900 al seu domicili, al número 19 del carrer Drapière, de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

Gérard Lacaze-Duthiers

- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Étienne Marie Joseph Lucien Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, sos pares es deien Étienne Lacaze-Duthiers, professor de Belles Lletres, i Marei Catherine Elina Lapeyre. Va terminar els seus estudis a París (França), llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El 31 de març de 1927 es casà al XIII Districte de París amb Angèle Victoire Quinard, de qui va enviudar. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. El 28 de gener de 1932 es casà al V Districte de París amb Marie Clémence Grandjean. En aquesta època era professor a l'Institut Buffon. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze-Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 al seu domicili del V Districte de París (França).

Gérard Lacaze-Duthiers (1876-1958)

***

Mikhael Guerdjikov (1903)

- Mikhael Guerdjikov: El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada –son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia–, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries –portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà–, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

***

Kees Van Dongen (ca. 1902)

- Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquesta època els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables –Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

Kees Van Dongen (1877-1968)

***

Miguel Giménez Igualada

- Miguel Giménez Igualada: El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Fuego, Inquietudes, Liberación, Nosotros, El Productor Libre, Ruta, Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961), Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

Miguel Giménez Igualada (1888-1973)

***

Arduilio D'Angina

- Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a «actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per «activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra «15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista «Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a «individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per «manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica «Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ell és de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raymond Fosset apareguda en el diari parisenc Gil Blas del 10 de febrer de 1913

- Raymond Fosset: El 26 de gener de 1895 neix a Harfleur (Normandia, França) l'anarquista Raymond Hippolyte Fosset. Sos pares es deien Hyppolite Émile Fosset i Blanche Auger. Es guanyava la vida com a obrer fuster a París (França). Durant la dècada dels anys 1910 freqüentà els locals i les reunions del grup editor de L'Anarchie. El 8 de febrer de 1913, durant una gran batuda policíaca, va ser detingut per agents de la Brigada Mòbil al bulevard de la Chapelle de París; escorcollat a la comissaria de policia pel comissari Masseaux, se li va trobar un revòlver browning, carregadors i nombrosos fullets anarquistes i antimilitaristes, i va ser empresonat preventivament. En aquesta època vivia al número 90 del carrer Amandiers, seu del periòdic L'Anarchie, on també rebia la correspondència. Cridat a files quan la Gran Guerra a Le Havre (Alta Normandia, França), el 27 de febrer de 1915 va ser declarat insubmís. No obstant això, va ser integrat en el I Batalló de Marxa d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Marxà als fronts integrat com a caporal en la Companyia de Metralladores Classe 1915 Sena 3. Donat per mort el 17 d'abril de 1917 en acció de guerra a la «Batalla dels munts de Xampanya», al Mont Cornillet (Prosnes, Xampanya, França), la seva defunció va ser anul·lada per error el 27 d'agost de 1917. L'última època de sa vida la passà a Romainville (Illa de França, França) amb sa companya Marguerite Eugènie Pauchelon. Raymond Fosset va morir el 21 de juny de 1921 a Malakoff (Illa de França, França). En 1923 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena.

***

Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic Alger Socialiste del 4 de desembre de 1931

- Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà –el padrí Carlo combaté amb Garibaldi. Sos pares es deien Charles Aspès, fuster ebenista, i Madeleine Augustine Ducoint; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de «malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

***

Isak Aufseher

- Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer i únic número de Bordeaux-Misère

- Surt Bordeaux-Misère: El 25 de gener de 1890 surt Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del setmanari anarquista Bordeaux-Misère. Organe des Révoltés. Aquesta publicació va ser editada pels anarquistes Antoine Antignac i Paul Boutin i també hi va col·laborar el polític antisemita Charles Bernard, aleshores regidor de districte de Bordeus. Curiosament portava publicitat. Només va poder sortir aquest número.

***

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provable és que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif del 25 de gener de 1914

- Míting a Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer míting obrer a la «plaça de sobirania espanyola» de Melilla (Nord d'Àfrica). L'acte, organitzat per la Societat Obrera «La Defensa», se celebrà al Teatre Alfonso XIII de la ciutat. De tendència anarquista, «La Defensa» havia estat fundada el setembre de 1913 per Paulino Díez Martín. En aquella època Melilla estava sota administració militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni social dels vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el permís per fer el míting per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez Jordana va ser tot un èxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar presidit per Victoriano Mairena, aleshores president de «La Defensa», i actuaren com a secretaris Pedro Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel Merino, que centrà la seva intervenció en la manca de treball, en l'alça dels preus dels articles de primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El capità de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán assistí al míting com a responsable de l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el sabater José Estapé, segon dels oradors del míting, va ser «invitat» a callar-se quan es va sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena, qui atacà els arrendadors i proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien rebaixat les rendes. Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de finques urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers; desgravació de duanes i arbitris de materials de construcció procedents de la península com a mitjà de facilitar les edificacions i posar fre als abusos dels propietaris; desgravació o municipalització del mercat, únic mitjà d'abaratir els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un termini de dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la vaga. Al final del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap incident, es va fer una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts en el naufragi de la barca Pepe y sus hermanos.

***

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923

- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener–, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia: «He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

Atemptat contra Varela (25 de gener de 1923)

***

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston (Massachusetts, EUA), se celebra un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per demanar un judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la feminista Elisabeth Gurley Flynn, de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió Nord-americana per les Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James Ettor (Smiling Joe), dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que parlà en anglès; i el professor i periodista de la publicació llibertària La Notizia Felice Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco & Vanzetti», que ho va fer en italià.

Naixements

Foto policíaca de Casimir Pennelier (16 de març de 1894)

- Casimir Pennelier: El 25 de gener –el certificat de defunció cita erròniament el 5 de gener– de 1858 neix a Belleuse (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista Casimir Arthur Pennelier –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Pennetier. Sos pares es deien Casimir Philidore Pennelier, batedor de grans, i Marie Rose Hortence Delahaye, teixidora. Es guanyà la vida com a passant d'algutzir judicial. En els anys vuitanta vivia al número 58 del carrer Réamur de París. En aquesta època fou responsable del grup anarquista «Les Insurgés» (Beluze, Hacker, Prosper, Thomas, etc.). També formà part del grup «L'Aiguille», fundat el juny de 1882 per Louis Duprat, entre d'altres. A partir de 1884 va ser controlat per la policia com a «militant perillós». En 1886 distribuïa el periòdic Le Forçat du Travail en les reunions públiques i l'estiu d'aquell any participà en les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», creat el maig per Alexandre, Diamisis, Louiche i Mareuil. També assistí en aquests anys a les reunions de la «Lliga dels Antipatriotes». Durant la primavera de 1889 sembla que va ser exclòs amb altres del grup «Terre et Liberté», acusat de confident de la policia. En 1887 va ser un dels primers adherits, amb Gustave Leboucher i Jean-Baptiste Louiche, a la Cambra Sindical de Manobres del departament del Sena. En 1888 era membre del Grup Anarquista de Belleville (Boutin, Cochery, Diamisis, Roussel, etc.). A finals de febrer de 1888 proposà una reunió a celebrar a la Sala Rivoli, amb el suport de Louise Michel, per a exigir l'amnistia de Antoine Cyvoct i de Charles Gallo, aleshores condemnats a mort; la reunió finalment se celebrà a la Salle du Commerce amb la participació d'unes set-centes persones. A finals de març de 1888 participà en el boicot d'un míting boulangista a la Sala Rivoli. El juny de 1888 assistí a la Sala Bourdel a una reunió convocada per a crear un grup que agrupés militants de diverses zones de la regió parisenca (Belleville, Les Lilas, Le Pré Saint Gervais i Pantin), que rebé el nom de «Grup Anarquista de Belleville», on participaren anarquistes, dissidents blanquistes, possibilistes i independents, i el qual decidí editar el petit opuscle Le catéchisme anarquiste per a distribuir a tota la família socialista. El juliol de 1888 participà activament en la difusió de la gran vaga de terrelloners. A finals de 1888 assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. Durant la tardor de 1889 fou candidat abstencionista pel III Districte de París. L'estiu de 1891 criticà durament diversos companys (Chatel, Cholin, Faure, etc.) que havien organitzat reunions contradictòries amb mossèn Jouet, jutjant que feien el joc al clericalisme. En aquesta època vivia al número 71 del Faubourg Saint-Martin, on es celebraven les reunions del Grup Anarquista del X Districte i on es tenia la intenció de fundar una biblioteca i de muntar una petita impremta. En 1892 militava en la «Lliga dels Antipropietaris» i durant la primavera d'aquest any criticà els atemptats de Ravachol, considerant que desacreditaven el moviment anarquista i afavorien la seva destrucció per part de l'Estat. El 16 de març de 1894 va ser detingut i fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Récollets de París. Com a llibertari, va ser nomenat secretari del Sindicat de Passants d'Algutzir Judicial i formà part del comitè de la vaga general que va ser elegit pel V Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà el setembre de 1900 a París. Durant la tardor de 1900, ben igual de Jean Grave, es mostrà partidari de la creació d'un Buró Internacional Anarquista. El 9 de gener de 1903 va ser nomenat membre de la comissió d'administració de La Voix du Peuple en representació de la Secció de Borses de la CGT. En 1903 era secretari del Cercle Amical d'Empleats i aquest mateix any fundà el Sindicat de Llogaters, que reprengué l'estratègia de la dissolta «Lliga dels Antipropietaris», però al qual donà un programa jurídic i una organització corporativa; aquest sindicat, del qual va ser nomenat secretari, s'adherí a la CGT i llançà una campanya contra els allotjaments insalubres, sense oblidar els desnonaments «à la cloche de bois» –fer discretament la mudança dels companys i companyes que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. El 20 de gener de 1904, com a gerent-impressor de La Voix du Peuple, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de l'Aube a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) a dos mesos de presó per «injúries a l'exèrcit» i va fer apel·lació de la sentència. En 1906 un informe policíac dubtava de de la realitat de tots aquests sindicats, que segons aquest, eren organitzacions fictícies creades ad hoc per a obtenir la subvenció anual de l'Ajuntament de París. La darrera etapa de sa vida treballà de comptable i visqué al número 18 del carrer Bouchardon de París. Casimir Pennelier va morir el 13 de juliol de 1907 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

- Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa «Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la seva època. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Article de Chalam Dabi publicat en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux del 10 d'octubre de 1908

- Chalam Dabi: El 25 de gener de 1886 neix a Tunis (Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia) l'anarquista Chalam Dabi, també conegut com Charles Dabi. Es guanyava la vida com a taquígraf i empleat de comerç. En 1908 fou corresponsal de Tunísia per al periòdic anarquista Les Temps Nouveaux. Per la seva militància, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment s'instal·là a París (França). El febrer de 1913 passà l'examen de taquigrafia i el mes següent va ser acceptat com a membre de l'Association Syndicale Interméthodique de Sténo-dactylographes (Associació Sindical Intermetódica de Taquígrafs i Dactilògrafs, també coneguda com «Alliance Sténographique»), apadrinat pel seu president G. Sénéchal. En 1919 sembla que abandonà la capital francesa. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de François Masbatin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de desembre de 1914

- François Masbatin: El 25 de gener de 1887 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista François Masbatin, que va fer servir el pseudònim Nitsabam. Era fill de Feréol Masbatin, paleta, i de Marguerite Chabard. Treballava d'obrer emmotllador de porcellana. Entre 1905 i 1907 col·laborà, sota el pseudònim Nitsabam, en el periòdic anarcocomunista de Llemotges L'Ordre i entre 1908 i 1911 en L'Ouvrier Céramiste, també de Llemotges, amb articles sobre la indústria de la porcellana. A principis de 1910 va ser un dels animadores, amb altres companys (Darsouze, Lansade, Meunier, Pouyard, etc.), del Grup Llibertari de Llemotges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Llemotges amb Clémence Juliette Sabordy. En aquesta època era infermer militar i vivia al número 32 del Chemin de Beaupuy. Vidu, el 15 de juliol de 1919 es casà a Joué-lès-Tours (Centre, França), ciutat on vivia, amb la brodadora Mathilde Germain. El maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Federació de la Ceràmica de la Confederació General del Treball (CGT). Entre el 25 i el 30 de juliol de 1921 participà en el XVI Congrés de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 col·laborà en L'Humanité. Quan l'escissió sindical, el seu sindicat s'adherí a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En el congrés de la Unió Departamental celebrat el 15 de juliol de 1923 formà part de la minoria anarcosindicalista que s'oposà sense èxit a l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). A finals de 1924, quan els llibertaris abandonaren la CGTU controlada pels comunistes, el Sindicat de la Ceràmica, del qual era secretari, es passà al sindicalisme autònom integrant-se en la Unió Sindical Autònoma (USA), que restarà vigent fins a la reunificació de 1935. L'agost de 1925 abandonà la secretaria del seu sindicat. Posteriorment treballà d'empleat en el servei d'aigües de l'Ajuntament de Llemotges. François Masbatin va morir el 30 de maig de 1942 al seu domicili, al número 37 del carrer Clos les Brunes, de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Gaston Michau aparaguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de febrer de 1931

- Gaston Michaud: El 25 de gener de 1890 neix a Argenton-sur-Creuse (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gaston Alphonse Michaud, conegut com Gaston Britel i Spartacus. Sos pares es deien Alphonse Michaud, carnisser, i Lucie Britel. Es guanyà la vida treballant de pintor decorador. El 9 d'octubre de 1911 començà a fer el servei militar a Le Blanc (Centre, França) i en acabar la mili visqué a París (França), al número 1 del carrer Pont Neuf. El 3 d'agost de 1914, ja començada la Gran Guerra, va ser enviat als fronts, però poc després, el 8 de setembre de 1914, va ser capturat pels alemanys a Fère-Champenoise (Xampanya, França) i enviat com a presoner militar a Erfurt (Turíngia, Alemanya), d'on va ser repatriat l'1 de gener de 1919. En 1921 el trobem a Saint-Cyr-sur-Morin (Illa de França, França). En 1928 vivia a l'avinguda Voltaire de Biarritz (Lapurdi, País Basc) i era secretari provisional de l'Agrupament Federalista de Sindicalistes del Sud-oest (Gironda, Les Landes, Baixos Pirineus, Òlt i Garona, i Gers). A finals de 1928 era membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El febrer de 1930 s'instal·là a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània). Va ser membre de la Unió de Propagandistes Antireligiosos (UPA) i va ser candidat antiparlamentari a les eleccions legislatives del 14 de desembre de 1930. En 1930, amb Henri Sénéquier, organitzà mítings a Canes i Valàuria. Sense feina, en 1931 va ser un dels animadors el Comitè de Desocupats d'Antíbol (Provença, Occitània). El 20 de febrer de 1931 organitzà una reunió pública en ocasió de la Jornada contra la Desocupació; detingut, va ser inculpat per les autoritats de «provocació al robatori i al pillatge amb la finalitat de propaganda anarquista» després d'haver aferrar el 18 de febrer cartells on es feia una crida a la revolta i al saqueig. Jutjat per aquest fet, i després de reivindicar la paternitat d'aquests cartells, el 24 de març de 1931 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grassa (Provença, Occitània) a quatre mesos de presó amb llibertat provisional. En 1932 publicà el fullet L'Église?... C'est la guerre. Entre 1932 i finals de 1936 fou l'administrador de les «Editions du Travailleur Libertaire», que publicà set fullets dels quals va ser l'autor (Vérités et mensonges du bolchévisme, Vers l'anarchie par le communisme libertaire, À l'anarchie, les paysans, La vraie laïcité, Le communisme libertaire, Une bonne rencontre, Qu'est ce que la Fédération communiste libertaire). Formà part de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de l'UACR, i assistí al seu I Congrés, celebrat entre el 24 i el 25 de desembre de 1934 a la Sala Lejeune de París. En 1935 es va veure implicat en el «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el seu domicili va ser escorcollat. El 24 de gener de 1937 presidí un míting en suport de la Revolució espanyola celebrat al cinema Capitole, on assistiren unes vuit-centes persones, que comptà com a orador Lucien Huart i on es projectà un documental sobre la «Columna Durruti» comentat per Louis Mercier Vega (Ridel). En 1937, a Niça (País Niçard, Occitània) –vivia al domicili d'Eleonore Tessier, al bulevard Mac-Mahon–, era secretari de la Federació Comunista Llibertària (FCL) dels Alps Marítims i militava en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i en la Joventut Anarquista Comunista (JAC). En aquesta època col·laborà, amb el seu nom o amb el seu pseudònim de Gaston Britel, en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, Le Flambeau i Le Libertaire. En la primavera de 1938 era secretari de la CGTSR de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània) i fou delegat de Niça i de la regió al Congrés Regional d'aquesta organització celebrat entre el 2 i el 3 de juliol a Toló (Provença, Occitània). Sembla que és l'autor del text La révolution sociale par la baisse des prix, publicat el gener de 1939 a Toló per la 28 Regió de la CGT-SR en la col·lecció «Cahiers du Travailleur Libertaire». Després de la II Guerra Mundial fou gerent de la «Communauté du Plascassier» i milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En aquesta època vivia al número 10 del carrer Rostand d'Antíbol i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Libertaire. En 1950 publicà els fullets Les contes du berger. Ses méditations... i Périr ou distribuer, ou Du governament des gens à l'administration des choses, i en 1951 La foire aux ânes, ou De l'abolition du salariat, que ha estat reeditat en diferents ocasions i traduït al castellà. Després de ser marginat en 1952 de la FA pels partidaris del comunisme llibertari de Georges Fontenis, col·laborà en Contre Courant, de Louis Louvet, i en Boum (posteriorment Écho Libertaire), el butlletí dels Grups Anarquistes Normands al voltant d'Aurélien Dauguet. El 12 de març de 1960 es casà a Esperacedes (Provença, Occitània) amb Marie-Jeanne Catherine Rollino. En 1964 publicà el llibre De la mythologie marxiste-léniniste i en 1967 De la démocratie politique à la démocratie économique ou De l'État à l'administration des chose. En 1970 encara militava en la CNTF. Gaston Michaud va morir el 19 de març de 1970 a Esperacedes (Provença, Occitània). Pòstumament, en 1972, es publicà la seva obra La laïcité.

***

Notícia de la detenció de Manuel Juan Juan apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 29 d'agost de 1937

- Manuel Juan Juan: El 25 de gener de 1893 neix a Albatera (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Juan Juan. Sos pares es deien Manuel Juan i Teresa Juan. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de calderer i en 1911 la Societat de Calderers de Ferro on militava s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sembla que a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) formà part del grup anarquista «Los Antijudas», fundat a mitjans de 1911, i encapçalà el Comitè Pro-Presos a començament de 1912. A mitjans d'aquest any, sembla que fou un dels fundadors del periòdic Liberación, iniciativa sorgida de diverses agrupacions llibertàries de la localitat. En 1915 defensà una de les ponències del III Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) celebrat a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya). Insubmís al servei militar, va ser detingut i deportat entre 1916 i 1920 a una companyia disciplinària al Marroc. De bell nou a Barcelona, milità en la Secció de Calderers del Sindicat del Metall de la CNT, aleshores clandestí. Sempre rebutjar ocupar càrrecs de responsabilitat orgànica argumentant que s'estimava més militar en la base. Inscrit en les llistes negres de la patronal, patí en nombroses ocasions el boicot d'aquesta i tingué dificultats per trobar feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava en un taller de metal·lúrgica, al número 8 del carrer Vila i Vilà, i amb altres companys organitzà el Taller Confederal Núm. 1 («Llibertat i Progrés»), on, després de contactar amb Eugenio Vallejo Isla, membre de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de Siderometal·lúrgica, començà la fabricació col·lectivitzada de camions cisterna blindats per al front, i amb Vicente Pérez Viche (Vicente Pérez Combina) els camions dels Serveis d'Higiene i Salut Pública de Barcelona. En 1937, després d'una comissió confiada pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona, on els comunistes el volgueren inculpar de «sabotatge i destrucció de material de guerra». Hi va romandre des del 29 d'agost fins el 8 d'octubre, oficialment processat per «adhesió a la rebel·lió». Gràcies a la intervenció del seu amic Amador González, membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser finalment posat en llibertat. Continuà gestionant el Taller Confederal Núm. 1 fins a la Retirada, moment en el qual passà a França. Aconseguí reunir sa família dispersada i s'establí a Fumel (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou un dels organitzadors d'un grup artístic, amb sa companya Amparo, que s'encarregava d'elaborar el vestuari, creat per a recollir fons per als malalts, els necessitats i els presos. Més tard s'instal·là a Châtillon (Illa de França, França). Sa companya fou Desamparados Fort Castelló. Després de patir dues operacions a l'estomac, Manuel Juan Juan va morir el 17 de novembre de 1966 a l'Hospital Vaugiraud de París (França). Deixà inèdites unes memòries, Datos para la historia de un desgraciado.

Manuel Juan Juan (1893-1966)

***

Aristide Giannini

- Aristide Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta Tognarelli. El 5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una carta enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del Cercle Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana, Itàlia). Per qüestions de feina emigrà d'antuvi a França i després a Albània i a primers dels anys vint s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la semblança biogràfica enviada per la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia) indicava que durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions revolucionàries. El 14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc públic de San Terenzio (Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia reprès un feixista amb les següents paraules: «Què fas amb aquesta insígnia, avui, que aquest símbol s'està morint de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del feixisme» (fascio littorio), va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana (Ligúria, Itàlia) que no podia retornar a la província de La Spezia. El febrer de 1938 va ser inclòs en el llistat de «terroristes perillosos» de la província de Massa i Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les autoritats feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de la Policia anotava que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Domènec Bachero Piñón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Domènec Bachero Piñón: El 25 de gener de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Bachero Piñón, també citat amb el seu nom en castellà com Domingo Bachero Piñón. Sos pares es deien Pascual Bachero i Clara Piñón. Militant del Sindical Únic del Ram la Pell de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents ocasions. L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel Farreras Munner, Josep Gardeñas Gil (Petroli), Elisa Gimeno, Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera Ordeix i Esteban Turó, del comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de Catalunya (OPAC), promoguda per la CNT, però que no comptà amb el suport de la FAI. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució milità en el Sindicat Únic de la Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va ser posat en llibertat vigilada i continuà militant en la CNT clandestina, fet pel qual patí diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de març de 1965 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat l'endemà al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 de febrer de 1954

- Josep Ribé Soperas: El 25 de gener de 1895 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquesta època realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Victorino Blanco Rodríguez (27 de novembre de 1925)

- Victorino Blanco Rodríguez: El 25 de gener de 1896 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Victorino (o Victoriano) Blanco Rodríguez. Era fill de Zacarías Blanco i Fermina Rodríguez i tingué un germà petit, Félix Blanco Rodríguez, també militant llibertari. Refugiat a França, en 1925 formava part del Grup Pro-Presos de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França), en el qual també estava integrat son germà Félix, sota el nom de Francisco Díez Delgado, i Hermenegildo Salvador. Vivia al número 21 del carrer d'Aubry i, des d'octubre de 1925, al número 79 del carrer Henri Durre de Raismes, treballant a l'empresa siderúrgica «Escaut-et-Meuse» d'Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons informes policíacs, efectuava nombrosos desplaçaments a Mons (Hainaut, Valònia). El 30 de desembre de 1925 se li va decretar l'expulsió de França, mesura que li va ser notificada el 12 de gener de 1926 a Raismes. Son germà Félix i Salvador també van ser expulsats. La policia sospità que durant la primavera de 1929 es trobava a Aubervilliers (Illa de França, França), vivint al número 58 del carrer Fort, sota el nom de Nicolás Gil García, i que havia marxat cap a Narbona (Llenguadoc, Occitània), on va ser buscat per la policia sense èxit. A principis de 1931 va ser buscat infructuosament a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on residia amb son germà Félix. Sembla que els dos germans retornaré a la Península en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1934 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Pontevedra (Pontevedra, Galícia) a quatre mesos d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en el Batalló «Astúries» Núm. 6 de Santander (Cantàbria, Espanya). Malalt, el 15 de març de 1937 va ser donat de baixa a l'Hospital de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

***

Cartell de la conferència de García Oliver

- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'un òrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

- Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago. Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie Désvarenne. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als «proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció «L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais –també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1882 participà en la fundació del periòdic L'Alarme de Lió i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a Ginebra, on tenia contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En aquesta època sembla que assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

Antoine Perrare (1841-1912)

***

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914

- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.

***

Necrològica d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'octubre de 1922

- Édouard Lapeyre: El 24 de gener de 1854 neix a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) l'anarquista Pierre Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts citen erròniament el nom Clément que no surt a cap registre. Sos pares es deien Léon Lapeyre, propietari, i Séraphine Ferriès. Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del Migdia i vivia al número 140 del carrer Billaudel de Bordeus (Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquesta època viva al número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril de 1892, arran d'una agafada preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va ser detingut a les oficines on treballava, però va ser posat en llibertat després de l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran nombre de publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1892 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava d'arribar, amb els companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en el moment de la detenció portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini, Guilbert, etc.), un text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell electoral anarquista. Processat per «associació criminal», el seu cas, ben igual que el dels seus companys, el 27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897, sota el títol «Notre oeuvre», començà a publicar en Le Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra anarquistes». El 5 d'agost de 1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per «robatori»; jutjat, va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de presó. El 24 de juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània, Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut Dire de Sébastien Faure, de qui era íntim amic. En 1921 va publicar el fullet Esquisses et portraits. En 1922 col·laborà, amb una secció pròpia («Simples aperçus»), en La Revue Anarchiste. Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de 1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets (Aquitània, Occitània). Deixà un «testament filosòfic», que va ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le Libertaire del 6 d'octubre de 1922.

Édouard Lapeyre (1854-1922)

***

Foto policíaca d'Alphonse Ochart (22 de gener de 1894)

- Alphonse Ochart: El 24 de gener de 1856 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) l'anarquista Alphonse Appolinaire Ochart. Sos pares es deien Louis Alexandre Nicolas Ochart, sabater, i Lucie Euphémie Justine Dilian, i tingué sis germanes. Es guanyava la vida com a sabater, igual que son pare. Vidu amb tres infants, vivia en concubinat amb Clémentine Jacquet (o Jaglet) al número 38 del carrer de l'Espérance del XIII Districte de París (França). D'antuvi fou partidari del socialisme revolucionari de Paul Brousse, però a partir de novembre de 1892, després d'haver empleat i albergat el llibertari Alexandre Bonnard, es declarà anarquista. El 22 de gener de 1894 la policia va detenir Bonnard al seu domicili i durant l'escorcoll d'aquest hi trobà dins l'estufa una gran quantitat de papers a mig cremat i pogué decomissar un número de Le Père Peinard, dos exemplars de Le Proletaire i un suplement de La Révolte. Ochart fou detingut i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, encara que el 3 d'abril d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut en una agafada i durant l'escorcoll del seu domicili, al número 4 del carrer Buot del XIII Districte de París, la policia troba a l'habitació una llibreta de notes, un escrit titulat Le vin de Marsala, retalls de premsa sobre anarquisme, un número de Le Chambart i un altre de La Révolta, la cançó Le château du diable i una carta; a més, a la sala que servia de taller de sabateria la policia trobà un número del periòdic Les Trois Huit i al soterrani sis números de Le Père Peinard. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i justificà la presència de periòdics anarquistes perquè «en feia col·lecció». Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però va ser alliberat el 6 de juliol. Va gaudir de nombrosos testimonis favorables de veïns i d'artesans per als quals havia treballat, i fins i tot d'un diputat, que el considerava «un obrer laboriós i un fervent republicà». Posteriorment el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió de Guglielmo Cuccioli publicada en el diari suís de Poschiavo Il Grigione Italiano del 10 de febrer de 1900

- Guglielmo Cuccioli: El 24 de gener de 1870 neix a Viterbo (Laci, Itàlia) l'anarquista Guglielmo Cuccioli, també conegut com Guillaume Cuccioli, i que va fer servir els pseudònims Barba i Leopoldo Celatti. Sos pares es deien Francesco Cuccioli i Maddalena Bignini. Es guanyava la vida treballant de modelador en cera. Qualificat com a «anarquista perillós de caràcter molt violent i audaç» per les autoritats italianes, va ser condemnat per «incendi» i denunciat en diferents ocasions per «incendi, rebel·lió i violències». El desembre de 1893 va ser processat a Viterbo per «pertinença a associació criminal». El gener de 1894, a Nàpols (Campània, Itàlia), intentà embarcar-se cap a Alexandria (Egipte), juntament amb el fotògraf anarquista Adolfo Fortini, però amb por de ser detingut va canviar de plans i passà a França amb el passaport d'un tal Ezzelino Magni. Es refugià a Niça (País Niçard, Occitània), al domicili de son oncle Benigno Besigui, fonedor. Entre 1897 i 1898 col·laborà en el setmanari anarquista d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione. Periodico socialista-anarchico. El 19 de gener de 1900 es va decretar la seva expulsió de Suïssa per «incitació als treballadors a dur a terme el derrocament violent de les institucions del seu país per mitjans criminals», després d'haver participat amb altres companys en l'edició de l'Almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900. En 1900 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França de la policia amb residència desconeguda. En 1901 s'exilià a Londres (Anglaterra), on formà part del nucli anarquista al voltant d'Errico Malatesta. Entre 1902 i 1903 participà en el grup editor del periòdic anarquista londinenc La Rivoluzione Sociale. Periodico socialista-anarchico. El setembre de 1902 va ser un dels signants, amb altres destacats anarquistes (Capelli, Carrara, Cenci, Corio, Curetti, Giovanni Defendi, Enrico Defendi, Felici, Frigerio, Folli, Galassini, Goldoni, Magnoni, Malatesta, Mariani, Quarantini, Carlo Rossi i Giulio Rossi), del manifest «Agli Anarchici di Lingua Italiana», editat per Carlo Frigerio. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)

- Jean Billot: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Jean Billot. Era fill natural de la jornalera Jeanne Billot i va ser surat per l'Assistència Pública del departament de Cher. A Bourges residí al número 56 del carrer Petit Charlet i milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou, amb Silvain Marchand, animador del grup «La Jeunesse Libertaire». Es guanyava la vida fent d'electricista. Posteriorment s'establí a París (França), on visqué al carrer Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el març de 1894 de La Révolte. El més segur és que sigui el mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les eleccions municipals del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI Districte de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI, XII i XX districtes parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques Bonhomme. Fou l'administrador del setmanari La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant, el primer número del qual sortí el 27 de maig de 1893. Durant l'estiu de 1893 participà en la campanya abstencionista portada a terme per a les eleccions legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat. Sembla que després retornà a Bourges, encara que mantingué contactes amb els companys parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon. El 21 d'octubre de 1897 es casà al XI Districte de París amb Joséphine Vogues. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'André Lesbros apareguda en el diari marsellès Le Sémaphore de Marseille del 4 d'agost de 1900

- André Lesbros: El 24 de gener de 1871 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista il·legalista André Louis Lesbros. Era fill de Rémy Alexandre Lesbros, xofer, i de Marie Caroline Alloard, planxadora. Es guanyava la vida treballant d'adober a Marsella. El 14 de novembre de 1892 va ser cridat a files i incorporat en el 79 Regiment d'Infanteria de Línia i el 6 de maig de 1894 va ser llicenciat. En 1898 vivia al número 6 del carrer Grand-Puits de Marsella i en aquesta data freqüentava els grups anarquistes, presidint reunions públiques. Estava inscrit en el registre de vigilància de la policia. En 1899 s'establí al domicili de son padrastre, al barri del Pey Blanc d'Ais de Provença (Provença, Occitània). En aquesta època es feia amb son germà Joseph Lesbros, simpatitzant anarquista. El 3 d'agost de 1900 va ser condemnat a Ais de Provença pel Tribunal de les Boques del Roine a cinc anys de reclusió i 10 anys de prohibició de residència per un robatori comès el 26 d'abril de 1900 en una oficina de la «Compagnie des Messageries Martitimes» amb un botí de 1.174 francs; en aquest judici també van ser condemnats els seus còmplices J.-B. Ambielle (cinc anys) i Ferras (tres anys). En 1902 va ser traslladat de la presó d'Ais de Provença a la Presó Central de Riam (Alvèrnia, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser exclòs de servir a l'exèrcit i el 15 de juny de 1917 va ser militaritzat a les fàbriques Watrigant de Marmagne (Centre, França). El 8 de maig de 1926 es casà a Marsella amb Marie Louise Arène. André Lesbros va morir el 29 de juliol de 1951 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia d'una de les moltes detencions d'Arnold Bandelier publicada en el diari de Besançon La Dépêche Républicaine de Franche-Comté del 9 de setembre de 1907

- Arnold Bandelier: El 24 de gener de 1874 neix a Beaucourt (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Arnold Édouard Bandelier –a vegades citat erròniament Baudelier–, conegut com Katiki o Katestky. Era fill de François Bandelier, obrer fabril, i de Julie Blanchot, domèstica. Es dedicava, amb Ernest Marcot, a vendre el periòdic anarquista Le Père Peinard pels carrers. Entre 1890 i 1897 patí més d'una quinzena de condemnes per diversos motius (robatori, rebel·lió, embriaguesa, ultratges). En 1893 estava inscrit en un llistat de sospitosos anarquistes del Territori de Belfort. El 6 de juliol de 1894 va ser condemnat a dos mesos de presó per «cops i ferides» recíproques amb l'anarquista Paul Édouard Hubner (Sabot), també venedor de Le Père Peinard, que va ser condemnat a 15 dies de presó. Cridat a files en 1894 va ser declarat insubmís i el 17 de març de 1895 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó. L'1 de gener de 1896 va ser integrat en el 5 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i posteriorment al Regiment d'Infanteria de Belley (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1900 i 1914 patí més d'una quarantena de condemnes, gairebé totes al Territori de Belfort, per diversos motius (cops i ferides, violències, ultratges a la força pública, embriaguesa, trencament de tanques, escàndol públic, possessió d'armes prohibides, contraban, delicte de premsa, etc.) que implicaren curtes i llargues penes de presó. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diverses unitats militars, fent la campanya contra Alemanya fins el 21 de gener de 1919. L'1 d'octubre de 1920 es va veure lliure de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carta d'Esther Diener a Max Nettlau on li notifica la defunció de son company (IIHS - Amsterdam)

- Esther Diener: El 24 de gener de 1877 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Esther Diener, també coneguda com Esther Hotz, pel llinatge de son company. Era filla d'Auguste Diener, sabater, i de Marie Honorine Chauvin, cosidora de botines i tapissera, i tingué una germana, l'anarquista individualista Marie Diener (Marie Kugel), companya de Lucien Ernest Juin (E. Armand). Entre el 30 d'agost i l'11 de setembre de 1915 va estar empresonada a Ambrun (Provença, Occitània) per «declaracions antimilitaristes» –en entrar a la presó declarà com a religió «lliurepensament». El 14 de desembre de 1931 es casà a Marsella amb l'anarquista Charles Édouard Hotz (Édouard Rothen). La parella albergà al seu domicili, a la finca «L'île de France», al Chemin des Sables Jaunes del barri de Saint-Julien de Marsella, companys anarquistes, entre ells Max Nettlau en 1934. En morir son company en 1937, va conservar el seu arxiu i la seva hemeroteca, que finalment donà a l'Institut Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam (Països Baixos); el conjunt dels seus llibres els va donar a la Biblioteca Municipal de Marsella. Annie Adama van Scheltema, bibliotecària de l'IIHS encarregada dels arxius de Marx Nettlalu, passà temporades al seu domicili. Esther Diener va morir el 6 de gener de 1958 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Paul Maxime Découée

- Paul Découée: El 24 de gener de 1881 neix a La Possonière (País del Loira, França) l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime Découée. Sos pares es deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i Augustine Jeanne Raujoux. S'instal·là a París (França) amb la intenció d'esdevenir pintor artístic i l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es guanyà la vida recitant poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles anarquistes. El 20 de setembre de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents» que acabaven de detenir l'anarquista Albert Joseph (Libertad) quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat, fou condemnat a sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III Brigada de Policia. El 14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor Piéré, secretari del grup anarquista «La Solidarité», al carrer Ursulines de Saint-Denis (Illa de França, França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori d'un sac de carbó en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per «robatori amb efracció» i tancat a la presó parisenca de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de 1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué la intenció de fundar amb dos companys una petita colònia llibertària per Fontainebleau (Illa de França, França), però finalment s'enemistà amb ells i s'instal·là al domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un franc el milenar. El març de 1901 aconseguí feina de retocador en un taller fotogràfic i s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on vivien altres anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va ser una època on visqué en la més extrema de les precarietats, passant fam. El 26 d'abril de 1901 el confident Rond denuncià que volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver para usar-lo si era detingut. Projectava «donar un cop» per a procurar-se diners. En un informe del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia, segons informes de Rond, es deia que havia aconseguit productes químics i que consultava obres de química a la Biblioteca Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe, s'havia procurat un gresol per a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901 Fouquet ordenà l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de periòdics i exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79 de la carretera de Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França), que el tenia contractat i l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge Leydet, per «possessió i fabricació d'enginys explosius». Interrogat pel comissari, i després pel jutge, reconegué haver fabricat bombes a base de clorat de potassa, d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat. L'anarquista Eugène Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel Almereyda, que havia participat en aquests experiments químics, també va ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça Voltaire. En una carta enviada per Libertad al diari L'Aurore del 10 de juny de 1901 defensava Découée i denunciava la manipulació a la qual havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema misèria obligant-lo a redactar una confessió. El 25 de juny de 1901 Découée i Vigo van ser condemnats pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor d'edat, purgà la pena a la presó de La Petite Roquete, mentre Découée va ser reclòs a Fresnes. Gracies a la intervenció de nombroses personalitats properes als cercles llibertaris davant el president del Consell de Ministres i el ministre de l'Interior, s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del final de la seva pena. En sortir de la presó, restà constantment vigilat per agents de la III Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i portà una vida inestable, canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902 va ser detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una taverna amb una moneda falsa de cinc francs; en el moment de la detenció portava una navalla automàtica i una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per «emissió de falsa moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de robatori». Declarà ser artista pintor i haver treballat recentment en la Unió Artística de Clichy (Illa de França, França). El febrer de 1903 el Ministeri de la Guerra informà la Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional després d'abandonar el seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Entrà a fer feina en Le Libertaire i restà allotjat uns dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per «entrebancar el lliure exercici del culte» a l'església d'Aubervilliers, juntament amb nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent Tailhade, que volien impedir el sermó de mossèn Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent Foureur, qui va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant els domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja (Valònia), on es va presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una reunió celebrada a Cité d'Agoulême de París, l'anarquista Henriette Roussel va llegir una carta de Découée on notificava la seva expulsió de Bèlgica i el seu intent d'arribar a Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta al seu favor, però recaptà pocs diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles llibertaris. Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels companys que li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va incorporar al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre, França), però retornà el 24, declarant haver estat llicenciat definitivament. S'instal·là amb sa companya Marie Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor amateur. A finals de febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri Chapey al local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per demanar explicacions a Libertad que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser condemnat a sis mesos de presó per «temptativa d'estafa». En aquesta època continuava vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del carrer Cités, i posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser arrestat a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) després d'haver intentat pagar la seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat a la comissaria amb son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme començà a escorcollar-lo, agafà un revòlver i disparà un tret a boca de canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe Périn; un gendarme que vingué com a reforç, es llançà sobre ell per a desarmar-lo i el posà boca avall sobre la taula, però aconseguí ficar-se el canó de la seva arma a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser escorcollat i es trobaren pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la fabricació de monedes falses i 400 francs en or.

***

Robert Delon (París, 1911)

- Robert Delon: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de juny– de 1885 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista, i després anarcocomunista, Robert Charles Delon. Era fill d'Émile Delon, empleat comptable, i de Pauline Noémie Mathilde Payan. Després de fer reeixidament els estudis primaris, assistí al Liceu Jean-Baptiste Say un anys. Posteriorment treballà en una fàbrica de joguines, d'on va ser acomiadat per distribuir joguets entre els infants més necessitats. El setembre de 1908 va ser llicenciat del servei militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i aquest mateix any freqüentà els cercles anarquistes individualistes. El 27 d'octubre de 1908 va fer la conferència «L'éducation anarchiste», al local del Grup Anarquista de Vanves-Malakoff-Issy-Clamart radicat a Vanves (Illa de França, França). L'abril de 1909, en ocasió de la creació de la Federació Revolucionària (FR), signà l'article antiorganitzacional «Devons-nous nous fédérer?» publicat el 6 de maig de 1909 en L'Anachie, on es posicionava en contra de l'FR. No obstant això, el 4 de juny de 1911 esdevingué tresorer de la Federació Revolucionària Comunista (FRC), en substitució de Lucien Gas, però el desembre d'aquell any va ser reemplaçat per Lucien Belin. En aquesta època vivia al número 167 del carrer Rennes del VI Districte de París (França) i col·laborava en Le Libertaire. Entre 1911 i 1912 sembla que va col·laborar en La Vie Anarchiste de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 14 de maig de 1912 es casà al XIV Districte de París amb Lydie Aglaé Hermine Herrault, de família anarquista –sos germans André Herrault (André Miroy) i Émile Herrault, que havien participat en la creació d'una comunitat anarquista, emigraren als Estats Units per evitar la Gran Guerra. Aleshores treballava de comptable i vivia al número 44 del carrer Didot. El 4 de maig de 1913 participà, amb textos antimilitaristes, en una trobada matinal celebrada a la Sala Cambou, organitzada per l'Obra d'Educació Artística del XIV Districte de París, on també van ser presents els anarquistes Robert Bredrel, André Colomer, Jeanne Franchi, Francine Lorée-Privas, Paul Micheau, Victor Priquet i Xavier Privas. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1914, quan esclatà la guerra, es declarà en vaga de fam. Posteriorment visqué a Vincennes (Illa de França, França), al número 6 del carrer Villebois Mareuil, treballant de comptable i de comerciant als mercats. En els anys vint mantingué correspondència amb l'anarquista Eugène Bizeau. A principis dels anys cinquanta s'instal·là a Bretanya, al domicili familiar de sa companya, on va rebre la visita de sos cunyats anarquistes. Amant de la natura, va fer nombroses excursions per les Cevenes i pels Pirineus. Membre de la «Societat dels Poetes», va escriure poemes que van ser publicats en diverses revistes (Alternances, Le Bulletin de la Société des Poètes Français, La Vie Idéaliste, etc.). De cultura autodidacta, prengué coneixements de filosofia i de literatura, freqüentant artistes. Hostil al comunisme, mostrà una gran oposició a la militància de son fill Robert Delon, ferroviari, afiliat al Partit Comunista Francès (PCF). Robert Delon va morir el 15 de desembre de 1970 a Saint-Pern (Bro Sant-Maloù, Bretanya).

***

Necrològica de Sebastiano Indelicato apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 23 de febrer de 1952

- Sebastiano Indelicato: El 24 de gener –algunes fonts citen el 25 d'agost– de 1888 neix a Riposto (Sicília) l'anarquista Sebastiano Indelicato. Es guanyà la vida treballant de sastre i milità activament en el moviment anarquista Italo-nord-americà. Participà com a actor en el grup teatral «Filodrammatica Pietro Gori», que va fer posar en escena diverses obres dramàtiques en suport del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Laura Lorenza Murania, amb qui tingué set infants (Catherine, Enrico, Giuseppe, Michael, Richard, Virgilio i Vito Enrico). Sebastiano Indelicato va morir el 3 de febrer de 1952 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser enterrat al Saint John Cemetery de Middle Village (Queens, Nova York, EUA).

Continua...

---