Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 5 de febrer

Esdeveniments

L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc Le Monde Illustré del 9 de març de 1878

- Atemptat de Zasulic: El 5 de febrer de 1878 –24 de gener segons el calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

Vera Zasulic (1849-1919)

***

Cartell del míting de Kropotkin

- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Què és l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

***

La seu d'El Hijo de El Ahuizote amb el provocador cartell

- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

***

Capçalera de La Lueur [CIRA]

- Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Centre, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de «provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article «Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

Naixements

Johann Most (1872)

- Johann Most: El 5 de febrer de 1846 neix a Augsbourg (Suàbia, Regne de Baviera; actualment Alemanya) el militant i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari, partidari de la propaganda pel fet, Johann Joseph Most, conegut com Hans Most o John Most. Era fill natural d'una institutriu d'idees liberals i d'un escrivà d'advocat, i quan tenia 10 anys sa mare, una germana i sos dos avis materns moriren en una epidèmia de còlera. Rebel ja d'infant, rebutjar assistir a missa i se'n revoltà contra la «pedagogia de la pallissa». En 1856 organitzà una vaga a l'escola industrial on estudiava contra un professor francès especialment odiat pels seus severs càstigs, fet que en provocà la seva expulsió. En 1857 son pare, aleshores empleat a la governació del districte d'Augsbourg, es casà de bell nou i la madrastra li fa la vida impossible, a ell i a sa germana Paula. Quan tenia set anys patí un flegmó a la part esquerra de la cara, procés que degenerà en un càncer que implicà en 1859 la necessitat d'una intervenció quirúrgica d'ablació d'una part de la mandíbula per part del doctor Agatz, quedant la seva cara desfigurada. Després del fadrinatge d'obrer enquadernador, que el va obligar a enquadernar llibres des de l'alba fins al capvespre, a partir de 1863 exercí l'ofici de poble en poble, treballant a 50 ciutats de sis països diferents (Alemanya, Hongria, Suïssa, Itàlia, etc.). En 1866, durant la guerra francoprussiana, treballà d'enquadernador al cantó suís de Ticino. En 1867 s'instal·là a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), on treballà fent capses de fusta i estotjos, i es familiaritzà amb els escrits de Ferdinand Lassalle, adherint-se a la Societat Alemanya d'Instrucció Obrera, de la qual va ser nomenat secretari. El novembre de 1867 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), on s'afilià a la societat obrera «Harmonia» i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va fer amistat amb Herman Grenlich. Per la seva desfiguració al rostre, va ser dispensat de fer el servei militar. L'octubre de 1868 s'establí a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès). D'antuvi socialdemòcrata, esdevingué ràpidament un dels principals activistes de la lluita social. El 13 de desembre de 1869 prengué la paraula davant 10.000 obrers en una manifestació obrera davant el parlament de Viena, fet pel qual va ser empresonat un mes. En aquesta època el govern austríac promulgà unes lleis antisocialistes especialment dures. El 2 de març de 1870 va ser detingut per la seva militància; jutjat el 4 de juliol amb altres companys, va ser condemnat a cinc anys de presó, que purgà a la presó de Suben (Alta Àustria). Molt popular després de la seva passada per les garjoles imperials, el 27 de febrer de 1871 va ser posat en llibertat gràcies a una amnistia i engegà una gira de conferències per Àustria, per mor de la qual el 2 de maig de 1871 va ser expulsat del país i retornà a Alemanya, després que un milenar de treballadors austríacs l'acomiadessin a l'estació. Establert a Chemnitz (Regne de Saxònia, Imperi Alemany; actualment Alemanya), edità el periòdic Chemnitzer Freie Presse i engegà una vaga, per la qual va ser detingut i el juliol de 1872 tancat dos mesos a la presó de Chemnitz. Aquest mateix 1872 va ser condemnat altres vuit mesos de presó per un discurs i reclòs a la presó saxona de Zwickau. En 1873 aprofità el seu empresonament per escriure Kapital und Arbeit, una explicació i interpretació d'El Capital de Karl Marx, obra que considerava illegible; la interpretació que en donà no gustà en absolut a Marx i als seus deixebles, exceptuant el filòsof revolucionari Eugen Dühring, que el defensà vigorosament. El 26 de desembre de 1873 es casà amb Klara Hansh i la parella s'instal·là a Magúncia (Gran Ducat de Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on treballà en el periòdic Suddentchen Volkstimme. Encara que força desil·lusionat del parlamentarisme –el defineix com «el més pur teatre de guinyol, els fils del qual poden ser manejats pels lacais del govern»–, en les eleccions federals alemanyes del 10 de gener de 1874 va ser elegit diputat del Sozialdemokratische Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata Obrer d'Alemanya) per al Reichstag per la circumscripció de Chemnitz, però per un discurs de celebració públic de l'aniversari de la Comuna de París celebrat el 18 de març de 1874, va ser destituït i tancat 26 mesos a la presó berlinesa de Plötzensee, moment que aprofità per aprofundir en els seus estudis i escriure. D'aquesta època és el seu cançoner proletari Proletarier-Liederbuch i Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus meinem Gefängniss-Tagebuch (1876), on denuncia el sistema carcerari prussià. Un cop lliure, s'oposà als líders socialdemòcrates, especialment a Wilhelm Liebknecht, i col·laborà en el periòdic socialista Berliner Freie Presse, on intentà publicar textos del seu admirat Dühring, però Liebknecht, seguint instruccions d'Engels, s'oposà categòricament i aquest últim publicà el pamflet L'Anti-Dühring. En 1878, en resposta a l'intent d'assassinat contra l'emperador Guillem I a mans de l'anarquista Karl Nobiling, es desencadenà una important repressió contra els cercles obrers, prohibint la premsa i limitant la llibertat d'expressió, fet pel qual decidí, després d'una estada a França fins finals de 1878, exiliar-se a Londres (Anglaterra), on arribà el 23 de desembre. A la capital anglesa publicà a partir del 3 de gener de 1879 el periòdic en llengua alemanya Freiheit, que va ser distribuït clandestinament arreu de l'Imperi Alemany i on critica el reformisme socialdemòcrata. En 1879 viatjà diverses vegades a París i a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat després de parlar en un míting. En 1880 se separà de sa companya Klara Hanschm, la qual morí dos anys després. Aquest mateix 1880 les autoritats franceses el condemnaren en rebel·lia a dos anys de presó per un article seu i va fer una gira propagandística a Suïssa. En 1881, en un congrés secret, va ser expulsat de l'SDAP, i molt influenciat per les idees de Piotr Kropotkin, es declarà anarquista, entrant en contacte amb destacats pensadors i activistes llibertaris, com ara Victor Dave o Errico Malatesta. El juny de 1881 després d'aplaudir des de les pàgines de Freiheit l'assassinat d'Alexandre II de Rússia, va ser condemnat per les autoritats britàniques a 16 mesos de treballs forçats que purgà a la presó londinenca de Coldbath Fiels. Un cop lliure, sentint-se perseguit per la policia anglesa i encoratjat per les notícies de les lluites socials i laborals nord-americanes, decidí instal·lar-se als Estats Units, on els militants locals el convidaven reiteradament a fer conferències. El 2 de desembre de 1882 s'embarcà a Liverpool cap a Nova York (Nova York, EUA), on el 18 d'aquell arribà i va ser acollit triomfalment pels treballadors d'origen alemany. A principis de 1883 va fer una gira de conferències per les principals ciutats industrials nord-americanes (Boston, Baltimore, Kansas City, etc.), que donà lloc a la creació de noves agrupacions obreres locals, i tornar a publicar Freiheit a Nova York, amb la intenció d'unificar les forces socialistes, socialistes revolucionàries i anarquistes. En 1883 assistí a l'anomenat «Congrés de Pittsburg», amb altres companys (Albert Parsons, August Spies, etc.), que activà la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador), també coneguda com la «Internacional Anarquista» la «Internacional Negra», que reivindicava la igualtat econòmica, l'organització cooperativa de la producció i el federalisme. Després dels «Fets de Haymarket Square» del 4 de maig de 1886 a Chicago (Illinois, EUA), la premsa l'acusà de ser-ne responsable i engegà una campanya contra el que anomenà l'«enemic públic núm. 1» i Dinamost. L'11 de maig de 1886 va ser detingut a Nova York després d'un míting; jutjat, el 2 de juny de 1886 va ser condemnat a un any de presó per «incitació a la rebel·lió». Publicà, primer per lliuraments en Freiheit, el manual Révolutionäre Kriegswissenschaft (Ciència de la guerra revolucionària), una mena de guia per al bon ús d'explosius. L'anarquista Alexandre Berkman utilitzar aquest manual per al seu atemptat del 23 de juliol de 1892 contra l'industrial Henry Clay Frick, però Most no es va solidaritzar amb aquest atemptat per raons personals i tàctiques, ja que segons ell accentuava la repressió, i fins i tot ambdós arribaren a les mans. Fundà el grup de teatre «Free Stage» i va escriure nombroses peces dramàtiques, actuant ell mateix en algunes d'elles. En 1893 es casà amb Helen Minkin. Entre 1899 i 1901 Freiheit patí serioses dificultats econòmiques. Malgrat la seva salut deteriorada, es llançà a fer una gira de conferències, que va implicar el seu final. Johann Most va morir d'erisipela el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA), on va tenir lloc el seu funeral, ja que la policia va prohibir que el cos fos traslladat a Nova York. Entre les seves obres podem destacar Betrachtungen über den Normal-Arbeitstag. Ein ernstes Wort an die Arbeiter von Chemnitz und Umgebung (1871), Die Pariser Commune vor den Berliner Gerichten. Eine Studie über deutsch-preußische Rechtszustände (1875), Revolutionäre Kriegswissenschaft. Ein Handbüchlein zur Anleitung betreffend Gebrauches und Herstellung von Nitro-Glycerin, Dynamit, Schiessbaumwolle, Knallquecksilber, Bomben, Brandsätzen, Giften u.s.w., u.s.w. (1875), Most’s Proletarier-Liederbuch (1875), Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus meinem Gefängniß-Tagebuch (1876), Die Lösung der socialen Frage. Ein Vortrag, gehalten vor Berliner Arbeitern (1876), Der Kleinbürger und die Socialdemokratie. Ein Mahnwort an die Kleingewerbtreibenden (1876), Kapital und Arbeit. Ein populärer Auszug aus Das Kapital von Karl Marx (1876), Zur Geschichte der Arbeiterbewegung in Österreich (1877), Die socialen Bewegungen im alten Rom und der Cäsarismus (1878), Taktika contra Freiheit (1880), Discussion über das Thema Anarchismus oder Communismus? geführt von Paul Grottkau und Joh. Most (1884), August Reinsdorf und die Propaganda der That (1885), Acht Jahre hinter Schloß und Riegel (1886), Die Hölle von Blackwells Island (1887), Die Gottespest (1887), Stammt der Mensch vom Affen ab? (1887), Souvenir an den Prinz Heinrich von Preussen (1887), Die Freie Gesellschaft. Eine Abhandlung über Principien und Taktik der kommunistischen Anarchisten (1887), Die Eigenthumsbestie (1887), Zwischen Galgen und Zuchthaus (1887), An das Proletariat (1887), Vive la Commune (1888), Die Anarchie (1888), Der Narrenthurm (1888), Der Stimmkasten (1888), Der kommunistische Anarchismus (1889), Unsere Stellung in der Arbeiterbewegung (1890), The Social Monster. A Paper on Communism and Anarchism (1890), Die historische Entwickelung des Anarchismus (1891), Die Gottlosigkeit. Eine Kritik der Gottes-Idee (1894) i Memoiren. Erlebtes, Erforschtes und Erdachtes (1903), entre d'altres.

Johann Most (1846-1906)

***

Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913

- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia, «perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino i òrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegut íntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto & Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del «Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la «Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat «còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi  se suïcidà el 7 de juliol –algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.

***

Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

- Armand David: El 5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França) l'anarquista Armand Auguste Théophile David. Sos pares es deien François David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer Saint Nicolas de Choisy-le-Roi (Illes de França, França) i treballava a la fàbrica de faiança «Boulanger» d'aquesta població. La seva companya era una costurera anomenada Rollin, la qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de Choisy-le-Roi. Era amic del ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març de 1894 el comissari Rougeon de Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada d'anarquistes sota l'acusació d'«associació criminal». Detingut, va ser enviat a la presó parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894 i 1896 figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer de 1898 va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès: El 5 de febrer de 1875 neix a Évreux (Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny La Época del 18 de novembre de 1935

- Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents  de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 a França.

***

Luigi Ballarin

- Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisabetta Maniago (Elisa Maniago), amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la «Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi cardíaca al seu domicili del número 166 del bulevard de Charonne del XX Districte de París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

Luigi Ballarin (1899-1948)

***

Gino Bibbi

- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Sos pares van ser Carlo Bibbi, empresari del llenyam benestant, i Gioconda Paglini, i era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Necrològica de José Martínez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965

- José Martínez Pérez: El 5 de febrer de 1900 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Salvador Tomás Martínez Pérez. Sos pares es deien Ángel Martínez Pueyo, pagès, i Francisca Pérez Matosas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), patí les típiques cordes de presos que recorrien la Península. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània) i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya fou Manuela Gracia. Va patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per a cobrar la seva pensió; desnonat per la medicina a l'hospital, José Martínez Pérez va morir el 16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Continua...

---