Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol «Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneración és una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

***

Manifestació a París

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.

***

Rudolf Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival

- Festival Pro-SIA: El 7 d'agost de 1938 se celebra a Bridgeport (Connecticut, EUA) un festival a benefici de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Grup «Luz y Vida» i l'Ateneo Hispano Americano (AHA) de Bridgeport. El festival comptà amb una xerrada de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, coneixedor de primera mà del procés revolucionari que aleshores es portava a terme a Espanya.

***

Placa dedicada a Emilio Covelli a Trani

- Placa a Covelli: El 7 d'agost de 1949 s'inaugura a Trani (Pulla, Itàlia) una làpida en memòria del propagandista anarquista i internacionalista Emilio Covelli, nascut en aquesta localitat. La placa, situada al cantó del Palazzo Covelli, entre la Via Ognissanti i la Via Zanardelli, porta la inscripció: «Non mi vendo né ai governi né ai partiti. Ho bramato miserie persecuzioni calunnie. Ho rifiutato tutto. Resto ciò che sono. Così parlano gli anarchici.» (No em venc ni a governs ni a partits. Desitjava misèries, persecucions, calúmnies. He rebutjat tot. Resto con soc. Així parlen els anarquistes). Aquesta placa de marbre representa un bust de Covelli i al costat esquerre hi ha una torxa, símbol de l'anarquia, i a l'altre costat hi ha un llibre, símbol del coneixement, fonament de la llibertat i de l'emancipació. El bust ha resultat greument danyat en diverses ocasions durant les maniobres d'alguns vehicles pesants, però, després de l'últim accident greu, va ser restaurat pel professor Domenico di Paolo.

Naixements

Notícia sobre la detenció d'Émile Hugonnard apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 8 de desembre de 1882

- Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel Huggonard i el seu llinatge citat Hugonard. Sos pares es deien Jean Baptiste Hugonnard, mestre fuster, i Claudine Berlioz, bugadera. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista, vivia al número 110 del carrer Sully de Lió i era membre del cos de bombers de la ciutat. Va pertànyer, amb ses germanes Louise i Marie, a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE) la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París (França) el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 15 d'octubre de 1881 participà, amb altres companys (Joseph Bernard, Bordat, Boriasse, etc.), en una reunió privada de l'FRRE celebrada a la Sala de l'Élysée del barri de la Gillotière de Lió, sobre la qüestió tunisiana i a la qual assistiren unes 350 persones. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria –amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud–, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A finals de 1883, segons informes policíacs, era membre del grup anarquista «Les Justiciers» (Champalle, Fabre, Sanlaville, Sourisseu, etc.). A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. En aquesta època vivia al número 7 del carrer Fournet de Lió. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió i que resultà un fracàs. En aquest congrés, al qual també assistí Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric (Zuric, Suïssa) Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació criminal contra les persones i les propietats», però fou alliberat el 7 de maig i retornà al seu domicili, al número 47 del carrer Garibaldi, on exercia aleshores la professió de venedor de mobles. Sa germana Louise, companya de Guéret, també va ser detinguda i alliberada poc després. El 20 de novembre de 1893 i l'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, on se li van embargar periòdics anarquistes; després d'interrogat, el 10 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberto Ghiraldo a Espanya

- Alberto Ghiraldo: El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i social El Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera –el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència–, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la violencia», que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants –sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme –fou corresponsal de La Razón– i de la literatura –treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)– i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana, ¡Despertar!, Estudios, Ideas y Figuras, El Productor, Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice, Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917), La canción del deportado (1921), La canción del peregrino (1922), Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seus últims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).

Alberto Ghiraldo (1875-1946)

***

- Zefirino Agottani: El 7 d'agost de 1878 neix a Sissa (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Zefirino Agottani –el nom apareix de diferents maneres segons les fonts (Zeffiro, Zefferino, Zeffirino, Zeferino, etc.). Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Tranquillo Agottani i Adele Artusi i tingué sis germans (Aldino, Andrea Giuseppe, Guilherme, Gerliarmo, Arnaldo i Pepino). Després de viure a Torricella (Pulla, Itàlia), la família Agottani emigrà des del port de Gènova (Ligúria, Itàlia) el 15 de novembre de 1890 cap al Brasil i s'instal·là a la colònia anarquista «La Cecília», al bosc de Santa Bárbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), l'1 de gener de 1891. A «La Cecília» exercí de professor als infants de la colònia. La família Agottani van ser de les poques que es quedaren conreant les terres quan «La Cecília» es va dissoldre en 1894. El 19 d'abril de 1904 es casà a Palmeira amb Catharina Carzino i tingueren tres nins (Orestes, Amilcare i Aldino) i tres nines (Amália, Irma Paulina i Adalina). Va estar subscrit a diferents publicacions ara, com ara L'Adunata dei Refrattari i A Plebe. Zefirino Agottani va morir el 5 de juny de 1961 a Santa Bárbara (Palmeira, Paraná, Brasil). En 2013 Darvino Agottani, besnet de Tranquillo Agottani va publicar el llibre Saga da Colônia Cecília, on s'explica la història de sa família i de «La Cecília».

Zeferino Agottani (1878-1961)

***

Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 –Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)–; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup «Solidaridad» de la FAI–; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT –ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener–, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo, Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

Foto policíaca de Manlio Cateni

- Manlio Cateni: El 7 d'agost –algunes fonts citen el 10 d'agost– de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Manlio Cateni. Era fill d'Ettore Cateni. Fuster de professió, emigrà a Marsella (Provença, Occitània). En 1934 va ser inscrit en el butlletí de recerca de la policia italiana amb l'ordre de detenció. Va ser capturat el 23 de novembre de 1942 a Marsella per les tropes alemanyes amb la intenció de deportar-lo a Alemanya. Manlio Cateni va morir el 29 de març de 1943 a l'hospital del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia de la detenció d'Albert Périer apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 19 de maig de 1921

- Albert Périer: El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer –en ocasions citat erròniament Pérrier–, conegut també com Germinal. Sos pares es deien François Périer i Adeline Gillani. Sense recursos, cap el 1888 sos pares emigraren a l'Argentina i la família retornà en 1900 a França igual d'empobrida. Quan tenia 10 anys començà a treballar guardant ovelles per 120 francs anuals i un parell d'esclops. Anys després, partí amb son pare arreu de França treballant de terrelloners a les grans obres. El 6 de gener de 1916, en plena Gran Guerra, va ser mobilitzat. Analfabet, al regiment va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris (La Vague) i aquest va ser el seu punt de partida polític. El 19 d'agost de 1919 va ser desmobilitzat. S'establí amb sa companya, Rosalie Debard, de la qual acabà divorciant-se, a Nancy (Lorena, França), on treballà de terrelloner i de paleta. Durant la tardor de 1919 s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1920 participà en les vagues del sector de la construcció i el novembre d'aquell any s'instal·là a Marles-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà a les mines. En 1921 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de les Joventuts Comunistes i del Sindicat de la Construcció d'Auchel (Nord-Pas-de-Calais, França). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) repartint fullets antimilitaristes a soldats de la lleva d'aquell any i tancat a la presó d'aquesta localitat. El 15 de maig de 1921 va ser delegat al Congrés Nacional de les Joventuts Comunistes celebrat a París (França); aquest mateix dia, va ser detingut a l'Estació del Nord per distribuir el pamflet antimilitarista «La mobilisation, c'est la guerre!»; tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser alliberat 36 dies després. Poc després del seu alliberament, durant el Congrés Departament de l'SFIC celebrat a Auchel, a instàncies de Ludovic-Oscar Frossard, va ser exclòs del Partit comunista. Ben aviat entrà a formar part del grup llibertari local, les concepcions ideològiques i de lluita del qual eren més acostades a les seves, oposant-se en diferents ocasions a la influència dels comunistes en els moviments socials. Secretari de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais, va ser delegat al IV Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París. En 1923 participà activament en la campanya per aconseguir la sortida diària de Le Libertaire. El 27 de gener de 1924, durant el Congrés Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), havia estat nomenat secretari del grup artístic «L'Aube Nouvelle» de Wasquehal (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser en aquest congrés que es va decidir editar el periòdic regional Le Combat. Organe anarchiste du Nord et du Pas-de-Calais (1923-1924), del qual va ser un dels seus fundadors. Entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 fou delegat al Congrés de l'UA celebrat a Casa dels Sindicats de París. Treballà com a obrer enrajolador en diferents obres de la construcció de la regió. Com a secretari del Comitè de Defensa Local del Nord-Pas-de-Calais, entre 1924 i 1925 va ser responsable del Comitè d'Acollida dels Antifeixistes Italians refugiats a la zona. En 1925 era membre del grup «Ni Dieu ni Maître» de Billy-Montigny i col·laborava en Le Libertaire. Fou un dels organitzadors de la representació d'«El Carro de la Misèria», que circulà pels carrers de Billy-Montigny, durant la celebració del carnaval del 22 de març de 1925. L'estiu de 1925 va ser detingut per unes declaracions contra la guerra del Marroc en una reunió de regionals; tancat a la presó de Béthune, l'agost va fer vaga de fam per a obtenir l'estatut de pres polític. Jutjat el 27 d'agost de 1925, va ser condemnat a 15 dies de presó, però com que ja n'havia estat 19 empresonat, va ser posat en llibertat. En 1926 era secretari de l'UA per als departaments de Nord i del Pas-de-Calais. Un cop la reconstrucció de la zona destruïda per la guerra acabà, l'atur s'instal·là a la regió i, després d'un temps a Clamecy (Borgonya, França), s'instal·là amb sa família a Perigús (Aquitània, Occitània), on l'ajuntament era aleshores comunista. En 1931 organitzà nombroses reunions de propaganda anarquista, amb la participació de Sébastien Faure. Combaté durament els comunistes, especialment en 1932 en ocasió de les eleccions legislatives parcials de Bergerac (Aquitània, Occitània), fet pel qual va ser acusat pels comunistes com a «provocador» i donà lloc a una activa polèmica entre aquests comunistes i la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) a la qual ell sostenia com a secretari del Sindicat de la Construcció del Perigús. L'agost de 1932 va ser nomenat delegat suplent de la direcció de la Federació durant el Congrés Regional de la Construcció de la CGT. En aquesta època fundà «La Ruche Périgourdine», cooperativa obrera de producció del sector de la construcció, a la qual s'uní a la seva direcció. En aquesta cooperativa, especialitzada en l'edificació d'habitatges de protecció oficial, els responsables eren militants sindicalistes de diverses tendències i en 1934 ocupava 75 assalariats. El 12 de febrer de 1934 animà l'anomenada «Vaga Antifeixista», que a Perigús va ser total i amb una manifestació en la qual van participar cinc-mil persones. Com que es van produir incidents a la tarda d'aquell dia, va ser inculpat per les autoritats com a responsable; jutjat, va ser condemnat per «violència col·lectiva i danys diversos» a 10 dies de presó, juntament amb altres companys (Bertrand, Lacombe, Perrin i Rouleau). Els cinc condemnat, acompanyats de uns quatre-cents companys, es lliuraren a la presó, on van ser internats sota el règim de dret comú. El Tribunal d'Apel·lació de Bordeus (Aquitània, Occitània) engreixà la pena a tres mesos de presó. Amb la finalitat d'obtenir el règim polític, va fer vaga de fam. El 19 de febrer de 1935 va ser posat en llibertat. L'1 d'agost de 1935 fundà, amb l'exsecretari federal del Partit comunista Pierre Lacombe, un efímer grup que publicà el periòdic La Lutte Révolutionnaire, que es qualificà com a òrgan dels comunistes independents de la regió. Cap el 1936 vivia a Villa Chèvrefeuille a Pyla-sur-Mer (Aquitània, Occitània) i treballava de paleta. Arran de l'esclat de la guerra d'Espanya, el 12 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya amb el primer comboi de queviures i d'armes destinats als companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Instal·lat a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), durant tota la guerra assegurà, amb l'ajuda de Rougier, responsable del grup francès, i de la complicitat de duaners simpatitzants, el pas de queviures, d'armes, de municions i de fons econòmics sorgits de col·lectes, dirigits als companys en lluita. L'abril de 1937 va ser perseguit per les autoritats franceses per tràfic d'armes. Durant els últims mesos de la guerra, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. L'1 de febrer de 1938 havia estat inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de la Gironda. De bell nou a França, s'instal·là a Perigús, al número 9 del carrer de la Bride, i reprengué la seva activitat militant en el grup anarquista local (Yvan Begout, Élie Bonnet, André Rouleau, etc.). Durant l'Ocupació, mantingué relacions amb la Resistència aquitana. Detingut, va ser jutjat i condemnat a 18 mesos de presó. Després de la II Guerra Mundial s'establí a l'Anjou i va ser detingut per interrogar-lo sobre les circumstàncies de la seva evasió del camp de treball on havia estat internat pel govern de Vichy, però gràcies a l'ajuda prestada a la Resistència va ser alliberat. Posteriorment durant 15 anys dirigí el Centre Angeví de Formació Professional Accelerada. Va ser secretari del Sindicat de Tècnics de la Construcció i membre de la comissió administrativa de la Unió Departamental de la CGT. Després de l'escissió de 1947, va ser membre de la CGT-Força Obrera (FO). Fou un dels organitzadors, amb Christine Brisset, de l'ocupació d'habitatges per part de famílies sense sostre, arribant a ocupar més de 300 habitatges entre 1947 i 1950. En 1948 va ser un dels redactors i signants del «Manifest d'Angers», publicat en Le Libertaire del 28 de maig, que pretenia reagrupar els sindicalistes revolucionaris. En aquests anys va ser delegat en diferents ocasions als congressos de FO. El novembre de 1949 participà en la Conferència Nacional del «Cartel d'Unitat d'Acció Sindicalista» celebrat a París. En els anys cinquanta col·laborà, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal, en Le Libertaire i Le Monde Libertaire. Participà activament en la formació, i en la seva gestió durant anys, dels Comités Interprofessionnels du Logement (CIL, Comitès Interprofessionals de l'Habitatge) i del Moviment Paritari, encarregats de promoure la construcció d'habitatges de protecció oficial als millors preus de lloguer. També fou membre de la secció d'Angers de «La Libre Pensée» i del Grup Llibertari de Trélazé (País del Loira, França), població en la qual va ser regidor municipal. La seva última etapa visqué a L'Homois (Saint-Jean-des-Mauvrets, País del Loira, França). Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 al Centre Hospitalari Universitari d'Angers (País del Loira, França). Un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

Alfred Weiland

- Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).

***

Umberto Ferrari

- Umberto Ferrari: El 7 d'agost de 1907 neix a Scandiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Umberto Ferrari –el nom a vegades citat com Adriano. Sos pares es deien Luigi Ferrari i Lucia Malagoli. Era fill d'una humil família antifeixista de tradició socialista. Assistí fins al tercer curs d'educació elemental i es posà a fer feina de jornaler. En 1930, buscant feina d'obrer, emigrà a Paris (França) i tot d'una entrà en contacte amb els cercles anarquistes de l'emigració italiana, participant en les seves activitats. El seu domicili d'Scandiano va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia i la seva família va ser posada sota vigilància. En 1936 marxà cap a Catalunya per fer costat la Revolució i el 27 de setembre d'aquell any s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 va ser ferit en combat al front d'Osca (Aragó, Espanya) i enviat a Barcelona per a la seva convalescència. Umberto Ferrari participà activament en els «Fets de Maig» contra la reacció comunista i el 5 de maig de 1937 va ser abatut davant l'Hotel Colón de Barcelona (Catalunya). Sembla que va rebutjar deposar les armes, segons l'havia ordenat una patrulla de l'exèrcit. El 7 de maig el seu cos va ser reconegut a l'Hospital Clínic de Barcelona pels comandants Angelo Monti i Roberto Crabbe. L'11 de maig es realitzà a Barcelona el funeral conjunt per cinc dels italians morts durant els «Fets de Maig»: Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Lorenzo Di Peretti, Umberto Ferrari i Pietro Marcon. La policia italiana, ignorant la noticia de la seva mort i pensant que havia retornat a França, continuà el seu seguiment d'informació sobre la seva persona fins, com a mínim, l'abril de 1942. Sembla ser, però, que en realitat Umberto Ferrari fou un informador de la policia italiana sota el nom de Ferto que envià regularment informació sobre el moviment anarquista italià a França, Bèlgica i Espanya, i especialment sobre Camillo Berneri.

Umberto Ferrari (1907-1937)

***

Notícia sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 9 de juny de 1930

- Émile Burgard: El 7 d'agost de 1912 neix a Colmar (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment pertany a França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Sos pares es deien Robert Burgard i Berthe Steib. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). El 16 de juliol de 1934 es casà a Colmar amb Rosa Sahr. L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Émile Burgard va morir el 2 d'abril de 1998 a l'Hospital Louis Pasteur de Colmar (Alsàcia, França).

***

Dante Secchiari

- Dante Secchiari: El 7 d'agost de 1912 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Dante Paolo Pietro Secchiari, conegut com Francesco Secchiari. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Dante Luigi Secchiari (Martello) i Pietrina Paolucci. Es guanyà la vida treballant d'obrer pedraire i es casà molt jove amb Maria Musetti, amb qui tingué un fill, Michele. Durant els primers anys del feixisme, la família patí nombroses agressions per part dels escamots i la policia. El 4 de setembre de 1933, després d'haver cantat en una reunió Addio Lugano bella, la cançó revolucionària de Pietro Gori, va ser detingut per «crits sediciosos» i el 6 d'octubre d'aquell any va ser condemnat al confinament per quatre anys a Siderno (Calàbria, Itàlia). L'abril de 1934 va ser posat en llibertat i enrolat en un regiment d'infanteria; un cop acabat el servei militar, retornà a Gragnata, on va ser estretament vigilat. El 29 de setembre de 1936, després d'una baralla amb el secretari de l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, de Gragnana, va ser detingut i confinat un any a Locri (Calàbria, Itàlia) i l'abril de 1937 traslladat a Satriano (Calàbria, Itàlia). En acabar el confinament, retornà a Gragnata i el març de 1938 passà a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) per motius laborals. En 1942, en plena II Guerra Mundial, va ser cridat a files i aquell mateix any va caure presoner dels anglesos a Tobruk (Cirenaica, Líbia), durant la campanya del Desert Occidental, i enviat a un camp de presoners a Bombai (Maharashtra, Raj britànic; actualment Índia) fins al 1947. Durant la postguerra reprengué les seves activitats anarquistes. Dante Secchiari va morir el 12 d’abril de 1974 a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Liberty

- Surt Liberty: El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per l'anarcoindividualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer número del periòdic Liberty. No the daughter but the mother of order –aquest subtítol («No és la filla, sinó la mare de l'ordre») és una famosa frase de Pierre-Joseph Proudhon. La il·lustració de la primera pàgina d'aquest primer número serà un retrat de Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar Alexandre II, tot justificant l'acció dels populistes russos. Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert Spencer, Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels filòsofs anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene, Josiah Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de pensament i de l'amor lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme individualista que va anomenar socialisme anarquista. Entre 1886 i 1887 es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup provocat per la creixent influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns autors i que desembocarà en la sortida progressiva del sector més iusnaturalsita. Així Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd sortiran cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic amb James L. Walker. En 1907 Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una traducció d'Steven T. Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El periòdic apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de 1908. Alguns dels seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander Spooner, Auberon Herbert, Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth Donisthorpe, James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De Cleyre, Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman, Dora Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H. Morse, y William J. Lloyd.

***

Cartell de l'acte

- Conferència dels anarquistes parisencs: El 6 d'agost de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França) una gran conferència pública organitzada pels anarquistes parisencs. Els temes tractats van ser d'allò més variat: la repressió contra Ravachol, executat setmanes abans; les acusacions de delator a l'anarquista Charles Chaumentin; la propaganda pel fet; el dret a l'existència i els drets al robatori i a l'assassinat; la prostitució de la premsa; etc. Hi van prendre la paraula destacats representants del moviment llibertari parisenc, com ara Noël Berthier, Couturier, Henry Fortuné, Poulain, Jacques Prolo, Louis Vivier, Michel Zévaco, etc. A la sortida es va fer una recol·lecta en suport de les companyes i infants dels anarquistes detinguts.

***

Banc dels acusats del "Procés dels Trenta" segons el diari parisenc Le Journal Illustré del 9 d'agost de 1894

- Procés dels Trenta: El 6 d'agost de 1894 comença a l'Audiència del Sena de París (França) el «Procés dels Trenta». El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel fet» i les accions anarquistes tot intensificant la repressió contra el moviment anarquista gràcies a l'aprovació de les Lois Scélérates (Lleis Perverses). Es van produir nombroses detencions, algunes de militants força coneguts, com ara Paul Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Jean Grave, Louis Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els intel·lectuals de l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades, però només 25 hi compareixen; Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen i Paul Reclus havien pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena de detinguts de dret comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran adjuntats. Destinat a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois Scélérates) i a tranquil·litzar l'opinió pública després dels recents atemptats, la requisitòria de l'advocat general Bulot s'afanyarà a provar, sense èxit, una pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats, ja fossin intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats, molts dels quals ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar l'acusació, fet que no impedí  que l'advocat general demanés una pena severa per als intel·lectuals del moviment (Jean Grave, Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De bon començament, la cort decideix que serà prohibida la reproducció dels interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que aquests podrien ser emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge i de maquinació judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una absolució general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser castigats a nombrosos anys de presidi a les colònies. Els contumaços (Paul Reclus, Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile Pouget) seran condemnat per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs forçats. Els qui van entrar de tots aquests a França després de l'amnistia, llevat de Paul Reclus, seran absolts.

***

Foto de família de la festa de l'ARAC

- Festa de l'ARAC: El 6 d'agost de 1922 se celebra a Écully (Lió, Arpitània) una festa de germanor organitzada per l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). Aquesta organització esquerrana, en la qual participaven militants anarquistes i sindicalistes revolucionaris, va ser creada el novembre de 1917 pels comunistes Henri Barbusse i Raymond Lefebvre per a fer oposició a la guerra i promoure la pau i la solidaritat entre els pobles. L'ARAC actualment encara existeix.

Naixements

Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

- Oreste Lucchesi: El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per «cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per «ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese i Il Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Hiskia Giuseppe Rovigo (1894)

- Hiskia Giuseppe Rovigo: El 6 d'agost de 1863 neix a Trieste  (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Hiskia Giuseppe Rovigo, conegut com Morelli i Nonzolo Cesetta. De família jueva, era fill d'Enrichetta Rovigo, vídua de Buchbinder, i de pare desconegut. Es guanyava la vida com a agent de comerç i a finals del segle XIX i principis del XX consolidà el seu pensament llibertari, però restant sensible a l'irredemptisme. En 1883 s'adherí a la societat secreta «Cercle Socialista Revolucionari per Trieste i Ístria», creada a iniciativa de Goffredo Belloti da Pontelagoscuro. El 25 de maig de 1884 va ser detingut en tornar a Venècia (Vèneto, Itàlia) sota l'acusació d'«alta traïció» per distribució d'impresos subversius i sospitós de pertànyer a la societat «Alpi Giulie» de Milà (Llombardia, Itàlia); jutjat, el 23 de juliol de 1884 va ser condemnat a 10 mesos de presó. Un cop purgada la pena, passà a Roma i a Milà, on entrà en contacte amb destacats subversius, entre ells Andrea Costa. A partir de 1885 residí per quatre anys a París (França), on treballà d'obrer i de representant comercial de segells de cautxú, portant a terme alhora una destacada activitat propagandística anarquista i relacionant els grups locals amb membres dels grups italians i austríacs (Charles Malato, Saverio Merlino, Luigi Parmeggiani, Vittorio Pini, etc.). En 1887 formà part del «Grup Cosmopolita» de París i participà en la «Festa de la Internacional» que se celebrà a la Sala Favier. Cap el 1888 participà en les reunions del Grup Socialista Revolucionari Independent del XX Districte de París. El 3 de setembre de 1888, després de ser condemnat per «possessió il·lícita d'armes», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i a Suïssa. Entre setembre i desembre de 1890 va romandre a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va establir relacions polítiques. Expulsat de Suïssa el 15 de desembre de 1890, retornà a Milà, on esdevingué gerent del periòdic anarquista 18 Marzo. El 14 de gener de 1891 edità l'únic número del periòdic anarquista milanès Carnevalone. Feste-Farina-Forca. Entre abril i maig de 1892 va ser detingut a Venècia juntament amb altres anarquistes locals per «intimidació pública» i el juliol d'aquell any, fitxat per diverses policies europees, retornà a Trieste, on comercià amb segells de cautxú per a la firma «Giovanni Battara» i col·laborà en la redacció del periòdic Il Proletario, juntament amb Carlo Ucekar, convertint-se en el seu responsable a partir del número 5. Aquest periòdic deixà de publicar-se el 27 de desembre de 1892, després de l'enèsim escorcoll policia a la redacció i al seu domicili. Dos dies després, va ser detingut a Pula (Ístria, Imperi Austrohongarès; actualment Croàcia), on desenvolupava la seva activitat comercial, per haver palesat el seu pensament anarquista en una conferència il·legal celebrada el 18 de desembre d'aquell any a la sala Albergo Europa de Muggia (Trieste) davant unes quatre-centes persones, la majoria treballadors de les drassanes navals de San Rocco. També va ser acusat de «possessió d'un hectògraf». Jutjat, el 21 de juny de 1893 va ser condemnat a quatre mesos de presó i a 10 florins de multa. En aquest mateix procés, el fiscal de l'Estat, per manca de proves, no li va atribuí l'autoria de dos impresos, entre ells el manifest en tres llengües «Souvenons-nous!» signat pel Partit Anarquista Revolucionari - Federació Austríaca, amb seu a Trieste, on es commemorava els anarquistes executats en 1887 a Chicago i es feia una crida a la seva venjança. A principis de 1895, assistí a les reunions dels grups llibertaris que es reunien a llocs públics i cases de companys on es feien reunions polítiques i es cantaven cançons subversives, actes sovint interromputs per la policia que detenia els concurrents. El juny de 1901 formà part del comitè promotor del quinzenal anarquista L'Internazionale i del qual només sortiren quatre números abans de ser segrestat. Durant la nit del 13 de febrer de 1902, vigília dels sagnants enfrontaments esdevinguts als carrers durant la vaga general dels fogoners de l'empresa naval «Lloyd Austriaco di Navigazione», va ser acusat d'agredir un confident policíac al Cafè Sociale, conegut lloc de trobada anarquista, i detingut alguns dies després. El 13 de març de 1893 es trobava a Alexandria (Egipte) sotmès a constant vigilància donat que en aquell moment viatjaven per aquell país personatges de cases reials, encara que ell va afirmar que es trobava allà per negocis de la seva companyia «Rovigio e Dagiat» de Trieste, elaboradora de bosses de paper. Segons un informe policíac del 21 de març de 1903 enviat per la Direcció de Policia de Trieste al Consolat Austrohongarès d'Alexandria, estava relacionat amb anarquistes d'El Caire (Robert D'Angiò, Ugo Icilio Parrini, etc.). L'agost de 1905 va ser acusat per la policia grega d'haver comés, amb el suport d'altres tres anarquistes italians, el 21 de juliol d'aquell any un atemptat amb cotxe bomba contra el soltà de l'Imperi Otomà Abdul Hamid II, que donà com a resultat la mort de alts funcionaris de la cort i d'un general. El 29 de maig de 1909 la policia assenyalà al Consolat General d'Itàlia a Trieste que havia partit via fèrria cap a San Giorgio di Nogaro (Friül). En un informe policíac del 13 d'octubre de 1910 la policia documentà que des de feia temps ja no freqüentava subversius i que havia subvencionat publicacions anarquistes, com ara Il Germe i Germinal. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Hiskia Giuseppe Rovigo (1863-?)

***

Foto policíaca d'Alphonse Grégoire (2 de juliol de 1894)

- Alphonse Grégoire: El 6 d'agost de 1866 neix a La Briandière (Saint-Jean-de-Boiseau, País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Grégoire. Sos pares es deien Jean Grégoire, rajoler, i Marie Joséphine Griffon. D'antuvi es guanyà la vida treballant d'emmotllador. El 15 de febrer de 1886 s'allistà voluntari per cinc anys a l'exèrcit i va ser destinat a la 2 Companyia d'Obrers d'Artilleria de marina; el 2 de gener de 1888 va ser enviat a la 6 Companyia d'Obrers de l'Exèrcit a la Colònia de Senegal i el 28 de gener de 1890 va ser llicenciat. El maig de 1891 vivia al número 1 del carrer Tonneliers d'Angers (País del Loira, França). Establert a París (França), treballava en una foneria de ferro i també feia de mecànic. Figurava en una llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia el 30 de gener de 1893 i era considerat «militant exaltat». En aquesta època vivia al número 20 del carrer d'Allemagne, però hi anava a buscar la correspondència al domicili de sa cosina. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en el llistat de recopilació d'anarquistes, però amb el domicili desconegut. El 14 d'abril de 1894 vivia, fadrí, al número 44 del carrer Gauthey. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran agafada de 154 anarquistes. El seu domicili, al número 45 del carrer Lafayette, va ser escorcollat per la policia i li van decomissar periòdics, cançons i un sac que contenia ferralla. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posat a disposició judicial sota l'acusació d'«associació criminal», el jutge d'instrucció demanà informació sobre la seva persona a la Prefectura de Policia, que va ser enviada el 6 de juliol d'aquell any. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lorenzo Nannini

- Lorenzo Nannini: El 6 d'agost de 1866 neix a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Nannini. Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega).

***

Plinio Nomellini

- Plinio Nomellini: El 6 d'agost de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el pintor anarquista Plinio Michele Omero Nomellini. Sos pares es deien Coriolano Nomellini, funcionari de duanes, i Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb sa família a Càller (Sardenya), on son pare havia estat traslladat, i en 1875 retornà a Liorna, on va fer estudis tècnics. En 1883 es va graduar a l'Escola Tècnica i es va matricular a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Liorna. Entre 1878 i 1884 seguí els cursos de dissenys figuratiu i ornamental impartits pel pintor Natale Betti a l'Escola Municipal de Disseny; també en aquesta escola va fer estudis amb Ferruccio Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies a una beca, va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on va estudiar amb Giovanni Fattori i va fer amistat amb els pintors macchiaioli Silvestro Lega i Telemaco Signorini, que es reunien a la Trattoria del Volturno del carrer San Gallo. El seu amic íntim de l'època fou Giuseppe Pellizza da Volpedo, que estudiava amb ell a l'Acadèmia. En 1886 participà en l'Exposició de la Societat de Belles Arts de Florència, on exposà de manera continuada fins a començaments del segle. En 1889 exposà la seva obra Il Fieno a l'Exposició Universal de París (França). En 1890 s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. A partir de 1890 començà a mostrar les seves obres en les exposicions de la Societat Promotora de les Belles Arts de Gènova i, més esporàdicament, en la «Promotrice» de Torí (Piemont, Itàlia). En 1891 participà en la I Triennal de Milà (Llombardia, Itàlia), on exposà Piazza Caricamento a Genova, que va ser adquirida per Piero Mascagni. Al seu domicili del barri genovès d'Albaro es reunien artistes i literats, majoritàriament anarquistes i socialistes, com ara Angelo Balbi, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis, Angiolo Silvio i Mario Novaro, Eugenio Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo Vernazza, etc. Aquest cenacle, que prengué el nom de «Gruppo di Albaro», reivindicava la conjunció en l'art dels valors estètics i morals. L'amistat amb pintors socialistes (Giuseppe Pellizza da Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano Previati, etc.), el coneixement de les experiències artístiques europees, fruit de la seva estada a París (França), i el contacte amb l'ambient intel·lectual i polític genovès, van influenciar la seva pintura, que passà de les formes dels pintors macchiaioli a un realisme preocupat pels esdeveniments dels proletariats rural i urbà amb connotacions dels primers impressionistes  –Il fienaiolo (1888), Il vangatore (1889), Contadina che zappa (1889), Sciopero (1889), I Mattonai (1889)–, per passar després al corrent divisionista –Sciopero (1899), Incidente in fabbrica (ca. 1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino in officina (1893), La Diana del lavoro (1893), Il Naufrago (1893), L'incidente in fabbrica (ca. 1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per Jean-François Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de tensió polèmica contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8 juny de 1894 va ser encausat, juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont, entre ells Luigi Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància llibertària en l'anomenat «Procés Pallone», muntatge policíac concebut pel superintendent romà Siro Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un retrat, i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor Telemaco Signorini. Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui va organitzar una subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar una gran quantitat d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant els cinc mesos que restà tancat a la presó genovesa de Sant'Andrea pogué realitzar els aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera artística que esdevingué una constat partir de 1903. En 1898 participà en l'Exposició de Torí i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El 6 de maig de 1899 es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de l'estètica simbolista també es reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i de crítica artística que realitzà en els periòdics progressistes que col·laborà, com ara Caffaro, L'Elettrico, Endymion, L'Era Nuova (del qual va dissenyar la capçalera), Il Lavoro (del qual va redactar en 1903 el manifest), La Riviera Ligure, Lo Svegliarino, etc. Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la comarca toscana de Versilia, primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i, després, a partir de 1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El setembre de 1903 participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori i Corrado Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se celebrà a Viareggio.  Al seu voltant es va constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per Lorenzo Viani, membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua» (Delenda Carthago, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquesta època freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini, Grazia Deledda, Isadora Duncan, Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini, etc., i mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris com Alceste de Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu periòdic Il Popolo), Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres dècades del segle XX la seva pintura es caracteritzà per una ambivalència que el fa oscil·lar entre l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un simbolisme al·legòric carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i humanitari. Tot això caracteritzà les pintures relacionades amb la temàtica proletària –L'Orda (1905), Migrazione d'uomini (1905), Gl'Insorti (1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del Risorgimento –L'imbarco dei Mille a Quarto (1911), il·lustracions pels Poemi del Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les il·lustracions per a novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris o de contingut social –Il Popolo (1906); La zattera (1907); La Nuova Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a Roma, Inno a Torino, de Giovanni Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico Pea, els sues Sonetti e poemi (1910); etc.); L'arte del Sogno, enllestida en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb Galileo Chini, Edoardo De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi. En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat amb els pagesos de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i hostatjà els seus fills als quals ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi, dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera del Lavoro di Parma, mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la unió del proletariat ciutadà i pagès». També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser nomenat president de la Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on ensenyaren els seus amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells decoratius de temàtica social (Cantieri i Gente Nova) per a l'Ajuntament del barri genovès de Sampierdarena. Probablement en aquesta època és l'autor, que signa sota el pseudònim Pittore, dels articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel vitalisme de tall nietzschià, passà de posicions patriòtiques a posicions nacionalistes i fins i tot intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la inauguració del «Monumento ai Mille», al barri genovès de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni, moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1916 col·laborà en el setmanari Versilia. Settimanale socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els paràmetres estètics de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là definitivament a Florència, encara que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i l'illa d'Elba. Durant els anys vint, una certa confusió ideològica i una interpretació força superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al moviment feixista. En aquests anys col·laborà en revistes artístiques i periòdics (La Nazione, Il Telegrafo, etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit nova aetas, que mostra l'arribada a Florència dels camises negres. En 1936 morí la seva companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva minvà. Des de 1939 fins a la seva mort fou president de l'artístic «Gruppo Labronico». Plinio Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de Florència (Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després de la II Guerra Mundial, a causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut fins al 1966, quan una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al Palazzo Strozzi de Florència reivindiqués el seu lloc en la història de l'art.

Plinio Nomellini (1866-1943)

***

Foto policíaca d'Édouard Landschoot (2 de juliol de 1894)

- Édouard Landschoot: El 6 d'agost de 1867 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista Édouard François Landschoot. Sos pares es deien Jean François Landschoot, jornaler, i Odile Berring, botonera. Es guanyava la vida com a joier al seu domicili. En 1887 vivia al número 117 del passatge de l'Avenir e Saint-Ouen (Illa de França, França). El 12 de març de 1889 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc anys; destinat al 45 Regiment d'Infanteria, l'11 d'abril de 1892 recobrà la vida civil. El 16 d'octubre de 1892 vivia al número 31 del carrer Mathieu de Saint-Ouen.  L'agost de 1893 es va presentar, amb Élisée Bastard i Numa Jourdan, a les eleccions municipals per la II Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França), sostingut pel Comitè Revolucionari de Saint-Ouen i de Saint-Denis, però, segons la policia, es tractava d'una candidatura anarquista. A finals de juny de 1894 es trobava sense feina i, sense diners, passà a viure amb sos pares, al número 66 del Quai de la Loire. El 30 de juny del prefecte de Policia ordenà la seva detenció i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». L'1 de juliol de 1894, en una gran batuda on van ser capturats 154 anarquistes, va ser detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-se documentació que li incriminaria com a propagandista revolucionari. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i que només havia format part d'un comitè a Saint-Ouen, però que des de feia un any havia abandonat tota militància. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a anarquista el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, inculpat per «associació criminal» i tancat dos dies després a la presó parisenca de Mazas, però el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas i va ser posat en llibertat el 6 de juliol de 1894. L'agost de 1895 vivia al número 157 del carrer Saint-Maur. El 31 de desembre de 1896 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes. El 26 d'agost de 1905 va ser llicenciat de l'exèrcit per «degradació de l'estat general i palpitacions (etilisme)». El seu últim domicili fou al número 25 del carrer Morand de París. Édouard Landschoot va morir el 30 de juny de 1929 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

***

Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de setembre de 1953

- Adamas: El 6 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 7 d'agost– de 1869 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Sos pares, flamencs, es deien Jean-Baptiste Schaut, filador, i Marie Christine Robert, domèstica. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents), «Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i «Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció). Adamas va morir el 2 d'agost de 1953 a Lieja (Valònia).

***

Notícia de la condemna de Léon Souvairan apareguda en el diari de Montpeller L'Éclair del 13 de juny de 1901

- Léon Souvairan: El 6 d'agost de 1881 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Léon Baptiste Souvairan –algunes fonts citen erròniament Souveiran. Era fill de Joseph Souvairan, adober, i d'Antoinette Roussel. D'antuvi es guanyà la vida treballant de tipògraf. El 29 de setembre de 1899 va ser fitxat en el registre d'anarquistes del departament de l'Erau. A principis de segle es mantingué força actiu en el moviment anarquista, organitzant reunions dominicals i conferències en una domicili als voltants de Montpeller. Amb Messiet, va ser un dels organitzadors del grup anarquista de Montpeller i mantingué una estreta amistat amb el sindicalista Louis Niel. El 12 de juny de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Montpeller a un mes de presó per «ultratges al comissari de policia i escàndol injuriós» durant la manifestació celebrada el Primer de Maig d'aquell any a Montpeller. Cridat a files per a fer el servei municipal, el 16 de novembre de 1902 va ser incorporat en el 15 Regiment d'Infanteria, però el 25 de novembre de 1902 va ser llicenciat per «atròfia papil·lar». El 5 de març de 1913 es casà a Montpeller amb la modista Antoinette Marie Jaumard. En aquesta època treballava d'empleat en el guardamobles del Teatre Municipal i posteriorment en va ser nomenat conservador. Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 84 Regiment d'Infanteria, però a partir de l'1 de maig de 1915 passa a servir com a funcionari de l'Ajuntament de Montpeller. El 2 de octubre de 1916 va ser novament incorporat a la seva unitat militar, on va romandre fins el 10 de març de 1919, data en la qual va ser llicenciat. Va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa de la Gran Guerra. Per problemes de salut, ja no va fer les pràctiques militars regulars. L'abril de 1925 vivia al número 4 del carrer Massilian de Montpeller. Al final de sa vida fou l'arxiver municipal de Montpeller. Léon Souvairan va morir el 22 de març de 1940 al seu domicili, al número 26 del carrer de l'Ancien Courrier, de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Signatura de Jean Eymard (1931)

- Jean Eymard: El 6 d'agost de 1886 neix a Montbrison (Forez, Arpitània) l'anarquista antimilitarista Jean Marie Eymard. Era fill de Michel Eymard, esclopaire, i de Gabrielle Tournebize, domèstica i després cuinera. D'antuvi es guanyà la vida treballant d'armer. El 13 de desembre de 1905 va ser jutjat, juntament amb Noël Jacques Julié, per distribuir a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el manifest antimilitarista «Entente des Jeunesses Syndicales»; després de passar 12 dies de presó, el 20 de desembre de 1905 l'Audiència del Loira, a Saint-Étienne, els absolgué del delicte d'«excitació de militars a la desobediència» i de «distribució de prospectes antimilitaristes». Cridat a files per a fer el servei militar, en 1908 va ser declarat «exempt» per «feblesa general». El 5 de desembre de 1908 es casà a Saint-Étienne amb la domèstica Marie Michel; en aquesta època treballava d'armer i vivia al número 8 del carrer de la Sablière de Saint-Étienne. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 va ser declarat apte per al servei i el 27 de febrer de 1915 enviat a la 13 Secció d'Infermers; després de passar per diverses companyies d'infermers i dels Serveis Auxiliars de l'exèrcit, el 5 de gener de 1919 va ser llicenciat. El desembre de 1923 vivia al número 128 del carrer Annonay de Saint-Étienne. El 3 de juliol de 1929 enviudà de Marie Michel i el 17 de març de 1931 es casà al Saint-Étienne amb la domèstica Péroline Claudia Graver; aleshores feia feina d'ajustador i vivia al número 35 del carrer Mulatière. En 1935 va ser fitxat en el control d'anarquistes del departament del Loira i vivia al número 128 del carrer 11 novembre de Saint-Étienne. El 15 de juliol de 1953 es divorcià de Péroline Graver davant el Tribunal Civil de Saint-Étienne. Jean Eymard va morir el 28 de juliol de 1964 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Torquato Gobbi en una foto de la policia italiana

- Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Sos pares es deien Angelo Gobbi i Solimita Ferrari. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el «Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per «distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup «Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el 26 de maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.

Torquato Gobbi (1888-1963)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 d'agost

Esdeveniments

Miners de Montceau-les-Mines

- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Capçalera de l'edició de Sabadell de La Protesta

- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser Ernesto Álvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

La Protesta (1899-1902)

***

¡Luz!

- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

***

Portada d'un número de Le Mouvement Anarchiste

- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

***

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

Naixements

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Francesco Paolo Covelli, advocat, i Carolina Soria. Va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Foto policíaca d'Antonio Reano (1894)

- Antonio Reano: El 5 d'agost de 1859 neix a Priacco (Cuorgnè, Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Reano, també conegut com Antoine Reano o Réanno. Fuster de professió, en 1890 treballava a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Segons informes policíacs, encapçalava un grup anarquista a Lausana i era gran amic de François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb qui va compartir habitació a París (França). Instal·lat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), al carrer Treuil, va ser detingut i el 5 d'abril de 1892 expulsat de França. De bell nou a la Confederació Helvètica, s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). El setembre de 1892 sembla que era a França i a Toló (Provença, Occitània) se li va decretar la seva detenció per «cops i ferides». Segons informes policíacs, el 19 de febrer de 1894 assistí a una reunió del Grup Anarquista Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on eren presents unes 250 persones. El juny de 1894 treballava d'ebenista a Cernier (Neuchâtel, Suïssa) i, segons la policia, hauria estat denunciat a Lausana per «robatori». Detingut amb possessió d'un revòlver carregat, el 17 de juliol de 1894 el Consell Federal va decretar la seva expulsió de Suïssa. La seva fitxa figura en un registre per a la «vigilància especial» establert pel servei de policia ferroviària de fronteres francesa aixecat en 1894. El 20 de setembre de 1895 va ser detingut a Toló en un ball popular al barri del Gaz i va ser posat a disposició del procurador. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Reano (1859-?)

***

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc L'Humanité del 29 de novembre de 1918

- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari «L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari «Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup «L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de setembre de 1950

- Marcel Froget: El 5 d'agost de 1890 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Sos pares es deien Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. Es guanyava la vida com a mesurador en la construcció. El 15 de juliol de 1920 es casà al XVIII Districte de París amb la taquimecanògrafa Geneviève Anne Virginie Godard. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Ernestine de París. Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de França, França). Cobrador de la Societé des Transports en Commun de la Région Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la Regió Parisenca), en 1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic Corporatiu i Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari general. Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per un centenar d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Son òrgan oficial fou el periòdic mensual Le Clairvoyant, el gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que aquest sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es mostrà sensible a la influència llibertària. Més tard s'establí amb sa companya Geneviève a Borgonya, on després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del moviment llibertari de la regió. Fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El novembre de 1948 va ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per «propaganda antimilitarista», pena que es va veure incrementada en l'apel·lació a tres mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va morir el 22 d'agost de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill Jean Froget també és militant llibertari.

***

- Aquilino Moral Menéndez: El 5 d'agost –segons el certificat de defunció el 10 d'agost– de 1893 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els pseudònims de Mario Guzmán i Teócrito. Sos pares es deien Dionisio Moral i Segunda Menéndez. Era el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de la fàbrica Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va enviudà aviat; encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades, donant-li dues germanes més de la seva última esposa. Quan tenia 10 anys començà a treballar recercant carbó als enderrocs, dos anys després fou aprenent de paleta i amb 15 anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera per fer feina d'obrer metal·lúrgic. Formà part del Centre Obrer «La Justícia», on en 1911, amb José María Martínez Sánchez, fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). Després del fracàs de la vaga de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les represàlies, amb un nom fals es posà a treballar a la mina, però després pogué retornar a la seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de 1917 va ser empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any va criticar durament en el periòdic anarquista Tierra y Libertad la creació per Laureano Piñeira, secretari de la Confederació dels Metal·lúrgics de tendència anarquista, de l'agrupació política Grup Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions municipals a Gijón. Col·laborà habitualment en el diari El Noroeste de Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad Obrera criticà rotundament la línia sindical dels socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino González Mallada i José María Martínez Sánchez) a trobar feina i aquest mateixa any va ser nomenat delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries al Congrés Nacional («Congrés de la Comèdia») que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1920 participà com a delegat de La Felguera al I Congrés de la CNT d'Astúries que se celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del periòdic anarquista de La Felguera El Comunista i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta població de la CNT. En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim Teócrito, en la revista anarquista Tierra y Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional d'Astúries de la CNT i fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16 de setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb Benjamín Escobar, Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli asturià del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de l'Associació «El Horreo». Després de participar activament en la Revolució d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) d'Astúries i col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seu òrgan d'expressió La Batalla i en Tribuna Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president del Sindicat Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de la Unió General dels Treballadors (UGT). En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser detingut i empresonat per l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941 aconseguí la llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de la qual va ser nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970 participà en l'intent de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). En 1965 representà Astúries en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968 s'encarregà del transport de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà activament en diverses organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS), el Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural «Gesto» de Gijón, el Comitè de Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de març de 1975 va ser entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española (1979). El 26 d'agost de 1976 presidí el primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de La Felguera després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977 va ser nomenat vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, La Batalla, Sindicalismo i La Voz de Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia pamflets a les portes de les fàbriques. Vegetarià convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir el 16 de febrer de 1979 al seu domicili de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i el seu enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat, constituí una impressionat manifestació de dol al qual assistiren gairebé totes les organitzacions obreres de la regió. Pòstumament, l'octubre de 2003, l'Ateneu Obrer de Gijón publicà el seu breu relat autobiogràfic sota el títol Mis memorias. Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i les cartes que creuà amb Joaquín Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).

Aquilino Moral Menéndez (1893-1979)

***

Convocatòria dun míting d'Édouard Rotot apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de juliol de 1946

- Édouard Rotot: El 5 d'agost de 1901 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Édouard Jean Rotot. Era fill dels polidors Charles Gustave Rotot i Marie Barbotte. Es guanyava la vida com sos pares, treballant de polidor de metalls. El 7 d'abril de 1921 començà el servei militar i va ser destinat a la I Secció del 508 Regiment de Carros de Combat de Châlos-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època vivia amb sos pares al número 26 de l'avinguda Pasteur de Les Lilas (Illa de França, França). El 10 de desembre de 1921 es casà a Les Lilas amb la cosidora parisenca Antoinette Charlotte Bousquet. El desembre de 1923 vivia al número 164 del carrer Nationale de París i des de febrer de 1934 vivia la número 39 del carrer Pommiers de Pantin (Illa de França, França). Durant la II Guerra Mundial va ser destinat als serveis especials a la fàbrica Hispano-Suiza de Bois-Colombes (Illa de França, França). Entre 1944 i 1948 col·laborà en Ce qu'il faut diré. En 1945 era un dels responsables del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) de la Confederació General del Treball (CGT), oposat a l'acció dels comunistes en el sindicat. Entre 1945 i 1946 col·laborà en La Bataille Syndicaliste, òrgan de la CGT. Posteriorment va ser membre de la Federació Sindicalista (FS), que tenia la seu al número 22 del carrer Sainte-Marthe del XX Districte de París, i, des de la seva creació, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), militant en el Sindicat Industrial Metal·lúrgic de la Regió Parisenca (SIMRP), del qual en 1947 va ser nomenat secretari. El 15 de març de 1946, en nom d'FS, amb Pierre Besnard, va fer la conferència «Le problème des salaires» al local de Saint-Marthe. El 21 de juliol de 1946 parlà, en representació de la CNT francesa, en el gran míting de commemoració de la Revolució espanyola del 19 de juliol de 1936, celebrat a la Sala de la Mutualité de París. En 1946 publicà el fullet Le sindicalisme et l'Etat. En 1947 parlà, en representació dels metal·lúrgics, en el míting del Primer de Maig de la CNT celebrat a la Sala de Sociétés Savantes de París. En 1947 participà en l'organització de la vaga dels obrers de la fàbrica Renault. El 24 de desembre de 1947 signà, amb Coutelle i Charles Salembier, en nom de la CNT, una declaració amb una delegació del Comitè d'Acció Sindicalista (CAS) dels metal·lúrgics amb la finalitat de crear un comitè de coordinació per arribar a la unitat orgànica, intent que no va reeixir. Militant de la Federació Anarquista (FA), en 1948 parlà, en representació dels metal·lúrgics, en el míting del Primer de Maig de la FA celebrat al Gymnase Huyghens de París. Ente el 24 i el 26 de setembre de 1948 fou delegat dels metal·lúrgics parisencs en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari confederal, en substitució de Pierre Jacquelin. En 1948 era gerent del butlletí CNT-Métallurgie i col·laborava en CNT-Action Directe, butlletí interior del SIMRP. Entre el 20 i el 21 de novembre de 1948 representà, amb Maurice Joyeux, la CNT en la conferència nacional organitzada pel Comitè Nacional de Coordinació dels Sindicats Autònoms. El 4 de març de 1949 parlà, com a secretari general de la CNT, en un míting pacifista de la FA a la Sala Wagram de París. El 13 d'octubre de 1949 parlà, juntament amb altres destacats militants i intel·lectuals (Charles-Auguste Bontemps, André Breton, Garry Davis, Frank Emmanuel, Fontaine, Robert Jospin, Maurice Joyeux, Louis Lecoin, etc.), en el gran míting de solidaritat amb els objectors de consciència empresonats celebrat a la Gran Sala de la Mutualité de París. En 1950 parlà, en nom de la CNT francesa, en el míting del Primer de Maig celebrat a la Maison des Syndicats de Tolosa. El 30 de juliol de 1950 va fer, amb Joan Sans Sicart, la conferència contradictòria «La CNT. Ses buts. Sa position face aux problemes actuals», a la Unió Social de Rouen (Alta Normandia, França). En 1953 va ser nomenat gerent de la nova sèrie del butlletí interior dels metal·lúrgics Action Directe. També col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA. Édouard Rotot va morir el 7 d'agost de 1983 al seu domicili de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França).

***

Necrològica de Paolo Flores apareguda en el periòdic ginebrí La Reveil Anarchiste del 23 de juliol de 1927

- Paolo Flores: El 5 d'agost de 1902 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el poeta, periodista i propagandista anarquista Paolo Flores. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Vincenzo Flores, professor d'orientació, i Ester Salvator. En 1915 amb sa família es traslladà a Roma. Quan tenia 17 anys s'afilià a la mazziniana Federazione Giovanile Repubblicana (FGR, Federació Juvenil Republicana), però en 1919 s'integrà en el moviment llibertari. Com a membre del grup anarquista napolità, va promoure una iniciativa entre els estudiants destinada a crear un «Fascio Revolucionari», ben igual que el proposat l'abril de 1919 a les pàgines del periòdic Avanti! per un grup d'estudiants socialistes i anarquistes. Com a estudiant de literatura i de filosofia a la Universitat de Roma, assistí als cursos de Giovanni Gentile, estudià Antonio Labriola i seguí la política del moment, acostant-se a Antonio Gramsci i el seu «ordinovisme», tot mantenint una estreta relació epistolar amb destacats anarquistes (Camillo Berneri, Luigi Bertoni, Gigi Damiani, Luigi Fabbri, Severino Di Giovanni, etc.). En 1923, amb la pujada al poder del feixistes, fundà la revista mensual Studi Politici, on participaren destacats intel·lectuals (Tullio Ascarelli, Giorgio Bandini, Camillo Berneri, Ernesto Bonaiuti, Luigi Fabbri, Enrico Leone, Rodolfo Mondolfo, Alberto Pincherle, Luigi Salvatorelli, Enzo Sereni, Giuseppe Vescovini, etc.) i de la qual sortiren 10 números. Entre 1923 i 1926 col·laborà en la revista romana Fede!, dirigida per Gigi Damiani, i en 1925 en L'Università Libera. També en 1925 va ser un dels principals animadors de la revista romana Vita Libertaria, de Gigi Damiani, on col·laboraren destacats anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, Nino Napolitano, Leonida Repaci, etc.). En 1925 va fer el prefaci del llibre d'Alessandro Block L'amore, la Poesia e lo Stato. Dialogo. Edità la primera traducció directa italiana d'Aurora de Friedrich Nietzsche, a càrrec de Giuseppe Monanni, per a la Casa Edittrice Sociale de Milà (Llombardia, Itàlia). El gener de 1927 polemitzà amb Camillo Berneri en les pàgines de L'Adunata dei Refrattari per alguns articles publicats per aquest en Fede! i Pensiero e Volontà sobre l'emancipació de la dona. El març de 1927 Luigi Bertoni el va convidar per a diverses iniciatives editorials i propagandístiques al voltant d'Il Risveglio de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Com a poeta seguí el moviment «imaginista». Paolo Flores va morir sobtadament d'escarlatina el 2 de juny de 1927 a Roma (Itàlia) i Errico Malatesta assistí al seu funeral. En morir diverses necrològiques i homenatges es dedicaren a la seva persona i en 1928 l'editorial «Il Risveglio» publicà la seva traducció del llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia dal 1864 al 1872, amb un prefaci de Malatesta.

***

Nemesio Galve Lisbona (1937)

- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost –alguns autors citen erroniament el 18 d'agost– de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. Sos pares es deien Lorenzo Galve Ginés, traginer, i Francisca Lisbona Alquezar. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas –també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i de Le Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons –arreplegà uns 5.000 dòlars– en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista «Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

***

Necrològica de Carmen Hernández Martín apareguda en el periòdic mexicà Tierra y Libertad del novembre-desembre de 1963

- Carmen Hernández Martín: El 5 d'agost de 1914 neix a Àvila (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Hernández Martín, que va fer servir el pseudònim Nieves Martín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a Bordeus (Aquitània, Occitània), pogué emigrar a Caracas (Veneçuela). En els anys cinquanta va ser en dues ocasions secretaria de la CNT de Veneçuela. També fou presidenta de l'Aliança Sindical, que arreplegava la CNT, la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i la nacionalista Eusko Langileen Alkartasuna - Solidaritat dels Treballadors Bascos (ELA-STB) i secretària de la Joventuts Llibertàries. Sota el pseudònim Nieves Martín, va col·laborar en Ruta. En morir estava estudiant el batxillerat de manera lliure amb la finalitat d'esdevenir mestra i pedagoga. Carmen Hernández Martín va morir d'un accident d'automòbil en 1963 a Caracas (Veneçuela).

***

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

***

Mercedes Bateller Monios

- Mercedes Bateller Monios: El 5 d'agost de 1918 neix a Birkhadem (Alger, Algèria francesa; actualment Algèria) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Mercedes Bateller Monios –en algunes fonts el primer llinatge citat Bataller. Era filla dels espanyols Ramón Bateller i d'Ascensión Monios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passà pels camps de concentració d'Argelers, Grandvilliers i Rieucros. Al camp de concentració de Rieucros conegué l'anarcosindicalista i membre de la resistència Serafí Querol Reverter, que esdevingué son company. En els anys cinquanta visqué a Briude (Alvèrnia, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment s'instal·là amb son company a Biàrritz (Lapurdi, País Basc). Mercedes Bateller Monios va morir el 2 de gener de 2015 al Centre Hospitalari de la Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc).

***

Tato Quiñones

- Serafín Quiñones: El 5 d'agost de 1942 neix a l'Havana (Cuba) l'escriptor, assagista, investigador, historiador, guionista, editor, documentalista audivisual, activista cultural, sacerdot d'Ifà i llibertari Serafín Quiñones Tian, més conegut com Tato Quiñones. Era fill d'un destacat anarquista, que actuà a les zones rurals de Bahía Honda (La Palma, Pinar del Río, Cuba) i impulsor de la Cooperativa Camperola de Rancho Mundito, iniciativa que comptà amb el suport de l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), i que va ser empresonat per la dictadura de Fulgencio Batista. Després de 1959 Tato Quiñones s'integrà en el procés revolucionari cubà i paradoxalment son pare restà tancat sota el règim castrista. A principis dels anys seixanta treballava d'obrer a la fàbrica de cerveses «La Polar» a Mariano (L'Havana, Cuba), on exercí el sindicalisme. De formació autodidacta, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta treballà de professor d'Història de Cuba per a la Direcció Nacional de Presons del Ministeri de l'Interior cubà i posteriorment de periodista. En 1971 guanyà el «Premio David» pel seu llibre de contes Al final del terraplè, el sol. Treballà com a guionista de la productora oficial cubana «Mundo Latino», fent guions de documentals divulgadors de les religions populars d'origen africà, especialment el món religiós i cultural abakuà (Ñañiguismo). S'encarregà durant anys de l'edició del butlletí Desde la Ceiba, òrgan de la «Cofradía de la Negritud», on arreplegava textos sobre temes diversos de la societat cubana (discriminació, racisme, esclavitud, descolonització, religiositat popular, etc.). Va ser fundador de l'«Articulación Regional Afrodescendiente», organització que atiava activistats, projectes i plataformes antiracistes cubanes. Considerat un dels estudiosos més importats del llegat africà en la cultura cubana i l'antiracisme a l'illa caribenya, va ser autor de diversos documentals sobre la cultura ioruba, la santeria cubana i religions afrocubanes, com ara AshéMoyubaOrisha, Lukumí, La màgia del tambor, NgangaKiyangala, Quién baila aquí (La rumba sin lentejuelas), etc. Amb Gregorio Hernández (Goyo Hernández), va ser un dels principals impulsors de la reivindicació i reconeixement de la participació dels abakuàs en les lluites independentistes cubanes. Va ser membre de la Unió d'Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC), de l'Associació Cultural Ioruba de Cuba, de la societat de socors afrocubana «Hijos de la Caridad», del cabildo Ifáïránlówo i de la Societat d'Estudis Afrocubans, entre d'altres. En 1983 va fer el guió de la pel·lícula de Tomás Gutiérrez Alea Hasta cierto punto. Com a militant llibertari participà en l'«Observatorio Crítico» i en el Taller Llibertari «Alfredo López», essent un dels fundadors del Centre Social i Biblioteca Llibertària «ABRA». En 2017 participà en la III Jornada «Primavera Libertaria» de l'Havana. Altres obres destacades seves són Ecorie Abakuá. Cuatro ensayos sobre los ñáñigos cubanos (1994), Asere, NúncueItiá, EcobioEnyeneAbacuá. Algunos documentos y apuntes para una historia de las hermandades abacuá de la ciudad de La Habana (2015) i Afrodescendencias (2017), entre d'altres. Residia a Playa (L'Havana, Cuba). Serafín Quiñones va morir a resultes d'un infart el 12 de gener de 2020 a l'Hospital Universitari «General Calixto García» de l'Havana (Cuba) i va ser enterrat dos dies després a la Necròpolis de Colón de la ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 d'agost

Esdeveniments

Pelizza da Volpedo: Il Quarto Stato (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

- Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista.  Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de «comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia.

***

Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

- Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

***

Diverses capçaleres de La Pampa Libre

- Atac contra La Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.

***

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de 1934 surt a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés. Editat per les Joventuts Llibertàries, publicà articles en castellà i català. Només va poder publicar sis números a causa de la seva suspensió, probablement, arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936 reprengué la sortida amb caràcter setmanal com Vida Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI. Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i Sevilla, entre d'altres. Sortiren números fins el final de la guerra civil, encara que l'últim número conegut és el 46, del 19 de juny de 1937.

Naixements

Gustave Flourens

- Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional. El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (1894)

- Luisa Pavón Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón Muñoz, coneguda com La Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i Isabel Muñoz. Segons la policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a França, l'11 d'abril de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer elèctric Ramon Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves activitats llibertàries i retornà a la Península (Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la frontera. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Luisa Pavón Muñoz (1870-?)

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 –en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)–, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

- Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Sos pares es deien Aquilino Miguel Ochoa, jornaler, i Victoriana González Entrena. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen erròniament aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup «Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi –ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado–, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat una àmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència «Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdic Cultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències –algunes prohibides– i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons –gran amic seu que conegué a Cuba–, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

Domingo Germinal (1880-1936)

***

Notícia de l'agressió patida per Fernand Pascal publicada en el diari parisenc La Lanterne del 17 de març de 1899

- Fernand Pascal: El 4 d'agost de 1881 neix a Vilafranca de Roergue (Roergue, Guiena, Occitània) l'anarquista Fernand Hippolyte Pascal. Era fill de Jean Antoine Pascal, conreador, i de Justine Bastide. Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció. A finals dels anys noranta milità en el grup anarquista de Marsella (Provença, Occitània). En aquests anys vivia al bulevard Boues i l'octubre de 1897 al carrer Poids de la Farine de Marsella. A finals de febrer de 1898 la policia el va interceptar a Nimes (Llenguadoc, Occitània), on havia anat amb Seraphin Ricci i es reuniren amb Honoré Leca, i tots tres estigueren en contacte amb l'anarquista Auguste Moussier. El 4 de març de 1898, quan marxaven cap a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), tots tres van ser detinguts a Nimes per possessió de fullets i de cançons anarquistes, a més d'eines de desvalisament de Leca. Jutjat, el 30 de mars de 1898 va ser absolt, amb Ricci, del delicte de «vagabunderia», mentre Leca va ser condemnat a dos mesos de presó. El 15 de març de 1899 va ser greument ferit de diverses ganivetades pel sabater Auguste Bard després que aquest trobés Pascal amb sa companya al seu domicili, al número 31 del carrer Chapeliers. En 1901 vivia al número 16 del carrer Sion de Marsella. Cridat a files per a fer el servei militar, el 16 de novembre de 1902 va ser integrat en el 112 Regiment d'Infanteria, on va romandre fins el 23 de setembre de 1905, data en la qual va ser llicenciat. En 1914 treballava d'empleat i vivia al número 10 del Cours Belsunce del I Districte de Marsella. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el 13 d'agost de 1914 en un regiment d'infanteria marsellès. El 5 de desembre de 1914 es casà a Marsella amb Laure Emélia Lansquinet. El 18 de maig de 1915 va ser destinat al 4 Regiment d'Infanteria Colonial i el 25 de febrer de 1916 va ser nomenat caporal. El 25 de juny de 1917 i el 8 de novembre de 1917 lluità als fronts en el 66 Batalló. El 9 d'abril de 1918 tornà al front i el 15 de juliol de 1918 desaparegué al Bois du Crochet de Festigny (Xampanya-Ardenes, França). Fernand Pascal va morir el 22 d'octubre de 1918 a Anvers (Anvers, Flandes).

***

Article de Charles Malato sobre l'expulsió d'Ugo Spadoni aparegut en el diari parisenc L'Aurore de l'11 d'octubre de 1901

- Ugo Spadoni: El 4 d'agost de 1881 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ugo Spadoni, també citat Hugo Spadoni, conegut com Milanesi. Era fill de Giovanni Spadoni i de Margherita Provella. Es guanyava la vida treballant de serraller i de lampista. A principis de segle, instal·lat a París (França), mantingué contactes amb el grup anarquista «Les Trimardeurs du XVe» (Els Vagabunds del XV Districte). A mitjans d'agost de 1901 va ser detingut a la Borsa del Treball després de fer una xerrada a la «Bibliothèque du XVe» i, considerat un «anarquista perillós», el 23 d'agost d'aquell any es va decretar la seva expulsió de França per «vagabunderia», la qual es dugué a terme tres dies després. La Unitat Socialista Revolucionària (USR) de Saint-Ouen (Illa de França, França) protestà formalment davant la premsa. Volia ser enviat a Anglaterra o a Bèlgica, però finalment les autoritats franceses el deportaren a Itàlia. Després de restar tancat durant 15 dies a Torí (Piemont, Itàlia) i una nit a Milà, va ser posat en llibertat. Durant l'Exposició Universal de Milà, que se celebrà entre el 28 d'abril i l'11 de novembre de 1906, va estar empleat per Fournigault, agent general francès de la secció d'Arts Decoratives. Posteriorment treballà per una gran empresa de calefacció central de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El novembre de 1911 es decretà la seva expulsió de la Confederació Helvètica, fet que va ser denunciat per la Lliga dels Drets de l'Home. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

- Otello Bellini: El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster anarquista Otello Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant col·laborà en el setmanal L'Avvenire Anarchico, on, el 26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig («Il 1º maggio 1912. La parola allà storia»). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà activament en el moviment llibertari. Després d'ascensió del feixisme al poder, sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la militància i així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial reprengué la militància plenament i participà en 1945 en la constitució de la Federació Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants (Spartaco Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946 participà en la conferència de constitució del nou grup anarquista «Combattiamo» de via Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat de la FAP al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí, entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); al III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional de Pisa, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Carme Aguilar Gimeno apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de gener de 1962

- Carme Aguilar Gimeno: El 4 d'agost de 1895 neix a Onda (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Carme Aguilar Gimeno, més coneguda com Carme Arconada o Carmeta. Sos pares es deien Vicent Aguilar i Rosa Gimeno. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la barriada d'Hostafrancs de Barcelona (Catalunya) i a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Exiliada a França, es guanyà la vida com a domèstica i no va deixar de participar en les activitats confederals. Vídua, es casà amb Gonzalo Arconada. Carme Aguilar Gimeno va morir el 19 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1961 a l'Hospital Saint-Joseph de París (França) i va ser enterrada tres dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

***

José Domingo Gómez Rojas

- José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família –son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista–, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad, Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) –guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores–, El vino triste –en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández–, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut, «Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) –de la qual va ser nomenat «federat honorari»–, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 –en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any– va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un «Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

***

Notícia sobre la detenció de Noël Chabany apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire del 20 de novembre de 1936

- Noël Chabany: El 4 d'agost de 1897 neix a Sury-le-Comtal (Forez, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Noël Chabany. Sos pares es deien Pierre Chabany, paleta, i Marguerite Berger, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer en la construcció. Entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 assistí a Lió (Arpitània) al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització en la qual milità, i fou gerent del periòdic mensual Le Réveil du Bâtiment, òrgan del Sindicat Únic de la Construcció i d'Obres Públiques de Lió i de la Regió (1927-1932). També fou gerent del periòdic anarquista publicat a Lió Insorgiamo (1932-1932), els responsables del qual eren els exiliats italians Gusmano Mariani i Attilio Scarsi (Tati). El novembre de 1936 va ser arrestat per gendarmes de Pont-Rousseau (Rezé, País del Loira, França) per una ordre de detenció per «abús de confiança» decretada a París (França). El 6 de desembre de 1952 es casà a Villeurbanne amb Françoise Marie Apostolico, de qui es va divorciar el 6 de febrer de 1968 a Lió. Sembla que es tracta del mateix Chavbanis que el 27 de gener de 1924 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Administrativa en 1926 de la CGTSR. Son germà petit Henry Thomas Chabany (Marius Chabany) també va ser militant anarquista i anarcosindicalista. Noël Chabany va morir el 13 de febrer de 1976 al seu domicili de Villeurbanne (Lió, Arpitània) acompanyat per son germà Harry Chabany.

***

Vasil Popov

- Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 –algunes fonts citen el 4 d'abril de 1879– neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 d'agost

Esdeveniments

Estàtua d'Étienne Dolet

- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet –humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament–, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

***

Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants, Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

***

Capçalera de Cronaca Libertaria

- Surt Cronaca Libertaria: El 3 d'agost de 1917, en plena Gran Guerra, surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari Cronaca Libertaria. Giornale anarchico (Crònica Llibertària. Diari anarquista). Aquesta publicació s'edità, com a resposta de la comissió executiva de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), després que el periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia) fos suspès sine die per les autoritats (Ministeri de la Marina i Ministeri de l'Interior). L'administració la portà Pasquale Binazzi des de La Spezia i l'editor responsable fou Giuseppe Invernizzi. Van ser els principals redactors Carlo Molaschi (Charles l'Ermite) i Leda Rafanelli i van col·laborar destacats anarquistes, com ara Fermus Argante, Camillo Berneri, Alfredo Cancellieri, G. Cetti, Luigi Fabbri, Sante Ferrini (Flogorite). Bruno Filippi, Nella Giacomelli (Petit Jardin), Adele Morigi, Renzo Novatore, O. Oradei, Zelmira Peroni, Giovanni Rolando i F. Rubia, entre d'altres. A més de mostrar la seva oposició a la Gran Guerra, el periòdic tractava els esdeveniments de la Revolució russa, denunciant la seva involució, i criticà la Conferència Internacional d'Estocolm, convocada per iniciativa dels bolxevics russos. Malgrat nombroses dificultats, pogué publicar, no sense censures, 14 números, l'últim l'1 de novembre de 1917. En apèndix va editar el fullet de Ferdinand Domela Nieuwenhuis Van Christen tot Anarchist, en la traducció italiana (Come da cristiano divenni anarchico), de Carlo Molaschi, de la traducció francesa d'E. Armand.

***

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

- Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de «Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

***

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

Naixements

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) –el certificat de defunció cita Llagostera (Gironès, Catalunya)– la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Era filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 d'una apoplexia cerebral al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents d'aquesta població. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Giovanni Santandrea

- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894)

- Victor Buhr: El 3 d'agost de 1868 neix a Colònia (Renània, Confederació Alemanya del Nord; actualment Rind del Nord-Westfàlia, Alemanya) el socialista revolucionari, anarquista i sindicalista Viktor Buhr, també conegut com Victor Buhr. Sos pares es deien Christian Buhr, que comerciava amb palla i pinso per als cavalls de l'exèrcit, i Anna Marie Kraemer, i tingué dos germans i dues germanes. El 6 de novembre de 1888 entrà a servir en el 52 Regiment d'Infanteria estacionat a Krossen (Brandenburg). El 2 de febrer de 1890 va ser enviat com a mesura disciplinària a la «Divisió Obrera» de Magdeburg (Saxònia) i el 9 d'agost de 1891 a Königsberg (Prússia Oriental; actual Kaliningrad, Rússia). El 30 de setembre de 1891 va ser llicenciat del servei militar i fins al 21 d'abril de 1893 visqué a Berlín i posteriorment a Johannisthal (Treptow-Köpenick, Berlín). A finals de 1892 havia publicat a Berlín una mena de memòries de les seves experiències militars Der Sozialismus in der deutschen Armee. Selbst-Erlebtes. Es guanyava la vida com a pintor decorador. Fou un dels fundadors, amb Gustav Landauer i Rudolf Rocker, entre d'altres intel·lectuals destacats del moviment llibertari alemany, de la Verein unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació de Socialistes Independents), els membres dels quals eren coneguts com «Els Joves», descontents i dissidents de la línia legalista i reformista del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). El 8 de novembre de 1891 va ser nomenat, amb Eugen Ernst, president de la VUS i el febrer de 1892 president. En 1892 va fer nombroses conferències i participà en reunions dels socialistes independents a Magdeburg, on denuncià la lluita pel «poder polític», que només porta a la corrupció, tot reivindicant les «vagues internacionals» en els sindicats com a única via d'acció per al proletariat. En aquesta època mantingué dures controvèrsies amb Paul Singer, líder de l'SPD. Quan els socialistes independents es dividiren en socialdemòcrates i anarquistes, ell prengué una posició contrària a l'anarquista. El 2 d'abril de 1892 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «incitació a l'odi cap el govern» i el 20 de setembre de 1892 va ser detingut per «sedició». L'estiu de 1893 abandonà, amb Eugen Ernst i Carl Wildberger, la redacció de Der Sozialist, fortament influenciat per l'anarquisme de Gustav Landauer. En aquest 1893 va ser condemnat a sis mesos de presó per haver distribuït pamflets revolucionaris entre els soldats. L'agost de 1893, fugint d'aquesta condemna d'«incitació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi», es refugià a París (França). Sense recursos, va ser ajudat per companys expatriats, com ara l'escultor en fusta Jean Frédéric Scharr i el sabater Jean Crayer, que li donaren hospitalitat. El 3 d'octubre de 1893 llogà un recambró moblat al número 45 del carrer Maronites de París. En aquesta època freqüentà reunions de socialistes i d'anarquistes alemanys, especialment les del «Club dels Socialistes Alemanys Independents», on prenia la paraula per exposar les seves teories comunistes i anarquistes. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'interrogatori al seu nom, sospitós de formar part d'«associació criminal», i el 2 de març el seu domicili, al número 127 del carrer Dames de París, on vivia tot sol des del 19 de novembre de 1893, va ser escorcollat pel comissari de policia del barri de Batignolles; en aquesta perquisició només es trobà una cartera amb papers, correspondència i la seva cartilla militar, tot en alemany, documentació que va ser traduïda al francès. Detingut, va ser portat a les cel·les de la Prefectura de Policia, on va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 3 de març de 1894 va ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer i, després de negar ser anarquista i d'afirmar que sempre havia combatut les idees llibertàries, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 29 de març de 1894 Meyer decretà la seva llibertat i se li va notificar el decret d'expulsió del país que havia estat signat el 8 de març anterior i que s'havia de materialitzar en 48 hores. Argumentà que necessitava la seva documentació per partir, però el prefecte li va ordenar d'abandonar França immediatament. El 25 d'abril de 1894 va escriure, suposadament des de Londres (Anglaterra), al procurador de la República francesa per a intentar recuperar els seus papers que havien estat requisats quan va ser detingut. El 17 de juny de 1894 abandonà França a bord del vaixell Cité de Paris cap a Londres. En aquesta època va ser inscrit en un registre de «vigilància especial» de la policia ferroviària de fronteres. El 5 de juny de 1895 el procurador estimà que la documentació recollida durant l'escorcoll de casa seva no tenia interès especial i recomanà als instructors del cas el seu sobreseïment, fet que es va fer efectiu dos dies després pel jutge Meyer. El 23 de juny de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on milità sobretot en el sindicalisme. En 1897 es casà amb Carolina Bottjer, amb qui tingué nou infants. El juliol de 1899 s'encarregà de la recollida de fons per al suport dels tramviaris en vaga. El 3 d'octubre de 1900 es va naturalitzà nord-americà i en aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia al número 1.145 de Tinton Avenue, al barri novaiorquès del Bronx. En aquests anys fou president de l'Amalgamated Painters' Union (Sindicat de Pintors Units) i agent comercial de la International Brotherhood of Painters (IBP, Germanor Internacional de Pintors). El febrer de 1917 fou membre del People's Conference Committee (PCC, Comitè de la Conferència Popular), per a combatre els preus elevats dels aliments. Victor Buhr va morir el 5 de juliol de 1923 al barri del Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i va ser incinerat quatre dies després al Fresh Pond Crematory del Middle Village d'aquesta ciutat. L'anarquista André Girard va prendre el pseudònim Victor Buhr a partir de l'1 d'octubre de 1894, quan treballava d'empleat en les oficines de la Prefectura de Policia; sota aquest pseudònim col·laborà en el periòdic La Cocarde; quan la seva identitat va ser descoberta, va ser acomiadat de la seva feina a la Prefectura i a partir d'aquest moment treballà de corrector d'impremta.

Victor Buhr (1868-1923)

***

Notícia de la detenció de Pierre Gauthier-Lavigne apareguda en el diari parisenc La Petite République del 2 d'agost de 1897

- Pierre Gauthier-Lavigne: El 3 d'agost de 1868 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Pierre Alexandre Gauthier-Lavigne. Era fill de Pierre Alexis Gauthier-Lavigne, pintor colorista i que acabà abandonant sa família, i de Louise Annette Laforge, modista. Es guanyava la vida treballant d'obrer adober especialitzar en allisar les pells. Cridat a files per a fer el servei militar, el 13 de novembre de 1889 va ser incorporat en el 13 Batalló de Caçadors a Peu de Grenoble i l'1 de novembre de 1892 va ser llicenciat. En 1893 formava part del grup anarquista «Les Révoltés de Dauphiné» i figurava en un llistat dels 16 anarquistes més «perillosos» de Grenoble. Segons els informes policíacs, prenia la paraula de manera violenta en les reunions anarquistes i destacava en la tasca de reclutar membres entre el jovent. El novembre de 1893 el seu domicili, al Chemin de Villebois de Grenoble, va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar 16 exemplars del cartell «En Russie» i correspondència de son germà petit Jean Joseph Gauthier-Lavigne, anarquista insubmís refugiat a Londres (Anglaterra). L'1 de gener de 1894 el seu domicili del Chemin de Villebois va ser escorcollat, ben igual que el d'altres companys (Moïsse Carré, Louis Gay, François Cadeaux, Charles Guinet i Élise James), i la policia va trobar periòdics i fullets anarquistes. La correspondència trobada al domicili de Carré va fer que el procurador processés el grup per «associació criminal», intentant provar que formaven d'un grup anarquista, fet que tots negaren; el 10 de gener, però, tots els investigats van ser posats en llibertat. A finals de juliol de 1897 va ser detingut, juntament amb el contrabandista anarquista Séraphin Jean Debard, amb qui vivia al número 13 del carrer Labatie de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània), sota l'acusació de fabricació i distribució de llumins i de pólvora de contraban; en l'escorcoll del domicili la policia trobà 250.000 mistos i 10 quilos de pólvora. A principis de segle figurava en un llista d'anarquistes de Lo Borg dau Peatge (Delfinat, Occitània), població on residia des de 1901, al número 18 del carrer de l'Abreuvoir Allibate. En aquesta època treballava de manobre. Fadrí, Pierre Gauthier-Lavigne va morir el 6 de setembre de 1904 a l'Hospici de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània).

***

Notícia de l'empresonament de Philomène Cassoret apareguda en el diari parisenc La Verité del 29 de març de 1919

- Philomène Cassoret: El 3 d'agost de 1882 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Philomène Françoise Cassoret. Sos pares es deien Polydor Cassoret, domador de cavalls i cantant belga, i Virginie Caroline Degeyter. En 1890 tota sa família va ser naturalitzada francesa. A principis de segle vivia al número 82 del carrer Arras de Lilla. En 1903 s'encarregà de les subscripcions d'un futur periòdic anarquista (La Mistoufle), que finalment no es materialitzà i aquestes es desviaren a altres publicacions (Le Libertaire, Le Réveil Syndical i Les Temps Nouveaux). Durant tres anys es dedicà a cantar pels carrers de Nancy (Lorena, França). Tingué com a company Edmond Louis Ferdinand Ledieu, negociant, divorciat de Marie Felgen Lauer, amb qui el 6 de maig de 1910 tingué a Nancy una filla natural, Jahel Renée Anne Cassoret. En 1912 la parella s'instal·là a Épinal (Lorena, França), on obrí un petit magatzem de quincalleria, tot venent petites articles de basar pels mercats de la regió. El comissari especial d'Épinal la vigilà per les seves declaracions anarquistes i perquè freqüentava llibertaris, com ara Auboin i Louis Mougel. Abans de la Gran Guerra, començà a relacionar-se amb l'escola llibertària «La Ruche» de Sébastien Faure i es dedicà a distribuir pamflets anarquistes. Entre 1914 i 1916, en plena guerra, es mostrà prudent ja que els serveis de Seguretat General de l'Exèrcit d'Est la tenia vigilada. Durant 1917 va fer nombrosos viatges a París, on es trobà amb Sébastien Faure en diverses ocasions. El desembre de 1917 visità la seu del periòdic Ce qu'il faut diré, al bulevard de Belleville, on demanà cent exemplars del Manifeste aux travailleurs de villes et de la campagne, publicat per la Federació Comunista Anarquista de Suïssa Romanda en 1907 i reeditat en 1913 a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia); també visità «La Ruche», d'on es portà petits pamflets («Du pain ou la paix») que repartí entre els amics. Denunciada per un particular, el gener de 1919 va ser empresonada preventivament a Épinal per un cas d'avortament i el març d'aquell any encara romania tancada. Segons informes policíacs el 13 d'octubre de 1919 s'instal·là a Lilla i el 6 de gener de 1920 retornà a Épinal. El 4 de març de 1920 es casà a Lilla amb son company Edmond Ledieu i legitimà amb el matrimoni sa filla Jahel. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vieux-Marché-aux-Chevaux de Lilla. Posteriorment sembla que deixà de militar. En 1959, ja vídua, regentava una botiga de novetats i de llenceria al número 65 del carrer Passy de París. Philomène Cassoret va ser trobada morta el 3 de novembre de 1968 al seu domicili, al número 7 del carrer Paul Bodin, del XVII Districte de París (França).

***

Leon Larson

- Leon Larson: El 3 d'agost de 1883 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el poeta i escriptor anarquista, i després socialista, Bror Leo Ambrosius Larsson, conegut com Leon Larson. Sos pares es deien Karl August Larsson, ferrer, i Emma Gustafva Isaksdotter, i tingué dues germanes (Ragnhild i Tira) i un germà (Emerik). En morí son pare en 1892, sa mare es traslladà amb sos quatre infants a Malmö (Escània, Suècia), on hagué de treballar en una fàbrica de filatures. Després de fer els estudis primaris, ell hagué de posar-se a fer feina. Atacat de piromania, quan tenia 15 anys, l'estiu de 1899, va calar foc l'àtic de casa seva i dependències de la ferreria Andersson & Ekberg on treballava com a aprenent; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a un any de presó, que purgà en un reformatori. A principis de segle participà activament amb el grup «Norra Klubben» (Club del Nord) dels Ungsocialisterna (Joves Socialistes), que arreplegava socialistes i anarquistes, i en diversos grups llibertaris. En aquests anys col·labora en la revista Brand dels Ungsocialisterna. En 1905 va estar a estar relacionat amb un intent revolucionari a Finlàndia i tingué contacte amb finesos que participaren en atracaments per finançar les activitats revolucionàries, allotjant-los amb complicitat de son germà Emerik a casa seva. També es va veure involucrat en atracaments amb dinamita a Estocolm i en contraban des d'Alemanya. En un escorcoll de casa seva es trobaren dinamita i altres materials compromesos; detingut, va ser posat en llibertat degut a certes influències. En 1906 publicà el recull de poemes Hatets sånger. En 1907 trencà amb els Ungsocialisterna i entrà a formar part de la Socialdemokratiska Ungdomsförbundet (SDUF, Unió de la Joventut Socialdemòcrata), encapçalada per Zeth Höglund, de Malmö, i col·laborà en les revistes Arbetet i Fram. En 1909 publicà la novel·la Samhällets fiende. Ur en ung arbetares utvecklingshistoria, on explicà la seva militància anarquista i denúncia antics companys d'Ungsocialisterna com a perillosos per a Suècia, fet que li va portar un rebuig dels sectors polítics d'esquerra, nombroses crítiques i amenaces de tota casta. Aquesta agra polèmica el va submergí en una forta depressió i durant una estada al sanatori de Sundsholm a Mahult (Breared, Halmstad, Halland, Suècia) s'autoorganitzà un atemptat amb explosius contra ell, però finalment va confessar que havia estat ell mateix que l'havia orquestrat per donar-se publicitat, fer-se la víctima i culpabilitzar els Ungsocialisterna. Viatjà als Estats Units amb la intenció de fugir de la polèmica i fer-hi carrera, però hi retornà 10 mesos després a Suècia. Durant la dècada dels deu, publicà alguns llibres i col·laborà en diferents periòdics, però restà oblidat del públic, ja que els sectors anarquistes i socialistes no oblidaven el que consideraven una traïció i aleshores no interessaven les seves dèries existencials. En aquests anys va fer costat l'organització nacionalista Svenska Folkförbundets (Unió del Poble Suec) i col·laborà en Svenska Folkviljan, revista reaccionària, patriotera i antiobrera. El 13 d'octubre de 1910 es casà amb Freja Engström, amb qui tingué una filla, Brita Iselin Larsson, però el 3 d'abril de 1913 sa companya morí. El 10 de novembre de 1917 es casà amb Ingrid Linnea Hedberg. Entre les seves obres, a més de les dites, podem destacar Ur djupet (1906), En dåres visor (1907), Septembermorden (1907), Valda dikter (1907), Barrikad-sånger (1908), I ljus och mörker. Sånger (1908), Revolt. Skådespel i tre akter (1908), Skuggor (1908), Adrian Glaff. Hans liv och leverne i tolv korta kapitel (1909), En förrädare och några andra historiar (1909), Samhällets fiende. Ur en ung arbetares utvecklingshistoria (1909), Törnen och tistlar (1911), Det heliga hornet och andra berättelser från ofredens dagar (1914), Syndikalismen. Ett varningsord af en arbetare (1916), En avgrundseld som sargar och förtär. Samlade verk (2011, pòstum), entre d'altres. Malalt d'una pneumònia, agreujada per la grip espanyola, Leon Larson va morir el 21 de març de 1922 a Spånga (Estocolm, Suècia) i només es publicaren petites notes sobre aquesta defunció a la premsa. A l'Alemanya d'Adolf Hitler es van traduir poemes seus, sobretot un poema de forts trets antisemites, que va tenir molt de ressò. El conegut periodista i escriptor Herman Lindqvist és net seu.

***

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

- António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» –situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas–, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent

- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi –sos pares s'havien suïcidat–, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

Artur Ballester Marco

- Artur Ballester Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Sos pares es deien Francisco Ballester i Concepción Marco. Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat –el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com ara El Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe; Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas; Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad; Campesino: éste es tu puesto; El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria; Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio, Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie «Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la «Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

Artur Ballester Marco (1892-1986)

Continua...

---