Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de Louise Michel: El 20 de febrer de 1883 se celebra a la Salle des Folies-Montrouge del XIV Districte de París (França) un míting públic de la destacada militant anarquista Louise Michel. L'acte, organitzat pel grup «La Vengeance Anarchiste» del XX Districte de París, tingué com a tema la repressió desencadenada arran de l'anomenat «Procés dels 66» jutjat pel Tribunal Correccional de Lió (Arpitània). A l'acte, al qual assistiren uns cinc-centes persones i en el qual hi hagué aldarulls a la porta d'entrada, parlaren a més de Louise Michel diversos anarquistes. El grup «La Vengeance Anarchiste» edità posteriorment, el 6 de març i l'1 d'abril de 1883, dos números d'un periòdic del mateix nom.

***

Membres de la Colònia Cecília

- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil: El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.

***

Revolta de les subsistències

- Revolta de les subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata un fort moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca de subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies abans. La revolta es va centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina) d'Inca. El moviment de protesta durà una quants dies.

***

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.

***

Capçalera de La Protesta

- Surt La Protesta: El 20 de febrer de 1933 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic bilingüe (italià i francès) bimensual La Protesta - La Protestation. Reemplaçà el periòdic Umanità Nova (1932-1933), prohibit per les autoritats franceses el gener d'aquell any. Va ser publicat per Antonio Cieri i Rivoluzio Gilioli, amb la col·laboració de Camillo Berneri. La gerència la portà Antoine Ballet. En sortiren dos números més (12 i 28 de març de 1933), abans de ser prohibit.

***

Cartell de l'acte

- Exposició sobre Gabriel Buades Pons: El 20 de febrer de 2020 s'inaugura a la Sala de Vidre del Claustre de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició «Gabriel Buades i Pons 81903-1938). Compromís llibertari». La mostra, organitzada per l'Ajuntament d'Inca en el marc del cicle de memòria història «Inca té Memòria», va voler retre homenatge al destacat militant anarquista i anarcosindicalista inquer Gabriel Buades i Pons, afusellat pels feixistes en 1938. En l'exposició es pogueren veure fotografies, documents i cartes personals de l'homenatjat. L'exposició va romandre fins el 6 de març de 2020.

Naixements

Lucien Pissarro (ca. 1937)

- Lucien Pissarro: El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París (França) el pintor, escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el fill major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie Vellay, filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic del pintor i que esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra francoprussiana, sa família s'instal·là en 1870 a Londres (Anglaterra) i el 14 de juny de 1871 Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella, es casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós tingueren en total vuit infants. Dies després de la cerimònia, els Pissarro retornaren al continent i s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de França, França) i, poc després, a Pontoise (Illa de França, França). Lucien Pissarro cresqué envoltat d'amics de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude Monet, etc.) i començà a dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura paisatgística i a parir dels anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia. Entre 1884 i 1890 treballà per la societat d'impressió i d'edició artística «Manzi, Joyant et Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII Exposició Impressionista, on mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics Paul Signac i Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en 1888 a Brussel·les (Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les Vingt». En 1890 marxà cap el Regne Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En 1891 va fer una conferència sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es casà a Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora artística Esther Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping (Essex, Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic infant de la parella, Orovida Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i gravadora reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el número especial dedicat a l'Anarquia de la revista La Plume i en 1894 col·laborà en la sèrie londinenca de la revista anarquista francesa Le Père Peinard; en aquests anys també col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1894 creà a la seva casa d'Epping, molt influenciat per William Morris i la seva «Kelmscott Press», l'editorial «Eragny Press», que jugà un important paper en el desenvolupament de l'edició artística europea i que prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia, França), població de la seva residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En 1895 il·lustrà, amb Louis Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista anarquista Zo d'Axa Le grand trimard. En 1896 abandonà la Societat dels Independents. El març de 1897 patí un vessament cerebral, cosa que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es traslladà amb sa família la número 62 de Bath Road, al barri de Bedford Park de Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908 col·laborà amb dibuixos per la publicació llibertària Les Temps Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa família al número 27 de Stamford Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els artistes llibertaris Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe, il·lustrà el llibre del propagandista anarquista Jean Grave Les aventures de Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al New English Art Club (NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal Academy, i dos anys després n'esdevingué membre. En aquests anys establí una forta amistat amb els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes. Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i contribuí amb gravats a la seva revista The Dial. En 1907 entrà en el Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels cofundadors del londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes britànics postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a diferents indrets (Dorset, Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913 realitzà la seva primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres. El juliol de 1916 esdevingué ciutadà britànic. Amb James Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe, en 1919 fundà el «Monarro Group», que tenia com a finalitat promoure la pintura dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom ve d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes); aquest grup contribuí fortament a la divulgació de l'impressionisme al Regne Unit, però deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920 i 1930 exposà moltes vegades, en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà regularment al migdia francès i també al comtat anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol de 1944 en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra), on s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir, la vídua donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra).

Lucien Pissarro (1863-1944)

***

Auguste Albert Philippe

- Philippe: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Sos pares es deien Pierre Marie Félix Philippe, representant comercial, i Reine Marie Guénéguès. En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornable per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la nova època de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres (Anglaterra).

***

Attilio Cini

- Attilio Cini: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Sos pares es deien Mansueto Cini i Clementina Vernizzi, que morí durant el seu part. Durant la primavera de 1901 va ser buscat per la policia suïssa per posar-lo sota vigilància, ja que havia estat expulsat d'Alsàcia-Lorena per anarquista. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a «anarquista estranger».  En 1905 es casà amb Marie Louise Désirée Dauverchain, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa (Yvonne a Longwy, Edmond a Torí, Suzanne al Mayenne i Maurice a Montelaimar). En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir el 3 d'abril de 1926 d'un càncer a l'Hospital Lariboisiere de París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil (Illa de França, França). Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

Notícia sobre la condemna d'Auguste Ernest Cérignan apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 3 de desembre de 1891

- Auguste Ernest Cérignan: El 20 de febrer de 1870 neix a Charleville (Ardenes, França) l'anarquista Auguste Ernest Cérignan –també citat Cérignon. Era fill de Jean-Baptiste Louis Cérignan, jornaler, i d'Hélèna Louise Miette. Es guanyava la vida treballant d'aprestador de teixits. A principis dels anys noranta era membre del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i va estar especialment lligat a Aaron Bandler. En 1890 va ser cridat a files i va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'èxercit per «varius». El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 20 dies de presó per «cops i ferides», després haver embrutat els vestits de dues burgeses i haver-ne agredit una altra al carrer Fléchambault de Reims. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, com el de la resta d'anarquistes de la població, va ser escorcollat. El 29 de desembre de 1893 va ser detingut per participar, amb altres companys (Alfred Beuvard, Alphonse-Alexandre Bourgain, Jean-Baptiste Ganaye i Jules Lefèvre), en una agressió durant la nit de Nadal contra l'agent Richard al carrer Vesle de Reims –en aquesta acció va morir un dels agressors, anomenat Orth–; jutjat per aquest fet, el 10 de gener de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 13 mesos de presó i 15 francs de multa. El febrer de 1894 va ser qualificat de «perillós» en l'informe d'anarquistes de la policia. En sortir de la presó, va ser de bell nou detingut i empresonat cinc dies per «detenció de constrenyiment». En 1895 visqué a la regió parisenca, però l'any següent retornà a Reims, sense que la policia el pogués localitzar. Al final de sa vida treballà de lampista. Auguste Ernest Cérignan va morir l'11 d'abril de 1908 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

***

Laurence Jerrold

- Laurence Jerrold: El 20 de febrer de 1873 neix al barri de Saint Giles de Londres (Anglaterra) el periodista, assagista, crític teatral i anarquista Laurence Jerrold. Sos pares es deien Evelyn Douglas Blanchard Jerrold i Florence Lucy Yapp. Instal·lat a París (França) des de la infància, en 1888 començà els estudis a la prestigiosa, progressista i experimental Escola Monge. En 1896 cofundà, amb Bernard Lazare i Achille Steens, el «Grup d'Art Social». En aquesta època col·laborà en L'Art Social i La Revue Blanche. Freqüentà Fernand Pelloutier, també membre del «Grup d'Art Social», per a qui va realitzar nombroses traduccions. En 1896 col·laborà en La Société Nouvelle. El juliol de 1896 va ser delegat del «Grup d'Art Social» al Congrés Internacional Socialista de Londres. Entre 1897 i 1903 va escriure regularment la columna «Chronique des lettres anglaises» en L'Humanité Nouvelle d'Augustin Hamon. En 1902 col·laborà en la revista britànica The Artist. Era membre del grup «Pharos Club», del barri londinenc de Covent Garden, que va produir en 1902 la primera representació amateur de l'obra de teatre The Admirable Bashville de George Bernard Shaw. L'agost de 1906 va cobrir el desastre de la mina de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) per al diari The Telegraph. Va ser un dels fundadors, el desembre de 1907, de l'Associació de la Premsa Angloamericana de París, de la qual fou membre del seu comitè, ocupant diversos càrrecs (tresorer, president, etc.). El 29 de juny de 1908 es va casar a Saint-Martin-aux-Buneaux (Alta Normandia, França) amb la pintora Germaine Leprince-Ringuet, amb qui tingué tres infants (Gilbert Oliver, Francis Gabriel i Margery Kate). A partir de 1908 i fins la Gran Guerra, va ser corresponsal a París del diari London's Daily Telegraph. Entre 1910 i 1918 va ser membre de l'«Autors' Club», al Whitehall Court de Londres. En aquests anys va escriure diferents llibres sobres les relacions francobritàniques, com ara The Real France (1911), The French and The English (1913), France, Her Peuple and Her Spirit (1916), France Today (1916), À l'honneur de l'Armée française (1917), etc. Altres publicacions on va col·laborar van ser The Contemporary Review, The Fortnightly Review, Le Magazine International, Mercure de France, The Motntly Review, Renaissance Artistique et Littéraire, L'Oeuvre d'Art International, Revue France, Revue Hebdomadaire, etc. Traduí poemes de Walt Whitman al francès, autor del qual va ser un dels seus introductors a França. Laurence Jerrold va morir l'1 de novembre de 1918 a l'Hospital Anglès de Levallois-Perret (Illa de França, França), a conseqüència de l'epidèmia de grip espanyola, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població –posteriorment va ser traslladat al cementiri parisenc de Montmartre, on reposa amb sa companya. A l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb Augustin Hamon.

Laurence Jerrold (1873-1918)

***

Notícia sobre el processament de Louis Broutchoux apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 9 d'octubre de 1915

- Louis Broutchoux: El 20 de febrer de 1881 neix a Essertenne (Borgonya, França) l'anarquista i anarcosindicalista Louis Broutchoux. Era fill d'una família nombrosa de vuit germans. Sos pares es deien Sébastien Broutchoux, jornaler i obrer metal·lúrgic, i Lazarette Clair, domèstica, i era un dels germans petits del destacat anarquista Benoît Broutchoux. Es guanyava la vida treballant de manobre a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), encara que era habitual amb sos germans d'anar a fer les veremes al departament de Saona i Loira. En 1900 vivia amb son germà Benoît mentre aquest organitzava conferències per fundar el grup anarquista de Montceau-les-Mines. Amb l'anarquista Jean Douhéret, participà activament en les reunions dels miners en vaga de Montceau-les-Mines celebrades entre el 17 i el 19 de febrer de 1901, arribant a pujar al balcó de l'ajuntament de la població amb la bandera negra per a fer un discurs als obrers i on també prengué la paraula Paul Lafargue, que havia vingut a Montceau-les-Mines per a fer una conferència, i que volia sortir amb la bandera roja, però no amb la negra, «símbol de dol i emblema de l'anarquia». El 10 de març de 1901 s'establí a París (França) i el 8 de desembre de 1901 vivia al número 54 del carrer Cavé de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època treballava de manera irregular a les obres del barri parisenc de Les Ternes. En 1902 va ser declarat exempt de realitzar el servei militar per la pèrdua d'una falange del polze esquerre. El gener de 1902, segons un informe policíac, treballava a les obres del metro parisenc. El 18 de març de 1902 vivia al número 115 del bulevard Ney de París. El 28 de novembre de 1903 es casà a Genolhac (Llemosí, Occitània) amb la cosidora Marie-Clémence Maximin, de qui enviudà. L'octubre de 1910, amb altres companys manobres (Jean Aire, Jean Marie Brégnaud, Jean Laprey, Benoît Lequin, Auguste Mathey, etc.), va fer la verema al comtat de Mâcon (Borgonya, França). El desembre de 1910, quan vivia amb son germà Benoît al número 29 de carrer Lille de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), la policia sospità que era l'autor de tres sabotatges als pals telegràfics entre les vies fèrries de les poblacions del Nord-Pas-de-Calais de Billy Montigny i d'Hénin-Liétard (actualment Hénin-Beaumont). Quan la Gran Guerra, el 22 de maig de 1915, per mor de la mutilació a la seva mà, va ser destinat al Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i l'11 de juny de 1915 va ser enviat a la VIII Secció d'Infermers Militars i fins a l'11 de novembre de 1918 passà per diverses unitats d'infermers i esquadrons de trens. L'octubre de 1915 va ser jutjat en consell de guerra sota l'acusació d'haver treballat de terrelloner a partir de 1914 sota el nom fals de Cormeray fent rases a Presles (Illa de França, França), però va ser absolt d'aquest delicte. En 1919 visqué a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i entre 1922 i 1923 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). El gener de 1924 vivia al passeig del Moulin Haury de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i treballava de xofer a la Maison Rolland, al número 189 de l'avinguda Général Bizot de París. En aquesta època va ser esborrat del llistat d'anarquistes del departament de Saona i Loira. Louis Broutchoux va morir l'11 de juliol de 1951 al seu domicili de Vendôme (Centre, França).

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil –va canviar els estudis de medicina pels de dret–, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USSP. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el «Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar una àmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de desembre de 1911

- Edmond Le Bris: El 20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Sos pares es deien Edmond Marie Le Bris, pintor del port de Brest, i Yvonne Marie Joséphine Guéguen. Treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. El 14 d'octubre de 1915 es casà a Brest amb la costurera Valérie Henriette Gourmelon i en aquesta època era soldat del 154 Regiment d'Infanteria establert a Saint-Brieuc (Bretanya). Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el «Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. Residí a Saint-Ouen (Illa de França, França). Edmond Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a l'Hospital Charles Richet de Villiers-le-Bel (Illa de França, França).

***

Necrològica de Mateo Zapater Sebastián apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Mateo Zapater Sebastián: El 20 de febrer de 1890 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mateo Zapater Sebastián. Sos pares es deien Valero Zapater i Inocencia Sebastián. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-der-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola durant la Revolució. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva de les tropes de la reacció comunista encapçalada pel comandant Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser empresonat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) pels estalinistes i un cop lliure participà en la reorganització d'aquestes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Teresa Barrue. Mateo Zapater Sebastian va morir l'11 de febrer de 1966 al seu domicili de Belargan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Gabriel Laplanche apareguda en el periòdic parisenc L'Insurgé del 29 de maig de 1910

- Gabriel Laplanche: El 20 de febrer de 1892 neix a L'Argentièira (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Gabriel Joseph Laplanche. Era fill de Victor Laplanche, ex peó de camins, i de Marie Clémence Testud, modista. Amb son germà Josep Laplanche, milità en el moviment anarquista de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i es guanyava la vida treballant d'obrer enguixador en la construcció. En 1910 vivia al número 14 del carrer Martin d'Aurec de Saint-Étienne, al mateix edifici que l'anarquista Nicolas Berthet. Era assidu de les reunions de la Joventut Sindicalista de Saint-Étienne, on destacava per la violència de les seves paraules. El 10 d'abril de 1910, durant un viatge d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès, a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània), va ser detingut després de ferir, en una reunió pública, un secretari de la policia; per aquests fets, el 10 de maig de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne a vuit mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència; en l'apel·lació del 15 de juny d'aquell any, la prohibició de residència va ser anul·lada. L'octubre de 1910 va ser posat en llibertat i retornà a Saint-Étienne. En 1911 va ser un dels màxims responsables de la Joventut Sindicalista i del grup anarquista «Germinal». Juntament amb altres companys (Berthet, Hipp i Pelaud), figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Étienne i aleshores vivia al número 16 del carrer Victor-de-Laprade. Va escriure un article sobre la seva condemna, el qual va ser publicat en el número del 5 de juliol de 1912 de La Bataille Syndicaliste. En 1921 col·laborava en Le Libertaire. El 27 de març de 1923 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb Henriette Louise Visdeloup, de qui va enviudar. En aquesta època treballava de firaire i vivia al número 96 del carrer Vauban de Lió. El 20 de febrer de 1933 es casà al IV Districte de Lió amb Julienne Henriette Fumey-Dumoulin i en aquesta època continuava treballant de firaire i vivia a Écully. En 1938 va fer costat la Lliga per a la Protección de la Infància. Gabriel Laplanche va morir el 21 de desembre de 1969 al seu domicili d'Écully (Lió, Arpitània).

Gabriel Laplanche (1892-1969)

***

Necrològica d'Albert Mayre apareguda en el diari parisenc Ce Soir del 14 d'octubre de 1938

- Albert Mayre: El 20 de febrer de 1893 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després comunista, Albert Marius Mayre. Era fill d'Auguste Alexandre Mayre, moliner, i de Marie Antoinette Charroin. D'antuvi es guanyà la vida treballant de torner metal·lúrgic i posteriorment de corrector d'impremta. En 1912 vivia al número 37 del carrer Nationale de Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època era un dels animadors, juntament amb Eugène Comte i Joseph Michel, del Grup de Propaganda i d'Educació Anarquista (GPEA), grup de tendència anarcoindividualista i que arreplegava una vintena de companys francesos (Henri Arcos, Charles Dimier, Clara Gay, Marie Mauger, etc.), italians (Delucchi, Vitale, etc.), espanyols (Manuel Font, etc.), polonesos (Kasimirtchak, etc.) i suïssos (Spoerli, etc.). El GPEA es reunia tots els dissabtes al número 63 de l'Allé des Capucines de Marsella. En 1913 també era membre del Grup d'Estudis Socials (GES), el qual ajuntava anarquistes de totes les tendències i que estava animat per Auguste Durand. En 1913 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «cicatriu viciosa de la cama dreta», estatus que va mantenir en les posteriors revisions. Instal·lat a París (França), en 1919 era un dels responsables de la Comissió de Propaganda del Soviet Regional i aleshores vivia al número 11 del carrer d'Orléans del XIV Districte de París. En 1920 era membre del Comitè Central Provisional del «Partit Comunista» creat per Raymond Péricat i Jacques Sigrand. Corrector en una impremta de Montmartre, el 20 de març de 1923 va ser admès en el Sindicat de Correctors. El 29 de novembre de 1924 es casà al XIV Districte de París amb la domèstica Élisabeth Robin, amb qui tingué un infant. En aquesta època vivia al número 15 del carrer de l'Eure del XIV Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. Entre 1933 i 1938 va ser membre del Comitè Sindical del Sindicat de Correctors. Al final de sa vida va ser corrector en cap del diari parisenc Ce Soir. Albert Mayre va morir de meningitis el 12 d'octubre de 1938 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat a l'Île Barbe del IX Districte de Lió (Arpitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de febrer

Esdeveniments

Retrat de Rossend Arús Arderiu d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

- Vetllada pro Escola Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre Novetats de Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a benefici de les «Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de Catalunya» (Escola Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia maçònica «Emancipació» i sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i Arderiu i del dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat. L'acte fou dividit en tres parts. En la primera, intervingueren diversos intel·lectuals catalans (Cristóbal Litrán, José María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep Roca i Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu i Josep Maria Vallès i Ribot) que llegiren diferents treballs sobre la importància del racionalisme pedagògic. En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces musicals (Fantasia i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i Martí va executà al piano les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête magyare; José Angulo y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra) llegiren diferents escrits literaris; l'artista David cantà la mozartiana romança de Don Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al violí Fantasia Russa.

Reunió en un centre obrer

- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.

***

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Georges Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.

Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)

***

Cartell de la manifestació

- Manifestació per Valpreda: El 19 de febrer de 1970 se celebra a Roma (Itàlia) una gran manifestació en suport de l'anarquista Pietro Valpreda, i altres companys, processat per l'atemptat de la Piazza Fontna de Milà (Llombardia, Itàlia). Aquesta manifestació va ser convocada per la Federació Anarquista Italiana (FAI), entre altres organitzacions.

Naixements

Foto policíaca de Gilbert Beaufort (5 de març de 1894)

- Gilbert Beaufort: El 19 de febrer de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Gilbert Jules Beaufort. Sos pares es deien Gilbert Beaufort, ebenista, i Marie Pauline Euphrasie Bonnissent, modista. Ebenista com son pare, en 1883 va ser sortejat al IX Districte de París i va fer el servei militar al III Regiment de Caçadors d'Àfrica a Constantina (Algèria). Estava casat amb Antoinette Joséphine Collier, amb qui va tenir un infant i de qui es va divorciar. D'antuvi seguidor del general Georges Boulanger, en 1891 es declarà anarquista i assistí a reunions llibertàries a la regió parisenca (Clichy, Saint-Denis, Saint-Ouen). El 5 d'agost de 1893 assistí a una vetllada familiar anarquista a la Salle de la Maison Blanche de Saint-Ouen (Illa de França, França). Treballador a la fàbrica de pianos «Pleyel», va ser despatxat a resultes d'una baralla amb l'encarregat Charlier per mor de les seves opinions anarquistes. Denunciat per agressió, va ser jutjat en un procés verbal per «violències lleus». El setembre de 1893 l'anarquista Péron va fer una col·lecta al seu benefici arran d'aquest l'acomiadament en una reunió anarquista celebrada a Saint-Ouen. En 1894 ja treballava a la fàbrica de pianos «Kriegelstein », on guanyava vuit francs. El 3 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom i dos dies després el seu domicili, al número 5 del carrer Saint Rémy de Saint-Denis, va ser escorcollat, trobant-li exemplars de periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte), retalls de premsa relatius al cas de l'anarquista Auguste Vaillant, dos fullets anarquistes (L'Almanach du Père Peinard i La philosophie de l'anarchie de Charles Malato) i la cançó Le chat des anti-propiétaires manuscrita. La policia també requisà un puny americà. Durant l'interrogatori confessà que era anarquista, però no partidari de la «propaganda pel fet» sinó de la «propaganda per la paraula», declarant-se a favor de l'abstenció en les votacions, amb la finalitat d'eliminar les lleis. Després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, l'endemà, 6 de març de 1894, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal». Un nova col·lecta es va organitzar en el seu profit en una reunió a Saint-Ouen i una petició dels veïns del seu barri va ser adreçada a la judicatura. El 17 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 2 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Fins a 1900 el seu nom es troba en els llistats d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París i el juliol de 1903 va ser inscrit per les autoritats en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 25 de juliol de 1931 es casà al XVIII Districte de París amb Emélie Rougetet. En aquesta època treballava d'envernissador i vivia al número 2 del carrer Letort del XVIII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota necrològica de Prosper Cussy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de desembre de 1924

- Prosper Cussy: El 19 de febrer de 1865 neix al VII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Antoine Louis Prosper Cussy. Sos pares es deien Claude Édouard Cussy, aparellador, i Marie Louise Delahaye, modista. Es guanyà la vida treballant de fuster i ebenista. A partir de 1890 començà a militar en el moviment anarquista. Casat amb l'obrera tèxtil especialitzada Eugénie Julienne Cuisy, el 5 d'abril de 1903 tingué una filla, Germaine Rose Cussy, que també fou militant llibertària. En aquesta època vivia al número 30 del carrer Durantin i era secretari de la Lliga Antimilitarista del XVIII Districte de París. El 13 de juny de 1904 prengué la paraula, juntament amb altres destacats anarquistes, en un gran míting antimilitarista, celebrat a la Casa del Poble, al número 22 del carrer Charlemagne. En 1904 s'encarregà de recollir informes, estudis i diners per al Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Louis (Missouri, EUA), responsable de l'organització d'una assemblea internacional anarquista. En aquests anys estigué en relació amb el grup editor de L'Ère Nouvelle (E. Armand, Marie Kugel, etc.). En 1905 era membre de la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera de la Indústria del Moble) del XVIII Districte de París, de la qual va ser secretari. En aquesta època difongué el cartell La vie de Louise Michel. Progagande aux enfants, editat el maig de 1905 per l'UOA, amb text de Charles Malato i dibuixos de Jules Hénault, per a la distribució gratuïta entre els infants. Va ser un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS). El 9 d'octubre de 1906 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional a 15 dies de presó, amb llibertat provisional, per «rebel·lió i violències a un agent», arran d'haver defensat el 10 d'agost anterior un vell home que era maltractat per la policia. En 1907 treballava a l'ebenisteria «Smith & Cie», als números 20 i 22 del carrer Autancourt. El 14 de juliol de 1907 participà en la manifestació celebrada als Camps Elisis on va cridar «Fora Clémenceau!», fet que va reivindicar posteriorment en el número del 21 de juliol de 1907 de Le Libertaire. En 1907 s'encarregà de les feines de fusteria d'una cooperativa de producció de llenceria, muntada al número 57 del carrer Couronnes. En aquesta època era membre del Grup d'Acció Revolucionària (GAR) del XVIII Districte de París, del qual formaven part destacat anarquistes (Miguel Almereyda, Henri Beylie, E. Jeannin, Henri Martini, Eugène Merle, Émile Méo Tissier, etc.). Segons informes policíacs, també participava en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), que se celebraven al carrer Barre. En 1921 participà en una recol·lecta «Per al poble rus», organitzada per Le Libertaire. En 1923 figurava en un llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per la policia. També milità en el Sindicat de Viatjants i Representants. Prosper Cussy va morir el desembre de 1924.

***

Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894)

- Louis Belloti: El 19 de febrer de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Belloti, més conegut com Louis Belloti. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. Era fill de Vittoria Trucano (Victorine Belloti), que formava part com a encobridora del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»). Vivia amb sa mare i nombrosos membres del grup (Orsini Beltrani, Paul i Annette Chericotti, Marie Milanaccio, etc.) al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'emmagatzemava el botí dels diversos robatoris realitzats pel grup. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detingut i empresonat amb sa mare. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat davant l'Audiència del Sena amb tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat «Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes. Defensat per Félicien Paris, finalment va ser absolt i el 2 de maig de 1894 es decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittoria Trucano (1839-?)

***

Fritz Oerter (ca. 1921)

- Fritz Oerter: El 19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquest últim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia. És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

- Albà Rosell Llongueras: El 19 de febrer de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban, Albano, Rosel, Rossell, Llongueres, etc.). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquesta època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup «Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica «Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot en La Protesta, d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació «Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revista Cultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca, Dr. Frank Aube, Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba, J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia, Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo, Avenir, Boletín Informativo, Cenit, CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza, Helios, Infancia, Inquietudes, Juventud, Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya, Nueva Humanidad, Los Nuevos, Orto, La Protesta, Redención, Ruta, El Sindicalista, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc. És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd), En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd), Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921), Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.

***

Signatura d'Albert Coquin (1902)

- Albert Coquin: El 19 de febrer de 1882 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Albert Victor Coquin. Sos pares, no casats, es deien Victor Émile Marie Coquin, mecànic, i Alexandrine Annette Tonnelat, jornalera i després florista, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat l'11 d'abril de 1885 a l'XI Districte de París. Es guanyava la vida treballant de serraller i a principis de segle va ser fitxat com a «anarquista» a París. El 13 de setembre de 1902 es casà al XIII Districte de París amb la modista amb màquina de cosir parisenca Louise Felten i aleshores vivia amb sos pares al número 87 el carrer de la Glacière. El 15 de novembre de 1903 va ser cridat a fer el servei militar i destinat al 102 Regiment d'Infanteria, però dies després, el 24 de novembre va ser llicenciat temporalment per «tuberculosi pulmonar» i finalment enviat definitivament a la reserva militar activa. Entre el 3 d'agost de 1914 i el 17 de març de 1916 va fer la campanya contra Alemanya, però a l'interior en diverses unitats i tallers militars. En aquests anys canvià en diferents ocasions de domicili, però sempre a la regió parisenca. Sembla que va ser un dels delegats al Congrés de la Federació de Sindicats Industrials, que se celebrà l'1 d'octubre de 1921 a Maison Commune, al número 49 del carrer Bretagne de París. El 20 d'octubre de 1921 es divorcià de Louise Feldten davant el Tribunal Civil del Sena. Entre el 18 i el 20 de juny de 1925 assistí al Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció celebrat a Lió (Arpitània), de la quan va ser nomenat membre de la seva comissió executiva. En 1925 va ser nomenat tresorer del «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa de socors per als empresonats polítics i les seves famílies, i a partir de 1926 en fou secretari fins al novembre d'aquell any, que va ser substituït per Denant i Georges Vathonne. També fou membre de la comissió executiva de la 13 Regió Federal (Drancy, Le Bourget i Bobigny) del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció) i col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 de l'avinguda Conti de La Garenne (Illa de França, França). El 14 de març de 1929 es casà a Cergy (Illa de França, França) amb Alice Léontine Lejeune. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pere Foix

- Pere Foix: El 19 de febrer de 1893 neix a Torà (Segarra, Catalunya) el periodista i escriptor anarquista i anarcosindicalista, i després polític republicà, Pere Carles Josep Foix i Cases, que va fer servir nombrosos pseudònims (Albert de la Ville, Antonio Rodríguez Delaville, Delaville, León X, León Xifort, Xifor, etc.). Sos pares es deien Antoni Foix i Magdalena Cases. Quan era molt jove, en 1910 marxà cap a l'Argentina per a guanyar-se la vida, on el febrer de 1911 fou un dels fundadors de la lerrouxista Unión Republicana Socialista Española (URSE), de la qual va ser bibliotecari del seu comitè a Buenos Aires. En 1913 retornà a Barcelona (Catalunya), on treballà fent de corredor de comerç i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1914, quan feia el servei militar a la Marina, antimilitarista convençut, desertà i s'instal·là a París (França), on s'integrà en el seu moviment llibertari. En 1919 col·laborà, sota diversos pseudònims (Albert de la Ville, León X, Xifort, etc.) en la premsa anarquista francesa (L'International, La Libertaire, etc.). De bell nou a Barcelona, va ser detingut i enviat a la base naval de Cartagena (Múrcia, Espanya), on va ser condemnat per un tribunal militar i se'l va enviar a complir la condemna a un penal a les colònies africanes; però quan el vaixell que el portava va fer una escala tècnica a Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa) pogué fugir i aconseguí enrolar-se en un vaixell francès que el portà fins a Marsella (Provença, Occitània) i d'allà, de bell nou, a París, on romangué uns mesos, col·laborant en La Revista Blanca. Novament a Barcelona, visqué clandestinament sota diverses identitats i ocupà la secretaria del Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT i va gestionar el conveni dels metal·lúrgics, als quals va animar a acceptar les Comissions Mixtes. En 1921 va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT contra la repressió. Va estar molt relacionat amb Eusebi Carbó Carbó, Ángel Pestaña Núñez, Josep Peiró Belis, Simó Piera Pagès, Salvador Seguí Rubinat i Josep Viadiu Valls. El febrer de 1923 va ser nomenat delegat de la CNT de Catalunya davant la maçoneria. El març de 1923 patí un atemptat que el ferí lleument i es va veure obligat a amagar-se un temps i l'octubre d'aquell any va passar a França, d'on tornà el novembre de 1924. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en conspiracions contra el règim. Detingut en, com a mínim, set ocasions, la més llarga entre desembre de 1924 i març de 1925 –en aquesta temporada de reclusió a la Presó Model de Barcelona rebé correspondència del seu amic Panaït Istrati que havia conegut a París–, sumà en total dos anys i mig de reclusió. Establert a Galícia, en 1926 viatjà a Cuba gràcies a la xarxa clandestina establerta a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1926 fou redactor del periòdic de Vigo El Pueblo Gallego i fou un dels fundadors del setmanari anarquista ¡Despertad! L'agost de 1926 es trobà amb Panaït Istrati a Niça (País Niçard, Occitània), on l'escriptor romanès havia llogat una casa per passar una temporada al costat de la mar. Entre 1927 i 1929 formà part del Comitè Nacional de la CNT, encapçalat per Joan Peiró Belis i establert a Mataró (Maresme, Catalunya). Va fer costat la gestió de Joan Peiró Belis enfront a les crítiques del Comitè de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya, el Comitè Nacional Revolucionari (CNR) i els grups anarquistes. En 1928 mantingué una polèmica amb Joan Montseny Carret (Federico Urales) pel control de les subscripcions pro presos que feia La Revista Blanca. A finals de 1928 s'integrà en el grup anarquista «Solidaridad», precedent del corrent trentista, promogut per Ángel Pestaña Núñez de cara a integrar la CNT en un procés de «normalització política» i participà en la redacció d'Acción, portaveu oficiós de la CNT fins que es pogués publicar Solidaritad Obrera aleshores prohibida. El març de 1930 signà el «Manifest d'Intel·ligència Republicana», amb Eusebi Carbó Carbó, Josep Peiró Belis, Àngel Samblancat Salanova i Josep Viadiu Valls, entre altres, però en va retirar la signatura el juliol d'aquell any per a poder entrar en la redacció de Solidaridad Obrera, després de ser elegit pel Ple de la CRT, que confirmà Joan Peiró Belis en la direcció. L'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres destacats militants obrers i polítics. El 4 de novembre de 1931 declarà sobre el «Terrorisme Blanc» (Pistolerisme) davant la Comissió de Responsabilitats pel Terrorisme de Barcelona. El novembre de 1931 va ser processat pels seus atacs contra els dictadors António Óscar de Fragoso Carmona i Benito Mussolini. Durant la II República espanyola s'afilià a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En 1933 representà ERC en l'Oficina de Premsa de la Generalitat i col·laborà en la seva premsa (La Humanitat, Meridià, L'Opinió, La Rambla, etc.). L'octubre de 1933 va ser nomenat membre del comitè de direcció del setmanari Mall, òrgan d'ERC. Quan esclatà la Revolució, el mateix juliol de 1936, va ser nomenat delegat-interventor del Govern de la Generalitat de Catalunya en la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya. Entre 1937 i 1939 fou cap del Servei de Premsa de la Conselleria de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i col·laborà en El Noticiero Universal i La Rambla. També va ser nomenat responsable de l'Oficina de Censura i Propaganda de la Caserna General del front d'Aragó. L'abril de 1938 va ser nomenat responsable de fortificacions, atrinxeraments i refugis. Participà activament en la creació de la Federació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari d'Economia del seu comitè executiu en el congrés constitutiu d'aquesta federació celebrat el 18 de setembre de 1938 a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià, aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una intensa tasca d'escriptor i periodista, col·laborant en premsa americana (Excelsior, El Nacional, Patria Nueva, etc.) i de l'exili, tant americana com europea (Catalunya, Endavant, La Nostra Revista, El Poble Català, Pont Blau, Ressorgiment, etc.). A l'exili abandonà ERC i participà en el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC) i en el Partit Socialista de Catalunya (PSC), fins que, molt amic de Josep Pallach Carolà, s'adherí a la Secció de Mèxic del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). En 1949 obtingué, per la seva obra Apòstols i mercaders, el «Premi Dr. Josep Trueta» en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili celebrats l'11 de setembre d'aquell any a Montevideo (Uruguai). En 1957 fou un dels fundadors d'Horizontes, publicació amb la qual col·laborà fins el 1967. En 1976 presidí els Jocs Forals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrat a Mèxic. En 1977 retornà a Catalunya i s'establí a Barcelona. Trobem escrits seus en nombroses publicacions, com ara Acción, ¡Despertad!, El Diluvio, Espoir, Generación Consciente-Estudios, La Humanitat, L'Internationale, Le Libertaire, Meridià, El Noticiero Universal, L'Opinió, El Puebló Gallego, La Rambla, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Va traduir obres de diversos autors, com ara Panaït Istrati, André Lorulot, Axel Robertson, Lev Tolstoi, Marcel Viard, etc. És autor, entre d'altres, d'Heroína y mártir (1928), Los archivos del terrorismo blanco. El Fichero Lasarte (1931 i 1978), La classe obrera, la revolució, la República i l'Estatut (1932), Corporativisme o República Social (1933), Barcelona, 6 de octubre (1935), Homes d'amor i de guerra (1935), La criminologia i el dret penal de la Revolució (1937), Mentre fem la guerra (1938), Catalunya, símbol de llibertat (1942), España desgarrada (1942), Problemas sociales del derecho penal (1942), Vidas agitadas (1943), Cárdenas (1947), Sancho Panza el idealista (1947), Juárez (1949), Pancho Villa (1950), Panaït Istrati. Novela de su vida (1956), Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluita social a Catalunya (1957, 1976 i 2019), Serra i Moret (1967), Què va dir Serra i Moret (1977), etc. Sa companya fou Josefina Rissech. Pere Foix Cases va morir a conseqüència d'un infart de miocardi el 14 de març de 1978 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Barcelona. En 2007 es va publicar la seva correspondència amb Manuel Serra Moret sota el títol Lletres de l'exili. Epistolari Manuel Serra i Moret & Pere Foix (1940-1963). El 26 d'abril de 2008 l'Ajuntament de Torà li va retre un homenatge.

Pere Foix (1893-1978)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 de febrer

Esdeveniments

Tolstoi llaurador, d'Ilià Repin (1887)

- Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres), és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià.

***

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segona època que portava el subtítol «Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes.

***

Octaveta anunciant la conferència de Girault

- Conferència de Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista anarquista Ernest Girault, aleshores redactor del periòdic Le Libertaire, fa una conferència «pública i contradictòria» al Cafè Pélissier de Marsella (Provença, Occitània) que porta per títol «Sufragi Universal o Revolució Social». La conferència volia engegar el debat davant les properes eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig d'aquell any.

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Detenció dels germans Flores Magón: El 18 de febrer de 1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique són detinguts a la seva granja comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on havien instal·lat la redacció i la impremta del periòdic Renovación, per la policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i haurà de ser hospitalitzat. Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris mexicans exiliats als Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles incitant «l'assassinat, l'incendi provocat i la traïció». William Charles Owen també en serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York i embarcar al Regne Unit. Els articles incriminats –«Los levantamientos en Texas» (2 d'octubre de 1915), «A los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de Ricardo; i «Publicidad», d'Enrique– feien una crida els soldats a deixar les armes, però a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els seus oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per recaptar fons per a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat de salut de Rircardo. El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va ser condemnat a 12 mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000 dòlars de multa; i Enrique a tres anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.

***

Protestes per les subsistències (revista Baleares, 1918)

- Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1918, coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta popular pel problema de les subsistències esclata a Palma (Mallorca, Illes Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de carbó per part de nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes topades amb la guàrdia civil, que disparà i ferí un jove socialista, Miquel Cabotà Serra –que morí la nit del 26 de febrer– i una dona, la senyora Humbert, vídua de Cunill, ferida lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva al Born. Les manifestacions i els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat de guerra a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força espontanis. Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats obreres hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de les subsistències assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una importància que no havia tingut entre els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a l'exportació beneficiosa, i en part il·legal, de matèries alimentàries a la península. Els acords governamentals presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el comerç si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de subsistències presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans encarregats de l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca l'escassesa es féu notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el governador de poca vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la pressió popular era forta. També gairebé tots els partits es veieren acusats d'estar implicats en afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat de subsistències en general i de carbó, producte bàsic a l'època, en particular, i enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es desencadenà.

***

El saqueig de Palma de 1919

- Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets.

***

Cartell del míting

- Míting de SIA: El 18 de febrer de 1938 se celebra al Gymnase Japy de París (França) un gran míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per demanar l'amnistia dels anarquistes empresonats pel Govern de la II República espanyola, presidit per Juan Negrín López, a mans de l'estalinisme, a resultes dels «Fets de Maig» de 1937, tot demanant la unió en l'acció contra el feixisme. En l'acte, presidit per Robert Louzon, Marc Pierrot i Georges Yvetot, hi van parlar René Belin, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Longuet, Jean Nocher, Aurèle Patorni, Georges Pioch i Marceau Pivert, entre d'altres. L'acte comptà amb el suport de la Unió Anarquista (UA), del periòdic Le Libertaire i d'altres organitzacions anarquistes i socialistes, però amb el boicot de la premsa estalinista (L'Humanité, Le Peuple, Le Populaire, etc.).

Míting de SIA (18 de febrer de 1938)

***

Cartell de l'acte

- Xerrada de Sol Ferrer: El 18 de febrer de 1957 Sol Ferrer San Martín, filla del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, fa la conferència «Message de Francisco Ferrer devant le nouveau visage du monde» (Missatge de Francesc Ferrer davant el nou aspecte mundial) a la Sala Arlequin de la Galeria Louise de Brussel·les (Bèlgica). L'acte va ser organitzat per la Unió d'Antics Estudiants de la Universitat Lliure de Brussel·les.

Naixements

Miners

- Jean Baguet: El 18 de febrer de 1847 neix a Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Baguet, també conegut com Jean Bayet. Instal·lat a Lió com a sabater, va ser membre de la Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van pertànyer la major part dels anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es van desencadenar arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines durant el mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser processat en el «Procés dels 66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el tribunal el va condemnar per no compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. Més tard va comparèixer al judici d'apel·lació davant el Tribunal de Lió que li va reduir la pena a un any de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de privació dels drets civils. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888

- Émile Caffin: El 18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el mestre llibertari i sindicalista Théophile Émile Caffin. Sos pares es deien François Théophile Caffin, esclopaire, i Olimpe Durer. Fou mestre de l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen (Illa de França, França). L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va ser rellevat de les seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat des d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia, apunyalà amb un ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels Guardians de la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no mortals. En 1905 es va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb molts altres companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra l'anomenat «Afer Kotuku» (condemna a mort per «alta traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i 11 companys més). Gran polemista, col·laborà en fulls locals, en publicacions polítiques (socialistes i comunistes) i en el periòdic anarquista fundat per Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal. Journal du Peuple, que publicà 391 números entre el 19 de novembre i el 27 de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully (Picardia, França), no dubtà en ensenyar les seves idees llibertàries als alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la Secció Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres afiliats a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En l'última etapa de sa vida visqué a Warluis (Picardia, França). Émile Caffin va morir el 5 d'agost de 1936 a Porcheux (Picardia, França).

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Chatillon (10 de maig de 1882)

- Jean-Baptiste Chatillon: El 18 de febrer de 1863 neix a Torteron (Patinges, Centre, França; actualment Torteron, Centre, França) l'anarquista Jean-Baptiste Chatillon, conegut com Jules Chatillon, Jules Minard o Jules Ménard. Sos pares es deien Gabriel Chaillon, sabater, i Marie Minard. Sortejat per l'exèrcit al departament del Cher, va ser llicenciat per «constitució feble». El 22 de juny de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i a 100 francs de multa per «cops i ferides». Entre el 27 de desembre de 1892 i l'1 de març de 1894 vivia en un hotel de París (França) sota el nom de Jules Ménard amb Anne Marie Leroy (Jenny Leroy o Bethe Tudoret), que estava registrada per les autoritats com a prostituta des de 1883 i que feia molt de temps que no es presentava a la visita sanitària rutinària. Entre el 31 de març i el 4 de juliol de 1894 la parella vivia en una habitació moblada llogada al número 21 del carrer Valentin. En aquesta època declarà que treballava a jornal en les parades de tir muntades en les festes públiques, però realment vivia sobretot de la prostitució de la seva amant. Era habitual de la Route de la Révolte, a Saint-Denis (Illa de França, França), en companyia de prostitutes i proxenetes. Freqüentava els grups anarquistes i, amb Jules Rousset, entre 1891 i 1893 organitzà els sopars-conferències a la Sala Favié del barri de Bellville de París, on es donava de menjar als indigents i es feia una conferència de caire llibertari. Sembla que també va ser agent electoral del catòlic social Théodore Garnier (l'abbé Garnier), del boulangerista Lucien Millevoye i del socialista Hubert Lelorrain. El 19 de febrer de 1894, en un escorcoll del seu domicili, la policia trobà una carta de l'anarquista Migeon, i freqüentà coneguts anarquistes (Amblard, Cherville, Gama, etc.). El 4 de juliol de 1894, en una agafada del comissari Rocher de Levallois-Perret (Illa de França, França), en el suposat cau de prostitució i de proxenetisme on vivia, al número 21 del carrer Valentin, el trobà enllitat amb la seva amant; detingut, va ser tancat entre el 7 de juliol i el 13 d'agost de 1894 a la presó parisenca de Mazas. En aquesta agafada, a més de 12 proxenetes i tres prostitutes, també van ser detinguts set anarquistes més: Émile Bocquet, Jean Bouchet, Joseph Gama, Fernand Guiard, Charles Mouette (Moumoutte), Jules Rousset i Prosper Thébaut. En la investigació la policia detallà que havia copejat la cara a la seva amant i aquesta va ser tancada com a prostituta fins al 9 de juliol, data en la qual desaparegué. En aquesta època la Prefectura de Policia el tenia fitxat com a anarquista; en l'interrogatori, no obstant això, negà ser anarquista i reconegué que a finals dels anys vuitanta havia estat membre de la Joventut Blanquista del VI Districte de París, però que actualment no es dedicava a la política. El 3 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas d'inculpació d'«associació criminal» i de «vagabunderia especial» (proxenetisme), ja que el propietari d'una parada de tir va declarar que el tenia empleat, encara que no treballava regularment. El 31 de desembre de 1896 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 9 de la Route de la Révolte (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Philibert Chalumet apareguda en el diari lionès Le Progrès del 17 de novembre de 1892

- Philibert Chalumet: El 18 de febrer de 1864 neix al barri de La Livatte de Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista Philibert Chalumet. Era fill d'Eugène Claudius Chalumet, teixidor, i de Catherine Beluze. Es guanyava la vida treballant com son pare de teixidor. En 1884 va ser cridat a files, però va ser dispensat perquè ja tenia un germà fent el servei militar. En 1888 vivia al carrer de La Livatte. El 19 de maig de 1888 es casà a Roanne amb la teixidora Hélène Élisa Baron, amb qui tingué una filla, Céline Chalumet (1889), i un fill, Eugène Chalumet (1892). A principis dels anys noranta estava fitxat per la policia com a un dels anarquistes més violents de Roanne. En aquesta època vivia en el número 101 de l'avinguda de Paris de Roanne. Entre el 16 i 17 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Antoine Deville, Francisque Puissant, Antoine Sirot, A. Thomasson, Louis Thomasson, etc.), al congrés anarquista que se celebrà a Lió (Arpitània). El 30 d'abril de 1892 va ser arrestat preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig. El novembre de 1892 va ser detingut en un cafè, on cantava amb altres companys, i es va resistir a la detenció, fet pel qual va ser condemnat el 15 de novembre d'aquell any pel Tribunal Correccional de Roanne a vuit dies de presó per «insults i ultratges als agents». Aquest any també va ser controlat per la policia a La Mure (Delfinat, Arpitània). El 21 de maig de 1893 va morir sa companya Élisa Baron. El desembre de 1893 va ser inscrit com a «perillós» en el registre d'anarquistes de Roanne. L'1 d'agost de 1895 es casà a Roanne amb la teixidora Pierrette Fontanne, vídua d'Ambroise Quiblier, i aleshores vivia al carrer de La Livatte. Al final de sa vida treballà de manobre. Philibert Chalumet va morir el 23 de desembre de 1923 al seu domicili, al número 51 del bulevard de Belgique, de Roanne (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)

- Battista Pivi: El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia) el terrelloner anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva transcripció francesa com Baptiste Pivi. Sos pares es deien Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran Antonio, també anarquista, es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van obligar a emigrar a França. Ambdós entraren a treballar com a obrers picapedrers a les pedreres de Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França, França). L'11 de juny de 1894 li van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda llibertària a les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots dos van ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Eltzbacher fotografiat per Rudolf Dührkoop (Berlín, ca. 1913)

- Paul Eltzbacher: El 18 de febrer de 1868 neix a Colònia (Renània prussiana, Prússia; actualment Alemanya) l'advocat, professor i polític Paul Eltzbacher. D'origen jueu, era fill del metge Salomon Eltzbacher. Estudià dret a diverses ciutats (Leipzig, Estrasburg, Heidelberg i Göttiguen). Quan tenia 22 anys començà la seva carrega d'advocat als tribunals regionals de la zona de Colònia i de Francfort, que continua fins a 1895. Entre 1891 i 1892 va fer el servei militar. En 1899 es va doctorar amb un assaig sobre l'anarquisme (Der Anarchismus), que publicà l'any següent. En aquest assaig aborda els problemes de l'anarquisme des d'un punt de vista jurídic abstracte i va ser considerat imparcial per destacats anarquistes, com ara Piotr Kropotkin i Lev Tolstoi, aconseguint que fos traduït a diferents idiomes (anglès, castellà, francès, hebreu, ídix, neerlandès, portuguès, rus, etc.) i fins i tot publicitat en la premsa anarquista. A partir de 1900 treballà de professor a la Universitat Martí Luter de Halle-Wittenberg i des de 1906 a l'Escola Superior de Comerç de Berlin. En aquests anys treballà sobre els drets cívics i el dret comercial. Ha passat a la història pels seus estudis sobre el pensament anarquista i fins a 1912 va estar en contacte amb nombrosos destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Gustav Landauer, John Henry Mackay, Max Nettlau, Mahandra Pratap, Élisée Reclus, Rudolf Rocker, Vladimir Tchertkoff, Benjamin R. Tucker, etc.), encara que posteriorment va ser considerat com un dels precursors del nacionalbolxevisme, barreja ideològica entre el nacionalisme, el feixisme i el leninisme, i milità en el partit d'extrema dreta Deutschnationale Volkspartei (DNVP, Partit Nacional del Poble Alemany). Teoritzà sobre la reacció a la humiliació patida per Alemanya després de la firma del Tractat de Versalles i reivindicà en la seva obra Der Bolschewismus und die deutsche Zukunft (1919) la regeneració d'Alemanya amb una aliança amb la Unió Soviètica. Diputat nacionalista al Reichtag alemany, l'abril de 1919 participà en la discussió sobre una nacionalització total de l'economia sense indemnitzacions. Paul Eltzbacher va morir el 25 d'octubre de 1928 a Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya). El seu arxiu va ser adquirit en els anys vint per Kushida Tamizō i Morito Tatsuo i es troba dipositat a l'arxiu Hōsei Daigaku Ōhara Shakai Mondai Kenkyūjo de la Universitat de Hosei de Tòquio (Japó). Una altra part del seu arxiu i correspondència es troba dipositat a l'Institut Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam (Països Baixos). Son germà, el naturòpata Otto Julius Eltzbacher (James Ellis Barker), emigrà al Regne Unit i sempre criticà durament la política alemanya.

Foto policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)

- Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos pares es deien Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i l'octubre d'aquest mateix any es refugià a Londres (Anglaterra) amb son company Louis Girard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894)

- Aimé Anceau: El 18 de febrer de 1874 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Aimé Firmin Anceau. Sos pares es deien François Aimé Anceau, jornaler, i Victorine Félicie Devoge, envernissadora. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. El 19 de gener de 1894 assistí a una reunió del grup anarquista del XI i del XX Districtes de París celebrada a la Sala Mormand, al número 92 del bulevard Ménilmontant. El 17 de juliol de 1894 va ser fitxat com a anarquista i acusat d'«associació crimininal». En 1894 va ser sortejat per fer el servei militar i declarat apte. El 7 d'agost de 1895 va ser condemnat a París a un mes de presó per «possessió d'arma prohibida». El 7 de febrer de 1896 va ser declarat insubmís al servei militar, va ser inscrit en els registres d'anarquistes desapareguts i/o «nòmades». Refugiat a Uccle (Brussel·les, Bèlgica), vivia al número 496 del carrer Waterloo. El 30 de març de 1901 es casà a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) amb Anne Catherine Vanhaeren. L'1 d'abril de 1902 va ser esborrat del llistat d'insubmisos, per un error de procediment, però va ser novament declarat insubmís el 2 de juliol de 1902. El 3 de setembre de 1904 passà a la reserva militar activa. A partir del 20 d'agost de 1905 vivia al número 73 del carrer Haies del XX Districte de París i des de l'1 de juny de 1906 al número 78 del carrer Grands Champs del mateix districte. El 29 d'agost de 1909 s'instal·là a Brussel·les, al número 13 del carrer Liverpool. A començament dels anys deu vivia a Chennevières-sur-Marne (Illa de França, França) i era membre del grup anarquista de Montreuil (Illa de França, França). Des del 29 d'agost de 1910 vivia al número 148 del carrer Étienne Marcel de Montreuil. El 17 d'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va ser mobilitzat en el 27 Regiment d'Infanteria. Aimé Anceau va morir el 25 de setembre de 1915 al front d'Aubérive (Xampanya-Ardenes, França). Condecorat amb la «Creu de Guerra», va ser enterrat a Mourmelon (Xampanya-Ardenes, França) i el 29 d'abril de 1920 traslladat al cementiri militar del «Bois du Puits» d'Aubérive.

***

Foto policíaca de Luigi Parenti

- Luigi Parenti: El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Sos pares es deien Gabriello Parenti i Filomena Pieracci. Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW –entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de «subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

***

Joan Peiró Belis

- Joan Peiró Belis: El 18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Sos pares es deien Joan Peiró Campanera i Presentació Belis Cortés. Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña, el «Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937), Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 17 de febrer

Esdeveniments

Interrogatori d'Émile Henry

- Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta.

***

Cartell amb la reproducció del pacte

- Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern «revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Villaseñor). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els «Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels «heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el «triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Borghi: El 17 de febrer de 1946 el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi fa una conferència al Teatro Storchi de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) sota el títol «Perché siamo rimasti anarchici» (Per què romanem anarquistes). L'acte va ser organitzat per la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI).

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Maitron: El 17 de febrer de 1968, a la Salle de la Maison Verte de París (França), l'historiador Jean Maitron fa la conferència «Pelloutier. Syndicalisme d'hier et d'aujourd'hui». La conferència sobre l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier, a la qual va seguir un debat, estava organitzada per «La Ruche Culturelle et Libertaire. Les Amis de Sébastien Faure».

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)

- Alphonse Surgand: El 17 de febrer de 1859 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Bernard Alphonse Surgand. Sos pares es deien Jean Claude Surgand, representant comercial, i Agustine Vial, cosidora. A començament dels anys noranta vivia al número 11 del carrer Partants de París (França) i treballava d'ataconador. L'abril de 1893, per a la convocatòria d'eleccions municipals, fou un dels candidats abstencionistes a Charenton-le-Pont (Illa de França, França), juntament amb Lucien Guérineau a Bagnolet (Illa de França, França) i Jean Billot al XII Districte de París. En 1893 assistí a les reunions de les Joventuts dels Antipatriotes i del grup anarquista que s'arreplegava a la sala del Chateau Rouge, al carrer des Vignoles del XX Districte de París. A començament de gener de 1894 va ser detingut amb una quinzena de companys a París quan les agafades antianarquistes. El 4 de març d'aquell any va ser novament detingut amb 12 companys i fitxat per Alphonse Bertillon. Sembla que despré s'establí a Baccarat (Lorena, França), Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse Surgand (1859-?)

***

Charles Ogerau

- Charles Ogerau: El 17 de febrer de 1868 neix al X Districte de París (França) el fotògraf retratista anarcoindividualista Charles Pierre Ogerau –el llinatge sovint citat erròniament Ogereau. Sos pares es deien Frédéric Pierre Ogerau, negociant, i Albertine Philippine Grosholz, i tingué una germana, Albertine Marie Ogerau, i un germà, Frédéric Philippe Ogerau. Fotògraf d'art reconegut a París, fou el retratista oficial de la presidència i de nombroses autoritats franceses –fotografià Félix Faure, president de la III República francesa, al seu llit de mort– i d'actrius famoses (Berlix, Emma Calvé, Lucy Gérard, Cléo de Mérode, Séverine, Marie-Louise Thibaud, Valois, etc.). Moltes de les seves fotografies s'editaren en postals. Obrí un important estudi fotogràfic al número 18 del bulevard Montmartre de París i anomenà com a director de vendes l'anarquista Alfred Fromentin, que acabà casant-se amb sa germana Marie. En 1902 col·laborà, amb altres companys (Antoine Antignac, Alfred Fromentin, Charles Malato, Henri Zisly, etc.), en el periòdic L'Indiscutable. Amb Alfred Fromentin, fundà el periòdic anarcoindividualista Le Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de l'arrondissement, que publicà 23 números entre desembre de 1904 i gener de 1906. Visqué a la urbanització creada per sa germana i son cunyat a Choisy-le-Roi i sempre va està molt lligat a les activitats anarquistes d'Alfred Fromentin. Sa companya fou la veneçolana Clotilde Pietri Daudet, amb qui tingué una filla, Germaine Elisa Ogerau, el 22 de desembre de 1897. Charles Ogerau va morir el 15 d'agost de 1908 a Saint-Brevin-les-Pins (País del Loira, França) i va ser enterrat posteriorment al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca de Claude Duverger (1894)

- Claude Duverger: El 17 de febrer de 1869 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Claude Antoine Duverger. Era fill de Claude Duverger, fuster en la construcció, i de Marie Madeleine Sophie Lintz, armillera. Fitxat com a «anarquista perillós», a partir del 21 de febrer de 1889 va fer el servei militar en l'Esquadra de la Mediterrània de la Marina Nacional a bord de l'Iéna. Restà inscrit com a mariner militar a la marina comercial i el 3 de juny de 1894 desertà a Toló (Provença, Occitània) a bord de l'Iéna i passà a Espanya. El 24 d'agost de 1894 es va decretar la seva expulsió d'Espanya per anarquista; amb una pròrroga de tres dies per arribar a la frontera italiana, el 6 de setembre va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) a demanda de la policia ferroviària i el 27 de setembre de 1894 va ser expulsat d'Itàlia per com a «mesura de seguretat pública per vagabunderia», juntament amb Claude Brouard, desertor del 71 Regiment de Caçadors d'Infanteria de Lió. Declarà que passaria a Ginebra (Ginebra, Suïssa) o a Bèlgica i se li va lliurar un salconduit per vuit dies. El 6 d'octubre de 1894, segons la policia, abandonà Niça (País Niçard, Occitània). L'1 de desembre de 1894 va ser jutjat pel 1 Consell de Guerra Marítim Permanent i condemnat a cinc anys de treballs públics per «deserció a l'estranger en temps de pau». El 14 de maig de 1927 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Rose Marie Ursule Rolland. Sempre mariner de la marina comercial, Claude Duverger va morir el 31 d'octubre de 1935 al seu domicili, al número 160 del carrer Félix-Pyat, del III Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Nestor Ferrière apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 26 de juny de 1892

- Nestor Ferrière: El 17 de febrer de 1872 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Nestor Louis Ferrière –algunes fonts policíaques citen erròniament com a tercer nom Victor–, que va fer servir el pseudònim Totor. Era fill de Louis Nestor Ferrière, serraller, i de Maria Virginie Victorine Mandagot, modista, i tenia sis germans. Milità a la regió parisenca i, tal vegada, va ser membre, a principis dels anys vuitanta, del grup anarquista «La Solidarité» de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 19 de febrer de 1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de França, França), amb altres anarquistes, cridà «Fora la pàtria! Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser jutjat el 23 de març següent amb altres companys (Élisée Bastard, François Collion, Henry Decamps, Charles Galau, François Pernin i Émile Voyez) i tots van ser absolts, llevat de Decamps que va ser condemnat a 15 dies de presó. En aquesta època vivia al número 167 de l'avinguda de Clichy amb son germà Henri Ferrière. El juny de 1892 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència per aferrar cartells i enfrontar-se als agents que el volien detenir. El 2 de juliol de 1892, després d'haver estat detingut amb son cossí Jules Rousset aferrant cartells, va ser condemnat a un any de presó per «associació criminal». El 20 d'octubre de 1893 va ser condemnat a un més de presó. L'11 de novembre de 1893 va ser enviat a fer el servei militar com a canoner al 32 Regiment d'Artilleria i el 8 de març de 1894 va ser destinat a la VII Companyia del V Esquadró del Tren d'Equipatges Militars. Entre el 28 de març i el 13 de novembre de 1894 va fer la campanya militar africana. El 17 d'agost de 1895 va ser condemnat, juntament amb son germà Henri Ferrière i altres companys (Jourdan, Noé i Perrier), pel X Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó i a 50 francs de multa per «fabricació i possessió d'explosius». En 1896 vivia a Saint-Denis. El 27 de desembre de 1898 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratges a agent» i tancat a la presó parisenca de La Santé. En 1898 es presentà com a candidat socialista a les eleccions legislatives per la V Circumscripció de Saint-Denis. En 1899 vivia a Asnières (Illa de França, França) i posteriorment passà a viure a Puteaux (Illa de França, França). Anarquista del sector contrari a Alfred Dreyfus, el juny de 1899, amb altres companys (Raoul Mayence, Jean Otto i René Roubineau), havia de participar com a ponent en una reunió organitzada al XVIII Districte de París pel grup nacionalista d'Henri Rochefort; aquesta reunió, que arran de la mobilització de socialistes i anarquistes dreyfusards, s'havia replegat al cafè «À la Cinquantaine», al carrer Poteau, va ser finalment avortada pels contra manifestants. En aquesta època era membre dels Grups Antidreyfusards Llibertaris del XI i XV Districtes de París i representava el periòdic Le Révolutionnaire. El 15 de setembre de 1899, amb Pastour i Roubineau, havia intentat organitzar a Aubervilliers (Illa de França, França) una conferència d'anarquistes antisemites i antipanamistes de Clichy i dels XI i XV Districte de París que no es va poder realitzar arran de la intervenció dels companys que havien envaït la sala i els havien obligat a fugir, tot fent-se amb la caixa dels diners, la qual, segons informes policíacs, contenia cinc francs. En aquesta època mantingué contactes amb el diari antisemita La Libre Parole i amb el seu director Édouard Drumont. Va ser creador del Grup Llibertari Antipanamista del XVII Districte de París, que es va fundar el 31 de gener de 1900. En 1900 en una revisió militar va ser declarat «no apte» per «tuberculosi pulmonar». En 1902 es presentà com a candidat de la II Circumscripció del XV Districte de París i aleshores vivia al número 11 del carrer Avenir de Gennevilliers (Illa de França, França). L'abril de 1904 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades de la policia, on s'anotava que es donava per desaparegut del departament del Sena des de novembre de 1903. El 22 de març de 1915, en plena Gran Guerra, va ser classificat per servir en el Servei Auxiliar i serví en diversos regiments i fàbriques. El 9 de setembre de 1916 va ser destinat com a «empleat mobilitzat» a la Fàbrica de Pólvora Nacional de Sent Medard de Jalas (Aquitània, Occitània) i encapçalava la Secció de Mecànics i Similars d'aquesta població, que depenia del Sindicat de Polvorers de Bordeus (Aquitània, Occitània). L'1 de juliol de 1917, per decisió ministerial, va ser enviat al VII Regiment Colonial i el 22 de maig de 1918 al I Grup d'Aerostació. El 30 d'abril de 1920 va ser lliurat de totes les seves obligacions militars i va ser proposat per rebre una pensió temporal d'invalidesa del 30 per cent per «bronquitis crònica amb emfisema sense lesions de l'aparat cardiovascular». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Fanny Clar en L'Atalante (1934)

- Fanny Clar: El 17 de febrer de 1875 neix al IV Districte de París (França) la periodista i escriptora feminista i anarquista, i després socialista, Clara Fanny Oliver –diverses fonts citen erròniament el seu llinatge com Olivier–, coneguda com Fanny Clar i que va fer servir el pseudònim Francine. Néta d'un communard, sos pares, òptics de professió, es deien Guillaume Antoine Vincent Oliver i Estelle Blanche Goulancourt. Casada amb el comptable Émile Jean Célié, el 21 de febrer de 1897 va tenir un fill amb ell, Jean Clare Guillaume Célié. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Batignolles de París. Posteriorment s'uní amb el dissenyador i escultor Charles Louis Diligent (Raphaël Diligent), qui li va dibuixar algunes de les portades dels seus llibres. En 1904 col·laborava en Le Libertaire sota el pseudònim Francine i entre 1910 i 1912 en Les Temps Nouveaux. Va està molt lligada a Miguel Almereyda. També formà part de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada en 1908 per Francesc Ferrer i Guàrdia. A partir del 21 d'agost de 1912 va escriure setmanalment una crònica «femenina» per al periòdic La Guerre Sociale, sota el títol «Notre coin» (El nostre racó). Seguint les passes de Miguel Almereyda, l'11 de desembre de 1912 anuncià en La Guerre Sociale la seva adhesió a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i el novembre de 1913 entrà a formar part de Le Bonnet Rouge. Organe de la défense républicane, de Miguel Almereyda. En 1913 col·laborà en el periòdic L'Équité de Marianne Rauze. Durant la Gran Guerra va escriure textos pacifistes, fet pel qual alguns la titllaren de «derrotista». A partir del 6 d'octubre de 1916 publicà un fulletó sentimental en lliuraments (La Rose de Jéricho) en L'Humanité. Cap el 1920 s'establí amb son company Raphaël Diligent a Dampmart (Illa de França, França), on la parella jugà un paper important en la Federació Departamental de Sena i Marne de l'SFIO després de l'escissió sorgida arran del Congrés de Tours d'aquell any. Mantingué estrets contactes amb periodistes llibertàries, pacifistes i feministes com ara Alice La Mazière, Henriette Sauret, Séverine, Madeleine Vernet, etc. Durant el període d'entre guerres, juntament amb son fill, col·laborà en nombrosos periòdics feministes, socialistes i sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), com ara L'Action Féministe, L'Action féministe  La Bataille Syndicaliste, La Bourgogne Républicaine, Floréal, Gil Blas, La Lutte sociale de Seine-et-Oise,La Lutte sociale de Seine-et-Oise La Lutte sociale de Seine-et-Oise  Le Midi Syndicaliste,    Le Midi syndicaliste ·  ·  Le Midi syndicaliste  Le Peuple, Le Populaire, Le Travail de Seine-et-Marne, etc. Entre 1923 i 1925 fou secretaria de redacció de la segona sèrie del periòdic L'Ordre Naturel. Journal des Peuples. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes i llibertàries, com ara Cahiers des Amis de Han Ryner, Les Hommes du jour (1908-1913), La Mère Éducatrice (1917-1939), Notre Voix (1919-1920), L'Ordre Naturel (1920-1922), La Muse Rouge (1922-1926), L'En-Dehors (1922-1939), Le Semeur de Normandie (1923-1926), etc. Novel·lista reconeguda, també conreà la poesia, el teatre i la literatura infantil i en 1924 va ser admesa en la Societat de les Gents de Lletres (SGDL) de França. També va col·laborà molt en premsa literària i comercial, moltes vegades amb articles sobre art i femenins (L'Âge Heureux, L'Avenir de Bougie,L'Avenir de Bougie  Comoedia, Le Courrier Européen, L'Éclair de l'Ain, L'Ère Nouvelle, Le Madécasse,Le MadécasseLe Madécasse Notre Voix, L'Oeuvre, Le Petit Journal Illustré, Le Peuple de Bruxelles, Pour Elle, Le Soir, La Vague, La Vie Féminine, La Voix des Femmes, Vouloir, Vu, etc.). En 1932 vivia entre Orgerus (Illa de França, França) i al número 27 del carrer Eugène Sue de París i en 1933 residia al número 3 del carrer Campagne-Première de París, el seu últim domicili. Publicà el poema «Bouche-d’Or» en Almanach de la paix 1934 (1933). En 1934 participà en un paper secundari en la pel·lícula L'Atalante de Jean Vigo, fill de Miguel Almereyda, amb qui tenia amistat, i ja havia participat l'any anterior en el rodatge de Zéro de conduite –son company Raphaël Diligent també participà en els dos films. Entre les seves obres podem destacar Céline, petite bourgeoise (ca. 1919), Les mains enchantées (1924, 1939, 1946 i 1959), Les Jacques (1926) La Maison des sept compagnons (1928 i 1947), Les trois souhaits de Babette (1928), Les trois biens du pauvre homme (1928), La ronde de la maison. Livre de lecture courante pour le cours préparatoire (1929) Vitivit et sa nichée. Histoire d’une famille de pinsons (1931), L'appel de l'homme de l'usine, du chantier, manifeste (1932), La colombe blessée (1932), L'enfant sans larmes (1932), L'île aux épouvantails (1935), Nous allons jouer… Théâtre des petits dédié aux grands (1935), Sans rimes… non sans raisons (1935), Dix-sept et un (1938) i Le jardin des mille soucis (1939). Fanny Clar va morir el 20 de febrer –diverses fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1944 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser incinerada.

Fanny Clar (1875-1944)

***

Notícia sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 31 de juliol de 1909

- Alphonse Moussault: El 17 de febrer de 1877 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Louis Moussault. Sos pares es deien Benjamin Célestin Moussault, torner, i Aglaé Gautherot. Xarcuter de professió, era anarquista partidari de la «propaganda pel fet». Instal·lat a Dole (Franc Comtat, França), el 14 d'abril de 1908 va ser condemnat a 50 francs de multa per ofenses a la senyora Delamotte, qui li devia diners. En plena vaga de empleats de correus, durant la nit del 14 al 15 de maig de 1909, va ser sorprès pels gendarmes, amb l'obrer fabril Joseph Dupoux, encenent una bomba de 10 quilos col·locada en un pal telegràfic al carrer del Château-d'Eau de Dole; aquella mateixa nit, les línies telegràfica, telefònica i subterrània van ser tallades per sabotatges anarquistes a diverses localitats (Chantilly, Moret-sur-Loing, Saint-Germain, etc.). Processat per aquest fet, va ser jutjat el 3 d'agost d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon i condemnat a un any de presó i a 200 francs de multa; Joseph Dupoux va ser condemnat a la mateixa pena en rebel·lia, ja que no va ser detingut i es trobava desaparegut, encara que el gener de 1911 va ser capturat a París (França). El 5 d'agost de 1910 es casà a Dole amb Irma Josephine Thiriet (Jeanne Thiriet). En la dècada dels vint vivia al número 2 del carrer Michelet de Suresnes (Illa de França, França), on treballava de xarcuter. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 41 Regiment d'Infanteria i va ser destacat a la fàbrica «Schneider» de Besançon com a mecànic. En 1919 els informes policíacs apuntaven que havia abandonat la regió parisenca i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena, sospitant que tal vegada es trobava per la zona nord francesa. Alphonse Moussault va morir el 3 de desembre de 1956 a Courbevoie (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica de Claudine Lemoine apareguda en el periòdic parisenc Journal du Peuple del 28 de novembre de 1922

- Claudine Lemoine: El 17 de febrer de 1883 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Félicie Goron, més coneguda com Claudine Lemoine. Era filla natural de la jornalera Élisa Célestine Goron (Liza) i reconegué aquesta l'11 d'abril de 1901 al XX Districte de París. Es guanyava la vida treballant de pantalonera. L'11 de juliol de 1903 es casà a Aubervilliers (Illa de França, França), població on residia al número 9 del carrer Vivier, amb el carnisser Octave Deligny, del qual es va divorciar el 26 de març de 1907. Sindicalista revolucionària, el maig de 1921 era la secretària adjunta del Sindicat de la Confecció del departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), el secretari general del qual era Fernand Bellugue. Entre 1920 i 1924 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 d'agost de 1920 es casà al XIX Districte de París amb el mecànic parisenc anarquista Albert Louis Lemoine. El 8 de maig de 1921 participà com a oradora, en nom de la Unió dels Sindicats del Sena, en la Gran Manifestació contra la Guerra que se celebrà a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). El juliol de 1921 amb son company, va ser delegada dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) al I Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (ISR) celebrat a Moscou (República Socialista Federativa Soviètica de Rússia). En tornar-hi, ambdós expressaren les seves impressions i desil·lusions sobre la revolució bolxevic en el periòdic Le Libertaire. El 6 d'octubre de 1921 va ser oradora en la gran reunió celebrada a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball de París per tractar els retalls salarials del sector de la confecció. Quan l'escissió confederal, arran de l'assemblea extraordinària celebrada entre el 22 i el 24 de desembre de 1921 a París, va ser nomenada membre de la comissió administrativa provisional, que esdevingué amb el temps la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Nomenada secretària general de la Federació de la Confecció de la CGTU, el 30 de novembre de 1922 participà com a oradora en el gran míting del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) que se celebrà en la sala de la Unió dels Sindicats del Sena. El febrer de 1927, després de la mort de son company, organitzà una subscripció popular des de Le Libertaire al seu favor i passà a viure a Algèria, on restà molts d'anys, sempre anarquista i ajudant Gaston Leval, que aleshores vivia a França sota falsa identitat. En 1931 va fer costat econòmic al «Comité de l'Entr'aide» i en 1938 estava subscrita al periòdic Syndicats. El seu últim domicili va ser a la residència «La Libre Pensée» de Saint-Georges-des-Sept-Voies (actualment Genes-Val-de-Loire, País del Loira, França). Claudine Lemoine va morir el 21 de setembre de 1976 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França).

***

Necrològica de José Cruz Molina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juliol de 1968

- José Cruz Molina: El 17 de febrer de 1892 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Cruz Molina. Sos pares es deien Juan Cruz i Encarnación Molina. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Treballà per lliure, sense patrons, i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Granada de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En diferents ocasions fou membre del Comitè Pro-Presos i ajuda un gran nombre de companys perseguits (Aladabaldetrecu, Crespo, Morales Guzmán, etc). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat en diferents ocasions. El desembre de 1930 va ser detingut a Granada, juntament amb una vintena de companys (Alcántara, Amadeo, Birgos, Guillermo, López Parra, Noguera, Maroto, Ramiro, Robles, Rosillo, Benito Pavón, Zarco, etc.); empresonat, va estar a punt de ser deportat si no hagués estat per una vaga general que es desencadenà i permeté el seu alliberament. En 1934 va ser novament detingut i torturat fins gairebé la mort. Quan la situació ja era insostenible a Granada, a començament de 1936 s'establí a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), on s'ocupà de la construcció d'un grup escolar, fet pel qual segurament salvà la vida el juliol de 1936, ja que els falangistes el buscaven per Granada capital. El 18 de juliol de 1936 participà en els combats a Motril i organitzà un grup de voluntaris que realitzaren fortificacions i minaren les entrades a la localitat. Posteriorment fou responsable d'un batalló de sapadors fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Orleans, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT del sector «ortodox». José Cruz Molina va morir el 29 de gener de 1968 al seu domicili d'Orleans (Centre, França). Deixà companya, Josefa Jiménez, i fills.

***

Necrològiques de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el periòdic tolosà Espoir del 9 de maig de 1976

- Josep Rosell Solé: El 17 de febrer de 1892 neix a Bellcaire d'Urgell (Noguera, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Rosell Solé –a vegades el primer llinatge citat erròniament Rossell. Sos pares es deien Miquel Rosell i Celestina Solé. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en els grups anarquistes. A finals dels anys vint, a causa del seu activisme a les obres de la presa i de la centra hidroelèctrica de Camarasa (Noguera, Catalunya), hagué d'exiliar-se a França. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Catalunya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre dels comitès de la Federació d'Industria de la Fusta confederal. Segons alguns, presidí el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya), adherit a la CNT, després d'haver militat en el Sindicat Fabril i Tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), però sembla que es tracta d'un altre Josep Rosell Solé. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), sempre en contacte amb el moviment confederal. Sa companya, l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé, i sos infants van ser reenviats a l'Espanya franquista per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània). En 1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1950 s'establí a Le Havre (Alta Normandia, França), on milità en la Federació Local de la CNT. Pogué reunir-se finalment amb sa companya i son fill Emili que havien passat clandestinament la frontera. En 1952 fou delegat al Ple de Regionals confederals que se celebrà a Aymare (Guiena, Occitània). Josep Rosell Solé va morir el 22 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 28 de febrer– de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Necrològica de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic tolosà CNT del 9 de febrer de 1958

Tomàs Vericat Roig: El 17 de febrer de 1901 neix a Traiguera (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Tomàs Vericat Roig. Sos pares es deien Baptista Vericat i Maria Roig. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Carme Cervera. Malalt de cor i asmàtic, Tomàs Vericat Roig va morir l'11 de gener de 1958 al seu domicili de Serinhan (Llenguadoc, Occitània).

***

Luigi Gavioli

- Luigi Gavioli: El 17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri. Després d'una infància viscuda en la més absoluta misèria, en 1918 es traslladà a Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en una pastisseria i entrà en el grup anarquista local. Participà activament en les agitacions del «Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921 patí una agressió feixista a prop de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després, els feixistes intentaren incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930 s'instal·là a Verona (Vèneto, Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma (Itàlia), vivint anys de relativa tranquil·litat fent feina com a representat comercial. Regularment realitzà visites a Mirandola, per saludar família i amics. El 27 de juliol de 1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari d'una lleteria i d'un cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un dels antifeixistes més actius de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya d'Itàlia, entrà a formar part del moviment clandestí antifeixista. En 1944 s'integrà en els Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de Roma, a la zona del barri Itàlia, participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu domicili trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la línia del front al sud de la península. A començaments de març de 1944, a causa d'una delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos fills. Torturat durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de març va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de març de 1944 Luigi Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres de marès abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en represàlia per l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats alemanys. El seu cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari Nacional de la Fossa Ardeatina.

***

Necrològica de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1979

- Diego Julián Granados Triviño: El 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer– de 1907 neix a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Julián Granados Triviño. Sos pares es deien Diego Granados i Antonia Triviño. Durant la guerra exercí de metge i d'oficial en una unitat comunista. Exiliat, en els anys quaranta estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) «reformista» de Biarritz (Lapurdi, País Basc). En 1967 ja vivia a La Rochelle i en diverses ocasions va ser nomenat secretari del Nucli Confederal de Poitou-Charentes. Sa companya fou María de los Ángeles Luengo. Malalt del cor, Diego Julián Granados Triviño va morir el 29 de juliol de 1979 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Necrològica de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Pasqual Señer Lucero: El 17 de febrer de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Salt (Gironès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Pasqual Señer Lucero. Sos pares es deien Pere Señer, ferroviari, i Florentina Lucero. Prengué la feina de son pare i abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Indústria Ferroviària de Saragossa (Aragó, Espanya), de Barcelona (Catalunya) i de Girona (Gironès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà activament en la resistència a Girona i marxà com a voluntari cap el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la zona de Sant Ors (Alvèrnia, Occitània), on, a partir de 1943, formà part del nucli clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial s'establí amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Fou delegat en diferents assemblees regionals i en congressos de l'exili. Pasqual Señer Lucero va morir el 13 de març de 1989 a l'Hospital Sabourine de Clarmont (Alvèrnia, Occitània), un mes després de sa companya Carme Cruset (Carmeta), i ambdós van ser enterrats al cementiri de Saint Jacques d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de febrer

Esdeveniments

Port de Barranquilla

- Primera vaga general colombiana: Entre el 16 i el 21 de febrer de 1910 esclata una vaga general de bracers portuaris, obrers de la construcció, ferroviaris i transportistes fluvials a la regió de Barranquilla, Puerto Colombia i Calamar (Colòmbia). Considerada com a la primera vaga general de la història de Colòmbia, despertà la solidaritat d'amplis sectors de la població i obligà els empresaris a concedir un lleuger augment salarial. A diferència dels moviments vaguístics de 1918 i de la dècada dels vint, els vaguistes de 1910 tenen encara una fràgil consciència de la seva autonomia i barregen a les idees anarcosindicalistes predominants –idees «estrangeres», com les qualificaren els sectors patronals, ja que la Costa Atlàntica, que a causa de la seva situació geogràfica estava menys aïllada que la resta del país, rebia la influència de mariners i d'immigrants anarquistes i socialistes–, nocions marxistes, liberals i, fins i tot, tradicionalistes.

***

Cartell de la manifestació

- Manifestació per Puig Antich: El 16 de febrer de 1974 se celebra a Frankfurt (Hesse, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya) una manifestació de caire anarquista en protesta contra la pena de mort de l'activista llibertari Salvador Puig i Antich. Malgrat les protestes arreu d'Europa, Puig Antic va ser executat el 2 de març de 1974 a Barcelona (Catalunya) pel règim franquista.

***

La llibreia lionesa La Plume Noire

- Atemptat a la llibreria La Plume Noire: La nit del 15 al 16 de febrer de 1997, devers les quatre de la matinada, la llibreria anarquista de la Unió Regional Rhône-Alpes de la Federació Anarquista, a Lió (Arpitània), La Plume Noire, és víctima d'un incendi atribuït a l'extremadreta francesa. Tots els llibres i el mobiliari van cremar-se. Els danys van ser importants, però gràcies a la mobilització i a la solidaritat, la llibreria va poder reobrir el 17 de gener de 1998.

***

Capçalera del primer número d'Antisistema

- Surt Antisistema: El 16 de febrer de 2007 surt a Barcelona (Catalunya) Antisistema. Periódico anarquista de Barcelona –més tard portarà els subtítols «Periòdic anarquista de Barcelona i rodalies» i «Periòdic anàrquic»–, editat pel Fòrum Informal Anarquista de Barcelona (FIAB), de periodicitat mensual, en castellà –amb alguns articles en català– i un tiratge inicial de 4.000 exemplars. Era continuació d'Albesòs, editat per l'Ateneu Llibertari del Besòs. Volia ser un fòrum informal d'anàlisi, de contrainformació i de difusió de les lluites i ideals antiautoritaris. Tractà temes com la repressió, l'antiparlamentarisme, l'okupació, l'especulació, l'habitatge, l'economia, el veganisme, l'alliberament animal, l'ecologia, la política exterior, el sindicalisme, la poesia, etc. Entre els col·laboradors podem citar Severo Rosci, Carol, Liberto, Homo Economicus, David Fernández, Kabiria, Acratón, Ceibe, Ramiro Anzit, Jorge Méndez, Panagiotis Masouaras, Diana Reig, Victor Revo, Robi Cima, Grabriel Pombo, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el desembre de 2009 i fou substituït per En Veu Alta. Publicació Intermitent de la Xarxa Anarquista.

Naixements

André Alavoine

- André Alavoine: El 16 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París (França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Sos pares es deien Charles Joseph Alavoine, impressor empleat de la Impremta Nacional, i Catherine Foix, modista. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

***

James Guillaume (1866)

- James Guillaume: El 16 de febrer de 1844 neix a Londres (Anglaterra) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron –combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó–, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional –Ginebra (1866) i Lausana (1867)– el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes. És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare –fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca–, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà amb Élise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité, òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogie et d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographique et administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi. Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la «Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

James Guillaume (1844-1916)

***

Octave Mirbeau

- Octave Mirbeau: El 16 de febrer de 1848 neix a Trévières (Normandia, França) el periodista, escriptor i polemista llibertari Octave Mirbeau. D'antuvi va ser per tradició familiar un jove burgès reaccionari i antisemita. Més tard, quan va prendre consciència de la injustícia social, se sentí més a prop dels pobres i abraçà els ideals anarquistes. Va col·laborar en el diari Le Cri du peuple, dirigit per la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). D'ençà 1885, preconitzarà l'abstenció en les eleccions. Va publicar diverses novel·les autobiogràfiques (La calvaire, L'abbé Jules, Sébastien Roch), on denunciava l'educació religiosa i la hipocresia burgesa. Va ser també crític de l'art avantguardista i va fer costat joves pintors i escriptors. En 1891 va participar en el diari L'Endehors, que publicava Zo d'Axa. En 1893 va fer el prefaci de llibre de Jean Grave La société mourante et l'Anarchie, que implicarà la condemna de 10 anys de presó per aquest darrer. Mirbeau va esdevenir un periodista prestigiós, un polemista talentós i un cronista temut (sempre se li retraurà la seva misogínia). Quan va esclatar l'afer Dreyfus, prendrà partit pels seus defensors. El desembre de 1897, la seva obra de teatre Les mauvais bergers es va estrenar amb escàndol. Li va seguir una brillant carrera: novel·les –Le journal d'una femme de chambre, va ser publicada en La Revue Blanche, en 1900–; peces teatrals; i una bona col·lecció d'articles antimilitaristes, contra la religió i el conformisme general. Octave Mirbeau va morir el 16 de febrer de 1917, el dia del seu aniversari, a París (França).

***

W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]

- William Charles Owen: El 16 de febrer de 1854 neix a Dinapore (Bengala, Índia) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Fou fill d'una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquesta època esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a Los Ángeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment –va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit –després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»– i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una «pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per  la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el «Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

William Charles Owen (1854-1929)

***

Notícia de la detenció de Charles Sourisseau apareguda en el diari tolosà La Dépêche del 25 de novembre de 1884

- Charles Sourisseau: El 16 de febrer de 1859 neix a Luçon (Països del Loira, França) l'anarquista Charles Auguste Sourisseau –en alguns registres policíacs figura erròniament Gustave com a tercer nom. Era fill de Pierre Constant Sourisseau, fuster en la construcció, i d'Aimée Virginie Mallard. Es guanyava la vida treballant de serraller a Lió (Arpitània) i segons alguns hauria estat un antic gendarme. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost anterior i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre anterior. Jutjat en el «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, negà la seva pertinença a la FRE, però el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils; pena que va ser confirmada el 13 de març de 1893 en el Tribunal d'Apel·lació de Lió. En sortir de la presó s'instal·là a París (França) i només va anar a Lió en poques ocasions a la seu del periòdic Le Drapeau Noir. El 23 de novembre de 1884 participà en el míting dels obrers desocupats que se celebrà a la Sala Lévis i en els aldarulls que li van seguir; detingut per la policia amb altres 13 companys, va ser jutjat i condemnat l'endemà passat pel Tribunal Correccional a vuit dies de presó per haver cridat «Fora la pasma! Fora la bòfia!» i també posteriorment se li va condemnar a un any de presó per «multa no pagada». Sembla que es el mateix Sourisseau que durant la primavera de 1885 assistí a les reunions del grup anarquista «La Raison» del XVIII Districte de París. Posteriorment freqüentà el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888, principal lloc de trobada del moviment anarquista parisenc d'aleshores, i el grup anarquista «La Sentinelle de Montmartre». Segons un informe policíac assistí, armat amb un garrot, a una reunió celebrada el 20 de març de 1888 a la Sala Favié que acabà en una baralla entre seguidors del general Georges Boulanger i opositors. Durant la gran vaga d'obrers terrelloners de l'estiu de 1888, el 15 d'agost intentà sense èxit en una reunió de la Cambra Sindical de Serrallers portar els obrers d'aquest sindicat a la vaga general. En 1899, segons informes policíacs, assistí a les reunions del grup anarquista «Les Misérables». En 1890 defensà la participació dels anarquistes en el «Primer de Maig» i la militància d'aquests en els sindicats. En 1894 vivia al número 4 del carrer Pierre Nys de l'XI Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Miranda Concha

- Francisco Miranda Concha: El 16 de febrer de 1868 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Sancho. Fou el fillastre d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo, després de enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo. D'antuvi treballà com a moliner i després com a enquadernador. En 1902 presidí el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» –sobre unes bombes trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt. Durant la Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la Península. Amb Eusebi Carbó Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença, Occitània). Participà en la sessió secreta del I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar la vaga revolucionària. En 1912 participà activament en les activitats del Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró. Després de la reconstrucció de la CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de la Pau del Ferrol. Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat i Ángel Pestaña Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi Alemany. Entre 1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues, com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell-presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Tramontana, etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de les seccions de tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo de Barcelona. Sa companya fou Carme Groba Esparragó, amb qui tingué tres infants (Mercedes, Marina i Antonio) que sobrevisqueren. Francisco Miranda Concha va morir el 9 de febrer de 1950 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.

***

Léon Rodríguez (ca. 1899)

- Léon Rodriguez: El 16 de febrer de 1878 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista anarcoindividualista il·legalista León Armand Rodriguez, que va fer servir diversos pseudònims (Ernest Bertran, Benjamín Bolamar, Daucho, Delisle, Duez, Duhesse, Durol,  Édouard Leduc, Roger, Sieronski, etc.). Sos pares, no casats, es deien Eugène Antoine Rodriguez, artista dramàtic, i Léonie Thérèse Etave, brodadora. Quan tenia 17 anys començà a treballar en un taller de carrosseria. En 1896 va ser condemnat per primera vegada a París per «ultratge als costums». El febrer de 1898 va ser sentenciat a París per «possessió d'arma prohibida» i «insults a l'exèrcit». Fugint de la repressió es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on el 12 de setembre de 1898 formava part del grup editor del periòdic anarquista Le XXème Siècle. El 15 de setembre d'aquell any va ser detingut amb Joseph Thioulouze quan aferraven cartes on es feia apologia de l'atemptat de Luigi Luccheni contra l'emperadriu Elisabeth d'Àustria i el 17 de desembre de 1898 va ser condemnat a Brussel·les a un any de presó per aquest delicte. Expulsat de Bèlgica, s'establí a Anglaterra, on en 1901 va ser sentenciat a nou mesos de treballs forçats per «emissió de moneda falsa». L'Estat francès va demanar la seva extradició, que aconseguí. L'11 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de reclusió per «emissió de moneda falsa» i purgà la pena a la presó de Melun (Illa de França, França), on aprengué l'ofici de tipògraf. Un cop lliure, tornà a Anglaterra, on en 1906 va ser novament sentenciat a set anys de treballs forçats per «emissió de moneda falsa i desvalisaments», pena que acomplí a la presó de Dartmoor (Princetown, Devon, Anglaterra). Acusat d'haver intentat vendre títols furtats en l'atracament a un recaptador al carrer Ordener de París pels anarquistes membres de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin i Octave Garnier, el 12 de març de 1912 va ser detingut a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 26 de març d'aquell any va escriure al sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin demanant-li la llibertat a canvi de lliurar Jules Bonnot i Octave Garnier, però aquesta demanda no tingué resposta. El febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena amb la resta de supervivents de la «Banda Bonnot» i va ser absolt, però traslladat després del veredicte a la presó de Lilla. Jutjat per l'Audiència de Lilla per «fabricació de moneda falsa», va ser condemnat per reincidència a vuit anys de treballs forçats i a l'assignació de residència perpètua a la Guaiana Francesa. En 1920 aconseguí evadir-se de la Guaiana i passar a Veneçuela remuntant l'Orinoco, on es guanyà la vida fent classes d'anglès. Posteriorment s'establí a Colòmbia. En 1924, amb un passaport fals a nom d'Édouard Leduc, s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant vull anys, sota el nom d'Ernest Bertran, freqüentà els cercles anarquistes individualistes i sota aquest pseudònim col·laborà en el periòdic anarquista francès L'En-Dehors, on exposà els seus projectes de colònia anarquista a Llatinoamèrica. En 1932, amb un passaport espanyol a nom de Benjamín Bolamar, arribà a Europa. A París va fer tres conferències organitzades pels «Amis de l'En-Dehors» al Café du Bel Air de la plaça Maine del XV Districte, on exposà el seu projecte de colònia llibertària, tot afirmant que havia comprat centenars d'hectàrees de terra a Costa Rica i amb la proposta de posar a disposició dels companys que es presentessin voluntaris parcel·les de 15 hectàrees que no tindrien la possibilitat ni de vendre ni de llogar. En 1933 s'instal·là a Mastatal (Puriscal, Sanjosé, Costa Rica), amb la intenció d'arranjar el terreny i construir un rancho, però passaren 18 mesos sense que cap company que en un principi s'havia interessat en el projecte digués res. El 27 de juliol de 1934 prengué un vaixell cap a Nova York, però en la primera escala va ser detingut per les autoritats de Veneçuela i empresonat en una fortalesa. Gràcies a la intervenció del consolat francès, alertat pels seus companys, va ser posat en llibertat. Amb un vaixell va ser enviat a Fort-de-France (Martinica) per a lliurar-lo a les autoritats franceses per a verificar la seva identitat, però a Port-au-Prince (Haití) es va llançar a l'aigua. Després d'un tumultuós periple, aconseguí arribar a Torí on esperà l'amiga que li havia ajudat a fugir de les garjoles veneçolanes i va vendre les terres de Mastatal a Charles Simoneau per 250 dòlars. Amb un passaport a nom de Sieronski, s'establí en 1939, sota el nom de Bolamar, a Suïssa, on es guanyà la vida venent sabó de manera ambulant. A finals d'abril de 1940 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per manca de llicència per a la venda i les empentes digitals enviades a la policia francesa permeteren identificar-lo. Internat al camp de Witzwil (Berna, Suïssa), aconseguí novament evadir-se i arriba a Lausana (Vaud, Suïssa). Gràcies als papers lliurats per un company anarquista suís, reprengué l'activitat de venedor ambulant fins el final de la II Guerra Mundial. En 1945 passà a Itàlia i pogué retornar a França gràcies a la prescripció dels seus delictes. En 1950 retornà a Costa Rica per a trobar-se amb la seva antiga companya Goya, d'origen indi, amb qui s'havia casat sota el nom de Leduc i que havia abandonat abans de néixer una filla pretesament comuna. Restà sis mesos a Costa Rica abans de retornar a Itàlia, però no visità Mastatal. En 1958 visità novament Veneçuela i sis mesos després es va fer repatriar pel consolat francès de Caracas. Passà la resta de sa vida en una residència d'Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). Col·laborà en Défense de l'Homme i Contre-Courant, sota el pseudònim Bertran, i va fer algunes conferències. Sempre anarcoindividualista, va escriure una biografia que ha restat inèdita i que es conserva al Centre d'Història del Sindicalisme de la Sorbona de París. Léon Rodriguez va morir el 17 d'agost de 1969 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) i deixà el seu cos a la ciència.

***

Martín Castro

- Martín Castro: El 16 de febrer de 1882 neix a Merlo (Buenos Aires, Argentina) el compositor i payador anarquista Julián Martín Castro, conegut com Martín Castro o El Payador Rojo. Fill d'una família humil, sos pares es deien Martín Castro, ferrador de cavalleries, i María Lecumberry Ypar. En 1890 quedà orfe de pare i començà a fer feina d'infant; mai no pogué anar a l'escola. Aprengué a llegir i a escriure de manera autodidacta, ben igual que a fer versos. Cap els 13 anys començà a escriure els seus primers poemes i acompanyar-los a la guitarra. Després de treballar de peó de patí a la finca «La Choza» de Bernardo de Irigoyen a General Rodríguez (Buenos Aires, Argentina), ja adolescent, entrà a fer feina de paleta, freqüentant els suburbis i els centres proletaris, i fent cançons al gautxo i a l'obrer i als costums i penalitats d'ambdós. Anarcocomunista convençut, en 1917 ja cantava per a treballadors en vaga, sindicats, locals obreres i festes proletàries. Les seves lletres cantaven contra la propietat privada, la burgesia, l'Església, els rics, el capitalisme, l'Estat, els polítics, els militars i les guerres. Com molts anarquistes de l'època, condemnava l'alcohol, el tabac i els divertiments populars embrutidors. Els seus poemes van estar molt influenciats per Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco i Lev Tolstoi. Arran de les seves actuacions, va ser detingut en diverses ocasions i un cop va ser agredit per membres de la Lliga Patriòtica. Cap a la dècada dels vint cantava i recitava els seus poemes a glorietes, bodegues, pulperías i salons populars de la Ciutat de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina), moltes vegades acompanyat pel seu amic José Antonio Mata. En 1927, amb el tipògraf anarquista Fernando Gualtieri, coedità la revista La Voz de los Tiempos. A més d'aquesta revista col·laborà en La Palestra i Vida Argentina. Va ser molt amic d'altres payadores, com ara Luis Acosta García, José Betinotti i Ambrosio Río. Un altre amic seu, Justo Monroy, li va regalar dos lots de terreny a Ciudadela i ell s'aixecà la casa on visqué. Després de treballar de paleta, regentà un modest clos de farratges i acabà la seva vida laboral com a empleat de la Salut Pública. A partir de 1945 simpatitzà amb el govern de Juan Domingo Perón, encara que mai no cantà en cap esdeveniment peronista, però aquest fet va moderar la radicalitat de les seves composicions i fins i tot reescrigué algunes lletres adaptant-les a la seva nova posició política. Publicà una vintena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Armonías libertarias (1920), Guitarra roja (1928), Mario y Chala (1939), Camino del payador (1949), Chispazos del fogón (1950), Versos de Martín Castro (1950), El huérfano (1952), Hachando los alambrados (1959, amb Carlos Molina), El fogón de Don Martín (1964), Los gringos del país (1967), Los dos tocayos (1970), El adiós de Don Martín (1973, pòstum), Versos criollos de Martín Castro a Waldemar Lagos (1987, pòstum) i La vuelta de Don Martín (1992, pòstum). La seva obra ha estat enregistrada discogràficament per infinitat d'intèrprets (Claudio Agrelo, Leandro Álvarez, Roberto Ayrala, Hugo del Carril, Alberto Castillo, Marcos Castro, Oscar del Cerro, Ignacio Corsini, José Curbelo, Horacio Guarany, Abel Ivroud, Quiroga Larreta, Alberto Merlo, Marcelo Miraglia, Mario Pino, Edmundo Rivero, Carlos Solari, Carlos Spaventa, Antonio Tormo, Héctor del Valle, etc.) i entre els seus poemes més cèlebres tenim Añoranzas, Así transita el mundo, La duda, Guitarra roja, El Huérfano, Juancho, el desertor, Orgullo gaucho, Payador, Sacco y Vanzetti, etc. Martín Castro va morir el 7 d'abril de 1971 a Ciudadela (Buenos Aires, Argentina) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de General San Martín de Villa Lynch (Buenos Aires, Argentina). Tots els anys, el dia de la seva defunció, payadores llibertaris de tot arreu es reuneixen davant la seva tomba per a retre'l tribut. La seva obra va ser lloada per l'escriptor Ernesto Sábato i carrers de diverses poblacions de la província de Buenos Aires porten el seu nom.

Martín Castro (1882-1971)

Continua...

---