Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 4 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'Ilota

- Surt Ilota: El 4 de febrer de 1883 surt a Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la publicació anarquista Ilota. Portava l'epígraf d'Élisée Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri sono in ginocchio. Leviamoci!» (Els grans són grans perquè la resta està de genolls. Aixequem-nos!). De periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent fou Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup «socialista anarquista revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una «aliança tàctica» el sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del moviment anarquista amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia (PSRI), d'Andrea Costa; proposició que comptarà amb el suport d'Errico Malatesta i que atiarà un debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani, Niccolò Converti, Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el qual va ser acusat d'haver distribuït un manifest subversió durant la celebració del dotzè aniversari de la proclamació de la Comuna de París. En sortiren 17 números, l'últim el 20 de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la detenció el 2 de juny de Manzini durant una manifestació per celebrar el primer aniversari de la mort de Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que simplement consistí a col·locar una corona de flors commemorativa amb la inscripció: «I Socialisti Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a Giuseppe Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a 10 lires de multa.

***

El año de los tiros, obra d'Antonio Ponce

- Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes –la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda– i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses –diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons–, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres –no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones –natius, com eren denominats per «La Companyia»–, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts –mai no es va saber el nombre exacte– i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.

***

Capçalera de Le Cravacheur

- Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista Le Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres.  El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898.

***

Cartell de l'acte

- Míting antifranquista: El 4 de febrer de 1969 se celebra a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts («Beaux-Arts») de París (França) un míting antifranquista de protesta per la instauració, el 24 de gener d'aquell any, de l'estat d'excepció a tot l'Estat espanyol per un període de tres mesos i per a denunciar la complicitat de govern francès de Charles De Gaulle en el lliurament de militants antifeixistes a les autoritats espanyoles. La proclamació de l'estat d'excepció va respondre a l'estat d'agitació dels sectors estudiantils i obrers en aquella època i era la primera vegada que es prenia aquesta decisió des del final de la guerra civil. També en el míting es protestà per la prohibició, per pressions de l'Estat franquista, de la representació al Teatre Nacional Popular de París de l'obra teatral La passion du general Franco, del dramaturg llibertari Armand Gatti.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Robin (2 de març de 1894)

- Joseph Robin:  El 4 de febrer de 1854 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) l'anarquista Joseph Hyppolite Yves Robin. Sos pares es deien Hyppolite Robin, postilló, i Marie Louérat. Va ser sortejat a quintes a Bourgneuf-en-Retz, però va ser declarat exempt per un problema de varius i enquadrat en els serveis auxiliars de l'exèrcit. Instal·lat a París (França), treballava d'obrer terrelloner per a l'empresa Hillion i freqüentà les reunions anarquistes del raval del Temple i del barri de Grenelle, i, segons la policia, tenia una gran influència sobre els obrers terrelloners del barri. En una carta anònima datada el 5 de juliol de 1889, va ser denunciat al seu patró com un dels animadors de la Cambra Sindical i de la vaga de 1888. L'1 d'agost de 1891 va ser detingut per primera vegada per intentar fer fora els obrers que treballaven al pont d'Iena, però finalment va ser amollat. En aquesta època vivia al número 48 del carrer Lacépède de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll de casa seva i portar-lo a la seva presència per «associació criminal». En aquell moment estava inscrit en una llista d'anarquistes perillosos. El 2 de març el comissari de policia Necker es presentà al seu domicili, al número 37 del carrer de Frémicourt, i la policia va trobar diversos exemplars de premsa anarquista (L'Almanach du Père Peinard, Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Libertaire) i altres documents compromesos. Detingut, va ser reclòs preventivament i el 3 de març tancat a la presó parisenca de Mazas. Durant el seu interrogatori declarà que no era anarquista i que tenia periòdics anarquistes perquè li agradava llegir de tot. El 24 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el 22 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883

-Victor Berlioz-Arthaud: El 4 de febrer de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista Victor Berlioz-Arthaud. Treballava de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de Lió. El 2 d'octubre de 1882 va ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i Correspondència de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà Trenta i Crestin, que dimitiren, al cap del periòdic L'Étendard Révolutionnaire. Poc després, gràcies a la seva professió, va ser comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de novembre i portar les recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien refugiat per fugir de la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos. També aprofitava els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra propaganda clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a Lió. Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat d'«afiliació a societat internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any, a sis mesos de presó, 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul. Habitual de reunions polítiques, després del seu alliberament deixà de participar-hi, encara que va assistir al banquet organitzat per la Comissió de Repartiment de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics que es va celebrar el 18 de març de 1884, en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al restaurant Rivoire. Estava casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

- Paul-Napoléon Roinard: El 4 de febrer de 1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França) el poeta simbolista i llibertari Paul Arthur Napoléon Roinard. Sos pares es deien Napoléon Prudent Roinard i Eugénie Hortense Peret. Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors, òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica –també conegut com «teatre odorífer»– i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica «Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del «Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot en Athalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle, Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave, La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Six étages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Sa companya fou Marie Gachet. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 al seu domicili de Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

***

Notícia de la detenció de François Garinaud apareguda en el diari de Reims L'Indépendent Rémois del 26 de juny de 1903

- François Garinaud: El 4 de febrer de 1865 neix a Saint-Paul-en-Jarez (Forez, Arpitània) l'anarquista François Garinaud, també citat Garinand. Sos pares es deien Louis Garinaud, obrer fonedor, i Marie Prunier, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer emmotllador. En 1892 vivia al número 4 del carrer Victor Hugo de Saint-Chamond (Forez, Arpitània) i era membre del grup anarquista «Les Amis de Ravachol» d'aquesta població; també portava la corresponsalia de Le Père Peinard. En 1893 vivia la número 26 de la Place de la Liberté i creà una biblioteca per al seu grup. L'1 i el 2 de maig de 1893 va ser detingut, juntament amb els companys David i Pierre Panel, després d'haver entonat cants revolucionaris (Les anti-patriotes, Le Père Duchesne) i d'haver desplegat una bandera roja, fets pels quals el 15 de maig d'aquell any va ser condemnat a sis dies de presó. Es va presentà per la I Circumscripció de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a les eleccions legislatives d'agost de 1893. El 21 de novembre de 1893, ben igual que nombrosos companys de la regió, el seu domicili va ser escorcollat. En aquesta època tenia llogat un local, al carrer Plaisance de Saint-Chamond, on el seu grup es reunia tots els diumenges i també fou l'organitzador de reunions amb Sébastien Faure en aquesta població. El 3 de gener de 1894 va ser detingut a Saint-Chamond, juntament amb el fonedor Jacques Cóte i el tintorer Jean-Maurice Neyret, sota l'acusació d'haver distribuït fullets anarquistes (Le conseil de révision, de Lev Tolstoi, i Riches et pauvres) a militars a Saint-Chamond i a Izeaux (Delfinat, Arpitània). Escorcollat, la policia va trobar dues cartes de Sébastien Faure i d'A. Dumas i dos talons d'ordre de pagament de 10 i 15 francs a nom de Philippe Sanlaville sobre la venda del periòdic L'Insurgé del qual era corresponsal. En 1897 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de Lió (Forez, Arpitània), població on residia amb sa germana, al número 26 del Quai Claude Bernard. En aquesta època treballava de venedor de carbó. El 25 de juny de 1903, quan era secretari de la Borsa del Treball de Saint-Chamond, va ser detingut sota l'acusació d'haver-se emportat 600 francs de la caixa dels obrers desocupats. El novembre de 1903 va ser donat com a desaparegut per les autoritats del departament del Loira i va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. A mitjans de la primera dècada del segle buscava feina a peu pel departament del Marne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bill Haywood

- Bill Haywood: El 4 de febrer de 1869 neix a Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Son pare, un genet del Pony Express, va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la seva oposició a l'«esforç de guerra» i acusats d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del «paradís dels treballadors», morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia). Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

Bill Haywood (1869-1928)

***

Nota necrològica de Caroline Amblard apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 5 de juliol de 1939

- Caroline Amblard: El 4 de febrer de 1872 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'actriu, dramaturga i militant anarquista i anarcosindicalista Caroline Clara Vallier, més coneguda com Caroline Amblard. Sos pares es deien Étienne Vallier, jornaler, i Clara Marie Roman, domèstica. Es guanyava la vida com a obrera d'impremta i vivia al número 41 del carrer Bons-Enfants de Marsella. En 1905 era presidenta del Sindicat d'Obreres d'Impremta (Cambra Sindical d'Obreres d'Impremta i Similars). Entre 1905 i 1912 col·laborà, fins i tot amb cançons i poemes, en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) de les Boques del Roine. En 1906 va dimitir del seu càrrec en el consell d'administració de l'UCSO de les Boques del Roine. En 1906 es casà amb el muntador Lucien Paul Amblard i en aquesta època tenia dues filles. En 1909 col·laborà en el periòdic mensual anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient, portaveu de Grup Intersindical (GI). El maig de 1909 assistí a les Xerrades Populars marselleses, que se celebraven al número 9 del Quai de la Fraternité. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 va ser delegada del Sindicat d'Obreres d'Impremta de Marsella al XVII Congrés Nacional Corporatiu –XI Congrés de la Confederació General del Treball (CGT)– i IV Conferència de Borses del Treball celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va intervenir per demanar que el seu sindicat pogués confederar-se aïlladament, ja que la Federació del Llibre i la Federació Tipogràfica i Litografia rebutjaven estatutàriament l'adhesió de dones; aquesta demanda va ser votada unànimement. Durant els anys següents va ser força activa com a secretària del seu sindicat. En un informe policíac del 27 de gener de 1912 s'informava que era una de les propagandistes més actives de les idees antimilitaristes i revolucionàries de la Borsa del Treball. A més d'aquesta tasca sindicalista, va ser sobretot reconeguda com a la principal animadora (actriu i organitzadora) del grup «Théâtre Social» de Marsella, del qual també formà part son company. El 26 de desembre de 1909 estrenà a la Borsa del Treball la seva obra antireligiosa en un acte Leurs vices, le vrai Noël. El 16 d'octubre de 1911 va fer una actuació del «Théâtre Social» a la Borsa del Treball en benefici de la Caixa Central del Sou del Soldat. El 20 d'abril de 1912 representà la peça en un acte À travers l'émancipation ouvrière. El 10 de març de 1913 va ser condemnada a una multa per no haver fet cas del decret de la Prefectura de Policia que prohibia representar peces teatrals antimilitaristes. Va ser intèrpret de l'obra Le chemin de Biribi, de marcat caràcter antimilitarista i antipatrioter. A més de representar gairebé tots els papers femenins de la companyia teatral, s'encarregà de l'enllaç amb el consell d'administració de la Borsa del Treball, la qual patrocinà oficialment el grup a partir del gener de 1913. Així i tot, alguns responsables de la Borsa del Treball posaren en dubte la utilitat del «Théâtre Social» i l'acusaren en treure'n profit, i ella es va defensar violentament, fins el punt de arribar a les mans amb Fernand Pons. El «Théâtre Social» continuà amb les seves activitats fins a l'esclat de la Gran Guerra en 1914. Durant el conflicte bèl·lic s'integrà en el sector minoritari de la CGT. El novembre de 1917 presidí un míting sindical contra la l'encariment de la vida que arreplegà unes tres-mil persones. L'1 de maig de 1918 participa en un míting de les minories de la Unió Departamental de les Boques del Rone, juntament amb Ismaël Audoye i César Matton, on es mostrà partidària de la vaga, i dos dies després participà en una reunió on denuncià la política confederal, defensant una posició propera a la d'Albert Bourderon. En 1919 col·laborà en L'Internationale. En 1922 era portaveu del Sindicat Unitari de la Impremta de la Borsa del Treball. Divorciada de Lucien Paul Amblard, el 2 de febrer de 1929 es casà a Marsella amb Marceau Lucien Desmoutiez. El seu últim domicili va ser al número 19 del carrer d'Isly del barri marsellès de Menpenti. Caroline Amblard va morir el 4 de juliol de 1939 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

- François Salsou: El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i «naturianista» partidari de la «propaganda per l'acció» Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que esdevingué carreter i d'una empleada domèstica que treballava a jornada, el maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare hagué de criar tota sola ses tres germanes i son germà petit i ell aportà a la llar el sou íntegre de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat d'estudis primaris del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb bones qualificacions, hagué de deixar l'escola, però el seu interès per la lectura sempre es mantingué i descobrí el moviment anarquista als 15 anys després de llegir Pierre-Joseph Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un temps a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió (Arpitània), s'instal·là a París, on va fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de França, França) per «vagabunderia» i el 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat pel tribunal de Fontainebleau (Illa de França, França), en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), a tres mesos de presó per propaganda anarquista. Arribà a la conclusió que només amb actes resolutius es podrien canviar les injustícies del món i decidí, després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar qualque membre de la família Rothschild, matar Jean Casimir-Perier, president del Consell de Ministres francès a qui considerava responsable de les «Lois Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb una pistola, esperà quatre hores Jean Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la seva ruta a peu. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per «cops i ferides» arran d'una discussió política. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava amb carruatge cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandí un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia, França) el cançonetista anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al crim». Valette havia posat en relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un dels membres destacats del moviment «naturianista» de Montmartre, les idees del qual ambdós compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament l'acció de Salsou i fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció judicial durà dos mesos i demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya, Augustine Coadet, res no sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per André Lagasse, l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la presó de Fresnes (Illa de França, França) a la ciutadella de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes, França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies després, el 19 de juliol de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), segons la versió oficial, «de diarrees i de febre». El seu cos va ser llançat als taurons davant metges i carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i periodistes atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.

François Salsou (1876-1901)

***

Antoinette Durand (1898)

- Antoinette Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite Durand i Amélie André. Jornalera de professió, durant els anys noranta fou una anarquista força activa a Marsella (Provença, Occitània), participant en totes les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Marsella a tres dies de presó per «apologia de fets criminals», ja que durant una manifestació contra l'arribada de l'escriptor antisemita Édouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la cançó anarquista Le fusil Lebel. Visqué al número 36 del carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard Bouès de Marsella. Fadrina, el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare desconegut, que morí el 14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Planas i Virella

- Salvador Planas i Virella: El 4 de febrer de 1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la «propaganda per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric Josep Planas i Virella –o Virelles, segons alguns autors erròniament. Sos pares es deien Pere Planas Rosell, llaurador, i Francisca Virella Yll. Fill d'una humil família nombrosa, fou el sisè de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista i d'El Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de tipògraf i fou membre de la Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la qual fou elegit tresorer. Per eludir el servei militar, en 1901 emigrà a Amèrica. La seva intenció era instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic, però els diners només el portaren a l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i tipògraf a diversos tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana. El 24 de novembre de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i després de despatxat va ser detingut i interrogat per la policia. Després, per sobreviure, va treballar en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina i esdevingué assidu en reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i 1905, la inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i l'exèrcit i la policia practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava més la crispació i on tota acció militant s'exposava a una repressió ferotge. En aquest marc, la premsa anarquista, especialment La Protesta, cridava als actes de violència individual per lluitar contra el poder establert. La policia i l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a dispersar les manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels obrers morts en la manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb una vella pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871–, quan el president de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern– i a l'alçada de la plaça de San Martín, disparà tres vegades contra el jerarca, que resultà il·lès ja que l'arma era defectuosa. Després intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis –o també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Armand Guerra

- Armand Guerra: El 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Cabo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Calvo–, més conegut com Armand Guerra. Sos pares es deien Luis Estívalis Silvestre, llaurador, i Vicenta Cabo Gil. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdic Tierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica «Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune –on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–, Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros; Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol. En 2021 Francesc J. Hernàndez publicà la biografia José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària.

Continua...

---