Efemèrides anarquistes
efemerides | 24 Octubre, 2025 13:06
Anarcoefemèrides
del 24 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'Il Ribelle
- Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.
***
- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència «antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el «neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.
***
Portada de Violeta
- S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violeta és una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.
***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del
22 d'octubre de 1937
- Homenatge a Cortiella:
El 24 d'octubre de 1937 se celebra al cinema Coliseum de Barcelona
(Catalunya)
un homenatge a l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella
Ferrer, mort l'estiu
d'aquell any. L'acte, organitzat per l'Agrupació Anarquista
«Los de Ayer y los
de Hoy» i presidit per Antonio Salud, tingué la
intenció de divulgar la vida i
la obra de l'homenatjat aprofitant l'avinentesa del canvi de la
plaça barcelonina
dels Àngels que prengué el nom de
plaça Felip Cortiella. Aureli Cortiella
Martret, fill de l'homenatjat, i Miquel Guinart Castellà
parlaren de la vida i
de l'obra de Felip Cortiella, amb la
col·laboració de destacats músics,
cantants, rapsodes i actors, com ara Josep Aimerich, Joan Batiste,
Mariano
Briones, Mariano Callejas, Emilio Peradalta, Joaquín
Pérez, Araceli Ratero,
Ofèlia Vicenç i Consuelo Ybrán, entre
d'altres.
Felip Cortiella i
Ferrer (1871-1937)
Naixements
Fotografia
policíaca d'Auguste
Percheron (21 de març de 1894)
- Auguste Percheron:
El 24 d'octubre de 1837 neix a
Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista
Auguste Henry
Adolphe Percheron. Sos pares es deien Philippe Eugène
Percheron, botiguer de
novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi
freqüentà
els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881
participà en una reunió
del Comitè de Dones, al número 49 del carrer
Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la
Femme i en el qual va
participar Louise Michel. També
freqüentà els grups anarquistes, com ara
«Les
Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe
Cosmopolite», «Groupe de Propagande
"Les Égaux"», «Les Libertaires
Ardennais», «Ligue des Antipatriotes».
Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari
«La Marotte». Durant la
primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament
abusiu de Gustave
Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a
l'asil de
Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de
1890 es guanyava la vida revenen
draps i com a escrivent públic. Les seves cançons
llibertàries es van publicar
en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote
(1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire
(1891), de Gwened
(Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó
anarquista Les briseurs
d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le
Père Peinard i
que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de
cançons, i d'Enfants
de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut
el 21 de març
d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre
antropomètric
del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat
–reconegué ser
anarquista, però «teòric
simplement»– i l'endemà tancat a la
presó parisenca de
Mazas sota l'acusació d'«associació
criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser
posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu
domicili, al número
21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament
detingut pel
mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de
1894 va
ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola
degradà la
seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà,
amb un centenar de
companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquista
Édouard
Grange, aleshores deportat a la colònia
penitenciària de Caledònia. El seu
últim domicili fou al número 20 del carrer Ramus.
Auguste Percheron va morir el
21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París
(França).
***

Alexandra
David-Néel
- Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.
***
Notícia
de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de
novembre de 1911
- Paul Mailfait:
El
24 d'octubre de 1871 neix al Faubourg de Flandre de Charleville
(Ardenes, França) el
militant
anarquista Paul Jules Mailfait. Sos pares es deien François
Mailfait, estampador, i Catherine Clin. Es guanyava la vida com a obrer
ferrer,
calderer i
ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de
presó, que purgà l'1
de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes
als Magasins Réunis
de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran
Paulin i Edmon
Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren
tassons i l'aparador de
l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de
presó tots tres.
El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de
presó per cops.
Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista
«Les Sans-Patrie» (Els Sense
Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29
d'abril de 1892, en
el marc de la repressió desencadenada contra el moviment
anarquista sota
l'acusació d'«associació
criminal», tres membres de «Les
Sans-Patrie» van ser
detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort,
pogué fugí pels
pèls de la detenció i es va refugiar a
Bèlgica on ja es trobava son germà, que
havia estat inculpat de «complicitat de
deserció». Finalment, el 6 de maig de
1892 va ser detingut a Charleville, però durant el
procés va ser exculpat i el
15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a
vuit
dies de presó per «violència i
rebel·lió contra un agent». El setembre
de 1911,
durant les manifestacions contra l'encariment de la vida,
provocà un aldarull al
carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les
tropes i a
assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos
mesos de presó
preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Charleville a sis mesos de presó per
«provocació al pillatge».
Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa
de
Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923
s'instal·là a
París (França) i fou pare de set infants.
Desconeixement la data i lloc de la
seva defunció.
***
Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]
- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.
Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)
***
Clovis
Trouille
- Clovis Trouille:
El 24 d'octubre
de 1889
neix a La Fère (Picardia, França) el
pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Sos pares, criats,
es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905
entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia,
França), on restà durant cinc anys. En 1907
guanyà el Primer Premi de Belles
Arts d'Amiens per la seva obra La jeune
fille blonde.
Començà com a
il·lustrador publicitari i de moda de la casa
Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local.
Després de set anys
fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als
fronts de
Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es
declarà
anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen
(Illa
de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb
qui
tindrà dues filles, i s'instal·là
a París (França), on treballà a partir
de 1925 i durant 35 anys com a
maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de
Pierre Imans. Durant el
seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc
usual, com ara
l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme;
ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el
polític, el de
l'Església catòlica, el burgès, el de
l'Estat, etc.). En la seva pintura
s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a
l'art
surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per
André Breton i per Salvador Dalí.
En 1930 una de les seves obres, Remembrance,
va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors
Revolucionaris i el desembre
de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la
revista Le surréalisme au service
de la révolution. Entre 1933 i 1935 i
entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels
Independents i dels
Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme.
Déclaration
préalable, que es publicà en Le
Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948,
1949 i 1959),
acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art
del Renaixement.
La seva obra també es va veure influenciada per la
«cultura de masses»,
especialment pel còmic i el kitsch,
i
és un clar antecedent del pop art.
Va
ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus
quadres. En
1947 participà en l'Exposició Internacional
Surrealista a la Galeria Maeght de
París (France) i en 1963 realitzà la seva primera
exposició en solitari en la
parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan
s'inspirà en una de les
seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguarda
Oh! Calcutta!, joc de paraules amb
«Oh
quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va
morir el 23 de setembre –algunes fonts
citen erròniament el 24
de setembre– de 1975 al Centre
Hospitalari «Maison Blanche» de
Neuilly-sur-Marne (Illa
de França,
França). En 2002 el
cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films
de vampirs, evocà
Trouille en la seva pel·lícula La
fiancée
de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició
antològica al Museu de
Picardia d'Amiens.
Clovis
Trouille
(1889-1975)
***
Filippo
Filippetti
- Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Era fill d'Adriano Filippetti i de Teresa Falleri. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els «Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).
***
- Gregorio Jover Cortés: El 24 d'octubre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre de 1891– neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). Sos pares es deien Juan Lorenzo Jover González, forner, i Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup «Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» –partidari de la convergència entre la CNT i el PCE–, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.
Gregorio Jover Cortés (1891-1964)
***

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924
- Charles Chauvin: El
24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el
propagandista
anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Sos pares es deien Charles
Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor.
El març
de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes
va ser detingut per
«apologia del crim amb finalitat de propaganda
anarquista» juntament amb el
llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de
l'Assistència Pública, actor
de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el
número del 9 de
març de Le Libertaire
l'article «Pour
Germaine Beront, faisons la connaître et aimer».
Jutjats ambdós el 25 d'abril
de 1923 pel XI
Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès,
van ser condemnats per «apologia del crim» a sis
setmanes de presó i a 50
francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de
1923,
fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal
Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de
Germaine Berton, assassina
de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile
Cottin, magnicida frustrat de
Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a
sis mesos de presó i
a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI
Tribunal
Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de
multa, juntament
amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de
l'amnistia
publicat en Le Libertaire entre el
27
de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de
presó i a
100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb
Gaston Meunier,
Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin),
a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en
solidaritat amb
l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand,
empresonada per
«antipatriota» i per apologia a la
deserció i aleshores en vaga de fam. El 30
de març de 1924 va ser condemnat en absència a
vuit mesos de presó i a 50
francs de multa per «provocació de militars a la
desobediència i apologia del
crim» a resultes de dos articles publicats el març
de 1923 en Le Libertarie, pena que
fou reduïda a
quatre mesos en l'apel·lació.
Posteriorment va ser gerent de La Revue
Anarchiste (1929-1936), fundada
a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota
organització
llibertària. La darrera part de sa vida treballà
de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938
a l'Hospital Tenon
de París (França).
***
Propaganda
de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin
- Louis Descarsin: El 24 d'octubre de 1895 neix al X Districte de París (França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica «Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la «Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie «Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les «Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com «ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França).
---
efemerides | 23 Octubre, 2025 12:42
Anarcoefemèrides
del 23 d'octubre
Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Liberté
- Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics.
***
Cartell
de l'exposició
- Arte & Anarchia (1910-1980): Entre el 23 i el 28 d'octubre de 1990 se celebra a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'exposició pictòrica «Arte & Anarchia (1910-1980)» organitzada per l'anarquista Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa (Toscana, Itàlia). En aquest marc, el 27 d'octubre el professor Alberto Ciampi va fer la conferència-debat, amb projecció de diapositives, «Futurismo e anachismo».
***
Cartell
de l'acte
- «70 aniversari de
les col·lectivitzacions a Catalunya»:
Entre el 23 d'octubre i el 8 de novembre
de 2007 se celebra a la Facultat de Geografia i Història de
la Universitat de
Barcelona (Catalunya) el congrés ««70
aniversari de les col·lectivitzacions a
Catalunya. Una experiència d'autogestió i
solidaritat (juliol 1936 – gener 1939)».
Aquest congrés, que comptà també amb
una exposició, va ser organitzat per la
Confederació
General del Treball (CGT) de Catalunya i comptà amb suport
del programa «Memorial
Democràtic» de la Direcció General de
la Memòria Democràtica de la Generalitat
de Catalunya i la col·laboració de la Universitat
de Barcelona, el Centre
d'Estudis Sociolaborals (CESL), l'Ateneu Enciclopèdic
Popular (AEP), Abel Paz i
l'Arxiu Centelles. Hi van participar destacats historiadors,
sindicalistes i
protagonistes dels fets històrics, com ara Manel Aisa,
Antonio Aranda, Josep
Brunet, Antoni Castells, Rafael Iniesta, Miquel Izard, Abel Paz i Joan
Ullés,
entre d'altres.
Naixements

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)
- Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista «exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per «activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per «infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicació L'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels «anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels «subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.
***
Severino
Rappa (1938)
- Severino Rappa:
El 23 d'octubre de 1866 neix a Andorno Cacciorna (Piemont,
Itàlia; actual
Andorno Micca) el delineant, dissenyador i gravador xilògraf
i litògraf
anarquista Severino Rappa, també conegut com Séverin
Rappa. Sos pares es deien Lorenzo Rappa i Rosa Calzio.
Aprengué l'ofici d'escultor en fusta amb Antonio Tosi De
Regis a l'Escola
Professional de Biella (Piemont, Itàlia). Diplomat en
ebenisteria amb vint
anys, emigrà a Suïssa, on milità
activament en el moviment anarquista de Lugano
(Ticino, Suïssa). Cap el 1891, fugint de la
repressió, passà a França.
Establert a Lió (Arpitània), el 28 de
març de 1892 va ser detingut en una
agafada. En 1892 vivia al número 89 del Faubourg Saint
Antoine de París, on
tenien lloc reunions de companys anarquistes, com ara Guglielmo
Guzzina, Dionigi
Molagoli i Molina. El 29 de març de 1892 se li va decretar
la seva expulsió de
França, juntament amb molts altres companys, i es va
refugiar a Londres (Anglaterra),
amb sa companya Clémence Maréchal, militant
anarquista parisenca, residint al
número 38 de Cleveland Street. En 1894 el seu nom figura en
un llistat d'anarquistes
establert per la policia ferroviària de fronteres. El gener
de 1894, a Londres,
a proposta d'Alexandre Cohen, s'oferí per adoptar la nina
Sidonie, filla de
l'anarquista condemnat a mort Auguste Vaillant, però
finalment Sébastien Faure
restà com el seu tutor legal. Entre 1894 i 1898
col·laborà amb il·lustracions
en el periòdic anarquista L'Anonymat,
publicat a Londres per Luigi Parmeggiani. A finals de novembre de 1894,
segons
un informe d'un confident, després d'haver mostrat les seves
distàncies a les
idees anarquistes més extremistes, havia estat apallissat a
cops de bastó per
Émile Pouget. En 1895 tenia com a companya
Clémentine Salvant (Clémentine
Gaillard), antiga amant de Jean
Raoux, que l'havia trobat en una estada a Buenos Aires (Argentina). El
21 de
desembre de 1899 el seu decret d'expulsió de
França va ser suspès i revocat el
20 de novembre de 1903. A començament de segle
començà a estudiar amb
l'escultor Alexandre Charpentier. En aquesta època
entrà en contacte amb el
crític artístic anarquista Félix
Fénéon, amb qui va fer una gran amistat i li
va presentar Henri Matisse. En 1906 exposà, sobretot figures
i retrats, en
diverses galeries artístiques i en el Saló dels
Independents. A finals de març
de 1908, després d'exposar al Saló dels
Independents, marxà cap a Biella, on
exposà un àlbum de dibuixos, fet que va ser
ressenyat en la publicació
anarquista Il Risveglio. El
març de
1909 exposà, amb destacats artistes (Odilon Redon, Auguste
Renoir, Théo van
Rysselberghe, etc.), al XVI Exposició de «La Libre
Esthétique» de Brussel·les
(Bèlgica) i l'abril d'aquell any mostrà algunes
obres al Saló de la Societat
Nacional de Belles Arts, essent elegit el juny de 1910 membre numerari
associat
en pintura d'aquesta institució. Entre 1911 i 1912
publicà dibuixos en la
revista Dessins et Bois Gravés.
Entre
el 3 i el 20 de juny de 1914 exposà 150 dibuixos, retrats
(René Bazin, Richard
Bloos, Pierre Christophe, Félix
Fénéon, Gustave Geffroy, Louis Lumet, Albert
Marque, Andrée Mégard, Jacques Richet, etc.) i
estudis a la galeria «J. Chaîne
et Simonson» de París, mostra que va ser molt
lloada per la premsa. Entre 1923
i 1925 il·lustrà Le
Bulletin de la Vie
Artistique amb retrats de diversos artistes (Claude Anet,
Gustave Geffroy,
Maximilien Luce, etc.). Severino Rappa va morir el 8 d'abril de 1945 a
l'Hospital Cochin de París (França).
***
Foto
policíaca de Léon Rouif (1 de març de
1894)
- Léon Rouif:
El 23 d'octubre de 1867 neix a Villethierry
(Borgonya,
França) l'anarquista Léon
Alphonse Rouif. Era fill de Léon Rouif, manobre, i
d'Euphrasie Dupré. Es guanyava la
vida treballant de carnisser. En 1887 vivia a l'avinguda
Grésillons de
Gennevilliers (Illa de França, França). El 12
d'abril de 1888 va ser condemnat
a sis dies de presó per «cops i ferides
voluntàries». A partir del 12 de
novembre de 1888 va fer el servei militar en el 29 Regiment
d'Infanteria i
després en la VIII Secció de Funcionaris i
Obrers; el 16 d'octubre de 1891 va
ser llicenciat amb certificat de bona conducta. L'1 de març
de 1894 el seu
domicili, al número 6 del carrer Fort-de-l'Est de
Saint-Denis (Illa de França,
França), va ser escorcollat per la policia, la qual va
trobar nombrós material
anarquista (premsa, correspondència, etc.). Detingut, aquell
mateix dia va ser
fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, però finalment va ser posat
en llibertat el 6 de
març d'aquell any. El 28 de març de 1894 figurava
en un llistat d'anarquistes i
el 31 de desembre d'aquell any en el llistat de
recapitulació d'anarquistes. En
aquesta època vivia al número 1 del carrer Canal
de Saint-Denis. El 9 de
desembre de 1896 vivia al número 56 del carrer Saint-Denis
de Gennevilliers. Decidí
emigrar i a partir del 5 d'octubre de 1898 residí a Buenos
Aires (Argentina),
però retornà poc després i el 8 de
maig de 1899 vivia al número 18 del bulevard
Voltaire d'Asnières (Illa de França,
França). Després passà a viure a
París i
finalment a Nanterre (Illa de França, França). El
7 d'abril de 1902 va se
condemnat a 50 francs de multa per «delicte de
caça». L'11 d'agost de 1902 es
casà a Nanterre amb la modista cosidora a màquina
Marie Larrivée i amb aquest
matrimoni legitimà la filla comuna, Raymonde
Léontine Rouif, nascuda el 8 de
març de 1900 a Courbevoie (Illa de França,
França). Era membre de la Mútua de
França i de les Colònies. Léon Rouif
va morir el 19 de març de 1908 al seu
domicili, al número 28 de l'avinguda Félix-Faure,
de Nanterre (Illa de França,
França).
***
Lorulot
- Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Fill d'una modesta família treballadora, sos pares es deien Étienne Roulot, litògraf, i Marie Latteur, florista. Va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. El 24 de juny de 1953 es casà a Herblay (Illa de França, França) amb Victorine Jeanne Giorgis. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensonge électoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 al seu domicili de Villla des Fleurs de Cailloux-Gris (Herblay, Illa de França, França).
***

Foto
antropomètrica de Salvador Cordón
Avellán (ca. 1919)
- Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo, Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la «Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva, Los Nuestros, Prometeo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915), Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924), ¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites.
***
Camillo
Mazzoleni
- Camillo
Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a
Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el
tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni
Mazzoleni. Sos
pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser
llicenciat
del servei militar per insuficiència toràcica,
però posteriorment va ser
novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment
d'Infanteria. Sindicalista
actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del
novembre de 1911,
després de la qual va ser denunciat per les autoritats
judicials per lesions i
amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer
de 1912
pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb
Egidio Corti, Gaetano Ghirardi,
Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup
Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou
gerent responsable del
periòdic Libertà.
Quindicinale di
propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que
només pogué treure dos
números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any.
En 1917 regentava
la «Tipografia Mazzoleni» al número 29
de la Piazza Pontida de Bèrgam. El
febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia
Cattaneo de Bèrgam i
la policia el definí com a «subversiu
audaç i enemic del Govern i del Estat» i
que «en cas de motí, seria
perillosíssim». Després del
descobriment, el 8 de
febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels
militants anarquistes més actius de Bèrgam i
company seu en el GLB, l'endemà la
seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser
escorcollada i es van
trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger
caducat, alguns fullets (Ai Giovani,
Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi
Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti
Serrati, Federalismo e
Libertà, Francesco Nitti,
L'Università Libera, L'Italia
tra due Crispi, Fra contadini)
i
números d'algunes revistes (Germinal
i Pensiero e Volontà).
Després d'aquest
escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa
anarquista i
els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926
patí un segon escorcoll i se li
va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a
Milà
(Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al
barri milanès de Crescenzago.
El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF)
com a
excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i
treballava de tipògraf
en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser
esborrat del registre
de subversius fitxats, però no del de subversius comuns.
Desconeixem la data i
lloc de la seva defunció.
***
Marcel
Body
- Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Sos pares es deien Jacques Body, obrer porcellaner, i Françoise Baron, modista. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista –especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray– i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine. És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Sa companya fou Eugénie D'Oranovsky, de qui enviudà. Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.
***
- Joaquín
Cortés
Olivares:
El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén,
Andalusia,
Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés
Olivares. Sos pares es deien
Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de
la
dècada dels deu s'integrà
en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i
conegué les
presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant
la vaga
general de setembre
de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En
aquesta
època formava part, amb Manuel Villegas i altres companys,
del
grup anarquista
sevillà «Pro Ensenyament Racionalista»,
que va ser
dissolt per les autoritats
arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a
l'Argentina, en 1914
retornà a la Península. Instal·lat a
Catalunya, en
1916 va ser empresonat a
Barcelona i en 1918 participà en una gira
propagandística
a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí,
Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio
Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap
a
l'Argentina i
residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat
d'aquest país a
resultes de la seva militància llibertària.
Arribà
a París (França), on trobà Francisco
Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez,
amb els
que havia estat lligat
en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb
una
trentena de
militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura
Durruti,
etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del
departament del Sena amb la intenció de preparar un
congrés nacional que
s'havia de celebrar el 19 de febrer següent.
Amenaçat
d'expulsió, amb altres
companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti,
etc.), es
refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi
restà fins a la proclamació de la II
República espanyola en 1931. Representà Espanya
en el
Comitè Internacional de
Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre
altres membres
comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor
Makhnò i Pierre Perrin (Pierre
Odéon). De bell nou a Barcelona,
amb la resta de companys exiliats a Brussel·les,
participà l'1 de maig de 1931 al
gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc
després s'allunyà de les
tesis defensades per la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després d'haver
estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de
Barcelona en el III
Congrés Confederal (Extraordinari) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya),
el
juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art
Tèxtil i Fabril,
reivindicant les posicions més radicals, demanà
l'ocupació obrera de les
fàbriques per a forçar les negociacions amb la
patronal. No obstant això, poc
després, participà en la reunió
preparatòria de l'anomenat «Manifest dels
Trenta»,
que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època
participà en
nombrosos mítings de presentació d'aquest
manifest i, a finals de 1931, en una
gira propagandística per la comarca de les Garrigues
(Vinaixa, el Vilosell,
Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per
pressions dels sectors
de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes,
va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i
Fabril confederal. Aleshores
s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO),
fent conferències
i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
considerat com a
un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en
nombrosos mítings
arreu Catalunya i el País Valencià (Vic,
Castelló, Reus, etc.) i l'any següent
a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní
d'Anoia, Caldes de
Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer
del
Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937
entrà a formar part del Comitè
d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió
General de Treballadors (UGT) i el
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar
l'esforç de
guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè
Nacional confederal
per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI,
de la
qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín
Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la
publicació de periòdics,
fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del
Comitè Regional
de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea
celebrada pels milicians
d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938
i fins el final de la contesa fou
conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la
Infància Evacuada
(CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció
Pública i Belles Arts. El febrer de
1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser
detingut
quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França;
jutjat, va ser
condemnat a 10 mesos de presó per «manca de
visat». Finalment aconseguí
embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940
arribà, a bord del vaixell De la
Salle, a la República Dominicana i
s'instal·là a la colònia
agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez
(El
Seibo, República Dominicana), on treballà de
pintor. A principis d'abril de
1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest
país fou un dels
principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i
representà la CNT als país
caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics.
S'integrà com a
assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari
Cubà (Autèntic),
mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i
sostingué posicions
anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de
crear Comissió
Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de
l'Havana i va ser elegit
secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí
a Mèxic, on va fer
costat les tesis de Joan García Olivar de la
«Ponència» i de la seva «Nova
FAI».
En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona
María Lombardi Baldinoti,
que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari
dels ministres
anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili
encapçalat per José
Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de
l'Agrupació «Estudios Sociales»
de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de
Correspondència de l'«Agrupació de
Militants de la CNT» de Mèxic i
s'encarregà de les relacions amb l'organització
confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953
representà la CNT en
l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura
franquista
celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també
parlaren Indalecio Prieto Tuero,
per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar
Catalán per la UGT. En 1956 fou
l'administrador del periòdic mexicà CNT
(1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez,
òrgan de la tendència
«col·laboracionista». En 1956
també publicà el fullet La
Confederación Nacional del Trabajo de España de
España y la política.
En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per
assessorar els seus
companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por
el sindicalismo hacia una España libre.
També publicà, amb M.
González, Cartas libres.
Després de
la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a
començament dels anys
seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966
fundà una nova «Agrupació de
Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria
general de la qual assumí,
secundat per José Margelí Naudín
(vicesecretari), Francisco Escolano
(tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta
nova
«Agrupació de Militants de la CNT» de
Mèxic defensà les posicions
col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya
entre antics militants
confederals i la Confederació Nacional de Sindicats
(«Sindicat Vertical»)
franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el
30 d'agost de 1979 al Sanatori
Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Joaquín Cortés
Olivares (1895-1979)
***
Arthur
Lehning (1927)
- Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la «Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda «Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial «Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions –va publicar articles en 140 periòdics–, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el «PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979), Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.
---
efemerides | 22 Octubre, 2025 13:12
Anarcoefemèrides del 22 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Ravachol
- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.
***

Capçalera
de Le Libertaire
- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de
1893
surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número del periòdic quinzenal Le
Libertaire. Organe
socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode.
Portava els
epígrafs: «El patriotisme és
l'últim refugi del covard», d'August Spies
–realment
és una frase de Samuel Johnson–, i «El
nostre enemic és el nostre
amo», de La Fontaine. L'administració la portava
Henri Willems i s'estampava a
la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri
brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode.
Era continuació de L'Antipatriote
(1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats.
Hi havia
poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu
del periòdic patí
diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11
números, l'últim el 10 de març de
1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la
denúncia d'Henri Willens i
de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte
de premsa» a
resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut
en L'Antipatriote; aquests van ser
condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i
a 1.000 francs de multa per
l'Audiència de Brabant. Es conserva una
col·lecció completa a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears
- Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seu òrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència de Gallego Crespo: El 22 d'octubre de 1936 se celebra als locals del Sindicat Únic de la Indústria Vidriera (SUIV) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià) la conferència de Juan Gallego Crespo «Sobre incautación y socialización de la industria». L'acte, organitzat pel SUIV, va ser presidit per Esteban Sánchez, en representació del citat sindicat.
***

Cartell
de l'acte
- Míting en
solidaritat
amb el POUM: El 22 d'octubre de 1938 se celebra al Palau
de la Mutualité de
París (França) un gran míting de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)
en suport dels militants del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM)
empresonats a Espanya. En aquest acte contra la repressió
desencadenada per la
reacció estalinista van intervenir René Belin,
Gaston Bergery, Fenner Brockway,
Sébastien Faure, Georges Pioch, Marceau Pivert, Paul Rivet i
Henry Torrès, entre
d'altres.
***
Cartell
de l'acte
- Anarchist Bookfair
de Londres: El 22 d'octubre de 1994 se celebra al Conway
Hall de Londres
(Anglaterra) l'Anarchist Bookfair (Fira del Llibre Anarquista) de
Londres.
L'acte s'emmarcà en un gran esdeveniment que sota el nom de
«Anarchy in the UK
'94. Ten days that shook the world» (Anarquia en el Regne
Unit '94. Deu dies
que commogueren el món) se celebrà entre els dies
21 i 30 d'octubre a Londres.
En aquesta fira del llibre es realitzaren diferents actes, com ara
parades de
venda de llibres, reunions, conferències, vídeos,
música, poesia, menjar,
guarderia, etc. L'Anarchist Reseach Group (ARG, Grup de Recerca
Anarquista)
organitzà una discussió sota el títol
«Class Struggle, past or future» (Lluita
de classes, passat o futur), on intervingueren Martyn Everest i John
Quail, i
Colin Ward va fer la conferència
«Fundamentalism» (Fonamentalisme).
Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Richard apareguda en el diari parisenc Le XIX Siècle del 12 de gener de 1893
- Eugène Richard:
El
22 d'octubre de 1849 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de
França, França) l'anarquista
Eugène Auguste Richard, conegut com Ravachol.
Era fill de Pierre Adrien
Richard, paleta, i de Louise Clémentine Rome. Es guanyava la
vida treballant de
fuster a París (França). El 3 de novembre de 1889
va ser condemnat pel Tribunal
del Sena a sis dies de presó per
«rebel·lió» i el 2 d'abril de
1890 pel
Tribunal de Corbeil (actualment Corbeil-Essonnes, Illa de
França, França) a un
dia de presó per «rebel·lió
i embriaguesa». En 1890 començà a
militar en el
moviment anarquista, destacant en la propaganda. Assistí a
les reunions del «Cercle
Internacional» i dels grups anarquistes «Les
Exploités» i «Les
Révoltés», mostrant-se
partidari de la propaganda pel fet en totes les seves formes (robatori,
estafa,
abandonant els lloguers sense pagar, atemptats amb explosius, etc.). La
policia
el qualificà d'«exaltat, violent i
enèrgic», influenciant sos companys, fet pel
qual tenia de malnom Ravachol. En 1892 vivia al
domicili de sa germana,
la vídua Sandrin, al número 20 de l'avinguda
Laumière del XIX Districte de
París i posteriorment passà a viure al
número 3 del passatge Parmentier. L'11
de gener de 1893 va ser detingut, juntament amb altres companys, per
participar
en una manifestació anarquista davant el Palau Bourbon de
París. A partir del
18 de desembre de 1893, quan l'ona d'atemptats anarquistes,
portà una actitud
més mitigada. L'1 de juliol de 1894, quan les grans agafades
antianarquistes,
el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però
va ser detingut per
«pertinença a associació
criminal». Durant el seu interrogatori va negar ser
anarquista i refusà signar el seu processament. Tancat a la
presó parisenca de
Mazas, el 18 de juliol va ser posat en llibertat i el juny de 1895 el
seu cas
va ser sobresegut. Des de 1895 el seu nom figura en el llistat
d'anarquistes
del departament de Saona i Loira. El desembre de 1900
desaparegué del
departament i va ser buscat per la policia. El 18 de gener de 1901 va
ser
detingut pels gendarmes de Blausac (Llenguadoc, Occitània) i
tancat a la presó
d'Usès (Llenguadoc, Occitània), d'on va ser
alliberat dos dies després.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894)
- Louis Moreau: El
22 d'octubre de 1853 neix a Villiers-sur-Yonne (Borgonya,
França) l'anarquista
Louis Moreau. Era fill de Jean Ambroise Moreau, pedraire, i d'Anne
Pierre. Es
guanyava la vida com son pare, treballant de pedraire. En 1872 vivia
amb sos
pares a Villiers-sur-Yonne. El 6 de gener de 1875 va ser integrat en el
74
Regiment de Línia i el 7 d'abril de 1878 va ser condemnat
pel I Consell de
Guerra de la III Regió Militar a tres anys de
presó per «trencament voluntari
d'arma». El 3 d'octubre de 1879 entr
voluntàriament en el 29 Regiment de Línia
i va ser agraciat amb l'exoneració de la resta de pena. L'1
d'agost de 1875 va
ser destinat al Regiment de Bombers de París
(França) i el 15 de maig de 1876
passà novament al 74 Regiment de Línia. El 21 de
setembre de 1880 passà a la
reserva amb certificat de bona conducta. El 6 d'octubre de 1883 va ser
declarat
insubmís en no presentar-se a una convocatòria
militar i el 9 de febrer de 1894
va ser condemnat pel I Consell de Guerra a tres mesos de
presó per «insubmissió
a la llei de reclutament en temps de pau» –l'1 de
novembre de 1899 va ser
alliberat de totes les responsabilitats militars. L'1 de juliol de
1894, en una
gran operació contra el moviment anarquista de la
regió parisenca, que portà a l'arrest
de 154 persones, va ser detingut i el seu domicili, al
número 20 del carrer
Cailloux de Clichy (Illa de França, França),
escorcollat sense cap resultat.
L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de
desembre de 1894 el
seu nom figurava en un registre de recapitulació
d'anarquistes com a «perillós»
i aleshores vivia al número 87 del carrer Moines del XVII
Districte de París.
En el registre de recapitulació de 1901 figurava com a
«desaparegut».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
José
Sánchez Rosa
- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Sos pares es deien Fernando José Sánchez Horrillo, sabater, i Francisca Rosa de los Santos. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La aritmética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fossa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).
***
- Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).
***
Foto
policíaca de Renato Siglich
- Renato Siglich: El
22 d'octubre de 1881 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès) el propagandista anarquista Renato Siglich,
que va fer servir
diversos pseudònims (Renato
Souvarine,
Dott. Kibaltchich, Erres,
Promoteo, Siglinde,
Sire, Renato
Zanini, etc.). Sos pares es deien Matteo Siglich i Maria
Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de pintor.
El 21 de setembre
de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a
la força pública». En 1901
formà part dels promotors de l'edició del
periòdic anarquista L'Internazionale,
on des de les seves
pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla
teòric i passar a l'acció
pràctica –sempre acabava els seus
mítings amb l'eslògan «La
Revolución serà
anarquista o no serà». Enquadrat en el sector
«antiorganitzador» del moviment
anarquista, fou partidari de l'acció individual, de
l'insurreccionalisme i de
l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que
sovint el portà a enfrontaments
violents no només amb els enemics sinó amb els
companys mateixos. El maig de
1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia
(Friül), amb un altre company,
a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure,
reprengué les seves
activitats, especialment col·laborant en la premsa
llibertària. Quan esclatà la
Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire
Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de
1915, després d'haver
desertat, creuà la frontera il·legalment i es
refugià a Venècia (Vèneto,
Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà
estranger», les autoritats el van enviar
a Nàpols (Campània, Itàlia) sota
vigilància. Durant la segona meitat de 1915, a
més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir
diversos pseudònims (Dott.
Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.).
Com a corresponsal, en 1915 mantingué una
polèmica amb Pasquale Binazzi sobre
la Conferència de Zimmerwald. Després de
Nàpols, cridat pels companys, es va
traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire
Anarchico. Per la seva intensa activitat
propagandística, l'abril de 1916
va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer
efectiu fins la seva
detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va
ser deportat a
l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició
física i a les pressions de
determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué
retornar a Pisa, on
prengué la direcció de L'Avvenire
Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore
Mazzoni. Durant aquests
anys mantingué bones relacions d'amistat i
col·laboració amb destacats llibertaris,
com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa
s'uní
lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista
«Germinal!»,
amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el
«Bienni Roig» (1919-1920), es
mantingué força actiu en totes les iniciatives
que tingueren lloc a Pisa, des
dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a
les agitacions
obreres, especialment al motí que tingué lloc a
Viareggio (Toscana, Itàlia) al
voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà
incitant a la revolta i a la
revolució, alhora que criticà durament la
involució de la Revolució russa
aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les
organitzacions
anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista
Italiana (UCAI),
creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels
grups i per la
seva acció voluntària dels companys i
l'espontània de les masses. Quan retornà
Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva
iniciativa, s'esforçà a
conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la
insurrecció, però després del
moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions
estatal i feixista,
expressà posicions cada vegada més
crítiques no només amb el Partit Socialista
Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL,
Confederació
General del Treball), sinó també amb la
Unió Anarquista Italiana (UAI),
esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment
«organitzador»
anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de
l'anarquisme.
Denuncià durament les «febles» posicions
que adoptà la Comissió de
Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de
Milà (Llombardia,
Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general
convocada per l'Alleanza del
Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves
crítiques encara es
tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué
d'intervenir des del periòdic Umanità
Nova per intentar apaivagar el
debat. El seu atac als «organitzadors» no
minvà, especialment amb Temistocle
Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a
qui considerava un
«provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos
números únics de publicacions
sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a
publicar la revista teòrica Anarchismo,
amb la finalitat d'arreplegar
totes les forces «antiorganitzadores» i on
col·laboraren destacats anarquistes,
com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo
Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola),
entre d'altres, i on els tres números publicats es
mantingué una dura polèmica
amb Carlo Molaschi. Després de l'última
destrucció de la impremta «Germinal!» a
mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a
començament de 1923 es
refugià a Trieste, des d'on pogué
passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre
juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il
Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo,
gairebé tot
redactat per ell i que tingué el suport dels companys
nord-americans de L'Adunata dei Refrattari
de Nova York, i
que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire
Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio
1900-1923», publicat en Il
Messaggero della Riscossa, va ser
condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de
presó per «apologia
del regicidi, incitació a la desobediència a les
lleis i a l'odi entre
classes». En els primers mesos de 1924 retornà a
Itàlia i l'abril d'aquell any va
ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on
retrobà son amic Paolo Schicchi,
per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de
1925 va sortir
de la presó gràcies a una amnistia i a finals
d'aquell any emigrà
clandestinament a França. A París, juntament amb
Paolo Schicchi, entre juny de
1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La
Diana. En aquesta època francesa
col·laborà en Le
Libertaire i mantingué la corresponsalia amb
diferent periòdics
anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo
Berneri i els «organitzadors»,
sovint utilitzant els pseudònims Souvarine
i Sieglinde. El febrer de 1929 va
ser
expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo
Diotallevi, Luigi Fabbri,
Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà
Bèlgica. A París, en 1929, sota el
pseudònim Sieglinde
edità el fullet Anteo Zamboni
assassinato due volte, on
reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove
Zamboni contra
Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les
autoritats feixistes
italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i
espies dins del
moviment anarquista de l'exili i engegà una dura
polèmica amb Tintino Rasi (Auro
D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb
acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la
policia. Després de
l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930
desembarcà a Sicília amb
l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va
ser buscat per la
policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el
nom de Renato Zanini i a partir
d'aquí es va
perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys
trenta, en
1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial,
la policia italiana
demanà a l'homòloga alemany la
detenció de 23 anarquistes perillosos residents
a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom.
Després de la II
Guerra Mundial residia a París, on prengué
contacte amb Paolo Schicchi i altres
anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns
fullets
anticlericals –La leggenda di
Gesù
(1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto.
Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor
individualista napolità
Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo
Schicchi (1957).
Entre gener i març de 1958
mantingué una polèmica en Previsioni
sobre el problema de la socialització i el
col·lectivisme amb Bruno Rizzi.
També en 1958 publicà en Previsioni
l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista».
Renato Siglich va morir en
1958, sembla, a París (França).
***
D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]
- Louis Laurent: El 22 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre–de 1883 neix al V Districte de París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Eugène Laurent. Sos pares es deien Jean Léonard Laurent, paleta, i Félicité Roudier, cosidora. Es guanyava la vida com a agent de canvi. El 24 d'abril de 1909 es casà al VI Districte de París amb la tipògrafa Joséphie Jeanne Marie Morel, de qui es va divorciar el 4 de novembre de 1922. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista. En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya. El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris –amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres– que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de solidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 20 d'octubre de 1971 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril de 1972 a París (França).
***
Portada
d'uns dels llibres de Dando Dandi
- Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.
***

Necrològica
de Juan González Campoy apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de novembre de 1974
- Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França).
***

Eghilberto
Caruso
- Eghilberto Caruso:
El 22 d'octubre de 1898 neix
a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert
Caruso. Sos pares es deien Alfredo Caruso i Anacleta Mori.
Treballà, com
molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es
formà
políticament en el Cercle Llibertari «Pietro
Gori». El juliol de 1918 va ser
detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En
acabar la Gran
Guerra, participà en nombroses manifestacions i
esdevingué membre d'un dels
grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia,
participant en enfrontaments
amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una
denúncia, va ser
jutjat i condemnat a 75 dies de presó per
«possessió d'armes». Sotmès a
vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926
el seu domicili va ser
escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista
anarquista Pensiero e Volontà
i el fullet L'intermezzo dei senza patria.
En 1927
va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a
l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de
1927 arribà a la
colònia penitenciària de l'illa de Lipari,
però el 22 de desembre d'aquell any
va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia.
De bell nou a
Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i
restà sota
vigilància policíaca fins la caiguda del
règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre
del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia.
Estava casat amb Elena
Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso
va morir el 9 de
febrer de 1961 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).
***

Necrològica
de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1980
- Miquel Ballvé Palau: El 22 d'octubre de 1899 neix a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Ballvé Palau. Sos pares es deien Josep Ballvé i Assumpta Palau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cervià de les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat local fins l'evacuació del poble davant la imminent conquesta de la població per les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en l'evacuació de part els béns de la cooperativa de la col·lectivitat amb una carreta tirada per una mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista, aconseguiren arribar a la frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els quals organitzaren dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira Gil i la parella s'instal·là a Albi. En aquesta població ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de 1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va ser enterrat dos dies després.
---
efemerides | 21 Octubre, 2025 13:12
Anarcoefemèrides del 21 d'octubre
Naixements

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul
- Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski, Zhukovski, Joukovski, Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la «Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin i Élisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, amb Élisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz, Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.
***
Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)
- Eugène
Cottée: El 21
d'octubre de 1854 neix a Passy, actualment XVI
Districte de París (França), el
dibuixant, artista pintor, marxant
d'art i anarquista Édouard Eugène
Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Sos pares es deien
Pierre Édouard Cottée,
daurador, i Eugénie Victorine Arlaud, governanta.
Marxant
d'art, el 10 de
setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de
Comerç de París. El
19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de
París amb Rose Marie Baille;
aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i
treballava de marxant i
expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le
Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de
1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era
secretari de la
XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut,
juntament amb altres
companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener,
Eugène Hamburger,
Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,)
després d'haver protagonitzat un
incident en una reunió privada del comitè de
l'Aliança Republicana, celebrat al
Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador
republicà Henri Tolain, on
aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple
que contenia un article força violent contra el president de
la reunió, i el 15
de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena
per un
delicte de «cops, ultratges i
rebel·lió» contra els agents que
intentaren sufocar
el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de
1887 va ser detingut,
juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota
l'acusació d'«abús de
confiança» després d'haver intentat
estafar a un tal Beaufils, repartidor del
mercat central de París, per al qui treballava Oscar de
Witte. En aquesta època
vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era
secretari de redacció del periòdic
anarquista Insurgé i
membre del grup anarquista «Les Égaux»,
del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en
una
llista policíaca d'anarquistes i vivia al número
5 del carrer Ormesson. L'abril
de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista
Internacional (GAI) que ce
celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del
carrer Au Maire. El
6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de
«complicitat en robatori»
i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de
1893, amb
altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al
número 144 del bulevard
de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una
corona roja de la
Coalició Revolucionària, marxaren cap el
cementiri de Père Lachaise. El 29 de
maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes
(Amédée Denéchère, Gillot,
Rodolphe
Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la
Bastille», a la plaça de la
Bastille, lloc de reunió habitual de la
militància llibertària, amb la
finalitat d'establir una correspondència activa amb certes
personalitats
anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893
assistí al míting de
protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a
la Sala
Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de
juliol de 1893
assistí, amb quatre-centes persones, a una
conferència organitzada per Dufour i
Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin,
un míting a la Sala
Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura
de la Borsa del
Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron,
Georges Deherme,
Amédée Denéchère, etc.),
plantejà la creació d'un diari en aquell mes
d'eleccions legislatives i tingué la intenció de
visitar personalitats per a
trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en
un llistat de
recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era
desconegut. L'11 de març de
1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del
carrer Letort, que va
ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i
correspondència. En
aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com
assegurava, en el
periòdic Gazette des Assurances.
El
30 de març de 1894 va ser posat en llibertat
després d'haver enviat la policia
el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de
desembre de 1894
figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i
encara vivia al carrer
Letort. El seu últim domicili fou al número 147
del carrer Université i al
final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène
Cottée va morir el 3
d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París
(França).

Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni
- Fortunato Serantoni: El 21 d'octubre de 1856 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. Fortunato Serantoni va morir el 23 de desembre de 1908 a Florència (Toscana, Itàlia).
***
Foto
policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març
de 1894)
- Hercule Bedéi:
El 21 d'octubre de 1872 neix a Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule
Bedéi. Sos pares es deien Pierre
Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va
ser identificat per la policia francesa
com a membre del grup anarquista italià («Cercle
Internacional») de París (França),
juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a
sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne.
A finals de febrer
de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de
març va ser fitxat
per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser
expulsat
de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom
figura en el registre
d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària
de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari
parisenc La
Petite République del 18 de novembre de 1894
- Théodore Lardaux:
El 21 d'octubre de 1872 neix a Fismes (Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista Théodore Lardaux, conegut
com Georges. Era fill dels
obrers de filatura Pierre Joseph Lardaux i Louise Cellier. Sense
domicili fixe,
es guanyava la vida treballant de manobre i va ser condemnat en sis
ocasions
per «robatoris» i «cops i
ferides». El 13 de juliol de 1894, el mateix matí
que
havia sortir de la presó de Laon (Picardia,
França), va ser detingut a l'estació
d'aquesta població en possessió de
fórmules de fabricació de bombes. Durant la
seva estada a la presó de Laon, on havia estat tancat durant
sis mesos per
«rebel·lió», havia
freqüentat els anarquistes Arthur Vautier, a la
cel·la del
qual s'havia trobat una fórmula semblant, i Gustave Mathieu.
Jutjat el 14 de
novembre de 1894, va ser condemnat pel Tribunal de l'Aisne per
«pertinença a
associació criminal» a cinc anys de treballs
forçats i posteriorment a la
deportació, mentre Vautier va ser condemnat a vuit anys per
la mateixa pena i
Mathieu va veure el seu cas sobresegut. El febrer de 1896 va escriure
el president
de la República francesa des de la presó de
Beaulieu (Caen, Normandia, França)
negant la seva militància anarquista. Posteriorment va ser
enviat a la colònia
penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa). La
Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. A
finals de 1899 encara
s'hi trobava. En 1899 Joseph Reinach, de la Lliga dels Drets de l'Home,
publicà
l'informe sobre el seu cas i el d'altres sota el títol Rapport
sur les cas
de cinq détenus des Îles du Salut.
Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***

Foto
antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)
- Louis Aubin: El 21
d'octubre de 1873 neix a l'Hospital
Beaujon del VIII Districte de París (França)
l'anarquista Louis Michel Aubin
–algunes fonts policíaques citen
erròniament Alexandre com
tercer nom–, conegut com Petit Louis.
Era fill natural de la
modista Marie Louise Albin i de pare desconegut. Es guanyava la vida
treballant
de cisellador. Entre 1890 i 1892 freqüentà el
Cercle Anarquista Internacional
(CAI) de París, que havia estat fundat en 1888 i era el
principal lloc de
reunió anarquista de l'època. En aquesta
època vivia al número 13 del carrer
Moulin des Prés del XIII Districte de París. El
març de 1892 va ser detingut
després de l'atemptat de la caserna parisenca de Lobau del
15 de març d'aquell
any, que només causà danys materials. En aquesta
època vivia al número 28 del
carrer 3 Bornes del XI Districte de París, que
serà el seu domicili definitiu.
El 17 de juny de 1892 va ser condemnat a un any de presó per
«complicitat en
temptativa d'estafa». Un cop lliure, es refugià a
Londres (Anglaterra), on
freqüentà els cercles anarquistes
francòfons. En 1893 va ser cridat a files
però no es presentà i el 21 de gener de 1895 va
ser declarat insubmís. En 1896
vivia al número 43 del Tottenham Street de Londres. El 27 de
juliol de 1898 es
presentà davant les autoritats militars i el 13 d'agost de
1898 va ser donat de
baixa del servei militar per «tuberculosi, cicatrius exteses
d'adenitis cervical
i adenoma persistent». En els anys noranta figurava en un
llistat d'anarquistes
de la policia ferroviària francesa. Segons algunes fonts
tenia dos infants,
però el cert es que no estava casat. Louis Aubin va morir el
13 de febrer de
1902 a l'Hospital de Les Tournelles del III Districte de
París (França).
***

Necrològica
de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de
maig de 1903
- Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per «ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser capturat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell «Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità «Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad, Émile Janvion, É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse, Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs, Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).
***
Foto
policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894)
- Mina Schrader: El
21 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París
(França) la model i escultora
Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres
noms (Mina de Nyzot, Mina
Schrader
de Nysold, Mina Schrader de Wegt de
Nizeau, Ysolde Vouillard,
etc.). Sos pares es deien Fredéric Auguste Schrader, obrer
paraigüer, i Appoline Stéphanie Denizot, modista.
Treballà
de model a Montmartre i visqué al número 11 del
carrer Berthe. Fou una de les
dames d'honor de la model Royer (Sarah
Brown), que esdevingué cèlebre en el
ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual
organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb
una
simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu
domicili va ser
escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades
per
artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es
va negar
a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del
braç per portar-la
a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata
a les mans i ella
completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i
fou inculpada de
pertànyer a «associació de
malfactors». Estigué relacionada amb els
anarquistes
Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de
model de
l'heroïna principal de la novel·la, Monna
Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors
(Gabriel-Albert
Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va
escriure el negre Henri Gautier
Villars) publicà el llibre Maîtresse
d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a
«wagneriana, esotèrica,
neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva,
baudelariana, mòrbida,
nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb
l'escultor
Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau).
En
1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a
publicar l'any següent,
sota el nom de Wilhelmine Schrader de
Nyzot, els llibres  la
recherche de
Dieu i Les lois de
l'électricité,
i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les
sources de l'électricité),
però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment
editada. Mina Scharader va morir el 27 de febrer de 1929 a l'Hospital
d'Évreux (Normandia, França).
***

Luigi
Branchi
- Luigi Branchi: El
21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i
propagandista anarquista Luigi
Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador,
Le
Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i
Albertina Zanichelli. En
1906 s'instal·là amb sa família a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa
mare
regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple
barri proletari de la ciutat. En
1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril
d'aquest any passà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el
grup anarquista «Germinal». Posteriorment
es traslladà a Llombardia, primer a Milà i
després a Luino, on fou corresponsal
del periòdic anarquista La
Protesta Umana,
signant els articles sota el pseudònim Il
Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser
condemnat, en
llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i
una multa per
«insults a l'exèrcit comesos mitjançant
la premsa». Immediatament després del
judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa
passà a Metz (Lorena, França), però va
ser
expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista.
Retornà a Itàlia
i visqué a Milà amb son pare. Poc
després passà a Suïssa (Ginebra,
Saint-Imier,
Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i
Milà) a la recerca de feina estable,
mantenint, això sí, contactes amb els cercles
anarquistes. En aquesta època
col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza
Libertaria, els articles del qual signava com Espotador.
El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on
sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta
ciutat emiliana es casà
i obrí una barberia. En 1912, segons la policia,
abandonà la política activa.
El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el
VI
Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la
sol·licitud d'adhesió
a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics
Italians Antifeixistes
(ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat
perseguit pels feixistes,
apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que
no havia
desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet,
en 1933, les
autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius,
mesura que
només va ser ratificada en 1938, ja què
«havia demostrat alts sentiments
patriòtics en la seva assistència i
distinció en les manifestacions que
s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933».
Després de la II Guerra
Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista,
col·laborant ocasionalment
en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat
vicepresident de la secció local de
l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi
Branchi va morir el 20 de
maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Ramón Domínguez Basco
- Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Sos pares es deien Joaquín Domínguez i Dorotea Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). Entre el 25 i el 27 de de gener de 1936 va ser delegat de Blanes a la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) celebrada a Barcelona, on signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Ángela Portals. Ramón Domínguez Basco va morir d'una angina de pit el 9 de gener de 1959 al seu domicili d'Évreux (Alta Normandia, França).
***

Necrològica
d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de desembre de 1973
-
Anselm Roldós
Planas:
El 21 d'octubre
de 1887 neix a Calonge (Baix
Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Anselm Roldós Planas. Sos pares es
deien Martí
Roldós i Francesca
Planas. Quan era molt jove s'afilià,
ben igual que son germà petit
Lluís, a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1932 era membre de la
comissió organitzadora del Sindicat de Pagesos de Calonge de
la CNT. El
novembre de 1936 va ser nomenat regidor municipal de Calonge i el
desembre
presidí l'assemblea que establí les bases
organitzatives de la col·lectivitat
local, de la qual va ser nomenat responsable del seu comitè.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració de
Sant Cebrià. Posteriorment s'establí a Aisinas
(Aquitània, Occitània), on
milità en la Federació Local de la CNT. Fou
delegat per Aisinas al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se
celebrà en 1947 a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Quan es va jubilar
s'instal·là a Tuïr, on
continuà militant, juntament amb son germà
Lluís, en la CNT local. Sa companya fou Trinitat
Moliné. Anselm Roldós
Planas va morir el 26 de setembre de 1973 al seu domicili de
Tuïr
(Rosselló, Catalunya Nord).
***
Isidoro
Parodi
- Isidoro Parodi: El
21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos
pares,
pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet
s'acostà
al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista,
especialment entre
els treballadors del port de Savona (Ligúria,
Itàlia), on treballava de
descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig
de 1915
i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era
caporal del 118
Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de
juliol
de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué
la lluita obrera.
Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,
Pensiero e Volontà,
Libero Accordo, etc.) entre els
treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions.
Fitxat per la
policia com a «anarquista federalista», va ser
definit per les autoritats com a
«profundament convençut de les seves
idees» i «element perillós».
Amb
l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques
propagandístiques i
d'oposició al règim, i fou un dels promotors de
la campanya en suport dels
activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
Mantingué correspondència amb companys de la seva
ciutat natal en l'exili, com
ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la
premsa anarquista.
L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia
i se li
va confiscar material propagandístic i
correspondència clandestina, sobretot dirigida
a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja,
Valònia); quatre dies
després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi,
anarquista com ell i
companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també
va ser escorcollat.
Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va
ser
confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de
Ponça. El 26 de
febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any
d'amonestació
i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant
els anys següents treballà a
l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i
en 1934 va ser
advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les
forces armades
aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de
l'activitat conspiradora
i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada
de l'Squadre
d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)
«Falco». Durant la nit del
3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional
Republicana (GNR) feixista envoltaren
casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de
fugir, va ser ferit
mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro
Parodi va morir el
4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona
(Ligúria, Itàlia). Deixà
companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.
***

Pia
Zanolli amb son company Bruno Misèfari
- Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pia Zanolli va morir en 1980.
***

Necrològica
de Francisco Isabal Begué apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 23 de
juliol de 1979
- Francisco Isabal Begué: El 21 d'octubre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Isabal Begué, conegut com Isabelé. Sos pares es deien Joaquín Isabal i Prisca Begué. Llaurador militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936 participà en el Comitè Revolucionari de Vallobar i fou delegat general de la col·lectivitat local. En 1937 va ser detingut per la reacció comunista i el 13 d'octubre d'aquell any va ser traslladat de la presó de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) a la de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Exiliat a França, treballà de llaurador. Entre el 6 d'agost de 1959 i 1972 va ser membre de la Secció de Solidaritat de Vallobar en l'exili. Sa companya fou María Sanz. Francisco Isabal Begué va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 8 de juny– de 1979 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Felipe Isabal Begué, també va ser membre de la CNT.
***

Necrològica
de Manuel Cartié Ponte apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976
- Manuel Cartié Ponte: El 21 d'octubre de 1900 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Cartié Ponte –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Cartier. Sos pares es deien Calixto Cartié i Antonia Ponte. Militant de la Confederació Nacional del Treball, en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà establint-se amb sa companya Natividad Sagarra Hernández a Carpentràs (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Manuel Cartié Ponte va morir el 25 d'octubre de 1975 –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– a l'Hospital de Montfavet d'Avinyó (Provença, Occitània).
---
efemerides | 20 Octubre, 2025 13:22
Anarcoefemèrides del 20 d'octubre
Esdeveniments

Cartell de l'acte
-
Conferència del «Foyer
du XIe»: El 20 d'octubre de 1920 se celebra a la
«Salle du 95», al carrer de
Charonne, del XI Districte de París (França) la
conferència contradictòria
«Contre la dictadure du proletariat» (Contra la
dictadura del proletariat). L'acte
formava part d'una sèrie de conferències
organitzades per l'anarquista «Foyer
du XIe» (Llar del XI Districte de París) i hi van
ser oradors Pierre Le
Flaouter (Flotter) i Pierre Le Meilleur.
***
Capçalera d'Umanità Nova
Naixements
Charles Ostyn
- Charles Ostyn: El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.
***
Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)
- Éloi Francier:
El 20 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 28 d'octubre– de
1853 neix a Ressons-le-Long (Picardia, França)
l'anarquista Éloi Francier. Sos pares es
deien Pierre Louis Eloi
Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre.
Ebenista de professió,
milità en el moviment llibertari de París. El 21
de maig de 1894, quan
l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser
detingut, juntament amb dos
companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de
Cité Industrielle, a
prop de la presó de la Roquette on es concentrava una
gentada per a veure la
guillotinada, després d'haver cridat «Visca
Émile Henry! Visca l'anarquia». Un
cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la
comissaria
del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat
l'endemà en
el registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va
detenir 155
anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer
Godefroy Cavaignac, va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou,
l'endemà va ser posat
a disposició judicial sota l'acusació de
«pertinença a associació
criminal». El
seu últim domicili fou al número 7 del carrer
Neuve-des-Boulets de París. Éloi
Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de
París
(França).
Notícia
de l'absolució d'Hélène Lecadieu
apareguda en el diari parisenc Le
Temps de l'11 de desembre de 1910
- Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.
***
Notícia
d'una de les detencions d'Étienne Séchaud
apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes
del 5 de desembre de 1891
- Étienne
Séchaud: El
20 d'octubre de 1856 –el certificat de defunció
cita erròniament 1851– neix a Les
Eaux-Vives (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Étienne
Antoine Séchaud. Fill de
pares francesos, sos pares es deien Nicolas Séchaud i
Josette Marguerite Wuadens,
venedora, i en néixer son pare ja era difunt. Es guanyava la
vida treballant
d'obrer joier i rellotger. En la dècada dels setanta vivia a
Douvaine (Savoia,
Arpitània). En 1874 va ser cridat a fer el servei militar a
Annecy (Savoia,
Arpitània), però després no es
presentà als períodes d'instrucció
obligatoris i
va ser declarat insubmís. La policia el donà per
desaparegut a Grenoble
(Delfinat, Arpitània) i a Niça (País
Niçard, Occitània). A finals de 1895
arribà a Toló (Provença,
Occitània) a la recerca de la seva feina de joier. Amb
una ordre de busca i cerca, les autoritats franceses el volien expulsar
del
país. El febrer de 1896 la policia notificà que
havia abandonat el seu domicili,
al número 22 del carrer Nicolas Laugier de Toló
per anar a Marsella (Provença,
Occitània). Patí nombroses condemnes: sis mesos
de presó pel consell de guerra
de Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) per
«desaparició d'uniforme militar»; dos
mesos de presó pel Tribunal Correccional
de Marsella per «vagabunderia»; un mes de
presó pel Tribunal d'Auxerre
(Borgonya, França) per «robatori»; un
mes de presó pel Tribunal d'Orleans
(Centre, França) per «cisa d'aliments i
vagabunderia»; i quatre mesos de presó
pel Tribunal de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) per
«robatori». Considerat per
les autoritats com un «anarquista perillós i
partidari de la propaganda pel
fet», va ser sotmès a una activa
vigilància. El 28 de setembre de 1897 va ser
jutjat en consell de guerra de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i condemnat a un
mes de presó per
«insubmissió». El 2 de febrer de 1905 va
ser condemnat pel
Tribunal Correccional de Saint-Brieuc (Bro-Sant-Brieg, Bretanya) a
quatre mesos
de presó per «abús de
confiança», quan treballava de rellotger al taller
de Le
Quilleuc i es quedà una agulla d'or, i el 19 de novembre de
1909 el mateix
tribunal el condemnà pel mateix delicte a 15 dies de
presó. El juliol de 1912
va ser detingut per «vagabunderia» per la
gendarmeria de Lessay (Normandia,
França) i el 16 de gener de 1914 per viatjar amb tren sense
bitllet de Nontron
a Angulema (Poitou-Charentes, França) i condemnat a 16
francs de multa. Étienne
Séchaud va morir el 6 de febrer de 1918 a l'asil de
Saint-Frai de Tarba (Bigorra,
Gascunya, Occitània).
***

Carlo
Abate (ca. 1920)
- Carlo Abate: El 20
d'octubre de 1859 neix a
Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista
Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia
de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció
de Raffaele Casnedi, Ambrogio
Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat
soci
honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva
estàtua Femmina va ser
una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup
escultòric
Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de
Brera, obtingué el
Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco
Confalonieri i Riccardo Galli,
seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en
l'ideal humanitari i força
d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la
seva companya,
Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una
epidèmia,
decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla
Marta, nounada,
als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del
«Normandie» a Nova
York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta
ciutat, s'instal·là a
Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí
definitivament al barri italià
de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la
indústria
del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a
l'Escola de Popular de
Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola
Nocturna de Disseny, que
havia creat amb subvencions municipals. La matrícula
d'aquestes escoles era
molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines
culturals per
evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties
causades per
la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a
una ràpida mort
per silicosi. Va fer una gran amistat amb
conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest
s'instal·là a Barre
i dirigí i edità nominalment –Galleani
estava en crida i cerca–, a partir del
primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que
aquest fundà, Cronaca
Sovversiva, i dissenyà la seva
capçalera i col·laborà amb
il·lustracions i
targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia
Peroskaja).
També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers
and Quarriers
Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i
Picapedrers) i fou
membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials).
Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a
diverses institucions
de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington
County,
Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de
Barre
l'estàtua The scultor, obra de Philip
Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi
i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents
italoamericans de la
ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de
l'immigrant italià i
considerat l'escultor més important de la ciutat.
***
Necrològica
de Lucien Hénault apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914
- Lucien Hénault:
El 20
d'octubre de 1870 neix a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy,
Lieja,
Valònia)
el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault.
Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie
Pauline Dormal. Quan
estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part
del Cercle d'Estudiants
Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de
1899
participà en un míting a la Cooperativa
«Populaire» de Brussel·les en suport
d'Alfred
Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la
mestra russa Anne de
Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de
1900,
quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier)
i Georges
Thonar, el periòdic anarcocomunista Le
Réveil des Travailleurs. Organe
libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors
fins que deixà de
publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del
carrer Monulphe de
Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta
època també col·laborava en els
periòdics L'Effort Éclectique
i Le Libertaire, i va fer nombroses
conferències sobre «educació
revolucionària de les masses» amb Flaustier. En
1901
envià cròniques sobre Bèlgica per a Les
Temps Nouveaux. Entre el 7 i el
8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés
Anarquista celebrat a
Brussel·lès (Bèlgica) que
arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de
1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet,
Émile Chapelier,
Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un
míting a
la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol
«Le socialisme en danger. Le
Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et
anarchie». El 27 de setembre de
1901 participà, en nom del POB, en una reunió
celebrada a la Cooperativa «Populaire»
de Brussel·les entre la Federació Provincial de
Miners de Lieja i la Federació
de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El
gener de 1902 va ser
expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le
Parti
Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent
membre de la Cooperativa «Populaire»
i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà
en un míting a la «Nouvelle
Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont,
Jules Moineau i Jean-Louis Robyn.
A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al
Brasil, on restà tres anys.
De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a
l'Hospital de Saint-Gilles de
Brussel·les. Encara que anarquista, milità des
d'aleshores sobretot en «La
Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es
casà a Brussel·les amb Rachel Paula
Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de
suport a Francesc
Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon,
mantingué correspondència amb
Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911
era
secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste»
de Forest-Lez-Bruxelles
(Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu
fer costat aquesta institució i
propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la
seva
mort, publicà L'École Affrranchie,
revista de la citada institució
pedagògica. Mantingué una estreta
correspondència amb la revista anarquista Les
Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de
juny de 1914 a Brussel·les
(Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després.
Segons la seva necrològica
publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de
1914 va morir «víctima
del deure professional».
Foto
policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)
- Alfredo Forti: El
20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Alfredo
Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la
lleteria
del carrer Joquelet de París (França), propietat
del destacat anarquista
Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894
va ser
fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de
març de 1894 va ser
expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves
activitats anarquistes
i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat
Constant Martin quan
va ser encartat en el famós «Procés
dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava
en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària
de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà
immediatament amb el
sastre francès Josep Clair Sicard, el qual
reconegué son fill, esdevenint
aquest automàticament ciutadà francès
amb tots els drets. L'octubre de 1894 el
nou Alfred Sicard, antic Alfredo Forti, retornà a
França i va fer valer els
seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. En
1895 vivia al número 3 del
carrer Joquelet i treballava d'impressor. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva mort.
***

Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916
- Bruno Cerchiaro:
El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria,
Itàlia) el
propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele
Cerchiaro
i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i
s'establí a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps,
col·laborà en els periòdics
llibertaris
L'Avvenire i Cronaca
Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per
les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916
participà
activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser
detingut a
Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca
propagandística aprofitant la seva
feina com a viatjant per a una empresa de reparació de
calcat, tenint contactes
a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22
d'abril de
1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou
enterrat al cementiri luterà
de Saint Peters d'aquesta localitat.
***
- Domenico Bedoni:
El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Domenico Bedoni. Son pare es deia Pietro Bedoni i
desconeixem
el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del
Consell de Ministres
italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament
anarquista i s'implicà en el
moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de
Milà
(Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer
mecànic. Ben igual que
altres «objectors de consciència»
desertà i es refugià a Suïssa, on
compartí
exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari,
Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres
anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà
activament en el moviment
antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la
policia
el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va
estar inscrit en el
registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es
nacionalitzà suís. Entre
el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i
Domenico Ludovici,
com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés
Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana,
Itàlia). També representà, amb
Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes
italianes
a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se
celebrà entre el 19 i el 22
de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).
Domenico Bedoni va morir el 13
de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en
coherència amb el seu pensament
ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista
suís portà el seu
nom.
***

Necrològica
de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 17 d'agost de 1924
- Lucien Grossin: El
20 d'octubre de
1886 neix a Versalles (Illa de França, França)
l'anarcopacifista i anarcosindicalista
Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis
Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París
(França) de professió, visqué a
Saint-Denis (Illa de França, França). Per una
malaltia de l'estomac, va ser
llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del
Comitè de Defensa
Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament
del Sena, del Grup
d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers,
creat el juny de 1916,
i del Comitè pel Rellançament de les Relacions
Internacionals (CRRI). El 19 de
setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i
un dels
«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i
on es denunciava la guerra, i
alliberat després de ser interrogat. En aquesta
època treballava per al xofer
Léon Jahane, militant de la Federació Comunista
Anarquista (FCA) i tresorer
dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va
ser novament detingut amb
altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie
Thimothée, Joseph Barbé, Eugène
Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al
domicili de Pierre Le
Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número
clandestí de Le Libertaire
amb un únic article,
«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer
aleshores del «Comitè de
l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el
permís de conduir
i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de
París i condemnat
a quatre mesos de presó per transportar els paquets del
periòdic a les
estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a
15 mesos, Le
Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de
desembre de
1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense
èxit per obtenir la
restitució del seu permís de conduir i del
també xofer anarcopacifista, Léon
Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval
també
intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els
anys vint continuà
militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit.
Lucien Grossin va morir el 15
d'agost de
1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i
deixà vídua i quatre infants.
***
Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)
- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Era fill il·legítim d'un communard i de la portera Jenny Juliette Piller. Els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Asturias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Despertad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Sa companya fou l'espanyola Matilde Martínez. Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a l'Hospital Quatre-Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***

Necrològica
de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
19 d'octubre de 1924
- Jules D'Hooge: El
20 d'octubre de 1900 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge.
Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora
pentinadora, i va ser reconegut
per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va
ser
legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de
1901 a
Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat
obligatòriament en un batalló
disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació.
Després de la guerra visqué
al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als
periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta
època participà en les activitats del grup
llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni
Dieu ni Maître». El
12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine
Vandepeute, amb qui
tingué un infant. En aquesta època treballava
d'obrer especialitzat en
sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour
Binet de Longues Haies
de Roubaix. El seu últim domicili va ser al
número 22 del carrer Sainte
Élisabeth. Tuberculós després del seu
pas pels batallons disciplinaris, Jules
D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la
Fraternité de
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres
dies després,
moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni
Maître» va fer el seu elogi
fúnebre.
***
Cesare
Teofoli
- Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).
***
Francisco
Carrasco de la Rubia (1938)
- Francisco
Carrasco de la Rubia: El 20 d'octubre de 1905
neix a Sevilla (Andalusia, Espanya)
el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la
Rubia. Fill
d'una família
benestant del
barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido,
jornaler, i Ana de la
Rubia Fernández.
Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona, va
entrar com a redactor de cinema en La
Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista
de juliol de
1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per
aquest diari entre agost
i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna
Durruti». El 7 d'agost de 1938,
organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la
conferència
«Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu
Barcelonès, que tingué una segona
part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona.
Durant
els anys bèl·lics
col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La
Esquella de la
Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención,
Solidaridad Obrera,
Umbral, etc.). Ocupà un
càrrec en la
Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del
Govern de la II
República espanyola i va fer intervencions en
Ràdio Barcelona. Sembla, que
s'afilià a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup
Cinemàtic», dirigí els curts metratges
documentals Ejército regular
(1937) i Campesinos
de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre
de Ignacio F. Iquino ¡Guá...,
guá...! El 25 de setembre de
1938 abandonà la crítica
cinematogràfica i les tasques propagandístiques i
s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de
febrer de 1939 va ser detingut
per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat
en consell de
guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort
per les
seves relacions amb el moviment anarquista i les seves
cròniques i fotografies
del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després
de ser obligat a
casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba
va de tenir una
filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones
més, el 13 de maig
de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou
l'únic
redactor de La Vanguardia executat
pels feixistes. Son germà menor, el pintor José
Carrasco de la Rubia, va ser
afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.
Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939)
---
| « | Octubre 2025 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
| 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
| 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
| 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
| 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | ||