Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 13 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting en protesta per les execucions de Jerez: El 13 de febrer de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França), al número 94 del Faubourg du Temple, un míting en protesta per les execucions de quatre anarquistes (José Fernández Lamela, Manuel Fernández Reina, Manuel Silva Leal i Antonio Zarzuela Granja) tres dies abans a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), acusats de participar en la revolta llibertària pagesa del mes anterior. El míting va ser organitzat pels moviments anarquista i socialista revolucionari. Van intervenir Édouard Couturier, Gustave Leboucher, Pierre Martinet, Jacques Prolo i Joseph Tortelier, entre d'altres. A l'acte assistiren unes sis-centes persones que ompliren el local i a la sortida es van vendre exemplars del periòdic anarquista Le Conscrit, que va una crida a la deserció dels soldats. L'acte va ser estretament vigilat per la policia.

***

Portada del primer número d'A Propaganda

- Surt A Propaganda: El 13 de febrer de 1894 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic A Propaganda. Anarchista. Estava editat per Francisco Borges Espirito Santo. Setmanari d'antuvi, després passà a ser quinzenal. Tractà temes d'allò més variat: feminisme, antimilitarisme, propaganda anarquista, història del moviment llibertari, teoria àcrata, propaganda pel fet, notícies locals i internacionals, repressió, sindicalisme, antiparlamentarisme, educació integral, ressenyes de llibres, anticlericalisme, etc. Trobem textos de Mikhail Bakunin, Raul Brandão, Mauricio Charnay, Trindade Coelho, Caldas Cordeiro, Corisco, Cunha, Hector Depasse, Pedro Estevam, Matheus Ferreira Ruivo, Emigdio Garcia, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Eduardo Maia, Errico Malatesta, Fernando Martins de Carvalho, Julio Augusto Martins, Oliveira Martins, Adelino Neves, Ramalho Ortigão, Paulí Pallàs Latorre, Zéphyrin Raganasse, Antonio de Serpa, Stepniak, Miguel Thivars, Vaillant i Oscal Wilde, entre d'altres. En sortiren 61 números, l'últim el 30 de juny de 1895.

***

Funeral de Kropotkin

- Funerals de Piotr Kropotkin: El 13 de febrer de 1921 Piotr Aleksejevic Kropotkin és enterrat al cementiri de Novo-Devichy (Moscou, Rússia), havia mort el 8 de febrer. Els funerals de Kropotkin van ser l'escenari de l'última manifestació en massa anarquista a la Rússia bolxevic. Sota la pressió dels llibertaris, els presoners anarquistes van obtenir permís per assistir a les exèquies i, després, van retornar a les presons. Una multitud de cent mil persones va seguir el taüt fins el cementiri. Les banderes negres es van desplegar i les pancartes proclamaven lemes com «Autoritat s'oposa a llibertat» o «Els anarquistes demanen ser alliberats de la presó del socialisme». Al cementiri, diversos oradors, com ara Emma Goldman, Isaac Steinberg, o Aron Baron –afusellat pels comunistes poc després– van retre l'últim homenatge al pensador anarquista.

Funerals de Piotr Kropotkin

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Ángel Pestaña: El 13 de febrer de 1938 es ret, al teatre Fuencarral de Madrid (Espanya), un homenatge al destacat militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núñez en commemoració del seu naixement. Pestaña havia mort poc abans, l'11 de desembre de 1937. Organitzat pel Partit Sindicalista (PS), a l'acte van ser convidats tots els partits polítics i totes les organitzacions obreres, tant marxistes com llibertàries. Hi van intervenir Eduardo Paz Samper, per les Joventuts Sindicalistes (JS); Miguel Torres, per la Joventut Republicana (JR); José Luis Leda, per la Joventut Socialista Unificada (JSU); Francisco Bartolomé, per Izquierda Federal (IF); i Justo Feria, pel Partit Democràtic Federal (PDF). Després Valentín de Pedro llegí alguns articles publicats per Pestaña en El Sindicalista i l'actriu Carmen Seco Cea diversos versos dedicats a la mort del sindicalista. També van intervenir José Robusté, pel Comitè Nacional del PS; Luis Santiago, pel Partit Comunista d'Espanya (PCE); Régulo Martínez, pel Front Popular; José García Pradas, per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Miguel San Andrés, en nom del Partido de Izquierda Republicana (PIR); i Pablo Sancho, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per acabar, Valentín de Pedro llegí unes pàgines de Natividad Adalia, director d'El Sindicalista, i Edmundo G. Acebal, en representació del Comitè Local del PS, resumí l'acte.

Homenatge a Ángel Pestaña (13 de febrer de 1938)

Naixements

Geertruida Agneta Muysken

- Geertruida Agneta Muysken: El 13 de febrer de 1855 neix a Hillegom (Holanda Meridional, Països Baixos) l'escriptora, lliurepensadora i intel·lectual llibertària i feminista Geertruida Agneta Muysken, coneguda com Truus Kapteyn-Muysken. Sos pares es deien Antoine Charles Muysken, notari i alcalde d'Hillegom, i Constance Susanna Commelin, i tingué 12 germans i germanes dels quals només van sobreviure quatre germanes i dos germans. Nascuda en una família benestant, sa mare va morir quan tenia nou anys i son pare quan en tenia 13. Va fer els estudis secundaris a l'Hogere Burgerschool (HBS, Escola Cívica Superior) de noies d'Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos). En aquesta època es va veure molt influenciada per Helena Mercier, mestra, escriptora i feminista liberal, pionera del treball social, amb qui sempre va mantenir contacte. Entre 1878 i 1880 va fer classes particulars amb l'escriptor Willem Doorenbos, qui la va introduir en la literatura, la filosofia i el pensament social. El 21 de desembre de 1880 es casà amb l'enginyer mecànic Albertus Philippus Kapteyn, amb qui va tenir dues filles (Olga i May) i un fill (Albert) –va practicar conscientment el control de natalitat. Després del matrimoni la parella s'instal·là a Londres (Anglaterra), on ell treballava a la Westinghouse Brake Company. A Londres continuà amb els seus estudis i va conèixer reputats intel·lectuals, especialment Sarah Grand, Piotr Kropotkin i Bernard Shaw. També entrà a formar del grup de dones radicals del Pioneer Club i de l'organització de lliurepensament West London Ethical Society (WLES, Societat Ètica de West London). El juliol de 1894 va publicar el seu primer article («A plea for moral education») al setmanari Shafts. Molt influenciada per l'obra del filòsof Jean Marie Guyau, es dedicà a la seva divulgació entre la classe treballadora i ensenyant les seves idees ètiques als infants a la Freethinkers Sunday School. En 1898 publicà a Londres en una edició popular la seva traducció a l'anglès de l'obra de Guyau Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (A sketch of morality independent of obligation or sanction). En 1899 va publicar, sota el pseudònim GK, el seu primer article en neerlandès en el periòdic De Kroniek del socialdemòcrata Pieter Lodewijk Tak. Posteriorment publicà sovint en altres publicacions, com ara Belang en Recht, De Nieuwe Gids i De XXe Eeuv. En 1899, com a membre de la delegació holandesa, va participar en el Congrés Internacional de Dones celebrat a Londres. Després de viure vint anys a Anglaterra, en 1900 la parella visqué uns anys a Zuric (Zuric, Suïssa), on es convertí en la promotora d'un grup de reforma social format per intel·lectuals, artistes, refugiats revolucionaris i estudiants russos i polonesos. En 1907 es publicà a Amsterdam el seu llibre Affirmatie. Lijnen eener levensbeschouwing, recull de diferents assajos on palesava les seves variades idees filosòfiques (positivisme, utilitarisme, transcendentalisme, socialisme, anarquisme, espiritisme, teosofia, feminisme, etc.). En 1908 retornà amb son company als Països Baixos i la seva casa del barri d'Scheveningen de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) es convertí en un centre de reunió de la intel·lectualitat llibertària i socialista (Hendrik Petrus Berlage, Bartholomeus de Ligt, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Bernard Reyndorp, Clara Gertrud Wichmann, etc.). Participà activament en diverses associacions, com ara la Vereeniging voor Vrouwenkiesrecht (Associació per al Sufragi de les Dones), la qual acabà abandonant perquè la considerava «mancada de principis», o el Nationaal Comité voor Moederbescherming en Sexueele Hervorming (Comitè Nacional per a la Protecció de la Mare i la Reforma Sexual), del qual en 1914 es convertí en membre de la junta. En 1909 publicà Geestelijke evolutie en het geval Ferrer, sobre el cas de Francesc Ferrer i Guàrdia i en 1914 un assaig sobre maternitat i reforma sexual en el llibre de diversos autors Moederschap, sexueele ethiek. Fou membre de l'associació de lliurepensament De Vrije Gedachte (DVG, El Lliure Pensament), més coneguda com «De Dageraad» (Alba), on destacà sobretot pel seu ateisme. En 1915 va pronunciar a Zwolle (Overijssel, Països Baixos) la conferència «Guerra i orientació espiritual» i l'any següent un discurs en el congrés «Educació moral sense dogma religiós» a Rotterdam. En 1916 també publicà Levensrichting van dezen tijd. Verzamelde opstellen. A partir de la Gran Guerra les seves idees es decantaren totalment pels pensaments anarquista i antimilitarista, intentant escampar aquestes idees en els cercles socialistes. En 1918 publicà el llibre Oorlog en geestesrichting, on exposà les seves idees antimilitaristes i morals, i el fullet Waarschuwing aan de vrouwen van Nederland, dirigit a les dones. En 1919 s'integrà en la Bond van Revolutionair-Socialistische Intellectuelen (BRSI, Unió d'Intel·lectuals Socialistes Revolucionaris). Malalta, Geertruida Agneta Muysken va morir el 5 de setembre de 1920 en una institució psiquiàtrica d'Arnhem (Gelderland, Països Baixos) i va ser incinerada a Westerveld (Drenthe, Països Baixos). Pòstumament, en 1921, es publicà, amb una nota biogràfica de l'anarquista Bernard Reyndorp, la seva obra Revolutie en weder-geboorte. Na gelaten handschrift, on exposà les seves idees anarcoindividualistes. La seva filla Olga Fröbe-Kapteyn fou una destacada espiritualista i teòsofa, creadora de les trobades Eranos a la seva casa d'Ascona (Ticino, Suïssa).

Foto policíaca de Joseph Dubois

- Joseph Dubois: El 13 de febrer de 1870 neix a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) –algunes fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)– l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Jean Jules Dubois, conegut com Joseph Dubois. Sos pares es deien Joseph Dubois, descendent d'una vella família hugonota francesa, i Christine Boutinsky. Emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot. 

Joseph Dubois (1870-1912)

***

Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

- Émile Maince: El 13 de febrer de 1874 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Sos pares, no casats, es deien Eugène Victor Maince, obrer rematador, i Rosine Débrosse, jornalera. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a tres setmanes de presó per «vagabunderia». L'11 de març de 1893 el Tribunal de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) el condemnà a un mes de presó per «mendicitat i ultratges a agents». El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El 20 de març de 1894 va ser jutjat per «robatori» davant la IX Tribunal Correccional del Sena i va ser condemnat a sis mesos de presó i a dos anys d'assignació de residència. En 1894 vivia al número 12 de l'avinguda de Saint-Ouen i va ser sortejat i declarat apte per al servei militar. El 5 de maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida». El 21 de setembre de 1894 el Tribunal Correccional de Caen (Normandia, França) el condemnà a 40 dies de presó per «robatori i apologia de fets criminals». El 6 de juliol de 1895 el Tribunal Correccional del Sena el condemnà a una multa de 100 francs per «infracció a la policia ferroviària». El 14 de novembre de 1895 s'integrà en el II Batalló d'Artilleria i va ser llicenciat sis dies després per «astigmatisme als dos ulls». El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte. El 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a tres mesos de presó per «cops, ultratges i rebel·lió als agents». El 3 de març de 1915 va ser integrat pel consell de revisió al servei actiu i el 29 d'abril de 1915 enviat al 106 Regiment d'Infanteria i el 25 de maig de 1916 al 48 Regiment d'Infanteria. El 16 de febrer de 1917 va ser llicenciat temporalment per tuberculosi. Entre el 29 d'abril de 1915 i el febrer de 1917 lluità al front contra Alemanya. Émile Maince va morir el 6 de juny de 1917 al seu domicili de Clichy (Illa de França, França).

***

Tomba d'Ariodante Barsotti

- Ariodante Barsotti: El 13 de febrer de 1876 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ariodante Barsotti. Era fill d'Antonio Barsotti i d'Erminia Gemignani. Es guanyava la vida treballant de sastre. D'antuvi republicà, després de col·laborar amb Alberto Mario Lazzoni, ambdós es passaren a l'anarquisme, esdevenint militants força actius. Participà activament en les insurreccions de gener de 1894 i el 26 de febrer d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per un Tribunal Militar a 10 anys de presó i a tres anys de vigilància especial per «pertinença a associació criminal i incitació a la guerra civil». Arran d'una amnistia, el 26 de setembre de 1895 va ser posat en llibertat. Continuà militant sense destacar en el moviment anarquista i seguí vigilat per les autoritats. Sa companya fou Amelia Baratta. Ariodante Barsotti va morir el 31 de maig de 1912 a Carrara (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri Monumentale Marcognano de la ciutat.

***

Notícia sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de desembre de 1923

- Raoul Lenôtre: El 13 de febrer de 1883 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Émile Lenôtre, conegut com Beaudoin. Era fill de Louis Auguste Hippolyte Lenôtre (Le Nôtre) i d'Héloïse Euphrasie Alexandrine Vivran, vídua des de 1880 del mariner Pierre Victor Joseph Beaudouin, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni dels pares el 7 d'agost de 1885. El 4 d'abril de 1908 es casà amb Madelen Marie Alphonsine Herubert. El març de 1912 fou, amb Louis Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le Havre; aquest grup, format per una cinquantena de militants, distribuí el periòdic i organitzà reunions públiques, festes i excursions, i tingué una gran influència en la Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador del moll de professió, després de la Gran Guerra, fou un dels membres més destacats de la tendència minoritària en el si de la Unió Local de Le Havre de la Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de Treballadors del Port. L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien Goirand, Raymond Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup Llibertari Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la Federació Anarquista (FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), el 17 de gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc després, adherí a través d'una votació l'organització a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En aquesta època portà a terme una intensa activitat sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa productivitat (grèves perlées) encaminats a obligar els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu, participà activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El 21 de febrer de 1922 fou un dels obrers que promogué l'alentiment de la càrrega de municions a bord del vaixell Francisca, que va fer que vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut després de l'escaramussa sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la votació entre els descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean Le Gall que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja (ISR) sense mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada Núm. 1 de la policia de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre, però violent». A començament de 1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de l'estiu rellançà l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el 15 de novembre de 1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal Correccional de Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la llibertat del treball». Un cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va abandonar en aquesta època la militància sindical. No obstant això, en un informe policíac del 9 de juliol de 1935 diu que «és sempre un militant actiu, propagandista revolucionari, de tendència netament llibertària i que exerceix influència entre els treballadors del moll». El 7 d'octubre de 1937 es casà a Le Havre amb Fernande Simone Charlotte Fabbe, de qui es va divorciar en 1943. Encara que restà fidel al pensament llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà tota mena de militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener de 1950 a Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Marius Hanot apareguda en el diari parisenc La Presse de l'11 de maig de 1920

- Marius Hanot: El 13 de febrer de 1888 neix a Penin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptor i anarquista partidari dels soviets Marius Hermant Émile Hanot. Era fill d'Hermand Ulsmart Joseph Hanot i de Berthe Hortense Adèle Dupont, i tingué com a mínim un germà, Gabriel Hanot. Es guanyava la vida treballant a la Companyia General d'Òmnibus i freqüentà els cercles literaris i anarquistes. En 1910 col·laborà amb contes en Comoedia i en 1912 en Le Frou-Frou i Le Soleil. L'octubre de 1912, amb els escriptors llibertaris Blaise Cendrars i Adolf Schenk (Emil Szittya), publicà el primer i únic número (gratuït) de la revista anarquista Les Hommes Nouveaux. Revue Libre, tercera sèrie en llengua francesa de la revista alemanya Neue Menschen (Homes Nous), publicada en 1911 a París per Emil Szittya. En aquest número aparegué anunciat el fullet de Marius Hanot «Salomon [Salomé] et le Marquis de Sade» que sembla que no va ser publicat. A partir d'aquesta publicació Cendrars i Hanot pareix que ja mai no es relacionaren. En 1912 col·laborà en Le Supplément del diari La Lanterne. Partidari dels soviets llibertaris, va ser un dels instigadors de la creació d'una secció anarquista de la Internacional Comunista a França. El 18 de gener de 1913 es casà a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) amb Palmyre Clémence Dumez, de qui va enviudar, i acabà casant-se posteriorment amb Paule Henriette Cocat. Quan la Gran Guerra va ser enviat al front com a tinent d'artilleria al comandament d'una bateria i un cop desmobilitzat en 1919 se li atorgà la «Creu de Guerra». En 1919 era membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i gerent (secretari general) del seu òrgan d'expressió Le Combattant, a més de col·laborar en L'Internationale Communiste, de Raymond Péricat, i Revue Républicaine. El setembre de 1919 assistí com a ponent de la Comissió Internacional en el Congrés de l'ARAC celebrat a Lió (Forez, Arpitània). Partidari de la Revolució russa, va ser membre de la Secció del XIII Districte de París del Partit Comunista (PC) d'Alexandre Lebourg i de Raymond Péricat; aquest partit, sorgit en el si de la Confederació General del Treball (CGT) i partidari dels soviets de la Revolució russa, intentà crear una nova tendència dins del moviment llibertari, el «sovietisme», en la qual militaren destacats anarquistes i militants de la ultraesquerra marxista (Émile Chauvelon, Émile Giraud, Ernest Girault, Alexandre Lebourg, Raymond Péricat, Louise Roblot, etc.). En 1919 va publicar Soviet ou Parlement. El 27 d'octubre de 1919 va fer la conferència «L'action du Parti Communiste et la Révolution russe» a la Sala Anglarès del XIX Districte de París. No obstant tot això, aquesta tendència creà profundes divergències entre el moviment anarquista i en el I Congrés del PC, celebrat entre el 25 i el 28 de desembre de 1919, aquestes es palesaren i l'organització prengué el nom de Federació Comunista dels Soviets (FCS), de la qual ell va ser nomenat secretari i Lebourg secretari adjunt. Aquesta federació, i el seu òrgan d'expressió Le Soviet, en el qual col·laborà, sobrevisqueren fins a maig de 1921. La minoria que havia restat dissident de la nova orientació (Henri Bott, Camille Fabre, Étienne Lacoste, Jacques Sigrand, etc.) s'escindí el 6 de febrer de 1920, recreant el PC i el seu òrgan Le Communiste, que perdurà fins març de 1921. El 23 de febrer de 1920 Marius Hanot va escriure a Vladímir Ílitx Lenin per informar d'aquesta escissió, carta enviada a Amsterdam (Països Baixos), però que va ser interceptada per la policia i lliurada al jutge d'instrucció. En aquesta època fundà, amb Henri Barbusse, el grup «Les Réfractaires», de reclutes i de desmobilitzats de l'exèrcit. L'1 d'abril de 1920 la policia va escorcollar el seu domicili, al número 60 del carrer de la Colonie del XIII Districte de París, i segrestà nombrosa documentació (correspondència, articles, exemplars de Le Soviet, manifests de l'ARAC i de la III Internacional, galerades de L'Antimilitariste i els estatuts del Buró Internacional Antimilitarista d'Amsterdam. En aquesta època treballava d'empleat als «Stocks Américains» d'Aubervilliers (Illa de França, França). En 1920 col·laborà en L'Éveil des Jeunes. El 9 de maig de 1920 prengué la paraula en un míting davant dues-centes persones a Troyes (Xampanya-Ardenes, França), on va fer apologia de la Rússia soviètica i una crida a la vaga general a França, sempre acompanyada de sabotatges, i d'una insurrecció que portaria el triomf de l'Exèrcit Roig. Dos dies després, va se detingut i acusat de «complot contra la seguretat de l'Estat». Aquest cas va ser aprofitar per les autoritats per neutralitzar la gran vaga dels ferroviaris i de l'esquerra revolucionària. Aquell mateix mes, més d'una vintena de militants va ser detinguts i tancats preventivament a la presó parisenca de La Sante; la instrucció d'aquest cas, va ser portada pel jutge Jousselin i les organitzacions obreres portaren una important campanya de suport als incriminats –el 7 de març de 1921 Henri Barbusse publicà una llarga carta de denúncia de la seva situació en L'Humanité. El 27 de novembre de 1920 el cas referent a «maniobres anarquistes» va ser sobresegut i el cas referent a «complot contra la seguretat de l'Estat» portà el sobreseïment de 12 dels inculpats (Chaverot, Courage, Dejonkère, Delagrange, Gautier, Lévêque, Midel, Olivier, Rey, Sirolle, Toti i Verdier), mentre altres 12 va ser jutjats a partir del 28 de febrer de 1921 per l'Audiència del Sena, entre ells Marius Hanot, però el 17 de març de 1921 el jurat pronuncià un veredicte d'absolució general. El 10 de febrer de 1921 va presidir una reunió del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR). El 18 de febrer de 1922 parlà, juntament amb Léo Poldès, en una reunió de la XX Secció de l'ARAC, celebrada a la Sala Babeuf de La Bellevilloise de París. El 19 d'octubre de 1922 parlà, amb altres companys, en una reunió pública i contradictòria de suport del comunista André Marty, aleshores empresonat, celebrada al Préau des Écoles de París. En 1923 col·laborà en L'Humanité i entre 1923 i 1924 en La Vague. Poc després desaparegué de l'escena política i dels informes policíacs. Els últims anys de sa vida regentà un petit comerç de llibres, papereria, material d'oficina i venda de diaris. Marius Hanot va morir el 28 de juliol de 1958 al seu domicili, al número 76bis del carrer Bobillot, del XIII Districte de París (França).

Georges Simenon

- Georges Simenon: El divendres 13 de febrer de 1903 neix a la Rue Léopold de Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser inscrit en el registre civil com nascut el 12 perquè sa mare era supersticiosa, el periodista i escriptor belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph Christian Simenon. Va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable en una oficina d'assegurances, i d'Henriette Brüll, mestressa. Al 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree. La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de la seva mare era també originària de Limburg, però del costat holandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica tal vegada el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu germà Christian, qui serà el fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges. Aprèn a llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a pàrvuls. Al 1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut Saint-André, on sempre se situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis anys que hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en una gran casa a la Rue de la Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants, de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això va ser per al jove Georges una extraordinària obertura al món. Al 1914, entra al col·legi jesuïta de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la seva primera experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que serà per a ell una veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra banda, ingressar al col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències i en lletres i on va passar els següents tres anys escolars. No obstant això el futur escriptor va ser sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al col·legi dels jesuïtes Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi Saint-Servais, Simenon va trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la seva inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos treballs ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de 1919, en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La Gazette de Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa periodística va ser per al jove Simenon, amb 16 anys, una experiència extraordinària que li va permetre conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida nocturna, va conèixer els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera eficaç. Va escriure més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període es va interessar particularment en les investigacions policíaques i va assistir a conferències sobre el mètode policiacocientífic impartides pel criminalista francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera novel·la Au pont dês Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre de 1919, publica també les primeres de les seves 800 columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre de 1922). Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba anarquistes, artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta també un grup artístic, denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de Belles Arts, Régine Renchon, amb qui es casarà al març de 1923. Després de la mort de son pare, en 1922, fuig i s'instal·la a París amb Régine Renchon. A París duu una «vida d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a estimar-la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es llança al descobriment dels seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les seves fondes. Comença a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegura un èxit financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que aprofita per als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la navegació, que serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix emprendre un viatge pels canals de França i fa construir un vaixell, l'Ostrogoth, on viurà fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les curtes escrites per a «Détective», per encàrrec de Joseph Kessel, apareix per primera vegada el personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie de viatges i de reportatges sobre Àfrica, Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al voltant del món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua reportatges, s'entrevista amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita també per a descobrir el plaer amb dones de totes les latituds –va declarar que havia fet l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en 1927 camí de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa atracció de Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any descobreix també la passió pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que desembarcarà als molls de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè de la Paix que després serà la seva caserna general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donadieu. És en aquest cafè, on en assabentar-se de la declaració de guerra al 1939, demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a La Rochelle, on neix el seu primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i manté correspondència amb André Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA), però recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord-americans, visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la Costa Est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir també una nova manera de treballar de la policia i de la justícia i coneix també a la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una relació passional de sexe, gelosia i disputes alcohòliques. En 1952, és rebut a l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat període a la Costa Blava tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana (Suïssa). En 1972, renúncia a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga autobiografia de 21 volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi de la seva filla Marie-Jo va endolar els seus últims anys. No va participar activament en el moviment anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent i en diverses entrevistes va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles llibertaris. El que sí que és cert és que durant la seva joventut va escriure articles antisemites, va estar vinculat a l'extrema dreta –fou secretari de l'ultradretà Binet-Valmer, líder de la Lliga d'Excombatents– i als sectors monàrquics, i sobre ell plana la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant l'ocupació –de son germà Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler i es va veure embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de resultat. Tot aquest passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat comissari dels refugiats belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un anarcoindividualista a ultrança. Georges Simenon va morir el 4 de setembre de 1989 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Necrològica de José Martínez Ramón (Vileta) apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987

- José Martínez Ramón: El 13 de febrer de 1909 neix a Xàtiva (La Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Jose Martínez Ramón, més conegut com Vileta. Sos pares es deien José Martínez Vila, llaurador, i Teresa Ramón Orts. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca de la Costera. Durant la Revolució del 1936 participà activament en el procés col·lectivitzador de Xàtiva i s'enrolà en la Columna Durruti, lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després lluità en la clandestinitat a Foix (Llenguadoc, Occitània) i detingut per la Gestapo, va ser reclòs als camps de concentració nazis d'Alemanya. Després de l'Alliberament s'establí a Foix i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josep Martínez va morir l'1 de març –algunes fonts citen erròniament el 3 de març– de 1987 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Saint-Pierre-de-Rivière, a prop de Foix.

***

Marcelo Tripiana Tripiana

- Marcelo Tripiana Tripiana: El 13 de febrer de 1914 neix a Orce (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Pablo Marcelo Tripiana Tripiana. Sos pares es deien Gabriel Tripiana Marín, moliner, i Lucía Tripiana Sola. Emigrà en data indeterminada a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 19 de febrer de 1933 va ser detingut amb Joaquim Barceló quan col·locaven cartutxos de dinamita en un pont del riu Palància, fet pel qual ambdós van ser jutjats. En 1935 va fer el servei militar en el V Regiment d'Artilleria. Després de la guerra civil va ser empresonat pel franquisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---