Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 23 de febrer

Esdeveniments

El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia: «És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

***

Portada del primer número de La Nueva Idea

- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

***

Portada d'un exemplar d'A Batalha

- Surt A Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro –que després fundaria A Bandeira Vermelha– i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

***

Bar "La Tranquilidad" de Barcelona

- «Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la «gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la «gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals –principalment la vaga revolucionària– com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els «anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiu últim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la «gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

Naixements

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

- Martí Borràs Jover: El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta –que morí jove–, Mariona, Mercè i Estrella –Salut i Mariona també seran militants–, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets –El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago–, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Antoni Pellicer i Paraire

- Antoni Pellicer Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, maçó i destacat militant anarquista de la I Internacional Antoni Pellicer i Paraire –el segon llinatge a vegades citat Perayre–, conegut com Pellico o Pellicu. Sos pares es deien Ramon Pellicer Padrol, sabater, i Antònia Peraire Balart. Son pare va morir a trets en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf (caixista, corrector i escriptor) des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) de Mikhail Bakunin. Formà part de la Societat Fraternal d'Oficials Impressors, fundada en 1868, que estava afiliada al Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, i que a finals de 1869 canvià el nom pel de Societat Cooperativa Solidària d'Obrers Impressors i que s'adherí a la Federació Local de Barcelona de la Internacional, suprimint la definició «cooperativista» del seu nom, restant Societat Solidària d'Obrers Impressors. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. Va col·laborar en la direcció del setmanari obrer La Federación (1869-1874), quan va passar a ser l'òrgan d'expressió de la Internacional barcelonesa. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document Cuestión de la Alianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid (Espanya). L'octubre de 1872 assistí al congrés constitutiu de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola, celebrat a Barcelona, organització de la qual va ser nomenat secretari. També l'octubre de 1872 participà activament en la primera vaga del sector tipogràfic per tal d'establir noves tarifes. Durant la segona meitat dels anys setanta, durant la repressió dels internacionalistes en els primers anys de la Restauració borbònica, viatjà durant quatre anys per Amèrica (Mèxic, Cuba i Estats Units) treballant en el seu ofici. De bell nou a Barcelona en 1878, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, s'integrà en l'acabada de crear tipografia «L'Acadèmia», que jugà un paper cabdal en el desenvolupament del moviment obrer d'aleshores. L'agost de 1879 participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i el setembre de 1881 en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, formant part de la seva Comissió Federal entre 1882 i 1883 –aquesta Comissió Federal fou la que desautoritzà els anarquistes andalusos radicals durant el cas de «La Mano Negra». Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la Societat Tipogràfica el 1881, de la Comissió Federal de la qual fou membre entre 1881 i 1883. En aquests anys va redactar La Crónica de los Trabajajores (1882-1883), òrgan oficial de l'FTRE. També va participar en la formació en 1883 de la  Unió d'Obrers Tipògrafs. Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la Comissió Federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunas Pujals, Francesc Tomàs Oliver, etc. Col·laborà regularment en La Revista Social (1881-1885) i després en El Productor (1887-1893), així com en La Asociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-1889). Fou un dels fundadors el setmanari Acracia (1886-1888), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric i la qual dirigí, signant els seus articles P. El maig de 1888 fou un dels organitzadors del Congrés Ampli de Barcelona, que va decidir la creació de la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC). Un cop dissolta la FTRE en 1888, passà a militar en l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), en l'anomenat «Grup Benevento» (Adrián del Valle Costa, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo Asperilla, Fernando Tarrida del Mármol, etc.) i en la nova Societat d'Impressors de Barcelona (SIB). El 10 de novembre de 1889 fou secretari del jurat del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1890 participà activament en l'organització de la primera vaga del Primer de Maig per les vuit hores. En aquesta època va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. El 29 de març de 1891 participà en un míting unitari amb els marxistes al Circ Eqüestre de Barcelona organitzat per la SIB. L'11 de novembre de 1891 presidí un míting, on parlaren Francesc Abayà Garriga, Teresa Claramunt Creus, Errico Malatesta, Pere Esteve i Jaume Torrents Ros, en commemoració del quart aniversari dels «Màrtirs de Chicago», que se celebrà al Teatre Gayarre de la barriada barcelonina de Sants. A finals de 1891 va marxar cap a Buenos Aires (Argentina) atret per l'oferta que la casa «Curt Berger & Cia», representant a l'Argentina de la firma alemanya «Berger & Wirth», li va oferir per organitzar i encarregar-se de la nova revista professional Exito Gráfico, que no s'engegà fins 1905 i que dirigí fins a la seva mort. A l'Argentina dirigí altres revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, i La Noografía (1899-1901). S'integrà en el cercle d'intel·lectuals anarquistes promogut per Fortunato Serantoni i encara que no va participar personalment en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) les seves idees organitzatives va ser acceptades. En aquests anys són especialment valuosos els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'«espontaneïsme» –per això va ser criticat pels individualistes– i en els quals combat l'autoritarisme, el «funcionarisme» i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de l'antiga FRE. El maig de 1901 parlà en un míting organitzat pel gremi de paletes. Fou un dels impulsors del congrés fundacional de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Cap el 1905 va reduir la seva militància, reafirmant les seves idees, interessant-se per l'anarquisme ibèric i mantenint correspondència amb els companys catalans. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina. En aquests anys americans col·laborà en nombroses publicacions, com ara Cultura Obrera, La Cuña, El Despertar, Futuro, Liberación, La Llumanera, La Questione Sociale, Tierra y Libertad, La Protesta, La Sierra, En Titella, El Trabajo, La Voz del Pueblo, etc. És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo (sd), En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) –que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma–, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909), Germen individualista (1912), Colección de escritos literario-sociales (1916) i Análisis de la cuestión de la vida (1926, pòstum).  Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos, Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 21 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de François Kaision (9 de març de 1894)

- François Kaision: El 23 de febrer de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista François Joseph Kaision, conegut com Titi. Sos pares es deien Joseph André Kaision, filador, i Jeanne-Adelaïde Poterlet, esborradora de draps. Es guanyava la vida treballant de blanquer. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a 25 francs de multa per «embriaguesa i ultratges a agents». En 1890 vivia a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballava a la fàbrica Claparède, més tard anomenada «Chantiers de la Loire». En aquesta fàbrica, segurament, congenià amb l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin) que hi treballava de mecànic i era també membre del grup anarquista de Saint-Denis. L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres companys (Ernest Bourgeois, Anselme Monpercé, François Pourrv i Philogéne Ségard), com a «anarquistes perillosos» que organitzaven la manifestació del «Primer de Maig» a Saint-Denis. El juliol de 1890 va anar a Reims amb Auguste Faugoux, gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard, per a fer-hi propaganda, especialment entre els soldats. La policia el va qualificar d'«anarquista militant preconitzador dels mitjans violents». Durant la tardor de 1890 vivia al número 149 del carrer Barbatre de Reims i era secretari del grup «La Jeunesse Libertaire». El 9 de març de 1894, quan vivia al número 49 del carrer Saint-Charles de París, va ser fitxat per la policia en l'anomenat «Fitxer Bertillon». François Kaision va morir l'1 de febrer de 1906 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando, Fernán Rodríguez, Juan de Sánchez, etc. Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Valparaíso (Valparaíso, Xile). Son germà Samuel també fou poeta.

***

André Schneider  (1907)

- André Schneider: El 23 de febrer de 1866 neix a Hayange (Lorena, França) l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Andre Schneider. Sos pares es deien Jean Schneider, ferroviari, i Anne Taite. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. Segons la policia, que el considerava com a «anarquista perillós», per a fer costat la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, havia realitzat sabotatges. En 1910, durant algunes setmanes, va ser membre de la secció del XIII Districte de París (França) del Partit Revolucionari promogut per Miguel Almereyda. També va ser membre d'una «organització de combat», creada per llibertaris i socialistes insurreccionalistes, promoguda per La Guerre Sociale. Arran de la seva fundació el 13 de novembre de 1910, va ser el primer secretari de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època vivia al número 126 del carrer de Choisy, al XIII Districte de París. Instal·lat a Bezons (Illa de França, França), el 2 d'abril de 1911 passà la secretaria de l'FRC a Auguste Dauthuille. Fervent defensor del sabotatge i de l'acció directa, el maig de 1911 es va veure implicat en un cas de «complot contra la policia», juntament amb els anarquistes Eugène Moucheboeuf i Paul Trouillier, on, segons les autoritats, preparaven atemptats contra diverses edificis públics (Prefectura, comissaries, seus de sindicats grocs, etc.). En aquesta època també formava part del grup de defensa «Les Bakounistes». El 4 de juny de 1911 representà el grup anarquista de Bezons en el Congrés Regional de l'FRC, on va proposar, davant la possibilitat d'eventuals aixecaments revolucionaris, la creació de «dipòsits d'explosius», coneguts únicament pel «comitè de direcció i per militants segurs»; amb el suport de Paul Trouillier, va expulsar un «pertorbador individualista» del congrés. En aquesta època treballava en una fàbrica de porcellanes al carrer d'Aboukir de París. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat per un tribunal correccional a 18 mesos de presó per haver incitat son fill Maurice Schneider de 12 anys a furtar plomes estilogràfiques de luxe en un gran magatzem del carrer Rivoli de París on estava empleat; son amic Eugène Moucheboeuf, a qui n'havia donat una, va ser condemnat a sis mesos per «encobriment», i un tal Dubois a vuit mesos. La policia l'acusava d'haver comprat, amb diners sortits de robatoris i de la falsificació de moneda, una finca a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), coneguda com «Le Maroc», on diàriament diversos anarquistes l'usaven com a camp de tir i de perfeccionament en l'ús d'armes de foc. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de l'FCA, va ser nomenat membre de la comissió, formada per sis membres (François Cuisse, Albert Goldschild, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i ell), encarregada de preparar el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913; a resultes d'aquest congrés, entrà a formar part de la comissió encarregada de crear definitivament la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En aquests anys també fou membre del «Foyer Populaire» de Belleville i del «Club Anarquista Comunista» que es reunia al carrer Clignancourt i del qual Albert Goldschild era secretari. Va ser l'autor d'un informe sobre l'organització anarquista a França que s'havia de presentar al Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar entre el 28 d'agost i el 5 de setembre de 1914 al Devonshire Hall de Londres (Anglaterra). Durant la Gran Guerra, amb altres companys de l'FCAR, va ser destinat a feines al campament atrinxerat de París, on mantingueren activitats revolucionàries clandestines i, com a membres de «Les Amis du Libertaire», recaptaren diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època vivia al número 10 de l'avinguda de la Glacière a Argenteuil (Illa de França, França). El juliol de 1916, durant l'enterrament d'Hélène Lecadieu, pronuncià el discurs fúnebre que havia de fer Pierre Martin aleshores malalt. El 14 de novembre de 1917 va ser nomenat gerent de l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, en aquell moment mancada de fons, i especialment encarregat de vetllar pel material. En acabar la guerra va ser un dels refundadors de l'organització anarquista, que va prendre el nom de Federació Anarquista (FA). En 1919 redactà durant una temporada la secció «Billet de la glèbe», crònica pagesa apareguda en Le Libertaire. També aquest any ajudà Sébastien Faure en el desenvolupament de la impremta cooperativa obrera «La Fraternelle», que havia fundat amb un capital de 120.000 francs al número 55 del carrer Pixérécourt del XX Districte de París. Divorciat l'11 de juliol de 1904 de Marie Hélène Thiriet, el 27 de març de 1919 es casà al X Districte de París amb la domèstica Eugénie Amantine Laurent. En aquesta època treballava de conreador i vivia al número 50 del carrer Château Landon de París. El 17 de febrer de 1928 va ser detingut a París, juntament amb sa companya, sota l'acusació d'haver estafat per valor d'un milió de francs grans quantitats de queviures (sucre, conserves, barrals de vi, bacallà sec, etc.) que havien demanat a majoristes i que després no havien pagat, per a posteriorment revendre en una botiga muntada a Joigny (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Louis Pélaud apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de maig de 1936

- Louis Pélaud: El 23 de febrer de 1870 neix a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Ferdinand Pélaud. Sos pares es deien François Isidore Pélaud, sabater, i Gertrude de Baldo. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat com a anarquista a Avinyó, on participava activament en les reunions llibertàries. En les revisions militars de 1891 i 1892 va ser declarat exempt per «defecte de talla» i posteriorment per «bronquitis crònica». El 16 de febrer de 1895 es casà a Avinyó amb la costurera Marie Augustine Gapiand. En aquesta època vivia al número 21 del carrer Petit Paradis. En 1897 va ser controlat per la policia a Lió (Arpitània) i en 1903 pertanyia al grup anarquista cultural «Réveil des Harmonistes» d'aquesta ciutat. En aquesta època col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. A començament dels anys deu del segle XX figurava, amb altres companys (Nicolas Berthet, Hipp, Gabriel Laplanche, Pages, etc.), en una llista d'anarquistes de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Benoît Malon de Saint-Étienne i treballava de sabater. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt. Pel seu caràcter erudit, en el període d'entreguerres fou bibliotecari de la Borsa del Treball de Saint-Étienne. Poeta i cançonetista llibertari, fou autor de nombrosos textos i era membre del grup artístic «Les Amis des Muses». Era conegut a Saint-Étienne pel seu amor als animals. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Jules Verne de Saint-Étienne. Louis Pélaud va morir l'1 de maig de 1936 a l'Hospital de Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Sos pares es deien Albert Eugène Soudy, guixaire, i Juliette Palmyre Alexandrine Laluque. Va tenir una infància miserable i començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Capçalera de Le Néo-Naturien, editat per Henry Le Fèvre

- Henry Le Fèvre: El 23 de febrer de 1894 neix a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista naturista Henri Louis Lefèvre, més conegut com Henry Le Fèvre. Era fill d'Alphonse Eugène Pascal Lefèvre, ensostrador, i d'Émilie Marie Desirée Solleret, jornalera. Es guanya la vida treballant d'adober. En 1914 va ser cridat a files però va ser declarat exempt per «bronquitis en evolució» i posteriorment per «emfisema». El 3 de novembre de 1914 es casà a Courbevoie amb la bugadera Ernestine Caroline Laslier. En aquesta època vivia al número 69 del bulevard Mission-Marchand de Courbevoie. Abans de l'esclat de la Gran Guerra freqüentava els cabarets de Montmartre, on es relacionà amb Piotr Kropotkin i el pintor Maurice Utrillo. Per les seves activitats antimilitaristes es va exiliar un temps a Bèlgica, on entrà en contracte amb els cercles anarquistes alemanys. No obstant el seu antimilitarisme, durant la Gran Guerra va ser integrant en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit i en diverses unitats militars, fent la campanya contra Alemanya. El 28 de maig de 1920 va ser llicenciat definitivament de les seves obligacions militars i se li concedí una pensió per la seva «tuberculosi evolutiva». Vegetaria i naturista, i molt amic de l'anarquista Henri Zisly, entre desembre de 1921 i gener de 1929 edità Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Entre 1926 i 1927 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquests anys també formà part del «Club del Lliure Examen» de Châtillon-sur-Thouet, prop de Parthenay (Poitou-Charentes, França), que formava part de la Federació del Lliure Examen encapçalada per Louis Rimbault, dedicant-se també a la distribució de la premsa anarquista (L'Idée Libre, Le Libertaire, La Mêlée, etc). També va col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. Sempre anarquista, al final de sa vida deixà de militar, però sempre es va negar a votar, tot rebutjant la televisió i els suposats beneficis de la civilització moderna. Durant uns anys va ser apicultor a la Dordonya. En 1974 passà a viure a Saint-Martin-de-Sanzay (Poitou-Charentes, França). Henry Le Fèvre va morir el 2 d'octubre de 1991 a Argenton-Château (Poitou-Charentes, França).

***

Romeo Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)

- Romeo Asara: El 23 de febrer de 1896 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Romeo Asara. Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti. Després de fer els estudis elementals, exercí la professió de mecànic i entrà de molt jove en el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en estret contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat en diverses ocasions per delictes comuns i per «instigació a la deserció». Membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el juny de 1929 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti, Domenico Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de «materials idonis per a la confecció de màquines explosives» –sembla que fou l'inventor d'un sistema de retardament per als explosius. A la presó envià diverses cartes a Benito Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a confident de la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la policia l'assignà per a ser confinat per un període de tres anys a l'illa de Ponça. Una oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia) evità la deportació i la mesura va ser commutada per dos anys d'amonestació. Durant els anys trenta residí a Milà, on treballà de dissenyador, sense destacar en la militància i sense ser molestat per la policia. No obstant això, mantingué contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració clandestina de militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà entre abril i maig de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Collefiorito (Guidonia Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940, al de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a Milà i a partir del 8 de setembre de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es va perdre el seu rastre. Participà en la Resistència i va ser detingut en dues ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir i s'integrà de bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta Farvo, com a comissari polític, de la II Brigada «Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho de Milà. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el moviment anarquista milanès. Romeo Asara va morir el 23 de desembre de 1957 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

- Émile Bauchet: El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile-Alexandre Bauchet. Era el desè infant d'una família miserable; son pare, jardiner alcohòlic, es deia Léon Michel Bouchet i sa mare, bugadera, Alexandrine Thérèse Noël. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena. El 8 de maig de 1930 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Léontine Laclau. Es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió. Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 al seu domicili de Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

***

Necrològica de Juan Andreo García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Juan Andreo García: El 23 de febrer de 1902 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Diego Florencio Andreo García. Sos pares es deien Pedro Andreo Miras, jornaler, i Juana García Pintor. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Malalt crònic, el final de sa vida el passà en un hospici d'Airaga (Provença, Occitània), població on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Morcillo y Herrera. Juan Andreo va morir d'una pulmonia el 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1980 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània) i contra la seva voluntat, i la de sos campanys, va ser enterrat religiosament per sa família.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Révolté [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol «Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.

***

Full volant del Gran Ball al Gran Price

- Gran Ball al Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el Sindicat Únic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran Ball popular al teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina «Price Band».

***

Capçalera de Catalunya

- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà –que no tenien res d'anarcosindicalistes– i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut noves èpoques.

Catalunya (1937-1838)

***

Cartell del míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

- Míting antifranquista: El 22 de febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França) es realitza un gran míting, sota el títol «Franco assassina encara!», per protestar contra els crims franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat per la Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència d'Émile Kahn, comptà amb la participació de George Altman, André Breton, Albert Béguin, Albert Camus, Louis Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i d'altres intel·lectuals. En l'organització de l'acte participaren Fernando Gómez Peláez, del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep Ester Borràs, de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El text llegit per André Breton fou publicat, sota el títol «Discours de Wagram», en Le Libertaire del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es realitzaren arreu d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels condemnats, els anarquistes Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

Naixements

Joseph Favre

- Joseph Favre: El 22 de febrer de 1844 –algunes fonts citen erròniament 1849– neix a Les Prasses (Vex, Valais, Suïssa) el xef de cuina i periodista gastronòmic i militant anarquista, i després socialista, Jean Joseph Favre. Sos pares es deien Barthélémy Favre i Madeleine Quinodoz –sembla que era fill il·legítim del capellà catòlic Victor Leblanc. Orfe molt jove, amb només estudis primaris, als 14 anys va ser enviat pel seu tutor, un advocat, a treballar d'aprenent en un restaurant i, amb el temps, esdevingué un reconegut xef de cuina, treballant entre 1866 i 1870 a nombrosos hotels de prestigi de diverses ciutats europees (Sion, Ginebra, París, Londres, Wiesbaden, Hamburg, etc.). Durant la guerra francoprussiana es va allistar en el cos expedicionari de Giuseppe Garibaldi i en acabar la contesa retornà a Suïssa. A més de la seva feina, assistí d'oient lliure a classes a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), fent amistat amb destacats anarquistes (Arthur Arnould, Gustave Courbet, Jules Guesde, Élisée Reclus, etc.). En 1872 residia a Martigny (Valais, Suïssa), on fundà el novembre d'aquell any una secció de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 3 d'abril de 1873 va ser jutjat pel Tribunal de Martigny-Bourg sota l'acusació de «pertorbador de l'ordre i de la pau pública». Fins a 1879 treballà de cuiner a Suïssa (Lausana, Clarens, Friburg, Lugano, Basilea, Bex, etc.). En 1874 formà part de la Secció de Vevey (Vaud, Suïssa) de la Federació del Jura de l'AIT, de la qual va ser secretari, amb destacats companys (James Guillaume, Enrico Imperatori, Giuseppe Nabruzzi, Élisée Reclus, Samuel Rossier, Charles Perron, etc.) i vivia a Clarens (Vaud, Suïssa), on era xef de cuina a la pensió Ketterer. En 1875 era secretari de la Unió Obrera (UO) de Vevey. En 1875 s'establí a Lugano (Ticino, Suïssa) i treballà a l'Hôtel du Parc, on va conèixer Mikhail Bakunin, i en un sopar amb companys (Arthur Arnould, Mikhail Bakunin, Jules Guesde, Errico Malatesta, Benoît Malon i Élisée Reclus) creà l'anomenat i apreciat «Pouding Salvator» (de la muntanya Salvator, que domina el llac de Ceresio), també conegut com «Púding anarquista». Poc després, l'agost de 1875, fundà, amb Ludovico Nabruzzi i Tito Zanardelli, el periòdic L'Agitatore, del que sortiren cinc números, amb una posició acostada al pensament socialista de Benoît Malon, i a finals de l'any va publicar en L'Almanaco del proletario pel 1876, contra l'insurreccionalisme anarquista. Més tard fou membre de la Secció de Ceresio (Tesino, Suïssa), que trencà amb l'anarquista Federació del Jura. En aquesta època col·laborà en el periòdic radical local Il Giovine Ticino. Dirigí, amb Benoît Malon, una carta al míting internacionalista celebrat el 18 de març de 1876 a Lausana, on criticà la posició abstencionista i insurreccional bakuninista. El juny de 1876 edità l'obra de Malon Historia critique de l'économie politique. Entre el 17 i el 18 de febrer de 1877 assistí en representació de la Secció de Ceresio al II Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia (FAI) de l'AIT celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia), on participà activament, intervenint en diverses ocasions a favor de la participació a les eleccions parlamentàries. En 1877 fundà a Ginebra el periòdic La Science Alimentaire. En 1878, amb Benoît Malon i César De Paepe, fundà la revista Le Socialisme Progressif. Entre 1879 i 1880 s'estigué a Basilea i mantingué correspondència amb Johann Philipp Becker. En 1879 creà la Unió Internacional per al Progrés de l'Art Culinari, que encara avui dia existeix amb una vuitantena de seccions arreu del món. De bell nou a França, esdevingué una celebritat mundial de la gastronomia, i en 1895 publicà a París el monumental Dictionnaire universal de cuisine et d'hygiène alimentaire en quatre volums (6.000 receptes), reeditat en 1978 i en 2010, encara que sense els comentaris de l'autor, sota el títol Dictionnaire universal de cuisine pratique. El 27 de maig de 1884 es casà amb Joséphine Alexandrine Delacour. Joseph Favre va morir el 17 de febrer de 1903, víctima d'una hemorràgia cerebral, al seu domicili de Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt, Illa de França, França). El 24 de juny de 1977 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal de Les Prasses de Vex. Actualment, cada dos anys, se celebra a Martigny el «Gran Prix Joseph Favre» de gastronomia. En 2020 el metge Albert Mudry publicà la biografia Joseph Favre, cuisinier et erudit.

Jesse Brandani

- Jesse Brandani: El 22 de febrer –el certificat de defunció cita el 23 de febrer– de 1851 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Jesse Brandani –també citat Iesse Brandani. Sos pares es deien Ernesto Brandani i Marianna Magnani –el certificat de defunció cita Giuseppina Conti. Es crià a Pontedera (Toscana, Itàlia), on sa família es va traslladar poc després del seu naixement, i on son pare va instal·lar una fàbrica de cintes. Quan tenia 15 anys va fugir de casa i son pare el va amenaçar amb tancar-lo en un correccional. Quan tenia 17 anys s'enrolà en les tropes garibaldines. Posteriorment va fer estudis a Florència (Toscana, Itàlia) i es titulà com a enginyer mecànic. Entre els anys setanta i vuitanta desplegà una intensa activitat «conspiradora» i de difusió del pensament socialista i internacionalista a la zona de Pisa (Toscana, Itàlia). A finals de 1870 va ser deportat un any a l'illa de Lipari. En 1891 es va casar –va tenir nombrosos infants– i son pare li obrí una fàbrica de cintes a Empoli (Toscana, Itàlia) i en 1873 una segona a Liorna (Toscana, Itàlia), però ambdues van fer fallida. En 1874 va ser novament confinat, aquesta vegada dos anys a l'illa de Lampedusa. A principis de 1878, instal·lat de bell nou a Pontedera, sempre dins del marc de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), decidí canviar d'estratègia política i es dedicà a la distribució pels cafès entre els desocupats pisans de dos fullets manuscrits: La questione sociale i L'organizzacione socialista, on intenta abordar noves qüestions teòriques per intentar fugir de la via conspiradora de la Federació Italiana de l'AIT, fomentant la formació de seccions autònomes de fraternitat i solidaritat i en l'organització de l'AIT en molts de grups, seccions i cercles, més en la línia «evolucionista». Per la difusió d'aquests dos fullets, va ser denunciat, jutjat i condemnat a 14 mesos de presó; un cop acabada la condemna, va ser sotmès a vigilància contínua i, finalment, enviat al confinament. En 1883 va ser novament condemnat a quatre anys de confinament i a dos anys de vigilància especial. Un cop lliure, en 1886 va ser repudiat per son pare. En 1888 publicà Discorso apologetico diretto alla pubblica opinione, dedicato alla Prefettura di Pisa. En 1888 va instal·lar una petita impremta a Pontedera sota el nom «Tipografia della Zangara», on publicà alguns números del periòdic satíric i anticlerical La Zangara, habitualment segrestat per les autoritats. En els anys vuitanta continuà catalogat com a «anarquista perillós», però en aquesta època començà a allunyar-se de les idees llibertàries anteriors. En 1890 publicà el fullet Memoria al ministro dell'Interno, on declarava que ja no era un «perillós subversiu». En aquells anys emigrà a l'estranger, vivint com a un vagabund amb ardits i subterfugis (tocant la guitarra, fent d'humorista, etc.), sota el nom de Trovatore. Entre 1890 i 1901 recorregué 140.000 quilòmetres al voltant dels cinc continents (Alemanya, Algèria, Argentina, Austràlia, Còrsega, Egipte, Espanya, EUA, França, Grècia, Índia, Indoxina, Japó, Lapònia, Malta, Marroc, Nova Zelanda, Palestina, Portugal, Regne Unit, Suïssa, Tunísia, Xina, etc.). Quan la sentència a la qual havia estat condemnat l'any 1890 va prescriure, en 1901 retornà a Itàlia, on va fer una gira de conferències a diverses ciutats, que li van portar a altres condemnes i expulsions, fins a l'estiu de 1903, quan acabà instal·lant-se a França, però passant els estius a les platges belgues (Knokke, De Panne, etc.). Cap el 1901 publicà Le tour de monde par le troubadour Jesse Brandani. 1890-1900 140.000 kilomètres en dix ans. En un informe del prefecte de policia de Pisa de juliol de 1902 dirigit al Ministeri de l'Interior informava que en els anys anteriors havia patit condemnes per diversos motius (robatori, extorsió, manifestacions sedicioses, violacions a amonestacions i a vigilàncies, ús d'armes prohibides, difamació, etc.) i que estava sotmès a vigilància especial. En 1906 publicà Relazione di viaggio da Roma al Polo Nord (1902-1903-1904-1905). Commedia umana Jesse Brandani i en 1907 Discorso fatto dal globe-trotter ex garibaldino Iesse Brandani il 14 luglio 1907 nella grande corte del Palazzo degli Invalidi a Parigi per il centenario di Garibaldi. En 1908 publicà En route corse New York-Paris in automobile. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà intervencionista i, malgrat les nombroses declaracions i cartes al ministre de l'Interior on afirmava ser un súbdit fidel dedicat a la pàtria i a l'ordre nacional, les autoritats el continuaren vigilant assíduament fins a la resta de sa vida. En 1914 publicà Conferenza popolare tenuta dal signor Brandani Jesse (globe-trotter) nella sala dell'Unione Italiana a Parigi il 4 ottobre 1914. En 1915 intentà, sense èxit per mor de la seva salut, allistar-se a l'exèrcit francès. En 1917 va fer una breu estada a Itàlia, on, ja vidu, es tornà a casar per segona vegada. En 1918 el troben fent una gira de contacontes arreu e França amb cançons patriòtiques i de lloança a la victòria aliada.En 1929 va ser esborrat del registre de subversius. Vidu de Conception Chellé, es casà amb Françoise Regini. Jesse Brandani va morir el 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 de maig– de 1938 a l'Hospital de Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). 

Jesse Brandani (1851-1938)

***

Notícia de l'absolució de Claude Corget apareguda en el diari parisenc La Petite République del 28 de juliol de 1883

- Claude Corget: El 22 de febrer de 1852 neix a Beaulieu (Riorges, Forez, Arpitània) l'anarquista Claude Corget –el llinatge també citat erròniament Claude Gorget o Corgeret. Era fill de Pierre Corget, vinyataire, i de Claudine Gouttebaron, domèstica. Es guanyava la vida treballant de jardiner a Roanne (Forez, Arpitània). El març de 1883 la policia el buscava per detenir-lo per haver rebut a Roanne un paquet d'exemplars del fullet antimilitarista À l'Armée, sembla que publicat en 1880 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), expedit per Émile Pouget des de París (França), però havia fugit de la ciutat després de ser interrogat. Jutjat en rebel·lia, el 23 de juny de 1883 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a dos anys de presó i a 300 francs de multa –en aquest mateix judici van ser jutjats Henri Enfroy, Marie Lacrois (Bouillet), Eugène Mareuil, Marie Martinet, Louise Michel, Jacques Moreau (Gareau), Émile Pouget i Léon Thiéry per «pillatge» de fleques durant la manifestació del 9 de març anterior dels desocupats de París. Detingut posteriorment, en la revisió del seu judici a l'Audiència del Sena, el 27 de juliol de 1883, en va ser absolt. Casat amb Marguerite Chabry, tingué al menys un fill, Claude Corget. Al final de sa vida treballà de xofer i vivia al número 13 del Quai du Bassin de Roanne. Claude Corget va morir l'11 de febrer de 1900 al Centre Hospitalari de Roanne (Forez, Arpitània).

***

Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de gener de 1895

- Domenico Borghesani: El 22 de febrer de 1858 neix a Roncoferraro (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Domenico Borghesani. Sos pares es deien Domenico Borghesani i Rosa Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del Consolat Obrer i president de l'Associació d'Obrers Paletes de Màntua, considerada per les autoritats com a subversiva. En ocasió del V Congrés de la Confederació Obrera de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de gener de 1885 a Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la Comissió Directiva formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli, constituí la majoria obrera enfrontada a la tendència democraticoreformista. En el VI Congrés de la COL –II Congrés del Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del subcomitè del POI i l'exponent més influent del comitè organitzador, presidint una sessió i participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs i altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos en sectors i reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions de treball als camps. Després de la dissolució del POI el juliol de 1886, promogué la reorganització del Partit i topà amb l'obra de Sartori, qui, excarcerat després del procés de Venècia (Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa coneguda com «La Boje», estava constituint la seva pròpia organització. El 15 d'agost de 1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia), participà en la fundació de la Federació Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del socialisme de Màntua entre «evolucionistes» i «revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi, creà el Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle Socialista Obrer, l'objectiu del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua, és preparar els pagesos per a un «general i sagnant aixecament contra els terratinents», ben ajudats pel seu òrgan d'expressió L'Amico del Popolo, que només va poder treure tres números en 1888. Repetidament processat per delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat. En 1894 va ser proposat perquè se li assignés domicili obligat. Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi, Riccardo i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano, Luigi Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser enviat a les illes Tremiti, però arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser traslladat poc després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius de salut, va ser posat en llibertat condicional i sotmès a «vigilància especial» fins a finals d'aquell any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a començament de 1900 va promoure la constitució de la Federació Provincial de la Lliga dels Paletes i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de la qual va ser nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís minvà. Amb l'esclat de la Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment anarquista i antimilitarista. Durant la postguerra va ser considerat perillós per les autoritats, sobretot per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser admès en un hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser considerat perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el 9 de juny de 1929 a Màntua (Llombardia, Itàlia).

***

Hugo Ball recitant un dels seus poemes

- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora –en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per –Hausmann i Schwitters a partir de 1918–, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). També és conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra –Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)– i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

Juan Gallego Crespo, sa companya Eustaquia Santisteban Molina i dos infants de la parella (Úbeda, 1914)

- Juan Gallego Crespo: El 22 de febrer de 1886 neix a Torreperogil (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan José Gallego Crespo. Sos pares es deien Antonio Gallego Soto i Antonia Crespo Nieva. Entrà a formar part del moviment llibertari des de la joventut i es va titular com a practicant de medicina i cirurgia. En 1910 envià diners des de Barcelona (Catalunya) a Tierra y Libertad. Durant la dècada dels deu es desplaçà per Andalusia (Còrdova, Jaén i Sevilla), residint a Castro, on l'agost de 1911 intervingué en una vetllada amb José Sánchez Rosa, a Úbeda, a Cañete, etc. En 1911 s'establí a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), amb la intenció de fundar una escola racionalista, però hagué de fugir acusat de repartir propaganda antimilitarista a les casernes. El setembre de 1911 va ser detingut durant una vaga general. Aquest mateix any va tenir un fill (Julio Amor) amb Eustaquia Santisteban Molina, amb qui visqué en unió lliure i amb qui tingué set infants més (Acracio, Aurora, Camelia, Helios, Justo, Palmira i Rosa). En 1912 va fer un míting amb el socialista Juan Palomino Olaya en suport dels presos polítics i participà en la fundació, amb Francisco González Sola i José Sánchez Rosa, de l'Ateneu Sindicalista de Sevilla. En 1913 s'establí a Còrdova, on visqué de la fotografia al taller de Francisco González Sola, participant en les activitats del Centre Obrer, on va fer conferències, formant part del grup anarquista «Los Iconoclastas» i fent mítings. En 1915 va fer una gira propagandística arreu de Còrdova i, com a vocal de la Lliga Antigermanòfila de Sevilla, defensà la causa aliada en la Gran Guerra. En 1916 representà els sabaters en reunions amb els socialistes a Sevilla i projectà, sense èxit, treure un periòdic (Tiempos Nuevos) a Sevilla. En 1918 fundà i dirigí a Sevilla Acción Solidaria, a més de fer conferències. El maig de 1918 representà el Sindicat d'Oficis Diversos en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Andalusia. També en 1918 participà en la Gira de Propaganda Nacional, amb Salvador Seguí Rubinat i Sebastián Oliva Jiménez, per Andalusia occidental, a més de fixar la seva residència a la zona del llevant peninsular i assistint al Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) a València (València, País Valencià). En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En representació de la Confederació Regional de Llevant i d'alguns sindicats, com ara «L'Obrer Instructor» de Soneixa (Alt Palància, País Valencià), va assistir entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. El 15 de desembre de 1919 va ser jutjat en consell de guerra a València per «injúries a un institut armat». El maig de 1920 intervingué en el gran míting madrileny pro presos. El 31 de març de 1921 va ser jutjat en consell de guerra a València, juntament amb 16 companys, per «injúries a l'exèrcit» i el setembre de 1921 encara romania empresonat. El juny de 1922 assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT. L'1 de setembre de 1923 participà, en representació de la CNT, a Bilbao (Biscaia, País Basc) en un míting unitari amb socialistes i comunistes. Seguidor de la tendència Urales-Montseny, entre 1924 i 1935 col·laborà molt en La Revista Blanca. En 1925 participà des de Madrid en la subscripció per als presos promoguda per La Revista Blanca. El juliol de 1927 assistí a la clandestina conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1929 residia a Madrid i el 17 d'agost de 1930 participà, com a membre de la Comissió Pro Amnistia, en un míting a favor d'aquesta al Centre de la Federació Tabaquera, on assistiren nombroses cigarreres madrilenyes. L'abril de 1931 va ser proposat per el periòdic barcelonès El Luchador, juntament amb José Alberola Navarro, com a candidat per a participar en la gira propagandística arreu de la Península que havia de fer la Federació de Grups Anarquistes. El 24 d'abril de 1931 participà en la creació del Sindicat Únic del Ram de Sanitat de Madrid de la CNT del qual va ser nomenat vocal. L'1 de maig de 1931, representà la CNT de Madrid, en un gran míting que se celebrà a la Plaça de Toros de València i aquella mateixa nit va fer la conferència «El sindicalismo, como instrumento de lucha» al local de La Marítima Terrestre d'aquella ciutat, conferència que repetí dos dies després al Cine Alhambra de les Drassanes del Grau de València. Aquell mateix mes participà a Madrid en el míting de clausura de la Conferència de la FAI. L'11 d'octubre de 1931 participà, amb Mauro Bajatierra Morán, Eduardo Barriobero Herrán, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Alberto Ghiraldo, en un míting en memòria de Francesc Ferrer Guàrdia al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 18 d'octubre de 1931 participà, amb Santos Bejarano Merino, Feliciano Benito Anaya, Serafín González Inestal, Teodoro Mora Pariente i Pablo María Yusti, en un míting d'afirmació sindical al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat pel Sindicat de la Construcció de la CNT. El 29 de novembre de 1931, en nom de l'ADS, participà en un míting en homenatge de Francesc Pi i Margall organitzat pels republicans federalistes, on parlà sobre les relacions entre federalisme i anarquisme. En 1931 publicà el relat La aurora en «La Novela Ideal» de La Revista Blanca –aquesta novel·leta que va ser reeditada en 2009 pel seu nét Rafael Enrique González Gallego. Durant els anys republicans participà activament en mítings, com ara en 1932, on representà el Comitè Nacional Pro Presos, a València, o l'abril d'aquell any en un acte a Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 7 d'abril de 1932 va fer la conferència «Las pasiones humanas» al Sindicat Únic de Gas, Aigua i Electricitat de Madrid. En 1933 participà en les activitats de l'Ateneu de Practicants de Madrid. En 1935 fou membre de la redacció d'Ética. Durant la guerra civil va fer mítings i conferències, com ara la de setembre de 1936 a Madrid, el 27 de setembre de 1936 al Teatre Municipal de Castelló, el míting organitzat per Fragua Social d'octubre de 1936, l'organitzat pel Comitè Regional del Centre de la FAI en 1937 a València, i a altres poblacions (València, Alcanyís, Castelló, Xest, Sagunt, etc.). Prestà el seus serveis a Institut del Càncer de Madrid i durant la guerra fou practicant en el Serveis Mòbils d'Epidemiologia, així com en la Subsecretaria de Sanitat de Madrid, València i Barcelona del Comitè Nacional de la CNT. També fou vocal de la CNT en el Ministeri del Treball. En 1937 sortí el seu l'assaig Síntesis de la Acció Sanitaria del Centro, editat en el llibre de diversos autors De julio a julio. Un año de lucha, que arreplegava els treballs publicats en el número extraordinari de Fragua Social del 19 de juliol de 1937. En 1938 representà la CNT en reunions dels comitès del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El maig de 1938 va ser nomenat secretari de la Secció de Cultura i Sanitat en el Consell del Treball i el 25 de juliol d'aquell any va ser nomenat vocal de la representació obrera en la Comissió Permanent del Consell del Treball. L'octubre de 1938 assistí al Ple de Regionals de Barcelona, on va fer costat el Comitè Nacional encapçalat per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), durament criticat per la delegació catalana. El desembre de 1938 va anar, amb Emilio Maldonado Vita, com a membre del Comitè Nacional de la CNT, a Menorca en missió orgànica per a organitzar el Congrés Regional del Treball de Balears. També fou delegat de la Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT i ocupà la secretaria del Comitè Regional del Centre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí fugir-ne i arribar a França. El febrer de 1939 formà part del Consell General de l'MLE a París i aquest any s'establí a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). Durant l'Ocupació, aconseguí embarcar a Marsella (Provença, Occitània) a bord del vapor Nyassa cap a Mèxic, arribant el 22 de maig de 1942 al port de Veracruz, juntament amb sa companya i ses filles Camelia, Rosa i Palmira. En 1945, després de la ruptura interna confederal, encapçalà la Delegació de la CNT i en 1946 defensà les tesis de la CNT de l'Interior i també en 1947, des de l'«Agrupació de CNT» mexicana, es mostrà partidari de les posicions «col·laboracionistes». L'11 d'octubre de 1955 fou un dels signants de la carta dirigida al secretari general de l'ONU on es sol·licitava la no acceptació de l'Espanya franquista com a membre d'aquesta organització. El novembre de 1956 va fer una conferència a Mèxic. En 1966 col·laborà en la premsa de l'«Agrupació de Militants de la CNT». Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions, com ara Acción Libertaria, Boletín de l'Agrupació de Militante de CNT, ¡Desperdad!, España Libre, España Nueva, Estudios Sociales, Fragua Social, Fructidor, Generación Consciente, Liberación, El Luchador, Luz y Fuerza, Nosotros, Nueva Senda, El Porvenir del Obrero, Proa, Prometeo, Redención, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Vanguardia de Peones, La Voz del Campesino, La Voz Libertaria, etc. Al final de sa vida realitzà un fugaç viatge a Espanya. Juan Gallego Crespo va morir el 14 d'abril de 1974 a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteón Jardines del Recuerdo de Tlalnepantla de Baz (Mèxic, Mèxic).

Juan Gallego Crespo (1886-1974)

***

Giuseppe Peretti

- Giuseppe Peretti: El 22 de febrer de 1887 neix a Bellinzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Peretti. Sos pares es deien Pietro Peretti i Maria Ghiringhelli. D'antuvi ferroviari, després passà a ser cap del Departament de Pintura dels Ferrocarrils Federals Suïssos (FFS) de Bellinzona. En 1903 ja portava una intensa activitat propagandística anarquista i sindical. En aquesta època conegué Benito Mussolini, aleshores per Suïssa. En 1912 ja estava fitxat com a «anarquista». Subscrit al quinzenal anarquista Il Risveglio Socialista de Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué personalment Luigi Bertoni i fou un dels organitzadors de les seves gires propagandístiques. En 1914 signà en suport de la vaga de paletes i de treballadors no qualificats de Ginebra. En 1918 fou un dels animadors del «Comitè Promotor d'Agitació Pro Luigi Bertoni i companys», aleshores empresonat des de feia temps a Zuric (Zuric, Suïssa). Una manifestació fixada pel 3 de novembre de 1918 a Bellinzona d'aquest comitè va ser suspesa pel Consell Estatal suís per mesures profilàctiques (grip espanyola). En aquesta època era assidu de la Casa del Poble de Bellinzona. El setembre de 1922 ajudà Errico Malatesta a passar a Suïssa per a participar en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa), convocat per celebrat el cinquantè aniversari de la Internacional antiautoritària. Amb l'arribada del feixisme, destacà com a enllaç amb el moviment anarquista italià, creant amb altres militants a Bellinzona una xarxa d'evasió. Destacat alpinista, ajudà nombrosos antifeixistes a sortir d'Itàlia, ja fos travessant les muntanyes a peu o amb documentació falsa amb tren. Els exiliats (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.) van ser acollits als domicilis d'Antonio Gagliardi i de Giuseppe Bonaria i sa companya Antonieta Griffith, després aquests eren enviats a Luigi Bertoni i Carlo Frigerio a Ginebra, o a altres companys de Zuric, i d'allà cap a França. En aquests anys tingué un estret contacte amb Camillo Berneri. En 1927, amb documentació falsa, Bianca Sbriccoli, companya de Luigi Fabbri, pogué passar la frontera sota el nom de Maria Lepori, fent-se passar per la dona de Giuseppe Peretti –aquest mateix sistema va ser emprar en repetides ocasions per passar antifeixistes a Suïssa. Entre 1926 i 1928 portà periòdicament a Milà (Llombardia, Itàlia) fons per a ser distribuïts entre les famílies de les víctimes polítiques. Pietro Costa era el cap de la xarxa anarquista de Milà. Aquestes anades i tornades seves van ser interceptades per la policia italiana i el 26 de gener de 1929 va ser detingut per primer cop a Milà després d'entrevistar-se amb Pietro Costa, però va ser posat en llibertar immediatament per manca de proves. Després marxà cap a París (França), juntament amb Giuseppe Bonaria, per fer contactes amb el moviment anarquista francès. Durant la nit de l'11 de maig de 1929 va ser detingut amb Pietro Costa a la frontera de Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia) amb possessió de més de dues mil lires en valors nacionals i estrangers, a més de passaports falsos. En els interrogatoris, que duraren més de 10 dies, va negar tots els càrrecs, justificant els seus freqüents viatges (Como, Lucino, Milà, etc.) per raons personals; acarat amb Pietro Costa a Roma, hagué d'admetre que va portar diners a Itàlia a nom d'Antonio Gagliardi primer i després a nom de la seva vídua Rosalia Fagandini per ajudar les famílies dels presos. Processat pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, juntament amb altres companys (Romeo Asara, Gino Bibbi, Umberto Biscardo, Guglielmo Cimoso, Pietro Costa, Domenico Guadagnini, Angelo Rognoni i Ermenegilda Villa), sota l'acusació de «reconstitució del Partit Anarquista» –en realitat la Unió Anarquista Italiana (UAI)–, de propaganda anarquista i de suport al «Socors Roig» –en realitat el «Comitè Pro Víctimes Polítiques». Aquest afer va desencadenar una gran campanya al seu favor a Suïssa engegada pel periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico i es creà un comitè al seu favor a Ticino. El 26 de maig de 1929 es va fer el primer míting a la Plaça del Teatre de Bellinzona, amb una presència de 500 persones, on van prendre la paraula els socialistes Giuseppe Biaggio i Pietro Pellegrini i l'anarquista Luigi Bertoni, i el 9 de juny de 1929 una segona concentració, convocada dels Joves Socialistes i el Grup Anarquista, amb la participació d'unes 1.500 persones. El 30 de novembre de 1929 va ser condemnat pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit per Guido Cristini, a dos anys de reclusió i a tres de vigilància especial. Pressionat per la campanya de suport, el conseller federal Giuseppe Motta, ministre d'Assumptes Exteriors de la Confederació Helvètica, intervingué davant les autoritats italianes. El 10 de març de 1930 Giuseppe Peretti presentà personalment una sol·licitud d'indult i el 5 de juny d'aquell any obtingué una remissió condicional de la pena que li quedava, sortint el 8 de juny de la presó de Finale Ligure (Ligúria, Itàlia), després de purgar un any i 26 dies de reclusió. De bell nou a Suïssa, continuà militant activament en el moviment anarquista de Bellinzona. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindical Il Ferroviari, sobretot amb articles contra la religió i anticlericals. Mantingué estret contacte amb els seus amics anarquistes suïssos i a l'estranger (Giovanna Berneri, Ugo Fedeli, Tommasso Serra, Randolfo Vella, etc.). En 1933 es casà amb Antonieta Griffith, vídua de Giuseppe Bonaria. Giuseppe Peretti va morir el 18 de setembre de 1966 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i va ser incinerat a Lugano (Ticino), amb una intervenció de Carlo Vanza.

***

Convocatòria d'una conferència d'Henri Beugnot apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 21 de febrer de 1915

- Henri Beugnot: El 22 de febrer de 1894 neix al V Districte de París (França) l'anarquista Henri Beugnot. Era fill d'Hippolyte Alfred Beugnot, gerent d'immoble, i de Marie Émilie Pillaud. Es guanyava la vida treballant de mestre públic. En 1914 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «anquilosi del genoll esquerre», estatuts que mantingué en les posteriors revisions militars. En aquesta època vivia al número 4 del bulevard Bourdon de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Com a membre del grup anarcoindividualista «Ghilde "Les Forgerons"» (Guilda "Els Forjadors"), que tenia el seu local al número 17 del carrer Édouard-Manet del XIII Districte de París, llegí poesies al seu local i va fer conferències, com ara «La volonté chez la femme», el 21 de febrer de 1915, i «L'hyno-magnétisme dans la pédagogie, la philosophie et les arts», l'11 d'abril d'aquell any. El 27 de desembre de 1917 es casà al IV Districte de París amb la pelletera parisenca Rachel Landès. En aquesta època vivia amb sa mare al número 26 del carrer Halles del I Districte de París. Henri Beugnot va morir el 25 de juny de 1981 a Montfermeil (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 de febrer

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Père Peinard

- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.

***

Full volant de convocatòria de l'acte

- Míting contra la guerra de Líbia: El 21 de febrer de 1913 se celebra a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) un míting de protesta contra la repressió desencadenada arran de la guerra de Líbia i la política del govern italià de Pietro Badoglio arran de les repercussions de la guerra italoturca. L'acte, on pogué parlar tothom que ho volgués, va ser organitzat pel grup editor del periòdic anarquista Il Risveglio i hi parlà Luigi Bertoni, entre altres oradors.

***

Capçalera del primer número d'Acción Directa

- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de 1914 surt a Cartagena (Múrcia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acción Directa. Semanario sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot i el sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al número 26 va ser administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per número, patí dificultats econòmiques i la seva redacció va ser escorcollada per la policia. Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez, Francisco Cueto Asensio, Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco Flores, José Gallart, V. García, Juan Antonio Gracía Villena, María Giménez, César Guillén, Carlos Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde, etc. Se'n publicaren 41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.

***

Ofrena floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat

- Atemptats a Baviera: El 21 de febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner, impulsor de la Revolució de Baviera i president de la República de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera, Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de la Societat Thule –agrupació secreta d'extrema dreta que estudiava la història i la mitologia germànica i que serà una de les bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany– que amb aquesta acció pretenia rentar la «taca» racial davant els seus camarades. A partir d'aquest fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser quan es va assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar contra Erhard Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i aleshores Ministre de l'Interior, deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la població, Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de la República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista Erich Muhsam, decreta la vaga general i l'Estat de setge.

***

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948)

- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR –encara que la idea venia de 1944– i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE –es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) –que guerrillers comunistes es van atribuir– i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta «Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.

***

Cartell del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948)

- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de «potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.

II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (21-24 de febrer de 1948)

***

Motí de la COPEL

- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.

Naixements

Lois Waisbrooker a la porta de la seva nova casa a la Colònia Home (1902)

- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull & Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).

***

Notícia del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 6 de juny de 1883

- Eugène Mareuil: El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay (Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater anarquista Eugène Mareuil. El 9 de març de 1883 participà en una manifestació de desocupats, convocada per la Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de París (França). Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una bandera negra i secundada per Émile Pouget, encapçalà la gentada. La manifestació, de més de sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine i pel camí tres fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o plom». Els manifestant van ser dispersats per la policia a la plaça Maubert i Émile Pouget i Eugène Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els assalts; Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes després. Entre el 21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant l'Audiència del Sena i l'acusació el presentà com un dels «lloctinents» de Louise Michel durant la manifestació dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos grups d'acusats: un grup imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel, Émile Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver rebut els paquets del fullet antimilitarista À l'Armée, enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry, absent en el procés; Jacques Moreu, també conegut com Gareau; Paul Martinet; Henri Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici quedà clar que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable destinatari del paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó i 10 anys de vigilància; Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó; Léon Thiéry i Clude Gorget, en absència, a dos anys de presó i 300 francs de multa; i tota la resta, entre ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885 col·laborà en Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou l'impressor-gerent de Le Tire-Pied. Organe internationale, théorique et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquesta època vivia al número 18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Carlo Carraglia (13 de març de 1894)

- Carlo Carraglia: El 21 de febrer –algunes fonts policíaques citen el 26 de febrer– de 1855 neix a Noceto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i «home de lletres» Carlo Carraglia, també conegut com Charles Carraglia. Sos pares es deien Francesco Carraglia i Amalia Belleti. El 31 de març de 1892 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes estrangers de la policia francesa. En aquesta època vivia en el número 98 del bulevard de la Gare del XIII Districte de París (França). Arran d'una resolució del 29 d'abril de 1892 del consell de ministres francesos, on es va decidir expulsar els anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs) més implicats en el moviment llibertari parisenc, l'endemà, 30 d'abril de 1892, diversos comissaris de policia es presentaren als domicilis de 32 anarquistes estrangers, Carlo Carraglia entre ells, amb una ordre d'expulsió. El 13 de març de 1894 va ser detingut i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de març d'aquell any va ser posat en llibertat, però el 6 d'abril de 1894 va ser expulsat del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Carlo Carraglia (1855-?)

***

Foto policíaca de Friedrich Handrock (2 de març de 1894)

- Friedrich Handrock: El 21 de febrer de 1860 neix a Lyck (Allenstein, Prússia, Confederació Germànica; actualment Ełk, Vàrmia i Masúria, Polònia) l'anarquista Friedrich Wilhem Handrock, també conegut com Frédéric Handrock. Casat amb dos infants, treballava de daurador en fusta a la fàbrica de bastonets «Société Française», al número 81 del carrer Claude-Decaen de París (França). Membre del Sindicat de Dauradors Químics, el 20 de febrer de 1893 parlà en una reunió d'aquest sindicat, celebrada a la Sala Bondy de la Borsa del Treball de París, i la seva intervenció hagué de ser traduïda. El 2 de març de 1894 va ser detingut a París, juntament amb altres 21 persones, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i el seu domicili, al número 75 del carrer Claude-Decaen, on vivia des de feia sis anys, va ser escorcollat per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia. Aquest mateix dia va ser fitxat com «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Félix Brunet (7 de juliol de 1894)

- Félix Brunet: El 21 de febrer de 1873 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Félix Brunet, conegut com Poussier. Sos pares es deien Gustave Jacques Brunet, mecànic, i Antoinette Joséphine Muller, passamanera. Es guanyava la vida com a pintor de vehicles. El 10 d'agost de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit mesos de presó per «robatori i temptativa de robatori» i el 26 de desembre d'aquell any figurava en el registre d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 5 de juliol de 1894 va ser detingut, al seu domicili, al número 4 del carrer Arago de Puteaux (Illa de França, França), sota l'acusació d'«afiliació a societat anarquista» i va ser fitxat dos dies després com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia. A causa dels seus antecedents penals, el 27 de novembre de 1894 va ser destinat al V Batalló d'Infanteria Lleuger d'Àfrica i fins al 20 de desembre de 1897 passà per diverses unitats militars fent les campanyes de Algèria i de Tunísia. Va ser implicat en el cas del grup de desvalisadors anarquistes al voltant d'Émile Spannagel. El 17 de juny de 1895 comparegué al judici, celebrat a l'Audiència del Sena, vestit de militar, i va ser un dels nou implicats, dels 23 acusats, que van ser absolts, mentre Charles Pietri i Émile Spannagel van ser condemnats a dures penes de treballs forçats. Malgrat tot, no va ser posat en llibertat i fou traslladat a Versalles (Illa de França, França) a l'espera d'un procés on estava acusat de la mort d'un joquei de Maisons-Laffitte (Illa de França, França). El 22 de setembre de 1904 es casà al XVII Districte de París amb la jornalera Anna Molière. En aquesta època vivia al número 83 del carrer Courcelles. En 1907 vivia a Levallois-Perret (Illa de França, França) i en 1913 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Entre el 14 d'agost de 1914 i el 16 de juliol de 1919 va fer la campanya militar contra Alemanya en diferents unitats militars. El 16 de juliol de 1919 va ser destinat per a fer feina a la Maison Blum de Suresnes (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Félix Brunet (1873-?)

***

Emilio Martins Costa

- Emílio Costa: El 21 de febrer de 1877 neix a São Lourenço (Portalegre, Alentejo, Portugal) l'escriptor, professor, pedagog, maçó i propagandista anarquista i anarcosindicalista Emílio Martins Costa, que va fer servir diversos pseudònims (Demétrio, Jorge Pires, etc.). Fill d'una família burgesa de petits industrials de caire liberal, sos pares es deien Boaventura Costa i Angélica Martins Costa. Després de fer els estudis a l'institut local, en 1896 s'establí a Lisboa (Portugal) per a estudiar a l'Institut Industrial, on es va matricular al Curs Superior de Lletres. En aquests anys d'estudiant va ser quan entrà en contacte amb els moviments socials, republicans i intel·lectuals. La seva primera col·laboració en premsa fou al periòdic A Rua, on signà sota el pseudònim Jorge Pires, i amb José Duro fundà el periòdic A Faísca. En 1897 signà el «Manifest Acadèmic Republicà» i participà en la fundació del Centre Acadèmic Republicà, ambdues propostes relacionades amb la Maçoneria Acadèmica. Quan encara era estudiant entrà a formar part, amb Artur Augusto Duarte da Luz de Almeida (Luz de Almeida), de la Maçoneria Acadèmica i en la Carbonària Portuguesa, organització secreta vinculada a la francmaçoneria republicana. El 19 de juliol de 1900 va ser iniciat en la Lògia Núm. 214 («Montanha») de Lisboa, sota el nom simbòlic de Viriato, on va assolir el grau de mestre. Fou un dels fundadors del diari O Amigo do Povo (1901-1903), on sota el pseudònim Demétrio defensà les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En aquesta època participà en la creació de la Federació Socialista Lliure (FSL) i s'incorporà en la direcció del «Teatro Livre». Sense acabar els estudis, entre 1903 i 1909 es dedicà a viatjar arreu d'Europa (Bèlgica, França i Suïssa). Entre 1903 i 1907 estudià sociologia a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Nova de Brussel·les (Bèlgica), on conegué Faria de Vasconcelos i fou deixeble d'Élisée Reclus. A començament de 1906 es casà amb la belga Valentina Harmon, amb qui va tenir un fill, David, el qual va morir el 5 de juliol de 1910. A París (França), entre 1908 i 1909, va ser secretari personal del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, participant en la creació de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància i en tornar a Portugal engegà la secció lusitana d'aquesta organització (Liga Internacional para a Educação Racional da Infância de Portugal). En aquesta estada parisenca col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Les Temps Nouveaux, La Révolution, etc.) i posteriorment, quan esclatà la Gran Guerra, va fer costat les posicions de Jean Grave i de Piotr Kropotkin contra l'hegemonia i el militarisme alemanys, tot defensant la causa aliada. A França s'integrà en els cercles de sindicalisme revolucionari i anarcosindicalista. Després del seu periple europeu i de bell nou a Portugal, entrà a formar part del grup de divulgació anarcosindicalista «Germinal» i participà en la propaganda antimonàrquica, col·laborant en el periòdic republicà de Portalegre Intransigente. També entrà a formar part del grup d'educació anarquista editor del periòdic A Era Nova de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Arran del triomf de la República portuguesa, a partir de l'1 de febrer de 1911 va ser nomenat agregat de legació de l'Ambaixada portuguesa a Berna (Berna, Suïssa) i secretari particular de l'ambaixador Guerra Junqueiro, però, després de la repressió desencadenada el març de 1911 contra uns treballadors de Setúbal (Setúbal, Portugal), va renunciar l'11 d'abril de 1911 i retornà a Portugal. En aquesta època s'integrà en la redacció del periòdic A Capital i posteriorment en O Século. Divorciat de Valentina Harmon, es casà amb la mestra del Liceu Passos Manuel, Maria Luísa Palma Lamy, amb qui va tenir dos infants (Adriana i Jaime). El 31 de desembre de 1911 en la inauguració de la Casa Sindical de Lisboa va fer la conferència Acção directa e acção legal, que l'any següent es va editar en fullet. En aquesta època, a més d'incorporar-se en la redacció d'Intransigente, començà la seva carrera docent. Entre 1911 i 1913 va fer classes al Liceu Mouzinho da Silveira, a la Portalegre, i entre 1915 i 1919 al Liceu Passos Manuel de Lisboa. Entre 1919 i 1921 ensenyà al Col·legi Estoril. La seva faceta de professor també es va desenvolupar a l'Escola Comercial Ferreira Borges, a l'Escola-Oficina Núm. 1 i a l'Escola Acadèmica. En 1921 fou un dels fundadors de la Universitat Popular Portuguesa i aquest mateix any participà en el Congrés Nacional d'Educació Popular, on va presentar la ponència «Os factores dinâmicos da educação em todos os seus aspectos, e especialmente no ético». En 1925 intervingué en el II Congrés de l'Associació de Professors de Portugal i ens va incorporar a l'Institut d'Orientació Professional, dirigit per Faria de Vasconcelos, on va romandre fins a la seva jubilació en 1947. Aquesta tasca pedagògica es va veure reforçada per la publicació de treballs sobre temes educatius que va escriure per a diverses publicacions periòdiques (Ámanhã, O Asenalista, Atlântida, A Batalha, A Conquista do Pão, Cultura Popular, Educação, Educação Social, Germinal, A Greve, Lúmen, A Luta, Novaj Horisontaj, A Pátria, O Primeiro de Janeiro, Renovação, República, Seara Nova, A Semana, A Sementeira, Terra Livre, A Voz do Operário, etc.) i en nombroses conferències sobre política i metodologia docents. Va traduir textos de destacats anarquistes, com ara Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Hubert Lagardelle o Émile Pouget. Fou autor de diferents obres, com ara É preciso a República? (1903), A magna questão (1912), Ilusões políticas (1913), As mulheres e o feminismo (1928), Karl Marx (1930), Jean Jaurès (1931), Sindicalismo independente (1931), Élisée Reclus. Uma figura moral (1933), Ascensão, poderio e decadência da burguesia (1939 i 1946), Aspetos sociais da orientação profissional (1942) i Filosofia Caseira. Pedagogias, educações, políticas e outras curiosidades (1947), entre d'altres. Allunyat progressivament de l'anarquisme, en els seus últims anys s'oposà amb vigor a l'«Estado Novo». Emílio Costa va morir el 17 de juliol –algunes fonts citen el 17 de febrer– de 1952 a Mercês (Lisboa, Portugal) a conseqüència d'un atac cardiovascular patit dos dies abans. Des de 1980 una plaça del seu poble natal porta el seu nom.

Emílio Costa (1877-1952)

***

Sguardo Corucci

- Sguardo Corucci: El 21 de febrer de 1889 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el barber anarquista Sguardo Corucci, més conegut com Osvaldo. Sos pares es deien Abdenago Corucci i Gemma Chelini. Entre 1910 i 1911 formà part, amb son germà Ateo Corucci, del grup juvenil anarquista «L'Avvenire», que actuava al barri de Porta al carrer pisà de Piagge. El 24 d'octubre de 1910 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'Exèrcit». Participà en la fundació del setmanal L'Avvenire Anarchico. Periodico settimanale di propaganda, di critica e di battaglia i en 1912 en va ser nomenat gerent responsable. Entre 1914 i 1919 es traslladà, per motius laborals, a Seravezza (Versilia, Toscana, Itàlia), on continuà amb la seva professió de barber. L'octubre de 1914 patí una nova condemna de tres mesos de reclusió per «manifestació sediciosa». En 1921 s'exilià clandestinament a França amb sa família. Durant els anys trenta continuà amb la seva militància anarquista i fou vigilat constantment per les autoritats consulars italianes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de març de 1918)

- Isidre Bartolí Llorach: El 21 de febrer de 1896 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Isidre Pau Magí Bartolí Llorach. Sos pares es deien Antoni Bartolí Vives, llaurador, i Antònia Llorach Genovès. Sembla que fugint del servei militar, el 4 de gener de 1918 emigrà des de Reus a França i d'antuvi va fer feina d'obrer agrícola a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) i posteriorment de cuiner a l'Hôtel du Lion d'Or de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 5 de març de 1918 va ser fitxat a Perpinyà com a «anarquista militant, considerat perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà major Josep Bartolí Llorach també fou un destacat militant anarcosindicalista.

***

Stefano Vatteroni [IISH]

- Stefano Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza de Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Sos pares es deien Carlo Vatteroni i Elisa Lazzi. Estanyer i llauner de professió, milità en el moviment anarquista des de l'adolescència. Participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de Benito Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes locals, s'instal·là a Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i participà en la propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat comès l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la infància, contra Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i acusat de «complicitat en atemptat, possessió d'armes i ferides a persones». En realitat el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en l'organització, establint un mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el cotxe del Duce, com en el finançament, ja que arribà a vendre un terreny que pertanyia a sa mare a Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11 de juny de 1927 va ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18 anys i nou mesos de presó i a tres anys de vigilància especial, purgant la pena a diferents presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932), Pallanza, Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers anys els passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan havia de ser alliberat a resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser novament condemnat el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a cinc anys de confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser condemnat a un any de presó per haver-se negat a fer la salutació feixista. A Tremiti conegué Jolanda Setti, que havia vingut a visitar son germà també confinat i la qual esdevingué sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de Ponça on restà fins al 1939, quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb l'expiració de la seva pena, considerat particularment perillós, va ser traslladat a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata, Itàlia), on romangué fins la caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores organitzà un grup de partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a participar en l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial, s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment a Carrara. Col·laborador d'Umanità Nova, fou l'autor de la necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta. Participà, amb Alberto Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en la gestió de les colònies llibertàries «Gino Lucetti» i «Maria Luisa Berneri». Militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la Federació Anarquista Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els de Carrara (setembre de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa (febrer de 1948), Liorna (maig de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el 3 de gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al Cementiri Municipal de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto Meschi.

Stefano Vatteroni (1897-1965)

***

Felisa de Castro San Pedro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla Mouchina (Bordeus, 1943)

- Felisa de Castro San Pedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro San Pedro –algunas fuentes citan erròniament el segon llinatge com Sampedro. Era filla de Grimaldo de Castro Ramos, llaurador, i de Flora San Pedro Bratos. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris –Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra– amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro San Pedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela)..

***

Necrològica d'Emilio Longas Costo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1980

- Emilio Longas Costo: El 21 de febrer de 1898 –el 22 de febrer, segons el certificat de defunció– neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Emilio Longas Costo –el segon llinatge moltes vegades citat erròniament de diferents maneres (Castro, Costa, Cotó, etc.). Sos pares es deien Gaudencio Longas i Francisca Costo. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Teresa Andreu Radua. Emilio Longas Costo va morir el 26 de juliol de 1978 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de Louise Michel: El 20 de febrer de 1883 se celebra a la Salle des Folies-Montrouge del XIV Districte de París (França) un míting públic de la destacada militant anarquista Louise Michel. L'acte, organitzat pel grup «La Vengeance Anarchiste» del XX Districte de París, tingué com a tema la repressió desencadenada arran de l'anomenat «Procés dels 66» jutjat pel Tribunal Correccional de Lió (Arpitània). A l'acte, al qual assistiren uns cinc-centes persones i en el qual hi hagué aldarulls a la porta d'entrada, parlaren a més de Louise Michel diversos anarquistes. El grup «La Vengeance Anarchiste» edità posteriorment, el 6 de març i l'1 d'abril de 1883, dos números d'un periòdic del mateix nom.

***

Membres de la Colònia Cecília

- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil: El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.

***

Revolta de les subsistències

- Revolta de les subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata un fort moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca de subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies abans. La revolta es va centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina) d'Inca. El moviment de protesta durà una quants dies.

***

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.

***

Capçalera de La Protesta

- Surt La Protesta: El 20 de febrer de 1933 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic bilingüe (italià i francès) bimensual La Protesta - La Protestation. Reemplaçà el periòdic Umanità Nova (1932-1933), prohibit per les autoritats franceses el gener d'aquell any. Va ser publicat per Antonio Cieri i Rivoluzio Gilioli, amb la col·laboració de Camillo Berneri. La gerència la portà Antoine Ballet. En sortiren dos números més (12 i 28 de març de 1933), abans de ser prohibit.

***

Cartell de l'acte

- Exposició sobre Gabriel Buades Pons: El 20 de febrer de 2020 s'inaugura a la Sala de Vidre del Claustre de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició «Gabriel Buades i Pons 81903-1938). Compromís llibertari». La mostra, organitzada per l'Ajuntament d'Inca en el marc del cicle de memòria història «Inca té Memòria», va voler retre homenatge al destacat militant anarquista i anarcosindicalista inquer Gabriel Buades i Pons, afusellat pels feixistes en 1938. En l'exposició es pogueren veure fotografies, documents i cartes personals de l'homenatjat. L'exposició va romandre fins el 6 de març de 2020.

Naixements

Lucien Pissarro (ca. 1937)

- Lucien Pissarro: El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París (França) el pintor, escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el fill major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie Vellay, filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic del pintor i que esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra francoprussiana, sa família s'instal·là en 1870 a Londres (Anglaterra) i el 14 de juny de 1871 Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella, es casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós tingueren en total vuit infants. Dies després de la cerimònia, els Pissarro retornaren al continent i s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de França, França) i, poc després, a Pontoise (Illa de França, França). Lucien Pissarro cresqué envoltat d'amics de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude Monet, etc.) i començà a dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura paisatgística i a parir dels anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia. Entre 1884 i 1890 treballà per la societat d'impressió i d'edició artística «Manzi, Joyant et Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII Exposició Impressionista, on mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics Paul Signac i Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en 1888 a Brussel·les (Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les Vingt». En 1890 marxà cap el Regne Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En 1891 va fer una conferència sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es casà a Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora artística Esther Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping (Essex, Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic infant de la parella, Orovida Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i gravadora reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el número especial dedicat a l'Anarquia de la revista La Plume i en 1894 col·laborà en la sèrie londinenca de la revista anarquista francesa Le Père Peinard; en aquests anys també col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1894 creà a la seva casa d'Epping, molt influenciat per William Morris i la seva «Kelmscott Press», l'editorial «Eragny Press», que jugà un important paper en el desenvolupament de l'edició artística europea i que prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia, França), població de la seva residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En 1895 il·lustrà, amb Louis Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista anarquista Zo d'Axa Le grand trimard. En 1896 abandonà la Societat dels Independents. El març de 1897 patí un vessament cerebral, cosa que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es traslladà amb sa família la número 62 de Bath Road, al barri de Bedford Park de Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908 col·laborà amb dibuixos per la publicació llibertària Les Temps Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa família al número 27 de Stamford Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els artistes llibertaris Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe, il·lustrà el llibre del propagandista anarquista Jean Grave Les aventures de Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al New English Art Club (NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal Academy, i dos anys després n'esdevingué membre. En aquests anys establí una forta amistat amb els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes. Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i contribuí amb gravats a la seva revista The Dial. En 1907 entrà en el Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels cofundadors del londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes britànics postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a diferents indrets (Dorset, Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913 realitzà la seva primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres. El juliol de 1916 esdevingué ciutadà britànic. Amb James Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe, en 1919 fundà el «Monarro Group», que tenia com a finalitat promoure la pintura dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom ve d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes); aquest grup contribuí fortament a la divulgació de l'impressionisme al Regne Unit, però deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920 i 1930 exposà moltes vegades, en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà regularment al migdia francès i també al comtat anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol de 1944 en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra), on s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir, la vídua donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra).

Lucien Pissarro (1863-1944)

***

Auguste Albert Philippe

- Philippe: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Sos pares es deien Pierre Marie Félix Philippe, representant comercial, i Reine Marie Guénéguès. En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornable per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la nova època de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres (Anglaterra).

***

Attilio Cini

- Attilio Cini: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Sos pares es deien Mansueto Cini i Clementina Vernizzi, que morí durant el seu part. Durant la primavera de 1901 va ser buscat per la policia suïssa per posar-lo sota vigilància, ja que havia estat expulsat d'Alsàcia-Lorena per anarquista. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a «anarquista estranger».  En 1905 es casà amb Marie Louise Désirée Dauverchain, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa (Yvonne a Longwy, Edmond a Torí, Suzanne al Mayenne i Maurice a Montelaimar). En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir el 3 d'abril de 1926 d'un càncer a l'Hospital Lariboisiere de París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil (Illa de França, França). Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

Notícia sobre la condemna d'Auguste Ernest Cérignan apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 3 de desembre de 1891

- Auguste Ernest Cérignan: El 20 de febrer de 1870 neix a Charleville (Ardenes, França) l'anarquista Auguste Ernest Cérignan –també citat Cérignon. Era fill de Jean-Baptiste Louis Cérignan, jornaler, i d'Hélèna Louise Miette. Es guanyava la vida treballant d'aprestador de teixits. A principis dels anys noranta era membre del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i va estar especialment lligat a Aaron Bandler. En 1890 va ser cridat a files i va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'èxercit per «varius». El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 20 dies de presó per «cops i ferides», després haver embrutat els vestits de dues burgeses i haver-ne agredit una altra al carrer Fléchambault de Reims. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, com el de la resta d'anarquistes de la població, va ser escorcollat. El 29 de desembre de 1893 va ser detingut per participar, amb altres companys (Alfred Beuvard, Alphonse-Alexandre Bourgain, Jean-Baptiste Ganaye i Jules Lefèvre), en una agressió durant la nit de Nadal contra l'agent Richard al carrer Vesle de Reims –en aquesta acció va morir un dels agressors, anomenat Orth–; jutjat per aquest fet, el 10 de gener de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 13 mesos de presó i 15 francs de multa. El febrer de 1894 va ser qualificat de «perillós» en l'informe d'anarquistes de la policia. En sortir de la presó, va ser de bell nou detingut i empresonat cinc dies per «detenció de constrenyiment». En 1895 visqué a la regió parisenca, però l'any següent retornà a Reims, sense que la policia el pogués localitzar. Al final de sa vida treballà de lampista. Auguste Ernest Cérignan va morir l'11 d'abril de 1908 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

***

Laurence Jerrold

- Laurence Jerrold: El 20 de febrer de 1873 neix al barri de Saint Giles de Londres (Anglaterra) el periodista, assagista, crític teatral i anarquista Laurence Jerrold. Sos pares es deien Evelyn Douglas Blanchard Jerrold i Florence Lucy Yapp. Instal·lat a París (França) des de la infància, en 1888 començà els estudis a la prestigiosa, progressista i experimental Escola Monge. En 1896 cofundà, amb Bernard Lazare i Achille Steens, el «Grup d'Art Social». En aquesta època col·laborà en L'Art Social i La Revue Blanche. Freqüentà Fernand Pelloutier, també membre del «Grup d'Art Social», per a qui va realitzar nombroses traduccions. En 1896 col·laborà en La Société Nouvelle. El juliol de 1896 va ser delegat del «Grup d'Art Social» al Congrés Internacional Socialista de Londres. Entre 1897 i 1903 va escriure regularment la columna «Chronique des lettres anglaises» en L'Humanité Nouvelle d'Augustin Hamon. En 1902 col·laborà en la revista britànica The Artist. Era membre del grup «Pharos Club», del barri londinenc de Covent Garden, que va produir en 1902 la primera representació amateur de l'obra de teatre The Admirable Bashville de George Bernard Shaw. L'agost de 1906 va cobrir el desastre de la mina de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) per al diari The Telegraph. Va ser un dels fundadors, el desembre de 1907, de l'Associació de la Premsa Angloamericana de París, de la qual fou membre del seu comitè, ocupant diversos càrrecs (tresorer, president, etc.). El 29 de juny de 1908 es va casar a Saint-Martin-aux-Buneaux (Alta Normandia, França) amb la pintora Germaine Leprince-Ringuet, amb qui tingué tres infants (Gilbert Oliver, Francis Gabriel i Margery Kate). A partir de 1908 i fins la Gran Guerra, va ser corresponsal a París del diari London's Daily Telegraph. Entre 1910 i 1918 va ser membre de l'«Autors' Club», al Whitehall Court de Londres. En aquests anys va escriure diferents llibres sobres les relacions francobritàniques, com ara The Real France (1911), The French and The English (1913), France, Her Peuple and Her Spirit (1916), France Today (1916), À l'honneur de l'Armée française (1917), etc. Altres publicacions on va col·laborar van ser The Contemporary Review, The Fortnightly Review, Le Magazine International, Mercure de France, The Motntly Review, Renaissance Artistique et Littéraire, L'Oeuvre d'Art International, Revue France, Revue Hebdomadaire, etc. Traduí poemes de Walt Whitman al francès, autor del qual va ser un dels seus introductors a França. Laurence Jerrold va morir l'1 de novembre de 1918 a l'Hospital Anglès de Levallois-Perret (Illa de França, França), a conseqüència de l'epidèmia de grip espanyola, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població –posteriorment va ser traslladat al cementiri parisenc de Montmartre, on reposa amb sa companya. A l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb Augustin Hamon.

Laurence Jerrold (1873-1918)

***

Notícia sobre el processament de Louis Broutchoux apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 9 d'octubre de 1915

- Louis Broutchoux: El 20 de febrer de 1881 neix a Essertenne (Borgonya, França) l'anarquista i anarcosindicalista Louis Broutchoux. Era fill d'una família nombrosa de vuit germans. Sos pares es deien Sébastien Broutchoux, jornaler i obrer metal·lúrgic, i Lazarette Clair, domèstica, i era un dels germans petits del destacat anarquista Benoît Broutchoux. Es guanyava la vida treballant de manobre a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), encara que era habitual amb sos germans d'anar a fer les veremes al departament de Saona i Loira. En 1900 vivia amb son germà Benoît mentre aquest organitzava conferències per fundar el grup anarquista de Montceau-les-Mines. Amb l'anarquista Jean Douhéret, participà activament en les reunions dels miners en vaga de Montceau-les-Mines celebrades entre el 17 i el 19 de febrer de 1901, arribant a pujar al balcó de l'ajuntament de la població amb la bandera negra per a fer un discurs als obrers i on també prengué la paraula Paul Lafargue, que havia vingut a Montceau-les-Mines per a fer una conferència, i que volia sortir amb la bandera roja, però no amb la negra, «símbol de dol i emblema de l'anarquia». El 10 de març de 1901 s'establí a París (França) i el 8 de desembre de 1901 vivia al número 54 del carrer Cavé de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època treballava de manera irregular a les obres del barri parisenc de Les Ternes. En 1902 va ser declarat exempt de realitzar el servei militar per la pèrdua d'una falange del polze esquerre. El gener de 1902, segons un informe policíac, treballava a les obres del metro parisenc. El 18 de març de 1902 vivia al número 115 del bulevard Ney de París. El 28 de novembre de 1903 es casà a Genolhac (Llemosí, Occitània) amb la cosidora Marie-Clémence Maximin, de qui enviudà. L'octubre de 1910, amb altres companys manobres (Jean Aire, Jean Marie Brégnaud, Jean Laprey, Benoît Lequin, Auguste Mathey, etc.), va fer la verema al comtat de Mâcon (Borgonya, França). El desembre de 1910, quan vivia amb son germà Benoît al número 29 de carrer Lille de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), la policia sospità que era l'autor de tres sabotatges als pals telegràfics entre les vies fèrries de les poblacions del Nord-Pas-de-Calais de Billy Montigny i d'Hénin-Liétard (actualment Hénin-Beaumont). Quan la Gran Guerra, el 22 de maig de 1915, per mor de la mutilació a la seva mà, va ser destinat al Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i l'11 de juny de 1915 va ser enviat a la VIII Secció d'Infermers Militars i fins a l'11 de novembre de 1918 passà per diverses unitats d'infermers i esquadrons de trens. L'octubre de 1915 va ser jutjat en consell de guerra sota l'acusació d'haver treballat de terrelloner a partir de 1914 sota el nom fals de Cormeray fent rases a Presles (Illa de França, França), però va ser absolt d'aquest delicte. En 1919 visqué a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i entre 1922 i 1923 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). El gener de 1924 vivia al passeig del Moulin Haury de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i treballava de xofer a la Maison Rolland, al número 189 de l'avinguda Général Bizot de París. En aquesta època va ser esborrat del llistat d'anarquistes del departament de Saona i Loira. Louis Broutchoux va morir l'11 de juliol de 1951 al seu domicili de Vendôme (Centre, França).

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil –va canviar els estudis de medicina pels de dret–, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USSP. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el «Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar una àmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de desembre de 1911

- Edmond Le Bris: El 20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Sos pares es deien Edmond Marie Le Bris, pintor del port de Brest, i Yvonne Marie Joséphine Guéguen. Treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. El 14 d'octubre de 1915 es casà a Brest amb la costurera Valérie Henriette Gourmelon i en aquesta època era soldat del 154 Regiment d'Infanteria establert a Saint-Brieuc (Bretanya). Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el «Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. Residí a Saint-Ouen (Illa de França, França). Edmond Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a l'Hospital Charles Richet de Villiers-le-Bel (Illa de França, França).

***

Necrològica de Mateo Zapater Sebastián apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Mateo Zapater Sebastián: El 20 de febrer de 1890 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mateo Zapater Sebastián. Sos pares es deien Valero Zapater i Inocencia Sebastián. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-der-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola durant la Revolució. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva de les tropes de la reacció comunista encapçalada pel comandant Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser empresonat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) pels estalinistes i un cop lliure participà en la reorganització d'aquestes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Teresa Barrue. Mateo Zapater Sebastian va morir l'11 de febrer de 1966 al seu domicili de Belargan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Gabriel Laplanche apareguda en el periòdic parisenc L'Insurgé del 29 de maig de 1910

- Gabriel Laplanche: El 20 de febrer de 1892 neix a L'Argentièira (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Gabriel Joseph Laplanche. Era fill de Victor Laplanche, ex peó de camins, i de Marie Clémence Testud, modista. Amb son germà Josep Laplanche, milità en el moviment anarquista de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i es guanyava la vida treballant d'obrer enguixador en la construcció. En 1910 vivia al número 14 del carrer Martin d'Aurec de Saint-Étienne, al mateix edifici que l'anarquista Nicolas Berthet. Era assidu de les reunions de la Joventut Sindicalista de Saint-Étienne, on destacava per la violència de les seves paraules. El 10 d'abril de 1910, durant un viatge d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès, a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània), va ser detingut després de ferir, en una reunió pública, un secretari de la policia; per aquests fets, el 10 de maig de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne a vuit mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència; en l'apel·lació del 15 de juny d'aquell any, la prohibició de residència va ser anul·lada. L'octubre de 1910 va ser posat en llibertat i retornà a Saint-Étienne. En 1911 va ser un dels màxims responsables de la Joventut Sindicalista i del grup anarquista «Germinal». Juntament amb altres companys (Berthet, Hipp i Pelaud), figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Étienne i aleshores vivia al número 16 del carrer Victor-de-Laprade. Va escriure un article sobre la seva condemna, el qual va ser publicat en el número del 5 de juliol de 1912 de La Bataille Syndicaliste. En 1921 col·laborava en Le Libertaire. El 27 de març de 1923 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb Henriette Louise Visdeloup, de qui va enviudar. En aquesta època treballava de firaire i vivia al número 96 del carrer Vauban de Lió. El 20 de febrer de 1933 es casà al IV Districte de Lió amb Julienne Henriette Fumey-Dumoulin i en aquesta època continuava treballant de firaire i vivia a Écully. En 1938 va fer costat la Lliga per a la Protección de la Infància. Gabriel Laplanche va morir el 21 de desembre de 1969 al seu domicili d'Écully (Lió, Arpitània).

Gabriel Laplanche (1892-1969)

***

Necrològica d'Albert Mayre apareguda en el diari parisenc Ce Soir del 14 d'octubre de 1938

- Albert Mayre: El 20 de febrer de 1893 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després comunista, Albert Marius Mayre. Era fill d'Auguste Alexandre Mayre, moliner, i de Marie Antoinette Charroin. D'antuvi es guanyà la vida treballant de torner metal·lúrgic i posteriorment de corrector d'impremta. En 1912 vivia al número 37 del carrer Nationale de Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època era un dels animadors, juntament amb Eugène Comte i Joseph Michel, del Grup de Propaganda i d'Educació Anarquista (GPEA), grup de tendència anarcoindividualista i que arreplegava una vintena de companys francesos (Henri Arcos, Charles Dimier, Clara Gay, Marie Mauger, etc.), italians (Delucchi, Vitale, etc.), espanyols (Manuel Font, etc.), polonesos (Kasimirtchak, etc.) i suïssos (Spoerli, etc.). El GPEA es reunia tots els dissabtes al número 63 de l'Allé des Capucines de Marsella. En 1913 també era membre del Grup d'Estudis Socials (GES), el qual ajuntava anarquistes de totes les tendències i que estava animat per Auguste Durand. En 1913 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «cicatriu viciosa de la cama dreta», estatus que va mantenir en les posteriors revisions. Instal·lat a París (França), en 1919 era un dels responsables de la Comissió de Propaganda del Soviet Regional i aleshores vivia al número 11 del carrer d'Orléans del XIV Districte de París. En 1920 era membre del Comitè Central Provisional del «Partit Comunista» creat per Raymond Péricat i Jacques Sigrand. Corrector en una impremta de Montmartre, el 20 de març de 1923 va ser admès en el Sindicat de Correctors. El 29 de novembre de 1924 es casà al XIV Districte de París amb la domèstica Élisabeth Robin, amb qui tingué un infant. En aquesta època vivia al número 15 del carrer de l'Eure del XIV Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. Entre 1933 i 1938 va ser membre del Comitè Sindical del Sindicat de Correctors. Al final de sa vida va ser corrector en cap del diari parisenc Ce Soir. Albert Mayre va morir de meningitis el 12 d'octubre de 1938 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat a l'Île Barbe del IX Districte de Lió (Arpitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de febrer

Esdeveniments

Retrat de Rossend Arús Arderiu d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

- Vetllada pro Escola Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre Novetats de Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a benefici de les «Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de Catalunya» (Escola Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia maçònica «Emancipació» i sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i Arderiu i del dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat. L'acte fou dividit en tres parts. En la primera, intervingueren diversos intel·lectuals catalans (Cristóbal Litrán, José María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep Roca i Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu i Josep Maria Vallès i Ribot) que llegiren diferents treballs sobre la importància del racionalisme pedagògic. En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces musicals (Fantasia i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i Martí va executà al piano les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête magyare; José Angulo y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra) llegiren diferents escrits literaris; l'artista David cantà la mozartiana romança de Don Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al violí Fantasia Russa.

Reunió en un centre obrer

- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.

***

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Georges Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.

Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)

***

Cartell de la manifestació

- Manifestació per Valpreda: El 19 de febrer de 1970 se celebra a Roma (Itàlia) una gran manifestació en suport de l'anarquista Pietro Valpreda, i altres companys, processat per l'atemptat de la Piazza Fontna de Milà (Llombardia, Itàlia). Aquesta manifestació va ser convocada per la Federació Anarquista Italiana (FAI), entre altres organitzacions.

Naixements

Foto policíaca de Gilbert Beaufort (5 de març de 1894)

- Gilbert Beaufort: El 19 de febrer de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Gilbert Jules Beaufort. Sos pares es deien Gilbert Beaufort, ebenista, i Marie Pauline Euphrasie Bonnissent, modista. Ebenista com son pare, en 1883 va ser sortejat al IX Districte de París i va fer el servei militar al III Regiment de Caçadors d'Àfrica a Constantina (Algèria). Estava casat amb Antoinette Joséphine Collier, amb qui va tenir un infant i de qui es va divorciar. D'antuvi seguidor del general Georges Boulanger, en 1891 es declarà anarquista i assistí a reunions llibertàries a la regió parisenca (Clichy, Saint-Denis, Saint-Ouen). El 5 d'agost de 1893 assistí a una vetllada familiar anarquista a la Salle de la Maison Blanche de Saint-Ouen (Illa de França, França). Treballador a la fàbrica de pianos «Pleyel», va ser despatxat a resultes d'una baralla amb l'encarregat Charlier per mor de les seves opinions anarquistes. Denunciat per agressió, va ser jutjat en un procés verbal per «violències lleus». El setembre de 1893 l'anarquista Péron va fer una col·lecta al seu benefici arran d'aquest l'acomiadament en una reunió anarquista celebrada a Saint-Ouen. En 1894 ja treballava a la fàbrica de pianos «Kriegelstein », on guanyava vuit francs. El 3 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom i dos dies després el seu domicili, al número 5 del carrer Saint Rémy de Saint-Denis, va ser escorcollat, trobant-li exemplars de periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte), retalls de premsa relatius al cas de l'anarquista Auguste Vaillant, dos fullets anarquistes (L'Almanach du Père Peinard i La philosophie de l'anarchie de Charles Malato) i la cançó Le chat des anti-propiétaires manuscrita. La policia també requisà un puny americà. Durant l'interrogatori confessà que era anarquista, però no partidari de la «propaganda pel fet» sinó de la «propaganda per la paraula», declarant-se a favor de l'abstenció en les votacions, amb la finalitat d'eliminar les lleis. Després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, l'endemà, 6 de març de 1894, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal». Un nova col·lecta es va organitzar en el seu profit en una reunió a Saint-Ouen i una petició dels veïns del seu barri va ser adreçada a la judicatura. El 17 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 2 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Fins a 1900 el seu nom es troba en els llistats d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París i el juliol de 1903 va ser inscrit per les autoritats en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 25 de juliol de 1931 es casà al XVIII Districte de París amb Emélie Rougetet. En aquesta època treballava d'envernissador i vivia al número 2 del carrer Letort del XVIII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota necrològica de Prosper Cussy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de desembre de 1924

- Prosper Cussy: El 19 de febrer de 1865 neix al VII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Antoine Louis Prosper Cussy. Sos pares es deien Claude Édouard Cussy, aparellador, i Marie Louise Delahaye, modista. Es guanyà la vida treballant de fuster i ebenista. A partir de 1890 començà a militar en el moviment anarquista. Casat amb l'obrera tèxtil especialitzada Eugénie Julienne Cuisy, el 5 d'abril de 1903 tingué una filla, Germaine Rose Cussy, que també fou militant llibertària. En aquesta època vivia al número 30 del carrer Durantin i era secretari de la Lliga Antimilitarista del XVIII Districte de París. El 13 de juny de 1904 prengué la paraula, juntament amb altres destacats anarquistes, en un gran míting antimilitarista, celebrat a la Casa del Poble, al número 22 del carrer Charlemagne. En 1904 s'encarregà de recollir informes, estudis i diners per al Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Louis (Missouri, EUA), responsable de l'organització d'una assemblea internacional anarquista. En aquests anys estigué en relació amb el grup editor de L'Ère Nouvelle (E. Armand, Marie Kugel, etc.). En 1905 era membre de la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera de la Indústria del Moble) del XVIII Districte de París, de la qual va ser secretari. En aquesta època difongué el cartell La vie de Louise Michel. Progagande aux enfants, editat el maig de 1905 per l'UOA, amb text de Charles Malato i dibuixos de Jules Hénault, per a la distribució gratuïta entre els infants. Va ser un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS). El 9 d'octubre de 1906 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional a 15 dies de presó, amb llibertat provisional, per «rebel·lió i violències a un agent», arran d'haver defensat el 10 d'agost anterior un vell home que era maltractat per la policia. En 1907 treballava a l'ebenisteria «Smith & Cie», als números 20 i 22 del carrer Autancourt. El 14 de juliol de 1907 participà en la manifestació celebrada als Camps Elisis on va cridar «Fora Clémenceau!», fet que va reivindicar posteriorment en el número del 21 de juliol de 1907 de Le Libertaire. En 1907 s'encarregà de les feines de fusteria d'una cooperativa de producció de llenceria, muntada al número 57 del carrer Couronnes. En aquesta època era membre del Grup d'Acció Revolucionària (GAR) del XVIII Districte de París, del qual formaven part destacat anarquistes (Miguel Almereyda, Henri Beylie, E. Jeannin, Henri Martini, Eugène Merle, Émile Méo Tissier, etc.). Segons informes policíacs, també participava en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), que se celebraven al carrer Barre. En 1921 participà en una recol·lecta «Per al poble rus», organitzada per Le Libertaire. En 1923 figurava en un llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per la policia. També milità en el Sindicat de Viatjants i Representants. Prosper Cussy va morir el desembre de 1924.

***

Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894)

- Louis Belloti: El 19 de febrer de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Belloti, més conegut com Louis Belloti. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. Era fill de Vittoria Trucano (Victorine Belloti), que formava part com a encobridora del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»). Vivia amb sa mare i nombrosos membres del grup (Orsini Beltrani, Paul i Annette Chericotti, Marie Milanaccio, etc.) al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'emmagatzemava el botí dels diversos robatoris realitzats pel grup. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detingut i empresonat amb sa mare. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat davant l'Audiència del Sena amb tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat «Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes. Defensat per Félicien Paris, finalment va ser absolt i el 2 de maig de 1894 es decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittoria Trucano (1839-?)

***

Fritz Oerter (ca. 1921)

- Fritz Oerter: El 19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquest últim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia. És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

- Albà Rosell Llongueras: El 19 de febrer de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban, Albano, Rosel, Rossell, Llongueres, etc.). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquesta època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup «Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica «Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot en La Protesta, d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació «Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revista Cultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca, Dr. Frank Aube, Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba, J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia, Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo, Avenir, Boletín Informativo, Cenit, CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza, Helios, Infancia, Inquietudes, Juventud, Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya, Nueva Humanidad, Los Nuevos, Orto, La Protesta, Redención, Ruta, El Sindicalista, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc. És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd), En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd), Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921), Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.

***

Signatura d'Albert Coquin (1902)

- Albert Coquin: El 19 de febrer de 1882 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Albert Victor Coquin. Sos pares, no casats, es deien Victor Émile Marie Coquin, mecànic, i Alexandrine Annette Tonnelat, jornalera i després florista, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat l'11 d'abril de 1885 a l'XI Districte de París. Es guanyava la vida treballant de serraller i a principis de segle va ser fitxat com a «anarquista» a París. El 13 de setembre de 1902 es casà al XIII Districte de París amb la modista amb màquina de cosir parisenca Louise Felten i aleshores vivia amb sos pares al número 87 el carrer de la Glacière. El 15 de novembre de 1903 va ser cridat a fer el servei militar i destinat al 102 Regiment d'Infanteria, però dies després, el 24 de novembre va ser llicenciat temporalment per «tuberculosi pulmonar» i finalment enviat definitivament a la reserva militar activa. Entre el 3 d'agost de 1914 i el 17 de març de 1916 va fer la campanya contra Alemanya, però a l'interior en diverses unitats i tallers militars. En aquests anys canvià en diferents ocasions de domicili, però sempre a la regió parisenca. Sembla que va ser un dels delegats al Congrés de la Federació de Sindicats Industrials, que se celebrà l'1 d'octubre de 1921 a Maison Commune, al número 49 del carrer Bretagne de París. El 20 d'octubre de 1921 es divorcià de Louise Feldten davant el Tribunal Civil del Sena. Entre el 18 i el 20 de juny de 1925 assistí al Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció celebrat a Lió (Arpitània), de la quan va ser nomenat membre de la seva comissió executiva. En 1925 va ser nomenat tresorer del «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa de socors per als empresonats polítics i les seves famílies, i a partir de 1926 en fou secretari fins al novembre d'aquell any, que va ser substituït per Denant i Georges Vathonne. També fou membre de la comissió executiva de la 13 Regió Federal (Drancy, Le Bourget i Bobigny) del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció) i col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 de l'avinguda Conti de La Garenne (Illa de França, França). El 14 de març de 1929 es casà a Cergy (Illa de França, França) amb Alice Léontine Lejeune. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pere Foix

- Pere Foix: El 19 de febrer de 1893 neix a Torà (Segarra, Catalunya) el periodista i escriptor anarquista i anarcosindicalista, i després polític republicà, Pere Carles Josep Foix i Cases, que va fer servir nombrosos pseudònims (Albert de la Ville, Antonio Rodríguez Delaville, Delaville, León X, León Xifort, Xifor, etc.). Sos pares es deien Antoni Foix i Magdalena Cases. Quan era molt jove, en 1910 marxà cap a l'Argentina per a guanyar-se la vida, on el febrer de 1911 fou un dels fundadors de la lerrouxista Unión Republicana Socialista Española (URSE), de la qual va ser bibliotecari del seu comitè a Buenos Aires. En 1913 retornà a Barcelona (Catalunya), on treballà fent de corredor de comerç i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1914, quan feia el servei militar a la Marina, antimilitarista convençut, desertà i s'instal·là a París (França), on s'integrà en el seu moviment llibertari. En 1919 col·laborà, sota diversos pseudònims (Albert de la Ville, León X, Xifort, etc.) en la premsa anarquista francesa (L'International, La Libertaire, etc.). De bell nou a Barcelona, va ser detingut i enviat a la base naval de Cartagena (Múrcia, Espanya), on va ser condemnat per un tribunal militar i se'l va enviar a complir la condemna a un penal a les colònies africanes; però quan el vaixell que el portava va fer una escala tècnica a Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa) pogué fugir i aconseguí enrolar-se en un vaixell francès que el portà fins a Marsella (Provença, Occitània) i d'allà, de bell nou, a París, on romangué uns mesos, col·laborant en La Revista Blanca. Novament a Barcelona, visqué clandestinament sota diverses identitats i ocupà la secretaria del Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT i va gestionar el conveni dels metal·lúrgics, als quals va animar a acceptar les Comissions Mixtes. En 1921 va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT contra la repressió. Va estar molt relacionat amb Eusebi Carbó Carbó, Ángel Pestaña Núñez, Josep Peiró Belis, Simó Piera Pagès, Salvador Seguí Rubinat i Josep Viadiu Valls. El febrer de 1923 va ser nomenat delegat de la CNT de Catalunya davant la maçoneria. El març de 1923 patí un atemptat que el ferí lleument i es va veure obligat a amagar-se un temps i l'octubre d'aquell any va passar a França, d'on tornà el novembre de 1924. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en conspiracions contra el règim. Detingut en, com a mínim, set ocasions, la més llarga entre desembre de 1924 i març de 1925 –en aquesta temporada de reclusió a la Presó Model de Barcelona rebé correspondència del seu amic Panaït Istrati que havia conegut a París–, sumà en total dos anys i mig de reclusió. Establert a Galícia, en 1926 viatjà a Cuba gràcies a la xarxa clandestina establerta a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1926 fou redactor del periòdic de Vigo El Pueblo Gallego i fou un dels fundadors del setmanari anarquista ¡Despertad! L'agost de 1926 es trobà amb Panaït Istrati a Niça (País Niçard, Occitània), on l'escriptor romanès havia llogat una casa per passar una temporada al costat de la mar. Entre 1927 i 1929 formà part del Comitè Nacional de la CNT, encapçalat per Joan Peiró Belis i establert a Mataró (Maresme, Catalunya). Va fer costat la gestió de Joan Peiró Belis enfront a les crítiques del Comitè de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya, el Comitè Nacional Revolucionari (CNR) i els grups anarquistes. En 1928 mantingué una polèmica amb Joan Montseny Carret (Federico Urales) pel control de les subscripcions pro presos que feia La Revista Blanca. A finals de 1928 s'integrà en el grup anarquista «Solidaridad», precedent del corrent trentista, promogut per Ángel Pestaña Núñez de cara a integrar la CNT en un procés de «normalització política» i participà en la redacció d'Acción, portaveu oficiós de la CNT fins que es pogués publicar Solidaritad Obrera aleshores prohibida. El març de 1930 signà el «Manifest d'Intel·ligència Republicana», amb Eusebi Carbó Carbó, Josep Peiró Belis, Àngel Samblancat Salanova i Josep Viadiu Valls, entre altres, però en va retirar la signatura el juliol d'aquell any per a poder entrar en la redacció de Solidaridad Obrera, després de ser elegit pel Ple de la CRT, que confirmà Joan Peiró Belis en la direcció. L'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres destacats militants obrers i polítics. El 4 de novembre de 1931 declarà sobre el «Terrorisme Blanc» (Pistolerisme) davant la Comissió de Responsabilitats pel Terrorisme de Barcelona. El novembre de 1931 va ser processat pels seus atacs contra els dictadors António Óscar de Fragoso Carmona i Benito Mussolini. Durant la II República espanyola s'afilià a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En 1933 representà ERC en l'Oficina de Premsa de la Generalitat i col·laborà en la seva premsa (La Humanitat, Meridià, L'Opinió, La Rambla, etc.). L'octubre de 1933 va ser nomenat membre del comitè de direcció del setmanari Mall, òrgan d'ERC. Quan esclatà la Revolució, el mateix juliol de 1936, va ser nomenat delegat-interventor del Govern de la Generalitat de Catalunya en la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya. Entre 1937 i 1939 fou cap del Servei de Premsa de la Conselleria de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i col·laborà en El Noticiero Universal i La Rambla. També va ser nomenat responsable de l'Oficina de Censura i Propaganda de la Caserna General del front d'Aragó. L'abril de 1938 va ser nomenat responsable de fortificacions, atrinxeraments i refugis. Participà activament en la creació de la Federació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari d'Economia del seu comitè executiu en el congrés constitutiu d'aquesta federació celebrat el 18 de setembre de 1938 a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià, aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una intensa tasca d'escriptor i periodista, col·laborant en premsa americana (Excelsior, El Nacional, Patria Nueva, etc.) i de l'exili, tant americana com europea (Catalunya, Endavant, La Nostra Revista, El Poble Català, Pont Blau, Ressorgiment, etc.). A l'exili abandonà ERC i participà en el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC) i en el Partit Socialista de Catalunya (PSC), fins que, molt amic de Josep Pallach Carolà, s'adherí a la Secció de Mèxic del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). En 1949 obtingué, per la seva obra Apòstols i mercaders, el «Premi Dr. Josep Trueta» en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili celebrats l'11 de setembre d'aquell any a Montevideo (Uruguai). En 1957 fou un dels fundadors d'Horizontes, publicació amb la qual col·laborà fins el 1967. En 1976 presidí els Jocs Forals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrat a Mèxic. En 1977 retornà a Catalunya i s'establí a Barcelona. Trobem escrits seus en nombroses publicacions, com ara Acción, ¡Despertad!, El Diluvio, Espoir, Generación Consciente-Estudios, La Humanitat, L'Internationale, Le Libertaire, Meridià, El Noticiero Universal, L'Opinió, El Puebló Gallego, La Rambla, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Va traduir obres de diversos autors, com ara Panaït Istrati, André Lorulot, Axel Robertson, Lev Tolstoi, Marcel Viard, etc. És autor, entre d'altres, d'Heroína y mártir (1928), Los archivos del terrorismo blanco. El Fichero Lasarte (1931 i 1978), La classe obrera, la revolució, la República i l'Estatut (1932), Corporativisme o República Social (1933), Barcelona, 6 de octubre (1935), Homes d'amor i de guerra (1935), La criminologia i el dret penal de la Revolució (1937), Mentre fem la guerra (1938), Catalunya, símbol de llibertat (1942), España desgarrada (1942), Problemas sociales del derecho penal (1942), Vidas agitadas (1943), Cárdenas (1947), Sancho Panza el idealista (1947), Juárez (1949), Pancho Villa (1950), Panaït Istrati. Novela de su vida (1956), Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluita social a Catalunya (1957, 1976 i 2019), Serra i Moret (1967), Què va dir Serra i Moret (1977), etc. Sa companya fou Josefina Rissech. Pere Foix Cases va morir a conseqüència d'un infart de miocardi el 14 de març de 1978 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Barcelona. En 2007 es va publicar la seva correspondència amb Manuel Serra Moret sota el títol Lletres de l'exili. Epistolari Manuel Serra i Moret & Pere Foix (1940-1963). El 26 d'abril de 2008 l'Ajuntament de Torà li va retre un homenatge.

Pere Foix (1893-1978)

Continua...

---