Administrar

Efemèrides anarquistes

[24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Homenatge a Cortiella - Percheron - David-Néel - Mailfait - Quintanilla - Trouille - Filippetti - Jover - Chauvin - Descarsin - Mouret - Arís - Cruzado - Espigares - López Noguero - Haldimann - Defreville - Hénon - Lami - Gualandi - Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Diana - Royo - Vimini - Dolgoff - Vegas - Olmedo - Sansom - Petric

efemerides | 24 Octubre, 2025 13:06

[24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Homenatge a Cortiella - Percheron - David-Néel - Mailfait - Quintanilla - Trouille - Filippetti - Jover - Chauvin - Descarsin - Mouret - Arís - Cruzado - Espigares - López Noguero - Haldimann - Defreville - Hénon - Lami - Gualandi - Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Diana - Royo - Vimini - Dolgoff - Vegas - Olmedo - Sansom - Petric

Anarcoefemèrides del 24 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'"Il Ribelle"

Capçalera del primer número d'Il Ribelle

- Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.

***

Capçalera d'"Il Monito"

Capçalera d'Il Monito

- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència «antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el «neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.

***

Portada de "Violeta"

Portada de Violeta

- S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violeta és una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 22 d'octubre de 1937

Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 22 d'octubre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 24 d'octubre de 1937 se celebra al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) un homenatge a l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, mort l'estiu d'aquell any. L'acte, organitzat per l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» i presidit per Antonio Salud, tingué la intenció de divulgar la vida i la obra de l'homenatjat aprofitant l'avinentesa del canvi de la plaça barcelonina dels Àngels que prengué el nom de plaça Felip Cortiella. Aureli Cortiella Martret, fill de l'homenatjat, i Miquel Guinart Castellà parlaren de la vida i de l'obra de Felip Cortiella, amb la col·laboració de destacats músics, cantants, rapsodes i actors, com ara Josep Aimerich, Joan Batiste, Mariano Briones, Mariano Callejas, Emilio Peradalta, Joaquín Pérez, Araceli Ratero, Ofèlia Vicenç i Consuelo Ybrán, entre d'altres.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Anarcoefemèrides 

Naixements

Fotografia policíaca d'Auguste Percheron (21 de març de 1894)

Fotografia policíaca d'Auguste Percheron (21 de març de 1894)

- Auguste Percheron: El 24 d'octubre de 1837 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Sos pares es deien Philippe Eugène Percheron, botiguer de novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi freqüentà els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881 participà en una reunió del Comitè de Dones, al número 49 del carrer Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la Femme i en el qual va participar Louise Michel. També freqüentà els grups anarquistes, com ara «Les Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe Cosmopolite», «Groupe de Propagande "Les Égaux"», «Les Libertaires Ardennais», «Ligue des Antipatriotes». Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari «La Marotte». Durant la primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament abusiu de Gustave Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a l'asil de Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 21 de març d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat –reconegué ser anarquista, però «teòric simplement»– i l'endemà tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili, al número 21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament detingut pel mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola degradà la seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà, amb un centenar de companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquista Édouard Grange, aleshores deportat a la colònia penitenciària de Caledònia. El seu últim domicili fou al número 20 del carrer Ramus. Auguste Percheron va morir el 21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París (França).

Auguste Percheron (1837-1986)

***

Alexandra David-Néel

Alexandra David-Néel

- Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

***

Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 16 de novembre de 1911

Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de novembre de 1911

- Paul Mailfait: El 24 d'octubre de 1871 neix al Faubourg de Flandre de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paul Jules Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, estampador, i Catherine Clin. Es guanyava la vida com a obrer ferrer, calderer i ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de presó, que purgà l'1 de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes als Magasins Réunis de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran Paulin i Edmon Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren tassons i l'aparador de l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de presó tots tres. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per cops. Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista «Les Sans-Patrie» (Els Sense Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29 d'abril de 1892, en el marc de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista sota l'acusació d'«associació criminal», tres membres de «Les Sans-Patrie» van ser detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort, pogué fugí pels pèls de la detenció i es va refugiar a Bèlgica on ja es trobava son germà, que havia estat inculpat de «complicitat de deserció». Finalment, el 6 de maig de 1892 va ser detingut a Charleville, però durant el procés va ser exculpat i el 15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a vuit dies de presó per «violència i rebel·lió contra un agent». El setembre de 1911, durant les manifestacions contra l'encariment de la vida, provocà un aldarull al carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les tropes i a assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos mesos de presó preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a sis mesos de presó per «provocació al pillatge». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa de Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923 s'instal·là a París (França) i fou pare de set infants. Desconeixement la data i lloc de la seva defunció.

***

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)

***

Clovis Trouille

Clovis Trouille

- Clovis Trouille: El 24 d'octubre de 1889 neix a La Fère (Picardia, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Sos pares, criats, es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la «cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, i és un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguarda Oh! Calcutta!, joc de paraules amb «Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de setembre– de 1975 al Centre Hospitalari «Maison Blanche» de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens. 

Clovis Trouille (1889-1975)

***

Filippo Filippetti

Filippo Filippetti

- Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Era fill d'Adriano Filippetti i de Teresa Falleri. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els «Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

***

Gregorio Jover Cortés

Gregorio Jover Cortés

- Gregorio Jover Cortés: El 24 d'octubre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre de 1891– neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). Sos pares es deien Juan Lorenzo Jover González, forner, i Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup «Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» –partidari de la convergència entre la CNT i el PCE–, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.

Gregorio Jover Cortés (1891-1964)

***

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" de l'1 de maig de 1924

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924

- Charles Chauvin: El 24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el propagandista anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Sos pares es deien Charles Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per «apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per «antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. La darrera part de sa vida treballà de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin

Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin

- Louis Descarsin: El 24 d'octubre de 1895 neix al X Districte de París (França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica «Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la «Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie «Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les «Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com «ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

 

[23/10] «La Liberté» - Arte & Anarchia - «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya» - Agresti - Rappa - Rouif - Lorulot - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Company - Targarona - Rausa - Morató - D'Auby - Martínez - Cunill - Martín Rivas - Lloyd - Betto - Vila - Badal - Sardà - Mondéjar - Blin - Ribera - Carrasco - Frax - Garrido - Trull - Vispe - Peiró - Pardiñas - Zeimert - Morató

efemerides | 23 Octubre, 2025 12:42

[23/10] «La Liberté» - Arte & Anarchia - «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya» - Agresti - Rappa - Rouif - Lorulot - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Company - Targarona - Rausa - Morató - D'Auby - Martínez - Cunill - Martín Rivas - Lloyd - Betto - Vila - Badal - Sardà - Mondéjar - Blin - Ribera - Carrasco - Frax - Garrido - Trull - Vispe - Peiró - Pardiñas - Zeimert - Morató

Anarcoefemèrides del 23 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Liberté"

Capçalera del primer número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics.

***

Cartell de l'exposició

Cartell de l'exposició

- Arte & Anarchia (1910-1980): Entre el 23 i el 28 d'octubre de 1990 se celebra a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'exposició pictòrica «Arte & Anarchia (1910-1980)» organitzada per l'anarquista Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa (Toscana, Itàlia). En aquest marc, el 27 d'octubre el professor Alberto Ciampi va fer la conferència-debat, amb projecció de diapositives, «Futurismo e anachismo».

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya»: Entre el 23 d'octubre i el 8 de novembre de 2007 se celebra a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (Catalunya) el congrés ««70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya. Una experiència d'autogestió i solidaritat (juliol 1936 – gener 1939)». Aquest congrés, que comptà també amb una exposició, va ser organitzat per la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya i comptà amb suport del programa «Memorial Democràtic» de la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Universitat de Barcelona, el Centre d'Estudis Sociolaborals (CESL), l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), Abel Paz i l'Arxiu Centelles. Hi van participar destacats historiadors, sindicalistes i protagonistes dels fets històrics, com ara Manel Aisa, Antonio Aranda, Josep Brunet, Antoni Castells, Rafael Iniesta, Miquel Izard, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

- Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista «exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per «activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per «infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicació L'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels «anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels «subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.

***

Severino Rappa (1938)

Severino Rappa (1938)

- Severino Rappa: El 23 d'octubre de 1866 neix a Andorno Cacciorna (Piemont, Itàlia; actual Andorno Micca) el delineant, dissenyador i gravador xilògraf i litògraf anarquista Severino Rappa, també conegut com Séverin Rappa. Sos pares es deien Lorenzo Rappa i Rosa Calzio. Aprengué l'ofici d'escultor en fusta amb Antonio Tosi De Regis a l'Escola Professional de Biella (Piemont, Itàlia). Diplomat en ebenisteria amb vint anys, emigrà a Suïssa, on milità activament en el moviment anarquista de Lugano (Ticino, Suïssa). Cap el 1891, fugint de la repressió, passà a França. Establert a Lió (Arpitània), el 28 de març de 1892 va ser detingut en una agafada. En 1892 vivia al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París, on tenien lloc reunions de companys anarquistes, com ara Guglielmo Guzzina, Dionigi Molagoli i Molina. El 29 de març de 1892 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb molts altres companys, i es va refugiar a Londres (Anglaterra), amb sa companya Clémence Maréchal, militant anarquista parisenca, residint al número 38 de Cleveland Street. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. El gener de 1894, a Londres, a proposta d'Alexandre Cohen, s'oferí per adoptar la nina Sidonie, filla de l'anarquista condemnat a mort Auguste Vaillant, però finalment Sébastien Faure restà com el seu tutor legal. Entre 1894 i 1898 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic anarquista L'Anonymat, publicat a Londres per Luigi Parmeggiani. A finals de novembre de 1894, segons un informe d'un confident, després d'haver mostrat les seves distàncies a les idees anarquistes més extremistes, havia estat apallissat a cops de bastó per Émile Pouget. En 1895 tenia com a companya Clémentine Salvant (Clémentine Gaillard), antiga amant de Jean Raoux, que l'havia trobat en una estada a Buenos Aires (Argentina). El 21 de desembre de 1899 el seu decret d'expulsió de França va ser suspès i revocat el 20 de novembre de 1903. A començament de segle començà a estudiar amb l'escultor Alexandre Charpentier. En aquesta època entrà en contacte amb el crític artístic anarquista Félix Fénéon, amb qui va fer una gran amistat i li va presentar Henri Matisse. En 1906 exposà, sobretot figures i retrats, en diverses galeries artístiques i en el Saló dels Independents. A finals de març de 1908, després d'exposar al Saló dels Independents, marxà cap a Biella, on exposà un àlbum de dibuixos, fet que va ser ressenyat en la publicació anarquista Il Risveglio. El març de 1909 exposà, amb destacats artistes (Odilon Redon, Auguste Renoir, Théo van Rysselberghe, etc.), al XVI Exposició de «La Libre Esthétique» de Brussel·les (Bèlgica) i l'abril d'aquell any mostrà algunes obres al Saló de la Societat Nacional de Belles Arts, essent elegit el juny de 1910 membre numerari associat en pintura d'aquesta institució. Entre 1911 i 1912 publicà dibuixos en la revista Dessins et Bois Gravés. Entre el 3 i el 20 de juny de 1914 exposà 150 dibuixos, retrats (René Bazin, Richard Bloos, Pierre Christophe, Félix Fénéon, Gustave Geffroy, Louis Lumet, Albert Marque, Andrée Mégard, Jacques Richet, etc.) i estudis a la galeria «J. Chaîne et Simonson» de París, mostra que va ser molt lloada per la premsa. Entre 1923 i 1925 il·lustrà Le Bulletin de la Vie Artistique amb retrats de diversos artistes (Claude Anet, Gustave Geffroy, Maximilien Luce, etc.). Severino Rappa va morir el 8 d'abril de 1945 a l'Hospital Cochin de París (França).

Severino Rappa (1866-1945)

***

Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)

Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)

- Léon Rouif: El 23 d'octubre de 1867 neix a Villethierry (Borgonya, França) l'anarquista Léon Alphonse Rouif. Era fill de Léon Rouif, manobre, i d'Euphrasie Dupré. Es guanyava la vida treballant de carnisser. En 1887 vivia a l'avinguda Grésillons de Gennevilliers (Illa de França, França). El 12 d'abril de 1888 va ser condemnat a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». A partir del 12 de novembre de 1888 va fer el servei militar en el 29 Regiment d'Infanteria i després en la VIII Secció de Funcionaris i Obrers; el 16 d'octubre de 1891 va ser llicenciat amb certificat de bona conducta. L'1 de març de 1894 el seu domicili, al número 6 del carrer Fort-de-l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar nombrós material anarquista (premsa, correspondència, etc.). Detingut, aquell mateix dia va ser fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però finalment va ser posat en llibertat el 6 de març d'aquell any. El 28 de març de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i el 31 de desembre d'aquell any en el llistat de recapitulació d'anarquistes. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Canal de Saint-Denis. El 9 de desembre de 1896 vivia al número 56 del carrer Saint-Denis de Gennevilliers. Decidí emigrar i a partir del 5 d'octubre de 1898 residí a Buenos Aires (Argentina), però retornà poc després i el 8 de maig de 1899 vivia al número 18 del bulevard Voltaire d'Asnières (Illa de França, França). Després passà a viure a París i finalment a Nanterre (Illa de França, França). El 7 d'abril de 1902 va se condemnat a 50 francs de multa per «delicte de caça». L'11 d'agost de 1902 es casà a Nanterre amb la modista cosidora a màquina Marie Larrivée i amb aquest matrimoni legitimà la filla comuna, Raymonde Léontine Rouif, nascuda el 8 de març de 1900 a Courbevoie (Illa de França, França). Era membre de la Mútua de França i de les Colònies. Léon Rouif va morir el 19 de març de 1908 al seu domicili, al número 28 de l'avinguda Félix-Faure, de Nanterre (Illa de França, França).

***

Lorulot

Lorulot

- Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Fill d'una modesta família treballadora, sos pares es deien Étienne Roulot, litògraf, i Marie Latteur, florista. Va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. El 24 de juny de 1953 es casà a Herblay (Illa de França, França) amb Victorine Jeanne Giorgis. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensonge électoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 al seu domicili de Villla des Fleurs de Cailloux-Gris (Herblay, Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

- Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo, Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la «Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva, Los Nuestros, Prometeo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915), Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924), ¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites.

***

Camillo Mazzoleni

Camillo Mazzoleni

- Camillo Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni Mazzoleni. Sos pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser llicenciat del servei militar per insuficiència toràcica, però posteriorment va ser novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment d'Infanteria. Sindicalista actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del novembre de 1911, després de la qual va ser denunciat per les autoritats judicials per lesions i amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer de 1912 pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb Egidio Corti, Gaetano Ghirardi, Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou gerent responsable del periòdic Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que només pogué treure dos números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any. En 1917 regentava la «Tipografia Mazzoleni» al número 29 de la Piazza Pontida de Bèrgam. El febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia Cattaneo de Bèrgam i la policia el definí com a «subversiu audaç i enemic del Govern i del Estat» i que «en cas de motí, seria perillosíssim». Després del descobriment, el 8 de febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels militants anarquistes més actius de Bèrgam i company seu en el GLB, l'endemà la seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser escorcollada i es van trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger caducat, alguns fullets (Ai Giovani, Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti Serrati, Federalismo e Libertà, Francesco Nitti, L'Università Libera, L'Italia tra due Crispi, Fra contadini) i números d'algunes revistes (Germinal i Pensiero e Volontà). Després d'aquest escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa anarquista i els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926 patí un segon escorcoll i se li va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a Milà (Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al barri milanès de Crescenzago. El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF) com a excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i treballava de tipògraf en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser esborrat del registre de subversius fitxats, però no del de subversius comuns. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Marcel Body

Marcel Body

- Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Sos pares es deien Jacques Body, obrer porcellaner, i Françoise Baron, modista. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista –especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray– i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine. És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Sa companya fou Eugénie D'Oranovsky, de qui enviudà. Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.

Marcel Body (1894-1984)

***

Joaquín Cortés Olivares

Joaquín Cortés Olivares

- Joaquín Cortés Olivares: El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés Olivares. Sos pares es deien Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de la dècada dels deu s'integrà en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i conegué les presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant la vaga general de setembre de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En aquesta època formava part, amb Manuel Villegas i altres companys, del grup anarquista sevillà «Pro Ensenyament Racionalista», que va ser dissolt per les autoritats arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a l'Argentina, en 1914 retornà a la Península. Instal·lat a Catalunya, en 1916 va ser empresonat a Barcelona i en 1918 participà en una gira propagandística a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí, Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap a l'Argentina i residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat d'aquest país a resultes de la seva militància llibertària. Arribà a París (França), on trobà Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, amb els que havia estat lligat en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura Durruti, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. Amenaçat d'expulsió, amb altres companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti, etc.), es refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola en 1931. Representà Espanya en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre altres membres comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor Makhnò i Pierre Perrin (Pierre Odéon). De bell nou a Barcelona, amb la resta de companys exiliats a Brussel·les, participà l'1 de maig de 1931 al gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc després s'allunyà de les tesis defensades per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després d'haver estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de Barcelona en el III Congrés Confederal (Extraordinari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya), el juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril, reivindicant les posicions més radicals, demanà l'ocupació obrera de les fàbriques per a forçar les negociacions amb la patronal. No obstant això, poc després, participà en la reunió preparatòria de l'anomenat «Manifest dels Trenta», que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època participà en nombrosos mítings de presentació d'aquest manifest i, a finals de 1931, en una gira propagandística per la comarca de les Garrigues (Vinaixa, el Vilosell, Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per pressions dels sectors de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes, va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril confederal. Aleshores s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO), fent conferències i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, considerat com a un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en nombrosos mítings arreu Catalunya i el País Valencià (Vic, Castelló, Reus, etc.) i l'any següent a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní d'Anoia, Caldes de Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer del Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937 entrà a formar part del Comitè d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar l'esforç de guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè Nacional confederal per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, de la qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea celebrada pels milicians d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938 i fins el final de la contesa fou conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser detingut quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó per «manca de visat». Finalment aconseguí embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940 arribà, a bord del vaixell De la Salle, a la República Dominicana i s'instal·là a la colònia agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), on treballà de pintor. A principis d'abril de 1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest país fou un dels principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i representà la CNT als país caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics. S'integrà com a assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari Cubà (Autèntic), mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i sostingué posicions anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de crear Comissió Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de l'Havana i va ser elegit secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí a Mèxic, on va fer costat les tesis de Joan García Olivar de la «Ponència» i de la seva «Nova FAI». En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona María Lombardi Baldinoti, que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari dels ministres anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili encapçalat per José Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de l'Agrupació «Estudios Sociales» de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de Correspondència de l'«Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic i s'encarregà de les relacions amb l'organització confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953 representà la CNT en l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura franquista celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també parlaren Indalecio Prieto Tuero, per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán per la UGT. En 1956 fou l'administrador del periòdic mexicà CNT (1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez, òrgan de la tendència «col·laboracionista». En 1956 també publicà el fullet La Confederación Nacional del Trabajo de España de España y la política. En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per assessorar els seus companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por el sindicalismo hacia una España libre. També publicà, amb M. González, Cartas libres. Després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a començament dels anys seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966 fundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat per José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el 30 d'agost de 1979 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Joaquín Cortés Olivares (1895-1979)

***

Arthur Lehning (1927)

Arthur Lehning (1927)

- Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la «Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda «Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial «Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions –va publicar articles en 140 periòdics–, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el «PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979), Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Conferència de Gallego Crespo - Míting en solidaritat amb el POUM - Anarchist Bookfair de Londres - Richard - Moreau - Sánchez Rosa - Derré - Siglich - Laurent - Dandi - González Campoy - Caruso - Ballvé - «Foucellas» - Martínez González - Arnedo - Enckell - Rafaneau - Chevenet - Léauthier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Philippe - Menu - Rueda Pérez - Mogrovejo - Maraviglia - Soto - Reimeringer - Gasa - Scarselli - Cuxac

efemerides | 22 Octubre, 2025 13:12

[22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Conferència de Gallego Crespo - Míting en solidaritat amb el POUM - Anarchist Bookfair de Londres - Richard - Moreau - Sánchez Rosa - Derré - Siglich - Laurent - Dandi - González Campoy - Caruso - Ballvé - «Foucellas» - Martínez González - Arnedo - Enckell - Rafaneau - Chevenet - Léauthier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Philippe - Menu - Rueda Pérez - Mogrovejo - Maraviglia - Soto - Reimeringer - Gasa - Scarselli - Cuxac

Anarcoefemèrides del 22 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Ravachol"

Capçalera del primer número de Ravachol

- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.

***

Capçalera de "Le Libertaire"

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de 1893 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal Le Libertaire. Organe socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode. Portava els epígrafs: «El patriotisme és l'últim refugi del covard», d'August Spies –realment és una frase de Samuel Johnson–, i «El nostre enemic és el nostre amo», de La Fontaine. L'administració la portava Henri Willems i s'estampava a la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. Era continuació de L'Antipatriote (1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats. Hi havia poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu del periòdic patí diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11 números, l'últim el 10 de març de 1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la denúncia d'Henri Willens i de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte de premsa» a resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut en L'Antipatriote; aquests van ser condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'Audiència de Brabant. Es conserva una col·lecció completa a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

- Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seu òrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Conferència de Gallego Crespo: El 22 d'octubre de 1936 se celebra als locals del Sindicat Únic de la Indústria Vidriera (SUIV) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià) la conferència de Juan Gallego Crespo «Sobre incautación y socialización de la industria». L'acte, organitzat pel SUIV, va ser presidit per Esteban Sánchez, en representació del citat sindicat.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting en solidaritat amb el POUM: El 22 d'octubre de 1938 se celebra al Palau de la Mutualité de París (França) un gran míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) en suport dels militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) empresonats a Espanya. En aquest acte contra la repressió desencadenada per la reacció estalinista van intervenir René Belin, Gaston Bergery, Fenner Brockway, Sébastien Faure, Georges Pioch, Marceau Pivert, Paul Rivet i Henry Torrès, entre d'altres.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Anarchist Bookfair de Londres: El 22 d'octubre de 1994 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) l'Anarchist Bookfair (Fira del Llibre Anarquista) de Londres. L'acte s'emmarcà en un gran esdeveniment que sota el nom de «Anarchy in the UK '94. Ten days that shook the world» (Anarquia en el Regne Unit '94. Deu dies que commogueren el món) se celebrà entre els dies 21 i 30 d'octubre a Londres. En aquesta fira del llibre es realitzaren diferents actes, com ara parades de venda de llibres, reunions, conferències, vídeos, música, poesia, menjar, guarderia, etc. L'Anarchist Reseach Group (ARG, Grup de Recerca Anarquista) organitzà una discussió sota el títol «Class Struggle, past or future» (Lluita de classes, passat o futur), on intervingueren Martyn Everest i John Quail, i Colin Ward va fer la conferència «Fundamentalism» (Fonamentalisme).

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Richard apareguda en el diari parisenc "Le XIX Siècle" del 12 de gener de 1893

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Richard apareguda en el diari parisenc Le XIX Siècle del 12 de gener de 1893

- Eugène Richard: El 22 d'octubre de 1849 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'anarquista Eugène Auguste Richard, conegut com Ravachol. Era fill de Pierre Adrien Richard, paleta, i de Louise Clémentine Rome. Es guanyava la vida treballant de fuster a París (França). El 3 de novembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «rebel·lió» i el 2 d'abril de 1890 pel Tribunal de Corbeil (actualment Corbeil-Essonnes, Illa de França, França) a un dia de presó per «rebel·lió i embriaguesa». En 1890 començà a militar en el moviment anarquista, destacant en la propaganda. Assistí a les reunions del «Cercle Internacional» i dels grups anarquistes «Les Exploités» i «Les Révoltés», mostrant-se partidari de la propaganda pel fet en totes les seves formes (robatori, estafa, abandonant els lloguers sense pagar, atemptats amb explosius, etc.). La policia el qualificà d'«exaltat, violent i enèrgic», influenciant sos companys, fet pel qual tenia de malnom Ravachol. En 1892 vivia al domicili de sa germana, la vídua Sandrin, al número 20 de l'avinguda Laumière del XIX Districte de París i posteriorment passà a viure al número 3 del passatge Parmentier. L'11 de gener de 1893 va ser detingut, juntament amb altres companys, per participar en una manifestació anarquista davant el Palau Bourbon de París. A partir del 18 de desembre de 1893, quan l'ona d'atemptats anarquistes, portà una actitud més mitigada. L'1 de juliol de 1894, quan les grans agafades antianarquistes, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut per «pertinença a associació criminal». Durant el seu interrogatori va negar ser anarquista i refusà signar el seu processament. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 18 de juliol va ser posat en llibertat i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Des de 1895 el seu nom figura en el llistat d'anarquistes del departament de Saona i Loira. El desembre de 1900 desaparegué del departament i va ser buscat per la policia. El 18 de gener de 1901 va ser detingut pels gendarmes de Blausac (Llenguadoc, Occitània) i tancat a la presó d'Usès (Llenguadoc, Occitània), d'on va ser alliberat dos dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894)

- Louis Moreau: El 22 d'octubre de 1853 neix a Villiers-sur-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista Louis Moreau. Era fill de Jean Ambroise Moreau, pedraire, i d'Anne Pierre. Es guanyava la vida com son pare, treballant de pedraire. En 1872 vivia amb sos pares a Villiers-sur-Yonne. El 6 de gener de 1875 va ser integrat en el 74 Regiment de Línia i el 7 d'abril de 1878 va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la III Regió Militar a tres anys de presó per «trencament voluntari d'arma». El 3 d'octubre de 1879 entr voluntàriament en el 29 Regiment de Línia i va ser agraciat amb l'exoneració de la resta de pena. L'1 d'agost de 1875 va ser destinat al Regiment de Bombers de París (França) i el 15 de maig de 1876 passà novament al 74 Regiment de Línia. El 21 de setembre de 1880 passà a la reserva amb certificat de bona conducta. El 6 d'octubre de 1883 va ser declarat insubmís en no presentar-se a una convocatòria militar i el 9 de febrer de 1894 va ser condemnat pel I Consell de Guerra a tres mesos de presó per «insubmissió a la llei de reclutament en temps de pau» –l'1 de novembre de 1899 va ser alliberat de totes les responsabilitats militars. L'1 de juliol de 1894, en una gran operació contra el moviment anarquista de la regió parisenca, que portà a l'arrest de 154 persones, va ser detingut i el seu domicili, al número 20 del carrer Cailloux de Clichy (Illa de França, França), escorcollat sense cap resultat. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes com a «perillós» i aleshores vivia al número 87 del carrer Moines del XVII Districte de París. En el registre de recapitulació de 1901 figurava com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Sánchez Rosa

José Sánchez Rosa

- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Sos pares es deien Fernando José Sánchez Horrillo, sabater, i Francisca Rosa de los Santos. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La arit­mética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fossa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

***

Émile Derré fotografiat per Nadar

Émile Derré fotografiat per Nadar

- Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Renato Siglich

Foto policíaca de Renato Siglich

- Renato Siglich: El 22 d'octubre de 1881 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el propagandista anarquista Renato Siglich, que va fer servir diversos pseudònims (Renato Souvarine, Dott. Kibaltchich, Erres, Promoteo, Siglinde, Sire, Renato Zanini, etc.). Sos pares es deien Matteo Siglich i Maria Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de pintor. El 21 de setembre de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a la força pública». En 1901 formà part dels promotors de l'edició del periòdic anarquista L'Internazionale, on des de les seves pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla teòric i passar a l'acció pràctica –sempre acabava els seus mítings amb l'eslògan «La Revolución serà anarquista o no serà». Enquadrat en el sector «antiorganitzador» del moviment anarquista, fou partidari de l'acció individual, de l'insurreccionalisme i de l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que sovint el portà a enfrontaments violents no només amb els enemics sinó amb els companys mateixos. El maig de 1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia (Friül), amb un altre company, a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure, reprengué les seves activitats, especialment col·laborant en la premsa llibertària. Quan esclatà la Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de 1915, després d'haver desertat, creuà la frontera il·legalment i es refugià a Venècia (Vèneto, Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà estranger», les autoritats el van enviar a Nàpols (Campània, Itàlia) sota vigilància. Durant la segona meitat de 1915, a més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir diversos pseudònims (Dott. Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.). Com a corresponsal, en 1915 mantingué una polèmica amb Pasquale Binazzi sobre la Conferència de Zimmerwald. Després de Nàpols, cridat pels companys, es va traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire Anarchico. Per la seva intensa activitat propagandística, l'abril de 1916 va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer efectiu fins la seva detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va ser deportat a l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició física i a les pressions de determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué retornar a Pisa, on prengué la direcció de L'Avvenire Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore Mazzoni. Durant aquests anys mantingué bones relacions d'amistat i col·laboració amb destacats llibertaris, com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa s'uní lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista «Germinal!», amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920), es mantingué força actiu en totes les iniciatives que tingueren lloc a Pisa, des dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a les agitacions obreres, especialment al motí que tingué lloc a Viareggio (Toscana, Itàlia) al voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà incitant a la revolta i a la revolució, alhora que criticà durament la involució de la Revolució russa aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les organitzacions anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels grups i per la seva acció voluntària dels companys i l'espontània de les masses. Quan retornà Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva iniciativa, s'esforçà a conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la insurrecció, però després del moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions estatal i feixista, expressà posicions cada vegada més crítiques no només amb el Partit Socialista Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), sinó també amb la Unió Anarquista Italiana (UAI), esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment «organitzador» anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de l'anarquisme. Denuncià durament les «febles» posicions que adoptà la Comissió de Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves crítiques encara es tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué d'intervenir des del periòdic Umanità Nova per intentar apaivagar el debat. El seu atac als «organitzadors» no minvà, especialment amb Temistocle Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a qui considerava un «provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos números únics de publicacions sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a publicar la revista teòrica Anarchismo, amb la finalitat d'arreplegar totes les forces «antiorganitzadores» i on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola), entre d'altres, i on els tres números publicats es mantingué una dura polèmica amb Carlo Molaschi. Després de l'última destrucció de la impremta «Germinal!» a mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a començament de 1923 es refugià a Trieste, des d'on pogué passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo, gairebé tot redactat per ell i que tingué el suport dels companys nord-americans de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio 1900-1923», publicat en Il Messaggero della Riscossa, va ser condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de presó per «apologia del regicidi, incitació a la desobediència a les lleis i a l'odi entre classes». En els primers mesos de 1924 retornà a Itàlia i l'abril d'aquell any va ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on retrobà son amic Paolo Schicchi, per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de 1925 va sortir de la presó gràcies a una amnistia i a finals d'aquell any emigrà clandestinament a França. A París, juntament amb Paolo Schicchi, entre juny de 1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La Diana. En aquesta època francesa col·laborà en Le Libertaire i mantingué la corresponsalia amb diferent periòdics anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo Berneri i els «organitzadors», sovint utilitzant els pseudònims Souvarine i Sieglinde. El febrer de 1929 va ser expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo Diotallevi, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà Bèlgica. A París, en 1929, sota el pseudònim Sieglinde edità el fullet Anteo Zamboni assassinato due volte, on reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove Zamboni contra Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les autoritats feixistes italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i espies dins del moviment anarquista de l'exili i engegà una dura polèmica amb Tintino Rasi (Auro D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la policia. Després de l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930 desembarcà a Sicília amb l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va ser buscat per la policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el nom de Renato Zanini i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys trenta, en 1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial, la policia italiana demanà a l'homòloga alemany la detenció de 23 anarquistes perillosos residents a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom. Després de la II Guerra Mundial residia a París, on prengué contacte amb Paolo Schicchi i altres anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns fullets anticlericals –La leggenda di Gesù (1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto. Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor individualista napolità Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo Schicchi (1957). Entre gener i març de 1958 mantingué una polèmica en Previsioni sobre el problema de la socialització i el col·lectivisme amb Bruno Rizzi. També en 1958 publicà en Previsioni l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista». Renato Siglich va morir en 1958, sembla, a París (França).

Renato Siglich (1881-1958)

***

D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

- Louis Laurent: El 22 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubrede 1883 neix al V Districte de París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Eugène Laurent. Sos pares es deien Jean Léonard Laurent, paleta, i Félicité Roudier, cosidora. Es guanyava la vida com a agent de canvi. El 24 d'abril de 1909 es casà al VI Districte de París amb la tipògrafa Joséphie Jeanne Marie Morel, de qui es va divorciar el 4 de novembre de 1922. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista. En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya.  El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris –amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres– que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de solidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 20 d'octubre de 1971 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril de 1972 a París (França).

***

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

- Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

***

Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de novembre de 1974

Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de novembre de 1974

- Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França).

***

Eghilberto Caruso

Eghilberto Caruso

- Eghilberto Caruso: El 22 d'octubre de 1898 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Sos pares es deien Alfredo Caruso i Anacleta Mori. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per «possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso va morir el 9 de febrer de 1961 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).

***

Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de maig de 1980

Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà Espoir del 4 de maig de 1980

- Miquel Ballvé Palau: El 22 d'octubre de 1899 neix a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Ballvé Palau. Sos pares es deien Josep Ballvé i Assumpta Palau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cervià de les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat local fins l'evacuació del poble davant la imminent conquesta de la població per les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en l'evacuació de part els béns de la cooperativa de la col·lectivitat amb una carreta tirada per una mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista, aconseguiren arribar a la frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els quals organitzaren dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira Gil i la parella s'instal·là a Albi. En aquesta població ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de 1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va ser enterrat dos dies després.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[21/10] Joukowski - Cottée - Serantoni - Bedéi - Lardaux - Aubin - Dubois-Desaulle - Schrader - Branchi - Domínguez - Roldós - Parodi - Zanolli - Isabal - Cartié - Pedret - Nédélec - Pinelli - Livrozet - Vaucanson - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon - Martínez García - Larapidie - Casado - Margarita - Begout - Foyo - Quesnel - Esgleas - Viñuales - Riu - Ciliga - Bergós

efemerides | 21 Octubre, 2025 13:12

[21/10] Joukowski - Cottée - Serantoni - Bedéi - Lardaux - Aubin - Dubois-Desaulle - Schrader - Branchi - Domínguez - Roldós - Parodi - Zanolli - Isabal - Cartié - Pedret - Nédélec - Pinelli - Livrozet - Vaucanson - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon - Martínez García - Larapidie - Casado - Margarita - Begout - Foyo - Quesnel - Esgleas - Viñuales - Riu - Ciliga - Bergós

Anarcoefemèrides del 21 d'octubre

Naixements

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

- Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski, Zhukovski, Joukovski, Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la «Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin i Élisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, amb Élisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz, Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

***

Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)

Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)

- Eugène Cottée: El 21 d'octubre de 1854 neix a Passy, actualment XVI Districte de París (França), el dibuixant, artista pintor, marxant d'art i anarquista Édouard Eugène Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Sos pares es deien Pierre Édouard Cottée, daurador, i Eugénie Victorine Arlaud, governanta. Marxant d'art, el 10 de setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de Comerç de París. El 19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de París amb Rose Marie Baille; aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i treballava de marxant i expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de 1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era secretari de la XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut, juntament amb altres companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener, Eugène Hamburger, Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,) després d'haver protagonitzat un incident en una reunió privada del comitè de l'Aliança Republicana, celebrat al Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador republicà Henri Tolain, on aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple que contenia un article força violent contra el president de la reunió, i el 15 de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena per un delicte de «cops, ultratges i rebel·lió» contra els agents que intentaren sufocar el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de 1887 va ser detingut, juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota l'acusació d'«abús de confiança» després d'haver intentat estafar a un tal Beaufils, repartidor del mercat central de París, per al qui treballava Oscar de Witte. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era secretari de redacció del periòdic anarquista Insurgé i membre del grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en una llista policíaca d'anarquistes i vivia al número 5 del carrer Ormesson. L'abril de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista Internacional (GAI) que ce celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del carrer Au Maire. El 6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de «complicitat en robatori» i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de 1893, amb altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una corona roja de la Coalició Revolucionària, marxaren cap el cementiri de Père Lachaise. El 29 de maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes (Amédée Denéchère, Gillot, Rodolphe Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la Bastille», a la plaça de la Bastille, lloc de reunió habitual de la militància llibertària, amb la finalitat d'establir una correspondència activa amb certes personalitats anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893 assistí al míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de juliol de 1893 assistí, amb quatre-centes persones, a una conferència organitzada per Dufour i Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin, un míting a la Sala Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura de la Borsa del Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron, Georges Deherme, Amédée Denéchère, etc.), plantejà la creació d'un diari en aquell mes d'eleccions legislatives i tingué la intenció de visitar personalitats per a trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era desconegut. L'11 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Letort, que va ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i correspondència. En aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com assegurava, en el periòdic Gazette des Assurances. El 30 de març de 1894 va ser posat en llibertat després d'haver enviat la policia el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i encara vivia al carrer Letort. El seu últim domicili fou al número 147 del carrer Université i al final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène Cottée va morir el 3 d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París (França).

***

Un exemplar de "Ciencia Social", editat per Fortunato Serantoni

Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni

- Fortunato Serantoni: El 21 d'octubre de 1856 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. Fortunato Serantoni va morir el 23 de desembre de 1908 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)

- Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va ser identificat per la policia francesa com a membre del grup anarquista italià («Cercle Internacional») de París (França), juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de març va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Hercule Bedéi (1872-?)

***

Notícia de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari parisenc "La Petite République" del 18 de novembre de 1894

Notícia de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894

- Théodore Lardaux: El 21 d'octubre de 1872 neix a Fismes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Théodore Lardaux, conegut com Georges. Era fill dels obrers de filatura Pierre Joseph Lardaux i Louise Cellier. Sense domicili fixe, es guanyava la vida treballant de manobre i va ser condemnat en sis ocasions per «robatoris» i «cops i ferides». El 13 de juliol de 1894, el mateix matí que havia sortir de la presó de Laon (Picardia, França), va ser detingut a l'estació d'aquesta població en possessió de fórmules de fabricació de bombes. Durant la seva estada a la presó de Laon, on havia estat tancat durant sis mesos per «rebel·lió», havia freqüentat els anarquistes Arthur Vautier, a la cel·la del qual s'havia trobat una fórmula semblant, i Gustave Mathieu. Jutjat el 14 de novembre de 1894, va ser condemnat pel Tribunal de l'Aisne per «pertinença a associació criminal» a cinc anys de treballs forçats i posteriorment a la deportació, mentre Vautier va ser condemnat a vuit anys per la mateixa pena i Mathieu va veure el seu cas sobresegut. El febrer de 1896 va escriure el president de la República francesa des de la presó de Beaulieu (Caen, Normandia, França) negant la seva militància anarquista. Posteriorment va ser enviat a la colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). La Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. A finals de 1899 encara s'hi trobava. En 1899 Joseph Reinach, de la Lliga dels Drets de l'Home, publicà l'informe sobre el seu cas i el d'altres sota el títol Rapport sur les cas de cinq détenus des Îles du Salut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)

Foto antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)

- Louis Aubin: El 21 d'octubre de 1873 neix a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Michel Aubin –algunes fonts policíaques citen erròniament Alexandre com tercer nom–, conegut com Petit Louis. Era fill natural de la modista Marie Louise Albin i de pare desconegut. Es guanyava la vida treballant de cisellador. Entre 1890 i 1892 freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París, que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Moulin des Prés del XIII Districte de París. El març de 1892 va ser detingut després de l'atemptat de la caserna parisenca de Lobau del 15 de març d'aquell any, que només causà danys materials. En aquesta època vivia al número 28 del carrer 3 Bornes del XI Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. El 17 de juny de 1892 va ser condemnat a un any de presó per «complicitat en temptativa d'estafa». Un cop lliure, es refugià a Londres (Anglaterra), on freqüentà els cercles anarquistes francòfons. En 1893 va ser cridat a files però no es presentà i el 21 de gener de 1895 va ser declarat insubmís. En 1896 vivia al número 43 del Tottenham Street de Londres. El 27 de juliol de 1898 es presentà davant les autoritats militars i el 13 d'agost de 1898 va ser donat de baixa del servei militar per «tuberculosi, cicatrius exteses d'adenitis cervical i adenoma persistent». En els anys noranta figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària francesa. Segons algunes fonts tenia dos infants, però el cert es que no estava casat. Louis Aubin va morir el 13 de febrer de 1902 a l'Hospital de Les Tournelles del III Districte de París (França).

***

Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 30 de maig de 1903

Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de maig de 1903

- Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per «ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser capturat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell «Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità «Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad, Émile Janvion, É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse, Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs, Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).

***

Foto policíaca de Mina Schrader (1894)

Foto policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894)

- Mina Schrader: El 21 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París (França) la model i escultora Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres noms (Mina de Nyzot, Mina Schrader de Nysold, Mina Schrader de Wegt de Nizeau, Ysolde Vouillard, etc.). Sos pares es deien Fredéric Auguste Schrader, obrer paraigüer, i Appoline Stéphanie Denizot, modista. Treballà de model a Montmartre i visqué al número 11 del carrer Berthe. Fou una de les dames d'honor de la model Royer (Sarah Brown), que esdevingué cèlebre en el ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb una simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades per artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es va negar a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del braç per portar-la a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata a les mans i ella completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i fou inculpada de pertànyer a «associació de malfactors». Estigué relacionada amb els anarquistes Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de model de l'heroïna principal de la novel·la, Monna Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors (Gabriel-Albert Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va escriure el negre Henri Gautier Villars) publicà el llibre Maîtresse d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a «wagneriana, esotèrica, neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva, baudelariana, mòrbida, nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb l'escultor Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau). En 1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a publicar l'any següent, sota el nom de Wilhelmine Schrader de Nyzot, els llibres  la recherche de Dieu i Les lois de l'électricité, i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les sources de l'électricité), però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment editada. Mina Scharader va morir el 27 de febrer de 1929 a l'Hospital d'Évreux (Normandia, França).

Mina Schrader (1874-1929)

***

Luigi Branchi

Luigi Branchi

- Luigi Branchi: El 21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i propagandista anarquista Luigi Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador,  Le Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i Albertina Zanichelli. En 1906 s'instal·là amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa mare regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple barri proletari de la ciutat. En 1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril d'aquest any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el grup anarquista «Germinal». Posteriorment es traslladà a Llombardia, primer a Milà i després a Luino, on fou corresponsal del periòdic anarquista La Protesta Umana, signant els articles sota el pseudònim Il Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser condemnat, en llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i una multa per «insults a l'exèrcit comesos mitjançant la premsa». Immediatament després del judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa passà a Metz (Lorena, França), però va ser expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista. Retornà a Itàlia i visqué a Milà amb son pare. Poc després passà a Suïssa (Ginebra, Saint-Imier, Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i Milà) a la recerca de feina estable, mantenint, això sí, contactes amb els cercles anarquistes. En aquesta època col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza Libertaria, els articles del qual signava com Espotador. El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta ciutat emiliana es casà i obrí una barberia. En 1912, segons la policia, abandonà la política activa. El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el VI Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la sol·licitud d'adhesió a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat perseguit pels feixistes, apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que no havia desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet, en 1933, les autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius, mesura que només va ser ratificada en 1938, ja què «havia demostrat alts sentiments patriòtics en la seva assistència i distinció en les manifestacions que s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933». Després de la II Guerra Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista, col·laborant ocasionalment en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat vicepresident de la secció local de l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi Branchi va morir el 20 de maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Ramón Domínguez Basco

Ramón Domínguez Basco

- Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Sos pares es deien Joaquín Domínguez i Dorotea Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). Entre el 25 i el 27 de de gener de 1936 va ser delegat de Blanes a la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) celebrada a Barcelona, on signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Ángela Portals. Ramón Domínguez Basco va morir d'una angina de pit el 9 de gener de 1959 al seu domicili d'Évreux (Alta Normandia, França).

***

Necrològica d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de desembre de 1973

Necrològica d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic tolosà Espoir del 23 de desembre de 1973

- Anselm Roldós Planas: El 21 d'octubre de 1887 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anselm Roldós Planas. Sos pares es deien Martí Roldós i Francesca Planas. Quan era molt jove s'afilià, ben igual que son germà petit Lluís, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 era membre de la comissió organitzadora del Sindicat de Pagesos de Calonge de la CNT. El novembre de 1936 va ser nomenat regidor municipal de Calonge i el desembre presidí l'assemblea que establí les bases organitzatives de la col·lectivitat local, de la qual va ser nomenat responsable del seu comitè. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'establí a Aisinas (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Fou delegat per Aisinas al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Quan es va jubilar s'instal·là a Tuïr, on continuà militant, juntament amb son germà Lluís, en la CNT local. Sa companya fou Trinitat Moliné. Anselm Roldós Planas va morir el 26 de setembre de 1973 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Isidoro Parodi

Isidoro Parodi

- Isidoro Parodi: El 21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!, Pensiero e Volontà, Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a «profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana) «Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.

***

Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

- Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pia Zanolli va morir en 1980.

***

Necrològica de Francisco Isabal Begué apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

Necrològica de Francisco Isabal Begué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- Francisco Isabal Begué: El 21 d'octubre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Isabal Begué, conegut com Isabelé. Sos pares es deien Joaquín Isabal i Prisca Begué. Llaurador militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936 participà en el Comitè Revolucionari de Vallobar i fou delegat general de la col·lectivitat local. En 1937 va ser detingut per la reacció comunista i el 13 d'octubre d'aquell any va ser traslladat de la presó de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) a la de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Exiliat a França, treballà de llaurador. Entre el 6 d'agost de 1959 i 1972 va ser membre de la Secció de Solidaritat de Vallobar en l'exili. Sa companya fou María Sanz. Francisco Isabal Begué va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 8 de juny– de 1979 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Felipe Isabal Begué, també va ser membre de la CNT.

***

Necrològica de Manuel Cartié Ponte apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 17 de juny de 1976

Necrològica de Manuel Cartié Ponte apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976

- Manuel Cartié Ponte: El 21 d'octubre de 1900 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Cartié Ponte –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Cartier. Sos pares es deien Calixto Cartié i Antonia Ponte. Militant de la Confederació Nacional del Treball, en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà establint-se amb sa companya Natividad Sagarra Hernández a Carpentràs (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Manuel Cartié Ponte va morir el 25 d'octubre de 1975 –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– a l'Hospital de Montfavet d'Avinyó (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

[20/10] Conferència del «Foyer du XIe» - «Umanità Nova» - Ostyn - Francier - Lecadieu - Séchaud - Abate - Hénault - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - D'Hooge - Teofoli - Carrasco - Zimmermann - Crivelle - Camello - Beaure - Gómez Pozo - Lapeña - Grilli - Ramia - Laurent - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese - Devillard

efemerides | 20 Octubre, 2025 13:22

[20/10] Conferència del «Foyer du XIe» - «Umanità Nova» - Ostyn - Francier - Lecadieu - Séchaud - Abate - Hénault - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - D'Hooge - Teofoli - Carrasco - Zimmermann - Crivelle - Camello - Beaure - Gómez Pozo - Lapeña - Grilli - Ramia - Laurent - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese - Devillard

Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Conferència del «Foyer du XIe»: El 20 d'octubre de 1920 se celebra a la «Salle du 95», al carrer de Charonne, del XI Districte de París (França) la conferència contradictòria «Contre la dictadure du proletariat» (Contra la dictadura del proletariat). L'acte formava part d'una sèrie de conferències organitzades per l'anarquista «Foyer du XIe» (Llar del XI Districte de París) i hi van ser oradors Pierre Le Flaouter (Flotter) i Pierre Le Meilleur.

***

Capçalera d'"Umanità Nova"

Capçalera d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de 1932 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana Umanità Nova. Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera s'havia publicat entre 1920 i 1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La responsabilitat i la gerència de l'edició d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats anarquistes italians en l'exili a França corregué a càrrec d'Antonio Cieri, amb la col·laboració de Camillo Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats franceses, només publicà sis números, l'últim el 15 de gener de 1933. Fou reemplaçat per La Protesta / La Protestation –tres números, el 20 de febrer, el 13 i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova ­–només un número el 15 d'abril de 1933–, ambdós també editats a Puteaux i per les mateixes persones.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Ostyn

Charles Ostyn

- Charles Ostyn: El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

***

Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)

Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)

- Éloi Francier: El 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1853 neix a Ressons-le-Long (Picardia, França) l'anarquista Éloi Francier. Sos pares es deien Pierre Louis Eloi Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre. Ebenista de professió, milità en el moviment llibertari de París. El 21 de maig de 1894, quan l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser detingut, juntament amb dos companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de Cité Industrielle, a prop de la presó de la Roquette on es concentrava una gentada per a veure la guillotinada, després d'haver cridat «Visca Émile Henry! Visca l'anarquia». Un cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la comissaria del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va detenir 155 anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer Godefroy Cavaignac, va ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou, l'endemà va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Neuve-des-Boulets de París. Éloi Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de París (França).

Éloi Francier (1853-1898)

***

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

- Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

***

Notícia d'una de les detencions d'Étienne Séchaud apareguda en el diari de Charleville "Le Courrier des Ardennes" del 5 de desembre de 1891

Notícia d'una de les detencions d'Étienne Séchaud apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes del 5 de desembre de 1891

- Étienne Séchaud: El 20 d'octubre de 1856 –el certificat de defunció cita erròniament 1851– neix a Les Eaux-Vives (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Étienne Antoine Séchaud. Fill de pares francesos, sos pares es deien Nicolas Séchaud i Josette Marguerite Wuadens, venedora, i en néixer son pare ja era difunt. Es guanyava la vida treballant d'obrer joier i rellotger. En la dècada dels setanta vivia a Douvaine (Savoia, Arpitània). En 1874 va ser cridat a fer el servei militar a Annecy (Savoia, Arpitània), però després no es presentà als períodes d'instrucció obligatoris i va ser declarat insubmís. La policia el donà per desaparegut a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i a Niça (País Niçard, Occitània). A finals de 1895 arribà a Toló (Provença, Occitània) a la recerca de la seva feina de joier. Amb una ordre de busca i cerca, les autoritats franceses el volien expulsar del país. El febrer de 1896 la policia notificà que havia abandonat el seu domicili, al número 22 del carrer Nicolas Laugier de Toló per anar a Marsella (Provença, Occitània). Patí nombroses condemnes: sis mesos de presó pel consell de guerra de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) per «desaparició d'uniforme militar»; dos mesos de presó pel Tribunal Correccional de Marsella per «vagabunderia»; un mes de presó pel Tribunal d'Auxerre (Borgonya, França) per «robatori»; un mes de presó pel Tribunal d'Orleans (Centre, França) per «cisa d'aliments i vagabunderia»; i quatre mesos de presó pel Tribunal de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) per «robatori». Considerat per les autoritats com un «anarquista perillós i partidari de la propaganda pel fet», va ser sotmès a una activa vigilància. El 28 de setembre de 1897 va ser jutjat en consell de guerra de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i condemnat a un mes de presó per «insubmissió». El 2 de febrer de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Brieuc (Bro-Sant-Brieg, Bretanya) a quatre mesos de presó per «abús de confiança», quan treballava de rellotger al taller de Le Quilleuc i es quedà una agulla d'or, i el 19 de novembre de 1909 el mateix tribunal el condemnà pel mateix delicte a 15 dies de presó. El juliol de 1912 va ser detingut per «vagabunderia» per la gendarmeria de Lessay (Normandia, França) i el 16 de gener de 1914 per viatjar amb tren sense bitllet de Nontron a Angulema (Poitou-Charentes, França) i condemnat a 16 francs de multa. Étienne Séchaud va morir el 6 de febrer de 1918 a l'asil de Saint-Frai de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Carlo Abate (ca. 1920)

Carlo Abate (ca. 1920)

- Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòric Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Brera, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del «Normandie» a Nova York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'Escola de Popular de Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Va fer una gran amistat  amb conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest s'instal·là a Barre i dirigí i edità nominalment –Galleani estava en crida i cerca–, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions i targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia Peroskaja). També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers) i fou membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

Carlo Abate (1859-1941)

***

Necrològica de Lucien Hénault apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 27 de juny de 1914

Necrològica de Lucien Hénault apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914

- Lucien Hénault: El 20 d'octubre de 1870 neix a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy, Lieja, Valònia) el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault. Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie Pauline Dormal. Quan estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part del Cercle d'Estudiants Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de 1899 participà en un míting a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les en suport d'Alfred Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la mestra russa Anne de Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de 1900, quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier) i Georges Thonar, el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. Organe libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors fins que deixà de publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del carrer Monulphe de Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta època també col·laborava en els periòdics L'Effort Éclectique i Le Libertaire, i va fer nombroses conferències sobre «educació revolucionària de les masses» amb Flaustier. En 1901 envià cròniques sobre Bèlgica per a Les Temps Nouveaux. Entre el 7 i el 8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés Anarquista celebrat a Brussel·lès (Bèlgica) que arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de 1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet, Émile Chapelier, Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un míting a la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol «Le socialisme en danger. Le Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et anarchie». El 27 de setembre de 1901 participà, en nom del POB, en una reunió celebrada a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les entre la Federació Provincial de Miners de Lieja i la Federació de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El gener de 1902 va ser expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le Parti Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent membre de la Cooperativa «Populaire» i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà en un míting a la «Nouvelle Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont, Jules Moineau i Jean-Louis Robyn. A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al Brasil, on restà tres anys. De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a l'Hospital de Saint-Gilles de Brussel·les. Encara que anarquista, milità des d'aleshores sobretot en «La Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es casà a Brussel·les amb Rachel Paula Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon, mantingué correspondència amb Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911 era secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste» de Forest-Lez-Bruxelles (Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu fer costat aquesta institució i propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la seva mort, publicà L'École Affrranchie, revista de la citada institució pedagògica. Mantingué una estreta correspondència amb la revista anarquista Les Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de juny de 1914 a Brussel·les (Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després. Segons la seva necrològica publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914 va morir «víctima del deure professional».

***

Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)

- Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb el sastre francès Josep Clair Sicard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Sicard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. En 1895 vivia al número 3 del carrer Joquelet i treballava d'impressor. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.

Alfredo Forti (1875-?)

***

Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 16 de setembre de 1916

Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916

- Bruno Cerchiaro: El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele Cerchiaro i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i s'establí a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps, col·laborà en els periòdics llibertaris L'Avvenire i Cronaca Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916 participà activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca propagandística aprofitant la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació de calcat, tenint contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22 d'abril de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou enterrat al cementiri luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.

Bruno Cerchiaro (1879-1933)

***

Domenico Bedoni

Domenico Bedoni

- Domenico Bedoni: El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Bedoni. Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom.

***

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 17 d'agost de 1924

- Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels «Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquesta època treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article, «Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit. Lucien Grossin va morir el 15 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

***

Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Era fill il·legítim d'un communard i de la portera Jenny Juliette Piller. Els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com  mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le commu­nisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Sa companya fou l'espanyola Matilde Martínez. Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a l'Hospital Quatre-Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 19 d'octubre de 1924

Necrològica de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 d'octubre de 1924

- Jules D'Hooge: El 20 d'octubre de 1900 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge. Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora pentinadora, i va ser reconegut per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de 1901 a Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat obligatòriament en un batalló disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació. Després de la guerra visqué al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta època participà en les activitats del grup llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni Dieu ni Maître». El 12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine Vandepeute, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava d'obrer especialitzat en sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour Binet de Longues Haies de Roubaix. El seu últim domicili va ser al número 22 del carrer Sainte Élisabeth. Tuberculós després del seu pas pels batallons disciplinaris, Jules D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la Fraternité de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres dies després, moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni Maître» va fer el seu elogi fúnebre.

***

Cesare Teofoli

Cesare Teofoli

- Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

- Francisco Carrasco de la Rubia: El 20 d'octubre de 1905 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la Rubia. Fill d'una família benestant del barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido, jornaler, i Ana de la Rubia Fernández. Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, va entrar com a redactor de cinema en La Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per aquest diari entre agost i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna Durruti». El 7 d'agost de 1938, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la conferència «Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu Barcelonès, que tingué una segona part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona. Durant els anys bèl·lics col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La Esquella de la Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.). Ocupà un càrrec en la Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del Govern de la II República espanyola i va fer intervencions en Ràdio Barcelona. Sembla, que s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup Cinemàtic», dirigí els curts metratges documentals Ejército regular (1937) i Campesinos de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre de Ignacio F. Iquino ¡Guá..., guá...! El 25 de setembre de 1938 abandonà la crítica cinematogràfica i les tasques propagandístiques i s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de febrer de 1939 va ser detingut per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat en consell de guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort per les seves relacions amb el moviment anarquista i les seves cròniques i fotografies del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després de ser obligat a casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba va de tenir una filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones més, el 13 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou l'únic redactor de La Vanguardia executat pels feixistes. Son germà menor, el pintor José Carrasco de la Rubia, va ser afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.

Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939)

---

Continua...

---

Escriu-nos

1 2 3 ... 72 73 74  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS