Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 17 de febrer

Esdeveniments

Interrogatori d'Émile Henry

- Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta.

***

Cartell amb la reproducció del pacte

- Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern «revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Villaseñor). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els «Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels «heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el «triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Borghi: El 17 de febrer de 1946 el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi fa una conferència al Teatro Storchi de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) sota el títol «Perché siamo rimasti anarchici» (Per què romanem anarquistes). L'acte va ser organitzat per la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI).

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Maitron: El 17 de febrer de 1968, a la Salle de la Maison Verte de París (França), l'historiador Jean Maitron fa la conferència «Pelloutier. Syndicalisme d'hier et d'aujourd'hui». La conferència sobre l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier, a la qual va seguir un debat, estava organitzada per «La Ruche Culturelle et Libertaire. Les Amis de Sébastien Faure».

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)

- Alphonse Surgand: El 17 de febrer de 1859 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Bernard Alphonse Surgand. Sos pares es deien Jean Claude Surgand, representant comercial, i Agustine Vial, cosidora. A començament dels anys noranta vivia al número 11 del carrer Partants de París (França) i treballava d'ataconador. L'abril de 1893, per a la convocatòria d'eleccions municipals, fou un dels candidats abstencionistes a Charenton-le-Pont (Illa de França, França), juntament amb Lucien Guérineau a Bagnolet (Illa de França, França) i Jean Billot al XII Districte de París. En 1893 assistí a les reunions de les Joventuts dels Antipatriotes i del grup anarquista que s'arreplegava a la sala del Chateau Rouge, al carrer des Vignoles del XX Districte de París. A començament de gener de 1894 va ser detingut amb una quinzena de companys a París quan les agafades antianarquistes. El 4 de març d'aquell any va ser novament detingut amb 12 companys i fitxat per Alphonse Bertillon. Sembla que despré s'establí a Baccarat (Lorena, França), Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse Surgand (1859-?)

***

Charles Ogerau

- Charles Ogerau: El 17 de febrer de 1868 neix al X Districte de París (França) el fotògraf retratista anarcoindividualista Charles Pierre Ogerau –el llinatge sovint citat erròniament Ogereau. Sos pares es deien Frédéric Pierre Ogerau, negociant, i Albertine Philippine Grosholz, i tingué una germana, Albertine Marie Ogerau, i un germà, Frédéric Philippe Ogerau. Fotògraf d'art reconegut a París, fou el retratista oficial de la presidència i de nombroses autoritats franceses –fotografià Félix Faure, president de la III República francesa, al seu llit de mort– i d'actrius famoses (Berlix, Emma Calvé, Lucy Gérard, Cléo de Mérode, Séverine, Marie-Louise Thibaud, Valois, etc.). Moltes de les seves fotografies s'editaren en postals. Obrí un important estudi fotogràfic al número 18 del bulevard Montmartre de París i anomenà com a director de vendes l'anarquista Alfred Fromentin, que acabà casant-se amb sa germana Marie. En 1902 col·laborà, amb altres companys (Antoine Antignac, Alfred Fromentin, Charles Malato, Henri Zisly, etc.), en el periòdic L'Indiscutable. Amb Alfred Fromentin, fundà el periòdic anarcoindividualista Le Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de l'arrondissement, que publicà 23 números entre desembre de 1904 i gener de 1906. Visqué a la urbanització creada per sa germana i son cunyat a Choisy-le-Roi i sempre va està molt lligat a les activitats anarquistes d'Alfred Fromentin. Sa companya fou la veneçolana Clotilde Pietri Daudet, amb qui tingué una filla, Germaine Elisa Ogerau, el 22 de desembre de 1897. Charles Ogerau va morir el 15 d'agost de 1908 a Saint-Brevin-les-Pins (País del Loira, França) i va ser enterrat posteriorment al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca de Claude Duverger (1894)

- Claude Duverger: El 17 de febrer de 1869 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Claude Antoine Duverger. Era fill de Claude Duverger, fuster en la construcció, i de Marie Madeleine Sophie Lintz, armillera. Fitxat com a «anarquista perillós», a partir del 21 de febrer de 1889 va fer el servei militar en l'Esquadra de la Mediterrània de la Marina Nacional a bord de l'Iéna. Restà inscrit com a mariner militar a la marina comercial i el 3 de juny de 1894 desertà a Toló (Provença, Occitània) a bord de l'Iéna i passà a Espanya. El 24 d'agost de 1894 es va decretar la seva expulsió d'Espanya per anarquista; amb una pròrroga de tres dies per arribar a la frontera italiana, el 6 de setembre va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) a demanda de la policia ferroviària i el 27 de setembre de 1894 va ser expulsat d'Itàlia per com a «mesura de seguretat pública per vagabunderia», juntament amb Claude Brouard, desertor del 71 Regiment de Caçadors d'Infanteria de Lió. Declarà que passaria a Ginebra (Ginebra, Suïssa) o a Bèlgica i se li va lliurar un salconduit per vuit dies. El 6 d'octubre de 1894, segons la policia, abandonà Niça (País Niçard, Occitània). L'1 de desembre de 1894 va ser jutjat pel 1 Consell de Guerra Marítim Permanent i condemnat a cinc anys de treballs públics per «deserció a l'estranger en temps de pau». El 14 de maig de 1927 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Rose Marie Ursule Rolland. Sempre mariner de la marina comercial, Claude Duverger va morir el 31 d'octubre de 1935 al seu domicili, al número 160 del carrer Félix-Pyat, del III Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Nestor Ferrière apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 26 de juny de 1892

- Nestor Ferrière: El 17 de febrer de 1872 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Nestor Louis Ferrière –algunes fonts policíaques citen erròniament com a tercer nom Victor–, que va fer servir el pseudònim Totor. Era fill de Louis Nestor Ferrière, serraller, i de Maria Virginie Victorine Mandagot, modista, i tenia sis germans. Milità a la regió parisenca i, tal vegada, va ser membre, a principis dels anys vuitanta, del grup anarquista «La Solidarité» de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 19 de febrer de 1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de França, França), amb altres anarquistes, cridà «Fora la pàtria! Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser jutjat el 23 de març següent amb altres companys (Élisée Bastard, François Collion, Henry Decamps, Charles Galau, François Pernin i Émile Voyez) i tots van ser absolts, llevat de Decamps que va ser condemnat a 15 dies de presó. En aquesta època vivia al número 167 de l'avinguda de Clichy amb son germà Henri Ferrière. El juny de 1892 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència per aferrar cartells i enfrontar-se als agents que el volien detenir. El 2 de juliol de 1892, després d'haver estat detingut amb son cossí Jules Rousset aferrant cartells, va ser condemnat a un any de presó per «associació criminal». El 20 d'octubre de 1893 va ser condemnat a un més de presó. L'11 de novembre de 1893 va ser enviat a fer el servei militar com a canoner al 32 Regiment d'Artilleria i el 8 de març de 1894 va ser destinat a la VII Companyia del V Esquadró del Tren d'Equipatges Militars. Entre el 28 de març i el 13 de novembre de 1894 va fer la campanya militar africana. El 17 d'agost de 1895 va ser condemnat, juntament amb son germà Henri Ferrière i altres companys (Jourdan, Noé i Perrier), pel X Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó i a 50 francs de multa per «fabricació i possessió d'explosius». En 1896 vivia a Saint-Denis. El 27 de desembre de 1898 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratges a agent» i tancat a la presó parisenca de La Santé. En 1898 es presentà com a candidat socialista a les eleccions legislatives per la V Circumscripció de Saint-Denis. En 1899 vivia a Asnières (Illa de França, França) i posteriorment passà a viure a Puteaux (Illa de França, França). Anarquista del sector contrari a Alfred Dreyfus, el juny de 1899, amb altres companys (Raoul Mayence, Jean Otto i René Roubineau), havia de participar com a ponent en una reunió organitzada al XVIII Districte de París pel grup nacionalista d'Henri Rochefort; aquesta reunió, que arran de la mobilització de socialistes i anarquistes dreyfusards, s'havia replegat al cafè «À la Cinquantaine», al carrer Poteau, va ser finalment avortada pels contra manifestants. En aquesta època era membre dels Grups Antidreyfusards Llibertaris del XI i XV Districtes de París i representava el periòdic Le Révolutionnaire. El 15 de setembre de 1899, amb Pastour i Roubineau, havia intentat organitzar a Aubervilliers (Illa de França, França) una conferència d'anarquistes antisemites i antipanamistes de Clichy i dels XI i XV Districte de París que no es va poder realitzar arran de la intervenció dels companys que havien envaït la sala i els havien obligat a fugir, tot fent-se amb la caixa dels diners, la qual, segons informes policíacs, contenia cinc francs. En aquesta època mantingué contactes amb el diari antisemita La Libre Parole i amb el seu director Édouard Drumont. Va ser creador del Grup Llibertari Antipanamista del XVII Districte de París, que es va fundar el 31 de gener de 1900. En 1900 en una revisió militar va ser declarat «no apte» per «tuberculosi pulmonar». En 1902 es presentà com a candidat de la II Circumscripció del XV Districte de París i aleshores vivia al número 11 del carrer Avenir de Gennevilliers (Illa de França, França). L'abril de 1904 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades de la policia, on s'anotava que es donava per desaparegut del departament del Sena des de novembre de 1903. El 22 de març de 1915, en plena Gran Guerra, va ser classificat per servir en el Servei Auxiliar i serví en diversos regiments i fàbriques. El 9 de setembre de 1916 va ser destinat com a «empleat mobilitzat» a la Fàbrica de Pólvora Nacional de Sent Medard de Jalas (Aquitània, Occitània) i encapçalava la Secció de Mecànics i Similars d'aquesta població, que depenia del Sindicat de Polvorers de Bordeus (Aquitània, Occitània). L'1 de juliol de 1917, per decisió ministerial, va ser enviat al VII Regiment Colonial i el 22 de maig de 1918 al I Grup d'Aerostació. El 30 d'abril de 1920 va ser lliurat de totes les seves obligacions militars i va ser proposat per rebre una pensió temporal d'invalidesa del 30 per cent per «bronquitis crònica amb emfisema sense lesions de l'aparat cardiovascular». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Fanny Clar en L'Atalante (1934)

- Fanny Clar: El 17 de febrer de 1875 neix al IV Districte de París (França) la periodista i escriptora feminista i anarquista, i després socialista, Clara Fanny Oliver –diverses fonts citen erròniament el seu llinatge com Olivier–, coneguda com Fanny Clar i que va fer servir el pseudònim Francine. Néta d'un communard, sos pares, òptics de professió, es deien Guillaume Antoine Vincent Oliver i Estelle Blanche Goulancourt. Casada amb el comptable Émile Jean Célié, el 21 de febrer de 1897 va tenir un fill amb ell, Jean Clare Guillaume Célié. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Batignolles de París. Posteriorment s'uní amb el dissenyador i escultor Charles Louis Diligent (Raphaël Diligent), qui li va dibuixar algunes de les portades dels seus llibres. En 1904 col·laborava en Le Libertaire sota el pseudònim Francine i entre 1910 i 1912 en Les Temps Nouveaux. Va està molt lligada a Miguel Almereyda. També formà part de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada en 1908 per Francesc Ferrer i Guàrdia. A partir del 21 d'agost de 1912 va escriure setmanalment una crònica «femenina» per al periòdic La Guerre Sociale, sota el títol «Notre coin» (El nostre racó). Seguint les passes de Miguel Almereyda, l'11 de desembre de 1912 anuncià en La Guerre Sociale la seva adhesió a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i el novembre de 1913 entrà a formar part de Le Bonnet Rouge. Organe de la défense républicane, de Miguel Almereyda. En 1913 col·laborà en el periòdic L'Équité de Marianne Rauze. Durant la Gran Guerra va escriure textos pacifistes, fet pel qual alguns la titllaren de «derrotista». A partir del 6 d'octubre de 1916 publicà un fulletó sentimental en lliuraments (La Rose de Jéricho) en L'Humanité. Cap el 1920 s'establí amb son company Raphaël Diligent a Dampmart (Illa de França, França), on la parella jugà un paper important en la Federació Departamental de Sena i Marne de l'SFIO després de l'escissió sorgida arran del Congrés de Tours d'aquell any. Mantingué estrets contactes amb periodistes llibertàries, pacifistes i feministes com ara Alice La Mazière, Henriette Sauret, Séverine, Madeleine Vernet, etc. Durant el període d'entre guerres, juntament amb son fill, col·laborà en nombrosos periòdics feministes, socialistes i sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), com ara L'Action Féministe, L'Action féministe  La Bataille Syndicaliste, La Bourgogne Républicaine, Floréal, Gil Blas, La Lutte sociale de Seine-et-Oise,La Lutte sociale de Seine-et-Oise La Lutte sociale de Seine-et-Oise  Le Midi Syndicaliste,    Le Midi syndicaliste ·  ·  Le Midi syndicaliste  Le Peuple, Le Populaire, Le Travail de Seine-et-Marne, etc. Entre 1923 i 1925 fou secretaria de redacció de la segona sèrie del periòdic L'Ordre Naturel. Journal des Peuples. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes i llibertàries, com ara Cahiers des Amis de Han Ryner, Les Hommes du jour (1908-1913), La Mère Éducatrice (1917-1939), Notre Voix (1919-1920), L'Ordre Naturel (1920-1922), La Muse Rouge (1922-1926), L'En-Dehors (1922-1939), Le Semeur de Normandie (1923-1926), etc. Novel·lista reconeguda, també conreà la poesia, el teatre i la literatura infantil i en 1924 va ser admesa en la Societat de les Gents de Lletres (SGDL) de França. També va col·laborà molt en premsa literària i comercial, moltes vegades amb articles sobre art i femenins (L'Âge Heureux, L'Avenir de Bougie,L'Avenir de Bougie  Comoedia, Le Courrier Européen, L'Éclair de l'Ain, L'Ère Nouvelle, Le Madécasse,Le MadécasseLe Madécasse Notre Voix, L'Oeuvre, Le Petit Journal Illustré, Le Peuple de Bruxelles, Pour Elle, Le Soir, La Vague, La Vie Féminine, La Voix des Femmes, Vouloir, Vu, etc.). En 1932 vivia entre Orgerus (Illa de França, França) i al número 27 del carrer Eugène Sue de París i en 1933 residia al número 3 del carrer Campagne-Première de París, el seu últim domicili. Publicà el poema «Bouche-d’Or» en Almanach de la paix 1934 (1933). En 1934 participà en un paper secundari en la pel·lícula L'Atalante de Jean Vigo, fill de Miguel Almereyda, amb qui tenia amistat, i ja havia participat l'any anterior en el rodatge de Zéro de conduite –son company Raphaël Diligent també participà en els dos films. Entre les seves obres podem destacar Céline, petite bourgeoise (ca. 1919), Les mains enchantées (1924, 1939, 1946 i 1959), Les Jacques (1926) La Maison des sept compagnons (1928 i 1947), Les trois souhaits de Babette (1928), Les trois biens du pauvre homme (1928), La ronde de la maison. Livre de lecture courante pour le cours préparatoire (1929) Vitivit et sa nichée. Histoire d’une famille de pinsons (1931), L'appel de l'homme de l'usine, du chantier, manifeste (1932), La colombe blessée (1932), L'enfant sans larmes (1932), L'île aux épouvantails (1935), Nous allons jouer… Théâtre des petits dédié aux grands (1935), Sans rimes… non sans raisons (1935), Dix-sept et un (1938) i Le jardin des mille soucis (1939). Fanny Clar va morir el 20 de febrer –diverses fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1944 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser incinerada.

Fanny Clar (1875-1944)

***

Notícia sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 31 de juliol de 1909

- Alphonse Moussault: El 17 de febrer de 1877 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Louis Moussault. Sos pares es deien Benjamin Célestin Moussault, torner, i Aglaé Gautherot. Xarcuter de professió, era anarquista partidari de la «propaganda pel fet». Instal·lat a Dole (Franc Comtat, França), el 14 d'abril de 1908 va ser condemnat a 50 francs de multa per ofenses a la senyora Delamotte, qui li devia diners. En plena vaga de empleats de correus, durant la nit del 14 al 15 de maig de 1909, va ser sorprès pels gendarmes, amb l'obrer fabril Joseph Dupoux, encenent una bomba de 10 quilos col·locada en un pal telegràfic al carrer del Château-d'Eau de Dole; aquella mateixa nit, les línies telegràfica, telefònica i subterrània van ser tallades per sabotatges anarquistes a diverses localitats (Chantilly, Moret-sur-Loing, Saint-Germain, etc.). Processat per aquest fet, va ser jutjat el 3 d'agost d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon i condemnat a un any de presó i a 200 francs de multa; Joseph Dupoux va ser condemnat a la mateixa pena en rebel·lia, ja que no va ser detingut i es trobava desaparegut, encara que el gener de 1911 va ser capturat a París (França). El 5 d'agost de 1910 es casà a Dole amb Irma Josephine Thiriet (Jeanne Thiriet). En la dècada dels vint vivia al número 2 del carrer Michelet de Suresnes (Illa de França, França), on treballava de xarcuter. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 41 Regiment d'Infanteria i va ser destacat a la fàbrica «Schneider» de Besançon com a mecànic. En 1919 els informes policíacs apuntaven que havia abandonat la regió parisenca i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena, sospitant que tal vegada es trobava per la zona nord francesa. Alphonse Moussault va morir el 3 de desembre de 1956 a Courbevoie (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica de Claudine Lemoine apareguda en el periòdic parisenc Journal du Peuple del 28 de novembre de 1922

- Claudine Lemoine: El 17 de febrer de 1883 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Félicie Goron, més coneguda com Claudine Lemoine. Era filla natural de la jornalera Élisa Célestine Goron (Liza) i reconegué aquesta l'11 d'abril de 1901 al XX Districte de París. Es guanyava la vida treballant de pantalonera. L'11 de juliol de 1903 es casà a Aubervilliers (Illa de França, França), població on residia al número 9 del carrer Vivier, amb el carnisser Octave Deligny, del qual es va divorciar el 26 de març de 1907. Sindicalista revolucionària, el maig de 1921 era la secretària adjunta del Sindicat de la Confecció del departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), el secretari general del qual era Fernand Bellugue. Entre 1920 i 1924 col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 d'agost de 1920 es casà al XIX Districte de París amb el mecànic parisenc anarquista Albert Louis Lemoine. El 8 de maig de 1921 participà com a oradora, en nom de la Unió dels Sindicats del Sena, en la Gran Manifestació contra la Guerra que se celebrà a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). El juliol de 1921 amb son company, va ser delegada dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) al I Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (ISR) celebrat a Moscou (República Socialista Federativa Soviètica de Rússia). En tornar-hi, ambdós expressaren les seves impressions i desil·lusions sobre la revolució bolxevic en el periòdic Le Libertaire. El 6 d'octubre de 1921 va ser oradora en la gran reunió celebrada a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball de París per tractar els retalls salarials del sector de la confecció. Quan l'escissió confederal, arran de l'assemblea extraordinària celebrada entre el 22 i el 24 de desembre de 1921 a París, va ser nomenada membre de la comissió administrativa provisional, que esdevingué amb el temps la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Nomenada secretària general de la Federació de la Confecció de la CGTU, el 30 de novembre de 1922 participà com a oradora en el gran míting del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) que se celebrà en la sala de la Unió dels Sindicats del Sena. El febrer de 1927, després de la mort de son company, organitzà una subscripció popular des de Le Libertaire al seu favor i passà a viure a Algèria, on restà molts d'anys, sempre anarquista i ajudant Gaston Leval, que aleshores vivia a França sota falsa identitat. En 1931 va fer costat econòmic al «Comité de l'Entr'aide» i en 1938 estava subscrita al periòdic Syndicats. El seu últim domicili va ser a la residència «La Libre Pensée» de Saint-Georges-des-Sept-Voies (actualment Genes-Val-de-Loire, País del Loira, França). Claudine Lemoine va morir el 21 de setembre de 1976 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França).

***

Necrològica de José Cruz Molina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juliol de 1968

- José Cruz Molina: El 17 de febrer de 1892 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Cruz Molina. Sos pares es deien Juan Cruz i Encarnación Molina. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Treballà per lliure, sense patrons, i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Granada de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En diferents ocasions fou membre del Comitè Pro-Presos i ajuda un gran nombre de companys perseguits (Aladabaldetrecu, Crespo, Morales Guzmán, etc). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat en diferents ocasions. El desembre de 1930 va ser detingut a Granada, juntament amb una vintena de companys (Alcántara, Amadeo, Birgos, Guillermo, López Parra, Noguera, Maroto, Ramiro, Robles, Rosillo, Benito Pavón, Zarco, etc.); empresonat, va estar a punt de ser deportat si no hagués estat per una vaga general que es desencadenà i permeté el seu alliberament. En 1934 va ser novament detingut i torturat fins gairebé la mort. Quan la situació ja era insostenible a Granada, a començament de 1936 s'establí a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), on s'ocupà de la construcció d'un grup escolar, fet pel qual segurament salvà la vida el juliol de 1936, ja que els falangistes el buscaven per Granada capital. El 18 de juliol de 1936 participà en els combats a Motril i organitzà un grup de voluntaris que realitzaren fortificacions i minaren les entrades a la localitat. Posteriorment fou responsable d'un batalló de sapadors fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Orleans, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT del sector «ortodox». José Cruz Molina va morir el 29 de gener de 1968 al seu domicili d'Orleans (Centre, França). Deixà companya, Josefa Jiménez, i fills.

***

Necrològiques de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el periòdic tolosà Espoir del 9 de maig de 1976

- Josep Rosell Solé: El 17 de febrer de 1892 neix a Bellcaire d'Urgell (Noguera, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Rosell Solé –a vegades el primer llinatge citat erròniament Rossell. Sos pares es deien Miquel Rosell i Celestina Solé. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en els grups anarquistes. A finals dels anys vint, a causa del seu activisme a les obres de la presa i de la centra hidroelèctrica de Camarasa (Noguera, Catalunya), hagué d'exiliar-se a França. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Catalunya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre dels comitès de la Federació d'Industria de la Fusta confederal. Segons alguns, presidí el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya), adherit a la CNT, després d'haver militat en el Sindicat Fabril i Tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), però sembla que es tracta d'un altre Josep Rosell Solé. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), sempre en contacte amb el moviment confederal. Sa companya, l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé, i sos infants van ser reenviats a l'Espanya franquista per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània). En 1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1950 s'establí a Le Havre (Alta Normandia, França), on milità en la Federació Local de la CNT. Pogué reunir-se finalment amb sa companya i son fill Emili que havien passat clandestinament la frontera. En 1952 fou delegat al Ple de Regionals confederals que se celebrà a Aymare (Guiena, Occitània). Josep Rosell Solé va morir el 22 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 28 de febrer– de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Necrològica de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic tolosà CNT del 9 de febrer de 1958

Tomàs Vericat Roig: El 17 de febrer de 1901 neix a Traiguera (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Tomàs Vericat Roig. Sos pares es deien Baptista Vericat i Maria Roig. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Carme Cervera. Malalt de cor i asmàtic, Tomàs Vericat Roig va morir l'11 de gener de 1958 al seu domicili de Serinhan (Llenguadoc, Occitània).

***

Luigi Gavioli

- Luigi Gavioli: El 17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri. Després d'una infància viscuda en la més absoluta misèria, en 1918 es traslladà a Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en una pastisseria i entrà en el grup anarquista local. Participà activament en les agitacions del «Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921 patí una agressió feixista a prop de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després, els feixistes intentaren incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930 s'instal·là a Verona (Vèneto, Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma (Itàlia), vivint anys de relativa tranquil·litat fent feina com a representat comercial. Regularment realitzà visites a Mirandola, per saludar família i amics. El 27 de juliol de 1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari d'una lleteria i d'un cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un dels antifeixistes més actius de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya d'Itàlia, entrà a formar part del moviment clandestí antifeixista. En 1944 s'integrà en els Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de Roma, a la zona del barri Itàlia, participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu domicili trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la línia del front al sud de la península. A començaments de març de 1944, a causa d'una delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos fills. Torturat durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de març va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de març de 1944 Luigi Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres de marès abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en represàlia per l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats alemanys. El seu cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari Nacional de la Fossa Ardeatina.

***

Necrològica de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1979

- Diego Julián Granados Triviño: El 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer– de 1907 neix a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Julián Granados Triviño. Sos pares es deien Diego Granados i Antonia Triviño. Durant la guerra exercí de metge i d'oficial en una unitat comunista. Exiliat, en els anys quaranta estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) «reformista» de Biarritz (Lapurdi, País Basc). En 1967 ja vivia a La Rochelle i en diverses ocasions va ser nomenat secretari del Nucli Confederal de Poitou-Charentes. Sa companya fou María de los Ángeles Luengo. Malalt del cor, Diego Julián Granados Triviño va morir el 29 de juliol de 1979 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Necrològica de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Pasqual Señer Lucero: El 17 de febrer de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Salt (Gironès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Pasqual Señer Lucero. Sos pares es deien Pere Señer, ferroviari, i Florentina Lucero. Prengué la feina de son pare i abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Indústria Ferroviària de Saragossa (Aragó, Espanya), de Barcelona (Catalunya) i de Girona (Gironès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà activament en la resistència a Girona i marxà com a voluntari cap el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la zona de Sant Ors (Alvèrnia, Occitània), on, a partir de 1943, formà part del nucli clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial s'establí amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Fou delegat en diferents assemblees regionals i en congressos de l'exili. Pasqual Señer Lucero va morir el 13 de març de 1989 a l'Hospital Sabourine de Clarmont (Alvèrnia, Occitània), un mes després de sa companya Carme Cruset (Carmeta), i ambdós van ser enterrats al cementiri de Saint Jacques d'aquesta població.

Continua...

---