Efemèrides anarquistes
efemerides | 15 Febrer, 2026 12:09
Anarcoefemèrides del 15 de febrer
Esdeveniments
Exemplar del Bulletin de
la Fédération Jurassienne anotat per James Guillaume
- Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual –setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873–, òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.
***
Portada
d'un exemplar de Bandera
Social
- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de
1885
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic Bandera Social. Semanario
anárquico-colectivista. Dirigit per
Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció
José Diaz i T. Aurich Murtra,
entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però
hi van col·laborar
Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo
Nieva, Francisco
Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt
diversos: sindicalisme, textos
teòrics, notícies internacionals,
convocatòries orgàniques, efemèrides,
biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes
científics, etc. Es van
traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en
diferents
ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà
un suplement en una pàgina
amb un «Manifest a tots els treballadors de la
Regió Espanyola». En sortiren 96
números, l'últim el 21 de gener de 1887, i
deixà de publicar-se perquè es
refundí amb El Productor
de Barcelona
(Catalunya).
***

Capçalera d'Svobondno Obshestbo
- Surt Svobondno Obshestbo: El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una tercera època en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.
***

Mother Earth, d'Emma Goldman
- Publicació del «Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el «Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) –entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón–, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.
***
Capçalera
del Boletim da
Aliança Anarquista do Rio de Janeiro
- Surt el Boletim da
Aliança Anarquista do Rio de Janeiro: Pel febrer de 1918
surt a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del
periòdic mensual Boletin
da Aliança Anarquista do Rio de Janeiro.
L'Aliança Anarquista de Rio de
Janeiro (AARJ) s'havia creat poc abans, el 20 de gener de 1918, en una
reunió
convocada per a discutir sobre «anarquisme i
sindicalisme». Se n'encarregà de
l'edició i de les relacions Arlindo d'Avila Pereira. Els
articles d'aquest
butlletí anaven sense signar i publicà textos
d'altres periòdics anarquistes (O
Cosmopolita, Debate, Guerra
Sociale, A Plebe, La
Protesta, Semana Social, A
Sementeira, Tierra y Libertad,
etc.) i de la premsa generalista. En sortiren tres número,
l'últim l'abril de
1918, que publicà un «Programa mínim
d'anarquia» signat per Domingos Ribeiro
Filho.
***
Portada
d'Iniciales
d'abril de 1932
- Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual», «Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).
***
Capçalera d'Acción
- Surt Acción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción, òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes –números del 39 al 47–, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 –en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell, Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).
***

Capçalera
del primer número d'Esfuerzo
-
Surt Esfuerzo: Pel
febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número
de la publicació
mensual anarquista Esfuerzo. Revista de
divulgación social.
El responsable de la
redacció va ser José María Ferreiro.
Volia ser un espai cultural d'informació i
de reflexió sobre la situació politicosocial
espanyola. En sortiren 12 números,
l'últim l'agost de 1937.
***

Capçalera
de L'Homme et
la Vie
-
Surt L'Homme
et la Vie:
Pel febrer de 1946 surt a París (França) el
primer número del periòdic mensual L'Homme
et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle.
Portava les cites de
Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu
punt de vista, de
la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home
només és útil al seu temps
quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel
Devaldès, que pretenia amb
aquesta publicació ser una tribuna de lliure
expressió oberta a tots els
corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes,
sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes,
racionalistes,
etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les
diverses doctrines morals i
socials». Tenia relacions amb la llibreria i el
«Club de Discussions».
L'administració i la gerència fou portada per
Jean Serru. Trobem articles de
Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell
Boll,
Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec),
Hem Day, Manuel
Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne
Humbert, Maurice Imbard,
Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice
Laisant, Jean Marestan,
Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand,
Georgette Ryner,
Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges
Vidal, entre
d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche,
Maurice Godard,
Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren
quatre
números, l'últim de maig de 1946. Com a
mínim publicà tres fullets: Vers un
monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie
indépendante sans prolétariat,
de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde
nouveau.
Comment on vit dans la Cité Intégration,
cité sans prolétariat, per
Hérault
Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore.
Philophe cynique, de Han
Ryner (1946).
***

Capçalera
de Monde Nouveau
-
Surt Monde
Nouveau:
Pel
febrer de 1946 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic Monde Nouveau. Organe Régional
du Mouvement Libertaire - Région Sud.
L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem
articles
d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James
Blanchard, Boucher,
Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G.
Dupont, Joseph Gambarelli,
Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche
Meurant,
Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge
era d'uns
dos mil exemplars. En van sortir sis números,
l'últim el 15 d'octubre de 1946,
que portava com a subtítol «Organe
Régional de la Fédération Anarchiste -
12è
Région». Fou substituït per La
Voix Libertaire, que només publicà un
número (14 d'octubre de 1947) a Toló
(Provença, Occitània).
***
Zéro de conduite (1933)
- Reestrena de Zéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduite és un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.
***

Capçalera
de Seme
Anarchico
- Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.
***

Portada del segon número d'Anarchos
- Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.
***

Portada del primer número de A. Rivista Anarchica
- Surt A. Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de A. Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensual és aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.
***

Portada
del número 0 d'Acracia
- Surt Acracia: Pel febrer de 1981
surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el
número 0 de la revista Acracia.
Órgano de
las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es
publicà força
irregularment. Canvià de capçalera i de
subtítols («Revista»,
«Boletín»).
Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors.
Aquesta revista bilingüe
(castellà i català) tractà diversos
temes, com ara els pensadors anarquistes
(Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia,
l'anticlericalisme, l'ensenyament,
les presons, l'OTAN, el tejerazo,
les
pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'abril-maig de
1983.
Naixements
Foto policíaca d'Adolphe Bouchenez (27 de febrer de 1894)
- Adolphe
Bouchenez: El 15 de febrer de 1858 neix a Gentilly (Illa
de França, França)
l'anarquista i sindicalista Adolphe Bouchenez –a vegades el
llinatge citat
erròniament Bouchenet.
Sos pares es
deien Henri Alphonse Bouchenez, blanquer i pelleter, i
Joséphine Coltat,
obrera. Es guanyava la vida fent d'ebenista. En 1889 era secretari del
Cercle
Socialista Revolucionari Independent «Les Égaux du
XX», que es reunia cada
dimarts a la Sala Geantot, al número 36 del carrer Planchat.
En els anys
noranta vivia al número 3 del passatge Haies del XX
Districte de París. En 1890
era secretari adjunt de «Les Égaux du
XX», grup que presentà candidatura
conjunta amb el Comitè Electoral Socialista Revolucionari
Antiboulangista i
Antiparlamentari de Charonne. El 12 de maig de 1891 assistí,
com a delegat dels
Grups Revolucionaris Independents, adherits a la Coalició
Socialista-Revolucionària, a la reunió celebrada
a la Sala Horel, al carrer
Aumaire, per a parlar sobre l'actitud a prendre davant l'aniversari de
la «Semana
Sagnant» de la Comuna de París i de la
manifestació que s'havia de celebrar el
24 de maig al cementiri de Père-Lachaise i a la qual es van
sumar. El 25 de
maig de 1891 assistí, amb altres companys (Dudicaint, Job,
Lepeut, etc.), a la
Sala Martin, al número 68 del Faubourg Saint-Denis, a la
reunió de creació de
la Unió de la Joventut Socialista Revolucionària
(UJSR). El 9 de novembre
assistí a una reunió de la «Ligue
d'Ameublement pour le relèvement de son commerce
et la suppression de la trôle» (Lliga de la
indústria del moble per la millora
del seu comerç i per la supressió de la venta
directa de l'obrer), celebrada a
la Sala Mazen, al carrer Charenton, on es mostrà partidari
de la llibertat de
treball i defensà la seva oposició a la
supressió de la venta dels mobles pels
obrers mateixos. El 8 de desembre de 1891, com a secretari de la Lliga
d'Obrers
del Moble, assistí a una reunió celebrada a la
Sala CHâlet Franc-Comtois, al número
79 del bulevard Picpus, per a tractar temes sindicals. Amb els
anarquistes
Eugène Job, Lucas i altres, assistí el 8 d'abril
de 1893 a una reunió per incitar
a l'abstenció en les eleccions de la primavera d'aquell any
celebrada al número
40 del carrer Orteaux i a la qual assistiren unes cent-cinquanta
persones. L'11
d'octubre de 1893 participà, amb Job, en una
reunió al domicili d'Eugène
Daguenet, al número 5 del carrer Haies. També era
assidu de les reunions que se
celebraven a la Sala Château Rouge, al número
21-23 del carrer Vignoles, on
assistiren nombrosos anarquistes (Chapin, Daguenet, Dauby,
Denechère, Merigeau,
Petitjon, Surgand, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un
registre
d'anarquistes de la Prefectura de Policia i en aquesta època
vivia al número 3
de passatge Haies. El 26 de febrer de 1894 la policia
escorcollà, en presència
de sa companya, el seu domicili, al número 62 del carrer
Vignoles, i embargà 19
fulls escrits i una foto de grup on era present; aleshores es trobava
en
tractament mèdic a l'Hospital Tenon, on va ser detingut i
traslladat, després
de ser fitxat el 27 de febrer en el registre antropomètric
del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, a la
presó de Mazas sota la acusació de
«pertinença a associació
criminal», però va ser posat en llibertat el 2 de
març
de 1894. El 31 de desembre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes
de la
policia i vivia al número 97 del carrer Haies. El 8 de maig
de 1899 va ser
esborrat de les llistes d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció.
***

Notícia
de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 29 de maig de 1887
- Alexandre
Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat
(Delfinat, Arpitània)
l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Sos
pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson.
Durant la dècada de 1880
milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat
animat per Pierre Martin
(Le Bossu) i fou membre dels grups
«La Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta
època participà en
totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El
25 de
novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i
Joseph
Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de
pertànyer a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a
la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28
de maig de 1887,
arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de
març d'aquell any en
un cafè als soldats de la guarnició local, va ser
condemnat per l'Audiència del
departament d'Isèra a un mes de presó per
«incitació de militars a la
desobediència». En 1888 formà part, amb
el també obrer teixidor Davoine i
altres, del grup «Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules Guesde i
esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de
Lió, i L'Action. No
obstant això, després
de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre
Martin i Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. El 23 de juliol de
1898 es casà a Viena del Delfinat amb
Thérèse-Victoire
Macchietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de
desembre de 1900 al seu domicili de Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània).
***
El
Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado
- Cesare Sartori: El
15 de febrer de 1867 neix a
Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i
antropòleg anarquista Cesare Sartori, també
conegut com César Sartori (en
portuguès). En 1891, quan estudiava a la
universitat, milità en el Partit Revolucionari
Anarquista-Socialista (PRAS), organització
que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en
un únic moviment
insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat
de
Pàdua. La seva militància en el moviment
llibertari li va implicar persecucions
i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot
arreu i
alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta,
però també
d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la
literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant
«treball, salut
i llibertat», emigrà al Brasil,
instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa
Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima
d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en
1903 a
Lages, zona més benigna, on muntà una
clínica («Casa de Saúde»,
Casa de Salut),
amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies
a la seva
intervenció, se celebrà a Lages per primera
vegada la jornada del Primer de
Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a
missa, es
reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar
tertúlies. En aquests anys
col·laborà en la premsa italiana esquerrana,
socialista i sindicalista
revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,
Tribuna
Italiana i La Scure, criticant durament
la premsa servil al poder i
a l'Església Catòlica, tant italiana com
brasilera, i redactant articles
fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito
Socialista Unitario del
Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors
Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI),
però sempre en el sector
«anarquitzant» d'aquestes agrupacions
polítiques. Va ser íntim amic de
l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta
realitzà diversos
estudis antropològics sobre els costums morals dels indis
del Mato Grosso (boróros,
terenos i caigangues) i del Rio
Grande do Sul (coroados),
que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de
Chapecó o O Clarim,
arribant a la conclusió que la moralitat dels
indígenes, en general, era força
superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs
civilitzats». Reivindicà
per als nadius assistència mèdica permanent, amb
la finalitat de combatre les
malalties endèmiques i les epidèmies. Molta
d'aquesta documentació
antropològica i sanitària d'aquests pobles
indígenes ha restat inèdita. Exercí
la medicina absolutament altruísticament i de franc per als
més desfavorits
(negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a
resultes d'atendre un
client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de
pneumònia a Lages
(Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una
manifestació de totes
les classes socials, però especialment les més
miserables; el seu taüt, per
exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat
negra i dels pobres
de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una
estàtua a
la plaça João Ribeiro.
***
Notícia
de la detenció de Léon Patureau apareguda en el
periòdic parisenc La Révolte
del 31 de desembre de 1892
- Léon Patureau:
El
15 de febrer de 1868 neix a Soye-en-Septaine (Centre,
França) l'anarquista Léon
Patureau. Sos pares es deien Nicolas Patureau, jornaler, i Solange
Brossard,
domèstica. Es guanyava la vida treballant de jornaler. El 8
de desembre de 1892
a Bourges (Centre, França), en un judici de
revisió d'una pena de l'anarquista
Fortuné Henry, va cridar, juntament amb el carboner Pierre
Petit, amb qui
estava molt unit, «Visca l'anarquia!» quan Henry
pujava al cotxe cel·lular;
detingut, després d'interrogat, va ser posat en llibertat
amb una denúncia per
«escàndol injuriós»
–aquell mateix dia també van ser detinguts un tal
Bedu i Charles
Métairie. En aquesta època vivia al barri
Justices de Bourges. En 1893 va ser
fitxat a Bourges com a «reincident molt
perillós». En aquesta època vivia al
número
11 del carrer Jean Boucher. L'1 de gener de 1894 va ser detingut,
juntament amb
els anarquistes Louis Paret (Baptiste)
i Jean Raudet, membres del grup «Les
Affamés», a Bel-Air (Farges-en-Septaine,
Centre, França), i processats per
«associació criminal». En el escorcoll
del
seu domicili es van trobar nombrosos cartells, periòdics (L'En Dehors, Le
Père Pienard,
La Révolte, etc.) i
fullets
anarquistes, i en la seva correspondència una carta a Jean
Billot, antic gerent
de La Révolte que
s'havia instal·lat
a Bourges, i una altra a Fortuné Henry. També es
van trobar exemplars del
periòdic prohibit L'International,
que contenia fórmules d'explosius. Al domicili de sos pares
també hi havia
fullets i cartells anarquistes. No obstant això, mancat de
proves per
inculpar-lo per «propaganda pel fet», el procurador
demanà la seva posada en
llibertat i sotmetre'l a vigilància especial. El febrer de
1894 es trobava, amb
una companyia de músics ambulants, pel departament de Loiret
i el 24 de febrer
a Gien i el 27 de febrer de 1894 a Briare, on va ser sotmès
a escorcolls. El 20
de desembre de 1932 es casà a Bourges amb
Clémentine Moreau, divorciada de
Pierre Louis Chartier. En aquesta època treballava de
manobre i vivia al carrer
de la Butte d'Archelet de Bourges. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***

Notícia
de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 22 de setembre de 1924
- Jules Lemaire:
El 15 de febrer de 1874
neix a Amiens (Picardia, França) el propagandista
anarquista,
antimilitarista i sindicalista,
i després comunista, Jules André Lemaire. Era
fill natural de l'obrera
fabril Geneviève
Marie Augustine Régnier i l'infant va ser legitimat pel
matrimoni d'aquesta amb
l'oliaire Zéphir Augustin Lemaire celebrat el 16 de juny de
1875 a Amiens. En 1892
era tresorer del Sindicat de Ferroviaris. D'antuvi sabater i seguidor
del sindicalisme
socialista de Jean Allemane, va ser un dels animadors, ja anarquista,
de les
vagues del sector esdevingudes entre abril i maig de 1893 a Amiens. El
seu
domicili va ser escorcollat en tres ocasions en 1894 (l'1 de gener, el
26 de
febrer i el 7 d'abril) i la policia va trobar fullets i
cançons anarquistes,
com ara La Chanson du Père Duchesne. En
1895 vivia al número 16 de la
plaça Vogel. El 12 de novembre de 1895 va ser cridat a files
i incorporat en el
132 Regiment d'Infanteria a Reims (Xampanya-Ardenes,
França); sancionat, el 20
d'abril de 1895 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers
Disciplinaris a
l'Àfrica del Nord, servint fins el gener de 1897 a
Algèria. El 20 de gener de
1897 retornà a França i va ser integrat en el 156
Regiment d'Infanteria. El 28
de febrer de 1897, com a fill de vídua, passà a
la vida civil i reprengué
immediatament la militància llibertària.
Demanà el permís per a la reunió
pública sobre l'«afer Dreyfus» celebrada
el 29 de gener de 1897 a la sala
Alcazar on els redactors de La Libertaire
Ferrière i Émile Janvion
prengueren la paraula i també per a una reunió
sobre el mateix tema per al 22
de setembre de 1898 que acabà en violents enfrontaments. En
1898 vivia al
número 3 del carrer Motte i era responsable d'una
subscripció a favor de les
famílies d'una desena de companys condemnes per haver
pertorbat una reunió
clerical. En aquesta època participava en les reunions de
l'anarquista
Alexandre Ségard i era un dels distribuïdors del
periòdic Le Journal du
Peuple de Sébastien Farue. El 20 de maig de 1899
organitzà una conferència
de Sébastien Faure a la sala Alcazar sobre
l'Església. Segons la policia, a
finals de la dècada del noranta va estar en contacte amb una
banda de desvalisadors
anarquistes i en aquesta època treballava de firaire. El 15
de febrer de 1900 protestà
per carta a l'Alcaldia d'Amiens contra l'obligació de
demanar permís per a una
reunió anarquista que era privada en un cafè. El
28 d'abril de 1900, en una conferència
organitzada per la Unió Republicana Democràtica
(URD), interpel·là un diputat
socialista parisenc sobre les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) ja que
els
socialistes no demanaven la seva derogació. El 2 de juny de
1901 s'establí, amb
altres companys sabaters (Edmond Carpentier, Edmond Pépin,
Camille Tarlier i
Émilien Tarlier), al número 8 del carrer
Saint-Germain d'Amiens, on crearen un
taller cooperatiu, la façana del qual decoraren amb cartells
i propaganda
anarquistes, a més d'una gran pancarta de la Lliga dels
Antipropietaris. El 8
de juny de 1901 aparegueren articles sobre aquest tema en els diaris Le
Journal d'Amiens i Le Progrès de la Somme.
Constantment vigilats per
la policia, un gravat sobre Ravachol va ser denunciat. El 3 de juliol
de 1901
va ser condemnat, juntament amb Edmond Carpentier i Émilien
Tarlier, a dos
mesos de presó per «provocació a
l'assassinat amb finalitats de propaganda
anarquista». L'11 de gener de 1902 va se un dels
organitzadors de la
conferència de Dubois Desaulle
«L'armée, école du crime»,
celebrada a la sala
Alcazar pel grup «La Jeunesse Libertaire» d'Amiens.
El 13 d'abril de 1902 portà
la contradicció al socialista Charles Gaillet en una
reunió pública. El setembre
de 1902 va ser detingut amb Edmond Carpentier per trencar un viacrucis
a
Péronne (Picardia, França), a més de
portar el fullet de Charles-Albert Patrie,
guerre et caserne. El 9 d'octubre de 1902, quan realitzava
com cada any la
verema a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), es
dedicà a vendre el fullet de Johann
Most La peste religieuse. En 1903 va anar amb
bicicleta a la verema de
Cuis (Xampanya-Ardenes, França) amb un balot de fullets,
entre ells el de
Georges Yvetot Mouveau manuel du soldat. En 9 de
juny de 1904 va ser
condemnat a 15 dies de presó per «ultratges a
l'exèrcit», després d'haver cridat
a una tropa de soldats «Fora l'exèrcit! Pila de
porcs!». El novembre de 1904,
amb Georges Bastien i Alcide Dumont, va ser un dels fundadors del
setmanari
anarquista del Somme Germinal, editat durant el
procés de l'anarquista
Alexandre Jacos a l'Audiència del Somme. Els anarquistes
d'Amiens van fer
accions en suport de Jacob, com ara la manifestació de l'11
de febrer de 1905. Germinal
durà fins el 27 de juliol de 1914 i ell en va ser gerent
fins a 1906. En
aquesta època va ser un dels principals animadors del grup
anarquista «La
Jeunesse Libre» d'Amiens i de la secció local de
l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA). Els membres de l'AIA d'Amiens boicotejaren activament el 14 de
juliol de
1905 la Festa Nacional, llançant eslògans
antimilitaristes i cantant L'Internationale
i La Carmagnole, acció que
acabà gairebé en revolta quan s'acostà
a l'ajuntament
i a la seu del Cercle Militar. L'octubre de 1905 Germinal
edità 10.000
exemplars del fullet antimilitarista Aux conscrits,
de Georges Bastie, i
el novembre d'aquell any la policia escorcollà els locals i
va ser detingut
juntament amb Bastien. El gener de 1906 ambdós van ser
condemnats a nou mesos
de presó per l'article «L'antimilitarisme et
l'antipatriotisme» aparegut el 31
de maig de 1905. El 21 de febrer de 1906 van ser novament jutjat pel
fullet Aux
conscrits
i ell ser condemnat a 18 mesos i a 15 mesos de
presó Bastien i a
1.000 francs de multa cadascun. El 25 de novembre de 1907 va ser
novament
inculpat per ultratges cap al gendarme Candillon i condemnat a vuit
dies de
presó. A principis de la dècada dels deu va ser
un dels responsables del Comitè
de Defensa Social (CDS) d'Amiens. Com a membre del Sindicat de
Treballadors del
Cuiro jugà un paper destacat durant la vaga dels obrers
tintorers de 1911. En
1913 era membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i
posteriorment del
grup local de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). En 1913
sembla que s'instal·là, via Bèlgica, a
Anglaterra i quan esclatà la Gran Guerra
no va respondre a l'ordre de mobilització, restant al Regne
Unit, i essent
declarat insubmís el 12 de desembre de 1918.
Milità activament amb altres companys
revolucionaris al Regne Unit i el 12 de febrer de 1915
cosignà el manifest
pacifista «L'Internationale anarchiste et la
guerre». Per aquestes activitats,
va ser tancat a les presons britàniques. El setembre de 1924
va ser condemnat a
sis mesos de presó i a la deportació per no
haver-se inscrit com a estranger al
Regne Unit i lliurat el març de 1925 a les autoritats
frontereres franceses.
Després de quatre mesos de presó preventiva, el
juny de 1925 va ser jutjat en
consell de guerra a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i
condemnat a sis mesos
de presó amb llibertat provisional. Entusiasmat per la
Revolució bolxevic, en
1928, de bell nou a Amiens, s'integrà en el moviment
comunista i milità en
l'associació «Amics de l'URSS» i en el
Socors Roig Internacional (SRI). En 1935
figurava com a «anarquista militant» en un llistat
d'anarquistes del departament
del Somme. Entre 1936 i 1939 participà activament en la
solidaritat amb la II
República espanyola i les víctimes de la
repressió franquista. Durant la
primavera de 1940 es refugià voluntàriament a la
Dordonya, al costat d'un camp
de concentració on estaven tancats una quinzena de
comunistes de Picardia amb
la finalitat de socórrer-los. Posteriorment ajudà
el maquis dels Francs-tireurs
Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Dordonya, especialment
com a recaptador
de fons a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord,
Aquitània,
Occitània). En 1945 retornà a Amiens i
milità activament en el Partit Comunista
Francès (PCF). Recollí ell tot sol més
de quatre-mil signatures contra la bomba
atòmica. D'educació autodidacta i sensible a la
necessitat d'educació dels
membres del seu partit, llegà la seva biblioteca a la
secció d'Amiens del PCF.
En 1954 va caure malalt i va ser hospitalitzat dos anys
després. Jules Lemaire
va morir el 4 de juny de 1957 al seu domicili, número 31 del
carrer Port d'Aval, d'Amiens (Picardia, França) i va ser
trobat
l'endemà, data en la qual es certificà la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Salvador Almela López (1914)
- Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***

Necrològica
de José Borrego Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 14
d'abril de 1963
- José Borrego Gómez: El 15 de febrer de 1892 neix a Benaoján (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Borrego Gómez. Sos pares es deien José Borrego i Isabel Gómez. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. L'1 de març de 1934 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del Sindicat Únic General de Treballadors, adherit a la CNT, i l'1 de març de 1936 en va ser nomenat president. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a caporal del «Batalló Pedro López» de la I Companyia «CNT-FAI», establerta al Cerro de la Cruz de Montoyo (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, sembla que pogué arribar a Algèria i va ser internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria). Després de la II Guerra Mundial passà a França i s'establí a Riam, on treballà de manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Isabel Benítez Ruiz. Malalt, José Borrego Gómez va morir el 28 de febrer de 1963 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).
---
| « | Febrer 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | |