Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de L'Émancipation

- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La política és l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.

***

Cartell de l'acte

- Conferències de Goldman: El 7 de febrer de 1928 se celebra a l'Hiygeia Hall de Toronto (Ontario, Canadà) la lectura de les conferències de la militant anarcofeminista Emma Goldman «The Revolt of Modern Youth» (La revolta de la joventut moderna) i «Companionate marriage» (Matrimoni de companys). L'acte, l'últim de gira propagandística de Goldman abans de tornar a Europa, va ser presentat pel jutge Benjamin Barr Lindsey i en ell l'activista anarquista parlà sobre la unió lliure de les parelles, el matrimoni i el divorci sense traves i el control de la natalitat, tots temes molt candents aleshores. Es van recaptar uns 100 dòlars que van ser enviats als miners en vaga d'Ohio i Pensilvània.

***

Portada del fullet de la conferència de Juan López

- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol «Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució, és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.

***

Portada del número únic d'Il Cavatore

- Surt Il Cavatore: El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Il Cavatore. Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la Unió Sindical Italiana (USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al destacat anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de 1958. El número, el director responsable del qual fou Carlo Venturotti, repassà la vida de Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio Bacconi, C. Ferrari, Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.

Naixements

Notícia de la detenció de Gaetano Naglia apareguda en el diari parisenc La Presse del 26 de desembre de 1889

- Gaetano Naglia: El 7 de febrer de 1851 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Naglia, conegut com Il Moro dell'Arena. Sos pares es deien Medardo Naglia i Pellegrina Frignani. Sabater de professió, milità activament a Itàlia i formà part de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 va ser amonestat formalment per les autoritats i l'any següent va ser condemnat per primera vegada a dos mesos de presó i a sis mesos de vigilància especial; posteriorment se li va assignar la residència per tres anys a l'illa Favignana i a Lampedusa (Sicília), d'on sortí el novembre de 1878. En 1879, enfrontat a les idees legalistes d'Andrea Costa i va fer costat els anomenats «anarquistes intransigents». Constantment vigilat, en 1882 s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà a formar part de la Secció de Propaganda, juntament amb altres destacats anarquistes (Jacques Cretton, François Dumartheray, Jean Grave, Georges Herzing, Antoine Perrare, Jules Alexandre Sadier, etc.), participant en la fundació del Grup Anarquista Italià. L'abril de 1884 desaprovà amb Jean Grave l'aparició del periòdic anarquista L'Explosion, posteriorment L'Éclat, crític amb la tasca de Le Révolté. El març de 1885 va ser detingut amb Jean Grave sota l'acusació de «propaganda activa anarquista» i interrogats pel jutge federal Berdez. El 28 d'agost de 1885 va ser novament detingut pel robatori de vuit rellotges a un viatjant anomenat Bussi i les autoritats el consideraven com un dels anarquistes italians més actius de Ginebra. En 1886 formà part del comitè que donà suport a la candidatura d'Amilcare Cipriani i aquest any va ser expulsat del cantó de Ginebra. En 1887 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de sabater i on, amb altres companys (Farini, Francini, etc.), desplegà una intensa activitat anarquista en el si de la colònia italiana. En aquesta època creà tres grups anarquistes a barris marsellesos (Belle-de-Mai, Endoume i Vauvan) i mantingué relacions amb Itàlia, Suïssa, Espanya i Anglaterra. En 1888 era membre del grup «Intransigenti» (Antonio Balassiui, Vittorio Beltramini, F. Bianchi, E. Caselli, Luigi Crucioli, Decimo Garinei, Joseph R., Luigi Raffuzzi, Giuseppe Stefanini i Cesare Topi) de Marsella i a finals d'aquell any aquest grup signà un manifest contra Amilcare Cipriani i la «Lliga Latina». El 24 de desembre de 1889 va ser detingut després de l'escorcoll de casa seva, on la policia va trobar cartutxos de dinamita i de fusell militar. Jutjat, va ser condemnat a un mes de presó i a una multa de 100 lires. El 23 d'abril de 1890 se li va decretar l'expulsió del país. Amb Decimo Garinei, fundà el periòdic marsellès L'Anarchia, que per manca de fons publicà només dos números (18 de març i abril de 1890), el qual dirigí i la gerència del qual estigué a mans de Charles Mercier i de Louis Morel, i en el qual col·laboraren Alfredo Baccherini, Gorini, Théodore Jean, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, entre d'altres. Aquest grup es reunia al Bar de la Dégustation, al número 30 Quai du Port. En aquesta època intentà muntar una impremta clandestina, però aquest projecte no reeixí. L'abril de 1892 va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) arran d'unes explosions de dinamita. En 1894 va ser integrat en el repertori de individus a controlar per la policia de fronteres. De bell nou a Ravenna, va ser un dels organitzadors de la Societat de Resistència de Sabaters i de Paletes. En 1898 col·laborà en la creació d'una federació anarquista provincial. Posteriorment s'instal·là un temps al domicili de son fill, pintor a Sanremo, però retornà a Marsella. En 1911 s'establí definitivament a Ravenna, on continuà militant en el moviment llibertari. En 1928 estava internat en un asil de pobres de Ravenna. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el judici de Charles Gallo aparegut en el diari algerià La Mahouna.  Journal de l'arrondissement de Guelma del 18 de juliol 1886

- Charles Gallo: El 7 de febrer de 1859 neix a Le Palais (Belle-Île-en-Mer, Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista Charles-Auguste Galo, més conegut com Charles Gallo. Era fill natural de la modista Marie-Joséphine Galo, qui també era filla natural, i que es quedà embarassada d'un sabater amb qui convivia. L'infant va ser pujar per l'àvia materna, serventa en una casa burgesa. Després visqué de la caritat pública fins als 14 anys, que entrà a treballar 12 hores diàries per un franc vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers (País del Loira, França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les nits llegia i assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i estudiós, va ser convençut per un dels seus professors dels cursos nocturns perquè es presentés als exàmens d'admissió de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué la segona plaça per ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala cal·ligrafia– i entrà a treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita població. Després va fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys estudià química pel seu compte i entrà a treballar en algunes fàbriques, però sempre era acomiadat per discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Segons va explicar, entrà a la presó com «col·lectivista revolucionari» i sortí com «anarquista». L'octubre de 1884 va ser alliberat i entrà a fer feina en diversos comerços de Nancy (Lorena, França), però sempre era acomiadat per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la presó es convertí al protestantisme, però això no sembla creïble. L'abril de 1885, per recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta Normandia, França), on vivia aleshores, i passà a treballar de tipògraf a Nancy. Segons informes policíacs, estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca municipal, gastava tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de Pietr Kropotkin. Segons alguns, freqüentà el Partit Radical, però trencà amb ells i creà un efímer Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena d'obrers (Astier, Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.). Rebia, del sabater parisenc Bouriant, periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven a la seva habitació del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època treballava de guardià d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre François Martin, buscat per la justícia a París i en suport del qual hauria fet una col·lecta abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que també estava subscrit als periòdics Le Cri du Peuple i La Guerre Sociale, que parlava anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre de 1885 el seu protector de Rouen envià una carta anònima al prefecte de policia assenyalant que Gallo cada vegada era més anarquista, però que sabedor d'un projecte d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà. Galló va decidir cometre un atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un revòlver que li havia deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A París es registrà en un hotel al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el flascó d'àcid en mig de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó parisenca de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté i unes memòries («Notes pour servir à l'instruction de mon procés»). El 26 de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca la revolució social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva acció de «propaganda pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i constret a relegació com a reincident. Enviat primer a Avinyó (Provença, Occitània) i al penal de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març de 1887 a l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10 de setembre de 1887 va agredir un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre, però ell va sortir amb dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va ser condemnat a mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita, injurià els membres de la comissió disciplinària i el metge-major de l'illa Nou el va fer internar a l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida de suport en Les Temps Nouveaux sobre la seva situació de «cadàver vivent». L'1 de gener de 1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907, després de vint anys de relegació, acumulà 29 dies de presó por «inconveniències», 165 dies de presó per «insolència, rebuig d'obeir, imputació calumniosa, amotinament i robatori», i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits anarquistes, rebuig d'obeir, insults i amenaces als metges i imputació calumniosa». L'1 de gener de 1908 la seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i el 14 de desembre de 1913 obtingué una reducció de pena de set anys. En 1916 rebé tres noves penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó. Charles Gallo va morir el 23 de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la colònia penitenciària de l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia). 

***

Henri Gauche

- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix al IX Districte de París (França) el militant i periodista anarquista Louis Henri Auguste Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Sos pares, paperaires, es deien Alfred Édouard Athanase Gauche i Félicité Julie Augustine Laudner. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Les Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Élancourt (Illa de França, França). L'1 de juliol de 1920 es casà al XIV Districte de París amb Louise Augustine Crécy. En aquesta època vivia al número 2 de carrer Cassini de París. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 al seu domicili d'Élancourt (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919

- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Era fill de la parella belga no casada formada per Alfred Béranger, torner mecànic, i Charlotte Liàgre, domèstica, residents a Tournai (Hainaut, Valònia), i que legitimaren l'infant amb el matrimoni celebrat el 4 de maig de 1874 a Tournai. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. El 10 d'abril de 1899 es casà a Roubaix amb Palmyre Versporten. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per «difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a La Courneuve i en 1935 fou un dels signats del «Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertairede juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). El seu últim domicili va ser al número 80 de l'avinguda Jean Jaurès de La Courneuve. Julien Béranger va morir el 14 de març de 1939 al seu domicili de La Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.

***

Notícia del processament d'Edmond Lapeyre apareguda en el diari bordelès La Gironde del 7 de març de 1900

- Edmond Lapeyre: El 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1876 neix a la I Secció de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista il·legalista Edmond François Lapeyre. Sos pares es deien Henri Pierre Lapeyre, mariner, i Louisa Laban, domèstica. Es guanyà la vida treballant de serraller electricista i després de comerciant de cafè. En 1893 el seu nom ja figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. Entre 1897 i 1898 formà part del grup de desvalisadors anarquistes anomenat «Banda de Bacalan», creada pels germans Bernard i Vincent Desmons, i que actuava al barri dels Chartons de Bordeus. Detingut i processat, el 5 d'agost de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a un any de presó per diversos robatoris perpetrats durant la nit del 4 al 5 de març d'aquell any als magatzems del comerciant draper Lopez, al número 82 del passeig Victor Hugo; durant la nit del 20 al 21 de març al domicili d'un tal Plazenet, al carrer Poyenne; i durant la nit del 10 a l'11 d'abril al domicili d'un tal Vignaud, a la plaça Saint Martial. Aquests robatoris els va efectuar amb la seva companya Jeanne Villeneuve, cosidora sabatera llibertària que havia conegut en una reunió anarquista, i amb Joseph Rolland, que va ser condemnat a un any de presó. En aquesta època vivia amb sa companya al número 111 del carrer Ornano. En 1903 va ser condemnat novament per un intent de robatori efectuat amb Pierre Dutou durant la nit del 30 al 31 de desembre de 1901 als magatzems de Bonysset, a la plaça Barbès d'Agen (Aquitània, Occitània). Dutou va ser detingut, jutjat i condemnat el 26 de maig de 1902 a 10 anys de treballs forçats en colònia penitenciària; el novembre de 1902, a l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), abans de partir cap a Nova Caledònia, es va decidir a «cantar» i incriminà diversos anarquistes (Edmond Lapeyre, Louise Pouchieux, Camille Rambeau i Thomas Sarrieu). A resultes d'aquestes declaracions, el 13 de novembre de 1902 va ser detingut. El 5 d'agost de 1903 va ser condemnat per l'Audiència d'Òlt i Garona a vuit anys de treballs forçats. Intentà evadir-se sense èxit de la presó d'Agen. El 23 de desembre de 1903 va ser embarcat a bord del vaixell La Loire cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Edmond Lapeyre va morir el 12 d'agost de 1910 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Necrològica de Victor Pédro apareguda en el periòdic parisenc L'Ére Nouvelle del 18 de setembre de 1920

- Victor Pédro: El 7 de febrer –gairebé tots els documents oficials citen erròniament el 15 de febrer– de 1880 neix a Saint-Gerand (Bro-Gwened, Bretanya; actualment Saint-Gérand-Croixanvec) l'anarquista i sindicalista revolucionari Victor Marie Pédro. Era fill d'Yves Marie Pédro, fuster, i de Guillemette Le Goff, tavernera. Es guanyà la vida treballant d'obrer agrícola a Normandia i posteriorment de terrelloner a París (França). En 1900 vivia al número 8 del carrer de la Charronnerie de Saint-Denis (Illa de França, França). El 16 de novembre de 1901 començà a fer el servei militar en el 153 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 18 de setembre de 1904. El març de 1910, durant el «Cas Aernoult-Rousset», va ser un dels 16 signants (René de Marmande, Girard, Goldsky, Matha, Thuillier, etc.) del cartell «À bas Biribi», pel qual tots van ser processats, jutjats i absolts el juliol d'aquell any. Militant sindicalista revolucionari partidari de l'acció directe i, segons la policia, sospitós de pertànyer a l'«Organisation de Combat», en 1911 va ser estretament vigilat per la policia que elaborà sobre ell nombrosos informes. El 3 de març de 1911 va ser nomenat secretari de la Cambra Sindical dels Terrelloners, Pouaters i Miners del Sena, adherida a la Confederació General del Treball (CGT), i en la primavera de 1912 va ser reemplaçat per l'anarquista Émile Hubert. El 21 d'abril de 1911 va ser detingut a París per «entrebancar la llibertat laboral». El 15 de juny de 1911 va ser declarat insubmís per no presentar-se a les cridades militars. El 4 de novembre de 1911 va ser detingut per repartir uns pamflets de convocatòria d'un míting a uns terrelloners que treballaven a les vies del tren. El 23 de desembre de 1911 va ser un dels oradors, amb altres companys (Bodechon, René de Marmande, Sébastien Faure, Jacquemin, François Marie, Péricat, Quillard, Thuillier, Yvetot, etc.), d'un gran míting de suport al terrelloner anarquista Émile Rousset, que havia estat condemnat a treballs forçats. Esdevingué delegat de Propaganda del Sud-est i de Normandia de la Federació del Construcció de la CGT i també fou membre de la Comissió de Control de la Unió de Sindicats Obrers del Sena de la CGT. En 1912 representà el Sindicat de Terrelloners en Comitè de Defensa Social (CDS). El 26 d'abril de 1912 va ser processat, amb altres companys (Bricheteau, Le Roch, François Mancolin, Morni i Toussaint), per «provocació de militars a la desobediència». En 1913 era secretari del Sindicat d'Obres Públiques de Calvados. El 21 de juliol de 1914 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «ultratges a magistrat» arran d'unes paraules expressades el 13 de març anterior en un míting antimilitarista a Saint-Denis. Entre el 4 d'agost de 1914 i el 6 de juny de 1916 va fer la campanya militar contra Alemanya en diverses unitats d'infanteria. El 27 de juliol de 1915 es casà, a través d'Émile Escabasse, empleat ferroviari proveït d'una procuració especial, a Caen (Normandia, França) amb la modista Angéle Séraphine Ethiard i amb aquest matrimoni legitimà dues filles, Jeanne Yvonne Pédro, nascuda en 1906, i Marguerite Pédro, en 1912. En aquesta època estava destinat en la 26 Companyia del 167 Regiment d'Infanteria i vivia al número 8 del carrer Gaillon de Caen. El 30 de març de 1918 va ser destinat al Dipòsit Metal·lúrgic de l'Exèrcit de París; el 4 d'abril de 1918 a les fàbriques Schneider a Le Creusot (Borgonya, França) i dos dies després a les fàbriques de la Societat de Materials Colorants Poirier de Saint-Denis, encara que el 7 d'abril de 1918 va ser destinat al I Regiment de Zuaus. El novembre de 1918 va ser un dels signants, en nom de la Societat de Materials Colorants, d'un homenatge al president nord-americà Woodrow Wilson pel seu suport a la victòria aliada en la Gran guerra. El febrer de 1919 vivia al número 100 del carrer de París de Clichy. Tuberculós, Victor Pédro va morir el 16 de setembre de 1920 al seu domicili, al número 6 del carrer Martre, de Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrat dos dies després. Es va crear un grup de solidaritat («Les Amis de Pédro») per ajudar sa companya i ses dues filles, el secretari del qual va ser Jean Frago.

Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix al II Districte de París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Alexandre Louvet. Sos pares es deien Louis Louvet, empleat de comerç, i Marguerite Marie Charles, telefonista. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El 9 de juny de 1923 es casà al XIX Districte de París amb Charlotte Louise Bernard, de qui es va divorciar. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. El 21 d'agost de 1954 es casà al VII Districte de París amb Fernande Constance Vaugeois. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les Edicions Élisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).

***

Necrològica de Joaquim Reboll apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 11 de setembre de 1990

- Joaquim Reboll:  El 7 de febrer de 1908 neix a Onda (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Reboll. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en un maquis que actuava al departament de Les Landes (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là com a obrer agrícola a Besiers, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica. Després de la seva jubilació, malgrat els seus minsos ingressos, participà en el suport financer del moviment llibertari fins a la seva mort. Joaquim Reboll va morir el 7 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1990 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Blas Huertas Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1985

***

Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)

- Juan Andrés Álvarez Ferreras: El 7 de febrer de 1916 neix a la Cité du Pinson de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Sos pares es deien Félix Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. El 28 d'abril de 1951 es casà a Montluçon amb Alexandra Ewdokimowa. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, etc. Juan Andrés Álvarez Ferreras va morir el 29 d'agost de 1999 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009)

***

Necrològica d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1988

- Antoni Solé Miquel: El 7 de febrer de 1916 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Solé Miquel. Sos pares es deien Francesc Solé i Rosa Miquel. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers. Més tard s'establí al departament occità de Gers i, després de no trobar feina de paleta, llogà una petita granja amb un altre company i la treballà en col·lectivitat. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i després de la II Guerra Mundial s'establí a Vic de Fezensac, on treballà de paleta artesà. En aquesta població milità en la Federació Local de la CNT, de la quan en va ser secretari. Sa companya fou Josepa Llasera Escanilla. Antoni Solé Miquel va morir el 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1988 a la Clínica Calabet d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Domènec Campà Claverol (1939)

- Domènec Campà Claverol: El 7 de febrer de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Campà Claverol. Es guanyà la vida treballant de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lluità contra el feixisme com a milicià de la «Columna Ortiz», sobretot a Azaila (Terol, Aragó, Espanya) i fou comissari del Batalló 864 de la 141 Brigada Mixta de la 32 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sètfonts (Pavelló 25). El 13 de juliol de 1939 pogué embarcar a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del Méxique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Va rebre el suport del Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE) i de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). L'11 de febrer de 1941 va ser nacionalitzat mexicà. Son germà fou el pedagog llibertari Joan Campà Claverol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joan Campà Claverol (1914-1991)

Continua...

---