Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 12 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Drapeau Noir

- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre de 1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número de Le Drapeau Noir. Organe communiste anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els articles són anònims llevat de la crònica «Mots de Combats» que conté citacions d'Edmond About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de Sant-Just, etc. En el número segon, únic que es coneix i el qual no està datat, però sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments de 1889, s'informa sobre el procés que Sébastien Faure va patir el 20 de desembre de 1888. Sembla ser que es publicaren tres números d'aquesta publicació.

***

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche

- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.

***

Capçalera de Le Cyclone

- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.

***

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol «Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell d'aquest míting commemoratiu

- Míting commemoratiu «Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.

***

Cartell dels mítings pro Radowitzky

- Mítings per Radowitzky: Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires (Argentina) tres mítings consecutius per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut com Simón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquests mítings van ser organitzats pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre) se celebrà a la Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza Once i el tercer (14 de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo González Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en italià).

***

Capçalera del primer número de Despertar

- Surt Despertar: El 12 de novembre de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista no venal Despertar. Boletín interno de la Confederación Nacional del Trabajo de España en el Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de redacció fou Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos, Marcelino García, Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir provisionalment quan el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili CNT fou suspès pel Ministeri d'Informació francès aquell mateix mes de novembre de 1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou substituït a partir del 7 de gener de 1962 per Espoir (1962-1982).

Naixements

Necrològica d'Aristide Claris apareguda en el diari parisenc Le Radical de l'11 de desembre de 1916

- Aristide Claris: El 12 de novembre de 1843 neix a La Sauvetat de Blanquefort (Blancafòrt, Aquitània, Occitània) el periodista, communard i internacionalista llibertari Jean Claris, més conegut com Jean Aristide Claris o Aristide Claris, i que va fer servir el pseudònim de Régis. Era fill de Jacques Claris, conreador propietari benestant, i de Marie Anne Vignes, i tingué tres germans. Era besnet del filòsof cartesià Pierre-Sylvain Régis, de qui va agafà el llinatge per al seu pseudònim. Marxà cap a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a fer estudis de notari, on esdevingué un fervent republicà. Refusà redactar la súplica dirigida a l'emperador Napoleó III exigida aleshores als candidats al notariat i son pare, enfurismat, l'engegà de casa, passant a residir en 1868 a Sijac (Perigord, Aquitània, Occitània) i a partir de 1870 a París (França), al número 70 del carrer Saint-André-des-Arts del VI Districte. El juliol de 1870 manifestà la intenció de publicar un periòdic titulat Victoire, que sembla que no va aparèixer. A París conegué l'historiador Charles-Louis Chassin, director de La Démocratie, i passà a exercir de secretari de redacció d'aquest periòdic. Quan el setge de París durant la guerra francoprussiana, s'integrà en el 170 Regiment de Marxa de la Guàrdia Nacional, lluitant en el post avançat de Créteil (Illa de França, França), i col·laborà en el periòdic blanquista La Patrie en Danger; també fou secretari del Comitè de Vigilància del X Districte de París. El 6 de gener de 1871, com a delegat del Comitè Central Republicà dels vint districtes parisencs, signà l'anomenat «Affiche Rouge» (Cartell Roig), que denunciava la incapacitat i la traïció del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna, tot reivindicant «Pas al poble! Pas a la Comuna!». Durant la Comuna de París va escriure en Le Cri du Peuple de Jules Vallès, amb qui mantenia amistat, i va ser delegat del X Districte de París de la Comuna. També va exercir, sota la recomanació de Gustave Tridon, les funcions de cap del Buró de la Premsa de la Comissió de Seguretat de París en el Ministeri de l'Interior. Després de la caiguda de la Comuna, aconseguí passar a Suïssa i participà activament en les files dels adversaris del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) seguidor de Karl Marx. Va ser un dels signants del Projet de Constitution fédérale pour la République française. El 28 de setembre de 1871, en una ressenya de l'obra Histoire de la Révolution du 18 mars, de Paul Lanjalley i Paul Corriez publicada en La Suisse Radicale, explicà com el moviment de la Comuna havia fracassat perquè havia massa revolucionaris seguidors dels centralisme i l'autoritarisme marxista, tot reivindicant la lliure federació de comunes autònomes llibertària. El 26 d'octubre de 1871, amb altres companys (Arthur Arnould, Jules Guesde, Gustave Lefrançais, André Léo, Benoît Malon, Louis Marchand, Eugène Razoua, etc.), edità el primer número del setmanari La Révolution Sociale, publicació que, després del Congrés de Sonvilier (Berna, Suïssa) del 12 de novembre, esdevingué l'òrgan de la Federació del Jura de l'AIT, encara que, mancat de recursos econòmics, deixà d'aparèixer el 4 de gener de 1872. En Le Bulletin de la Fédération Jurassienne, que succeí La Révolution Sociale a partir del 15 de febrer de 1872, manifestà la seva aversió al Consell General de l'AIT marxista. El febrer de 1873 esdevingué corresponsal del Bulletin pour la Section de Propagande et d'Action Révolutionnaire Socialista, creada el 8 de setembre de 1871 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) sota la iniciativa dels exiliats francesos i que, amb Nicolas Joukovsky, representà en el VI Congrés de l'AIT antiautoritària bakuninista celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra, on en va ser nomenat secretari del Buró Provisional. Malgrat la seva hostilitat cap a l'internacionalisme marxista, en la seva obra La proscription française en Suisse (1871-1872), publicada el 5 d'octubre de 1872, va fer una crida a la unitat dels antics membres de la Comuna, tot criticant els atacs que havia fet Gustave Lefrançais a antics communards –aquesta obra va ser reeditada en 1968 sota el títol Les ennemis de l'Internationale démasqués au Congrès de La Haye. Précédé d'une étude sur la proscription française à Genève et suivi d'un bulletin bibliographique socialiste. També milità en la «Societat dels Proscrits», la qual va desaparèixer per mor de les lluites internes a principis de 1872. Participà activament en el funcionament de la cooperativa de consum «La Marmite Sociale», en suport dels communards exiliats, i va ser un dels animadors de «La Solidarité», nova societat de suport als proscrits engegada en 1875. El 9 d'abril de 1873 arribà a Brussel·les (Bèlgica), on el 18 d'abril aconseguí un permís de residència provisional revocable i entrà de redactor del periòdic industrial La Chronique de l'Industrie. En aquesta època visqué amb el sastre Franson, al número 21 del carrer Nord. Entra en contacte amb els internacionalistes de Brussel·les i formà part de l'associació d'exiliats «Les Solidaires», col·laborant en el periòdic La Liberté. El maig de 1873 se li va decretar l'expulsió de Bèlgica i retornà a Ginebra. El 3 de novembre de 1873, amb altres membre de la Secció de Propaganda de Ginebra, signà una protesta contra les corresponsalies bonapartistes d'Émile Aubry que aparegueren en L'Internationale de Brussel·les. A principis de 1874 es casà amb Louise Marianne Porchat, vídua del proscrits Faucon i mare de dos infants, i el 14 de juny de 1874 la parella tingué un infant, Ferdinand Charles Edmond Claris, que seguí les passes periodístiques i de compromís de son pare. En aquesta època es guanyà la vida treballant de periodista i donant classes de francès, i, amb diners d'una herència de sa companya, pogué obrir un petit negoci de venta i de lloguer d'immobles a Ginebra, que el setembre de 1875 intentà vendre sense èxit «La Baronata», la vil·la de Mikhail Bakunin a la riba del Llac Major. Sembla que abandonà, a partir de 1875, la Secció de Propaganda de l'AIT i s'allunyà dels sectors bakuninistes de l'exili. Es dedicà a difondre textos de Félix Pyat, de qui era un gran admirador i havia col·laborat en el seu periòdic Le Vengeur, a més d'ajudar Charles Ferdinand Gambon en la difusió de articles seus i ser un dels 54 signants de la missiva Au citoyen Garibaldi, publicada el 27 de gener de 1875 a Ginebra. Va fer alguns viatges i estades de negocis a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1878 treballava d'agent de negocis i vivia la número 9 del carrer Mont-Blanc de Ginebra. En 1879 vivia a Epeisses (Avully, Ginebra, Suïssa). Va romandre a Suïssa fins l'11 de juliol de 1879, moment en el qual va aprofitar l'amnistia parcial del govern francès i retornà a París amb son germà Victor Joseph Claris que s'havia casat amb Marie Laurence Élisa Faucon, filla de sa companya. A París visqué del periodisme, col·laborant en diversos periòdics (Le Petit Parisien, Le Travail, Voltaire, etc.) i dirigint la redacció en cap de La Dépêche de Paris entre 1881 i 1883, a més de col·laborar en periòdics de província (Le Indépendant de la Marne, Le Petit Beauceron, Le Progrès de Saône-et-Loire, Le Progrès de Villeneuve-sur-Lot, etc.). En 1881 va ser un dels fundadors de l'Associació Sindical Professional de Periodistes Republicans, de la qual son fill en formava part i durant un temps en va ser secretari general. En 1888 publicà una reedició de les Oeuvres completes du poète Arnaud Daubasse, maître peignier de Villeneuve-sur-Lot. Socialista independent, no milità en cap partit polític, encara que fou delegat de la II Circumscripció del XVIII Districte de París al congrés de 1899 celebrat a la Sala Japy. Vidu i gairebé cec, Aristide Claris va morir el 8 de desembre de 1916 al domicili de son germà Victor Joseph Claris, al número 55 del bulevard de l'Ouest de Le Vésinet (Illa de França, França), i va ser enterrat l'11 de desembre en aquesta població. Documentació seva, llegada per son fill Edmond Claris, es troba dipositada a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.

***

Necrològica d'Armando Sintoni apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 21 de març de 1953

- Armando Sintoni: El 12 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de novembre– de 1890 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Antonio Gaspare Sintoni, també conegut com Armand Sintoni. Era fill de Vincenzo Sintoni i d'Anna Tailloli. Es guanyava la vida treballant de tapisser i matalasser. Militant de la Unió Anarquista de Forlì (UAF), va ser gerent del setmanari L'Agitatore (1910-1913) de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va ser condemnat a un mes de presó per «crits sediciosos» a l'estació ferroviària de Forlì quan un grup de soldats de l'11 Regiment d'Infanteria marxava cap a la guerra colonial a la Tripolitana Italiana (actualment Líbia). El maig de 1912 va ser fitxat com a anarquista per la Prefectura de Policia de Forlì. El 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Anarquista de Rimini  (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic mensual anarcofeminista La Dona Libertaria, del qual fou gerent-director des de febrer de 1913. El maig de 1913 va ser condemnat a cinc mesos de presó i a 175 lires de multa per «incitació al crim» per un article («1911-1912-1913») publicat en el número 4 de La Dona Libertaria, on s'acusava el govern italià d'haver enviat a la mort els soldats en la guerra colonial. En els anys vint s'enfrontà contra els escamots feixistes i per aquest motiu l'abril de 1923 passà a França. S'establí a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França), on visqué amb sa companya, Monai Nazzarena, al numero 11 del carrer Gornet-Boivin i treballà a la tapisseria «Maison Couturier», al carrer de la Boule-d'Or. A França participà en les activitats revolucionàries dels exiliats emigrats. El 9 de juny de 1925 va ser apunyalat greument al cor a Romilly-sur-Seine per son germà Arturo Sintoni, amb problemes mentals, que fugí cap a Troyes (Xampanya-Ardenes, França), però va ser detingut el 16 de juny a l'estació de Romilly-sur-Seine quan baixava d'un tren provenint de París; jutjats tots dos el 10 de juliol de 1925 per «cops i ferides recíproques», el Tribunal Correccional de Romilly-sur-Seine condemnà Arturo a un mes de presó i a Armando a vuit dies de presó amb llibertat provisional. En 1927 estava subscrit a Le Libertaire. L'agost de 1932 es casà a Romilly-sur-Seine amb la domèstica Ida Ragazzini, amb qui en 1940 tingué dues filles bessones. En els anys trenta també treballava d'artesà matalasser, presentant-se a fires i a exposicions. En 1937 vivia al Pont de la Garenne de Romilly-sur-Seine. En 1939 i 1940 era president de la secció local de la Unió Popular Italiana d'Amistat Francoitaliana (UPIAFI). Després de la II Guerra Mundial mantingué un estret contacte amb el grup «Sacco e Vanzetti» de la Federació Anarquista de Romanya (FAR), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), de Forlì. Entre 1951 i 1952 ajudà econòmicament Le Libertaire. Al final de sa vida seguia vivint a Romilly-sur-Seine i encara estava casat amb Ida Ragazzini. Armando Sintoni va morir l'11 de febrer de 1953 mor a l'Hôtel-Dieu de Toló (Provença, Occitània), on es trobava de viatge amb sa companya.

***

Josep Aparisi Ivars

- Josep Aparisi Ivars: El 12 de novembre de 1893 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars –el certificat de naixement cita com a llinatge Aparici. Sos pares es deien Francesc Aparisi Abad i Consolació Ivars Aznar. Teixidor de professió, entre 1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana, el grup anarquista «Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i més tard formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la Confederació Nacional del Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta. Va ser tancat arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la tendència trentista, entre 1935 i 1936 dirigí la revista alcoiana Boletín CNT-AIT Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la Industria Textil y Fabril de Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament de la caserna confiscada a Alcoi i més tard encapçalà el departament de fabricació tèxtil del Comitè de Confiscació de la Indústria Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa per a la fàbrica de pólvora de Múrcia. Lluità contra la centralització que els comunistes volien imposar a les col·lectivitats i aconseguí del Govern central el permís perquè les fàbriques d'oli i vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin armes per a l'exèrcit republicà. Participà en gires propagandístiques fent conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna, Énguera, l'Alcúdia de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament d'Alcoi fins al final de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell Econòmic Polític i Social (CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer costat la Junta Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser capturat pels feixistes i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de 1941 va ser enviat al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià) esperant judici. El 27 de setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de presó menor per «auxili a la rebel·lió». El 22 de desembre de 1943 obtingué la llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de 1944. El 19 de novembre de 1946 se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels quaranta rebutjà la invitació de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada contra la CNT clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser enviat pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de 1948. Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la seva avançada edat, participà en la reconstrucció de la CNT. Josep Aparisi Ivars va morir d'arterioesclerosi generalitzada l'1 de juny de 1993 al seu domicili d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Son fill Celoni Aparisi Aracil també va ser militant anarcosindicalista.

Josep Aparisi Ivars (1893-1993)

***

Necrològica de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 d'abril de 1977

- Joan Casals Serradell: El 12 de novembre de 1897 neix a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Casals Serradell –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Sarradell, Serradels, etc.). Sos pares es deien Pere Casals i Clara Serradell. Obrer de fleca, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Catalunya de desembre de 1931 i als Plens de Sindicats de la Regional de Catalunya d'agost de 1931 i d'abril de 1932. Entre 1931 i 1932 va fer nombrosos mítings arreu de Catalunya (Esparraguera, Parets, Girona, Sant Feliu de Llobregat, Premià, etc.). El novembre de 1932 fou secretari en l'assemblea del seu sindicat celebrada per expulsar Ricard Fornells, president del Sindicat de l'Alimentació que s'havia declarat trentista. En 1934 era membre del grup anarquista «Emancipador» de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Revolució i la guerra civil hi ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des de l'Ocupació fou membre del Nucli de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França), del qual fou un dels seus fundadors. Treballà en una fleca cooperativa de Brie-Comte-Robert (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville, població on residia. En 1976 viatjà a Barcelona i es relacionà amb el moviment llibertari que es reconstituïa. Joan Casals Serradell va morir el 13 de febrer de 1977 a l'Hospital de Melun, situat a Vaux-le-Pénil (Illa de França, França), i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Brie-Comte-Robert. Deixà companya, María Magdalena Bispa López, i fills.

***

Necrològica de Benigno Cabanas Sánchez apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'1 de febrer de 1959

- Benigno Cabanas Sánchez: El 12 de novembre de 1900 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Benigno Cabanas Sánchez. Sos pares es deien Jesús Cabanas Pérez, destacat militant confederal, i Francisca Sánchez. Paleta d'ofici, treballava en la construcció de nínxols al cementiri de la Corunya. El 5 de novembre de 1923 es va veure implicat amb altres companys en un intent d'atemptat. En 1936 era membre del Sindicat de la Construcció de la Corunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després d'enfrontar-se al cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir cap a les muntanyes amb un grup de companys. Posteriorment, després del triomf franquista, pogué creuar els Pirineus amb sa companya i dos infants. D'antuvi s'instal·là a Baiona (Lapurdi, País Basc) i després a Agen (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat durant la primavera de 1948 secretari. En 1957 impulsà una temptativa de reorganització en l'exili de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT que fracassà. Un mes després de ser operat, Benigno Cabanas Sánchez va morir el 2 de gener de 1959 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Josep Saleta Pla: El 12 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 15 de novembre– de 1900 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Miquel Vicenç Saleta i Pla, conegut com El Nano de Sants. Sos pares es deien Josep Saleta Cuní, forner, i Maria Pla Baila. Torner de metalls, milità en el Sindicat de Metal·lúrgica de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Des de 1919 formava part dels seguidors de l'«anarquisme pur» dins de la CNT i es mostrava contrari als anarcosindicalistes «reformistes» partidaris de l'acció purament sindical. En 1919 sembla que amenaçà Salvador Seguí Rubinat si traïa el moviment. En 1920 encapçalà un dels grups d'acció de la CNT de Barcelona, format per Llorens i Vicenç Cervera, Ramon Company, Francisco García (El Pastillas), Joan Gussí, Bartomeu Llabrés, Juan López, Andreu Masdeu Bautista (El Llarg), Gener Minguet, Joan Tarragó Janer (El Menta) i altres. Segons la policia, el 8 de setembre de 1920 atemptà contra els caixistes del diari barceloní La Publicidad José Román, que morí als pocs dies, i José Villalta, que restà greument ferit, ambdós membres del Sindicat Lliure; també resultà ferit Emilio Azorín, administrador de la Presó Model de Barcelona que casualment passava per allà. Membre del grup format per Vicenç Sales, participà el 18 de gener de 1921 en l'atemptat contra l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar i el 17 de maig de 1921 pogué fugir de l'ona de detencions que es desencadenà arran de l'explosió accidental d'un taller de fabricació de bombes al carrer Toledo de Barcelona. El 30 de juny de 1921, per venjar la mort de Ramon Archs Serra i de Pere Vandellós Romero, secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT, organitzà, amb Andreu Masdeu Bautista, Llorens i Vicenç Cervera, Francisco García i Joan Tarragó Janer, un atemptat contra el Cercle de Caçadors de Barcelona, lloc de reunió dels pistolers del Sindicat Lliure i de la burgesia catalana que els contractava per assassinar sindicalistes. El 24 de juliol de 1921 va ser detingut, amb Andre Masdeu Bautista, a la casa de camp La Farinera, als voltants del riu Llobregat, però el 2 d'abril de 1922 va ser alliberat per manca de proves. El 20 de setembre de 1923 participà en l'atracament d'una sucursal de la Caixa d'Estalvis de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on resultà mort el membre de sometent Joan Castellà España, i va ser detingut amb Joaquín de Marco Martínez i Jesús Pascual Aguirre. Jutjats en consell de guerra el 21 de setembre a Terrassa per atracament a mà armada, Saleta i Pascual van ser condemnats a mort, mentre que De Marco va se absolt. Josep Saleta Pla, juntament amb Jesús Pascual Aguirre, va ser garrotat el 23 de setembre de 1923, pocs dies després de l'arribada al poder de Primo de Rivera, al pati de la presó de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya); les seves últimes paraules foren: «Així moren els homes per l'anarquia! Visca l'anarquia!».

Josep Saleta Pla (1900-1923)

***

Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934

- Justo Val Franco: El 12 de novembre de 1902 neix a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió –el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia–  visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Laureano Cerrada Santos (1951)

- Laureano Cerrada Santos: El 12 de novembre de 1903 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i Robustiana Santos Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de l'escola racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de 1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils, ajudà força el front d'Aragó. Durant els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la seva companya Rosario Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes, arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de la guerrilla clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra inundà la península amb bitllets falsos –havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el règim franquista imprimia a Itàlia– i proveí de papers nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses d'importació-exportació («Empresa de Transports Galícia») que servien de tapadores per activitats clandestines confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) contra el dictador Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents d'atemptat contra el dictador («Pla 1001», «Pla Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació i acusat de tràfic de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser expulsat de la CNT per «unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves «connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs alemanys falsos. El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de documentació falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre de 1976 al bulevard Bellville de París (França). Alguns apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents. En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.

Laureano Cerrada Santos (1902-1976)

***

Secundino Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo

- Secundino Pruñonosa Ferreres: El 12 de novembre de 1905 neix a Santa Magdalena de Polpís (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan Bautista Secundino Pruñonosa Ferreres. Sos pares es deien Lorenzo Pruñonosa i Magdalena Ferreres. Quan encara era un nin emigrà a Monistrol (Bages, Catalunya) i posteriorment al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on nasqueren sos fills. Pagès de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució, com a tècnic, formà part del Comitè de la col·lectivitat agrícola del Prat de Llobregat, administrada per la CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT), i després va ser mobilitzat i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar el camp a la zona de Rius de Pelapòrc i de Varilhas (Llenguadoc, Occitània), on va coincidir amb l'anarcosindicalista José Borràs Cascarosa. Durant l'Ocupació participà en l'avituallament de la guerrilla local. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i el juny de 1946 aconseguí portar clandestinament a França sa companya Magdalena Palomo i sos fills (Pascual, Joaquín i Josefina) que havien restat a l'Espanya franquista. Secundino Pruñonosa Ferreres va morir, sobtadament, el 29 d'abril de 1974 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitania) i va ser enterrat l'1 de maig de 1974 al cementiri d'aquesta localitat.

Secundino Pruñonosa Ferreres (1905-1974)

Continua...

---