Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 21 de gener

Esdeveniments

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic Barre Evening Telegram del 17 de gener de 1899

- Conferències d'Emma Goldman: El 21 de gener de 1899 la destacada militant anarquista Emma Goldman comença al Tomasi Hall de Barre (Vermont, EUA) un cicle de quatre conferències sobre la temàtica dels problemes socials organitzades pels anarquistes de la colònia italiana de la ciutat. El 21 de gener parlà sobre «The Dying Republic» (La República moribunda), el 26 gener sobre «The New Woman» (La nova dona), el 28 gener sobre «The Corrupting Effects of Politics on Man» (Els efectes de la corrupció dels polítics en la ciutadania) i el 31 de gener sobre «Autority vs. Liberty» (Autoritat contra Llibertat). L'anarquista Salvatore Pallavicini, que vivia al 47 Granite Street de Barre, fou l'amfitrió de Goldman. El diari Barre Evening Telegram, on treballava Pallavicini, es va fer ressò de la visita i en va fer propaganda dels actes. Alguns «pròcers» de la ciutat s'entrevistaren amb l'alcalde John W. Gordon per exigir la prohibició de l'última de les xerrades, cosa que finalment va succeir i aquest envià el cap de la policia Patrick Brown a evitar l'acte –aquest cap de policia va ser assassinat per anarquistes l'any següent. No obstant això, els llibertaris locals, amb el suport del periòdic Free Society, imprimiren 5.000 exemplars de la conferència que Emma Goldman havia de pronunciar i el repartiren per tota la ciutat.

Conferències d'Emma Goldman (Barre, 21-31 de gener de 1899)

Naixements

Abelardo Saavedra del Toro

- Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquesta època va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà La Época, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona (Catalunya).

***

Olga Taratuta

- Olga Taratuta: El 21 de gener de 1876 –diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)– neix a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus) la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta –encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka, Valia, Tania, D. Basist, etc.). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista «Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 Olga Taratuta va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

***

Savinio Fornasari

- Savinio Fornasari: El 21 de gener de 1882 neix a Mortizza (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio Fornasari. Sos pares es deien Eliodoro Fornasari i Giuseppina Mazzoni. Després de llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels any deu començà a treballar com a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i al moviment anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció de Ferroviaris d'aquesta localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador del seu òrgan d'expressió, La Voce Proletaria. El juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della Scala i a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on estava subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico (1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i participà en el moviment contra l'encariment de la vida; també esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una intensa propaganda. Per tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre de 1919 i el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Piacenza, creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquesta època va ser apallissat en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels feixistes, en 1925 el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documents sobre el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a França i s'instal·là d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb son germà Giuseppe. Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), el setembre de 1925 participà en un congrés celebrat a París i, segons la policia, que apuntà que era amic íntim d'Armando Borghi, el 8 de novembre de 1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a la sala Garrigues (número 20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encarregant-se de les relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia feixista. Arran de la crisi que patí la UAI, participà activament en la seva reorganització i esdevingué membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on polemitzà amb Camillo Berneri, que volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre Fornasari era partidari de construir abans una forta i solidària organització anarquista. En 1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville. Després de la transformació en 1934 de la UCAPI en la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè Federal d'aquesta nova organització i en la redacció del seu òrgan d'expressió Lotte Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del Congrés Italià de Sartrouville que donà lloc a la fundació del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se celebrà entre l'1 i el 2 de novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran de la constitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), va ser nomenat responsable de la seva Federació Regional parisenca. El gener de 1937 fou nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i realitzà nombrosos viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938 s'instal·là en una petita localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939 retornà a París. El 17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i, després de 16 mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de concentració alemany. El març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes. Condemnat per un tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la seva delicada salut, agreujada per les estades als camps de concentració, li van impedir participar en la resistència. Sa companya i sos fills van morir en un bombardeig. Després de la II Guerra Mundial participà de vell nou en la reorganització del moviment llibertari i esdevingué secretari de la Unió Comunista Llibertària (UCL). Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) després de ser atropellat per un jeep de l'exèrcit britànic.

***

Necrològica de Giuseppe Gasperi apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 9 de desembre de 1961

- Giuseppe Gasperi: El 21 de gener de 1883 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Gasperi. Sos pares es deien Leopoldo Gasperi i Petronilla Borghigiani. Després de fer es estudis primaris, amb 13 anys començà a treballar trencant sulfurs en brut a la desembocadura dels pous d'Il Carpignone (Massa Marittima, Toscana, Itàlia) i després passar a fer feina de miner a la galeria. A principis de segle formà part del grup anarquista del seu poble i, amb altres companys (Enrico Bianciardi, Ivemero Giani, Alceste Nozzoli, Italo Targi, etc.), participà en manifestacions subversives. En els anys següents va fer costat econòmic el periòdic La Vita Operaia i altres publicacions anarquistes. El 23 de setembre de 1907, juntament amb altres companys (Nicomede Bertini, Natale Boschi, Edidio Dei, Ivemero Giani, etc.), participà en la manifestació contra l'encariment dels productes de primera necessitat i l'augment dels impostos. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1907 va ser enxampat aferrant a les parets del seu poble el manifest antimilitarista «S'io fossi mamma» (Si fos mare) i dies després va ser detingut pels fets del 23 de setembre anterior. Jutjat pel Tribunal de Grosseto (Toscana, Itàlia), el 2 de febrer de 1908 va ser condemnat a tres mesos de presó, que purgà íntegrament. El 26 d'abril de 1908 assistí al Congrés Anarquista de Follonica (Toscana, Itàlia). En 1909 va donar suport al periòdic romà L'Alleanza Libertaria i en 1911 va difondre el pisà L'Avvenire Anarchico. El 21 d'abril de 1912 intervingué en el III Congrés Anarquista de la Maremma, que se celebrà a Piombino (Toscana, Itàlia). En 1913 es va subscriure als periòdics anarquistes La Barricata i La Canaglie Rosse i va fer difusió del full antimilitarista milanès Rompete le file!. A finals de 1913 va signar a favor del número únic del periòdic bolonyès Pro Masetti. El 24 de gener de 1915 signà, juntament amb Bixio Sorbi, la circular de convocatòria del Congrés Revolucionari de la Maremma, que se celebrà a Fallonica, on es propugnava per la vaga insurreccional si Itàlia entrava en guerra. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i lluità als fronts fins que acabà el conflicte. El 27 de juny de 1920 es reuní amb altres anarquistes, republicans, mazzinians i socialistes de la regió amb la finalitat d'aconseguir una unió de forces. En 1921 envià, en nom del Grup Anarquista de Massa Marittima, a l'ambaixada romana dels Estats Units, un telegrama de protesta contra la condemna a mort dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1922 es va subscriure al periòdic romà Il Libero Accordo i aquest mateix any mantingué correspondència amb el Directori Nacional dels «Arditi del Popolo». L'agost de 1923 rebé exemplars de la publicació anarquista Il Messaggero della Riscossa, que van ser confiscats a l'oficina de correus de Gresseto. El 9 de juny de 1924 el seu domicili va ser infructuosament escorcollat per la policia. En 1925 va difondre el periòdic anarquista romà Fede! Posteriorment va treballar de miner durant uns set anys a Ponzone di Trivero (Piemont, Itàlia), on va ser constantment vigilat i el seu domicili escorcollat. El 22 de març de 1932 retornà a Massa Marittima i reprengué la seva feina a la mina de pirita de Niccioleta. En els anys posteriors va ser el principal impulsor de diverses reunions semiclandestines entre un petit grup d'anarquistes (Libero Corrivi, Silvio Quintavalle, etc.) i comunistes (Elvezio Cerboni, Enrico Filippi, etc.) que se celebraven al restaurant Pollazzi del centre de Massa Marittima, i on es parlava de les perspectives polítiques desencadenades arran de l'esclat de la Revolució espanyola, i que sovint van ser dissoltes pels escamots feixistes. Sempre estretament vigilat per la policia, mantingué la lluita contra el règim. Durant l'etapa de la Resistència, col·laborà, sota el nom de «Banda del Massetano» (Vasco Bernardini, Antonio Bezzi, Angelo Bicicchi, Gilberto Cerboni, Libero Corrivi, Tommaso Ferrini, Pilo Fiorini, Otello Gattoli, Duilio Maiorelli, Ugolino Zeppini, etc.), amb els grups de partisans de la zona i en acabar la II Guerra Mundial participà en la reestructuració del moviment anarquista. Amb Silvio Quintavalle, es dedicà a difondre la premsa anarquista (L'Adunata dei Refrattari, Il Libertario, Umanità Nova, etc.). Giuseppe Gasperi va morir el 24 de juliol de 1961 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia).

***

Victor Pengam

- Victor Pengam: El 21 de gener de 1883 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor François Marie Pengam. Sos pares es deien Jean Marie Pengam, sastre, i Marie Anne Gordol. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 1904 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finisterre per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social (CDS) que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià, al número 9 del carrer Fautras de Brest, i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). Durant la primavera de 1910 formà part de la campanya antiparlamentària i fou candidat abstencionista per la I Circumscripció de Brest. El desembre de 1910 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Bres en substitució de Jules Reullier. En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Paul Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel CDS. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e, L'Internationale, etc. Mobilitzat en la Infanteria Colonial en 1914, formà part del sector defensor de la «Unió Sagrada»; va ser ferit en combat en dues ocasions i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. El 25 de novembre de 1918 es casà a Brest amb al comercianta Marie Renée Malijag, vídua de Jean Noêl Levénez. En aquesta època vivia al numero 69 del carrer Louis Pasteur de Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Kerguérec (Lambézelle; actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

***

Adelino de Pinho

- Adelino de Pinho: El 21 de gener de 1885 neix a Vale de Cambra (Aveiro, Nord, Portugal) el pedagog anarquista Adelino Tavares de Pinho. Sos pares es deien Francisco Tavares de Pinho i María de Jesús Almeida. Analfabet fins l'edat adulta, s'instruí de manera autodidacta en els cercles culturals anarquistes. D'antuvi treballà de comptable. A principis de segle vivia a Porto (Porto, Nord, Portugal). En 1904 traduí el follet de la conferència de Josep Prat A's mulheres, per a la «Biblioteca do Despertar» i en 1905 formava part del grup «Propaganda Libertária» de Porto. Decidí emigrar amb Brasil amb idees de renovació pedagògica i el 20 d'octubre de 1906 arribà a Belém do Pará (Pará, Brasil). A Campinas (São Paulo, Brasil) treballà de conductor a la «Companhia Paulista de Estradas de Ferro», la companyia ferroviària de la zona. A mitjans de 1907 treballava de professor a l'escola llibertària de Campinas. L'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, inaugurada el 24 de febrer anterior, va ser una iniciativa d'ell i de Renato Salles. El 13 de desembre de 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho va fer a la Lliga Obrera de Campinas la conferència «Pela educação e pelo trabalho», on exposarà les seves idees sobre l'educació racionalista, plenament en la línia de Francesc Ferrer i Guàrdia, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics; aquesta conferència va ser publicada l'any següent en fullet a Porto. En data imprecisa retorna a Porto, on es relacionà amb l'anarquista Neno Vasco, i l'octubre de 1911 regentava la llibreria «Ideal», al número 65 del carrer Flores de Porto. En 1912 el trobem de bell nou a São Paulo (São Paulo, Brasil), amb João Penteado, immers en la creació d'escoles modernes ferrerianes. Entre 1913 i 1919 dirigí l'Escola Modena Núm. 2, al barri de Brás de São Paulo, que havia estat encapçalada anteriorment per Florentino de Carvalho, desenvolupant un programa d'alfabetització i d'emancipació cultural important; aquest projecte pedagògic comptà amb el suport econòmic de diversos sindicats, entre ells la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i la Confederació Obrera Brasilera (COB). Les Escoles Modernes van ser tancades per la Direcció General d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo amb l'excusa d'una  explosió en una casa de Brás on morí el director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano do Sul (São Paulo, Brasil). Després de ser detingut el maig de 1919 i amb la prohibició d'exercir la docència a la capital, passa amb les seves propostes pedagògiques a l'interior del país. A Poços de Caldas (Minas Gerais, Brasil), obrí una escola en un aula improvisada al seu domicili, on alfabetitzà bona part dels infants de la població. Durant molts d'anys a Poços de Caldas mantingué una estreta amistat amb l'activista anarquista i feminista Maria Teresa Carini (Teresina). En 1919, en ple ambient entusiasta de l'època, va escriure diversos articles en suport de la Rússia revolucionària i en 1920, influenciat per aquest procés revolucionari, publicà el fullet Quem não trabalha não come, inspirat en l'article 18 de la República dels Soviets. Aquesta postura «prosoviètica» es va relaxà força a partir de 1922, palesant la cara cruel del règim bolxevic. En 1933 assistí a una reunió a la seu de la FOSP, que en realitat va ser un muntatge d'un policia infiltrat del Departament d'Ordre Política i Social (DOPS). Constantment vigilat durant la dictadura de l'Estado Novo, es mantingué ferm en el seu anarquisme i el seu anticlericalisme, assistint a reunions i freqüentant les impremtes llibertàries. En 1945 era assidu del Centre de Cultura Social (CCS), on conegué Jaime Cubero i va fer conferències. En 1953 assistí al Congrés Anarquista Nacional celebrat a Urca (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil), al soterrani del domicili de José Oiticica. Durant un temps visqué a la colònia anarquista «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» (Nostra Granja), a Itaim (São Paulo, Brasil). El 27 de març de 1957 retornà a Portugal i visqué a Roge i a Macieira de Cambra (Vale de Cambra, Aveiro, Nord, Portugal). Segons algunes fonts aquesta tornada va ser definitiva, però segons alguns testimonis a mitjans dels anys seixanta es trobava de bell nou a São Paulo, no sabem si de visita o reinstal·lat. Col·laborà, a vegades amb pseudònims (Demócrito i Pinho de Riga), sobre diversos temes (educatius, antimilitaristes, antigovernamentals, culturals, etc.), en diverses publicacions anarquistes, com ara Acão Direta, Boletim da Escola Moderna, A Lanterna, O Início, A Plebe, A Rebelião, A Vida, A Voz do Trabalhador, etc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. En 2012 s'edità una recopilació dels seus escrits sota el títol Pela educaçcão e pelo trabalho e outros escritos.

Adelino de Pinho (1885-?)

***

Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 22 de juny de 1917

- Léon Jahane: El 21 de gener de 1887 neix a Mouzeil (País del Loira, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Léon Jean Marie Jahane. Sos pares es deien Auguste Jehane, carreter, i Jeanne Chevalier. Treballà cimentant obres i en 1912 fou membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Sena (París, França). Formà part del grup anarquista «Les Originaires de l'Anjou», adscrit a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i fou íntim amic de l'anarquista Louis Bertho (Jules Lepetit). El 18 de desembre de 1912 substituí Henry Combes, que havia hagut de fugir, en la secretaria de la FCA. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb un altre company de la FCA, manant pels carrers de parís un automòbil cobert amb grans cartells fent una crida a un míting de la FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Altres militants de la FCA (Albert Dureau, Jules Barday i Lucien Belin) que transitaven per París en iguals condicions, també van ser detinguts. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de la FCA, va ser nomenat secretari de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista previst per a l'agost següent, comissió de la qual van ser també membres François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider. L'endemà, 13 d'abril, en una reunió en petit comitè al bar Chatel, al bulevard Magenta de París, Jahane i Belin, respectivament secretari i tresorer de la FCA, rebutjaren assumir les responsabilitats penals de l'edició del fullet de la FCA Contre les armements, contre la loi de trois ans, contre tout militarisme –la «Llei dels tres anys» de 1913 augmentava la durada del servei militar de dos a tres anys en vistes a preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb l'Imperi Alemany. Charles Gandrey acceptà assumir nominalment la responsabilitat, però Jahane i Belin conservaren la direcció real del secretariat. Les accions judicials contra el fullet s'engegaren efectivament una setmana més tard i Jahane va ser reemplaçat per Albert Goldschild en la secretaria de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista. El 19 de desembre de 1913, amb el company Henry, va ser elegit secretari interí de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), però poc temps després va ser reemplaçat per Victor Delagarde. El 3 de setembre de 1913 fundà amb alguns amics a Vincennes (Illa de França, França) una cooperativa de la construcció, «L'Avenir de la Construction du Bâtiment», de la qual fou membre del seu consell d'administració. En aquesta època, la policia el tenia fitxat com a un dels membres de la FCAR més influents. Quan les eleccions legislatives de la primavera de 1914, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa per a la Llibertat d'Opinió, que coordinà les candidatures antiparlamentàries dels detinguts polítics. El 30 de setembre de 1914 va ser detingut per insubmissió i l'octubre a Angers (País del Loira, França) va ser declarat exempt del servei militar; la policia sospità que per aconseguir aquesta mesura s'havia reobert una vella ferida, però, no obstant això, en la revisió del 15 de gener de 1915 va ser novament declarat exempt. Durant la Gran Guerra, juntament amb altres anarquistes, va ser destinat a treballar al camp atrinxerat de Longjumeau (Illa de França, França), on restà fins l'octubre de 1914. Segons un informe policíac del 6 de març de 1915, mantingué amb altres companys una activitat clandestina com a membre dels «Amics de Le Libertaire», associació de la qual era el tresorer, recaptant diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època es relacionà estretament amb el grup anarquista parisenc animat per Pierre Martin i amb els llibertaris antimilitaristes empresonats a Caen (Baixa Normandia, França) Louis Lecoin i Pierre Ruff. Participà en les activitats del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI), que feia costat les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, i en el Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). El febrer de 1916 obtingué el permís de xofer i a finals d'aquell any adquirí un automòbil per treballar pel seu compte com a taxi, entrant a formar part del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària dels Cotxers-Xofers del departament del Sena. Visqué amb Joseph Halbert i el seu domicili es convertí en lloc de reunions pacifistes. El 13 de setembre de 1916 Lecoin li va escriure des de Caen per a demanar-li que fes difusió del manifest «Als lectors de Le Libertaire», que Claude Content estava editant. El 13 d'abril de 1917, durant una reunió dels «Amics de Le Libertaire» proposà cedir les publicacions a Sébastien Faure per 500 francs. L'1 de juny de 1917 va ser detingut arran de passejar-se per París amb un cotxe cobert amb uns cartells amb el text «Prou homes assassinats, pau!». Jutjat pel X Tribunal Correccional el 19 de juny, el seu advocat Mauranges argumentà que la cita era del president nord-americà Woodrow Wilson i que l'havia feta seva el president del Consell de Ministres francès Alexandre Ribot; però com que un lot de pamflets pacifistes («Al poble de París. La pau sense annexions, sense conquestes i sense indemnitzacions.») també havia estat requisat, va ser condemnat per «expressions alarmistes» a sis mesos de presó i a la suspensió del seu permís de conduir. En el judici, acusà la policia d'haver-li apallissat i per aquest motiu havia d'estar en tractament a la infermeria de la presó de la Santé de París; Jahane abandonà la sala al crit de «Visca l'anarquia!». El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i el d'un altre xofer pacifista, Lucien Grossin. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval intercedí davant el ministre de l'Interior. El 8 d'abril de 1918 la policia redactà un informe sobre les seves activitats pacifistes, les de sa companya, Juliette Leglohaec, i les d'Alphonse Barbé. El març de 1919 fou un dels signants d'una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra l'intent d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. El 9 de desembre de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per «injúries». Cap al gener de 1922 la seva militància cessà i el desembre de 1926 es traslladà a Niça (Provença, Occitània) per explotar-hi el garatge Garibaldi i una bijuteria. En 1930 retornà a París per regentar un garatge. El juny de 1931, quan regia la «Societat Parisenca de Garatges» d'Aubervilliers (Illa de França, França), va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1933 liquidà la citada empresa de garatges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada de l'obra de Chazoff La CGT, colonie soviétique (1939)

- Jules Chazoff: El 21 de gener de 1891 neix al III Districte de París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Sos pares es deien Joachim Chazanoff, enquadernador, i Ésther Libert. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista –on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.–, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». El 13 d'abril de 1915 es casà al XX Districte de París amb Suzanne Marie Boyer. Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant en Le Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire –«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)– on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de «israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 al seu domicili del XVII Districte de París (França).

***

Libero Battistelli (1937)

- Libero Battistelli: El 21 de gener de 1893 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'escriptor, advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. D'antuvi republicà federal i francmaçó, milità en el Partit Republicà Italià (PRI) i era un admirador del sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret, defensà, juntament amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors agraris de Molinella, d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta). A començaments de 1927, després que un escamot feixista destrossés el seu bufet a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa antifeixista. Al Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella d'anarquistes formada per Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i Goffredo Rosini. En aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en la Lega Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e Libertà, de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu Comitè Central, juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió del mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà correspondència amb Camillo Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic. Col·laborà en la revista llibertària Studi Sociali, publicada a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i en Problemi della Rivoluzione italiana. Quan s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no dubtà a marxar-hi amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i després, el setembre de 1936, arribà a la Península. S'enrolà com a milicià en el I Batalló de la Brigada «Garibaldi» i en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso». Col·laborà en el periòdic anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra di Classe (1936-1936) i en Pensieri e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra Almudébar, comandà la bateria d'artilleria «Michele Schirru», gràcies a la seva experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra. Fou conseller militar de la Divisió «Ascaso» i va ser partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular republicà. El 16 de juny de 1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada «Garibaldi» contra unes posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una ràfega de metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a l'Hospital General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre les seves obres destaquen I fuori-classe (1931), Inconvenienti di segnare il passo (1932), Appunti sui problemi dell'azione (1933) i La reazione in marcia (1934), i deixà tres llibres inèdits, L'attentato Zamboni (2000), Un operaio qualunque i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un carrer de Bolonya porta el seu nom.

Libero Battistelli (1893-1937)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 20 de gener

Esdeveniments

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.

***

Portada d'un número de Nuevo Aragón

Naixements

Édouard Andignoux segons un gravat publicat en el setmanari parisenc Le Monde Illustré del 27 d'abril de 1872

- Édouard Andignoux: El 20 de gener de 1844 neix a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el communard i internacionalista anarquista Édouard Alphonse Sébastien Endignoux, conegut com Édouard Andignoux i Frank. Sos pares, no casats, es deien Auguste Édouard Endignaux, brigadier del 12 Regiment d'Artilleria en guarnició a Tolosa, i Marie Françoise Cocat (o Coquan), cosidora; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de febrer de 1847 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre a París (França), després com a barretaire i finalment com a negociant vinater. S'oposà durament al règim bonapartista i en 1870 era secretari de la Secció de Père-Lachaise de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista. El 15 de juny de 1870 va ser condemnat a 16 francs de multa per «ultratge a agents». Durant la guerra francoprussiana fou delegat del 82 Batalló de la Guàrdia Nacional. A principis de març de 1871 va ser nomenat membre del Comitè de Legió i el 15 de març del Comitè Central de la Guàrdia Nacional del XV Districte de París. El 21 d'abril de 1871 va ser cessat per haver fet imprimir paperetes de votació al seu nom amb diners de l'ajuntament destinats a les eleccions de la Comuna, en les quals obtingué 1.606 vots de 6.467. Pogué fugir després de la caiguda de la Comuna de París i refugiar-se el 24 d'agost de 1871 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on visqué sota el nom de Franck i formà part del Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). El 13 de setembre de 1872 el XVII Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia a la pena de deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna de París. Representà, amb altres companys (François Dumartheray, Charles Ostyn i Antoine Perrare), la secció ginebrina «L'Avenir» en el VI Congrés General de l'AIT (II de l'AIT bakuninista), celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra i fou membre de la comissió sobre la vaga general. En aquesta època col·laborava en diversos periòdics, com ara La Révolte. Firmà, amb altres 53 signants més, la proclama del 27 de gener de 1875 Au citoyen Garibaldi i també Les proscrits français et leurs calomniateurs, amb altres 16 signants més. Visqué miserablement, malalt de tuberculosi, ben igual que sa companya Marguerite-Antoinette Damey, una antiga cantant, i amb dos infants (Édouard i Marie Mathilde). Va ser exclòs de l'amnistia parcial de 1879 per als comunards. En 1879 vivia al número 5 del Chemin du Mail de Ginebra. Posteriorment passà a França i va ser recollit per Arthur Arnould. El desembre de 1880 va morir sa companya a París. Édouard Andignoux va morir el 2 de desembre de 1883, al domicili d'Arthur Arnauld, al número 80 del Bulevard Saint-Michel del VI Districte de París (França), acompanyat d'Arnauld i de Gustave Lefrançais, i va ser enterrat dos dies després. Sos dos infants van ser enviats a l'orfenat de Cempuis (Picardia, França), dirigit per Paul Robin; posteriorment son fill Édouard visqué amb la família Faure-Reclus i Marie Mathilde va ser adoptada per Gustave i Victorine Brocher; ambdós van morir en 1924.

Édouard Andignoux (1844-1883)

***

Foto policíaca de Pierre Tournam (6 de març de 1894)

- Pierre Tournan: El 20 de gener de 1845 neix a Bouzonville (Lorena, França) l'anarquista Pierre Tournan. Sos pares es deien François Tournan, manobre, i Thérèse Preud'homme, modista. Es guanyava la vida fabricant corones a Montreuil (Illa de França, França). El 6 de març de 1894 el seu domicili, al número 14 del carrer Paul Bert de Montreuil, va ser escorcollat pel comissari Brougnard de la comissaria dels Invalides i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Augustin Hamon

- Augustin Hamon: El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Sos pares es deien Augustin Henri Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Marie Hortense Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 al seu domicili de Port-Blanc (Penvénan, Bro Dreger, Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia del judici de Bernard-Joseph Chappuliot apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Bernard-Joseph Chappuliot: El 20 de gener de 1870 neix a Solle (Commarin, Borgonya, França) l'anarquista Bernard-Joseph Chappulliot, més conegut com Bernard-Joseph Chappuliot, Jules Chappuliot, Chapoulot o Chopulot. Havia nascut amb una germana bessona, Julie Chappulliot, però aquesta va morir sis mesos després. Era fill de Jean Chappulliot, miner, i de Rose Chillus. Es guanyava la vida treballant de cambrer a París (França) i vivia al número 33 del carrer Simart del XVIII Districte. El 2 d'octubre de 1892 va ser detingut amb Henri Pierre Meyrueis, acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjat el 24 de març de 1893 a l'Audiència del Sena, va ser condemnat a «treballs forçats a perpetuïtat» per «un assassinat, dos robatoris i complicitat per encobriment de robatori» per delictes comesos entre juliol i setembre de 1892 a París. El 5 de març de 1894 va ser embarcat a bord del vapor Calédonie cap a Nova Caledònia sota la matrícula 20.090 –Meyrueis va ser enviat a la Guaiana Francesa. Considerat per les autoritats com a «anarquista dels més violents i sense mitjans de subsistència», a la colònia penitenciària aprengué l'ofici d'obrer tèxtil, especialitzat en el procés de filagarsa. El 2 de desembre de 1896 s'evadí, però va ser capturat el 16 de desembre, i el 2 de febrer de 1897 intentà una nova fuga sense èxit; jutjat per aquest fets, va ser condemnat a dos anys de calabós per evasió. Bernard-Joseph Chappuliot va morir el 13 de gener de 1899 a la colònia penitenciària d'Île Nou (actual Nouville, Nouméa, Nova Caledònia, França).

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

- Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França) –altres fonts citen erròniament Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquista Michel-Joseph-Élisée Bastard. Sos pares es deien Joseph Adonaï Bastard, manobre i militant llibertari, i Louise Adélaîde Michel. Va ser batejat Élisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin, Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol «L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com «Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. El 27 de gener de 1908 es casà a Léry (Normandia, França), població on residia aleshores treballant de ramader, amb Gabrielle Marie Lemaire. El seu últim domicili va ser a Lavaudgarde (Tauron, Llemosí, Occitània). Élisée Bastard va morir el 4 de gener de 1957 a l'Hospital de Borgonnuòu (Llemosí, Occitània).

Élisée Bastard (1871-1957)

***

Foto policíaca de Raoul Borderie (1 de març de 1894)

- Raoul Borderie: El 20 de gener de 1876 neix a l'alberg de Jean Respignier de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Georges Raoul Borderie, conegut com Boldini. Era fill de Théodore Borderie, perruquer i després conserge, i de Marie Lafon, venedora ambulant i després jornalera. Nasqué a Los Sarrasins per accident ja que sos pares vivien a Sarlat (Aquitània, Occitània). En 1892, venint de Bordeus (Aquitània, Occitània), on vivia amb sos pares, arribà a París (França). A la capital francesa treballà de pintor en la construcció i també es dedicà a vendre periòdics i fullets anarquistes. Durant alguns dies anteriors a l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, amb son germà gran Ferdinand Borderie, pintor en metalls, passava la nit a la plaça de la Roquette per a assistir a la guillotinada, amb la intenció de cridar «Visca Vaillant! Visca l'anarquia» tant bon punt hi aparegués Vaillant per a donar-li coratge. Durant el mes de febrer de 1894 ambdós germans van ser encarregats per la redacció del periòdic La Révolte de la distribució de fullets anarquistes. El 28 de febrer de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili, al número 10 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 el comissari de policia de Saint-Ouen es presentà al domicili dels germans i durant la perquisició es trobaren cinc cartells anarquistes, dos paquets de fullets i de periòdics anarquistes i dos barbes falses. Detinguts, ambdós van ser fitxat aquell mateix dia pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, 2 de març, van ser inculpats de pertinença a «associació criminal». Durant l'interrogatori Raoul Borderie declarà que era anarquista des del punt de vista filosòfic, però que no pertanyia a cap grup llibertari. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de maig de 1894 va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 30 de juny de 1894 el prefecte emeté una nova ordre d'escorcoll i el cap de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París es presentà de bell nou al domicili dels germans, trobant Raoul Borderie al llit amb la jornalera Marie Agnès Delattre (Beaudouin), que era la seva amant des de feia dues setmanes; al llit de son germà es trobava l'anarquista envernissador en esmalt Henri Petitcolin, que treballava des de feia dues setmanes amb Ferdinand Borderie; l'escorcoll no portà cap resultat. Detingut, el 9 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció. Figurava en el llista d'anarquistes de la Prefectura de Policia establert el 31 de desembre de 1896 i el 18 de juny de 1900 el seu nom en va ser esborrat. El 12 de desembre de 1903 es casà al XV Districte de París amb la modista Marie Emma Barrès. Aleshores treballava d'empleat i vivia al número 56 del bulevard Invalides de París –abans havia viscut al número 129 del carrer Sèvres de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Rousset (1909)

- Émile Rousset: El 20 de gener de 1883 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el terrelloner anarquista Émile Étienne Rousset. Sos pares es deien Joseph Rousset, botoner, i Antoinette Long, que treballà en diversos oficis (domèstica, bugadera i filadora). Quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Les Temps Nouveaux el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. El 17 de juny de 1916 es casà al XIII Districte de París amb la domèstica Louise Albertine Dandry. En aquesta època treballava de mecànic i vivia al número 85 del carrer de la Glacière de París. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. Vidu, el 23 d'agost de 1919 es casà al XIII Districte de París amb la cosidora Renée Germaine Bourgeois i en aquesta època treballava d'empleat d'indústria. El 27 d'abril de 1931 es casà a Vitry-sur-Seine amb Amélie Massias, de qui es va divorciar. El 14 de desembre de 1936 es casà al XIII Districte de París amb la perfumera Germaine Lucienne Gravy. En aquesta època treballava de perfumer i vivia al número 3 del carrer du Fort de Vitry-sur-Seine. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté. Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Todor Angelov

- Todor Angelov: El 20 de gener –el 12 de gener segons el calendari julià vigent a l'època– de 1900 neix a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'anarquista, i després comunista, i resistent antifeixista Тодор Ангелов Дзеков (Todor Angelov Dzekov), que usà el pseudònim Тоде Божаната (Tode Božanata), i també conegut per la seva traducció francesa Théodore Angheloff. Sos pares, refugiats búlgars a Macedònia, es deien Ангел Дзаков (Angel Dzekov), paleta, i Божана Дзакова (Bozhana Dzekova), bugadera, i tingué un germà Йордан Дзеков (Ĭordan Dzekov). Estudià a l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil. Durant la Gran Guerra, influenciat per alguns mestres, s'integrà en el grup anarquista del seu poble i es relacionà molt amb els seus companys de classe anarquistes, com ara Асен Даскалов (Asen Daskalov), Радивой Каранов (Radivoĭ Karanov) i Радослав Нотев (Radoslav Notev). Participà activament en la vaga estudiantil de 1919. L'estiu de 1920 es graduà a l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil i treballà un temps en les anomenades Tropes de Construcció. A partir de la tardor de 1920 exercí de mestre al poble de Pchelintsi (Pernik, Bulgària). El Primer de Maig de 1921 participà en una manifestació no autoritzada a Pernik (Pernik, Bulgària), on els participants van ser detinguts i acomiadats de les seves feines. De tornada a Kiustendil, va rebre l'ordre d'incorporació al servei militar, però es declarà insubmís i s'amagà durant un any en petites poblacions de la zona. Detingut accidentalment, va ser enviat novament a les Tropes de Construcció, primer a Burgàs (Burgàs, Bulgària) i després a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), on entrà en contacte amb l'actiu grup anarquista local encapçalat pel destacat anarquista Георги Шейтанов (Georgi Sheĭtanov). En 1923 participà en el Congrés de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) celebrat a Iàmbol. El 26 de març de 1923 participà en una manifestació anarquista contra la confiscació d'armes a la població que acabà en una matança amb desenes de víctimes, però ell aconseguí evitar la detenció. Fugint de la repressió s'establí a Gorna Djumaia (actualment Blagòevgrad, Blagòevgrad, Bulgària), on treballà de pintor. Continuà participant en els grups llibertaris i conegué el destacat anarquista Тодор Чопов (Todor Chopov). En aquesta època dirigí obres teatrals amateurs. En 1923 es casà amb la professora d'anglès Александра Шарланджиева (Aleksandra Sharlandzhiyeva), amb qui tingué en 1925 una filla, la futura escriptora Свобода Бъчварова (Svoboda Bŭchvarova). Milità amb el sector anarquista integrat en l'Organització Interna Revolucionària de Macedònia (OIRM), moviment revolucionari búlgar d'alliberament nacional als territoris otomans d'Europa, i amb relació amb el Partit Comunista Búlgar (PCB). En 1923 participà en la frustrada i reprimida «Insurrecció de Setembre», aixecament comunista, amb el suport dels anarquistes i dels agraristes, desencadenat arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 perpetrat per l'extrema dreta, especialment en les operacions a la Macedònia de Pirin. Entre 1923 i 1925 patí lluites intestines entre els moviments revolucionaris que el portaren fins i tot a restar empresonat per l'OIRM. Després de l'atemptat amb bomba a la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia (Bulgària) del 16 d'abril de 1925, que pretenia matar el rei Boris III, va ser processat, jutjat en rebel·lia i condemnat a mort, però aconseguí fugir del país amb sa família abans de ser detingut. L'octubre de 1925 s'establí a Viena (Àustria), on visqué com pogué treballant en feinetes i rebent el suport de les organitzacions revolucionàries. Després de publicar en el periòdic Македонско дело (Cas Macedoni), òrgan de la dissident OIRM (Unida), informació sobre les activitats i les purgues de l'OIRM, va ser condemnat a mort en rebel·lia per aquesta organització. Per mor de les seves connexions amb els comunistes, va ser expulsat del grup anarquista búlgar de Viena. Sempre amb problemes econòmics, el juny de 1926 s'instal·là a París (França), on treballà en un taller de sabateria a Sartrouville (Illa de França, França). En aquesta època conegué l'anarquista Nèstor Makhnò a París. El març de 1927 va ser expulsat de França i s'establí a Schaarbeek (Brussel·les, Bèlgica), on s'afilià al Partit Comunista Belga (PCB) i va ser nomenat secretari del grup de militants búlgars. En 1930 va ser expulsat per «pertorbació de la pau pública» i s'instal·là a Luxemburg, mentre que sa companya i sa filla retornaren a Bulgària gràcies a una amnistia. En 1932 pogué retornar a Bèlgica. Entre 1936 i 1938 lluità contra el feixisme a la guerra d'Espanya, integrat en el comunista «Batalló Dimitrov» (18 Batalló) de les Brigades Internacionals; participà en diverses batalles (Jarama, Brunete, etc.). Ferit al braç esquerre el juliol de 1937 a Brunete (Madrid, Castella, Espanya), va ser hospitalitzat a Múrcia. L'abril de 1938 participà en l'evacuació de l'Hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser nomenat secretari de Censura, passant després a l'administració d'un hospital. Després d'una breu estada l'estiu de 1938 a París i Brussel·les, va romandre a Barcelona fins els primers dies de 1939, passant a França via Figueres (Alt Empordà) i Ripoll (Ripollès, Catalunya). A França va ser internat al camp de concentració de Argelers i el 21 d'abril de 1939 va ser traslladat al recentment inaugurat camp de Gurs. El juliol de 1939 va ser alliberat i retornà, via París, a Bèlgica, on participà activament en el PCB. En 1940, quan l'ocupació de Bèlgica per les tropes alemanyes, s'uní, malgrat la posició oficial pronazi del PCB arran del Pacte Mólotov-Ribbentrop, a la resistència. En 1942 organitzà el «Cos Mòbil de Brussel·les» (CMB), grup de resistència integrat en l'Exèrcit Belga dels Partisans (EBP), també conegut com els «Partisans Armants», i associat al Front de la Independència (FI) de la Resistència Interior Belga (RIB); aquest CMB estava integrat per unes 25 persones, la majoria jueus immigrants de l'Europa Central, i fou especialment actiu a Brussel·les. Conegut com «Terrorista X» per les autoritats alemanyes d'ocupació, dirigí més de dues-centes accions contra els nazis, inclosa la destrucció d'un tren que transportava maquinària militar i la crema dels registres de jueus per a ser deportats. En un any, la meitat dels membres del CMB van ser assassinats o detinguts. El 19 de gener de 1943 va ser detingut per la Gestapo en una gran agafada a Auderghem (Brussel·les, Bèlgica) i tancat al camp de presoners del fort de Breendonk, on fou executat aquell mateix any. Todor Angelov va ser afusellat el 30 de novembre de 1943 al fort de Breendonk (Willebroeck, Anvers, Flandes; actualment pertany a Puurs-Sint-Amands, Anvers, Flandes). Durant la postguerra va ser declarat heroi de la residència de Bèlgica, guardonat amb diverses condecoracions i ascendit pòstumament al rang de coronel de l'exèrcit belga. A principis de la dècada dels vuitanta, es va aixecar un monument a la seva memòria a Schaarbeek (Brussel·les, Bélgica), població on residia. També existeix un monument seu a la seva ciutat natal de Kiustendil i en 1998 va ser declarat ciutadà honorari. En 2007 Maxime Steinberg i José Gotovitch publicaren el llibre Otages de la terreur nazie. Le Bulgare Angheloff et son groupe de partisans juifs (Bruselas, 1940-1943) i en 2008 sa filla Svoboda Bŭchvarova publicà una novel·la documental en búlgar en tres volum basada en la vida de son pare. Algunes fonts descarten la seva militància en el moviment comunista.

Todor Angelov (1900-1943)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de gener

Esdeveniments

L'atemptat d'Étiévant segons la premsa de l'època

- Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista Georges Étiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Claude-François Georges Étiévant, nascut el 8 de juny de 1865 a París (França), havia estat jutjat el 25 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G. Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la «propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica, és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on morí el 6 de febrer de 1900.

Georges Étiévant (1865-1900)

***

Cartell de l'acte

- Míting per l'enterrament de Michel: El 19 de gener de 1905 se celebra al Palais du Travail de París (França) un gran míting popular per sufragar el pagament de les exèquies de l'anarquista Louise Michel, traspassada el 9 de gener. L'acte va ser organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i comptà amb el suport de «Les Amis de Louise Michel». Van ser oradors d'aquest míting, al qual assistiren més de dues-mil persones, destacats anarquistes, com ara Joseph Albert (Libertad), Henri Berenger, Amédée Bousquet, Zéphyrin Camélinat, Amilcare Cipriani, Auguste Florentin Courtois (Liard-Courtois), Victor Dejeante, Sébastien Faure, Paul Fribourg, Clovis Hugues, Jean Latapie, Anatole Le Grandais, Arnaud Matha (Armand-Louis Matha), Nelly Roussel, Laurent Tailhade, Alexandre Tennevin, Henri Turot, Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo (Miguel Almereyda) i Georges Yvetot, entre d'altres. El Consell Municipal de París ajudà amb 100 francs per a les exèquies de Michel. L'enterrament de Louise Michel se celebrà dies després, el 22 de gener de 1905, al cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França), on acudiren més de 100.000 persones.

***

Propaganda del míting apareguda en el diari manresà El Dia del 17 de gener de 1936

- Gran míting d'afirmació sindical: El 19 de gener de 1936 se celebra al Teatre Conservatori de Manresa (Bages, Catalunya) un «Gran míting d'afirmació sindical» convocat per la Federació Local de Sindicats de l'Oposició de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Marcel Augés Torres, hi van intervenir Josep Anselmo Sala, Francesc Arin Simó, Joaquín Cortès Olivares i Manuel Mascarell Calvet.

Naixements

Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

- Lysander Spooner: El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural –que és una definició sui generis dins de l'anarquisme– parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu compliment és netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

***

Foto policíaca d'Antoine Moranne (6 de març de 1894)

- Antoine Moranne: El 19 de gener de 1859 neix a Mouret (Chinargues; actualment pertanyent a Nuçargues en Pinatèla, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Antoine Moranne. Era fill de Charles Moranne, fumista, i de Jeannette Jeanjean, conreadora; en el moment del naixement Charles Moranne es trobava absent i va ser registrat per un tal Charles Moranne, que a l'acte de defunció figura com a son pare. Durant sa vida treballà en diversos oficis (refinador, manobre, paleta). El 10 de juny de 1880 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió (Arpitània) a 1 mes de presó per «mutilació voluntària per escapar del servei militar» i l'11 d'agost de 1880 va ser enviat a com fuseller a la Secció de Mutilats de la 4 Companyia Disciplinària d'Àfrica. El 28 d'abril de 1882 va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la Divisió Militar d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a sis mesos de presó per «abandó del seu post de guàrdia» i l'1 de gener de 1886 va passar a la reserva militar activa. El 24 d'agost de 1889 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb la bugadera Henriette Alexandrine Morin. En aquesta època viva al número 150 del bulevard Victor-Hugo de Saint-Ouen. El 6 de març de 1894 el seu domicili, al número 38 de l'avinguda de Neuilly de Clichy (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia; detingut sobre l'acusació de «pertinença a associació criminal», aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però dies després, el 12 de març, va ser posat en llibertat provisional. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i aleshores vivia al carrer Bois de Saint-Denis (Illa de França, França). El 31 de desembre de 1896 vivia al número 5 del carrer Curton de Clichy. El 26 de febrer de 1899 va ser esborrat dels registres d'anarquistes. El gener de 1901 vivia al número 7 del carrer Trouillet de Clichy. Antoine Moranne va morir el 24 de març de 1911 al seu domicili, al número 22 del carrer Pouchet, del XVII Districte de París (França).

***

Notícia del suïcidi d'Aristide Brazier apareguda en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 2 de desembre de 1938

- Aristide Brazier: El 19 de gener de 1870 neix a Suippes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Aristide Jules Brazier. Sos pares es deien François Isidore Brazier, teixidor, i Marie Remiette Collin, obrera. Es guanyava la vida fabricant i venent gèneres de punt i calceteria a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Vivia a la plaça Saint-Nizier de Troyes. El 13 de juliol de 1901 es casà a Troyes amb Blanche Marie Michel, que treballava en el mateix ofici que ell, i el 28 de juliol de 1921 la parella es va divorciar a Troyes. L'1 de gener de 1912 estava fitxat per la policia com a anarquista. Combaté en la Gran Guerra. Malalt durant set anys, Aristide Brazier es va suïcidar d'un tret al temple dret l'1 de desembre de 1938 al seu domicili de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia de la condemna d'Hélène Mandon apareguda en el diari parisenc La Patrie del 2 de febrer de 1894

- Hélène Mandon: El 19 de gener de 1871 neix a Valona (Provença, Occitània) l'anarquista Valentine Léonie Hélène Mandon –el llinatge citat erròniament també com Mendon. Era filla de Jean Mandon, pedraire, i d'Hélène Aubert, domèstica. Es guanyava la vida treballant de camisera i amb 12 anys s'establí a Marsella (Provença, Occitània). L'any següent entrà a treballar de criada, després de cuinera i quan tenia 18 anys entrà a fer feina en una fàbrica de pianos. A principis dels anys noranta freqüentà, amb altres companys (Léopold Bossy, Catherine Faletti, Éugène Salel, Marie Saut, etc.), les reunions anarquistes. Arran d'una explosió durant la nit del 15 de novembre de 1893 davant la residència del general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al carrer Arménie, va ser detinguda el 17 de novembre amb l'anarquista Léopold Bossy –algunes fonts citen erròniament que eren matrimoni– sota l'acusació de «possessió de materials explosius». Va ser ella la que va transportar al domicili d'Émile Charreyron els explosius i les metxes que aquest va amagar al seu soterrani. Ambdós declararen que no sabien que contenia el paquet. Jutjada, va ser condemnada el 31 de gener de 1894 pel IV Tribunal Correccional de Marsella a tres mesos de presó i 16 francs de multa; el seu company Bossy a cinc anys i 50 francs de multa, i Charreyron a sis mesos de presó i 25 francs de multa. L'octubre de 1894 vivia al bulevard Durbec de Marsella. El febrer de 1898 conegué el jornaler, i després empleat, marsellès Marius Geoffroy Jean Roux (Rémy Roux), amb qui es casà el 2 de setembre de 1899 a Marsella. El 9 de juny de 1899 havia estat esborrada per decisió de la Prefectura de Policia dels registres d'anarquistes. En aquesta època treballava de domèstica i vivia al número 22 del carrer Saint-Régis de Marsella. Entre 1908 i 1917 el seu nom figurava en els registres d'anarquistes policíacs. Hélène Mandon va morir el 7 de febrer de 1915 al seu domicili del barri de Saint-Joseph de Marsella (Provença, Occitània).

***

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre La Mère Éducatrice

- L. A. Droccos: El 19 de gener de 1872 neix a Druento (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament Lió (Arpitània)– el compositor musical i pianista anarquista Louis-Ferdinand-André-Alexandre Drocco, conegut com L. A. Droccos. Sos pares es deien Enrico Drocco i Clelia Bonino. S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie, Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier, Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en «L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Sa companya fou Marie Mathilde Pierquet. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 al seu domicili del X Districte de París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.

***

Nota sobre la mort de Paul Olanié publicada en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube del 8 de julio de 1932

- Paul Olanié: El 19 de gener de 1874 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista i cooperativista Paul Camille Olanié. Sos pares, alsacians, es deien Louis Philippe Olanié, ajudant d'administració de Subsistències Militars, i Félicité Wuilliamie, i tingué una germana, Marie Louisette Olanié. Es guanyava a vida com a fabricant i venedor de gèneres de punt i calceteria a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1891 va ser processat per «cops, ferides i trencament de tanca» a Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França). En 1896 era el vicetresorer de la Cambra Sindical de Calceters i formava part del grup «Libertaires Troyens» (Llibertaris de Troyes). Segons la policia prenia a vegades la paraula en les reunions públiques organitzades pel moviment anarquista. El setembre de 1896 va ser processat per infracció a la llei de premsa. El 13 de novembre de 1897 abandonà Troyes per a integrar-se en el 37 Regiment d'Infanteria de Línia al campament militar de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on havia estat destinat. El 10 de desembre de 1898, amb Goudoux i Pannetier, organitzà una reunió a la Sala del Cirque de Troyes, on l'anarquista Ernest Giraul va fer una xerrada sobre el «Cas Dreyfus» davant dues-centes persones. El 18 d'agost de 1900 la policia assenyalà la seva presència en una conferència de l'anarquista Auguste Florentin Courtois (Liard-Courtois) al Mercat dels Calceters. En la revisió militar de 1904 va ser llicenciat per «anèmia» i en les posteriors revisions (1905 i 1914) sempre va ser llicenciat per problemes de salut. El 10 de gener de 1910 va ser esborrat del llistat d'anarquistes de la policia. Presidí l'acte de la tarda del «Primer de Maig» de 1914 a Mercat dels Calceters. El 22 de desembre de 1914 es casà a Troyes amb Juliette Moire, també calcetera, amb qui havia tingut quatre infants (Camille Marguerite, Paul Albert, Madelaine Jeanne i Violette), que van ser legitimats amb el matrimoni. En 1917 tenia el seu negoci de calceteria al número 23 del carrer Planche-Clément de Troyes. En els anys vint va ser membre del Consell de Vigilància del Cercle de Cooperativistes Revolucionaris de la Cooperativa de Consum «La Laborieuse» de Troyes. En 1922 va fer donació d'articles de calceteria per al Comitè d'Assistència a Rússia. Al final de sa vida treballà en els tramvies de Troyes. Paul Olanié va morir el 7 de juliol de 1932 al seu domicili de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912

- Grégoire Banghart: El 19 de gener de 1875 neix a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Sos pares es deien Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la «vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise Chauveur. Grégoire Banghart va morir el 27 d'agost de 1916 a l'Hospici de Châtellerault (Poitu-Charentes, França).

***

Foto policíaca de Fráňa Šrámek (1905)

- Fráňa Šrámek: El 19 de gener de 1877 neix a Sabotka (Jičín, Hradec Králové, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el periodista, novel·lista, dramaturg i poeta anarquista Fráňa Šrámek. Era fill de František Šrámek, funcionari fiscal i d'impostos, i d'Anna Šrámková, i fou el segon fill de sis germans. La família canvià de residència en diferents ocasions i en 1885 s'instal·là a Písek (Bohèmia Meridional). Estudià a l'Escola General de Písek i després va fer els estudis secundaris, completant aquests a l'Escola de Gramàtica de Roudnice nad Laben (Litoměřice, Bohèmia), on es va graduar en 1896. Després va començar els estudis de dret a la Universitat Carolina de Praga (Bohemia). En 1899 va ser incorporat un any per a fer el servei militar al III Batalló del 28 Regiment d'Infanteria a České Budějovice (Bohemia Meridional), però per les seves actituds antimilitaristes el seu servei militar es va allargar un any que passà a Àustria. Retornà als estudis de dret, però no els va acabar. Decidí lliurar-se a la carrera literària i en 1903 s'instal·là a Praga, on s'integrà en el grup literari encapçalat per l'anarquista Stanislav Kostka Neumann i altres (František Gellner, Karel Toman, etc.) i la revista llibertària Nový Kult (1897-1905), a més de participar activament en el moviment anarquista dins del marc de la generació dels anomenats «Anarchističtí Buřiči» (Rebels Anarquistes). Dirigí la revista Práce i col·labora en Omladina. En 1905 va ser detingut dues vegades i empresonat sis dies per participar en manifestacions estudiantils anarquistes. En aquest any de 1905 conegué Miloslava Hrdličková, que esdevingué la seva companya i amb qui es casà. Autor de cançons anarquistes revolucionàries, en 1906 publicà el llibre de poemes antimilitaristes Modrý a rudý. L'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat al front rus, però malalt de reumatisme va ser hospitalitzat a Brno (Moràvia). En 1915 va ser enviat als fronts d'Itàlia i de Romania. Va contreure la grip espanyola, però superà la malaltia. Cap al final de la guerra va ser traslladat al departament de premsa de guerra a Viena. Després del conflicte bèl·lic, entra a formar part del cercle intel·lectual al voltant de Karel Čapek. Establert a Praga, sovint retornava a la seva regió natal. En 1926 traduí al txec l'obra d'Anatole France El crim de Sylvester Bonnard. Durant l'ocupació nazi, gairebé no sortí del seu apartament de Praga en senyal de protesta. Després de la guerra, en 1946, va ser nomenat Národní Umělec «Artista Nacional» per les autoritats comunistes. Entre les seves obres poètiques destaquen Života bído, přec tě mám rád (1905), Splav (1916 i 1922), Básně (1926), Nové Básně (1928), Ještě zní (1933), Rány, růže (1945) i Rozbolestněný ženami. Mladistvé verše (1964, pòstum); entre les seves obres en prosa Stříbrný vítr (1910), Osika (1912), Křižovatky (1913), Sláva života (1919), Tělo (1919), Klavír a housle (1920), Žasnoucí voják (1924), Prvních jedenadvacet (1928) i Past (1931); i entre les seves obres dramàtiques, d'inspiració impressionista, Léto (1915), Hagenbek (1920), Měsíc nad řekou (1922) i Plačící satyr (1923) –algunes d'aquestes obres van ser adaptades al cinema per Václav Krška. Malalt dels pulmons a conseqüència del tabaquisme, Fráňa Šrámek va morir l'1 de juliol de 1952 al Sanatori Estatal del barri d'Smíchov de Praga (Txecoslovàquia; actualment Txèquia) i va ser enterrat al cementiri de Sobotecky de la seva població natal de Sobotka, on existeix el «Muzeum Fráni Šrámka», que guarda el seu arxiu, a més de portar un teatre el seu nom.

Fráňa Šrámek (1877-1952)

***

Notícia de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en el diari madrileny El Sol del 18 de març de 1920

- Joaquín Bueso García: El 19 de gener de 1880 neix a Àvila (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Joaquín Germán Ramón José Bueno García, que va fer servir el pseudònim Orberosa. Sos pares es deien José Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta García Giménez. A finals de segle milità en els moviments socials a Valladolid (Castella, Espanya) i després a Barcelona, on treballà de tipògraf en el periòdic El Progreso. Entre 1908 i 1909 formà part del Partit Radical i fou amic personal d'Alejandro Lerroux García. Destacà en l'«Art d'Imprimir», especialment en una campanya societària contra «La Neotipia», impremta creada per un grup d'exanarquistes on alguns treballadors havien estat vexats. En 1909, durant la repressió desencadenada arran dels fets de la «Setmana Tràgica», formà part de la Comissió Pro-Presos i fou un dels organitzadors de la gran manifestació que se celebrà a Barcelona. En 1910, ja integrat en el moviment llibertari, va fer mítings a Barcelona amb Tomás Castellote Benito i Josep Negre Oliveras i una conferència a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). S'afilià a «Solidaritat Obrera» i fou director de Solidaridad Obrera. Ente el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà el «Arte de Imprimir» de Sevilla (Andalusia, Espanya) al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona, defensant la cinquena ponència i el dictamen sobre la vaga general revolucionària. En 1910 va redactar amb altres companys el Dictamen sobre la portecció obrera enfront de les conseqüències de la guerra, text que posteriorment va ser discutit en el I Congrés de la CNT, celebrat entre el 8 i el 10 de setembre de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona. Mai no es declarà anarquista, però sempre reivindicà el sindicalisme revolucionari d'acció directa. A finals de 1910 va fer un míting a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), amb Alemany, Lladó i Minguet. En 1911 parlà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 2 d'abril de 1911 representà els sindicats obrers barcelonins en un míting contra la Llei de Jurisdiccions. L'agost de 1911 intervingué, en nom de «Solidaritat Obrera», en un míting contra la guerra del Marroc al Teatre de la Marina de Barcelona, on participaren dirigents de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i anarcosindicalistes; arran d'aquesta intervenció, va ser detingut, tancat a la Presó Cel·lular de Barcelona, des d'on va dirigir una carta als companys reunits en el I Congrés de la CNT, i processat. Influït per les lectures que li havia donat a la presó el doctor socialista Ramon Pla Armengol, l'octubre de 1911 abandonà la CNT i s'afilià al Grup Socialista de Gràcia del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i va ser president de l'Agrupació Socialista de Barcelona. Fou delegat a diferents congressos de la Federació Socialista de Catalunya (IV Congrés de 1914, V Congrés de 1915 i VI Congrés de 1916). En 1915 representà la Federació Socialista de Catalunya en el X Congrés del PSOE celebrat a Madrid, malgrat que hagué de tornar a Barcelona a causa de la mort d'una filla. Encara que sindicalista socialista, defensà postures anarcosindicalistes (sindicalisme revolucionari, l'acció directa i la vaga general revolucionària). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Justicia Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz del Pueblo. També fou autor de drames socials, com ara Carmañola (1916) i Leyes sociales. Joaquín Bueso García va morir el 17 de març de 1920 a Barcelona (Catalunya). Son germà petit Adolfo Bueso García fou un destacat militant anarcosindicalista.

***

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

- Jean Wintsch: El 19 de gener de 1880 neix a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) –altres fonts citen Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi Rus)– el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Era fill d'una família originària d'Illnau-Effretikon (Zuric, Suïssa) i sos pares es deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després d'estudiar a l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la carrera de medicina a Lausana i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara estudiava medicina, i fins el 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal Le Réveil Socialista-Anarchiste, que editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina i des d'aquest mateix any col·laborà en el periòdic maltusià Régéneration. El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff, amb qui tingué dos infants. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Louis Avennier i Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En 1907 realitzà l'entrada «Le syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914 col·laborà, sobretot amb articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat, en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics anarquistes, com ara La Révolution. Quotidien de lutte sociale, que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al Congrés Anarquista d'agost de 1907 celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un informe sobre la situació de la Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda (FCASR) que va ser presentat per Amédée Dunois. En 1908 fundà el Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913 col·laborà en L'Almanach des Travailleurs. Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i Louis Avennier, a finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de Lausana en defensa de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de tipògrafs, o amb Giovanni Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François Duvaud, en un míting de protesta al mateix local per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia– i intèrpret en reunions –com ara el Congrés Antimilitarista de novembre de 1909 celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups anarquistes suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres organitzacions. Entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista sindical La Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'École Émancipée. L'1 de novembre de 1910 creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada «Educació Integral» (Paul Robin, Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes, maçons, lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats, durà fins el 15 d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que publicà 30 números entre abril de 1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes. En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es declarés antimilitarista, fou partidari dels intervencionistes segons l'opinió que, només França, pàtria de la Revolució i dels drets de l'home, era capça, amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint així la via a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta opinió va ser obligat a deixar de col·laborar en Le Réveil, marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la segona llista dels signants del «Manifest dels Setze», publicat en el primer número Le Bulletin des Temps Nouveaux, de maig de 1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les dificultats en els intercanvis i en les comunicacions durant els anys bèl·lics no ajudaren a clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915 col·laborà en La Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a Lausana el periòdic La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste i entre 1915 i 1918 fou editor responsable del periòdic de La Libre Pensée. En 1917 col·laborà en La Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique et littéraire de Lausana. En 1918 signà el manifest Une sequestration, contra la llarga detenció preventiva que patia Luigi Bertoni a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya el Bulletin Russe. En 1921 aconseguí el doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937 col·laborà en La Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista parisenca Plus Loin, del doctor anarquista Marc Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana i membre de la Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques (servei d'infermeres escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.). També en aquesta època ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i psicologia aplicada, amb Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i Polítiques de la Universitat de Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions científiques (Annuaire de l'Instruction en Suisse, La Médecine Scolaire, La Pédiatrie pratique, Pro Juventute, Revue Médicale de la Suisse Romande, Revue Suisse d'Hygiène, Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie, etc.) i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre cap a la Península i en retornar va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de Lausana, i articles. En aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del cantó de Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al I Congrés Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a París (França). En 1937 va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté correspondència amb destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente 1938 i 1939 col·laborà i patrocinà el setmanari antifeixista ginebrí La Semaine. En 1939 fou un dels promotors de la fundació cultural «Pro Helvetia». És autor de Ce qu'est le syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à accomplir (1908), Centralisme et fédéralisme. Un groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école (1910), Les ouvriers et la science. Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919 i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme. Socialisme, syndicalisme, fédéralisme (1919), Un artiste lausannois. Steinlen, notice biographique (1921), De la prophylaxie des maladies vénériennes (1921), Essai sur l'orientation professionelle (1929), Le depistage precoce des oligophrenes (1934), Enquête sur le bruit à l'école (1935), Le dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant. Étude physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole. Notice présentée aux «Amis de l'Espagne républicaine» (1937), Les facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement (1937), Sur la nature de l'intelligence (1937) i Les enfants délinquants. Questions d'hygiène infantile et mentale (1939), entre d'altres. Jean Wintsch va morir el 27 d'abril de 1943 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Foto policíaca de Corrado Faiani

- Corrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Corrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquesta època es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Dianai vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes «desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Corrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim. Corrado Faiani va morir en 1948 a Liorna (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri del Lupi de la ciutat, on ja descansava sa companya Dina Iacoponi.

***

Necrològica de Joan Cunillera Paillisse apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de gener de 1965

- Joan Cunillera Paillisse: El 19 de gener de 1894 neix a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Cunillera Paillisse. Sos pares es deien Joan Cunillera i Maria Paillisse. Pagès, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels Grups de Defensa Confederal, durant els anys vint lluità contra els pistolers del Sindicat Lliure, impulsat per la patronal catalana. Intervingué en el moviment revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) de 1931, en la protesta contra la deportació dels companys confederals a Bata (Guinea Equatorial) i en els aixecaments llibertaris del 8 de gener i de desembre de 1933. Durant la Revolució impulsà el moviment col·lectivista a l'Alt i Baix Penedès i en la col·lectivització de l'empresa cervesera Damm de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Sa companya fou Antònia Viñals, amb qui tingué una filla. Joan Cunillera Paillisse va morir el 9 de novembre de 1964 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 de gener

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de gener de 1913

- Conferència-concert de la FCA: El 18 de gener de 1913 se celebra a la Sala Picolo del passatge Malassis de Saint-Ouen (Illa de França, França) la I Conferència-Concert del Grup de Saint-Ouen de la Federació Comunista Anarquista (FAC) organitzada a «benefici dels camarades víctimes de l'acció». En aquest acte van actuar els cançonetistes revolucionaris Robert Guérard, Langlois i Paul Paillette, entre d'altres artistes i concertistes, i Robert Butet va fer un parlament (Stéfano Sagnol). La conferència va estar a càrrec d'Émile Aubin i portà el títol «L'École du crime».

***

Cotxe que va fer servir el grup "Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.

***

Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

- Míting de Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a Londres (Anglaterra) el míting «La Revolució espanyola i la CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi van intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora llibertària Ethel Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer com a propagandista de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A més de mítings, muntà exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i fullets de la Revolució que s'estava portant a terme a la Península.

Naixements

Notícia de la condemna d'Arthur Vautier apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894

- Arthur Vautier: El 18 de gener de 1869 neix a Arcis-le-Ponsart (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Arthur Vautier –a vegades el llinatge citat erròniament Vauthier. Era fill de Jules Ferdinand Vautier, esclopaire, i d'Octavie Sévérine Moha, maniobrera. Es guanyava la vida treballant de vinyataire. Entre 1879 i 1894 va ser condemnat en 10 ocasions –la primera quan encara no tenia 10 anys– per diversos motius (caça prohibida, delit rural, encobriment, robatori, abús de confiança, estafa, cops, ferides, ultratges, embriaguesa, etc.). A la presó de Laon (Picardia, França) freqüentà els anarquistes Théodore Lardaux i Gustave Mathieu. Arran de la detenció de Lardaux el juliol de 1894, en possessió d'un quadern amb cançons anarquistes, un croquis i notes xifrades de fórmules químiques per a la fabricació d'explosius, i després que aquest digués que Mathieu i Vautier li havien remès aquestes notes, un full trobat a la garjola de Vautier va permetre descobrir notes semblants. Va ser impossible demostrar la complicitat de Mathieu. El 14 de novembre de 1894 Vautier va ser condemnat per l'Audiència de l'Aisne a Laon per «associació criminal» a vuit anys de treballs forçats en la deportació; Landraux va ser condemnat a cinc anys de la mateixa pena, mentre que el cas de Mathieu va ser sobresegut. El 26 de juliol de 1895 va ser embarcat a Saint-Nazaire (País del Loira, França), sota la matrícula 27.168, cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. En la deportació aprengué l'ofici d'obrer especialitzat en esfilagarsar i mantingué una conducta «força bona». Arthur Vautier va morir el 15 de juliol de 1898 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Sébastien Faure publicà un article dedicat exclusivament a la seva persona («Qu'on se hate!») al diari parisenc Le Journal du Peuple del 20 d'octubre de 1899, i Idan Ehrly, a l'article «La coupable indolence», publicat en Le Libertaire del 5 de novembre de 1899, denuncià que Arthur Vautier havia patit «tortures morals i físiques» durant la deportació.

Necrològica de Joseph Karly publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911

- Joseph Karly: El 18 de gener de 1872 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Joseph Laurent Karly. Sos pares, no casats, es deien Laurent Karly, guàrdia republicà aquarterat a la Caserna de la Cité de París, i Anne Antoinette Mathilde Herbin, cosidora. La mare reconegué l'infant el 20 de juny de 1872 al V Districte de París i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 6 de juliol de 1872 en el citat districte. Entre l'11 de novembre de 1893 i el 25 de setembre de 1894 va fer el servei militar en el 67 Regiment d'Infanteria. Emigrat a Suïssa, des de 1900 treballà de dissenyador litogràfic a la «Lithographie du Simplon» de Lausana (Vaud, Suïssa), especialitzada en la impressió d'etiquetes de vi i de targetes postals. El 28 de març de 1901 es casà a Lausana amb Fanny Louise Loup, amb qui tingué tres infants –una filla, Violette, va morir en 1907. En 1903 col·laborà, amb altres companys (Barrelet, Forel, Gailland, Robert, Suter, Viret, etc.), en les conferències organitzades pel Grup d'Estudis Socials (GES) a la Casa del Poble de Lausana. A partir de 1904 milità en la Unió Obrera (UO) de Lausana, juntament amb el tipògraf i sindicalista revolucionari Henri Baud, entre d'altres. Col·laborà en Le Réveil Socialiste Anarchiste, especialment en la sèrie d'articles «Essai sur la pratique anarchiste», i en La Voix du Peuple de Lausana. En 1905 ser un dels promotors de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària, que agrupava uns setanta sindicats i 8.000 afiliats, i va ser, amb Louis Bertoni i Auguste Rouiller, redactor del seus estatuts definitius el gener de 1906. El 22 d'octubre de 1905 representà l'UO de Lausana en el II Congrés de la FUOSR que se celebra al casino Beau-Séjour de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Va fer la primera redacció dels estatuts de la «Imprimerie Communiste» de Pully (Vaud, Suïssa), «cooperativa igualitària generalitzada de tots els productors», que va estampar La Voix du Peuple, entre altres publicacions. Entre el 15 de març de 1906 i finals de 1908, malgrat les crítiques que expressà als seus promotors pel que feia el sistema de finançament i la censura de determinats conferenciants, fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Lausana. El 30 de gener de 1908 va fer a la Casa del Poble de Lausana, organitzada per l'UO, la conferència pública i contradictòria «La Maison du Peuple de Lausanne: ce qu'elle est, ce qu'elle devrait être», i completada el 23 d'abril d'aquell any amb una altra al mateix lloc, on exposà les seves crítiques a la institució –aquestes dues conferències van ser publicades en La Voix del Peuple entre desembre de 1911 i gener de 1912 com a homenatge pòstum. Membre del Sindicat d'Obrers Litògrafs, el març de 1908 esdevingué secretari de la Unió Obrera (UO) de Lausana, de caràcter sindicalista revolucionària, on Louis Baud era responsable de la biblioteca, Henry Bornand exercia de secretari dels cursos i conferències, i Jean Wintsch s'encarregava de les institucions i de les cooperatives. També formà part del Grup Anarquista-Comunista de Lausana. En 1909 col·laborà, amb el text «À l'usine, à l'atelier, au chantier, au champ», en L'Almanach du travailleur pour 1910. En 1909, acomiadat de la feina i inscrit en la llista negra dels patrons d'impremta, abandonà Lausana i s'instal·là a Lió (Arpitània), on benèvolament exercí de bibliotecari del Sindicat de Tipògrafs. Col·laborà, en el capítol de federalisme, en el fullet de Jean Wintsch Centralisme et fédéralisme, publicat en 1910 i que tingué diverses edicions (1919, 1922 i 1982). Malalt, Joseph Karly va morir el 2 de desembre de 1911 al seu domicili, al número 72 de la plaça de la Mairie, de Villeurbanne (Forez, Arpitània) i Jean Wintsch publicà una necrològica en Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911. La vídua, sense recursos, va vendre la biblioteca de son company (sociologia, història, literatura, art, horticultura, etc.) a la llibreria Lapie, al número 4 del carrer de la Louve de Lausana.

***

Fotografia de la boda de Jacques Pontet i Marie-Louise Faivre (22 d'abril de 1908)

- Jacques Pontet: El 18 de gener de 1883 neix a Souvigny (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques Pontet. Era fill de Gaspar Pontet, conreador, i d'Anne Boutry. Es guanyava la vida treballant de pagès a Les Pics (Gennetines, Alvèrnia, Occitània). El febrer de 1904, sota la influència de la Unió Local de Sindicats Obrers de Moulins (Alvèrnia, Occitània), creà, juntament amb son germà gran Jean Pontet, un sindicat de conreadors. Alhora, i sense que estiguessin d'acord, Michel Bernard creà un sindicat de llenyataires a Borbó (Alvèrnia, Occitània). Els dos grups, finalment, es reuniren per crear la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), el primer secretari de la qual va ser Jean Pontet i l'escriptor pagès Émile Guillaumin. Aquesta federació agrupà socialistes revolucionaris i llibertaris, reagrupant 37 sindicats locals i uns 1.800 afiliats. El 16 de novembre de 1904 va ser cridat a files i integrat en el II Regiment de Cuirassers. Sota la influència dels germans Pontet, el sindicat de Gennetines encapçalarà la lluita i les reivindicacions dels masovers. En aquesta època Jacques Pontet va col·laborà amb articles llibertaris, i de crítica de la política socialista, en el periòdic d'Ygrande (Alvèrnia, Occitània). Le Travailleur Rural. Bulletin trimestrel de la Fédération des Syndicats de Cultivateurs de la région de Moulins (1906-1911). El 22 d'abril de 1908 es casà a Sauvigny amb Marie-Louise Faivre. A resultes de les eleccions legislatives de 1910 i dels enfrontaments entre Pierre Brizon, candidat oficial del Partit Socialista Francès (PSF) i de la tendència socialista revolucionària, la decepció cap el socialisme es palesà a diferents articles de Le Travailleur Rural. A Borbó nombrosos militants socialistes (Creuzier, Joachim, Govignon, Nicolas, etc.) dimitiren i crearen, al voltant de Méténier, un grup llibertari. Quan l'esclat de la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diversos regiments d'artilleria, on serví com a conductor d'avituallament. El març de 1916 lluità a Verdun, entre setembre i octubre de 1916 al Somme i l'agost de 1917 participà en els darrers combats. Va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze i el 12 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Durant la postguerra abandonà totalment la militància política. Jacques Pontet va morir el 30 de juny de 1944 a Moulins (Alvèrnia, Occitània).

Jacques Pontet (1883-1944)

***

Elvira Catello

- Elvira Catello: El 18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia) l'editora, dramaturga i militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també coneguda per Elvira Perrini, pel seu marit, i que va fer servir el pseudònim Una madre. De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser abandonada al torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la va confiar a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a Contrada Serralta (Locorotondo, Pulla, Itàlia) i ja gran començà a tenir contactes amb el moviment socialista de la zona de Pulla, que es desenvolupà força arran de la construcció de la línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la creació de la Cambra del Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo Perrini, es va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig de 1907 la parella es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En 1910 Elvira Catello obrí la llibreria i editorial «Lux» a la Primera Avinguda del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un important punt de trobada dels anarquistes i subversius nord-americans –Raffaele Schiavina, Carlo Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren habituals. Durant els anys de la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i pacifista, hagué de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi. Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai. Mantingué un estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari i coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb son company, formà part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on desenvolupà una intensa tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica Moderna» –que prenia el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a determinades obres més compromeses i que acabà tenint com a seu els locals de «Lux»– només representava obres escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello, Maria Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals només actuaven dones, com ara Il ribelle, La figlia dell'anarchico, etc. També participà activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Quan son company morí de tuberculosi, s'encarregà de la llibreria-editorial juntament amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de teatre, com ara el drama en quatre actes Il trionfo della verità (sulla religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves edicions destaca la publicació de la traducció a l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i l'edició anual del Calendario Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1 d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate, Jennifer Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira Catello e la «Lux» tra utopia e libertà, Una pacifista pugliese a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu nom.

Elvira Catello (1888-1979)

***

Dagoberto Lami

- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

***

Ettore Panini

- Ettore Panini: El 18 de gener de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa vida treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant. S'acostà al moviment llibertari en 1912. Participà activament en les manifestacions contra la guerra i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra el trobem a totes les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del Treball Sindicalista i per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als escamots feixistes, va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra elements seguidors de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i fou reclòs un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament detingut per cridar contra el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca l'Anarquia!». En 1924 passà a França, on treballà de paleta i la policia el fitxà com a lector de la premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla d'afaitar el 23 d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista Sebastiano Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat de Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena. Amonestat en 1927, la policia encara el considerava en 1930 «entre els elements més exaltats i capaços de cometre actes violents». En 1936 una font de «confiança» l'assenyalà com a «actiu militant anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en ocasió d'una visita a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser novament amonestat per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el Règim». A finals de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli, Medardo Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit contra el Duce i contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es comprometé en la reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i participà en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la Federació Anarquista de Mòdena i després, quan aquesta es dissolgué, en el grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Panini (1895-1963)

***

Ángel Cano Casado (abril 1947)

- Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. Sos pares es deien Diego Cano Garrido, jornaler, i Ana Casado Carmona. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962. Ángel Cano Casado va morir el 3 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1976 al seu domicili de Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).

Ángel Cano Casado (1898-1976)

***

Vicent Martí Llorens

- Vicent Martí Llorens: El 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1902 neix al barri del Grau de Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Sos pares es deien Vicent Martí Llorens, llaurador, i Carme Llorens Cardona. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Posteriorment s'instal·là a Bedarrida (Provença, Occitània). Vicent Martí Llorens va morir l'1 de febrer de 1986 al Centre Hospitalari d'Avinyó (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de juny de 1980

- Antonio Bernabé Mula: El 18 de gener de 1904 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Bernabé Mula. Sos pares es deien Antonio Bernabé i Ana Mula. Gairebé infant, entrà a fer feina a les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de Transports i d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics confederal barceloní. Amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Marina Llorens, s'encarregà dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i subscriptors. Antonio Bernabé Mula va morir el 29 de desembre de 1979 en una clínica de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri tolosà de Terra Cavada.

***

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1908– neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Sos pares es deien Acisclo Herrera Antona, jornaler, i Jenara Camarero Llorente. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) –entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament–; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions –Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesis cincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Joan Claramunt Vilamajó

- Joan Claramunt Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa (Noguera, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Claramount. Sos pares es deien Josep Claramunt Segura i Teresa Vilamajó Fulla. Ben aviat entrà a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals de 1934, va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona. Lluità com a milicià en la guerra civil i amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc membres de sa família van ser deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura) morí; son germà Llorenç havia mort al front de Terol. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A començament dels anys 2000, participà en les activitats de l'Ateneu «Louise Michel» de Perpinyà. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Genoveva Giribet Molins, que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de Lleida, Catalunya). Joan Claramunt Vilamajó va morir el 6 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de setembre– de 2009 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Ivo Fragori

- Ivo Fragori: El 18 de gener de 1911 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ivo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. En 1934, després de diversos intents, passà clandestinament a França, on es pogué reunir amb son germà Primo, que s'havia expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son germà a Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'establí a Orleans (Centre, França), on participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de l'esclat de la guerra civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals. L'abril de 1937 s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de la «Brigada Garibaldi» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres ocasions. Ivo Fragori va morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de Brunete, a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis d'intel·ligència soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista Italià (PCI) a França.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de gener

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de L'Action Syndicale

- Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols: «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el «sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux –en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913).

***

Capçalera d'A Stormo!

- Surt A Stormo!: El 17 de gener de 1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic A Stormo! Settimanale Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari revolucionari). En realitat és el mateix periòdic Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina, però amb aquest títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El gerent fou Pietro Rayneri. El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució als EUA al preu d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la repressió del govern nord-americà i en el sindicalisme dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En sortiren 19 números, l'últim el 2 d'octubre de 1920.

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Gonzalo de Reparaz: El 17 de gener de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) la conferència «Lo que pudo hacer España en Marruecos, y lo que ha hecho», del periodista, escriptor i geògraf, aleshores llibertari, Gonzalo de Reparaz Rodríguez. L'acte, que va ser radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona, va ser organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va ser presidit per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho), cap d'aquestes oficines i director de Solidaridad Obrera. El conferenciant, que havia estat diplomàtic, palesà els errors que patiren els governs espanyols colonialistes al Marroc. L'acte finalitzà amb l'himne Hijos del Pueblo. El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any.

Conferència de Gonzalo de Reparaz (17 de gener de 1937)

Naixements

Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

- Renaud Rossi: El 17 de gener de 1857 neix a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) el periodista anarquista Renaud-Noël-Marie Rossi, conegut com Armand Floréal. Era fill de pares grecs (Georges Rossi i Marie Kirico) i tenia la nacionalitat grega. En data indeterminada, emigrà a París (França). El 7 d'agost de 1892 se li va rebutjar la paraula en un gran míting d'indignació contra l'execució de quatre revolucionaris a Sofia (Bulgària), organitzat pel diari L'Intransigeant (Comitè Central Socialista Revolucionari, Lliga Intransigent Socialista i Unió dels Grups Republicans Socialistes Revisionistes), que se celebrà al Circ Fernando de París i en el qual hagué aldarulls muntats pels anarquistes. Cap el 1893 donà a llum la seva «Enquête sur le siègle», sèrie de tres-centes entrevistes publicades en diferents periòdics francesos, com ara Gil Blas. Inscrit el registre de la policia ferroviària de fronteres, el 12 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França arran d'haver participat en un gran míting anarcocol·lectivista el Primer de Maig a la sala Chaynes de la Villette de París i marxà cap a Atenes (Grècia). Durant la seva estada a Grècia participà en la insurrecció de Creta. El 21 de març de 1896 el decret d'expulsió va ser suspès i va ser autoritzar a retornar de bell nou a França, però no ho va fer fins el juliol de 1897. El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart. El març de 1902 el decret d'expulsió va ser activat i va ser traslladat amb cotxe cel·lular des de París a Nancy (Lorena, França), on va ser posat en llibertat provisional amb l'ordre d'abandonar el territori francès en dos dies i prengué el tren cap a Bèlgica. El 24 de febrer de 1905 el decret d'expulsió de França va ser novament suspès. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Renaud Rossi (1857-?)

***

Foto policíaca de Maurice Bassille (9 de març de 1894)

- Maurice Bassille: El 17 de gener 1875 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Maurice Eugène Bassille. Sos pares es deien Eugène Jean Bassille, estampador, i Joséphine Louise Biord, florista. Treballava en el negoci dels cuiros i de les pells. El 9 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 de Cité Dupetit-Thouars de París, va ser escorcollat sense èxit per la policia. Detingut, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació criminal». El seu dossier va ser enviat el 30 de març de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer i va ser posat en llibertat el 19 de maig d'aquell any. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes parisencs de la policia i en aquesta època vivia al número 47 del carrer Charlot de Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser cridat a files en 1895, però va ser dispensat del servei per fill de vídua. El 12 de novembre de 1896 va ser incorporat al 82 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a reservista actiu en l'exèrcit el 22 de setembre de 1897 amb certificat de bona conducta. El 31 de desembre de 1896 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes, però la Prefectura de Policia desconeixia la seva adreça. L'1 d'abril de 1899 va ser esborrat del registre d'anarquistes. Des del 2 de febrer de 1900 vivia al número 35 del carrer de París de Charenton-le-Point (Illa de França, França). L'11 de juny de 1901 es casà a Charenton-le-Point amb Charlotte Eugénie Racolliet, divorciada d'Ernest Mourand, i amb aquest matrimoni legitimaren sos infants Maurice Georges Bassille et Suzette Charlotte Bassille. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 150 Regiment d'Infanteria. Maurice Bassille, soldat de segona classe del 350 Regiment d'Infanteria de la 23 Companyia destinat al front del Marne, va morir en acte de guerra el 12 de febrer de 1916 a Saint-Souplet-sur-Py (Xampanya-Ardenes, França).

Florencio Sánchez

- Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després  d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo, El Siglo, La Razón, El Nacional, El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907), Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el «Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.

***

Necrològica de Marcelle Brunet publicada en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne de juny de 1926

- Marcelle Brunet: El 17 de gener de 1885 neix a Chabanais (Poitou-Charentes, França) la mestra, sindicalista, feminista i pacifista llibertària, i després socialista i comunista, Marie Louise Marcelle Brunet. Era filla de Léon Brunet, doctor en medicina, i de Marie Ernestine Marguerite Génevoix, vigilant i després directora del dispensari del IX Districte de París. Estudià a l'Escola Primària Superior Edgar Quinet i al Liceu Sophie Germain de París. En 1904 esdevingué mestra, exercint al XVIII Districte de París i a diversos indrets de la regió parisenca (Choisy, Issy, Saint-Denis, Vitry-Centre). Entre el 30 de maig i el 2 de juny de 1909 participà en el VI Congrés Nacional de Societats Franceses de la Pau celebrat a Reims (Xampanya-Ardenes, França). En 1910 s'afilià a la Fédération Nationale des Syndicats d'Instituteurs (FNSI, Federació Nacional de Sindicats de Mestres), adherit a la Confederació General del Treball (CGT). Com a membre de l'Escola de la Pau, entre l'1 i el 5 d'agost de 1910 participà en el XVIII Congrés Universal de la Pau celebrat a Estocolm (Suècia) i abans de l'esclat de la Gran Guerra manifestà el seu pacifisme participant en les campanyes contra la guerra dels Balcans i contra la «Llei dels Tres Anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Des de 1912 visqué amb sa mare i dos germans al número 97 del carrer Rennes del VI Districte de París (França). En 1912 signà un manifests de mestres en contra de la pressió governamental dirigida a la dissolució de l'FNSI i, per aquest motiu, el 9 d'octubre de 1912 va ser expedientada. També milità en la Federació Feminista Universitària (FFU) i entre 1913 i 1915 publicà articles en el seu butlletí orgànic L'Action Féministe. Durant la Gran Guerra, a partir de 1915, contribuí a la reconstrucció de l'FNSI i entrat en el seu Consell Sindical, tot secundant la seva amiga Hélène Brion. Amb Hélène Brion i Fernand Loriot, formà part de la comissió executiva del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals. Com a delegada del Sindicat de Mestres del departament del Sena en el Comitè de Defensa Sindical (CDS), participà en la propaganda en els cercles proletaris. L'11 de març de 1917 parlà en una reunió pública organitzada per la Cambra Sindical de la Ceràmica i el Comitè Intersindical de Montreuil-Vincennes celebra a Montreuil (Illa de França, França), on criticà la manca de combativitat de les dones parisenques. Entre 1919 i 1921 col·laborà en la revista La Lutte Féministe, d'Hélène Brion, i va fer costat el periòdic La Paix Organisée. En aquesta època milità en la VI Secció Socialista del Sena i en l'agrupació «Femmes Socialistes» (FS, Dones socialistes), que va representar en el congrés de les Joventuts Socialistes de França (JSF) celebrat el 25 de juliol de 1920 a Puteaux (Illa de França, França). Posteriorment va entrar en l'executiva del Comitè de la III Internacional. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat de l'Ensenyament del Sena i entre 1920 i 1925 participà en diversos congressos federals del sector de l'ensenyança. Militant dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), el 6 de novembre de 1920 parlà en un míting dels CSR de la regió parisenca en commemoració de la Revolució russa celebrat a la sala del carrer Grange-aux-Belles del X Districte de París. El desembre de 1920 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena. Delegada al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenada membre de la seva Comissió Femenina i de la comissió executiva de la Unió de Sindicats de la CGTU del Sena en 1922. Aquests any, per mor de les seves activitats i després de queixes dels pares d'alumnes, va patir un trasllat forçós. Afiliada al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC), en 1922 entrà en la «Comissió per al treball comunista entre les dones», dirigida per Marthe Bigot, encara que sempre es mostrà més activa en el sector sindicalista. En 1922 va fer costat el periòdic La Bataille Syndicaliste. En 1926 vivia amb sa mare, ja vídua, al número 51 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. Marcelle Brunet es va suïcidar el 22 d'abril de 1926 al seu domicili del XVIII Districte de París (França). Una necrològica seva va ser publicada en el periòdic anarquista Le Libertaire del 7 de maig de 1926.

***

Sakai Osugi

- Sakai Osugi: El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per una època espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanari Heimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor –ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.

***

Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

- Bruno Misèfari: El 17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) l'enginyer, geòleg, poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil «August Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquesta època col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de Calàbria i disposà vigilar-lo «convenientment». Durant una de les moltes conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.), organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat «Afer de la Bomba de Zuric». Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de 1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols, dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18 d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a «fervent i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni (Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de «propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la «Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Bruno Misèfari (1892-1936)

***

Necrològica d'Angelo Cimini apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 6 de juny de 1959

- Angelo Cimini: El 17 de gener de 1894 neix a Cagnano Amiterno (Abruços, Itàlia) l'anarquista Angelo Cimini. En 1911 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Pittsfield (Berkshire, Massachusetts, EUA), milità en el moviment anarquista italià. Participà activament en les lluites obreres d'abans de la Gran Guerra i estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. També visqué a Providence (Providence, Rhode Island, EUA), on formà part del «Matteotti Club» i del «Circulo Libertario». Es mostrà força actiu durant la vaga de la fàbrica tèxtil Hope Webbing Company Mill de Pawtucket (Providence, Rhode Island, EUA). En 1933 va ser inscrit com a «propagandista anarquista» en el registre de la policia de fronteres italiana amb l'ordre de detenció. Malalt de càncer, Angelo Cimini va morir el 25 de maig de 1959 a Pittsfield (Berkshire, Massachusetts, EUA), on va ser incinerat.

***

Membres del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961).
D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i Pascual Domingo

- Miguel Mateo: El 17 de gener de 1904 neix a Extremadura (Espanya) l'anarquista Miguel Mateo, conegut com Mike Mateo. Encara adolescent emigrà als Estats Units. En estreta relació amb Marcelino García Álvarez, editor del periòdic Cultura Obrera de Nova York (Nova York, EUA), fou membre del grup anarquista «Libertad» de Detroit (Michigan, EUA), juntament amb sa companya María Ríos (María Mateo) i Federico Arcos Martínez (Fede), entre d'altres. Des dels anys trenta fou secretari nacional de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola dels EUA. Mantingué estrets contactes amb el grup editor del periòdic mexicà Tierra y Libertad. A principis de 1969 va morir en accident automobilístic son fill únic Manuel Mateo Ríos. Miguel Mateo va morir el 15 de novembre de 1974 a Detroit (Michigan, EUA).

Miguel Mateo (1904-1974)

***

Manuel Tejedor Della

- Manuel Tejedor Della: El 17 de gener de 1906 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponet) –el certificat de defunció cita Tortosa (Baix Ebre, Catalunya)– l'anarcosindicalista Manuel Tejedor Della. Era fill de Leonardo Tejedor i de Magdalena Della. Milità, ben igual que son germà Fermín Tejedor Della, en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, va ser membre del Comitè Revolucionari de Beseit. En 1937 era capità de la III Companyia de Tren de la Divisió «Lluís Jubert» de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, destacada a Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Després de treballar en una pedrera amb la 643 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), combaté els alemanys enquadrat en la resistència a la zona de Llemotges (Llemosí, Occitània). Capturat pels nazis en una missió d'enllaç, va ser reclòs a l'arsenal de Llemotges, d'on va aconseguir fugir abans de ser deportat gràcies a l'ajuda d'un guardià i integrar-se posteriorment a la guerrilla comandada per Pierre Leylavergne (Capitaine Daniel) de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), que actuava als boscos de Marnhac (Senta Feira de Marnhac, Llemosí, Occitània), com a responsable de la reparació de vehicles i d'armes. Malalt, Manuel Tejedor Della va morir el 26 de desembre de 1944 a l'Hospital de Llemotges (Llemosí, Occitània), on havia estat traslladat d'urgència. L'Estat francès el va declarar «Mort per França». Sa companya fou Carme Lluch i son fill, Raimundo Tejedor Lluch, seguí les passes militants de sos pares.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica d'Heraclio Riaza Albertí publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Heraclio Riaza Albertí: El 17 de gener de 1908 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Heraclio Ciro Decio Riaza Albertí. Sos pares es deien Juan Riaza Hernández, fuster, i Enriqueta Albertí Margarit. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Heraclio Riaza Albertí va morir el 13 de maig de 1981 a l'Hospital de Montalban (La Guiena, Occitània) arran d'una operació de pròstata i fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). 

***

Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

- Diego Antonio Torró Pardo: El 17 de gener de 1916 –algunes fonts citen erròniament 1918– neix a Partida San Juan (Villena, Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Antonio Torró Pardo. Sos pares es deien José Torró Ribera, jornaler, i Josefa Pardo Ferriz. Era fill d'una família molt humil, formada per cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a Villena i a Albacete (Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres anys. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on reprengué la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb qui tingué una única filla, Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra, però, hagué de treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de l'Armeria «La Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un saló de jocs recreatius, conegut com «Billares Torró», propietat de Restituto Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del franquisme mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego Antonio Torró Pardo va morir el 5 de novembre de 2002 a l'Hospital de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat en aquesta població.

Diego Antonio Torró Pardo (1918-2002)

Continua...

---