Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'exposició

- Exposició sobre l'esperanto: Entre l'11 i el 22 de febrer de 2013 es mostra a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'exposició «La llengua como liberación: el esperanto. Las cultures de la libertad en el anarquismo ibérico». L'exposició, organitzada per la Federació Comarcal del Baix Llobregat de la Confederació General del Treball (CGT), es realitzà per commemorar el 125 aniversari de la creació de l'esperanto pel doctor Ludwik Lejzer Zamenhof. Aquesta exposició consistí en un recorregut bàsic per la història d'aquesta llengua artificial, ressaltant els seus aspectes lingüístics, a més de mostrar la seva relació amb el moviment obrer internacional. A més de l'exposició, el 13 de febrer Ferran Aisa Pàmpols va fer la conferència «Utopia, del somni igualitari al pensament únic». Aquesta exposició s'havia mostrat entre el 5 i el 9 de novembre de 2012 a Burgos (Castella, Espanya) en la IX Setmana Cultural Llibertària de la CGT. De l'exposició s'edità un catàleg i una guia didàctica.

Naixements

Notícia de la condemna de Séverin Féraud publicada en el diari parisenc Le Révolté del 18 de gener de 1885

- Séverin Féraud: L'11 de febrer de 1848 neix al barri de Saint-Pierre-les-Martigues de Lo Martegue (Provença, Occitània) l'anarquista i lliurepensador Séverin François Féraud –el llinatge també citat erròniament Férand. Sos pares es deien Jean François Féraud, conreador, i Marie Victorine Fouque. Es guanyava la vida treballant de pagès i de jardiner. En 1882 era l'animador del Grup Anarquista Revolucionari «Ferré», format per 21 membres. En relació amb els anarquistes ginebrins, entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 participà en una reunió celebrada a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el setembre d'aquell any es reuní a Lió (Arpitània) amb els editors del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire, en el qual va col·laborar. Membre dels anomenats «Paysans révoltés» (Pagesos revoltats), va ser el gerent i administrador del periòdic bimensual anarquista Le Paysan Révolté. Organe révolutionnaire, que publicà tres números, entre el 16 d'agost i el 15 de setembre de 1882, a Saint-Pierre-les-Martigues; el corresponsal a Marsella (Provença, Occitània) en fou Sauveur Couloubrier. En 1884 va publicar a Marsella en seu fullet Phraseurs du proletariat. Première brochure du Paysan Révolté, on descriu les condicions vitals dels pagesos i les diferències amb els obrers urbans –aquesta publicació es va vendre, entre altres, a la Librairie Socialiste Internationale de París (França). En aquesta època estigué en contacte amb els editors del periòdic anarquista marsellès Le Droit Social. En el funeral de sa germana Anna Féraud en 1885, col·locà una corona amb la inscripció: «À notre soeur, ni Dieu, ni patrons». El 2 de febrer de 1885, com a gerent del periòdic Le Libre-Penseur de Lo Martegue, va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a nou mesos de presó arran d'una denúncia del capellà Bonardel; en aquesta mateixa audiència va ser condemnat a nou mesos més per la denúncia d'altre capellà. Fou delegat del grup «Le Paysan Révolté» («anarquista d'acció») al Congrés Cosmopolita, celebrat secretament entre el 27 i el 29 de juliol de 1885 a Barcelona (Catalunya); va arribar el 23 de juliol a la capital catalana, on s'allotjà al domicili de Vanoncí i prengué precaucions enfront de la vigilància policíaca, es reuní amb grups anarquistes, als quals explicà les seves idees anarcocomunistes; en retornà a bord del Braila al port de Marsella, va ser detingut i interrogat, i hagué de passar quarantena; durant aquesta, s'entrevistà amb l'anarquista nord-americana Marie Paula Le Compte (Miss M. P. Le Compte), aleshores a Marsella i en contacte amb el «Cercle de l'Union des Peuples Latins» (Cercle de la Unió dels Pobles Llatins), a qui l'expressà la seva opinió «severa» sobre el congrés, opinió que ella interpretà com que estava «oposat a tota mena d'institució», en una carta enviada el 4 d'agost de 1885 a Henry Seymour, director del periòdic londinenc The Anarchist, i publicada en castellà en el número del 24 de setembre de 1885 del periòdic anarquista barcelonès Revista Social. Eco del proletariado. Va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives del 4 d'octubre de 1885 i aleshores va editar el cartell Au peuple travailleur i va signar el Manifeste Anarchiste Abstentionniste, imprès en paper vermell i aferrar a Marsella i a la regió. El 3 de juliol de 1886, després de purgar vuit mesos a la presó d'Ais de Provença, va ser posat en llibertat amb la salut molt malmenada. En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Anticlérical Social, del qual era gerent son germà André Féraud. Posteriorment s'instal·la a Castèunòu dau Martegue (Provença, Occitània), on treballà de jardiner. Séverin Féraud va morir el 30 de setembre de 1906 al seu domicili, al número 3 del Chemin de Saint-Joseph, de Marsella (Provença, Occitània).

Séverin Féraud (1848-1906)

***

Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894

- Joseph Drescher: L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de Baviera) el fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea, Suïssa), en un cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties anarquistes i aprovà l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest motiu, l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'abril de 1904

- Gesualdo Crisafi: L'11 de febrer de 1867 neix a Caltagirone (Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum, Gilliat, Salvatore Spanò, Spartaco, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees de republicanes de Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17 d'octubre de 1985 va ser absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec d'«incendi voluntari d'edificis públics» i de «possessió de materials explosius»; però, aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per «ultratge». Després de deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut periodista, corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits local i estatal. Destacà especialment en les seves col·laboracions en L'89, publicació de Gènova (Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director Carlo Santoni (Oscar Lantoni), al qual seguí al Il Grido del Popolo, de Foligno (Úmbria, Itàlia), i en la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític contra el qual havia polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892 assumí un paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant mitjançar entre les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura de l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre març i abril de 1893 va ser considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal artífex d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels principals edificis públics de la ciutat. Detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo Astorino, Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe Purpura, Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la Prefectura de Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de 1893 per a no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser finalment alliberats per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del càrrec de «falsificació de lletres de canvi i frau». En un informe de la Prefectura de Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de Palerm estava format per una vuitantena d'individus, els més perillosos dels quals eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro. El 9 d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont, Itàlia) de l'acusació de «delictes d'opinió i contra l'ordre públic». El novembre de 1894 va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i Giuseppe Genova, i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della Llibertà» (Lliga de la Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf anarquista Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es trencaren arran d'uns articles del periòdic socialista La Riscossa on es criticaven les teories i les accions llibertàries. En aquesta època mantenia nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes (Amilcare Cipriani, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va crear un grup anarquista «intransigent». En la seva correspondència amb els periòdics Sempre Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine, de Torí, es va posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge se li va assignar la residència, però, gràcies a amistats influents, la mesura va ser revocada. Animà els anys següents a Palerm els grups anarquistes que es van crear i atiar en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista. El desembre de 1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro Trovato, etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897 marxà cap a Candia (Creta), on estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut dels gir dels esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de 1897, amb altres anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto Orcel, Priamo, Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va debatre sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien abandonat el Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista «legalista» a fi i efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898 mantingué un estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys col·laborà en els periòdics L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília) i La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista «I Vespri», que realitzà tasques propagandístiques entre les files obreres. Per problemes familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i econòmics, s'allunyà progressivament de la militància activa. En 1907 acceptà una feina municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de les idees anarquistes i freqüentà elements subversius, tot i que no volgué mostrar un especial protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista anarquista «Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI). El 22 de març de 1928 va ser destituït de la seva feina, però finalment va ser restituït el 27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no volgué destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm (Sicília).

***

Notícia de la detenció d'Arturo Innocenti apareguda en el diari de Niça El Pensiero di Nizza del 24 d'octubre de 1893

- Arturo Innocenti: L'11 de febrer de 1871 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Arturo Innocenti, també conegut com Arthur Innocenti. Es guanyava la vida treballant de llauner i de lleter. Condemnat per «cops i ferides» a Florència (Toscana, Itàlia), el juliol de 1893 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània). El desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a Niça i aleshores vivia al número 16 del carrer Emmanuel-Philibert. A Niça va mantenir estrets contactes amb altres anarquistes, com ara Michele Carossi, Romualdo Pappini i Santino Danelli (Giaelli). El 20 de novembre de 1893 en una baralla amb Santino Danelli, on es va veure implicat Prima Achille, resultà ferit al cap i a la mà dreta i hagué de ser hospitalitzat. El 8 de desembre de 1893, juntament amb Achille i Danelli, va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a 15 dies de presó i quatre dies després se li va decretar l'expulsió de França. Posteriorment retornà a Niça i el febrer de 1894 passà a Marsella (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Pasín Romero

- José Pasín Romero: L'11 de febrer de 1878 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i polític republicà José María Pasín Romero, que va fer servir els pseudònims Espartaco i Jovita. Era fill d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero Mareque, llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de Compostel·la. D'educació autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama després d'organitzar una vaga d'escolans, a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical. Quan tenia 14 anys entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de Jesús Landeira Iglesias, on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel republicanisme federal i freqüentà el Centre «Unió Republicana», a l'antic edifici del Tribunal de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc Pi i Margall al Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar força i de qui esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894 començà a militar en els cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de picapedrers de pedrera, que va ser durament reprimida i que implicà la dispersió dels militants més destacats (Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901 fundà a Santiago de Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava d'un taller finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). En 1907 retornà a Santiago de Compostel·la, treballant per l'enfortiment de la solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos (Ricardo Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó Iglesias, etc.), fet que implicà que la Societat d'Ebenistes ingressés en la Federació Nacional del Ram d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària. Durant els anys següent intentà compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor diverses vegades (1909, 1912, 1922 i 1931) i dirigí La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera (1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la seva militància sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les reticències d'anarcosindicalistes (llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse García) i socialistes (José Mareque Santos i José Silva Martínez), la «Federació de Societats Obreres i Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de la comarca», que presidí; en 1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis dies d'aquell any, fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San Antón de la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys (Valentín Canedo Vázquez, Jesús Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel Rey Turnes, José Silva Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de Compostel·la, Lucha Social. Órgano de las Sociedades Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos (1919-1921), on col·laborà sota els pseudònims Espartaco i Jovita. Es casà amb Luisa Noya Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto, Palmiro, Luis, Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de Compostel·la, La Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la direcció del periòdic La Redención, òrgan de la Federació d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En 1922 assistí al Congrés Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable. En aquesta època, després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers confederals al republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En 1930 va fer mítings amb polítics, amb José Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña Núñez. Va ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i formà part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934 fou tinent d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del qual va ser expulsat després de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites poblacions de la zona durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto Pasín Noya, van ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya, després de diversos processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries; sa companya i els altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939, després d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos, es lliurà a les autoritats franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per responsabilitats polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200 pessetes i a la inhabilitació per a exercir càrrecs públics durant sis anys. José Pasín Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias, que resten inèdites. En 2012 Dionisio Pereira González publicà la biografia José Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias, i que amplià i corregí en una nova edició en 2016. Un carrer de Conxo porta el seu nom.

José Pasín Romero (1878-1960)

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894)

- Auguste Bordes: L'11 de febrer de 1879 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Sos pares es deien Auguste Guillaume Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre –en alguns registres policíacs figura com a mosso de taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a Charlotte Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884. Devent tres o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes decidí retornar a París; el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els infants van ser repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència Francesa. A París la família visqué al número 99 del carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres, al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés intestinal, sos pares l'ingressaren a l'hospital. Després d'una intervenció quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21 de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Saint-Ouen.

Auguste Bordes (1879-1896)

***

D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

- Carlo Carrà: L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia) el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Era fill de Giuseppe Carrà, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà, i de Giuseppina Pittolo. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el «Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli –l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció «nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment «Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la «metafísica» i s'abocà a una pintura més «transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini –en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia– i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va morir el 13 d'abril de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

Carlo Carrà (1881-1966)

***

José María Martínez Sánchez

- José María Martínez Sánchez: L'11 de febrer de 1884 neix a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb Manuel Álvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta a Ángel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista «Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael, José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT, El Libertario, Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 Ramón Álvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

José María Martínez Sánchez (1884-1934)

***

Virgilia D'Andrea

- Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos pares es deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare des de nina, son pare en tornà a casar de bell nou, però va ser víctima d'un crim passional a mans de l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els seus familiars la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi religiós, on patí una educació rígida i dogmàtica, de la qual fugí refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci, Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a «un boig i un criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En 1909 aconseguí el diploma de mestra d'educació primària i a la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia) acabà els estudis i obtingué la titulació per a ensenyar, començant a treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, començà a participar en actes i conferències antimilitaristes i durant aquesta època formà una Secció Femenina del Partit Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços, Itàlia) i va conèixer alguns membres del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de mestra a Terni (Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat Mario Trozzi, amb el grup socialista del qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia), on estava confinat el destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver mantingut posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força, des del punt intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps esdevingué son company. A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment anarquista i la policia la posà en el seu punt de mira, essent contínuament controlada. Quan Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el va ajudat en l'edició del periòdic Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a mantenir contactes amb el moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué abandonar el confinament i la parella s'abocà en la propaganda anarquista, recorrent Itàlia. El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el congrés del Sindicat de Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema de l'escissió sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència «Il proletariato nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de juliol de 1919 per protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb altres companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini, Armando Borghi, Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies després van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919 participà en el III Congrés de l'USI que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on es va reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i els Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser nomenada membre del secretariat de la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al número 8 del carrer Achille Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico Malatesta, que havia retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la seva amistat amb Malatesta es consolidà força i la seva activitat propagandística (conferències, intervencions públiques, etc.) s'incrementà enormement. Quan el retorn de Malatesta publicà Il ritorno dell'esule. En 1920 sortí La presa e la resa delle fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances sorgides amb la Revolució russa, i Resurrezione, que dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys col·laborà en Guerra di Classe i en Umanità Nova, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), i una recopilació d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser per primer cop empresonada sota l'acusació de «conspiració contra els poders de l'Estat, incitació a la insurrecció, instigació al crim i apologia del delicte». El 30 de desembre de 1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la seva tasca propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu empresonament va escriure el poema Non sono vinta. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de 1923 la policia milanesa va denunciar el seu llibre Tormento per «vilipendi i instigació a l'odi de classe». Amenaçats de mort per les seves activitats després de la «Marxa sobre Roma» feixista i amb un procés penal en marxa, la parella decidí exiliar-se. Aconseguí el passaport i el 22 de desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va participar, amb Borghi, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923. A Berlín conegué destacats intel·lectuals i militants del moviment anarquista, com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap a Amsterdam (Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i en 1924 a París (França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche i entrà a formar part dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de la Sorbona. En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el títol L'ora di Maramaldo, on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà i dirigí la revista anarquista Veglia (maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus problemes de salut s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de 1928 obtingué del consolat nord-americà de París el permís per visitar temporalment els EUA. Amb Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia traslladat clandestinament dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren immediatament a les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs, com a bona oradora que era, engegà una gira propagandística arreu dels EUA fins a Califòrnia i col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville (Massachusetts, EUA), va fer la conferència «I delitti della patria borghese, i diritti della patria umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand School de Nova York la conferència «Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena de recull del seu pensament i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el títol Due conferenze. Chi siamo e cosa vogliamo. Patria e religione. El 21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la conferència «L'arte, il pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal fascismo». Aquest mateix any de 1932, després d'una crisi hemorràgica a Boston (Massachusetts, EUA), patí la seva primera intervenció quirúrgica a mans de la doctora Ilya Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el dolor no va impedir que continués en la redacció de Torce nella notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933 s'aguditzà la seva malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a ingressar a l'hospital, on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després de 10 dies de patiment, Virgilia D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al cementiri novaiorquès d'Astoria.

Virgilia D'Andrea (1888-1933)

***

Necrològica de Juan García Lozano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.

Continua...

---