Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 9 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de La Federación Igualadina

- Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de Le Bandit du Nord

- Surt Le Bandit du Nord: El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

***

Portada del primer número d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

***

Cartell de l'acte

- Congrés sobre «Programa Anarquista»: Entre el 9 i el 10 de febrer de 1985 se celebra a la seu dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups Anarquistes Reunits) de Carrara (Toscana, Itàlia) el Congrés Nacional «Rilettura del programma anarchico come strumento di lotta quotidiana» (Relectura del Programa Anarquista com a instrument de lluita quotidiana), organitzat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). El «Programa Anarquista» va ser un text programàtic anarcocomunista revolucionari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de caire sintetista (anarquisme sense adjectius), elaborat en 1919 per Errico Malatesta.

Naixements

Foto policíaca d'Alexandre Rigolet (ca. 1894)

- Alexandre Rigolet: El 9 de febrer de 1853 neix a Contres (Centre, França) l'anarquista Alexandre Rigolet. Sos pares es deien Jean Étienne Rigolet, jornaler, i Catherine Huichet. Es guanyà la vida de diferents maneres (teuler, terrelloner, pouater, etc.). En 1872 treballava d'obrer teuler a Chitenay (Centre, França) i va fer el servei militar en 1873 a Blois (Centre, França) en el Servei Auxiliar a causa d'una curvatura exagerada del tòrax. El 21 de juny de 1878 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». L'1 de juliol de 1879 passà a la reserva. S'establí a Rochy-Condé (Picardia, França) i posteriorment a París (França), domiciliat al número 94 del Faubourg Saint-Antoine. El 8 de febrer de 1890 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per «robatori». El 23 d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys, boicotejà un míting boulangista celebrat a la Sala Favié de París. El 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París ressenyà la seva adreça al número 48 del carrer Lacépède, verificada el desembre de 1893. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia. En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Ernest Pichon. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili i aquest escorcollat, trobant-se correspondència amb Auguste Vaillant, fullets anarquistes i exemplars dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte; portat a comissaria, va ser posat a disposició judicial i va ser inculpat d'«associació criminal». El seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en el registre de desembre del 31 de desembre de 1896 figurava com a «anarquista perillós» i resident al número 34 del carrer Mouffetard. En 1901 també figurava en el registre de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alfred Widcoq (10 de març de 1894)

- Alfred Widcoq: El 9 de febrer de 1862 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Alfred François Adolphe Widcoq. Sos pares es deien Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de mecànic. El 5 de desembre de 1883 començà el servei militar en el 87 Regiment d'Infanteria i l'1 de juliol de 1888 passà a la reserva. Amb son germà Fulgence Widcoq, el desembre de 1887 era membre del Cercle Revolucionari de Fouquières-Fressenneville. L'abril de 1889 ja vivia a París (França), al número 9 del carrer Brunel del XVII Districte. El 27 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i vivia al número 22 del carrer Duret, però a partir del 28 de juliol de 1892 visqué al número 95 del carrer Ternes. A les eleccions legislatives del 20 d'agost de 1893 es presentà com a «candidat abstencionista» per a la I Circumscripció d'Abbeville (Picardia, França), encara que vivia a París. També el seu nom figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia de París. El 10 de març de 1894 el seu domicili del carrer Ternes, ben igual que el d'altres cinc anarquistes, va ser escorcollat i ell portat a comissaria, on aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser enviat al jutge el 2 d'abril de 1894 i posat en llibertat cinc dies després. El seu nom es troba en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i aleshores vivia al número 55 del carrer Arts de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1921 treballava de venedor ambulant a La Garenne-Colombes (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc Le Radical del 12 de juliol de 1891

- Charles Dardare: El 9 de febrer de 1866 neix a Pontoise (Illa de França, França) l'anarquista Charles Auguste Victor. Sos pares es deien François Louis Dardare, lampista, i Anne Marie Michelle Nédellec. Es guanyava va vida com a obrer cisellador i vivia al número 17 del carrer Albert Roussel del XVII Districte de París (França). Després de participar en la manifestació del Primer de Maig de 1891 entre Levallois-Perret i Clichy, en la qual havia disparat la policia a la multitud, quan amb els companys anarquistes Henri Decamps i Louis Léveillé desplegaven la bandera roja que havien portar durant la concentració en una bodega al número 79 del bulevard National de Clichy (Illa de França, França), un grup de policies i de gendarmes entrà al comerç per a detenir-los i s'engegà una violenta baralla i un enfrontament a trets. Detinguts, van ser tots tres portats a comissaria, violentament apallissats i finalment tancats a la presó parisenca de La Roquette. El 28 d'agost de 1891 van ser jutjats davant l'Audiència del Sena en un procés molt mediàtic i va ser condemnat a tres anys de presó per «cops voluntaris i sagnants contra agents de la força pública» –Descamps va se condemnat a cinc de presó i Léveillé absolt. El cas va ser molt comentat en la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte) i aquell mateix any Sébastien Faure va publicar un fullet sobre l'afer titulat L'Anarchie en Cour d'Assises. El «Cas Decamps-Dardare-Léveillé» fou l'origen de l'ona d'atemptats anarquistes que es donaren lloc entre 1892 i 1894, quan es desencadenà per a protestar contra les condemnes que patí François Claudius Koënigstein (Ravachol), pels atemptats de l'11 i del 27 de març de 1892 contra els domicilis del president de l'Audiència Edmond Benoît i el seu substitut l'advocat general Léon Bulot que els havien condemnat. Després de purgar la pena a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França), on Charles Dardare treballà al taller de joieria ensenyant els presos, el 28 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. Un cop lliure s'instal·là amb son pare a Neully-sur-Seine (França) on va fer feina en el seu ofici de cisellador. Charles Dardare va morir el 5 de gener de 1915 al seu domicili de Courbevoie (Illa de França, França).

***

Alceste Marini

- Alceste Marini: El 9 de febrer de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos pares es deien Gaetano Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts d'anys portà una vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i nord d'Àfrica. En 1889 va ser amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de viure. En 1890 fou condemnat a tres mesos de presó per «contravenció de l'amonestació» i l'any següent patí altres tres mesos de reclusió per reincidència. Després residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes, Niça, Gènova i Florència), tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per manca de recursos. En 1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a tres anys d'assignació domiciliària i fou deportat a la colònia penitenciària existent a l'arxipèlag de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però sota vigilància especial. El 12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de Policia de Liorna que el qualificà de «dedicat més a l'oci que al treball», de «pèssima fama pel seu caràcter prepotent» i de «propagandista de la teoria anarquista, capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa, Marsella i altres ciutats italianes i franceses». També l'informe policíac citava que a Florència (Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i d'«injúries al rei i la reina», però que finalment el procediment judicial contra ell no va ser admès. En 1904 el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba, Algèria), sempre en contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per les autoritats «anarquista perillós» i en 1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on treballà de pintor i freqüentà els cercles revolucionaris. Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on freqüentà destacats anarquistes (Angelo Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Vezio Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino Zazzeri, etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença, Occitània), on s'integrà en el cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà de la difusió del periòdic parisenc La Diana, del marsellès Il Pozzo dei Traditori i publicacions anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença, Occitània) i a altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei, Adarco Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any rebé correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver enviat a l'anarquista Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del periòdic parisenc Il Becco Giallo, contenint un article injuriós contra Benito Mussolini. En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al barri d'Endoume d'aquesta ciutat. En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna i en 1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia uns anys havia estat admès en un llar d'ancians, però en 1942 les autoritats italianes deien que era a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Édouard Forès apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien de l'1 de juny de 1893

- Édouard Forès: El 9 de febrer de 1870 neix a La Maladrerie (Nontron, Dordonya, França) l'anarquista Michel Forès, més conegut com Richard Édouard Forès. Sos pares es deien Élie Forès, carreter, i Marie Hortense Mage. El 4 de maig de 1890 va ser condemnat a vuit dies de presó per haver cridat «Mort aux vaches!» (Mort a la bòfia!) durant la manifestació del Primer de Maig a París (França) i encara patí una altra condemna per «ultratges als agents». En 1891 sembla que col·laborà en el periòdic parisenc L'Anti-Patriote. Tipògraf de professió, va ser el gerent i impressor de l'únic número del full Le Forçat, publicat el 4 de juliol de 1891 a París i l'administrador del qual fou Albin Villeval –algunes fonts apunten a l'aparició d'un segon número. El juliol de 1891, en tant que gerent d'aquesta publicació, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «incitació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» i pocs dies després, el 30 de juliol de 1891, va ser condemnat pel X Tribunal Correccional a 20 dies de presó per ajudar un company en una mudança clandestina i enfrontar-se a la policia. El 8 d'abril de 1892 va ser detingut a Damery (Xampanya-Ardenes, França) sota la sospita de ser un dels responsables, amb Anon i J. Michiels, del periòdic Le Déchard, publicat en aquella població i del qual sortiren dos números el febrer i el març d'aquell any. Jutjat, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó per «provocació de militars a desobediència cap els seus superiors». Internat com a pres de dret comú a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), en una carta de mitjans de juny dirigida al president de la República francesa, demanava l'estatut de pres polític. Posteriorment exercí de tipògraf a Angulema (Poitou-Charentes, França). Cridat en 1890 a files per a fer el servei militar, es declarà insubmís. Detingut el 8 d'abril de 1893 a Damery per la gendarmeria d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França), el 31 de juny de 1893 va ser jutjat pel Consell de Guerra del VI Cos de l'Exèrcit, acantonat a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) i condemnat a un any de presó. El juliol de 1899 publicà el matrimoni a Angulema amb la modista Jeanne Delbasty. Sembla que és el E. Forès que, a partir del 15 de juliol de 1901, fou un dels responsables del periòdic corporatiu parisenc Le Cri Typographique.  Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 23 de març de 1901

- Michele Acanfora: El 9 de febrer de 1876 neix a Caivano (Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Michel Acanfora, també conegut com Michel Acanfora. Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna. Es guanyava la vida com a forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme antiorganitzador i es declarà partidari de la «propaganda pel fet», esdevenint, segons la policia, l'«anarquista més perillós de Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la seva condició desesperada». Per a aconseguir ressò entre els treballadors, participà en iniciatives de la secció local del Partit Socialista d'Itàlia (PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca dels anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A començaments de 1897 fundà el grup anarquista «Carlo Cafiero» (Francesco Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro Petrucci, Tommaso Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es negà a col·laborar amb els «legalistes» en la lluita contra l'assignació de residència forçada. En aquesta època va publicar el fullet Che cosa è l'Anarchia i edità el periòdic Avanti Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat dos dies durant la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor «Sepe» de Nàpols que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i 16 d'octubre de 1897, gràcies al suport econòmic enviat des de Buenos Aires (Argentina) per Conforti, va publicar els dos únics números del periòdic L'Affamato (L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia amenaça els que li donen allotjament, intensificà la seva activitat i va ser denunciat per «instigació a l'odi entre classes socials». Durant la primavera de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat contra el processament d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici. Després publicà un opuscle antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El 30 d'abril de 1898 va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig d'aquell any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del pa, en els quals van tenir una participació protagonista les dones, va ser empresonat. El 18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que no era un vulgar criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges exigint la pena màxima; quan escoltà la sentència, que el condemnava a dos anys de presó i a 18 mesos de vigilància, cridà «Visca la revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests crits va ser condemnat a tres anys més de presó. Després de tres anys empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de l'organització, tornà a la militància fundat la Lliga de Resistència dels Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de novembre i el 4 de desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per l'augment de les tarifes del treball a preu fet, la retribució única per a totes les fleques, el reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la disminució del treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels obrers. Molt castigat per una malaltia contreta a la presó de Pouzzoli (Campània, Itàlia), Michele Acanfora, amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a Nàpols (Campània, Itàlia).

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Sos pares es deien Jacques Victor Cauvin, obrer a la direcció d'Artilleria, i Corentine Duigou. Es guanyava la vida com a mestre mecànic.  El 15 de juny de 1901 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) amb Elia Quinquis. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya va morir el 14 de desembe de 1915 i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. El 16 de gener de 1917 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon amb Reine Marguerite Cann, vídua de Charles Tonquédec. Visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Le Point du Jour de Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya).

***

Notícia de la detenció de Marius Servient apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de novembre de 1907

- Marius Servient: El 9 de febrer de 1884 neix al barri de Bruthias de La Motte-de-Galaure (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista il·legalista Marius Émile Sylvain Servient. Era fill d'Auguste Noël Servient, agricultor, i de Clémentine Paquien, domèstica. Es guanyava la vida treballant de ferrador i forjador. A principis de segle vivia a la regió parisenca i era assidu dels locals dels periòdics anarquistes de París (L'Anarchie i Le Libertaire). En 1904 va ser cridat a files, però va ser destinat als Serveis Auxiliars per varius. El 29 de desembre de 1906 va ser condemnat pel 9 Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «cops i ferides». En 1907 vivia al carrer Chaufourniers del XIX Districte de París. El 15 de setembre de 1907 va ser detingut a Granville (Normandia, França), i el 4 de novembre de 1907 els seus còmplices André Mournaud i sa companya Alexandrine Dejean, per fabricació i distribució de moneda falsa». El 12 de març de 1908 va ser jutjat per l'Audiència de La Manche i condemnat a set anys de reclusió i 10 anys de prohibició de residència, mentre Mournaud i Dejean van ser absolts. El 27 de febrer de 1926 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Louise Cyprienne Marie Bizot. Al final de sa vida treballava d'estibador per a la Société Française de Manutention i vivia al número 46 del bulevard Fonscolombes del barri de La Villette de Marsella. Marius Servient va patir l'11 de març de 1947 una greu caiguda des del vapor Panamante a la cala; ingressat, va morir el 3 d'abril de 1947 a l'Hospital Paul Desbief del II Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Auguste-Charles-Marcel Bontemps. Sos pares es deien Prudent-Étienne Bontemps, paleta, i Dellys Leplat. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. El setembre de 1917 va ser incorporat en el 74 Regiment d'Infanteria i va ser ferit al front. El 9 de novembre de 1918 es casà al VII Districte de París amb Germaine Henriette Corbin. L'abril de 1919, va ser desmobilitzat. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme. És en aquesta època quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració en Ce qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un «col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. El 28 d'abril de 1951 es casà al XVIII Districte de París amb Aline Marguerite Debontride. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929), Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'Hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

***

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de juliol de 1934

- Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau, representant comercial, i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. El 4 de setembre de 1919 es casà a Issoudun amb Yvonne Armantine Perruchot. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava.

***

Joan Bernis Medina

- Joan Bernis Medina: El 9 de febrer –el 6 de febrer segons el certificat de defunció– de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Bernis Medina. Era fill de Bartomeu Bernis i Maria Medina. Es guanyava la vida fent de mecànic en la reparació de màquines d'escriure i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1930 envià un article per a ser publicat en Tierra Libre, publicació que substituïa Tierra y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època formava part de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933 signà des de la Presó Model de Barcelona un manifest contra la repressió republicana cap el moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del Comitè Agrícola de la col·lectivització de la barriada del Prat Vermell de Barcelona. Sa companya fou Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu «Faros» i al quadre escènic de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis Medina va morir el 6 de febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Son germà Josep Bernis Medina també fou militant llibertari.

***

Necrològica de Josep Farré Sullà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Gabriel Albiol Balaciart: El 9 de febrer de 1906 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel Albiol Balaciart. Sos pares es deien Manuel Albiol Guzmán i Bàrbara Balaciart Martin. Actiu militant del Sindicat de la Pesca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys republicans, quan esclatà la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després del tall de Llevant, formà part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona dominada pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Llemotges (Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià), dos dies després d'haver retornat per primer cop a la seva població natal, i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Ramon Falgàs Miralles: El 9 de febrer de 1906 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) –algunes fonts citen a la Torre del Comte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es deien Fidel Falgàs i Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament revolucionari de l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936 participà en l'alliberament de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i després s'integrà en la «Columna Carod-Ferrer» fins a la militarització de les milícies. Posteriorment col·laborà en el procés col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda d'Aragó. Passà a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya Remeis Dolors Agut Carceller i un fill d'un any a Barcelona (Catalunya), retornà al front i s'integrà en el Batalló de Metralladores C de la unitat guerrillera encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de juliol de 1938 formà part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars Sobirà, Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment pogué passar a zona republicana. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir i es refugià a Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats Casimir i Manuel Agut Carceller. Més tard formà part de la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa família que no havia vist des de la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23 d'abril de 1994 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de setembre de 1970

- Basilio Mingueza Mayor: El 9 de febrer de 1909 neix a Retortillo de Soria (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor, conegut com El Sastre. Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María Mayor. D'infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Sastre de professió, durant els anys trenta milità en el Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista del barri de Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà Aniceto, metal·lúrgic confederal, fou membre del grup anarquista «Hispania», que havia demanat l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en camps de concentració i assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942 s'instal·là a Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya Rosa Frowd Picarin, amb qui tingué dos infants, milità en la Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen erròniament l'11 de maig– de 1970 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri civil de Le Canet.

Continua...

---