Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 25 de febrer

Esdeveniments

Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie

- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

Processament de Jean Grave (25 de febrer de 1894)

***

Propaganda de l'acte

- Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

***

Capçalera de The Washington Post

- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

***

Portada del primer número de Coerenza

- Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obres I sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

***

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

***

Cartell de l'acte

- Festa Proletària: El 25 de febrer de 1923 se celebra al Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa Proletària» antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità Nova i Il Libertario. L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van intervenir Caputi Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en una conferència de Nicola Cuneo; i en la representació de l'obreta en un acte Il 1º Maggio di Don Francesco, a càrrec de la Filodrammatica Proletaria.

***

Cartell de l'acte

- Míting en suport de la revolució austríaca: El 25 de febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York, EUA) un míting, sota el nom «La Rivoluzione è in marcia" (La Revolució està en marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a terme a Àustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista italoamericà «Il Martello», va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les intervencions de Pietro Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.

***

Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí –com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti– en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

Naixements

Victor Dave

- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Aalst (Flandes) –algunes fonts citen erròniament Jambes (Valònia, Bèlgica)– el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Sos pares es deien Jean Dave, president del Tribunal de Comptes belga, i Marie Dierche. Va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb la jove francesa Marie Archambault, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 28 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1922 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

***

Foto policíaca de François Louis Durey (2 de juliol de 1894)

- François Louis Durey: El 25 de febrer de 1851 neix al barri d'Ainay del II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Louis Durey, conegut com Paul François Durey o Léonce Durey. Era fill de Jean Louis Durey, mecànic, i de Julie Gérard. Lluità en la guerra francoprussiana enquadrat en un batalló de franctiradors i va ser ferit quan va anar a recollir el seu capità greument malferit que s'havia amagat en un bosc. En 1871 va ser un dels bombers voluntaris que sufocaren els primers incendis de la Comuna de París. El 25 de novembre de 1874 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per «malversació d'una suma de diners en perjudici del seu patró» –algunes fonts citen que aquesta condemna respon en realitat a fets derivats de la Comuna de París. El 15 de gener de 1882 va ser una de les dues-centes persones que entrà a formar part de la Federació Socialista Obrera de la Costa d'Or, atiant les Cambres Sindicals a federar-s'hi. El 10 de novembre de 1882 publicà en el periòdic La Tenaille, en nom del Grup d'Estudis Socials de Dijon (Borgonya, França), un comunicat de solidaritat amb els militants detinguts a resultes dels aldarulls de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot reclamant la seva llibertat immediata. El 26 de novembre de 1882 assessorà, juntament amb sa mare, una conferència privada de la Fraternitat Societat d'Obrers Reunits, on l'anarquista François Monod també hi era present. El 6 d'abril de 1883 va ser condemnat a Dijon a 15 dies de presó i a 50 francs de multa per haver-se inscrit en les llistes electorals, quan es trobava privat dels drets polítics a resultes de sa condemna de París. El febrer de 1887 vivia amb sa mare al número 10 del carrer Quentin de Dijon i es trobava sense feina; segons la policia, s'hi absentava durant sis o vuit dies sense saber-se el motiu. Posteriorment residí al domicili de sa mare, al número 3 del bulevard Sévigné de Dijon i formava part del grup anarquista «Les Résolus». El 14 de juliol de 1889 es trobava a París. Quan el procés dels còmplices de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol) davant l'Audiència del Loira, participà en una conferència de Sébastien Faure sobre «el dret al robatori i a l'assassinat», mantenint una posició intermèdia. El 24 de novembre de 1891 reemplaça Sébastien Faure, aleshores malalt, en una conferència al Prado de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 30 de novembre de 1891 participà en el boicot llibertari d'un discurs del diputat Paul Lafargue fet en una reunió pública a la Borsa del Treball de Roanne (Forez, Arpitània), organitzada per la Cambra Sindical de Teixidors, que acabà en disturbis i amb l'expulsió dels anarquistes. El 24 de desembre de 1891 assistí a una reunió publica de Sébastien Faure a la Sala Rivoire de Lió. El 3 de gener de 1892 era present en una sessió de la Joventut Anarquista al cafè Marcellin de Lió i l'11 de gener d'aquell any participà en una reunió amb Sébastien Faure i altres militants lionesos amb la finalitat d'organitzar un grup especial destinat a la formació d'oradors, especialitzats sobretot en portar la contradicció als oradors socialistes. Va ser un dels signants del cartell de convocatòria del Congrés Regional Anarquista celebrat el 17 de gener de 1892 a la Sala Folies-Gauloises de Lió, on assistiren un centenar de militants de la zona, i hi prengué la paraula en el debat referent a la manifestació del Primer de Maig, on defensà la no participació dels anarquistes en aquesta perquè aquesta estava organitzada pels socialistes; en la vetllada familiar d'aquella jornada, celebrada a la sala de la cerveseria Corompt, s'encarregà de recaptar-hi l'entrada. El 23 de gener de 1892 manifestà als companys que tenia la intenció de fer un dejuni més o menys perllongat, amb la intenció que es fessin apostes, i així els diners recaptats dedicar-los a la propaganda, però sembla que aquesta peregrina idea no reeixí. El 26 de gener de 1892 assistí, juntament amb Fortuné Henry i altres companys, a una reunió de la Joventut Antipatriota celebrada al cafè Marcellin per concretar temes sobre una futura manifestació a Saint-Genis-Laval (Forez, Arpitània) en ocasió del sorteig del recluta anarquista Claude Odin. El 29 de gener de 1892 sembla que parlà, amb Hippolyte Ramé, en una reunió del grup de «La Libre Pensée». El 6 de febrer de 1892 va fer, amb Fortuné Henry, la conferència «La crisi économique et ses péconséquences» a la Sala Théâtre de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i ambdós s'allotjaren al domicili d'obrer vidrier en vaga Serindas. El 17 de febrer de 1892 substituí Sébastien Faure, que havia partit la nit anterior a París per mor que havia estat condemnat a 18 mesos de presó i a 1.000 francs de multa, en la conferència «Le socialisme Chrétien» i en aquesta xerrada manifestà la seva opinió, i la de Faure, en contra de la participació d'anarquistes en la manifestació del Primer de Maig. Quan els atemptats de Ravachol a París, manifestà que aquests haurien d'haver estat destinats a «persones de relleu i alts funcionaris». En aquesta època envià 30 francs a l'anarquista Dumas de Saint-Étienne per a la impressió d'un manifest abstencionista. El 3 d'abril de 1892 abandonà Lió i el 25 d'abril següent el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes lionesos denunciats per «pertinença a associació criminal». Entre el 13 de març i el 24 d'abril de 1892, en substitució de Jules Deloux, que havia estat condemnat a dos anys de presó, fou gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard i com a tal el 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i a 1.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat» arran de publicar les articles «Le 1er mai» i «Les crimes des proprios»; acceptà tota la responsabilitat dels articles i declarà li era indiferent si era condemnat o absolt i que el seu únic interès era palesar als jurats «les belleses de l'anarquia»; interposà un recurs, que va ser rebutjat el 25 d'agost. El 8 de setembre de 1892 va ser detingut a Dijon i tancat a comissaria. El 28 de setembre de 1892 va demanar per escrit al director de la presó ser traslladat al sector de presos polítics de la penitenciaria parisenca de Sainte-Pélagie i  l'1 d'octubre la Direcció d'Afers Criminals i de Gràcies del Ministeri de Justícia accedí a la seva demanda. El 9 de març de 1892 envià des de Sainte-Pélagie una carta a Sébastien Faure, empresonat a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), demanant notícies seves. L'abril de 1893 emmalaltí de grip per mor d'una epidèmia que es desencadenà a Sainte-Pélagie. El 13 de maig de 1893, després de purgar la meitat de la pena, va ser posat en llibertat condicional. Passà a viure al número 30 del carrer Pâquerettes d'Alfortville (Illa de França, França), domicili de l'expert geòmetra Léon Goupy, que havia conegut a Sainte-Pélagie, i després al número 32 del carrer Station de la mateixa població. En aquesta època freqüentà el propagandista anarquista Pierre Paul Désiré Martinet (Pol Martinet). El 2 de juliol de 1894 va ser detingut en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». Delineant i arquitecte de formació, es dedicà a dissenyar edificis i arribà a tenir una situació econòmica folgada. El seu últim domicili va ser al número 63 del carrer Déterville d'Alfortville. Després d'una llarga malaltia, François Louis Durey va morir el 22 d'abril de 1896 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

François Louis Durey (1851-1896)

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de febrer de 1892

- Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Sos pares es deien Gilbert Charveron, sastre, i Laurence Georges. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Emérand Léonard (27 de febrer de 1894)

- Emérand Léonard: El 25 de febrer de 1864 neix a Chalonnes-sur-Loire (País del Loira, França) l'anarquista Émerand Louis Léonard, fitxat per la policia sota el nom d'Aimé Léonard. Sos pares es deien Emérand Léonard, miner, i Marie Louise Cécile Leroy. Es guanyà la vida  de diferents maneres (miner, empleat del gas, xofer mecànic). El 24 de maig de 1886 es casà a Angers (País del Loira, França) amb la jornalera i obrera fabril Marie Simon, la qual va morir el 7 de juliol de 1898 a Angers. Es va establir a París (França). El 27 de febrer de 1894 va ser detingut en una de les grans agafades antianarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i processat per «associació criminal». El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. En aquesta època vivia al número 96 del carrer Martre de París. El 26 d'octubre de 1901 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb la jornalera Marie Joséphine Avé. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Saulger de Saint-Denis. Émerant Léonard va morir el 15 de maig de 1918 al Dipòsit de Mendicitat de la Presó Departamental de Nanterre (Illa de França, França).

***

Nicola Quintavalle

- Nicola Quintavalle: El 25 de febrer de 1865 neix a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Francesco Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli o Niccòlo. Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista «Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.).

Notícia del suïcidi d'Ernest Nodot publicada en el diari parisenc L'Événement del 19 de març de 1897

- Ernest Nodot: El 25 de febrer de 1867 neix a Saint-Blin (Lorena, França) l'anarquista Ernest Marie Félicien Nodot. Sos pares, manobres, es deien Hippolyte Nodot i Anne Dumay. Es guanyava la vida treballant primer de passant d'un procurador, després de tipògraf i finalment de terrelloner. Milità en el moviment anarquista d'Épinal (Lorena, França) i va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a una pena de presó per les seves activitats anarquistes. Es dedicava a menjar a restaurants i albergs sense després pagar el servei i per això va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el 16 de gener de 1894 per l'Audiència de Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França) a un mes de presó i 16 francs de multa, el 27 de desembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Bar-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó i el 13 de desembre de 1895 per l'Audiència de Dijon (Borgonya, França) a 15 dies de presó. Ernest Nodot es va suïcidar el 15 de març de 1897 llançant-se a les vies del tren Épinal-Chaumont a l'indret anomenat La Barrière de Mont de Rouceux (Lorena, França; actualment Neufchâteau).

***

Notícia de la creació del grup «Les Déshérités» publicada en el periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1892

- Émile Roger: El 25 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1871 neix a Nouzon (Ardenes, França; actualment Nouzonville, Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Émile Roger. Sos pares es deien Philippe Roger, ferreter, i Euphrasie Radelet. Es guanyava la vida treballant d'obrer esmolador i polidor. El desembre de 1891 va ser acomiadat de la fàbrica metal·lúrgica de la família Soret, a La Cachette de Nouzon, per haver protestat contra la disminució del salari imposat a set obrers esmoladors. Aquest acomiadament grupal donà lloc, el 4 de setembre de 1892, a la creació del grup anarcocomunista «Les Déshérités», que es reunia al seu domicili, al número 5 del carrer de la Tour de La Forge de Nouzon. A principis de desembre de 1892 va ser denunciat, juntament amb altres 16 anarquistes, d'haver aferrat pels carrers de Nouzon els cartells Dinamite et Panama, editats pel grup londinenc «L'Avant-Garde», però aquest cas va ser sobresegut per manca de proves. Arran dels aldarulls del Primer de Maig de 1893 a Nouzon, el 9 de maig d'aquell any es va iniciar un procediment penal per «rebel·lió i associació il·lícita» contra 23 obrers, entre ells Julien Copine i Émile Roger, de «Les Déshérités». El 4 de juny de 1893 participà en una manifestació antimilitarista durant el consell de revisió militar a Charleville (Ardenes, França), durant la qual els reclutes entonaren cants revolucionaris i cridaren «Visca Ravachol!». La seva integració el 14 de novembre de 1893 en el 8 Regiment d'Artilleria a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) per a fer el servei militar va fer que les activitats de «Les Déshérités» es ressentissin. L'1 de gener de 1894, el seu domicili, on només es trobava sa companya, va ser escorcollat per la policia. El 24 de setembre de 1895 va ser llicenciat. Entre abril i juny de 1896 visqué a París (França). El setembre de 1896 retornà al seu poble natal i fundà el nou grup «Les Libertaires de Nouzon» (Julien Copine, Ernest Dumoulin, Jules Faynot, Henri Gualbert, Auguste Marchal, Camille Nabucet, etc.), que es reunia al seu domicili el primer i l'últim diumenge de cada mes. En aquesta època venia pels carrers de Nouzon Le Père Peinard. El febrer de 1897 albergà l'anarquista Auguste Philippe, que havia vingut de Reims (Xampanya-Ardenes, França) per a fer una conferència. Durant la nit del 25 al 26 de setembre de 1897 es van aferrar a diversos indrets públics el cartell Germinal; jutjat per aquest fet, el 8 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a un mes de presó sota l'acusació d'«incitació al crim, al pillatge i a l'incendi amb la finalitat de propaganda anarquista». En 1898 exercia el càrrec de dipositari de Le Libertaire, que tenia cinc subscriptors a Nouzon. A principis de maig de 1898, quan venia periòdics anarquistes pels carrers, els gendarmes van voler controlar els periòdics que transportava al seu sarró per comprovar si portava el manifest À l'Armée; rebutjant entrar en un cafè, va estendre els periòdics al carrer i la policia obrí els obrí un per un; aquest dia va ser aturat en tres ocasions pels gendarmes. En 1904 s'instal·là pel seu compte com a polidor particular al servei de venedors de bicicletes i ciclistes; al seu taller, amb l'ajuda de sos fills i de dos obrers, niquelava pales i molls en un bany de la seva invenció, mentre sa companya Aline Dorigny s'encarregava de fer els lliuraments amb un remolc tirat per dos cans per l'avall de la Semoy. El 3 de desembre de 1905 publicà el número únic del full L'Affamé Ardennais. En aquesta època militava en «La Libre Pensée», de la qual era el secretari local. Es presentà com a «candidat llibertari» a les eleccions legislatives del 6 de maig de 1906 pel districte de Mézières (Ardenes, França) i obtingué 95 vots. El 2 de juny de 1906 partí per qüestions de feina a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1908 era corresponsal i venedor de La Guerre Sociale i de Le Libertaire, que tenien 27 subscriptors a Nouzon i venia un centenar d'exemplars. Per a les eleccions legislatives d'abril de 1910, va ser «candidat llibertari» en el marc de la campana antiparlamentària i el Comitè Antiparlamentari de Nouzon es transformà, l'endemà de les eleccions, en el «Grup d'Educació Revolucionària». En aquesta època vivia al carrer Lafayette. El 13 de setembre de 1911, durant la manifestació per reclamar la llibertat de Théophile Sauvage, empresonat per les seves activitats en el moviment contra l'encariment de la vida, va estar en primera línia enfrontat als dragons i carrabiners. El juliol de 1912 participà en la creació del Grup Comunista-Anarquista (GCA) de Charleville i en una reunió d'aquest grup, celebrada el 15 de setembre de 1912, criticà durament el Partit Socialista i blasmà contra els seus representants a Charleville. El març de 1913 vivia al carrer de Lorraine de Nouzon. Malgrat estar inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 3 d'agost de 1914, engegada la Gran Guerra, acceptà la crida a files abans que els gendarmes vinguessin a casa seva, però el 2 de febrer de 1915 va ser llicenciat per «tuberculosi pulmonar». Tingué set infants amb Aline Dorigny, cap d'ells batejat, i donà a tots un padrí o una padrina espirituals, com ara Jean-Baptiste Clément per a son fill René o Louise Michel per a una de ses filles. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Karel Toman fotografiat per Otto Dítě (1918)

- Karel Toman: El 25 de febrer de 1877 neix a Kokovice (Klobuky, Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa) el poeta, periodista, traductor i intel·lectual anarquista Antonín z Padovy Bernášek, conegut com Karel Toman. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien František Bernášek i Rosalie Horová, i tingué un germanastre, Josef, fill del primer matrimoni de son pare amb Maria Platilová, i quatre germans (František, Maria Černoá, Aloise i Jaromíra). Va fer els estudis secundaris a Slaný (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa) i posteriorment, en 1896, es graduà a Příbram (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa), d'on sortí amb un excel·lent coneixement de la llengua i la cultura gregues. En aquest mateix any de 1896 començà els estudis de dret a la Facultat de Dret de la Universitat Carolina de Praga (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa). Sense acabar els estudis universitaris, va anar ocupant diversos càrrecs oficials. A Praga s'integrà l'anomenat «Anarchističtí Buřiči» (Anarquistes Amotinats), grup d'escriptors txecs de tendència anarquista i anarcoindividualista, molt influenciats pel pensament de Friedrich Nietzsche, els escriptors russos, el vitalisme, l'anarquisme europeu (Jean Grave, Piotr Kropotkin, Charles Malato, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Lev Tolstoi, Victor Dave, etc.) i l'antimilitarisme, al voltant de la revista cultural avantguardista llibertària Nový Kult (Nou Culte), de l'escriptor anarquista Stanislav Kostka Neumann. A partir de 1899 va fer molta amistat amb l'ocultista Emanuelem Haunerem, director d'una col·lecció de publicacions de filosofia, mística i ocultisme molt prestigiosa aleshores. En 1902 formà part del «Kruhu Spisovatelů» (Cercle d'Escriptors) i en 1903 de l'Associació Literària Lliure «Syrinx». En aquesta època treballà en diverses feines, com ara aprenent de comptabilitat, mecanògraf, treballador en periòdics anarquistes, al Museu d'Arts i Oficis, redactant un diccionari educatiu, etc. Bandejat de sa família, després d'un temps a Viena (Imperi Austrohongarès; actualment Àustria) entre 1903 i 1904, viatjà arreu d'Europa (Alemanya, França, Països Baixos, Regne Unit) de manera bohèmia, vivint de fer lliçons de francès i de txec i en diverses feines –a Londres treballà amb l'anarquista Felix Quintan en una fàbrica de barrets–, tot freqüentant els cercles anarquistes –gràcies al filòsof llibertari František Sedlák, va romandre un temps a la Whiteway Colony (Cotswolds Hills, Stroud, Gloucestershire, Anglaterra) d'anarquistes tolstoians, de la qual quedà decebut, i també passà uns dies al «Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França)–, i va escriure reportatges dels seus viatges que publicà en revistes llibertàries txeques. També va fer traduccions i articles de crítica literària que publicà en diverses revistes (Lípa, Lumír, Niva, etc.). Entre 1911 i 1917 treballà de copista a l'Arxiu Estatal. El 15 de febrer de 1915 es casà amb Anna Wagenknecht, amb qui va tenir dos infants, Jaromír i Prokop. Durant la Gran Guerra treballà de redactor en el diari Národní Listy. El maig de 1917 signà un manifest d'intel·lectuals, artistes i escriptors txecs que demanaven l'establiment d'una república txecoslovaca separa de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1919 i 1925 ocupà un càrrec a la Biblioteca de l'Assemblea Nacional de la República Txecoslovaca i col·laborà en el diari Lidové Noviny. En 1923 va tenir el seu primer infart i entre 1924 i 1925 viatjà a la Provença per curar-se el reumatisme. Malalt del cor, en 1925 es va jubilar. En 1928 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Txeca de Ciències i Art. En els anys trenta s'acostà al nacionalisme txec, va fer amistat amb el poeta comunista Josef Hora i mostrà fins i tot simpatia per l'URSS. El 7 de novembre de 1938 participà en la celebració anual de la Revolució d'Octubre a l'ambaixada de l'URSS a Praga. Va sobreviure a l'Ocupació retirat de la vida pública. Com a traductor, traslladà al txec diversos escriptors francesos (Colette, Anatole France, Guy de Maupassant, Charles-Louis Philippe, Claude Tillier, etc.). Entre 1943 i 1945 presidí la Secció Literària de l'Acadèmia Txeca de Ciències i Art. El gener de 1946 va ser nomenat Artista Nacional. Entre els seus poemaris podem destacar Pohádky krve (1898), Torzo života (1902), Melancholická pout (1906), Sluneční hodiny (1913), Verše rodinné a jiné (1918), Měsíce (1918), Hlas ticha (1923) i Stoletý kalendář (1926). Molts dels seus poemes han estat musicats per diferents artistes. Karel Toman va morir el 12 de juny de 1946 a Praga (Txecoslovàquia) i va ser enterrat amb honor d'Estat el 21 de juny a la Tomba Slavín, panteó on descansen les grans personalitats nacionals, del cementiri de Vyšehrad de la ciutat. Des de 1947 un carrer del barri de Břevnov de Praga, on visqué al final de sa vida, porta el seu nom.

Karel Toman (1877-1946)

***

Micelli treballà en Umanità Nova

- Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Sos pares es deien Tommaso Micelli i Gaetana Zecca. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la seva última voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

Continua...

---