Efemèrides anarquistes
efemerides | 11 Febrer, 2026 12:46
Anarcoefemèrides de l'11 de febrer
Esdeveniments
Cartell de l'exposició
- Exposició sobre
l'esperanto:
Entre l'11 i el 22 de febrer de 2013 es mostra a la Biblioteca Jordi
Rubió i
Balaguer de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya)
l'exposició «La llengua
como liberación: el esperanto. Las cultures de la libertad
en el anarquismo
ibérico». L'exposició, organitzada per
la Federació Comarcal del Baix Llobregat
de la Confederació General del Treball (CGT), es
realitzà per commemorar el 125
aniversari de la creació de l'esperanto pel doctor Ludwik
Lejzer Zamenhof.
Aquesta exposició consistí en un recorregut
bàsic per la història d'aquesta
llengua artificial, ressaltant els seus aspectes
lingüístics, a més de mostrar
la seva relació amb el moviment obrer internacional. A
més de l'exposició, el
13 de febrer Ferran Aisa Pàmpols va fer la
conferència «Utopia, del somni
igualitari al pensament únic». Aquesta
exposició s'havia mostrat entre el 5 i
el 9 de novembre de 2012 a Burgos (Castella, Espanya) en la IX Setmana
Cultural
Llibertària de la CGT. De l'exposició
s'edità un catàleg i una guia
didàctica.
Naixements
Notícia de la condemna de Séverin Féraud publicada en el diari parisenc Le Révolté del 18 de gener de 1885
- Séverin
Féraud: L'11
de febrer de 1848 neix al barri de Saint-Pierre-les-Martigues de Lo
Martegue
(Provença, Occitània) l'anarquista i
lliurepensador Séverin François Féraud
–el
llinatge també citat erròniament Férand.
Sos pares es deien Jean
François Féraud, conreador, i Marie Victorine
Fouque. Es guanyava la vida treballant
de pagès i de jardiner. En 1882 era l'animador del Grup
Anarquista Revolucionari
«Ferré», format per 21 membres. En
relació amb els anarquistes ginebrins, entre
el 13 i el 14 d'agost de 1882 participà en una
reunió celebrada a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i el setembre d'aquell any es
reuní a Lió (Arpitània) amb els
editors del periòdic anarquista L'Étendard
Révolutionnaire, en el qual
va col·laborar. Membre dels anomenats «Paysans
révoltés» (Pagesos revoltats), va
ser el gerent i administrador del periòdic bimensual
anarquista Le Paysan
Révolté. Organe révolutionnaire,
que publicà tres números, entre el 16 d'agost
i el 15 de setembre de 1882, a Saint-Pierre-les-Martigues; el
corresponsal a
Marsella (Provença, Occitània) en fou Sauveur
Couloubrier. En 1884 va publicar
a Marsella en seu fullet Phraseurs du proletariat.
Première brochure du
Paysan Révolté, on descriu les
condicions vitals dels pagesos i les
diferències amb els obrers urbans –aquesta
publicació es va vendre, entre altres,
a la Librairie Socialiste Internationale de París
(França). En aquesta època
estigué en contacte amb els editors del periòdic
anarquista marsellès Le
Droit Social. En el funeral de sa germana Anna
Féraud en 1885, col·locà una
corona amb la inscripció: «À notre
soeur, ni Dieu, ni patrons». El 2 de febrer
de 1885, com a gerent del periòdic Le Libre-Penseur
de Lo Martegue, va
ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Ais de Provença
(Provença, Occitània)
a nou mesos de presó arran d'una denúncia del
capellà Bonardel; en aquesta
mateixa audiència va ser condemnat a nou mesos
més per la denúncia d'altre
capellà. Fou delegat del grup «Le Paysan
Révolté» («anarquista
d'acció») al
Congrés Cosmopolita, celebrat secretament entre el 27 i el
29 de juliol de 1885
a Barcelona (Catalunya); va arribar el 23 de juliol a la capital
catalana, on s'allotjà
al domicili de Vanoncí i prengué precaucions
enfront de la vigilància policíaca,
es reuní amb grups anarquistes, als quals explicà
les seves idees anarcocomunistes;
en retornà a bord del Braila al port de
Marsella, va ser detingut i
interrogat, i hagué de passar quarantena; durant aquesta,
s'entrevistà amb l'anarquista
nord-americana Marie Paula Le Compte (Miss M. P. Le Compte),
aleshores a
Marsella i en contacte amb el «Cercle de l'Union des Peuples
Latins» (Cercle de
la Unió dels Pobles Llatins), a qui l'expressà la
seva opinió «severa» sobre el
congrés, opinió que ella interpretà
com que estava «oposat a tota mena d'institució»,
en una carta enviada el 4 d'agost de 1885 a Henry Seymour, director del
periòdic
londinenc The Anarchist, i publicada en
castellà en el número del 24 de
setembre de 1885 del periòdic anarquista
barcelonès Revista Social. Eco del proletariado.
Va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives del 4
d'octubre de
1885 i aleshores va editar el cartell Au peuple travailleur
i va signar
el Manifeste Anarchiste Abstentionniste,
imprès en paper vermell i aferrar
a Marsella i a la regió. El 3 de juliol de 1886,
després de purgar vuit mesos a
la presó d'Ais de Provença, va ser posat en
llibertat amb la salut molt
malmenada. En aquesta època col·laborà
en el periòdic L'Anticlérical Social,
del qual era gerent son germà André
Féraud. Posteriorment s'instal·la a
Castèunòu
dau Martegue (Provença, Occitània), on
treballà de jardiner. Séverin Féraud
va
morir el 30 de setembre de 1906 al seu domicili, al número 3
del Chemin de
Saint-Joseph, de Marsella (Provença, Occitània).
***
Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894
- Joseph Drescher:
L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de
Baviera) el
fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea,
Suïssa), en un
cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties
anarquistes i aprovà
l'assassinat del president de la República francesa Marie
François Sadi Carnot a
mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest
motiu,
l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa
decretà la seva expulsió
del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***

Notícia
de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 9 d'abril de 1904
- Gesualdo Crisafi: L'11 de febrer de 1867 neix a Caltagirone (Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum, Gilliat, Salvatore Spanò, Spartaco, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees de republicanes de Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17 d'octubre de 1985 va ser absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec d'«incendi voluntari d'edificis públics» i de «possessió de materials explosius»; però, aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per «ultratge». Després de deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut periodista, corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits local i estatal. Destacà especialment en les seves col·laboracions en L'89, publicació de Gènova (Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director Carlo Santoni (Oscar Lantoni), al qual seguí al Il Grido del Popolo, de Foligno (Úmbria, Itàlia), i en la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític contra el qual havia polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892 assumí un paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant mitjançar entre les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura de l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre març i abril de 1893 va ser considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal artífex d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels principals edificis públics de la ciutat. Detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo Astorino, Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe Purpura, Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la Prefectura de Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de 1893 per a no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser finalment alliberats per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del càrrec de «falsificació de lletres de canvi i frau». En un informe de la Prefectura de Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de Palerm estava format per una vuitantena d'individus, els més perillosos dels quals eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro. El 9 d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont, Itàlia) de l'acusació de «delictes d'opinió i contra l'ordre públic». El novembre de 1894 va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i Giuseppe Genova, i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della Llibertà» (Lliga de la Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf anarquista Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es trencaren arran d'uns articles del periòdic socialista La Riscossa on es criticaven les teories i les accions llibertàries. En aquesta època mantenia nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes (Amilcare Cipriani, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va crear un grup anarquista «intransigent». En la seva correspondència amb els periòdics Sempre Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine, de Torí, es va posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge se li va assignar la residència, però, gràcies a amistats influents, la mesura va ser revocada. Animà els anys següents a Palerm els grups anarquistes que es van crear i atiar en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista. El desembre de 1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro Trovato, etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897 marxà cap a Candia (Creta), on estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut dels gir dels esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de 1897, amb altres anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto Orcel, Priamo, Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va debatre sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien abandonat el Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista «legalista» a fi i efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898 mantingué un estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys col·laborà en els periòdics L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília) i La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista «I Vespri», que realitzà tasques propagandístiques entre les files obreres. Per problemes familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i econòmics, s'allunyà progressivament de la militància activa. En 1907 acceptà una feina municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de les idees anarquistes i freqüentà elements subversius, tot i que no volgué mostrar un especial protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista anarquista «Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI). El 22 de març de 1928 va ser destituït de la seva feina, però finalment va ser restituït el 27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no volgué destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm (Sicília).
***
Notícia
de la detenció d'Arturo Innocenti apareguda en el diari de
Niça El
Pensiero di Nizza del 24 d'octubre de 1893
- Arturo Innocenti:
L'11
de febrer de 1871 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Arturo
Innocenti, també conegut com Arthur Innocenti.
Es guanyava la vida
treballant de llauner i de lleter. Condemnat per «cops i
ferides» a Florència
(Toscana, Itàlia), el juliol de 1893 s'establí a
Niça (País Niçard,
Occitània).
El desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes
estrangers
residents a Niça i aleshores vivia al número 16
del carrer Emmanuel-Philibert.
A Niça va mantenir estrets contactes amb altres anarquistes,
com ara Michele
Carossi, Romualdo Pappini i Santino Danelli (Giaelli).
El 20 de novembre
de 1893 en una baralla amb Santino Danelli, on es va veure implicat
Prima
Achille, resultà ferit al cap i a la mà dreta i
hagué de ser hospitalitzat. El
8 de desembre de 1893, juntament amb Achille i Danelli, va ser
condemnat pel
Tribunal Correccional de Niça a 15 dies de presó
i quatre dies després se li va
decretar l'expulsió de França. Posteriorment
retornà a Niça i el febrer de 1894
passà a Marsella (Provença,
Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
José
Pasín Romero
- José
Pasín
Romero: L'11 de
febrer de 1878 neix a
Santiago
de Compostel·la (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista i polític
republicà José María Pasín
Romero, que va
fer
servir els pseudònims Espartaco
i Jovita. Era fill
d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero
Mareque,
llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de
Compostel·la. D'educació
autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama
després d'organitzar una vaga d'escolans,
a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical.
Quan tenia 14 anys
entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de
Jesús Landeira Iglesias,
on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel
republicanisme
federal i freqüentà el Centre
«Unió Republicana», a l'antic edifici
del Tribunal
de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc
Pi i Margall al
Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar
força i de qui
esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894
començà a militar en els
cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de
picapedrers de pedrera,
que va ser durament reprimida i que implicà la
dispersió dels militants més destacats
(Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901
fundà a Santiago de
Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava
d'un taller
finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra
(Pontevedra, Galícia). En
1907 retornà a Santiago de Compostel·la,
treballant per l'enfortiment de la
solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos
(Ricardo
Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó
Iglesias, etc.), fet que implicà
que la Societat d'Ebenistes ingressés en la
Federació Nacional del Ram
d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària.
Durant els anys següent intentà
compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor
diverses vegades (1909,
1912, 1922 i 1931) i dirigí La
Defensa. Órgano del Partido Republicano
de Santiago. Defensor de
Compostela. Defensor de la clase obrera
(1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la
seva militància
sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les
reticències d'anarcosindicalistes
(llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse
García) i socialistes (José
Mareque Santos i José Silva Martínez), la
«Federació de Societats Obreres i
Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de
la comarca», que presidí; en
1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis
dies d'aquell any,
fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San
Antón de
la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys
(Valentín Canedo Vázquez, Jesús
Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel
Rey Turnes, José Silva
Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de
Compostel·la, Lucha
Social. Órgano de las Sociedades
Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos
(1919-1921), on
col·laborà sota els pseudònims Espartaco
i Jovita. Es casà amb
Luisa Noya
Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto,
Palmiro, Luis,
Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de
Compostel·la, La
Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la
direcció del periòdic La
Redención, òrgan de la
Federació
d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En
1922 assistí al Congrés
Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable.
En aquesta època,
després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers
confederals al
republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En
1930 va fer
mítings amb polítics, amb José
Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña
Núñez. Va
ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i
formà
part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934
fou tinent
d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del
qual va ser expulsat després
de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites
poblacions de la zona
durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto
Pasín Noya, van
ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya,
després de diversos
processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries;
sa companya i els
altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939,
després
d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos,
es lliurà a les autoritats
franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per
responsabilitats
polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200
pessetes i a la
inhabilitació per a exercir càrrecs
públics durant sis anys. José Pasín
Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts
citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu
domicili de
Santiago de
Compostel·la (La Corunya,
Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo
d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias,
que resten inèdites. En 2012
Dionisio Pereira González publicà la biografia José
Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de
Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias,
i que
amplià i corregí en una nova edició en
2016.
Un carrer de Conxo porta el seu nom.
***
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (9 de març de 1894)
- Auguste Bordes:
L'11 de febrer de
1879 neix al II Districte de París (França)
l'anarquista Auguste Joseph Bordes. Sos pares
es deien Auguste Guillaume
Bordes, sastre anarquista, i Louise Laurent. Es guanyava la vida com
son pare,
treballant de sastre –en alguns registres
policíacs figura com a mosso de
taverna. Vivia amb sos pares i altres tres infants de la parella a
Charlotte
Street de Londres (Anglaterra), on sos pares s'havien exiliat en 1884.
Devent tres
o quatre mesos de lloguer al propietari, la família Bordes
decidí retornar a París;
el pare arribà el 21 de novembre de 1893 i la mare i els
infants van ser
repatriats el 25 de novembre per la Societat de Beneficència
Francesa. A París
la família visqué al número 99 del
carrer Dames. El 6 de març de 1894, quan
nomes tenia 15 anys, va ser detingut, juntament amb altres 17
anarquistes
–Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho,
Eugène Billot, François Clidière,
Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker,
Alfred
Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin,
Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel),
Charles Vallès–, en una operació
policíaca molt violenta orquestrada pel
comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada
d'Investigació
Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit
a Londres, al número 11 del carrer Ramey de
París, lloc de reunió del moviment
llibertari. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser
fitxat pel
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i
posat en llibertat aquell mateix dia. El 27 de juny de 1895 el seu cas
va ser
sobresegut. El desembre de 1896, patint d'un abscés
intestinal, sos pares l'ingressaren
a l'hospital. Després d'una intervenció
quirúrgica, Auguste Bordes va morir el 21
de desembre de 1896 a l'Hospital de la Charité del VI
Districte de París
(França) i va ser enterrat tres dies després al
cementiri de Saint-Ouen.
***
D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo
- Carlo Carrà:
L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia)
el pintor, crític
artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i
després feixista Carlo Dalmazzo
Carrà. Era fill de Giuseppe Carrà,
terratinent caigut en
desgràcia, es guanyava la
vida com a sabater artesà, i de Giuseppina Pittolo.
D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el
postrà al llit, aprengué
a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a
treballar de decorador mural a
Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a
partir de
1895 a Milà, on freqüentà museus i
galeries d'art. En aquesta època es va veure
força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni
Segantini. Entre 1899 i
1900 residí a París per treballar en la
decoració dels pavellons de l'Exposició
Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es
familiaritzà amb
l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura
francesa
(Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine,
etc.), a més de fer
amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire,
Amedeo
Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis
mesos a Londres, on s'apassionà
per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en
contacte
amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901,
després d'un temps a
Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va
fer cursos a l'Escola Superior d'art
Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos
premis artístics i al
suport econòmic d'un oncle patern, pogué
matricular-se a la prestigiosa «Accademia
di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els
cursos de Cesare Tallone fins al
1909. La seva passió pels grans novel·listes
russos, per Poe i per Leopardi
arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb
Giacomo Balla, Umberto
Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el
«Manifest dels pintors
futuristes», que feia costat el «Manifest del
Futurisme», signat el febrer de
l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911
pintà dues
versions de la seva obra més famosa, I
funerali dell'anarchico Galli –l'anarquista Angelo
Galli va
ser assassinat
per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament
acabà en una
batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys
futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista
Leda Rafanelli, que
s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari
Ugo Polli, i
col·laborà activament en la revista
literària Lacerba,
fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època
futurista acabà amb el començament de la Gran
Guerra i el conflicte l'exaltà
força, prenent part d'antuvi en la propaganda
intervencionista, amb el suport
de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915
publicà Guerrapittura. Futurismo
politico. Dinamismo plastico.
Però
l'experiència bèl·lica va ser tan
forta que
acabà reclòs a la secció
«nerviosa»
de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en
1917, amb
Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment
«Pintura Metafísica».
En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest
any i 1921
col·laborà en la
revista artística romana Valori
Plastici.
En 1922 abandonà la
«metafísica» i
s'abocà a una pintura més
«transcendent», a
la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que
altres
futuristes
(Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït
pel
feixisme de Mussolini –en
1922 col·laborà en Il
Popolo d'Italia–
i adoptà opinions reaccionàries,
ultranacionalistes i irredemptistes. Entre
1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933
signà, amb Mario Sironi, Massimo
Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura
mural». Entre 1936 i 1938
es dedicà a pintar frescos monumentals. A més
d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La
Fiera
Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre
art i estètica, i des de
1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa
Acadèmia de Brera on havia
estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va
morir el 13 d'abril de 1966 a Milà
(Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es
van publicar, a cura
de Massimo Carrà, tota la seva obra literària
sota el títol Tutti gli scritti.
Carlo Carrà (1881-1966)
***
José
María Martínez Sánchez
- José
María Martínez Sánchez:
L'11 de febrer de 1884 neix
a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista José María Martínez
Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era
sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia
un robatori a la
Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez;
tingué un germà, Manuel.
A finals de segle sa família es traslladà a
Gijón i ell començà a treballar com
a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La
Indústria», un dels centres de forma
implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà
amb Amparo Prieto, amb qui
tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia).
Militant de primer
ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció),
en 1912 treballava a
La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema
amb la policia en
oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer
del Musel de Gijón.
Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners
asturians, «El Despertar
del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any
de la seva feina a la
siderúrgica «Duro Felguera»,
treballà en el servei de transport de cavalleries
i com a corresponsal d'El Comercio de
Gijón. En aquesta època era
conegut sota el pseudònim de José
María Riestra. En 1914, durant la vaga
a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà,
arengà la multitud
de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil
trencant el cordó militar i
assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique
Menéndez. Per aquest fets es
refugià durant un any a Portugal i després
passà a Bilbao. A finals de 1916
retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio
Quintanilla, en 1918 lluità per a una
acció conjunta entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT),
que culminà en la
unió de les dues organitzacions del ram
metal·lúrgic i amb la seva elecció com
a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a
director del
periòdic El Metalúrgico.
Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao
Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on
proposà un pacte de fusió entre la
CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919,
amb Manuel Álvarez,
representà el sector metal·lúrgic de
Gijón i presidí diverses sessions. A
finals d'aquest any s'instal·là a
Lleó. A començaments dels anys vint
destacà
com a orador en diferents mítings i conferències
(La Felguera, Oviedo, Gijón,
Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la
força pública i
romangué empresonat alguns mesos; també se li va
intentar implicar en diversos
atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut
arran
d'un atemptat contra el patró
metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill
Santiago
esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell
de guerra del 18 de
juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a
instàncies dels militars
per a ser jutjat per intent d'agressió a la força
pública, delicte pel qual
també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a
preu per la
patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar
un petard durant
una vaga; des de la presó aprofità per
col·laborar en la premsa asturiana.
Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola.
En la Conferència de
Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè
executiu confederal que
finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica
e ideología de la
Confederación Patronal Española. El
setembre de 1923 va fer un míting amb
Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions
policíaques, passà una
temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a
l'associació de minaires
anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla
que durant la dictadura de
Primo de Rivera deixà la militància, encara que
alguns citen que en 1923 fou director
o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la
proclamació de la II República
espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques
orgàniques. En
1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i
en el
Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball
d'Astúries, Lleó i
Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els
comunistes. El gener
de 1932 envià una carta a Ángel
Pestaña tendent a la unificació sindical i
l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del
IV Congrés de Sindicats de la
CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en
diferents conferències i mítings
(Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana,
Villaviciosa, etc.), tot
alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González
Mallada, Segundo
Blanco, José García, Juan Naranjo,
José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino
Martínez Madrera i Ramón Álvarez
Palomo, entre altres, formà part del grup
anarquista «Solidaridad», integrat en la
Federació de Grups Anarquistes de
Gijón i adscrit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1933 participà en
el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència
sobre el concepte de comunisme
llibertari. Durant aquest any va fer mítings a
Candás, La Corunya, Lleó,
Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser
empresonat per
la seva participació en la vaga general i fou
tancat a la presó del Coto
amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino
González Mallada, Acracio
Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles,
José Dorado, Avelino Martínez Madrera
i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al
Comitè Regional de la CNT on
demanava l'«Aliança Obrera
Revolucionària». El març de 1934
representà la CNT
asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser
criticat en el Ple
Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per
Eusebi
Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple
Nacional de Regionals de Madrid,
oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En
aquesta conjuntura va fer
conferències pro Aliança a Gijón i a
Mieres. Participà activament en la
organització de la Revolució asturiana de 1934 i
fou membre del Comitè
Revolucionari d'Oviedo. José María
Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de
1934 a l'estació de ferrocarril de
Peñón de Sotiello (Gijón,
Astúries, Espanya)
quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava
durant
aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és
que abans de morir portava
una important suma de diners del Comitè Revolucionari
Central de la insurrecció
i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al
cementiri municipal
de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents
publicacions periòdiques,
moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael,
José Riestra, Rubiera,
et.), com ara CNT, El Libertario,
Lucha Social, Solidaridad
Obrera, Solidaridad, etc. En 1990
Ramón Álvarez Palomo publicà la
biografia José María
Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo
militante
caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.
José María
Martínez Sánchez (1884-1934)
***

Virgilia D'Andrea
- Virgilia
D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona
(Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa
i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos
pares es
deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare
des de nina, son pare
en tornà a casar de bell nou, però va ser
víctima d'un crim passional a mans de
l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els
seus familiars
la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi
religiós, on patí una educació
rígida i dogmàtica, de la qual fugí
refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci,
Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges
obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a
«un boig i un
criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En
1909 aconseguí el
diploma de mestra d'educació primària i a la
Universitat de Nàpols (Campània,
Itàlia) acabà els estudis i obtingué
la titulació per a ensenyar, començant a
treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan
Itàlia
entrà en la Gran Guerra, començà a
participar en actes i conferències
antimilitaristes i durant aquesta època formà una
Secció Femenina del Partit
Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços,
Itàlia) i va conèixer alguns membres
del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de
mestra a Terni
(Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat
Mario Trozzi, amb el grup socialista del
qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia),
on estava confinat el
destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver
mantingut
posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la
«Settimana Rossa»
(Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força,
des del punt
intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps
esdevingué son company.
A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment
anarquista i la
policia la posà en el seu punt de mira, essent
contínuament controlada. Quan
Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el
va ajudat en
l'edició del periòdic Guerra
di Classe,
òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a
mantenir contactes amb el
moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué
abandonar el
confinament i la parella s'abocà en la propaganda
anarquista, recorrent Itàlia.
El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el
congrés del Sindicat de
Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema
de l'escissió
sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència
«Il proletariato
nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de
juliol de 1919 per
protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb
altres
companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini,
Armando Borghi,
Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies
després
van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919
participà en el III
Congrés de l'USI que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia), on es va
reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i
els
Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser
nomenada membre del secretariat de
la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de
1920 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al
número 8 del carrer Achille
Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico
Malatesta, que havia
retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la
seva amistat amb Malatesta es
consolidà força i la seva activitat
propagandística (conferències,
intervencions públiques, etc.) s'incrementà
enormement. Quan el retorn de
Malatesta publicà Il ritorno
dell'esule.
En 1920 sortí La presa e la resa
delle
fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances
sorgides amb la
Revolució russa, i Resurrezione,
que
dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys
col·laborà en Guerra di
Classe i en Umanità
Nova, òrgan de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), i una recopilació
d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser
per primer cop empresonada
sota l'acusació de «conspiració contra
els poders de l'Estat, incitació a la
insurrecció, instigació al crim i apologia del
delicte». El 30 de desembre de
1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la
seva tasca
propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu
empresonament va escriure el poema Non sono
vinta. En març de 1922,
participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li
és de bell nou
confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de
1923 la policia
milanesa va denunciar el seu llibre Tormento
per «vilipendi i instigació a l'odi de
classe». Amenaçats de mort per les
seves activitats després de la «Marxa sobre
Roma» feixista i amb un procés
penal en marxa, la parella decidí exiliar-se.
Aconseguí el passaport i el 22 de
desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va
participar, amb Borghi,
en el congrés constitutiu de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT),
que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de
gener de 1923. A
Berlín conegué destacats
intel·lectuals i militants del moviment anarquista,
com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander
Schapiro,
Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap
a Amsterdam
(Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i
en 1924 a París
(França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche
i entrà a formar part
dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de
la Sorbona.
En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el
títol L'ora di Maramaldo,
on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà
i dirigí la revista anarquista Veglia
(maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus
problemes de salut
s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport
als anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de
1928 obtingué
del consolat nord-americà de París el
permís per visitar temporalment els EUA. Amb
Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia
traslladat clandestinament
dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren
immediatament a
les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i
organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs,
com a bona oradora
que era, engegà una gira propagandística arreu
dels EUA fins a Califòrnia i
col·laborà en L'Adunata
dei Refrattari.
El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville
(Massachusetts, EUA),
va fer la conferència «I delitti della patria
borghese, i diritti della patria
umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand
School de Nova York la conferència
«Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena
de recull del seu pensament
i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el
títol Due conferenze. Chi siamo e
cosa vogliamo. Patria e religione. El
21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la
conferència «L'arte, il
pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal
fascismo». Aquest
mateix any de 1932, després d'una crisi
hemorràgica a Boston (Massachusetts,
EUA), patí la seva primera intervenció
quirúrgica a mans de la doctora Ilya
Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el
dolor no va impedir que
continués en la redacció de Torce
nella
notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933
s'aguditzà la seva
malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a
ingressar a l'hospital,
on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després
de 10 dies de patiment, Virgilia
D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena
Avinguda de
Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al
cementiri
novaiorquès d'Astoria.
***

Necrològica
de Juan García Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967
- Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.
---
| « | Febrer 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | |