Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 8 de febrer

Esdeveniments

Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

- Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Atchenko: El 8 de febrer de 1961 se celebra a la Salle des Vignerons de Lausana (Vaud, Suïssa) la conferència «L'anarchisme» de Jean-Jacques Langendorf (Atchenko). L'acte va ser organitzat pel Moviment Democràtic dels Estudiants (MDE). Langendorf va ser fundador del grup anarquista ginebrí «Ravachol» (1959-1962) i membre de l'MDE, i dies després, el 21 de febrer de 1961, participà en un atac amb còctels molotov contra el consolat d'Espanya a Ginebra (Ginebra, Suïssa) pel qual va ser condemnat.

Naixements

Foto policíaca de François Soubrié (14 de març de 1894)

- François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a La Sala (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquest últim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquesta època treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Soubrié (1855-?)

***

Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

- Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Hippolyte Giroux (28 de febrer de 1894)

- Hippolyte Giroux: El 8 de febrer de 1859 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista Hippolyte Giroux. Sos pares es deien Charles Giroux, manobre, i Anne Montchanin. Es guanyava la vida treballant de mecànic a la regió parisenca. Amb son germà Léon Giroux, participà en els grups anarquistes parisencs i es difícil separar les activitats d'ambdós, ja que sovint les fonts nomes citen el llinatge. El 15 d'abril de 1893 assistí, amb una cinquantena d'anarquistes, a una reunió electoral del Partit Obrer celebrada al pati interior de l'escola Vitruve de París, on es reuniren unes cinc-centes persones i on Amédée Denéchère i Gustave Leboucher defensaren les tesis anarquistes. El 6 de maig de 1893 els dos germans Giroux van ser presents a un míting a la sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, que arreplegà quatre-centes persones. El 24 de juny de 1893 assistí a un míting de protesta contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret celebrat a la sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen (Illa de França, França), on s'ajuntaren unes 250 persones, entre elles 150 anarquistes de la París i de la regió parisenca. L'1 de juliol de 1893 els germans Giroux assistiren, juntament amb unes cinc-centes persones, a la conferència «L'inquisition bourgeoise, le pasage à tabac, la torture officielle, les réclamations sur les cruautés commises dans les prisons et dans les bagnes» celebrada a la sala Commerce i organitzada pel periòdic La Révolte. L'endemà, 2 de juliol de 1893, acudí, amb altres cinquanta anarquistes, a una vetllada amical a la sala Georget, al número 38 del carrer Aumaire, organitzada amb la finalitat de recaptar fons per a organitzar una commemoració de la mort de Ravachol. L'1 d'octubre de 1863 formà part del grup d'anarquistes que assistí al míting de la Lliga dels Antipatriotes a la sala Commerce. El 25 de novembre de 1893 va se una  de les set-centes persones que concorregueren al míting anarquista celebrat a la sala Commerce i que comptà amb Élisée Bastard i Sébastien Faure entre els oradors. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut i fixat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, i només va ser posat en llibertat un mes més tard, el 30 de març. En 1906 vivia a Rozay-en-Brie (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pio Menghi

- Pio Menghi: El 8 de febrer de 1866 neix a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels «socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics «subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari «Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè «l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per «ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».

***

Notícia de la condemna de Joseph Rebuffat publicada en el diari de Bourges Journal du Cher del 20 de maig de 1893

- Joseph Rebuffat: El 8 de febrer de 1867 neix a Torvas (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Charles Rebuffat. Era fill de Jacques Marius Pierre Rebuffat, conreador, i de Cécile Thérèse Barbarroux. Es guanyava la vida treballant de paleta a Marsella (Provença, Occitània). Començà a militar cap el 1888 a Marsella, prenent part en totes les reunions. En aquesta època vivia al número 10 del bulevard Barbier de Marsella. El 17 de maig de 1893 el Tribunal Correccional de Marsella el condemnà a tres dies de presó per haver xiulat i escridassat el general Alfred Dodds, inspector de les tropes de Marina, a la plaça de la Prefectura de Marsella. El novembre de 1893 figurava en un llistat d'«agitadors anarquistes» i estava fitxat com «reputat perillós a vigilar de ben a prop». L'agost de 1897 va ser buscat sense èxit per Toló (Provença, Occitània). Organitzador de reunions polítiques, en 1904 prengué part en el desenvolupament de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). Entre 1909 i 1912, el seu domicili, al número 6 del bulevard Pardigon, figurava en el llistat d'anarquistes sotmesos a estreta vigilància per part de la policia. En 1938 treballava d'empleat i vivia al número 17 del bulevard Pardigon. Joseph Rebuffat va morir el 25 d'octubre de 1938 a la Clínica Bouchard de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Notícia sobre la captura de Louis Monternault apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 23 d'octubre de 1914

- Louis Monternault: El 8 de febrer de 1877 neix a Malaquais (Trélazé, País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monternault –algunes fonts citen erròniament Monterneau. Sos pares es deien Louis Monternault, un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé, i Marie Attibert, randaire. Obrer pissarrer com son pare, de ben jovenet començà a militar amb ell. El 5 d'octubre de 1903 es va casar a Trélazé amb Anne Lancelot. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT). Durant la Gran Guerra va ser sergent en el VI Regiment d'Enginyers i va caure presoner dels alemanys l'octubre de 1914 i enviat a la zona de Colònia (Renània, Alemanya). Després de la guerra va ser nombroses vegades delegat del Sindicat d'Obrers Pissarrers en els congressos de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, especialment en 1922 a Angers (País del Loira, França) i en 1924 i 1931 a París (França). Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En els anys trenta presidí el Grup de Defensa Laica i d'Educació Popular de Trélazé. En 1936 abandonà la militància i l'octubre de 1937 es mostrà a favor de la permanència de refugiats espanyols a Trélazé que volien ser expulsats pel prefecte. A començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monternault va morir el 10 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– de 1959 al seu domicili de Malaquais (Trélazé, País del Loira, França).

***

Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931)

- Rosario Dulcet: El 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per una bicicleta.

***

Locals de Régéneration, al número 27 del carrer de la Duée de Paris (març de 1907).
Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra) i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta).
Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros, Gabriel Giroul, Fernández, la companya de Fernández, Emilia Souply i Eugène Humbert

- Albert Gros: El 8 de febrer de 1881 neix a Sant Julian e Chaptuèlh (Alvèrnia, Occitania) l'anarquista neomaltusià Joseph Albert Gros. Sos pares es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del moviment neomaltusià i eugenèsic, col·laborà amb Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la Régénération Humaine» (Lliga de la Regeneració Humana), creada pel segon l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros, la ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva pròpia organització «Génération Consciente» i Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí la revista parisenca Le Malthusien. Revue néo-malthusienne et eugéniste, de la qual encara es publicà un altre número el gener de 1920, i que era continuació de Régéneration (1896-1908). En 1921 vivia al número 51 del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents ocasions per «propaganda anticoncepcional». Sa companya fou Blanche Emilienne Deffrenne. Albert Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de França, França).

Albert Gros (1881-1933)

***

Notícia de la persecució de Jules Méline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 15 d'agost de 1909

- Jules Méline: El 8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França) l'anarquista individualista Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile Méline. Entre 1908 i 1914 col·laborà, majoritàriament amb articles sobre higiene i alimentació, en L'Anarchie. En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el desertor anarquista Louis Decroix (Camille Demoor) en un petit habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena, França) i es guanyava la vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van ser detinguts i acusats de «pertinença a associació criminal», ja que s'havien trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació als miliars a la indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de propaganda anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que Louis Decroix va ser condemnat a quatre mesos de presó per «vagabunderia». Entre juliol de 1910 i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile Méline, visqué, amb sa companya a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on, segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac i mistos de contraban» i de relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara Alexandre Nourry i Henri Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número 20 del carrer de l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí, juntament amb una desena d'altres anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un escorcoll policíac en el qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment col·laborà en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, obra en la qual redactà sis articles («Jeûne», «Mastication», «Nourriture», «Physique (culture physique)», «Santé» i «Végétarisme»). El 22 d'abril de 1933 participà en la col·lecta engegada per La Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Martha Nevelstein

- Martha Nevelstein: El 8 de febrer de 1888 neix a Anvers (Anvers, Flandes) l'anarcofeminista Martha Marianna Nevelsteen, més coneguda com Martha Nevelstein –així signava ella– o Marta Nevelstein. Era filla de Josephus Aloysius Nevelsteen (Aloïs Nevelsteen), obrer forner socialista i director de la cooperativa «De Vrije Bakkers» (Els Forners Lliures) d'Anvers, i d'Anna Catharina van Soom. Gràcies a una campanya d'immigració engegada pel govern argentí a Bèlgica, la família s'establí a Buenos Aires (Argentina), on son pare treballà d'obrer pintor i s'integrà en el moviment anarquista. En 1906 Martha Nevelstein estava subscrita a La Protesta i en 1907, per mediació dels redactors d'aquest periòdic anarquista, conegué el poeta, escriptor i periodista llibertari Alejandro José Maudet (Alejandro Sux), que esdevingué son company. En aquest mateix any de 1907 va ser una de les fundadores del Centro Anarquista Femení (CAF) de Buenos Aires, juntament amb altres 19 anarcofeministes, entre elles Virginia Bolten, Teresa G. Caporaletti, Maria Collazo, Violeta García, Elisa Leotar, María Reyes i Juana Rouco Buela. El CAF es reunia al local del Sindicat de Constructors de Carros, al número 972 del carrer Montes de Oca. El 22 de setembre de 1907 va ser nomenada membre de la comissió (secretària) del CAF en una reunió celebrada al local del periòdic anarquista La Protesta, al número 837 del carrer Libertad de Buenos Aires. L'1 de desembre de 1907 participà en una reunió del CAF, al local del Sindicat de Constructors de Carros, on es parlà del paper que havia de tenir el CAF en la vaga general prevista per al 27 de desembre d'aquell any. El 3 de desembre de 1907 signà des de La Plata (Buenos Aires, Argentina) el manifest «La misión del Centro Anarquista-Femenino». El 12 de gener de 1908 participà en una conferència pública en suport de la vaga general convocada per l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i el 23 de febrer de 1908 va fer una conferència amb Federico A. Gutiérrez en una vetllada teatral a benefici de La Protesta celebrada en la Casa Suiza, al número 354 del carrer Rodríguez Peña. També participà en els actes organitzats per al Primer de Maig. En 1908 intentà publicar el seu llibre Cartas a una amiga de Martha Nevelstein, però sembla que finalment no es portà a la impremta. Amb Alejandro Sux s'establí a Mendoza (Mendoza, Argentina), on en 1908 tindrà sa primera filla, Poema Cecilia Maudet, que morí amb cinc anys. Acompanyà Alejandro Sux en el seu exili a Montevideo (Uruguai), on la parella es casà, amb el dramaturg espanyol Luis Bayón Herrera i l'escriptor anarquista Ernesto Herrera com a testimonis. A Montevideo col·laborà, amb María Collazo, en la redacció de La Nueva Senda (1909-1910) i participà en les activitats del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). En 1909 Alejandro Sux li va dedicar el seu llibre Bohemia revolucionaria, en el qual el personatge de Lelia Marchenky està inspirat en ella. En 1910, quan el primer Centenari de la República Argentina, Alejandro Sux va ser deportat en aplicació de la Llei de Defensa Social i la família acabà establint-se a París (França), on van néixer dos fills, Ariel Alejandro Maudet (1911) i Aurelio Alois Maudet (1920), i on va fer amistat amb el poeta Rubén Darío. A París mantingué correspondència amb Juana Rouco Buela i en 1914, quan aquesta es trobava deportada i malalta a Montevideo, la parella va oferir el seu domicili parisenc. Cap el 1925 Alejandro Sux fugí amb la seva amant Adrianne Gabrielle André cap a Mèxic i ella retornà amb sos dos fills a l'Argentina. Sembla que en aquesta nova etapa argentina no formà part del moviment anarquista. Martha Nevelstein va morir en 1963 en una residència geriàtrica de Morón (Buenos Aires, Argentina).

Martha Nevelstein (1888-1963)

***

Notícia d'una de les múltiples detencions d'Henri Delecourt apareguda en el diari parisenc La Presse del 21 de febrer de 1923

- Henri Delecourt: El 8 de febrer de 1889 neix a La Madeleine (Nor-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista Henri Georges Delecourt. Era fill de Fortuné Delecourt, d'antuvi mosso de magatzem i després serraller, i de Julie Alexandrine Latour, rodetera. Es guanyà la vida primer de serraller com son pare, després d'obrer en la construcció i finalment de representant. Començà a militar a la seva regió natal i posteriorment es traslladà a París (França), on milità en la Federació Anarquista (FA). En 1909 treballava de jornaler a Brussel·les (Bèlgica). En 1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar perquè havia perdut l'ull esquerre. El 27 de gener de 1911 va ser condemnat pel X Tribunal de París a tres mesos de presó per «interdicció». El 30 d'agost de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la paperera Louise Marthe Alice Caffiot i en aquesta època encara treballava de serraller i vivia al número 7 del carrer de l'Aude. Durant la Gran Guerra va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i passà per diverses unitats. El 2 de setembre de 1919 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «possessió d'arma prohibida». El maig de 1920 va ser detingut amb altres companys (Albert Doucet, Jean Laporte, Gabriel Lattès, Kléber Nadaud i Marcel Petelot) per «apologia de l'acció d'Émile Cottin», anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, i per «provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat», per haver aferrat els cartells «Aux grévistes», en suport de la vaga de ferroviaris, fet pel qual va ser condemnat el 19 d'agost de 1920 pel X Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 fracs de multa. En 1920 va ser un dels delegats de la Unió Anarquista (UA) en el Comitè de Defensa Social (CDS). En aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París. Durant la primavera de 1921, arran de la publicació el 7 de maig de 1921 en Le Libertaire d'un manifest fent una crida a la insubmissió per part de la Lliga de Refractaris i del Grup del XIII Districte de París de l'UA, va ser processat; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 13 mesos de presó, i l'agost de 1921 va ser condemnat a un any suplementari per haver signat un mes abans un manifest contra la guerra. Tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser posat en llibertat a finals de febrer de 1922. Entre 1922 i 1925 col·laborà en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí al III Congrés de l'UA que se celebrà a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de França, França), però no va poder assistir al IV Congrés de l'UA celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París ja que es trobava empresonat per haver estat condemnat el 8 de gener de 1923 pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «complicitat d'apologia de l'assassinat», encara que envià una carta als congressistes. El 16 de febrer de 1923 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i 100 francs de multa per «complicitat d'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista». El 26 de juny de 1923 novament va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 mesos de presó per «apologia del crim amb la finalitat de propaganda anarquista». El gener de 1924, a resultes dels enfrontaments mortals entre comunistes i anarquistes, dimití, juntament amb Louis Lecoin, del «Comitè Nicolau-Mateu» (anarquistes condemnats a mort a Espanya), on representaven l'UA. En el V Congrés de l'UA, celebrat entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 a París, presentà l'informe financer de l'organització i esdevingué un dels dos administradors delegats del diari Le Libertaire, ocupant el càrrec entre desembre de 1924 i desembre de 1925, moment en el qual va ser substituït per Pierre-Louis Beauchet (Pierre Mualdès). Formà part de la Comissió d'Iniciativa, creada en el Congrés de l'UA celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1926 a Pantin (Illa de França, França) i va ser reelegit en les seves funcions en el Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrat entre el 12 i el 14 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França). El 2 de desembre de 1926 es divorcià de Louise Caffiot davant el Tribunal Civil del Sena. En 1927 era membre del sector minoritari de l'UA. Entre març de 1927 i febrer de 1929 visqué a l'antic departament de Sena i Oise. Després d'una curta a Louviers (Normandia, França), on va fer mals negocis en una fàbrica de confecció, el gener de 1930 s'establí al bulevard Pyrénées de Gagny (Illa de França, França), alhora que treballava a París com a agent de publicitat i després de representant de bateries per automòbils. El 28 de juny de 1930 es casà a Cagny amb l'anarquista Émilie Julienne Laurence Ferrer (Lily Ferrer), filla natural de Trinidad María Ángela Jacinta Ferrer, professora de llengües i obrera en una fàbrica de galetes, filla major del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, amb qui tingué un fill (Georges Delecourt), però amb qui mantingué una relació malaurada. Després esdevingué assistent d'un company que havia aconseguit èxit financer. També participà en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i en el Comitè de Suport a Nestor Makhno. Henri Delecourt va morir el 28 de gener de 1964 a Mantes-la-Jolie (Illa de França, França).

***

Necrològica de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el periòdic tolosà Espoir del 29 d'octubre de 1967

- Josep Viladomiu Viñoles: El 8 de febrer de 1894 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles –el segon llinatge també citat Vinyoles– conegut com Xic Rei. Sos pares es deien Pere Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè Viñolas. Nascut en una família benestant –era membre de la poderosa família Viladomiu, propietària de dues fàbriques tèxtils de Gironella–, tingué una educació exquisida a l'escola i a acadèmies privades, que li dotà d'una extensa cultura, però mancat de l'ambició paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a l'empresa familiar. En la dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme gràcies a dos sabaters i reforçà el seu pensament en la lectura de Tierra y Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes Joaquim Penina Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu Gironellenc i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També fou membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat esdevingué un dels militants més importants de la seva comarca i durant les vagues va exercir la seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de diversos manifests publicats en El Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grup àcrata «Amor y Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó, Manuel Lladó Cortina, Francesc Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista celebrada en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica. Etzegallada en un acte, peça dramàtica sobre la pagesia berguedana que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar en l'organització de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on defensà la línia «pura» i «puritana» (no a l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans d'agost de 1931 presidí un míting en record de son amic Joaquim Penina Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a la seva memòria en un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de l'Ateneu Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En 1935 col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè Revolucionari de Gironella, destacant la seva acció a evitar actuacions arbitràries i comportaments violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester Borràs, Marcel·lí Massana Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.), que actuà al front d'Aragó, on fou responsable dels serveis d'Intendència amb Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de Columnes Anarquistes celebrat a València (València, País Valencià), es pronuncià contra la militarització de les milícies i el març de 1937 assistí, amb Ramon Casals Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna «Terra i Llibertat», on s'acordà acceptar la militarització, però ell abandonà la columna per a ocupar-se d'una cooperativa a Manresa, població on també fou secretari particular de Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part del Comitè Comarcal de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, participà en la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la Federació Local de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a tal fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat el maig de 1945 a París (França). També fou delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Fins octubre de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947 s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una fàbrica de gasosa a Acs, que només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat s'establí a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels militants anarquistes Joan Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i Juan Pintado Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de setembre de 1967 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) es considerà son «fill espiritual».

Continua...

---