Efemèrides anarquistes
efemerides | 03 Abril, 2025 11:23
Anarcoefemèrides
del 3 d'abril
Esdeveniments
Portada del primer número de Novos Horizontes
- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de
1909
surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari
anarquista Novos Horizontes. Pequeno
suplemento
semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação
mensal operaria
de propaganda e de crítica, revista publicada per
Agusto Machado, Tomás
Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i
altres a Lisboa entre
el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan
d'expressió del grup
anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser
dirigit per Augusto Machado.
Després la publicació passà a
quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa,
Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero
Botelho, Artur) i
Tomás
Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de
col·laboracions en defensa dels
pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme,
antimilitarisme,
feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del
periòdic Terra Livre.
Publicà sis números,
l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren
nous números mensualment fins l'octubre
de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos
Horizontes» edità diversos fullets,
com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo,
d'Augusto Machado; Pátria e
humanidade,
de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e
parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.
***
Marines dispersant una
concentració de wobblies
- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.
***
Notícia
del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid
del 4 d'abril de 1931
- Míting dels «obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic
barceloní La
Vanguardia del 3 d'abril de 1986
- Xerrada de Ramon
Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu
Llibertari de Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon
Sentís Biarnau fa
la conferència «Procés
històric de l'anarquisme».
Ramon Sentís
Biarnau (1913-2001)
Naixements
Paul Robin (1893)
-
Paul Robin: El 3
d'abril de 1837 neix a Toló (Provença,
Occitània) el pedagog, l'internacionalista
llibertari, francmaçó i neomaltusià
Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer
servir els pseudònims Bripon
i Vindex. Era fill d'una
família catòlica
i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean
Placide Robin,
director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment
director de
comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche
Martin;
son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La
família va viure a Brest,
Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i
novament a Brest. Va créixer al barri
burges del centre de la ciutat, però va poder veure la
misèria obrera del barri
de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria.
Estudià a l'Institut de Brest i
en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de
París (França), on seguí les
classes de Louis Pasteur i es llicencià en
ciències matemàtiques i de ciències
físiques. En aquests anys esdevingué positivista,
darwinista i ateu, tot
admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i
1865 va fer de professor de
secundària, primer de física a l'Institut de La
Roche-sur-Yon (País del Loira,
França) i després al de Brest, però
entrà en conflicte amb l'administració,
rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials,
que l'impedien
introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant
l'educació
popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una
llicència de tres anys
per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer
perquè visqués un temps
a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans
d'embarcar cap a Nova
Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica,
però a Lieja (Valònia) assistí al I
Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja
(Valònia), que se celebrà
entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans
canviaren
totalment. En aquest congrés establí contactes, a
més de pedagogs progresistes,
amb intel·lectuals socialistes i militants de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey.
Motivat per tot
aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866
publicà un Méthode de
lecture. L'abril de 1867
participà en el II Congrés Internacional
d'Estudiants, on defensà el seu
projecte d'innovació pedagògica. En aquesta
època fundà el periòdic
d'educació popular
Le Soir. L'octubre de 1867
s'adherí a
la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar
a Brussel·les
(Bèlgica) amb Alna Louise Émélie
Delesalle, filla d'un militant
internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals
moriren a
curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones
més, una carta
dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista
bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu
programa,
acceptaven, per interès a la unitat, la decisió
del Consell General de l'AIT de
Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la
Internacional. En
1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que
acabà en forts enfrontaments,
va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), entaulà amistat
amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de
1869 va ser admès com
a membre de la secció ginebrina d'Aliança
Internacional de la Democràcia
Socialista. En aquesta època
col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT,
el qual dirigí un
temps. En aquesta època col·laborà en Revue
de Philosophie Positive. El setembre de 1869
assistí, com a delegat de la
secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea,
Suïssa) de l'AIT, on votà per
la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres
de la comissió
encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral.
El 3 de gener de
1870 dimití d'aquesta comissió i,
després d'abandonar Ginebra, s'establí a
París, on s'integrà en el Centre d'Estudis
Socials (CES) d'Eugène Varlin, que
federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870
la
policia imperial va detenir els membres més destacats de
l'AIT francesa,
redactà i signà, amb altres membres del Consell
Federal de París, una dura
protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta
de la qual se'ls
acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El
12 de juny de 1870
va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI
Tribunal de
Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la
Internacional
parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar
l'acusació de «pertinença a
associació secreta», però va ser
condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs
de multa per formar part de l'AIT, «organització
no autoritzada», de París.
Després de passar per la presó parisenca de
Sainte Pélagie, el 28 d'agost de
1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais
(Picardia, França) i va ser alliberat
el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II
Imperi francès. En
sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15
dies a
Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos
infants. Por passar-se en
el temps de permanència al país, va ser detingut
per «infracció del decret
d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no
pogué arribar a París, aleshores
assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de
1870 els
internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública
amb la intenció de
crear un Comitè de Vigilància i de Defensa
Nacional («Comuna») a la ciutat,
però les autoritats militars van detenir els militants que
encapçalaren la
proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va
exiliar a Londres, on
arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels
militants de Brest.
Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de
1870 per
«participació en complot amb la finalitat de
capgirar l'autoritat» i condemnats
durament, però donada la feblesa de les acusacions,
finalment el govern acabà
per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul
Robin va ser
acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell
General de
l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la
Conferència de
Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia
d'assistir a la
conferència que es discutís la
«qüestió suïssa» (la
dissidència bakuninista de
la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper
d'acusat. Finalment,
va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut,
s'instal·là amb sa família
a la zona rural londinenca, a Woolwich
(Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la
Internacional
«autoritària», el seu paper en la
Internacional es va anar diluint, malgrat
mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del
Jura bakuninista i el
vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits
en la
seva assistència al congrés
«antiautoritari» de Saint-Imier (Berna,
Suïssa), en
la seva correspondència –molt important amb la de
Piotr Kropotkin, que esdevingué
un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la
col·laboració, sota el
pseudònim Bripon, en
diferents
publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin
de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur
exili londinenc, que va
durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les
classes que donava, es va
veure apartat de la lluita política i, de mica en mica,
desencisat, es va
allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final
de sa
vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879
retornà a
França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament
primari del ministre
Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació
primària a Blois (Centre,
França) –Robin havia col·laborat abans
amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia.
A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia
del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels
mestres i superiors,
demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el
va ajudar constantment, entre
1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost
(«Orfenat Prévost»), a Cempuis
(Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del
Consell General del
Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants
entre quatre i 16 anys, les
teories de l'educació integral que havia anat pensant entre
1869 i 1870. Aquesta
educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i
oprimits l'accés a
l'educació («educació
popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i
del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament
l'individu
en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic,
intel·lectual, moral, etc.),
a més, i molt important, d'exercir la coeducació
dels sexes, aspecte molt
innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats.
També
lluità contra la discriminació establerta
socialment entre «treballadors
manuals» i «intel·lectuals»,
així com la separació educativa per edats,
educant
tots els infants plegats, reivindicat així
l'«educació integral». Molt
influenciat per la idea del «falansteri»,
l'educació en aquest centre era
comunitària, on participaven direcció, mestres,
empleats, infants i familiars.
Els seus mètodes educatius, força revolucionaris
en el seu temps, van fer que
el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de
«antipatriotisme», fos destituït,
malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave
Mirbeau, etc.), de la
direcció de l'«Orfenat
Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt
virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard
Drumont. La
seva obra pedagògica serví
d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com
ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer
Guàrdia, Julien Husson,
Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896
fundà la Lliga per la
Regeneració Humana (LRH), que introduí a
França les idees del neomaltusianisme
que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre
els
mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta
«prudència genèsica» era un
mitjà d'emancipació de les classes menys
afavorides
i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per
l'alliberament de
la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o
no la
seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a
l'Alliberament de les
Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i
fomentà una agència d'«unions
lliures», entre altres iniciatives. En el seu
neomaltusianisme també
desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament
regeneracionista tant en voga
aleshores. En aquests anys, a més d'editar el
periòdic Régéneration,
publicà nombrosos fullets de propaganda
neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes,
socialistes, feministes i francmaçons. Com a
maçó, fou membre de la Gran Lògia
Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899
visità els falansteris
anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de
lluita gairebé
solitària, trobà Eugène Humbert qui
s'encarregà de l'organització material de
l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908
a la propaganda,
organitzant conferències públiques per tot arreu
amb destacats oradors i
oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien
Faure, Marie Huot,
Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre
Robin i Humbert que
implicà una escissió, fundat el segon el seu
propi grup, «Génération
Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat
de forces i estafat per alguns
antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot
sol i amargat,
gairebé cec i malalt de pròstata,
decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912,
aniversari
de la seva revocació de l'«Orfenat
Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi
de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va
morir l'endemà, 1 de
setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París
(França), després
que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant
reanimar-lo. Deixà el
seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de
setembre d'aquell
any al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Paul Robin (1837-1912)
***
Averardo
Gianneschi
- Averardo
Gianneschi: El 3 d'abril de 1857 –altres fonts
citen el 3 d'agost de 1859– neix
a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Averardo Gianneschi,
conegut com Bobo. Sembla que a Pisa
va pertànyer a
la maçoneria. Va ser condemnat en diverses ocasions a Pisa,
com ara el març de
1872 a una multa per «escàndol nocturn»,
el gener de 1878 a tres mesos de presó
per «possessió d'armes», l'agost de 1878
a vigilància especial per «cops», el
setembre de 1883 a un mes de presó per «aferrada
de manifest sediciós» i el
setembre de 1885 a 18 mesos de presó per «cops amb
premeditació». Segons la
policia pisana, hauria facilitat l'evasió del mariner
Orsini, qui havia ferit a
ganivetades tres superiors, dels quals dos moriren, i qui havia estat
condemnat
a mort en rebel·lia. El juny de 1891 s'establí a
Niça (País Niçard,
Occitània)
i obrí una cantina, al número 53 del carrer
Villefranche, que va servir de lloc
de reunió dels cercles anarquistes, d'estafeta postal de la
militància i de
lloc d'asil i d'amagatall per als companys que es trobaven de passada
per la
ciutat. Des de 1892 l'agent de la policia Trucchi vigilava
permanentment aquesta
taverna. L'octubre de 1892 va ser absolt pel Tribunal Correccional de
Niça de
l'acusació d'haver-se fet passar per diputat
italià; el «Cercle Mazzini» es
congratulà de la sentència. A
començament de 1894 va ser qualificat en un
llistat d'anarquistes residents a Niça de la policia com a
«molt perillós». El
maig de 1894 va rebre la visita del mariner Orsini. En un informe del
comissari
especial del 27 de juliol de 1894 es feia constar que s'havia oferir
com a confident
al Consolat d'Itàlia i a la policia francesa amb la
finalitat de donar
informacions falses. L'estiu de 1894 el seu domicili va ser escorcollat
per la
policia i aquesta hi va trobar una voluminosa
correspondència política i dos
segells de societats secretes italianes; detingut, va ser interrogat i
es va
comprometre, si no era expulsat, a prestar serveis a la policia local i
al
comissari especial. Arran d'una entrevista a la presó de
Niça amb el comissari
especial, defensà que no era anarquista i donà
els noms de quatre militants italians,
dos d'ells que usaven falsa identitat, que vivien a la zona malgrat
tenir ordre
d'expulsió. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar
l'expulsió de França. De
bell nou a Pisa, l'octubre de 1894 la Comissió
d'Assignació de Residència
Obligatòria el va posar en llibertat argumentant que no era
anarquista, però no
li va concedir el passaport per a viatjar a l'estranger. En 1897
regentava el
restaurant pisà «Lo Scoglio di Caprera».
A partir de febrer de 1898 va promoure
una subscripció per a la família de l'estudiant
universitari pisà que acabava
de morir Pilade dell'Omodarme, seguidor de Giuseppe Mazzini que havia
participat en una insurrecció republicana i que va ser
detingut per la policia,
però que finalment aconseguí fugir. El 16 de
novembre de 1906 gestionà la
incineració del company Alessio di Gaddo. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció.
***
Sortida
dels obrers de l'Arsenal de Brest
- Raymond Lachèvre: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).
***
Notícia
d'Henri Guérin apareguda en el periòdic Le Libertaire del
18 de desembre de 1936
- Henri Guérin:
El 3
d'abril de 1896 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista,
sindicalista i resistent antifeixista Henri Auguste Guérin,
conegut com Le
Gros Riri. Sos pares es deien Jules Georges
Guérin, empleat de comerç, i
Marcelline Marie Gentils. En 1917 treballava de depenent en una
papereria. Mobilitzat,
el 22 de maig de 1917 va ser destinats als serveis auxiliars per
«insuficiència
muscular» i passà per diversos esquadrons. El 23
de setembre de 1919 va ser
desmobilitzat. El 8 de novembre de 1919 es casà al XX
Districte de París amb
l'empleada parisenca Henriette Hélène Lagnier. En
1923 vivia al número 31 del
carrer Boudeauville del XVIII Districte de París, domicili
que mantingué en els
anys trenta. Esdevingué corrector d'impremta. Amb son
germà Jules George Guérin,
també anarquista, va ser un fundadors
en
1924, juntament amb altres companys (Louis Anderson, Julien Content,
Lucien Haussard,
Kléber Nadaud, etc.) del periòdic parisenc L'Idée
Anarchiste, que volia
arreplegar totes les tendències de l'anarquisme. A partir de
1924 fou el
responsable de l'anarquista «Grup Teatral i
Artístic», que assajaven dilluns i
dimecres a la Brasserie de la Mairie, al número 61 del
carrer
Faubourg-Saint-Martin. Entre 1935 i 1939
col·laborà activament el Le Libertaire,
portant la secció «Notes et glanes». En
1936 fou l'organitzador del «Grup Artistic»
de Le Libertaire, amb el qual va fer
moltíssimes actuacions en festes i
actes anarquistes. Entre 1936 i 1939 va fer nombroses gires amb el grup
«Propagande
per la Chanson» de la Unió Anarquista (UA),
especialment amb el cançonetista
Charles d'Avray, recitant ell les obres de Gaston Couté.
L'abril de 1936
participà en una gira de propaganda
antiparlamentària organitzada per Le
Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936
assistí al Congrés de Pasqua
de l'UA i va ser nomenat membre de la seva comissió
administrativa. Entre el 30
d'octubre i l'1 de novembre de 1937 assistí al
Congrés Nacional de l'UA celebrat
a París i va ser confirmat en el càrrec de membre
de la seva comissió
administrativa, de la qual en 1939 encara formava part. El novembre de
1939, ell
o son germà, col·laborà en
l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre
Syndicalisme. Quan esclatà la II Guerra Mundial,
en 1940 passà a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on
va ser corrector de Le Petit Journal.
S'integrà en el Moviment Obrer Francès (MOF), el
sector sindicalista de la
xarxa de resistència
«Libération-Sud», a la qual
proporcionà tres fullets,
redactats per Charles Anderson (Louis Ander), per al
Primer de Maig de
1942. Ajudà Raymond Perrier, responsable de la
Confederació General del Treball
(CGT), a subministrar plom al mestre impressor i resistent
René Amarger a Sant
Flor (Alvèrnia, Occitània). Per les seves
activitats resistents, l'estiu de
1944 va ser detingut pels alemanys i internat al camp de
trànsit de Royallieu
(Compiègne, Picardia, França). El 17 d'abril de
1944 va ser deportat al camp de
concentració de Mauthausen sota la categoria de
«Nacht und Nebel» (Nit i Boira),
que implicava l'eliminació física. Henri
Guérin va morir el 8 de maig de 1944
al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria).
***
Joan
Turtós Vallès (Camp de concentració de
Bram, 14 de juliol de 1939)
- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 14 de febrer– de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Joan Turtós Vallès (1899-1965)
***
Salvador
Cano Carrillo
- Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril– de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, sos pare es deien Salvador Cano i María Carrillo. Ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costat de sa companya Francisca Gómez Aguirre.
***
- Oreste Belli: El
3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oreste Belli,
conegut com Alfredo. Sos pares es
deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una
família
d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart
de
primària i després es posà a fer feina
de manobre i, posteriorment, d'obrer
mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per
possessió d'armes i per ultratge.
Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser
destinat
a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys
també va participar en
l'organització dels «Arditi del Popolo»
del seu barri i amb l'arribada del
feixisme al poder freqüentà els cercles subversius.
En 1927 esdevingué
anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les
seves
preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins
d'Itàlia. El 29
de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino
Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver
brindat per la
Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat
formalment. En 1930
va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades
circumstàncies i reclòs juntament amb els
anarquistes Attilio Cantini i
Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia
assenyalà la seva expatriació
clandestina a França; segons les autoritats, aquesta
expatriació es realitzà
via marítima a través de Còrsega,
mentre que declarava que havia creuat la
frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per
despistar les investigacions
policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia
passat a França amb un veler
juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio
Barontini i
Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta
enviada a
la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll
policíac portat a
terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina,
al popular i revolucionari
barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia
pogué
confirmar que es trobava a Marsella (Provença,
Occitània), on treballava de
soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per
«expatriació clandestina»
i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva
detenció. El març de 1932
va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent
va ser arrestat
al port de Gènova (Ligúria, Itàlia)
per «immigració clandestina amb finalitats
polítiques» i empresonat per complir una condemna
de sis mesos, a més de haver
de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en
rebel·lia
el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932
es beneficia d'una
amnistia i va ser alliberat després d'una
amonestació formal. El 22 de març de
1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del
comunista Mario
Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser
excarcerat, però va ser qualificat com a
«terrorista potencial». Segons una
informació de la Legió Territorial dels
Carrabiners Reials de Liorna, datada el
31 de març de 1933, estava considerat
«capaç de cometre actes terroristes i
d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit
Comunista». En
aquesta conjuntura, es traslladà a Catània
(Sicília), on treballà en una
fàbrica de betum. L'any següent retornà
a Liorna, on trobà feina de dependent en
una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica.
Després es traslladà amb sa
família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual
Líbia), on treballà
per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici
(SICELP, Societat
Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937,
encara que no es va
afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre
de
subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947,
retornà a Itàlia amb sa
família. No reprengué la militància
activa, però continuà freqüentant la
Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir
el 4 de març de
1991 a Liorna (Toscana, Itàlia).
***
Silvio
Brescancin
***
Necrològica
de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966
- Pere Amargan Marès:
El 3
d'abril de
1906 neix a Sant Feliu de
Pallarols (Garrotxa,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien
Joan Amargan i Maria Marès.
Militant de
la Confederació Nacional del Treball
(CNT), en 1939,
amb el triomf franquista, passà a França. En un
accident de treball en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va
perdre
una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va
divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966
a
l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).
***
Autoretrat
de Joan Borràs Casanova
- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Sos pares es deien Vicent Borràs i Josepa Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) –no pogué aconseguí la beca de Roma– per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural «Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de «Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.
---
efemerides | 02 Abril, 2025 11:23
Anarcoefemèrides del 2 d'abril
Esdeveniments
Paolo
Chiarella
- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù. Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.
***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
de l'11 de març de 1911
- Conferència de
Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista
il·legalista i insurreccionalista
Luigi Galleani llegeix la conferència
«Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta
anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA).
El 26 de
maig d'aquell any repetí la conferència a
l'Arlington Hall de Nova York, sempre
amb gran èxit de públic.
***
Capçalera de Ce qu'il faut dire
- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.
***
Makhno
i un grup de companys
Naixements
Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)
- Constant Martin: El 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).
***
Isidore
Guillemin-Remy amb sa companya Marie Keny i sos infants
- Isidore Guillemin-Remy:
El 2 d'abril de 1854 neix a Aiglemont (Ardenes, França) el
simpatitzant
anarquista i sindicalista Nicolas Isidore Hubert Guillemin. Sos pares
es deien
Quentin Guillemin, clavetaire, i Marie Louise Coche,
domèstica i filla de
clavetaires. Seguí la tradició paterna i dels
avis i es dedicà a la fabricació
d'objectes de ferreteria en un taller adjacent al seu domicili. Es
casà amb
Marie Oliva Keny, amb qui tingué sis infants (Albert,
Célina, Élise, Jules, Félicie
i Marcel) i de qui va enviudar. En 1891 era inspector del Sindicat
d'Obrers
Metal·lúrgics d'Aiglemont. En 1900 va ser nomenat
regidor municipal d'Aiglemont,
càrrec en el qual va ser reelegit el 12 de maig de 1912. En
el novembre de 1903
un vagó de fusta enviat per l'anarquista Francesco Longhi (Franco
Dossena)
des de Bauen (Uri, Suïssa), per a construir els edificis de la
colònia anarquista
d'Aiglemont, va ser enviat a la seva adreça. El desembre de
1903 es va
subscriure a la publicació anarquista Les Temps
Nouveaux i en 1913 encara
n'estava. El maig de 1909 envià 2.000 fullets (L'ABC
du Libertaire, En
comunisme, La Question Sociale i Grève
et sabotage) de la colònia
d'Aiglemont a Les Temps Nouveaux per a ser venudes
en suport d'aquesta
publicació. Quan es va desmuntar la colònia
anarquista d'Aiglemont en 1909,
comprà una part dels mobles de la casa, que els
conservà fins a la seva
defunció. Isidore Guillemin-Remy va morir el 29 d'abril de
1922 al seu domicili
d'Aiglemont (Ardenes, França).
Isidore Guillemin-Remy
(1854-1922)
***
Luigi Parmeggiani a la seva galeria
- Luigi
Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di
Reggio nell'Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts
citen el
24 de juliol de 1858 a Reggio
nell'Emilia– l'anarcoindividualista expropiador i antiquari
d'art
Luigi
Francesco Giovanni Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer
servir altres pseudònims (Le Beau
Louis, Louis Marcy,
etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872
treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys
posteriors muntà un
taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de
l'Associació
Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879
marxà d'Itàlia
per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent
de sabater per
Occitània i Arpitània, on conegué
Maria Carronis, que esdevindrà sa companya
durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània)
entrà en contacte amb grups
revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a
París, on la seva casa del
carrer Bert es convertí en lloc de reunió
d'anarquistes i antics communards.
En 1886, amb Vittorio Pini,
creà el grup anarcoindividualista il·legalista
expropiador «L'Intransigeant»
(L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut,
va ser
condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar
del permís de
residència, a l'expulsió. És en aquest
expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani
per una errada de
transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a
Brussel·les (Bèlgica), on treballà de
mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent;
després passà a Londres
(Anglaterra), on creà el grup anarquista
«L'Anonimato» i va fer amistat amb
Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a
París on entrà de bell nou en
contacte amb «L'Intransigeant» i engegà
una violentíssima polèmica amb els
socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla
de
bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a
Itàlia i el 14 de febrer a
Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i
l'endemà atemptaren contra Camillo
Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889
en dos fulletons
ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats.
Determinats sectors
del moviment anarquista acusaren el grup
«L'Intransigeant» d'agent provocador a
sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser
detingut, mentre
son company fugí a Londres, on fundà el grup
anarquista «La Libera Iniziativa».
El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per
l'Audiència de Reggio
nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de
presó. L'any 1891
suposà un punt d'inflexió en la seva vida:
minvà la seva militància, abandonà
Maria
Carronis i posà en marxa la seva activitat
antiquària; en aquest canvi
intervingué força l'haver conegut el pintor
Ignacio León y Escosura que
l'introduí en el món de l'art i de les
antiguitats. Però, que amb qui realment
estava interessat era per Marie Augustine Thérese
Marcy-Filieuse, l'esposa del
pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els
llaços amb la família
Escosura, el gener de 1892 marxà a París,
però va ser detingut; jutjat, va ser
condemnat a 15 mesos de presó per possessió
il·legal d'armes i per violació del
decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà
dels atemptats al company
Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a
Sud-amèrica. El juliol de 1893
va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota
el nom de Louis Marcy i fent-se
passar pel germà
de la seva amant, obrí una galeria antiquària al
barri de Bloomsbury, aleshores
de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte
amb
nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb
Sir John Charles
Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador
de la
col·lecció artística personal de
l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes
relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari,
com ara armes,
esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà
definitivament la
militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria
Marcy esdevingué el
punt de referència obligat per als
col·leccionistes d'art a Londres i en 1899
l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899
també publicà a Bolonya el
llibre de poemes Versi. En 1901,
any
de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de
determinades
peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels
productes i traslladà la
galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant
l'hivern de 1902 a
Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di
Cesnola, admirador
d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum,
intentà vendre
antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta
no va ser considerada raonable.
Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En
1903 anà a París i el 27 de juny
d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy»,
que regentava la seva amant;
l'endemà admeté la seva vertadera personalitat,
que ja no militava en el
moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper
d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local
es van trobar gran quantitat
d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues,
mobles,
etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu
procés es
contaren multitud d'històries d'allò
més fantasioses: els objectes eren el
resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat
assassinat
i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de
lladres
anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser
alliberat sense càrrecs.
Immediatament després d'aquest escàndol, en
sorgí un altre. L'inspector
d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre
de memòries on un
capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de
denunciar el seu passat
anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a
falsificador, perista,
propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905
tingué lloc a
Londres el procés per difamació que
interposà al comissari, però el seu passat
llibertari prevalgué sobre les acusacions i no
aconseguí res; en 1906 publicà a
París la seva versió dels fets sota el
títol L'Ex ispettore inglese
Sweeney condannato per diffamazione. A proposito
del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di
Giustizia
d’Inghilterra. Després
reprengué les seves activitats comercials a París
i
el juny de 1907 fundà la revista Le
Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités,
barreja entre crítica,
teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels
seus negocis, que
perdurà fins al febrer de 1914. El començament de
la Gran Guerra restringí
qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914
morí el pintor Augusto
Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la
vídua d'Escosura, que
deixà una filla, Blanche Leontine (Anna
Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna.
També aquest any publicà a
París els seus Ricordi e
riflessioni.
En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que
disposava de tots els
seus béns, però sense cap paper que
legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna
solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà
civilment el 3 de gener
de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna
39. En
aquest any tancà la
«Maison Marcy» i creà el
«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar
el
maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En
1922, en el primer número de
la revista alemanya Belvedere, Otto
von Falken publicà l'article «Die Marcy
Falshungen», on retornà obrir el debat
sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de
costum, ordí una
estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava
els seus deutes
amb la justícia, marxà a Itàlia. El
setembre de 1922 registrà el seu matrimoni
parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la
galeria de París,
comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924
anuncià oficialment a
l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de
«regalar» les seves
col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any
l'arquitecte Ascanio Ferrari
començà les obres de la Galeria Parmeggiani al
palau goticorenacentista de
mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7
d'abril de 1926
s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926
rebé la visita del president
del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini.
Parmeggiani transformà la
seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de
pintors
contemporanis i d'arts decoratives, conferències
artístiques, concerts, etc. Amb
grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a
l'Ajuntament la cessió de les
seves col·leccions a condició que els seus dubtes
fossin sanejats, s'acabés de
construir l'edifici i li fos concedida una pensió
vitalícia a la seva esposa.
Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini
començà la negociació assistit per
diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca,
Angelo Silvio
Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense
dubtes, el
13 de març de 1933 se signà l'acord davant el
notari Abate i el 30 de març el
Ple Municipal acceptà la
«donació». El 18 de juny de 1933
s'inaugurà la «Civica
Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se
així la seva jugada i
aconseguint un retir d'allò més
profitós i una imatge d'«anarquista
redimit» i
mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran
menyspreu cap el règim
feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut
física i mental
es deteriorà ràpidament i en aquests anys
s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore»
de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny
de 1945 a Reggio
nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).
Luigi Parmeggiani (1860-1945)
***
Foto
policíaca de Jules Vendel (2 de juliol de 1894)
- Jules Vendel: El
2 d'abril de 1861 neix a Chevry (País de Gèx,
Arpitània) l'anarquista Jules
Vendel. Sos pares es deien Jean-Marie Vendel, conreador, i Antoinette
Larderaz.
Establert a París (França), treballà
de mosso de cuina al restaurant «La
Ménagère», del restaurador Legros, al
bulevard de Bonne Nouvelle, i hi vivia a
prop, al número 27 del carrer Saint-Sauveur. Va ser sortejat
en la lleva de
1882 a Gèx (País de Gèx,
Arpitània) i va ser llicenciat per
«malaltia». Cap el
1884 treballà en diverses cuines parisenques (Philippe,
Duchesne, Barate). El
21 de setembre de 1891 va ser condemnat a quatre mesos de
presó per «ultratge i
rebel·lió als agents», delictes comesos
durant una manifestació a la plaça de
l'Opéra en ocasió de la representació
de Lohengrin.
Era habitual a les reunions dominicals que se celebraven a la Sala
Horel i es
relacionà amb nombrosos anarquistes (Cherville, Henry
Dupont, Louis Duprat, Édouard
Leboucher, Victor Vinchon, etc.). Va ser amic íntim de
Chalbert i d'Auguste
Faugoux, i amb aquest últim assistí en
1891 a reunions anarquistes. Segons un informe policíac, amb
aquests últims
formava part del «Groupe de la Reprise» (Grup de la
Recuperació), especialitzat
a desvalisar aparadors. Lligat a François Claudius
Koënigstein (Ravachol), va
ser acusat d'haver
participat en el robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles
(actualment Soisy-sur-Seine,
Illa de França, França) perpetrat el 15 de febrer
de 1892 i d'haver repartit
cartutxos entre diversos companys de París i de la
regió parisenca; detingut el
29 de febrer de 1892 al carrer Faubourg du Temple, després
de cinc dies a
comissaria, va ser tancat a la presó de Corbeil a
Corbeil-Essonnes (Illa de
França, França), on trobà diversos
companys (Chalbret, Georges Étiévant, Auguste
Faugoux). L'1 d'abril de 1892 va ser fitxat al llistat d'anarquistes
militants
del departament del Sena. Durant l'interrogatori presentà
com a coartada que el
dia del robatori de dinamita es trobava amb dos militars del IV
Batalló de
Caçadors en un cabaret del bulevard d'Italie; aquests fets
van ser corroborats
el 23 d'abril, però va ser castigat amb dos dies de
calabós a pa i aigua per
haver sortit de la cel·la sense cogulla, violant el
reglament penitenciari. El
16 de maig de 1892 va ser posat en llibertat i finalment el seu cas va
ser
sobresegut; alguns pensaren que havia estat alliberat
després de trair els
companys. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
ordenà l'escorcoll del
seu domicili i el seu arrest sota l'acusació
d'«associació criminal»;
l'endemà
la policia es presentà al seu domicili, però no
va trobar res incriminable.
Portat a comissaria, el 2 de juliol de 1894 va ser fixat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i dos dies
després va ser tancat a la presó parisenca de
Mazas; el 12 de juliol va ser
posat en llibertat provisional. El 29 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Henri Meyer va sobreseure el seu cas. En 1895 va exhibir pel
departament de
l'Ain dos cartutxos de dinamita de diferents longituds, tot exposant
davant el
públic els seus principis explosius. En 1895 figurava en un
llistat
d'anarquistes residents en el II Districte de París.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Crida
d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 27 d'abril de 1912
- Ersilia
Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) la
propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda
com Ersilia Grandi, pel llinatge
del seu
marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va
completar els
estudis primaris i es dedicà a les tasques
domèstiques. En la seva joventut es
casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb
qui tingué una filla (Edvige).
La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de
la seva regió,
destacant en tasques propagandístiques, distribuint la
premsa llibertària i
prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les
dones. El seu
domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de
molts
militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es
relacionà força amb la
internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i
també conegué
Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar
la
residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa
(Vèneto, Itàlia), i
l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la
fundació del Cercle «Giordano
Bruno», organització anticlerical que pretenia
acostar els membres a
l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una
reunió del
Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina
(Emília-Romanya, Itàlia) que va ser
dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per
absència de delicte», el
juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va
ser dissolt. El 7 de setembre
de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada
per organitzar la
campanya contra l'assignació de residència,
presentà un programa on es
rebutjava explícitament la «lluita
parlamentària». En aquesta època
col·laborà,
sota la signatura Ersilia Grandi i
amb articles referits a la dona, en La
Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques,
Itàlia), realitzà gires
propagandístiques
a Romanya i a les Marques, i freqüentà els
anarquistes napolitans i romans. Distribuí
un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full
«Oppresso ricordati»,
signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van
segrestar un
gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la
policia, els
informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de
«mala reputació» i de «costums
llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a
Bolonya Giuseppe Ciancabilla,
aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques
preparatòries del
V Congrés Socialista, al qual assistí com a
representant de les Societats
Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara
(Toscana, Itàlia). És més que
evident la influència que exercí la personalitat
d' Ersilia Cavedagni en el pas
del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre
de 1897
abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a
París (França) i, exceptuant
una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el
seguí en tot el
seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897
participà, amb Giuseppe
Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo
Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani
i altres, en
el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la
Federació Socialista
Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que
hagué de
ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies
després. De París, en
1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost
d'aquell any, amb Oreste Giuseppe
Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo
Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres,
col·laborà en el
periòdic L'Agitatore. Periodico
comunista
anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa), fundat per son company. L'octubre
de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on,
després d'alguns mesos a Nova
York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on
Ciancabilla havia estat
cridat per a dirigir La Questione Sociale.
Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella
col·laborà i que edità en
1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser
detingut per
lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any
el president dels
Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello,
intentà, sense èxit,
editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de
les files dels anomenats
«antiorganitzadors», amb son company i Enrico
Travaglio, el febrer de 1902 reedità
a Chicago La Protesta Umana,
periòdic
que desencadenà una croada contra els
«organitzadors» i reivindicà figures de
l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry.
El febrer de 1903
la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia,
EUA). Aquest mateix any va
ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara
la tenien
sota vigilància considerant-la
«perillosíssima». Després de
la mort de
Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim
poca
informació sobre la seva persona, referida sobretot a
correspondència i
subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de
març de 1905, amb
altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i
Espanyola,
organitzà a San Francisco una vetllada
dramaticolírica a benefici dels
revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era
a Filadèlfia (Pennsilvània,
EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907
a Home
(Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En
1909 Nella
Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari
(Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico
la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El
setembre
de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York.
El
febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911
ja
convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912
subscriu
des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il
Libertario de La Spezia (Ligúria,
Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una
crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca
Sovversiva, que va ser publicada en aquest
periòdic el 27 d'abril de 1912 i
que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia
a Vancouver (Columbia
Britànica, Canadà), des d'on participà
en una recol·lecta de suport als fills
de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a
San Francisco. En
1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il
Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella
a Nova York i en 1926 a
San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement
acabarà els seus dies,
participà en la recol·lecta de suport per a una
gira propagandística de Carlo Tresca
i del seu periòdic Corriere del
Popolo.
En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton
(Califòrnia, EUA) que no té cap
intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75
anys, va ser esborrada de les
llistes de subversius i dels registres de fronteres
d'Itàlia. L'última notícia
seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai
no va deixà
d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de
l'ordre», la té encara com a
resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Urbano
Arrighi
- Urbano Arrighi:
El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el
propagandista anarquista
Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio.
De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la
vida
fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc
després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I
d'Itàlia el 29 de juliol
de 1900. Considerat la figura més representativa de
l'anarquisme de la seva
ciutat, per la seva activitat propagandística va ser
constantment vigilat per
la policia que el va qualificar d'«anarquista
perillós». Col·laborà amb
breus
articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta
de l'1 de gener de 1920 publicà l'article
«Perché sono anarchico? Che cosa
voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico
Malatesta i va difondre i
sostenir Pensiero e Volontà.
Durant
el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en
tant era
empresonat preventivament en determinades ocasions o visites
particulars de la
jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a
sospitós d'haver enviat una
carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista
(PNF) Carlo Scorza,
però desconeixem com acabà l'afer.
Restà vigilat fins el 1943. Participà en la
Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè
d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces
antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti.
Després de la II
Guerra Mundial contribuí a la reorganització del
grup anarquista «Pietro Gori»
i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il
94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946
publicà una ressenya de la
conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a
Lucca, amb una
introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi
va morir el 13 de
març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).
***
Notícia
del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari
parisenc L'Humanité
del 2 de desembre de 1907
- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Sos pares es deien Jean Marie Ihuel, treballador del port, i Marie Anne Victoire Le Boulboise. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). El 24 de setembre de 1904 es casà amb Anne Le Corrè. El 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de «provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades «A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. El 22 de febrer de 1922 es casà a An Oriant amb Berthe Josephine Voisin. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de «perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Marietta
Bibbi
- Marietta Bibbi: El
2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895
neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo
Bibbi i Gioconda Paglini. Sa
vida i la seva militància està estretament
lligades a la de son germà Gino
Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina.
Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son
germà Gino
Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi,
etc.),
per un Tribunal Especial feixista per «complicitat»
amb Gino Lucetti, que l'11
de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini;
absolta
el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no
haver participat en el delicte»,
va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per
haver «prestat suport
i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre
de 1927 apel·là la
sentència i es reuní voluntàriament
amb son germà Gino, aleshores confinat a
l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928.
El 30 de maig d'aquell any va
ser definitivament absolta pel Tribunal
d'Apel·lació de Gènova
(Ligúria,
Itàlia) per «absència de
delicte» pel que feia la «complicitat»
amb Lucetti. Des
del moment de la seva primera detenció va ser posada sota
vigilància i, després
de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930,
va ser amonestada
formalment per ser considerada «hostil al Règim i
perillosa per a l'Ordre
Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular
activitat política
i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb
son germà
Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a
«dotada d'una ràpida
intel·ligència i de discreta cultura havent
aconseguit el diploma de mestre
elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de
1931 una ordre de
la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el
confinament per a cinc
anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar
clandestinament per a reunir-se
amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931
arribà a l'illa de Ponça. Durant
els primers mesos de confinament mantingué una estreta
correspondència amb son
germà, que vivia a cavall entre Tunísia,
Algèria i Espanya. El setembre de 1931
envià un informe amb una sol·licitud
d'absolució de la seva condemna a Leandro
Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al
cap de
la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de
1932, en ocasió del
desè aniversari de la «Revolució
feixista», la seva sol·licitud va ser
acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a
Carrara, passà a Torí
(Piemont, Itàlia), on mantingué contacte
epistolar amb son germà Gino i amb
altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934
emigrà amb
passaport regular a París (França), on es
reuní amb son germà i
freqüentà la
família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de
Carlo Rosselli –va fer
de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia
una gran i forta
amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant
l'emigració visqué al costat de son
germà i quan aquest es va traslladar a
Gandia (Safor, País Valencià), es
reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser
inscrita en el butlletí de recerca de la policia
ferroviària de fronteres amb
l'ordre de «detenció». A més
d'assistir a les reunions de «Giustizia e
Libertà»
(GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va
fer d'infermera en el
IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta
(«Columna Benedicto») de
l'Exèrcit de la II República espanyola al front
de Terol (Aragó, Espanya). Sota
el nom de Maria del Carmen
Rodríguez,
va fer de correu entre Espanya i França i
romangué a la Península fins i tot
després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar
al cònsol italià el
seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué
reunir-se amb son germà a
Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment
anarquista. Entre 1951 i
1962 participà en l'experiència
pedagògica de la Colònia «Maria Luisa
Berneri»,
promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia).
Participà com a
observadora, juntament amb son germà Gino, en el V
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), que se
celebrà entre el 19 i el 22 de març
de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va
morir l'11 d'abril de
1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).
***
Notícia
de la detenció de Francisco Elizalde Martínez
apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de
juliol de 1934
- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Sos pares es deien Francisco Elizalde i Valentina Martínez. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 de setembre –algunes fonts citen errònniament el 9 d'octubre– de 1936 a Arieta (Estella, Navarra) d'un tret a la nuca.
---
efemerides | 01 Abril, 2025 11:20
Anarcoefemèrides de l'1 d'abril
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Lutte
- Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical La Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie «Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).
***
Capçalera
del primer número d'Il
Pugnale
- Surt Il Pugnale: Per l'abril de
1889 surt a
París (França) el primer número del
periòdic anarquista il·legalista en llengua
italiana Il Pugnale. Editada pel
«Grup Intransigent de París i de
Londres» –Vittorio Pini (París) i Luigi
Pareggiani (Londres)–, tenia periodicitat irregular i es
distribuïa
gratuïtament. Portava els epígrafs: «A la
força bruta de la burgesia cal oposar
la força bruta, però intel·ligent i
conscient, de l'individu i de les masses» i
«Quan més homogènia sigui la propaganda
anarquista, més proper i segur serà el
triomf de la Revolució Social». Entre les seves
pàgines donà receptes de com
fabricar bombes de nitroglicerina. Aquesta publicació, que
es va finançar
gràcies als cops «socialitzadors» de
Vittorio Pini i el seu grup expropiador,
es distribuí també per l'Amèrica
Llatina. Hi trobem textos d'Achille Callidis,
Raffaele Ciucci i Frederico Rava. Només va poder sortir un
altre número, el 14
d'agost de 1889, que portava el subtítol «Giornale
anarchico» (Diari
anarquista).
***
El "Terror Verd" segons Le Petit Journal
- Contra el «Terror
Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple
«Terror Verd», el
Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de
París (França) crea un Servei
Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de
neutralitzar i
de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la
pólvora utilitzada
en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes
(Ravachol,
Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea
sorgí quan Charles
Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a
Jean Constans,
ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca
de feina propiciada
pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà
desactivant els obusos
que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les
excavacions
parisenques i jugarà un paper important durant la Gran
Guerra en la investigació
dels gasos tòxics.
***
Capçalera de Le Plébéien
- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i «El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» –més tard «Sociologie, arts, littérature»– a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 –a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)– i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateix Étienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).
***
Un exemplar de Ciencia Social
- Surt Ciencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.
***
Capçalera
del primer número d'El
Proletario
- Surt El Proletario: L'1 d'abril de
1902 surt a Cadis
(Andalusia, Espanya) el primer número del
periòdic quinzenal anarquista El
Proletario. Hi
van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez,
Francisco
Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez,
Isabel Duran, José Jiménez i el
grup gadità «Amor y Libertad».
Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre
l'estranger i pàgines literàries. En van sortir
21 números, l'últim l'1 de
febrer de 1903, i un suplement al número 14;
deixà de publicar-se per manca de
mitjans i fou continuat per Germinal, que només
publicà un número el 24
de març de 1903. L'única
col·lecció completa d'El Proletario es conserva
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Portada de Le Réveil Anarchiste
- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.
***
Anagrama de la FORA V Congrés
- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas –que havia atemptat contra el president Quintana–, Simón Radowitzky –que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909– o Kurt Gustav Wilckens –que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).
***
- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.
***
Capçalera
de Germinal
- Surt Germinal: L'1 d'abril de
1926 surt a Chicago
(Illinois, EUA) el primer número del periòdic en
llengua italiana Germinal.
Mensile anarchico di propaganda. Després
portarà com a subtítol «Anarchico
di propaganda» i, més tard, en canviar la
periodicitat «Quindicinale
anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van
participar en la seva
redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando
Riberi, Hugo Roland
i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números,
l'últim l'1 de maig
de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut un
únic número de
distribució gratuïta de la mateixa
capçalera editat pel «Grup de Propaganda
Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.
***
Capçalera
d'Anarchia
- Surt Anarchia:
L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del
periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale.
Portava l'epígraf «Per totes
les llibertats i totes les rebel·lions».
Contraposà el concepte d'associació
lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del
moviment específic
anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual.
Va ser
editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di
Giovanni, qui hi
col·laborà fent servir també diversos
pseudònims (Mario Vando,
Alberto Lubeni, El Albigense,
etc.). També hi van escriure Alejandro
Scarfó i América Scarfó (JAS),
entre d'altres. Portarà una secció
fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà
sobre diversos temes (l'antifeixisme,
els presos polítics, les dictadures americanes,
l'expropiació, l'«anarcobandidisme»,
l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta
publicació també edità
llibres i fullets de diversos autors, com ara
Élisée Reclus, Nino Napolitano,
etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de
setembre de 1930, quatre dies
després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquest
últim número s'incità a
lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre,
però, es publicà
clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per
eludir la censura, que
estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a
Buenos Aires.
***
Capçalera del primer número de Regeneración (1937)
- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón i òrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.
***
Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos
- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de
1939 surt
a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic
mensual anarquista Rumbos Nuevos.
Órgano libertario.
Posteriorment va portar els subtítols
«Órgano libertario de Cuba» i
«Publicación semanal antitotalitaria».
Portà els epígrafs «Propulsor de la
cultura» i «Órgan
d'orientació social». Va ser editat per
l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i
espanyols
exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència
la portà Rafael B. Valdés; en
la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per
Domingo R. Díaz i
administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941,
dirigit
per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez.
Trobem textos de Diego
Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John
Anderson, Julio Ayllón
Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel
Cabanellas, Adolfo Camiño,
P. G. Campón, Álvaro César, Juan
Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G.
Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo
Iglesias Saavedra,
Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor
Marguerite, José Martí, Claudio
Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar,
Damián Paredes, Rudolf
Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i
Adrián del Valle Costa,
entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia,
anarcosindicalisme, història, biografies, cultura,
notícies orgàniques,
cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i
contra el pacte
germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el
suport de l'Associació
Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una
campanya de suport
econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En
sortiren números,
almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.
***
Portada del primer número de Le Réfractaire
- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association «Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire. A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.
Naixements
Augusto Bernardello
- Augusto
Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro
(Ferrara, Emília-Romanya,
Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer
servir els
pseudònims Dott. Gilbert
i Bernardo della Zucca. Sos pares
es deien
Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys
publicà el periòdic
humorístic anticlerical La Pietra
Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de
fer estudis tècnics a
Venècia (Vènet, Itàlia)
–segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en
1863
retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable
en una empresa de transports.
En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte
d'impremta. En
1870 es traslladà amb sa família a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de
setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits
sediciosos» («Visca
Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns
dies a la presó.
A Ferrara treballà de comptable a
«Ghedini», una botiga on es venia tota mena
de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè,
xocolata, productes colonials,
espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà
també de comptable a la
impremta «Soati». En 1872 fundà la
Secció de Ferrara de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any
envià la sol·licitud d'afiliació
de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari,
al
Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre
afirmativament. En el mateix mes participà en el
Congrés Regional de Romanya de
l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Fou un dels que
defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà
un dels seus tres fills,
acusat de ser confident de la policia. Col·laborà
en el periòdic republicà Il
Povero, del qual esdevingué el
principal redactor, i assumí la direcció d'Il
Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874.
Amb Vincenzo Dondi
dirigí La Lanterna i
col·laborà en Il
Tribuno de Salerno
(Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors
de la
constitució de la Federació Italiana de la
Central Italiana de l'AIT, però
l'any següent participà en la Lliga Universal de
les Corporacions de Ginebra
(Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes
«intransigents». En
1878 col·laborà en el periòdic
napolità de Carlo Terzaghi Rabagas,
on signà sota el pseudònim Dott.
Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi.
Finalment,
les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i
a
col·laborar en Nueva Ferrara,
en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906
publicà Racconti poliglotti
stupefacenti.
Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Autoretrat de Charles Maurin (1890)
- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina.
***
Foto
policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)
- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1869 –altres fonts citen erròniament 1865– neix a La Neuville-en-Tourne-à-Fuy (Ardenes, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin –citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Adolphe Hédin, manobre, i Marie-Irma Feh. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per «robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fotografia
antropomètrica de Giovanni Baldazzi
- Giovanni Baldazzi: L'1 d'abril de 1883 neix a Sesto Imolese (Imola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Giovanni Baldazzi, també conegut d'altres maneres (Jean Baldazzi, John Baldazzi, John Bladazi, John Baldazza) i que va fer servir el pseudònim Giovanni Obdast. Sos pares es deien Luigi Baldazzi i Agata Gadoni. Va poder realitzar estudis secundaris i es va fer electricista, militant en el seu sindicat. L'agost de 1903 la policia va obrir el seu expedient i des de feia un any col·laborava en el periòdic del sector «antiorganitzador» del moviment anarquista Il Grido della Folla, sota el pseudònim Giovanni Obdast. Posteriorment va publicar textos en Il Popolino, de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en La Rivoluzione Sociale, de Londres (Anglaterra). Defensor de l'acció directa, el febrer de 1903 va llançar la proposta de fer un referèndum entre la població treballadora per a un dia de vaga general per a reivindicar la jornada laboral de vuit hores. En aquesta època creà un grup d'agitació anarquista amb altres companys (Pietro Chiesa, Umberto Cini, Castore Poggiopollini, Giovanni Tagliaferri, etc.), al qual s'hi va afegir el seu company de conferències a Bolonya Armando Borghi. El 20 de setembre de 1903 participà en la contramanifestació de la inauguració del monument als caiguts del 8 d'agost de 1848 a Bolonya i va ser detingut i empresonat vuit dies. En 1904 va ser condemnat a quatre mesos i 10 dies per encapçalar una manifestació i resistir-se a la detenció durant una vaga general convocada el setembre d'aquell any. En 1905 publicà en Il Grido della Folla un llarg article sota el títol Lo sciopero generale e l'esproriazione i el fullet Socialisti e anarchici. En 1906 publicà els fullets La lotta per l'esistenza e il principio di solidarietà i Le organizzazioni operaie. El febrer de 1907 deixà Bolonya i s'establí a Londres (Anglaterra), on va treballar de cambrer i col·laborà amb la revista anarcoindividualista italiana de literatura i art Vir, de Giuseppe Monanni, Leda Rafanelli i Camillo Signorini, encara que després va trencar amb questa publicació a la qual acusà de «culturalment deficitària». L'agost de 1907 vivia al número 34-36 del carrer des Cascades de París (França) i treballava com a operari en una escrivania, alhora que realitzava conferències. En aquesta època aixoplugà l'anarquista Decio Anzani i sa companya Marta Giorgi. Acomiadat de la feina, es traslladà a Argenteuil (Illa de França, França), on treballà de pintor en la construcció. En 1908 fou membre del grup anarquista italià parisenc «Grupi di Studi Sociale» i el juliol d'aquell any col·laborà en el número únic de la revista italiana Quand Même, de la qual era gerent Alfredo Consalvi. Després d'una breu estada a Itàlia a finals de 1908, s'establí novament a París, amb la intenció, sembla, d'emigrar a Amèrica. Gràcies a la seva activitat de representant comercial, es pogué moure freqüentment entre París, Londres i Itàlia. El 24 d'abril de 1910 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres anys de presó per «ús de segells postals falsos» –Antonio Suardi, també processat pel mateix delicte, va ser condemnat a dos anys, Étienne Marie Peretti va ser absolt i Antonio Capellari havia enfollit i es trobava ingressat a l'asil de Sainte-Anne– i el setembre de 1912 va ser expulsat de França. Durant el seu empresonament va publicar en Novatore, editada per Libero Tancredi a Nova York (Nova York, EUA), un article sobre la seva concepció revolucionària de l'individualisme sota el títol «Egoismo e altruismo». Establert a Milà (Llombardia, Itàlia), reivindicà posicions sindicalistes llibertàries i seguí de prop les vagues dels metal·lúrgics durant la primavera de 1913, enviant cròniques a La Voix du Peuple, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Després de la vaga general d'agost de 1913, atacà durament la gestió de Pulvio Zocchi, dirigent de la Unió Sindical Milanesa i criticà diversos aspectes de com es desenvolupava el moviment sindicalista del moment en diverses publicacions (L'Avvenire Anarchico, Il Libertario, etc.). A finals de 1913, fugint de la vigilància policíaca, passà a Basilea (Basilea, Suïssa), on va col·laborar en el periòdic Utopia. Rivista Quindicinale del Socialismo Rivoluzionario Italiano, de Benito Mussolini –en el número 1, del 22 de novembre de 1913, publicà un article sobre l'heroisme, l'audàcia, l'idealisme i el sacrifici revolucionaris de Louis Auguste Blanqui. En 1913 la Cooperativa Tipogràfica «La Scuola Moderna» de Bolonya li va publicar la conferència Il Militarismo e la Rivoluzione. Després d'una breu estada a Bolonya l'agost de 1914, emigrà als Estats Units. Establert a Nova York, l'11 d'octubre de 1914 va fer a Brooklyn la conferència «Sindicalismo rivoluzionario» per al grup anarquista «M. Bakounine» i el 25 del mateix mes per al grup «Giuventù Libertaria» de Nova York la conferència «La tecnica dello sciopero generale». El novembre de 1914 treballava en la redacció del periòdic Il Proletario a Nova York. El 26 de novembre de 1914 va fer a l'Umberto I Hall de Jersey City (New Jersey, EUA) la conferència «L'antimilitarismo». En aquesta època participà activament en tasques d'organització i fent conferències per al sindicat Bakers' Union de Nova York Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Posteriorment s'establí a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), on durant la Gran Guerra mantingué contacte epistolar amb Armando Borghi i Enrico Meledandri i organitzà i envià subscripcions al periòdic Guerra di Classe de la Unió Sindicalista Italiana (USI). En 1917 va ser detingut dues vegades per «instigació a la revolta» i el setembre d'aquell any, en el marc d'una gran operació contra els wobblies que incriminà 168 persones, va ser empresonat a petició de les autoritats federals sota l'acusació d'haver promogut, com a propagandista i membre dels IWW, vagues i agitacions en detriment de la política dels EUA i a favor «directa o indirectament dels Imperis centrals». En 1917 va fer el prefaci del fullet de Albino Braida L'Unionismo industrial, editat per «Italian IWW», del qual era membre del comitè d'administració de la seva Oficina de Publicacions. L'agost de 1919 va ser jutjat i condemnat a 10 anys de reclusió i a 35.000 dòlars de multa per «actes contraris als interessos dels Aliats i a la continuació de la guerra». En 1919 obtingué la llibertat provisional. En 1920 era secretari de la Lliga Italiana de Defensa Obrera (LIDO), mantingué correspondència amb Bartolomeo Vanzetti i col·laborà en The One Big Union Monthly. En 1922 va ser expulsat dels EUA i repatriat. Establert a Roma, entre juny de 1923 i desembre de 1930 va treballar en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista i per a la qual va ser redactor de la seva revista La Stirpe, d'Edmondo Rossoni, exanarquista i exwobblie que havia conegut als EUA, juntament amb altres membres de l'Italian Socialist Federation in North America (ISFNA, Federació Socialista Italiana als EUA). En 1926 les autoritats feixistes van proposar que fos esborrat del registre de subversius. Entre gener de 1931 i març de 1936 va entrar com a traductor en el Comitè Olímpic Nacional Italià i després en la Federació Internacional del Tècnics Agrícoles. En 1935, després de ser-li interceptada correspondència amb l'exiliat antifeixista Carlo Sforza, comte de Castel San Giovanni, i d'assabentar-se de l'intent per part d'un advocat francès d'obtenir la revocació del seu decret d'expulsió de França, va ser posat novament sota vigilància en la creença que la seva aparent lleialtat al règim mussolinià era una tapadora i que es mantenia «íntimament hostil al feixisme». El setembre de 1940 va dirigir una sol·licitud al cap del govern demanant l'anul·lació de la vigilància argumentant la seva bona conducta civil, política i professional. A partir d'aquest moment, res no sabem més d'ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
efemerides | 31 Març, 2025 11:19
Anarcoefemèrides del 31 de març
Esdeveniments
Capçalera d'Anticristo
- Surt Anticristo: El 31 de
març de 1906 surt a La Línia (Cadis,
Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo.
Periódico
quincenal anarquista. Editat
pel grup «Andalucía Rebelde», fou
dirigit per José Rodríguez Romera,
administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta
d'A. Roca
d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador
Rodríguez, Josep Prat, Vicente March,
A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez
Cabrera, entre d'altres. D'aquesta
publicació anarquista de tendència
individualista, molt influenciada per
Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de
l'encalçament de la justícia un
altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós
es dedicaran gairebé
exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des
del punt de vista
purament individualista. L'única
col·lecció que es conserva d'aquesta
publicació es troba dipositada a l'International Institute
of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
***
Capçalera
d'El Briocense
del 31 de març de 1907
- Poesia antianarquista:
El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El
Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia
antillibertària El
anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta
publicació José Pérez y
Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb
aquest poema, José Pérez, resumia la
seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un
corrent de pensament
davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu
terror; poques
vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos
fins quin punt els
somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el
director de la
publicació, Antonio Pareja Serrada, i un
col·laborador, Antonio Pareja Serrada,
eren militants republicans federals i tenien simpaties per
l'anarquisme, com es
demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una
novetat editorial
d'aleshores, El hombre y la tierra,
d'Élisée Reclus, editada per
l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de
desembre de 1905 i en
el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense
(1904-1907).
José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31 de març de 1907)
***
Cartells
dels concerts
- Concerts de Léo
Ferré: El 31 de març i l'1
d'abril de 1989 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti
(Toscana,
Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo
Ferre.
Naixements
Foto policíaca de Pierre Hyvon (4 de març de 1894)
- Pierre Hyvon: El
31 de març de 1848 neix a
Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el
gravador litògraf anarquista
Pierre Hyvon, conegut com Yvon
–a vegades
escrit Hivon
i Yvons. Era fill natural
d'Élizabeth Hyvon. Formà part del grup
anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de
París (França), del qual formaven
part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier,
entre d'altres. El
22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir
des électeurs. Tètes de bois et oreilles
d'ànes, editat pel Grup d'Acció
Política «Le Perce-Neige». Durant la
tardor de 1883, amb François Sevestre,
Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup
«Le Drapeau Noir de
Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de
París. En aquesta època tenia
al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de
Saint-Mandé (Illa de França,
França), una petita premsa manual i recaptava diners per a
adquirir una més
important que li pogués permetre imprimir fullets i
cartells. El desembre de
1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de
França, França) de la
Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»),
fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste
Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el
cartell
«Aux ouvriers sense travail», signat per la
Comissió d'Obrers Sense Feina.
També participà en les reunions del grup
«Les Libertaires du XXème», que es
realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre
el manifest «Aux
Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe
d'un confident
del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de
20.000 exemplars del
ban Vive Ravachol! a resultes de la
condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va
ser detingut,
juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les
agafades
antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època
vivia al número 51 del
carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de
1894 va ser de bell nou detingut.
Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà
el 28 d'agost de
1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la
qüestió de la carestia del
pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En
1902 vivia a l'île de
Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions
legislatives
d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa
de França, Franca). Pierre Hyvon va morir el 18 de febrer de
1919 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de
París (França).
***
Foto
policíaca de Charles Vaury (16 de març de 1894)
- Charles Vaury: El
31 de
març de 1851 –algunes fonts
citen erròniament 1859– neix a Sedan (Ardenes,
França)
l'anarquista Charles Joseph Vaury,
conegut com La Baleine. Sos pares es deien
René Remy
Vaury (Jean-Baptiste Vaury), sabater, i Catherine Agnès
Jacquemin, obrera
fabril. Es guanyava la vida treballant de mecànic i, segons
un informe policíac
de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París (França),
vivia al número 28 del carrer Vilin i figurava com a
«anarquista militant». En
1887 participà en les reunions del grup «Les
Libertaires du XXème
Arrondissement», on, segons els confidents
policíacs, reivindicava el robatori
i l'assassinat durant la revolució. El 18 de maig de 1887 va
ser testimoni d'una
baralla en una taverna al carrer Savies i avisà a la policia
amb dos trets de
revòlver a l'aire. En 1892 era habitual, amb son
germà petit Jean-Baptista
Émile Vaury, tallador en vidres i també militant
anarquista, de les reunions
del Cercle Anarquista Internacional que es reunia a la Sala Horel i
l'any
següent ambdós freqüentaven les reunions
dels Grup Anarquista dels V i XIII
Districtes de París. El 27 de febrer de 1893 sa companya, la
jornalera Anna
Bidal, amb qui estava casat, va morir al seu domicili. L'abril de 1893
es
traslladà al número 26 del mateix carrer i a
partir de desembre d'aquell any
vivia al número 24 del carrer Envierges, que va ser el seu
domicili definitiu.
El 13 de gener de 1893 assistí a una reunió
anarquista celebrada a la Sala
Miquet. Amb son germà, el 3 de juny de 1893
assistí a un míting anarquista
celebrat a la Sala Commerce per protestar contra la condemna a mort de
l'anarquista Jean-Baptiste Foret, al qual eren presents unes 500
persones. L'1
de juliol de 1893 els germans Vaury assistiren amb altres 400 persones
a la
conferència pública organitzada pels anarquistes
Dufour i Marin a la Sala
Commerce. El 16 de març de 1894, en el marc d'una agafada
contra el moviment anarquista,
el seu domicili va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat en el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i el 3
d'abril d'aquell any la policia envià l'informe al jutge
d'instrucció. El 3 de
juliol de 1894 era present al míting organitzat pels
anarquistes Saint-Martin i
Eugène Cottée. Charles Vaury va morir l'11 de
desembre –algunes fonts citen
erròniament el 12 de desembre– de 1898 a
l'Hospital de la Pitié del V Districte
de París (França).
Àgape
familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la
Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre
Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M.
Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9.
Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor
- Fernand Colladant: El 31 de març de 1881 neix a Vouzon (Centre, França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Sos pares es deien François Colladant, jornaler, i Catherine Silvine Pâques –Joséphine Pasquier segons la partida de defunció. Patia una paràlisi a les cames des del naixement. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un dels òrgans d'expressió del grup artístic revolucionari «La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara «Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant», «Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier; «Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.
***
Necrològica d'Eugénie Casteu publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 10 de juny de 1937
***
Necrològica
de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1972
- Francisco Buj
Iranzo: El 31 de març de 1901 neix a
Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Buj Iranzo –a vegades el
llinatge citat
com Bug.
Sos pares es deien
Vicente Buj i Lina
Iranzo. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya),
on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil vivia a
Montornès del Vallès (Vallès Oriental,
Catalunya) i formà part del Comitè
Revolucionari d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els
Pirineus. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Moissídan
(Aquitània,
Occitània), on milità
en la Federació Local de la CNT. Francisco Buj Iranzo va
morir el 5 de
febrer de 1972 a l'Hospital de Perigús
(Aquitània,
Occitània).
***
Roger
Monclin
- Roger Monclin: El 31 de març –algunes fonts citen erròniament el 31 de gener– de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Paul Jules Monclin. Sos pares es deien Camille Louis Monclin, comptable, i Berthe Juliette Richard. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitarista La Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la «justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França. L'1 de setembre de 1962 es casà al XV Districte de París amb Gisèle Edith Perrin. És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) –aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)–, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 al seu domicili de «La Cécile» de Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).
***
Rudolf Michaelis fotografiat
per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)
- Rudolf Michaelis: El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la «Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a Santa Úrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.
Margaret Michaelis (1902-1985)
***
Ramón
Regueras Deza
- Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares, Francisco Regueras i Grimalda Deza, havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna «El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal «Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons «Larrañaga» i «Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seus últims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat en aquesta localitat.
Miquel Beltran Alomar
- Miquel Beltran Alomar:
El 31 de
març de 1911 neix a Inca
(Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer
i anarquista
després, Miquel Beltran i Alomar. Era fill de l'escriptor
satíric
anticlerical
Llorenç Beltran i Salvà –conegut com a Es
Barbó, ja
que era barber de
professió–, col·laborador de la revista
popular Foch
y Fum (1917-1936), on
signà Barbó Inquero,
i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu
amic Gabriel Buades
Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar
Ramis. Miquel Beltran va
fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca,
que abandonà
després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es
dedicà a l'alfabetització
d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al
Partit
Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va
evolucionar cap a l'anarquisme
radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va
pronunciar
una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el
títol «Libertad y poder» on
es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista
d'Inca, especialment
Gabriel Buades i Pons, i va començar a
col·laborar en el periòdic
anarcosindicalista Cultura Obrera.
El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu
Bestard,
de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el
grup àcrata «Sol y
Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers
mallorquins. El 17
de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu
Albertí, Enrique Carcedo,
Francisco García i Andrés Quintana, als locals de
la CNT d'Inca. Aquest any
s'encarregà de la presentació de Frederica
Montseny en el cicle de conferències
que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença).
Al començament de 1934, la
tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a
allitar-se, i fou llavors quan va
escriure una novel·la breu en castellà, Violeta,
que va ser publicada el
24 d'octubre de 1934 en la col·lecció
«La Novela Ideal», una de les
publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan
Montseny Carret (Federico Urales).
Miquel Beltran Alomar va morir el 28 de març de
1935 de tuberculosi a Inca
(Mallorca, Illes
Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu
enterrament
fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes
característiques que havia de tenir lloc a Inca, la
cerimònia va despertar una
gran expectació. L'endemà de morir, el seu
fèretre va ser portat per
anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers
de la
població mentre una banda interpretava música
clàssica; fou enterrat a la
tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son
germà Ramon en
1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare,
Llorenç Beltran Salvà, va
ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri
d'Inca i
enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El
Moixet
Demagog publicà un llibret que conté la
conferència «Poder y Libertad» i la
novel·leta Violeta sota
el títol La llibertat contra el
poder.
***
Necrològica
de Juan Rueda Ona apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de desembre de 1976
- Juan Rueda Ona: El 31 de març de 1915 neix a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Rueda Ona. Sos pares es deien Miguel Rueda Sánchez, afusellat pels rebels feixistes, i Teresa Ona Navarro. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia Aso Bailo i son fill Juan Miguel Rueda Aso. Juan Rueda Ona va morir el 20 d'agost de 1976 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).
---
efemerides | 30 Març, 2025 11:19
Anarcoefemèrides del 30 de març
Esdeveniments
La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)
- Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.
Detenció de
Ravachol (30 de març de 1892)
***
Premsa llibertària Internacional
- Surt L'Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin –gerent dels dos primers números– i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista «Germinal» –gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.
***
Capçalera de L'Affranchi
- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience i Si la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.
***
Portada
del primer número d'Internationale
Arbeiter Chronik
- Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30
de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer
número del periòdic
mensual anarquista en llengua alemanya Internationale
Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative,
selbstständiger
Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del
Treball. Òrgan per a promocionar
en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció
independent). Va ser editat i
publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda
d'August Lott i
el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula
Lliure).
Tenia la redacció al número 751 East 181st Street
del Bronx novaiorquès. Aquest
periòdic antimilitarista, reproduí textos de
Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann
Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos
sobre
sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA
i l'estranger, a
més de poesies i altres notícies culturals. En
sortiren set números, l'últim el
setembre de 1914.
***
Es saqueo de sa plasa
- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit «sorollós».
Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919
***
Capçalera de ¡Despertad!
- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.
***
Cartell
de la Fira
- I Bay Area Anarchist Book Fair:
El 30 de març de 1996 se
celebra a l'SF County Fair Building del Golden Gate Park de San
Francisco (San
Francisco, Califòrnia, EUA) la I Bay Area Anarchist Book
Fair (I Fira del Llibre
Anarquista de la Badia de San Francisco). L'acte va ser organitzat per
la llibreria
Bound Together Bookstore per celebrar el seu vintè
aniversari. Hi van
participar una quarantena de llibreries, editorials, revistes i
individualitats
anarquistes, realitzant-se tota mena d'activitats (xerrades,
exhibicions
audiovisuals, entreteniments, cafeteria, guarderia, etc.). Hi van
intervenir
Kathy Acker, Freddie Baer, Jello Biafra, Susie Bright, Winston Smith,
Robert
Anton Wilson i John Yates, entre d'altres. Aquesta fira
esdevingué anual a
partir d'aquesta data.
Naixements
Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893
- Henry Wysmans:
El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica)
l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman,
Weysmans, Weysman,
etc.). Es guanyava la vida fent
de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe
policíac, en 1880
era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de
Brussel·les. Amb
Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre
Bèlgica en el
número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra
Anarchiste, de Lió (Arpitània).
Milità en el Syndicat Bruxellois des
Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de
Brussel·les). Entre
1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni
Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts.
Destacat orador, entre 1886 i
1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses
conferències i
mítings de propaganda anarquista i de la Libre
Pensée a diferents poblacions
belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat per
L'Étincelle
Révolutionnaire, parlà en un
míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a
la «revolució violenta».
El 10 de gener de 1886 participà en una
reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes
més tard ho va fer en una vetllada
literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre
la història de la
humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la
situació.
El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un
míting anarquista a
Brussel·les a la sortida del qual es produïren
diferents incidents. El 14 de
juny mantingué un intens
debat dialèctic
en un míting a Brussel·les amb el socialista
Edouard Anseele. En 1886 acompanyà
Guillaume Davister (Jean) per les
regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir
socors
econòmics, especialment el resultat d'una
col·lecta de la Socialist League (SL,
Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb
l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers
en lluita. En 1888
publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el
primer volum del fullet d'Hector
Morel Dialogues entre un anarchiste et un
autoritaire. Publication anarchiste;
el segon volum va ser publicat el
novembre d'aquell any també a Brussel·les per
Ferdinand
Pintelon. El 29
d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista
contra
les penes de mort
als «Màrtirs de Chicago». En 1889
formà part
del grup anarquista
«L'Égalité» (Octave
Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert
Delsaute)
que intentà comprar
material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el
fullet Le Communisme Anarchiste i
entre abril i
agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el
periòdic Le Drapeau Noir.
La policia el presentà com «el cap d'un grup
d'anarquistes moderats». En el Congrés
Internacional Obrer Socialista que se
celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a
Brussel·les, representà els grups
anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand
Pintelon i
Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a
la Sala Rubens per protestar
per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que
reivindicaven la
dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de
març de 1893 el seu
domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de
Saint-Josse-ten-Noode, va ser
escorcollat sense èxit per la policia en la seva
absència, ja que es trobava a
la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà
que des de feia molt de temps
son marit no s'ocupava de la «política
militant» i durant l'escorcoll només es
van trobar unes cartes enviades des de la colònia
penitenciària de Caiena
(Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son
germà Corneille
Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també
va ser un destacat anarquista
de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Charles Galau (21 de febrer de 1891)
- Charles Galau: El
30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne
(Illa de França, França) el carreter anarquista
Charles-Louis-Joseph Galau
–també citat erròniament Gallau
i Gallot–, conegut com Baudin.
Sos pares es deien Louis Galau, carreter, i
Éléonore Prou. El 19 de febrer de
1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de
França, França), amb
altres companys anarquistes, crida diverses consignes («Fora
la pàtria! Visca
l'anarquia»), fet pel qual va ser processat, juntament amb
altres companys (Michel
Bastard, François Collion, Henry Decamps, Nestor
Ferrière, François Pernin i Arthur
Voyez), el 23 de març d'aquell any per «crits
sediciosos»; tots van ser absolts
a excepció de Decamps, que va ser condemnat a 15 dies de
presó. El 22 d'abril
de 1892 va ser detingut amb son pare, juntament amb molts altres
anarquistes,
de manera preventiva davant la manifestació del Primer de
Maig. Cap el 1893 es
refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al
Stanhope Street de la ciutat. En
1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar
establerta per
la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de
febrer de 1894 va ser
detingut per la policia britànica portant els retrats de
Ravachol i d'Auguste
Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance
is a duty i Dynamiters'
Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 20 de juliol de 1918
- Lucien Navel: El
30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena,
França) l'antimilitarista i
anarquista Louis Lucien Navel. Sos pares es deien Charles
François Navel, jornaler, i Anastasie Rommé. Era
el
germà major de l'escriptor
Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament
llibertari. Es guanyava la
vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu
antimilitarisme i,
arran d'un informe de la comissaria de policia de
Pont-à-Mousson del 26 de maig
de 1913 elaborat per les seves crítiques a la
«Llei dels Tres Anys» –llei que
ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar
amb la finalitat de
preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb
Alemanya–, va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes amb
l'anotació «a detenir». En aquesta
època es definia com a «socialista unitari i
anarquista llibertari» i era
membre dels «Amics de Le Libertaire».
L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le
Libertaire. No obstant tot això, en 1914
s'enrolà voluntari en el 169
Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat
després per commoció cerebral.
S'instal·là al número 28 del carrer
Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París
(França) i, després de llegir Ce
qu'il
faut dire i La Vague,
publicacions anarquistes contràries a la
«Unió Sagrada», retornà al
seu antimilitarisme
de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la
fàbrica Revelin i
entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al
número
57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al
número 6 de l'avinguda
Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una
ganiveta
al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió.
Després s'instal·là a
Lió (Arpitània), on sa família s'havia
establert. Animador de les Joventuts
Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de
desembre de 1918
pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la
Revolució russa que realitzà
en una manifestació del Sindicat de la
Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El
juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la
Part-Dieu, del barri de La
Guillotière de Lió i en aquesta època
treballava com a obrer en una màquina
desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith
(«Société du Carburateur
Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es
casà amb la cantant antimilitarista i
anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat
delegat
sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels
animadors de la vaga de
metal·lúrgics de Lió. Lucien
Navel va morir el 18 d'agost de 1974
a l'Hospital Louis-Pradel de Bron, a la metròpoli de
Lió
(Arpitània).
***
Giuseppe Mariani
- Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir d'una broncopneumònia el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).
***
Giuseppe
Livi (anys cinquanta)
- Giuseppe Livi: El
30 de març de 1899 neix a Arezzo (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giuseppe Livi, conegut com Beppone
Livi i com a Unico i Iconoclasta en la resistència.
Sos pares
es deien Alessandro Livi, maleter temporer a l'estació,
alcohòlic i violent
(assassinà son fill Attilio en una baralla), i Vittoria
Livi; parella que havia
retornat a Itàlia després d'una desgraciada
emigració al Brasil. Era fill d'una
molt empobrida família nombrosa treballadora formada per set
germans i ell va
ser donat en acolliment. Només pogué assistir a
l'escola elemental i ben aviat
es va posar a fer feina com a venedor ambulant (de joguines que
construïa, de
medicaments per a gallines, de galetes, etc.) i com a fruiter. En
aquests anys
de joventut la seva passió fou el ciclisme. Fascinat per les
idees de Pietro
Gori i Errico Malatesta, des de molt jove començà
a militar, juntament amb sos
germans, en el grup anarquista local. Segons els arxius
policíacs, tingué un
caràcter violent i freqüentà els
elements de la petita delinqüència de la seva
ciutat, però alhora desenvolupà una intensa
activitat propagandista anarquista
entre la classe treballadora. Va ser detingut, jutjat i empresonat en
diverses
ocasions per delictes comuns (robatoris, danys, lesions, etc.).
Antimilitarista
convençut, durant la Gran Guerra patí condemnes
per part dels tribunals
militars de Bolonya i de Florència per un total de quatre
anys i sis mesos sota
l'acusació de «derrotisme»,
desobediència i insubordinació. A finals de 1920,
com palesa les notes seves publicades al diari Umanità
Nova, signades Livi
i BF, manifestà una
destacada actitud
cap a rebel·lia social. Encapçalà una
comissió de desocupats i protagonitzà una
incursió als locals de la directiva de l'«Officine
Bernardini», tallers de
mecànica general d'Arezzo. Condemnat a un any de
reclusió pel Tribunal
d'Apel·lació de Florència, va sortir
de la presó el gener de 1923. Fitxat com a
«perillós anarquista», causant de
lesions, ultratges i violència a la força
pública, va ser posat sota estricta vigilància.
Encara que continuà tenint la
residència a Arezzo, es traslladà en 1924 a
Anghiari (Toscana, Itàlia) i es mogué
contínuament amb bicicleta i amb el seu carro per mor de la
seva feina d'un
mercat a un altre, alhora que estableix contactes per al moviment
anarquista.
En 1925 va morir la seva primera companya i posteriorment
conegué Angiola
Crociani (Giangia), amb qui es
casà
en 1930 i qui esdevingué sa companya durant tota la seva
vida. El seu contacte
es trobà en una agenda d'Errico Malatesta que la policia
romana havia interceptat
en morir aquest en 1932. Durant la II Guerra Mundial
treballà amb sa companya a
la zona de Valdichiana i va haver d'estar amagat una temporada a Foiano
della
Chiana (Toscana, Itàlia), on va contreure una greu malaltia
pulmonar. Solidari
amb els perseguits, organitzà activitats de suport per als
refugiats jueus a
Anghiari i posteriorment per als presos eslaus i anarquistes reclosos
al campo
de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia). Durant aquests anys
visqué del mercat negre i del contraban de tabac. A finals
d'octubre de 1943
realitzà delicades funcions de coordinació de la
resistència a la zona. Per
disposició del Comitè Provincial de
Concentració Antifeixista (CPCA), juntament
amb sa companya Angiola Crociani (partisana de la 23 Brigada
Garibaldina «Pio
Borri»), fou responsable de l'avituallament i del
subministrament d'armes d'un
grup de tres-cents eslaus evadits armats que s'amagaven als boscos de
castanys
toscans de Ponte alla Piera i Pieve Santo Stefano. S'integrà
com a combatent en
el grup «Tani-Zuddas» i en la «Banda
Autonoma del Russo», resultant un destacat
membre de la resistència d'Arezzo, juntament amb el sacerdot
Nilo Conti,
principal referent de la zona de Valtiberina. Durant una temporada
realitzà
funcions d'enllaç amb el Comitato di Liberazione Nazionale
(CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional) toscà a Florència,
sobretot amb membres del Partit
d'Acció (PdA) i amb anarquistes i portà a terme
l'anomenada «Missió Morris»,
desemmascarant l'activitat d'una espia infiltrada entre els partisans (Morris) que finalment va ser afusellada.
A Florència mantingué contactes amb el
tipògraf anarquista d'Umanità
Nova Lato Latini i treballà en
estreta col·laboració amb Sante Tani. Interceptat
per la feixista Guardia
Nacional Republicana (GNR), va ser detingut i reclòs a la
presó d'Arezzo per la
seva activitat de suport logístic militar –abans
de ser agafat, es va menjar documents
compromesos del CLN. Condemnat a la deportació a Alemanya,
aconseguí evadir-se
durant un bombardeig. El 26 de juny de 1944 ajudar a salvar les
poblacions
d'Anghiari, La Chiassa, Montauro i Borgo a Giovi de les
represàlies, amb el
suport de la «Banda Autonoma del Russo» i
aconseguint alliberar dos presos dels
alemanys. Tots els diners que tenia els va dedicar a
finançar la lluita armada
contra el nazifeixisme. Durant la postguerra ocupà
càrrecs de responsabilitat
en la Cooperativa de Consum dels Treballadors del seu poble i en
l'Associació
Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI). El 20 de juliol de
1947 participà en
el III Congrés Provincial de l'ANPI. El 31 de juliol de 1948
el diari La Nazione
publicà una nota on deia que Giuseppe
Livi havia estat confident l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme), amb un sou de 50 lires mensuals. El juny anterior
havia estat
detingut per, segons Umanità Nova,
per «resistència a la força
pública», condemnat a un any de
reclusió i tancat a
la infermeria de la presó d'Arezzo. Finalment es va
demostrar que la informació
de La Nazione que l'acusava d'espia
havia
estat una calúmnia comunista i l'1 de novembre de 1949
cobrà una pensió com a
partisà combatent, invàlid de quinta categoria, i
el seu nom apareix al número
714 de la llista de partisans combatents de l'ANPI provincial. Antonio
Curina,
destacat exponent de la Resistència i primer alcalde
d'Arezzo després de la II
Guerra Mundial, destacà en les seves memòries (Fuochi sui monti dell'Appennino toscano)
el paper que havia jugat Beppone en
la lluita partisana. Molt
malalt de bronquitis crònica i emfisema a causa de les
vicissituds passades
durant els anys en la Resistència, hagué de
passar temporades hospitalitzat. Giuseppe
Livi va morir el 29 de gener de 1972 a Anghiari (Toscana,
Itàlia) i dies
després de la seva mort el seu arxiu va
desaparèixer del seu domicili. El 7 de
setembre de 2019 se li va retre un homenatge a Anghiari sota el
títol «Renicci
1943: Un campo d'internamento fascista e badogliano. Giornata di studi
in
memoria di Beppone Livi e Angiola Crociani».
***
Nicolas Faucier (setembre 1939)
- Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Joseph Faucier. Sos pares es deien Alfred Faucier, ajustador mecànic, i Marie Madeleine Schaan. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador de Le Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. El 3 de juliol de 1931 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Alice Marie Boucher. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamflet Paix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a l'Hospital de Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica. És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.
***
Bruno Filippi
-
Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a
Liorna (Toscana, Itàlia) el
militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo
Armando,
tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans.
Sa família es va
traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era
infant. En 1915 treballava de
missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar
d'«element
perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va
ser detingut durant una
manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la
inscripció «Visca
l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va
ser condemnat per
complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les
víctimes dels
enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes.
Després d'un any i vuit
mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i
entrà a treballar com a
tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa.
En 1918 va ser cridat a files i
el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2
d'abril de 1919 va ser
detingut per «atemptat contra la llibertat del
treball» per haver obligat sota
amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels
perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En
aquesta època va ser col·laborador habitual del
periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer
servir diversos pseudònims (For well, Filippo
Rubin).
En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els
enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre
va ser present. Se
li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa,
Aldo
Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la
Palau de Justícia de
Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid
sulfúric al capitalista Giovanni
Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb
explosius a al domicili
del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21
hores,
Bruno Filippi va morir, a conseqüència de
l'explosió de la bomba que portava
adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al
piano
nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a
la Galleria Vittorio
Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va
explotar uns minuts abans del
previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de
juliol de
1920, a Milà, van processar els anarquistes
còmplices de l'atemptat del Circolo
dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi;
Perego va
ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els
redactors d'Iconoclasta!
van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de
fullet
sota el títol Scritti postumi. Son
germà Annunzio Filippi, dos anys
menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17
anarquistes
(Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de
material explosiu
i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i
a un de vigilància
especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà
estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi,
novel·la biogràfica
sobre Filippi.
***
Vicent
Artés Tornero
- Vicent Artés Tornero: El 30 de març de 1902 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal, Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seus últims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Necrològica
de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 12 de
gener de 1993
- Joaquín Benítez Villalta: El 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Sos pares es deien Joaquín Benítez Bizcocho, camperol, i María Villalta Garrido. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
---
« | Abril 2025 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 |