Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 10 de febrer

Esdeveniments

Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

- Execucions de Jerez: El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit «Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

***

Capçalera de La Révolte

- Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

***

Notícia del míting apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 16 de febrer de 1946

- Míting a la Mutualité: El 10 de febrer de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palau de la Mutualité de París (França) un gran míting anarcosindicalista organitzat pel Comitè de la XI Regió de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir Manuel Buenacasa Tomeo, José Expósito Leiva, Josep Juan Domènech i Juan Zafón Bayo, com a secretari de Propaganda de la XI Regió de la CNT.

Naixements

Notícia de la detenció de Victor Pochard apareguda en el diari parisenc La Patrie del 26 de desembre de 1893

- Victor Pochard: El 10 de febrer de 1850 neix a Brimont (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Victor Pochard. Sos pares es deien Pierre Sébastien Pochar, pastor, i Rosamande Huyet. Es guanyava la vida treballant d'obrer teixidor a Loivre (Xampanya-Ardenes, França). Acomiadat de la feina per Pierlot, alcalde de Loivre, va ser acusat de l'atemptat que aquest patí durant la nit del 22 al 23 de desembre de 1893 quan un objecte explosiu esclatà fortament –la detonació se sentí a sis quilòmetres al voltant– a la finestra del domicili Pierlot; la gendarmeria descobrí al domicili de Pochard periòdics i cartells anarquistes i, al taller on feia feina, un tub de coure llançat a la paperera semblat al qual es va construir l'objecte explosiu. Els investigadors, mancats de proves, hagueren de sobreseure el cas el febrer de 1894. Cap el 1902 treballava de guardaboscos i, segons la gendarmeria, no assistia a reunions polítiques. El 21 de setembre de 1905 va ser esborrat del llistat de control d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Octave Jahn

- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave François Aimable Jahn, també conegut com Souvarine. Sos pares es deien Adolphe Jules Octave Jahn, sastre, i Hortense Célestine Bihel. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per «provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup «La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. El 10 d'octubre de 1902 es casà a Saint-Même-les-Carrières (Poituou-Charentes, França) amb sa comanya Salut Borràs Saperas. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Eugène Bigel a Caiena

- Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont & Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells «Périn Frères» i «Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la «propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques «Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per «destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.

***

Hiratsuka Raichō

- Hiratsuka Raichō: El 10 de febrer de 1886 neix al barri de Kōjimachi de Tòquio (Japó) l'escriptora, pensadora, periodista, feminista, pacifista i anarquista Hiratsuka Haru (Hiratsuka és el llinatge), més coneguda com Hiratsuka Raichō, o simplement Raichō, encara que va fer servir altres pseudònims (Okumura Haru, Hiratsuka Haruko i Hiratsuka Haru). Nascuda en una família benestant, era la filla menor de tres germanes. Sos pares es deien Hiratsuka Sadajirō, fill d'un samurai i alt funcionari en l'Auditoria de Comptes del Govern Meiji, i Tokugawa Tsuyu, dotada per a la música i la dansa, però que no pogué exercir per la prohibició masclista de la societat nipona. Havia nascut amb les cordes vocals febles i va tenir problemes per parlar des de la infància. Després de ser cridada en una llar molt estricta, encara que occidentalitzada, i de fer estudis primaris, fet reservat només a les classes altes, en 1903 es matriculà a l'Escola d'Economia de la Universitat Femenina del Japó i es va veure influenciada pels corrent de la filosofia europea contemporània, que va saber compaginar amb el budisme zen, pensament que sempre practicà des de l'individualisme i la meditació. També va estar molt influenciada per l'escriptora feminista Ellen Key, de qui va traduir algunes de les seves obres al japonès, i també va traduir Casa de nines d'Henrik Ibsen. En 1908 va intentar suïcidar-se, a les muntanyes de Shiobara (Tochici, Kantō, Honshū, Japó), juntament amb Morita Sōhei, professor seu, casat, i deixeble del novel·lista Natsume Soseki, que havia conegut al «Keishū Bungakakai» (Societat Literària per a Dones Extraordinàries), grup d'estudis sobre literatura de dones organitzat per l'escriptor i traductor Ikuta Chōkō; aquest escandalós intent de shinjū (doble suïcidi amorós) de dues persones ben educades, que palesà la seva relació amorosa, per a alguns «platònica», despertà la crítica generalitzada i la marcà com a dona «rebel» i «inconformista». Després d'aquest episodi, conegut com «Incident de Shiobara», la «Keishū Bungakakai» va ser dissolta. Un cop es va graduar d'Economia Domèstica en la universitat, va treballar a temps parcial de taquígrafa per a finançar-se classes particulars de literatura anglesa i de clàssics xinesos. En aquesta època entrà en l'Escola Narumi de Dones, on, a principis de 1911, fundà, per recomanació d'Ikuta Chōkō, amb altres companyes (Yasmochi Yoshiko, Mozume Kazuko, Kiuchi Teoko, Nakano Hatsuko i Hideko Fukuda), la societat «Seitōsha», que volia promoure la creativitat literària entre les dones i edità, a partir de setembre de 1911, Seitō, també anomenada Bluestocking, primera revista literària japonesa dirigida únicament per dones i dirigida a les dones. La revista feia referència al grup intel·lectual femení Bluestocking Society, que sorgí a l'Anglaterra del segle XVIII, on es debatien temes relacionats entre les dones i la literatura. Va ser en aquest moment que adoptà el pseudònim de Raichō (Ocell del Tro). En els seus escrits denunciava la pèrdua de la independència espiritual de les dones al llarg de la història i reivindicava la revolució femenina, tractant temes aleshores tabú, com ara el dret al vot, la sexualitat femenina, el lesbianisme, la virginitat, l'avortament, la maternitat, la prostitució, els matrimonis concertats, les agressions masclistes, el patriarcat, etc. En aquesta revista també col·laboraren Yosano Akiko i Yoshiya Nobuko, entre altres. La publicació donà lloc a un gran debat en la societat japonesa, dividida entre defensors i detractors de la revista, i va ser censurada en diferents ocasions. La resposta de determinats sectors va ser tan violenta que el seu domicili va ser contínuament apedregat i algunes de les seves col·laboradores van ser acomiadats dels seus respectius lloc de feina. Els detractors d'aquesta publicació definiren les seves seguidores de Dones Noves com a un insult i elles s'apropiaren del qualificatiu com a un honor. L'última etapa de la revista fou dirigida per l'anarcofeminista Noe Itō, que li donà un caire molt més anarquista i radical, i deixà de publicar-se el febrer de 1916. Mentrestant, en 1914 Hiratsuka Raichō inicià una relació amorosa amb l'artista Okumura Hiroshi, amb qui tingué dos infants fora del matrimoni, els quals registrà amb orgull com il·legítims, encara que la parella es casà en 1941 per a no comprometre el futur de sos fills. En 1920, després de realitzar una investigació sobre les condicions laborals de les dones a les fàbriques tèxtils de Nagoya (Aichi, Chūbu, Honshū, Japó), decidí fundar, molt influenciada pels moviments feministes europeus, amb les activistes Ichikawa Fusae i Oku Mumeo, la Shin Fujin Kyōkai (Assemblea de Dones Noves), per a reivindicar el sufragi femení, i editaren la revista Josei Domei (Aliança de les Dones). S'ha de tenir en compte que des de 1900 estava prohibit a les dones afiliar-se a qualsevol organització política, així com assistir a reunions feministes; aquesta llei va ser abrogada en 1922 i Josei Domei va tenir molt a veure en aquesta resolució. També atià el moviment cooperativista, puntal de la reforma social contra el sistema capitalista. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Fujin Sensen (Dones a la Línia del Front) i formà part de la Lliga de Dones Proletàries. Partidària del moviment eugenèsic de caire llibertari, portà a terme una campanya controvertida per a prohibir que els homes amb malalties venèries poguessin casar-se; aquesta campanya, que incidia molt en l'efecte perjudicial de les malalties venèries en la «raça» japonesa, va ser titllada per alguns de «racista». En 1938, en plena guerra sinojaponesa, quan l'Estat japonès va exercir un control més dur sobre la societat i la carestia de la vida augmentà, es traslladà amb sa família al camp, on es va fer vegetariana i es dedicà a fer de pagesa, reivindicant l'anticonsumisme absolut. Durant la II Guerra Mundial abandonà una mica la militància, a causa de la tuberculosi de son company, i es dedicà, a més de a l'agricultura, a organitzar conferències i a escriure. Després de la guerra, en plena Guerra Freda, s'acostà, sense militar, al Partit Comunista Japonès (PCJ) i destacà pel seu compromís amb el moviment per la pau. En 1950, amb l'escriptora Nogami Yaeko i tres membres del moviment feminista japonès, l'endemà del desencadenament de la guerra de Corea, viatjà als EUA per a presentar davant la secretària d'Estat nord-americana Dean Acheson una proposta de pau, advocant per un Japó neutral i pacifista. En 1951, arran d'un tractar de pau entre 48 nacions no comunistes, denuncià l'ocupació d'Okinawa i la presència militar nord-americana al Japó. La seva lluita pels drets de les dones la portà a fundar en 1953, amb Nogami Yaeko i Chiriro Iwasaki, la Nihon Fujin Dantai Rengokai (Federació Japonesa d'Organitzacions de Dones), que dirigí fins a la seva mort. També fou vicepresidenta de Women's International Democratic Federation (WIDF, Federació Democràtica Internacional de Dones), responsable de la World Mothers Conference (Conferència Mundial de Mares) i membre del Commitee of Seven for World Peace (Comitè dels Set per la Pau Mundial). L'octubre de 1962 va crear l'Associació de Dones del Nou Japó. Durant sa vida va escriure més de quaranta llibres, alguns d'ells prohibits per l'Estat nipó. En 1970 se li va diagnosticar un càncer a la vesícula biliar i conscient que li quedava poc temps de vida, continuà en la lluita fins el darrer moment i va escriure les seves memòries en quatre volums, que titulà Genshi, josei wa taiyō de atta (Al començament, la dona era el Sol), que era l'encapçalament de la revista Seitō. Hiratsuka Raichō va morir el 24 de maig de 1971 al barri de Sendagaya de Tòquio (Japó) i va ser enterrada al cementiri de Shunjuen de Kawasaki (Kanagawa, Kantō, Honshū, Japó).

Hiratsuka Raichō (1886-1971)

***

Foto antropomètrica de Dmitri Bogrov (1911)

- Dmitri Bogrov: El 10 de febrer –el 29 de gener segons el calendari julià rus de l'època– de 1887 neix a Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'advocat i militant anarquista, i confident policíac i agent provocador, Мордехай Гершкович Богров (Mordekhay Gershkovitx Bogrov), russificat com Дмитрий Григорьевич Богров (Dmitri Grigorievitx Bogrov). Era fill d'una família de comerciants jueus assimilats benestant de Kiev i son pare era un prestigiós advocat i gran propietari. Estudià dret a la Universitat de Munic (Baviera, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i Max Stirner s'acostà al pensament anarquista. En 1906 retornà a Kiev, on reprengué els estudis de dret a la Universitat de Kiev i a finals d'any s'integrà en el grup anarcocomunista de la ciutat. Malgastador compulsiu i sense diners, mesos després proposà els seus serveis de confident policíac a l'Okhrannoye Otdeleniye (Departament de Seguretat), més coneguda com Okharana, la policia política secreta tsarista. Sota diversos noms d'ús intern (Alenskij, Kapustyansky i Nadezhdin), rebé una remuneració de 150 rubles mensuals pel seus serveis de delació. Integrat en el Partit Socialrevolucionari (SRs, esseristes), informa a l'Okhrana sobre les activitats dels anarquistes, dels socialdemòcrates i dels socialistes revolucionaris fins a 1910, quan acabà els seus estudis de dret i esdevingué advocat, treballant entre febrer i novembre de 1910 amb un advocat de Sant Petersburg, ciutat on mantingué contacte amb el socialista revolucionari Egor Lazarev (Brovinsky). Per ordre de la policia, va fer un viatge a l'estranger (Uman, Varsòvia, Dresden, Munic, Berlin i París) per establir contactes amb els moviments revolucionaris locals. El 16 d'agost de 1911, companys de clandestinitat assabentats del seu doble joc, enviaren un emissari per advertir-lo de la possibilitat que fos executat per ells mateixos, deixant-li com a única possibilitat realitzar un acte terrorista per netejar el seu nom. Després de plantejar-se assassinar el cap de l'Okhrana de Kiev, el tinent coronel N. N. Kulyabko, projecte al qual renuncià en considerar-lo una bona persona, i el mateix tsar Nicolau II, objectiu que rebutjar davant la possibilitat que es desencadenés una ona de pogroms, es decidí finalment per Piotr Stolipin, primer ministre del tsar. El 14 de setembre –l' 1 de setembre segons el calendari julià rus de l'època– disparà dos trets sobre Stolipin quan assistia a una representació a l'Òpera de Kiev en presència de l'emperador, de l'emperadriu i de dues de les seves filles, les grans duquesses Olga i Tatiana, morint quatre dies després. L'assassinat d'Stolipin provocà un pogrom a Kiev. Bogrov va fer servir contactes policials per entrar a l'Òpera i acostar-se a Stolipin, fet pel qual es va pensar en una conxorxa de l'Okhrana, però el tsar prohibí sospitosament totes les investigacions posteriors. Jutjat pel Tribunal Militar del districte de Kiev, va ser condemnat a mort –la vídua d'Stolipin va demanar la commutació de la pena. Dmitri Bogrov va ser penjat el 25 de setembre –el 12 de setembre segons el calendari julià rus de l'època– de 1911 a Lisa Gora, la Fortalesa de Kiev (Govern de Kiev, Imperi Rus; actualment Ucraïna). El seu germà, Vladimir Bogrov, va publicar en 1931 a Berlín una mena de memòries (Dm. Bogrov i l'assssinat d'Stolipin. Exposant «secrets reals i imaginaris») El personatge de Dmitri Bogrov ha estat tractat per diversos escriptors i artistes (Leo Birinski, Marion Festraëts, Yulian Semonov, Aleksandr Soljenitsin, etc.).

Dmitri Bogrov (1887-1911)

Giuseppe Pasotti

- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària –«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

- Joan Aligué Casals: El 10 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Joan Aligué Casals –el seu primer llinatge també citat erròniament Aliguer. Sos pares es deien Valentí Aligué Puig, teixidor, i Dolors Casals Trullàs. Treballà de llauner i milità en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en 1913 col·laborà en el periòdic La Voz del Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era secretari del Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el regidor i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns enfrontaments amb la Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril declarada arreu de Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà insubmís i creuà els Pirineus, arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Participà en la fundació del «Centro Español de los Pirineos», del qual va ser nomenat president, encara que després va ser exclòs per la seva oposició a portar una insígnia amb la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al taller de Moli Martin de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista militant, propagandista i amb sentiments germanòfils». Posteriorment s'instal·là a Girona, on fou industrial. Joan Aligué Casals va morir d'un càncer d'estomac el 8 d'abril de 1959 al seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

***

Ragnar Casparsson

- Ragnar Casparsson: El 10 de febrer de 1893 neix a Avesta (Dalarna, Suècia) l'escriptor i periodista anarcosindicalista, i després polític socialdemòcrata, Carl Ragnar Casparsson. Era fill de Carl-Gustaf Casparsson, obrer en una comunitat rural i industrial, i de Vilhelmina Bernhardina Blomqvist (Mina). Son pare va desaparèixer sense deixar rastre un mes abans que nasqués i sa mare es casà posteriorment amb Anders Gustaf Andersson, amb qui tingué cinc infants. En l'adolescència, entre 1907 i 1911, treballà en un torn de laminació de la ferreria d'Avesta. En 1909 entrà a formar part del grup local de les Joventuts Socialistes i en 1911 s'afilià a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). A partir de 1911 treballà en diverses feines a diferents indrets, com en l'agricultura, en una bòbila a la regió de Mälardalen, en una fàbrica de ganivets d'Eskilstuna (Södermanland, Suècia), etc. Entre 1916 i 1925 tingué com a parella Hilda Lovisa Larsson, amb qui tingué un infant Ove Elliot Larsson. Posteriorment començà a treballar per a diversos periòdics anarcosindicalistes, com ara Brand, del qual fou editor un temps, Nya Folkviljan i Syndicaliste. Entre 1919 i 1920 tingué la seva primera feina de periodista de la secció sindical del diari Folkets Dagblad Politiken, òrgan de Sveriges Socialdemokratiska Vänsterpartis (SSV, Partit d'Esquerra Socialdemòcrata de Suècia) i que després va ser òrgan del Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), al qual ell mai no va pertànyer. En 1920 publicà el recull de contes Öde vidder. En 1921 viatjà a Alemanya i, entre altres activitats sindicals, representà la SAC en la trobada sindicalista internacional celebrada el desembre d'aquell any a Berlín per a organitzar la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan en 1922 es fundà el periòdic anarcosindicalista Arbetaren, òrgan oficial de la SAC, va ser nomenat secretari de redacció; Frans Severin, exredactor en cap de l'anterior òrgan de la SAC Syndicalisten, esdevingué l'editor en cap i Albert Jansen l'editor de la secció internacional. Les diferències en la direcció editorial entre Casparsson i Severin, més «pragmàtics», i Jensen, més «anarquista», acabaren en ruptura i el novembre de 1924, Jensen i sa companya, l'anarquista Elise Ottesen, que s'encarregava de la secció de dones, dimitiren. En 1925 sa companya morí d'un càncer de mama i en 1926 es casà amb Inga Sofia Berglund. Cap a finals de 1928, tant Casparsson com Severin abandonaren el moviment anarcosindicalista i es passaren a la socialdemocràcia. Entre 1929 i 1933 fou l'editor de la secció sindical del periòdic Social-Demokraten, òrgan del Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SSA, Partit Socialdemòcrat Suec). Entre 1933 i 1951 ocupà el càrrec de defensor del lector en la premsa de la Landsorganisationen i Sverige (LO, Confederació Sindical Sueca). Entre 1933 i 1936 fou delegat en la International Labor Organization (ILO, Organització Internacional del Treball) a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1937 viatjà, amb el periodista Barbro Alving i l'advocada Sonja Branting-Westerståh, a Espanya per fer costat la II República espanyola. En 1938 fou delegat de la LO al Congrés Obrer Llatinoamericà que se celebra entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). Entre 1951 i 1952 ocupà el càrrec d'editor en cap del diari Aftontidningen, òrgan de la LO, a la junta editorial del qual havia format part des de la seva fundació en 1942. En 1952 va ser nomenat governador del comtat de Västmanland, càrrec que ocupà fins al 1960, data de la seva jubilació. Entre les seves obres literàries podem citar Adelberga bruk (1923) i Lapplandsexpressen (1969). Traduí destacats escriptors, com ara Vera Figner, William Morris, Émile Pouget, Pierre Ramus i Ivan Turguénev. Publicà les seves memòries en tres parts: Vårt fattiga liv (1961), Land du välsignade (1962) i Brinnande horisonter (1963). També té una vintena d'obres sobre historia del moviment obrer i biografies de sindicalistes. Ragnar Casparsson va morir el 26 de desembre de 1978 Sollentuna (Estocolm, Suècia) i va ser enterrat a l'església de la seva població natal d'Avesta.

Ragnar Casparsson (1893-1978)

***

Giuseppe Guelfi

- Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt, José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

Continua...

---