Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 28 de març

Esdeveniments

Proudhon "destructor" de la societat. Dibuix d'Honoré Daumier

- Condemna de Proudhon: El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon, malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune, és condemnat a París (França) a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa per un dels seus pamflets en contra del president de la República, Lluís Napoleó Bonaparte, publicats en el periòdic El Peuple i qualificat pel tribunal «d'excitació a l'odi al govern, de provocació a la guerra civil i d'atac a la Constitució i a la propietat». El novembre de 1848 va ser un dels 30 diputats que va votar en contra de la Constitució dels 739 que formaven l'Assemblea legislativa. Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte d'«infame aventurer, bastard adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de meuques, inepte, incapaç» i altres renecs. Després de la condemna, en principi va decidir fugir a Bèlgica, però finalment va esperar la seva detenció, que es va produir el 5 de juny quan sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie dos dies després. Gràcies a l'estatut que permetia els presos polítics unes hores de llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i pobre obrera Euphrasie Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva estada a la presó de Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La confesion d'un révolutionnaire (1849), Idée générale de la Révolution au XIXè siècle (1851), La Révolution sociale par le demontrée par le coup d'État du 2 decembre 1851 (1852) i La philosophie du progrès (1853). Proudhon va sortir lliure el 4 de juny de 1852.

***

Proclamació solemne de la Comuna de París

- Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: El 28 de març de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Organe communiste anarchiste. Editat per Égide Govaerts, era continuació de L'Interdit, que va ser prohibit, i de fet té la mateixa presentació. Portà els epígrafs: «Si Dieu existait, il faudrait l'abolir» (Si Déu existeix, caldrà abolir-lo), de Mikhail Bakunin, i «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo), de Jean de La Fontaine. Els articles sortiren anònimament. Es publicà un gran nombre de correspondències rebudes d'arreu França.

***

Congrés de la FORA

- Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts «sindicalistes» –nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT– eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes –representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet– per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els «sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possible únicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.

***

Cartell de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce

- Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra –també va fer del general Lecomte–, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció «Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009).

***

Fitxa policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)

- Detenció d'Emma Goldman: El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.

***

Capçalera del primer número de Vida Libre

- Surt Vida Libre: El 28 de març de 1918 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del periòdic anarquista Vida Libre. Semanario Sociológico. Editat pel grup «Vida Libre», era el nou nom que havia agafat el grup anarquista magonista «Germinal», editor d'un setmanari d'igual nom. Va ser administrat per Jesús B. Hernández. Trobem textos de J. M. Aguirre, E. Armand, J. F. Barrera, Augusto Bebel, José Beya, José María Blázquez de Pedro, Bondareff, John Burnes, Vicenta Cabrera, Ramón F. Cobas, Pablo Constans, Rubén Coto, F. Crane, Esteban Dagnino, Onofre Dallas, David Díaz, Joaquín Dicente, J. L. Dónez, Juan Durán Murillo, Abelardo Espinosa, Francesc Ferrer i Guàrdia, Ricardo Flores Magón, Emilio Gante, María Gómez, Fernando Gonzalo, P. Gudino, Práxedes G. Guerrero, Rogelio Huerta, L. M. Jordán, Piotr Kropotkin, Leoncio Lasso de la Vega, Alejandro Lerroux, Inocencio P. Lomba, Anselmo Lorenzo, Enrique Lluria, Jacinto López, Ángel Macías, Charles Malato, Enrique Maret, M. Marrero, Númez de Prado, Octave Mirbeau, G. de Molinari, Blanca de Moncaleano, Juan Francisco Moncaleano, Johann Most, S. L. Navarro, Friedrich Nietzsche, J. Novicow, Carlos Osorio y Gallardo, Antoni Pellicer Paraire, Francesc Pi i Margall, E. Plaza, Josep Prat, Andrés Ramón Alvarado, M. Rey, Fernando Robaina, Julián Salinas, Manuel Serra, Gerardo Tancredi, R. Treviño, Miguel de Unamuno, Federico Urales, Adrián del Valle, J. Vaqué y Soler, Y. Villareal, L. Zuñiga, entre d'altres. En sortiren al menys 11 números, l'últim el 27 de juliol de 1918.

***

Portada del primer número del Bulletin del GIJA [IISH]

- Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia per únicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros, Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.

***

Un moment de la intervenció de León Felipe al Cinema Coliseum [Foto de Carlos Pérez de Rozas]

- Conferència de León Felipe: El 28 de març de 1937 el poeta Felipe Camino Galicia de la Rosa (León Felipe) fa al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) una conferència poètica sota el títol «Poesía revolucionaria». Aquesta conferència-recital n'era la desena del cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Contravenint el costum, aquesta xerrada no va ser retransmesa per cap emissora radiofònica. L'estiu d'aquell any la conferència es va publicar per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI sota el títol Poesía revolucionaria, que publicà per primera vegada el poema «La insignia».

Conferència de León Felipe (28 de març de 1937)

***

Notícia del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari madrileny La Libertad del 31 de març de 1937

- Míting de Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se celebra a Jaén (Andalusia, Espanya) un míting de Frederica Montseny Mañé, aleshores ministra de Sanitat del Govern de la II República espanyola, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos Zimmerman i també van intervenir Manuel Váez i Galo Díez Fernández, del Comitè Nacional de la CNT. Montseny justificà la col·laboració governamental, va fer lloances al «govern democràtic», advocà per la unió obrera contra el feixisme, que implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i socialista, i va fer una crida a la «disciplina».

***

Convocatòria de l'acte

- Representació d'Il prodigio: El 28 de març de 1939 es representa al nou Teatro del «Circolo Camillo Bernerni» de Broadway (Nova York, Nova York, EUA) el drama en quatre actes de Virgilio Gozzoli de 1919 Il prodigio. L'obra, a benefici del Comitè Pro Exiliats, va ser interpretada per la «Filodrammatica Berneri», dirigida per J. Montalto. Després de la representació hi va haver ball i orquestra, a més de refrigeris i menjues diverses.

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)

- Édouard Guttin: El 28 de març de 1865 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos pseudònims (Chauvière, Gustin, Cotin, Cottance, etc.). Sos pares es deien Émile Louis Guttin, joier, i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida fent d'obrer cisellador. A començament de la dècada de 1890 les autoritats franceses el consideraven un «militant perillós». En aquesta època vivia, amb sa companya marmanyera, al carrer del Roi de Sicile i posteriorment al carrer de Venise de París. El 12 d'abril de 1893 va testimoniar en el judici dels còmplices de l'atemptat del restaurant Véry de París. El juliol de 1893 es refugià Anglaterra i residí al 53 de Charlotte Street de Londres, on albergà la filla del militant anarquista Jean-Pierre François (Francis), que havia estat detingut i extradit en 1893 a França. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions anarquistes (Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy. En la primavera de 1895 vivia al número 101 del carrer Beaubourg i treballava pel seu compte en un petit taller al número 54 del Quai de Jemmapes on tenia fent feina alguns companys. En aquesta època continuava cuidant la filla de Francis amb sa companya. El 19 de juny de 1926 es casà a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània), població on residia i treballava de cisellador, amb la parisenca Sophie Virginie Sas, vídua de Louis Vogent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Emmanuel Broussard apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire de l'1 de juny de 1892

- Emmanuel Broussard: El 28 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1868 neix a La Fournillère (Chantenay-sur-Loire, País del Loira, França; actualment pertany a Nantes, País del Loira, França) l'anarquista Emmanuel Joseph Broussard, conegut com Beau Soleil. Sos pares es deien Emmanuel Julien Broussard, pedraire, i Marie Julienne Ruquay, cosidora. Ajustador de professió, pertanyia a la Cambra Sindical d'Ajustadors de Saint-Nazaire (País del Loira, França). Relacionat amb l'anarquista Émile Pouget, el 20 de maig de 1892 el seu domicili, al camí Gran Armeau de Saint-Nazaire, va ser escorcollat per ordre del jutge d'instrucció Anquetil. El seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb possibilitat d'adherir-se, al moviment anarquista, consignat pel procurador general de Rennes el 18 de desembre de 1893. El 21 de juliol de 1900 es casà a Le Havre (Alta Normandia, França) amb Marthe Cécile Lagadec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enea Lanari

- Enea Lanari: El 28 de març de 1878 neix a Jesi (Marques, Itàlia) l'anarquista, i després feixista i confident policíac, Enea Lanari. Era fill de Pacifico Lanari i d'Evige Contadini. De jove es guanyà la vida treballant de pintor de cases. Afiliat d'antuvi al Partit Socialista Italià (PSI), en 1895 participà en la campanya electoral en suport de l'advocat Vittorio Lollini a Roma, però, després d'aquesta decebedora experiència, s'acostà a l'anarquisme. Participà activament, amb altres companys (Nicola Barchiesi, Enrico Canonici, Ernesto Canuti, Enrico Emiliani, Aurelio Leonardi, Aurelio Malanga, Nazzareno Marani, Innocenzo Tombolesi, Giovanni Trillini), en el moviment anarquista de Jesi En 1895 es va diplomar en Estenografia Oratòria a l'Institut d'Estudis Superiors de Dresden (Saxònia, Alemanya). A finals de 1897 va ser investigat per la policia sota les sospites que intentava cometre un atemptat. El juliol de 1898 s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia) a la recerca de feina. A principis del segle, va anar i venir per qüestions de feina entre Jesi, Gènova i Milà. L'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal d'Ancona a 18 mesos de presó i a 1.500 lires de multa per «difusió pública de manifests anarquistes». En 1905 inventà una màquina de taquigrafia que va patentar i vendre a l'Officina Meccanica Bianchi. En aquests anys s'inicià en l'activitat periodística i en 1909 s'integrà com a redactor en el diari genovès Il Lavoro. Durant la Gran Guerra, va fer de corresponsal per a diversos periòdics als fronts, fins el moment en el qual va ser cridar per Leonida Bissolati per a col·laborar en el diari L'Italia del Popolo, fundat per Benito Mussolini. Com a redactor de Vedetta d'Italia, participà amb Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924). En 1921 col·laborà en la revista Tutto. En 1925 entrà com a redactor en Popolo di Roma i en 1929 en Volontà d'Italia. El juliol de 1928 va ser nomenat Cavaller de la Corona d'Itàlia. En 1933 dirigí el quinzenal romà Lo Stato Corporativo i en 1936 col·laborà en Gioventù Fascista. En 1937 publicà el fullet Che cosa è lo Stato Corporativo fascista. En 1941 vivia al número 3 del carrer Cesare Correnti de Roma i treballava de periodista. Després de la II Guerra Mundial es va descobrir que, sota el pseudònim de Bruno Luigi, havia estat confident de la feixista Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i de la República Social Italiana, lliurant molta informació relativa al moviment «Italia Libera» i als seus dirigents Romualdo i Luigi Rossi. Enquadrat dins de l'Schola Italica, destacà pels seus estudis sobre la filosofia pitagòrica. Enea Lanari va morir el 10 d'octubre de 1965 a Roma (Itàlia).

***

Otto Karmin

- Otto Karmin: El 28 de març de 1882 neix a Dubna (Daugavpils, Curlàndia, Imperi rus; actualment Letònia) l'historiador, lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, i Élise Kortschoner. En 1898 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Estudià ciències socials a Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme, autèntic bestseller de l'època. En 1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà en filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a Plaimpalais, amb L. Willemin, E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra el tractament inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni. S'especialitzà en l'estudi del paper jugat per la religió en la societat i en la francmaçoneria. Com a historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre la Revolució francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas de Condorcet, Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain Maréchal, etc.). Dirigí la Revue Historique de la Révolution française et de l'Empire (1910-1923) i fou redactor del periòdic Le Chênois. Membre de l'Institut Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el Col·legi Lliure de Ciències Socials de París. Fou secretari del Comitè Internacional per a la construcció del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques et sociales (1904), Vier Thesen zur Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les doctrines médicales. Leur évolution (1905, amb Édouard Boinet), La Legge del Catasto fiorentino del 1427 (1906), Peut-on rester chrétien? Conférence faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le 27 janvier 1907 (1907), Michel Servet et Voltaire (1908), Jules Barni und seine Verdienste um die Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien. Conférence faite à Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2 avril 1908 (1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à l'Assemblée nationale (1909), L'apprentissage à Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions du catholicisme contemporain (1910), Documents sur l'histoire religieuse de Genève à l'époque de la restauration (1910), Tableaux chronologiques pour servir à l'étude de l'histoire des systèmes économiques et socialistes de 1500 à 1886 (1911), Serveto-Bruno (1911, amb Nicola Checchia), La question du sel pendant la Revolution (1912), Un écrit inédit contre Simonde de Sismondi, économiste (1913), Essai sur les dernières années du régime corporatif à Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que estava casat amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de 1920 a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva correspondència seva amb destacats intel·lectuals de l'època (Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée Reclus, Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de París existeix un Fons Karmin sobre economia política, moviments socials i la Comuna de París; també a la Biblioteca Unversitària «Svetozar Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un important fons seu sobre la Revolució francesa.

Otto Karmin (1882-1920)

***

Notícia d'una de les detencions de Georges Quesnel publicada en el diari parisenc La Presse del 15 de juliol de 1910

- Georges Quesnel: El 28 de març de 1890 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista individualista Georges Louis Quesnel, conegut com Zan. Sos pares es deien Emmanuel Paul Louis Quesnel, emmotllador anarquista, i Marie Alphonsine Adnet, modista. Va créixer a la zona est de París i es guanyava la vida treballant de calderer. El 3 de juny de 1909 va ser condemnat a 15 dies de presó per «robatori». El 14 d'octubre de 1909 participà en els disturbis esdevinguts a les proximitats de l'ambaixada d'Espanya a París per protestar contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia; detingut per la policia, va ser acusat de trencament de reverber i de possessió d'arma prohibida (un revòlver i sis bales) i jutjat per aquest fet, el 30 d'octubre de 1909 va ser condemnat a 50 francs de multa per «possessió d'arma prohibida» i l'11 de novembre a sis mesos de presó per «degradació d'objecte d'utilitat pública». En aquesta època vivia amb l'anarquista Georges Durupt, al número 16 del carrer Sainte-Marie de París. El 14 de juliol de 1910 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Perry, a Bordeus (Aquitània, Occitània) després de cridar eslògans antimilitaristes i d'insultar el general Oudard i el prefecte de la Gironda en una revista de tropes. Segons informes d'un confident policíac, en 1911 freqüentava el grup editor de la revista La Guerre Sociale i es declarava anarcoindividualista. El 8 de febrer de 1911 va ser condemnat a una multa de 50 francs per «infracció a la policia ferroviària». En els anys deu visqué al número 46 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París i freqüentà el grup editor del periòdic L'Anarchie. Quan la Gran Guerra, encara que amb problemes de palpitacions, va ser mobilitzat com a auxiliar en el XIX Esquadró del Tren d'Equipatges i a principis de 1916 destinat a la fàbrica «Brasier» d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França); posteriorment tingué altres destins. El 30 de gener de 1917 va escriure E. Armand per demanar-li que subscrivís Victor Serge en Par delà la Mêlée i en aquesta carta afirmava ser anarquista individualista. El 7 de setembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó amb llibertat provisional i 200 francs de multa per «ultratge públic al pudor». En 1933 vivia a Niça (País Niçard, Occitània) i en una carta del 10 de maig d'aquell any dirigida al llibreter Blain alertava sobre la sort de Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge) i la seva família política perseguida pel règim estalinista, després de la detenció de la companya d'aquest, Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), el març d'aquell any; en aquesta carta menciona l'existència de documents i de llibres amagats en una casa de Crosne (Illa de França, França), residència de Rirette Maîtrejean i lloc d'acollida de nombrosos companys. El 22 d'agost de 1936 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb l'empleada parisenca Marcelle Lucie Cadaze. En aquesta època treballava de mecànic i vivia amb sos pares al número 4 del carrer du Château de Bagnolet. Va estar molt unit al net de Rirette Maîtrejean i a les seves dues filles, i també visqué com aquesta a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Sempre mantingué les idees anarquistes. Georges Quesnel va morir el 21 d'octubre de 1979 a Fontainebleau (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny La Correspondencia de España del 10 de setembre de 1920

- Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà –Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la «Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès.

***

Ines Lida Scarselli

- Ines Lida Scarselli: El 28 de març de 1906 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per «suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel «Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense cap èxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una «depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits –Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de març

Esdeveniments

Capçalera de Le Gueux

- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin, Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

***

L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot –carrer Clichy, 39–, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat.

***

Cartell de la conferència

- Conferència de Dhorr: El 27 de març de 1898 se celebra a la sala del Café du Fortin del barri de Mont Redon de Marsella (Provença, Occitània) una xerrada pública i contradictòria del redactor del periòdic parisenc Le Libertaire Henri Dhorr sota el títol «La Révolution est-elle necessaire?» (La Revolució és necessària?).

***

Manifestació del 27 de març de 1917 a Madrid

- Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí i Ángel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

***

Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

***

Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova «expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels «expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies –per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria– en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

***

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil –anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

Naixements

Foto policíaca de Joseph Capette (7 de març de 1894)

- Joseph Capette: El 27 de març de 1838 neix a l'antic VI Districte –actual IV Districte– de París (França) l'anarquista Joseph Désiré Capette. Sos pares es deien Jean Louis Capette i Marie Louise Tarcy, mercera. Es guanyava la vida com a marroquiner i obrer cuireter a casa seva. El 22 de febrer de 1868 es casà al I Districte de París amb la londinenca Anne Charlotte Thirion, que treballava d'obrera fent abrics de pell per a la Casa Révillon de París, i amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia al número 131 del carrer del Temple de París. L'estiu de 1888 participà en les reunions del Grup Anarquista de Belleville, fundat el juny d'aquell any per Casimir Arthur Pennelier. A partir de desembre de 1888 assistí a les reunions del grup «Els Treballadors Comunistes Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas. També participà en les reunions del Cercle Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. El 21 de maig de 1893, amb una vintena d'anarquistes, assistí a una reunió a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, sobre la necessitat de la propaganda antipatriòtica, ja fos de manera escrita o de paraula. El 2 de juliol de 1893, amb son fill Gustave Capette, assistí a una vetllada de germanor, celebrada a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, que arreplegà una cinquantena de companys i una dotzena de companyes; la finalitat de la trobada consistia a recollir fons per a muntar, el 8 de juliol, una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en memòria de l'execució de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol). El 13 d'agost de 1893 assistí, juntament amb altres cinc-centes persones, al míting celebrat a la Sala Favié, del carrer Belleville, organitzat pel Comitè de Vaga General. El 31 d'agost de 1893, amb son fill Gustave Capette, va respondre a la crida apareguda en el periòdic Le Père Peinard, juntament amb una trentena d'anarquistes, per a una reunió abstencionista celebrada al número 104 del carrer Bellville; però pare i fill abandonaren la sala per la manca d'aforament alhora que qualificaven els electors de «cretins i imbècils». El 25 de novembre de 1893 assistí, amb altres set-centes persones, al míting anarquista celebrat a la Sala Commerce sobre l'atemptat amb bomba al Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i des de l'octubre anterior vivia al número 105 del carrer Belleville. Quan la gran agafada del 19 de febrer de 1894, aquest domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Leygonie del barri de la Roquette. Segons declaracions que va fer al diari Le Temps, no es declarava anarquista i els periòdics llibertaris que la policia va trobar al seu domicili (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) els tenia «per curiositat». El 7 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el 12 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Assistí al míting del Primer de Maig celebrat al Théâtre de la République, on més de 3.500 persones ompliren la sala. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes i en aquesta època vivia al 47 del carrer Villette. El 8 de gener de 1896 es reuní amb altres companys (Amédée Charles Denechère, Latz i Texier) en una destil·leria del carrer Faubourg du Temple amb la finalitat de trobar treball a uns companys italians que havien arribat a París provinents de Lió (Arpitània) i ell donà feina a un obrer marroquiner. El 2 de febrer de 1896 assistí, juntament amb un centenar de persones, a la gran vetllada familiar que se celebrà al número 34 de l'avinguda Gambetta a benefici de l'insubmís Edme Grangé. El 16 de març de 1896 era una de les 1.500 persones presents al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. A principis de l'estiu de 1896 participà en la subscripció llançada pels companys de Roma (Itàlia) amb la finalitat de publicar el manifest «Als anarquistes dels dos mons». El 31 de desembre de 1896 figurà com a «perillós» en el registre recopilador d'anarquistes establert per la policia i en aquesta època vivia al número 38 del carrer Mignottes. Entre 1897 i 1898 sembla que assistí a les reunions anarquistes, especialment als mítings en favor d'Alfred Dreyfus. El 3 d'agost de 1897 va ser esborrat del registre recopilador d'anarquistes. Joseph Capette va morir el 6 d'agost de 1903 al seu domicili del número 10 del carrer Jourdain del XX Districte de París (França).

Joseph Capette (1838-1903)

Jules Lermina

- Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix al X Districte de París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Sos pares es deien Hippolyte Lermina i Charlotte Marie Pauline Legay. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat sense èxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène, Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil –del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas;  policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servir à l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Després de divorciar-se de Marie Lesly Levois es casà amb Marie Josephine Rosalie Philippine Humbertine De Groot. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adrienne Tarby a «L'Essai» d'Aiglemont

- Adrienne Tarby: El 27 de març de 1862 neix al XVI Districte de París (França) l'anarquista Alexandrine Alphonsine Tarby, més coneguda com Adrienne Tarby. Sos pares es deien Louis Jospeh Tarby, torner mecànic francmaçó, i Honorine Alexandrine Plier, bugadera. Es guanyà vida com sa mare, treballant de bugadera. En 1882 vivia amb sa mare ja vídua al número 19 del carrer Letellier. El 27 de febrer de 1882 tingué una filla, Fernande Marie Tarby (Georgette), de pare desconegut. El 21 d'octubre de 1882 es casà al XV Districte de París amb l'ajustador Victor Xavier Lequine, i amb aquest matrimoni legitima sa filla. Cap el 1895 es casà amb el viatjant de comerç Paul Ernest Thiébaux i aquest anys la parella tingué una filla, Marguerite Francé Thiébaux (Andrée), coneguda com Toto Tarby. Des de la primavera de 1904 visqué amb sa filla Toto Tarby a la colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada en 1903 per Fortuné Henry. Sembla que en aquest mateix 1904 es casà amb Fortuné Henry. El juliol de 1908 la parella s'instal·là a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), on les seves dues filles vivien a prop. Adrienne Tarby va morir el 20 de desembre de 1938 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).

Adrienne Tarby (1862-1938)

***

Necrològica d'Étienne Demeure apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'agost de 1948

- Étienne Demeure: El 27 de març de 1882 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Étienne Joseph Demeure. Sos pares es deien Marie-Fleury Demeure, obrer lliçador, i Marie Boëdot. Lluità sindicalment a la conca del Loira i el 8 d'agost de 1903 es casà a Lo Chambon (Alvèrnia, Occitània) amb Berthe Cautain. Posteriorment s'establí a París (França), on visqué al número 2 del carrer Pressoir del XX Districte. Entre 1932 i 1939 milità activament en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1932 i en 1934 formà part del consell d'administració de la CGTSR i en 1934 passà a ser tresorer de la seva Unió Regional Parisenca. En 1934, amb Achille Hodot i A. Radoube, fou membre de la comissió de control del grup de solidaritat «L'Entraide», el secretari de la qual fou Auguste Huet. Malalt, hagué d'abandonar la militància activa encarà que formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Étienne Demeure va morir el 20 de juliol de 1948 al seu domicili del carrer Pressoir de París (França) i dos dies després va ser enterrat al cementiri de Pantin (Illa de França, França). El 31 d'agost d'aquell any va ser esborrat dels llista d'anarquistes a vigilar per la policia.

***

Louis Estève

- Louis Estève: El 27 de març de 1884 neix a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Louis Jean Marie Estève. Sos pares es deien Augustin Antoine Estève, propietari, i Marie Silvie Pelégry. Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc. És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La première éducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres. Louis Estève va morir el 12 de març de 1955 a Galhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 29 de juliol de 1932

- Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Sos pares es deien François Lacour, peó de camins, i Léonarde Arnaud. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Les Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per «provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. El 2 de març 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat «Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per «ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva «manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 a l'Hospital Broussais de París (França). 

***

Antonio García Birlán

- Antonio García Birlán: El 27 de març de 1892 neix a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig de 1891 a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya)– l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios, Pío Ayala, Denis, Fabio, Julio Barco, etc. Sos pares es deien Antonio García i Francisca Birlán. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup «Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche –del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra–, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la seva època. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit, CNT, Despertad, Floreal, Generación Consciente, Liberación, La Revista Blanca, Revista Única, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor d'A la lucha, Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado, Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934), El movimiento libertario español en África, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía, Cultura y civilización, El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación, El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Antonio García Birlán (1892-1984)

***

Giuseppe Polidori

- Giuseppe Polidori: El 27 de març de 1893 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Polidori, conegut com Joseph o Beppe. Sos pares es deien Bartolomeo Polidori i Teresa Parlanti. Va ser el segon de sis germans d'una família treballadora que emigrà en 1914 a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyà la vida de diferents maneres (peó, viatjant de negocis, cambrer, etc.). Quan tenia 17 anys emigrà a França buscant feina. Amb sos germans, lluità als fronts de la Gran Guerra i va ser llicenciat el setembre de 1919. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques i, segons informes policíacs, era membre de la Unió Anarquista (UA) i formava part del Comitè Pro Víctimes Polítiques, freqüentant assíduament els cercles i les reunions subversives. L'octubre de 1923 s'instal·là al Soho de Londres (Anglaterra), on trobà feina primer de cambrer en un restaurant i posteriorment com a representant comercial d'un marbrista, i entrà en contacte amb la comunitat d'exiliats antifeixistes italians (Francesco Galasso, Emidio Recchioni, Vittorio Taborelli, etc.). Quan el 3 de febrer de 1931 l'anarquista Michele Schirru va ser detingut a Roma (Itàlia), se li va implicar, amb Salvatore Antonio Dettori i Antonio Giuseppe Meloni, en la conxorxa per a atemptar contra la vida de Benito Mussolini; la policia italiana, amb el suport del coronel Cartel de l'Oficina Política de la Policia Metropolitana de Londres, intentà trobar-hi proves de la seva participació finançant l'intent frustrat d'atemptat, i de la d'altres anarquistes, però després de mesos d'investigació, res no es va poder demostrar. La seva família a Itàlia va ser estretament vigilada i correus i habitatges van ser escorcollats sistemàticament per la policia feixista. El 2 d'abril de 1931 el seu nom va ser inscrit en el butlletí de recerca policíaca. Durant el judici Michele Schirru intentà per tots els mitjans eliminar les sospites sobre la seva participació en l'atemptat. Finalment va ser exclòs del procés incoat pel Tribunal Especial feixista per trobar-se en rebel·lia. Malalt d'un càncer incurable a l'abdomen, Giuseppe Polidori va morir el 15 d'agost de 1931 a l'Hospital Westminster de Londres (Anglaterra). Aquell mateix dia, la seva companya Maria Luisa es va suïcidar i ambdós van ser enterrats al cementiri d'Hendon del barri londinenc de Barnet.

***

Emilio Navarro Beltrán en la seva intervenció en el Ple Nacional Econòmic Ampliat (gener de 1938)

- Emilio Navarro Beltrán: El 27 de març –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1898 neix a València (València, País Valencià) el metge i mutualista llibertari, especialista en previsió social, Emilio Navarro Beltrán. Sos pares es deien Vicente Navarro Bonet, industrial, i Dolores Beltrán Gómez. Tingué un paper molt destacat en les revoltes estudiantils de finals dels anys vint i fou el primer president de la Federació Universitària Escolar (FUE) a la Facultat de Medicina de València, on 1930 es llicencià. L'abril de 1930 assistí, en nom de la FUE de Medicina, al Congrés de la FUE, que se celebrà a Madrid (Espanya). Treballà a l'Hospital Provincial de València i milità en el Sindicat de Professions Liberals de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup cultural llibertari «Libre Studio». En 1934 col·laborà en Sindicalismo. Fou responsable de la Mútua d'Accidents del Sindicat de Transports del Grau de València i l'organitzador (carnet número 1) del Sindicat de Sanitat de València de la CNT, del qual va ser nomenat secretari. Durant la Guerra Civil, va ser nomenat, en nom de la CNT, director de l'Hospital Provincial de València i, posteriorment, conseller de Sanitat i Assistència Social del Consell Provincial de València. Dirigí el Departament d'Hospitals i Sanatoris del Comitè Sanitari Popular de València i el Control Sanitari de la CNT. Organitzà i dirigí la Mútua Confederal d'Assegurances Socials de València. El gener de 1937 assistí al Ple Nacional de Sindicats Únics de Sanitat de la CNT i el març d'aquell any al Congrés Nacional de Sanitat, ambdós celebrats a València. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de Sanitat de València de la CNT al Congrés Regional d'aquesta. El 14 de gener de 1938 fou delegat de la Federació Regional de Sanitat de la CNT al Ple Regional de Llevant d'aquesta. El gener de 1938 fou delegat per la Federació Local de València de la CNT en el Ple Nacional Econòmic Ampliat, on participà en la ponència sobre mútues i assegurances. El maig de 1938 va ser nomenat delegat especial del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat en diverses províncies (Albacete, Alacant, Almeria, Castelló, Jaén, Múrcia i València), a proposta de la Federació Nacional de Sanitat i Higiene de la CNT. Durant la guerra formà part de les tertúlies i de les conferències que es realitzaven a la cafeteria Fénix de València, on tenia com a participants habituals destacats intel·lectuals (Joan Borràs Casanova, Sigfrid Català Tineo, Mercedes Maestre Martí, Higinio Noja Ruiz, etc.). Quan el triomf franquista era un fet, l'1 de març de 1939 aconseguí embarcar cap a Orà (Algèria) i d'allà passà a França. En 1942, amb sa companya, la pediatra socialista Mercedes Maestre Martí, s'establí a Mèxic. Entre 1946 i 1947 formà part de la Regional de Llevant de l'Agrupació de la CNT de l'exili, favorable a les tesis de l'Interior, i administrà el periòdic Acción. A començament de la dècada dels seixanta la parella retornà a València. Emilio Navarro Beltrán va morir el 24 de febrer de 1969 al seu domicili de València (València, País Valencià) d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de març

Esdeveniments

Portada del primer número d'Il Piccone

- Surt Il Piccone: El 26 de març de 1905 surt a Brescia (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació mensual Il Piccone. Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf: «La verità ci farà liberi» (La veritat ens farà lliures). En va ser el responsable Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta, Morel, Leda Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que signaren amb pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció, anticlericalisme, antimilitarisme, cultura, història, poesia, Primer de Maig, prostitució, repressió, vaga, etc. Només en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.

***

Todor Darzev

- Tragèdia de Iàmbol: El 26 de març de 1923 a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Iàmbol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.

***

Cartell del míting

- Míting de Consulado: El 26 de març de 1989 se celebra al Cine Consulado de Madrid (Espanya) el míting internacional «¿Después del 14-D qué?». L'acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), de l'Associació Internacional del Treball (AIT), es realitzà per presentar les anàlisis efectuades en la V Conferència de la CNT-AIT celebrada entre el 24 i el 25 de març de 1989 sobre la Vaga General del 14 de desembre de 1988 a l'Estat espanyol, convocada per protestar contra la important reforma del mercat laboral engegada pel govern socialista de Felipe González Márquez, que abaratia l'acomiadament i introduïa els contractes temporals per a la joventut treballadora, tot beneficiant la patronal. Aquest acte també fou un precedent al judici definitiu de les segles de CNT realitzat, el 29 de març de 1989, en el Tribunal Suprem, i de la seva sentència favorable a la CNT-AIT.

***

Cartell de les Jornades

- Jornades Ferrer i Guàrdia: Entre el 26 de març i el 14 d'octubre de 2009 se celebren als locals de la Federació Local de Sindicats de Barcelona (Catalunya) de la Confederació General del Treball (CGT) unes jornades dedicades al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia sota el títol «100 anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia». Organitzades per la CGT barcelonina, aquestes jornades consistiren en sis conferències i en dues exposicions. Les conferències van ser: «La guerra d'Àfrica (La revolta de les mines de Beni-Fru-Ifrur)», celebrada el 26 de març (Manel Aisa Pàmpols, Alberto Bru Sánchez-Fortún, Jacindo Ceacero Cubillo i Francesc Espinet Burunat); «Ferrer i la Pedagogia Racionalista», el 23 d'abril (Rafael Iniesta i de Manresa i Pere Solà Gussinyer); «La Setmana Tràgica de Barcelona», el 21 de maig (Ferran Aisa Pàmpols, Laura Gómez, Dolors Marín Silvestre i Bernat Muniesa Brito), «L'Escola Moderna i les seves clausures», el 18 de juny (Emili Cortavitarte Carral i Maria Àngels Rodríguez García); «"Els crims d'Estat" al voltant del record d'Agustí Rueda, assassinat per la democràcia», l'1 d'octubre (Associació d'Amics de l'Agustí Rueda, CGT de Sallent, Josep Maria Loperena Jené i Fernando Ramírez); i «Detenció, judici i afusellament de Ferrer», el 13 d'octubre (Josep Maria Loperena Jené, Bernat Muniesa Brito, Pere Solà Gussinyer i Javier Zapata). Les dues exposicions van ser «Els fets de l'any 1909 (La revolta del "Barranco del Lobo" i Francesc Ferrer i Guàrdia», del 26 de març al 18 de juny; i «Francesc Ferrer i Guàrdia», del 3 de setembre al 14 d'octubre.

Naixements

Foto policíaca de Paul Mathias Laumesfelt (2 de juliol de 1894)

- Paul Laumesfelt: El 26 de març de 1859 neix a l'XI Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament altres dates i altres districtes– l'anarquista Paul Mathias Laumesfelt –en ocasions escrit Laumesfeld–, conegut com Paul Le Boiteux. Sos pares es deien Mathies Laumesfeld i Hortense Félicité Cheux. Va ser criat per l'Assistència Pública fins que va fer els 21 anys. A començament de la dècada dels vuitanta vivia, amb Courtois, al número 30 del carrer Rochechouart de París i treballava de sastre. En 1887 era membre de la Societat dels Iguals Revolucionaris Antipropietaris («Lliga dels Antipropietaris»), fundada per Jean Couchot, que s'especialitzà en els desnonaments «à la cloche de bois» –s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys i companyes que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Va ser sortejat per l'exèrcit a Autun (Borgonya, França), però va ser llicenciat per coixesa a la cama dreta. Entre 1886 i 1887 registrà a la Prefectura de Policia diverses reunions organitzades per la Lliga dels Antipatriotes i pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». Participà en diverses reunions, però, segons la policia, no hi intervenia mai; els confidents també assenyalaren que freqüentava els establiments de Louis Duprat i de Constant Martin. El 18 de juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un «desnonament clandestí» de mobles embargats al domicili de la confeccionista Delacour, al número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà violentament al conserge Gagelin que intentà impedir l'acció. En aquesta època estava desocupat des de feia dos mesos. Inculpat de «desviació d'objectes embargats», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però després d'una reclusió preventiva d'un mes, el seu cas va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien Bécu, Pierre Dufour, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la confeccionista Delacour va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a quatre mesos. Durant la tardor de 1887 era membre de la Cambra Sindical de Manobres i participà en nombroses accions del grup d'«à la cloche de bois». El juliol de 1891 abandonà el seu domicili, al número 25 del carrer Saint Augustin, sense pagar el lloguer, després d'haver escrit sobre les parets «Fora l'or! Fora els diners! Fora la propietat!». En la primavera de 1893 vivia al número 111 del carrer Montmartre, on, segons la policia, havia muntat un petit taller de sastreria en el qual donava feina a joves obreres que després oblidava de pagar-les el sou. El juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al carrer Vivienne, on treballava de sastre a domicili amb sa companya, la modista Augustine Adolphine Gagé, amb qui es va casà el 10 de febrer de 1898 al IX Districte de París, i la policia el tenia diàriament vigilat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, però negà la seva militància anarquista argumentant que pertanyia al Cercle Catòlic d'Autun. En l'escorcoll de casa seva, la policia va trobar un retrat d'Auguste Vaillant. Inculpat d'«associació criminal», el 26 de juliol de 1894 va ser alliberat i el seu cas va ser sobresegut el 29 de juny de 1895. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Cadet i, almenys fins a la tardor de 1898, va ser objecte d'estricta i diària vigilància policíaca. Paul Laumesfelt va morir el 2 de setembre de 1900 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

E. Armand

- E. Armand: El 26 de març de 1872 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista individualista Lucien Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Sos pares es deien Bernard Lucien Juin, communard i obrer en una fàbrica de raspalls, i Ursule Cyprienne Cornet, florista. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada «tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911), Par delà la mêlée (1916). El 18 de maig de 1907 es divorciar a Boulogne (Illa de França, França) de Félicienne Mélina Fridoline Germond i el 4 de maig de 1911 es casà a Orleans (Centre, França) amb Denise Alphonsine Rougeault. Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més «calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta –segons Grave– la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenat Socialisme científic contra el que es va anomenar Socialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

Georges Cochon (ca. 1912-1913)

- Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a Chartres (Centre, França) l'anarquista i militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Sos pares, bugaders, es deien Alexandre Victor Cochon i Ermance Léonce Boulanger. Obrer tapisser, va servir en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. El 8 de març de 1904 es casà al XIV Districte de París amb Berthe Journeaux, de qui es va divorciar el 25 de març de 1922. Després de passar tres anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de consciència i fundar un falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el desembre de 1909, va ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires Ouvriers et Employés» (USLOE, Unió Sindical de Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava aleshores mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual reivindicava la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la muda pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing número 52, amenaçat d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada («Fort Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una pancarta que deia: «Respectuós de la llei violada per la policia al servei de la propietat, només sortiré obligat per la força.» Assetjat per la policia, abastit pels veïns durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta de la violació del seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el tribunal de recursos d'urgència li va donar la raó i la policia va haver d'aixecar el setge. Poc després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una acció de reallotjament al Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit infants en la qual els companys del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada; aquesta acció comportarà el vot per part del consell municipal parisenc d'un emprèstit de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges econòmics per a famílies nombroses. Després va crear la famosa «Raffût de Saint-Polycarpe», fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar les cases amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a coll amb tots els trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va compondre per aquest grup la coneguda cançó La marche des locataires. Mitjançant aquesta acció directa de caire lúdic, van assetjar i okupar tots els habitatges que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics: el 10 de febrer de 1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març el de la Cambra de Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien habitatge per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van prendre a l'assalt l'església de la Madeleine. A més d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50 famílies, infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard Lannes la vil·la La Vérone amb la complicitat del seu llogater, el Comte de La Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36 infants; van ser expulsats set dies després. En 1912 va començar a col·laborar en el periòdic anarquista de Brussel·les Le Combat Social, on amb Georges Schmickrath i León de Wreker van publicar articles sota la rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va produir una escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel maig Cochon es va presentar a les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser exclòs, per les crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta organització per «electoralisme», fundant aleshores la Federació Nacional i Internacional dels Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de l'Estat francès, especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant manifestació pels carrers de la ciutat, reunint més de quatre mil persones al Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat en el XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla del Marne; el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de Billancourt, però quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de 1917. Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de guerra a tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va publicar a Maintenon el periòdic Le Raffût, que va ser efímer –va sortir una nova sèrie entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la Unió Federal de Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters (UCL), que en 1946 esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters (CNL), apropada al Partit comunista. El 18 de desembre de 1923 es va casar al IX Districte de París amb Berthe Lejeune, amb qui es va divorciar el 20 de gener de 1938. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels llogaters i va haver de comparèixer davant un tribunal de París el 21 d'abril de 1926. Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop de Maintenon, va anar diverses vegades a París durant els anys cinquanta per evocar els seus records en l'emissió radiofònica de J. Mollion «Les rêves perdus». Georges Cochon va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril– de 1959 a la seva casa del carrer Grandes Cours a Pierres (Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la torxa i durant els anys setanta van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el petit tractat 39 manières de faire râler son concierge. Es van crear un gran nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com ara La Cochonette; Donnez des logements; Papa Cochon; C'est Cochon; V'la Cochon qui démémage, de Montéhus; Le chant des locataires, de Robert Lanoff; o La marche des locataires, de Charles d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la seva lluita cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là Cochon qui déménage. Prélude au droit au logement, que explicar la història d'aquest personatge i la seva lluita.

***

Dante Armanetti

- Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio  Tosi, etc.), i del grup «Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.

***

Notícia sobre la gira d'Achille Blicq i Sébastien Faure publicada en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 21 de novembre de 1936

- Achille Blicq: El 26 de març de 1889 neix a Comines (Nord-Pas-de-Calais, França) el lliurepensador i anarquista comunista Achille Joseph Blicq. Sos pares es deien Alfred Auguste Blicq, barber, i Marie Hubertine Leleu, domèstica i cosidora belga, i tingué cinc germans i dues germanes. El 13 de març de 1909 portà la contradicció «anarquista-llibertària» en la conferència pública contradictòria de Gaston Sorlin, organitzada a Comines pel grup local del moviment catòlic «Le Sillon» de Marc Sangnier. El 19 d'octubre de 1912 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la mestra Jeanne Margueride Tabary, amb qui tingué un infant, Jean Jacques Achille Blicq. Fou secretari del grup llibertari «Terre Libre» de Lilla. En 1925 vivia al número 7 del carrer Château d'Un de Lilla. A finals dels anys vint fou un dels responsables entre els anarquistes comunistes del departament del Nord de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). Es va oposar, amb Hoche Meurant, entre 1927 i 1928, quan l'escissió de la Unión Anarquista (UA), als anarquistes individualistes encapçalats per Constantin Dryburgh que havien creat l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). El 8 de juny de 1930 fou el secretari del Congrés de la Federació del Nord de Libre-Pensée Obrera i d'Acció Social que se celebrà a la Sala Vernier de Lilla i 1931 era delegat regional del Nord de la Federació Nacional dels Lliurepensadors de França, organització per a la qual va fer conferències. Col·laborà regularment en Le Libertaire i en 1934 participà en la redacció d'articles per a l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure –curiosament, veient la seva trajectòria posterior, va escriure l'entrada «Xenofòbia». En 1934 era representant del Comitè d'Acció Laica de Lilla. Entre 1934 i 1938, com a mínim, regentà al seu domicili, al número 14 del carrer Marengo de Lilla, la «Librairie Sociologique», que sembla que només venia llibres per correspondència i distribuïa l'Encyclopédie Anarchiste. Com a membre del Comitè d'Acció Laica (CAL), va fer costat entre 1935 i 1936 el Front Popular. Militant de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) des de la seva fundació, va ser membre del seu comitè de direcció i fou un dels signants del «Manifeste pour une conférence nationale contre la guerre et l'union sacrée», publicat el 12 de juliol de 1935 en Le Libertaire. Entre el 10 i l'11 de novembre de 1935 assistí a l'Assemblea Anarquista de Lilla contra la guerra i contra la «Unió Sagrada». Com a membre de la LICP, signà el manifest «Pour sauver la Paix!», publicat el 14 de maig de 1936 al setmanari La Barrage. El 27 de juny de 1936 va fer la conferència «La leçon d'une grève» al Cabaret Flamand de Lilla. A principis d'octubre de 1936 acompanyà Sébastien Faure a Catalunya i al front d'Aragó per a veure les realitzacions revolucionàries que es portaven a terme. En retornar a França va fer amb Sébastien Faure una gira de conferències (Bordeus, Marsella, Montpeller, Niça, París, Saint-Étienne, Toló, etc.) a favor de la Revolució espanyola, com ara la celebrada el 24 de novembre de 1936 al Teatre de Belleville de París, o el 6 de desembre de 1936 a la Salle Olympia Cinéma de Marsella (Provença, Occitània), on assistiren unes 1.500 persones, o la celebrada quatre dies després a Narbona (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època va publicar una sèrie d'articles sobre la Revolució espanyola en Le Libertaire. Amb altres companys (Édouard de Mulder, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert, etc.), fou animador del grup de l'UA de Lilla, que es reunia al número 319 del carrer Léon Gambetta. Posteriorment s'establí a Saint-Cloud (Illa de França, França), on regentà un comerç de gèneres de punt i de calceteria. També en aquesta ciutat animà diversos grups anarquistes. La policia, en els seus informes, el considerava «força intel·ligent, bon orador i propagandista influent». El 14 de novembre de 1938 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1939 la policia anotà que s'encarregava de recollir fons per als refugiats espanyols internats als camps de concentració. Instal·lat a París (França), el 13 de desembre de 1939 va ser detingut per ordre del governador militar i, sota l'acusació d'«activitats anarquistes», tancat a la presó parisenca de La Santé; el 14 de gener de 1940, però, el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat. Durant l'Ocupació s'acostà al col·laboracionisme i va ser nomenat «gerent-administrador ari» de l'empresa de confecció confiscada al jueu polonès Wolf Schoumann, al número 6 del bulevard Saint-Denis del III Districte de París. L'11 d'agost de 1941 dirigí una carta a l'alcalde de Charenton-le-Pont (Illa de França, França), en nom del Comissariat de Qüestions Jueves, interessat per una clínica propietat del metge jueu Marcu Copelovici; l'alcalde va contestar que aquesta estava ocupada pels alemanys. En aquesta època vivia al número 21 de l'avinguda Alfred Belmontet de Saint-Cloud. Després de la II Guerra Mundial els propietaris de l'empresa de Wolf Schoumann el denunciaren per «robatori i malversació», però el cas no va arribar enlloc. En 1947 informes policíacs assenyalaven que vivia en un pavelló molt luxós i que gaudia d'importants recursos econòmics. A finals de 1949 va ser nomenat delegat de personal a la fàbrica de maquinària agrícola «Magnier-Bedu» de Groslay (Illa de França, França) en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Achille Blicq va morir el 28 de maig  –algunes fonts citen erròniament el 30 de maig – de 1975 al Centre Hospitalari Quatre Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França).

***

Foto d'Albert Doccioletti d'un dossier policíac (1924)

- Alberico Boccioletti: El 26 de març de 1889 neix a Fano (Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberico Boccioletti. Sos pares es deien Angelo Boccioletti i Rosa Perlini. Mariner de professió des d'infant, entrà a formar part del moviment anarquista de la mà del destacat militant Casimiro Accini. En 1911 lluità a la guerra italoturca. Sense feina en tornar a Fano, demanà un passaport per a emigrar als Estats Units, però el març de 1913 es va embarcar novament. El juny de 1913 va ser un dels creadors de la Lliga de Resistència dels Mariners de Fano (LRMF), de la qual va ser nomenat membre de la seva comissió executiva, esdevenint una persona molt popular. El 9 de gener de 1914 va ser un dels signants de l'«Acord entre armadors d'embarcacions i patrons pesquers i mariners». Quan esclatà la Gran Guerra, Fano va ser un dels primers ports a bombardejar pels austríacs i la flota marinera de la població tingué prohibit de pescar durant el conflicte bèl·lic. El 31 de maig de 1915 els representants de l'LRMF reclamaren disposicions legals per solucionar la seva situació, sota l'amenaça d'engegar un moviment d'agitació; la guerra, no obstant això, silencià tota les reivindicacions. Cridat a files i enquadrat en la Marina de Venècia (Vèneto, Itàlia), va ser castigat amb el trasllat a l'illa sarda de La Maddalena en descobrir-se que havia mantingut correspondència amb Casimiro Acciani i altres anarquistes «perillosos». En acabar la guerra esdevingué el principal exponent del sindicat Unione Marinai (UM, Unió dels Mariners), nou nom de l'LRMF, adherit a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Participà activament en les manifestacions i en la vaga política del 20 al 21 de juliol de 1919 i en nombroses reunions durant l'anomenat «Biennio Rosso» (Bienni Roig). Va ser nomenat secretari de l'UM, que comptà amb 800 afiliats i que, a més de lluites pròpies de la marineria, intentà solucionar el problema històric a Fano de la venda de peix, ja que els mariners, a més de les lluites contra els armadors de les embarcacions, havien de bregar amb els venedors dels peix, que sempre tergiversaven els comptes al seu favor. Es va intentar el sistema de la venda directa, obrint un negoci a la ciutat i promovent el sistema de subhasta pública per a la venda del peix. L'UM també intentà obrir una botiga cooperativa per als membres per a així donar resposta a l'elevat preu dels aliments i al xantatge dels preus imposats pels comerços als aliments adquirits per la marineria. Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 fou delegat de Fano al III Congrés Nacional de l'USI celebrat a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Els mariners de Fano van ser dels primers a patir les agressions dels escamots feixistes i el 15 de maig de 1921 es produí un enfrontament a Fano entre mariners i feixistes de Lugo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), i un d'aquests, Giovanni Borghini, va disparar uns quants trets de pistola, però finalment acabà a les aigües del port. Dos dies després, com a represàlia, un escamot feixista de Lugo di Romagna amb un camió i uns cotxes entrà al barri del port disparant pistoles i fusells, procedint després a l'assalt de la seu de l'UM, que va ser totalment destruïda. Ell denuncia a les autoritats els danys, valorats en 5.000 lires. Entre el 10 i el 12 de març de 1922 fou delegat de Fano al IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma (Itàlia). El desembre de 1922 el feixisme es va fer amb l'UM, substituint la junta directiva anterior per una de nova afí, esdevenint d'aquesta manera l'UM en el primer sindicat feixista de Fano. Per mor de la repressió feixista i dels problemes financers vinculats als establiments comercials que l'UM havia intentat muntar –en 1923 va ser jutjat per «infracció a la llei de pesos i mesures», encara que va ser absolt–, es va veure obligat a refugiar-se uns anys a Cesanatico (Emília-Romanya, Itàlia). A finals de 1925, esdevingut cap de barca, retornà a Fano. En 1926, juntament amb la marineria del vaixell Nettuno (Fioravante Donnini, Antonio Magrini, Giovanni Mazzanti, etc.), definida per les autoritats marítimes com «temibles comunistes anarquistes», va ser acusat de «pertorbacions greus a l'ordre públic al port de Fano» per no haver treballat el Primer de Maig. En 1929, acusat d'incompatibilitat per motius polítics i per la seva «actitud derrotista», es va proposar la cancel·lació de la seva matrícula de la Marina Mercant italiana, fet que es materialitzà entre 1931 i 1943, condemnant-lo a la fam. Alberico Boccioletti va morir en 1972 a Fano (Marques, Itàlia).

***

Raymond Callemin en una foto policíaca

- Raymond Callemin: El 26 de març –el 28 de març segons la partida de defunció– de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond François Callemin (Raymond la science). Sos pares es deien Narcisse Callemin, sabater socialista, i Joanne Napoléon. Esdevingué obrer tipogràfic i milità un curt temps en les Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

Manuel de Castro

- Manuel de Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'escriptor, poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de Manuel de Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad Pardiñas, concertista de piano i pintora; ambdós es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a París (França) i d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren civilment. El fill de la parella s'educà a Córdoba (Córdoba, Argentina) i després estudià al Seminari Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De molt jove quedà orfe de mare, primer, i de pare, després –vidu reingressà al sacerdoci–, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital uruguaiana participà de la bohèmia literària –va fer una bona amistat amb Ernesto Herrera– i també s'introduí en els grups anarquistes, experiència que més tard recrearà en la seva novel·la Oficio de vivir. Buenas y malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà més tard la sèrie «Cronicones montevideanos» en el «Suplemento Femenino» del diari La Mañana. En 1928 publicà Historia de un pequeño funcionario, crítica a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en diferents publicacions, com ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago de Chile), Clarín (Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la poesia, la novel·la i el conte. En els seus últims anys creà la seva pròpia editorial, Banda Oriental, on publicà les seves obres. El seu art taurí recorregué les places de Montevideo, Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels trenta, convidat pel British Council, viatjà a Londres per mediació de l'ambaixador britànic a l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i d'edició de revistes culturals, com ara Teseo, Revista Oral, Cuadernos Julio Herrera y Reissing, «Meridión», etc. Participà en les Jornades Poètiques celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats més aclamats van ser adaptats al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves obres destaquen Canto de oro (1917), Las estancias espirituales (1919), El padre Samuel. Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela picaresca americana (1937), Lámpara. Vigilias de la luz y la flauta (1938), Meridión. 33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración de Hernandarias (1946), Pregón lírico diciendo de la muerte de Manuel Rodríguez, Manolete (1949), Retorno (1951), Hernandarias. Exploración poética on ocho cantos (1951), Pastoral melacolía y otros poemas (1954), El enigma del ofidio (1955), Encantamiento. Poesía sobre motivaciones infantiles (1955), Festival y transfiguración de Helena. Treinta poemas de amor (1957), Hernandarias. Exploración poética en XIII cantos (1957), Espantapájaro. Poesía sobre motivos infantiles y un cuento (1960), El nuevo encantador (1961), Laurel sangriento. Épica nativa (1961), Humo en la isla (1962), Metafísica del vino y otros poemas (1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio (1964), Víspera y olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La vida bohemia. Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En les seves obres descriu la impersonalitat burocràtica, la incomprensió que separa els éssers humans, el món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera realista i alhora filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Secció d'Arxiu i Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat de Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de Montevideo.

Manuel de Castro (1896-1970)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de març

Esdeveniments

Obrers fent una barricada amb un tramvia als carrers de València durant la vaga general de març de 1919

- Suspensió de les garanties constitucionals: El 25 de març de 1919 el president del Consell de Ministres, comte de Romanones, signa la suspensió de les garanties constitucionals a tot el Regne d'Espanya. Aquesta mesura sorgí arran de la declaració de vaga general que esclatà a Barcelona (Catalunya) com a conseqüència de no haver-se complert els acords presos arran de la negociació de la vaga de «La Canadenca». A València (País Valencià) aquesta suspensió de les garanties portaria tràgiques conseqüències. El governador civil de la capital valenciana, Bernardo Rengifo y Tercero, ordenà la prohibició de totes les reunions obreres convocades per aquell dia i la clausura dels centres obrers, fins i tot la Casa del Poble. Van ser detinguts i empresonats diversos membres pertanyents a les directives de les societats obreres i es donà ordre de practicar altres nombroses detencions. Va ser suspesa per ordre governativa la publicació de la premsa obrera. La gran indignació que tots aquest fets provocaren va fer que fos declarada la vaga general. El periòdics deixaren de sortir a partir de l'endemà i aquell dia la vaga general fou gairebé absoluta, alhora que es produïen alguns incidents que desembocaren en un assalt general als comerços, que donà lloc a morts i ferits. A les dotze del matí d'aquell dia, el governador civil Rengifo es declarà impotent per controlar la situació, conferenciant amb el capità general Palancas, qui assumí el poder declarant l'Estat de guerra i ordenant que es prenguessin els punts estratègics. Després de vuit dies de vaga total a la ciutat de València, el 2 d'abril s'acordà la tornada a la feina, però l'Estat de guerra no fou aixecat fins el dia 7. No obstant això, les garanties seguiren suspeses i la premsa sotmesa a la prèvia censura governativa. Les experiències de la lluita desenvolupada en aquesta cruenta vaga intensificaren els treballs encaminats a afavorir el desplegament del sindicalisme anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La filiació augmentà sense aturall i als anomenats poblats marítims es creà una potent organització. D'aquesta sorgí el Sindicat del Transport, un dels més importants de la CNT valenciana.

***

Capçalera de La Antorcha

- Surt La Antorcha: El 25 de març de 1921 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari llibertari La Antorcha. Publicación anarquista. Els principals col·laboradors n'eren Rodolfo González Pacheco, Teodoro Antillí, Alberto S. Bianchi, Horacio Badaracco i Antonio Rizzo, que també n'era l'administrador. Va durar fins a 1931. El títol del periòdic està pres d'una publicació de la Federació Gastronòmica Argentina que va sortir entre 1911 i 1912.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 25 de març de 1937 se celebra a la Gran Sala Krasnapolky d'Amsterdam (Països Baixos) una xerrada, sota el títol «Wat dunkt u van Spanje?» (Què en penses d'Espanya), sobre la situació de la Revolució i la guerra civil espanyoles. Organitzada per l'Associació de Lliurepensadors «De Dageraad» (L'Alba) i el periòdic llibertari De Vrijdenker  (El Lliurepensador) pretenia donar informació fiable gràcies a testimonis directes que havien anat a la Península i hi havien vist els esdeveniments amb els seus propis ulls. Hi van parlar Ko Beuzemaker, Albert Andries de Jong i Sam de Wolff.

***

Cartell del congrés

- Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons: Entre el 25 i el 27 de març de 1978 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el «Convegno Internazionale di Studi su i Nuovi Padroni» (Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons). Organitzada pel «Centro Studi Llibertari - Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista anarquista parisenca i torinesa Interrogations. Revue Internationale de Recherche Anarchiste, promoguda per Louis Mercier Vega, se centrà sobre l'estudi de la tecnoburocràcia imperant i dels «nous patrons» dels països desenvolupats i dels anomenats «Països del Tercer Món», des de diversos punts de vista (econòmics, polítics, psicològics, ideològics, etc.). Hi van participar destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Mikhail Agurski, Alberto Argenton, Nino Berti, Amedeo Bertolo, Francesco Codello, Eduardo Colombo, Paolo Flores D'Arcais, Marianne Enckell, Enzo Ferrero, Enrique Gutiérrez, Luciano Lanza, Dave Mansel, Roberto Marchionatti, Mok Chiu Yu, Laurent Monnier, Alessandra Nannei, Stefania Orio, Pier Luigi Pascarella, Luciano Pellicani, Gabro Tamas Rittersporn, Carlos Rama, Nino Staffa, Claudio Venza, Wu Man i Yu Shuet, entre d'altres. Les actes d'aquest congrés es publicaren aquell mateix any sota el títol I nuovi padroni.

Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons (25-27 de març de 1978)

Naixements

Jules Montels amb l'uniforme de militar de la Comuna (1871)

- Jules Montels: El 25 de març de 1843 neix a Ginhac (Llenguadoc, Occitània) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. Sos pares es deien Jean Montels, recaptador, i Henriette-Jeanne-Elisa Bouisset. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Jules Montels va morir el 20 de setembre de 1916 a Sfax (Sfax, Tunísia). Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca de Joseph Baudart (15 de març de 1894)

- Joseph Baudart: El 25 de març de 1851 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Joseph-Philippe Baudart. Sos pares es deien Nicolas-Denis Baudart, carnisser cansalader, i Marie-Joséphine Doinet. Es guanyava la vida en el mateix ofici que son pare a París (França). El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França), on parlà sobre les eleccions. El 7 de setembre de 1893 assistí a una reunió a la Sala Laurent, al número 268 del carrer Paris de Montreuil (Illa de França, França), on es va concretar una trobada a la tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia, on se citava que era «militant» i que vivia al número 233 del carrer Paris de Montreuil. El 15 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 27 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 31 de març de 1894 la Prefectura de Policia envià el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1896 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 270 del carrer Belleville de París. Vidu de Juliette Simonar, Joseph Baudart va morir el 19 de març de 1906 al seu domicili del número 30 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Émile Held

- Émile Held: El 25 de març de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el tipògraf i impressor anarquista i sindicalista revolucionari François Émile Held. Sos pares es deien Jean Held i Mina Wilhalmine. En 1890 participà en la publicació d'un fullet sobre l'abstencionisme. Gràcies a l'anarquista Luigi Bertoni, en 1893 contactà amb els cercles llibertaris ginebrins. Va ser l'impressor responsable de moltes publicacions en llengua russa del grup d'anarquistes russos kropotkians de Ginebra. En aquesta època col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari La Fédération. El 6 d'agost de 1894 es va decretar la seva expulsió preventiva de França en cas de ser interceptat en territori gal. En 1898 publicà la declaració feta per l'anarquista Émile Henry durant el seu procés de 1894 i que havia estat traduïda al rus pel grup de Ginebra. Va ser inculpat, amb Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, de la publicació de L'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900; jutjats, tots tres van ser absolts el 29 de maig de 1900 pel Tribunal Federal. A partir de 1900 col·laborà en Le Réveil Socialiste Anarchiste i entre 1902 i 1904 en L'Émancipation, setmanari de la Federació de Sindicats Obrers. En 1903 edità la revista mensual anarquista kropotkiana en llengua russa Khleb i Volia (Pa i Llibertat), redactada per Giorgi Ilitx Gogelia, sa companya Lidia i Marie Goldsmith (Maria Korn); aquesta publicació, que contenia nombrosos articles de Piotr Kropotkin i traduccions de al rus d'obres d'anarquistes destacats (Varlaam Cherkezishvili, Jean Grave, Errico Malatesta, Johan Most, Élisée Reclus, etc.), es distribuïa clandestinament a l'Imperi Rus (Polònia, Rússia, Ucraïna, etc.). Va ser un dels 112 signants del manifest «Les antimilitaristes suisses aux travailleurs» (Els antimilitaristes suïssos als treballadors), publicat en el número del 28 d'abril de 1906 de Le Réveil, i col·laborà ocasionalment en La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa), òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1913 fou, amb Luigi Bertoni i altres tipògrafs anarquistes, un dels fundadores del Grup Tipogràfic de la Suïssa Romanda. Després d'un temps, sembla, d'inactivitat militant, el 5 de novembre de 1918 signà el cartell «Une séquestration» (Un segrest), en protesta contra la llarga detenció patida per Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). A partir de 1924 participà activament en la constitució i en desenvolupament de la cooperativa «L'Imprimerie Populaire» i en «Le Jeune Typographe» de Ginebra, ocupant-se com a «artesà tècnic» de la formació dels aprenents de tipografia. Acabà la seva vida professional treballant de corrector i l'agost de 1940 es va jubilar. Émile Held va morir l'1 de novembre de 1954 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Rudolf Rocker

- Rudolf Rocker: El 25 de març de 1873 neix a Magúncia (Renània, Palatinat, Alemanya) el teòric anarcosindicalista, propagandista llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Orfe des de molt jove, és educat per un oncle republicà i esdevé enquadernador. S'adhereix a les «Jungen», les joventuts del Partit Socialdemòcrata (SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix l'anarquisme en la lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891, assisteix al congrés socialista de Brussel·les, i quan torna a Magúncia, enfortit per la lectura de Déu i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i porta la propaganda llibertària il·legal que va atreure l'atenció de la policia. En 1892 es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i entra en contacte amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però, arran de les persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on vivent nombrosos anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de Kropotkin, a l'alemany, i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el Congrés Internacional Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la Unió Lliure, és expulsat amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a emigrar. Aleshores començarà a militar amb els obrers anarquistes jueus de Londres; actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn el jiddish i comença a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter Freund i després Zsherminal. En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and Institute i fa costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a Amsterdam, és un dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del Congrés Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a França arran d'un míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 farà una gira de conferències pel Canadà, però com que esclata la guerra, és internat per les autoritats angleses en un camp de concentració com a «estranger perillós». Expulsat del Regne Unit el març de 1918, va viure un temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a Berlín; però és de bell nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la vaga i atemptat contra la seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir el moviment anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), que aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a Berlín, el renaixement de la secció antiautoritària de l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en seran els secretaris internacionals. En aquesta època nombrosos escrits seus seran publicats i com a orador farà conferències arreu, fins i tot a Suècia (1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on intentarà en 1936 mobilitzar l'opinió pública en favor de la Revolució espanyola. En 1937 s'instal·larà amb Milly en una comunitat anarquista a Mohigan i publica una de les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura (1937). Durant la postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo, però alhora Alemanya el rebutja. És autor de nombroses obres, com ara Els soviets traïts pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia i anarquisme (1921), Anarquisme i organització (1921), Artistes i rebels (1923), Johann Most (1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia de les idees absolutistes en el socialisme (1945), o Max Nettlau, l'herodot de l'anarquia (1950). Rudolf Rocker va morir el 19 setembre de 1958 a Nova York (Nova York, EUA).

Milly Witkop (1877-1955)

***

Giovanni Forbicini

- Giovanni Forbicini: El 25 de març de 1874 neix a Castelbolognesse (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Forbicini, conegut com Forbice. Sos pares foren el pintor de parets Francesco Forbicini i Maria Barbieri. De jovenet s'instal·là a Roma i des del 1894, any en el qual participà en la fundació dels cercles llibertaris «La Morte» i «Dinamite», és conegut per la policia romana com un «element anarquista» que cal seguir de ben a prop. El febrer de 1894 fou detingut per primer cop per les seves activitats anarquistes, però durant el judici fou absolt per manca de proves. Novament arrestat el maig d'aquell any, va ser acusat de ser el responsable d'un atemptat, però també fou absolt de la imputació del delicte d'associació per a delinquir. El 31 d'agost de 1894 se li intentà assignar la residència obligatòria, però de bell nou aconseguir eludir la pena. En desembre d'aquest intens any, fou cridat a files. Llicenciat tot d'una, reemprengué la seva activitat política lligat a Ciro Corradini, Armando Acciarino, Giuseppe Del Bravo, Enrico Bartolini i Dante Lucchesi. El setembre de 1898 fou denunciat i detingut juntament amb dotzenes d'anarquistes romans, com a conseqüència de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, ja que se'ls hi considerava moralment implicats. Absolt, com a tots dels detinguts, per manca de proves a finals d'any, participarà en una campanya d'actes públics de denúncia. El 7 d'agost de 1900 fou novament detingut per «associació per a delinquir», romanent empresonat fins al 24 d'octubre, quan es va sobreseure la causa. El 25 d'agost de 1901 fou elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, amb E. Varagnoli i A. Ceccarelli, reconstituïda a començaments d'aquell any després de la seva dissolució en 1898. Aquest any serà important orgànicament per al moviment llibertari italià, ja que es dotarà d'un «programa socialista anarquista», elaborat per Luigi Fabbri i Ceccarelli. En aquests anys participarà activament en el sindicalisme romà per la seva acció en la Cambra del Treball i esdevindrà el cap de les protestes sindicals dels paletes romans desocupats i en les lluites internes orgàniques entre socialistes i anarquistes. Sempre vigilat per les autoritats, en 1903 aconseguí eludir els controls policíacs i pogué realitzar una gira de conferències a Forli i a Rimini en commemoració del Primer de Maig. En 1905 publicà el llibret Abolite le carceri i l'estiu de 1906 un fullet titulat Le 4 forche di Chicago i pel qual serà denunciat i condemnat a pagar una multa. Fou un dels organitzadors del banquet en honor de Ceccarelli que havia retornat d'Amèrica. En 1910 sortí la seva autobiografia Memorie di uno sciagurato, amb un prefaci de Pietro Gori. Durant aquest període accentuà la seva tasca propagandística, fent conferències a Roma i altres ciutats del centre italià sobre diversos temes (crisi de subsistències, antimilitarisme, revolució social, etc.). Les seves contínues crítiques contra l'aventura militarista a Líbia i contra l'imperialisme, el portaren a ser condemnat diverses vegades per «incitació a l'odi de classe». En 1913 fou un dels membres destacats del «Fascio Comunista Anarquico» (FCA) de Roma. El juliol 1914, en una conferència, va fer una crida a l'aixecament insurgent. Cridat a files el febrer de 1917, fou exonerat de prestar servei a l'Exèrcit, però continuà lluitant a favor de l'antimilitarisme i a finals de 1918 intervingué en una conferència demanà la desmobilització dels soldats amb la finalitat de desencadenar un moviment insurreccional. En acabar la guerra participà en la reorganització de diversos grups anarquistes romans amb l'objectiu de reconstituir la Federació Anarquista del Laci i fou un dels promotors del grup anarquista romà «Il Pensiero», esperó de la futura insurrecció anarquista. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919, amb Temistocle Monticelli, representà els anarquistes romans en el Congrés Nacional que donà lloc al naixement de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i que l'any següent crearà la Unió Anarquista Italiana (UAI), participant especialment en la qüestió de l'organització. El novembre de 1920 fou elegit membre del Consell General de l'UAI i de la secretaria de la Federació Comunista Anarquista del Laci. Amb S. Stagnetti, T. Monticelli i E. Sottovia, creà la campanya per aconseguir mig milió de subscriptors per a Umanità Nova, i quan la seu milanesa del periòdic fou clausurada, participà en la represa del periòdic a partir del 14 de maig de 1921 a Roma. L'estiu de 1921 representà els anarcocomunistes lacis en el Comitè de Defensa Proletari (CDP) de Roma, organisme unitari constituït ad hoc amb la intenció de plantar cara políticament els escamots feixistes; també col·laborà en la creació dels grups de combat dels «Arditi del Popolo». Per la seva participació en Umanità Nova, el desembre de 1922, després del tancament definitiu d'aquest per part del feixisme, fou denunciat amb Malatesta Stagnetti, Sottovia, Damiani, Diotallevi, Fabbri i Ciciarelli. Amb l'adveniment del feixisme la seva activitat reculà a causa de la repressió, però mantingué contactes amb el món anarquista, especialment amb Errico Malatesta, malgrat estar constantment vigilat. Amb la caiguda del feixisme i sobretot a partir de 1945 la seva activitat ressorgirà completament i el gener d'aquell any inaugurà la seu del grup «Pietro Gori» a Piombino. Entre el 14 i el 20 de setembre de 1945 fou delegat del Laci, amb R. Sacconi, en el Congrés de Carrara que donarà lloc al naixement de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 13 d'octubre de 1946, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, inaugurà, amb Armando Borghi, un bust en la seva memòria a Civitavecchia. Malgrat la seva edat, jugà un paper important en la reconstrucció de la xarxa de grups llibertaris romans que participen en el món sindical i mantindrà posicions molt crítiques quan la constitució del Partit Comunista Italià (PCI) i de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Amb 73 anys, l'1 de maig de 1947 participà, amb R. Sacconi i A. Borghi, en un míting a Roma organitzat com a alternativa a l'esquerra i on reflexionà sobre els orígens històrics de la teoria anarquista. Giovanni Forbicini va morir el 28 de març de 1955 a Roma (Itàlia).

***

Fàbrica tèxtil

- Jean-Baptiste Knockaert: El 25 de març de 1877 neix a Tourcoing  (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació «antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing (1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic. Jean-Baptiste Knockaert va morir el 20 de novembre de 1957 a Tourcoing (Flandes).

***

Notícia de la comndemna de Jean Bucco apareguda en el periòdic parisenc Le Petit Parisien del 20 d'octubre de 1923

- Jean Bucco: El 25 de març de 1886 neix a Le Plessis Brion (Picardia, França) l'advocat anarquista Jean Baptiste Joseph Bucco. Sos pares es deien Jean Bucco, terrelloner, i Marie Bernardini, jornalera –posteriorment van fer de conserges a Trosly-Breuil (Picardia, França). En 1913 es casà al XIV Districte de París (França) amb la bordadora parisenca Madeleine Gabrielle Emma Millet. En aquesta època treballava de boter i la parella vivia al 44 del carrer des Plantes. Durant els anys vint col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire i en el periòdic anarcoindividualista L'Insurgé, publicat per André Colomer després de la seva sortida de la redacció de Le Libertaire arran de l'«Afer Philippe Daudet». Fins 1922 va ser secretari del grup anarquista del XIII Districte de París. El juny de 1923 va ser membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA), format per 16 membres encarregats de preparar l'aparició diària de Le Libertaire, que començà a sortir el 18 de desembre d'aquell any. El 19 d'octubre de 1923 fou condemnat, amb Charles Chauvin, per la XI Tribunal Correccional de París, per apologia de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, en un article publicat en Le Libertaire, del qual era aleshores gerent, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Durant les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, va ser candidat abstencionista de l'UA pel XIII Districte de París, amb Marcel Bonvalet, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Chassan i Lucien Villain. Fou gerent de l'únic número publicat del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), en suport dels dos militants acusats d'haver matat dos feixistes. En aquesta època es va oposar a l'entrada d'anarquistes a la maçoneria. Durant la primavera de 1926 la policia sospità que havia participat, amb altres companys (Luigi Cavadini, Renato Siglich i Ugo Fedeli), en un projecte d'atemptat contra l'ambaixador d'Itàlia. L'1 d'abril de 1927 va ser detingut per fer efecte la condemna de 1923 i tancat, amb Jules Chazanoff (Chazoff), Jean Girardin i Achille Lausille, a la presó parisenca de la Santé. Tots van ser posteriorment alliberats, però van ser retinguts a la garjola en nom de la «detenció de constrenyiment»; a començaments de maig engegaren una vaga de fam i, després de 10 dies a l'Hospital Cochin de París, obtingueren la llibertat el 10 de juliol. Des de 1927, com a advocat, fou un dels responsables (secretari) de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), amb Giuseppe Nardi, Remo Franchini i Savino Fornasari, i s'encarregà de les campanyes de suport a Sacco i Vanzetti (1927), a Gino Lucetti (1927) i a Michele Schirru (1931). En 1927 edità a París, en nom del CAPVP, el llibre de Raffaele Schiavina Sacco e Vanzetti. Cause e fini di un delitto di Stato, que va ser reeditat en 1951. Amagà al seu domicili l'anarquista Federico Giordano Ustori, en situació irregular a França. En 1930 vivia al número 116 del carrer del Chateau-des-Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 figurava en un llistat de «verificació de domicilis» de la policia. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat de la llista de domicilis anarquistes a vigilar de la Regió Parisenca establerta per la policia. Jean Bucco va morir el 30 de març de 1961 al XIII Districte de París (França).

***

Necrològica d'Antonio Gambau Cerezuela apareguda en el periòdic parisenc CNT del 29 de setembre de 1957

- Antonio Gambau Cerezuela: El 25 de març de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 1894– neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el picapedrer anarcosindicalista Antonio Gambau Cerezuela. Sos pares es deien Antonio Gambau i Casilda Cerezuela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 combaté el feixisme i ajudà molts de companys quan la reacció antirevolucionària estalinista destruí les col·lectivitats llibertàries aragoneses. Després d'un temps a Catalunya amb sa família, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va fer feina de pagès. Quatre germans i un cunyat seus van ser afusellats pel franquisme i una germana seva deixà la vida en un bombardeig. Antonio Gambau Cerezuela va morir a causa d'una malaltia laboral el 17 de juny de 1957 a Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Juan Miguel Arpa Plou apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Juan Miguel Arpa Plou: El 25 de març de 1895 –algunes fonts citen erròniament 1898– neix a Plou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Miguel Arpa Plou –algunes fonts citen erròniament el nom Miquel com a llinatge. Sos pares es deien Nicolás Arpa i Miguela Plou. Vivia al seu poble natal amb sos pares molt grans. Des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i en 1932 fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Plou. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bram (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Juan Miguel Arpa Plou va morir el 17 de febrer de 1974 a Mont-real (Llenguadoc, Occitània).

***

Benito Pabón en la seva época de professor en l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà

- Benito Pabón y Suárez de Urbina: El 25 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'advocat anarcosindicalista Benito María de la Encarnación José Juan Bautista de la Concepción Francisco de Asís Luis Gonzaga Diego Dimas Agustín de la Santísima Trinidad Pabón y Suárez de Urbina. Sos pares es deien Benito Pabón y Domingo, advocat, i María Teresa Suárez de Urbina y Cañaveral. Fill d'una família benestant i il·lustrada –germans seus van ser catedràtics d'universitat–, començà el batxillerat amb els jesuïtes d'El Puerto de Santa María i l'acabà en 1910 a l'institut de Sevilla. Després començà Dret a Salamanca i va concloure la carrera en 1915 a Sevilla. Com a misser es dedicà als temes socials i esdevingué un dels advocat principals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, Saragossa i Madrid. Defensà, entre altres casos, els camperols insurrectes del maig de 1932 i els pagesos de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de 1933. Membre de la tendència purament sindical de la CNT, formà part del sector trentista i del Partit Federalista, i en 1932 s'afilià al Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. L'agost d'aquell any, participà en el gran míting cenetista de Sevilla, amb Vicente Ballester, Valero i Miguel González. El 5 de novembre de 1933 parlà, juntament amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social». El 2 de febrer de 1936 participà en un gran míting a favor de l'amnistia al Frontó Aragonès de Saragossa. En les eleccions de 1936 fou elegit, amb el beneplàcit del Comitè Nacional de la CNT, diputat independent del Partit Sindicalista per Saragossa i per Cadis –son germà Jesús també fou diputant en la legislatura de 1936, però per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i arribarà a ser director de la Reial Acadèmia de la Història durant el franquisme– amb 43.130 vots. El juliol de 1936 lluità en la Columna «Águilas de la Libertad» al front de Madrid. A finals d'octubre de 1936 s'entrevistà, junt amb Joaquín Ascaso i Miguel Chueca Cuartero i altres, per trobar solució als problemes polítics sorgits en el Consell d'Aragó, amb Lluís Companys, primer, i amb Largo Caballero i Azaña, després. El desembre de 1936 ocupà la secretaria general del Consell d'Aragó presidit per Joaquín Ascaso a Casp. El març de 1937, Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República, el nomenà president de la Comissió Jurídica Assessora del seu ministeri i com a tal el setembre de 1937 signà els informes sobre la constitucionalitat de la tasca legislativa desplegada per la Generalitat de Catalunya des de l'inici de la guerra; també, en nom d'aquest càrrec, participà en la delegació espanyola de la «Conferència Internacional per a l'abolició del règim de capitulacions» («Conferència de Montreux») . El juny de 1937 va fer un míting, amb García Oliver, David Antona i Frederica Montseny, al Velòdrom d'Hivern («Vel d'Hiv») de París en defensa de la Revolució espanyola. Aquest mateix any va fer un cicle de conferències a València. El juliol de 1937 assumí la defensa del Comitè Executiu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), empresonat arran dels «Fets de Maig» de 1937, però després d'uns mesos de gestions judicials hagué d'abandonar la defensa com a conseqüència de la campanya d'amenaces de què fou objecte per la premsa comunista. En témer per sa vida, ja que havia sofert un atemptat, es va refugiar a França. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. L'octubre de 1938 s'exilià definitivament, primer a França i després a Filipines. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels ocupants japonesos a instàncies directes de Ramón Serrano Súñer –cunyat del dictador Francisco Franco i que havia estat adversari polític durant les eleccions de 1936– i tancat en una gàbia de bambú a la presó militar del Fuerte Santiago fins al seu alliberament en la tardor de 1942. Més tard marxà a Panamà, on ensenyà llengües a Santiago de Veraguas i a Colón. En 1947 s'instal·là a Mèxic, on milità en l'Agrupació de la CNT, favorable a l'organització anarcosindicalista de l'Interior i al col·laboracionisme. Posteriorment s'establí a la Ciutat de Panamà, on fou professor a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà. Benito Pabón y Suárez de Urbina va morir el 28 d'agost de 1954 a l'Hospital Santo Tomás de la Ciutat de Panamà (República de Panamà).

***

Francisco Atarés Tolosana

- Francisco Atarés Tolosana: El 25 de març –algunes fonts citen erròniament el 29 de març– de 1900 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Sos pares es deien Antonio Atarés Aso, llaurador, i Pascuala Tolosana Viu. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors «Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser capturat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.

***

Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 d'agost de 1935

- Anatole Goavec: El 25 de març de 1901 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Sos pares es deien Alexandre Guillaume Marie Goavec, calderer, i Anne Salaun, modista. Treballà de dibuixant tècnic a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre Goavec, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 25 d'agost de 1928 es casà a Brest amb Anne Jeanne François Marie Le Bars, de qui es va divorciar en 1930. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i «llançament de pedres», a dos mesos de presó. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Yves Collet de Brest. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. A mitjans dels anys trenta participà en l'organització de mítings del grup anarquista de la Casa del Poble, com ara la conferència de Sébastien Faure celebrada el 21 de febrer de 1937 sobre «La mort et la naissance dels dieux», que arreplegà unes cinc-centes persones. Durant la Revolució espanyola formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 20 de gener de 1938, amb una dotzena de companys (René Lochu, René Martin, etc.), a bord de quatre automòbils amb pancartes de SIA i en suport a la Revolució espanyola, circulà pels carrers de Brest per atreure l'atenció sobre el tema. El 23 de febrer de 1951 es casà a Brest amb Marguerite Louise Tanguy. Anatole Goavec va morir el 10 de maig de 1970 a l'Hospital Clermont Tonnerre de Brest (Bretanya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de març

Esdeveniments

Pamflet anunciant l'acte

- Conferència d'Armando Borghi: El 24 de març de 1945 el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, aleshores exiliat als Estats Units, fa la conferència «La nostra utopia» al Garibaldi Hall de Broadway (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA). Aquesta serà una de les seves últimes aparicions en públic als Estats Units ja que el 16 d'octubre de 1945 retornà a Europa embarcant-se al port de Nova York cap a Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del vaixell Gripsholm.

Naixements

Wordsworth Donisthorpe

- Wordsworth Donisthorpe: El 24 de març de 1847 neix a Springfield Mount (Leeds, West Yorkshire, Anglaterra) l'advocat, inventor, fotògraf i pioner de la cinematografia, escaquista i anarquista individualista Wordsworth Donisthorpe. Son pare, George Edmund Donisthorpe va ser enginyer i també inventor, sa mare era una neboda del poeta William Wordsworth i son germà Horace Denisthorpe fou un reputat mirmecòleg. Estudia a la Leeds Grammar School i al Trinity College de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). El 17 de desembre de 1873 es casa amb Ann Maria Anderson. En 1885 cofundà l'Associació Britànica d'Escats i el Club Britànic d'Escats. En 1886 va fer una conferència sobre anarquisme a la Societat Fabiana. Col·laborà en la revista anarcoindividualista Liberty de Boston (Massachusetts, EUA), editada per Benjamin Tucker. El seu anarcoindividualisme, ben igual que el de Auberon Herbert, es fonamentà en el liberalisme en la tradició filosòfica d'Herbert Spencer. Fins al 1886 va ser membre de la Lliga de Defensa de la Llibertat i la Propietat i l'Individualisme, que edità el setmanari liberal Jus. A Weekly Organ of Individualism, contrari al sindicalisme i a tota l'escola socialista. També fou membre de la State Resistance Union (SRU, Unió de Resistència Estatal) per a lluitar contra el corrent socialista i la Societat Fabiana. El 9 de novembre de 1876 havia patentat el kinesígraf, la primera càmera en captar imatges en moviment, que comercialitzà a finals de la dècada. En 1890 filmà, amb son cosí William Carr Crofts, imatges en moviment de Trafalgar Square de Londres. En 1893 fou un dels fundadors de l'anarquista Legitimation League (LL, Lliga de la Legitimació), organització en defensa de la legitimació dels infants il·legítims i de l'amor lliure, la qual presidí, però que abandonà en 1897 quan aquesta es va radicalitzar. Divorciat d'Anna Maria Anderson, visqué amb Edith Georgina Fleming, amb qui tingué un infant. Entre les seves obres podem destacar Principes of Plutology (1876), The claims of labour, or, Serfdom, Wagedom, and Freedom (1880), Liberty or Law (1884), Democracy. A Lecture of State Structure (1886), Empire and Liberty, a Lecture on the Principles of Local Government (1886), Labour capitalization (1887), Socialism Analyzed (1888), Individualism, a System of Politics (1889), Love and Law: An Essay on Marriage (1893), Law in a Free State (1895) i Down the Stream of Civilization (1898), entre d'altres. Wordsworth Donisthorpe va morir d'insuficiència cardíaca el 30 de gener de 1914 al barri de Shottermill de Haslemere (Waverley, Surrey, Anglaterra).

***

Foto policíaca de Jean-Claude Margerand (3 de juliol de 1894)

- Jean-Claude Margerand: El 24 de març de 1861 neix a Beaujeu (Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Margerand, conegut com Margeraud i a vegades citat com Margeron. Sos pares es deien Joseph Margerand, jornaler, i Catherine Chervet. Obrer sabater al seu domicili, s'establí a París (França). En 1889 ja participava en reunions de la Joventut Anarquista dels III i IV Districtes parisencs. El març de 1892 declarà que ja estava preparat per a l'acció i s'adherí per a aquesta finalitat al «Grup Internacional», que s'estava formant als XIII i XIV Districtes de París. En aquesta època, a casa seva, al número 12 del carrer de la Braque, havia format una autèntica llar anarquista, on els companys (Vaudelle, Ferter, Roy, etc.) eren allotjats i alimentats. També va freqüentar les reunions del Grup de Propaganda Anarquista, al número 66 del carrer Vieille du Temple de París. El 4 de gener de 1894, arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats, el seu domicili, al número 5 del Passage Corbeau, va ser escorcollat i la policia va trobar un gran nombre de fullets d'autors anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotlin, etc.) i números de diverses publicacions llibertàries (Ça Ira, Pot à Colle, La Révolte, etc.); també va trobar un retrat de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol) aferrat a la paret i dos revòlvers rovellats sense armar. Durant l'interrogatori declarà que era «anarquista teòric» i reprovà la «propaganda per l'acció». Va ser alliberat poc després. El 27 de febrer de 1894 se'n va ordenar un segon escorcoll, però ja s'havia mudat del seu domicili. Entre maig i el 13 de juny d'aquell any va romandre al seu poble. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció contra la seva persona sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juliol de 1894 el seu nou domicili, al número 75 del Faubourg du Temple, va ser escorcollat, però la policia no va trobar res de compromès. Durant l'interrogatori va negar ser anarquista i afirmà que no havia assistit a cap reunió política des de 1890. Detingut, el 4 de juliol de 1894 va ser portat a la presó parisenca de Mazas. Dos dies després, va ser posat en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895, el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure la seva acusació d'«associació criminal». El març de 1896 mantenia correspondència amb el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux. Figurava en una relació d'anarquistes establerta el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època encara vivia al 75 del Faubourg du Temple. El 29 de novembre de 1897 es casà a Beaujeu amb Françoise Champragnon. En un llistat policíac d'anarquistes de 1900 apareixia com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquesta època lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà «I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Charles Benoît (29 de setembre de 1911)

- Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Lubin Benoît. Sos pares es deien François Lubin Benoît i Constance Julie Berroux. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté, La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» –on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...– i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Sa companya fou Marie Louise Pillot. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 al seu domicili del VI Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Charles Benoît (1878-1950)

***

Foto policíaca d'André de Blasüs (2 d'abril de 1912)

- André de Blasüs: El 24 de març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista André Jules Marie de Blasüs, citat de diverses maneres (De Blasiis, De Blasius, Deblassus, etc.) –el certificat de defunció cita De Blasiis. Era fill d'Andréa de Blasüs, artista músical, i d'Anna Antonia Lauletto, parella italiana que s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie i visqué a la seu del periòdic (carrer del Chevalier de la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad) i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un germà seu també hi vivia, ja que diversos informes policíacs parlen dels «germans De Blasüs» i el nom de «Léonard de Blasüs» apareix en un anunci de Le Libertaire al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença d'arma prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del carrer Prony d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys que aquesta havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi, i una màquina d'escriure robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies després va ser alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de residència al departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà a Baiona (Lapurdi, País Basc) amb Élisabeth Dameshoy. El 5 de setembre de 1925 es casà novament a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França) amb Marie Rose Lagadec. En els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École, on  encara treballà de sabater. En 1932, segons la policia, era tresorer de la «cèl·lula comunista» local. André de Blasüs va morir el 2 d'octubre de 1976 a l'Hospital Richaud de Versailles (Illa de França, França). 

***

Louis Montgon

- Louis Montgon: El 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 26 de març– de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Sos pares es deien Félix Montgon, fuster, i Catherine Marguerite Chazelle. Va treballar d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Josep Domingo Espasa: El 24 de març de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Domingo Espasa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei militar es declarà insubmís i en 1914 passà a França. Posteriorment retornà a l'Escala i milità fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en 1939 amb son fill Helenio. Formà part de la Federació Local de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo Espasa va morir el 9 de maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau dau Medòc (Aquitània, Occitània), on havia ingressat després d'una estància a l'hospital. Llegà el seu cos a la ciència mèdica.

***

Léo Campion

- Léo Campion: El 24 de març de 1905 neix al barri de Montmartre del XVIII Districte de París (França) l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léon Louis Octave Campion, més conegut com Léo Campion. Sos pares es deien Octave Émile Désiré Campion, empleat comptable d'origen belga, i Émilie Clémence Jouant, parisenca. Va fer estudis a Montlhéry (Illa de França, França). En 1923 s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on va fer amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu (Hem Day), qui el va introduir en la francmaçoneria. Retornà a França, però, per mor de la seva nacionalitat belga, va ser expulsat arran d'una campanya orquestrada per «L'Action Française». Va fer una sòlida amistat amb Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, aleshores refugiats a Brussel·les –en 1930 va publicar a Brussel·les el llibre Ascaso et Durruti. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevingué secretari de «Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) i del Comitè per l'Objecció de Consciència, torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet pel qual va ser jutjat el 19 de juliol de 1933, moment en el qual Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei; va ser condemnat a 18 mesos de presó, però va sortir aviat de la presó. En 1935 publicà Réflexions sur la violence. En aquesta època col·laborà en el periòdic Le Semeur contre tous les tyrans. En 1936 publicà Zo d'Axa, assaig biogràfic sobre aquest anarquista. Durant l'Ocupació, torna a París però, fitxat com a objector de consciència, va ser internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure col·laborà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial va triomfar a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista (FA) i sempre va fer costat el moviment llibertari. El 4 de desembre de 1956 es casà al VIII Districte de París amb Jeanne Louise Matie Closon. Va ser també autor d'algunes obres humorístiques, com ara Le Petit Campion Illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon, Les anarchistes dans la Franç-maçonnerie, Le drapeau noir, l'équerre et le compas, etc.). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va morir el 6 de març de 1992 al Centre Mèdic Jeanne-Garnier del XV Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França). En 2004 es va crear un «Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».

Léo Campion (1905-1992)

***

Simón Tapia Colman

- Simón Tapia Colman: El 24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman –també citat com Tapia-Colman. Sos pares es deien Benito Tapia, músic clarinetista, i Remedios Colman. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el «Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; capturat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos, Leyenda gitana, Estampa de Iberia, Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada «Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

Simón Tapia Colman (1906-1993)

***

Benjamín Cano Ruiz (1947)

- Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz –va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Era fill de Ramón Cano Pérez, jornaler, i de María Ruiz Ibáñez. Fou membre d'una coneguda i molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Tomás, Vicente i Juan. Per motius econòmics la família emigrà al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial «Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà –amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu– la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga, Cenit, Espoir, Faro, Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes, Liberación, El Nacional, Nervio, A Plebe, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com ara La vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972), Ricardo Flores Magón (1976), William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977), El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979), El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980), La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.

Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)

Tomás Cano Ruiz (1900-1986)

Continua...

---