Efemèrides anarquistes
efemerides | 01 Abril, 2025 11:20
Anarcoefemèrides de l'1 d'abril
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Lutte
- Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical La Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie «Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).
***
Capçalera
del primer número d'Il
Pugnale
- Surt Il Pugnale: Per l'abril de
1889 surt a
París (França) el primer número del
periòdic anarquista il·legalista en llengua
italiana Il Pugnale. Editada pel
«Grup Intransigent de París i de
Londres» –Vittorio Pini (París) i Luigi
Pareggiani (Londres)–, tenia periodicitat irregular i es
distribuïa
gratuïtament. Portava els epígrafs: «A la
força bruta de la burgesia cal oposar
la força bruta, però intel·ligent i
conscient, de l'individu i de les masses» i
«Quan més homogènia sigui la propaganda
anarquista, més proper i segur serà el
triomf de la Revolució Social». Entre les seves
pàgines donà receptes de com
fabricar bombes de nitroglicerina. Aquesta publicació, que
es va finançar
gràcies als cops «socialitzadors» de
Vittorio Pini i el seu grup expropiador,
es distribuí també per l'Amèrica
Llatina. Hi trobem textos d'Achille Callidis,
Raffaele Ciucci i Frederico Rava. Només va poder sortir un
altre número, el 14
d'agost de 1889, que portava el subtítol «Giornale
anarchico» (Diari
anarquista).
***
El "Terror Verd" segons Le Petit Journal
- Contra el «Terror
Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple
«Terror Verd», el
Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de
París (França) crea un Servei
Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de
neutralitzar i
de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la
pólvora utilitzada
en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes
(Ravachol,
Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea
sorgí quan Charles
Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a
Jean Constans,
ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca
de feina propiciada
pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà
desactivant els obusos
que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les
excavacions
parisenques i jugarà un paper important durant la Gran
Guerra en la investigació
dels gasos tòxics.
***
Capçalera de Le Plébéien
- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i «El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» –més tard «Sociologie, arts, littérature»– a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 –a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)– i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateix Étienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).
***
Un exemplar de Ciencia Social
- Surt Ciencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.
***
Capçalera
del primer número d'El
Proletario
- Surt El Proletario: L'1 d'abril de
1902 surt a Cadis
(Andalusia, Espanya) el primer número del
periòdic quinzenal anarquista El
Proletario. Hi
van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez,
Francisco
Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez,
Isabel Duran, José Jiménez i el
grup gadità «Amor y Libertad».
Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre
l'estranger i pàgines literàries. En van sortir
21 números, l'últim l'1 de
febrer de 1903, i un suplement al número 14;
deixà de publicar-se per manca de
mitjans i fou continuat per Germinal, que només
publicà un número el 24
de març de 1903. L'única
col·lecció completa d'El Proletario es conserva
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Portada de Le Réveil Anarchiste
- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.
***
Anagrama de la FORA V Congrés
- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas –que havia atemptat contra el president Quintana–, Simón Radowitzky –que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909– o Kurt Gustav Wilckens –que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).
***
- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.
***
Capçalera
de Germinal
- Surt Germinal: L'1 d'abril de
1926 surt a Chicago
(Illinois, EUA) el primer número del periòdic en
llengua italiana Germinal.
Mensile anarchico di propaganda. Després
portarà com a subtítol «Anarchico
di propaganda» i, més tard, en canviar la
periodicitat «Quindicinale
anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van
participar en la seva
redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando
Riberi, Hugo Roland
i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números,
l'últim l'1 de maig
de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut un
únic número de
distribució gratuïta de la mateixa
capçalera editat pel «Grup de Propaganda
Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.
***
Capçalera
d'Anarchia
- Surt Anarchia:
L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del
periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale.
Portava l'epígraf «Per totes
les llibertats i totes les rebel·lions».
Contraposà el concepte d'associació
lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del
moviment específic
anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual.
Va ser
editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di
Giovanni, qui hi
col·laborà fent servir també diversos
pseudònims (Mario Vando,
Alberto Lubeni, El Albigense,
etc.). També hi van escriure Alejandro
Scarfó i América Scarfó (JAS),
entre d'altres. Portarà una secció
fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà
sobre diversos temes (l'antifeixisme,
els presos polítics, les dictadures americanes,
l'expropiació, l'«anarcobandidisme»,
l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta
publicació també edità
llibres i fullets de diversos autors, com ara
Élisée Reclus, Nino Napolitano,
etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de
setembre de 1930, quatre dies
després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquest
últim número s'incità a
lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre,
però, es publicà
clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per
eludir la censura, que
estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a
Buenos Aires.
***
Capçalera del primer número de Regeneración (1937)
- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón i òrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.
***
Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos
- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de
1939 surt
a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic
mensual anarquista Rumbos Nuevos.
Órgano libertario.
Posteriorment va portar els subtítols
«Órgano libertario de Cuba» i
«Publicación semanal antitotalitaria».
Portà els epígrafs «Propulsor de la
cultura» i «Órgan
d'orientació social». Va ser editat per
l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i
espanyols
exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència
la portà Rafael B. Valdés; en
la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per
Domingo R. Díaz i
administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941,
dirigit
per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez.
Trobem textos de Diego
Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John
Anderson, Julio Ayllón
Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel
Cabanellas, Adolfo Camiño,
P. G. Campón, Álvaro César, Juan
Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G.
Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo
Iglesias Saavedra,
Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor
Marguerite, José Martí, Claudio
Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar,
Damián Paredes, Rudolf
Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i
Adrián del Valle Costa,
entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia,
anarcosindicalisme, història, biografies, cultura,
notícies orgàniques,
cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i
contra el pacte
germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el
suport de l'Associació
Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una
campanya de suport
econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En
sortiren números,
almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.
***
Portada del primer número de Le Réfractaire
- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association «Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire. A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.
Naixements
Augusto Bernardello
- Augusto
Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro
(Ferrara, Emília-Romanya,
Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer
servir els
pseudònims Dott. Gilbert
i Bernardo della Zucca. Sos pares
es deien
Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys
publicà el periòdic
humorístic anticlerical La Pietra
Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de
fer estudis tècnics a
Venècia (Vènet, Itàlia)
–segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en
1863
retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable
en una empresa de transports.
En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte
d'impremta. En
1870 es traslladà amb sa família a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de
setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits
sediciosos» («Visca
Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns
dies a la presó.
A Ferrara treballà de comptable a
«Ghedini», una botiga on es venia tota mena
de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè,
xocolata, productes colonials,
espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà
també de comptable a la
impremta «Soati». En 1872 fundà la
Secció de Ferrara de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any
envià la sol·licitud d'afiliació
de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari,
al
Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre
afirmativament. En el mateix mes participà en el
Congrés Regional de Romanya de
l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Fou un dels que
defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà
un dels seus tres fills,
acusat de ser confident de la policia. Col·laborà
en el periòdic republicà Il
Povero, del qual esdevingué el
principal redactor, i assumí la direcció d'Il
Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874.
Amb Vincenzo Dondi
dirigí La Lanterna i
col·laborà en Il
Tribuno de Salerno
(Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors
de la
constitució de la Federació Italiana de la
Central Italiana de l'AIT, però
l'any següent participà en la Lliga Universal de
les Corporacions de Ginebra
(Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes
«intransigents». En
1878 col·laborà en el periòdic
napolità de Carlo Terzaghi Rabagas,
on signà sota el pseudònim Dott.
Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi.
Finalment,
les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i
a
col·laborar en Nueva Ferrara,
en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906
publicà Racconti poliglotti
stupefacenti.
Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Autoretrat de Charles Maurin (1890)
- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina.
***
Foto
policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)
- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1869 –altres fonts citen erròniament 1865– neix a La Neuville-en-Tourne-à-Fuy (Ardenes, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin –citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Adolphe Hédin, manobre, i Marie-Irma Feh. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per «robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fotografia
antropomètrica de Giovanni Baldazzi
- Giovanni Baldazzi: L'1 d'abril de 1883 neix a Sesto Imolese (Imola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Giovanni Baldazzi, també conegut d'altres maneres (Jean Baldazzi, John Baldazzi, John Bladazi, John Baldazza) i que va fer servir el pseudònim Giovanni Obdast. Sos pares es deien Luigi Baldazzi i Agata Gadoni. Va poder realitzar estudis secundaris i es va fer electricista, militant en el seu sindicat. L'agost de 1903 la policia va obrir el seu expedient i des de feia un any col·laborava en el periòdic del sector «antiorganitzador» del moviment anarquista Il Grido della Folla, sota el pseudònim Giovanni Obdast. Posteriorment va publicar textos en Il Popolino, de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en La Rivoluzione Sociale, de Londres (Anglaterra). Defensor de l'acció directa, el febrer de 1903 va llançar la proposta de fer un referèndum entre la població treballadora per a un dia de vaga general per a reivindicar la jornada laboral de vuit hores. En aquesta època creà un grup d'agitació anarquista amb altres companys (Pietro Chiesa, Umberto Cini, Castore Poggiopollini, Giovanni Tagliaferri, etc.), al qual s'hi va afegir el seu company de conferències a Bolonya Armando Borghi. El 20 de setembre de 1903 participà en la contramanifestació de la inauguració del monument als caiguts del 8 d'agost de 1848 a Bolonya i va ser detingut i empresonat vuit dies. En 1904 va ser condemnat a quatre mesos i 10 dies per encapçalar una manifestació i resistir-se a la detenció durant una vaga general convocada el setembre d'aquell any. En 1905 publicà en Il Grido della Folla un llarg article sota el títol Lo sciopero generale e l'esproriazione i el fullet Socialisti e anarchici. En 1906 publicà els fullets La lotta per l'esistenza e il principio di solidarietà i Le organizzazioni operaie. El febrer de 1907 deixà Bolonya i s'establí a Londres (Anglaterra), on va treballar de cambrer i col·laborà amb la revista anarcoindividualista italiana de literatura i art Vir, de Giuseppe Monanni, Leda Rafanelli i Camillo Signorini, encara que després va trencar amb questa publicació a la qual acusà de «culturalment deficitària». L'agost de 1907 vivia al número 34-36 del carrer des Cascades de París (França) i treballava com a operari en una escrivania, alhora que realitzava conferències. En aquesta època aixoplugà l'anarquista Decio Anzani i sa companya Marta Giorgi. Acomiadat de la feina, es traslladà a Argenteuil (Illa de França, França), on treballà de pintor en la construcció. En 1908 fou membre del grup anarquista italià parisenc «Grupi di Studi Sociale» i el juliol d'aquell any col·laborà en el número únic de la revista italiana Quand Même, de la qual era gerent Alfredo Consalvi. Després d'una breu estada a Itàlia a finals de 1908, s'establí novament a París, amb la intenció, sembla, d'emigrar a Amèrica. Gràcies a la seva activitat de representant comercial, es pogué moure freqüentment entre París, Londres i Itàlia. El 24 d'abril de 1910 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres anys de presó per «ús de segells postals falsos» –Antonio Suardi, també processat pel mateix delicte, va ser condemnat a dos anys, Étienne Marie Peretti va ser absolt i Antonio Capellari havia enfollit i es trobava ingressat a l'asil de Sainte-Anne– i el setembre de 1912 va ser expulsat de França. Durant el seu empresonament va publicar en Novatore, editada per Libero Tancredi a Nova York (Nova York, EUA), un article sobre la seva concepció revolucionària de l'individualisme sota el títol «Egoismo e altruismo». Establert a Milà (Llombardia, Itàlia), reivindicà posicions sindicalistes llibertàries i seguí de prop les vagues dels metal·lúrgics durant la primavera de 1913, enviant cròniques a La Voix du Peuple, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Després de la vaga general d'agost de 1913, atacà durament la gestió de Pulvio Zocchi, dirigent de la Unió Sindical Milanesa i criticà diversos aspectes de com es desenvolupava el moviment sindicalista del moment en diverses publicacions (L'Avvenire Anarchico, Il Libertario, etc.). A finals de 1913, fugint de la vigilància policíaca, passà a Basilea (Basilea, Suïssa), on va col·laborar en el periòdic Utopia. Rivista Quindicinale del Socialismo Rivoluzionario Italiano, de Benito Mussolini –en el número 1, del 22 de novembre de 1913, publicà un article sobre l'heroisme, l'audàcia, l'idealisme i el sacrifici revolucionaris de Louis Auguste Blanqui. En 1913 la Cooperativa Tipogràfica «La Scuola Moderna» de Bolonya li va publicar la conferència Il Militarismo e la Rivoluzione. Després d'una breu estada a Bolonya l'agost de 1914, emigrà als Estats Units. Establert a Nova York, l'11 d'octubre de 1914 va fer a Brooklyn la conferència «Sindicalismo rivoluzionario» per al grup anarquista «M. Bakounine» i el 25 del mateix mes per al grup «Giuventù Libertaria» de Nova York la conferència «La tecnica dello sciopero generale». El novembre de 1914 treballava en la redacció del periòdic Il Proletario a Nova York. El 26 de novembre de 1914 va fer a l'Umberto I Hall de Jersey City (New Jersey, EUA) la conferència «L'antimilitarismo». En aquesta època participà activament en tasques d'organització i fent conferències per al sindicat Bakers' Union de Nova York Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Posteriorment s'establí a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), on durant la Gran Guerra mantingué contacte epistolar amb Armando Borghi i Enrico Meledandri i organitzà i envià subscripcions al periòdic Guerra di Classe de la Unió Sindicalista Italiana (USI). En 1917 va ser detingut dues vegades per «instigació a la revolta» i el setembre d'aquell any, en el marc d'una gran operació contra els wobblies que incriminà 168 persones, va ser empresonat a petició de les autoritats federals sota l'acusació d'haver promogut, com a propagandista i membre dels IWW, vagues i agitacions en detriment de la política dels EUA i a favor «directa o indirectament dels Imperis centrals». En 1917 va fer el prefaci del fullet de Albino Braida L'Unionismo industrial, editat per «Italian IWW», del qual era membre del comitè d'administració de la seva Oficina de Publicacions. L'agost de 1919 va ser jutjat i condemnat a 10 anys de reclusió i a 35.000 dòlars de multa per «actes contraris als interessos dels Aliats i a la continuació de la guerra». En 1919 obtingué la llibertat provisional. En 1920 era secretari de la Lliga Italiana de Defensa Obrera (LIDO), mantingué correspondència amb Bartolomeo Vanzetti i col·laborà en The One Big Union Monthly. En 1922 va ser expulsat dels EUA i repatriat. Establert a Roma, entre juny de 1923 i desembre de 1930 va treballar en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista i per a la qual va ser redactor de la seva revista La Stirpe, d'Edmondo Rossoni, exanarquista i exwobblie que havia conegut als EUA, juntament amb altres membres de l'Italian Socialist Federation in North America (ISFNA, Federació Socialista Italiana als EUA). En 1926 les autoritats feixistes van proposar que fos esborrat del registre de subversius. Entre gener de 1931 i març de 1936 va entrar com a traductor en el Comitè Olímpic Nacional Italià i després en la Federació Internacional del Tècnics Agrícoles. En 1935, després de ser-li interceptada correspondència amb l'exiliat antifeixista Carlo Sforza, comte de Castel San Giovanni, i d'assabentar-se de l'intent per part d'un advocat francès d'obtenir la revocació del seu decret d'expulsió de França, va ser posat novament sota vigilància en la creença que la seva aparent lleialtat al règim mussolinià era una tapadora i que es mantenia «íntimament hostil al feixisme». El setembre de 1940 va dirigir una sol·licitud al cap del govern demanant l'anul·lació de la vigilància argumentant la seva bona conducta civil, política i professional. A partir d'aquest moment, res no sabem més d'ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
efemerides | 31 Març, 2025 11:19
Anarcoefemèrides del 31 de març
Esdeveniments
Capçalera d'Anticristo
- Surt Anticristo: El 31 de
març de 1906 surt a La Línia (Cadis,
Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo.
Periódico
quincenal anarquista. Editat
pel grup «Andalucía Rebelde», fou
dirigit per José Rodríguez Romera,
administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta
d'A. Roca
d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador
Rodríguez, Josep Prat, Vicente March,
A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez
Cabrera, entre d'altres. D'aquesta
publicació anarquista de tendència
individualista, molt influenciada per
Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de
l'encalçament de la justícia un
altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós
es dedicaran gairebé
exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des
del punt de vista
purament individualista. L'única
col·lecció que es conserva d'aquesta
publicació es troba dipositada a l'International Institute
of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
***
Capçalera
d'El Briocense
del 31 de març de 1907
- Poesia antianarquista:
El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El
Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia
antillibertària El
anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta
publicació José Pérez y
Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb
aquest poema, José Pérez, resumia la
seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un
corrent de pensament
davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu
terror; poques
vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos
fins quin punt els
somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el
director de la
publicació, Antonio Pareja Serrada, i un
col·laborador, Antonio Pareja Serrada,
eren militants republicans federals i tenien simpaties per
l'anarquisme, com es
demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una
novetat editorial
d'aleshores, El hombre y la tierra,
d'Élisée Reclus, editada per
l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de
desembre de 1905 i en
el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense
(1904-1907).
José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31 de març de 1907)
***
Cartells
dels concerts
- Concerts de Léo
Ferré: El 31 de març i l'1
d'abril de 1989 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti
(Toscana,
Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo
Ferre.
Naixements
Foto policíaca de Pierre Hyvon (4 de març de 1894)
- Pierre Hyvon: El
31 de març de 1848 neix a
Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el
gravador litògraf anarquista
Pierre Hyvon, conegut com Yvon
–a vegades
escrit Hivon
i Yvons. Era fill natural
d'Élizabeth Hyvon. Formà part del grup
anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de
París (França), del qual formaven
part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier,
entre d'altres. El
22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir
des électeurs. Tètes de bois et oreilles
d'ànes, editat pel Grup d'Acció
Política «Le Perce-Neige». Durant la
tardor de 1883, amb François Sevestre,
Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup
«Le Drapeau Noir de
Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de
París. En aquesta època tenia
al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de
Saint-Mandé (Illa de França,
França), una petita premsa manual i recaptava diners per a
adquirir una més
important que li pogués permetre imprimir fullets i
cartells. El desembre de
1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de
França, França) de la
Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»),
fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste
Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el
cartell
«Aux ouvriers sense travail», signat per la
Comissió d'Obrers Sense Feina.
També participà en les reunions del grup
«Les Libertaires du XXème», que es
realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre
el manifest «Aux
Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe
d'un confident
del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de
20.000 exemplars del
ban Vive Ravachol! a resultes de la
condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va
ser detingut,
juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les
agafades
antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època
vivia al número 51 del
carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de
1894 va ser de bell nou detingut.
Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà
el 28 d'agost de
1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la
qüestió de la carestia del
pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En
1902 vivia a l'île de
Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions
legislatives
d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa
de França, Franca). Pierre Hyvon va morir el 18 de febrer de
1919 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de
París (França).
***
Foto
policíaca de Charles Vaury (16 de març de 1894)
- Charles Vaury: El
31 de
març de 1851 –algunes fonts
citen erròniament 1859– neix a Sedan (Ardenes,
França)
l'anarquista Charles Joseph Vaury,
conegut com La Baleine. Sos pares es deien
René Remy
Vaury (Jean-Baptiste Vaury), sabater, i Catherine Agnès
Jacquemin, obrera
fabril. Es guanyava la vida treballant de mecànic i, segons
un informe policíac
de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París (França),
vivia al número 28 del carrer Vilin i figurava com a
«anarquista militant». En
1887 participà en les reunions del grup «Les
Libertaires du XXème
Arrondissement», on, segons els confidents
policíacs, reivindicava el robatori
i l'assassinat durant la revolució. El 18 de maig de 1887 va
ser testimoni d'una
baralla en una taverna al carrer Savies i avisà a la policia
amb dos trets de
revòlver a l'aire. En 1892 era habitual, amb son
germà petit Jean-Baptista
Émile Vaury, tallador en vidres i també militant
anarquista, de les reunions
del Cercle Anarquista Internacional que es reunia a la Sala Horel i
l'any
següent ambdós freqüentaven les reunions
dels Grup Anarquista dels V i XIII
Districtes de París. El 27 de febrer de 1893 sa companya, la
jornalera Anna
Bidal, amb qui estava casat, va morir al seu domicili. L'abril de 1893
es
traslladà al número 26 del mateix carrer i a
partir de desembre d'aquell any
vivia al número 24 del carrer Envierges, que va ser el seu
domicili definitiu.
El 13 de gener de 1893 assistí a una reunió
anarquista celebrada a la Sala
Miquet. Amb son germà, el 3 de juny de 1893
assistí a un míting anarquista
celebrat a la Sala Commerce per protestar contra la condemna a mort de
l'anarquista Jean-Baptiste Foret, al qual eren presents unes 500
persones. L'1
de juliol de 1893 els germans Vaury assistiren amb altres 400 persones
a la
conferència pública organitzada pels anarquistes
Dufour i Marin a la Sala
Commerce. El 16 de març de 1894, en el marc d'una agafada
contra el moviment anarquista,
el seu domicili va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat en el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i el 3
d'abril d'aquell any la policia envià l'informe al jutge
d'instrucció. El 3 de
juliol de 1894 era present al míting organitzat pels
anarquistes Saint-Martin i
Eugène Cottée. Charles Vaury va morir l'11 de
desembre –algunes fonts citen
erròniament el 12 de desembre– de 1898 a
l'Hospital de la Pitié del V Districte
de París (França).
Àgape
familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la
Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre
Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M.
Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9.
Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor
- Fernand Colladant: El 31 de març de 1881 neix a Vouzon (Centre, França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Sos pares es deien François Colladant, jornaler, i Catherine Silvine Pâques –Joséphine Pasquier segons la partida de defunció. Patia una paràlisi a les cames des del naixement. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un dels òrgans d'expressió del grup artístic revolucionari «La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara «Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant», «Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier; «Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.
***
Necrològica d'Eugénie Casteu publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 10 de juny de 1937
***
Necrològica
de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1972
- Francisco Buj
Iranzo: El 31 de març de 1901 neix a
Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Buj Iranzo –a vegades el
llinatge citat
com Bug.
Sos pares es deien
Vicente Buj i Lina
Iranzo. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya),
on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil vivia a
Montornès del Vallès (Vallès Oriental,
Catalunya) i formà part del Comitè
Revolucionari d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els
Pirineus. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Moissídan
(Aquitània,
Occitània), on milità
en la Federació Local de la CNT. Francisco Buj Iranzo va
morir el 5 de
febrer de 1972 a l'Hospital de Perigús
(Aquitània,
Occitània).
***
Roger
Monclin
- Roger Monclin: El 31 de març –algunes fonts citen erròniament el 31 de gener– de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Paul Jules Monclin. Sos pares es deien Camille Louis Monclin, comptable, i Berthe Juliette Richard. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitarista La Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la «justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França. L'1 de setembre de 1962 es casà al XV Districte de París amb Gisèle Edith Perrin. És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) –aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)–, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 al seu domicili de «La Cécile» de Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).
***
Rudolf Michaelis fotografiat
per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)
- Rudolf Michaelis: El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la «Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a Santa Úrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.
Margaret Michaelis (1902-1985)
***
Ramón
Regueras Deza
- Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares, Francisco Regueras i Grimalda Deza, havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna «El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal «Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons «Larrañaga» i «Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seus últims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat en aquesta localitat.
Miquel Beltran Alomar
- Miquel Beltran Alomar:
El 31 de
març de 1911 neix a Inca
(Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer
i anarquista
després, Miquel Beltran i Alomar. Era fill de l'escriptor
satíric
anticlerical
Llorenç Beltran i Salvà –conegut com a Es
Barbó, ja
que era barber de
professió–, col·laborador de la revista
popular Foch
y Fum (1917-1936), on
signà Barbó Inquero,
i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu
amic Gabriel Buades
Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar
Ramis. Miquel Beltran va
fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca,
que abandonà
després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es
dedicà a l'alfabetització
d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al
Partit
Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va
evolucionar cap a l'anarquisme
radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va
pronunciar
una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el
títol «Libertad y poder» on
es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista
d'Inca, especialment
Gabriel Buades i Pons, i va començar a
col·laborar en el periòdic
anarcosindicalista Cultura Obrera.
El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu
Bestard,
de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el
grup àcrata «Sol y
Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers
mallorquins. El 17
de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu
Albertí, Enrique Carcedo,
Francisco García i Andrés Quintana, als locals de
la CNT d'Inca. Aquest any
s'encarregà de la presentació de Frederica
Montseny en el cicle de conferències
que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença).
Al començament de 1934, la
tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a
allitar-se, i fou llavors quan va
escriure una novel·la breu en castellà, Violeta,
que va ser publicada el
24 d'octubre de 1934 en la col·lecció
«La Novela Ideal», una de les
publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan
Montseny Carret (Federico Urales).
Miquel Beltran Alomar va morir el 28 de març de
1935 de tuberculosi a Inca
(Mallorca, Illes
Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu
enterrament
fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes
característiques que havia de tenir lloc a Inca, la
cerimònia va despertar una
gran expectació. L'endemà de morir, el seu
fèretre va ser portat per
anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers
de la
població mentre una banda interpretava música
clàssica; fou enterrat a la
tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son
germà Ramon en
1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare,
Llorenç Beltran Salvà, va
ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri
d'Inca i
enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El
Moixet
Demagog publicà un llibret que conté la
conferència «Poder y Libertad» i la
novel·leta Violeta sota
el títol La llibertat contra el
poder.
***
Necrològica
de Juan Rueda Ona apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de desembre de 1976
- Juan Rueda Ona: El 31 de març de 1915 neix a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Rueda Ona. Sos pares es deien Miguel Rueda Sánchez, afusellat pels rebels feixistes, i Teresa Ona Navarro. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia Aso Bailo i son fill Juan Miguel Rueda Aso. Juan Rueda Ona va morir el 20 d'agost de 1976 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).
---
efemerides | 30 Març, 2025 11:19
Anarcoefemèrides del 30 de març
Esdeveniments
La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)
- Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.
Detenció de
Ravachol (30 de març de 1892)
***
Premsa llibertària Internacional
- Surt L'Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin –gerent dels dos primers números– i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista «Germinal» –gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.
***
Capçalera de L'Affranchi
- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience i Si la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.
***
Portada
del primer número d'Internationale
Arbeiter Chronik
- Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30
de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer
número del periòdic
mensual anarquista en llengua alemanya Internationale
Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative,
selbstständiger
Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del
Treball. Òrgan per a promocionar
en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció
independent). Va ser editat i
publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda
d'August Lott i
el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula
Lliure).
Tenia la redacció al número 751 East 181st Street
del Bronx novaiorquès. Aquest
periòdic antimilitarista, reproduí textos de
Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann
Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos
sobre
sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA
i l'estranger, a
més de poesies i altres notícies culturals. En
sortiren set números, l'últim el
setembre de 1914.
***
Es saqueo de sa plasa
- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit «sorollós».
Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919
***
Capçalera de ¡Despertad!
- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.
***
Cartell
de la Fira
- I Bay Area Anarchist Book Fair:
El 30 de març de 1996 se
celebra a l'SF County Fair Building del Golden Gate Park de San
Francisco (San
Francisco, Califòrnia, EUA) la I Bay Area Anarchist Book
Fair (I Fira del Llibre
Anarquista de la Badia de San Francisco). L'acte va ser organitzat per
la llibreria
Bound Together Bookstore per celebrar el seu vintè
aniversari. Hi van
participar una quarantena de llibreries, editorials, revistes i
individualitats
anarquistes, realitzant-se tota mena d'activitats (xerrades,
exhibicions
audiovisuals, entreteniments, cafeteria, guarderia, etc.). Hi van
intervenir
Kathy Acker, Freddie Baer, Jello Biafra, Susie Bright, Winston Smith,
Robert
Anton Wilson i John Yates, entre d'altres. Aquesta fira
esdevingué anual a
partir d'aquesta data.
Naixements
Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893
- Henry Wysmans:
El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica)
l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman,
Weysmans, Weysman,
etc.). Es guanyava la vida fent
de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe
policíac, en 1880
era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de
Brussel·les. Amb
Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre
Bèlgica en el
número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra
Anarchiste, de Lió (Arpitània).
Milità en el Syndicat Bruxellois des
Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de
Brussel·les). Entre
1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni
Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts.
Destacat orador, entre 1886 i
1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses
conferències i
mítings de propaganda anarquista i de la Libre
Pensée a diferents poblacions
belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat per
L'Étincelle
Révolutionnaire, parlà en un
míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a
la «revolució violenta».
El 10 de gener de 1886 participà en una
reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes
més tard ho va fer en una vetllada
literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre
la història de la
humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la
situació.
El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un
míting anarquista a
Brussel·les a la sortida del qual es produïren
diferents incidents. El 14 de
juny mantingué un intens
debat dialèctic
en un míting a Brussel·les amb el socialista
Edouard Anseele. En 1886 acompanyà
Guillaume Davister (Jean) per les
regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir
socors
econòmics, especialment el resultat d'una
col·lecta de la Socialist League (SL,
Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb
l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers
en lluita. En 1888
publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el
primer volum del fullet d'Hector
Morel Dialogues entre un anarchiste et un
autoritaire. Publication anarchiste;
el segon volum va ser publicat el
novembre d'aquell any també a Brussel·les per
Ferdinand
Pintelon. El 29
d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista
contra
les penes de mort
als «Màrtirs de Chicago». En 1889
formà part
del grup anarquista
«L'Égalité» (Octave
Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert
Delsaute)
que intentà comprar
material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el
fullet Le Communisme Anarchiste i
entre abril i
agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el
periòdic Le Drapeau Noir.
La policia el presentà com «el cap d'un grup
d'anarquistes moderats». En el Congrés
Internacional Obrer Socialista que se
celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a
Brussel·les, representà els grups
anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand
Pintelon i
Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a
la Sala Rubens per protestar
per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que
reivindicaven la
dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de
març de 1893 el seu
domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de
Saint-Josse-ten-Noode, va ser
escorcollat sense èxit per la policia en la seva
absència, ja que es trobava a
la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà
que des de feia molt de temps
son marit no s'ocupava de la «política
militant» i durant l'escorcoll només es
van trobar unes cartes enviades des de la colònia
penitenciària de Caiena
(Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son
germà Corneille
Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també
va ser un destacat anarquista
de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Charles Galau (21 de febrer de 1891)
- Charles Galau: El
30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne
(Illa de França, França) el carreter anarquista
Charles-Louis-Joseph Galau
–també citat erròniament Gallau
i Gallot–, conegut com Baudin.
Sos pares es deien Louis Galau, carreter, i
Éléonore Prou. El 19 de febrer de
1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de
França, França), amb
altres companys anarquistes, crida diverses consignes («Fora
la pàtria! Visca
l'anarquia»), fet pel qual va ser processat, juntament amb
altres companys (Michel
Bastard, François Collion, Henry Decamps, Nestor
Ferrière, François Pernin i Arthur
Voyez), el 23 de març d'aquell any per «crits
sediciosos»; tots van ser absolts
a excepció de Decamps, que va ser condemnat a 15 dies de
presó. El 22 d'abril
de 1892 va ser detingut amb son pare, juntament amb molts altres
anarquistes,
de manera preventiva davant la manifestació del Primer de
Maig. Cap el 1893 es
refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al
Stanhope Street de la ciutat. En
1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar
establerta per
la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de
febrer de 1894 va ser
detingut per la policia britànica portant els retrats de
Ravachol i d'Auguste
Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance
is a duty i Dynamiters'
Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 20 de juliol de 1918
- Lucien Navel: El
30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena,
França) l'antimilitarista i
anarquista Louis Lucien Navel. Sos pares es deien Charles
François Navel, jornaler, i Anastasie Rommé. Era
el
germà major de l'escriptor
Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament
llibertari. Es guanyava la
vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu
antimilitarisme i,
arran d'un informe de la comissaria de policia de
Pont-à-Mousson del 26 de maig
de 1913 elaborat per les seves crítiques a la
«Llei dels Tres Anys» –llei que
ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar
amb la finalitat de
preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb
Alemanya–, va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes amb
l'anotació «a detenir». En aquesta
època es definia com a «socialista unitari i
anarquista llibertari» i era
membre dels «Amics de Le Libertaire».
L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le
Libertaire. No obstant tot això, en 1914
s'enrolà voluntari en el 169
Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat
després per commoció cerebral.
S'instal·là al número 28 del carrer
Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París
(França) i, després de llegir Ce
qu'il
faut dire i La Vague,
publicacions anarquistes contràries a la
«Unió Sagrada», retornà al
seu antimilitarisme
de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la
fàbrica Revelin i
entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al
número
57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al
número 6 de l'avinguda
Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una
ganiveta
al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió.
Després s'instal·là a
Lió (Arpitània), on sa família s'havia
establert. Animador de les Joventuts
Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de
desembre de 1918
pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la
Revolució russa que realitzà
en una manifestació del Sindicat de la
Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El
juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la
Part-Dieu, del barri de La
Guillotière de Lió i en aquesta època
treballava com a obrer en una màquina
desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith
(«Société du Carburateur
Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es
casà amb la cantant antimilitarista i
anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat
delegat
sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels
animadors de la vaga de
metal·lúrgics de Lió. Lucien
Navel va morir el 18 d'agost de 1974
a l'Hospital Louis-Pradel de Bron, a la metròpoli de
Lió
(Arpitània).
***
Giuseppe Mariani
- Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir d'una broncopneumònia el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).
***
Giuseppe
Livi (anys cinquanta)
- Giuseppe Livi: El
30 de març de 1899 neix a Arezzo (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giuseppe Livi, conegut com Beppone
Livi i com a Unico i Iconoclasta en la resistència.
Sos pares
es deien Alessandro Livi, maleter temporer a l'estació,
alcohòlic i violent
(assassinà son fill Attilio en una baralla), i Vittoria
Livi; parella que havia
retornat a Itàlia després d'una desgraciada
emigració al Brasil. Era fill d'una
molt empobrida família nombrosa treballadora formada per set
germans i ell va
ser donat en acolliment. Només pogué assistir a
l'escola elemental i ben aviat
es va posar a fer feina com a venedor ambulant (de joguines que
construïa, de
medicaments per a gallines, de galetes, etc.) i com a fruiter. En
aquests anys
de joventut la seva passió fou el ciclisme. Fascinat per les
idees de Pietro
Gori i Errico Malatesta, des de molt jove començà
a militar, juntament amb sos
germans, en el grup anarquista local. Segons els arxius
policíacs, tingué un
caràcter violent i freqüentà els
elements de la petita delinqüència de la seva
ciutat, però alhora desenvolupà una intensa
activitat propagandista anarquista
entre la classe treballadora. Va ser detingut, jutjat i empresonat en
diverses
ocasions per delictes comuns (robatoris, danys, lesions, etc.).
Antimilitarista
convençut, durant la Gran Guerra patí condemnes
per part dels tribunals
militars de Bolonya i de Florència per un total de quatre
anys i sis mesos sota
l'acusació de «derrotisme»,
desobediència i insubordinació. A finals de 1920,
com palesa les notes seves publicades al diari Umanità
Nova, signades Livi
i BF, manifestà una
destacada actitud
cap a rebel·lia social. Encapçalà una
comissió de desocupats i protagonitzà una
incursió als locals de la directiva de l'«Officine
Bernardini», tallers de
mecànica general d'Arezzo. Condemnat a un any de
reclusió pel Tribunal
d'Apel·lació de Florència, va sortir
de la presó el gener de 1923. Fitxat com a
«perillós anarquista», causant de
lesions, ultratges i violència a la força
pública, va ser posat sota estricta vigilància.
Encara que continuà tenint la
residència a Arezzo, es traslladà en 1924 a
Anghiari (Toscana, Itàlia) i es mogué
contínuament amb bicicleta i amb el seu carro per mor de la
seva feina d'un
mercat a un altre, alhora que estableix contactes per al moviment
anarquista.
En 1925 va morir la seva primera companya i posteriorment
conegué Angiola
Crociani (Giangia), amb qui es
casà
en 1930 i qui esdevingué sa companya durant tota la seva
vida. El seu contacte
es trobà en una agenda d'Errico Malatesta que la policia
romana havia interceptat
en morir aquest en 1932. Durant la II Guerra Mundial
treballà amb sa companya a
la zona de Valdichiana i va haver d'estar amagat una temporada a Foiano
della
Chiana (Toscana, Itàlia), on va contreure una greu malaltia
pulmonar. Solidari
amb els perseguits, organitzà activitats de suport per als
refugiats jueus a
Anghiari i posteriorment per als presos eslaus i anarquistes reclosos
al campo
de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia). Durant aquests anys
visqué del mercat negre i del contraban de tabac. A finals
d'octubre de 1943
realitzà delicades funcions de coordinació de la
resistència a la zona. Per
disposició del Comitè Provincial de
Concentració Antifeixista (CPCA), juntament
amb sa companya Angiola Crociani (partisana de la 23 Brigada
Garibaldina «Pio
Borri»), fou responsable de l'avituallament i del
subministrament d'armes d'un
grup de tres-cents eslaus evadits armats que s'amagaven als boscos de
castanys
toscans de Ponte alla Piera i Pieve Santo Stefano. S'integrà
com a combatent en
el grup «Tani-Zuddas» i en la «Banda
Autonoma del Russo», resultant un destacat
membre de la resistència d'Arezzo, juntament amb el sacerdot
Nilo Conti,
principal referent de la zona de Valtiberina. Durant una temporada
realitzà
funcions d'enllaç amb el Comitato di Liberazione Nazionale
(CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional) toscà a Florència,
sobretot amb membres del Partit
d'Acció (PdA) i amb anarquistes i portà a terme
l'anomenada «Missió Morris»,
desemmascarant l'activitat d'una espia infiltrada entre els partisans (Morris) que finalment va ser afusellada.
A Florència mantingué contactes amb el
tipògraf anarquista d'Umanità
Nova Lato Latini i treballà en
estreta col·laboració amb Sante Tani. Interceptat
per la feixista Guardia
Nacional Republicana (GNR), va ser detingut i reclòs a la
presó d'Arezzo per la
seva activitat de suport logístic militar –abans
de ser agafat, es va menjar documents
compromesos del CLN. Condemnat a la deportació a Alemanya,
aconseguí evadir-se
durant un bombardeig. El 26 de juny de 1944 ajudar a salvar les
poblacions
d'Anghiari, La Chiassa, Montauro i Borgo a Giovi de les
represàlies, amb el
suport de la «Banda Autonoma del Russo» i
aconseguint alliberar dos presos dels
alemanys. Tots els diners que tenia els va dedicar a
finançar la lluita armada
contra el nazifeixisme. Durant la postguerra ocupà
càrrecs de responsabilitat
en la Cooperativa de Consum dels Treballadors del seu poble i en
l'Associació
Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI). El 20 de juliol de
1947 participà en
el III Congrés Provincial de l'ANPI. El 31 de juliol de 1948
el diari La Nazione
publicà una nota on deia que Giuseppe
Livi havia estat confident l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme), amb un sou de 50 lires mensuals. El juny anterior
havia estat
detingut per, segons Umanità Nova,
per «resistència a la força
pública», condemnat a un any de
reclusió i tancat a
la infermeria de la presó d'Arezzo. Finalment es va
demostrar que la informació
de La Nazione que l'acusava d'espia
havia
estat una calúmnia comunista i l'1 de novembre de 1949
cobrà una pensió com a
partisà combatent, invàlid de quinta categoria, i
el seu nom apareix al número
714 de la llista de partisans combatents de l'ANPI provincial. Antonio
Curina,
destacat exponent de la Resistència i primer alcalde
d'Arezzo després de la II
Guerra Mundial, destacà en les seves memòries (Fuochi sui monti dell'Appennino toscano)
el paper que havia jugat Beppone en
la lluita partisana. Molt
malalt de bronquitis crònica i emfisema a causa de les
vicissituds passades
durant els anys en la Resistència, hagué de
passar temporades hospitalitzat. Giuseppe
Livi va morir el 29 de gener de 1972 a Anghiari (Toscana,
Itàlia) i dies
després de la seva mort el seu arxiu va
desaparèixer del seu domicili. El 7 de
setembre de 2019 se li va retre un homenatge a Anghiari sota el
títol «Renicci
1943: Un campo d'internamento fascista e badogliano. Giornata di studi
in
memoria di Beppone Livi e Angiola Crociani».
***
Nicolas Faucier (setembre 1939)
- Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Joseph Faucier. Sos pares es deien Alfred Faucier, ajustador mecànic, i Marie Madeleine Schaan. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador de Le Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. El 3 de juliol de 1931 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Alice Marie Boucher. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamflet Paix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a l'Hospital de Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica. És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.
***
Bruno Filippi
-
Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a
Liorna (Toscana, Itàlia) el
militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo
Armando,
tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans.
Sa família es va
traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era
infant. En 1915 treballava de
missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar
d'«element
perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va
ser detingut durant una
manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la
inscripció «Visca
l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va
ser condemnat per
complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les
víctimes dels
enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes.
Després d'un any i vuit
mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i
entrà a treballar com a
tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa.
En 1918 va ser cridat a files i
el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2
d'abril de 1919 va ser
detingut per «atemptat contra la llibertat del
treball» per haver obligat sota
amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels
perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En
aquesta època va ser col·laborador habitual del
periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer
servir diversos pseudònims (For well, Filippo
Rubin).
En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els
enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre
va ser present. Se
li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa,
Aldo
Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la
Palau de Justícia de
Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid
sulfúric al capitalista Giovanni
Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb
explosius a al domicili
del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21
hores,
Bruno Filippi va morir, a conseqüència de
l'explosió de la bomba que portava
adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al
piano
nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a
la Galleria Vittorio
Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va
explotar uns minuts abans del
previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de
juliol de
1920, a Milà, van processar els anarquistes
còmplices de l'atemptat del Circolo
dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi;
Perego va
ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els
redactors d'Iconoclasta!
van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de
fullet
sota el títol Scritti postumi. Son
germà Annunzio Filippi, dos anys
menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17
anarquistes
(Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de
material explosiu
i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i
a un de vigilància
especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà
estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi,
novel·la biogràfica
sobre Filippi.
***
Vicent
Artés Tornero
- Vicent Artés Tornero: El 30 de març de 1902 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal, Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seus últims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Necrològica
de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 12 de
gener de 1993
- Joaquín Benítez Villalta: El 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Sos pares es deien Joaquín Benítez Bizcocho, camperol, i María Villalta Garrido. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
---
efemerides | 29 Març, 2025 11:18
Anarcoefemèrides del 29 de març
Esdeveniments
L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)
- Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els «Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara.
***
Portada d'un número de Revista Nueva
- Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia, Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la «Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925.
***
Convocatòria
de l'acte
- Conferència de
Bertoni:
El 29 de març de 1935 se celebra a la Grande Salle du Grutli
del barri de Chantepoulet
de Ginebra (Ginebra, Suïssa) la conferència de
l'anarquista Luigi Beroni «Pourquoi
nous restons anarchistes» (Per què seguim sent
anarquistes). L'acte va ser
organitzat pel grup editor del periòdic Le
Réveil Anarchiste.
***
Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)
- Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a Francisco Álvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.
Naixements
Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella
- Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) l'anarquista Claude Rougeot. Sos pares es deien Jean Baptiste Rougeot, vinyataire, i Anne Miséréré. Es guanyava la vida com a sabater. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat «Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al número 16 del carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una «contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca. L'11 d'abril de 1899 es casà al I Districte de Lió amb Jeanne Marie Bochard, coneguda com Maison. En aquesta època vivia al número 31 del carrer del Bon Pasteur de Lió. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Léon Berchtold publicada en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903
- Léon Berchtold:
El
29 de març de 1850 neix a París
(França) l'anarquista Léon Berchtold. D'origen
suís, treballà d'oficinista i vivia al
número 60 del carrer Lepic del XVIII
Districte de París. En 1871, durant la Comuna de
París, fou delegat de la
Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en
1871, treballà amb
son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel
(Neuchâtel, Suïssa). Després
va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg,
Suïssa), s'establí a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte
i muntà una empresa general
de materials per a la construcció (pintures, guixeria,
motors, rails,
vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer
Lissignol i posteriorment al
número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de
Ginebra. El 21 de
desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III
Consell de Gerra a la
deportació en recinte fortificat –mai no havia
patit cap condemna anterior.
Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La
Solidarité», signà una
proclama-convocatòria per a una assemblea general que se
celebrà el 28 de març
de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la
llei d'amnistia per
als communards que
França elaborava. El
26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès,
però continuà vivint a
Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres
proscrits que vivien a Ginebra,
un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les
eleccions
legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I
Circumscripció del Roine. L'octubre
de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra
(Maurice Bertrand, A.
Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII
Congrés del Partit Obrer Francès
(POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es
demanava que «la cita
"Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i
desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb
Nicolas Joukovsky, Jules
Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la
manifestació del
Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit
hores la del
desarmament. En 1897 participà en la col·lecta
«Pro refugiats espanyols»
organitzada per Les Temps Nouveaux.
En aquesta època distribuïa els fullets del
periòdic parisenc L'Aurore,
dirigit per Ernest Vaughan. En
1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino
Samaja al
Congrés Antiparlamentari Internacional de París i
l'any següent va ser publicat
a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les
Temps Nouveaux sota el títol Propagande
indépendante. Pour le désarmament. El
març de 1901 va
fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard
internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra
el fullet Le Musée de
Damoclès i aquest mateix any
participà en una col·lecta en suport del communard
anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore.
Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu
llibre Philémon, vieux de la
Vieille (1913) i
qui conservà les seves memòries
inèdites i la correspondència creuada.
Léon
Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le
Réveil Anarchiste, va morir el 27 de
març de 1903 a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració
dos dies després al
cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni
i Jean-Louis
Pindy. Documentació seva es conserva a l'International
Institute of Social
History d'Amsterdam.
***
Notícia
de la detenció de Louis Frumence apareguda en el diari
parisenc L'Aurore
del 31 de març de 1900
- Louis Frumence:
El 29 de març de 1869 neix al II
Cantó de Nantes (Bro
Naoded, Bretanya) l'anarquista
Louis-René Frumence –a vegades citat
erròniament Frumente–,
conegut com Le
Coiffeur. Sos pares es deien Joseph-Marie Frumence, sabater,
i
Marie-Magdeleine Chartier, cosidora. Es guanyà la vida
treballant de barber ambulant,
fet pel qual es desplaçava molt. Residí a
Marsella (Provença, Occitània) i
Saint-Symphorien-d'Ozon
(País de l'Ozon, Arpitània). Es
declarà insubmís i passà a
Bèlgica, on treballà
en el seu ofici. En 1889 va ser amnistiat i retornà a
França. A partir de 1892 la
policia el tenia controlat a Lió (Arpitània).
Arran de l'atemptat al cafè
Terminus de París (França) del 12 de febrer de
1894, va ser un dels nou
anarquistes de Lió (Octave Jahn, Louis Morel, Louis Perrody,
etc.) que, segons
la policia, va desaparèixer de la ciutat. L'1 d'abril de
1894 el seu domicili
va ser escorcollat per la policia. Després de l'atemptat
mortal de l'anarquista
Sante Geronimo Caserio, el 24 de juny de 1894, contra el president de
la República
francesa François Marie Sadi Carnot, va ser detingut. En
1895 marxà cap a La
Côte-Saint-André (Delfinat, Arpitània).
Entre 1896 i 1897 participà en les
reunions de la «Jeunesse Nouvelle» (JN, Nova
Joventut). El 26 de desembre de
1896, en una reunió de protesta contra la
repressió al Regne d'Espanya («Procés
de Montjuïc»), pronuncià un violent
discurs, amb atiaments a la sedició i a
l'assassinat, i el 6 de gener de 1897 va ser detingut. Aquell any, es
refugiat
a Montreaux (Vaud, Suïssa) i amb papers falsos sembla que
s'establí a Zuric
(Zuric, Suïssa). Segons la policia de Ginebra (Ginebra,
Suïssa), es tractava
d'un «anarquista molt perillós». El 23
de setembre de 1898 es va decretar la
seva expulsió de la Confederació Suïssa,
juntament amb altres 35 anarquistes (Archimed,
Audibert, Avondo, Balistrato, Basso, Bielli, Boffino, Borgnis,
Cantú, Cenci,
Ceppi, Ciancabilla, Colombelli, Corti, Fortunato, Germani, Ghignola,
Izquierdo,
Lephay, Litkié, Marazzi, Mattei, Mazzoldi, Mozetti, Oliva,
Panizza, Pedeux,
Ravaglia, Ravina, Righetti, Riva, Rizieri, Rossi, Santoro i Sonvico). A
principis de segle figurava en els llistats d'anarquistes desapareguts
i/o
nòmades. El 24 de març de 1900 va ser detingut a
Nantes sota l'acusació
d'insubmissió i tancat a la caserna de Le Cambronne de la
ciutat. Louis Frumance va morir el 7 de novembre de 1941 a
l'Hospital de
Nanterre (Illa de França,
França).
***
Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)
- Gheorghe
Levezan: El 29 de març –algunes fonts
citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău
(Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan,
citat de diferents
maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges
Lavezan, Pierre
Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant
romanesa, sos pares es deien Gheorghe
Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el
1887
arribà a París (França) per estudiar
matemàtiques i s'establí a Le Vésinet
(Illa de França, França). A París
fundà l'anomenat Grup Internacional
d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i
publicà a la impremta de Jean Grave un Manifeste aux
étudiants du monde entier (Manifest
dirigit als estudiants de tot el món), del qual
distribuí 40.000 exemplars –la lliberia de Les Temps Nouveaux
encara venia exemplars en 1914. Detingut
la vigília de la manifestació del Primer de Maig
de 1890, va ser inculpat de
«fomentar un atropament» i de realitzar
«propaganda socialista» –també
li
volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va
ser alliberat el 18
de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va
decretar l'expulsió de
França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la
frontera i es refugià
a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). A Ginebra participà en
nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer
amistat
amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres. Ensenyà
matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on
envià a Max Nettlau
algunes correccions sobre textos en romanès citat en la seva
Bibliographie de l'anarchie. En 1935
el
trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va
ser detingut per
«vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una
amiga seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
- Ángel
Mejías
Zamorano: El 29 de març –algunes
fonts citen erròniament el 28 de març de 1892
i el 5 de juny de 1896– de 1892 neix a La Orotava (Santa Cruz
de Tenerife, Tenerife,
Illes Canàries) l'anarcosindicalista Ángel
Mejías Zamorano, conegut com El
Canario i El Gringo. Sos
pares es deien José Mejías Rosa, industrial i
comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a
mínim, set germans (Nieva,
Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde),
ocupant el setè lloc,
entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família
s'instal·là a Santa Cruz
(Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son
pare desenvolupà les
seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i
posteriorment emigrà
a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran
del cop militar de
José Félix Uriburu, va ser expulsat de
l'Argentina per les seves activitats
polítiques i retornà a les Illes
Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats
relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers
d'Ambdós
Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Va
ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel
Domínguez, Alberto Herrera
Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego
Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez
Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes
Pérez), per la seva participació
en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz,
que
implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes
a cada un dels
detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser
capturat
per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de
Fyffes de Santa
Cruz, però aconseguí escapar
l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars
de presos que van ser bescanviats amb el bàndol
republicà («Canje de
prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any
arribà a Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on va ser
internat en diversos camps de concentració. Membre d'una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data
indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de
presoners de Ziegenhain
(Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27
d'abril
d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp
de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), amb la matrícula 5.037. En
1943 va ser integrat al «Komando Tenberg»,
encarregat de la construcció d'una
pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va
ser reintegrat a Mauthausen i
posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen.
El 5 de maig
de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a
França.
S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on
treballà de pintor i milità en la CNT i
en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats
Polítics (FEDIP). En
l'exili era conegut com El Canario.
Ángel
Mejías Zamorano patí una paràlisi
fulminant i després d'un mes en estat
comatós, el
20 de gener de
1965, va morir a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent
enterrat l'endemà.
Ángel Mejías
Zamorano (1892-1965)
***
Renato
Castagnoli
- Renato
Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a
Porreta Terme (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista
i anarcosindicalista després,
i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo
Castagnoli
i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap
d'estació de primera
categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la
Secció de Bolonya del
Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit
Socialista
Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou
un dels organitzadors de les
vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista
del 2 i
del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL,
Aliança del
Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat
del seu servei als
ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment
antifeixista
clandestí «Italia Libera». En 1925 el
Comitè Central de l'SFI li va informar
que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per
haver detingut un tren
de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia) i per fugir de la detenció
passà a França. A París
treballà en la
construcció i s'adherí al moviment
anarcosindicalista, afiliant-se a la
Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la
Confederació General del
Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en
totes les vagues i
manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans
Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època
col·laborà en els periòdics
publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a
les Víctimes
Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de
França i, abans de tornar
clandestinament a París, va ser també expulsat
successivament de Bèlgica,
Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés d'Entesa
dels Anarquistes Emigrants Europeus») que
se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri,
reuní una cinquantena
de militants d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani,
etc.) i
donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria
(CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i
Giuseppe
Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola,
decidí marxar cap a la
Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a
Barcelona (Catalunya). D'antuvi
fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», participant en el
combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó,
Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a
Portbou (Alt Empordà,
Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols.
Després va ser
nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de
Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de
retransmissió de Barcelona,
encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre
d'intercepció, i
posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de
l'aeròdrom militar de
Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en
nombroses missions aèries i
efectuà intercepcions radiofòniques de les
posicions clandestines enemigues i
de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya,
França, Regne Unit,
Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquesta
època també
fou membre del grup anarquista italià
«Pisacane» i, a partir de començaments
de
1937, de la redacció del periòdic Guerra
di Classe. També col·laborà
en diferents publicacions, com ara Le Combat
Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste,
L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a
resultes d'una doble otitis, retornà a França, on
va ser detingut per violació
del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un
mes i quinze dies de
presó. Un cop lliure, no retornà a la
Península i s'instal·là, sota falsa
identitat,
a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu
nom figurava en la llista de
«subversius» aixecada per les autoritats feixistes
italianes, l'abril de 1940
va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant
vuit dies
en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de
concentració de Vernet
(Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins
(Llenguadoc, Occitània),
on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat
per la Comissió
Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc
anys de
desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de
confinament, se solidaritzà amb la Unió
Soviètica, que havia estat envaïda pels
nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat
al camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia). El 6 de setembre de 1943
va ser alliberat i s'integrà en la resistència,
participant activament en la
reconstrucció del moviment sindical clandestí a
les poblacions romanyeses. Fou
redactor del butlletí clandestí tirat amb
multicopista La Tribuna dei Ferrovieri.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià
al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual
col·laborava des del 1940, i
ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com
ara la seva vicesecretaria. Renato
Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
d'Eustaquio Bravo Linacero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 29 de novembre 1970
- Eustasio Bravo
Linacero: El 29 de març de 1899 neix a
Dueñas (Palència, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Eustasio Bravo Linacero –algunes fonts
citen erròniament
el seu nom com Eustaquio. Sos pares
es deien Cipriano Bravo i Felisa Linacero. De família
llibertària, sos germans
Emiliano, Mariano i Vicente van ser destacats militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Fuster de professió, en 1917
entrà a formar part de
la CNT a Santander (Cantàbria, Espanya). A finals de la
dècada dels vint
s'establí a Sevilla (Andalusia, Espanya), on
milità en la CNT, i en 1931
retornà a Santander. Lluità als fronts durant la
guerra civil i en 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. En 1945
formà part dels grups organitzats
llibertaris a Bordeus (Aquitània, Occitània) i
posteriorment s'establí a Caen,
on milità en la Federació Local de CNT. Sa
companya fou Josefa Solana Rumoroso.
Eustasio Bravo Linacero va morir el 2 d'octubre de 1970 a l'Hospital
Clemenceau
de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat tres dies
després en aquesta localitat.
***
Manuel
Carret Humanes
- Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal –com a gran lector de Federico Urales que era– i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell «Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants.
***
Michele
Damiani
- Michele Damiani:
El 29 de març de 1903 neix a Canosa di Puglia (Pulla,
Itàlia) el propagandista anarquista
Michele Damiano, més conegut com Michele
Damiani. Sos mares es deien Leonardo Damiano i Rosa Lombardi.
Pagès de
cultura modesta, però lector apassionat de llibres i de
publicacions
subversives, després d'una breu passada per les Joventuts
Socialistes i pel
Partit Socialista Italià (PSI), abraçà
les idees llibertàries, dedicant-se a la
propaganda entre els camperols. En 1921 fundà a Canosa, amb
Agostino Raimo i
altres companys, el grup anarquista «Luce»,
destacant en el seu paper
d'organitzador de l'agitació social dins dels pagesos de la
zona i per la seva
presència activa en totes les manifestacions
polítiques, fet que va provocar
que fos detingut en diferents ocasions. En 1923 s'enfrontà a
trets amb un
escamot feixista local i fins i tot quan el feixisme es
consolidà en el poder
continuà enfrontant-se al règim. El juny de 1929
va ser acusat d'haver atiat
desordres durant una festivitat religiosa local i d'«actitud
irreverent cap els
sentiments religiosos de la població». L'abril de
1932, a petició del prefecte
de Bari (Pulla, Itàlia), va ser amonestat formalment pels
seus «sentiments de
revolta», però el novembre d'aquell any va ser
exonerat per un «acte de
clemència» de Benito Mussolini mateix. Amb son
germà Antonio i almenys una
dotzena de joves antifeixistes del seu poble, projectà un
aixecament armat que
havia d'esclatar el 15 de gener de 1933 i que pretenia prendre per
assalt
alguns edificis públics i neutralitzar els elements
destacats del Partit
Nacional Feixista (PNF); frustrada la revolta per la
intervenció policíaca, va
ser detingut amb gairebé tots els participants. Jutjat per
aquests fets, va ser
condemnat a la pena màxima de cinc anys de confinament, que
purgà la colònia
penitenciària de Ventontene primer i a la de
Ponça després, i on, segons les
autoritats, «no donà cap mostra de penediment,
sempre freqüentant la companyia
dels confinats anarquistes més perillosos». Un cop
lliure retornà a Canosa i el
8 de setembre de 1943 reprengué la lluita
política denunciant en un acte públic
la prohibició de la publicació anarquista, que
hagué de sortir clandestinament,
titulada Rivoluzione Libertaria,
òrgan de l'Alleanza dei Gruppi Libertari dell'Italia
Liberata (AGLIL, Aliança
dels Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada), que
edità amb altres companys.
Durant els anys posteriors desenvolupà una intensa
acció propagandística i
organitzativa, que acabà reconstituint el moviment
anarquista de Pulla, alhora
que participà en congressos i conferències sobre
la realitat local i promogué
reunions i assemblees regionals. El juliol de 1945 participà
activament en el
Congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i el 19 de desembre
de 1965 fou un dels
fundadors, amb Aurelio Chessa, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi
d'Iniziativa
Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de
la Federació
Anarquista Italiana (FAI) oposada al «Pacte
associatiu» d'aquesta, que també
publicà el periòdic Iniziativa
Anarchica.
Portovoce precongressuale. En 1975 publicà el
llibre L'anarchismo degli anarchici,
amb un prefaci de Ciro Cesarano. Michele
Damiani va morir el 17 de gener de 1977 a Canosa di Puglia (Pulla,
Itàlia)
arran d'un accidenta automobilístic. La seva biblioteca
personal va ser donada
a l'Archivio Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia)
pels seus hereus. Entre 1992
i 1993 l'Archivio Famiglia Berneri publicà dos volums
miscel·lanis en el seu
record sota el títol Ricordando
Michele
Damiani.
***
Necrològica
de Pasqual Fabregat Martí apareguda en el
periòdic parisenc Le
Combat Syndicaliste del 7 de setembre de 1978
- Pasqual Fabregat
Martí: El 29 de
març de 1905 neix a Les Useres (L'Alcalatén,
País Valencià)
–algunes fonts citen erròniament
Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià)
l'anarcosindicalista
Pasqual Fabregat Martí. Sos pares es deien Pasqual Fabregat
i Josepa
Martí. Quan era
molt jove emigrà a Barcelona,
on treballà en els serveis de
neteges públics i milità en el Sindicat del
Foment de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment
milità en la
Federació Local de Valença (Roine-Alps,
Occitània) fins als anys seixanta,
quan, molt malalt, retornà a la Península.
Pasqual Fabregat Martí va
morir d'insuficiència cardíaca el 14 de juliol de
1977 a l'Hospital
Provincial de Castelló (La Plana Alt, País
Valencià) i va ser enterrat
en aquesta població, on residia.
***
Martín
Gudell
- Martín Gudell:
El
29 de març –16 de març segons el
calendari julià rus– de 1906 neix a Rochester
(Nova York, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i
anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o,
simplement, com Martín Gudell,
encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M.
Skynimas, M. Petrowsky,
P. Šalna, L.
Guoba, V. Davainis,
etc.). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana.
Va fer els estudis
secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija,
Lituània). Entre
1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República
de Lituània) i a la Universitat
de Berlín (República de Weimar, Alemanya)
diverses disciplines (economia,
idiomes, periodisme). Treballà de periodista a
Lituània i a Berlín en diverses
publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra,
Darbas, etc.) i
formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos
Organizacija (LSMO,
Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En
aquesta època era membre
del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però
establí contactes amb
Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i
l'anarcosindicalisme.
Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga
(LSRMS,
Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el
6 de maig de 1929,
amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota,
participà en
l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà
Augustinas Voldemaras al
Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el
capità Pranas Gudynas;
Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i
sa companya i Martynas
Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar a
Àustria a través de
Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal
del periòdic lituà Lietuvos
Žinios
a Berlín i París. En 1932 s'establí a
Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar
col·laboracions a Lietuvos Žinios,
treballà de professor de rus i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes
alemanys,
especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una
russa blanca (Petrowsky) i d'un
català
anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933
publicà en lituà
Sukilusi Ispanija (Revolta a
Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II
República
espanyola, i traduí al castellà, sota el
pseudònim M. Petrowsky,
el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su
significación en la Revolución Rusa. El
novembre de
1936, amb Francisco Carreño Villar i José
Berruezo Romera, en qualitat de
traductor, formà part de la delegació de la CNT
que va ser enviada a Moscou
(URSS)
per a participar en la desfilada commemorativa de la
Revolució d'Octubre.
En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet,
president de
l'ambaixada extraordinària de la II República
davant l'URSS. Sobre aquest
viatge, en 1945 publicà en lituà una important
ressenya crítica del règim
comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje),
que fou traduïda al castellà i publicada l'any
següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm
com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde
i
SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior
de la
CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual
també formava part
Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín
Cortés, per la CNT, encarregades de la
publicació de periòdics, fullets, llibres, etc.,
en diverses llengües. Després
de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup
alternatiu enfrontat, la
Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment
Lliure
Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i
Eugen
Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937
formà part del
servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els
nombrosos companys detinguts per
haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM) o per
haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments
sorgits
el maig de 1937 contra la reacció estalinista.
Però la seva discreció vers els
companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels
DAS. En un
informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a
«un emigrat rus blanc»
que encapçala dins de la CNT «un grup obertament
contrarevolucionari, que ha
participat estretament amb el POUM en la preparació i en la
realització d'un
cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937
publicà, sota el pseudònim M.
Skynimas, la seva traducció al lituà
del
llibre de Vicente Blasco Ibáñez La
barraca, sota el títol Prakeikta
žemė
(Terra maleïda). En 1938 fou membre de
l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938
acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la
veterana anarquista
Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la
Península per a veure
les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus
desplaçaments al front
i a les col·lectivitats. Quan el front
català caigué, amb Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet)
i
Nicolás, signà a París un acord per a
transferir els fons documentals de la CNT
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam
(Països
Baixos) i el febrer de 1939, amb Simon
Radowitzky (Raúl Gómez),
passà amb
camió aquests arxius a França. En aquests anys
col·laborà en «Radio
CNT-FAI»,
de Barcelona, i en Solidaridad Obrera
i en Umbral. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on fou internat en
diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es
traslladà als EUA –com que no tenia
documentació que demostrés que era
nord-americà, va convèncer els
buròcrates
d'immigració cantant Twinkle, Twinkle, Little Star,
cançó que havia
aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà
en l'homenatge pòstum a Emma
Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York,
EUA), on també
intervingueren Leonard
D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman
Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker,
Dorothy
Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941,
publicà
en lituà Ispanų kovos dėl laisvės.
Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per
la llibertat.
Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys
col·laborà en la premsa
anarquista de l'exili, com ara España
Libre i Estudios Sociales,
i en Delo Truda, de Nova York. En
els anys
cinquanta col·laborà en les revistes
literàries lituanes Literatüra
i Literatüros Metraštis.
Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en
la redacció del periòdic
socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos.
The Lithuanian Daily News, del qual assumí
l'administració en 1951 i el
qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la
Societat d'Escriptors
Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural
«Žiburėlio» i
director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A
més de les obres
citades, és autor d'Skynimai dega (1935), Boliaus
Šilinio nuotykiai (1943), Martinaičio
atsiminimai (1947), Lietuviai gynė
savo miškus (1950) i Povilas
Mileris.
Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors
pensen que també
va fer servir el pseudònim M.
Perkūnija.
Martín Gudell va morir el 4 de juliol de 1993 a Chicago
(Illinois, EUA). A l'IISH
d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara
correspondència (Emma
Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis,
Jesus Lara Trueba,
Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a
Catalunya, documents personals, etc.
---
efemerides | 28 Març, 2025 11:17
Anarcoefemèrides
del 28 de març
Esdeveniments
Proudhon "destructor" de la
societat. Dibuix d'Honoré Daumier
- Condemna de Proudhon:
El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon,
malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune,
és condemnat
a París (França) a tres anys de presó
i a 3.000 francs de multa per un dels seus
pamflets en contra del president de la República,
Lluís Napoleó Bonaparte,
publicats en el periòdic El Peuple i
qualificat pel tribunal
«d'excitació a l'odi al govern, de
provocació a la guerra civil i d'atac a la
Constitució i a la propietat». El novembre de 1848
va ser un dels 30 diputats
que va votar en contra de la Constitució dels 739 que
formaven l'Assemblea legislativa.
Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte
d'«infame aventurer, bastard
adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de
meuques, inepte, incapaç» i
altres renecs. Després de la condemna, en principi va
decidir fugir a Bèlgica,
però finalment va esperar la seva detenció, que
es va produir el 5 de juny quan
sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de
Sainte-Pélagie dos dies
després. Gràcies a l'estatut que permetia els
presos polítics unes hores de
llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i
pobre obrera Euphrasie
Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva
estada a la presó de
Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La
confesion d'un révolutionnaire
(1849), Idée générale de la
Révolution au XIXè siècle
(1851), La
Révolution sociale par le demontrée par le coup
d'État du 2 decembre 1851
(1852) i La philosophie du progrès
(1853). Proudhon va sortir lliure el
4 de juny de 1852.
***
Proclamació
solemne de la Comuna de París
- Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna.
***
Capçalera
del primer número de L'Anarchiste
- Surt L'Anarchiste: El 28 de
març de 1886 surt
a Brussel·les (Bèlgica) el primer i
únic número del periòdic L'Anarchiste. Organe communiste anarchiste.
Editat per Égide Govaerts, era continuació de L'Interdit, que va ser prohibit, i de fet
té la mateixa presentació.
Portà els epígrafs: «Si Dieu existait,
il faudrait l'abolir» (Si Déu existeix,
caldrà abolir-lo), de Mikhail Bakunin, i «Notre
ennemi, c'est notre maître» (El
nostre enemic és el nostre amo), de Jean de La Fontaine. Els
articles sortiren
anònimament. Es publicà un gran nombre de
correspondències rebudes d'arreu
França.
***
Congrés
de la FORA
- Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts «sindicalistes» –nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT– eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes –representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet– per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els «sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possible únicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.
***
Cartell
de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce
- Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra –també va fer del general Lecomte–, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció «Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009).
***
Fitxa
policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)
- Detenció d'Emma Goldman: El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.
***
Capçalera
del primer número de Vida Libre
- Surt Vida Libre: El 28 de
març de 1918 surt a
Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del
periòdic anarquista Vida Libre.
Semanario Sociológico.
Editat pel grup «Vida Libre», era el nou nom que
havia agafat el grup
anarquista magonista «Germinal», editor d'un
setmanari d'igual nom. Va ser
administrat per Jesús B. Hernández. Trobem textos
de J. M. Aguirre, E. Armand,
J. F. Barrera, Augusto Bebel, José Beya, José
María Blázquez de Pedro,
Bondareff, John Burnes, Vicenta Cabrera, Ramón F. Cobas,
Pablo Constans, Rubén
Coto, F. Crane, Esteban Dagnino, Onofre Dallas, David Díaz,
Joaquín Dicente, J.
L. Dónez, Juan Durán Murillo, Abelardo Espinosa,
Francesc Ferrer i Guàrdia,
Ricardo Flores Magón, Emilio Gante, María
Gómez, Fernando Gonzalo, P. Gudino,
Práxedes G. Guerrero, Rogelio Huerta, L. M.
Jordán, Piotr Kropotkin, Leoncio
Lasso de la Vega, Alejandro Lerroux, Inocencio P. Lomba, Anselmo
Lorenzo,
Enrique Lluria, Jacinto López, Ángel
Macías, Charles Malato, Enrique Maret, M.
Marrero, Númez de Prado, Octave Mirbeau, G. de Molinari,
Blanca de Moncaleano, Juan
Francisco Moncaleano, Johann Most, S. L. Navarro, Friedrich Nietzsche,
J.
Novicow, Carlos Osorio y Gallardo, Antoni Pellicer Paraire, Francesc Pi
i
Margall, E. Plaza, Josep Prat, Andrés Ramón
Alvarado, M. Rey, Fernando Robaina,
Julián Salinas, Manuel Serra, Gerardo Tancredi, R.
Treviño, Miguel de Unamuno,
Federico Urales, Adrián del Valle, J. Vaqué y
Soler, Y. Villareal, L. Zuñiga, entre
d'altres. En sortiren al menys 11 números,
l'últim el 27 de juliol de 1918.
***
Portada
del primer número del Bulletin del GIJA
[IISH]
- Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia per únicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros, Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.
***
Un
moment de la intervenció de León Felipe al Cinema
Coliseum [Foto de Carlos Pérez de Rozas]
- Conferència de
León Felipe: El 28 de març de 1937
el poeta Felipe Camino Galicia de la Rosa (León
Felipe) fa al Cinema Coliseum de
Barcelona (Catalunya) una conferència poètica
sota el títol «Poesía
revolucionaria». Aquesta conferència-recital n'era
la desena del cicle
organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Contravenint el costum,
aquesta xerrada no va ser retransmesa per cap emissora
radiofònica. L'estiu
d'aquell any la conferència es va publicar per les Oficines
de Propaganda de la
CNT-FAI sota el títol Poesía
revolucionaria, que publicà per primera vegada el
poema «La insignia».
Conferència de
León Felipe (28 de març de 1937)
***
Notícia
del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari
madrileny La
Libertad del 31 de març de 1937
- Míting de Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se celebra a Jaén (Andalusia, Espanya) un míting de Frederica Montseny Mañé, aleshores ministra de Sanitat del Govern de la II República espanyola, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos Zimmerman i també van intervenir Manuel Váez i Galo Díez Fernández, del Comitè Nacional de la CNT. Montseny justificà la col·laboració governamental, va fer lloances al «govern democràtic», advocà per la unió obrera contra el feixisme, que implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i socialista, i va fer una crida a la «disciplina».
***
Convocatòria
de l'acte
- Representació d'Il
prodigio:
El 28 de març de 1939 es representa al nou Teatro del
«Circolo Camillo
Bernerni» de Broadway (Nova York, Nova York, EUA) el drama en
quatre actes de
Virgilio Gozzoli de 1919 Il prodigio. L'obra, a
benefici del Comitè Pro
Exiliats, va ser interpretada per la «Filodrammatica
Berneri», dirigida per J.
Montalto. Després de la representació hi va haver
ball i orquestra, a més de
refrigeris i menjues diverses.
Naixements
Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)
- Édouard Guttin: El 28 de març de 1865 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos pseudònims (Chauvière, Gustin, Cotin, Cottance, etc.). Sos pares es deien Émile Louis Guttin, joier, i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida fent d'obrer cisellador. A començament de la dècada de 1890 les autoritats franceses el consideraven un «militant perillós». En aquesta època vivia, amb sa companya marmanyera, al carrer del Roi de Sicile i posteriorment al carrer de Venise de París. El 12 d'abril de 1893 va testimoniar en el judici dels còmplices de l'atemptat del restaurant Véry de París. El juliol de 1893 es refugià Anglaterra i residí al 53 de Charlotte Street de Londres, on albergà la filla del militant anarquista Jean-Pierre François (Francis), que havia estat detingut i extradit en 1893 a França. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions anarquistes (Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy. En la primavera de 1895 vivia al número 101 del carrer Beaubourg i treballava pel seu compte en un petit taller al número 54 del Quai de Jemmapes on tenia fent feina alguns companys. En aquesta època continuava cuidant la filla de Francis amb sa companya. El 19 de juny de 1926 es casà a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània), població on residia i treballava de cisellador, amb la parisenca Sophie Virginie Sas, vídua de Louis Vogent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili d'Emmanuel Broussard apareguda en el diari
de Nantes Le
Phare de la Loire de l'1 de juny de 1892
- Emmanuel
Broussard: El 28 de març –algunes
fonts citen erròniament el 20 de març–
de 1868 neix a
La Fournillère (Chantenay-sur-Loire, País del
Loira, França; actualment pertany
a Nantes, País del Loira, França) l'anarquista
Emmanuel Joseph Broussard, conegut
com Beau Soleil. Sos pares es deien Emmanuel Julien
Broussard, pedraire,
i Marie Julienne Ruquay, cosidora. Ajustador de professió,
pertanyia a la
Cambra Sindical d'Ajustadors de Saint-Nazaire (País del
Loira, França). Relacionat
amb l'anarquista Émile Pouget, el 20 de maig de 1892 el seu
domicili, al camí
Gran Armeau de Saint-Nazaire, va ser escorcollat per ordre del jutge
d'instrucció
Anquetil. El seu nom figurava en un llistat de 28 militants de
Saint-Nazaire
adherits, o amb possibilitat d'adherir-se, al moviment anarquista,
consignat
pel procurador general de Rennes el 18 de desembre de 1893. El 21 de
juliol de
1900 es casà a Le Havre (Alta Normandia, França)
amb Marthe Cécile Lagadec.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Enea
Lanari
-
Enea Lanari: El 28
de
març de 1878 neix a Jesi
(Marques, Itàlia)
l'anarquista, i
després feixista i
confident policíac, Enea Lanari. Era fill de Pacifico Lanari
i d'Evige
Contadini. De jove es
guanyà la vida treballant de pintor de cases. Afiliat
d'antuvi al Partit Socialista
Italià (PSI), en 1895 participà en la campanya
electoral en suport de l'advocat
Vittorio Lollini a Roma, però, després d'aquesta
decebedora experiència,
s'acostà a l'anarquisme. Participà activament,
amb altres companys (Nicola
Barchiesi, Enrico Canonici, Ernesto Canuti, Enrico Emiliani, Aurelio
Leonardi, Aurelio
Malanga, Nazzareno Marani, Innocenzo Tombolesi, Giovanni Trillini), en
el
moviment anarquista de Jesi En 1895 es va diplomar en Estenografia
Oratòria a
l'Institut d'Estudis Superiors de Dresden (Saxònia,
Alemanya). A finals de 1897
va ser investigat per la policia sota les sospites que intentava
cometre un
atemptat. El juliol de 1898 s'establí a Gènova
(Ligúria, Itàlia) a la recerca
de feina. A principis del segle, va anar i venir per qüestions
de feina entre
Jesi, Gènova i Milà. L'agost de 1900 va ser
condemnat pel Tribunal d'Ancona a
18 mesos de presó i a 1.500 lires de multa per
«difusió pública de manifests
anarquistes». En 1905 inventà una
màquina de taquigrafia que va patentar i vendre
a l'Officina Meccanica Bianchi. En aquests anys s'inicià en
l'activitat periodística
i en 1909 s'integrà com a redactor en el diari
genovès Il Lavoro. Durant
la Gran Guerra, va fer de corresponsal per a diversos
periòdics als fronts,
fins el moment en el qual va ser cridar per Leonida Bissolati per a
col·laborar
en el diari L'Italia del Popolo, fundat per Benito
Mussolini. Com a redactor
de Vedetta d'Italia, participà amb
Gabriele D'Annunzio en l'aventura de
l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924). En 1921
col·laborà en la revista Tutto.
En 1925 entrà com a redactor en Popolo di Roma
i en 1929 en Volontà
d'Italia. El juliol de 1928 va ser nomenat Cavaller de la
Corona d'Itàlia.
En 1933 dirigí el quinzenal romà Lo
Stato Corporativo i en 1936
col·laborà en Gioventù
Fascista. En 1937 publicà el fullet Che
cosa è
lo Stato Corporativo fascista. En 1941 vivia al
número 3 del carrer Cesare
Correnti de Roma i treballava de periodista. Després de la
II Guerra Mundial es
va descobrir que, sota el pseudònim de Bruno Luigi,
havia estat
confident de la feixista Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme) i de la República Social Italiana, lliurant
molta informació
relativa al moviment «Italia Libera» i als seus
dirigents Romualdo i Luigi
Rossi. Enquadrat dins de l'Schola Italica, destacà pels seus
estudis sobre la
filosofia pitagòrica. Enea Lanari va morir el 10 d'octubre
de 1965 a Roma
(Itàlia).
***
Otto Karmin
- Otto Karmin: El 28
de març de 1882
neix a Dubna (Daugavpils, Curlàndia, Imperi rus; actualment
Letònia)
l'historiador,
lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto
Karmin.
Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, i
Élise Kortschoner. En 1898
s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
Estudià ciències socials a Ginebra,
Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul
Eltzbacher L'Anarchisme,
autèntic bestseller de
l'època. En 1904 entrà com
a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà
en filosofia.
Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la
Libre
Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a
Plaimpalais, amb L. Willemin, E.
Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra
el tractament
inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni.
S'especialitzà en l'estudi del
paper jugat per la religió en la societat i en la
francmaçoneria. Com a
historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre
la Revolució
francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas
de Condorcet,
Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain
Maréchal, etc.).
Dirigí la Revue Historique de la
Révolution française et de l'Empire
(1910-1923) i fou redactor del periòdic
Le Chênois. Membre de
l'Institut
Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el
Col·legi Lliure de Ciències
Socials de París. Fou secretari del Comitè
Internacional per a la construcció
del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques
et sociales (1904), Vier Thesen zur
Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les
doctrines médicales. Leur évolution
(1905, amb Édouard Boinet), La
Legge del Catasto fiorentino del 1427
(1906), Peut-on rester chrétien?
Conférence
faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le
27 janvier 1907 (1907), Michel
Servet et Voltaire (1908), Jules
Barni und seine Verdienste um die
Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien.
Conférence faite à
Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2
avril 1908
(1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à
l'Assemblée
nationale (1909), L'apprentissage
à
Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions
du catholicisme contemporain (1910), Documents
sur l'histoire religieuse de Genève à
l'époque de la restauration (1910), Tableaux
chronologiques pour servir à
l'étude de l'histoire des systèmes
économiques et socialistes de 1500 à 1886
(1911), Serveto-Bruno (1911, amb
Nicola Checchia), La question du sel
pendant la Revolution (1912), Un
écrit inédit contre Simonde de Sismondi,
économiste (1913), Essai
sur les dernières années du régime
corporatif
à Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le
christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que
estava casat
amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de
1920 a
Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la
Hoover Institution de la
Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva
correspondència seva amb
destacats intel·lectuals de l'època
(Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer,
Elisée Reclus,
Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de
París existeix un Fons Karmin
sobre economia política, moviments socials i la Comuna de
París; també a la
Biblioteca Unversitària «Svetozar
Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un
important fons seu sobre la Revolució francesa.
Otto
Karmin (1882-1920)
***
Notícia
d'una de les detencions de Georges Quesnel publicada en el diari
parisenc La
Presse del 15 de juliol de 1910
- Georges Quesnel:
El 28
de març de 1890 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista
individualista Georges Louis Quesnel,
conegut com Zan. Sos pares es deien
Emmanuel
Paul Louis Quesnel, emmotllador anarquista, i Marie Alphonsine Adnet,
modista.
Va créixer a la zona est de París i es guanyava
la vida treballant de calderer.
El 3 de juny de 1909 va ser condemnat a 15 dies de presó per
«robatori». El 14
d'octubre de 1909 participà en els disturbis esdevinguts a
les proximitats de
l'ambaixada d'Espanya a París per protestar contra
l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia; detingut per la policia, va ser acusat de
trencament de
reverber i de possessió d'arma prohibida (un
revòlver i sis bales) i jutjat per
aquest fet, el 30 d'octubre de 1909 va ser condemnat a 50 francs de
multa per
«possessió d'arma prohibida» i l'11 de
novembre a sis mesos de presó per
«degradació d'objecte d'utilitat
pública». En aquesta època vivia amb
l'anarquista Georges Durupt, al número 16 del carrer
Sainte-Marie de París. El
14 de juliol de 1910 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Perry,
a
Bordeus (Aquitània, Occitània) després
de cridar eslògans antimilitaristes i d'insultar
el general Oudard i el prefecte de la Gironda en una revista de tropes.
Segons
informes d'un confident policíac, en 1911
freqüentava el grup editor de la revista
La Guerre Sociale i es declarava
anarcoindividualista. El 8 de febrer de 1911 va ser condemnat a una
multa de 50
francs per «infracció a la policia
ferroviària». En els anys deu visqué al
número 46 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de
París i freqüentà el
grup editor del periòdic L'Anarchie.
Quan la Gran Guerra, encara que amb problemes de palpitacions, va ser
mobilitzat com a auxiliar en el XIX Esquadró del Tren
d'Equipatges i a
principis de 1916 destinat a la fàbrica
«Brasier» d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França); posteriorment tingué
altres destins. El 30 de gener de 1917 va
escriure E. Armand per demanar-li que subscrivís Victor
Serge en Par delà la
Mêlée i en aquesta carta
afirmava ser anarquista individualista. El 7 de setembre de 1920 va ser
condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de
presó amb
llibertat provisional i 200 francs de multa per «ultratge
públic al pudor». En
1933 vivia a Niça (País Niçard,
Occitània) i en una carta del 10 de maig
d'aquell any dirigida al llibreter Blain alertava sobre la sort de
Víktor
Lvóvitx Kibàltxitx (Victor
Serge) i
la seva família política perseguida pel
règim estalinista, després de la
detenció de la companya d'aquest, Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), el
març d'aquell any; en aquesta carta
menciona l'existència de documents i de llibres amagats en
una casa de Crosne
(Illa de França, França), residència
de Rirette Maîtrejean i lloc d'acollida de
nombrosos companys. El 22 d'agost de 1936 es casà a Bagnolet
(Illa de França,
França) amb l'empleada parisenca Marcelle Lucie Cadaze. En
aquesta època
treballava de mecànic i vivia amb sos pares al
número 4 del carrer du Château
de Bagnolet. Va estar molt unit al net de Rirette Maîtrejean
i a les seves dues
filles, i també visqué com aquesta a Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França). Sempre mantingué les idees anarquistes.
Georges Quesnel va morir el 21
d'octubre de 1979 a Fontainebleau (Illa de França,
França).
***
Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny La Correspondencia de España del 10 de setembre de 1920
- Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà –Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la «Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès.
***
Ines
Lida Scarselli
- Ines Lida Scarselli: El 28 de març de 1906 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per «suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel «Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense cap èxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una «depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits –Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.
---
« | Abril 2025 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 |