Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de Louise Michel: El 20 de febrer de 1883 se celebra a la Salle des Folies-Montrouge del XIV Districte de París (França) un míting públic de la destacada militant anarquista Louise Michel. L'acte, organitzat pel grup «La Vengeance Anarchiste» del XX Districte de París, tingué com a tema la repressió desencadenada arran de l'anomenat «Procés dels 66» jutjat pel Tribunal Correccional de Lió (Arpitània). A l'acte, al qual assistiren uns cinc-centes persones i en el qual hi hagué aldarulls a la porta d'entrada, parlaren a més de Louise Michel diversos anarquistes. El grup «La Vengeance Anarchiste» edità posteriorment, el 6 de març i l'1 d'abril de 1883, dos números d'un periòdic del mateix nom.

***

Membres de la Colònia Cecília

- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil: El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.

***

Revolta de les subsistències

- Revolta de les subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata un fort moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca de subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies abans. La revolta es va centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina) d'Inca. El moviment de protesta durà una quants dies.

***

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.

***

Capçalera de La Protesta

- Surt La Protesta: El 20 de febrer de 1933 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic bilingüe (italià i francès) bimensual La Protesta - La Protestation. Reemplaçà el periòdic Umanità Nova (1932-1933), prohibit per les autoritats franceses el gener d'aquell any. Va ser publicat per Antonio Cieri i Rivoluzio Gilioli, amb la col·laboració de Camillo Berneri. La gerència la portà Antoine Ballet. En sortiren dos números més (12 i 28 de març de 1933), abans de ser prohibit.

***

Cartell de l'acte

- Exposició sobre Gabriel Buades Pons: El 20 de febrer de 2020 s'inaugura a la Sala de Vidre del Claustre de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició «Gabriel Buades i Pons 81903-1938). Compromís llibertari». La mostra, organitzada per l'Ajuntament d'Inca en el marc del cicle de memòria història «Inca té Memòria», va voler retre homenatge al destacat militant anarquista i anarcosindicalista inquer Gabriel Buades i Pons, afusellat pels feixistes en 1938. En l'exposició es pogueren veure fotografies, documents i cartes personals de l'homenatjat. L'exposició va romandre fins el 6 de març de 2020.

Naixements

Lucien Pissarro (ca. 1937)

- Lucien Pissarro: El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París (França) el pintor, escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el fill major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie Vellay, filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic del pintor i que esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra francoprussiana, sa família s'instal·là en 1870 a Londres (Anglaterra) i el 14 de juny de 1871 Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella, es casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós tingueren en total vuit infants. Dies després de la cerimònia, els Pissarro retornaren al continent i s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de França, França) i, poc després, a Pontoise (Illa de França, França). Lucien Pissarro cresqué envoltat d'amics de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude Monet, etc.) i començà a dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura paisatgística i a parir dels anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia. Entre 1884 i 1890 treballà per la societat d'impressió i d'edició artística «Manzi, Joyant et Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII Exposició Impressionista, on mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics Paul Signac i Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en 1888 a Brussel·les (Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les Vingt». En 1890 marxà cap el Regne Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En 1891 va fer una conferència sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es casà a Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora artística Esther Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping (Essex, Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic infant de la parella, Orovida Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i gravadora reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el número especial dedicat a l'Anarquia de la revista La Plume i en 1894 col·laborà en la sèrie londinenca de la revista anarquista francesa Le Père Peinard; en aquests anys també col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1894 creà a la seva casa d'Epping, molt influenciat per William Morris i la seva «Kelmscott Press», l'editorial «Eragny Press», que jugà un important paper en el desenvolupament de l'edició artística europea i que prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia, França), població de la seva residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En 1895 il·lustrà, amb Louis Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista anarquista Zo d'Axa Le grand trimard. En 1896 abandonà la Societat dels Independents. El març de 1897 patí un vessament cerebral, cosa que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es traslladà amb sa família la número 62 de Bath Road, al barri de Bedford Park de Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908 col·laborà amb dibuixos per la publicació llibertària Les Temps Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa família al número 27 de Stamford Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els artistes llibertaris Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe, il·lustrà el llibre del propagandista anarquista Jean Grave Les aventures de Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al New English Art Club (NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal Academy, i dos anys després n'esdevingué membre. En aquests anys establí una forta amistat amb els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes. Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i contribuí amb gravats a la seva revista The Dial. En 1907 entrà en el Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels cofundadors del londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes britànics postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a diferents indrets (Dorset, Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913 realitzà la seva primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres. El juliol de 1916 esdevingué ciutadà britànic. Amb James Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe, en 1919 fundà el «Monarro Group», que tenia com a finalitat promoure la pintura dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom ve d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes); aquest grup contribuí fortament a la divulgació de l'impressionisme al Regne Unit, però deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920 i 1930 exposà moltes vegades, en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà regularment al migdia francès i també al comtat anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol de 1944 en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra), on s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir, la vídua donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra).

Lucien Pissarro (1863-1944)

***

Auguste Albert Philippe

- Philippe: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Sos pares es deien Pierre Marie Félix Philippe, representant comercial, i Reine Marie Guénéguès. En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornable per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la nova època de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres (Anglaterra).

***

Attilio Cini

- Attilio Cini: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Sos pares es deien Mansueto Cini i Clementina Vernizzi, que morí durant el seu part. Durant la primavera de 1901 va ser buscat per la policia suïssa per posar-lo sota vigilància, ja que havia estat expulsat d'Alsàcia-Lorena per anarquista. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a «anarquista estranger».  En 1905 es casà amb Marie Louise Désirée Dauverchain, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa (Yvonne a Longwy, Edmond a Torí, Suzanne al Mayenne i Maurice a Montelaimar). En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir el 3 d'abril de 1926 d'un càncer a l'Hospital Lariboisiere de París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil (Illa de França, França). Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

Notícia sobre la condemna d'Auguste Ernest Cérignan apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 3 de desembre de 1891

- Auguste Ernest Cérignan: El 20 de febrer de 1870 neix a Charleville (Ardenes, França) l'anarquista Auguste Ernest Cérignan –també citat Cérignon. Era fill de Jean-Baptiste Louis Cérignan, jornaler, i d'Hélèna Louise Miette. Es guanyava la vida treballant d'aprestador de teixits. A principis dels anys noranta era membre del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i va estar especialment lligat a Aaron Bandler. En 1890 va ser cridat a files i va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'èxercit per «varius». El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 20 dies de presó per «cops i ferides», després haver embrutat els vestits de dues burgeses i haver-ne agredit una altra al carrer Fléchambault de Reims. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, com el de la resta d'anarquistes de la població, va ser escorcollat. El 29 de desembre de 1893 va ser detingut per participar, amb altres companys (Alfred Beuvard, Alphonse-Alexandre Bourgain, Jean-Baptiste Ganaye i Jules Lefèvre), en una agressió durant la nit de Nadal contra l'agent Richard al carrer Vesle de Reims –en aquesta acció va morir un dels agressors, anomenat Orth–; jutjat per aquest fet, el 10 de gener de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 13 mesos de presó i 15 francs de multa. El febrer de 1894 va ser qualificat de «perillós» en l'informe d'anarquistes de la policia. En sortir de la presó, va ser de bell nou detingut i empresonat cinc dies per «detenció de constrenyiment». En 1895 visqué a la regió parisenca, però l'any següent retornà a Reims, sense que la policia el pogués localitzar. Al final de sa vida treballà de lampista. Auguste Ernest Cérignan va morir l'11 d'abril de 1908 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

***

Laurence Jerrold

- Laurence Jerrold: El 20 de febrer de 1873 neix al barri de Saint Giles de Londres (Anglaterra) el periodista, assagista, crític teatral i anarquista Laurence Jerrold. Sos pares es deien Evelyn Douglas Blanchard Jerrold i Florence Lucy Yapp. Instal·lat a París (França) des de la infància, en 1888 començà els estudis a la prestigiosa, progressista i experimental Escola Monge. En 1896 cofundà, amb Bernard Lazare i Achille Steens, el «Grup d'Art Social». En aquesta època col·laborà en L'Art Social i La Revue Blanche. Freqüentà Fernand Pelloutier, també membre del «Grup d'Art Social», per a qui va realitzar nombroses traduccions. En 1896 col·laborà en La Société Nouvelle. El juliol de 1896 va ser delegat del «Grup d'Art Social» al Congrés Internacional Socialista de Londres. Entre 1897 i 1903 va escriure regularment la columna «Chronique des lettres anglaises» en L'Humanité Nouvelle d'Augustin Hamon. En 1902 col·laborà en la revista britànica The Artist. Era membre del grup «Pharos Club», del barri londinenc de Covent Garden, que va produir en 1902 la primera representació amateur de l'obra de teatre The Admirable Bashville de George Bernard Shaw. L'agost de 1906 va cobrir el desastre de la mina de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) per al diari The Telegraph. Va ser un dels fundadors, el desembre de 1907, de l'Associació de la Premsa Angloamericana de París, de la qual fou membre del seu comitè, ocupant diversos càrrecs (tresorer, president, etc.). El 29 de juny de 1908 es va casar a Saint-Martin-aux-Buneaux (Alta Normandia, França) amb la pintora Germaine Leprince-Ringuet, amb qui tingué tres infants (Gilbert Oliver, Francis Gabriel i Margery Kate). A partir de 1908 i fins la Gran Guerra, va ser corresponsal a París del diari London's Daily Telegraph. Entre 1910 i 1918 va ser membre de l'«Autors' Club», al Whitehall Court de Londres. En aquests anys va escriure diferents llibres sobres les relacions francobritàniques, com ara The Real France (1911), The French and The English (1913), France, Her Peuple and Her Spirit (1916), France Today (1916), À l'honneur de l'Armée française (1917), etc. Altres publicacions on va col·laborar van ser The Contemporary Review, The Fortnightly Review, Le Magazine International, Mercure de France, The Motntly Review, Renaissance Artistique et Littéraire, L'Oeuvre d'Art International, Revue France, Revue Hebdomadaire, etc. Traduí poemes de Walt Whitman al francès, autor del qual va ser un dels seus introductors a França. Laurence Jerrold va morir l'1 de novembre de 1918 a l'Hospital Anglès de Levallois-Perret (Illa de França, França), a conseqüència de l'epidèmia de grip espanyola, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població –posteriorment va ser traslladat al cementiri parisenc de Montmartre, on reposa amb sa companya. A l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb Augustin Hamon.

Laurence Jerrold (1873-1918)

***

Notícia sobre el processament de Louis Broutchoux apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 9 d'octubre de 1915

- Louis Broutchoux: El 20 de febrer de 1881 neix a Essertenne (Borgonya, França) l'anarquista i anarcosindicalista Louis Broutchoux. Era fill d'una família nombrosa de vuit germans. Sos pares es deien Sébastien Broutchoux, jornaler i obrer metal·lúrgic, i Lazarette Clair, domèstica, i era un dels germans petits del destacat anarquista Benoît Broutchoux. Es guanyava la vida treballant de manobre a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), encara que era habitual amb sos germans d'anar a fer les veremes al departament de Saona i Loira. En 1900 vivia amb son germà Benoît mentre aquest organitzava conferències per fundar el grup anarquista de Montceau-les-Mines. Amb l'anarquista Jean Douhéret, participà activament en les reunions dels miners en vaga de Montceau-les-Mines celebrades entre el 17 i el 19 de febrer de 1901, arribant a pujar al balcó de l'ajuntament de la població amb la bandera negra per a fer un discurs als obrers i on també prengué la paraula Paul Lafargue, que havia vingut a Montceau-les-Mines per a fer una conferència, i que volia sortir amb la bandera roja, però no amb la negra, «símbol de dol i emblema de l'anarquia». El 10 de març de 1901 s'establí a París (França) i el 8 de desembre de 1901 vivia al número 54 del carrer Cavé de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època treballava de manera irregular a les obres del barri parisenc de Les Ternes. En 1902 va ser declarat exempt de realitzar el servei militar per la pèrdua d'una falange del polze esquerre. El gener de 1902, segons un informe policíac, treballava a les obres del metro parisenc. El 18 de març de 1902 vivia al número 115 del bulevard Ney de París. El 28 de novembre de 1903 es casà a Genolhac (Llemosí, Occitània) amb la cosidora Marie-Clémence Maximin, de qui enviudà. L'octubre de 1910, amb altres companys manobres (Jean Aire, Jean Marie Brégnaud, Jean Laprey, Benoît Lequin, Auguste Mathey, etc.), va fer la verema al comtat de Mâcon (Borgonya, França). El desembre de 1910, quan vivia amb son germà Benoît al número 29 de carrer Lille de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), la policia sospità que era l'autor de tres sabotatges als pals telegràfics entre les vies fèrries de les poblacions del Nord-Pas-de-Calais de Billy Montigny i d'Hénin-Liétard (actualment Hénin-Beaumont). Quan la Gran Guerra, el 22 de maig de 1915, per mor de la mutilació a la seva mà, va ser destinat al Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i l'11 de juny de 1915 va ser enviat a la VIII Secció d'Infermers Militars i fins a l'11 de novembre de 1918 passà per diverses unitats d'infermers i esquadrons de trens. L'octubre de 1915 va ser jutjat en consell de guerra sota l'acusació d'haver treballat de terrelloner a partir de 1914 sota el nom fals de Cormeray fent rases a Presles (Illa de França, França), però va ser absolt d'aquest delicte. En 1919 visqué a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i entre 1922 i 1923 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). El gener de 1924 vivia al passeig del Moulin Haury de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i treballava de xofer a la Maison Rolland, al número 189 de l'avinguda Général Bizot de París. En aquesta època va ser esborrat del llistat d'anarquistes del departament de Saona i Loira. Louis Broutchoux va morir l'11 de juliol de 1951 al seu domicili de Vendôme (Centre, França).

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil –va canviar els estudis de medicina pels de dret–, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USSP. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el «Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar una àmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de desembre de 1911

- Edmond Le Bris: El 20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Sos pares es deien Edmond Marie Le Bris, pintor del port de Brest, i Yvonne Marie Joséphine Guéguen. Treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. El 14 d'octubre de 1915 es casà a Brest amb la costurera Valérie Henriette Gourmelon i en aquesta època era soldat del 154 Regiment d'Infanteria establert a Saint-Brieuc (Bretanya). Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el «Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. Residí a Saint-Ouen (Illa de França, França). Edmond Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a l'Hospital Charles Richet de Villiers-le-Bel (Illa de França, França).

***

Necrològica de Mateo Zapater Sebastián apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Mateo Zapater Sebastián: El 20 de febrer de 1890 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mateo Zapater Sebastián. Sos pares es deien Valero Zapater i Inocencia Sebastián. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-der-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola durant la Revolució. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva de les tropes de la reacció comunista encapçalada pel comandant Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser empresonat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) pels estalinistes i un cop lliure participà en la reorganització d'aquestes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Teresa Barrue. Mateo Zapater Sebastian va morir l'11 de febrer de 1966 al seu domicili de Belargan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Gabriel Laplanche apareguda en el periòdic parisenc L'Insurgé del 29 de maig de 1910

- Gabriel Laplanche: El 20 de febrer de 1892 neix a L'Argentièira (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Gabriel Joseph Laplanche. Era fill de Victor Laplanche, ex peó de camins, i de Marie Clémence Testud, modista. Amb son germà Josep Laplanche, milità en el moviment anarquista de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i es guanyava la vida treballant d'obrer enguixador en la construcció. En 1910 vivia al número 14 del carrer Martin d'Aurec de Saint-Étienne, al mateix edifici que l'anarquista Nicolas Berthet. Era assidu de les reunions de la Joventut Sindicalista de Saint-Étienne, on destacava per la violència de les seves paraules. El 10 d'abril de 1910, durant un viatge d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès, a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània), va ser detingut després de ferir, en una reunió pública, un secretari de la policia; per aquests fets, el 10 de maig de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne a vuit mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència; en l'apel·lació del 15 de juny d'aquell any, la prohibició de residència va ser anul·lada. L'octubre de 1910 va ser posat en llibertat i retornà a Saint-Étienne. En 1911 va ser un dels màxims responsables de la Joventut Sindicalista i del grup anarquista «Germinal». Juntament amb altres companys (Berthet, Hipp i Pelaud), figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Étienne i aleshores vivia al número 16 del carrer Victor-de-Laprade. Va escriure un article sobre la seva condemna, el qual va ser publicat en el número del 5 de juliol de 1912 de La Bataille Syndicaliste. En 1921 col·laborava en Le Libertaire. El 27 de març de 1923 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb Henriette Louise Visdeloup, de qui va enviudar. En aquesta època treballava de firaire i vivia al número 96 del carrer Vauban de Lió. El 20 de febrer de 1933 es casà al IV Districte de Lió amb Julienne Henriette Fumey-Dumoulin i en aquesta època continuava treballant de firaire i vivia a Écully. En 1938 va fer costat la Lliga per a la Protección de la Infància. Gabriel Laplanche va morir el 21 de desembre de 1969 al seu domicili d'Écully (Lió, Arpitània).

Gabriel Laplanche (1892-1969)

***

Necrològica d'Albert Mayre apareguda en el diari parisenc Ce Soir del 14 d'octubre de 1938

- Albert Mayre: El 20 de febrer de 1893 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després comunista, Albert Marius Mayre. Era fill d'Auguste Alexandre Mayre, moliner, i de Marie Antoinette Charroin. D'antuvi es guanyà la vida treballant de torner metal·lúrgic i posteriorment de corrector d'impremta. En 1912 vivia al número 37 del carrer Nationale de Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època era un dels animadors, juntament amb Eugène Comte i Joseph Michel, del Grup de Propaganda i d'Educació Anarquista (GPEA), grup de tendència anarcoindividualista i que arreplegava una vintena de companys francesos (Henri Arcos, Charles Dimier, Clara Gay, Marie Mauger, etc.), italians (Delucchi, Vitale, etc.), espanyols (Manuel Font, etc.), polonesos (Kasimirtchak, etc.) i suïssos (Spoerli, etc.). El GPEA es reunia tots els dissabtes al número 63 de l'Allé des Capucines de Marsella. En 1913 també era membre del Grup d'Estudis Socials (GES), el qual ajuntava anarquistes de totes les tendències i que estava animat per Auguste Durand. En 1913 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «cicatriu viciosa de la cama dreta», estatus que va mantenir en les posteriors revisions. Instal·lat a París (França), en 1919 era un dels responsables de la Comissió de Propaganda del Soviet Regional i aleshores vivia al número 11 del carrer d'Orléans del XIV Districte de París. En 1920 era membre del Comitè Central Provisional del «Partit Comunista» creat per Raymond Péricat i Jacques Sigrand. Corrector en una impremta de Montmartre, el 20 de març de 1923 va ser admès en el Sindicat de Correctors. El 29 de novembre de 1924 es casà al XIV Districte de París amb la domèstica Élisabeth Robin, amb qui tingué un infant. En aquesta època vivia al número 15 del carrer de l'Eure del XIV Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. Entre 1933 i 1938 va ser membre del Comitè Sindical del Sindicat de Correctors. Al final de sa vida va ser corrector en cap del diari parisenc Ce Soir. Albert Mayre va morir de meningitis el 12 d'octubre de 1938 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat a l'Île Barbe del IX Districte de Lió (Arpitània).

Continua...

---