Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria: El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra Álvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) –Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta– i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport de Marcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social. Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

***

Notícia sobre el míting sindicalista apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 19 de novembre de 1935

- Míting sindicalista: El 18 de novembre de 1935 se celebra a la plaça de toros de València (València, País Valencià) un míting d'afirmació confederal i contra la guerra. L'acte va ser organitzat pels Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En el míting, presidit per Manuel Pérez Feliu, van intervenir Francisco Ascaso Abadía, Tomás Cano Ruiz, Pau Montllor i José Villaverde Velo. Durant l'acte, al qual va acudir escassa concurrència, es va denunciar el moment difícil pel qual passava la CNT per mor de les escissions i es va explicar la posició de la CNT en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 del qual es feia un any. Els ponents atacaren l'Aliança Obrera i propugnaren l'abstenció electoral. L'acte acabà amb visques a la CNT, a la FAI i al comunisme llibertari.

***

Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que també és part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat «anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una «organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

Naixements

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

- Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del «socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolution économique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans d'Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En els últims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'octubre de 1895

- Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de la captura de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Odón de Buen (ca. 1886)

- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores –fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera –el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

***

Notícia de la condemna de Jean Ingelaère apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de maig de 1893

- Jean Ingelaère: El 18 de novembre de 1865 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean François Ingelaère. Sos pares, belgues, es deien Jean Joseph Ingelaère, sastre, i Marie Catherine Plaquet, modista. Es guanyava la vida treballant d'obrer teixidor. En 1882 vivia al número 6 del carrer Constantin de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 2 de novembre de 1882 anuncià a Jean-Marie Bourdon, gerent de L'Étendard Révolutionnaire, la creació del grup anarquista «Les Révoltés» de Lilla, del qual s'encarregà de la correspondència. El 24 de febrer de 1884, durant el carnaval d'Armentières, es desencadenà una baralla en un cabaret entre Wable, patró d'aquest establiment, i un grup d'anarquistes, amb el resultat de diverses persones ferides a ganivetades. Son germà Léon Ingelaère va resultar detingut immediatament i l'endemà els llibertaris César Aubin; el teixidor Gustave Brocq; Albert i Théophile Dubreaux; Joseph Heignard; J. Houvenaeghel; Jean Ingelaère; François Janssens; Vincent Nocq, secretari del grup «Terre et Indépendance» d'Armentières i corresponsal del setmanari L'Hydre Anarchiste; i Jules Sonnelle. François Janssens va ser acusat de les ferides mortals de dues víctimes. El 27 de febrer de 1884 va ser empresonat a Loos (Nord-Pas-de-Calais, França). A finals de maig de 1884 va ser jutjat, juntament amb François Janssens, davant l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i, beneficiant-se de circumstàncies atenuants, ambdós van ser condemnats a dos anys de presó. En 1886 formà part del grup comunista anarquista d'Armentières «Les Indomptables», nou nom de l'anterior grup «Terre et Indépendance» i «Les Insurgés». El maig de 1888, després de defensar un ciutadà maltractat per la policia a la Grand Place de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser detingut; jutjat, l'1 de juny de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a 40 dies de presó per «insults a la policia». El 10 de maig de 1890 es casà a Verviers (Lieja, Valònia) amb la teixidora Marie Barbe Fils; la parella visqué d'antuvi en aquesta població i a partir de 1892 al Rond Point d'Armentières. En 1893 vivia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on freqüentava destacats anarquistes, com ara Jules Hiverlet i Charlemagne Leprêtre. En aquesta època estava fitxat per la policia com «anarquista perillós i violent». A finals de maig de 1893, quan estava en busca i cerca per la gendarmeria per a fer el servei militar a Lilla, abandonà Reims i s'exilià a Verviers. En aquesta època es relacionà amb l'anarquista Jules Moineau. El 21 de maig de 1893, quan el príncep Albert de Bèlgica visitava la ciutat de Lieja, va ser detingut després d'insultar-lo; jutjat, sense mitjans de subsistència, va ser condemnat cinc dies després a dos anys de reclusió que purgà en un centre de mendicitat. El gener de 1895 s'instal·là amb sa companya a Roubaix. El 3 d'abril de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla a 10 dies de presó per violències contra un esquirol durant una vaga. Donat per desaparegut a Wattrelos (Nord-Pas-de-Calais, França), en 1906 treballava en una fàbrica de corretges i tirants de Chauconin (Illa de França, França) i la seva militància no destacà davant la policia. Divorciat en 1907, en 1913 vivia al número 112 del carrer Erquighem d'Armentières. Després de la Gran Guerra, emigrà als Estats Units, on treballà a diverses estats (Connecticut, New Hampshire, Massachusetts). El 15 de juny de 1923, a resultes d'unes declaracions antireligioses i per la seva lluita en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut a Newton (Massachusetts, EUA) i reclòs 14 mesos a la presó d'alienats de Westborough (Worcester, Massachusetts, EUA). El 19 de juliol de 1924 engegà una vaga de fam i fou finalment extradit l'agost d'aquell any a França. En arribar-hi, va ser tancat a l'asil de malats mentals d'Esquermes de Lilla sota disposició de l'ajuntament i del comissari de policia. El 8 d'octubre de 1924 va ser finalment alliberat. En 1928, amb el suport del Comitè de Defensa Social (CDS) del departament del Nord, va reclamar al govern nord-americà una indemnització de 6.000 dòlars per danys i perjudicis a causa de la seva persecució als EUA. El juliol de 1929 militava en la Confederació General del Treball (CGT) i posteriorment passà a París, on va ser sotmès a vigilància policíaca, i finalment marxà cap el Nord. El 16 de setembre de 1929 va ser detingut sota l'acusació d'amenaces de mort contra el governador de Massachusetts i internat a l'asil d'alienats d'Armentières, on encara romania en 1930. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Joseph Molmerret (1894)

- Joseph Molmerret: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de novembre– de 1865 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Josep Camille Molmerret –algunes fonts citen erròniament Molmeret. De pare desconegut, era fill natural de la modista Marie Louise Molmerret, qui va reconèixer l'infant l'1 de desembre d'aquell any. Es guanyà la vida com dissenyador litògraf. Cap a 1890 treballava de gravador litògraf a Vauriàs (Provença, Occitània), on va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives, va fer conferències, fundà un Grup d'Estudis Socials i envià mensualment 10 francs al periòdic anarquista La Révolte. A començament de la dècada dels noranta milità, amb Raoul Chambon (Lambert) i Napoleón Lombard, en el moviment llibertari de Lió. A resultes dels atemptats anarquistes perpetrats entre 1892 i 1894, s'establí a París (França). A començament de 1894 vivia amb sa companya al carrer Beauregard del II Districte, on va allotjar l'anarquista Raoul Chambon que també s'havia instal·lat a París. El 28 de maig de 1894 ambdós van ser detinguts i entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any van ser jutjats a l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», que barrejava militants anarquistes amb desvalisadors il·legalistes. Com la major part dels inculpats, va ser absolt. Aquell any figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Anglaterra, el març de 1900 vivia a Londres amb sa companya, on freqüentà el tipògraf anarquista Morin, que tal vegada fos un confident. Posteriorment s'instal·là a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França), on treballà de dissenyador litògraf. El 16 de març de 1914 es casà a Neully-Plaisance amb Thérèse Boesch, vídua de Pierre Henri Zbinder i que treballava de domèstica. En aquesta època vivia al número 54 del carrer del Marne de Neuilly-Plaisance. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Domenico Ballardini (1892)

- Domenico Ballardini: El 18 de novembre de 1869 neix a Santo Stefano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ballardini, també conegut com Dominique Ballardini. Sos pares es deien Giuseppe Ballardini i Lucia Gagliarini. En 1887 en la inspecció mèdica militar va ser donat de baixa per conjuntivitis crònica per tracoma. Fuster de professió, cap el 1891 s'establí a França. El maig de 1892 va ser encausat a Niça (País Niçard, Occitània), juntament amb altres anarquistes italians (Bocchi, Consani, Foglia, Rolli, Vanni, Zibelin) per «associació criminal», però aconseguí fugir abans de ser detingut. Va ser acusat per la policia d'haver robat dinamita en una obra de la construcció del túnel de Cimiez de Niça. De tota manera, com que cap càrrec de pes se li va poder encolomar, no se li va poder decretar l'expulsió del país. Un cop el seu cas va ser sobresegut, retornà a Niça, on continuà amb la propaganda anarquista, essent qualificat per les autoritats com a «anarquista actiu i perillós». Entre el 6 i el 13 de gener de 1894 va romandre a un hospital de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta època vivia al número 4 del carrer Alger, en una habitació llogada pel matrimoni Blancan, domicili que el 3 de juliol d'aquell any va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, llevat d'haver-li trobat un puny americà. La policia sospitava que podia haver estat implicat en l'atemptat de Paolo Lega, de qui era amic, el 16 de juny de 1894 contra el president del Consell italià Francesco Crispi. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 29 d'aquell mes portat a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albin Villeval

- Albin Villeval: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1870 neix al XIX Districte de París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin Paul Antoine Villeval. Sos pares, no casats, es deien Albin Joseph Villeval (Albin), tipògraf, militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia, i Céline Alexandrine Rodriguez, bugadera. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère(1898). El 9 de gener de 1900 es casà al II Districte de París amb la venedrora de magatzem parisenca Jeanne Reine Goujon. En aquesta època viva al número 2 del carrer Chabanais de París. En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT, La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925), òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Maurice Doublier: El 18 de novembre de 1873 neix a Cloyes-sur-le-Loir (Centre, França) el cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista revolucionari Maurice Eugène Gabriel Doublier. Sos pares, comerciants, es deien Eugène Doublier, cafeter, i Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista. D'antuvi treballà de venedor en una adrogueria de París (França) i milità en la Federació de l'Alimentació de la Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel Sindicat d'Empleats per a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels anys noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i populars, com ara Les chants du commis épicier (1897), Le crayon sur l'oreille (1898), Les boîtes (1900) i La chanson des arpètes (1900). En aquesta època s'adherí al «Grup de poetes i cançonetistes revolucionaris» (Sébastien Faure, Constant Marie, Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules Lemaître en tournée i en 1902, per lliuraments en la revista La Boucherie Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu la ferme... ta boite à 4h. le dimanche. Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es casà amb Marie Rouet al XVIII Districte de París. En 1904 publicà les sàtires polítiques antinacionalistes La Syvetonienne & Carmagole des assomoirs. El març de 1905 creà i animà, amb René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière, òrgan del «Groupe des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que es fusionà cap el 1907 amb el grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901 per Constant Marie (Le Père Lapurge) i Ferdinand Massy, del qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i tresorer. Cada dimecres a la tarda feia permanències a la seu de «La Muse Rouge», al número 6 del bulevard Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als seus esforços, esdevingué la societat obrera cantant més important. Nombrosos autors, intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes, entraren a formar part de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Claudine Boria, Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice Hallé, Jeanne Monteil, Clovis Poirier (Clovys), etc. «La Muse Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes (concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al mes) i dels cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic i l'autonomia econòmica, fent alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En 1906 col·laborà en el recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un scandale. Ignoble séquestration du personel après le travail, dans les maisosn Damoy et Potin. Participà amb «La Muse Rouge», gairebé sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i actuà a diversos cabarets, com ara «L'Âne Rouge». També va fer actuacions per a diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies maçòniques, societats literàries i artístiques, Cases del Poble, Universitats Populars, les Joventuts Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de l'Home, la Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A l'editorial de L'Almanach de la Muse rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme «cançó social» i reivindicà el de «cançó revolucionària». Cançons d'aquesta època són Accouchement Royal, Brebis galeuse, La chanson de Bardes, La chanson de la semaine anglaise, Impressions de grand-père, Mariages en musique, Qui veut des chansons, Les retraites ouvrières, Sarto a des visions, T'as ben dit mon gas i Variations sur les doigts, entre d'altres. L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió d'Infanteria, on pogué escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux meurisons, Le Vieux Poilu, Mimi d'Amour, Le joueur de flûte, etc), les quals interpretà als fronts. Els seus poemes i cançons aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent esquivar la censura militar. Les seves últimes composicions van ser publicades en el periòdic Le Bonnet Rouge i també en forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del «Bois des Merliers», al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides el 16 d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El 23 d'abril de 1922 va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les cendres dipositades al seu columbari.

Maurice Doublier (1873-1916)

***

Zelindo Vicenzi

- Zelindo Vincenzi: El 18 de novembre de 1882 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de professió, després d'una breu militància en el Partit Socialista Italià (PSI) s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus fundadors, i a la Lega Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena, d'orientació sindicalista revolucionària. Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres del Treball de la província de Mòdena (Carpi, Mirandola i Mòdena), que portà al Congrés de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que marcà la divisió del moviment sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una d'orientació socialista i altra de sindicalista revolucionària. Després d'aquest fet, fou un dels màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i entrà a formar part de la seva comissió executiva, col·laborant en el seu òrgan d'expressió, La Bandiera Proletaria –posteriorment dirigí la seva continuació Bandiera Operaia–, i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril i juliol de 1913 la vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf de la patronal. En aquest mateix període participà en congressos i reunions a diversos indrets d'Itàlia i es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i del sindicalisme revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels periòdics La Voce Proletaria i Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que s'imprimia a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de 1916 participà en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. El maig de 1917 va ser detingut durant una manifestació antimilitarista que havia promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el seu confinament i «internament coactiu» a Campobasso (Molise, Itàlia), o en mig d'una illa, però la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia). En 1918 es va allistar i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a Brescia. En acabar la Gran Guerra retornà a Mòdena i reprengué les seves activitats sindicalistes a la Cambra del Treball i llibertàries en la Federació Comunista Anarquista (FCA) de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori de metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de Mòdena amb la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran dels fets esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la força pública obrí foc sobre una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta important agafada tenia com a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de la Cambra del Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant el procés que tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser absolt de tots els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva feina de paleta sense destacar-se massa en qüestions polítiques, encara que militant en el moviment anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931, entrà a formar paret de la llista de persones considerades «perilloses en cas de pertorbació de l'ordre públic» i restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Zelindo Vincenzi (1882-1946)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878

- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver «parit» i conviscut amb el «monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.

***

L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.

Naixements

Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894

- Maurice Onic: El 17 de novembre de 1857 neix a Caromb (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Alfrède Onic, conegut com Mort aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic, guarda forestal, i Marie Anne Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I Regiment de Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i rarament assistí a reunions i conferències. Recorregué les Boques del Roine per ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella (Provença, Occitània). Condemnat per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó (Provença, Occitània) com a còmplice de l'atemptat comès contra el Quarter General i alliberat tres dies després. Setmanes després, va ser greument ferit al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà paraules violentes contra la societat i amenaçà en tot moment amb cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es presentà com a candidat anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint com a programa «la supressió de tot govern». En aquesta ocasió, signà un cartell verd titula «Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als vius), amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director del periòdic Le Radical; el cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le Petit Provençal i es desencadenà una violenta polèmica entre ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers (Borgonya, França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de la propaganda pel fet»; en aquesta ocasió digué ser el «professor d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895 retornà a Marsella i assistí a les conferències donades per Sébastien Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus algerians arran de les revoltes antisemites de l'època. La policia assenyalà la seva presència a Marsella el maig i el setembre de 1898. Maurice Onic va morir el 7 de maig de 1906 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

- Voltairine de Cleyre: El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad –el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament –del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Notícia de la condemna de Louis Thomasson apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 d'abril de 1892

- Louis Thomasson: El 17 de novembre de 1871 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Louis Thomasson, conegut com Lucien Marcus. Sos pares, teixidors, es deien Pierre Thomasson i Eléonore Merle. Es guanyava la vida com sos pares fent de teixidor. En 1891 fou, amb son germà major Jean-Marie Thomasson i altres companys (Claude James, Louis Segaud, etc.), un dels fundadors de la Joventut Antipatriota de Roanne i s'encarregava de distribuir els periòdics Le Conscrit i Le Père Peinard. En aquesta època vivia al número 107 de la carretera de París. El 21 de setembre de 1891va prendre la paraula en un banquet antipatriòtic que reuní 35 comensals i on figurava en el menú «potatge anarquista, llonganissa a la dinamita i amanida revolucionària». El gener de 1892 el grup en el qual formava part, amb Barre i Jules Genouel, no va poder, mancat de recursos, enviar un delegat al Congrés Anarquista que se celebrà a Lió (Arpitània). En aquesta època era un dels representants del Sindicat dels Teixidors a la Borsa del Treball i es va oposar a la creació d'un Sindicat de Manobres, que hauria permès als anarquistes disposar d'un local a la Borsa del Treball, tot argumentant que aquesta era un dels edificis que s'havia d'enderrocar. El 3 de febrer de 1892, quan va ser sortejat per a la quinta a l'Ajuntament de Roanne, mostrar el seu rebuig a l'acte, va intentar fer un discurs i abandonà el local al crit de «Fora la pàtria! Visca l'anarquia!». Processat per «crits sediciosos», el 4 d'abril de 1892 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Loira a un mes de presó. També va ser acusat de ser l'autor, dies abans del sorteig, de l'aferrada del cartell «Appel aux conscrits». No es va incorporar al seu regiment i a començament de novembre de 1892 s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1893 compartia allotjament amb l'anarquista Ferrié (Lorin) de Roanne al barri londinenc de Balham. Posteriorment retornà a França i s'instal·là a Angers (País del Loira, França), on treballà d'empleat de comerç. El 20 de juny de 1898 es casà a Ancenis (País del Loira, França) amb Eugénie Anne Marie Dupé, de qui es va divorciar el 29 d'abril de 1915. En aquests anys regentà amb sa companya el comerç d'alimentació «Produits de Bretagne», al número 192 del arrer Saumuroise d'Angers. El 5 de maig de 1927 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marie Jeanne Labadie. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Emilio González Linera fotografiat per Cartagena (ca. 1916)

- Emilio González Linera: El 17 de novembre de 1879 neix a Salamanca (Castella, Espanya) el tipògraf anarquista, maçó, teòsof, esperantista i propagandista del vegetarianisme Emilio González Linera, conegut també com Emilio G. Linera, Emilio G. de Linera i Emilio González de Linera. D'antuvi republicà, derivà a l'anarquisme. Propietari d'una petita impremta tipogràfica i llibreria al Pasaje del Comercio de Madrid, edità nombroses publicacions de tota casta; anys després traslladà la seva impremta i residència al número 5 del carrer San Lucas. L'abril de 1908 va ser condemnat per editar «publicacions clandestines» per publicar un full amb un text de Francesc Pi i Margall promogut per la Federació Anticlerical. Participà activament en l'alfabetització i l'educació dels infants de les escoles laiques, escrivint i publicant uns 200 contes infantils en la seva «Colección Linera», de la qual arribà a vendre tres milions d'exemplars anuals, i llibres de lectura. Com a esperantista publicà nombroses obres en aquesta llengua, algunes traduccions seves. En 1912, amb els militars Julio Mangana Rosenörn i Fernando Redondo Ituarte, publicà la revista esperantista Homaro i també l'obra La Deveno de la Homo. En 1913 publicà la Politikan kaj religian deklaracion, del pare de l'esperanto Ludwik Lejzer Zamenhof, a qui va fer costat econòmicament. En aquesta època era membre de la Lliga Espanyola per a la Defensa dels Drets de l'Home. Afamat cervantista, entre el 10 de març de 1915 i el 25 d'octubre de 1918 edità 88 números de la revista ultraista Los Quijotes. Revista mensual ibero-americana. El febrer de 1917 fundà amb Julio Mangada Rosenörn la «Zamenhofa Federacio» i publicà el seu òrgan oficial Hispana Esperantisto (1917-1922). També fou membre de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto). Dies abans que esclatés la vaga general d'agost de 1917 es reuniren a la seva impremta alguns dels organitzadors d'aquesta, com ara Daniel Anguiano Mangado, Eduardo Barriobero Herrán, Francisco Largo Caballero i Julio Mangada Rosenörn. El març de 1918 fou un dels fundadors de l'Associació Nacional de la Premsa No Diària, de la junta directiva de la qual fou vocal. En 1919 col·laborà en la revista Letras. Durant els anys vint publicà llibres per a invidents en alfabet Braille gràcies a un artefacte que inventà en 1924 que n'abaratia l'edició. En 1924 contribuí en la subscripció popular per a sufragar la làpida d'homenatge a Francesc Pi i Margall per al centenari del seu naixement. Participà en la vaga d'arts gràfiques de gener de 1931. Com a maçó ja pertanyia en 1905 a la lògia «El Progreso» de Madrid, on va fer servir el nom simbòlic Civilización, i publicà les revista Luz Española / Hispana Lumo, escrita en castellà i esperanto, i Vida Masónica (1926-1933), de la lògia madrilenya «La Catoniana», que presidí. També fundà la maçònica «Biblioteca Catón» (1916-1934), propietat de la citada lògia. Fou un dels grans promotors del Gran Orient d'Espanya (GOE) i sempre reivindicà la total igualtat entre homes i dones en la maçoneria. A partir de 1924, va pertànyer a la «Rama Madrid» de la Societat Teosòfica Espanyola (STE), de la qual va ser nomenat vicepresident (1924) i president (1925-1926). També fou membre de l'associació «Los Amigos del Progreso» i va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social. Publicà un Catecismo humano-social. Máximas morales (sd). És el personatge Lucas, de l'obra La huelga de los poetas, de Rafael Cansinos Asens, redactor de la revista Los Quijotes, que apareix en aquesta novel·la com La Ofrenda. Emilio González Linera va morir el 22 d'abril de 1933 a Madrid (Espanya) i fou enterrat civilment l'endemà. Curiosament, després d'anys ja mort, el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme franquista li va obrir causa judicial.

Emilio González Linera (1879-1933)

***

Primo Bassi

- Primo Bassi: El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi –en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la «Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio –futur ministre de Gràcia i Justícia– i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti, L'Ordine Nuovo, Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà «sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

Primo Bassi (1892-1972)

***

Antonio Moreno Toledo

- Antonio Moreno Toledo: El 17 de novembre de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fidel Antonio Moreno Toledo. Sos pares es deien Fidel Moreno i Eugenia Toledo. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector «possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español, Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil de La Almudena d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2  (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.

Antonio Moreno Toledo (1896-1978)

***

Progreso Fernández

- Progreso Fernández: El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. Sos pares es deien Antonio Fernández i María Bailén. En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria. Malgrat fer de funcionari municipal, aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de caire anarcosindicalista. Més tard s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on mantingué amistat amb el misteriós Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a França fugint del servei militar. Milità en els grups anarquistes de Lió i constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo». En 1918, després de la Gran Guerra, retornà a la Península i participà en l'organització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria, juntament amb Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921 s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De bell nou a França, visqué fins al 1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer fill, Progreso, que va morir 18 mesos després, i on participà en les tasques del Centre d'Estudis Socials d'aquella ciutat arpitana. Després, a la Península, milità en el grup d'agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la «Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a Madrid en representació dels sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell de València, on defensà les tesis de la FAI i condemnà el dictamen «col·laboracionista» la CNT amb el govern republicà i el «pretentisme» de Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb una conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets de Fígols fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre. Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933 assistí a l'assemblea de la Federació Local de València de la CNT, celebrada a la plaça de Bous de la ciutat, on criticà durament els militants més moderats. En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es dedicà a l'ensenyament infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els Orriols de València– i impartí nombroses conferències. En acabar la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se a França, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, realitzant mítings i conferències al País Valencià (1977-1980) i participant activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980 dubtà davant el trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb l'equip editor de la revista Bicicleta. En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara CNT, Ética, Fragua Social, Ítaca, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Progreso Fernández va morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del carrer Sant Esperit de València (València, País Valencià) assistit per ses dues filles Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En 1998 Libertad i Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de la biblioteca d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid.

Progreso Fernández (1897-1996)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de novembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 16 de novembre de 1895 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Libertaire. Fundat per Sébastien Faure, recollí la capçalera del periòdic publicat entre 1858 i 1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i 1894 a Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles Herkelboeck. Durant la seva existència portà diferents subtítols i es va dividir en quatre sèries. El periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un parèntesi entre febrer i desembre de 1899, període en el qual el setmanari va ser substituït pel diari Le Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899 aparegué el suplement Le Libertaire Illustré. Comptà amb nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P. Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis, Lafond, Émile Janvion, Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i Hélène Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el periòdic es publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi van publicar una gran quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales Albert, Henri Albert, Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac, Aricine, Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans, Barbassou, Léon Barrier, H. Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand, Ludovic Bertrand, Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous, Benoît Broutchoux, H. De Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne Carruette, Santo Caserio, Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey, René Chaugi, Maurice Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin, Gaston Maxime Couté, Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias, Jean Degalves, Robert Depalme, Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri Dhorr, Oreste Donati, Eugène Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges Dulac, Amédée Dunois, Raphaël Dunois, Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i Guàrdia, J. Ferrière, Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis Garnier, Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky, L. Gosse, Adrien Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred Griot, Louis Guérard, Guerdat, Émile Guichard, François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri, Émile Henry, Fortuné Henry, J. Hérache, André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin, Émile Janvion, Georges Javogues, Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain, Charles Keller, Gaston Kleyman, François Labregère, René Lafon, Claude Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant, José Landes, François Lavezzi, Hélène Lecadieu, Léon Leclerc, Lemanceau, Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène Lericolais, Auguste Liard-Courtois, Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot, François Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles Malato, Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis Marsolleau, Constant Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise Michel, Mignard, Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska, Paul Paillette, Noël Paria, Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet, Lucien Perrin, Auguste Philippe, Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget, François Prost, Henri Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut, Élisée Reclus, Jules Régis, Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin, Nicolas Rogdaieff, Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris, L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob, Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges Spil, Sylvaire, Laurent Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard Vaillant, André Veidaux, Émile Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad Villafranca, E. J. Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges Yvetot, Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909 edità col·leccions de postals sobre diversos temes (Colònia llibertària d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta publicació va ser un dels pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise Michel. El periòdic, després de publicar 960 números, deixà de publicar-se a causa de les seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb l'esclat de la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament, però la feta acabà amb la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic. Després la mateixa capçalera serà publicada en diferents ocasions.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de l'Havana Nuevos Rumbos de l'1 d'octubre de 1939

- Gala SIA: El 16 de novembre de 1939 se celebra a l'Havana (Cuba) una gala en suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Consell Nacional de Cuba de SIA i comptà amb pel·lícules, discursos, poesia, música, varietats, etc.

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Landoin (16 de març de 1894)

- Antoine Landoin: El 16 de novembre de 1860 neix a Quincié-en-Beaujolais (El Beaujolais, Arpitània) l'anarquista Antoine Eugène Landoin. Sos pares es deien André Landoin, sabater, i Bénigne Saunier. Es guanyava la vida treballant de comptable. Arran de la mort de l'anarquista Désiré Pauwells a l'interior de l'església de la Madeleine de París el 15 de març de 1894, l'endemà la Prefectura de Policia ordenà diversos escorcolls als domicilis de sospitosos anarquistes. Aquell dia va ser detingut i el seu domicili, al número 13 del carrer Robert-Fleury de París, escorcollat; seguidament, després de ser interrogat pel comissari Fédée de la III Brigada d'Investigació, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, 17 de març de 1894, va ser posat en llibertat. Posteriorment es guanyà la vida de passant de notari. Sa companya fou Armandine Louise Chevalier. Antoine Landoin va morir el 15 de maig de 1928 al seu domicili del número 62 del carrer Blomet del XV Districte de París (França).

***

Arvid Järnefelt (ca. 1900)

- Arvid Järnefelt: El 16 de novembre de 1861 neix a Pulkovo (Sant Petersburg, Imperi Rus; actualment Rússia) el pintor, escriptor, dramaturg, jurista, fennomà i anarquista cristià tolstoià Arvid Järnefelt, que va fer servir els pseudònims Arvi Rauta i Hilja Kahila. Sos pare, el general i governador, a més d'agrimensor i topògraf, August Alexander Järnefelt, era fill d'una família de llengua sueca, i sa mare, Elisabeth Clodt von Jürgensburg, d'una família d'alemanys bàltics luterans molt interessada en l'art, i la parella tingué nou infants (Kasper, Arvid, Eero, Ellida, Ellen, Edvard, Aino, Hilja i Sigrid). La seva llar va ser un saló de trobada de la intel·lectualitat literària i artística del moment. Aficionat a la pintura, en la dècada del setanta va fer estudis a l'Escola de Dibuix de l'Associació d'Art Finès i va pertànyer a diversos cercles artístics, destacant en la pintura de paisatges. En 1880 es va graduar al Liceu Normal d'Helsingfors, aleshores nom oficial d'Hèlsinki. El 6 de setembre de 1884 es casà a Jyväskylä (Finlàndia Central, Gran Ducat de Finlàndia, Imperi Rus; actualment Finlàndia) amb Emilia Fredrika Parviainen, amb qui tingué cinc infants (Eero, Liisa, Anna, Maija i Emmi). Entre 1884 i 1885 va fer estudis de filosofia i ciències naturals a la Universitat de Leipzig. En 1885 es llicencià en filosofia –s'interessà molt per les obres d'Arthur Shopenhauer i de Friedrich Nietzsche. Quan feia els estudis universitaris s'implicà força en la fennomania, moviment polític i cultural al Gran Ducat de Finlàndia que volia normalitzar l'estatus social de la llengua finesa de llengua minorada a llengua nacional i cultural al seu país, tot lluitant contra la russificació de Finlàndia. Entre 1886 i 1888 va fer estudis de filologia amb una beca a la Universitat de Moscou i en aquests anys envià cròniques sobre la vida russa als diaris finesos. En 1889 fundà, amb Juhani Aho i Eero Erkko, la revista Päivälehti, portaveu del nacionalista Perustuslaillis-Suomenmielinen Puolue (PSP, Partit Fennomà-Constitucional; també conegut com «Partit de la Jove Finlàndia»). En 1890 es diplomà en dret a la Universitat Imperial Alexandre d'Helsingfors i en 1891 entrà com a escrivent al Tribunal d'Apel·lació de Vaasa, a la regió finesa d'Ostrobòtnia, i representà la família Järnefelt en la Dieta de Finlàndia. A partir de 1892 llegí obsessivament Lev Tolstoi, autor que el van influir sobre manera i que implicà el descobriment d'un sentiment religiós peculiar i d'un pacifisme a ultrança. Aquestes experiències es van palesar en les seves obres Isänmaa (1893) i Heräämiseni (1894). A partir de 1895 mantingué correspondència amb Tolstoi, a qui visità en 1899 i 1910 a Iàsnaia Poliana, esdevenint amic íntim i confident, a més de traduir la seva novel·la Resurrecció, les seves obres pòstumes i nombrosos articles seus. La influència del pensament tolstoià van fer que abandonés la seva feina de jurista i esdevingué un artesà i pagès més (agricultor, ferrer, paleta, sabater, etc.) a la granja «Rantala» de Virkkala, a la població de Lohja, a la regió finesa d'Uusimaa, que sa mare va comprar i on va romandre la major part de la resta de sa vida. A Rantala alfabetitzà els pagesos, organitzant una biblioteca i conferències sobre temes socials, polítics i culturals, a les quals assistien els habitants de la zona. Gràcies a Tolstoi, va descobrir el pensament de l'economista Henry George sobre la propietat de la terra i la reforma agrària, i inspirat per aquest georgisme prengué posició contra les expulsions el gener de 1907 dels camperols que havien ocupat les terres de la finca de Laukko, a Vesilahti, a la regió finesa de Pirkanmaa, lloc que visità, informant dels fets amb articles i un fullet. A més de tot això, traduí quatre obres d'Henry George. En la dècada dels deu les seves posicions es van radicalitzar força, amb un pensament clarament anarquista. Desafià les autoritats i la societat burgesa amb gestos significatius, com ara no batejant sos infants, negant-se a pagar els impostors, proclamant la igualtat de les esglésies, reivindicant la reforma agrària, defensant la resistència civil, etc., fets pel qual va ser multat i empresonat. Quan la Revolució russa s'escampà per Finlàndia, es va veure implicat, juntament amb l'anarquista i teòsof Jean Boldt i altres partidaris, en els aldarulls de maig de 1917 a esglésies d'Helsinki. El maig de 1917, malgrat l'oposició dels capellans, després de fer una convocatòria en un diari, va fer tres mítings dins tres esglésies d'Helsinki (Kallio, Nikolai i Johannes), on parlà d'igualtat social i sexual, de pacifisme i de les seves idees religioses, actes que arreplegaren milers de persones i que van acabar en disturbis. Les autoritats l'acusaren de violència i la premsa burgesa acusà els agitadors de canalles i a ell de ser un «degenerat del poble», mentre que la premsa obrera li va fer costat. Va rebre el suport de l'escriptor Eino Leino i del compositor Jean Sibelius, casat amb sa germana Aino. En 1917 mateix es publicà un llibre (Kirkkopuheet) on es recollien els discursos que va fer a les esglésies. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat a presó i en 1919 va ser agraciat per Carl Gustaf Emil Mannerheim, nou regent de la nova Finlàndia independent, i posat en llibertat. Entre 1922 i 1927 viatjà molt a l'estranger (Suècia, Alemanya, Regne Unit, França, etc.) i engegà un nou període creador molt productiu. En 1930 signà, amb altres 31 intel·lectuals europeus de primera fila (Valentin Boulgakov, John Dewey, Albert Einstein, Sigmund Freud, Toyohiko Kagawa, Thomas Mann, Romain Rolland, Bertrand Russel, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, H. G. Wells, Stefan Zweig, ec.), el «Manifest contra el servei militar i la preparació militar de la joventut». Va ser autor d'una trentena de novel·les, reculls de relats i assaigs, i nou peces de teatre, on critica durament el capitalisme, l'església, el latifundi, la judicatura i altres institucions. Fou membre d'Associació d'Escriptors Finesos i primer president dle PEN Club de Finlàndia. Va ser guardonat en cinc ocasions (1901, 1905, 1906, 1926 i 1928) amb el Premi Nacional de Literatura finès, entre d'altres distincions. En 1903 son cunyat Jean Sibelius va crear l'obra musical Kuolema, op. 44 (La Mort), per acompanyar la seva peça teatral del mateix títol, considerada com l'obra literària més representativa del simbolisme finès. Quan tenia seixanta anys, en una carta enviada al seu amic Erkki Vala li digué: «Si algú us demana quina mena d'home soc, digueu-li que soc un anarquista». Arvid Järnefelt va morir el 27 de desembre de 1932 a Hèlsinki (Finlàndia) i va ser enterrat tres dies després a Virkkala (Lohja, Uusimaa, Finlàndia). A Virkkala una escola i una plaça porten el seu nom.

Arvid Järnefelt (1861-1932)

***

Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894)

- Jean-Frédéric Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil, també citat com Baeriswyl. Era fill natural de Thérèse Baériswil. Es guanyava la vida fent d'obrer ebenista. Des de 1889 vivia a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França), al número 46 del carrer Augustin. El 8 de gener de 1893 va ser fitxat com a anarquista per la policia gal·la. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per ordre judicial i la policia trobà publicacions anarquistes (L'Almanach du Père Peinard, L'Avenir, La Révolte, La Revue Anarchiste), un exemplar del llibre Paroles d'un révolté de Pietr Kropotkin, un diccionari de volapük, diversos escrits estenografiats, un retrat de Ravachol i una foto de Mikhail Bakunin; portat a la presó parisenca de Mazas, va ser interrogat i reconegué la seva subscripció a La Révolte. El 12 de febrer de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després se li va decretar la seva expulsió de França; no obstant això, el 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció arxivà el seu cas. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Frédéric Baériswil (1864-?)

***

Notícia de la detenció d'Edmond Pottier apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 16 de juny de 1907

- Edmond Pottier: El 16 de novembre de 1867 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Edmond Pottier –en alguns registres policíacs apareix amb els noms Edmond Michel Anatole Anselme, però aquests no figuren en la partida de naixement. Era fill d'Edmond Michel Pottier, torner en cuiro, i d'Henriette Victorine Droniou, il·luminadora. Es guanyava la vida com a obrer cisellador, però portava una vida errant. El 28 d'agost de 1888 va ser detingut a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), juntament amb el cambrer François Alamartine, acusats de «vagabunderia». En 1901 el seu nom figurava en els registres policíacs d'anarquistes. El desembre de 1902 va ser tancat a la presó de Fontainebleau (Illa de França, França) per «vagagunderia», però el seu cas va ser sobresegut i marxà cap a París. El 15 de juny de 1907 va ser detingut en una batuda al bosc de Satory de Versalles (Illa de França, França), juntament amb altres set persones, entre elles l'anarquista Félix Rivière. A principis de la dècada dels deu vivia al número 16 del carrer Trois Portes del V Districte de París. El juliol de 1915 va ser llicenciat de l'exèrcit. El 28 de març de 1942 es casà a Le Kremlim-Bicétre amb Louise Éugenie Chavoy. Edmond Pottier va morir el 28 d'octubre de 1947 a Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Eugène Lamure (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lamure: El 16 de novembre de 1873 –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1873 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Eugène Lamure –algunes fonts policíaques citen Clément com a segon nom, però a les partides de naixement i de defunció no hi figura. Sos pares es deien Jean Marie Lamure, sastre, i Madeleine Dumas. Entre 1888 i 1890 treballà de mosso de magatzem de la camiseria parisenca Périer-Febvre i vivia amb sa mare i sa germana al número 32 del carrer Saint-Germain d'Auxerrois de París. Després partí cap a Amèrica, on restà 16 mesos abans de ser repatriat pel consolat francès. Entre abril i maig de 1892 va ser buscat sense èxit per la policia, que l'inculpava de pertànyer al grup anarquista «L'Action». Assistí a reunions anarquistes i quan el procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) intentà entrar a la força al Palau de Justícia, fet pel qual va ser detingut unes hores. Després de l'adopció de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), actuà, segons la policia, «amb gran reserva», desconfiant de tothom. Des de novembre de 1893 treballà amb l'intermediari florista Bourgognon. Fill major de vídua, va ser sortejat en 1893, després d'haver-se ajornat la seva incorporació al servei militar a causa d'una malaltia venèria i d'haver intentat, en el consell de revisió, de fer-se passar per analfabet, encara que tenia un certificat d'estudis primaris. Es declarà antipatriota i manifestà en diverses ocasions que desertaria en cas d'incorporació. Segons un informe policíac, apallissava sa mare i sa germana, amenaçant-les d'estripar-les; els cops que va rebre sa mare van ser tan violents que es va veure obligada a fer llit durant dies. El 2 de març de 1894 sa mare es presentà a l'oficina militar de l'Ajuntament del I Districte per a suplicar poder alliberar-se de son fill. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un mandat d'escorcoll i d'arrest contra la seva persona sota el delicte d'«associació criminal» i l'endemà el comissari de policia escorcollà el seu domicili, descobrint diversos materials per a la fabricació d'explosius i exemplars de premsa anarquista (Chambard, Le Courrier de Londres et l'Europe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i de diversos fullets (Jean Grave, Charles Malato, Pietr Kropotkin, etc.). Detingut, va ser portat a comissaria, on reconegué la seva militància anarquista teòrica («partidari de reformes necessàries per l'evolució i no pel crim») i que els materials referents a explosius se'ls havien col·locat per a incriminar-lo. També afirmà que no coneixia cap nom d'anarquista i que no estava afiliat a cap organització. Pel que feia a la premsa i als fullet anarquistes afirmà que els havia comprat a la via pública o als quioscos, on es venien lliurement. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i el 12 de juliol sa mare lliurà per correu al jutge d'instrucció certificats de feina on es relacionaven les bones referències dels seus patrons. Una carta d'una amiga de la família explicà que havia anat a Amèrica per a guanyar diners a fi i efecte d'ajudar sa família i el qualificà de «minyó absolutament inofensiu». El 18 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge Meyer lliurà una ordre de sobreseïment per la inculpació d'«associació criminal». En 1900 figurava en un llista d'anarquistes parisencs. El seu últim domicili va ser a Cachan (Illa de França, França). Eugène Lamure va morir el 22 de juny de 1949 a l'Hospital Antoine-Chantin de París (França).

***

Foto policíaca de Jean Baptiste Pancrazi (1912)

- Jean Baptiste Pancrazi: El 16 de novembre de 1882 –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre de 1886– neix a Bône (Bône, Constantina, Algèria francesa; actualment Annaba, Annaba, Algèria) l'anarquista il·legalista Jean Baptiste Pancrazi. Sos pares es deien Napoléon Pancrazi, comerciant, i Alexandrina Caddes. Instal·lat a París (França), freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), així com altres llocs parisencs on es feien conferències i debats llibertaris. Conegué els anarquistes Pierre Cardi, Henry Crozat de Fleury, Antoine Gauzy i Arthur Mallet, tots lligats a la il·legalista «Banda Bonnot». Investigat per la policia per aquestes amistats, el seu domicili, al número 10 del carrer Pelouze de París, va ser escorcollat i es van trobar títols bancaris furtats per membres de la «Banda Bonnot». Detingut el 27 d'abril de 1912, va ser empresonat. El 6 de maig de 1912 va ser posat en llibertat sense ser inculpat ni processat. El 27 d'agost de 1919 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Clémence Marie Antoinette Nicolas. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 30 de maig de 1912

- Louis Couilleau: El 16 de novembre de 1884 neix a Les Beaubois (Saint-Maurice-sur-Aveyron, Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy. Sos pares, grangers, es deien Louis-François Couilleau i Marie-Eugénie Péron. Es guanyava la vida com a representant de comerç i com a intermediari de productes fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per distribuir pamflets antimilitaristes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 3 de novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en substitució de Maurice Imbard, el setmanari L'Anarchie, fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb Albert Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot, Alp. Aufauvre, Raul Audignan i altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades Populars (Causeries Populaires). El 5 d'agost de 1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15 dies de presó per rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà com a gerent del periòdic. Com a exgerent de L'Anarchie, va ser condemnat en absència el 30 de desembre de 1910 per l'Audiència del Sena a la màxima pena, un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de l'article «Lettre ouverte au soldat Graby», publicat en el número del 9 de juny de 1910 L'Anarchie signat sota el pseudònim de Victor Grangau, que el ministre de la Guerra considerà injuriós i difamatori cap a l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912 va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la seva condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser reafirmada. El 20 de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no lluità en la Gran Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà París (França) i marxà cap a Buenos Aires (Argentina). De bell nou a França, el 9 d'abril de 1927 es casà al XVII Districte de París amb la barretaire de senyores Henriette Marie Madelaine Louvel. En aquesta època treballava d'electricista i vivia al número 19 del carrer Messageries de París. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer Baigneur de París. Louis Coulleau va morir el 7 d'octubre de 1975 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la «Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey (Valais, Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949).
D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Maxima Pirani: El 16 de novembre de 1888 neix a Caracas (Veneçuela) l'anarquista Máxima Otamendi, més coneguda com Maxima Pirani o Massima Pirani, pel llinatge de son company. A finals de la dècada dels deu conegué a Caracas l'anarquista italià Alberico Pirani, que esdevingué son company. Posteriorment la parella es traslladà a Nova York, on treballaren en la confecció de capells de senyora i militaren activament en el moviment llibertari. Entre 1919 i 1920 participà amb son company en la construcció de la colònia llibertària «Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA) i després en el seu manteniment. L'únic fill de la parella va morir en 1922 de pneumònia amb 18 mesos d'edat. Armando Borghi passà una temporada al domicili de la parella a Brooklyn. Després de la mort en 1985 de son company, continuà sostenint la premsa anarquista, especialment Tierra y Libertad (Mèxic) i L'Internazionale (Ancona). Maxima Pirani va morir centenària el 6 de juny de 1993 en un hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerada.

***

Necrològica de Francesc Boya Rella apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de setembre de 1962

- Francesc Boya Rella: El 16 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1895 neix a Montgarri (Naut Aran, La Vall d'Aran, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Boya Rella. Sos pares es deien Francesc Boya España, llaurador, i Isabel Rella Moya. Miner de professió, emigrà a França i treballà a les mines pirinenques. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a Catalunya i participà en el procés revolucionari i en la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i treballà de miner a la zona pirinenca afiliat a la Federació Local de Sent Gironç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt de silicosi, Francesc Boya va morir el 17 de maig de 1962 a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). Francesc Boya Rella va morir el 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 17 de maig– de 1962 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Eduardo Sanjuán Castro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1994

- Eduardo Sanjuán Castro: El 16 de novembre de 1901 neix a Santa Cruz (La Palma, Illes Canàries) –alguns citen erròniament San Andrés y Sauces (La Palma, Illes Canàries)– el periodista anarcosindicalista Víctor Eduardo Sanjuán Castro. Sos pares es deien Calixto Sanjuán i Dolores Castro. Des de molt jove formà part del moviment anarquista i fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers del Tabac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de les Illes Canàries. Durant les dècades del vint i del trenta fou un dels principals animadors del moviment llibertari canari, juntament amb Antonio Vidal Arabí, Antonio Hernández i Horacio de Paz Martín. En els anys vint es traslladà a Barcelona (Catalunya). El 24 de març de 1924 negocià a Madrid (Espanya) amb el general Godofredo Nouvilas, secretari del Directori de Primo de Rivera, l'indult del seu amic, el dibuixant anarquista Alfons Vila Franquesa (Shum o Joan Baptista Acher), condemnat a mort per l'Audiència de Barcelona. En 1925 col·laborà en la revista barcelonina Vértice. En 1926 publicà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la biografia «Shum» íntimo, sobre el seu amic. El 6 de setembre de 1934 va ser detingut a La Orotava (Tenerife, Illes Canàries) acusat de ser enviat per la CNT per a atiar la vaga entre el sector tabaquer, però va ser alliberat dies després. El 28 de setembre de 1935 va ser novament detingut a Tenerife, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Ángel Mejías Zamorano, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Benítez, i Juan Yanes Pérez), per desencadenar una vaga entre els obrers tabaquers de l'illa. En 1936 fou membre del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en 1937 membre de la seva Secció de Periodistes. En 1936 col·laborà en Mi Revista. Durant la Revolució espanyola fou membre de les Milícies Canàries Antifeixistes, del Front Antifeixista de Canàries, del Comitè de Gerència de la Companyia Arrendatària de Tabacs i del Comitè Antifeixista de Canàries a Barcelona i, amb Horació de Paz, formà part del Batalló «Canàries», creat per aquest últim comitè. Horacio de Paz i ell van se anomenats Los Cubanitos. Amb altres companys del Comitè Antifeixista de Canàries (Hernández, Nóbrega, De Paz Martín i Vidal Arabí), participà en diverses activitats la finalitat de les quals fou l'aixecament al Marroc sota sobirania espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers. En 1940 estava integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Bourges (Centre, França). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la CNT a Madrid (Espanya), on participà en el moviment llibertari local. Algunes fonts li atribueixen l'autoria del llibre La tragèdia de Benagalbón, obra de l'advocat republicà Eduardo Sanjuán Albi, i mesclen dades biogràfiques d'ambdós. Víctor Eduardo Sanjuán Castro va morir el 28 de novembre de 1993 a la Residència San José de Madrid (Espanya), on residia, i va ser enterrat al Cementiri del Sud d'aquesta ciutat.

***

Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949)

- Bonaventura Rofes Llorens: El 16 de novembre de 1903 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Bonaventura Rofes Llorens. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. En 1920 emigrà amb a família a França. Instal·lat a Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), treballà d'obrer agrícola. En 1927 va ser requerit per les autoritats militars del Regiment d'Almansa (Albacete, Espanya). El juliol de 1936 retornà a Catalunya i a Barcelona fou membre del Comitè Revolucionari del seu barri. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Lo Pojòl i durant l'ocupació alemanya s'integrà en la Resistència. En complicitat amb sa germana Maria, amagà a casa seva armes i nombrosos companys del maquis. Son fill Adonis, nascut en 1927 d'un matrimoni anterior, també s'integrà en la Resistència i en 1943 era el membre del maquis més jove del sector Bedarius-Faugièiras (Llenguadoc, Occitània). En 1944 Bonaventura Rofes Llorens pogué fugir de la mort pels pèls: capturat pels nazis a la plaça del poble i en el moment que estava contra el mur per a ser afusellat, un oficial va interrompre l'execució per portar-lo a casa seva a escorcollar el seu domicili, mentrestant els veïns havien previngut sa germana Maria i els membres del maquis que hi havia amagats pogueren desaparèixer amb les seves armes; aquesta intervenció va permetre que, possiblement, salvés la vida. En 1957 s'instal·là a Besiers amb sa companya Paula Carme Maria Ballester (Paulina), que havia militat a Barcelona en una organització de dones antifeixistes i havia estat internada en 1939 al camp de concentració de Ribesaltes, on milità activament en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son germà gran, Joan Rofes Llorens, també va ser militant llibertari. Bonaventura Rofes Llorens es va suïcidar el 13 d'abril de 1985 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Eusebio Martínez Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Eusebio Martínez Muñoz: El 16 de novembre de 1909 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Martínez Muñoz. Sos pares es deien Vicente Martínez Sánchez i Lucía Muñoz López. Paleta de professió, emigrà a Catalunya. A començament dels anys trenta presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació del Treball (CNT) de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 va ser delegat de Montcada i Reixac en la Conferència Regional Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Barcelona. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Durruti», on continuà lluitant fins la militarització de les milícies, moment en el qual restà en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps. Posteriorment participà en la reorganització de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Durant els anys setanta fou membre del Comitè Regional Exterior de la CNT. Sa companya fou Paulette Georgette Léa Bruge. Eusebio Martínez Muñoz va morir el 27 de novembre de 1983 al seu domicili d'Athis-Mons (Illa de França, França).

***

Necrològica de Ramón Serón Félix apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de setembre de 1979

- Ramón Serón Félix: El 16 de novembre de 1913 neix a Albalat de l'Arzebispe (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Serón Félix, que va fer servir el pseudònim Don Pío. Sos pares es deien José Serón i Francisca Félix. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). En els anys republicans, fou un dels fundadors, amb altres companys (Josep Casajuana Gol, Antonio Díaz, Juan García, Antonio López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal Ródenas, Ángel Rodríguez i els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart), del grup anarquista «Los Novatos», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la revolució d'octubre de 1934, va ser detingut a Barcelona i tancat a Montjuïc. En 1937 fou Conseller d'Economia per la CNT a l'Hospitalet de Llobregat. Durant la Guerra Civil lluità als fronts i el desembre de 1938 va ser nomenat sergent d'Infanteria de la 133 Brigada Mixta de la 70 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Aconseguí poder embarcar cap a l'Argentina, on s'instal·là i treballà d'ajustador mecànic en una fàbrica de màquines teixidores. Posteriorment retornà a França i s'establí a la regió parisenca. Entre 1959 i 1961 porta la columna «De mi anecdotario» del periòdic tolosà CNT. En 1960 va ser un dels promotors de la reunificació confederal i un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de França, França) de la CNT. En 1969, després de mostrar el seu rebuig a diverses expulsions, es considerà marginat del sindicat anarcosindicalista. El seu testimoni va ser recollit per Antoni Téllez Solà per al seu llibre La guerrilla urbana en España. Sabaté (París, 1972). Sota el pseudònim Don Pío, col·laborà, sobretot amb poemes, en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, Boletín Confederal, Boletín Interno, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Tierra y Libertad i Umbral. Visqué al final de sa vida a Gentilly (Illa de França, França), amb sa companya Laura Asó Palacín, amb qui tingué tres infants. Malat de càncer, Ramón Serón Félix va morir el 26 de juliol de 1979 a l'Hospital Sainte-Anne del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat l'1 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 15 de novembre de 1890 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual en llengua francesa La Tribune Libre. Organe International, socialiste, révolutionnaire anarchiste. El gerent d'aquesta publicació fou J. Olivon. Sortí a continuació de L'International, publicació que continuà en deixar de publicar-se La Tribune Libre. De tendència anarcocomunista, encara que obert a totes les tendències, els seus editors estaven en relació amb el Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa i amb el «Autonomy Club» de Londres, i promocionà la creació d'una Escola Socialista francesa al barri londinenc de Fitzroy Square dirigida per Louise Michel. Els articles sortiren sense signar i l'únic nom que apareix és Léon Schiroky (Léon Ortiz), però també sabem que hi va col·laborar Guillaume Bordes (Serdob). Amb un tiratge de 3.000 exemplars, es distribuí a més de vint poblacions franceses, a Bèlgica, a Itàlia i als Estats Units. En sortiren quatre números, l'últim l'1 de març de 1891. Entre juny de 1891 i juliol de 1891 en sortí una nova sèrie amb tres números de la qual no han quedat exemplars. Una altra La Tribuna Libre havia sortit entre 1896 i 1900 a Charleroi (Pennsilvània, EUA).

***

Capçalera d'El Porvenir Anarquista

- Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano Comunista-Anárquico. Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit per l'exiliat sicilià Paolo Schicchi i tirà uns 4.000 exemplars. Atacà durament l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà fortament Errico Malatesta, que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve, que realitzaven una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi col·laborà Paul Bernard, membre del grup anarquista de Lió (Arpitània) «Les Vagabons», aleshores també exiliat a Gràcia. Només publicà un altre número, el 20 de desembre de 1891. Després de l'explosió del petard de la Plaça Reial de Barcelona, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet, que es reunia en un pis del carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a la fortalesa de Montjuic i torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i morí producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com a venjança per aquest crim.

***

Portada del número 2 de La Huelga General

- Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia –que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero–, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter «exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.

***

L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902

- Atemptat contra Leopold II: El 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les (Bèlgica), davant el Banc de Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino dispara tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold II que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

Portada d'un número de Salud y Fuerza

- Surt Salud y Fuerza: Pel novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista mensual de la Liga de Regeneración Humana. Procreación consciente y limitada. A partir del número 5 (setembre de 1906) portarà el subtítol «Revista mensual ilustrada de la Liga de Regeneración Humana» i des del número 46 (1912) «Revista mensual neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de Quintana, va ser durament perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques i suspès en diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va ser substituït per la revista El Nuevo Malthusiano. L'abril de 1909 la Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona, seu de la Lliga de la Regeneració Humana i gabinet d'assessorament gratuït per a la prevenció d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis Bulffi empresonat. Hi van col·laborar José Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe, Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo Cabós, René Chaugui, José Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio Faciabén), Delastre, Manuel Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo, Emilio Gante, Vicente García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia, Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff, Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel Martínez, Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo, Madeleine Pelletier, Potier, Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué, Satler, Suñé, Frank Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números fins al 1914. També edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi, René Chaughi, Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky, Sébastien Faure, Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Juan de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers, J. Sergi, etc.).

***

Capçalera de L'Ordre Naturel

- Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922.

***

Portada d'un exemplar de Le Réveil Anarchiste Ouvrier

- Surt Le Réveil Anarchiste Ouvrier: El 15 de novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Era un dels òrgans d'expressió, amb Les Temps Nouveaux et Le Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). Va ser administrat per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux. La gerència la va portar Jean Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de redacció trobem Edouard Boudot, Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres, Georges Alabri, Camisard, Christian Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L. Lebrun, E. Mainjacque, Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que donà lloc a la creació de la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua Francesa (FCRA). En sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de 1913. Edità el fullet La triple action de la CGT (1914), de Georges Yvetot. L'administrador, Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1 de juliol de 1913 i empresonats acusats de «provocació de militars a la desobediència i a la deserció», però, gràcies a la creació del «Grup d'Amics del Réveil», el periòdic reaparegué sota el nom Le Réveil Anarchiste l'1 d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Capçalera del primer número de Pendant la mêlée

- Surt Pendant la mêlée: El 15 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París (França) el primer número del bimensual Pendant la mêlée. Acrate, individualiste et éclectique. El gerent i l'administrador en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand, Raphaël Barret, Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre, Benjamin de Casseres, Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle, Henriette Hoogeven, Félix Le Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles Michel, André Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges Palante, Léon Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus, Victor Kibaltchite (Le Rétif), Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite, Jules Sésame, Petra Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent, Louis Untermeyer, Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van publicar quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions internes, es va publicar a Orleans, sota el nom Par delà la mêlée, administrat aleshores per Émile Armand, però quan aquest va ser detingut l'octubre de 1917 per complicitat en delicte de deserció, va ser substituït per Pierre Chardon fins al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic canviarà el nom per La Mêlée fins al 1920.

***

Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien

- Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920.

***

Portada d'un número de Le Néo-Naturien

- Surt Le Néo-Naturien: Pel novembre de 1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França) el primer número del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le Fèvre, serà una revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i alliberador del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme integral, reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà ressò de les experiències de les colònies llibertàries, com la de Bascon –on radicava la Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud–, la de «Terre Libérée» a Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar Aimé Bailly, Alfred Bidet, Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur, Jacques Cohen-Toussieh, Gérard de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée Papon, Robert Peyronnet, Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug. Trousset, Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F. Larapidie, Jean Lebedeff, Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà d'aparèixer el novembre de 1925, però encara sortirà un últim número, editat per Louis Rimbault, l'agost de 1927.

***

Capçalera de Rebelle

- Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic Rebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial.

***

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertària Vida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942.

***

Portada del primer número de Construcción

- Surt Construcción: Pel novembre de 1975 surt a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción. Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Existí una primera època en 1936 dirigit per José García Pradas. Es mantingué estable entre mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978), després només aparegué de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats, però trobem les firmes de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U., Urzáiz. En sortiren 25 números fins al 1980.

***

Portada de l'únic número de Grito Ácrata

- Surt Grito Ácrata: Pel novembre de 2008 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer i únic número de Grito Ácrata. Fanzine libertario. Editat pel grup «Estudiants Llibertaris Anarquistes», cap article sortí signat. Tractà exclusivament temes d'organització i de resistència estudiantils.

Naixements

Foto policíaca d'Eugène Arnaud (20 de març de 1894)

- Eugène Arnaud: El 15 de novembre de 1846 neix a Vilamanda (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Eugène Arnaud. Era fill de Jean Pierre Arnaud, conreador, i de Marie Bonal. Es guanyava la vida treballant de llauner a París (França). Considerat com «anarquista militant», a partir del 25 d'abril de 1892 va ser vigilat per la Prefectura de Policia i figurava en un llistat de domicilis a vigilar. En aquesta època vivia al número 56 del carrer Saintonge de París, a la llar de son cunyat Villeret. El 14 d'abril de 1893 assistí a un míting celebrat al Tivoli-Waux-Hall. El 4 d'abril de 1893 va ser present a la reunió celebrada a la Sala Commerce, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, on assistiren unes 500 persones, de les quals 150 eren anarquistes. A partir del 30 d'abril de 1893 visqué al número 26 del carrer Poitou. El 6 de maig de 1893 assistí a un míting, celebrat al número 94 del carrer Temple, on es reuniren unes tres-centes persones. El 28 de maig de 1893 va ser present a la reunió de 150 persones celebrada a la Sala Firino. El 10 de juny de 1893 participà en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels estudiants socialistes a la Sala Progrès, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. El 4 de juliol de 1893 va ser present al míting en protesta pel tancament de la Borsa del Treball de París. El desembre de 1893 figurava en un llista d'anarquistes del departament del Sena de la Prefectura de Policia. El 20 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Poitou, sota l'acusació de «pertinença a associació criminal»; l'escorcoll de la seva habitació no donà cap resultat, però aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 14 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes de la III Brigada de la Prefectura de Policia de París. Durant la primavera de 1895 intentà crear, amb altres companys (Achaintre, Charles, etc.), un grup anarquista en el III Districte de París. El seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i aleshores vivia al número 31 del carrer Saintonge. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joan Oliva Moncusí segons la premsa alemanya

- Joan Oliva Moncusí: El 15 de novembre de 1855 neix a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí –també citat com Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, sense èxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva Moncusí (1855-1879)

***

Alfred Marpaux

- Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després, «socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Eugène Marpaux. Sos pares es deien Sidoine Florestan Marpaux, sastre, i Marie Alvina Routy. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un «socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Sa companya fou Hélène Charles. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 al seu domicili de Dijon (Borgnoya, França). És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail, étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Paul Bury apareguda en el diari parisenc catòlic La Croix del 18 d'octubre de 1894

- Paul Bury: El 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 neix Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) l'anarquista Paul Joseph Bury. Sos pares es deien Danis Joseph Bury, teixidor, i Juliette Dujardin. Treballava de teixidor a Roubaix i arran de la seva participació en els disturbis del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i d'Émile Pouget a París (França), va ser detingut, tot cridant «Visca la Revolució Social! Mort als explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un exemplar del periòdic lionès La Lutte i un gatzoll de baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per portar un «emblema sediciós». Durant aquest procés es definí com a «individualista» i assegurà no pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure, venia pels carrers la publicació anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), editada per Antoine Rieffel a París. En 1885 fou el gerent del periòdic Le Paria, que edità Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el servei militar, va ser enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de Tonquín, i retornà a la metròpoli malalt; un dia, en un accés febril, prengué a un vianant el rellotge i per aquest motiu va ser condemnat a tres anys de presó. En 1890 va ser condemnat a tres mesos de presó per «estafa» i el febrer de 1891 a tres anys de presó per «atac nocturn i robatori». El 15 d'octubre de 1894, durant una conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) on participà Jules Guesde, va ser detingut per la violència dialèctica de la seva intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó en deportació, en aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat a la Secció Mòbil de la badia de Prony, a la colònia penitenciària d'Île des Pins de Nova Caledònia. En 1900 encara estava deportat i es demanà la seva amnistia en una campanya de suport en la premsa (Les Temps Nouveaux, etc.) i entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren una campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema misèria, amb actes i festes per treure diners; també el grup Liberté d'Opinion et Solidarité Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat Internacional) hi participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat i retornà a la metròpoli el maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a Roubaix. Restà visquent amb sa mare i treballant en una filatura. El maig de 1905 les autoritats el declararen desaparegut de Roubaix i se'l buscava pel Marne, on havia marxat a la recerca de feina. El juliol de 1905 retornà a Roubaix. Paul Bury va morir el 23 de juliol de 1924 a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França).

***

Luigi Granotti

- Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson, Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.

***

Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

- Attilio Tonetti: El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen erròniament 1874– neix a Fontanella (Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Francesco Tonetti. Sos pares es deien Giovanni Tonetti i Catterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la policia, que el considerava «temible pel seu caràcter audaç i violent», va ser condemnat a breus penes de presó per cantar himnes subversius i per desobediència a les autoritats. El setembre de 1894 se li va assignar la residència i passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori, però quan retornà a Itàlia a començament de 1895 va ser detingut i, acusat d'«incitació a l'odi entre les classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i, més tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un cop lliure, el juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on treballà de sastre i residí fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi, Antonio Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra). L'agost de 1899 retornà a son país i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on es va casar i reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment deixà la militància i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918, segons un informe, encara que «mantenint-se fidel a la teoria llibertària i mostrant-se contrari a la guerra», no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat anarquista, però no adoptà actituds «sospitoses» cap el govern feixista. En 1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona conducta i la seva «orientació cap a les directrius del Règim», va se proposat per a ser suprimit del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Attilio Tonetti (1872-?)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Free Society

- Surt Free Society: El 14 de novembre de 1897 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Free Society. A periodical of anarchist thought, work and literature (Societat Lliure. Un periòdic del pensament anarquista, sindical i literari), òrgan d'expressió de Free Society of Anarchists of North America (Societat Lliure dels Anarquistes de Nord-amèrica). Era el successor de The Firebrand (L'Atxa) i estava editat per l'anarquista rus exmenonita Abraham Isaak (Ade Isaak). Va deixar de publicar-se en 1904, quan Isaak es va traslladar a Nova York.

***

Capçalera del primer número de La Cravache

- Surt La Cravache: El 14 de novembre de 1897 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista La Cravache. Organe International des Travailleurs. La tirada d'aquesta publicació va anar dels 3.500 als 2.500 exemplars. Els gerents van ser André Philippe i Sauvage. La major part dels articles no van ser signats, però van col·laborar Jean Bourguer, Charles Dhooghe, Jean Grave, Jean Hardi, André Philippe (Léon Wolke) i Henry Zisly, entre d'altres. Va fer especial seguiment de les conferències que Sébastien Faure va realitzar a Roubaix els dies 6, 9 i 14 de desembre de 1897. Publicà dos fullets Notre cher et vénéré président i Bruch Mitsu, de Georges Eckhoud. El seu primer gerent, André Philippe, va ser condemnat el 29 de desembre de 1897 pel Tribunal Correccional a un mes de presó i a 50 francs de multa per «difamació a l'Ajuntament de Roubaix» i es va refugiar a Anglaterra, on continuà col·laborant amb el periòdic. En sortiren 11 números, l'últim el datat 22-29 de gener de 1898. Va ser substituït per Le Cravacheur (1898).

***

Primera edició de La société du spectacle (1967)

- La societat de l'espectacle: El 14 de novembre de 1967 s'imprimeix a París (França), editat per Buchet/Chatel, l'influent assaig de l'intel·lectual situacionista francès Guy Debord La société du spectacle. El llibre és compost per nou capítols dividits en 221 paràgrafs. La frase amb la qual obre el primer capítol és una derivació conscientment malversada de la frase que Karl Marx utilitza per començar la seva obra El Capital: «La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una "acumulació immensa de mercaderies".» (primera frase de Marx); «Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles.» (primera frase de Debord). És essencialment una crítica radical del mercat i del seu domini en la vida, que l'autor veu com a una forma particular d'«alienació» de la societat de consum. El concepte d'espectacle es refereix a una manera de reproducció de la societat basada en la reproducció de mercaderies, sempre en major nombre i sempre més semblants en la seva varietat. Aquest llibre desenvolupa conceptes relacionats amb la cultura moderna i amb mode de vida acomodatici que desemboquen en una crítica oberta de la societat del seu temps. També conté una crítica punyent del marxisme leninisme en totes les seves variants i presenta un camí comunista llibertari alternatiu a seguir. L'editor Buchet/Chatel realitzà tres edicions seguides del llibre gràcies a l'èxit obtingut arran dels fets de «Maig del 68», abans de ser novament publicat a partir de setembre de 1971 per l'editorial Champ Libre, de Gérard Lebovici. En 1973 Guy Debord estrena una pel·lícula del mateix nom basada en els postulats teòrics d'aquest llibre i relacionant-los amb altres obres. Aquesta obra segueix mantenint actualment una gran influència en un bon nombre de moviments filosòfics i polítics d'allò que s'ha anomenat «postmodernisme».

Naixements

Foto policíaca d'Edmond Bossaut (27 d'abril de 1894)

- Edmond Bossaut: El 14 de novembre de 1842 neix a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edmond Alphonse Léon Bossaut –algunes font citen erròniament Bossant. Sos pares es deien Léonard François Joseph Bossaut, antic notari, i Marie Claire Joseph Divuy. Sos pares vivien a Saint-Amand-les-Eaux (Nord-Pas-de-Calais, França) i sa mare va anar a parir a la seva població natal. El 22 de març de 1883 es casà a Valenciennes amb l'anarquista Clotilde Caroline Joseph Loth. El juliol de 1893, amb sa companya i sa filla, provinent de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), s'establí a París (França), al número 31 del carrer Cadet. A començament d'abril de 1894 s'instal·là al número 15 del carrer Tour-d'Auvergne. Sense treball fixe, deia que era un antic notari que tenia negocis en borsa. El 25 d'abril de 1894 la policia va detenir l'anarquista Armand Matha al seu domicili on s'allotjava des de feia uns dies a instàncies de la seva companya. L'endemà la policia va detenir sa companya, qui, des de l'exili de l'anarquista Ernesta Forti a Londres (Anglaterra), regentava la lleteria de l'anterior, al número 3 de carrer Jocquelet de París. El 27 d'abril ell va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el seu domicili escorcollat sense cap resultat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Hannedouche (1 de gener de 1894)

- François Hannedouche: El 14 de novembre de 1861 neix a Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Hannedouche. Sos pares es deien François Hannedouche, jornaler, Appoline Dave. Casat amb Blanche Clémence Bouzac, era pare de tres infants, Es guanyava la vida fent de pintor-decorador en la construcció i visqué a les zones parisenques de Grenelle i d'Auteuil. Fou membre de la Societat dels Drets de l'Home i del Cercle d'Estudis Socials d'Auteuil. En 1892 habitava al número 87 del carrer Thiers de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 28 de juliol de 1892 el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar 44 exemplars del fullet Ravachol anachiste? Parfaitement. L'1 de gener de 1894, com a conseqüència de les agafades d'anarquistes portades a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats, el seu domicili va ser novament escorcollat i ell detingut i fitxat com a anarquista; en aquest escorcoll es trobaren fullets, periòdics (Le Père Peinard, La Révolte, etc.), manifests antimilitaristes, correspondència i manuscrits compromesos. François Hannedouche va morir el 2 de novembre –algunes font citen erròniament el 3 de novembre– de 1901 al seu domicili del XV Districte de París (França).

François Hannedouche (1861-1901)

***

Foto policíaca de Louis Barbier (27 de febrer de 1894)

- Louis Barbier: El 14 de novembre de 1862 neix a Jussecourt-Minecourt (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Louis Alexandre Barbier. Sos pares es deien Louis Julien Barbier, conreador, i Marie Céline Piat. Antic estudiant i batxiller en lletres, es guanyà la vida treballant de comptable a París (França). En 1882 va ser cridat a files, però va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. El juny de 1885 vivia al número 33 del carrer Saint-Nicaise de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), però en 1887 ja vivia a París (França). El 24 de desembre de 1889 va ser declarat insubmís perquè no es va presentar a la crida militar periòdica, situació que es repetir en la crida el 25 de novembre de 1893. El 27 de febrer de 1894, en un escorcoll policíac a l'establiment de l'anarquista Ernesta Forti (Mère Martin), companya del també militant Constant Martin, va ser detingut juntament amb Ernesta Forti i el fill d'aquesta, Alfred Forti. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser interrogat pel comissari. Tenia llogada una habitació, al número 79 del carrer Jeanne d'Arc, que ocupava un dels seus amics. La policia sospitava que fos un dels còmplices de l'anarquista Émile Henry i a l'escorcoll de seu domicili es trobaren nombrosos documents anarquistes. Inculpat de «pertinença a associació criminal», el 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El juny de 1902 vivia a Selon de Provença (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Avelino Fóscolo: El 14 de novembre de 1864 neix a Sabará (Minas Gerais, Brasil) el químic, farmacèutic, periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino da Silva, més conegut com Avelino Fóscolo. Segons alguns descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo Foscolo, però això no és cert, ja que adoptà posteriorment el pseudònim d'Avelino Fóscolo en honor del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe. Després de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una ocasió assistí a un espectacle de la «Companhia de Quadros Vivos Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat per la vida de la faràndula, i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent diversos països llatinoamericans i representant espectacles escrits per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i decidí quedar-se i a partir d'aquest moment començà la seva carrera periodística i literària en aquesta població, involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887 col·laborà en el periòdic local Folha Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira, la novel·la A Mulher. A començament de segle s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de Taboleiro Grande (actualment Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant de magisteri de la zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha), filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son sogre, Manuel Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria «Fóscolo & Cia» i aprofità l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural i del pensament llibertari, realitzant debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a preus mòdics, especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus. El 6 de gener de 1893 començà a publicar a Taboleiro Grande amb una impremta manual que comprà el periòdic quinzenal A Vida, que fou substituït en 1896 pel periòdic obrerista O Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la fàbrica tèxtil Cedro, propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als quals ell ajudava fent costat les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels medicaments que necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la trista realitat dels esclaus, i A capital, primera novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la construcció de la ciutat, inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la distribució dels lots de terra. En aquests anys fundà periòdics, biblioteques i grups teatrals («O Clube Dramático e Literário»). Investigador químic –inventà nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es comercialitzà força a Europa–, en una ocasió viatjà a Alemanya per fer cursos d'especialització farmacèutica a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà a Taboleiro Grande la notícia que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps després, natural consternació quan retornà a la població i trobà de dol sa nombrosa família. La seva literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del naturalisme tardà» de la literatura brasilera, amb una forta preocupació per la denúncia d'una «societat retrògrada i injusta», motivada per les desigualtats socials, l'esclavitud, el conservadorisme de l'Església catòlica, la discriminació sexual de la dona i els casos derivats de l'empobriment de la població (orfandat, suïcidi, prostitució, violació, castració, joc, etc.). El seu estil literari es va veure molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor Hugo, Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev Tolstoi, Élisée Reclus, George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus leitmotiv és la figura del «sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un drama social en tres actes (O semeador). Entre juliol de 1906 i desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el periòdic anarquista A Nova Era. El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a Juiz de Fora (Minas Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira número 7 amb el patrocini del seu amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor, en representació de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais, Brasil), sense adscripció a cap partit polític, i quan en 1912 es creà el municipi de Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu primer consistori. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Lanterna, de São Paulo, on entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments la seva obra No circo. En 1915 es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que havia fundat. Els seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A més de les obres citades podem destacar O caboclo. Novela de costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo. Romance social (1920). Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987 Letícia Malard publicà l'assaig Hoje tem espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance i 1992 Regina Horta Duarte la biografia A Imagen rebelde. A trajetória libertária de Avelino Fóscolo. En 1999 Letícia Malard i José Américo Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo. En 2013 el Coletivo Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a Belo Horizonte amb el nom «Livraria Anarquista Avelino Fóscolo».

Avelino Fóscolo (1864-1944)

***

Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

- Adolf Brand: El 14 de novembre de 1874 neix a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg» –seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Notícia de la condemna de Jean Huc apareguda en el diari parisenc La Croix del 25 d'abril de 1912

- Jean Huc: El 14 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de març– de 1883 neix a La Janié (Muòlas, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista individualista il·legalista Jean Joseph Henri Huc, que va fer servir el nom d'Alfred Varennes. Era fill dels conreador Mathieu Pierre Huc i de Marie Cellier. Es guanyava la vida com a venedor ambulant pels mercats. En 1910 buscava mitjançant el setmanari anarquista L'Anarchie companys que es volguessin associar amb ell per a fer de venedor ambulant. En aquesta època col·laborava amb petits textos en L'Anarchie. En 1911 s'establí, amb sa companya Marie Bader, a la seu de L'Anarchie a Romainville (Illa de França, França), ocupant-se especialment del jardí. Ambdós eren coneguts com Ripolin i Ripoline. El novembre de 1911 la parella va ser detinguda a Melun (Illa de França, França) acusats de passar el 30 d'octubre d'aquell any moneda falsa en aquesta població. Tres mesos després de la seva detenció, acusà un tal Nosengo (Roberton), que vivia al carrer Paul de Kock de Romainville i lligat a l'anarquista Louis Raimbault, de ser el seu proveïdor. Jutjat per aquest delicte, el 24 d'abril de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de Sena i Marne a cinc anys de treballs forçats i Marie Bader a dos anys de presó amb llibertat provisional per «emissió de moneda falsa». En sentir la sentència, Jean Huc intentà suïcidar-se apunyalant-se el pit, però els gendarmes ho impediren. Va ser tancat a les presons parisenques de Fresnes i La Santé. El 13 de febrer de 1913 va ser citat com a testimoni en el procés contra el grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o els «Bandits Tràgics» i durant la seva declaració, que va fer vestit de presidiari, es va retractar de les seves confessions tot argumentat que havia estat un covard i no volia ser un canalla. En 1923 va fer costat econòmica a l'edició diària de Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Amilcare Bertini

- Amilcare Bertini: El 14 de novembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el «Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amilcare Bertini (1884-1945)

***

Notícia sobre l'expulsió d'Umberto Pedruzzi apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 8 de desembre de 1912

- Umberto Pedruzzi: El 14 de novembre de 1884 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Umberto Pedruzzi. Sos pares es deien Giuseppe Pedruzzi i Antonio Giavannelli. Paleta de professió, quan era molt jove començà a freqüentar els cercles anarquistes de Massa. L'octubre de 1903 va ser condemnat a cinc dies de presó per «lesions». Enviat a fer el servei militar, el juliol de 1905 desertà de la seva unitat i es refugià a Biasca (Ticino, Suïssa), on entrà a formar part del grup anarquista local. S'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on l'agost de 1906 va ser detingut durant una vaga; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «violència a la llibertat laboral i lesions a agents de la força pública» –havia clavat una ganivetada a un oficial de policia. Expulsat de Suïssa, s'instal·là a França. En 1909 entrà a formar part del grup anarquista italià «Germinal» de Marsella (Provença, Occitània). Establert a París (França), el 2 de setembre de 1912 va ser detingut, juntament amb el mecànic anarquista Marcel Migrot, a la sortida d'una conferència anarquista; jutjat el 9 d'octubre de 1912 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a quatre mesos de reclusió per «violència, resistència i ultratge als agents» –Marcel Migrot va ser condemnat a dos mesos de presó. Purgada la pena, se li va decretar l'expulsió i es traslladà a Montreuil (Illa de França, França), on visqué fins al 1915 sota una documentació falsa que li havien proporcionat els companys del grup editor de L'Anarchie. Després passà a Suïssa i l'estiu de 1920 marxà, juntament amb sa companya suïssa Berta Mathez, cap a Massa. Esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Massa i posteriorment del Comitè Local de la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia). Entre el 30 i el 31 de gener de 1921, en el Congrés de la Cambra del Treball de Carrara, va ser nomenat membre de la seva Comissió Executiva. Molt actiu en les lluites econòmiques i socials dels treballadors de la zona, el maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Lunigiana. El juny de 1921 els escamots feixistes destrossaren el seu domicili de Carrara i al mes següent organitzà un grup dels «Arditi del Popolo», participant en diverses accions contra els feixistes a les muntanyes de Carrara, a la plana de Sarzana i a Vinça. L'agost de 1921 aquest grup dels «Arditi del Popolo» es dissolgué; perseguit, l'octubre de 1921 va ser detingut a Roma i portat a la presó de Massa. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de reclusió. El novembre de 1923 va ser alliberat gràcies a una amnistia i s'establí a Roma amb sa companya amb qui s'havia casat. En 1926 passà a Biel (Berna, Suïssa). Umberto Pedruzzi es va suïcidar d'un tret de revòlver el 27 de maig de 1931 després d'haver assassinat sa companya, de la qual feia un temps s'havia separat, de tres trets en un cafè de Biel (Berna, Suïssa).

Necrològica de José Pérez César apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- José Pérez César: El 14 de novembre de 1894 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Ramón Pérez César –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Tesar. Sos pares es deien Jesús Pérez Fernández, carrabiner d'Infanteria, i Ángela César Vila. Exiliat a França, es guanyà la vida com a manobre i milità en la Federació Local de Bilhom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). José Pérez César va morir el 13 de febrer de 1947 al seu domicili de Bilhom (Alvèrnia, Occitània).

***

Stolpersteine al número 61 del carrer Fray Luis de León de Mataró on Camil Quintana Bassas va viure

- Camil Quintana Bassas: El 14 de novembre de 1906 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Camil Quintana Bassas –el segon llinatge citat en la partida de naixement com Basas. Sos pares es deien Joaquim Quintana Ruiz, vidrier, i Teresa Bassas Tubet. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) o en un Batalló de Marxa i quan l'Ocupació va caure presoner a mans de les tropes alemanyes i enviat a Magdeburg (Saxònia, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 a ser deportat, sota la matrícula 9.601, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i destinat al camp auxiliar de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Camil Quintana Bassas va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. El 20 de setembre de 2020 es va col·locar una stolpersteine al número 61 del carrer Fray Luis de León de Mataró, on va viure.

***

Necrològica de Manuel Torner Bosqué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1966

- Manuel Torner Bosqué: El 14 de novembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Torner. Sos pares es deien Manuel Torner i Francisca Bosqué. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Combatent, en acabar la Guerra Civil espanyola va ser detingut i empresonat. En 1945, amb Ángel Sánchez, aconseguí fugir de la companyia disciplinària madrilenya de Lozoyuela (Madrid, Castella, Espanya) i passà a França, on demanà asil polític. Visqué a París (França) i milità en la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili. Manuel Torné Bosqué va morir el 15 de gener –algunes fonts citen erròniament el 19 de gener– de 1966 a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

- Vladimiro Muñoz: El 14 de novembre de 1920 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'historiador i propagandista anarquista Bladimir Muñoz Álvarez, més conegut com Vladimiro Muñoz. Sos pares es deien Manuel Muñoz Ubero i Soledad Álvarez García. Fill d'un ferroviari comunista, portarà el nom en homenatge a Lenin. En 1924 sa família s'instal·là a Tarragona (Catalunya) i a partir de 1932 a Irun. Més tard es traslladà a San Sebastià per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis fins a l'esclat de la guerra. Amb la destrucció d'Irun, passà a França i retornà a la Península per Tarragona. En 1937 fou mobilitzat i, com que encara no tenia 17 anys, fou destinat com a carter. En aquesta època descobrí el pensament pacifista i anarcoindividualista d'Han Ryner llegint els seus llibres traduïts al castellà per José Elizade. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 passà la frontera francesa amb barca, però fou detingut per la policia gala. Després d'un temps tancat al camp de concentració d'Argelers, fou destinat al de Bram. Després marxarà a Amèrica. Alliberat en 1940, va fer de mecànic a Tolosa de Llenguadoc i de llenyataire a l'Avairon. Lliurat a l'exèrcit nazi, fou internat en diversos camps i després fou destinat per treballar en la construcció d'una base submarina a prop de La Rochelle, fins que pogué fugir. En 1947 pogué embarcar amb sos pares i sa germana cap a Montevideo (Uruguai), on residia des de començaments de segle una branca familiar. Anarcoindividualista i pacifista, mai no va pertànyer a cap organització llibertària, però es va fer amb tothom, com ara Eugen Relgis –a qui conegué personalment i traduí obres seves–, Han Ryner, Hem Day, José Tato Lorenzo, Voluntad, Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), etc. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, deixà de banda el moviment anarquista, relacions que reemprengué amb la caiguda d'aquesta. Estudiós del moviment anarquista internacional, se'n dedicà a recopilar documents. La seva tasca com a investigador de les fonts anarquistes i els seus estudis cronològics (Voltairine de Cleyre, Johann Most, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Rafael Barret, Coelho Netto, Agustín Barrios, etc.) són força importants, així com la labor de prologuista d'obres clàssiques llibertàries (Errico Malatesta, Joseph Ishill, Anselmo Lorenzo, Max Nettlau, etc.). També destaca la seva producció epistolar, rica en dades bibliòfiles i bibliogràfiques, i les seves traduccions. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cénit, Cahiers des Amis d'Han Ryner, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Marcha, Reconstruir, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. Va participar en la història del moviment anarquista en fascicles de Diego Abad de Santillán. És autor de Contribución a la historia del anarquismo español. Correspondencia selecta de Federico Urales, Recordando a José Tato Lorenzo, Correspondencia selecta de Joseph Ishill (1967), Correspondencia selecta de Francisco Ferrer Guardia (1971), Breve historia del movimiento anarquista en Estados Unidos de América del Norte (1973, amb Frederica Montseny i Alberto Martín), Antología ácrata española (1974), Barret en Uruguay (1974, amb Ernesto Herrera), El pensamiento vivo de Barrett (1976), Li Pei Kan and chinese anarchism. A chronology (1977), Max Nettlau, historian of anarchism (1978), Anarchists. A biographical encyclopedia (1980), Coelho Netto y Agustín Barrios. Ensayos filológicos (1981, amb Rodrigo Díaz-Pérez i Viriato Díaz-Pérez), Barret en Montevideo (1982), Bibliografía de Germinal. Asunción 1908 (1982), Bibliografía de Rafael Barrett. Uruguay (1908-1911) (1982), Sembrando ideas. Rafael Barrett (1992, amb Roberto Lavín),  Barrett (1992), etc. Vladimiro Muñoz va morir en 2004 a Montevideo (Uruguai).

Vladimiro Muñoz (1920-2004)

***

Agustín Rueda Sierra

- Agustín Rueda Sierra: El 14 de novembre de 1952 neix en una barraca de les colònies de «Potasas Ibéricas» del poble miner de Sallent (Bages, Catalunya), a prop de Barcelona i amb un gran percentatge d'immigració el militant anarquista, Agustín Juan Bonifacio Rueda Sierra. Sos pares, granadins, es deien Agustín Rueda Martínez, miner, i Soledad Sierra Valenzuela, teixidora. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies després és detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc després és destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes, és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un «shock traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal «generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda.

Continua...

---