Efemèrides anarquistes
efemerides | 20 Novembre, 2024 12:26
Anarcoefemèrides del 20 de novembre
Esdeveniments
Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879
- Bomba atribuïda a
Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en
acabar una manifestació monàrquica convocada per
congratular-se pel frustrat
atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el
rei
Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a
prop de la Prefectura de Pisa
(Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre
els manifestants. El fuster i
obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en
aquell moment
entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per
l'estudiant
Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la
multitud contra ell.
L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona,
si s'exceptua una
lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini;
però per a la
policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per
engegar una vasta repressió
contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets
havia
explotat, en el curs d'una manifestació semblant a
Florència (Toscana, Itàlia),
una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a
moltes altres.
Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un
centenar d'internacionalistes
van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va
condemnar a
residència obligatòria. Durant el
procés quedà demostrat que no hi havia cap
evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis
contradictoris de l'estudiant
i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son
germa Pilade Orsolini,
Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro
Busoni,
Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les
forces de
l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari
després de passar dies
i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser
incriminat. El judici,
que tingué un gran ressò en premsa tant regional
com nacional, va tenir lloc
entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència
Siena (Toscana, Itàlia) en un
clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el
14 de
març, en només 20 minuts de
deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En
ser
condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha
condemnat un innocent.» L'estudiant
acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la
Prefectura de
Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior
italià. Pirro Orsolini
va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de
Lucca
(Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener,
els anarquistes pisans
publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i
l'endemà es
convocà una manifestació popular
solidària davant el seu domicili.
***
Portada del primer número d'El Rebelde
- Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido, La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per «abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta –el cert és que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament –aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»–, però la publicació fou clausurada.
***
Propaganda
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès Spanish
Revolution del 8 de novembre de 1937
- Ball d'Spanish
Revolution:
El 20 de novembre de 1937 se celebra a l'Irving Plaza de Nova
York (Nova York, EUA) un ball-festa en suport del periòdic
quinzenal
anarquista Spanish Revolution, editat per
la coalició de grups
anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions
Llibertàries
Unides) de Nova York amb la finalitat d'informar sobre la
Revolució espanyola i
la guerra civil. L'ULO va ser una organització
creada ad hoc per
Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses
organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist
Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva; editora de Freie
Arbeiter Stimme),
General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament),
Russian Federation
(RF, Federació Russa; editora de Dielo
Trouda), Libertarian Workers
Group, Vanguard Group (editor de Vanguard),
Spanish Younth Group
(Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il
Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes
canadencs, grups
anarquistes italoamericans de Nova Anglaterra, diversos sindicats,
etc.)– per a
realitzar actes propagandístics de suport a la
Revolució espanyola. En aquest
esdeveniment hi van actuar el baríton Vargas
Semprún; el pianista Oddone
Sommovigo; els ballarins i ballarines Beryl Escudelo,
Martínez, Rita i Miriam
Schiller; i l'orquestra «A Good Jazz Band».
***
Bernat
Pou Riera parlant en un moment de l'homenatge
- Homenatge a
Durruti: El 20 de novembre de 1938 se celebra al cementiri
de Montjuïc de
Barcelona (Catalunya) un acte en homenatge a l'anarquista i
anarcosindicalista Buenaventura
Durruti Domínguez, mort dos anys abans al front de Madrid
(Espanya). L'acte,
que se celebrà davant la seva tomba, va estar organitzat per
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Federació anarquista
Ibèrica (FAI). Hi intervingueren
amb parlaments nombrosos militants, com ara Segundo Blanco
González, Joan
García Oliver, Josep Juan Domènech, Miguel
García Vivancos, Valeri Mas Casas, Frederica
Montseny Mañé, Bernat Pou Riera, Joan Puig
Elías, Juan Rueda Ortiz, Ricard Sanz
García, etc. A l'acte assistiren milers de persones. En
nombroses poblacions de
la Península es realitzaren conferències,
mítings i homenatges en el seu honor.
Homenatge a Durruti (20 de novembre de 1938)
***
Notícia
de la festa publicada en la revista valenciana Umbral del 26 de
novembre de 1938
- Festa infantil de SIA: El 20 de novembre de 1938 se celebra al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) una festa infantil en el marc de la «Setmana Durruti». L'acte, organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), comptà amb diversions infantils i musicals, i es repartirem 3.000 berenars.
***
Cartell
de l'acte
- Acte contra la
repressió franquista: El 20 de novembre de 1953
se celebra a l'Ateneu Popular
de Montevideo (Uruguai) un gran acte públic per a denunciar
la repressió de la
dictadura franquista contra el moviment anarcosindicalista a Espanya. A
l'acte,
organitzat per les organitzacions de Montevideo Joventuts
Llibertàries,
l'Ateneu Lliure «Cerro - La Teja» i el grup editor
del periòdic Voluntad,
i van prendre la paraula Luis Roberto Gilardoni, José
Bernardinoi Gomensoro
Cabezudo (Bebe) i Walter Scarone.
Naixements
Foto policíaca d'Émile Barbichon (9 de març de 1894)
- Émile Barbichon:
El 20 de novembre –algunes fonts citen erròniament
el 21 de novembre– de 1831 neix
a Provins (Illa de França, França) l'anarquista
Jacques Émile Barbichon. Sos
pares es deien Charles Victor Barbichon, teixidor, i Anne Marguerite
Ozeré. Es
guanyava la vida treballant de teixidor com son pare. El 6 d'abril de
1853 es
casà a Provins amb la cosidora Marie-Arsène
Simonet, amb qui tingué, com a
mínim, tres infants: Armantine-Marie (1859),
Émile (1860) i Moise Marius
(1866). L'octubre de 1860 s'establí com a ordinari
encarregat d'aferrar per les
poblacions notificacions de tota casta (circulars, defuncions, notes,
etc.). En
aquesta època vivia al número 19 del carrer Val
de Provins. En 1867 ja tornava
a fer feina en la seva professió de teixidor. El 13 de gener
de 1873 sa
companya va morir a Clermont (Picardia, França). L'octubre
de 1892 vivia al
número 8 del carrer Petits Champs de Bagnolet (Illa de
França, França). El 28
d'agost de 1893, segons un informe policíac,
assistí a una reunió al domicili
d'Émile
Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de
París (França), sobre la
publicació Coup de trique.
El 22 de
setembre de 1893 assistí a una reunió dels grups
abstencionistes de Lilas i de
Le Pré-Saint-Gervais. El desembre de 1893 figurava en el
recull de
recapitulació d'anarquistes del departament del Sena. El 9
de març de 1894 va
ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer
Turbigo de París, per
«associació criminal» i va ser fitxat en
el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4
d'abril d'aquell any va
ser posat en llibertat. En aquesta època es guanyava la vida
com a venedor
ambulant de morrons. Son fill homònim, Émile
Barbichon, també va ser fitxat com
a anarquista i algunes dades del període parisenc poden
estar barrejades.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Antoine Gay al seu domicili (Marsella, 1925)
- Antoine Gay:
El 20 de
novembre de 1845 neix a
Marsella (Provença, Occitània) el music
anarquista,
i després comunista, Antoine Gay. Era fill natural
de la modista Sophie
Clémentine Gay i va ser reconegut per sa mare el 18 de maig
de 1846. Entre març
i abril de 1871 participà en la insurrecció de la
Comuna de Marsella i fugí de
la ciutat quan la repressió desencadenada després
del seu fracàs. El 16 de
gener de 1872 va ser condemnat pel VIII Consell de Guerra a la
deportació en
fortificació per la seva participació en la
Comuna de Marsella. Enviat, sota la
matrícula 93, a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia, va ser novament
condemnat a un any de presó per temptativa
d'evasió. El 17 de maig de 1879
aconseguí la remissió de la pena i
retornà a la metròpoli a bord del vaixell La Loire. De bell nou a Marsella, es
guanyà la vida treballant d'empaperador de papers pintats.
En 1891 viatjà per
Seta, La Grand Comba i Saint-Étienne, i el març
d'aquell any va ser interceptat
per la policia a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El gener de 1894
freqüentà els
cercles anarquistes marsellesos i va ser assessor de
Sébastien Faure en les
conferències d'aquest. En 1895 esdevingué cantat,
músic ambulant de mandolina i
artista dramàtic de la companyia
«Legendre» (Max Aurelly, baríton de
«La
Cigale»; Antoine Breton, concertista parisenc; Louis Degray,
guitarrista; i
Paul Mikels, violoncel·lista de Brussel·les), i
sempre va estar vigilat per la
policia. El setembre de 1895 va fer una gira de concerts a
París en suport dels
vaguistes vidriers de Carmauç (Llenguadoc,
Occitània). L'agost de 1897 lliurà
35 francs en suport a les víctimes dels «Processos
de Montjuïc», resultat de la
venda, als carrers i places de Marsella, de cançons
d'Amédée Abel Pignet (Abel
Gay). A principis de la dècada dels
vint s'afilià al Partit Comunista - Secció
Francesa de l'Internacional
Comunista (PC-SFIC) i va ser candidat a la llista del Bloc Obrer i
Pagès en la
I Circumscripció de Marsella en les eleccions legislatives
de maig de 1924. En
aquesta època treballava de compositor musical. Durant la
primavera de 1925 va
fer campanya per als candidats comunistes a les eleccions municipals a
Marsella. Esdevingut un símbol vivent de la Comuna, entre
1924 i 1927 participà
en nombroses manifestacions i cerimònies, especialment en
les celebrades el
maig (aniversari de la Comuna) i el desembre (commemoració
de l'execució del communard
Gaston Crémieux). En aquests
anys rebé una ajuda financera regular del PC-SFIC i del
Socors Roig Internacional
(SRI). El 23 d'agost de 1925 va ser aclamant en un congrés
celebrat contra la
guerra del Marroc. El maig de 1926 participà en els actes de
celebració de la
Comuna de París al «Mur dels Federats».
En aquesta època era membre del Comitè
Central de la Secció Francesa del SRI. Desitjós
de visitar la tomba de Vladímir
Ilitx Uliànov (Lenin), en
1927 demanà
a la Prefectura Policia del departament de les Boques del Roine un
passaport
per viatjar a l'URSS amb la finalitat de residir en una
residència de repòs creada
a Moscou per als supervivents de la Comuna. El PC-SFIC pagà
una part de les
despeses del seu viatge i arribà el 7 de juliol de 1927 a
Moscou. L'agost de
1917 envià una carta des de Moscou a la premsa francesa per
protestar contra la
pena de mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
El 7 de novembre de 1927 va fer un discurs, juntament amb Henri
Barbusse i Nikolai
Bukharin, en les celebracions del desè aniversari de la
Revolució russa a
Moscou. Residí un temps a Odessa (Ucraïna, URSS;
actualment Ucraïna). Antoine
Gay va morir el 7 de juny de 1930 a la Residència dels
Veterans de la Revolució
«Ilitch Lénine» de Moscou (URSS;
actualment Rússia).
Antoine Gay
(1845-1930)
Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)
- Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)
- Caroline Braun: El
20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden,
Confederació
Germànica; actualment pertany a l'Estat de
Baden-Württemberg, Alemanya)
l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian
Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a
sastressa de vestits
d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es
va
decretar la seva expulsió de França. En 1894 va
ser inscrita en el registre
d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de
fronteres. Passà a
Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal
Etter, al número 37
d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data
i el lloc
de la seva defunció.
***
Notícia de la detenció de Nicolas Chevry apareguda en el diari de Lilla Le Grand Écho du Nord et du Pas-de-Calais del 9 d'abril de 1892
- Nicolas Chevry:
El 20 de
novembre de 1859 neix a Buxières-lès-Clefmont
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista
Nicolas Valéry Anatole Chevry. Sos pares es deien
Valéry Théodore Chevry, mestre,
i Marie Clémence Mustel. Es guanyava la vida com a agent de
negocis. Visqué sis
mesos a Orleans (Centre, França) i a Luzarches (Illa de
França, França). Cap el
1885 s'instal·là a Angers (País del
Loira, França) i vivia, amb sa companya
Marie Artel, vídua de Mathurin François Ledu, al
número 33 del carrer París. A
començament de la dècada dels noranta
milità activament en el grup anarquista
d'Angers, participant en les vetllades familiars. Abans de la seva
última
condemna de 1894, va ser sentenciat set vegades per diversos delictes
(estafas,
ultratges, cops i ferides, etc.). Considerat per la policia com a una
«perillós» propagandista anarquista, va
ser sotmès a una estreta vigilància
arran de la visita de Joseph Tortelier a Angers en 1889. Durant la nit
del 5 al
6 d'abril de 1892 un cartutx de dinamita col·locat a la
finestra de la
comissaria de policia de la plaça Cupif d'Angers
explotà i un agent resultà
ferit. Va ser automàticament acusat per la policia d'aquest
atemptat, però va
ser posat en llibertat per manca de proves. El 22 de desembre de 1893
va ser
detingut amb possessió de 18 cartells (Les
dynamitards aux panamitards), un pot de cola i un pinzell;
malgrat els
indicis que li incriminaven, va ser posat en llibertat ja que
només se li podia
acusar d'una temptativa d'aferrada de cartells. El 20 d'abril de 1894,
quan la
gran onada contra el moviment anarquista a França, va ser
detingut
definitivament a Nantes sota l'acusació de
possessió de propaganda anarquista,
ja que se li havien trobat exemplars de Le
Père Peinard i de La
Révolte al
seu domicili, i de mantenir una estreta relació amb
l'anarquista Albert
Philippe (Volke), acusat aquest
d'haver fet un discurs violent el 15 de novembre de 1893 en un local
llogat a
Angers. El 30 de maig de 1894 va ser condemnat, en virtut de les
«Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) del
desembre anterior, per l'Audiència d'Angers a
cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de
prohibició de residència, i
deportat a Caiena (Guaiana Francesa) sota la matrícula
26.657. Els anarquistes
de Trélazé (País del Loira,
França), partidaris d'una propaganda no violenta,
el consideraven un «canalla» per les seves idees de
«propaganda pel fet».
Nicolas Chevry va morir el 3 de juny de 1898 a la colònia
penitenciària de
l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana
Francesa), de
disenteria, segons l'anarquista Auguste Liard-Courtois a les seves
memòrires Sovenirs du bagne.
Georges Palante (1914)
- Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França; actualment Saint-Laurent-Blangny) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Sos pares, belgues, es deien Émile Palante, comptable, i Thérèse Tricot. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hillion. El seu epitafi és definitiu: «L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.
***
Edmundo
González Blanco
- Edmundo González
Blanco: El 20 de novembre de 1877 neix a Luanco
(Gozón, Astúries, Espanya)
l'intel·lectual llibertari Edmundo González
Blanco, que va fer servir els
pseudònims Félix Arias
i E. Moro de Luanco.
Estudià les primeres
lletres a Luanco i seguí la formació fent estudis
eclesiàstics a Conca
(Castella, Espanya) que abandonà al tercer any de Teologia.
Després d'estudiar
el batxillerat, va fer alguns cursos de filosofia i lletres a la
Universitat de
Madrid, carrera que per mor de la mort de son pare hagué
d'abandonar ja que es
va veure obligat a fer el servei militar. Després d'una
baralla amb un sergent,
desertà i passà a França. Quan
retornà a la Península va ser jutjat i condemnat
a set anys de presó dels quals va fer tres en un presidi
militar de Lanzarote
(Illes Canàries), on va ensenyar a llegir altres penats.
Retornà a Luanco, però
en 1902 fugí cap a Madrid després de tenir un
problema amb l'oncle de la que
seria sa companya María Luaces. A Madrid es
dedicà al periodisme, a la
novel·lística, a l'assaig i a la
traducció. Destacà en els estudis
filosòfics,
històrics i sociopolítics (diversos assaigs sobre
anarquisme) i biogràfics
(Costa, Ganivet, Jovellanos, Strauss, Voltaire, etc.). També
va traduir de
diverses llengües (alemany, anglès,
francès i italià) nombrosos autors
(Baldwin, Blake, Carlyle, Cooper, Croce, De Quincey, Emerson,
Fouillé, George,
Girard, Guizot, Hailman, Høffding, Hume, Maquiavelo, Marx,
Morley, Nietzsche,
Poe, Reid, Renan, Rousseau, Ruski, Schopenhauer, Stendhal, Voltaire,
etc.). En
1934 publicà la primera versió completa en tres
volums dels Evangelios apócrifos.
Va fer gires de
conferències per Espanya, Portugal i
Llatinoamèrica. Col·laborà en
nombroses
publicacions periòdiques, com ara Cosmopolis,
La Esfera, La
España Moderna, Helios,
La Lectura, El
Liberal, La Libertad, Mercure de France, Nuestro
Tiempo, Psiquis, Revista Contemporánea, Revista General de Legislación y
Jurisprudencia, Solidaridad Obrera,
La Voz de Lanzarote, etc., i
dirigí
la revista Norte. Autor de
més d'un
centenar d'obres, moltes escrites per encàrrec, destaquen D'Annunzio y el anarquismo aristocrático
(sd), La libertad de enseñanza
(sd), Las
Iglesias del Estado (1902), Las
variedades del anarquismo contemporáneo (1903), Crónica
científico-filosófica. El anarquismo como
creencia. El
anarquismo intel·lectual. La esencia del anarquismo
(1904-1915, per
lliuraments), El feminismo en las
sociedades modernes (1904), Mesalina
(1904), Biblioteca de Ciencia, Literatura y
Religión (1906),
El materialismo. Combatido
en
sus principios cosmológicos y psicológicos
(1906), Discursos sobre filosofía
de la naturaleza
(1909), Los origenes de la religión
(1909), Jovellanos. Su vida y su obra
(1911), Strauss y su tiempo
(1911), El socialismo, la patria
y
la guerra (1912), El hilozoísmo como
medio de concebir el mundo (1915),
Jesús de Nazareth (1915),
Alemania
y la guerra europea (1915), Carranza
y la revolución de Méjico (1916), Alemania
y la guerra europea (1917), España
ante el conflicto europeo (1917), Iberismo
y germanismo (1917), Costa y el problema de la
Educación Nacional (1920),
Historia del periodisme.
Desde sus comienzos hasta nuestra época (1920), Así
consquistaba
César (1922), El universo invisible (1927), Cincuenta
españoles il·lustres (1928),
Más allá de lo humano (1929), El
mundo invisible (1929), Ángel
Ganivet (1930), La
família, su
pasado, presente y porvenir (1930), La
mujer según los diferentes aspectos de su espiritualidad
(1930), El
nacionalismo expuesto por Hitler... (1930?),
Los sistemas sociales contemporáneos. Colectivismo,
anarquismo,
sindicalismo, bolcheviquismo (1930), El amor en la naturaleza, en la historia y en el
arte (1931), El anarquismo expuesto
por Kropotkin
(1931), El comunismo expuesto por Lenin
(1931), El sindicalisme expuesto por
Sorel (1931 i 1934), Nuevo ideal de la humanidad (1931), La
República espanyola y los problemes nacionales (1932),
etc.
Molts autors han criticat el poc rigor científic dels seus
assaigs i la visió
totalment misògina i antifeminista dels seus textos. Edmundo
González Blanco va
morir l'abril –algunes fonts citen erròniament el
12 de juny– de 1938 a Madrid
(Espanya). Son germà Pedro González Blanco
(1879-1961) també fou anarquista i
maçó i l'altre germà més
petit, Andrés González Blanco (1888-1924), fou un
crític literari de prestigi.
***
Necrològica
de Félix Vispe Cancer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de setembre de 1966
- Félix Vispe Cancer: El 20 de novembre de 1882 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Vispe Cancer, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Francisco Vispe i Felipa Cancer. Es guanyava la vida fent de pagès i milità, com son fill Fabián Vispe Vilellas, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angües. Quan el cop militar feixista de juliol 1936, la Guàrdia Civil va anar al seu domicili buscant son fill i com que no el trobaren se'l volgueren portar, però sota el pretext que agafava la jaqueta, pogué fugir per una finestra i aconseguí arribar a zona republicana. Posteriorment participà en la col·lectivitat d'Angües. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya María Vilellas Lasierra. D'antuvi al departament d'Avairon (Llenguadoc, Occitània), després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Juèri, on milità en la Federació Local de la CNT. Félix Vispe Cancer va morir el 7 d'abril de 1966 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una úlcera d'estómac.
***
Giuseppe
Boldrini
- Giuseppe
Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara
(Viadana, Llombardia,
Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut
com Lo Spaccapietre i que va fer
servir el
nom fals de Taiani.
Sos pares es
deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé
educació
elemental i es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia),
on
s'acostà al moviment llibertari.
Sembla que per influències de Giuseppe Mariani,
entrà a
formar part del corrent
llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats
contra el
restaurant Cova de Milà, les autoritats
començaren a
tenir-lo en el punt de
mira i després d'aquests esdeveniments passà,
juntament
amb Giuseppe Mariani i
Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso
(Ticino,
Suïssa) disfressat
de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa),
el
setembre de
1920 retornà a Milà, després d'un
difícil
viatge a traves de les muntanyes, atret
pel desig de participar activament en els esdeveniments del que
serà anomenat
«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani,
el seu
company inseparable,
i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i
municions d'Schio
(Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat
l'ocupació de la fàbrica
metal·lúrgica
Franco
Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una
accident
automobilístic i es
cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es
traslladà a Milà, on
va ser guarit clandestinament i després retornà a
casa
seva. El 14 d'octubre de
1920 intentà amb altres companys una acció
directa contra
l'alberg Cavour, on
romania la delegació anglesa que participava en el
congrés de la Societat de
Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs,
aïlladament i sense cap imputació,
fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb
Giuseppe
Mariani a
Màntua (Llombardia, Itàlia), on
treballà fins a
mitjans de febrer de 1921 com a
obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio
–a
partir d'aquest moment
serà conegut com Lo Spaccapietre
(El
Picapedra). Després, participà en les reunions
que se celebraren en una casa al
carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar
l'atemptat al teatre Diana. El
21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani,
els explosius a la ciutat i
ambdós formaren part del grup que perpetrà
materialment l'atemptat dos dies
després. Un parell de dies després de comesa la
matança (21 morts i 80 ferits),
juntament amb Ettore Aguggini, passà a la
República de San Marino i després a
Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop
d'Hagen, a la conca del
Ruhr, sota el nom fals de Taiani.
Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a
Itàlia i
processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà
tots els càrrecs i
va ser condemnat a cadena perpètua amb la
circumstància agreujant de vuit anys
d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser
reclòs al penal d'Alessandria
(Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto
Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on
restà confinat en aïllament
durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i
1932. A partir de
1927 la seva salut començà a decaure. Va ser
repetidament castigat per «frases
iròniques i al·lusions indegudes al
règim feixista» i «actitud irrespectuosa
i
arrogant» cap els funcionaris. A començament de
1930 va ser traslladat a la
presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser
permès treballar i es dedicà
a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de
confrontació cap a
les autoritats carceràries i feixistes, només en
1935 va ser castigat en 30
ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone
quan la
seva salut ja estava molt deteriorada. L'última
anotació en el seu expedient
carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva
conducta és «normal»,
i la seva última carta, dirigida a son germà,
està datada el 19 de juny de 1943
des del camp de concentració de Fossoli
(Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de
març
de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la
infermeria de
Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a
cadena
perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest
moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser
traslladat al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on Giuseppe Boldrini va morir el 17 de
febrer de 1945 al camp
auxiliar de Mödling;
segons altres testimonis,
després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir,
però va ser detingut a
Alemanya quan intentava arribar a la Unió
Soviètica i portat a un camp de
concentració.
***
Foto
antropomètrica de Bruno Borghini
- Bruno Borghini: El 20 de novembre de 1894 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista, i confident policíac, Bruno Borghini. Sos pares es deien Arturo Borghini i Anita Andreani. Es guanyava la vida treballant de vidrier i de comerciant. El gener de 1923 va ser agredit amb tres companys per una escamot feixista durant una vaga a Liorna. En 1926, després de patir una primera detenció per intent d'expatriació clandestina cap a Còrsega, aconseguí arribar a Marsella (Provença, Occitània) embarcant-se clandestinament des del port de Liorna, gràcies a la complicitat d'alguns mariners, juntament amb altres antifeixistes, comunistes i anarquistes (Alcide Cafferata, Vezio Del Nudo, Corrado Faiani, Amilcare Rossi), a bord del vapor francès Liamone. Aquest mateix any va ser fitxat per la policia com a anarquista; en 1929 va se inscrit en el registre de la policia de fronteres i posteriorment el llistat de «terroristes». A Marsella destacà com a propagandista antifeixista i entre 1933 i 1934 la policia feixista sospità que tenia la intenció de repatriar-se per atemptar contra Benito Mussolini i que formava part d'un grup anarquista (Francesco Barbieri, Lorenzo Gaetano Berti, Tommaso Biondi, Ugo Boccardi, Pompeo Franchi, Domenico Lodovici, Guido Lodovici, Silvio Sardi, Edel Squadrani, etc.) que preparava atemptats a Itàlia. En aquesta època va estar en estret contacte amb el grup anarquista de Francesco Barbieri (Michele Centrone, Pompeo Franchi, Vico Annibale Ludovici, Vindice Rabitti i Emidio Recchioni). En 1934 conegué a París (França) Bernardo Cremoni, «anarquista» que des de feia temps era confident de la policia italiana i provocador, de qui va obtenir un passaport fals per retornar clandestinament a Itàlia i 300 francs d'ajuda econòmica. Tan bon punt va travessar la frontera, va ser seguit i el 24 d'abril de 1935 detingut. Pressionat per la policia, va confessar i col·laborar, signant un memoràndum de tres carpetes mecanografiades, plenes de dades i de noms d'anarquistes refugiats amb els quals s'havia relacionat a França, Bèlgica i Luxemburg, ja fossin de tendència individualista, organitzativa o sindicalista, com ara Gino Bagni, Gino Balestri, Ugo Boccardi, Luca Bregliano, Bernardo Cremoni, Vezio Del Nudo, Ferdinando Franchi, Carlo Cafiero Godani, Guiodotto Guidotti, Vittorio Malaspina, Agostino Musetti, Senofonte Pisani o Giuseppe Tassini. Son germà petit Ezio Borghini, també anarquista, havia estat «reclutat», entre setembre de 1934 i novembre de 1935, per la Subzona de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El maig de 1935, Bruno Borghini es posà al servei de la Zona II de l'OVRA i la seva primera missió coincidí amb la seva condemna de tres anys de confinament. Deportat a l'illa de Ponça, on també estava confinat el socialista Sandro Pertini, va ser acusat d'espiar anarquistes i comunistes. Per a comunicar-se amb l'OVRA, eludint la censura de la direcció del confinament que no estava al corrent del seu doble joc, utilitzà una adreça convencional a Liorna on enviava cartes amb missatges escrits amb tinta invisible o amb un codi secret. Informà sobre les intencions d'expatriació dels companys un cop haguessin complert la condemna, com va ser el cas d'Aurelio Carotti. El gener de 1936 reconegué en una foto l'anarquista i anarcosindicalista de la Unió Sindical Italiana (USI) Salvatore Salvadori, exiliat a França, que va permetre la seva identificació per part de la policia feixista. El 14 de maig de 1938 va ser posat en llibertat i retornà a Liorna, on va continuà servint com a «simple observador» a l'OVRA. El gener de 1939 com a membre de confiança de la Zona II (després VIII) de l'OVRA passà de les ordres de l'inspector general Giuseppe D'Andrea a les ordres de l'inspector general Carlo Menechincheri. Les seves relacions amb l'OVRA continuaren fins al juny de 1941, a canvi de pagaments periòdics d'entre 600 i 2.400 lires. El 5 de novembre de 1941 va ser internat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) per ordre de la Prefectura de Liorna, d'on el 16 de març de 1942 intentà fugir juntament amb els comunistes Pietro Celli i Assunto Tosi. Detingut l'endemà pels carrabiners a l'estació de ferrocarril de Termoli (Molise, Itàlia), va ser jutjat i condemnat a tres mesos d'arrest, que purgà a la presó de Manfredonia. Posteriorment va ser traslladat com a reclús al camp d'Istonio Marina de Vasto (Abruços, Itàlia), on va romandre fins a finals de setembre de 1943, quan la superpoblació del camp l'obligà a ser traslladat, sembla, a la presó de Manfredonia. Considerat un «element molt perillós amb molt antecedents polítics i penals molt dolents», el 4 de juliol de 1943 el cap de policia de Foggia (Pulla, Itàlia) ordenà de la seva expulsió forçosa i el seu trasllat a la colònia penitenciària de les illes Tremiti, on va romandre, sembla, fins l'agost de 1943, data en la qual recobrà la llibertat. Sembla que també va estar confinat un temps a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial va ser reconegut com antifeixista perseguit. Bruno Borghini va morir el 24 de novembre de 1977 a Liorna (Toscana, Itàlia).
---
efemerides | 19 Novembre, 2024 13:08
Anarcoefemèrides del 19 de novembre
Esdeveniments
Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman
- Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència «The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.
***
Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob
- Surt Germinal: El 19 de novembre
de 1904 surt a Amiens
(Picardia, França) el primer número del
periòdic bimensual Germinal. Journal
du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb
el temps diversos gerents,
com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois,
Albert
Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A
partir del número 36,
del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal.
Deixarà de publicar-se,
després de 391 números, l'agost de 1914 arran de
la declaració de guerra, però
reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al
juliol de 1933, després
de publicar 723 números. Set números
més encara es publicaran durant l'any
1938. En 1920 donarà suport a la Federació
Comunista Llibertària de la regió
del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures
anarcoabstencionistes. El
periòdic edità diversos fullets, postals i
partitures. Hi van col·laborar,
entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice
Bernard,
Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles
Desplanques, Charles Dhooghe, Henri
Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean
Goldsky, Gustave
Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine,
André i Maurice
Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène
Peronet, Charles
Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per
diversos
delictes (propaganda antimilitarista, injúries,
provocació de mort, etc.) i
arribà a tirar 4.500 exemplars.
***
Anagrama de "Solidaritat Obrera"
- «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la «Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal. «Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.
***
Notícia
de la creació de l'Ateneu Sindicalista apareguda en el diari
madrileny El
País del 20 de novembre de 1911
- Ateneu
Sindicalista: El 19 de novembre de 1911 es crea l'Ateneu
Sindicalista al Centre
Federal de Madrid (Espanya). La idea de fundar aquesta
associació instructiva
sindicalista de caire anarquista va sorgir arran d'una
conferència realitzada
al Teatre Barbieri de Madrid per Anselmo Lorenzo Asperilla i seguint
l'exemple
d'altres poblacions on s'havia donat una iniciativa semblant. Les
funcions
principals de l'entitat eren «apartar la classe
proletària de la política» i
«alliberar els obrers de la ignorància».
La junta directiva estava formada per
Mauro Bajatierra Morán (president); Antonio Gil Taboada
(vicepresident); César
Caraballo (secretari primer); Antonio Lozano (secretari segon);
Moisés López
(comptador); Juan de la Mata Cordovés (tresorer);
José González, José M.
Jiménez, Antonio Rodríguez, Juan Salas i Enrique
Sánchez (vocals).
***
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)
- Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres –l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás– van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.
***
Ressenya
del míting apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 21 de novembre de 1922
- Míting Pro Presos:
El 19 de novembre de 1922 se celebra al Palau d'Art Modern de
l'Exposició d'Indústries
Elèctriques de Barcelona (Catalunya) un míting en
suport dels presos polítics
organitzat per la Federació Obrera de Barcelona de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Francesc Comas
Pagès, president del
Sindicat del Vidre confederal i sota la vigilància
governativa del comissari en
cap del districte Inglés, hi van intervenir els
anarcosindicalistes Francesc
Arín Simó, president del Sindicat de
Metal·lúrgics, i Joan Peiró Belis,
secretari
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la
CNT, i els advocats
laboralistes Eduardo Barriobero y Herrán i Joan Casanovas
Maristany. Els
oradors denunciaren la repressió governamental contra el
moviment obrer i les
actuacions policíaques, així com l'ús
de confidents de la policia. Barriobero
va lamentar no poder expressar-se en català, atribuint la
culpa als mètodes
d'ensenyament que se segueixen a les escoles espanyoles, tot dient:
«Si tothom
conegués el castellà, el català, el
basc i la resta de llengües no existirien
aquestes lluites regionals que s'estan lliurant actualment».
L'acte va
concloure amb l'aprovació de les següents
conclusions: concessió d'una amnistia
general, revisió dels processos socials pendents, indult per
a
l'anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa (Joan Baptista Acher,
Shum,
El Poeta) i supressió de les quinzenes
(detencions governatives durant
15 dies). L'acte va acabar amb la recaptació de diners en
suport dels presos a
la sortida del recinte.
***
Crònica
de l'acte publicada en el periòdic
tolosà España
Libre de l'1 de gener de 1961
- Homenatge cubà a
Durruti: El 19 de novembre de 1960 se celebra al local
social de l'Associació Llibertària
de Cuba (ALC) de l'Havana (Cuba) un acte d'homenatge a Buenaventura
Durruti en
el vint-i-quatrè aniversari de la seva mort. Hi van
intervenir Salvador García,
secretari de la delegació cubana de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Espanya, organització que coorganitzà l'acte
amb l'ALC; el comandant de la
Revolució Cubana i metge de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola
durant la Guerra civil Eloy Gutiérrez Menoyo; i el destacat
militant anarquista
cubà Marcelo Salinas López. L'acte va concloure
amb la projecció del reportatge
de l'enterrament de Durruti i un film documental sobre la
«Columna Durruti» al
front d'Aragó.
***
Colette
Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre
de 2006) [Foto: Samuel Aranda]
- Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes.
***
Portada
del primer número de La Brecha
- Surt La Brecha: El 19 de novembre
de 2015
surt a Xile el primer número de La
Brecha. Revista anarquista de historia y geografia. Aquesta
revista
cultural tractà temes històrics i
geogràfics referents al moviment anarquista
molt diversos, com ara l'anarquisme llatinoamericà, la
premsa anarquista
xilena, l'autogestió, l'anarcosindicalisme,
l'educació, les relacions del
moviment anarquista amb la política, la sexualitat, la dona,
la historiografia
anarquista, la geografia del treball, geografia indígena,
els geògrafs
anarquistes, etc. Trobem articles de nombrosos estudiosos, com ara
Francisco
Acaso C., Paulo Lisandro Amaral Marques, Mario Araya, Maximiliano
Astroza-León,
Mauricio Basterra, Uriel Bautista, René Cerda I., Esteban
Coronel Salazar, Joël
Delhom, Ana Domínguez, Julio Elisarde, Laura
Fernández Cordero, Pedro García
Olivo, Eduardo Godoy Sepúlveda, Álvaro
Gutiérrez, Andrés Jiménez, Nadia
Ledesma,
José Julián Llaguno Thomas, Gisela Manzoni,
Ivanna Margarucci, Jorell
Mélendez-Badillo, Víctor
Múñoz C, Andrea Noble, Ignació
Palma, Marcela Paz Carrasco, Eduardo
Pillaca Matos, Rodolfo Porrini, Lucía Prieto Borrego, Camilo
Reyes V., Roberto
R. Rodríguez, Tamara Rodríguez,
Huáscar Rodríguez García, entre
d'altres. En
sortiren quatre números, l'últim l'octubre de
2017.
Naixements
Foto
policíaca de Nicolas Laponte (2 de juliol de 1894)
-
Nicolas Lapointe: El 19 de
novembre de 1848 neix a Marbache (Lorena, França) l'anarquista Nicolas
Céleste Lapointe. Sos pares es
deien Jean Lapointe,
sabater, i Luce Meurice. Sabater com son pare, el 23 de desembre de
1872 es
casà a Metz (Lorena, França) amb
Françoise Biven. L'any següent vivia a Nancy
(Lorena, França) i nasqué son fill Louis
François Lapointe. En 1884 nasqué
altre fill, Georges Émile Lapointe, a Le Havre (Alta
Normandia, França) i en
aquesta època vivia al carrer Augustin Normand. En 1890
nasqué son fill Jacques
Louis Lapointe a Le Havre. En 1882 treballava a Reims
(Xampanya-Ardenes,
França) al taller d'un fabricant de sabates i vivia al
carrer Trois Piliers. La
fàbrica on treballava va fer fallida i quedà
desocupat. A finals de 1891 acollí
al seu domicili del número 42 del carrer Thibault de La
Havre l'anarquista
Joseph Paridaen, que havia vingut de la regió parisenca, i
aquest, amb sa filla
Marie Laponte, es posà a vendre fruites de manera ambulant.
A finals de 1891
buscà feina amb son fill Louis per París
(França) i a principis de 1892 s'hi
reuní la resta de la família. El 17 de febrer de
1892 la policia escorcollà el
domicili familiar, al número 14 del carrer Myrha, i
trobà armes (un puny
americà i un fusell), exemplars del periòdic
anarquista La Révolte i
objectes furtats. Louis Lapointe, amb l'ajuda de sa
mare, intentà fugir agredint els policies. El 18 de desembre
de 1893 Nicolas
Lapointe figurava en un llistat de la policia com a
«anarquista militant» i implicat
en el cas dels anarquistes Bernard Chappuiliot i Henri Meyrueis, que
havien
executat un membre del seu grup, Gustave Bisson, acusat de confident.
El 26 de
desembre de 1893 figurava un llistat de la policia i vivia al
número 19 de
passatge Poteau. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser
escorcollat sense
èxit pel comissari Prélat i va ser posat en
llibertat. L'1 de juliol de 1894 el
seu domicili, al número 5 de Cité Durel, va ser
escorcollat pel comissari
Archer; detingut; l'endemà va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de
desembre de 1894
figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i
vivia al passatge 4
Frères de Saint-Ouen (Illa de França,
França). En el llistat de 1901 figurava
com a «desaparegut». Al final de sa vida, vidu,
vivia al número 50 del carrer
Vieux Chemin de Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). Nicolas Lapointe va
morir el 31 de març de 1928 a l'Hospital
Pietié-Salpêtrière de París
(França).
***
Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)
- Alexandre
Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica
(Grójec, Polònia, Imperi
Rus) el matemàtic, tipògraf i activista
anarquista Aleksandr Dembski, més
conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien
Ippolit Dembski i Antuanetta
Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat
de Sant Petersburg (Rússia) i
en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a
Varsòvia, on es dedicà a la
propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit
Socialrevolucionari
«Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com a una meta immediata
de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a
Suïssa i entrà a l'Escola
Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa).
Després d'una brillant carrera que
finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la
mà de Jakob Brinstein (Jacques
Brynstein). El 6 de març de
1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos
bombes
explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a
resultes de ferides, i ell resultà
malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric,
va ser expulsat de
Suïssa i s'establí a París
(França), on treballà en una impremta. Malalt de
tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb
altres nihilistes
(Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.).
El 26 de
gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una
protesta contra la
detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista
a Turquia, del refugiat Vladimir
Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener
de 1893,
acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de
França i es refugià a
Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto antropomètrica
de Liard-Courtois
- Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Florentin Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, sos pares es deien Gervais Courtois, perruquer, i Adèle Blanchard. Aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del «Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890). En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de juny de 1894 es casà a Bordeus amb l'anarquista Marie Alice Léonie Dedieu. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir el 22 de novembre –algunes fonts citen erròniament l'1 novembre– de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.
***
Notícia
del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció
de La Voix du
Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux
del 13 de gener de 1906
- Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué: «Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée, Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).
***
Francesco
Porcelli
- Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien, Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a «socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el «Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal» –aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la «Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la «dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per «propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per «conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una «conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morir l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).
***
Ponciano Alonso Alonso (Mingo)
- Ponciano Alonso Alonso: El 19 de novembre de 1897 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso –també citat erròniament com Ponciano Alonso Sanmartín–, més conegut com Mingo. Sos pares es deien Silverio Alonso i Cristina Alonso. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat el juny d'aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d'octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT –Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach–, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d'octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d'«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'arrenglerà amb els més radicals. L'abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l'Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d'I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l'homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d'aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l'«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard s'establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d'aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos» (González, Bayón, etc.). En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències –Bordeus (1970), Portet (1972), etc.–, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d'Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d'història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres, Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina (1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo. Ponciano Alonso Alonso va morir el 13 de desembre de 1973 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).
***
- Alfons Vila
Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant
Martí de Maldà (Sant Martí de
Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen
erròniament l'any 1896
a Sant
Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i
anarcosindicalista Alfons Joan Manuel Vila Franquesa, més
conegut amb
els sobrenoms de Shum
i de Joan Baptista Acher (o Atcher),
però també per El
Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau
Oller. De família d'artesans, son pare,
Llorenç Vila Carretero, fabricava
carrosseries per a
landós, i sa mare es deien Maria Franquesa
Suñé.
Atret per l'art, a
Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia
14 anys abandonà ca
seva i marxà a peu a Terrassa i després a
Barcelona, on es guanyava la vida
fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i
col·laborant amb dibuixos
per a la publicació Papitu. Quan tenia
17 anys, després de morir sa
mare, passà cinc anys a París, on
treballà d'orfebre, col·laborà en
diverses
publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris.
També és possible que
lluités amb l'Exèrcit Revolucionari
d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno.
En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan
Bautista Acher, per així
eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar,
s'afilià
al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i es convertí en
un militant anarquista partidari de l'acció violenta,
participant en nombrosos
atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando
Sánchez Raja i
altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà
el 17 de març de 1921 contra
diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest
grup, l'abril de
1921, preparà un atemptat contra el general Severiano
Martínez Anido,
governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc;
l'acció
fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí
una deflagració fortuïta al
taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta,
al barri de Sans,
on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la
cara i les mans
d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i
condemnat a uns anys
de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre
de 1922, fou jutjat per una
acció anterior contra una cerimònia religiosa
organitzada pel sometent al
Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això
originà una intensa campanya anarquista
(Solidaridad Obrera, El Suplemento de La
Protesta, etc.) contra
la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se
sumaren
nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago
Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els
germans Serafín i Joaquín Álvarez
Quintero, Jacinto Benavente, José Francés,
Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de
Albornoz, Luis Araquistáin,
Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland,
Alberto Ghiraldo, Emma
Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki,
Errico Malatesta,
etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou
commutada.
Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a
l'escultura, i des d'allà
organitzà exposicions de la seva obra sota el nom
artístic de Shum:
Sabadell (1925) –de la qual es publicà el
catàleg Álbum artístico.
Exposición Shum–, Bilbao (1926)
–guanyà el Premi d'Escultura Villa de
Bilbao–, Santander, etc. En 1929 es formà un
comitè en pro del seu indult,
format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres
(Formós Plaja,
Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró,
Isaac Puente, Antonio Amador, Julián
Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la
proclamació de la II
República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i
es dedicà a la pintura com a
professió. En 1934 participà en el grup
«Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep
Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a
vocal, en la Junta de Museus de
Barcelona; aquest any també il·lustrà
el periòdic anarquista d'Igualada El
Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants
Professionals
de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT
d'Astúries, però també
lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf
franquista, s'exilià, primer
a França, on passà pels camps de
concentració, i després a Amèrica
(Santo
Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic
adquirí un gran prestigi com a
pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i
dibuixos
(1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova
York, amb pintures modernistes i
ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment
llibertari. Durant els
últims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va
continuar dibuixant,
agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos
il·lustraren moltes
obretes de «La Novela Ideal» i de «La
Novela Social» i llibres de nombrosos
autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón,
Elías García,
Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon,
Nalé, Mario B. Rodríguez,
Pedro Villa, etc.). També col·laborà
amb dibuixos en nombroses publicacions,
com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella
de la Torratxa, Hoy,
La Humanitat, Iniciales, Mañana,
L'Opinió, La
Opinión, El País, Post-Guerra,
La Protesta, Solidaridad
Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra
y Libertad, Vértice,
etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca
(Morelos, Mèxic).
Alfons Vila Franquesa (1897-1967)
---
efemerides | 18 Novembre, 2024 11:57
Anarcoefemèrides del 18 de novembre
Esdeveniments
- Surt Acción Libertaria: El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra Álvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) –Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta– i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport de Marcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social. Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.
***
Notícia
sobre el míting sindicalista apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 19 de novembre de 1935
- Míting sindicalista:
El 18 de novembre de 1935 se celebra a la plaça de toros de
València (València,
País Valencià) un míting
d'afirmació confederal i contra la guerra. L'acte va
ser organitzat pels Sindicats Únics de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València. En el míting, presidit per
Manuel Pérez Feliu, van
intervenir Francisco Ascaso Abadía, Tomás Cano
Ruiz, Pau Montllor i José
Villaverde Velo. Durant l'acte, al qual va acudir escassa
concurrència, es va
denunciar el moment difícil pel qual passava la CNT per mor
de les escissions i
es va explicar la posició de la CNT en el moviment
revolucionari d'octubre de
1934 del qual es feia un any. Els ponents atacaren l'Aliança
Obrera i propugnaren
l'abstenció electoral. L'acte acabà amb visques a
la CNT, a la FAI i al
comunisme llibertari.
***
Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca
- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que també és part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat «anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una «organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).
Naixements
Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)
- Stanislaw
Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes
fonts citen erròniament 1858–
neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus)
el periodista i propagandista anarquista
i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw
Salomon Naftali
Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o
Mendelsshon, i també
conegut com Aleksander Messin. Fill
d'una família
benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn,
banquer, i
Salomé Marguliès, i era net del
filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de
Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor
Félix Mendelsshon Bartholdy.
Després d'estudiar el batxillerat, amb 16
començà a estudiar medicina en la
Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de
medicina, amb altres
estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein),
encapçalà
l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es
relacionà amb els
treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de
resistència que van ser
les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les
primeres vagues i
difonent la formació socialista entre alguns treballadors
més motivats. Fou
partidari de la independència de Polònia de
l'Imperi Rus –va ser considerat un
dels teòrics del
«socialpatriotisme»– i topà
amb els postulats del Partit
Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com
a una meta immediata de la lluita socialista. El març de
1878, arran de la seva
participació en uns disturbis als carres de
Varsòvia, va ser perseguit per les
autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on
fou expulsat, i en 1878 passà a
Suïssa, on el novembre de l'any següent
fundà i finançà a Ginebra el
periòdic
revolucionari Równość
(Igualtat), que
durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt
(1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas
(1884-1887,
Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on
a finals de març de 1880 va
ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va
ser absolt.
Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on
fou detingut, jutjat i
condemnat a un mes de presó per entrada il·legal
al país. En 1881, a Poznań, a
la Polònia prussiana, defensà la candidatura de
Zanisczewski, obrer
enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de
bell nou
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop
lliure, i abans de ser
lliurat a les autoritats russes, marxà cap a
París (França), on es posà a
estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències
Polítiques. En 1885
publicà els llibres L'évolution
économique
dans la Pologne russe i La Loi
allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par
actions. En 1888 cofundà
el periòdic Il Proletariat
i l'any
següent participà en l'organització del
Congrés Internacional de la II
Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament
amb altres nihilistes
(Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de
1890 va
ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França,
França) i, acusat
de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a
París del
general rus Seliverstov a mans d'Stanislas Padlewski; se li va
decretar
l'expulsió de França, però aquest
mesura no se li va notificar. Després es
refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué
amic íntim de Friedrich Engels i
del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors
a París
del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió
dels Socialistes
Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura
República
Democràtica Independent de Polònia. El gener de
1893 creà a Varsòvia el Polska
Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i
aquest mateix any assistí,
en representació de Polònia, al III
Congrés de la Internacional Socialista que
se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego.
A finals de 1893, per
disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i aquest mateix any col·laborà en la
revista Lucifer d'Estocolm. En 1899
col·laborà en la revista Przeglad
Europejski, que s'edità a
París. En 1904 publicà a Lviv
(Galítsia) el llibre Historya
ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del
moviment comunalista a França en 1871), on
criticà la concepció marxista de la
dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa
Maria
Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego,
periòdic defensor
dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus.
En els
últims anys de sa vida s'interessà pel sionisme.
Poc abans de morir, en 1912,
es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del
líder sionista Nahum
Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos
periòdics polonesos. Stanislaw
Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia
(Polònia; aleshores
Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.
Stanislaw Mendelson (1857-1913)
***
Notícia
de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 10
d'octubre de 1895
- Rémy Schouppe:
El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental,
Flandes)
el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe,
també citat com Rémi
Schouppe i conegut com Revolver.
Era germà de Placide Schouppe,
anarquista partidari de la «recuperació
individual» i membre de la banda expropiadora
encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de
1893 va ser detingut a Schaerbeek
(Brussel·les, Bèlgica) arran de la captura de
son germà i durant l'escorcoll
policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents
de diversos robatoris
a Bèlgica i a França, claus falses i barbes
postisses; també se li va acusar d'haver
albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda
Pini». Sa germana, Mathilde
Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de
1893 Rémy Schouppe
va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil
Mathieu, però en
l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li
fou incrementada a un any. El 5
de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les
quan ambdós petaven
la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori
havia de
finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille
Simon (Biscuit), condemnat a la
colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8
d'octubre de 1895 van ser
condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs
forçats. Posteriorment
s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Odón de Buen (ca. 1886)
- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores –fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera –el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.
***
Notícia
de la condemna de Jean Ingelaère apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 26 de maig de 1893
- Jean Ingelaère:
El
18 de novembre de 1865 neix a Armentières
(Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Jean François
Ingelaère. Sos pares, belgues,
es deien Jean Joseph Ingelaère, sastre, i Marie Catherine
Plaquet, modista. Es
guanyava la vida treballant d'obrer teixidor. En 1882 vivia al
número 6 del
carrer Constantin de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El
2 de novembre de
1882 anuncià a Jean-Marie Bourdon, gerent de L'Étendard
Révolutionnaire,
la creació del grup anarquista «Les
Révoltés» de Lilla, del qual
s'encarregà de
la correspondència. El 24 de febrer de 1884, durant el
carnaval d'Armentières,
es desencadenà una baralla en un cabaret entre Wable,
patró d'aquest
establiment, i un grup d'anarquistes, amb el resultat de diverses
persones ferides
a ganivetades. Son germà Léon
Ingelaère va resultar detingut immediatament i
l'endemà
els llibertaris César Aubin; el teixidor Gustave Brocq;
Albert i Théophile Dubreaux;
Joseph Heignard; J. Houvenaeghel; Jean Ingelaère;
François Janssens; Vincent Nocq,
secretari del grup «Terre et
Indépendance» d'Armentières i
corresponsal del
setmanari L'Hydre Anarchiste; i Jules Sonnelle.
François Janssens va ser
acusat de les ferides mortals de dues víctimes. El 27 de
febrer de 1884 va ser
empresonat a Loos (Nord-Pas-de-Calais, França). A finals de
maig de 1884 va ser
jutjat, juntament amb François Janssens, davant
l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais,
França) i, beneficiant-se de circumstàncies
atenuants, ambdós van ser condemnats
a dos anys de presó. En 1886 formà part del grup
comunista anarquista
d'Armentières «Les Indomptables», nou
nom de l'anterior grup «Terre et
Indépendance» i «Les
Insurgés». El maig de 1888, després de
defensar un ciutadà
maltractat per la policia a la Grand Place de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França), va ser detingut; jutjat, l'1 de juny de 1888 va ser
condemnat pel
Tribunal Correccional de Lilla a 40 dies de presó per
«insults a la policia». El
10 de maig de 1890 es casà a Verviers (Lieja,
Valònia) amb la teixidora Marie
Barbe Fils; la parella visqué d'antuvi en aquesta
població i a partir de 1892 al
Rond Point d'Armentières. En 1893 vivia a Reims
(Xampanya-Ardenes, França), on
freqüentava destacats anarquistes, com ara Jules Hiverlet i
Charlemagne Leprêtre.
En aquesta època estava fitxat per la policia com
«anarquista perillós i
violent». A finals de maig de 1893, quan estava en busca i
cerca per la
gendarmeria per a fer el servei militar a Lilla, abandonà
Reims i s'exilià a
Verviers. En aquesta època es relacionà amb
l'anarquista Jules Moineau. El 21
de maig de 1893, quan el príncep Albert de
Bèlgica visitava la ciutat de Lieja,
va ser detingut després d'insultar-lo; jutjat, sense mitjans
de subsistència,
va ser condemnat cinc dies després a dos anys de
reclusió que purgà en un
centre de mendicitat. El gener de 1895
s'instal·là amb sa companya a Roubaix.
El 3 d'abril de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Lilla a 10
dies de presó per violències contra un esquirol
durant una vaga. Donat per
desaparegut a Wattrelos (Nord-Pas-de-Calais, França), en
1906 treballava en una
fàbrica de corretges i tirants de Chauconin (Illa de
França, França) i la seva
militància no destacà davant la policia.
Divorciat en 1907, en 1913 vivia al
número 112 del carrer Erquighem d'Armentières.
Després de la Gran Guerra, emigrà
als Estats Units, on treballà a diverses estats
(Connecticut, New Hampshire, Massachusetts).
El 15 de juny de 1923, a resultes d'unes declaracions antireligioses i
per la
seva lluita en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i
Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut a Newton (Massachusetts, EUA) i
reclòs 14
mesos a la presó d'alienats de Westborough (Worcester,
Massachusetts, EUA). El
19 de juliol de 1924 engegà una vaga de fam i fou finalment
extradit l'agost
d'aquell any a França. En arribar-hi, va ser tancat a l'asil
de malats mentals d'Esquermes
de Lilla sota disposició de l'ajuntament i del comissari de
policia. El 8
d'octubre de 1924 va ser finalment alliberat. En 1928, amb el suport
del Comitè
de Defensa Social (CDS) del departament del Nord, va reclamar al govern
nord-americà una indemnització de 6.000
dòlars per danys i perjudicis a causa
de la seva persecució als EUA. El juliol de 1929 militava en
la Confederació
General del Treball (CGT) i posteriorment passà a
París, on va ser sotmès a
vigilància policíaca, i finalment
marxà cap el Nord. El 16 de setembre de 1929
va ser detingut sota l'acusació d'amenaces de mort contra el
governador de
Massachusetts i internat a l'asil d'alienats d'Armentières,
on encara romania
en 1930. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de Joseph Molmerret (1894)
- Joseph
Molmerret: El 18 de novembre –algunes fonts
citen erròniament el 20 de novembre–
de 1865 neix al I Districte de Lió (Arpitània)
l'anarquista Josep Camille Molmerret –algunes
fonts citen erròniament Molmeret.
De
pare desconegut, era fill natural de la modista Marie Louise Molmerret,
qui va
reconèixer l'infant l'1 de desembre d'aquell any. Es
guanyà la vida com
dissenyador litògraf. Cap a 1890 treballava de gravador
litògraf a Vauriàs
(Provença, Occitània), on va ser candidat
abstencionista a les eleccions
legislatives, va fer conferències, fundà un Grup
d'Estudis Socials i envià mensualment
10 francs al periòdic anarquista La
Révolte. A començament de la
dècada dels noranta milità, amb Raoul Chambon
(Lambert) i Napoleón
Lombard, en el
moviment llibertari de Lió. A resultes dels atemptats
anarquistes perpetrats
entre 1892 i 1894, s'establí a París
(França). A començament de 1894 vivia amb
sa companya al carrer Beauregard del II Districte, on va allotjar
l'anarquista
Raoul Chambon que també s'havia instal·lat a
París. El 28 de maig de 1894
ambdós van ser detinguts i entre el 6 i el 12 d'agost
d'aquell any van ser jutjats
a l'Audiència del Sena en l'anomenat
«Procés dels Trenta», que barrejava
militants anarquistes amb desvalisadors il·legalistes. Com
la major part dels
inculpats, va ser absolt. Aquell any figurava en un llistat
d'anarquistes
establert per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a
Anglaterra, el
març de 1900 vivia a Londres amb sa companya, on
freqüentà el tipògraf
anarquista Morin, que tal vegada fos un confident. Posteriorment
s'instal·là a
Neuilly-Plaisance (Illa de França, França), on
treballà de dissenyador
litògraf. El 16 de març de 1914 es
casà a Neully-Plaisance amb Thérèse
Boesch,
vídua de Pierre Henri Zbinder i que treballava de
domèstica. En aquesta època
vivia al número 54 del carrer del Marne de
Neuilly-Plaisance. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Domenico
Ballardini (1892)
- Domenico
Ballardini: El 18 de novembre de 1869 neix a Santo Stefano
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Domenico Ballardini, també
conegut com Dominique Ballardini.
Sos pares es deien
Giuseppe Ballardini i Lucia Gagliarini. En 1887 en la
inspecció mèdica militar va
ser donat de baixa per conjuntivitis crònica per tracoma.
Fuster de professió,
cap el 1891 s'establí a França. El maig de 1892
va ser encausat a Niça (País
Niçard, Occitània), juntament amb altres
anarquistes italians (Bocchi, Consani,
Foglia, Rolli, Vanni, Zibelin) per «associació
criminal», però aconseguí fugir
abans de ser detingut. Va ser acusat per la policia d'haver robat
dinamita en
una obra de la construcció del túnel de Cimiez de
Niça. De tota manera, com que
cap càrrec de pes se li va poder encolomar, no se li va
poder decretar
l'expulsió del país. Un cop el seu cas va ser
sobresegut, retornà a Niça, on
continuà amb la propaganda anarquista, essent qualificat per
les autoritats com
a «anarquista actiu i perillós». Entre
el 6 i el 13 de gener de 1894 va
romandre a un hospital de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta època vivia al
número 4 del carrer Alger, en una habitació
llogada pel matrimoni Blancan,
domicili que el 3 de juliol d'aquell any va ser escorcollat per la
policia
sense cap resultat, llevat d'haver-li trobat un puny
americà. La policia
sospitava que podia haver estat implicat en l'atemptat de Paolo Lega,
de qui
era amic, el 16 de juny de 1894 contra el president del Consell
italià
Francesco Crispi. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar
l'expulsió de
França i el 29 d'aquell mes portat a la frontera de
Ventimiglia (Ligúria,
Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Albin Villeval
- Albin Villeval: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1870 neix al XIX Districte de París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin Paul Antoine Villeval. Sos pares, no casats, es deien Albin Joseph Villeval (Albin), tipògraf, militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia, i Céline Alexandrine Rodriguez, bugadera. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère(1898). El 9 de gener de 1900 es casà al II Districte de París amb la venedrora de magatzem parisenca Jeanne Reine Goujon. En aquesta època viva al número 2 del carrer Chabanais de París. En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT, La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925), òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Maurice
Doublier: El 18 de novembre de 1873 neix a
Cloyes-sur-le-Loir
(Centre, França) el
cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista
revolucionari Maurice Eugène
Gabriel Doublier. Sos pares, comerciants, es deien Eugène
Doublier, cafeter, i Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista.
D'antuvi
treballà de venedor en una adrogueria de París
(França) i milità en la
Federació de l'Alimentació de la
Confederació General del Treball (CGT).
Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel
Sindicat d'Empleats per
a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels
anys
noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i
populars, com ara Les chants du commis
épicier (1897), Le
crayon sur l'oreille (1898), Les
boîtes (1900) i La
chanson des arpètes (1900). En aquesta
època s'adherí al «Grup
de poetes i cançonetistes revolucionaris»
(Sébastien Faure, Constant Marie,
Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules
Lemaître en tournée i en 1902, per
lliuraments en la revista La Boucherie
Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu
la ferme... ta boite à 4h. le dimanche.
Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es
casà amb Marie
Rouet al XVIII Districte de París. En 1904
publicà les sàtires polítiques
antinacionalistes La Syvetonienne &
Carmagole des assomoirs.
El març de 1905 creà i animà, amb
René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière,
òrgan del «Groupe
des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que
es fusionà cap el 1907 amb el
grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901
per Constant Marie (Le Père Lapurge)
i Ferdinand Massy, del
qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i
tresorer. Cada dimecres a la
tarda feia permanències a la seu de «La Muse
Rouge», al número 6 del bulevard
Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als
seus esforços,
esdevingué la societat obrera cantant més
important. Nombrosos autors,
intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes,
entraren a formar part
de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène
Bizeau, Claudine Boria,
Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice
Hallé, Jeanne Monteil, Clovis
Poirier (Clovys), etc. «La
Muse
Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes
(concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al
mes) i dels
cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic
i l'autonomia econòmica, fent
alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En
1906 col·laborà en el
recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul
Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un
scandale. Ignoble séquestration du personel après
le travail, dans les maisosn
Damoy et Potin. Participà amb «La
Muse Rouge», gairebé
sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i
actuà a diversos cabarets, com ara
«L'Âne Rouge». També va fer
actuacions per a
diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies
maçòniques, societats
literàries i artístiques, Cases del Poble,
Universitats Populars, les Joventuts
Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de
l'Home, la
Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A
l'editorial de L'Almanach de la Muse
rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme
«cançó social» i
reivindicà el de
«cançó
revolucionària». Cançons d'aquesta
època són Accouchement Royal,
Brebis
galeuse, La chanson de Bardes, La
chanson de la semaine anglaise,
Impressions de grand-père, Mariages
en musique, Qui veut des
chansons, Les retraites ouvrières,
Sarto a des visions, T'as
ben dit mon gas i Variations sur les doigts,
entre d'altres.
L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment
d'Infanteria
Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió
d'Infanteria, on pogué
escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux
meurisons,
Le Vieux Poilu, Mimi
d'Amour, Le joueur de
flûte, etc), les quals interpretà als
fronts. Els seus poemes i cançons
aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent
esquivar la
censura militar. Les seves últimes composicions van ser
publicades en el
periòdic Le Bonnet Rouge
i també en
forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del
«Bois des Merliers»,
al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides
el 16
d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El
23 d'abril de 1922
va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i
les cendres dipositades
al seu columbari.
Maurice
Doublier
(1873-1916)
***
Zelindo
Vicenzi
- Zelindo Vincenzi:
El 18 de novembre de 1882 neix a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos
pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de
professió,
després d'una breu militància en el Partit
Socialista Italià (PSI) s'adherí al
Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus
fundadors, i a la Lega
Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena,
d'orientació sindicalista revolucionària.
Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres
del
Treball de la província de Mòdena (Carpi,
Mirandola i Mòdena), que portà al
Congrés
de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que
marcà la divisió del moviment
sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una
d'orientació socialista
i altra de sindicalista revolucionària. Després
d'aquest fet, fou un dels
màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i
entrà a formar part de
la seva comissió executiva, col·laborant en el
seu òrgan d'expressió, La
Bandiera Proletaria –posteriorment
dirigí
la seva continuació Bandiera
Operaia–,
i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril
i juliol de 1913 la
vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf
de la patronal. En aquest
mateix període participà en congressos i reunions
a diversos indrets d'Itàlia i
es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i
del sindicalisme
revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels
periòdics La Voce Proletaria
i Guerra di Classe,
òrgan de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que
s'imprimia a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de
1916 participà en el Congrés
Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia),
en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya. El maig
de 1917 va ser detingut durant una manifestació
antimilitarista que havia
promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el
seu confinament i
«internament coactiu» a Campobasso (Molise,
Itàlia), o en mig d'una illa, però
la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en
el congrés
anarquista que se celebrà a Florència (Toscana,
Itàlia). En 1918 es va allistar
i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a
Brescia. En acabar la
Gran Guerra retornà a Mòdena i
reprengué les seves activitats sindicalistes a
la Cambra del Treball i llibertàries en la
Federació Comunista Anarquista (FCA)
de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori
de
metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de
Mòdena amb
la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran
dels fets
esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la
força pública obrí foc sobre
una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta
important agafada tenia com
a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de
la Cambra del
Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant
el procés que
tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser absolt de tots
els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva
feina de paleta sense
destacar-se massa en qüestions polítiques, encara
que militant en el moviment
anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931,
entrà a
formar paret de la llista de persones considerades
«perilloses en cas de
pertorbació de l'ordre públic» i
restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo
Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
---
efemerides | 17 Novembre, 2024 13:24
Anarcoefemèrides del 17 de novembre
Esdeveniments
L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878
- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver «parit» i conviscut amb el «monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.
***
L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925
- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.
Naixements
Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894
- Maurice Onic: El
17 de novembre de 1857 neix a Caromb
(Provença, Occitània) l'anarquista Maurice
Alfrède Onic, conegut com Mort
aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic, guarda forestal, i
Marie Anne
Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I
Regiment de
Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de
brigadier a soldat de segona
classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de
comerç.
Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i
rarament assistí a reunions i
conferències. Recorregué les Boques del Roine per
ocupar-se del seu negoci i
visitava sovint Marsella (Provença, Occitània).
Condemnat per robatori, el 26
de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a
15 dies
per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó
(Provença, Occitània)
com a còmplice de l'atemptat comès contra el
Quarter General i alliberat tres
dies després. Setmanes després, va ser greument
ferit al Bar Artistique de
Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà
paraules violentes
contra la societat i amenaçà en tot moment amb
cometre un atemptat. Durant les
eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es
presentà com a candidat
anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint
com a programa «la
supressió de tot govern». En aquesta
ocasió, signà un cartell verd titula
«Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als
vius), amb calavera i
tíbies, considerada injuriosa pel director del
periòdic Le Radical; el
cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le
Petit Provençal i es
desencadenà una violenta polèmica entre
ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots
sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers
(Borgonya,
França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de
la propaganda pel fet»; en
aquesta ocasió digué ser el «professor
d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895
retornà a Marsella i assistí a les
conferències donades per Sébastien Faure. En
1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus
algerians arran de les
revoltes antisemites de l'època. La policia
assenyalà la seva presència a
Marsella el maig i el setembre de 1898. Maurice Onic va morir el 7 de
maig de
1906 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença,
Occitània).
***
Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)
- Voltairine de Cleyre: El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad –el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament –del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.
***
Notícia
de la condemna de Louis Thomasson apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 8 d'abril de 1892
- Louis Thomasson:
El 17 de novembre de 1871 neix a Roanne (Forez, Arpitània)
l'anarquista i
sindicalista Louis Thomasson, conegut com Lucien
Marcus. Sos pares, teixidors, es deien Pierre Thomasson i
Eléonore Merle.
Es guanyava la vida com sos pares fent de teixidor. En 1891 fou, amb
son germà
major Jean-Marie Thomasson i altres companys (Claude James, Louis
Segaud,
etc.), un dels fundadors de la Joventut Antipatriota de Roanne i
s'encarregava
de distribuir els periòdics Le
Conscrit
i Le Père Peinard. En
aquesta època
vivia al número 107 de la carretera de París. El
21 de setembre de 1891va
prendre la paraula en un banquet antipatriòtic que
reuní 35 comensals i on
figurava en el menú «potatge anarquista,
llonganissa a la dinamita i amanida
revolucionària». El gener de 1892 el grup en el
qual formava part, amb Barre i Jules
Genouel, no va poder, mancat de recursos, enviar un delegat al
Congrés Anarquista
que se celebrà a Lió (Arpitània). En
aquesta època era un dels representants
del Sindicat dels Teixidors a la Borsa del Treball i es va oposar a la
creació
d'un Sindicat de Manobres, que hauria permès als anarquistes
disposar d'un
local a la Borsa del Treball, tot argumentant que aquesta era un dels
edificis
que s'havia d'enderrocar. El 3 de febrer de 1892, quan va ser sortejat
per a la
quinta a l'Ajuntament de Roanne, mostrar el seu rebuig a l'acte, va
intentar
fer un discurs i abandonà el local al crit de
«Fora la pàtria! Visca
l'anarquia!». Processat per «crits
sediciosos», el 4 d'abril de 1892 va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Loira
a un mes de presó. També va
ser acusat de ser l'autor, dies abans del sorteig, de l'aferrada del
cartell
«Appel aux conscrits». No es va incorporar al seu
regiment i a començament de
novembre de 1892 s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1893
compartia allotjament
amb l'anarquista Ferrié (Lorin)
de
Roanne al barri londinenc de Balham. Posteriorment retornà a
França i s'instal·là
a Angers (País del Loira, França), on
treballà d'empleat de comerç. El 20 de
juny de 1898 es casà a Ancenis (País del Loira,
França) amb Eugénie Anne Marie
Dupé, de qui es va divorciar el 29 d'abril de 1915. En
aquests anys regentà amb
sa companya el comerç d'alimentació
«Produits de Bretagne», al número 192
del
arrer Saumuroise d'Angers. El 5 de maig de 1927 es casà a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) amb Marie Jeanne Labadie. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció.
***
Emilio
González Linera fotografiat per Cartagena (ca. 1916)
- Emilio González
Linera: El 17 de novembre
de 1879 neix a Salamanca
(Castella, Espanya) el tipògraf anarquista,
maçó, teòsof, esperantista i
propagandista del vegetarianisme Emilio González Linera,
conegut també com Emilio G. Linera,
Emilio G. de Linera i Emilio
González de Linera. D'antuvi republicà,
derivà a
l'anarquisme. Propietari
d'una petita impremta tipogràfica i llibreria al Pasaje del
Comercio de Madrid,
edità nombroses publicacions de tota casta; anys
després traslladà la seva
impremta i residència al número 5 del carrer San
Lucas. L'abril de 1908 va ser
condemnat per editar «publicacions clandestines»
per publicar un full amb un
text de Francesc Pi i Margall promogut per la Federació
Anticlerical. Participà
activament en l'alfabetització i l'educació dels
infants de les escoles laiques,
escrivint i publicant uns 200 contes infantils en la seva
«Colección Linera»,
de la qual arribà a vendre tres milions d'exemplars anuals,
i llibres de
lectura. Com a esperantista publicà nombroses obres en
aquesta llengua, algunes
traduccions seves. En 1912, amb els militars Julio Mangana
Rosenörn i Fernando
Redondo Ituarte, publicà la revista esperantista Homaro i també l'obra La
Deveno de la Homo. En 1913 publicà la Politikan
kaj religian deklaracion, del pare de l'esperanto Ludwik
Lejzer Zamenhof, a
qui va fer costat econòmicament. En aquesta època
era membre de la Lliga
Espanyola per a la Defensa dels Drets de l'Home. Afamat cervantista,
entre el
10 de març de 1915 i el 25 d'octubre de 1918
edità 88 números de la revista ultraista
Los Quijotes. Revista mensual
ibero-americana. El febrer de 1917 fundà amb Julio
Mangada Rosenörn la «Zamenhofa
Federacio» i publicà el seu òrgan
oficial Hispana
Esperantisto (1917-1922). També fou membre de la
Universala Esperanto-Asocio
(UEA, Associació Universal d'Esperanto). Dies abans que
esclatés la vaga
general d'agost de 1917 es reuniren a la seva impremta alguns dels
organitzadors d'aquesta, com ara Daniel Anguiano Mangado, Eduardo
Barriobero
Herrán, Francisco Largo Caballero i Julio Mangada
Rosenörn. El març de 1918 fou
un dels fundadors de l'Associació Nacional de la Premsa No
Diària, de la junta
directiva de la qual fou vocal. En 1919
col·laborà en la revista Letras.
Durant els anys vint publicà
llibres per a invidents en alfabet Braille gràcies a un
artefacte que inventà
en 1924 que n'abaratia l'edició. En 1924
contribuí en la subscripció popular
per a sufragar la làpida d'homenatge a Francesc Pi i Margall
per al centenari
del seu naixement. Participà en la vaga d'arts
gràfiques de gener de 1931. Com
a maçó ja pertanyia en 1905 a la lògia
«El Progreso» de Madrid, on va fer
servir el nom simbòlic Civilización,
i publicà les revista Luz
Española / Hispana
Lumo, escrita en castellà i esperanto, i Vida Masónica
(1926-1933), de la lògia madrilenya «La
Catoniana»,
que presidí. També fundà la
maçònica
«Biblioteca Catón» (1916-1934),
propietat
de la citada lògia. Fou un dels grans promotors del Gran
Orient
d'Espanya (GOE)
i sempre reivindicà la total igualtat entre homes i dones en
la
maçoneria. A
partir de 1924, va pertànyer a la «Rama
Madrid» de
la Societat Teosòfica
Espanyola (STE), de la qual va ser nomenat vicepresident (1924) i
president
(1925-1926). També fou membre de l'associació
«Los
Amigos del Progreso» i va
fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social.
Publicà un Catecismo
humano-social. Máximas morales
(sd). És el personatge Lucas, de l'obra La
huelga de los poetas, de Rafael Cansinos Asens, redactor de
la revista Los Quijotes, que
apareix en aquesta
novel·la com La Ofrenda.
Emilio
González Linera va morir el 22 d'abril de 1933 a Madrid
(Espanya) i fou
enterrat civilment l'endemà. Curiosament, després
d'anys ja mort, el Tribunal
Especial de Repressió de la Maçoneria i del
Comunisme franquista li va obrir
causa judicial.
Emilio González Linera (1879-1933)
***
Primo
Bassi
- Primo Bassi: El
17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el militant i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer
servir el
pseudònim de Wania. Sos pares es deien
Battista Bassi i Giulia Venturi.
A començaments de segle sa família es
traslladà a Imola, on son pare treballà
el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet,
després d'haver assistit a
l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i
contra els esquirols.
Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i
en 1913 se subscriví
al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il
Pungolo i distribuí
el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser
cridat a files i
conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic
antimilitarista anarquista Ropete
le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave
Hervé, intentà, no
sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en
l'exèrcit. En 1919 va ser
llicenciat sota la qualificació de «tirador de
primera». Ben aviat esdevingué
un dels anarquistes més influents de la Romanya i
entrà a formar part de la
Comissió de Correspondència de Unió
Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la
direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI)
d'Imola, partidari del corrent
organitzador i seguidor d'Errico Malatesta.
Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i
va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant
un míting
socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir
els socialistes
Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920,
al
mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia
poc havia retornat
a Itàlia. Col·laborà regularment en el
setmanari regional Sorgiamo! de
Rimini i, en nombroses conferències i mítings
parlà sobre la Revolució russa i
la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig
de 1920, amb Diego
Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo!
que havia estat traslladat
a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI
d'Imola. El
desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora,
frustrà el
primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys
posteriors,
però, patí la violència dels seguidors
de Mussolini. El gener de 1921 el
periòdic Sorgiamo! deixà de
tenir caràcter regional i esdevingué
l'òrgan
dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda.
Col·laborà en aquesta publicació,
fent servir el pseudònim de Wania, amb
articles de diferents temes:
l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita
agrària,
el suport a les víctimes polítics, la
violència estatal, Tolstoi –en 1920
posà
a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–,
els fets
del Teatre
Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim
número de Sorgiamo!
dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de
provocacions
feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és
reconegut i apallissat
a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament
pogué
agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels
agressors anomenat
Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i
pels
carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la
comissaria i a
l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort
d'Edgardo Gardi,
simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser
tancat a
la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els
esquadrons feixistes
conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant
foc les seus de
diversos grups anarquistes, de Sorgiamo!
i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la
«Marxa sobre Roma», s'engegà
el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i
Genuzio Bentini i
l'acusació la portà l'advocat Oviglio
–futur
ministre de Gràcia i Justícia– i
Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de
l'audiència, on
el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son
germà, sa companya i
son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de
balística que
confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23
d'octubre
de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20
anys, sis mesos i 28
dies de presó. La premsa feixista lamentà que
Merlino no fos tancat també per
instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera
es
donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,
L'Ordine Nuovo,
Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la
sentència, engegant-se una gran
campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat
a la
presó de Castelfranco Emilia, on compartí
cel·la amb l'anarquista d'Imola
Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del
Comitè de Defensa Llibertària
(CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les
publicacions anarquistes
que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren
al ministre Oviglio
l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el
jurat que
l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia
la seva «substancial
innocència» i demanaren la gràcia. Fins
i tot la família del finat afirmà que
no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es
reuní amistosament amb
ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la
pena es purgà el 8
d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista
perillós, romangué
empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son
fill a
l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de
cambrer i conegué
l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat,
però se
li va fixà la residència a Faenza, on vivia son
germà Terzo i el qual li va
donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933
s'instal·là de bell nou
a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista
també que s'havia vist
obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat
visqué com a venedor
ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de
1934, com
a contrari al règim, se li considerà
«sospitós» en la seva targeta
d'identitat.
El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia
viure a
la mateixa província els condemnats d'assassinat de
feixistes, es va veure
obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia,
pressionat per la situació
econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa
família, envià una carta a
l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però
el prefecte de
Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a
Faenza. El gener de
1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i
visqué a casa d'una anciana
anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els
carrabiners
el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a
Imola on, no obstant
la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi,
Andrea Gaddoni i
Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà
un grup anarquista
clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del
comerç de costurera
de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la
milícia
feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en
totes les reunions
clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb
bicicleta per la
província com a venedor ambulant. Després
d'Alliberament, el CLN el nomenà
assessor en qüestions alimentàries,
càrrec que va mantenir fins a les eleccions
de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo
Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere
clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo
Galli, va ser
nomenat director de l'hospici municipal. Participà
activament en la
reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945
assistí al Congrés
Interregional de la Federació Comunista
Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i
el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la
situació política a Espanya. En 1946
va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro,
publicà articles sobre
autonomia municipal i col·laborà en el
periòdic regional de la Romanya L'Aurora.
El març de 1947 participà en el II
Congrés de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la
Comissió de
Correspondència. El 5 de setembre de 1948
presentà a Imola un congrés de grups
anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses
conferències arreu
de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a
l'antimilitarisme.
El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital
psiquiàtric
local, manejada per un membre comunista del consell
d'Administració de
l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge
polític fou tan
evident que fins i tot La Scintilla Socialista
publicà articles en la seva
defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els
anarquistes italians i
italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt,
però no va ser
restituït en la direcció de l'hospici. Vell,
reprengué el seu antic ofici de
venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat
política. El març de
1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a
Civitavecchia i el maig de 1954 en
el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta
organització, on va ser reelegit en el
càrrec de membre de la Comissió de
Correspondència. Continuà participant
activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità
Nova
amb articles sobre les víctimes polítiques,
l'autonomia municipal,
l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc.
El 18 de desembre
de 1955, com a membre de la Comissió de
Correspondència, presentà el míting
commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al
teatre Goldoni d'Ancona i on
intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo
Vella,
Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans.
Mantingué polèmiques
amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita,
i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia
(PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de
la FAI que se celebrà a
Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la
Convenció
Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació
dels Grups d'Iniciativa
Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà
en la FAI. En aquests anys
col·laborà en el Bollettino
Interno i
en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a
Imola
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Antonio Moreno Toledo
- Antonio Moreno Toledo: El 17 de novembre de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fidel Antonio Moreno Toledo. Sos pares es deien Fidel Moreno i Eugenia Toledo. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector «possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español, Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil de La Almudena d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2 (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.
Antonio Moreno Toledo (1896-1978)
***
Progreso
Fernández
- Progreso Fernández:
El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de
Túria, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Fernández
Bailén, més conegut com Progreso
Fernández o Epicuro. Sos pares
es deien Antonio Fernández i María
Bailén. En 1913 començà a militar en
grup
anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria.
Malgrat fer de funcionari municipal,
aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de
caire
anarcosindicalista. Més tard
s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on
mantingué amistat amb el misteriós
Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a
França fugint del servei militar. Milità en els
grups anarquistes de Lió i
constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo».
En 1918, després de la Gran Guerra,
retornà a la Península i participà en
l'organització de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria,
juntament amb
Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921
s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha
Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De
bell nou a
França, visqué fins al
1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer
fill, Progreso, que va morir 18 mesos
després, i on participà en les tasques del Centre
d'Estudis Socials d'aquella
ciutat arpitana. Després, a la Península,
milità en el grup d'agitació
anarquista «Luz y Vida», realitzant gires
propagandístiques per tot arreu, i
fou un dels primers en destacar la importància de la
necessitat de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva
creació entre el 25 i el 26 de
juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu
el País Valencià
aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la
«Plataforma Arshinov»
contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano.
Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a
Madrid en representació dels
sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell
de València, on defensà les tesis
de la FAI i condemnà el dictamen
«col·laboracionista» la CNT amb el
govern
republicà i el «pretentisme» de
Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb
una
conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets
de Fígols fou
detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat
al Sàhara fins al
setembre. Després realitzà una gira
propagandística arreu el País Valencià
amb
Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou
nomenat secretari del Comitè
Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933
assistí a l'assemblea de la
Federació Local de València de la CNT, celebrada
a la plaça de Bous de la
ciutat, on criticà durament els militants més
moderats. En 1934 abandonà la FAI
per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es
dedicà a l'ensenyament
infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els
Orriols de
València– i impartí nombroses
conferències. En acabar la guerra, i de manera
estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un
dels caps de la
FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els
anys posteriors,
després de rebutjar exiliar-se a França,
continuà mantenint les idees
llibertàries i després de la mort de Franco
tornà a la militància activa,
realitzant mítings i conferències al
País Valencià (1977-1980) i participant
activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980
dubtà davant el
trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb
l'equip editor de la
revista Bicicleta. En 1984 va participar en el
Congrés Internacional
Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en
nombrosos periòdics
llibertaris, com ara CNT, Ética,
Fragua Social, Ítaca,
Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,
etc. Progreso Fernández va
morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del
carrer Sant
Esperit de València (València, País
Valencià) assistit per ses dues filles
Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En
1998 Libertad i
Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de
la biblioteca
d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo
de Madrid.
Progreso Fernández (1897-1996)
---
efemerides | 16 Novembre, 2024 10:59
Anarcoefemèrides del 16 de novembre
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Le Libertaire
- Surt Le Libertaire: El 16 de novembre de 1895 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Libertaire. Fundat per Sébastien Faure, recollí la capçalera del periòdic publicat entre 1858 i 1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i 1894 a Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles Herkelboeck. Durant la seva existència portà diferents subtítols i es va dividir en quatre sèries. El periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un parèntesi entre febrer i desembre de 1899, període en el qual el setmanari va ser substituït pel diari Le Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899 aparegué el suplement Le Libertaire Illustré. Comptà amb nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P. Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis, Lafond, Émile Janvion, Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i Hélène Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el periòdic es publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi van publicar una gran quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales Albert, Henri Albert, Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac, Aricine, Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans, Barbassou, Léon Barrier, H. Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand, Ludovic Bertrand, Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous, Benoît Broutchoux, H. De Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne Carruette, Santo Caserio, Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey, René Chaugi, Maurice Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin, Gaston Maxime Couté, Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias, Jean Degalves, Robert Depalme, Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri Dhorr, Oreste Donati, Eugène Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges Dulac, Amédée Dunois, Raphaël Dunois, Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i Guàrdia, J. Ferrière, Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis Garnier, Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky, L. Gosse, Adrien Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred Griot, Louis Guérard, Guerdat, Émile Guichard, François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri, Émile Henry, Fortuné Henry, J. Hérache, André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin, Émile Janvion, Georges Javogues, Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain, Charles Keller, Gaston Kleyman, François Labregère, René Lafon, Claude Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant, José Landes, François Lavezzi, Hélène Lecadieu, Léon Leclerc, Lemanceau, Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène Lericolais, Auguste Liard-Courtois, Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot, François Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles Malato, Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis Marsolleau, Constant Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise Michel, Mignard, Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska, Paul Paillette, Noël Paria, Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet, Lucien Perrin, Auguste Philippe, Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget, François Prost, Henri Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut, Élisée Reclus, Jules Régis, Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin, Nicolas Rogdaieff, Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris, L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob, Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges Spil, Sylvaire, Laurent Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard Vaillant, André Veidaux, Émile Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad Villafranca, E. J. Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges Yvetot, Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909 edità col·leccions de postals sobre diversos temes (Colònia llibertària d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta publicació va ser un dels pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise Michel. El periòdic, després de publicar 960 números, deixà de publicar-se a causa de les seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb l'esclat de la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament, però la feta acabà amb la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic. Després la mateixa capçalera serà publicada en diferents ocasions.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic de l'Havana Nuevos Rumbos de
l'1 d'octubre de 1939
- Gala SIA: El 16
de novembre de 1939 se celebra a l'Havana (Cuba) una gala en suport de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va
ser organitzat pel
Consell Nacional de Cuba de SIA i comptà amb
pel·lícules, discursos, poesia,
música, varietats, etc.
Naixements
Foto
policíaca d'Antoine Landoin (16 de març de 1894)
- Antoine Landoin:
El 16 de novembre de
1860 neix a Quincié-en-Beaujolais (El Beaujolais,
Arpitània) l'anarquista Antoine Eugène Landoin.
Sos pares es deien
André Landoin, sabater, i Bénigne Saunier. Es
guanyava la vida treballant de
comptable. Arran de la mort de l'anarquista
Désiré Pauwells a l'interior de
l'església
de la Madeleine de París el 15 de març de 1894,
l'endemà la Prefectura de Policia
ordenà diversos escorcolls als domicilis de sospitosos
anarquistes. Aquell dia
va ser detingut i el seu domicili, al número 13 del carrer
Robert-Fleury de
París, escorcollat; seguidament, després de ser
interrogat pel comissari Fédée
de la III Brigada d'Investigació, va ser fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon.
L'endemà, 17 de març de
1894, va ser posat en llibertat. Posteriorment es guanyà la
vida de passant de
notari. Sa companya fou Armandine Louise Chevalier. Antoine Landoin va
morir el
15 de maig de 1928 al seu domicili del número 62 del carrer
Blomet del XV Districte
de París (França).
***
Arvid
Järnefelt (ca. 1900)
- Arvid Järnefelt:
El 16 de novembre de 1861 neix a Pulkovo (Sant Petersburg,
Imperi Rus;
actualment
Rússia)
el pintor, escriptor,
dramaturg, jurista, fennomà i anarquista cristià
tolstoià Arvid Järnefelt, que va
fer servir els pseudònims Arvi Rauta i Hilja
Kahila. Sos pare, el general i governador, a més
d'agrimensor i topògraf,
August Alexander Järnefelt, era fill d'una família
de llengua sueca, i sa mare,
Elisabeth Clodt von Jürgensburg, d'una família
d'alemanys bàltics luterans molt
interessada en l'art, i la parella tingué nou infants
(Kasper, Arvid, Eero, Ellida,
Ellen, Edvard, Aino, Hilja i Sigrid). La seva llar va ser un
saló de trobada de
la intel·lectualitat literària i
artística del moment. Aficionat a la pintura, en
la dècada del setanta va fer estudis a l'Escola de Dibuix de
l'Associació d'Art
Finès i va pertànyer a diversos cercles
artístics, destacant en la pintura de paisatges.
En 1880 es va graduar al Liceu Normal d'Helsingfors, aleshores nom
oficial d'Hèlsinki.
El 6 de setembre de 1884 es casà a
Jyväskylä (Finlàndia Central, Gran Ducat
de
Finlàndia, Imperi Rus; actualment Finlàndia) amb
Emilia Fredrika Parviainen,
amb qui tingué cinc infants (Eero, Liisa, Anna, Maija i
Emmi). Entre 1884 i
1885 va fer estudis de filosofia i ciències naturals a la
Universitat de Leipzig.
En 1885 es llicencià en filosofia
–s'interessà molt per les obres d'Arthur
Shopenhauer i de Friedrich Nietzsche. Quan feia els estudis
universitaris s'implicà
força en la fennomania, moviment polític i
cultural al Gran Ducat de Finlàndia que
volia normalitzar l'estatus social de la llengua finesa de llengua
minorada a
llengua nacional i cultural al seu país, tot lluitant contra
la russificació de
Finlàndia. Entre 1886 i 1888 va fer estudis de filologia amb
una beca a la Universitat
de Moscou i en aquests anys envià cròniques sobre
la vida russa als diaris
finesos. En 1889 fundà, amb Juhani Aho i Eero Erkko, la
revista Päivälehti,
portaveu del nacionalista Perustuslaillis-Suomenmielinen Puolue (PSP,
Partit
Fennomà-Constitucional; també conegut com
«Partit de la Jove Finlàndia»). En
1890 es diplomà en dret a la Universitat Imperial Alexandre
d'Helsingfors i en
1891 entrà com a escrivent al Tribunal
d'Apel·lació de Vaasa, a la regió
finesa
d'Ostrobòtnia, i representà la família
Järnefelt en la Dieta de Finlàndia. A
partir de 1892 llegí obsessivament Lev Tolstoi, autor que el
van influir sobre
manera i que implicà el descobriment d'un sentiment
religiós peculiar i d'un
pacifisme a ultrança. Aquestes experiències es
van palesar en les seves obres Isänmaa
(1893) i Heräämiseni (1894). A
partir de 1895 mantingué correspondència amb
Tolstoi, a qui visità en 1899 i 1910 a Iàsnaia
Poliana, esdevenint amic íntim i
confident, a més de traduir la seva novel·la Resurrecció,
les seves
obres pòstumes i nombrosos articles seus. La
influència del pensament tolstoià
van fer que abandonés la seva feina de jurista i
esdevingué un artesà i pagès
més (agricultor, ferrer, paleta, sabater, etc.) a la granja
«Rantala» de
Virkkala, a la població de Lohja, a la regió
finesa d'Uusimaa, que sa mare va
comprar i on va romandre la major part de la resta de sa vida. A
Rantala alfabetitzà
els pagesos, organitzant una biblioteca i conferències sobre
temes socials, polítics
i culturals, a les quals assistien els habitants de la zona.
Gràcies a Tolstoi,
va descobrir el pensament de l'economista Henry George sobre la
propietat de la
terra i la reforma agrària, i inspirat per aquest georgisme
prengué posició
contra les expulsions el gener de 1907 dels camperols que havien ocupat
les
terres de la finca de Laukko, a Vesilahti, a la regió finesa
de Pirkanmaa, lloc
que visità, informant dels fets amb articles i un fullet. A
més de tot això, traduí
quatre obres d'Henry George. En la dècada dels deu les seves
posicions es van
radicalitzar força, amb un pensament clarament anarquista.
Desafià les
autoritats i la societat burgesa amb gestos significatius, com ara no
batejant sos
infants, negant-se a pagar els impostors, proclamant la igualtat de les
esglésies,
reivindicant la reforma agrària, defensant la
resistència civil, etc., fets pel
qual va ser multat i empresonat. Quan la Revolució russa
s'escampà per
Finlàndia, es va veure implicat, juntament amb l'anarquista
i teòsof Jean Boldt
i altres partidaris, en els aldarulls de maig de 1917 a
esglésies d'Helsinki.
El maig de 1917, malgrat l'oposició dels capellans,
després de fer una convocatòria
en un diari, va fer tres mítings dins tres
esglésies d'Helsinki (Kallio,
Nikolai i Johannes), on parlà d'igualtat social i sexual, de
pacifisme i de les
seves idees religioses, actes que arreplegaren milers de persones i que
van
acabar en disturbis. Les autoritats l'acusaren de violència
i la premsa burgesa
acusà els agitadors de canalles i a ell de ser un
«degenerat del poble», mentre
que la premsa obrera li va fer costat. Va rebre el suport de
l'escriptor Eino
Leino i del compositor Jean Sibelius, casat amb sa germana Aino. En
1917 mateix
es publicà un llibre (Kirkkopuheet) on es
recollien els discursos que va
fer a les esglésies. Jutjat per aquests fets, va ser
condemnat a presó i en
1919 va ser agraciat per Carl Gustaf Emil Mannerheim, nou regent de la
nova
Finlàndia independent, i posat en llibertat. Entre 1922 i
1927 viatjà molt a
l'estranger (Suècia, Alemanya, Regne Unit,
França, etc.) i engegà un nou període
creador molt productiu. En 1930 signà, amb altres 31
intel·lectuals europeus de
primera fila (Valentin Boulgakov, John Dewey, Albert Einstein, Sigmund
Freud, Toyohiko
Kagawa, Thomas Mann, Romain Rolland, Bertrand Russel, Upton Sinclair,
Rabindranath Tagore, H. G. Wells, Stefan Zweig, ec.), el
«Manifest contra el
servei militar i la preparació militar de la
joventut». Va ser autor d'una trentena
de novel·les, reculls de relats i assaigs, i nou peces de
teatre, on critica
durament el capitalisme, l'església, el latifundi, la
judicatura i altres
institucions. Fou membre d'Associació d'Escriptors Finesos i
primer president dle
PEN Club de Finlàndia. Va ser guardonat en cinc ocasions
(1901, 1905, 1906,
1926 i 1928) amb el Premi Nacional de Literatura finès,
entre d'altres
distincions. En 1903 son cunyat Jean Sibelius va crear l'obra musical Kuolema,
op. 44 (La Mort), per acompanyar la seva peça
teatral del mateix títol,
considerada com l'obra literària més
representativa del simbolisme finès. Quan tenia
seixanta anys, en una carta enviada al seu amic Erkki Vala li
digué: «Si algú
us demana quina mena d'home soc, digueu-li que soc un
anarquista». Arvid
Järnefelt va morir el 27 de desembre de 1932 a
Hèlsinki (Finlàndia) i va ser
enterrat tres dies després a Virkkala (Lohja, Uusimaa,
Finlàndia). A Virkkala
una escola i una plaça porten el seu nom.
***
Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894)
-
Jean-Frédéric
Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a
Friburg (Friburg, Suïssa)
l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil,
també citat com Baeriswyl.
Era fill natural de Thérèse Baériswil.
Es guanyava la
vida fent d'obrer ebenista. Des de 1889 vivia a Arràs
(Nord-Pas-de-Calais,
França), al número 46 del carrer Augustin. El 8
de gener de 1893 va ser fitxat
com a anarquista per la policia gal·la. El 3 de gener de
1894 el seu domicili
va ser escorcollat per ordre judicial i la policia trobà
publicacions
anarquistes (L'Almanach du Père
Peinard,
L'Avenir, La
Révolte, La Revue
Anarchiste), un exemplar del llibre Paroles
d'un révolté de Pietr Kropotkin, un
diccionari de volapük, diversos escrits
estenografiats, un retrat de Ravachol i una foto de Mikhail Bakunin;
portat a
la presó parisenca de Mazas, va ser interrogat i
reconegué la seva subscripció
a La Révolte. El 12 de
febrer de 1894
va ser posat en llibertat provisional i tres dies després se
li va decretar la
seva expulsió de França; no obstant
això, el 6 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció arxivà el seu cas. En 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes
a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Jean-Frédéric
Baériswil (1864-?)
***
Foto
policíaca d'Eugène Lamure (2 de juliol de 1894)
- Eugène Lamure: El 16 de novembre de 1873 –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1873 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Eugène Lamure –algunes fonts policíaques citen Clément com a segon nom, però a les partides de naixement i de defunció no hi figura. Sos pares es deien Jean Marie Lamure, sastre, i Madeleine Dumas. Entre 1888 i 1890 treballà de mosso de magatzem de la camiseria parisenca Périer-Febvre i vivia amb sa mare i sa germana al número 32 del carrer Saint-Germain d'Auxerrois de París. Després partí cap a Amèrica, on restà 16 mesos abans de ser repatriat pel consolat francès. Entre abril i maig de 1892 va ser buscat sense èxit per la policia, que l'inculpava de pertànyer al grup anarquista «L'Action». Assistí a reunions anarquistes i quan el procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) intentà entrar a la força al Palau de Justícia, fet pel qual va ser detingut unes hores. Després de l'adopció de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), actuà, segons la policia, «amb gran reserva», desconfiant de tothom. Des de novembre de 1893 treballà amb l'intermediari florista Bourgognon. Fill major de vídua, va ser sortejat en 1893, després d'haver-se ajornat la seva incorporació al servei militar a causa d'una malaltia venèria i d'haver intentat, en el consell de revisió, de fer-se passar per analfabet, encara que tenia un certificat d'estudis primaris. Es declarà antipatriota i manifestà en diverses ocasions que desertaria en cas d'incorporació. Segons un informe policíac, apallissava sa mare i sa germana, amenaçant-les d'estripar-les; els cops que va rebre sa mare van ser tan violents que es va veure obligada a fer llit durant dies. El 2 de març de 1894 sa mare es presentà a l'oficina militar de l'Ajuntament del I Districte per a suplicar poder alliberar-se de son fill. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un mandat d'escorcoll i d'arrest contra la seva persona sota el delicte d'«associació criminal» i l'endemà el comissari de policia escorcollà el seu domicili, descobrint diversos materials per a la fabricació d'explosius i exemplars de premsa anarquista (Chambard, Le Courrier de Londres et l'Europe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i de diversos fullets (Jean Grave, Charles Malato, Pietr Kropotkin, etc.). Detingut, va ser portat a comissaria, on reconegué la seva militància anarquista teòrica («partidari de reformes necessàries per l'evolució i no pel crim») i que els materials referents a explosius se'ls havien col·locat per a incriminar-lo. També afirmà que no coneixia cap nom d'anarquista i que no estava afiliat a cap organització. Pel que feia a la premsa i als fullet anarquistes afirmà que els havia comprat a la via pública o als quioscos, on es venien lliurement. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i el 12 de juliol sa mare lliurà per correu al jutge d'instrucció certificats de feina on es relacionaven les bones referències dels seus patrons. Una carta d'una amiga de la família explicà que havia anat a Amèrica per a guanyar diners a fi i efecte d'ajudar sa família i el qualificà de «minyó absolutament inofensiu». El 18 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge Meyer lliurà una ordre de sobreseïment per la inculpació d'«associació criminal». En 1900 figurava en un llista d'anarquistes parisencs. El seu últim domicili va ser a Cachan (Illa de França, França). Eugène Lamure va morir el 22 de juny de 1949 a l'Hospital Antoine-Chantin de París (França).
***
Foto
policíaca de Jean Baptiste Pancrazi (1912)
- Jean Baptiste
Pancrazi: El 16 de novembre de 1882 –algunes
fonts citen erròniament el 16 de
setembre de 1886– neix a Bône (Bône,
Constantina, Algèria francesa; actualment
Annaba, Annaba, Algèria) l'anarquista
il·legalista Jean Baptiste Pancrazi. Sos pares
es deien Napoléon Pancrazi, comerciant, i Alexandrina
Caddes. Instal·lat a
París (França), freqüentà les
«Causeries Populaires» (Xerrades Populars),
així
com altres llocs parisencs on es feien conferències i debats
llibertaris.
Conegué els anarquistes Pierre Cardi, Henry Crozat de
Fleury, Antoine Gauzy i
Arthur Mallet, tots lligats a la il·legalista
«Banda Bonnot». Investigat per la
policia per aquestes amistats, el seu domicili, al número 10
del carrer Pelouze
de París, va ser escorcollat i es van trobar
títols bancaris furtats per
membres de la «Banda Bonnot». Detingut el 27
d'abril de 1912, va ser empresonat.
El 6 de maig de 1912 va ser posat en llibertat sense ser inculpat ni
processat.
El 27 d'agost de 1919 es casà a Marsella
(Provença, Occitània) amb Clémence
Marie Antoinette Nicolas. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Notícia
sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 30 de maig de 1912
- Louis Couilleau:
El 16 de novembre de 1884 neix a Les Beaubois
(Saint-Maurice-sur-Aveyron, Centre,
França)
l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també
conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy.
Sos pares, grangers, es deien Louis-François Couilleau i
Marie-Eugénie Péron.
Es
guanyava la vida com a representant de comerç i com a
intermediari de productes
fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per
distribuir pamflets
antimilitaristes de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). El 3 de
novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en
substitució de Maurice
Imbard, el setmanari L'Anarchie,
fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb
Albert
Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot,
Alp. Aufauvre, Raul Audignan i
altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades
Populars (Causeries Populaires). El
5 d'agost de
1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15
dies de presó per
rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà
com a gerent del periòdic. Com a exgerent
de L'Anarchie, va ser condemnat en
absència el 30 de desembre de 1910 per
l'Audiència del Sena a la màxima pena,
un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de
l'article «Lettre ouverte
au soldat Graby», publicat en el número del 9 de
juny de 1910 L'Anarchie signat sota
el pseudònim de Victor Grangau,
que el ministre de la
Guerra considerà injuriós i difamatori cap a
l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912
va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la
seva
condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser
reafirmada. El 20
de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça.
Inscrit amb el «Carnet B» dels
antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no
lluità en la Gran
Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà
París (França) i marxà cap a
Buenos Aires (Argentina). De bell nou a França, el 9 d'abril
de 1927 es casà al XVII Districte de París amb la
barretaire de senyores Henriette Marie Madelaine Louvel. En aquesta
època treballava d'electricista i vivia al número
19 del carrer Messageries de París. El seu últim
domicili va ser al número 15 del carrer Baigneur de
París. Louis Coulleau va morir el 7 d'octubre de 1975 a
l'Hospital Lariboisière de París
(França).
***
Clovis Pignat
- Clovis Pignat: El
16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais,
Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista
Clovis-Abel Pignat, també
conegut com Tschombine Pategnon o Pierre
des Marnettes. Sos pares
foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després
d'aprendre l'ofici de vidrier,
treballà en diverses feines de la construcció. Va
ser un dels fundadors del
sindicat revolucionari «Fédération des
Unions Ouvrières de la Suisse Romande»
(FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de
cultura francesa) del cantó
de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la
«vaga salvatge». Entre
1906 i 1914 col·laborà en La Voix du
Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906
organitzà un grup anarquista al cantó de Valais.
L'abril d'aquest mateix any va
ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de
Saint-Maurice per
rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no
pogué trobar
feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire,
serrador,
agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a
Itàlia, on va fer teatre
de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per
mantenir sa família,
tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a
Valais, en 1913 i
1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de
1914 va
crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata
francoitalià Le Falot / Il Fanale
(El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on
defensà la via sindical com a
única possible i s'oposà a la
constitució d'un partit socialista de Valais. En
aquesta època va col·laborar en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Le
Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou
novament empresonat durant
dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918
signà una crida
amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió
Soviètica per als
desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de
treball. Entre
1921 i 1946 fou secretari permanent de la
«Fédération des Ouvriers du Bois et
du Bâtiment» (FOBB, Federació dels
Obrers de la Fusta i de la Construcció),
afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).
Va fundar L'Action Ouvrière,
que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du
Bâtiment, òrgan de la
FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses
vagues,
manifestacions, etc., les més importants de les quals foren
la vaga de Ginebra
(1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals
van ser
engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB.
Partidari de la
independència sindical, sempre es trobà en
conflicte amb els comunistes. En
1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de
presó i a 200 francs de
multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va
participar en la festa organitzada per celebrar el setantè
aniversari de Luigi
Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey
(Valais,
Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet,
altre militant
anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis
Pignat, una vocation
syndicale internationaliste (1971).
***
Pícnic per a recaptar
fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia
Mohegan, 1949).
D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone,
Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani;
assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira
Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la
neboda
d'Elvira Vattuone
- Maxima Pirani:
El 16 de novembre de 1888 neix a Caracas
(Veneçuela) l'anarquista
Máxima
Otamendi, més coneguda com Maxima
Pirani
o Massima Pirani, pel llinatge de
son
company. A finals
de la dècada dels deu conegué a Caracas
l'anarquista italià Alberico Pirani,
que esdevingué son company. Posteriorment la parella es
traslladà a Nova York,
on treballaren en la confecció de capells de senyora i
militaren activament en el
moviment llibertari. Entre 1919 i 1920 participà amb son
company en la
construcció de la colònia llibertària
«Francisco Ferrer» de Stelton (Nova
Jersey, EUA) i després en el seu manteniment.
L'únic fill de la parella va
morir en 1922 de pneumònia amb 18 mesos d'edat. Armando
Borghi passà una
temporada al domicili de la parella a Brooklyn. Després de
la mort en 1985 de
son company, continuà sostenint la premsa anarquista,
especialment Tierra y Libertad
(Mèxic) i L'Internazionale
(Ancona). Maxima Pirani
va morir centenària el 6 de juny de 1993 en un hospital de
Brooklyn (Nova York,
Nova York, EUA) i va ser incinerada.
***
Necrològica
de Francesc Boya Rella apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de setembre de 1962
- Francesc Boya Rella: El 16 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1895 neix a Montgarri (Naut Aran, La Vall d'Aran, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Boya Rella. Sos pares es deien Francesc Boya España, llaurador, i Isabel Rella Moya. Miner de professió, emigrà a França i treballà a les mines pirinenques. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a Catalunya i participà en el procés revolucionari i en la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i treballà de miner a la zona pirinenca afiliat a la Federació Local de Sent Gironç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt de silicosi, Francesc Boya va morir el 17 de maig de 1962 a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). Francesc Boya Rella va morir el 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 17 de maig– de 1962 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
d'Eduardo Sanjuán Castro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de gener de 1994
- Eduardo Sanjuán
Castro: El 16
de novembre de 1901 neix a Santa Cruz (La Palma, Illes
Canàries) –alguns citen
erròniament San
Andrés y Sauces (La Palma, Illes
Canàries)–
el periodista anarcosindicalista
Víctor Eduardo Sanjuán Castro. Sos pares es deien
Calixto Sanjuán i
Dolores Castro. Des de molt jove formà part del
moviment anarquista i fou un dels
fundadors del Sindicat d'Obrers del Tabac de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de les Illes Canàries. Durant les
dècades del vint i del trenta
fou un dels principals animadors del moviment llibertari canari,
juntament amb Antonio
Vidal Arabí, Antonio Hernández i Horacio de Paz
Martín. En els anys vint es
traslladà a Barcelona (Catalunya). El 24 de març
de 1924 negocià a Madrid
(Espanya) amb el general Godofredo Nouvilas, secretari del Directori de
Primo
de Rivera, l'indult del seu amic, el dibuixant anarquista Alfons Vila
Franquesa
(Shum o Joan
Baptista Acher), condemnat a mort per l'Audiència
de Barcelona.
En 1925 col·laborà en la revista barcelonina Vértice. En 1926
publicà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)
la
biografia «Shum»
íntimo, sobre el seu
amic. El 6 de setembre de 1934 va ser detingut a La Orotava (Tenerife,
Illes
Canàries) acusat de ser enviat per la CNT per a atiar la
vaga entre el sector
tabaquer, però va ser alliberat dies després. El
28 de setembre de 1935 va ser
novament detingut a Tenerife, juntament amb altres companys
(Ángel Domínguez,
Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías,
Ángel Mejías Zamorano, Diego
Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez
Benítez, i Juan Yanes Pérez), per
desencadenar una vaga entre els obrers tabaquers de l'illa. En 1936 fou
membre
del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en 1937
membre de
la seva Secció de Periodistes. En 1936
col·laborà en Mi Revista.
Durant la Revolució espanyola fou membre de les
Milícies Canàries Antifeixistes, del Front
Antifeixista de Canàries, del Comitè
de Gerència de la Companyia Arrendatària de
Tabacs i del Comitè Antifeixista de
Canàries a Barcelona i, amb Horació de Paz,
formà part del Batalló
«Canàries»,
creat per aquest últim comitè. Horacio de Paz i
ell van se anomenats Los Cubanitos.
Amb altres companys del
Comitè Antifeixista de Canàries
(Hernández, Nóbrega, De Paz Martín i
Vidal
Arabí), participà en diverses activitats la
finalitat de les quals fou
l'aixecament al Marroc sota sobirania espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració,
entre ells el d'Argelers. En 1940 estava integrat en una Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE) a Bourges (Centre, França).
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, fou membre del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de
la CNT
a Madrid (Espanya), on participà en el moviment llibertari
local. Algunes fonts
li atribueixen l'autoria del llibre La
tragèdia
de Benagalbón,
obra de l'advocat
republicà Eduardo Sanjuán Albi, i mesclen
dades biogràfiques d'ambdós. Víctor
Eduardo Sanjuán Castro va morir el
28 de novembre de 1993 a la Residència San José
de Madrid (Espanya), on
residia, i va ser enterrat al Cementiri del Sud d'aquesta ciutat.
***
Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949)
- Bonaventura Rofes Llorens: El 16 de novembre de 1903 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Bonaventura Rofes Llorens. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. En 1920 emigrà amb a família a França. Instal·lat a Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), treballà d'obrer agrícola. En 1927 va ser requerit per les autoritats militars del Regiment d'Almansa (Albacete, Espanya). El juliol de 1936 retornà a Catalunya i a Barcelona fou membre del Comitè Revolucionari del seu barri. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Lo Pojòl i durant l'ocupació alemanya s'integrà en la Resistència. En complicitat amb sa germana Maria, amagà a casa seva armes i nombrosos companys del maquis. Son fill Adonis, nascut en 1927 d'un matrimoni anterior, també s'integrà en la Resistència i en 1943 era el membre del maquis més jove del sector Bedarius-Faugièiras (Llenguadoc, Occitània). En 1944 Bonaventura Rofes Llorens pogué fugir de la mort pels pèls: capturat pels nazis a la plaça del poble i en el moment que estava contra el mur per a ser afusellat, un oficial va interrompre l'execució per portar-lo a casa seva a escorcollar el seu domicili, mentrestant els veïns havien previngut sa germana Maria i els membres del maquis que hi havia amagats pogueren desaparèixer amb les seves armes; aquesta intervenció va permetre que, possiblement, salvés la vida. En 1957 s'instal·là a Besiers amb sa companya Paula Carme Maria Ballester (Paulina), que havia militat a Barcelona en una organització de dones antifeixistes i havia estat internada en 1939 al camp de concentració de Ribesaltes, on milità activament en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son germà gran, Joan Rofes Llorens, també va ser militant llibertari. Bonaventura Rofes Llorens es va suïcidar el 13 d'abril de 1985 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
d'Eusebio Martínez Muñoz apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 20 de desembre de 1983
- Eusebio Martínez Muñoz: El 16 de novembre de 1909 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Martínez Muñoz. Sos pares es deien Vicente Martínez Sánchez i Lucía Muñoz López. Paleta de professió, emigrà a Catalunya. A començament dels anys trenta presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació del Treball (CNT) de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 va ser delegat de Montcada i Reixac en la Conferència Regional Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Barcelona. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Durruti», on continuà lluitant fins la militarització de les milícies, moment en el qual restà en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps. Posteriorment participà en la reorganització de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Durant els anys setanta fou membre del Comitè Regional Exterior de la CNT. Sa companya fou Paulette Georgette Léa Bruge. Eusebio Martínez Muñoz va morir el 27 de novembre de 1983 al seu domicili d'Athis-Mons (Illa de França, França).
***
Necrològica
de Ramón Serón Félix apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16 de
setembre de 1979
- Ramón
Serón
Félix: El 16 de novembre de 1913 neix
a Albalat de
l'Arzebispe (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Ramón Serón Félix, que va fer servir
el pseudònim Don Pío.
Sos pares es deien
José Serón i Francisca
Félix. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya). En els
anys republicans, fou un dels fundadors, amb altres companys (Josep
Casajuana
Gol, Antonio Díaz, Juan García, Antonio
López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal
Ródenas, Ángel Rodríguez i els germans
Francesc i Josep Sabaté Llopart), del
grup anarquista «Los Novatos», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Quan la revolució d'octubre de 1934, va ser detingut a
Barcelona i tancat a
Montjuïc. En 1937 fou Conseller d'Economia per la CNT a
l'Hospitalet de
Llobregat. Durant la Guerra Civil lluità als fronts i el
desembre de 1938 va
ser nomenat sergent d'Infanteria de la 133 Brigada Mixta de la 70
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser tancat al
camp de concentració de Sant
Cebrià. Aconseguí poder embarcar cap a
l'Argentina, on s'instal·là i treballà
d'ajustador mecànic en una fàbrica de
màquines teixidores. Posteriorment
retornà a França i s'establí a la
regió parisenca. Entre 1959 i 1961 porta la
columna «De mi anecdotario» del periòdic
tolosà CNT. En 1960 va
ser un dels promotors de la reunificació confederal
i un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de
França, França) de
la CNT. En 1969, després de mostrar el seu rebuig a diverses
expulsions, es
considerà marginat del sindicat anarcosindicalista. El seu
testimoni va ser
recollit per Antoni Téllez Solà per al seu llibre
La guerrilla urbana en España.
Sabaté (París, 1972). Sota el
pseudònim Don Pío,
col·laborà,
sobretot amb poemes, en diverses publicacions llibertàries,
com ara Acción Libertaria,
Boletín Confederal, Boletín
Interno, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,
Tierra y Libertad i Umbral.
Visqué al final de sa vida a Gentilly (Illa de
França, França), amb sa companya
Laura Asó Palacín, amb qui tingué tres
infants. Malat de càncer, Ramón Serón
Félix
va morir el 26 de juliol de 1979 a l'Hospital Sainte-Anne del XIV
Districte de
París (França) i va ser incinerat l'1 d'agost al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
Tosca
Tantini
- Tosca Tantini:
El 16 de novembre de 1913 neix a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i miliciana Tosca
Tantini.
Sos
pares es deien Giuseppe Tantini, cartoner, i Attilia Melonari, i era
germana de
l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En
1930
marxà cap a França, on retrobà son
pare que havia emigrat en 1923. A finals de
1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb
son company, l'anarquista
Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la
distribució del periòdic anarquista Guerra
di Classe, de
Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio,
passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio
Calamassi, Pietro Morin,
Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti,
Leonida
Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo
Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els
combats d'Osca i
d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company
morí. El maig de 1937 compartia
un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri,
Camillo
Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al
número 2 de
la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni
de la detenció de Camillo
Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys
que
posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa
Fochi, mare
de Camillo Berneri, on explicà els últims moments
de la vida de son fill.
Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937
retornà a París (França). El
6 de setembre de 1939 es casà al XVIII Districte de
París amb Victor Manuel
Bistué Sampietro (1910-1993), obrer matricer de fresadora,
de pares emigrants
aragonesos que havia nascut a França. Tosca Tantini va morir
el 29 d'abril de
1940 a l'Hospital Lariboisière de París
(França) –algunes fonts citen
erròniament el 29 de març.
---
« | Novembre 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |