Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 9 de maig

Esdeveniments

Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968)

- París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona».  A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril, és ocupada pels treballadors.

Naixements

Notícia del processament d'Armand Giffard apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 28 de setembre de 1889

- Armand Giffard: El 9 de maig de 1864 neix al barri de la Ville en Bois de Chantenay (actualment un barri de Nantes, Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Armand Giffard. Era fill de René Giffard, xocolater, i de Marie Louise Cibille, bugadera. Es guanyava la vida treballant de torner metal·lúrgic. El setembre de 1889 va ser denunciat a Nantes per «ultratges a la moral pública», juntament amb Joseph Cail i Victor Cail, per haver aferrat el cartell Le Père Peinard au populo. Participà activament en la campanya abstencionista per a les eleccions legislatives de 1889. A principis dels anys noranta figurava en un llistat d'anarquistes de Nantes elaborat per la policia, on s'assenyalava que era present a totes les reunions públiques i assistia a tota mena de manifestacions. El 29 d'abril de 1899 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb la bugadera Marie Honorine Bodin, divorciada de Ludovic Septier. En aquesta època seguia treballant de torner i vivia al número 122 del carrer Tête d'Or. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

David Edelstadt

- David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus –«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants– s'utilitzava sovint contra les minories ètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup «Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de «Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit, Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als «Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.

David Edelstadt (1866-1892)

***

Neno Vasco

- Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni, Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicà Evolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho –comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna–, Marques da Costa –editor del periòdic O Trabalho–, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

***

Notícia de l'arrest de Clément Bernon apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de novembre de 1903

- Clément Bernon: El 9 de maig de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Clément Firmin Bernon –algunes fonts citen erròniament el segon nom com François. Sos pares es deien Antonie Justin Bernon, fuster, i Marie Sophie Bosq. Es guanyava la vida com son pare, fent de fuster. El novembre de 1903 va ser arrestat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) per vagabunderia i necessità assistència. En 1910 va ser detingut a Lausana (Vaud, Suïssa) per «entrebanc a la llibertat» i expulsat del cantó. Distribuïdor dels periòdics revolucionaris (La Guerre Sociale, La Voix du Peuple), freqüentà els cercles anarquistes de Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre de 1910 la policia va reportar que havia abandonat Ginebra i havia marxat cap a Lió (Arpitània). El 13 de maig de 1911 es casà al III Districte de Lió amb Jeanne Angeline Allais. Sembla que en 1914 emigrà, amb dos germans seus, al Canadà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

- Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Sos pares es deien Nicasio Suberviola i Simona Baigorri. Era fill d'una família nombrosa de sis germans que treballaven de paleta –dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular –clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de «Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup «Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions –només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

Ramon Alentorn Tarragó

- Ramon Alentorn Tarragó: El 9 de maig de 1897 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Alentorn Tarragó. Sos pares es deien Ramon Alentorn March i Dolors Tarragó Bigordà. Pagès de professió, vivia al número 38 del carrer Castell de Flix i estava casat amb Ramona Franch Pagès, amb qui tenia un fill. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Flix. També presidí l'Ateneu Recreatiu «L'Obrera» i del Sindicat Agrícola de la localitat. Aquesta entitat cultural, que passà a ser controlada per la CNT-FAI durant el període revolucionari, acollí la major part dels anarquistes locals. Quan entraren els feixistes a Flix en 1938 fugí cap a França, però els precs de la seva companya el feren tornar al poble, on va ser detingut i portat el 21 d'abril de 1939 a la presó de Falset (Priorat, Catalunya). Jutjat en consell de guerra sumaríssim el 9 de maig d'aquell any, va ser condemnat a mort sota l'acusació, entre altres delictes, d'haver participat en els «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. Ramon Alentorn Tarragó va ser afusellat el 8 d'agost de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat. Son germà, Carles A. Alentorn Tarragó va morir al camp d'extermini nazi de Gusen.

***

Necrològica de Gregorio Charlez Bastida apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Gregorio Charlez Bastida: El 9 de maig de 1899 neix a Conchel (Montsó, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Alberto Charlez Bastida –el primer llinatge també citat Charles. Sos pares es deien José Charlez i Blasa Bastida. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). L'agost de 1937, quan la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola), encapçalada per Enrique Líster Forján, contra les col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i empresonar; el febrer de 1938 encara restava tancat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili s'establí a Mancet (Gascunya, Aquitània, Occitània) i milità en la CNT d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània). Sa companya fou María Pueyo. Gregorio Chalez Bastida va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1960 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc La Révolution Proletarienne del 15 d'abril de 1928

- Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Cornil Wullens. Sos pares es deien Armand Constant Victor Wullens, obrer i conreador, i Mathilde Euphrasie Devalckenaere. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal(1919-1933). Casat amb Marcelle Léa Robert, se'n va divorciar l'1 d'abril de 1924 i dies després, el 17 d'abril, es va casar al III Districte de París (França) amb la vídua Angèle Valérie Buchin. En aquesta època ja vivia a Ognon (Picardia, França). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs.

***

Necrològica de Gaspar Sánchez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de gener de 1963

- Gaspar Sánchez García: El 9 de maig de 1901 neix a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Gaspar Sánchez García. Sos pares es deien Manuel Sánchez i Toribia García. Va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Milicià durant la guerra civil, va ser capturat al final d'aquesta a Requena (Plana d'Utiel, País Valencià) i reclòs a diverses presons del País Valencià (El Villar, El Puig, Sant Miquel dels Reis, Presó Model de València), abans de ser enviat condemnat a treballs forçats a l'embassament de Benaixeve. Aconseguí evadir-se amb altres vuit companys i, després de tres anys sobrevivint a la muntanya i en estret contacte amb la CNT valenciana, pogué passar a França, on treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Local de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valeriana Sánchez. Gaspar Sánchez García va morir el 7 de novembre de 1962 a Canet (Llenguadoc, Occitània) població on residia.

***

Foto policíaca de Bruno Bonturi

- Bruno Bonturi: El 9 de maig de 1902 neix a Bagni di Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Bruno Bonturi, també conegut com Ramón García Ramos o Bruno l'americano. Sos pares es deien Giuseppe Bonturi i Annunziata Angelini. Fill d'una parella de treballadors emigrants, el seu naixement a Bagni di Lucca és del tot accidental. Ben aviat partí de Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa mare cap a Nova York (Nova York, EUA), on arribà el 3 de juny de 1916. Quan tenia 14 anys s'embarcà, amb un passaport marítim dels Estats Units, com a aprenent de fogoner en un vaixell mercant nord-americà. A començament de 1922 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i va ser enviat al 157 Regiment d'Infanteria establert a Zara, aleshores una província italiana i actualment pertanyent al Comtat de Zadar (Croàcia), i a partir del 23 de novembre de 1922 a Roma (Itàlia), a l'anomenat «Reparto Autonomo "Giacomo Medici"». El 23 de novembre de 1922 va ser denunciat per «apropiació indeguda» i enviat a Gaeta (Laci, Itàlia) fins el 18 de març de 1923, data en la qual va ser assignat a la III Companyia de Disciplina de Verona (Vèneto, Itàlia) i després a la de Gaeta. Processat per «activitats subversives» dins de l'exèrcit, va ser condemnat pel Tribunal Militar de Roma a 18 mesos de reclusió a Gaeta. Alliberat el 30 de juny de 1923 i acabada la seva experiència militar, emigrà de bell nou a Nova York, on acabà prenent la ciutadania nord-americana. En 1930 retornà a Itàlia i s'establí a Nizza Monferrato (Piemont, Itàlia) i l'1 de gener de 1931 es casà amb Iolanda Prato. Entre abril i maig de 1934 passà per Gènova i després s'acostà a Bagni di Lucca per a veure sa mare. El juliol de 1934 passà a Espanya amb sa companya. El setembre de 1934 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), i va ser expulsat sota l'acusació d'«afavoriment de la prostitució» per la frontera portuguesa, a Valencia de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Engegà una peregrinació a diversos ports europeus i de l'Atlàntic sota la falsa identitat de Ramón García Ramos, també conegut com Bruno l'americano. El juliol de 1936 s'embarcà com a timoner en el vaixell nord-americà Independence, ancorat al port de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va fer escala a Barcelona. L'aixecament feixista l'aplegà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'enrolà en una milícia com a mariner guardacostes. Finalment, l'agost de 1936, passà a Catalunya, on segons la policia, «s'enrolà en la milícia roja»; en realitat s'allistà en la Bateria Rosselli de la «Columna Italiana». Ferit a la mà esquerra, patí la febre de Malta. Durant un temps fou intèrpret a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), on es relacionà amb alguns destacats anarquistes (Ernesto Bonomini, Renzo Cavani, Renato Castagnoli, Domenico Ludovici, Enzo Fantozzi, etc.). També, amb Celso Persici, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'encarregà a Portbou del control de viatgers. Altres documents testimonien que passà per la Brigada «Lincoln» de voluntaris nord-americans. Un telegrama del Ministeri de l'Interior italià del 23 de maig de 1937 el qualificà de potencial «terrorista» encarregat per Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat) d'atemptar contra Benito Mussolini. Va ser detingut, amb un passaport fals a nom de Ramón García Ramos, a Le Havre (Alta Normandia, França) mentre embarcava a bord del vaixell La Fayette, provenint de Nova York, amb la intenció de retornar a Espanya i enrolar-se com a voluntari. El setembre de 1937 estava allotjat a l'Hotel Pensió Roma de Barcelona i el 18 d'octubre de 1937 va se detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de reclusió. El desembre de 1937 figurava en el llistat d'anarquistes a controlar a les fronteres. Un cop lliure, passà per París i Marsella. El setembre de 1938 de Tolosa de Llenguadoc passà a Barcelona. Quan la Guerra Civil espanyola estava sentenciada, el 31 de gener de 1939 s'embarcà a bord del Queen Mary per emigrar clandestinament als EUA, on va ser internat un temps a Ellis Island de Nova York, juntament amb altres pròfugs italians provinents d'Espanya. Posteriorment el grup pogué embarcar-se cap a Valparaíso (Valparaíso, Xile). El desembre de 1939 es presentà al consolat italià demanant permisos, sense èxit, per a poder viatjar a Itàlia i reunir-se amb sa mare. Durant els anys quaranta encara estava vigilat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'agressió a Rinaldo Ponte apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 10 de maig de 1938

- Rinaldo Ponte: El 9 de maig de 1902 neix a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Rinaldo Lorenzo Ponte. Sos pares es deien Emilio Ponte i Maria Soragni. Calderer de professió, des de molt jove participà activament en els cercles anarquistes i sindicalistes de la seva població natal, militant en la Cambra del Treball i fent costat el seu periòdic Lotta Operaia. A començament dels anys vint, va ser condemnat en diverses ocasions per delicte comuns i per resistència a l'autoritat. En 1922 va ser cridat a files, però insubmís, va ser condemnat a un any de presó. Va ser fitxat per la policia feixista com a «comunista», «descontent», «rebel» i «adversari silenciós del Règim». En 1936 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània). Segons un informe policíac, en 1937 va marxar a la guerra d'Espanya per a lluitar contra el feixisme. En 1938 regentava el «Nautic-Bar» del port de Marsella i el 8 de maig d'aquell any, en una baralla amb un client, resultà ferit de bala i necessità ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de la ciutat. En 1940 va ser expulsat de França i el 3 de febrer, quan intentà entrar per la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser detingut. Amonestat com a «sospitós d'afavorir expatriacions clandestines», va ser posat en llibertat. El 22 d'octubre de 1940 va ser internat al camp de concentració de Fabriano (Marques, Itàlia) i posteriorment traslladat a l'illa d'Ustica, després a Pisticci (Basilicata, Itàlia) i finalment a Castel di Guido (Roma, Laci, Itàlia). El novembre de 1942 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Sesti Ponente i es posà al servei de la lluita clandestina amb la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Ligúria. S'integrà en els grups de partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica), juntament amb altres anarquistes de la zona (Spartaco Graffioni, Bruno Raspino, Carlo Ravazzani, Ernesto Roca, Emanuele Sciutto, etc.). Novament detingut, va ser tancat a la Casa de l'Estudiant de Gènova (Ligúria, Itàlia) i torturat. Rinaldo Ponte va ser metrallat per sergent de la Schutzstaffel (SS, Esquadra de Protecció) Langmann, juntament amb el comunista Raffaele Pieragostini, el 24 d'abril de 1945 a Bornasco (Llombardia, Itàlia), camí de la deportació a Alemanya, quan intentà evadir-se aprofitant un atac aeri aliat a la columna –algunes fonts citen, sembla que errades, com a lloc de mort el carrer Vigentina de Siziano (Llombardia, Itàlia), afusellat pels alemanys juntament amb altres partisans (Carlo Napoli, Renato Negri, Raffaele Pieragostini, Cesare Russi i Gian Battista Stalo).

***

Ángel Castañeda Ochoa

- Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) –altres fonts citen erròniament Catoira (Pontevedra, Galícia)– l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Ochantado. Sos pares es deien José Castañeda García, mariner, i María Ochoa Lamardo, jornalera. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava de mariner al vapor mercant Cabo San Agustín, el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc Semíramis cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

- Francesc Pedra Argüelles: El 9 de maig –el certificat de defunció cita erròniament l'11 de març– de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. Sos pares es deien Francesc Pedra Grivé, teixidor anarquista, i Casimira Argüelles Antuña, asturiana filla de miner. En 1922 sa mare va morir de càncer i l'any següent son pare de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta època conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán –anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) –els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant–, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els últims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns «Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de maig

Esdeveniments

Capçalera de L'Alleanza Libertaria

- Surt L'Alleanza Libertaria: El 8 de maig de 1908 surt a Roma (Itàlia) el primer número del setmanari L'Alleanza Libertaria. Contro ogni forma di sfruttamento e di autorità (L'Aliança Llibertària. Contra tota forma d'explotació i autoritat). La creació d'aquesta publicació sorgí arran les resolucions adoptades en el I Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma, i esdevingué l'òrgan d'expressió de la Aliança Socialista-Anarquista Italiana (ASAI) que es creà. L'1 de maig de 1908 s'edità un número únic extraordinari per al Primer de Maig, que en realitat fou un número de prova. En 1909 desplegà una intensa campanya d'agitació contra la monarquia espanyola arran del procés contra el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser editat gràcies a l'impuls de Luigi Fabbri, Fortunato Serantoni i Ettore Sotavia. El gerent responsable va ser Antoni Torriani i hi van col·laborar Angelo Belli, Armando Borghi, Luigi Branchi, Agostino D'Alberto, Camillo Di Sciullo, Luigi Fabri, Rodolfo Felicioli, Sante Ferrini, Giacinto Francia, Agostino Gazzei, Secondo Giorni, Errico Malatesta, Ottorino Manni, Maria Rygier, Ignazio Scaturro, Fortunato Serantoni, Adelmo Smorti, Ettore Sotavia, Emilio Spinaci, Domenico Zavattero, entre d'altres. Adelmo Smorti, entre d'altrres. Es publicaren 134 números, l'últim el 20 d'octubre de 1911.

***

Notícia sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari parisenc Le Radical del 9 de maig de 1910

- Baralla entre anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del matí, al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre del barri de Montmartre de París (França), seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries Populaires» eren una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles precises, establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les temàtiques que es tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per Albert Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el caràcter propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més formador, educatiu i «anarquista científic» de les xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i «científics» degeneraren en guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol resultà mortalment ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal també resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière de París, Louis Sagnol va morir durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de les ferides d'armes de foc. L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al número 4 de l'avinguda Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son germà Philippe Sagnol, també ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires» (Albert Buniero, Émile Butilleul, André Laheurte, Herménégilde Lorenzi, André Georges Roulot) van ser jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de presó, Buniero (Banin) a tres mesos de presó i 100 francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre «propagandistes» i «científics», durà fins la desaparició de les «Causeries Populaires».

***

Carros de combat UNL-35 dels guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins

- Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig a Barcelona (Catalunya) la normalitat va ser absoluta, però els ànims encara no estaven apaivagats, ja que la situació era de vencedors i vençuts. Els guàrdies portats des de València es passejaven en grups per la ciutat amb talant provocatiu, com pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes i a ser escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que els guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van sortir tots els diaris amb total normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball, ja assenyalava com a màxim responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla, del POUM, que s'imprimia a altres impremtes després de la confiscació de les seves, i Solidaridad Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i reprendre la feina. Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

Una pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68

- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els «organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.

Naixements

Notícia de la condemna de Julien Souchet publicada en el diari parisenc Le Temps del 25 d'abril de 1889

- Julien Souchet: El 8 de maig de 1848 neix a Saint-Prix (Borbonès, Occitània) l'anarquista Julien Souchet. Era fill de Gaspard Souchet, propietari, i de Marie Ressot. Es guanyava la vida treballant de pagès. En 1885 va ser candidat a les eleccions legislatives per Vichy (Alvèrnia, Occitània) pel socialista Partit Obrer (PO). A finals dels anys vuitanta i principis del noranta, va ser membre del grup anarquista que arreplegava companys del Borbonès (Droiturier, Lapalisse i Saint-Prix) i que es dedicava a difondre fullets editats pel periòdic La Révolte. El 18 d'abril de 1889 va ser detingut, juntament amb son germà petit Jules Souchet, Brun i Jean Marie Tartarin (L'Affamé), després d'uns aldarulls provocats quan la gendarmeria va anar al seu domicili a cobrar una multa per un delicte de caça; jutjat per aquest fet, va ser condemnat per la Policia Correccional de Cusset (Alvèrnia, Occitània) a tres mesos de presó per «rebel·lió i ultratges». En sortir de la presó denuncià que el sotsprefecte de Lapalisse li havia proposat la llibertat si signava una demanda de gràcia, a la qual ell es va negar. Tot aquest cas va ser seguit pel periòdic anarquista La Révolte. El juny de 1893, un dels germans Souchet, amb Jean Marie Tartarin, acollí François Broussouloux per a fer una conferència a Lapalisse; en aquesta època el grup anarquista del qual formaven part es deia «Les Révoltés de l'Allier». A finals de 1893 la policia assenyalà que, després de la mort de sa companya, es trobava «més tranquil». El 4 de juliol de 1894 va ser detingut i tancat a la presó de Cusset, juntament amb Jean Marie Tartarin, per apologia de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenicó de Vittorio Cagnoli apareguda en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 23 de novembre de 1903

- Vittorio Cagnoli: El 8 de maig de 1877 neix a Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) l'anarquista Vittorio Cagnoli, també conegut com Victor Cagnoli. Es guanyava la vida treballant de mosso de perruqueria. Emigrat a França, el 6 de juliol de 1900 la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims va decretar la seva expulsió del país. Segons informes policíacs, en 1901 es trobava en domicili desconegut i en 1903, sembla, es trobava a París (França), on freqüentava els cercles anarquistes. L'octubre de 1903, quan la visita del rei Víctor Manuel III d'Itàlia a París, veient-se vigilat per la policia, abandonà un temps la capital francesa. El 21 de novembre de 1903 va ser detingut a la sortida de la Borsa del Treball de París, on es dedicava a la traducció de periòdics i fullets anarquistes italians, quan feia discursos anarquistes davant la terrassa d'un bar i va ser processat per «provocació al crim, al pillatge i a l'incendi», però va ser posat en llibertat provisional dies després. El 23 de desembre de 1903 va fer la conferència «Les anarchistes et le mouvement ouvrier» a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) del X i XI Districte de París, al número 5 de Cité d'Angoulême. El 19 de novembre de 1904 parlà en un gran míting organitzat pels Lliurepensadors Internacionals del XIX Districte de París, celebrat a la Sala Omnibus, sobre la guerra russojaponesa. A resultes d'una nota apareguda el 15 de juliol de 1906 en el periòdic Le Libertaire, va desmentir tenir cap relació amb l'estampador anarquista Barsanti (Cagnoli), expulsat de França i acusats per certs anarquistes de ser un confident policíac. En aquesta època vivia al número 198 del carrer Saint-Maur de l'XI Districte de París. Durant la primavera de 1909 intentà crear una Federació Internacional Anarquista en estret contacte amb Alexander Schapiro, responsable del Bulletin de l'Internationale Anarchiste editat a Londres (Anglaterra) i fundat arran del Congrés d'Amsterdam (Països Baixos) d'agost de 1907. Durant la tardor de 1909 donà una conferència per al grup de les «Causeries Populaires del carrer Chevalier-de-La-Barre de Montmartre. El novembre de 1909, en una reunió del grup anarquista «Les Révoltés», celebrada al número 26 del bulevard de la Chapelle, quedà inconscient a cops de cadira per l'anarquista Georges Durupt que l'havia acusat de ser un confident de la policia i l'havia amenaçat amb un estilet. Sembla que de tendència anarcoindividualista, durant els enfrontaments de la tardor de 1910 entre aquest sector i la resta de tendències llibertàries, segons la policia, jurà venjar-se de determinats militants, com ara Henri Cachet, Georges Durupt o Rocco Emma. El 2 de febrer de 1912 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un any de presó i a 50 francs de multa, juntament amb Émile Quarteron, que va ser condemnat a vuit mesos de presó i 100 francs de multa, per un delicte d'extorsió i xantatge a l'abat Jouin i al seu vicari Déméré de l'església de Saint-Augustin. En aquesta època era president de la Lliga de Llogaters. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 d'abril de 1910

- Daniel Gerbault: El 8 de maig de 1881 neix al I Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o Silvianne, i que va fer servir el pseudònim David Grandet. Sos pares es deien Nestor Constantin Achille Gerbault, venedor de sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la vida com a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la policia de París (França). En 1907 col·laborava, sembla que des de les Ardenes, en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Després d'un temps treballant en l'administració d'El Radical, entrà com a cap de comptabilitat de La Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en substitució d'Eugène Merle que havia estat detingut, on va romandre fins novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament amb sa companya Antoinette Tribier, sota el nom de David Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) quan intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va ser detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer Trois-Frères de París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda de falsificadors; altres companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5 d'abril de 1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb sa germana Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred Martini, excorrector d'impremta de La Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació de fabricació i emissió de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a diferents països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave Hervé, Aristide Delannoy i Jules Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes falsificacions s'enviaven a un company rus (Mignon) per a la propaganda revolucionària al seu país; per aquest delicte, va ser condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de presó, mentre que la resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys deu vivia al número 13 del carrer de la Grange Batelière de París i col·laborava en Le Libertaire. El 4 de juliol de 1913 es casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) amb Francyn Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i sense dret a pensió, durant la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917 participà en l'enterrament multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué de París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la Villa Shyros de Lo Canet (Provença, Occitània).

***

Ignazio Scaturro

- Ignazio Scaturro: El 8 de maig de 1882 neix a Sciacca (Sicília) l'advocat, historiador i militant anarquista, i després comunista, Ignazio Scaturro. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Alberto Scaturro i Asmisia Chiarello. S'afilià de jove al Partit Socialista Italià (PSI) del seu poble natal i col·laborà en el periòdic socialista local Il Popolo (1905-1910). Llicenciat en Dret en 1905 a la Universitat de Roma (Itàlia), exercí l'advocacia amb un èxit moderat. En aquests anys col·laborà en la revista Kronion. S'acostà al pensament anarquista defensant de franc anarquistes en diferents processos i freqüentant destacats anarquistes, com ara Luigi Fabbri, Giuseppe Melinelli, Libero Merlino, etc. Col·laborà en el periòdic romà L'Agitazione, al qual ajudà financerament, i després en Il Pensiero, La Gioventù Libertaria i, sobretot, Il Movimento Sociale, del qual va ser redactor juntament amb Luigi Fabbri, Libero Merlino i Temistocle Monticelli. Com a membre del Fascio de la Joventut Socialista-Anarquista de Roma i de la Federació Anarquista del Laci (FAL), va fer nombroses conferències propagandístiques (crítica al cristianisme, antimilitarisme, solidaritat amb el moviment revolucionari rus, etc.), sobretot entre el sector obrer, a Roma, a la zona romana (Fiumicino, Tivoli, Marino) i a altres localitats (Orbetello, Folì, etc.). En 1904 va ser denunciat per primer cop a Sciacca, on sempre hi tornava, per haver aferrat cartells abstencionistes de la Federació Socialista Anarquista Romana (FSAR). El 29 de gener de 1905 va ser detingut a la Piazza della Stazione de Roma, juntament amb Libero Merlino i altres, quan protestava contra la prohibició d'una manifestació «Pro Víctimes de Rússia». L'11 de febrer de 1906 va tenir una xerrada contradictòria amb Massimo Rocca sobre «La gioventù e l'ideale». En 1906 s'adherí a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), de la qual va fer propaganda amb la finalitat de crear seccions al Laci, sempre en estret contacte amb el Comitè Central de Torí (Piemont, Itàlia). En 1906 publicà La Russia e la rivoluzione. El Primer de Maig de 1907 parlà en la reunió convocada a la Cambra del Treball de Civitavecchia (Laci, Itàlia) i el juny d'aquell any fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma, on va ser un dels ponents, juntament amb altres destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Libero Merlino, Ettore Sottovia, etc.), redactant la primera ordre del dia votada («Els anarquistes i la religió»), on palesava la necessitat de lluitar sense treva contra les religions, sense oblidar, però, el combat contra el capitalisme. Va ser nomenat membre de la comissió encarregada de crear el periòdic romà L'Alleanza Libertaria (1908-1911), òrgan d'expressió de la recentment constituïda Aliança Socialista-Anarquista Italiana (ASAI). Entre agost i octubre de 1907 viatjà per Sicília (Sciacca, Palermo, Messina, Catania i Siracusa) i el gener de 1908 per la Pulla (Barletta, Minervino, Trani i Canosa) amb la finalitat de crear federacions locals. El 22 de març de 1908 representà la Federació del Laci en el Congrés Anarquista celebrat a Foligno (Úmbria, Itàlia). L'1 de maig de 1908 va fer una conferència a la plaça de Viggiano (Basilicata, Itàlia). El març a Benevent (Campània, Itàlia) i el maig de 1909 a Sciacca, intentà organitzar grups anarquistes. En 1909 publicà el llibre I casi di collisione giuridica. En 1910, després de ser nomenat inspector superior de Belles Arts pel Ministeri d'Educació a Roma, eliminà de cop la seva militància política. A partir d'aquell moment es dedicà exclusivament a tasques burocràtiques –en 1916 va ser nomenat primer secretari del Ministeri d'Educació– i a recopilar material per a fer estudis històrics sobre el seu poble natal i sobre Sicília en general. Entre 1925 i 1926 publicà en dos volums la seva obra Storia della città di Sciacca, reeditada pòstumament en 1983. El 30 de gener de 1929 va ser esborrat del registre de subversius de la policia. Entre 1930 i 1934 fou membre de la Associació Italiana de Biblioteques (AIB). A finals dels anys trenta s'integrà en una organització comunista clandestina a la zona d'Agrigent (Sicília). En 1947 publicà Io vero impiegato, unes memòries en clau d'humor sobre els seus trenta anys de vida administrativa. Mantingué una estreta correspondència amb Benedetto Croce. A més de les citades, entre les seves obres podem citar Dove nacque Agatocle? (1914), Del vescovado triocalitano e croniense (1917), In morte dell'amico, collega e maestro ing. agr. Arturo Politi (1920), La contessa normanna Giulietta (1921), Lineamenti di storia dell'Italia antica (1933), La religione dei Siculi e dei Sicelioti (1940), Stesicoro e la cultura in Sicilia nei secoli VII e VI a.C. (1941), Agatocle (1942) i Storia della Sicilia (1950). Ignazio Scaturro va morir el 28 de setembre de 1956 a Roma (Itàlia). Una avinguda i una escola secundària musical del seu poble natal porten el seu nom.

***

Francisco Salgado González

- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.

***

Antonio Martínez Abellán (Fieldman) al seu estudi (1938)

- Antonio Martínez Abellán: El 8 de maig de 1888 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Miguel Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònim Fieldman (Home del Camp, com es qualificava). Sos pares es deien Joaquín Martínez García i Juana Abellán Giménez. Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios, La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía, Nosotros, La Opinión, Ritmo, El Sol, Sophia, La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista «Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al «Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman.

***

Moment de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de març de 1931)

- Miguel Arcángel Roscigna: El 8 de maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador anarquista Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i Filomena Delmastro, eren immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer obrer ferrer de la construcció i milità en el gremi dels metal·lúrgics. Estava casat amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de 1909, arran de la mort del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la Policia de Buenos Aires, a mans de l'anarquista Simón Radowitzky, començà a interessar-se per les idees anarquistes. En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials i Deportats de Buenos Aires, organització que en 1928 començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924 decidí preparar la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer feina de carceller a la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat. El pla fracassà perquè en un congrés de la Unió Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta organització, per desprestigiar el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la feina i expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la casa del director del presidi. Més tard organitzà la primera fuga del forner Ramón Silveyra, condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre anarquistes (els germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover), que havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i atemptats arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i a l'estació de metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals van ser un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí integrar-se en aquest grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans Ascaso, Durruti, Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i Roscigna) assaltaren la sucursal San Martín del Banc de la Província de Buenos Aires, amb un botí de 64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners dels atracaments, finançà part de la campanya d'agitació contra els interessos nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i Vanzetti». El 24 de juliol de 1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana sobre la seva implicació en l'atemptat amb bomba a la legació nord-americana a l'Uruguai i sobre la preparació d'un artefacte explosiu col·locat dins d'un llibre per ser enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a Buenos Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser alliberat per manca de proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans Vicente i Antonio Moretti, formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest assaltà el pagador dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou de 141.000 pesos, però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan intentà disparar per evitar el robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuaren el delta amb el bot E pur se muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per posar una bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser alliberat i se sumà al grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li proposà que actués amb el seu grup a Espanya, però Roscigna s'estimà més seguir lluitant al Río de la Plata. En el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti, s'integraren tres anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña, Pere Boadas Rivas i Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els germans Moretti i els catalans assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo, portant-se un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i tres ferits. Arran d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia refugiat el grup; els tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents, però Antonio Moretti cremà els diners i després se suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de Montevideo, Uriondo fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina. El febrer de 1929 Roscigna assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb Severino Di Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al barri de Palermo de Buenos Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va destinar al suport dels companys anarquistes presos i per a finançar l'alliberament dels companys tancats al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres anarquistes expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la presó de Punta Carretas després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di Giovanni. Pocs dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una delació, Roscigna, Moretti, Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats, van ser condemnats a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la pena, les autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte d'Indesitjables» i van ser expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social argentí. Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser alliberat per un grup anarquista que atacà la comissaria. L'última notícia coneguda sobre Roscigna fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes i a Malvicini, se li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán» –l'inspector general Fernández Bazán establí com a norma per als seus subordinats la llei de «Primer, disparar; després, preguntar»–  i van ser assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no es van trobar els seus cadàvers.

Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)

***

François Bonnaud a començament dels anys vint

- François Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers (País del Loira, França) el socialista, comunista i, després, anarquista i anarcosindicalista François Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat erròniament d'altres maneres (Bonneau, Bonnot, etc.). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud, ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà ell i sa mare. Entre 1907 i 1916 es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la granja d'uns oncles. El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV Regiment de Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França), on entrà en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la mà del periòdic La Vague, i en 1919 va ser desmobilitzat; aquesta experiència bèl·lica el vacunà definitivament de tot patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la «Companyia París-Orleans» de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de maig de 1920, fet pel qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre, s'adherí al Comitè per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa. Ben aviat va ser nomenat secretari de la secció socialista de Saint-Lô (Normandia, França) i continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels Ferroviaris. Entre juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer a la fusteria «Le Meuble Massif» i a la fàbrica de productes químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) del departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es casà. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, durant un temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però ràpidament l'abandonà, rebutjat tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de 1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del periòdic L'Anjou Communiste, on defensà el sindicalisme revolucionari. El novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i retornà a «Le Meuble Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat del Moble. En plena escissió confederal, fou un dels fundadors de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà per la tendència anarcosindicalista de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés Confederal de la CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a Sant-Etiève (Arpitània), on representà els sindicats del Moble, de l'Alimentació i dels Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou secretari-tresorer de la Unió Departamental Unitària (UDU) del departament de Maine i Loira i del llibertari Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923 fou el tresorer del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any següent a la Unió Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8 d'abril de 1923 els comunistes obtingueren la majoria, però ell en restà secretari fins l'expiració del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble fins al 1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del comitè local de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Esdevingué la bèstia negra dels comunistes locals, però, així i tot, va ser proposat per formar part de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb la finalitat de «convertir-los», però ell, sabent el que l'esperava, preparà el seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida Mett. El 10 de març de 1928 deixà França amb tren amb els delegats de la CGTU i arribà a Moscou tres dies després. Hi restà un mes, assistint a nombroses sessions del congrés, però va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa companya Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne Montégudet i l'oposició llibertària clandestina, entre les quals es trobava la vídua de Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als barris obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta a la del seu hotel de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats estrangers. Passà clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes. Dix ans de pouvoir bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj Lazarévitch al seu retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928, redactà un llarg text («Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la dictature. Ce que j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire. Aquest escrit redoblà l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la repressió sobre Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929 Ghezzi va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La situació dins de la CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929 el Sindicat de la Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació, esdevingué autònom, situació que es mantingué fins a la reunificació sindical de 1936, restant Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar sobretot al pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1930 formà part de la Unió dels Propagandistes Antireligiosos (UPA). Amic d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres, organitzà diverses conferències promogudes pel grup anarquista d'Angers-Trélazé i, especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter auxiliar de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) a Veigné (Centre, France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la distribució de la correspondència a la petita localitat de Lublé (Centre, França). En aquesta època establa afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Flambeau. En 1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). Secretari del Sindicat de PTT, l'abril de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força Obrera. Jubilat, s'adherí a la Federació Anarquista (FA) i creà un comitè local dels obrers laics, esdevenint durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental d'Educació. François Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista, antimilitarista, pacifista, anticlerical, higienista i neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de 1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) –algunes fonts citen erròniament Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). El seu arxiu personal va ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al Centre d'Història del Treball de Nantes (País del Loira, França). Pòstumament, en 2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste (1896-1945). Du Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i 1945 perquè fos llegit per sa filla Jacqueline.

François Bonnaud (1896-1981)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de maig

Esdeveniments

Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Insurgé: El 7 de maig de 1925 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste. Va ser dirigit per André Colomer i hi trobem articles de Robert Antoine, Émile Armand, Aimé Bailly, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jean Bucco, André Colomer, Madeleine Colomer, Gabriel Cordoin, Jeanne Dalman, Renée Dunan, Sébastien Faure, C. Fichet, Cécile George-Felice, B. Giaufret, Goulden, Hauteclaire, F. Hebert, Ch. F. Hérelle, Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), Aristide Lapeyre, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Raoul Odin, Madeleine Pelletier, E. Perioux, Benoît Perrier, Henry Perrin, Henry Poulaille, Jules Rivet, Han Ryner, Mohamed Saïl, Marcel Say, Louis Simon, Albert Soubervielle, Victorien Truchet, Georges Vidal, Maurice Wullens, entre d'altres. El servei de llibreria del periòdic el portà Madeleine Colomer. Les «Editions de l'Insurgé» publicaren en 1925 el llibre A nous deux patrie! La conquête de soi-même, d'André Colomer. En sortiren 61 números, l'últim el juliol de 1926.

***

García Oliver parlant per la ràdio durant els Fets de Maig de 1937

- Quart dia dels Fets de Maig: El divendres 7 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), abans de sortir el sol, la ràdio va transmetre una nota de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que demanava el «restabliment complet de la normalitat». Els anarquistes van demanar als governamentals que tothom retirés les barricades, que es posessin en llibertat simultàniament tots els hostatges i que es descartessin per ambdues parts tota mena de represàlies; a les cinc de la matinada aquestes proposicions, en teoria, van ser acceptades. Aquell dia la normalitat va ser gairebé absoluta a tota la ciutat i ja des de les primeres hores van funcionar normalment els serveis públics, la majoria dels comerços van obrir les portes i la gent va començar a transitar pels carrers. Moltes fàbriques i el moll van reprendre les seves activitats, encara que a moltes zones obreres es va decidir començar a treballar a partir del dilluns. A la fàbrica l'«España Industrial» de Sants es va produir un curiós incident: els obrers, quan van anar a fer feina, van observar que a l'interior de l'edifici hi havia uns 230 guàrdies civils detinguts, concentrats allà després del desallotjament de diverses casernes i d'altres indrets que ara controlaven els amotinats; aquest obrers es van negar a reprendre la feina si no eren alliberats, i els encarregats del Comitè de Control de l'empresa va acordar alliberar-los, cosa que permeté reprendre la producció. De tota manera va haver alguns tirotejos a Sant Andreu, on va morir un home, a la Via Laietana, i un intent d'atemptat contra l'automòbil oficial de la ministra de sanitat Frederica Montseny, que anava acompanyada del secretari del Comitè Nacional de la CNT, Marianet R. Vázquez, i del secretari de la ministra, Baruta, que va resultar ferit, per part d'un grup de militants del PSUC que guardava una barricada a la Diagonal, prop de Pedralbes. A primeres hores del matí el comandant Emilio Menéndez va ser nomenat comissari general d'Ordre Públic, en substitució de Rodríguez Sales. A la Comissaria General d'Ordre Públic hi romanien encara, a la una del migdia, 206 detinguts per motius relatius als Fets, evidentment, tots contraris a les forces governamentals, i van ser alliberats per ordre del nou comissari. A les sis de la tarda van arribar des de València el tinent coronel Emilio Torres, nomenat pel Govern Central cap superior de Policia de Barcelona, i José M. Díez, nou comissari general d'aquella Prefectura. Entre les 8 i les 9 de la tarda van arribar des de València 80 camions (alguns autors parlen de 120) carregats de guàrdies d'assalt, fent-ne un total de cinc mil, i dues companyies motoritzades que van desfilar per la ciutat com ho farien en una ciutat conquistada, i en passar per davant del Comitè Regional de la CNT, a la Via Laietana, van ser tirotejades. La jornada va acabar amb un manifest del Comitè Regional de la CNT-FAI on es feia palesa la «voluntat unànime de col·laborar amb la major eficàcia i lleialtat en el restabliment de l'ordre públic a Catalunya» i, després d'oferir el seu concurs al Govern de la Generalitat i al nou delegat d'Ordre Públic, demanava «Unitat i confiança, lleialtat i igualtat de drets i de deures per a tots els sectors antifeixistes en tots els aspectes.».

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès Spanish Revolution de l'1 de maig de 1938

- Ball per la Revolució: El 7 de maig de 1938 se celebra a l'Astoria Mansion de Nova York (Nova York, EUA) un «Festival i Ball de Primavera» a benefici de la Revolució espanyola. L'acte, organitzat per la United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries) de Nova York, consistí en entreteniments diversos i en un ball amenitzat per una orquestra de jazz.

***

Topada amb la membres de la CRS

- París (07-05-68): El 7 de maig de 1968  el Barri Llatí de París (França) es va despertar en estat de setge. Als instituts es desenvolupen nombroses accions per parts dels anomenats «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). A partir de les 18.30 hores a Denfert-Rochereau comença la «llarga marxa» de 25 quilòmetres, organitzada per la Unió Nacionals dels Estudiants de França (UNEF), el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) i el «Moviment 22 de març». La manifestació dura fins a mitjanit, travessant tota la ciutat. A la desfilada cap cartell partidista, només una gran pancarta enmig de la manifestació: «Visca la Comuna!». Els diputats i ministres gaullistes contemplen amb angoixa 40.000 estudiants i obrers que pugen pels Camps Elisis cantant La Internacional. Sobre l'Arc del Triomf confraternitzen les banderes negres i les roges. També apareix el primer número d'Action, el periòdic de la insurrecció estudiantil; es van tirar 6.000 exemplars que es van vendre en dues hores durant la manifestació. Per primera vegada s’estén el pànic. Un informe del cap de policia expressa que el servei de l'ordre s'ha vist desbordat, i això que eren 5.000 membres. La manifestació, molt fluida, molt mòbil, molt nombrosa, no va poder ser realment controlada. Les forces de l'ordre ja no parlen de manifestació sinó de revolta –48 hores després faran servir el terme «insurrecció». Entre Montparnasse i Saint-Germain tot són barricades. Entre els dirigents de les centrals sindicals regna l'estupor. La Confederació General del Treball (CGT) desconfia dels «aventurers». La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) es manté a l'aguait, però centenars de trucades telefòniques es realitzen a les centrals sindicals; provenen dels responsables dels sindicats de base i anuncien que els obrers estan llestos per a unir-se a les manifestacions d'estudiants pel Barri Llatí. Els motius: la repressió, però sobretot un creixent sentiment de solidaritat. Altres escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) arriben per a reforçar la capital. Un informe fet pels serveis sanitaris revela amb sorpresa que, entre els ferits greus durant els enfrontaments, hi ha més policies que manifestants. Els actes de solidaritat arreu de l'Estat francès i a l'estranger es multipliquen. Durant la nit un incident avergonyirà la policia parisenca davant la premsa mundial en aquesta revolució sense armes: al bulevard Montparnasse els manifestants es refugien al cafè Le Select i els CRS llancen granades a l'interior del local alhora que bloquegen les sortides; els bombers i els infermers hauran de trencar una vidriera de la terrassa d'aquest gran cafè per evacuar els clients ofegats per efecte dels gasos.

***

Portada del primer número d'Action

- Surt Action: El 7 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del periòdic Action, portaveu de les reivindicacions dels grups estudiantils insurgents parisencs. El primer número portà com a nota de menció de responsabilitat «Ce journal a été réalisé avec le soutien de L'UNEF [Unió Nacionals dels Estudiants de França], du Mouvement du 22 mars (Nanterre) et des Comités d'Action Lycéens (CAL)» i a partir del número 4 (5 de juny de 1968) com a subtítol «Ce journal a été réalisé au service des Comités d'Action, avec le soutien de l'UNEF, du SNESup [Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior] et des Comités d'Action Lycéens». D'antuvi setmanal, després tingué una periodicitat irregular i passà dels 20.000 exemplars dels primers números a una tirada de 100.000. Va està dirigit per Jean-Pierre Vigier i a partir del número 45 (30 de maig de 1969) per Jean Schalit. La major part dels articles no van anar signats, al contrari de les nombroses il·lustracions i dels còmics (Serge Bosc, Cardon, Kerleroux, Jean-Marc Reiser, Sesamo, Maurce Sinet [Siné], Roland Topor, Willem, Georges Wolinski, etc.). Hi van formar part del comitè de redacció Frédéric  Bon, Jean-Marcel Bouguereau, Michel-Antoine Burnier, Marc Kravetz, Jean Schalit i André Sénik, entre d'altres. Els primers números del mes de maig es van centrar en els enfrontaments amb la policia i la repressió i a partir de juny s'introduïren reportatges i articles de fons sobre diversos temes (ocupacions de fàbriques, vagues obreres de Renault-Billancourt, funcionament de les manifestacions, consells obreres de Torí, acció directa, comitès d'acció, extraparlamentarisme, l'escola, autonomia, violència, etc.). També cobrí les manifestacions estudiantils de suport que es van fer arreu del món, especialment a Mèxic i al Japó. En sortiren 47 números, l'últim el 3 de juny de 1969, un cop sufocada totalment la revolta.

***

Pedro Barrios Guazo i Juan Gómez Casas al Registre d'Associacions Sindicals

- Legalització de la CNT: El 7 de maig de 1977, a les 11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), presenten els estatuts de la CNT a les oficines del Registre d'Associacions Sindicals de Madrid (Espanya) per a la seva posterior legalització; va ser última central sindical històrica a fer-ho. Dies després es notificava que s'acceptava la sol·licitud i el 14 de maig quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de clandestinitat.

Legalització de la CNT

Naixements

Foto policíaca de François Hénon (2 de juliol de 1894)

- François Hénon: El 7 de maig de 1842 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista François Héno. Sos pares es deien Corneille Jean Louis Hénon, torner cadiraire, i Françoise Victorine Richelet. Es guanyava la vida com son pare, treballant de cadiraire a París. El 27 de setembre de 1873 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Mélanie Nicolas, amb qui tingué dos infants, i vivia al número 194 del carrer Charenton. El 14 d'octubre de 1879 assistí a una reunió del Comitè Socialista del XII Districte, celebrada a la Sala de la Rosière, al número 66 del carrer de Charenton, on es creà un «Comitè d'Ajuda als Amnistiats i No Amnistiats». En 1881 vivia al Faubourg de Saint-Antoine i era membre del grup anarquista del XII Districte de París i amb la dona de Louis Galland, gerent de Le Père Peinard, va crear l'anarquista «Comitè Revolucionari per la Vaga dels Lloguers». A principis de desembre de 1883 albergà l'anarquista Alphonse Jamard, que havia fugit de l'asil d'alienats indigents de Ville-Évrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i potades, i s'havia refugiat a Londres (Anglaterra); l'1 de novembre de 1883, per a veure sa filla, Jamard retornà a París, on immediatament s'adherí al grup anarquista animat per Émile Digeon i passà a viure amb François Hénon al domicili d'aquest, al número 46 del carrer de Lió, al passatge Quinze-Vingts. El comissari Cotton d'Englesqueville del barri de Quinze-Vingts, en saber que Jamard hi havia retornat a París, ordenà la seva detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon dematí, el comissari i diversos agent de policia entraren al domicili de François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El 14 de novembre de 1883 publicà un comunicat en Le Cri du Peuple on defensava Jamard. El 13 de desembre de 1883 una bomba esclatà al domicili del comissari Cotton d'Englesqueville, al carrer Crozatier, però l'explosió no ferí ningú, encara que si va danys importants a l'immoble. L'endemà, François Hénon va ser detingut per mor de les amenaces que havia destinat al comissari i tancat a la presó parisenca de Mazas. En l'escorcoll del seu domicili la policia trobà un revòlver, que ja havia estat trobat en una perquisició anterior i que se li havia retronat, ja que era d'un calibre tolerat per a la defensa personal.  Cotton d'Englesqueville també va detenir l'anarquista Auguste Aumarechal i investigà Louise Michel. Després de 12 dies de presó preventiva, el seu cas va ser sobresegut i Hénon va ser posat en llibertat. El 12 de febrer de 1884, en sortir d'una reunió celebrada al gimnasi Tournayre, al número 66 del bulevard Ménilmontant, va ser detingut amb l'anarquista Charles Bourdon per haver cantat La Carmagnole. En 1885 participà en les reunions del grup anarquista del Faubourg de Saint-Antoine. El 28 d'abril de 1885 visità a la presó de Mazas l'anarquista Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de reclusió. En aquesta època vivia al número 38 bis del carrer Traversière. El 25 de maig de 1885 va ser ferits a cops de sabre al cap i a l'espatlla en una baralla a Père-Lachaise. A principis de 1887 participà en les reunions del grup anarquista «Le Drapeau Noir», que es reunia al número 195 del bulevard de Charonne. El 12 de febrer de 1887 en una reunió del citat grup, parlà sobre l'escorcoll fet a les oficines de Le Révolté, a resultes de diverses explosions a Lió. A proposta seva, el 13 de febrer de 1887, després de la reunió, el grup «Le Drapeau Noir» va anar a la tomba de Jules Vallès i al «Mur dels Federats», al cementiri de Père-Lachaise, on diversos oradors van fer discursos. El 7 de maig de 1887 proposà l'edició de butlletes de votació rompudes per a les eleccions amb la finalitat que fossin declarat nuls i posà el problema del finançament de la impressió d'aquestes butlletes. Els confidents policíacs també l'identificaren en les reunions del grup anarquista «L'Avant-garde del XV». El 29 d'abril de 1893, segons un informe policíac de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia, vivia al número 14 del carrer Keller, al domicili d'un tal Gevaudan. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. L'1 de juliol de 1894, per ordre del comissari Bernard, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut, fixat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». Al final de sa vida vivia casat amb Louise Bonneville al número 8 del passatge Abel Leblanc. François Hénon va morir el 24 d'octubre de 1911 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

François Hénon (1842-1911)

***

Foto policíaca d'Henri Savard (2 de juliol de 1894)

- Henri Savard: El 7 de maig de 1865 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Henri-Auguste Savard. Sos pares es deien Henri Savard, òptic, i Félicité Veschuere, florista. Cisellador d'ofici, en 1886 va ser condemnat a vuit mesos de presó per «robatori en un palauet». Va fer cinc anys de servei militar a les Companyies Disciplinàries d'Algèria. A començament de gener de 1893 hauria format part, segons la policia, amb Granger, Octave Vernet i Vinchon, d'un grup que es reunia al seu domicili, al número 6 del carrer Delatre de París, especialitzat en l'estafa a negociants de vins i de comestibles. En aquesta època fou un dels que acusà Georges Roussel d'haver estat durant dos anys «confident a sou de 300 francs mensuals». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat pel laboratori antropomètric de la policia dirigit per Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Antoine Bracmard apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de juliol de 1894

- Antoine Bracmard: El 7 de maig de 1866 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Marie Bracmard. Sos pares es deien Louis Bracmard, obrer torner, i Lucie Horance Decane. Es guanyava la vida venent joguines i gravats pels mercats ambulants. En 1886 vivia al número 15 del carrer Vieille Monnaie del I Districte de Lió. Cridat a files en 1886 per a fer el servei militar va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'Exèrcit per «manca de talla». Cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries, fet pel qual la policia el va intentar detenir sota la inculpació de vagabunderia. En dos escorcolls de casa seva es van trobar una gran quantitat de periòdics i de fullets anarquistes. En 1890 vivia al número 34 del carrer Tables Claudiennes del I Districte de Lió. El 25 d'octubre de 1893, al crit de «Fora Rússia!», participà en una contramanifestació durant una recepció d'oficials de l'esquadra russa a Lió. En nous escorcolls del seu domicili es van trobar correspondència que va permetre la seva detenció, amb altres anarquistes (Philippe Sanlaville, Marius Debard, Pierre Goton, Jean Roccas i Collas), el 7 de juliol de 1894 acusat del delicte d'«associació criminal», en mig del clima de repressió creat arran de l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot, però finalment, el 24 de juliol la seva causa fou sobreseguda. Després d'aquest fet sembla que abandonà la militància política. El febrer de 1896 va ser esborrat per la policia de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1897 vivia al número 17 del carrer de l'Orangerie de Caluire-et-Cuire (Forez, Arpitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota necrològica de Foncette Gaultier apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de gener de 1957

- Foncette Gaultier: El 7 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1871 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Alphonsine Adelina Gaultier, coneguda com Foncette Gaultier. Sos pares es deien Sylvain Fidèle Gaultier, mecànic, i Silvine Lambert. Des de 1893 freqüentà els cercles llibertaris, assistí regularment a les sessions del grup «Amis du Libertaire» i fou amiga de Louise Michel. Després del «Procés dels Trenta» de 1894 fou la companya, «platònica» segons alguns, de l'intel·lectual anarquista Sébastien Faure. A partir de la Gran Guerra, s'implicà fermament en el moviment anarquista. El 17 de setembre de 1917, en un tren que havia agafat a Montparnasse per anar a «La Ruche», va lliurar a uns soldats ferits que venien del front el fullet Paul Savigny ou l'histoire d'un homme qui n'a pas voulu tuer, imprès a Lausana (Vaud, Suïssa), i en arribar a Rambouillet va ser denunciada per dues infermeres de la Creu Roja (Gross i Hartmann), detinguda i tancada incomunicada a la presó de Saint-Lazare, on va ser veïna de cel·la amb la socialista Hélène Brion. En l'escorcoll del seu domicili es trobaren nombrosos fullets llibertaris i correspondència amb Sébastien Faure. El 15 d'abril de 1918 va ser condemnada pel III Consell de Guerra de París a dos anys de presó i a 500 francs de multa per «exhortació de militars a la desobediència amb declaracions sedicioses i derrotistes», però obtingué la llibertat provisional pel seu dolent estat de salut i pels informes psiquiàtrics del doctor Maurice de Fleury que estimaven que la seva responsabilitat era «limitada». A principi dels anys trenta visqué en condicions molt precàries en una granja d'un pagès anomenat Renaud, lector de L'En Dehors d'E. Armand, a la zona de Molphey (Borgonya, França). L'octubre de 1932 L'En Dehors llançà una subscripció al seu favor. En 1933 diverses publicacions anarquistes (Le Libertaire, La Voix Libertaire, etc.) se sumaren a aquesta subscripció. Li van fer costat nombrosos militants, com ara Marius Berger, Céline Lambin  Pierre Madel, Jean Marestan o Henri Zisly. En 1934 passà a viure en una petita casa construïda pels companys en un terreny de l'antic castell de Chanteau a Saint-Didier (Borgonya, França). En aquesta època es relacionà amb Marcel Hongrois, jove infant de l'assistència pública, que amb el temps esdevindrà un dels fundadors del primer maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la regió. Es pogué beneficiar d'un subsidi mensual d'assistència als desfavorits de l'Ajuntament de Saint-Didier. En 1952 ingressà a l'asil de Roussines (Centre, França), zona d'on provenien sos pares. Foncette Gaultier va morir el 18 de novembre de 1956 a l'asil de persones majors de Saint-Denis de Châteauroux (Centre, França) i va ser enterrada en una fossa comuna.

***

Francesc Tortosa Albert

- Francesc Tortosa Albert: El 7 de maig de 1880 neix a Moixent (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa Albert. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Cristòfol Tortosa Bellot i Maria Albert Donat. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc. Francesc Tortosa Albert va morir el 4 de setembre de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Foto policíaca d'Osvaldo Franceschini (4 de juliol de 1935)

- Osvaldo Franceschini: El 7 de maig de 1881 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Osvaldo Franceschini. Sos pares es deien Serafino Franceschini i Erdelinda Beretti. Es guanyava la vida de tipògraf. Abans de la Gran Guerra va ser fitxat a Itàlia com a «revolucionari i antimilitarista». En 1919 passà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), vivint al número 6 del carrer Hérold de la ciutat. A França també treballà de tipògraf. Durant els anys vint i trenta es relacionà amb nombrosos anarquistes, com ara els germans Mondani, Berti i Bidelli. La policia francesa el tingué fitxat com a «anarquista assidu de les reunions». El 2 de juny de 1930 la policia trobà a l'anarquista Mansuetto Luccherino un rebut al seu nom de 100 francs. El 23 de desembre de 1932 demanà la naturalització francesa, sol·licitud que va ser rebutjada pels seus informes policíacs. Estava casat amb Emilia Seraphini. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlos Martínez Baena fotografiat per F. Bixio

- Carlos Martínez Baena: El 7 de maig de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'actor, dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista cinematogràfic llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Mèxic i amb el temps esdevingué periodista. En 1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer d'actor i poc després retornà a Espanya amb una sòlida formació escènica que li va permetre actuar en les millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol d'Enrique López Alarcón, la de Gregorio Martínez Sierra i la de Catalina Bárcena, que dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral, la «Companyia Carlos M. Baena», que representà obres seves i d'altres dramaturgs. El novembre de 1923 la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva i el 28 de juny de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre Novedades de Barcelona el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va fer una gira teatral per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb la de Concepción Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo Martín, Esther Sanjosé, Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en l'acte per la igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava de Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929 publicà, i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva companyia al Teatre Eslava de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta Magdalena!. Durant la primera meitat dels anys trenta realitzà pel·lícules a l'Argentina, Espanya i als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de cançons. Fou primer baríton de la Companyia Esperança Iris i interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa del Actor per acollir la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos. Instal·lat a Barcelona, s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la conferència «Poetes de la Revolució» en la II Conferència Pro-Cultura, al local social d'Artistes Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT de Barcelona, organitzat per aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre, participà en el míting d'afirmació revolucionària i confederal, organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R. Magrinyà. Per encàrrec de la CNT, realitzà guions per a documentals i pel·lícules produïdes pel Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La conquista de Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras), El cerco de Huesca (1937, amb Ramón Oliveras), División heroica (1937, amb Ramón Oliveras), En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El frente y la retaguardia (1937) o Liberación (1937, amb Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4 d'abril de 1937, en representació del Comitè de Producció Cinematogràfica, parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz, Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos Alcón, Valentín R. González i Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona, organitzat pel SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè Nacional d'Amics de Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu del vintè aniversari de la Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió Soviètica, als locals barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM, participà en el míting d'homenatge a la solidaritat soviètica i mexicana vers la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de Barcelona, organitzat per la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En 1937 fou membre de la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell Central del Teatre (CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest organisme, dirigí en 1938 el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona –del qual era director–, amb obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard Shaw, Jacinto Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny de 1938 recità un recull de les seves poesies a l'acte de clausura de l'«Exposició de Periòdics Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs dies després, el 26 de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà en la festa (dansa, música i poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici dels mobilitzats cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol de 1938 participà en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a Mèxic, organitzat pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el poema «Mensaje al Mundo». El 18 d'agost d'aquell any inaugurà –i 15 dies després clausurà– l'exposició de dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista mexicà Ángel Soto sobre motius de Marià Fortuny, organitzada per la Comissió del Centenari Fortuny i la Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà, amb Jaume Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el míting radiofònic per celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al Teatre Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM, clausurà amb un míting antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández Clérigo, Joan Sauret García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual Leone), la «Setmana de Mèxic». En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura Superior de la II República espanyola, ben igual que altres intel·lectuals d'aleshores (Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de Buen, Llopis, etc.). En aquests anys bèl·lics col·laborà en la revista barcelonina Mi Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940 retornà a Mèxic. A partir de 1941 va començar a aparèixer en pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots, etc.) i en molts de papers secundaris. Realitzà pel·lícules amb Luis Buñuel –El (1953), Ensayo de un crimen (1955), El río y la muerte (1955)–, amb Mario Moreno (Cantiflas) –El supersabio (1948), El portero (1950), El siete machos (1950), El analfabeto (1961)– i amb nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo de Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía, Pedro Infante, Pepe Biondi, María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va implicar força en el Sindicat d'Actors mexicans. En la seva època mexicana també va escriure guions cinematogràfics –La abuelita (1942), Maravilla del toreo (1943), El último amor de Goya (1946), El amor abrió los ojos (1947). En 1970 rodà la seva última pel·lícula, Angelitos negros, de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a actor en 73 pel·lícules. Com a poeta publicà La musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud. Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Carlos Martínez Baena va morir el 29 de maig de 1971 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Son fill, Carlos Baena, seguí les passes de son pare i és un reconegut actor a Mèxic.

Carlos Martínez Baena (1889-1971)

***

Article d'Armand Aubrion aparegut en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de novembre de 1936

- Armand Aubrion: El 7 de maig de 1912 neix a Les Moussières (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i lluitador antifeixista Armand François Aubrion –a vegades citat erròniament Aubrian o Aubillan. Sos pares es deien Joseph Antoine Aubrion i Marie Philomène Garadier. Es guanyava la vida treballant d'electricista a París (França) i vivia al número 172 del carrer Nationale del XIII Districte. Militant de la Unió Anarquista (UA), el 22 de juliol de 1936 marxà des de París com a voluntari cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme. S'integrà com a milicià en la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya), que posteriorment es fusionà amb la columna encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Va publicar en el periòdic Le Libertaire alguns articles sobre la vida al front i sobre el debat sorgit sobre la militarització de les milícies confederals. Lluità als combats de La Zaida i de Belchite, a Saragossa (Aragó, Espanya). L'agost de 1937, disconforme amb la militarització de les milícies, retornà a París. Col·laborador de Le Libertaire, va ser detingut el 15 de setembre de 1938 quan la seu d'aquest periòdic va ser escorcollada per la policia. Com a membre de l'Associació d'Antics Milicians Llibertaris (AAML) d'Espanya, l'abril de 1938 va ser nomenat secretari adjunt de l'Associació Revolucionària de Milicians d'Espanya (ARME), nou nom de l'AAML, que reagrupava exmilicians antiestalinistes. Establert a Lorda, el 9 de juliol de 1956 comprà una empresa de transport que explotà i dirigí. Sa companya fou Marie Juliette Françoise Salles. Armand Aubrion va morir el 27 de novembre de 1992 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de maig

Esdeveniments

Capçalera de Los Desheredados

- Surt Los Desheredados: El 6 de maig de 1882 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari Los Desheredados. Órgano de todos los que aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle Cooperatiu Recreatiu de Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de tendència republicana federal i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José Hernández Ardieta, per Enric Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià Burguès Serra. A partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista José López Montegro, el qual li donarà una orientació plenament anarcocol·lectivista. A partir del número 119, del 6 de setembre de 1883, portarà el subtítol «Periódico defensor de la Federació Española de Trabajadores» i a partir del número 131, del 28 de novembre de 1884, el subtítol serà «Periódico anárquico colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a Sabadell («La Vaga de les Set Setmanes»), que acabà amb la intervenció del sometent, la derrota dels vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest periòdic. Entre juliol i agost de 1883 interrompí la publicació i el març de 1885 López Montenegro va ser detingut. Tingué un marcat caràcter anticlerical i laïcista i alguns articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa Claramunt, Joan Cusidó, Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro Murillo, Federico Oliver, Orfeo, Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235 números, l'últim el 26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i tragué nou números.

***

Capçalera d'Il Vespro Anarchico

- Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de 1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer número del periòdic Il Vespro Anarchico. Quindicinale degli anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels anarquistes sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi, Gabriele Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el dirigí, i hi van col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone, Ilario Margarita, Raffaele Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta publicació, partidària del sector antiorganitzador del moviment anarquista, analitzà la pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la Unió Soviètica, avisà sobre la creixent influència de la Màfia a Palerm, s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents sicilians i criticà les il·lusions legalistes i parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns 10.000 exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i segrests, el 15 d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini arran d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura –l'últim número havia sortit el 28 de setembre d'aquell any– i aquest va ser detingut a Collesano i processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i altre per incitació a la desobediència a la llei i a l'odi de classe, però Schicchi va ser absolt de les dues acusacions.

***

Patrulla de Control

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dijous 6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no implicats ni políticament ni ideològicament amb cap bàndol, van acudir als seus respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de queviures, no es va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va ser total, però devers el migdia es reemprengueren les escaramusses, molt intenses al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça Urquinaona fins a Correus, i a altres zones menys neuràlgiques, però no tant com al llarg dels dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la presència de pacos, tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup ideològic, els quals feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el president Companys va parlar per la ràdio comunicant a la població que el general Pozas, cap de la Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a Catalunya, amb la qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la Generalitat. A mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller, Martí Feced, prengué possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en substitució d'Artemi Aiguader. El nou conseller va nomenar director general d'Administració Local Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà l'únic nomenament important, perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia passat a mans del Govern central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre els periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer notar simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a l'hora de recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar aquella tarda una reunió extraordinària i va nomenar nou secretari general a José del Barrio; en aquesta mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents del POUM: «Considerant que l'anomenat Partit Obrer d'Unificació Marxista ha estat l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari d'aquests dies... i tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha col·locat al costat del Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells militants dels seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de Catalunya de la UGT acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita organització sindical tots els dirigents del POUM...». A dos quarts de dotze del vespre, des dels micròfons oficials instal·lats a la Conselleria de Seguretat Interior, es va radiar la següent nota: «Les Patrulles de Control, d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat sumar-se al Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la disposició del delegat del Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves orientacions i aconseguir el triomf de la causa antifeixista.» Això volia dir que l'única força vertaderament organitzada entre els amotinats, les Patrulles de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de juliol, donava la seva acció per vençuda, era més que una adhesió, una rendició –un mes més tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament dissoltes.

***

"Som un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6 de maig de 1968)

- París (06-05-08): El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els 600.000 estudiants de França se sumen a la crida de vaga general. A París, de bon dematí, es produeixen topades entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia donat instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet: «De cedir, ni parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la solidaritat obrera i s'insisteix força en la formació de Comitès d'Acció. A migdia es realitza un acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a continuació una gran manifestació per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba reunida la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre que ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es presenten davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La Internacional. La Comissió es reserva el dret de deliberar a l'endemà. A la tarda, 10.000 estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben al Barri Llatí. La policia intervé provocant les primeres topades violentes, especialment a la plaça Maubert, on l'enfrontament –vertadera guerra de posicions—dura hores. Mitjançant circulars s'explica la tàctica de defensa contra la policia i l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de gran eficàcia. A les 18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a Denfert-Rochereau, una columna, que augmenta sense cessar, arriba fins a Saint-Germain-des-Près, on poden comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia carrega. Es construeix la primera barricada amb llambordes (pavés) i cotxes capgirats; els manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que utilitza, per primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas asfixiant, letal en dosis elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny. Disposen d'enllaços motoritzats que controlen els desplaçaments de la policia. A imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas gimnàstic acompanyat de crits, que permeten canviar ràpidament de direcció per desorientar l'adversari. Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen cadenes d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La població, solidària amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de l'eficàcia d'aquests mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al tard, Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un missatge radiofònic, insisteix que l'agitació que sacseja París no té res a veure amb el que va passar a Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats: els ferits oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.

Naixements

Juan Serrano Oteiza

- Juan Serrano Oteiza: El 6 de maig de 1837 neix a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat «La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba, La Voz de la Juventud –que dirigí–, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas, Dos mujeres –comèdia estrenada a Úbeda–, Historia de unas mujeres, Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo, La Quinta, Quien bien te quiere, El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. Juan Serrano Oteiza va morir el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya).

***

Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901

- Alcide Gabreau: El 6 de maig de 1854 neix a Hauviné (Ardenes, França) l'anarquista Alcide Anselme Gabreau. Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor, i Marie Catherine Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de sabater a domicili i llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà com a assistent a les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a casa seva, al número 28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste Courtois (Liard-Coutois) i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour), membre de la redacció de Le Père Peinard; va inscriure el primer, però no va registrar el segon i va ser processat per no haver enviat la notificació de Courtois a la Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29 de març de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de l'anarquista Paul Eugène Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i fullets anarquistes que havia demanat. Segons la policia, després cessà de freqüentar les reunions anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat per a esborrat de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie Françoise Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants. Membre de la Magistratura del Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de 1901 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

Retrat de Giuseppe Scarlatti

- Giuseppe Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per «conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi,  restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. Giuseppe Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Charlotte Wilson (ca. 1874)

- Charlotte Wilson: El 6 de maig de 1854 neix a Kemerton (Worcestershire, Anglaterra) la fabiana, anarquista i feminista Charlotte Mary Martin, més coneguda com Charlotte Wilson. Filla única d'una família benestant, sos pares es deien Robert Spencer Martin, metge membre del Col·legi Reial de Cirurgians d'Anglaterra, i Clementina Susannah Davies, nascuda en una influent família evangèlica. Educada a casa, quan tenia 15 anys va ser enviat durant tres anys en règim d'internat al «Cheltenham Ladies' College» de Chelternham (Gloucestershire, Anglaterra), on va rebre una exquisida educació. En 1873 entrà a estudiar al «Newnham College», centre d'ensenyament superior per a dones de la Universitat de Cambridge, a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), fundat dos anys abans, formant part així de les primeres angleses que pogueren accedir als estudis universitaris. Va ser en aquests anys en els quals va descobrir les idees progressistes, que li van fer abandonar definitivament la religió, encara que mai no va abandonar els valors evangèlics que li van ser conculcats en la seva infància (amor al proïsme, caritat, vida virtuosa, servei a la comunitat, etc.). El 21 de setembre de 1876 es casà amb son cossí Arthur Wilson, agent de borsa, i la parella s'instal·là al barri benestant d'Hampstead de Londres (Anglaterra), on ella es consagrà a les obres de caritat i activitats educatives. En 1883 es va veure molt afectada per l'anomenat «Procés dels 66», causa judicial que va implicar el processament de 66 anarquistes a Lió (Forez, Arpitània), que li va permetre conèixer el pensament de Piotr Kropotkin, un dels jutjats. Aquest mateix any es va definir com a «socialista anarquista», destacant del seu socialisme llibertari, a més dels aspectes polítics i econòmics, la dimensió ètica. En 1884 la parella decidí deixar de banda la vida burgesa que portava i adoptar una «vida simple», instal·lant-se en una casa de camp, Wyldes Farm, al barri de Barnet de Londres (Anglaterra), on portaren una mena de vida molt austera en tots els sentits (habitatge, roba, règim alimentari, maneres, etc.), com a primera passa per a una reforma moral imprescindible cap el socialisme. En 1884 s'integrà en la «Fabian Society» (FS, Societat Fabiana) i en la «Social Democratic Federation» (SDF, Federació Social-Demòcrata), els dos principals grups de l'anomenada «renovació socialista». El desembre de 1884 entrà a formar part del comitè executiu de l'FS, on va ser la seva ànima amb Edith Nesbit. Entre 1884 i 1886 participà activament en els debats doctrinals i sobre estratègia que es donaren en el si del fabianisme, defensant la tendència anarquista. En 1886 redactà la part sobre anarquisme del quart fullet de l'FS (Fabian Tracts, Nº 4. What Socialism Is). El seu socialisme anarquista s'oposava a la tendència anarcocol·lectivista, que considerava com al «somni d'una regulació científica de la indústria», i advocava per una «espontaneïtat» en l'organització social que lluités contra les tendències opressives de tota autoritat reguladora. Va crear, amb Emma Brooke, l'«Hampstead Historic Society» (Societat Històrica d'Hampstead), amb la finalitat d'estudiar les obres de Karl Marx, aleshores mal coneguda al Regne Unit, i de Pierre-Joseph Proudhon, participant en els debats radicals i socialistes de diverses tendències, sobretot els fabians (Edith Nesbit, George Bernard Shaw, Beatrice Webb, Sidney Webb, etc.), però també representants de l'economia neoclàssica d'aleshores (Francis Ysidro Edgeworth, etc.) i intel·lectuals en general (Belfort Bax, Annie Besant, Hubert Bland, Ford Madox Brown, Edward Carpenter, Havelock Ellis, Frank Podmore, Edward Pease, Syney Olivier, Karl Pearson, Olive Schreiner, Graham Wallas, etc.). L'abril de 1887 dimití de comitè executiu de l'SF, quan aquesta organització es decidí pel socialisme col·lectivista, i els fabians es decantaren per l'estratègia parlamentària («gradualisme»), deixant de banda la via revolucionària. Fora de l'SF, es consagrà al moviment anarquista i amb Agnes Herny participà en les activitats de les comunitats de refugiats polítics de tots els països establerta a Londres. Va ser una de les primeres a comentar el treball del nihilista i populista rus Serguéi Mijáilovich Kravchinski (Serguéi Stepniak), fent d'intermediària entre els exiliats antitsaristes i els seus defensors sorgits en els cercles progressistes londinencs. Amb Karl Pearson, Serguéi Stepniak i Wilfrid Voynich, creà la «Society of Friends of Russian Freedom» (SFRF, Societat d'Amics per a una Rússia Lliure). A partir de març de 1885, amb Henry Seymour, publicà el primer periòdic anarquista d'Anglaterra, The Anarchist, i ambdós fundaren l'«English Anarchist Cicle» (EAC, Cercle Anarquista Anglès). Quan Piotr Kropotkin va sortir de la presó en 1886, el va convidar a instal·lar-se a Londres, però la col·laboració entre Kropotkin, Seymour i Wilson durà poc per qüestions polítiques. Piotr Kropotkin i ella fundaren el «Freedom Group», petit grup d'intel·lectuals anarquistes, acostats a la «Socialist League» (SL, Lliga Socialista) encapçalada per William Morris, que va publicar a partir de 1886 el periòdic Freedom, on ella ocupà les funcions d'editorialista, redactora en cap, editora i tresorera, i on col·laboraren destacats intel·lectuals anarquistes (Jean Grave, Dyer D. Lum, Errico Malatesta, Louise Michel, etc.). En 1888 publicà Work, obra que va ser atribuïda durant molts d'anys a Piotr Kropotkin. En aquests anys va fer nombroses conferències i va publicar fullets defensant els principis llibertaris. En 1893, quan l'onada atemptats anarquistes i la repressió desencadenada, publicà el fullet Anarchism and Outrage. En 1895, per qüestions de salut, dimití del càrrec de redactora en cap de Freedom i es dedicà a activitats militants menys controvertides. En aquesta època funda «Hampstead Heath», grup de protecció de la landa d'Hampstead, i encoratjà les classes obreres i mitjanes a viure plegades al barri d'Hampstead Garden Suburb. En 1906 s'instal·là amb son company a la zona d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra). En aquests anys retornà a la militància llibertària, però des del camp feminista, integrant-se en la «Women's Industrial Council (WIC, Consell de Treballadores Industrials), en la «Women's Local Government Society» i en la «Women's Freedom League». En el anys d'abans de la Gran Guerra jugà un important paper en el moviment feminista internacional i assistí a nombrosos congressos arreu d'Europa. Des de 1908 havia retornat a l'SF i amb Maud Pamber Reeves fundà el «Fabien Women's Grup» (FWG, Grup de Dones Fabianes), del qual assumí la secretaria, i on reivindicà els drets polítics de les dones i el reconeixements dels seus drets socials. Participà en investigacions sobre la situació política i social de les dones angleses, al marge del seu origen social o professional, promogudes pel WIC i l'FWG. Entre 1911 i 1915 de bell nou formà part del comitè executiu de l'SF i en 1911 participà en les negociacions entre aquesta organització i l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent). En 1912 publicà amb Helen Blagg el fullet Women and Prisons. Quan esclatà la Gran Guerra es retirà de la lluita política i participa en obres de beneficència destinades als soldats, fet pel qual va ser condecorada amb la Medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic. En 1932, quan va morir son company, quedà a cura de son nebot i ambdós s'instal·laren als EUA. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques com ara The Anarchist, Fabian Tracts, Freedom, Justice, The Practical Socialist, Present Day, To-Day, etc. Charlotte Wilson va morir el 28 d'abril de 1944 a Irvington-on-Hudson (Nova York, EUA). En 2000 Nicolas Walter va publicar un recull dels seus textos sota el títol Anarchist Essays.

***

Publicitat del negoci de Jean Faure publicada en el diari algerí L'Antijuif Algérien del 27 de gener de 1898

- Jean Faure: El 6 de maig de 1861 neix a Grassa (Provença, Occitània) l'anarquista Jean Honoré Faure. Era fill de Pierre Jean Faure, propietari, i de Thérèse Honorine Huet. D'antuvi es guanyà la vida treballant de fuster. En data indeterminada emigrà amb sos pares a l'Algèria Francesa. En 1881 vivia a Gouraya (Tipaza, Algèria Francesa; actualment Tipaza, Algèria). Entre el 29 d'agost de 1882 i el 29 d'agost de 1883 va fer el servei militar en el III Regiment de Zuaus. Després d'un temps vivint a Villebourg (Tipaza, Algèria Francesa; actualment Larhat, Tipaza, Algèria), on va ser regidor municipal, l'octubre de 1891 s'instal·là a Mustapha (Alger, Algèria Francesa; actualment Alger, Algèria), on muntà una fusteria, contractant obrers anarquistes. Com a membre del grup anarquista de Mustapha, va ser impressor i gerent del periòdic anarcocomunista Le Libertaire, del qual sortiren set números en 1892, i que va ser imprès al seu taller de fusteria al número 6 del carrer Baudin d'Agha-Mustapha. Segons un informe de l'Ajuntament de Mustapha dirigit a la Prefectura de Policia d'Alger, sobre les parets de la seva fusteria tenia posats paraules anarquistes. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres companys anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat, però no va posat en llibertat. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig, juntament amb altres companys, sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat». Jutjat, va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Alger a 200 francs de multa per «infracció a la llei sobre exposició i venda de materials d'or i d'argent sense estampillar». En la seva fitxa policial del 28 de desembre de 1893 estava definit com «el cap del grup anarquista de Mustapha». Munta un gran basar al número 65 del carrer Sadi-Carnot de Mustapha, on també hi residia, i que d'antuvi prosperà força. De mica en mica va anar reduint la seva militància i el juny de 1903 va ser esborrat de la llista d'anarquistes. En aquells anys fou administrador de la Banc Mutual d'Alger. Estava casat amb Adélaide Henriette Marie Jeann Kemorino, amb qui tenia un infant. Jean Fauré va morir el 4 de juny de 1904 a l'Hospital Maillot d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a conseqüència d'un accident i va ser enterrat civilment al cementiri de Mustapha. En 1906 la vídua la vendre el negoci que ja estava en fallida i en 1907 se li va demanar responsabilitats econòmiques.

***

Notícia de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 9 de maig de 1891

- Jean-Joachim Kreuzfeld: El 6 de maig de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Fulda, Hesse, Alemanya) l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de terrissaire i de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per haver pertorbat una conferència religiosa del pastor antisemita alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la revolta, va ser expulsat del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari. L'agost de 1891 arribà a Dijon (Borgonya, França) i mantingué una estreta correspondència amb anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe policíac el definia com a «molt perillós» i «a expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va decretar l'expulsió de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911

- Fernand Julian: El 6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare (Adrien Auguste Julian), illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant (Marie Anne André). Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquesta època freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil –la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la «reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

***

Foto policíaca de Francesc Alabert Berga (1914)

- Francesc Alabert Berga: El 6 de maig de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc Alabert Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Sos pares es deien Francesc Alabert i Zoa Berga. Desertor en dues ocasions de l'exèrcit, el 15 d'abril de 1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França. Instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater al barri de La Chaussée du Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com «anarquista militant i antimilitarista» en un informe departamental d'anarquistes establer per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es cita que entre els seus amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó. Retornà a la Península en data indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i Máximo Sánchez García, per la sostracció d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament d'Eugénie Attinost publicat en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 de juny de 1911

- Eugénie Attinost: El 6 de maig de 1884 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'antimilitarista i militant anarquista Eugénie Julia Attinost. Era filla natural de la domèstica Ernestine Eugénie Hue i son pare, l'ajustador Jules Léon Victor Attinost, la reconegué dos dies després, essent legitimada pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de juliol de 1884 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). En 1898 obtingué una beca de l'Estat per a fer els estudis primaris superiors. El 27 de setembre de 1902 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Ludovic Mercier, amb qui va tenir una filla cap el 1904 i de qui es va divorciar. Entre 1910 i 1911 fou membre de l Grup d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. L'octubre de 1910, durant una vaga de serrallers, signà, amb altres companys (Auguste Alignier, Marie Alliot, Édouard Boudot, Fayard, Forget, Henri Louviot i Noblet), un cartell antimilitarista aferrat a Puteaux que reproduïa passatges del Manuel du soldat, de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 va ser processada per «provocació de militars a la desobediència» i jutjada per l'Audiència del Sena amb sos companys i companya, però va ser absolta, mentre Édouard Boudot va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Esdevingué companya d'Édouard Boudot, amb qui visqué entre el gener i l'abril de 1912 a Courbevoie (Illa de França, França). Va escriure un article contra la lluita pel dret al vot de les dones, que va ser publicat en Le Réveil Anarchiste del 16 de maig de 1914. En 1933, ja separada d'Édouard Boudot, vivia al número 33 del carrer Saint-Lambert del XV Districte de París. Segons informes policíacs, havia deixat de militar i freqüentava els bordells. Eugénie Attinost va morir el 17 d'abril de 1969 a la Residència «Champs Fleuris» de Gisors (Alta Normandia, França).

***

François Jouhet

- François Jouhet: El 6 de maig de 1893 neix a l'Hospici de la Maternitat de Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) l'antimilitarista i anarquista François Jouhet. Sos pares es deien Jean Jouhet, mestre d'obres en la construcció, i Joséphine Alexandrine Trépoz. Es guanyà la vida treballant d'obrer en una fàbrica de trefilatge de diamants. Fitxat com a «anarquista», fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) de Trévoux. Durant la Gran Guerra va ser greument ferit, va perdre l'ús d'un membre i aconseguí una invalidesa del 75 per cent. En 1922 s'instal·là a Lió (Arpitània), on la policia el fitxà com a «propagandista antimilitarista» El desembre de 1930 es casà a Lió i el setembre de 1928 s'establí en una granja aïllada de Murs (Provença, Occitània), on treballà de pagès, criant conills i fent de cisteller. En 1928 fou candidat antiparlamentari a les eleccions legislatives. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, el març de 1940 mantingué, segons informes policíacs, correspondència amb un objector de consciència tancat a Avinyó (Provença, Occitània). El maig de 1940, per ordre del prefecte departamental de la Valclusa, va ser internat al camp de concentració de Chabanet, a Privàs (Vivarès, Occitània), del qual fou alliberat el juliol de 1940, però se li va assignar la residència obligatòria vigilada a Murs. Durant la primavera de 1941 va ser esborrat del «Carnet B», ja que segons el prefecte de Valclusa portava una vida tranquil·la i no feia propaganda. Durant l'Ocupació avituallà els grups de la Resistència i del maquis que actuaven per les muntanyes de la zona. En els anys cinquanta estava subscrit a la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Sa companya fou Geneviève Joséphine Valentin, de qui enviudà. François Jouhet va morir el 13 de febrer de 1974 al seu domicili de Murs (Provença, Occitània).

***

Gustavo Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966)

- Gustavo Cochet: El 6 de maig de 1894 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Internacional

- Surt El Internacional: El 5 de maig de 1878 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del setmanari anarquista bakuninista El Internacional. Órgano de las clases trabajadoras. Portava els epígrafs «Justicia, moral, trabajo». Era l'òrgan de la Federació Regional de la República Oriental de l'Uruguai de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), secció que nasqué el juny de 1875 i tenia la seva seu al número 216 del carrer Florindas. El seu secretari fou Francisco C. Calcerán. Publicà textos de clàssics de l'anarquisme, com ara Pierre-Joseph Proudhon. Només va poder sortir un altre número, el 12 de maig de 1878. Curiosament portava publicitat.

***

Capçalera de L'Endehors

- Surt L'Endehors: El 5 de maig de 1891 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Endehors. Les cris de l'Endehors sont lancés una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual anarquista Zo d'Axa, tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert Pessaux, Ritzerfeld, Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L. Vivier, en diverses èpoques. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges Brandal, Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul Chabard, Louis Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de Crept, Georges Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard, Georges-Lecomte, René Ghil, Paul Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand Hirsch, Marie Huot, Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq, Paul Macon, Errico Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean Manescau, Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor Melnotte, Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean Mortsauf, Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre Quillard, Henry de Regnier, P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen, Théophile Steinlen, Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André Veidaux, Émile Verhaeren, Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El periòdic fou il·lustrat per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce, Steinlen, Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta publicació, que tirava sis mil exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan Ravachol fou detingut, el periòdic obrí una subscripció en favor de les famílies dels proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa a la presó parisenca de Mazas, però el periòdic continuà publicant-se gràcies a Félix Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren Zo d'Axa a l'exili i a una nova detenció, el periòdic continuà publicant-se; en total en sortiren 91 números, l'últim el 19 de febrer de 1893. Émile Armand reeditarà la capçalera, lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i 1939, i des de 2002 existeix una revista en línia amb aquest nom.

***

Capçalera de L'Avvenire Anarchico

- Atac a L'Avvenire Anarchico: El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes ataquen i calen foc la impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico. Aquest setmanari, que es publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el desembre de 1922 víctima de la repressió feixista.

***

Número extraordinari de Tiempos Nuevos

- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista doctrinal anarquista Tiempos Nuevos. Revista quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal, fins a gener-abril de 1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta revista de gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics anarquistes (Juan Lazarte, Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker, etc.) i intel·lectuals (Gonçal de Reparaz, Fèlix Martí i Ibáñez, Martínez Rizo, etc.); tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep Renau, Manuel Monleón, Eduardo Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de redacció Jacinto Toryho. Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en 1936) i es distribuïa internacionalment. Santillán s'esforçà a definir un anarquisme constructiu, que tingués en compte les realitats econòmiques a l'hora d'elaborar un programa per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al llibre El organismo económico de la revolución (1936). L'últim número fou el d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la desfeta de la II República espanyola.

***

Militants anarquistes assassinats durant la repressió comunista abandonats al cementiri de Sants de Barcelona

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona (Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una relativa tranquil·litat. A mig matí combats sagnants es van renovar, particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al carrer Corts i a les zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la metralladora avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van centrar no a atacar els centres oficials, resguardats per la força pública, sinó els centres vitals de les respectives organitzacions; fou el començament de l'extermini de les organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els grups armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals. Les forces policíaques confiscaren la redacció i els tallers de La Batalla, el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren de fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial comunicant el nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles Martí Feced, d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de Comitè Regional de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i Joaquim Pou, de la Unió de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la Generalitat en un cotxe oficial per prendre possessió del seu càrrec, va ser atacat al carrer Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i morí acte seguit. Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso Abadía, va fer que la indignació general s'estengués i que els combats es generalitzessin arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels intel·lectuals anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia abans, 4 de maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça de l'Àngel, 2, 2n, 2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que Berneri escrivia; i l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell nou una dotzena d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i els van assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa nit per la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital Clínic. Com que Sesé ja no podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella com a substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els grups: al Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre Públic, a la caserna de la Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries, al Comitè Regional de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van editar un full on es pretenia donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista durant els combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels Comitès Regionals de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona els bucs de guerra republicans Lepanto i Sánchez Barcaiztegui, que es van posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la intervenció en el conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre Públic a Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto Arrando, que abans exercia el comandament de les forces de seguretat  i d'assalt. També el Govern de la República va designar el general Pozas per exercir el càrrec de cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que el govern de la Generalitat perdia automàticament dues atribucions importants: la d'Ordre Públic i la de Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va exigir a totes les organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de micròfons instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al públic Vidiella, per la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC; Pedro Herrera, per la CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere Ardiaca, pel PSUC, i Frederica Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la República –s'ha de dir que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans. Abans de la mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van lliurar una nota conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin immediatament a les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i topades hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26 Divisió de la CNT, comandats per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29 Divisió del POUM, que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van aturar a Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la CNT i per Juan Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia d'evitar qualsevol gest agressiu.

***

Concentració d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)

- París (05-05-68): El 5 de maig de 1968 a París (França) compareixen davant la justícia set estudiants que havien estat detinguts en dues càrregues policíaques durant els enfrontaments al Barri Llatí entre membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig. Quatre d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de presó ferma i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien estat jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el prefecte de policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de presó ferma per a fets de manifestació són molt rares aleshores. Aquestes quatre condemnes costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent parisenc lluitarà a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions estudiantils prepararan la mobilització general prevista per a l'endemà a la Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en Comitès d'Acció. L'agitació comença a escampar-se a diverses zones de l'Estat francès. El periòdic comunista L'Humanité convida «a considerar les greus conseqüències a les quals porta l'aventurisme polític encara que es disfressi rera d'una fraseologia revolucionària».

***

Moment de la detenció de Franco Serantini

- Detenció de Franco Serantini: El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen violents enfrontaments entre manifestants antifeixistes i forces de la policia en una manifestació convocada per Lotta Continua per protestar contra el míting del diputat feixista del Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la manifestació, el jove Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli, és detingut pels agents després de ser violentament apallissat. Portat a la caserna dels carrabiners i després empresonat en una cel·la d'aïllament a la presó pisana de Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la policia dos dies més tard, el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

Naixements

Necrològica d'Eugène Steiger apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 4 de març de 1939

- Eugène Steiger: El 5 de maig de 1858 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Eugène Jacques Steiger. Es guanyava la vida com a artesà en bijuteria. Col·laborà en l'edició ginebrina de Le Révolté (1879-1885) de Piotr Kropotkin i fou redactor del periòdic bimensual L'Égalitaire. Organe communiste anarchiste (1885-1886), publicació ginebrina que difongué el conegut text de Johann Most La peste religieuse. En 1888 la «Imprimerie Jurassienne» edità a Ginebra Les chants du peuple, recull de 14 cançons franceses i italianes, anotades i amb un prefaci seu, fullet que va ser reeditat en 1909. En 1888 vivia al número 14 del carrer Thalberg de Ginebra. En 1893 la policia francesa l'assenyalà com un dels caps, juntament amb Eugène Dalloz, també artesà en bijuteria, d'un pretès grup il·legalista anarquista format per una vintena d'atracadors perillosos («Grup Steiger-Dalloz»). El 13 de juliol de 1894 se li va decretar l'expulsió preventiva de França, resolució que no li va poder ser notificada. En aquesta època era membre del grup anarquista ginebrí «Avenir» (Bérard, Bongard, Karlen, Körner, etc.). El juliol de 1900 va ser un dels fundadors del periòdic Le Réveil Socialiste Anarchiste. El 5 de novembre de 1918 fou un dels signants de la petició «Une séquestration», que demanada la llibertat de Luigi Bertoni, aleshores detingut preventivament a Zuric (Zuric, Suïssa). Quan s'instal·là a les afores rurals d'Anières deixà d'assistir a les reunions anarquistes. Eugène Steiger va morir cap el febrer de 1939 a Anières (Ginebra, Suïssa).

***

Foto policíaca de Lucien Pemjean (2 de gener de 1893)

- Lucien Pemjean: El 5 de maig de 1861 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean, militar, cavaller de l'Ordre de Médjidié de Turquia i sotstinent del XV Batalló de Caçadors a Peu, i Françoise Marguerite Thiriot, institutriu. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquesta època col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fullet Propos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser «candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat «Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. El 16 de setembre de 1916 es casà al IX Districte de París amb Marie Lallemand. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée par Édouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon de París (França).

Lucien Pemjean (1861-1945)

***

Foto policíaca de Leon Czolgosz

- Leon Czolgosz: El 5 de maig de 1873 neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Fill d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29 d'octubre de 1901 a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Jean Marestan (1905)

- Jean Marestan: El 5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les seves col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de 1951 a Marsella (Provença, Occitània). A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

***

Notícia orgànica d'Armand Baudon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 d'octubre de 1930

- Armand Baudon: El 5 de maig de 1893 neix a Lagny-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Armand Paul Henry Baudon. Sos pares es deien Paul Hippolyte Baudon, manobre, i Marie Ermence Noël, bugadera. Es guanyava la vida com a tipògraf i vivia al número 3 del carrer Pinel de Saint-Denis (Illa de França, França). En 1913 va ser cridat a files. A finals dels anys vint fou corresponsal de Saint-Denis de La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA). En 1930 porta la secció «Chronique de la Banlieue» de Le Libertaire i aquest any fundà un grup anarquista a Saint-Denis. En aquesta època vivia al número 17 del bulevard Jules-Guesde de Saint-Denis. Militant de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), organització que esdevingué en el Congrés de París de maig de 1934 Unió Anarquista (UA), posteriorment formà part de la Federació Anarquista Francesa (FAF), nascuda arran d'una escissió de l'UA en un congrés celebrat entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1937 era membre de la Comissió Administrativa de la FAF. El març de 1937 va ser nomenat gerent del periòdic Terre Libre, òrgan de la FAF, càrrec que ocupà dins 1939. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

D'esquerra a dreta: Miguel García Vivancos, Joan García Oliver, Louis Lecoin, Pierre Odéon, Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez
(Poble Espanyol. Montjuïc. Barcelona, maig de 1931)

- Pierre Odéon: El 5 de maig de 1903 neix a Pontivy (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i antimilitarista Pierre Marie Perrin, més conegut com Pierre Odéon. Registrat com Pierre Le Mouël, era fill natural de la criada Maria Le Mouël i va ser legitimat pel matrimoni amb el cisteller alemany Jacques Perrin, celebrat l'1 de març de 1913 al VI Districte de París (França). Des de 1919 era secretari del grup «Ni Dieu ni Maître» de les Joventuts Anarquistes del V i del VI Districte de París. En aquesta època treballava de paleta i vivia al número 8 del carrer de l'Odéon de París amb sa mare. En 1921 començà a col·laborar en la secció «Tribunes dels Jeunes» del periòdic Le Libertaire. Aleshores era responsable de la Joventut Anarquista i col·laborava en el seu òrgan d'expressió La Jeunesse Anarchiste (1921-1922).  El 7 de maig de 1921 va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó pel cartell «La mobilisation, c'est la guerre. Ne partez pas!» per «incitació a la desobediència i a la insurrecció en cas de guerra», pena que va ser confirmada en l'apel·lació. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí com a representant de la Joventut Comunista Anarquista (JCA) al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a Lió (Arpitània). Entre 1922 i 1923 fou responsable de la JCA. El 28 d'octubre de 1922 es casà al IV Districte de París amb la brodadora Adrienne Mazataud, amb qui va tenir un infant. Entre 1923 i finals de 1924 va fer el servei militar. En el congrés de l'UA, celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França), va ser nomenat secretari del seu Comitè d'Iniciativa i en el congrés celebrat entre el 12 i el 13 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França) va ser reelegit i esdevingué secretaria de l'UA, rebatejada Unió Anarquista Comunista (UAC). Per a les eleccions legislatives del 14 de març de 1926 fou candidat antiparlamentari de la II Circumscripció del Sena. Entre el 3 de novembre de 1925 i finals de juliol de 1927 fou administrador de Le Libertaire. En aquesta època fou partidari de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). El 12 de febrer de 1927 representà les Joventuts Anarquistes en una reunió de debat que donà lloc a la creació d'un comitè provisional d'organització d'una internacional anarquista sobre la bases de la «Plataforma d'Arshinov». El març de 1927 participà en una reunió internacional celebrada a L'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França), on va fer adoptar una declaració d'acord amb les grans línies del plataformisme. Com a membre del Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti de París, envià al governador de Massachusetts Alvan Tufts Fuller les 2.800.000 signatures recollides a França demanant l'indult de Nicola Sacco i de Bartolomeo Vanzetti. Després del congrés celebrat entre el 30 i 31 d'octubre de 1927 a París, que portà a l'escissió i a la creació, al voltant de Sébastien Faure, de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), oposada als plataformistes, va ser designat, amb Séverin Férandel, responsable de la Federació del Migdia de l'UAC. En 1927 fou un dels editors, amb Paul Celton i Berthe Fabert, del periòdic parisenc en llengua castellana Tiempos Nuevos. En el congrés celebrat entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França), en el qual representava el XIII Districte de París, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari adjunt de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Amb Louis Lecoin (França), Joaquín Cortes Olivares i Pablo Patricio Ruiz de Galarreta Burguete (Espanya), Nestor Makhno (Rússia) i Giuseppe Bifolchi (Itàlia), fou un dels creadors i animadors del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que es reconstituí en 1929. Convocat el 7 d'octubre de 1929 per a fer el període militar com a reservista, no es va presentar i el desembre d'aquell any va ser detingut; el 29 de gener de 1930 es va declarar objector de consciència davant el Tribunal Militar Permanent, fet que va sorprendre els companys, ja que havia fet la mili, però en el procés declarà que havia fet el servei militar per pressions de sa companya embarassada i de sa mare. El seu amic i company Louis Lecoin va escriure diversos articles crítics sobre la seva objecció de consciència «tardana», encara que finalment li va fer costat des de les pàgines de Le Libertaire. El 29 de gener de 1930 va ser condemnat a un any de presó i realitzà, amb altres companys insubmisos (Émile Bauchet, René Guillot, Prugnat, Pierre Scize i Truignal) tancats a la presó parisenca de Cherche-Midi, una vaga de fam mentre les visites estiguessin prohibides, reivindicació que va ser acceptada dues setmanes després. El 15 de desembre de 1930 va ser alliberat i es lliurà activament en la lluita pel reconeixement de l'objecció de consciència i contra les presons militars. El 23 de febrer de 1931 organitzà i parlà, amb Fernand Corcos, de la Lliga dels Drets de l'Home; Pierre Le Meillour, de l'UA; Victor Méric, de la Lliga per la Pau; Georges Pioch; Émile Rousset, del Comitè de Defensa Social (CDS) i Jean Zyromski, de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), un gran míting a les Sociétés Savantes de París per l'amnistia total i per la clausura de la presó de Cherche-Midi. A partir de 1931 va ser nomenat secretari del «Comitè d'Acció contra Cherche-Midi i per l'Amnistia», comitè que en 1933 prengué el nom de «Comité d'Acció per l'Amnistia i l'Alliberament de Gérard Leretour», i del qual fou secretari –finalment Leretour es beneficià d'una gràcia presidencial. L'1 de maig de 1931, amb el seu amic Louis Lecoin, va participar com a delegat dels llibertaris francesos en la delegació internacional de l'anarquisme mundial en la impressionant manifestació del «Primer de Maig» de Barcelona (Catalunya) per a exigir a la nova república espanyola una reforma radical de la societat. El 16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) va participar en el Congrés Regional de l'UACR. Entre el 17 i el 18 d'octubre participà en el congrés de l'UACR de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat membre del comitè de redacció de Le Libertaire i de la Comissió Administrativa de l'UACR, el secretari de la qual era des de feia quatre mesos. Entre 1931 i setembre de 1932 va ser condemnat en diverses ocasions per insubordinació, insults a l'exèrcit i embriaguesa, i va ser condemnat a vuit dies de presó. El 24 d'abril de 1932 participà a la Maison Commune de París en la xerrada de controvèrsia, amb E. Armand, Robert Collino (Ixigrec) i Maurice Vandamme (Mauricius), sota el tema «Ce que veulent les individualistes». En aquesta època era secretari de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau de Victor Méric, de la qual va ser exclòs en 1935 per una mala gestió en la tresoreria –algunes apuntaren a un robatori, ja que sempre tenia problemes amb els diners. Exclòs de l'UAC per «malversació», en 1933 demanà la seva readmissió, que va ser rebutjada per la Comissió Administrativa d'aquell any. Entre el 2 de mar i l'11 de maig de 1934 edità a Antony (Illa de França, França) el periòdic anarcocomunista Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté!, dedicat sobretot a la lluita contra el feixisme. La tardor de 1934 va ser integrat en el grup de Bezons (Illa de França, França), a instàncies de Louis Lecoin i de Pierre Le Meillour, que demanaren la seva «amnistia» a canvi de la seva col·laboració en la nova etapa de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 fou delegat del grup del XIV Districte de París en el congrés de l'UA celebrat a París. Quan va esclatar la Revolució espanyola el juliol de 1936, va partir en el primer grup francès de l'UA (Charles Carpentier, Henri Cottin, Louis Mercier Vega) que marxà cap a la Península i que formà l'embrió del «Grup Internacional» que s'integrà en la «Columna Durruti». Així i tot, sembla que ell no participà en els primers combats i que s'encarregà de qüestions d'avituallament (queviures, medicaments, armes, municions, etc.) del grup, fet pel qual va estar de manera regular a Barcelona durant 1936. A més, amb Louis Lecoin, s'ocupà del «Comitè d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes» i fou delegat de l'UA en el «Comitè d'Enllaç Internacional dels Combatents Antifeixistes del Fronts» a París, centrat en comprar armes i passar-les clandestinament a Catalunya i en reclutar voluntaris per a les milícies. L'octubre de 1936 organitzà la «Centúria Sébastien Faure», que va ser únic comboi «públic» (no clandestí) que els llibertaris francesos enviaren i que reunia voluntaris anarquistes francesos i alemanys sobretot, alguns trotskistes i menors rebutjats per les oficines oficials de reclutament de les Brigades Internacionals. La «Centúria Sébastien Faure» donà el seu nom un temps al «Grup Internacional» de la «Columna Ortiz», fins el moment que es va integrar en el «Batalló Internacional» de la 26 Divisió («Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; ell s'encarregà del seu avituallament fins la seva desaparició el juliol de 1937. En aquells moments, amb Marcel Bullier, Nicolas Faucier, Louis Lecoin i Pierre Le Meillour, fou l'ànima del Comitè per l'Espanya Lliure (CEL), que arreplegava 40 centres d'avituallament a França i 19 a París i la seva regió, i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), que prengué el seu relleu durant la tardor de 1937, participant en la major part dels combois de camions juntament amb Person i Lucien. A començament de 1937 el CEL, de la mà de Renée Lamberet, organitzà la «Colònia Ascaso-Durruti» que acollí 178 infants orfes evacuats en un castell requisat a Llançà (Alta Empordà, Catalunya), que funcionà fins el gener de 1939, la gestió del qual portà juntament amb Paula Felstein. El juny de 1937, en un d'aquests viatges d'acompanyament d'un comboi de queviures per als infants d'aquesta colònia, va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i un cop lliure a Barcelona va ser novament detingut pels comunistes. Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'adonà per atzar de l'arrest, aconseguí la llibertat. En 1937 el grup d'Orleans de SIA també tingué problemes de diners amb ell. La tardor de 1938 va comprar per a SIA una nova casa de camp a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà, Catalunya), a 30 quilòmetres de Llançà, per a obrir una nova Casa de Convalescència per a infants que prendria el nom de «Louise Michel» i que havia d'acollir 40 infants, però el triomf franquista impedí la seva posada en marxa. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la seu de SIA a París, va ser investigat per la policia; en aquella època vivia al número 4 del bulevard Brune i era responsable de correspondència del periòdic La Jeunesse Anarchiste. El desembre de 1939 va ser empresonat per haver rebutjat incorporar-se al seu regiment com a reservista. En 1940, després de la desmobilització, retornà a París i es mostrà crític amb el pacifisme integral d'alguns companys. Durant l'Ocupació va ser detingut, sembla que per haver insultat oficials alemanys en un cafè, i deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) i a les mines de potassa de Wansleben am See (Saxònia, Alemanya). L'agost de 1945 Le Libertaire anuncià el seu retorn. En arribar a París va crear el setmanari La Chaîne. Les déportés survivants sont les maillons de cette chaîne, butlletí d'enllaç entre les famílies de desapareguts, i va ser condecorat amb la Legió d'Honor, fet que va ser criticat pels companys. El 2 de novembre de 1946 participà amb nombrosos exdeportats francesos i espanyols en un acte celebrat a la sala de les Sociétés Savantes de París per «protestar contra el règim d'opressió que subsisteix sempre a Espanya i honorar els milers d'espanyols morts per la causa de la llibertat». En els anys posteriors va fer costat la campanya portada a terme per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) per l'alliberament dels republicans espanyols internats al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan). El 31 de gener de 1949 el seu nom va ser esborrat dels domicilis a vigilar per la policia a la regió parisenca. Pierre Odéon va morir el 14 de desembre de 1977 a l'Hospital Boucicaut de París (França), amb l'estatus de «Mort per França», i incinerat, després d'una cerimònia religiosa, al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Pierre Odéon (1903-1977)

Continua...

---