Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 5 de febrer

Esdeveniments

L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc Le Monde Illustré del 9 de març de 1878

- Atemptat de Zasulic: El 5 de febrer de 1878 –24 de gener segons el calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

Vera Zasulic (1849-1919)

***

Cartell del míting de Kropotkin

- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Què és l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

***

La seu d'El Hijo de El Ahuizote amb el provocador cartell

- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

***

Capçalera de La Lueur [CIRA]

- Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Centre, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de «provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article «Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

Naixements

Johann Most (1872)

- Johann Most: El 5 de febrer de 1846 neix a Augsbourg (Suàbia, Regne de Baviera; actualment Alemanya) el militant i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari, partidari de la propaganda pel fet, Johann Joseph Most, conegut com Hans Most o John Most. Era fill natural d'una institutriu d'idees liberals i d'un escrivà d'advocat, i quan tenia 10 anys sa mare, una germana i sos dos avis materns moriren en una epidèmia de còlera. Rebel ja d'infant, rebutjar assistir a missa i se'n revoltà contra la «pedagogia de la pallissa». En 1856 organitzà una vaga a l'escola industrial on estudiava contra un professor francès especialment odiat pels seus severs càstigs, fet que en provocà la seva expulsió. En 1857 son pare, aleshores empleat a la governació del districte d'Augsbourg, es casà de bell nou i la madrastra li fa la vida impossible, a ell i a sa germana Paula. Quan tenia set anys patí un flegmó a la part esquerra de la cara, procés que degenerà en un càncer que implicà en 1859 la necessitat d'una intervenció quirúrgica d'ablació d'una part de la mandíbula per part del doctor Agatz, quedant la seva cara desfigurada. Després del fadrinatge d'obrer enquadernador, que el va obligar a enquadernar llibres des de l'alba fins al capvespre, a partir de 1863 exercí l'ofici de poble en poble, treballant a 50 ciutats de sis països diferents (Alemanya, Hongria, Suïssa, Itàlia, etc.). En 1866, durant la guerra francoprussiana, treballà d'enquadernador al cantó suís de Ticino. En 1867 s'instal·là a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), on treballà fent capses de fusta i estotjos, i es familiaritzà amb els escrits de Ferdinand Lassalle, adherint-se a la Societat Alemanya d'Instrucció Obrera, de la qual va ser nomenat secretari. El novembre de 1867 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), on s'afilià a la societat obrera «Harmonia» i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va fer amistat amb Herman Grenlich. Per la seva desfiguració al rostre, va ser dispensat de fer el servei militar. L'octubre de 1868 s'establí a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès). D'antuvi socialdemòcrata, esdevingué ràpidament un dels principals activistes de la lluita social. El 13 de desembre de 1869 prengué la paraula davant 10.000 obrers en una manifestació obrera davant el parlament de Viena, fet pel qual va ser empresonat un mes. En aquesta època el govern austríac promulgà unes lleis antisocialistes especialment dures. El 2 de març de 1870 va ser detingut per la seva militància; jutjat el 4 de juliol amb altres companys, va ser condemnat a cinc anys de presó, que purgà a la presó de Suben (Alta Àustria). Molt popular després de la seva passada per les garjoles imperials, el 27 de febrer de 1871 va ser posat en llibertat gràcies a una amnistia i engegà una gira de conferències per Àustria, per mor de la qual el 2 de maig de 1871 va ser expulsat del país i retornà a Alemanya, després que un milenar de treballadors austríacs l'acomiadessin a l'estació. Establert a Chemnitz (Regne de Saxònia, Imperi Alemany; actualment Alemanya), edità el periòdic Chemnitzer Freie Presse i engegà una vaga, per la qual va ser detingut i el juliol de 1872 tancat dos mesos a la presó de Chemnitz. Aquest mateix 1872 va ser condemnat altres vuit mesos de presó per un discurs i reclòs a la presó saxona de Zwickau. En 1873 aprofità el seu empresonament per escriure Kapital und Arbeit, una explicació i interpretació d'El Capital de Karl Marx, obra que considerava illegible; la interpretació que en donà no gustà en absolut a Marx i als seus deixebles, exceptuant el filòsof revolucionari Eugen Dühring, que el defensà vigorosament. El 26 de desembre de 1873 es casà amb Klara Hansh i la parella s'instal·là a Magúncia (Gran Ducat de Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on treballà en el periòdic Suddentchen Volkstimme. Encara que força desil·lusionat del parlamentarisme –el defineix com «el més pur teatre de guinyol, els fils del qual poden ser manejats pels lacais del govern»–, en les eleccions federals alemanyes del 10 de gener de 1874 va ser elegit diputat del Sozialdemokratische Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata Obrer d'Alemanya) per al Reichstag per la circumscripció de Chemnitz, però per un discurs de celebració públic de l'aniversari de la Comuna de París celebrat el 18 de març de 1874, va ser destituït i tancat 26 mesos a la presó berlinesa de Plötzensee, moment que aprofità per aprofundir en els seus estudis i escriure. D'aquesta època és el seu cançoner proletari Proletarier-Liederbuch i Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus meinem Gefängniss-Tagebuch (1876), on denuncia el sistema carcerari prussià. Un cop lliure, s'oposà als líders socialdemòcrates, especialment a Wilhelm Liebknecht, i col·laborà en el periòdic socialista Berliner Freie Presse, on intentà publicar textos del seu admirat Dühring, però Liebknecht, seguint instruccions d'Engels, s'oposà categòricament i aquest últim publicà el pamflet L'Anti-Dühring. En 1878, en resposta a l'intent d'assassinat contra l'emperador Guillem I a mans de l'anarquista Karl Nobiling, es desencadenà una important repressió contra els cercles obrers, prohibint la premsa i limitant la llibertat d'expressió, fet pel qual decidí, després d'una estada a França fins finals de 1878, exiliar-se a Londres (Anglaterra), on arribà el 23 de desembre. A la capital anglesa publicà a partir del 3 de gener de 1879 el periòdic en llengua alemanya Freiheit, que va ser distribuït clandestinament arreu de l'Imperi Alemany i on critica el reformisme socialdemòcrata. En 1879 viatjà diverses vegades a París i a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat després de parlar en un míting. En 1880 se separà de sa companya Klara Hanschm, la qual morí dos anys després. Aquest mateix 1880 les autoritats franceses el condemnaren en rebel·lia a dos anys de presó per un article seu i va fer una gira propagandística a Suïssa. En 1881, en un congrés secret, va ser expulsat de l'SDAP, i molt influenciat per les idees de Piotr Kropotkin, es declarà anarquista, entrant en contacte amb destacats pensadors i activistes llibertaris, com ara Victor Dave o Errico Malatesta. El juny de 1881 després d'aplaudir des de les pàgines de Freiheit l'assassinat d'Alexandre II de Rússia, va ser condemnat per les autoritats britàniques a 16 mesos de treballs forçats que purgà a la presó londinenca de Coldbath Fiels. Un cop lliure, sentint-se perseguit per la policia anglesa i encoratjat per les notícies de les lluites socials i laborals nord-americanes, decidí instal·lar-se als Estats Units, on els militants locals el convidaven reiteradament a fer conferències. El 2 de desembre de 1882 s'embarcà a Liverpool cap a Nova York (Nova York, EUA), on el 18 d'aquell arribà i va ser acollit triomfalment pels treballadors d'origen alemany. A principis de 1883 va fer una gira de conferències per les principals ciutats industrials nord-americanes (Boston, Baltimore, Kansas City, etc.), que donà lloc a la creació de noves agrupacions obreres locals, i tornar a publicar Freiheit a Nova York, amb la intenció d'unificar les forces socialistes, socialistes revolucionàries i anarquistes. En 1883 assistí a l'anomenat «Congrés de Pittsburg», amb altres companys (Albert Parsons, August Spies, etc.), que activà la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador), també coneguda com la «Internacional Anarquista» la «Internacional Negra», que reivindicava la igualtat econòmica, l'organització cooperativa de la producció i el federalisme. Després dels «Fets de Haymarket Square» del 4 de maig de 1886 a Chicago (Illinois, EUA), la premsa l'acusà de ser-ne responsable i engegà una campanya contra el que anomenà l'«enemic públic núm. 1» i Dinamost. L'11 de maig de 1886 va ser detingut a Nova York després d'un míting; jutjat, el 2 de juny de 1886 va ser condemnat a un any de presó per «incitació a la rebel·lió». Publicà, primer per lliuraments en Freiheit, el manual Révolutionäre Kriegswissenschaft (Ciència de la guerra revolucionària), una mena de guia per al bon ús d'explosius. L'anarquista Alexandre Berkman utilitzar aquest manual per al seu atemptat del 23 de juliol de 1892 contra l'industrial Henry Clay Frick, però Most no es va solidaritzar amb aquest atemptat per raons personals i tàctiques, ja que segons ell accentuava la repressió, i fins i tot ambdós arribaren a les mans. Fundà el grup de teatre «Free Stage» i va escriure nombroses peces dramàtiques, actuant ell mateix en algunes d'elles. En 1893 es casà amb Helen Minkin. Entre 1899 i 1901 Freiheit patí serioses dificultats econòmiques. Malgrat la seva salut deteriorada, es llançà a fer una gira de conferències, que va implicar el seu final. Johann Most va morir d'erisipela el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA), on va tenir lloc el seu funeral, ja que la policia va prohibir que el cos fos traslladat a Nova York. Entre les seves obres podem destacar Betrachtungen über den Normal-Arbeitstag. Ein ernstes Wort an die Arbeiter von Chemnitz und Umgebung (1871), Die Pariser Commune vor den Berliner Gerichten. Eine Studie über deutsch-preußische Rechtszustände (1875), Revolutionäre Kriegswissenschaft. Ein Handbüchlein zur Anleitung betreffend Gebrauches und Herstellung von Nitro-Glycerin, Dynamit, Schiessbaumwolle, Knallquecksilber, Bomben, Brandsätzen, Giften u.s.w., u.s.w. (1875), Most’s Proletarier-Liederbuch (1875), Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus meinem Gefängniß-Tagebuch (1876), Die Lösung der socialen Frage. Ein Vortrag, gehalten vor Berliner Arbeitern (1876), Der Kleinbürger und die Socialdemokratie. Ein Mahnwort an die Kleingewerbtreibenden (1876), Kapital und Arbeit. Ein populärer Auszug aus Das Kapital von Karl Marx (1876), Zur Geschichte der Arbeiterbewegung in Österreich (1877), Die socialen Bewegungen im alten Rom und der Cäsarismus (1878), Taktika contra Freiheit (1880), Discussion über das Thema Anarchismus oder Communismus? geführt von Paul Grottkau und Joh. Most (1884), August Reinsdorf und die Propaganda der That (1885), Acht Jahre hinter Schloß und Riegel (1886), Die Hölle von Blackwells Island (1887), Die Gottespest (1887), Stammt der Mensch vom Affen ab? (1887), Souvenir an den Prinz Heinrich von Preussen (1887), Die Freie Gesellschaft. Eine Abhandlung über Principien und Taktik der kommunistischen Anarchisten (1887), Die Eigenthumsbestie (1887), Zwischen Galgen und Zuchthaus (1887), An das Proletariat (1887), Vive la Commune (1888), Die Anarchie (1888), Der Narrenthurm (1888), Der Stimmkasten (1888), Der kommunistische Anarchismus (1889), Unsere Stellung in der Arbeiterbewegung (1890), The Social Monster. A Paper on Communism and Anarchism (1890), Die historische Entwickelung des Anarchismus (1891), Die Gottlosigkeit. Eine Kritik der Gottes-Idee (1894) i Memoiren. Erlebtes, Erforschtes und Erdachtes (1903), entre d'altres.

Johann Most (1846-1906)

***

Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913

- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia, «perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino i òrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegut íntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto & Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del «Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la «Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat «còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi  se suïcidà el 7 de juliol –algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.

***

Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

- Armand David: El 5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França) l'anarquista Armand Auguste Théophile David. Sos pares es deien François David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer Saint Nicolas de Choisy-le-Roi (Illes de França, França) i treballava a la fàbrica de faiança «Boulanger» d'aquesta població. La seva companya era una costurera anomenada Rollin, la qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de Choisy-le-Roi. Era amic del ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març de 1894 el comissari Rougeon de Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada d'anarquistes sota l'acusació d'«associació criminal». Detingut, va ser enviat a la presó parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894 i 1896 figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer de 1898 va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès: El 5 de febrer de 1875 neix a Évreux (Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny La Época del 18 de novembre de 1935

- Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents  de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 a França.

***

Luigi Ballarin

- Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisabetta Maniago (Elisa Maniago), amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la «Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi cardíaca al seu domicili del número 166 del bulevard de Charonne del XX Districte de París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

Luigi Ballarin (1899-1948)

***

Gino Bibbi

- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Sos pares van ser Carlo Bibbi, empresari del llenyam benestant, i Gioconda Paglini, i era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Necrològica de José Martínez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965

- José Martínez Pérez: El 5 de febrer de 1900 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Salvador Tomás Martínez Pérez. Sos pares es deien Ángel Martínez Pueyo, pagès, i Francisca Pérez Matosas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), patí les típiques cordes de presos que recorrien la Península. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània) i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya fou Manuela Gracia. Va patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per a cobrar la seva pensió; desnonat per la medicina a l'hospital, José Martínez Pérez va morir el 16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'Ilota

- Surt Ilota: El 4 de febrer de 1883 surt a Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la publicació anarquista Ilota. Portava l'epígraf d'Élisée Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri sono in ginocchio. Leviamoci!» (Els grans són grans perquè la resta està de genolls. Aixequem-nos!). De periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent fou Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup «socialista anarquista revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una «aliança tàctica» el sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del moviment anarquista amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia (PSRI), d'Andrea Costa; proposició que comptarà amb el suport d'Errico Malatesta i que atiarà un debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani, Niccolò Converti, Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el qual va ser acusat d'haver distribuït un manifest subversió durant la celebració del dotzè aniversari de la proclamació de la Comuna de París. En sortiren 17 números, l'últim el 20 de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la detenció el 2 de juny de Manzini durant una manifestació per celebrar el primer aniversari de la mort de Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que simplement consistí a col·locar una corona de flors commemorativa amb la inscripció: «I Socialisti Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a Giuseppe Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a 10 lires de multa.

***

El año de los tiros, obra d'Antonio Ponce

- Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes –la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda– i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses –diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons–, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres –no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones –natius, com eren denominats per «La Companyia»–, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts –mai no es va saber el nombre exacte– i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.

***

Capçalera de Le Cravacheur

- Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista Le Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres.  El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898.

***

Cartell de l'acte

- Míting antifranquista: El 4 de febrer de 1969 se celebra a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts («Beaux-Arts») de París (França) un míting antifranquista de protesta per la instauració, el 24 de gener d'aquell any, de l'estat d'excepció a tot l'Estat espanyol per un període de tres mesos i per a denunciar la complicitat de govern francès de Charles De Gaulle en el lliurament de militants antifeixistes a les autoritats espanyoles. La proclamació de l'estat d'excepció va respondre a l'estat d'agitació dels sectors estudiantils i obrers en aquella època i era la primera vegada que es prenia aquesta decisió des del final de la guerra civil. També en el míting es protestà per la prohibició, per pressions de l'Estat franquista, de la representació al Teatre Nacional Popular de París de l'obra teatral La passion du general Franco, del dramaturg llibertari Armand Gatti.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Robin (2 de març de 1894)

- Joseph Robin:  El 4 de febrer de 1854 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) l'anarquista Joseph Hyppolite Yves Robin. Sos pares es deien Hyppolite Robin, postilló, i Marie Louérat. Va ser sortejat a quintes a Bourgneuf-en-Retz, però va ser declarat exempt per un problema de varius i enquadrat en els serveis auxiliars de l'exèrcit. Instal·lat a París (França), treballava d'obrer terrelloner per a l'empresa Hillion i freqüentà les reunions anarquistes del raval del Temple i del barri de Grenelle, i, segons la policia, tenia una gran influència sobre els obrers terrelloners del barri. En una carta anònima datada el 5 de juliol de 1889, va ser denunciat al seu patró com un dels animadors de la Cambra Sindical i de la vaga de 1888. L'1 d'agost de 1891 va ser detingut per primera vegada per intentar fer fora els obrers que treballaven al pont d'Iena, però finalment va ser amollat. En aquesta època vivia al número 48 del carrer Lacépède de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll de casa seva i portar-lo a la seva presència per «associació criminal». En aquell moment estava inscrit en una llista d'anarquistes perillosos. El 2 de març el comissari de policia Necker es presentà al seu domicili, al número 37 del carrer de Frémicourt, i la policia va trobar diversos exemplars de premsa anarquista (L'Almanach du Père Peinard, Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Libertaire) i altres documents compromesos. Detingut, va ser reclòs preventivament i el 3 de març tancat a la presó parisenca de Mazas. Durant el seu interrogatori declarà que no era anarquista i que tenia periòdics anarquistes perquè li agradava llegir de tot. El 24 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el 22 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883

-Victor Berlioz-Arthaud: El 4 de febrer de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista Victor Berlioz-Arthaud. Treballava de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de Lió. El 2 d'octubre de 1882 va ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i Correspondència de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà Trenta i Crestin, que dimitiren, al cap del periòdic L'Étendard Révolutionnaire. Poc després, gràcies a la seva professió, va ser comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de novembre i portar les recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien refugiat per fugir de la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos. També aprofitava els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra propaganda clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a Lió. Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat d'«afiliació a societat internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any, a sis mesos de presó, 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul. Habitual de reunions polítiques, després del seu alliberament deixà de participar-hi, encara que va assistir al banquet organitzat per la Comissió de Repartiment de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics que es va celebrar el 18 de març de 1884, en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al restaurant Rivoire. Estava casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

- Paul-Napoléon Roinard: El 4 de febrer de 1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França) el poeta simbolista i llibertari Paul Arthur Napoléon Roinard. Sos pares es deien Napoléon Prudent Roinard i Eugénie Hortense Peret. Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors, òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica –també conegut com «teatre odorífer»– i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica «Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del «Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot en Athalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle, Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave, La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Six étages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Sa companya fou Marie Gachet. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 al seu domicili de Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

***

Notícia de la detenció de François Garinaud apareguda en el diari de Reims L'Indépendent Rémois del 26 de juny de 1903

- François Garinaud: El 4 de febrer de 1865 neix a Saint-Paul-en-Jarez (Forez, Arpitània) l'anarquista François Garinaud, també citat Garinand. Sos pares es deien Louis Garinaud, obrer fonedor, i Marie Prunier, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer emmotllador. En 1892 vivia al número 4 del carrer Victor Hugo de Saint-Chamond (Forez, Arpitània) i era membre del grup anarquista «Les Amis de Ravachol» d'aquesta població; també portava la corresponsalia de Le Père Peinard. En 1893 vivia la número 26 de la Place de la Liberté i creà una biblioteca per al seu grup. L'1 i el 2 de maig de 1893 va ser detingut, juntament amb els companys David i Pierre Panel, després d'haver entonat cants revolucionaris (Les anti-patriotes, Le Père Duchesne) i d'haver desplegat una bandera roja, fets pels quals el 15 de maig d'aquell any va ser condemnat a sis dies de presó. Es va presentà per la I Circumscripció de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a les eleccions legislatives d'agost de 1893. El 21 de novembre de 1893, ben igual que nombrosos companys de la regió, el seu domicili va ser escorcollat. En aquesta època tenia llogat un local, al carrer Plaisance de Saint-Chamond, on el seu grup es reunia tots els diumenges i també fou l'organitzador de reunions amb Sébastien Faure en aquesta població. El 3 de gener de 1894 va ser detingut a Saint-Chamond, juntament amb el fonedor Jacques Cóte i el tintorer Jean-Maurice Neyret, sota l'acusació d'haver distribuït fullets anarquistes (Le conseil de révision, de Lev Tolstoi, i Riches et pauvres) a militars a Saint-Chamond i a Izeaux (Delfinat, Arpitània). Escorcollat, la policia va trobar dues cartes de Sébastien Faure i d'A. Dumas i dos talons d'ordre de pagament de 10 i 15 francs a nom de Philippe Sanlaville sobre la venda del periòdic L'Insurgé del qual era corresponsal. En 1897 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de Lió (Forez, Arpitània), població on residia amb sa germana, al número 26 del Quai Claude Bernard. En aquesta època treballava de venedor de carbó. El 25 de juny de 1903, quan era secretari de la Borsa del Treball de Saint-Chamond, va ser detingut sota l'acusació d'haver-se emportat 600 francs de la caixa dels obrers desocupats. El novembre de 1903 va ser donat com a desaparegut per les autoritats del departament del Loira i va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. A mitjans de la primera dècada del segle buscava feina a peu pel departament del Marne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bill Haywood

- Bill Haywood: El 4 de febrer de 1869 neix a Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Son pare, un genet del Pony Express, va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la seva oposició a l'«esforç de guerra» i acusats d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del «paradís dels treballadors», morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia). Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

Bill Haywood (1869-1928)

***

Nota necrològica de Caroline Amblard apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 5 de juliol de 1939

- Caroline Amblard: El 4 de febrer de 1872 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'actriu, dramaturga i militant anarquista i anarcosindicalista Caroline Clara Vallier, més coneguda com Caroline Amblard. Sos pares es deien Étienne Vallier, jornaler, i Clara Marie Roman, domèstica. Es guanyava la vida com a obrera d'impremta i vivia al número 41 del carrer Bons-Enfants de Marsella. En 1905 era presidenta del Sindicat d'Obreres d'Impremta (Cambra Sindical d'Obreres d'Impremta i Similars). Entre 1905 i 1912 col·laborà, fins i tot amb cançons i poemes, en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) de les Boques del Roine. En 1906 va dimitir del seu càrrec en el consell d'administració de l'UCSO de les Boques del Roine. En 1906 es casà amb el muntador Lucien Paul Amblard i en aquesta època tenia dues filles. En 1909 col·laborà en el periòdic mensual anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient, portaveu de Grup Intersindical (GI). El maig de 1909 assistí a les Xerrades Populars marselleses, que se celebraven al número 9 del Quai de la Fraternité. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 va ser delegada del Sindicat d'Obreres d'Impremta de Marsella al XVII Congrés Nacional Corporatiu –XI Congrés de la Confederació General del Treball (CGT)– i IV Conferència de Borses del Treball celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va intervenir per demanar que el seu sindicat pogués confederar-se aïlladament, ja que la Federació del Llibre i la Federació Tipogràfica i Litografia rebutjaven estatutàriament l'adhesió de dones; aquesta demanda va ser votada unànimement. Durant els anys següents va ser força activa com a secretària del seu sindicat. En un informe policíac del 27 de gener de 1912 s'informava que era una de les propagandistes més actives de les idees antimilitaristes i revolucionàries de la Borsa del Treball. A més d'aquesta tasca sindicalista, va ser sobretot reconeguda com a la principal animadora (actriu i organitzadora) del grup «Théâtre Social» de Marsella, del qual també formà part son company. El 26 de desembre de 1909 estrenà a la Borsa del Treball la seva obra antireligiosa en un acte Leurs vices, le vrai Noël. El 16 d'octubre de 1911 va fer una actuació del «Théâtre Social» a la Borsa del Treball en benefici de la Caixa Central del Sou del Soldat. El 20 d'abril de 1912 representà la peça en un acte À travers l'émancipation ouvrière. El 10 de març de 1913 va ser condemnada a una multa per no haver fet cas del decret de la Prefectura de Policia que prohibia representar peces teatrals antimilitaristes. Va ser intèrpret de l'obra Le chemin de Biribi, de marcat caràcter antimilitarista i antipatrioter. A més de representar gairebé tots els papers femenins de la companyia teatral, s'encarregà de l'enllaç amb el consell d'administració de la Borsa del Treball, la qual patrocinà oficialment el grup a partir del gener de 1913. Així i tot, alguns responsables de la Borsa del Treball posaren en dubte la utilitat del «Théâtre Social» i l'acusaren en treure'n profit, i ella es va defensar violentament, fins el punt de arribar a les mans amb Fernand Pons. El «Théâtre Social» continuà amb les seves activitats fins a l'esclat de la Gran Guerra en 1914. Durant el conflicte bèl·lic s'integrà en el sector minoritari de la CGT. El novembre de 1917 presidí un míting sindical contra la l'encariment de la vida que arreplegà unes tres-mil persones. L'1 de maig de 1918 participa en un míting de les minories de la Unió Departamental de les Boques del Rone, juntament amb Ismaël Audoye i César Matton, on es mostrà partidària de la vaga, i dos dies després participà en una reunió on denuncià la política confederal, defensant una posició propera a la d'Albert Bourderon. En 1919 col·laborà en L'Internationale. En 1922 era portaveu del Sindicat Unitari de la Impremta de la Borsa del Treball. Divorciada de Lucien Paul Amblard, el 2 de febrer de 1929 es casà a Marsella amb Marceau Lucien Desmoutiez. El seu últim domicili va ser al número 19 del carrer d'Isly del barri marsellès de Menpenti. Caroline Amblard va morir el 4 de juliol de 1939 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

- François Salsou: El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i «naturianista» partidari de la «propaganda per l'acció» Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que esdevingué carreter i d'una empleada domèstica que treballava a jornada, el maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare hagué de criar tota sola ses tres germanes i son germà petit i ell aportà a la llar el sou íntegre de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat d'estudis primaris del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb bones qualificacions, hagué de deixar l'escola, però el seu interès per la lectura sempre es mantingué i descobrí el moviment anarquista als 15 anys després de llegir Pierre-Joseph Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un temps a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió (Arpitània), s'instal·là a París, on va fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de França, França) per «vagabunderia» i el 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat pel tribunal de Fontainebleau (Illa de França, França), en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), a tres mesos de presó per propaganda anarquista. Arribà a la conclusió que només amb actes resolutius es podrien canviar les injustícies del món i decidí, després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar qualque membre de la família Rothschild, matar Jean Casimir-Perier, president del Consell de Ministres francès a qui considerava responsable de les «Lois Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb una pistola, esperà quatre hores Jean Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la seva ruta a peu. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per «cops i ferides» arran d'una discussió política. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava amb carruatge cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandí un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia, França) el cançonetista anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al crim». Valette havia posat en relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un dels membres destacats del moviment «naturianista» de Montmartre, les idees del qual ambdós compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament l'acció de Salsou i fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció judicial durà dos mesos i demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya, Augustine Coadet, res no sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per André Lagasse, l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la presó de Fresnes (Illa de França, França) a la ciutadella de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes, França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies després, el 19 de juliol de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), segons la versió oficial, «de diarrees i de febre». El seu cos va ser llançat als taurons davant metges i carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i periodistes atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.

François Salsou (1876-1901)

***

Antoinette Durand (1898)

- Antoinette Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite Durand i Amélie André. Jornalera de professió, durant els anys noranta fou una anarquista força activa a Marsella (Provença, Occitània), participant en totes les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Marsella a tres dies de presó per «apologia de fets criminals», ja que durant una manifestació contra l'arribada de l'escriptor antisemita Édouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la cançó anarquista Le fusil Lebel. Visqué al número 36 del carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard Bouès de Marsella. Fadrina, el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare desconegut, que morí el 14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Planas i Virella

- Salvador Planas i Virella: El 4 de febrer de 1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la «propaganda per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric Josep Planas i Virella –o Virelles, segons alguns autors erròniament. Sos pares es deien Pere Planas Rosell, llaurador, i Francisca Virella Yll. Fill d'una humil família nombrosa, fou el sisè de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista i d'El Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de tipògraf i fou membre de la Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la qual fou elegit tresorer. Per eludir el servei militar, en 1901 emigrà a Amèrica. La seva intenció era instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic, però els diners només el portaren a l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i tipògraf a diversos tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana. El 24 de novembre de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i després de despatxat va ser detingut i interrogat per la policia. Després, per sobreviure, va treballar en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina i esdevingué assidu en reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i 1905, la inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i l'exèrcit i la policia practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava més la crispació i on tota acció militant s'exposava a una repressió ferotge. En aquest marc, la premsa anarquista, especialment La Protesta, cridava als actes de violència individual per lluitar contra el poder establert. La policia i l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a dispersar les manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels obrers morts en la manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb una vella pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871–, quan el president de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern– i a l'alçada de la plaça de San Martín, disparà tres vegades contra el jerarca, que resultà il·lès ja que l'arma era defectuosa. Després intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis –o també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Armand Guerra

- Armand Guerra: El 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Cabo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Calvo–, més conegut com Armand Guerra. Sos pares es deien Luis Estívalis Silvestre, llaurador, i Vicenta Cabo Gil. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdic Tierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica «Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune –on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–, Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros; Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol. En 2021 Francesc J. Hernàndez publicà la biografia José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 de febrer

Esdeveniments

Portada de l'edició de 1848

- Processament de Proudhon: El 3 de febrer de 1842 el filòsof anarquista Pierre-Joseph Proudhon es jutjat, a instàncies del Ministeri Públic de Besanón, davant l'Audiència de Doubs (Franc Comtat, Arpitània) a causa de l'edició, el gener d'aquell any, de la seva tercera memòria sobre la propietat: Avertissement aux propriétaires, ou lettre à M. Considérant, rédacteur de la Phalange, sur une défense de la propriété. Proudhon fou jutjat per l'edició d'aquest fullet, qualificat de pamflet per les autoritats, per quatre delictes: atac a la propietat, incitació al menyspreu del govern, ultratge a la religió i ofensa als costums. Proudhon llegí el fullet i explicà el seu significat davant un jurat que no entengué res. Finalment el jurat declarà que es tractava d'un assumpte científic i, per tant, fora de la seva competència, per la qual cosa absolgué l'acusat. Aquest mateix any Proudhon publicà al·legat de la seva defensa sota el títol d'Explications présentées au ministère public sur le droit de propriété.

***

Portada del primer número de Le Défi

- Surt Le Défi: El 3 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Défi. Organe anarchiste (El Desafiu. Òrgan anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Va ser continuador de L'Émeute (El Motí). La gerència la porta l'obrer teixidor Jean-Marie Frénéa, el qual el 8 de febrer de 1884 va haver de comparèixer davant l'Audiència del Roine pels articles publicats en els dos primers números; G. Robert, cogerent, el substituí. Els articles no portaven signatura. Obrí subscripcions per a les famílies dels detinguts polítics i per a la propaganda. Només en sortiren tres números, l'últim el 17 de febrer de 1884 i a partir del 24 de febrer va ser reemplaçat per L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista).

***

Grup d'anarquistes jueus a Londres (1912).
D'esquerra a dreta: Ernst Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler; assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel

- Inauguració del Worker's Friend Club & Institute: El 3 de febrer de 1906 s'inaugura al 165 de Jubilee Street de Londres (Anglaterra) el Worker's Friend Club & Institute, lloc de reunió, biblioteca, impremta i escola dels anarquistes de la comunitat jueva londinenca. La idea sorgí del grup editor del periòdic Arbeter Fraint i de Rudolf Rocker i en poc temps aconseguiren ajuntar el capital per comprar el local que ocupava una antiga església metodista. Encara que la iniciativa partia de la comunitat jueva llibertària estava oberta a la resta de sectors obrers. A la inauguració assistí Piotr Kropotkin.

***

Casa de l'Obrer Internacional de Los Angeles

- Inauguració de la Casa de l'Obrer Internacional: El 3 de febrer de 1913 s'inaugura al número 809 de Yale Street de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la «Casa del Obrero Internacional». La iniciativa fou portada pel pedagog racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano, amb el suport de Rómulo S. Carmona, sogre d'Enrique Flores Magón, i del propagandista anarquista William Charles Owen. Al mateix immoble s'establí una Escola Moderna segons els principis de Francesc Ferrer i Guàrdia i la redacció del periòdic Regeneración. A més a més es realitzaven dos mítings setmanals a l'edifici i reunions del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM).

***

Full de convocatòria de la conferència

***

Ben Reitman

- Es publica The second oldest profession: El 3 de febrer de 1931 l'editorial The Vanguard Press publica a Nova York (Nova York, EUA) el llibre de metge anarquista Benjamin Lewis Reitman The second oldest profession. A study of the prostitute's «business manager» (La segona professió més antiga. Un estudi sobre el «director de negocis» de prostitutes), primer estudi sociològic sobre els proxenetes. Ben L. Reitman havia passat la seva joventut envoltat de prostitutes i de rodamóns. Després es va unir sentimentalment amb l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman, amb qui lluità per les idees anarquistes i la llibertat d'expressió. Un cop separat amistosament de Goldman, treballà a Chicago com a metge de prostitutes, realitzant avortaments il·legals, lluitant contra les malalties venèries i reivindicant la lliure distribució de mitjans per controlar la natalitat. En aquest estudi, on s'analitza el fenomen del proxenetisme des de diferents aspectes (psicologia, criminologia, política, etc.), determina les característiques del macarró mitjà: home entre 20 i 30 anys, alt i prim, cabells i ulls foscos, pell pàl·lida, addicte a les drogues, malalt de sífilis o de tuberculosi, sovint amb dents d'or, nivell d'educació alt, interessat en la cultura i votant del Partit Demòcrata. El doctor Ben Reitman havia vist almenys un centenar de proxenetes durant una desfilada del Partit Demòcrata nord-americà. El seu estudi, basat en casos i històries verídiques, fou força elogiat pels sociòlegs, encara que alguns li van criticar la manca d'estadístiques. Realment el que Reitman pretenia amb l'edició del llibre era lluitar contra les malalties venèries. En 1987 l'editorial novaiorquesa Garland en tragué una nova edició. 

Naixements

Notícia de la condemna de Jean-François Malicet publicada en el diari parisenc Le Petit Journal del 5 de gener de 1894

- Jean-François Malicet: El 3 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1843 neix a Nouzon (Ardenes, França) el militant llibertari Jean-François Malicet. Sos pares es deien Jean Baptiste Auguste Malicet, clavetaire, i Marie François Hardy, obrera del ferro. Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. El 3 de gener de 1894 va ser condemnat a vuit dies de presó, per «injuries» a un comissari i a uns gendarmes durant l'escorcoll de casa seva dos dies abans; en aquest escorcoll se li va trobar correspondència compromesa i periòdics i fullets anarquistes. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular: «Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli). François Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per un lladregot.

***

Henri Basset

- Henri Basset: El 3 de febrer de 1858 neix al raval de Saint Jean de Vilanòva de Berg (Alvèrnia, Occitània) el ferrador anarquista Henri Alexis Basset. Sos pares es deien Philippe Basset, gerdarme, i Marie Rey, treballadora domèstica al poble. Fou catalogat per la policia en la primera categoria dels «anarquistes a vigilar». Casat sense infants, sa companya regentava una adrogueria. Fou assidu a totes les reunions anarquistes i participà en l'organització de conferències públiques, en les quals prenia la paraula –molt recordada fou la del Primer de Maig de 1896. Molt lligat a Sébastien Faure, mantingué una rica correspondència amb ell durant la seva detenció a Clairvaux en 1893. Un cop lliure, entre desembre de 1893 i el gener de 1894, participà amb Sébastien Faure en el cicle de vuit conferències que aquest realitzà a Marsella. El juliol de 1894 fou detingut per un «fet anarquista» a resultes d'un escorcoll de ca seva. L'agost de 1896 fou condemnat a sis mesos de presó per robatori. Entre 1897 i 1899 la seva activitat militant fou força important. El 29 de juny de 1910 es casà a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) amb Péonie Vernet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Georges Pivat (9 de març de 1894)

- Georges Pivat: El 3 de febrer de 1860 neix a Vauxcéré (Picardia, França; actualment Les Septvallons, Picardia, França) l'anarquista Georges Léopold Pivat. Era fill de Pierre Augustare Pivat, sastre, i de Marie Fédéra Pascal. Es guanyava la vida treballant com son pare, de sastre a París (França). El 26 de juny de 1888 es casà al VI Districte de París amb Ernestine Blanche Durand i aleshores vivia al número 53 del carrer Dauphine d'aquell districte. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 9 de març de 1894 el seu domicili, al número 9 del carrer Pixérécourt del XX Districte de París, va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres vuit anarquistes més. Detingut va ser fitxat com a «anarquista» aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat provisional l'endemà. El seu últim domicili va ser al número 8 del carrer du Jour del I Districte de París. Georges Pivat va morir el 12 de maig de 1900 a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)

- Gustaf Henriksson Holmberg: El 3 de febrer de 1865 neix a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà amb Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettio år av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg va morir el 20 de juliol de 1929 a Engelbrekts (Estocolm, Suècia).

Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929)

***

Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juliol de 1910

***

Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)

- Wilhelm Spohr: El 3 de febrer de 1868 neix a Hamburg (Prússia) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines «Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.

Wilhelm Spohr (1868-1959)

***

Blas Lara Cáceres amb sa companya Consuelo Medina i son fill Floreal (Berkeley, 1920)

- Blas Lara Cáceres: El 3 de febrer de 1878 neix a Ayo el Chico (Ayotlán, Jalisco, Mèxic) l'anarquista i sindicalista Blas Lara Cáceres, que va fer servir el pseudònim Mariano Gómez Gutiérrez. Sos pares, pagesos sense terra, es deien Basilio Lara i Teresina (Tirza) Cáceres. Obrer pedraire en la construcció, va ser un dels fundadors de la Unió de Pedrers i Paletes de Guadalajara (Jalisco Mèxic) i va distribuir en aquesta ciutat el setmanari socialista Aurora Social, de Roque Estrada Reynoso. En 1902 decidí marxar cap als Estats Units; creuà la frontera per El Paso (El Paso, Texas, EUA) i viatjà amb tren fins San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA). Finalment trobà feina estable de serrador a la indústria forestal, en la Union Lumber Company, de Fort Bragg (Mendocino, Califòrnia, EUA). A partir de 1905 fou membre de la Lliga Socialista de Fort Bragg. En 1905 hagué de retornà per tenir cura de sa germana greument malalta i va ser en aquest moment que va entrar en contacte amb les idees magonistes. Gràcies a les relacions amb Lázaro Gutiérrez Lara, s'integrà en el Partit Liberal Mexicà (PLM), fundat el juliol de 1906 per Ricardo Flores Magón. De bell nou a Fort Bragg, intentà crear un sindicat a la feina, però va ser acomiadat. En 1908, a San Francisco, encapçalà el Comitè de Defensa de Presos Polítics de Chicago. En aquests anys col·laborà en Libertad y Trabajo i The Socialist. Conegué Virginia Vincent, que esdevingué sa companya, però que sobtadament morí en 1910 per insuficiència cardíaca. El juliol de 1911 es traslladà a Los Ángeles (Los Ángeles, Califòrnia, EUA) on  s'integrà en la redacció de la quarta època de Regeneración. Aquest mateix any, realitzà gires propagandístiques de promoció de grups «Regeneración» per Texas. L'octubre de 1911 publicà en Regeneración l'article «Una carta para un leader», on manifestà la seva indignació per l'adhesió al maderisme de Ramón Morales, l'home qui li va introduir en la «lluita de classes». El juny de 1912 participà activament en les mobilitzacions de protesta contra les sentències de presó a Enrique i Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa i Librado Ribera. El juliol de 1912, amb William Owen i Trinidad Villarreal, realitzà diversos esforços per obtenir la revocació de la sentència dels presos de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), apel·lat la resolució quan la sol·licitud va ser denegada, intentant pressionar les autoritats nord-americanes a través del senador per Califòrnia John Nola, etc. Mentre purgaven la condemna a la penitenciaria de l'illa de McNeil (Pierce, Washington, EUA), els membres de la JOPLM delegaren la representació de Regeneración a Blas Lara Cáceres, Francisca J. Mendoza i Rafael Romero Palacios. Arran de desavinences sorgides entre Lara i Romero Palacios, on el primer acusava el segon que voler controlar Regeneración, i del suport dels presos de la JOPLM a Lara, Palacios va ser expulsat del PLM, quedant Lara i Teodoro Gaitán al front del periòdic. Després del trencament entre els magonistes, primer amb Romero Palacios, i després amb el grup de Rómulo S. Carmona i Juan Francisco Moncaleano, treballà durament, amb altres companys (Antonio P. Araujo, Teodoro Gaitán, William C. Owen, etc.), en l'edició i la impressió de Regeneración. En sortir de la presó els membres de la JOPLM, tornà a les seves tasques d'organitzador i propagandista, fomentant la creació de grups «Regeneración» a la zona de Los Ángeles (Irwindale, El Puente, etc.) i participant com a orador en diversos mítings. A mitjans de 1914, realitzà una «gira d'agitació» per Arizona i desenvolupà una intensa campanya per l'alliberament de José Guerra, Jesús M. Rangel i els anomenats «Màrtirs de Texas». En 1915 fou un dels 36 membres de l'anomenada «Comuna d'Edendale» de Los Ángeles, formada amb destacats membres del magonisme. A finals de 1916, per desavinences amb Enrique Flores Magón, s'allunyà del grup editor de Regeneración. El 30 de desembre de 1916, actuà en el paper de Ramón en l'estrena d'una adaptació de Juan Olmos del drama de Ricardo Flores Magón Tierra y Libertad, al TMA Hall de Los Ángeles. Quan la separació dels germans Flores Magón, prengué partit per Ricardo. El març de 1918 participà en la campanya de defensa de Raúl Palma. En 1920, quan ja no es publicava Regeneración, retornà a Califòrnia i s'establí a Berkeley, on es va casar amb Consuelo Medina i on va surar quatre infants (Floreal, Harmonia, Voltairine i Tolstoi). Després del fracàs de la revolució llibertària magonista i de l'assassinat de Ricardo Flores Magón, continuà militant a Califòrnia, participant en reunions, assemblees i excursions campestres organitzades pel moviment anarquista i participà en les activitats de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) i en el seu òrgan oficial Regeneración. En 1924, amb Gabriel A. Rubio, encapçalà el Comitè Pro Alliberament dels Presos de Texas, que lluità per la llibertat dels sentenciats pels fets de Carrizo Spirng (Dimmit, Texas, EUA) de setembre de 1913. En 1954, sota el pseudònim de Mariano Gómez Gutiérrez, publicà les seves memòries amb el títol La vida que yo viví. Novela histórico-liberal de la Revolución Mexicana. Després d'haver patit una intervenció quirúrgica important, Blas Lara Cáceres va morir el 12 de desembre de 1966 a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Richmond (Contra Costa, Califòrnia, EUA). En 2017 les seves memòries van ser reeditades en 2017 per l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic.

Blas Lara Cáceres (1878-1966)

***

Notícia de la mort d'Émile Massal apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 12 de juny de 1938

***

L'«arsenal» trobat al domicili de Cándido Castañeira Docal en una foto publicada en la revista madrilenya Mundo Gráfico del 5 de juliol de 1933

- Cándido Castañeira Docal: El 3 de febrer de 1887 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Cándido Castañeira Docal –els seus llinatges sovint citats com Castaneyra i Durán. Sos pares es deien Cándido Castañeira i Josefa Docal. Milità en el Sindicat del Transport Marítim de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou assidu del Centre de Cultura del carrer del Mar de la Barceloneta, barri on vivia. El juliol de 1933 va ser detingut sota l'acusació de «possessió d'explosius» (24 bombes de mà) i empresonat. Des de la presó col·laborà en Solidaridad Obrera. Jutjat pel delicte anterior va ser absolt, però en la revisió de l'1 de març de 1935, va ser condemnat a 18 mesos i un dia de presó menor; no obstant això, va ser posat en llibertat, ja que portava 20 mesos empresonat preventivament. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on participà en l'organització i el desenvolupament de diverses federacions confederals a l'Illa de França (Lieusaint, Combs-la-Ville, Cramayel), a les quals representà en plens. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. Sa companya fou Ximena Candal. Després de patir una intervenció quirúrgica d'apendicitis, Cándido Castañeira Docal va morir el 10 d'abril de 1959 a l'Hospital de Châteaudun (Centre, França).

Cándido Castañeira Docal (1887-1959)

***

Notícia orgànica de Joachim Puech apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 d'octubre de 1926

- Joachim Puech: El 3 de febrer de 1893 neix a Lesinhan (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista Joachim Joseph Puech. Sos pares es deien José Puech, conreador espanyol, i Joséphine Cantier. Es guanyava la vida com a obrer muntador a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Lluità als fornts de la Gran Guerra i aconseguí la Creu de Guerra. En 1926 era responsable de la Federació Llibertària i va ser candidat llibertari abstencionista de la Unió Anarquista (UA) de la II Circumscripció de Besiers per a les eleccions legislatives de 1928, sense obtenir cap vot. En els anys vint vivia al número 22 del carrer Solférino de Besiers. Entre 1927 i 1928 fou el responsable legal de la publicació anarquista en castellà Prismas. Revista mensual de arte, literatura y ciencia, publicada a Besiers, editada, gràcies als diners obtinguts d'una herència, per l'exiliat anarquista català Joan Reverter Nolla. En 1929 era secretari de la Unió de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola de la regió. Sa companya fou Marie-Louise Bardet. Joachim Puech va morir el 6 de gener de 1968 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)

- Jacques Reclus: El 3 de febrer de 1894 neix al XVII Districte de París (França) el músic, periodista, professor i traductor anarquista Jacques Alphonse René Reclus. Renebot d'Élisée Reclus, era fill de Paul André Reclus, enginyer també llibertari, i de Marguerite Catherine Wapler. Va passar la seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre els estudis de ciències econòmiques. De tornada a París, es va consagrar a l'estudi del piano i va començar els estudis de música. En 1912 va impartir un curs de solfeig a una cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte amb el món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant la Gran Guerra va començar a escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La Clarière (1917) i La Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille (1914-1916). En 1918 l'explosió al front d'un obús rebuda a la mà dreta va posar fi a la seva prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en cos i ànima al periodisme sindical. En aquesta època serà conegut en els cercles llibertaris no només per pertànyer a una de les famílies anarquistes més importants de França, sinó per la seva activitat militant. A partir del gener de 1920 va esdevenir gerent de Les Temps Nouveaux i va col·laborar en la revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el diari Le Libertaire. En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris empresonats a Rússia» i l'edició del fullet Repression de l'anarchisme en Union Soviétique. En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la seva esposa Lilly Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys –durant un temps el trio es va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va entrar en contacte amb Wu Kegang, jove xinès vingut a França gràcies al moviment «Treball-Estudi» creat per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte «Universitat del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el model kropotkià de transformació de les escoles en camps i en fàbriques, i de les fàbriques en camps i en escoles; on la combinació del treball i de l'estudi portarà un nou tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur. Entusiasmat, Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar francès i arribarà el maig de 1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier), expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la corrupció dels funcionaris francesos. Però l'experiència universitària va durar poc, ja que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el finançament en considerar el projecte «subversiu». Va decidir restar a Xina i després de Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital de Yunnan, limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra Mundial. La seva casa va esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle, Léon Jankélévitx, etc.), alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el govern de Vichy. En 1945 es va establir a Pequín, on el 5 d'agost de 1947 es casà a l'Ambaixada de França amb Shu-Y-Huang (Marceline Rohan), de qui es va separar el 8 de maig de 1951. Hi va ensenyar a Pequín fins al 1952, quan fruit de la violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de 1949, va obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant sa seva filla Magali a Xina amb una tia seva –la família només es retrobarà en 1979. A França, Shu-Y-Huang, amb qui es va tornar a casar el 18 de gener de 1982 a Antony (Illa de França, França),  va esdevenir professora de Llengües Orientals a París, i ell va començar primer a treballar com a corrector i després com a redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE i com a professor en la Universitat París-VII. El seu últim domicili fou a Antony (Illa de França, França). És autor de La Révolte des Taï-ping (1851-1864). Prologue de la révolution chinoise (1972) i de les traduccions de Récits d’une vie fugitive. Mémoires d’un lettré pauvre, de Chen Fou, i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li Tch'ien Ki-ying. Jacques Reclus va morir el 4 de maig –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1984 a l'Hospital Cochin de París (França).

*** 

Hélène Patou (estiu de 1962)

- Hélène Patou: El 3 de febrer de 1902 neix a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Sos pares es deien Alfred Patou, xofer, i Hélène Denis, domèstica. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. El 26 de març de 1921 es casà amb Théodore Louis Goedgebuer. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. El 23 de febrer de 1956 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb Henri Léger Charrodeau. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille. És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). Hélène Patou va morir el 6 de febrer de 1977 a Cachan (Illa de França, França).

Hélène Patou (1902-1977)

***

Notícia de la detenció de Francesc Marfà Garriga apareguda en el diari barceloní La Publicidad de l'1 d'agost de 1921

- Francesc Marfà Garriga: El 3 de febrer de 1905 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Marfà Garriga. Sos pares es deien Josep Marfà i Maria Garriga. Perruquer de professió, milità en el Sindicat de Barbers de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Acusat de diversos càrrecs, a finals de juliol de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil. El març de 1932 signa un manifest de protesta contra les amenaces proferides pels pistolers del Sindicat Lliure en contra dels obrers confederals. A començaments de 1937 fou delegat del Sindicat de Barbers en la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Badalona i membre de la seva comissió de Propaganda i d'Administració Pro Milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració i posteriorment enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on exercí de secretari i de tresorer de la Federació Local de la CNT. La darrera part de sa vida la passà al barri de Vallières de Fondettes (Centre, França). Sa companya fou Maria Massanas. Francesc Marfà Garriga va morir el 28 de novembre de 1969 a l'Hospital de Tours (Centre, França) i va ser enterrat al cementiri de Fondettes.

Francesc Marfà Garriga (1905-1969)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 de febrer

Esdeveniments

Portada de Rompete le file

Naixements

Foto policíaca de François Clidière (9 de març de 1894)

- François Clidière: El 2 de febrer –algunes fonts policíaques citen erròniament el 3 de febrer– de 1855 neix a Mialet (Aquitània, Occitània) l'anarquista François Clidière. Sos pares es deien Jean Clidière, serrador de bosc, i Marie Rose Montanton, modista. Es guanyava la vida treballant de sastre a París (França). El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. En aquesta època vivia al número 9 del carrer de la Barre i el seu domicili va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat a les autoritats judicials que el van inculpar d'«associació criminal» amb altres anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Meyer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'André Bizien apareguda en el diari parisenc Le Signal del 21 de juliol de 1899

- André Bizien: El 2 de febrer de 1864 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari André Julien Bizien. Sos pares es deien Félix Marie Bizien, contramestre de manobre, i Jeanne Renée Kerjean. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista al port militar de Brest. El 2 de febrer de 1885 s'allistà voluntari per cinc anys i va ser destinat a la II Companyia d'Obrers d'Artilleria de Marina de Brest. El 8 de febrer de 1887 va ser traslladat a la VI Companyia d'Obrers de l'Exèrcit i l'1 de juny de 1888 va ser nomenat brigadier i el 30 d'abril de 1889 va ser llicenciat. Durant aquest servei militar va servir a diferents indrets (Canadà, Caiena, Amèrica del Sud i Arieja). En 1892 va ser un dels animadors del nucli anarquista de Lambézellec  (actualment un barri de Brest), un dels més actius del departament de Finisterre al voltant d'Adolphe Sèvre. A principis de 1892 estava subscrit al periòdic anarquista Le Falot Cherbourgeois i durant aquell any era secretari del Comitè Socialista de Brest. En una investigació de novembre de 1893, la policia el va inscriure en un llistat d'anarquistes de Finisterre que viatjaven fora del departament. En aquesta època vivia en un pis compartit («La Maisos des Anarchistes») amb altres anarquistes (Émile Hamelin, Jean-Marie Petrequin, Régis Meunier, Adolphe Sèvre, etc.) al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec. El 3 de gener de 1894, en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser escorcollat i la policia trobà números de periòdics anarquistes (Le Père Peinard i La Révolte) i una ampolla d'àcid sulfúric. En el llistat de control d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894 figurava com a «anarquista perillós». Posteriorment s'encarregà de distribuir a Brest la premsa anarquista (Le Libertaire, Les Temps Nouveaux i La Sociale). En 1896, amb Jean Demeule, organitzà les conferències (antimilitarisme, antipatriotisme, anticlericalisme, antiparlamentarisme, etc.) de François Broussouloux (L'Algérien) a Brest, a les quals assistiren centenars de persones. Animador del Sindicat del Port, esdevingué membre destacat de la Confederació General del Treball (CGT) a Brest. Participà activament en el suport del capità Alfred Dreyfus, especialment el juny de 1899, quan Brest estigué vigilada per la policia i la premsa tot esperant el seu retorn de la Guaiana Francesa, per a ser novament processat a Rennes (Bro Roazhn, Bretanya). En aquesta època vivia al número 6 del carrer Parc de Brest. Detingut en una manifestació convocada el 26 de juny de 1899, el 12 de juliol va ser jutjat pel Tribunal de Policia de Brest, juntament amb els germans Charles i Paul Gosselin, i condemnat a 15 francs de multa per «crits sediciosos». A principis de segle, amb Jean Demeule, fou un dels animadors més destacats del sindicalisme revolucionari del port de Brest. El 12 de juny de 1901 es casà a Lorient (Bro-Wened, Bretanya) amb Élisa Félice Guillou i amb aquest matrimoni legitimaren sa filla, Carmen Bizien, nascuda el 9 de novembre de 1900. En aquesta època treballava de fuster al port i era militar en el servei actiu de l'exèrcit. En 1923 era cap obrer a la direcció de construccions navals a Lorient. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Lapeyre (10 de març de 1894)

- Pierre Lapeyre: El 2 de febrer de 1865 neix a Rodés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Pierre Louis Charles Lapeyre. Sos pares es deien Josep Louis Lapeyre, baster, i Marie Garrigues. Sembla que és el mateix Lapeyre que en 1887 formava part del grup anarquista «L'Autonomie Individuelle» de París (França). El 6 de juliol de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 111 de l'avinguda Daumesnil de París. El 26 de desembre de 1893 també figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. El 10 de març de 1894, juntament amb altres cinc anarquistes, el seu domicili del carrer Daumesnil va ser escorcollat per agents de la III Brigada d'Investigacions, però no van trobar res compromès. Detingut, després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser tancat sota l'acusació d'«associació criminal», però el 13 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes. El 16 de novembre de 1900 es casa al XII Districte de París amb Marie Joséphine Henriette Reymond. En aquesta època treballava d'empleat comercial i continuava vivint al carrer Daumesnil. Al final dels seus dies vivia amb sa companya al número 12 del carrer Saint Gilles. Pierre Lapeyre va morir el 19 de novembre de 1929 a l'Hospital Saint-Joseph del XIV Districte de París (França).

***

Notícia orgànica de Marius Layet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 de febrer de 1905

- Marius Layet: El 2 de febrer de 1878 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Marius Joseph Victor Honoré Layet. Era fill de Joseph Lucien Layet, ferrer al port, i d'Andreline Louise Silvestre. L'1 d'abril de 1893 va entrar a treballar d'aprenent de metal·lúrgic a l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló. En 1898 va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua i en aquesta època vivia al número 2 del carrer Beaussier de Toló. El 14 de novembre de 1899 va ser integrat en el 55 Regiment d'Infanteria i el 15 de febrer de 1900 destinat al 10 Batalló d'Artilleria a Peu. En 1901 esdevingué obrer electricista i treballà especialment al taller de construccions en ferro de l'Arsenal. En els anys següents exercí de secretari del grup anarquista de Toló. Entre 1906 i 1907 va ser secretari de l'anarquista Joventut Sindicalista i membre del Buró del Sindicat d'Obrers de la Marina del port de Toló. A principis de 1905 s'encarregà de la difusió de la partitura del cant Hymne à l'anarchie, del qual el grup havia editat 10.000 exemplars. També milità en el grup local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i la policia el considerava, amb Victor Busquère i Émile Cosmao, com un dels propagandistes antimilitaristes més actius de la zona. El 28 de juliol de 1917 es casà a Toló amb la corsa Marie Baptistine Casta; aleshores treballava d'electricista al port mobilitzat a l'Arsenal i vivia al número 1 del carrer Sainte-Christine de Toló. Després de la Gran Guerra, va ser un dels organitzadors de les grans vagues de 1919 i especialment l'organitzada entre el 6 i el 8 de maig de 1920, la qual li va implicar 24 dies de suspensió de sou i feina. Sembla que posteriorment abandonà la militància. En 1935 esdevingué cap de colla i en 1938 es jubilà de l'Arsenal. Marius Layet va morir el 3 de setembre de 1964 al seu domicili, al número 8 del carrer Wateau, de Toló (Provença, Occitània).

***

Notícia sobre el "Cas Verbeke" publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'octubre de 1920

- Hermand Verbeke: El 2 de febrer de 1885 neix a La Madeleine (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Hermand Louis Verbeke –a vegades citat erròniament Verbeck. Era fill dels belgues Arthur Alphonse Verbeke, enllustrador, i Sophie Julie Hollebecke, domèstica. Es guanyava la vida treballant de carreter i milità en el moviment anarquista de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre 1897 i 1908 patí vuit condemnes per diversos delictes (vagabunderia, trencament de tanques, cops i ferides, frau, rebel·lió). En 1905 va ser naturalitzat francès. Cridat a files, el 10 d'agost de 1911 va ser condemnat pel Consell de Guerra de Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a 20 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per haver colpejat un oficial del taller d'obres públiques de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria) on estava destinat durant el servei i enviat el 30 de desembre d'aquell any, sota la matrícula 39.891, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa). El 30 de maig de 1913 va ser condemnat a tres anys de presó per «rebel·lió». El 10 de setembre de 1919 el Comitè de Defensa Social (CDS), a través del grup anarquista de Roubaix, lluità perquè el seu nom figurés en la llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa estava elaborant. El 18 de maig de 1920 es va evadir amb una fràgil embarcació; després de 10 dies, mort de fam, arribà a la Guaiana Britànica, on va ser detingut i lliurat el 23 de juliol a les autoritats franceses. Després de passar per una cel·la correccional, va ser jutjat i condemnat el 2 de desembre de 1920 a una pena addicional de quatre anys de treballs forçats per «evasió». Segons el testimoni de diversos condemnats, durant la seva fugida li havia arribat l'indult. L'estiu de 1920 l'anarquista Hoche Meurant, que estava en contacte amb sa família, rellançà una campanya per aconseguir la seva amnistia. Després d'un nou intent d'evasió el 30 de gener de 1921, va ser capturat i reintegrat a la colònia penitenciària el 19 de juliol, i el 26 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a una pena addicional de quatre anys de treballs forçats per «evasió». El 2 de novembre de 1922 aconseguí evadir-se definitivament de de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), perdent-se el seu rastre.

***

Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

- Ramon Molist Valls: El 2 de febrer de 1885 neix a Espinelves (Les Guilleries, Osona, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Sos pares es deien Joan Molist i Greta Valls. S'instal·là a Mataró (Maresme, Catalunya), on treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats obrers dels Tribunals Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5 de setembre de 1923 presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en Gèneres de Punt de la CNT per tractar sobre el lock-out que la patronal mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930 presidí, amb altres companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte al cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals, on demanaren el desarmament del sometent, la dissolució dels comitès paritaris, l'amnistia dels presos polítics i socials i el restabliment de les garanties constitucionals. Entre l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el Sindicat d'Art Fabril de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya) i on defensà les tesis sobre les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran de la ruptura confederal, milità en el sector trentistai en els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà la guerra civil, formà part del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i del Comitè de Salut Pública (Comitè Local Antifeixista). Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Mataró. També presidí la Junta d'Administració Municipal de la Finca Urbana mataronina. Entre desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè l'anterior, Salvador Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937 ordenà expressament la destrucció del retaule major de la basílica de Santa Maria de Mataró, desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet múltiples accions en favor de la seva preservació, i en contra de les ordres expresses del Servei de Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i del Ministeri de Justícia de la II República, que havien intervingut en l'afer a petició del Comitè Local de Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats destruïts la resta de retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa Maria, inclosa la pràctica totalitat de la documentació dels arxius de l'Obra de l'Església, de la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser venuda per fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i patí els camps de concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa filla van anar a un refugi femení instal·lat en un convent de monges. Després, elles s'instal·laren a Lo Luc (Provença, Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps, Arpitània), on treballà de teixidor, i posteriorment tota sa família s'establí a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls va morir el 19 de gener de 1953 a Diá (Roine-Alps, Arpitània).

Ramon Molist Valls (1885-1953)

***

Fotografia antropomètrica de Francesc Anglada Perich (1916)

- Francesc Anglada Perich: El 2 de febrer –el 4 de febrer segons l'acta de naixement– de 1886 neix a Ullà (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Francesc Anglada Perich. Sos pares es deien Josep Anglada Juncà, agricultor, i Maria Perich Nadal. Es guanyava la vida com a jornaler i maquinyó. El 20 de juliol de 1907 es casà a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya) amb Assumpció Peronella Carbó, masovera del cortal Avinyó de Castelló d'Empúries, amb qui va tenir dues filles (Maria i Antònia). Cap a la tardor de 1914 emigrà a França i el 12 de març de 1915 va fer la declaració de residència a Vilanova de Raò (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta època treballava a la destil·leria de Juli Pons de Bages (Rosselló, Catalunya Nord) i freqüentava els anarquistes de la zona, com ara Pellicer i Tarda. Va ser fitxat per les autoritats com a «revolucionari anarquista». A començament de 1916 treballava a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a maquinyó a la carretera de l'antic Champ de Mars per a un tal Pla. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Denis Bassal (ca. 1921)

- Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix al barri de Kerentrech d'An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Théodore Joseph Bassal. Fill i net de fusters de carcasses al port d'An Oriant, sos pares es deien Jean-Marie Bassal i Marie Vincente Pérennou, cuinera. També recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. El 7 de juliol de 1917 es casà a An Oriant amb Germaine Françoise Prado. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni, celebrat el 6 d'octubre de 1928 a An Oriant amb Jeanne Louise Antoinette Chevalier, marxà cap a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.

Denis Bassal (1889-1948)

***

- Román Delgado Monteagudo: El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país –juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz– en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució –juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures–, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

***

Giuseppe Fancello al dispensari després d'haver estat apallissat per la turba al lloc de l'assassinat

- Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Sos pares es deien Salvatore Fancello i Francesca Chiriu (o Chissu). Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari –segons alguns entrà en contacte amb l'anarquisme ja en l'exili. Es guanyà la vida treballant de miner. Contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, va ser cridat a files després de la declaració de guerra contra l'Imperi Austrohongarès i enviat a Líbia. Va ser en aquest moment que aprengué a llegir i a escriure. Detingut després de desertar, el 3 de setembre de 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó pel Tribuna Militar de Trípoli. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de setembre de 1919, fugí l'any següent clandestinament a França. S'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya, Giovanna Maria Zirolia, i son fill. Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres, que recaptaren 16.000 francs per a la seva defensa. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat i, sembla que després d'un temps a Lió (Arpitània), retornà a la seva població natal,on continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

Giuseppe Fancello (1896-1972)

***

Théo Besson (en segon pla amb gorra) en una manifestació de 1977

- Théo Besson: El 2 de febrer de 1901 neix a La Farleta (Provença, Occitània) l'anarquista Théodore Victorin Marius Besson. Sos pares es deien Dominique Julien Paul Besson, empleat, i Marie Félice Decugis. Nasqué a La Farleta on havia nascut sa mare, però sos pares vivien a Toló (Provença, Occitània) on cresqué. De ben jovenet s'interessà pel moviment anarquista. El 24 d'abril de 1928 es casà a Ieras amb Yvonne Joséphine Baldassare. A començament dels anys trenta freqüentà els grups anarquistes de Lió (Forez, Arpitània). Incorporat al III Regiment Aerostàtic de Privas (Vivarès, Occitània), va ser empresonat per insubordinació i revolta. En 1946 s'instal·là a Ieras. En 1973 entrà a formar part del Grup Anarquista de la Regió de Toló, adherit a la Federació Anarquista (FA), participant-ne en totes les activitats. Théo Besson va morir el 21 de març de 1984 al Centre Hospitalari General d'Ieras (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'octubre de 1958

- Juan Barrientos Ruiz: El 2 de febrer de 1902 neix a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Barrientos Ruiz. Sos pares es deien Miguel Barrientos i Francisca Ruiz. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys cinquanta va caure malalt i restà hospitalitzat cinc anys. Juan Barrientos Ruiz va morir el 15 de setembre de 1958 a l'Hospital de Saint Brice de Chartres (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després.

***

Joan Serarols Pons

- Joan Serarols Pons: El 2 de febrer de 1910 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serarols Pons –també citat erròniament Serrarols. Era fill de Josep Serarols i de Rosa Pons Casasayas. Quan tenia dos anys sa família, obrera tèxtil, s'instal·là a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on nasqué en 1915 sa germana Teresa Serarols Pons. Treballà de linotipista a la impremta Salvatella i milità en la Confederació Nacional del Treball de Terrassa. Inquiet culturalment, en 1934 va ser nomenat president de l'Associació d'Alumnes i Exalumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Terrassa (AEMAOT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Capturat pels alemanys, va ser enviat, sota la matrícula 40.598, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.429, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on treballà a la pedrera. El 24 de gener de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 9.701, al camp de Gusen. Joan Serarols Pons va morir el 18 de maig de 1941 al camp de concentració de Gusen (Altra Àustria, Àustria). Poc abans d'exiliar-se es casà amb Maria Fonseca Vives, que quedà embarassada i pare i infant mai no es van conèixer, i malauradament el nin va morir. El 6 de maig de 2022 es va col·locar una stolpersteine, al número 22 del carrer Roger de Llúria de Terrassa, on vivia, dedicada a la seva memòria.

Joan Serarols Pons (1910-1941)

***

Necrològica de Joana Florensa Vicent apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de novembre de 1984

- Joana Florensa Vicent: El 2 de febrer de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joana Florensa Vicent, coneguda com Juanita Florencia. Sos pares es deien Joan Florensa i Lluïsa Vicent. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa. Son company fou Narcís Costa. Joana Florensa Vicent va morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 16 d'octubre– de 1984 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Cuende Castroviejo

- Félix Cuende Castroviejo: El 2 de febrer de 1912 neix a Estella (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Cuende Castroviejo. Sos pares es deien Félix Cuende García, traginer, i Francisca Castroviejo Sierra. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan el cop feixista de 1936, participà en els combats als carrers i especialment en la presa de la caserna de Loiola de Sant Sebastià. Després lluità en diversos combats al front de Guipúscoa fins a la caiguda de la zona a mans de les tropes franquistes. Pogué fugir de la repressió i arribà a Bilbao (Biscaia, País Basc). A La Casilla de Bilbao, fou un dels organitzadors dels batallons confederals i un dels oficials responsables del «Batalló Bakunin». Després de la caiguda de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner; tancat al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou finalment commutada per una de 20 anys de presó. Cap el 1944 aconseguí la llibertat provisional i s'instal·là a Sant Sebastià, on s'integrà en la CNT clandestina fent servir una acadèmia com a tapadora. A finals dels anys quaranta passà a França i s'establí a París, formant part de la CNT de la tendència «col·laboracionista». En aquesta època ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local de la CNT de París, membre del Comitè Regional de la CNT basca en l'exili i les secretaries del Grup Confederal Basc de París i de l'Aliança Sindical del País Basc, formada per la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT), i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). També col·laborà en els periòdics CNT del Norte i, després de la reunificació confederal de 1960, en Le Combat Syndicaliste i Umbral. Vivia a Aubervilliers (Illa de França, França). Venint d'una estada a Brioude (Alvèrnia, Occitània), on havia passat les vacances, Félix Cuende Castroviejo patí un atac de cor fulminant mortal el 15 d'agost de 1971 a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Dugny (Illa de França, França).

***

Dona cenetista

- María García Díaz: El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant anarcosindicalista María García Díaz. Sos pares es deien Sebastià García Ramos, jornaler, i Luisa Díaz Zafón. De nina es traslladà amb sa família a Madrid (Espanya). Afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), venia la premsa llibertària pels carrers. Durant la guerra civil va lluitar en les files de Cipriano Mera Sanz. En 1939 va aconseguir fugir a Orà (Algèria) pel port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va patir els camps de concentració del nord d'Àfrica. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys setanta, i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). María García Díaz va morir el 13 de març de 1998 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Joaquim Baldrich Forné

- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra –actualment El Pla de Santa Maria– (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Sos pares, pagesos de pagesos de cal Salas, es deien Josep Baldrich Vila i Francesca Forné Miquel; era el fill major i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya Ramona Llort Ollé es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà –unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945–, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. El 6 de febrer de 1998 renuncià a la nacionalitat espanyola per l'andorrana. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana –lloc que feien servir de refugi–, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la «II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Vivia a Escaldes-Engordany (Andorra). Joaquim Baldrich Forné va morir l'1 de gener de 2012 a Andorra la Vella (Andorra) i va ser enterrat a Escaldes-Engordany.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'O Pensamento Social

- Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres sem direitos, não mais direitos sem deveres (El Pensament Social. No més deures sense drets, no més drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de l'Associação de Resistência «Fraternidade Operária» (FO, Associació de Resistencia «Fraternitat Obrera»), adscrita a l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i sorgí arran dels estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit per José Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la redacció José Correia Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i José Tedeschi i en l'administració figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el propietari nominal. Antero Quental publicà el fullet O que é a Internacional per a costejar les primeres despeses de la publicació de O Pensamento Social. Trobem articles de Jaime Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto Fuschini, Tomás González Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph Proudhon i Antero de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la influència bakuninista i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel socialisme marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4 d'octubre de 1873.

***

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista, òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català –polèmica amb Le Revolté de Ginebra– a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una tercera època entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).

***

Capçalera del primer número de La Révolution

- Surt La Révolution: L'1 de febrer de 1909 surt a París (França) el primer número del diari La Révolution. Quotidien de lutte sociale. Aquesta publicació fou fundada i animada per Émile Pouget. Va tenir com a gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de 30.000 exemplars dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul Ader, Charles Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste Berthon, Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide Briand, Fritz Brupbacher, Amédée Catonné (Amédée Dunois), Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean Duchene, Henri Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri Fuss-Amoré, Henri Gauche (René Chaughi), Paul Guille, André Girard, Victor Griffuelhes, James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy), Léon Jouhaux, Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir), Henri Leyret, Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse Merrheim, Pierre Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile Pouget, Protat, Pierre Quillard, Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Séverine, Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch, Alexandre Zevaes, etc. Com a il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice Girard, Grandjouan, Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo). Publicà fulletons de G. Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann, É. LeRoy, Marius Rety, J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles, etc. En sortiren 56 números, l'últim el 28 de març de 1909.

***

Premsa llibertària

- Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera de Le Combat

- Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).

***

Capçalera de L'Espagne Nouvelle

- Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de 1937 surt a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic L'Espagne Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation Ouvrière. Aquest setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol i de periodicitat: «Bulletin d’information paraissant tous les lundis», «Organe pour la défense des militants, des conquêtes et des principes de la révolution espagnole (bimensuel)», «Organes réunis pour la défense des militants des conquêtes et des principes de la révolution sociale ibérique» i «Organe de défense des militants, des conquêtes et des principes révolutionnaires en Espagne». Sortí per substituir la desapareguda L'Espagne Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent) d'aquesta publicació fou sempre André Prudhommeaux i l'administrador P. Jolibois. Membres del comitè de redacció van ser Jean Dautry, Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé, entre d'altres. Publicà articles d'altres periòdics, com ara Pan, La Révolution Prolétarienne, Solidaridad Obrera, Spain and the World o Tierra y Libertad. De la primera sèrie en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1937. Després, el 12 d'abril de 1937, sortí un número-cartell fora de numeració que anunciava la nova sèrie, el primer número de la qual sortí el 19 d'abril de 1937. A començaments de 1938 aquesta publicació es va fusionar amb Le Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van col·laborar Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri, Félicien Challaye, Édouard Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn, José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De Malander, Martin, Hoche Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre Piller (Gaston Leval), André Prudhommeaux, Joan Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker, Lucía Sánchez-Saornil, Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan), etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de qualitat, per la seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats aspectes de la Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les seva pàgines publicà diversos articles i notícies sobre les maniobres estalinistes que es realitzaren al front d'Aragó i altres indrets –un article acabava amb l'eslògan «Per vèncer Franco, cal vèncer Stalin». Simpatitzà amb les posicions del grup català «Los Amigos de Durruti», alhora que engegaren diatribes molt dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de col·laboracionista i oportunista per la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El periòdic fou força crític amb el «Decret-llei Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de 1938 pel qual es reforçava el control policíac, s'agreujava la legislació sobre els estrangers i penava els ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació irregular –dedicà en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al citat decret-llei. L'últim número, triple 67-69 en format revista sota el títol L'Espagne Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939 –en aquest últim número es publicaren dos articles de Jaume Balius, secretari de «Los Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup dissident. Publicà el fulletó L'anarchisme et l'insurrection des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus, que restà incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva publicació s'alternà amb Terre Libre.

Naixements

Michel Zévaco

- Michel Zévaco: L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Sos pares es deien Antoine Zevaco, sastre –algunes fonts diuen que era militar–, i Lucie Savona. Després de brillants estudis, va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité, òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» –en va fer més de 1.400–, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. El 7 de novembre de 1907 es casà a Clichy (Illa de França, França) amb la italiana Francisca Maria Carolina Passerini; amb aquest matrimoni va legitimar els seus quatre infants (Louis Antoine, Michel André, Micheline i Marie Rose). L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918 al seu domicili. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

***

Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 24 de juny de 1923

- Amélie Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A començament dels anys vint fou membre de la secció minoritària sindicalista revolucionària del Sindicat d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de 1923 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena. En aquesta època col·laborà en L'Égalité (1923-1924), òrgan de la Unió Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del 21 de juny de 1923, però no va ser elegida acusada de comunista. En aquesta època fou membre dels Comitès d'Acció i prengué la paraula en nombrosos actes organitzats per aquesta organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí com a delegada del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional (Extraordinari) de la CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i tingué un paper molt destacat en la Conferència Femenina que se celebrà el dia abans d'inaugurar-se el citat congrés. Després d'aquest congrés, abandonà la CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels «Amics de La Bataille Syndicaliste». Entre 1924 i 1926 treballà com a secretària mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la Construcció del Sena. Durant la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida membre de l'executiva (tresorera) de l'UFSA. Membre del «Comitè de l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i col·laborà en el butlletí mensual de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) La Voix du Travail (1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la gerència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Notícia de la detenció de Joseph Unger apareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme de l'11 de setembre de 1911

- Joseph Unger: L'1 de febrer de 1885 neix a Lespinoy (Pas-de-Calais, França) l'anarquista Joseph Eugène Onésime Unger, també conegut com Joseph Émile Unger. Era fill natural de la jornalera Eude Florine Alphonsine Hanse i l'infant va ser legitimat amb el seu matrimoni amb Eugène Charles Unger, celebrat el 13 d'octubre de 1885 a Lespinoy. El 28 d'agost de 1909 es casà amb Angeline Deguisne. Ajustador a la Companyia de Ferrocarrils del Nord, va ser acomiadat durant una vaga de ferroviaris. Quan treballava als ferrocarrils conegué l'anarquista Barthélémy Baraille. Posteriorment va fer de firaire a París (França), on vivia al número 285 del carrer Clichy. Durant la tardor de 1909 s'establí a Amiens (Picardia, França) i va ser inscrit per la policia en les llistes d'anarquistes del departament del Somme. En 1911 vivia al número 5 de la plaça Louis-Dewailly d'Amiens. L'11 de setembre de 1911 va ser condemnat Pel Tribunal Correccional d'Amiens a dos mesos de presó sense llibertat provisional per «ultratge de paraula i violències» arran d'una manifestació contra l'encariment de la vida celebrada dos dies abans. En 1912 vivia al número 6 del carrer Saint-Leu d'Amiens. El 30 de març de 1912 va ser detingut a Amiens per a ser interrogat sobre la seva amistat amb l'anarquista Barthélémy Baraille, membre de la «Banda Bonnot». Joseph Unger va morir el 6 de setembre de 1963 a Anet (Centre, França).

***

Renée Dunan fotografiada per Henri Martinie

- Renée Dunan: L'1 de febrer de 1892 neix a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita, Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron, Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh, William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe, Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine, Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres, La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira, Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors, Les Humbles, L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix, L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal, Images de Paris, Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925), La flèche d'amour (1925), L'amant trop aimé (1925), Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925), Le stylet en langue de carpe (1926), Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'ai échappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931), Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan.

***

- Laurentino Tejerina Marcos: L'1 de febrer de 1893 neix a Villamartín de Don Sancho (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut com Peñaubiña. Sense pare reconegut, fou educat per un avi malentranyat que l'obligà a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a treballar com a dinamiter a les mines de Santa Lucía de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en els moviments vaguístics de l'època. Cap el 1915 va fer amistat amb Buenaventura Durruti, que després es perllongarien epistolarment (1917-1919). Es negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló disciplinari africà durant tres anys; al Protectorat del Marroc conegué el tinent Ramón Franco Bahamonde, a qui prestà obres revolucionàries. De bell nou a Lleó, fou empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a la mestra Rosina García, amb qui tingué quatre infants, i adquirí de manera autodidacta coneixements d'arquitectura i de construcció que li ajudaren força i li donaren un cert prestigi professional. En 1918 fundà un grup anarquista a Lleó. Entre 1919 i 1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, fet que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les presons d'Oviedo i de Burgos. En aquests anys col·laborà en La Revista Blanca i en Solidaridad Obrera. El maig de 1923 fou detingut, amb Santiago Durruti i altres companys, arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando González Regueral, però va ser alliberat per manca de proves. El 7 de gener de 1925 va ser novament detingut a Burgos (Burgos, Castella, Espanya) per propaganda il·legal. Després de ser posat en llibertat en 1926, s'establí un temps a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) amb Julián Floristán Urrecho, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel qual li demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer. Fugint de la possibilitat de la presó, passà amb Floristán a França, aprofitant que estava en llibertat condicional. Per aquest fet, van detenir sa companya i l'enviaren al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassada d'un segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní en 1927 a «Villa Marthe», en una petita casa obrera al barri de Chassain d'Anglet, prop de Biarritz (Lapurdi, País Basc), on Tejerina vivia sota el nom de Valentín Castillo. En aquesta època es declarà vegetarià i anarconaturista. A França milità en diversos grups anarquistes i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou detingut en 1927 arran de les manifestacions en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, encara que a França tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana i retornà a la Península. A Lleó engegà una enorme activitat militant i orgànica. El desembre de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou processat per una vaga a Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i per la qual acabà empresonat el 4 de gener 1934. Fou nomenat en diverses ocasions secretari de la Federació Local de la CNT de Lleó. Amb l'aixecament feixista, el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella, Espanya), poble de Rosina, però conscient de l'enemistat de la família sa companya, fugí cap al Nord, deixant amb pena pel camí sa filla Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la resistència, fou nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de Villamanín (Lleó, Castella, Espanya) passà a comandar el Batalló de Caçadors 206 («Batalló Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que rebé una menció especial per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña (Lena, Astúries, Espanya) –d'aquí ve el seu malnom Peñaubiña. El febrer de 1937 fou nomenat subdelegat de Treball per a Lleó, després d'haver estat nomenat secretari del Front Popular. Amb la presa del front Nord durant la tardor de 1937, es mostrà partidari de restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una breu estada a Buiza (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya), a casa del seu vell company Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de Rosina, Ángela. Malalt de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les seqüeles de la guerra, i amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre anys en un clot excavat en una habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls policíacs i de l'odi dels seus nebots. A finals de 1941, gravíssim, fou portat amb taxi pel seu fill Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel García. Després d'11 dies hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella, Espanya) i fou enterrat al mateix clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945 son fill Antonio Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar el cos de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota tortura d'algun dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van ser portades en una caixa al cementiri, però el capellà d'Onzonilla es negà a sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat en una sagristia en runes que després fou incorporada al cementiri. Sa companya, Rosina García, va morir l'octubre de 1963 en l'exili. El 19 de juliol de 2009 a Viloria de la Jurisdicción companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els companys de patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina, és militant anarcofeminista.

Laurentino Tejerina Marcos (1893-1944)

***

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de José Domeque Nadal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1977

- José Domeque Nadal: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Domeque Nadal. Sos pares es deien Alejandro Domeque Sus i Valera Nadal Larraseca. Es guanyava la vida treballant de carter. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del seu poble natal. A mitjans de 1932 col·laborà econòmicament amb una subscripció a favor dels presos. El 14 de desembre de 1933 va ser empresonat a causa de la revolució llibertària que s'havia produït; jutjat, el 10 de gener de 1934 va ser absolt, però restà a disposició governativa. El juliol de 1936 aconseguí evadir-se. En aquesta època, son germà Alejandro Domeque Nadal, va ser afusellat pels feixistes. El juliol de 1938 va ser nomenat Guàrdia del Cos de Seguretat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), encarregant-se, especialment, de menar el funicular que portava el personal a l'obra. En aquesta època era membre de la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. José Domeque Nadal va morir el 13 d'agost de 1977 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Noach Menachem

- Noach Menachem: L'1 de febrer –el 13 de febrer segons altres fonts– de 1897 neix a Łódź (Tsarat de Polònia, Imperi Rus; actualment pertany al voivodat de Łódź, Polònia) l'anarquista Noach Menachem –el llinatge també citat de diferents maneres (Menac, Manachem, etc.). Fill d'una família jueva nombrosa, sos pares es deien Manes Iossif Menachem i Riwka Brot Flatto (Rebeka). Estudià a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1922 es casà amb Zosia Rozental (Sofia) i on nasqué sa primera filla Penina (Nana). En 1924 s'instal·là a Lió (Arpitània), on es guanyà la vida de negociant. A Lió tingué dos fills més, Michel i Alexandre. Entre 1936 i 1939 col·laborà en Le Libertaire. Durant la Revolució espanyola participà, amb altres companys (Éliane Auboire, Rémy Dugne, Antoine Fonfraid, François Minet, Joseph Taitz, etc.) en la reunió d'anarquistes de la regió celebrada als boscos de Tièrn (Alvèrnia, Occitània) amb la finalitat d'organitzar l'ajuda als llibertaris espanyols. Posteriorment passà a Espanya i lluità com a milicià en les columnes anarquistes, on va ser amic personal de Buenaventura Durruti Domínguez. Retornà d'Espanya totalment desanimat i s'establí a Lió. Noach Menachem va morir el 14 d'octubre de 1940 al seu domicili, al número 39 del carrer Centrale, del II Districte de Lió (Arpitània).

Marià Cardona Rosell

- Marià Cardona Rosell: L'1 de febrer de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Cardona Rosell –a vegades el seu segon llinatge citat com Rossell o Roselló–, que va fer servir el pseudònim Lysis. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà d'administratiu, comptable i economista, i parlava francès, anglès i esperanto. En 1932 viva a Madrid (Espanya). A finals de setembre de 1936 entrà a formar part, com a secretari de la Secció d'Economia, en el Comitè Nacional de la CNT i el novembre d'aquell any participà, amb Horacio Martínez Prieto, en les negociacions amb el president de la II República espanyola, el socialista Francisco Largo Caballero, per a la incorporació d'una representació confederal en el seu Govern. Representà la CNT en la Comissió Executiva del Servei Nacional de Crèdit Agrícola. El 31 de gener de 1937 va fer, al Cine Coliseum de Barcelona, la conferència «Aspectos económicos de nuestra revolución», que va ser publicada en fullet aquell mateix any. L'agost de 1937 representà l'Associació Nacional de Tècnics en el I Ple Regional de Tècnics de la CNT. En 1937 representà el Comitè Nacional i el Comitè Regional de Sindicats d'Ensenyament del Centre, del qual era secretari, en el Ple de València que constituí la Federació Nacional d'Indústria d'Ensenyament (FNAIE) i on va formar part de les ponències d'estatuts i de relacions amb la Unió General del Treball (UGT), tancant la reunió. El gener de 1938 assistí al Ple Nacional Econòmic Ampliat de València, on defensà els avantatges d'un banc sindical, redactà la ponència sobre salari familiar i formà part de la ponència sobre planificació de la indústria, i per la Federació Nacional de Treballadors de la Banca (FNTB) intervingué en el punt de mútues i assegurances. També en 1938 va ser nomenat secretari del Consell Econòmic Confederal Nacional; assistí al Ple de Regionals del Moviment Llibertari de Barcelona, el març al Ple de CNT, on exposà les seves tasques realitzades vers la creació del Banc Sindical Ibèric, i l'agost al Ple de Regionals confederals. A finals de 1938 redactà amb Horacio Martínez Prieto i Diego Abad de Santillán un avantprojecte de Consell Nacional d'Economia Mixt amb representació patronal, obrera i estatal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà a Mèxic, arribant, amb sa companya María Pagán Arévalo i sa mare Dolors Rosell Estrada, al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord del Mexique el 27 de juliol de 1939. El novembre de 1941 va fer una conferència sobre les col·lectivitzacions el Centre Iberomexicà de Mèxic. Adscrit al Grup Regional del Centre confederal, formà part de la ponència contra la Delegació del Moviment Llibertari i el 18 d'abril de 1942 va fer costat la moció de Joan García Oliver, que pretenia el suport de la CNT al govern de la II República en l'exili, presidit per Juan Negrín López. En 1947 militava en l'«Agrupació de la CNT», favorable a la línia seguida per la CNT de l'Interior. Trobem articles seus, especialment sobre les col·lectivitats agràries i sobre el Consell Nacional d'Economia, en CNT, Cenit, España Libre, Horizontes i Solidaridad Obrera, i en 1937 publicà «Tres certidumbres», en el llibre col·lectiu De julio a julio. Un año de lucha, que va ser editat l'any següent en francès amb el títol «Trois certitudes», en Dans la tourmente. Un an de guerre en Espagne. Marià Cardona Rosell va morir en 1966 a Mèxic.

Continua...

---