Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 14 d'abril

Esdeveniments

Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli –que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

***

Capçalera de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

***

Notícia del tiroteig publicada en La Vanguardia del 15 d'abril de 1923

- Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte –citat a vegades Montes– havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

***

Anagrama del CIRA

- Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

***

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Naixements

Nota sobre el matrimoni d'Étienne Deville aparaguda en el diari de Roanne Jounal de Roanne del 4 de juliol de 1874

- Étienne Deville: El 14 d'abril de 1849 neix a Cours-la-Ville (Roine-Alps, Arpitània; actualment pertany a Cours) l'anarquista Étienne Deville. Era fill natural de la domèstica i teixidora Antoinette Deville. Analfabet, es guanyà la vida com sa mare, treballant de teixidor a Roanne (Forez, Arpitània). El 27 de juny de 1874 es casà a Roanne amb la teixidora Louise Marie Magdinier. En aquesta època vivia a la carretera de Clermont de Roanne. El desembre de 1893 va ser inscrit en els registres d'anarquistes de Roanne. Étienne Deville va morir el 23 de febrer de 1926 al seu domicili, al número 26 del carrer de la Loire, de Roanne (Forez, Arpitània). Son fill Antoine Deville (1875-1953) també va ser un destacat teixidor anarquista.

***

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

- Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias Perera, blanquer de professió, i Anna Baliu Serra, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

***

Foto policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894)

- Fulgence Widcoq: El 14 d'abril de 1857 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Fulgence Nicolas Ignace Widcoq. Era fill de Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i d'Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 31 de desembre de 1880 es casà a Fressenneville amb la domèstica Joséphine Victorine Petit i amb aquest matrimoni legitima dos infants de la parella: Adèle Juliette Élisa Widcoq, nascuda l'any anterior, i Édouard Victor Anatole Widcoq, nascut aquell mateix any. En aquesta època estava dispensat del servei militar actiu. En 1887, amb son germà Alfred Widcoq, era membre del Cercle Revolucionari de Feuquières-Fressenville i ell s'encarregava de portar-ne la correspondència amb els altres Cercles Revolucionaris de Picardia i de París (França) i de les subscripcions als periòdics anarquistes. Aleshores regentava una petita llibreria i quiosc de venda de periòdics. El 27 d'abril de 1892 va ser inclòs en el llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Treballava aleshores de serraller i vivia al número 253 del bulevard Péreire de París. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i vivia al número 46 del carrer Saint-Ferdinand. El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 19 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el seu dossier va ser posat a disposició judicial el 31 de març de 1894. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes d'aquell any. Vidu, es casà amb Marie Louise Stigler. Al final de sa vida treballava de negociant i vivia al número 26 del bulevard Saint-Denis. Fulgence Widcoq va morir el 8 de desembre de 1927 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Louis Fauvel (2 de juliol de 1894)

- Louis Fauvel: El 14 d'abril de 1867 neix a Écouché (actualment Écouché-les-Vallées, Normandia, França) l'anarquista Louis Gustave Fauvel, conegut com Nez Fleuri. Era fill pòstum de Louis Léon Fauvel i d'Adamine Isaïre Lecoq, jornalers, i es dona la casualitat que son pare va morir el dia abans del naixement de son fill. Es guanyà la vida treballant en diferents feines (firaire, escombrador, sabater, etc.) i vivia maritalment amb un infant. El 22 de juny de 1882 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional de París (França) a romandre en un correccional fins a l'edat de 20 anys per «abús de confiança i estafa». Titular d'un carnet de firaire, durant molt de temps va vendre a les fires de la regió parisenca i tenia un expositor giratori, juntament amb sa companya Eugénie Bitche, obrera en perles. Quan treballà de firaire visqué a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i a Gentilly (Illa de França, França), on milità en el moviment anarquista i es negà a pagar el lloguer dels domicilis argumentant la seva qualitat d'anarquista. En aquesta època llegia Le Père Peinard i rebia anarquistes parisencs, amb els quals passava les nits cantant cançons revolucionàries. En 1887 va ser cridat a files, però va ser dispensat perquè tenia un germà a l'exèrcit; posteriorment, entre 1888 i 1890, va ser integrat en el 104 Regiment d'Infanteria a Argentan (Normandia, França). El novembre de 1890 es presentà com a candidat abstencionista a Montmartre per a les eleccions legislatives. En aquesta època treballava de sabater i era conegut al seu barri com Nez Fleuri. Entre 1892 i 1894 el seu nom figurava en els llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París. En 1894 treballava d'escombrador per a l'Ajuntament de París. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu interrogatori sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juny de 1894 el comissari de policia del barri del Jardin-des-Plantes es presentà al seu domicili, al número 58 del carrer Daubenton del V Districte de París, però la perquisició va ser infructuosa. Detingut, va ser interrogat a la comissaria i l'endemà va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però el jutge d'instrucció Franqueville el posà en llibertat dos dies després. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. El 16 d'abril de 1907 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 16 francs de multa per «ultratges a agent» i el 27 d'agost de 1910 pel IX Tribunal Correccional del Sena a 100 francs de multa pel mateix delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Émile Equinet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 d'agost de 1901

- Émile Equinet: El 14 d'abril de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile Equinet, conegut com Le Petit Bossu. Era fill d'Étienne Joseph Equinet, filador, i de Rosalie Dupire, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer filador especialitzat. Donat a la vagabunderia, després d'un temps a Saint-Quentin (Picardia, França), el juliol de 1897 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Va estar relacionat amb els anarquistes de Reims, els quals li proporcionaven allotjament. Es dedicava a vendre publicacions anarquistes (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.). En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes del departament del Marne. L'agost de 1897 retornà al domicili de sa mare a Roubaix i el mes següent abandonà aquesta població amb altres dos anarquistes per a fer les veremes a Épernay (Xampanya-Ardenes, França). El 9 de març de 1898 deixà Reims per marxar cap a Roubaix i retornà el 29 de març. L'abril de 1898 va escriure a son germà per anunciar-li que hi anava a peu cap a Reims i el 16 d'octubre de 1899 va anar a veure a son germà, antic agent de policia que havia esdevingut cantiner en un regiment de Niça (País Niçard, Occitània). L'agost de 1901, amb altres companys, creà el Grup d'Estudis i de Propaganda Revolucionària de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França), que es reunia a la taverna de Verquin, al carrer Menin de la ciutat. Aleshores vivia al número 32 del carrer de la Latte de Tourcoing. El desembre de 1903 vivia la número 1 del carrer Foncet de Niça. El 24 de juny de 1909 es casà a Niça amb la domèstica italiana Maria Francesca Bodino. En aquesta època treballava de venedor ambulant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Castagna

- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

Carlo Castagna (1878-1955)

***

Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

- Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Sos pares es deien Antoine Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada), Le danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse d'amour (1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino. Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital Saint-Michel de París (França).

***

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 d'octubre de 1973

- Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Era fill de Basilio Corcero Martínez, carrabiner, i de María Lorenzo de Pedro. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important «Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb Reine Éléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

***

Necrològica de Léon Rouget apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de febrer de 1925

- Léon Rouget: El 14 d'abril de 1887 neix a Nance (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Léon Gustave Élisée Rouget. Sos pares, mestres, es deien Félix Evariste Rouget i Françoise Augustine Adelaïde Cordier. Científic de formació, treballava al laboratori de química de la Companyia de Ferrocarril del Nord. Abans de la guerra va fer de mestre a «La Ruche», colònia llibertària creada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França), i  va col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Bulletin de "La Ruche". El 12 de gener de 1918 es casà a l'XI Districte de París amb la empleada de comerç parisenca Jeanne Marguerite Laguillaumie, amb qui tingué un fill. En aquesta època viva a Montmirey-la-Ville (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1921 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. També fou secretari de redacció de La Revue Anarchiste (1922-1925), on també hi col·laborà amb articles científics i estadístics. En 1922 publicà amb Sébastien Faure L'almanach du militant. A partir de 1922 la malaltia l'allunyà progressivament de la militància activa. Léon Rouget va morir l'1 de febrer de 1925 a l'Asil de Villejuif (Illa de França, França) i la cerimònia fúnebre, celebrada dos dies després, va ser vigilada estretament per la policia.

***

Noticia de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 25 de juny de 1908

- Guido Ciarrocca: El 14 d'abril de 1889 neix a L'Aquila (Abruços, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca, conegut com Guido Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna Chiarelli. Es guanyava la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a França a la recerca de feina. S'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer, a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella, juntament amb Felice Chilassi, la conferència «Il Socialismo». El febrer de 1908 va engegar una gira propagandística, sobre el tema únic «La Revolució Social», arreu de la zona organitzada pel Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla que va anar acompanyat de Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista. També va participar activament en les conferències organitzades per la Unió de Sindicats Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic. El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos anarquistes de Toló (Provença, Occitània), va ser detingut sen se bitllet en un vagó de segona classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets anarquistes italians i dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia francesa com a «perillós anarquista», el juliol de 1908 va ser expulsat de Marsella per la seva intensa activitat propagandística sota el nom de Guido Chino. Durant la seva estada a França, el consolat italià el tingué constantment vigilat i s'assabentà dels seus intents de formar un grup anarquista estable i de publicar un diari local. De bell nou a Itàlia, va ser detingut a Nàpols (Campània, Itàlia), juntament amb altres sindicalistes, durant una concentració contra la carestia de la vida. Retornà clandestinament a Marsella, però va ser repatriat obligatòriament. Instal·lat a Florència (Toscana, Itàlia), esdevingué secretari de l'«Associació Pro Ferrer», desenvolupant una intensa activitat propagandística sindicalista revolucionària. En 1909 va traduir del francès a l'italià el fullet Francisco Ferrer (10 gennaio 1859-13 ottobre 1909). La sua vita la sua opera, amb un epígraf de Pietro Gori, publicat pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola de París. Va ser un dels organitzadors del Congrés Provincial Anarquista, que donà lloc a la Federació Anarquista Florentina (FAF). Acusat de ser un confident de la policia, va ser expulsat de les associacions de les quals era membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la Cambra del Treball de L'Aquila, publicà articles en diferents periòdics locals i organitzà nombroses conferències. Per la seva intensa activitat propagandística patí nombroses detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà en el diari La Lombardia. En 1913 fou responsable d'una Lliga Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà força actiu a les poblacions veïnes. En 1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università Popolare. En aquesta època s'integrà en el cercle de Benito Mussolini, aleshores director d'Avanti!. El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina (Sicília)37 La Sicilia Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins març de 1915. Quan esclatà la Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la guerra, es va enrolar i va ser enviat al front. En acabar la guerra retornà a Milà. En 1919, figura destacada del sansepolcrismo, s'adherí vivament al pensament de Benito Mussolini i en 1921 esdevingué el primer director de la Federació dels «Faci di Combattimento» de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional Feixista (PNF), essent-ne nomenat secretari polític a Milà. En 1927 publicà en la editorial feixista milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la qual era conseller, el llibre La redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica sindicale. Va crear la seva pròpia editorial a Milà sota el títol «Edizioni Vittoria». El 1929 va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a la caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota vigilància sospitós d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido Ciarroca va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts en els anys cinquanta encara seria viu.

***

Glòria Prades Nuño

- Glòria Prades Nuño: El 14 d'abril de 1896 neix a l'alqueria de La Capona d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià) l'anarcosindicalista Glòria Prades Nuño. Era la filla major d'una família acomodada d'hortolans. Son pare, Miquel Prades, militava en el republicanisme federal. Ben aviat es traslladà a València (València, País Valencià), a casa de sa tia Josefa, per a fer estudis i en un «col·legi de senyoretes» aprengué les coses que s'estilaven (brodar, música, cultura general, etc.). Els propietaris de l'habitatge eren els pares d'Eduard Pons Sisternas, son futur company, qui després d'enfrontar-se a l'encarregat de la fàbrica de joguines on treballava d'ebenista, va ser inclòs en la llista negra de la patronal («pacte de la fam») i en 1915 decidí marxar cap a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, i ella va decidir acompanyar-lo, juntament amb sa tia. En arribar a Barcelona la parella s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1918 participà en la revolta de dones contra la pujada del preu del carbó («Revolta de Subsistències») de Barcelona i l'agost de 1920 participà, embarassada, en la protesta d'un centenar de dones a l'estació de França per a impedir la sortida d'un tren de reclutes amb destinació a la guerra colonial d'Àfrica. Durant els anys vint va fer costat, contràriament a l'opinió del seu company, els grups d'acció confederals, on hi participava son germà Miquel Prades Nuño, del Sindicat del Transport de la CNT, exercint diverses tasques (observació, informació, enllaç, aixopluc, etc.). A partir d'octubre de 1932, gràcies a la seva amistat amb el conseller Martí Barrera Maresma, entrà a fer feina de telefonista a la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys s'afilià al Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez. Des del seu lloc de cap de la centraleta de telèfons exercí un paper fonamental durant la resposta al cop militar feixista de juliol de 1936 i el mateix 18 de juliol, juntament amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Robusté Parés i Enrique Rueda López (Rodín), s'entrevistà amb el president de la Generalitat Lluís Companys Jover i mantingué un estret contacte amb el capità d'Artilleria Eduardo Medrano Rivas, tot de cara a controlar la informació que entrava i sortia des dels telèfons, sempre mantenint informats el PS i la CNT. Sovint son fill, Eduard Pons Prades, va servir de correu entre ella i les autoritats i els sindicats. Va caure ferida a l'espatlla i al braç esquerrans durant un bombardeig, però, així i tot, presidí la reunió fundacional de la Defensa Passiva al Sector Nord del Districte V de Barcelona, de la qual va ser nomenada delegada. També va ser vicepresidenta del Comitè Català d'Ajuda a Euskadi, presidí el Comitè Regional del PS i fou secretaria de Propaganda de la Secció Femenina d'aquest partit. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on aconseguí reunir-se amb sos tres fills (Eduard, Eliseu i Josep) –son company s'havia suïcidat en 1936. S'establí a Blomac (Llenguadoc, Occitània), on el seu domicili es convertí en refugi de militants i lloc de contacte de l'exili. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Amparo Poch Gascón. Glòria Prades Nuño va morir el gener de 1972.

***

Germinal Lelièvre i sa companya

- Germinal Lelièvre: El 14 d'abril de 1901 neix a La Fonderie (Allemond, Delfinat, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Germinal André Lelièvre. Sos pares es deien Eugène Lelièvre (L'Adago), obrer pissarrer anarquista, i Jeanne Marie Buchet, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, esberlant pissarra a la pissarreria de Misengrain de Noyant-la-Gravoyère (País del Loira, França). Milità activament en el moviment anarquista de Trélazé i, d'antuvi, en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i, després, en el Comitè de Defensa Sindicalista de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En un article publicat el 10 de juny de 1922 del periòdic L'Anjou Communiste, va fer apologia del «sindicalisme antiestatal». En 1924 va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives per la I Circumscripció d'Angers (País del Loira, França) i obtingué quatre vot. En 1928 també va ser novament candidat llibertari. A finals dels anys vint, amb la gairebé totalitat del Sindicats d'Obrers Pissarrers de la CGTU, es passà al Sindicat Intercorporatiu autònom que s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) dels obrers pissarrers de Trélazé i col·laborà en Le Libertaire. En els anys trenta (1932, 1934 i 1938) sembla que no va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. La policia el tenia fitxat erròniament com «dirigent de la cèl·lula comunista de Trélazé». Entre finals de 1927 i gener de 1929 fou secretari adjunt del Grup d'Estudis Socials (GES), el secretari del qual era Louis Moreau, i va ser un dels que va fer venir Nicolas Lazarévitch per a fer una gira propagandística antibolxevic per la regió en nom de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1929 era membre del Grup Llibertari d'Angers. En aquesta època també era candidat abstencionista. També va col·laborar regularment en Le Combat Syndicaliste (l'abril de 1928 publicà en aquest periòdic un article reivindicant el dret a l'avortament)  i en Le Flambeau. En 1932 era secretari del GES i tresorer de la Unió Anarquista de l'Oest (UAO). Com a lliurepensadors, atacà regularment les esglésies i el conservadorisme. Després de ser membre de diversos grups anarquistes adherits a la Unió Anarquista (UA), arran de les crítiques d'aquesta organització a la CGT-SR, cap a finals de 1936 s'afilià a la Federació Anarquista Francesa (FAF), el secretari a Trélazé de la qual era Josep Le Fouler. En els anys cinquanta col·laborà en Le Monde Libertaire. Germinal Lelièvre va morir el 29 de juny de 1981 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Alarme

- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical L'Alarme. Organe anarchiste. Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de L'Hydre Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de redacció Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit números, l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le Droit Anarchiste.

***

Capçalera de L'Anarchie

- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.

***

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

- Atemptat contra Alfons XIII: El 13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous reclutes a Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava en vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler donar major rellevància a aquest l'acte anual. Després de la missa de campanya, els nous reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces marroquines, portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall, avança tot sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a la plaça de Colón, la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després pel passeig de Recoletos. Després de passar la plaça de les Cibeles i quan entra al carrer d'Alcalà, davant del Banco Español Río de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un tercer tret fereix «Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia es llança immediatament contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un sergent. Aviat és dominat i exposat es portat al portal del número 48 del carrer. La multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El cavall finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida socarrimà el guant blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida. Durant el judici al·legà que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de 1909 i que només havia realitzat un acte de venjança. El 9 de juliol de 1913 Rafael Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y Herrán, fou condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser indultat pel rei mateix i la pena commutada per cadena perpètua. L'anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a còmplice d'aquest atemptat, però fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Rafael Sancho Alegre (1888-19??)

***

Capçalera de La Plèbe

- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld, Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.

***

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.

***

Propaganda del míting publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 d'abril de 1937

- Míting a l'Olympia: El 13 d'abril de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un gran míting anarquista. L'acte, presidit per Julián Merino Martínez, en nom de la Federació Local de Grups Anarquistes, va ser organitzat pels Comitès Regionals de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Catalunya. En van ser oradors Juan Santana Calero, per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), «Frente a la contrarevolución»; Manuel Pérez Fernández, per la FAI, «La Revolución española y la repercusión en el extranjero»; Fidel Miró Solanes, per la FIJL, «Posición de las JJ.LL. ante los problemes de la hora»; i Severino Campos Campos, per la FAI, «Posición de la FAI ante la Guerra y la Revolución».

***

Convocatòria de la gala apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'abril de 1951

- Gala de suport en Défense de l'Homme: El 13 d'abril de 1951 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) una gala a benefici del periòdic anarquista Défense de l'Homme. L'acte va consistir en diverses actuacions (música, teatre, dansa, màgia, etc.) i hi van participar destacats artistes, com ara Charles d'Avray, Léo Campion, France Cléry, Émy Danet, Lucrèce Mistral, Marcel Mouloudji, Robert Léon François (Mystag), Léo Noël, Maurice Rostand, René Beziau (René Rungis), Imperio Salas, Maurice Sardin, Catherine Sauvage i Miguel Villabella, entre d'altres. L'escriptor anarquista André Mahé (Alain Sergent) signà obres seves.

Naixements

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

- Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura d'Émile Duval (1887)

- Émile Duval: El 13 d'abril de 1864 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Émile Jean Louis Duval. Era fill natural de la brodadora Marie Amélie Valentin i del teixidor Constant Isidore Duval i l'infant va ser reconegut i legitimat pel matrimoni de sos pares celebrat el 3 de novembre de 1868 a Épinal. Es guanyava la vida treballant com son pare, de teixidor a La Bresse (Lorena, França). L'11 de març de 1882 va ser condemnat per l'Audiència dels Vosges a dos anys de presó per «corrupció» d'una nina de menys de 13 anys i, per fugir de la garjola, el 8 de maig de 1882 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc. Destinat al 1 Regiment de Zuaus, el 9 de setembre de 1884 va ser condemnat pel I Consell de Guerra Permanent de la Divisió Militar d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». Fins al 17 de gener de 1885 va fer la campanya d'Àfrica i entre el 18 de gener de 1885 i el 30 de juny de 1885 va estar destinat a Tonkin (Indoxina Francesa); posteriorment, fins al 29 de març de 1887 serví a Annam (Indoxina Francesa) i finalment, de bell nou, a l'Àfrica. El 14 d'abril de 1887 va ser llicenciat i el 8 de maig de 1887 passà a la reserva activa, condecorat pel seus serveis a la Indoxina Francesa. De bell nou a la metròpoli, visqué amb sos pares, al número 27 del carrer Strasbourg de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora d'Épinal Marie Augustine Briel, amb qui va tenir tres infants i de qui es va divorciar el 4 d'abril de 1894 davant el Tribunal Civil de Reims. En aquesta època estava fitxat com a «anarquista» per la policia de Reims i qualificat de «violent i exaltat». Segons un informe policíac de la Comissaria Central de Reims de l'1 de març de 1893, va vendre el seu mobiliari i marxà cap a París (França), on posteriorment hi havia d'anar sa companya. El juny de 1893, però, tornava a ser a Reims i el 21 de novembre de 1893, ben igual que altres anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, que trobà una dotzena de claus falses. A principis de gener de 1894 abandonà furtivament Reims, acompanyat de sa cosina Parmentier, després d'haver estat inculpat per «corrupció de menors», però finalment aquest cas va ser sobresegut. El febrer de 1894 figura en el registre d'anarquistes com a «perillós» i la policia anotà que sovint utilitzava de llinatge de sa mare (Valentin). El juliol de 1894 vivia al número 14 del carrer de l'Épeule de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El novembre de 1897 estava empadronat al número 9 del carrer Bouchers d'Amiens (Picardia, França) i el febrer de 1902 al número 19 del carrer Félix-Faure de Saint-Quentin (Picardia, França). Émile Duval va morir el 16 de febrer de 1906 al seu domicili, al número 109 del carrer Saint-Leu, d'Amiens (Picardia, França).

***

Necrològica d'Aguste Alignier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 13 d'abril de 1919

- Auguste Alignier: El 13 d'abril de 1873 neix a Le Moulin Gavard (Bouhy, Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Auguste Alignier –també citat Louis Alignié. Era fill de Sylvain Alignier, jornaler, i d'Eulalie Levisier. Es guanyava la vida treballant d'enterrador, de jornaler i d'obrer de la construcció. El 20 de novembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier (Borgonya, França) a vuit dies de presó per «vagabunderia». El 16 de desembre de 1894 va ser integrat en el 29 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i el 17 de novembre de 1897 passà a la reserva activa. En 1899 vivia al número 17 del carrer Bourets de Suresnes (Illa de França, França) i en 1901 al número 5 del carrer Port aux Vins de la mateixa població. El 27 d'agost de 1902 va ser llicenciat per les autoritats militars de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) per «alteració de la constitució (caquèxia)», estatus que es mantingué en la revisió del 8 de març de 1911. El 17 de gener de 1909 assistí com a membre de la Borsa del Treball de Puteaux (Illa de França, França) al Congrés Regional de la Construcció. Entre 1910 i 1911 fou membre del Grup d'Educació i d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball d'aquesta població. En aquesta època vivia al número 33 del bulevard Richard-Lenoir de París (França). En 1910 es presentà com a candidat abstencionista per Puteaux de la Federació de Grups Obrers Neomaltusians i fou un dels fundadors dels Grups d'Educació Sexual. L'octubre de 1910, quan la vaga dels serrallers, cosignà amb altres companys (Julia Alliot, Nicolas Boudot, Louis Fayard, Edouard Forget, Henri Louviot, Eugénie Mercier i Pierre Noblet) un cartell antimilitarista («Aux conscrits») aferrat a la ciutat, el qual reproduïa passatges del Manuel du soldat de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 van ser jutjats per l'Audiència del Sena per «injúries a l'exèrcit i provocació de militars a la desobediència»; ell va ser condemnat a un mes de presó i 200 francs de multa per «injúries a l'exèrcit» amb «circumstàncies atenuants»; Forget i Boudot van ser condemnats a tres mesos de presó i 500 francs de multa, mentre que la resta va ser absolta. El 8 de juliol de 1911, amb Boutot, va ser tancat a la presó parisenca de la Santé, en el sector de presos comuns, i ambdós van fer vaga de fam per reivindicar el règim polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. En 1911 era secretari general del Grup de Defensa Social (GDS) de Puteaux. El 24 de setembre de 1911 representà la Borsa de Treball de Puteaux en el gran míting contra la guerra celebrat a l'Aéro-Park de París i dos dies després prengué la paraula en un míting semblant celebrat a la Maison des Syndicats, al número 33 del carrer Grange-aux-Belles. Declarà que en cas de mobilització, els soldats haurien de girar els fusells contra els oficials i els obrers haurien de calar foc els títols de propietat a la plaça i fer la revolució. En 1912 era secretari de la secció d'Asnières (Illa de França, França) del Sindicat de Llogaters. El 6 d'abril de 1912 va fer una conferència a la Sala Girard de Malakoff per al «Groupe des Libérés des Bagnes Militaires» (Grup d'Alliberats de les Penitenciaries Militars). L'1 de juny de 1912, en representació de la Borsa del Treball, parlà, davant unes cinc-centes persones, juntament amb Boudet, en una reunió antiparlamentària celebrada al Préau des Écoles de l'avinguda de la República de Puteaux. El 24 d'agost de 1913 va ser delegat del Comitè Intersindical de Puteaux al congrés de la Unió de Sindicats del Sena i s'oposà a la normalització dels Comitès Intersindicals. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, va ser gerent del periòdic Rénovation. En 1918 participà en el llançament del periòdic pacifista La Plèbe. Syndicaliste, libertaire, socialiste, del qual va ser gerent. Auguste Alignier va morir el 3 d'abril de 1919 al seu domicili del Chemin des Luaps de Nanterre (Illa de França, França). Deixa vídua i tres infants.

***

Fernand Després quan era redactor de L'Humanité (1922)

- Fernand Després: El 13 d'abril de 1877 –algunes fonts citen erròniament 1879– neix a Mauvelles (Ouzouer-le-Marché, Centre, França) –algunes fonts citen erròniament Chandry (Ouzouer-le-Marché, Centre, França)– el periodista anarquista, i després comunista, Fernand-Désiré-Alfred Després –la grafia correcta és Després i no Desprès–, que va fer servir el pseudònim A. Desbois. Sos pares es deien Alphonse Després, carreter agrícola, i Augustine Leclere. Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de Constant Marie (Le Père Lapurge), qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas Dreyfus, en 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i en Le Libertaire, on portà la columna «Au hasard du chemin». Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel Almereyda, que esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va ser condemnat a un any de presó, Després demanà ajuda a Francis Jourdain per a alliberar-lo de la presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure Almereyda, la parella passà a viure en una habitació del carrer des Saules del XVIII Districte de París i milità en el grup «La Joventut Llibertària» del VI Districte parisenc, animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb Gaston Couté i Mac Orlan, el «Manifeste de la Pensée Libre». En aquesta època abandonà les feines manuals i es consagrà a la política i al periodisme en Le Libertaire En 1904 també col·laborà en Libre Examen, d'Ernest Girault, i en La Tribune Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda s'instal·là amb Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué l'abril de 1905, Després va ser son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La Guerra Sociale aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i 1907 va escriure en Cahiers de l'Université Populaire. En aquesta època es guanyava la vida treballant de nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i de dia fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En aquesta època vivia al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats russos. El 4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota l'acusació de falsificació d'ordres de pagament, però finalment la maquinació policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la matinada de l'11 de juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una investigació sobre una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. En 1911 abandonà La Guerra Sociale i passà a La Bataille Syndicaliste, esdevenint un dels seus principals redactors sota el pseudònim A. Desbois. En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista Gaston Couté, a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial per a l'edició especial de La Guerre Sociale; posteriorment va escriure articles sobre Couté en La Vie Ouvrière, Le Journal du Peuple, La Bataille Syndicaliste i L'Humanité, i fou membre d'honor de l'associació «Les Amis de Gaston Couté». Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i durant el conflicte va ser donat de baixa. A partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland des de les columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de 1915 dimití, amb Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la seva línia pro «Unió Sagrada» i expressaren la seva posició en la carta oberta «Pourquoi nous avons quitté La Bataille Syndicaliste». Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École de la Fédération. A partir de 1916 col·laborà en Le Journal du Peuple, s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va escriure en L'Avenir International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril de 1918 edità el periòdic pacifista La Plèbe, juntament amb Jean de Saint-Prix i Marcel Martinet, però que ràpidament va deixar de publicar-se ja que el 28 de maig de 1918, poc després del congrés dels minoritaris de la CGT celebrat a Sant-Etiève (Arpitània), va ser detingut sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra, Suïssa); processat pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser sobresegut. L'agost de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia allunyat arran de la seva evolució política, confià son fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà molt proper a Jean Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de Correctors. En 1920 s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França) per a treballar de calderer. En 1921 esdevingué secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran propagandista, que sovint va fer servir la violència verbal, intentà atreure cap a la III Internacional Comunista els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes, però a finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa. Després s'afilià des de la seva creació en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou força actiu en la XX Secció de la Federació del Sena. En aquesta època fou l'administrador del periòdic comunista L'Humanité. Assistí com a delegat al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF), celebrat l'octubre de 1912 a París. Posteriorment, per protestar contra la decisió d'excloure els membres francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de gener de 1923 el Buró Polític del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de «grans informacions» de L'Humanité, funció que no podia ser confiada més que a un comunista. En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De cultura llibertària i sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment dimití en 1930. No obstant això, es presentà com a candidat comunista a les eleccions legislatives de 1932 per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França). Durant molts anys portà la crònica judicial de L'Humanité, però el gener de 1933 va ser substituït per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al número 17 del carrer Belgrand (XIII Districte), i s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). L'1 de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per impagament de la cotització. El juny de 1940 es traslladà a Alger, on visqué en una habitació d'hotel i treballà en el món de la radiodifusió. Els alemanys destruïren tots els seus llibres i documents. Després de la guerra no se li va permetre viatjar i col·laborà en la premsa d'Orà i d'Alger. Fernand Després va patir una congestió cerebral que el deixà paralitzat i dies després, el 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 14 de febrer– de 1949, va morir en un hospital d'Alger (Algèria).

***

Enrique Flores Magón

- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolución, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

***

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Era fill natural de Marie Vignes. Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958). Sa companya fou Louise Viroulet. Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 al seu domicili del V Districte de Lió (Arpitània).

***

- Agustina Omella Della: El 13 d'abril de 1899 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustina Omella Della. Sos pares es deien Domingo Della Celma i Isabel Della Falgás. Amb son company Manuel Gómez Pallarés (Falgás), milità en la Federació Local de Queretes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella Della va morir el 7 de desembre de 1971 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Camillo Sartoris

- Camillo Sartoris: El 13 d'abril de 1901 neix a Trino Vercellese (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Camillo Sartoris. Sos pares es deien Stefano Sartoris i Adalgisa Fenoglio. Obrer mecànic, en 1920 participà en el moviment d'ocupació de fàbriques organitzant la defensa de la fàbrica Tedeschi. En 1922 va ser detingut per possessió d'armes (dos revòlvers, un punyal i dos rossinyols) i condemnat a cinc mesos de reclusió. Un cop lliure, s'expatrià immediatament i en 1924, expulsat de França, retornà a Itàlia. En 1926 va ser novament condemnat per possessió d'armes. En 1933 s'exilià clandestinament establint-se a Bèlgica, on formà part d'un grup anarquista il·legalista (Pietro Boggio, Ernesto Bruma, Carlo Girolimetti, Quinto Panizzi, Tommaso Serra, etc.) que es dedicava a fer robatoris per a finançar el moviment llibertari. Inscrit per la policia en el llistat de terroristes, arran del cop militar feixista d'Espanya de juliol de 1936 es dedicà a Brussel·les a organitzar l'enviament d'armes per als revolucionaris de la Península. En 1937 el Ministeri de l'Interior italià el va detectar a Espanya, però aquest mateix any retornà a França. Posteriorment passà a Bèlgica, d'on envià a la família de Vittorio Ortore, anarquista mort en la guerra d'Espanya, un subsidi del Socors Roig Internacional (SCI), però va ser confiscat per les autoritats feixistes italianes. En 1938 va ser expulsat de Bèlgica. Retornà clandestinament i va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per violació del decret d'expulsió i, passat aquest temps, va ser posat a la frontera. Retornà novament; detingut un altre pic, va ser jutjat i condemnat a cinc mesos. En 1940 va ser repatriat a Itàlia; detingut, va ser interrogat el 29 de març de 1940 a la Prefectura de Torí i negà haver lluitat a la guerra d'Espanya. Va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a l'estranger i sospites d'haver estat combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, quan era traslladat amb tren al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), aconseguí fugir. A partir d'aquí se'n va perdre el seu rastre.

Camillo Sartoris (1901-?)

***

Notícia de l'agressió a Eugène Godchaux publicada en l'edició parisenca del diari The Chicago Tribune and The Daily News, New York del 30 d'agost de 1930

- Eugène Godchaux: El 13 d'abril de 1903 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Eugène Godchaux, conegut com Kristanté. Sos pares, no casats, es deien Eugène Godchaux, artista pintor parisenc que reconegué l'infant, i Émilienne Emma Grosjean. Va créixer a París (França), on es guanyà la vida com a decorador i torner metal·lúrgic i treballà a les escoles del ballarí Raymond Duncan. En 1919 era membre de la Joventut Anarquista del Sena i col·laborava en Le Libertaire. El 4 d'agost de 1920 va deixar París i marxà cap al bosc de Rully (Borgonya, França) per a estudiar els «secrets» d'una planta, però va ser detingut dies després per la gendarmeria i posat a disposició de la justícia a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Després que el 14 de juliol de 1922 el pintor anarquista Gaston Bouvet disparés dos trets contra el prefecte de Policia Naudin del seguici presidencial quan passava pels Camps Elisis, fet pel qual va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats, Eugène Godchaux va escriure una carta oberta al president de la República on feia apologia d'aquest atemptat. En fuita, va ser inscrit en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 4 d'agost de 1922 va ser detingut a l'estació estival de Peïra-Cava de Luceram (País Niçard, Occitània), on vivia refugiat per un rus. Portat a la comissaria de Niça (País Niçard, Occitània), va ser inculpat d'«apologia de l'assassinat i d'amenaces contra el cap d'Estat». Jutjat el 8 de setembre de 1922 pel Tribunal Correccional de Niça, va ser condemnat a un mes de presó i a 100 francs de multa per «amenaces de mort» i va ser alliberat immediatament perquè ja havia complit la pena en presó preventiva. El 8 de juny de 1923 va ser llicenciat de l'exèrcit a Nancy (Lorena, França) per «degenerescència mental amb idees delirants». En 1930 vivia al número 23 del carrer Saint-Ambroise de París. El 29 d'agost de 1930 resultà ferit de bala a l'espatlla esquerra en una baralla desencadenada entre feixistes i anarquistes italians al carrer Saint-Maur de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat de Joaquim Miguel Artal segons un dibuix de l'època

- Atemptat contra Maura: El 12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miguel Artal, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. El polític mallorquí havia acompanyat el Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert per dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment. Quan el carruatge es trobava davant de l'església de la Mercè, un jove es va acostar amb un sobre a la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El president va pensar que es tractava d'una petició i va estendre la mà per rebre el sobre, però el noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura, que va tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que vestia van impedir que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida, segons l'informe facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament tímid, apocat, introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» –per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miguel Artal va publicar dos articles –«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. En morir Miguel Artal la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miguel Artal (1884-1909)

***

Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)

- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).

***

Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

- Congrés anarquista de 1919: Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga –de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari parisenc Le Populaire de l'11 d'abril de 1933

- Míting per Petrini: El 12 d'abril de 1933 se celebra a la Sala Sociétés Savantes de París (França) un míting en suport del militant anarquista italià Alfonso Petrini, empresonat sense judici a l'URSS, on s'havia refugiat fugint de la repressió feixista del seu país. En aquesta acte, organitzat per la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), hi van parlar Sébastien Faure, Henri Guilbeaux, Maurice Catalogne (Lashortes), Pierre Le Meillour, Julien Le Pen, Víctor Méric i Han Ryner, entre d'altres.

Alfonso Petrini (1900-1970)

***

Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

- Conferència de Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de la Mutualité de París (França) la conferència L'Église et les travailleurs, a càrrec del militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» i la Libre Pensée de la regió parisenca.

Naixements

Notícia de l'enterrament de Jeanne Matthey apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 28 de desembre de 1886

- Jeanne Matthey: El 12 d'abril de 1830 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) la mestra internacionalista bakunista i communarde Jeanne Matthey, coneguda com Jenny Matthey o Jenny Arnauld. Era filla d'Abraham Henri Matthey i de Julie Dubois. Exercí la seva professió de mestra a París (França). El 8 d'octubre de 1867 es casà a l'XI Districte de París amb l'escriptor i periodista llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, conegut com A. Matthey, pseudònim que prengué de la seva companya, i van ser testimonis quatre destacats periodistes (Jules Claretie, Henry Maret, Arthur Ranc i Jules Vallès) que posteriorment destacarien en la Comuna de París. En aquesta època vivia al número 273 del bulevard Prince-Eugène de l'XI Districte de París. Durant el setge de París de 1870 va ser membre del Comitè Permanent de la Societat de Socors i presidenta del IV Districte de París d'aquesta organització. El 27 de gener de 1871, amb altres companyes, signà un manifest («Les femmes de Paris au peuple français») contra la capitulació de la guerra francoprussiana. Amb son company, va ser membre de la Comuna de París i després de la caiguda d'aquesta, Arnauld fugí cap a Suïssa i ella es reuní amb ell posteriorment. Sa mare d'ella també visqué amb la parella i pogué aportar una petita pensió que ajudà en l'economia familiar. Jeanne Matthey es dedicà a vendre volateria pels mercats i de porta en porta, que parents seus enviaven des de Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França). Segons un confident policíac, despertava entre la colònia de refugiats communards «la més respectuosa de les admiracions». Passà gairebé un any a Buenos Aires (Argentina) i després visqué amb son company a Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Mikhail Bakunin, per al qual cuinà sovint, i Élisée Reclus. Després la parella s'establí a Ginebra i en 1880 retornà a París després de l'amnistia. Jeanne Matthey va morir el 24 de desembre de 1886 al seu domicili, al número 7 del carrer Stanislas, del VI Districte de París (França) i va ser enterrada civilment tres dies després al cementiri parisenc de Montparnasse.

Foto policíaca de Louis Déry (9 de març de 1894)

- Louis Déry: El 12 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 13 d'abril– de 1833 neix a Corbigny (Borgonya, França) l'anarquista Louis Edmery Déry. Sos pares es deien Louis Déry, carnisser, i Marie Claire Thibaut. Es guanyà la vida treballant de sabater a París (França). En 1888 assistí a les reunions del Grup Comunista Anarquista (GCA) del XX Districte de París. El 9 de març de 1894 va ser detingut, juntament a altres vuit anarquistes (Hippolyte Baben, Jacques Émile Barbichon, Léon Boutin, Marie Adolphe Deherme, François Joseph Kaision, Bernard Miaglia, Georges Pivat i Alfred Reytiviat); interrogat per l'oficial de pau de la III Brigada d'Investigacions Fédée, va ser fitxat aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 20 de maig d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i aleshores vivia al número 84 del carrer Beaubourg. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 vivia la número 28 del carrer Réaumur. Es va presentar a les eleccions legislatives del 8 de maig de 1898, en la I Circumscripció (Belleville i Saint-Fargeau) del XX Districte de París, i va treure 514 vots. En 1901 vivia al número 44 del carrer Bretagne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de François Parraton i altres companys publicada en el diari parisenc La Liberté del 7 de juliol de 1871

- François Parraton: El 12 d'abril de 1836 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'internacionalista bakuninista François Parraton. Sos pares es deien Antoine Parraton, fabricant de sederia, i Philippine Giraud. Es guanyava la vida treballant de teixidor, vivia al número 75 de la Grande Rue de la Croix-Rousse i estava casat amb dos infants. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fou un dels revolucionaris més actius de Lió. El 18 de setembre de 1870 va ser nomenat, amb altres companys (Mikhail Bakunin, Charles Beauvoir, Gaspard Blanc, François Charvet, Louis Palix, B. Placet, Albert Richard, etc.), membre del Comitè Central de Salvació de França (CCSF) i amb Mikhail Bakunin, Louis Palix i altres, contribuí en gran part a l'elaboració del pla insurreccional que s'estava gestant. Amb els citats, signà el 26 de setembre de 1870 el cartell «Fédération Revolucionaire des Communes», que concretava l'acció revolucionària en set articles, el primer dels quals era l'abolició de l'Estat. Dos dies després, el 28 de setembre, participà en la manifestació convocada pel CCSF i el Comitè Central Federatiu (CCF) que es reuní a la plaça Terreaux i va ser un dels que entraren violentament dins de l'Ajuntament de Lió. Durant la segona temptativa revolucionària lionesa, esdevinguda durant la nit del 22 al 23 de març de 1871, que donà lloc a la proclamació de la Comuna des del balcó de l'Ajuntament per part d'Albert Leblanc, delegat parisenc, va ser nomenat per aclamació membre del Comitè Provisional, format per 11 membres. Dos dies després, el 24 de març, abandonat pels aixecats i veient-se tot sol, va presentar la seva dimissió que va enviar al prefecte. El 26 de març de 1871 el moviment revolucionari fracassà; ell aguantà fins el final a l'Ajuntament i posteriorment pogué passar Suïssa. El 13 d'abril es trobava a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan l'endemà intentà arribar a París per a entrevistar-se amb el general Cluscret, va ser detingut a l'estació de Tonnerre (Borgonya, França). Després de la caiguda de la Comuna de París, el 13 d'agost va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar a cinc anys de presó i posteriorment, el 2 de setembre de 1871, el II Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar el condemnà a la deportació en fortalesa a Nova Caledònia. Mentre esperava el vaixell que el portaria a desterrament, va emmalaltir al castell d'illa d'Oléron, i el 13 de setembre de 1872 va escriure a James Guillaume per denunciar el director i els guardians de la presó. François Parraton va morir el 15 de gener de 1874 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Ja mort, el 24 de maig de 1879, l'Estat va fer remissió de la seva pena.

***

Notícia de la detenció d'Émile Viallet apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 24 de novembre de 1882

- Émile Viallet: El 12 d'abril de 1852 neix a l'hospital Hôtel-Dieu del I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Émile Jean Viallet. Era fill de Pierre Étienne Viallet, jornaler, i d'Alexandrine Dousson. Es guanyava la vida treballant de fonedor en uns tallers d'Oullins (Forez, Arpitània), vivia al número 60 del passeig Suchet de Lió i estava casat i era pare de família. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la Federació Revolucionària de la regió, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre de 1882. A partir del 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en l'anomenat «Procés dels 66» i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat, per pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juliol de 1883 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Lucien Berrod (1888)

- Lucien Berrod: El 12 d'abril de 1861 neix a Cinquétral (Franc Comtat, Arpitània; actualment es un barri de Saint-Claude) l'anarquista Lucien Théodule Berrod. Era fill dels conreadors François Célestin Berrod i Marie Justine Colin. Propietari de dos immobles a Saint-Claude, d'un valor aproximat de 30.000 francs, es guanyava la vida treballant d'obrer diamantista i era membre de la Societat d'Obrers Diamantistes. El 16 d'abril de 1888 es casà a Saint-Claude amb Joséphine Félice Gay (Marie Gay). Assistia regularment a les reunions del grup anarquista local, animades per Jules Millet, i estava subscrit al periòdic anarquista La Révolte. L'1 de novembre de 1893 va ser acceptat per la Societat Cooperativa d'Obrers Diamantistes de Saint-Claude. El 25 de desembre de 1893 va ser fitxat per la policia i inclòs en el llistat d'anarquistes del departament del Jura, que el considerava «inofensiu» i «incapaç de fer la propaganda pel fet». En aquesta època vivia al número 6 del carrer Château de Saint-Claude. En 1899 mantingué una polèmica amb el comitè de redacció del setmanari de Saint-Claude Le Jura Socialiste, òrgan del Partit Obrer Socialista del Jura (POSJ). Lucien Berrod va morir el 2 de febrer de 1913 al seu domicili, al número 12 del carrer Château, de Saint-Claude (Franc Comtat, Arpitània).

***

Julio Prades Perfagés

- Julio Prades Perfagés: El 12 d'abril de 1879 –algunes fonts citen erròniament 1878– neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Víctor Cenón Julio Prades Perfagés. Era fill de Ramón Prades Llonga i de Lucía Perfagés Armengol. Llaurador de professió, estava casat amb María Rosa Ribera Costó, amb qui tingué set infants (Ramón Jacinto, Alfredo, Lourdes, Pilar, Rafaela, Aniceto i Tomás). En els anys vint fou un dels creadors del Centre Obrer i un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Massalió. Arran de l'aixecament revolucionari aragonès de desembre de 1933, va ser detingut el 15 de desembre d'aquell any a casa seva per la Guàrdia Civil i tancat, amb altres companys, al dipòsit municipal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent); el gener de 1934, però, va ser alliberat en no quedar provada la seva participació en els fets. Durant la Revolució i la guerra, participà en les dues col·lectivitats agrícoles a Massalió. Quan l'ofensiva antirevolucionària comunista de l'estiu de 1937 contra l'Aragó llibertari, son fill, Ramón Jacinto Prades Ribera, va ser empresonat pels estalinistes. A partir del 7 d'abril de 1938 va haver de refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà amb sa família els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram. El 10 de gener de 1941 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a cinc anys d'inhabilitació absoluta i a 500 pessetes de multa. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Angulema, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Julio Prades Perfagés va morir el 22 d'agost de 1967 al domicili de sa filla Rafaela a Saint-Marc (Angulema, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després.

Julio Prades Perfagés (1879-1967)

***

Léon Lacombe (ca. 1912)

- Léon Lacombe: El 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– neix a Aubinh (Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibré, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Santé, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Notícia orgànica de Pedro Pons Velilla publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 5 de novembre de 1949

- Pedro Pons Velilla: El 12 d'abril de 1886 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Pons Velilla. Sos pares es deien Manuel Pons i Valeria Velilla. Va ser un dels principals animadors de la Federació Local d'Alcanyís de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ente el 10 i el 18 de desembre de 1919 fou delegat al Congrés Nacional de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué a Magalaç (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Besiers. Sa companya fou Dolores Cargo. Pedro Pons Velilla va morir el 9 de març de 1952 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Augusto Masetti

- Augusto Masetti: El 12 d'abril de 1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com son pare i també de sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El març de 1908 emigrà a França en busca de feina, però hagué de retornar a Itàlia per fer el servei militar. A començaments del setembre de 1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva feina de paleta i passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector assidu de la publicació anarquista Rompete le file!, el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al crit de «Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys, «Germans, rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!», un tret de fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de poca consideració, ja que 20 després va ser donat d'alta. Quan va ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un oficial superior», durant l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme. Immediatament el moviment anarquista creà per a la seva defensa el Comitè Nacional Pro Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport que es va desencadenà, el govern italià va tenir por de crear un màrtir si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal militar per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel Tribunal Militar de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un «subjecte degenerat», que havia actuat sota un «morbós furor» per un «agut estímul passional», i que era incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11 de març de 1912 va ser declarat com a «no punible» i internat al manicomi judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial del Tribunal de Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional que acabà en 1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja). L'abril de 1915, gràcies al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué gaudir d'un grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions anarquistes organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant això, el sotsprefecte obligà el director del manicomi a portar un règim i una teràpia més rigorosos. L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la seva custòdia a una família d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva vida, casant-se amb la vídua de guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa, Cesare i Franco). El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades militars organitzades pel règim feixista a favor de la guerra d'Etiòpia i va ser jutjat el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i condemnat a cinc anys de confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser novament imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de Sassari durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i pogué retornar a Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb altres 49 antifeixistes en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la presó sa San Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser novament detingut l'11 de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare, partisà de la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el portà de bell nou al manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de «psicosi paranoide». L'1 d'abril de 1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra continuà la seva activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va morir el 3 de març de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver estat atropellat, quan colcava amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia urbà. En 2003 Laura De Marco publicà la biografia Il soldato che disse no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).

Augusto Masetti (1888-1966)

***

Cesare Ragni

- Cesare Ragni: El 12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luigi Ragni i Adalgisa Maloffi. Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a anarquista. Durant la Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu de Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista Italià (PSI) i en 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De bell nou a Milà, s'acostà novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni Cassinelli, Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la comissió organitzadora de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia desmantellà a Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne part amb 20 militants més. Detingut, va ser tancat a la presó de Brescia i torturat durament per fer-lo confessar. Després de més d'un any de detenció, va ser jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per manca de proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en els informes policíacs com a «anarquista» o com a «comunista». Continuà mantenint contactes secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de les víctimes polítiques. El 22 de març de 1929 va ser detingut sota l'acusació de «propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell any se li va assignar confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de Gorgona i de Ponça. El 5 de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1933 mantingué correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio Strafelini, exiliat a França. Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i amb el soci en el comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en l'organització d'expatriacions clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a confinament per un període de cinc anys, que finalment es reduïren a tres, per afavorir l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost d'aquell any desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario Tronconi i Michele Veglia. A Ponça continuà freqüentant la companyia dels confinats anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va ser traslladat a l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i després a les poblacions calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937 retornà a Milà i el 28 d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament amb Giuseppe Jacopini, company conegut durant el confinament. El març de 1938 va ser expulsat de França i passà a Espanya. Després d'un breu curs d'instrucció a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part, gràcies a l'ajuda de Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i combaté enquadrat en la «Bateria Rosselli», però l'agost de 1938 va haver d'ingressar a l'hospital d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939 passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser reclòs als camps de concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940 va ser enrolat en una companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al consolat italià de Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va ser detingut a la frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc anys de confinament i enviat a les colònies penitenciàries de les illes de Tremiti i de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en la Resistència enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi». Després de la II Guerra Mundial abandonà el moviment anarquista i s'afilià al PCI. Cesare Ragni va morir el 19 de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Julio Urraca Valmaseda

- Julio Urraca Valmaseda: El 12 d'abril –algunes fonts citen errònament el 14 d'abril– de 1898 neix a San Asensio (Logroño, Espanya; actualment La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Sos pares es deien Donato Urraca i Victoria Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir el 3 d'octubre de 1968 a l'Hospital General Santiago Apóstol de Vitòria (Àlaba, País Basc), de les conseqüències d'aquesta malaltia, i va ser enterrat al Cementiri Santa Isabel de la ciutat. Sa companya fou Petra Quintana.

***

Notícia de la condemna d'Auguste Royo publicada en el diari tolosà L'Express du Midi del 18 de gener de 1932

- Auguste Royo: El 12 d'abril de 1900 neix a Corçan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Auguste Raymond Royo. Era fill de Raymond Royo, conreador, i d'Augustine Rodriguez. Es guanyava la vida treballant com son pare de conreador. El 16 de març de 1920 s'integrà per a fer el servei militar en el 55 Regiment d'Infanteria; a partir del 16 de juliol de 1920 passà al 3 Regiment d'Infanteria i el 5 de desembre de 1900 al 149 Regiment d'Infanteria; el 15 de març de 1922 va ser destinat a la reserva activa. En els anys vint fou membre del grup anarquista de Corçan, el secretari del qual era Paul Estève. Va ser candidat abstencionista per a les eleccions legislatives de 1928 per a la circumscripció de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània), però retirà la seva candidatura abans de l'escrutini. Entre gener i abril de 1932 va ser, amb els germans Guillaume i Louis Piquemal i altres companys (Georges Genet, Paul Maury, Paul Rumeu, François Rouaix i Auguste Taillade), un dels animadors de la llarga vaga dels obres vitícoles de Corçan. El 16 de gener de 1932 va ser condemnat per l'Audiència Correccional de Narbona a vuit dies de presó, amb llibertat provisional, per «rebel·lió» per les seves activitats durant la vaga. A mitjans dels anys trenta estava subscrit a Le Libertaire. El 12 de juliol de 1937 va ser amnistiat de diverses condemnes. Sa companya fou Marguerite Germaine Juliette Dat. Auguste Royo va morir el 15 de febrer de 1954 a l'Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Home Libre

- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

***

Convocatòria del míting publicada en el diari parisenc L'Humanité de l'11 d'abril de 1924

- Míting per Rolland: L'11 d'abril de 1924 se celebra a la sala de les «Sociétés Savantes» de París (França) un míting a favor de l'anarquista antimilitarista Gaston Rolland, condemnat a 15 anys de reclusió i dels quals ja n'havia complet set, i per l'amnistia general. El 19 de juliol de 1918 Gaston Rolland havia estat condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor (Raymond Bouchard) i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de residència obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. En aquest míting celebrat a les «Sociétés Savantes» prengueren la paraula Oscar Bloch, advocat de Gaston Rolland; Suzanne Lévy, advocada del CDS; Antoine Pommier, secretari del CDS; Georges Pioch, periodista pacifista; Han Ryner, escriptor llibertari; i un delegat de la Lliga dels Drets de l'Home. El 25 de juliol de 1924 Gaston Rolland va ser definitivament alliberat.

***

Capçalera del Bulletin of the Anarchist Red Cross

- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

***

Cartell de l'acte

- Arestanten Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk House Auditorium de Los Angeles (Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de l'«Arestanten Ball!» (Ball per als Presos). L'acte, organitzat per la «Secció Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los Angeles, tenia com a objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos polítics i els deportats del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment consistí en un ball amb begudes i entreteniments musicals i de tota casta.

***

El doctor Félix Martí Ibáñez durant la seva intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de la Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)

- Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la «Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del Sindicat Únic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució, «encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació «Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de «tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

***

Lloc de l'atemptat minuts després

- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke –Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista–, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

Naixements

Tomba de Primo Ghio al cementiri de Turlock

- Primo Ghio: L'11 d'abril de 1864 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo Ghio, que va fer servir el pseudònim Athos. Era fill de Giuseppe Ghio i de Rosa Tanzi. Només va poder fer els estudis elementals i es posà a fer feina de picapedrer de marbre. Bon orador, segons informes de la Prefectura de Carrara al Ministeri de l'Interior italià, que el considerava «molt perillós», exercí una gran influència entre els anarquistes locals (Giovanni De Santis, Luigi Pedroni, Ezio Puntoni, Cesare Volpi, etc.). Va ser l'organitzador de totes les manifestacions anarquistes de Carrara, inclosa la de juliol de 1888 convocada per demanar l'alliberament d'Amilcare Cipriani, arran de la qual es produí un intent d'assassinat del delegat de la Seguretat Pública Ruvioli. En aquesta època formava part, amb altres companys (Augusto Arata, Pompeo Arata, Angelo Cenderelli, Ezio Puntoni, Entimio Raffo, etc.), de la Federació de Grups Anarquistes Revolucionaris de Carrara. Segons informes policíacs, presidí, a partir de 1890, 126 reunions celebrades a locals o al camp. En 1892 estava en contacte amb destacats anarquistes, com ara Vittorio Fabrizioli, Luigi Galleani, Pietro Gori, Luigi Molinari, Galileo Palla i Pilade Tocci. En 1893 col·laborà en el periòdic socialista democràtic La Fionda de Carrara. Insurreccionalista convençut, en una reunió celebrada el 19 de març de 1893 amb la resta de forces polítiques properes al moviment obrer, celebrada per examinar la situació econòmica de la zona, rebutjà en nom dels anarquistes, juntament amb Giovanni Domanico, amb el suport dels republicans col·lectivistes, entre ells Giuseppe Lavagnini i Alberto Mario Lazzoni, la proposta de crear un front únic «democràtic» que hauria distret el moviment obrer de l'acció revolucionària. En contacte amb l'advocat anarquista Luigi Molinari, el va convidar a fer conferències a Carrara. En una reunió durant la nit de l'11 al 12 de desembre de 1893 celebrada a la taverna de Felice Pedroni incità sos companys a la revolta. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). Juntament amb altres companys, com ara Augusto Arata, Pompeo Arata, Carlo Gattini i Mario Lazzoni, va ser un dels protagonistes de les revoltes obreres del 13 de gener de 1894 al barri d'Avenza de Carrara i va ser present a les barricades construïdes al barri de la Foce de la ciutat. El carrabiner Bertolini resultà mort i el sotsbrigadier Mugnaine ferit en aquests enfrontaments entre manifestats i policia. També participà en l'atac a la caserna Dogali de Carrara. Segons els informes de la policia, es trobava al capdavant d'aquest moviment insurreccionalista i per evitar la detenció es va refugiar a Marsella (Llenguadoc, Occitània). El Tribunal Militar de Massa, per la seva participació en els citats aldarulls, el va condemnar en rebel·lia el 27 d'abril de 1894 a 30 anys de presó i a tres anys de vigilància especial –amb l'amnistia del 24 d'octubre de 1896 aquesta pena es va commutar per la de dos anys de confinament a Asti (Piemont, Itàlia) i sis mesos de vigilància especial. Fugitiu, cap el juny de 1894 decidí emigrar, amb nom fals –Luigi Tanzi, sembla–, des de França als Estats Units, on treballà en el seu ofici de picador de pedra. Després d'un temps a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on residí al domicili de son cunyat Luigi Petacchi, que havia arribat als EUA un any abans, cap el 1896 s'instal·là, per motius laborals, a Barre (Washington County, Vermont, EUA) i després a Montpelier (Washington, Vermont, EUA), on participà activament en el moviment llibertari, formant part del Cercle Anarquista de la ciutat, del qual s'encarrega de la seva correspondència. El 10 de febrer de 1897 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA), a bord del vapor Oregon, sa companya Antonietta Petacchi i ses dues filles Ione Rose Ghio i Amelia Aurelia Ghio. En aquests anys col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Athos, en els periòdics anarquistes Combattiamo!, La Questione Sociale i Cronaca Sovversiva. El 29 d'agost de 1900 va ser naturalitzat nord-americà pel Tribunal del Districte de Burlington (Chittenden, Vermont, EUA). Va estar vigilat constantment pels serveis secrets del Consolat General d'Itàlia. L'1 de maig de 1905 intervingué en una conferència contradictòria del socialista Arturo Caroti a Montpelier. Segons informes de la Prefectura de Massa, entre 1912 i 1916 visqué a San Francisco, on treballà per a l'empresa «Musto Kiernan Marble Factory». Primo Ghio va morir el 27 de desembre de 1926 a San Francisco (Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Turlock (Stanislaus, Califòrnia, EUA). En 1941 la policia feixista va emetre el darrer informe sobre ell qualificant-lo d'«introbable a l'estranger».  

***

Foto policíaca de Jules Leballeur (1 de març de 1894)

- Jules Leballeur: L'11 d'abril de 1864 neix a Rouessé-Vassé (Maine, País del Loira, França) –el certificat de defunció cita erròniament Sillé-le-Guillaume (Maine, País del Loira, França)– l'anarquista Jules Léon Laballeur. Sos pares es deien Louis Leballeur, taverner, i Clotilde Henriette Orry, domèstica. Es guanyà a vida treballant de sabater a París (França). L'agost de 1889 va ser nomenat membre de la Comissió de Socors a les Famílies de Detinguts Polítics, el secretari de la qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot (L'Argument), comissió que es reunia tots els divendres a la tarda a la Sala Gutenberg, al número 127 del carrer Montmartre de París, i de la qual formaven part destacats anarquistes (Baudoin, Brunet, Cuisse, Gourtois, Gille, Larbaud, Leballeur, Louvel, Sicart, Vigneau, etc.). El 7 de juny de 1890 el periòdic La Révolte anunciava que, en ocasió de la unió lliure entre ell i Louise Duprat, una de les filles de l'anarquista Louise Pioger, celebrada a la Sala Horel, s'havia realitzat una col·lecta en suport de la subscripció per a les famílies dels detinguts polítiques que havia reportat 13,25 francs. El 14 de març de 1891 va ser un dels organitzadors de la Festa de Propaganda Revolucionària organitzada al carrer Ramey de París per a commemorar la Comuna. El 12 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Louis Charveron, Louis Duprat, Constant Martin, etc.), a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista que se celebrà al número 127 del carrer Montmartre, i lliurà articles, de caràcter antimilitarista, per a la composició del número únic del periòdic Le Conscrit. E seu nom figurava en un llistat d'anarquistes redactat el 26 d'abril de 1892 i aleshores vivia i tenia el taller de sabateria al número 96 del bulevard Magenta de París. El 7 de juliol de 1893, arran de diverses manifestacions organitzades després del tancament de la Borsa del Treball, van ser detingudes unes tres-centes persones, de les quals van ser posades a disposició judicial a més d'ell 114. Jutjat pel X Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó per la seva participació en una manifestació. Figurava en l'estat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. L'1 de març de 1894 va ser detingut al bulevard Magenta pel comissari de policia Vérillon, que el considerava gendre de Louis Duprat, anarquista que regentava una taverna al carrer Ramey i que havia fugit. Després de ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el seu domicili, al número 22 del passatge Saulnier, va ser escorcollat i la policia trobà correspondència i un gran nombre de periòdics anarquistes. El 16 de març de 1894 la Prefectura de Policia lliurà el seu expedient al jutge d'instrucció. El seu nom va ser inscrit el 31 de desembre de 1894 en un llistat de recapitulació d'anarquistes. En 1895 va ser administrador de Le Libertaire i amb Émile Guyard s'encarregà de les expedicions d'aquest periòdic fins a l'estiu de 1896, moment en el qual per reduir despeses va se acomiadat. A principis de 1896, amb altres companys (Bard, Fallière, Guyard, Constant Martin, Robinet, Rousset, Vivier, etc.) participà en un intent de manifestació a l'església de Saint-Vincent-de-Paul. En l'estat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 va ser qualificat de «perillós» i en aquesta època vivia al número 176 del carrer Marcadet. En 1897 s'encarregà de la distribució de les col·lectes a favor, entre altres, de la companya d'Auguste Vaillant i dels empresonats de l'església de Saint Ambroise. Segons un informe d'un confident policíac del 2 de juliol de 1900 estava empleat en l'expedició de Le Libertaire i vivia com podia gràcies al suport econòmic de Sébastien Faure. Malalt, el periòdic Le Libertaire va anunciar en la seva edició del 23 de febrer de 1900 una crida perquè els companys portessin les seves sabates a adobar o per a fer-se-les de bell nou a la seva petita sabateria, al número 8 de La Tour-d'Auvergne. Segons l'estat de recapitulació d'anarquistes de 1901 vivia al número 86 del carrer Rochechouart. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer d'Orsel. Tuberculós, Jules Leballeur va morir el 27 de setembre de 1901 a l'Hospital Dubois del X Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després, amb forta presència policíaca i en companyia de nombrosos companys, entre quals Auguste Courtois (Liard-Courtois) prengué la paraula, al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Jules Leballeur (1864-1901)

***

Signatura de Joseph Atallah (1891)

- Joseph Atallah: L'11 d'abril de 1867 neix a Beirut (Elayat de Damasc, Síria, Imperi Otomà; actualment Líban) l'anarquista Joseph Négib Atallah, també conegut com Virgile Atallah. De pares desconeguts, el fill mateix en desconeixia els noms. Es guanyava la vida treballant de sabater a Marsella (Provença, Occitània). En 1891 vivia al número 9 del carrer Bourgogne de Marsella. El 13 d'agost de 1891 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Catherine Di Landro, de qui enviudà el 30 de novembre de 1920. En 1898 va ser fitxat per la policia com a «anarquista» en un registre de llibertaris del departament de les Boques del Roine. En 1920 vivia al número 2 del carrer Garnier de Marsella. Joseph Atallah va morir, en companyia de son fill Dominique Atallah, empleat, el 15 de setembre de 1924 al seu domicili, al número 2 de la travessia dels Cartiers, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Cyrille Rondeau apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 29 de novembre de 1901

- Cyrille Rondeau: L'11 d'abril de 1872 neix a Monthermé (Ardenes, França) l'anarquista Cyrille Xavier Rondeau. Era fill de Jean Baptiste Rondeau, clavetaire de fàbrica, i de Pauline Eugénie Dragier. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic a Charleville (Ardenes, França). En 1893 el Consell de Revisió de Charleville el va declarar per «feblesa» no apte per a fer el servei militar. El 18 d'abril de 1894, ben igual que molts altres militants anarquistes de la regió, el seu domicili de Charleville va ser escorcollat i se li va segrestar un exemplar de La Revue Anarchiste. A final dels anys noranta recorria les Ardenes i el Marne a la recerca de feina. En 1901 treballava de venedor ambulant i, segons informes policíacs, ja no freqüentava les reunions i es feia amb els militants anarquistes. El 28 de novembre de 1901, després d'haver passat dos dies a la garjola, va ser detingut novament després de trencar una gran vidrieria a l'estació d'Orléans de París amb la finalitat de passar uns dies més a cobert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Restelli

- Carlo Restelli: L'11 d'abril –algunes fonts citen el 7 d'abril– de 1880 neix a Rockland (Knox, Maine, EUA) l'anarquista Carlo Restelli, també conegut com Charlie Restelli i Fabbro. Era fill de Giovanni Restelli i de Cristina Arioli. En 1884 retornà amb sa família a Itàlia. En 1897 marxà de nou als EUA i l'any següent tornà a Itàlia. En 1901, de bell nou als EUA, on es guanyà la vida treballant de picapedrer a Barre (Washington County, Vermont, EUA), on s'integrà en la important colònia anarquista de la localitat, participant en diverses iniciatives, com ara el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i estava subscrit a Cronaca Sovversiva. En 1906 va ser expulsat dels EUA i s'establí a Besano (Llombardia, Itàlia). En 1912, considerat com a «anarquista perillós», patí una condemna de dos anys i mig de presó per robatori. En 1915, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files, però el febrer de 1916 es declarà insubmís i es va refugiar a Suïssa. Entre 1917 i 1918 va viure a Grenchen (Solothurn, Suïssa) i després a Seebach (Zúric, Suïssa). A Zúric va freqüentar el grup anarquista editor del periòdic La Verità. A partir del 16 d'octubre de 1918 va restar en presó preventiva a Zúric, juntament amb altres companys (Arrigoni, Castagna, Fieramonte, Ghezzi, Macchi, Magni i Pozzi), arran del descobriment d'explosius al llarg de la línia fèrria a prop de Zúric (Zúric, Suïssa), va ser detingut; juntament amb Castagna, Ghezzi, Macchi, Magni i Pozzi, va ser posat en llibertat provisional un dies abans del judici del 13 de juny de 1919, tot i que va haver de romandre a disposició del tribunal i participar en les sessions del judici, en el qual va ser absolt per manca de proves i indemnitzat amb 600 francs suïssos per «empresonament injust», però va ser expulsat de la Confederació Helvètica per anarquista. Arran d'una amnistia concedida als desertors, el setembre de 1919 retornà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà de picapedrer. Va patentar una mena de dalla i amb els anarquistes Eugenio Macchi i Antonio Pietropaolo va obrir un taller mecànic per a la seva producció. En 1921, durant la investigació policíaca de l'atemptat al teatre Diana de Milà, va ser denunciat per complicitat, ja que les reunions del grup subversiu es van realitzar al seu taller, però el seu cas va ser sobresegut durant la instrucció preliminar. Des de setembre de 1921 va ser membre de la junta directiva de l'Escola Moderna de Clivio (Llombardia, Itàlia) i de la redacció del periòdic homònim fins al tancament de l'escola l'any següent. En 1923 es traslladà a Eboli (Campània, Itàlia) i posteriorment a Amantea (Calàbria, Itàlia), Nàpols (Campània, Itàlia) i França per motius laborals. Malalt de malària, retornà a Besano. En 1928 va ser detingut arran de l'atemptat a la Piazzale Giuliano Cesare i restà dos mesos empresonat. En 1929 va ser novament detingut sota l'acusació de mantenir relacions amb subversius de l'altra banda de la frontera. En aquesta època se li va detectar tuberculosi. El setembre de 1930 l'anarquista Eugenio Macchi el va acusar des de les columnes del periòdic L'Adunata dei Refrattari d'haver traït el moviment anarquista col·laborant amb la policia i haver esdevingut un espia feixista; aquesta acusació ha ser reiterada posteriorment per Giuseppe Mariani, però mai s'aportaren proves d'aquestes acusacions i Luigi Bertoni, des d'Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa), li va fer costat. Carlo Restelli va ser assassinat el 5 de setembre de 1933 a Porto Ceresio (Llombardia, Itàlia), juntament amb el contrabandista Mario Avellini, per guàrdies fronterers italians quan intentava passar clandestinament cap a Suïssa amb destinació a França. Va ser enterrat a Besano. En 2018 Alessandro Pellegatta publicà la biografia Infinita tristezza. Vita e morte di uno scalpellino anarchico.

Carlo Restelli (1880-1933)

***

Targeta postal dibuixada per Denis Morer dedicada a Emmaneul Capmarty arran del seu acomiadament de PTT

- Emmanuel Capmarty: L'11 d'abril de 1884 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Emmanuel Maurice Capmarty –a vegades el llinatge citat erròniament Capmarti. Era fill natural de la barretaire de senyores Anastasie Marguerite Capmarty, que reconegué l'infant molt posteriorment, el 27 de setembre de 1901. Entre el 6 d'octubre de 1906 i el 25 de setembre de 1908 va fer el servei militar en el 15 Regiment de Caçadors i posteriorment en el VIII Batalló d'Enginyers. El 5 de gener de 1909 entrà a fer feina com a empleat de correus, destinat als serveis ambulants postals de la Línia Ferroviària de l'Est a París (França), però el 13 de maig de 1909 va ser acomiadat de la seva feina en Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) per vaguista. El 17 de gener de 1910 va ser reintegrat, però en situació de disponibilitat. Vivia al número 11 del carrer Gérando del IX Districte de París. Fou secretari del grup anarquista (Bruon, Lefèvre, Leydet, Moreau, etc.) del XVIII Districte de París (Secció Saint-Ouen) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), que es reunia al número 135 el carrer Damrémont. Abans de la Gran Guerra, participà activament amb mítings en la campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Detingut a finals de juliol de 1913, el 20 d'agost d'aquell any va ser jutjat, arran d'unes declaracions en dos míting, pel X Tribunal Correccional per «provocació a l'assassinat del cap de l'Estat» i, malgrat la defensa de Pierre Laval, condemnat a tres anys de presó i a 2.000 francs de multa; acollí la sentència al crit de «Visca l'anarquia!». En el judici d'apel·lació, celebrat l'1 de gener de 1914, la pena va ser reduïda a la d'un any de presó i a 100 francs de multa. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat enquadrat en el 19 Regiment de Caçador a Cavall, del qual va ser caporal i va ser condecorat per accions de guerra. El 21 d'agost de 1917 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) amb Claire Edmée Jubeau. Entre 1919 i 1931 visqué a Boulogne-Billancourt i entre 1931 i 1932 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), moment en que s'instal·là a Arcaishon. En aquests anys col·laborà en el periòdic L'Avenir d'Arcachon. Emmanuel Capmarty va morir el 9 de febrer de 1934 al seu domicili d'Arcaishon (Aquitània, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907

- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver «entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per «ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

- Florentino Monroy Quirós: L'11 d'abril de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós. Sos pares es deien Juan Monroy González i Ignacia Quirós Escapa. Amic de la infància de Buenaventura Durruti Domínguez, quan encara era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent coronel i exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando González Regueral, executat el 17 de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per manca de proves. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster, treballà a les prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i de Bernardo Trobajo. Subvencionat per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres obrers, l'Exposició Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la Federació Local de Lleó de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat de la Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou delegat al III Congrés de la Confederació Regional d'Astúries, Lleó i Palència, on participà en la redacció de la ponència sobre les «Reivindicacions i conflictes» i presidí la mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president del Sindicat de la Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 va ser empresonat. Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 i pogué fugir de la repressió, però el 18 de gener de 1935 es lliurà a les autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935, quan el seu sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de Lleó per passar a zona lleial i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola als fronts. El 17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils per part de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat amb 2.500 pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc, Occitània), on treballà de fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va fer una conferència a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971). Sense pensió de jubilació, visqué reparant la marqueteria dels rics mobles de la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i visqué una temporada en una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia). Participà, amb Juan Manuel Porto García i Jesús Rodríguez Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va morir el 15 de febrer de 1983 a l'Hospital Monte San Isidro de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementeri d'aquesta població. Son fill, Florentino Monroy, va ser militant de la CNT clandestina durant el franquisme.

Florentino Monroy Quirós (1896-1983)

***

Georges Salanson

- Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Barberà Tomàs (Carrasca)

- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Sos pares es deien Rafael Barberà, jornaler, i Dolors Tomàs Belda. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting amb Àngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen –com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida–, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat –vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

Portada d'un número d'Ação Direta

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Notícia de la mort de Claude Crestin apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 d'agost de 1900

***

Louis Matha

- Louis Matha: El 10 d'abril –alguns citen erròniament el 6 d'abril– de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i vivien a l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme de Louis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per «provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentà Émile Henry i les reunions del Club «Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà sense èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com «Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el «Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista «L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil (Illa de França, França), on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París (França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

Louis Matha (1861-1930)

***

Foto policíaca de Louis Guénant (2 de març de 1894)

- Louis Guénant: El 10 d'abril de 1862 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Désiré Guénant. Era fill de François Guénant, ferrer de tall, i d'Anne Poirier, jornalera. Es guanyava la vida com a empleat de comerç i comptable. En 1882 va ser cridat a files i per «otorrea crònica» va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. El 7 de juliol de 1883 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Morin, cuinera, i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 11 del passatge d'Allemagne del XIX Districte de París. En 1887, com a empleat ferroviari, va ser inscrit en el registre de control d'inscrits especials de l'exèrcit. En 1893 treballava de comptable a l'empresa de metalls a l'engròs «Kaiser et Haas», al número 65 del bulevard Beaumarchais, i vivia al número 12 del carrer Panoyaux. En aquesta època estava inscrit en els inventaris de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893 en el llista de recapitulació d'anarquistes. En 1894, segons la premsa, tenia cinc infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 persones de París i de la regió parisenca, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», el seu domicili escorcollat pel comissari Mourgues i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, el 7 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep Janvion, francmaçó, i Eugénie Moindrot, catòlica practicant. Va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat «Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences  amb Degalvès,  l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 23 de febrer de 1924

- Louis Avennier: El 10 d'abril de 1872 neix al barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el periodista, poeta, novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista revolucionari Louis Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Fill d'un obrer rellotger especialitat en cadenes (cabinotier) de «La Fabrique» de Saint-Gervais, després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps a «La Fabrique», abandonà els estudis en 1892 per provar sort artística i literària a París (França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes François Coppée i Sully Prudhomme. A finals de segle col·laborà en diverses revistes, com ara La Plume (1896), Signal de Genève (1896), La Montagne. Revue suisse d'Art et de Littérature (1896). Sense l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque l'oiseau chante..., que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully Prudhomme, i alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment es guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre del Partit Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les novel·les L'épreuve (1897) i Une faute (1899), on intentà palesar els costums de certs cercles protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys acollida que la seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue Helvetique, que desaparegué dos anys després. També en aquests anys col·laborà amb cròniques literàries en Journal de Genève. En 1903 esdevingué president de la Unió d'Empleats i Empleades i vicepresident de la sindicalista revolucionària Federació de Sindicats Obrers (FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre 1904 i 1906 col·laborà en periòdic bimensual La Lutte, publicat a Lausana per Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi Bertoni, i encapçalà les vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses conferències. Col·laborà habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis Lavanchy, en Almanach du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple, òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906 col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista de Ginebra. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en el míting de clausura. En 1907 publicà, editat per La Voix du Peuple, el fullet Politique, syndicalisme et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap exemplar. En 1907 va ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard, Margarethe Faas-Hardegger, Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting en suport de Luigi Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó de Ginebra, que comptà amb el suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la Unió Obrera d'Obrers del Metalls, «La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu Comunista, el Grup de Le Réveil. Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de 1907 a Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud, Suïssa). Durant la tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un «Almanac anarquista», coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà activament en la campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el fullet Considérations à propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les manifestacions del Primer de Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler, Swarzenbourg, Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de Ginebra. L'abril de 1908 declarà que no desitjava que al seu nom s'adjuntés el qualificatiu d'«anarquista», malgrat les seves simpaties declarades, i fins i tot va amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava aquest desig. Entre 1908 i 1915 portà la secció literària «Contes et nouvelles» del diari L'Humanité. En 1909 col·laborà en el diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti i Jean Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut durant la vaga de tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud, Suïssa). El 18 de juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de la Casa del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais d'Été del barri de Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor privat a Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia), on va escriure diversos articles sobre la qüestió polonesa. En 1913 va ser orador, amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la guerra va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la Coulouvrenière de Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond, va fer costat la FUOSR, en contra de la reformista Federació de l'Alimentació. El 15 de març de 1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes français a la Casa del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer de Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista intervencionista de Jean Wintsch La Libre Fédération. Partidari de la causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del Marne per al diari ginebrí La Suisse –publicà un assaig («Les collaborateurs de La Grande Revue tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i escriptors anarquistes, Léon i Maurice Bonneff– i envià cròniques des de la mateixa Alemanya. El juny de 1915 organitzà una conferència sobre els voluntaris suïssos al front francès i també un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa aliada. Publicà el llarg assaig «La Suisse et la Guerre» en el número de juny de 1915 del periòdic mensual parisenc La Grande Revue, que tingué una enorme repercussió. En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En convoyant des rapatriés français. Mostrà la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni, quan aquest va ser detingut preventivament arran de l'explosió d'una bomba a Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le Genevois del 15 de setembre de 1918. Després de la guerra, reprengué les seves conferències sobre història de l'art, però sembla que ja no freqüentà els cercles llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic francès al Caire (Imperi Britànic; actualment Egipte), però retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà en La Suisse Libérale. Destacat crític d'art, en 1922 va publicar a Ginebra les plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire (1790-1852) i James Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà en La Bibliothèque Universelle i en La Revue Suisse. Poc després de la defunció de sa mare, Louis Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de la detenció de Bruto Belardi apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 19 de juliol de 1909

- Bruto Belardi: El 10 d'abril de 1877 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista individualista i il·legalista Bruto Belardi –el seu nom també citat Brutus i el llinatge Belardie. Es guanyava la vida treballant de manobre i ajustador mecànic. Emigrà a França i en 1905 la policia el tenia classificat com a anarquista amb residència desconeguda. Casat amb Victorine Giorgis (Victorine Belardi), en 1907 tingué una filla, Jeanne Belardi. El 14 de juliol de 1909 va ser detingut; processat, juntament amb la companya, i condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa» i purgà la pena a la presó de Melun (Illa de França, França). En aquesta època freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie i les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars». També la policia el trobà com a assidu de les reunions del grup llibertari antimilitarista del XVIII Districte de París. Sa filla Jeanne Belardi esdevingué companya de l'anarquista Édouard Carouy i en 1911 ambdós van ser detinguts en el cas de la «Banda Bonnot»; posteriorment va ser companya de l'anarquista André Georges Roulot (Lorulot). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquesta època patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenya La Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

Marcos Alcón Selma

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional –membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT, Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo, Espoir, Ideas-Orto, Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

Continua...

---