Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 7 de novembre

Esdeveniments

La bomba del Liceu segons el diari parisenc Le Petit Journal del 25 de novembre de 1893

- Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes «Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser capturat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés –Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» –nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe–, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).

Santiago Salvador Franch (1865-1894)

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: El 7 de novembre de 1909 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Libertario. Semanario anarquista. A partir del número 2 portarà el subtítol «Periódico anarquista» i en el número 3 desaparegué el subtítol. En teoria setmanal, aparegué força irregularment. El comitè de redacció estava format per Ricardo Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín, Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i Ramón Prieto. Aquests mateixos van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el mundo», sobre el fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es va publicar en el primer número. Hi van col·laborar, entre d'altres, Fernando Ramos, Cruz del Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En sortiren sis números, l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única col·lecció que es conserva està dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El Productor. Periódico de ideas y crítica. Òrgan d'expressió del grup llibertari del mateix nom i molt lligat a la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), fou dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la redacció s'establí a Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció Ramon Suñé, Joaquín Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro, Ramón Tené, Miguel Jiménez, J. Magriñá, J. Vázquez, Ramón Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador, Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta, Sesé i Isidre Duch, entre d'altres. Polemitzà força amb Vida Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del moviment obrer anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La Protesta de Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán, òrgan d'expressió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava reforçar l'anarquisme en la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de l'empenta de la tendència sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van col·laborar Abad de Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno, etc. Aquesta publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo de Rivera i només pogué publicar 20 números, l'últim el 19 de març de 1926. El Productor va ser capçalera de nombroses publicacions llibertàries, anteriors i posteriors a aquesta.

El Productor (1925-1926)

***

Capçalera de La Patrie Humaine

- Surt La Patrie Humaine: El 7 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la Paix –a partir del número 125 (27 de juliol de 1934) portarà de subtítol «Le grand hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat per Victor Méric i després de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis Loréal, Jean Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P. V. Berthier, Henri Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F. Challaye, Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu, Muse d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure, Marguerite Glangetas, Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue, Gérad Leretour, Louis Le Sidaner, L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon, Jean-Paul Monteil, Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette Sauret, Jean Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots, entre d'altres. L'últim número, el 355, es publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint amb la declaració de guerra contra Alemanya. També va editar un bon grapat de fullets.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Bertolucci: El 7 novembre de 2007 se celebra als locals de la Cambra del Treball de Volos (Magnèsia, Tessàlia, Grècia) la conferència de l'historiador Franco Bertolucci, investigador i redactor de la Rivista Storica dell'Anarchismo i membre de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia), «Iταλοι σοσιαλιστες εθελοντες και αναρχικοι στον ελληνοτουρκικο πολεμο του 1897» (Els voluntaris socialistes i anarquistes italians a la guerra grecoturca de 1897). Aquesta conferència va ser organitzada per la redacció de la revista grega Eyτοπία.

Naixements

Foto policíaca de Cyprien Charrié (2 de juliol de 1894)

- Cyprien Charrié: El 7 de novembre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Cyrien Jacques Charrié –el llinatge a vegades citat erròniament Charrier. Sos pares es deien Jean Louis Charrié, venedor de carbó i després funcionari municipal a Levallois-Perret (Illa de França, França), i Victoire Delous. Es guanyava la vida com a impressor tipògraf. En 1893 vivia amb sa companya d'aleshores, la cosidora Marie Guého, al número 70 del carrer Moines. Son germà estava a l'exèrcit, però ell va ser dispensat del servei militar de tres anys, encara que havia fet dos mesos de servei actiu. Segons la policia era membre, juntament amb son germà major Léon Joseph Charrié, també fitxat com a anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin), d'una banda de desvalisadors. Des de 1892 no trobava feina de tipògraf i començà a treballar d'ajudant de lampista de manera irregular. Figurava en el registre nominal d'anarquistes redactat per la policia el 26 de desembre de 1893. Detingut l'1 de juliol de 1894 en una agafada antianarquista, va ser fitxat l'endemà com a «anarquista militant» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En l'escorcoll de casa seva no trobaren res d'incriminable, però van veure que a les parets de la seva habitació hi havia aferrats il·lustracions de Le Petit Parisen sobre la detenció i la mort de Ravachol. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i fins i tot els desacredità, tot assegurant que mai no hi havia assistit a reunions polítiques i que fins i tot no s'havia inscrit en les llistes electorals des que havia arribat al barri el 1892. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El seu nom figurà en diversos registres d'anarquistes de diversos anys (1894, 1896 i 1901). El 6 de febrer de 1908 es casà al XVII Districte de París amb la costurera Clémentine Eélie Grennepois, vídua de Léon Constant Linof. En aquesta època treballava de lampista i vivia al número 54 del carrer de la Jonquière de París. Posteriorment s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França), on vivia al número 5 del carrer Vincent. Cyprien Charrié va morir el 14 de desembre de 1929 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Foto policíaca de Léon Foussard (2 de juliol de 1894)

- Léon Foussard: El 7 de novembre de 1867 neix a Dangeul (País del Loira, França) l'anarquista Léon Eugène Pierre Foussard. Sos pares es deien Pierre Foussard, soldat destinat a Toló (Provença, Occitània), i Rose Lebel, modista. Es guanyava la vida com pintor en la construcció. El 17 de juny de 1887 va ser condemnat pel Tribunal de Le Mans (País del Loira, França) a un dia de presó per «cops i ferides». Aquest mateix tribunal el va condemnar el 4 de novembre de 1887 a 15 dies de presó pel mateix delicte, el 15 de maig de 1888 a 10 dies per «ultratges i violències a agents» i el 3 d'octubre de 1890 per «embriaguesa i ultratges a agent». En 1887 va ser sortejat a l'Ajuntament de Le Mans i incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però l'11 de novembre de 1889 va ser llicenciat per bronquitis. En 1887 col·laborà en la redacció d'un periòdic anarquista que es va intentar crear a Le Mans i assistia regularment a les reunions anarquistes d'aquesta població. La policia el considerava «perillós» per mor del seu caràcter «exaltat» i per les seves borratxeres. Cap el 1890 treballava a l'empresa de pintura Demazure de Pontoise (Illa de França, França) i el comissari de policia d'aquesta població el considerava «perillós». El juny de 1892 s'instal·là a París (França), moment en el qual no treballava en el seu ofici de pintor i en diverses ocasions va haver de demanar allotjament a l'asil de nit que hi havia al número 14 del bulevard de Vaugirard. Va ser detingut a París a resultes duna baralla amb una dona amb la qual vivia. Entre el 5 de juliol de 1892 i l'11 d'octubre de 1893 treballà de pintor per a l'empresa de papers pintats David Jeune de Bougival (Illa de França, França). En 1894 visqué un temps, gairebé en la indigència, amb sa mare al número 20 del carrer Foisy de Le Mans. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia. En aquesta època sobrevivia de vendre diaris (L'Intransigenant, La Patrie, Le Radical, etc.) i vivia maritalment amb la jornalera i bugadera Félicité Rosalie Coupé, a qui segons la policia prostituïa. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà el comissari Pélardy del barri de Gros Caillou es presentà al seu domicili, al número 13 del carrer de l'Exposition, però ell havia sortit amb un company; l'escorcoll no tingué cap resultat per a la policia. Va ser finalment detingut amb altres 154 anarquistes de la regió parisenca; portat a comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a «anarquista militant» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i tancat a la presó parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes de la policia i en aquesta època vivia al número 14 del Champs de Mars. El 15 de desembre de 1899 sa companya Félicité Rosalie Coupé, amb qui s'havia casat, va morir; en aquesta època vivia al número 17 del bulevard de Grenelle de París. El 17 d'abril de 1900 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El 8 de març de 1902 es casà al XV Districte de París amb la cuinera Célestine Dessiger i en aquest moment encara vivia al bulevard de Grenelle. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les conferències de Marie Murjas apareguda en el periòdic marsellès La Calotte del 7 d'abril de 1901

- Marie Murjas: El 7 de novembre –el certificat de defunció cita erroniament el 8 de novembre– de 1876 neix a Plouaret (Lannion, Bretanya) la religiosa i després lliurepensadora i anarquista atea Marie-Yvonne Kamoal, més coneguda com Marie Murjas, pel llinatge de son company, i que també va fer servir el nom de Marie Lapeyre. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Yves Marie Kamoal, sastre, i Marie Jeanne Le Calvez, domèstica. El 16 de maig de 1894 entrà al convent de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois (Picardia, França) i sota el nom de Soeur Scolastique prengué l'hàbit de novícia el 22 de novembre d'aquell mateix any; el 31 de juliol de 1896, però, abandonà sense professar la congregació. Esdevingué anarquista i en 1898 fou una de les fundadores de la Lliga dels Drets de l'Home i col·laborà amb la Libre Pensée, fent propaganda, mitjançant conferències contradictòries, contra els convents de clausura i a favor de l'ateisme. Des de maig de 1900 passà a residir al número 56 de l'avinguda Gambetta de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Participà en la propaganda antimilitarista, fent conferències i editant cartells, especialment el març de 1901 a Nimes. Moltes de les seves conferències serviren per fer col·lectes de suport a determinades causes, com ara la de Brest (Bretanya) per al repatriament de l'anarquista Théodule Meunier, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa), la de Castèurainard (Provença, França) a favor dels vaguistes de Chalon (Roine-Alps, Arpitània), o la de Canes (Provença, Occitània) per a les famílies de la matança de Rússia de 1905. A Nimes conegué el sabater anarquista Adrien Jacques Murjas, que esdevingué son company, residint plegats al número 10 del carrer de la Madeleine. En 1901 va fer una gira de propaganda antireligiosa per Bèlgica. En aquesta època participà activament en les activitats del Grup Llibertari d'Estudis Socials (GLES), que es reunia a l'antiga seu de la Borsa del Treball, al número 7 del carrer Saint Paul. Durant l'estiu de 1901 realitzà una gira de conferències al centre i a l'est de França. El setembre de 1904 formà part de la representació francesa de la Libre Pensée que es reuní en un congrés internacional d'aquesta organització a Roma (Itàlia). La seva campanya anticlerical i atea va ser tan intensa que l'octubre de 1904 les monges del convent de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois redactaren una carta explicant el seu cas que publicaren en els periòdics catòlics. A finals de febrer de 1905 el Tribunal Correccional d'Épinal (Lorena, França), a resultes d'una denúncia de Dom Étienne, prior de la Trapa, i Soeur Adélaïde, superiora de l'abadia de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), condemnà el periòdic Le P'tit Falot de Rambervillers (Lorena, França) a 100 francs de multa i a 500 francs per danys i perjudicis per haver reproduït una conferència seva considerada difamatòria. Amb son company recorregué les fires i mercats llenguadocians venen quincalleria. Segons la policia, anava freqüentment a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i es reunia amb diferents companys, com ara Victor Alzas i Pierre Panel. Anys més tard abandonà el moviment llibertari. Segons la policia, sota el nom de Marie Moissac fou l'amant de Sébastien Faure, amb qui havia fet conferències. El 20 de febrer de 1904 es casà al V Districte de París (França) amb Léon François Vire-Lapeyre, exmilitar que tenia una ocupació de caixer i recaptador. Marie Murjas va morir el 15 de desembre de 1906 a Les Sables-d'Olonne (Poitou, França), on s'havia instal·lat amb sa parella.

***

Benoît Broutchoux, assegut al centre, amb altres membres del comitè de vaga (Courrières, 1906). Fotografia Baron

- Benoît Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne (Borgonya, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Lazarette Clair, va fer de jornalera i portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després –per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. El 8 de novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya, França) amb l'anarquista Fernande Marie Anna Richir. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).

***

- Jean Couture: El 7 de novembre de 1884 neix a Pantin (Illa de França, França) l'arquitecte i astrònom anarquista, i després comunista, Jean Joseph Couture. Sos pares es deien Jean Couture i Anne Virginie Durantond. En 1902 s'allistà voluntari per tres anys a l'exèrcit per reemplaçar son germà petit Raymond Gilbert que s'acabava de casar i havia estat triat al sorteig de quinta. En 1908 viva a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) i treballava d'obrer mesurador en la construcció. El 17 d'octubre de 1908 es casà a Le Pré-Saint-Gervais amb Louise Émile Wagner. En 1909 publicà el pamflet A la porte l'assassin!, on denuncià l'assassinat del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia i criticà durament les autoritats espanyoles. A començament dels anys deu vivia al número 10 del carrer Gambetta de Châtillon-sous-Bagneux i en aquesta època formava part del grup «Amis du Libertaire». Mobilitzat durant la Gran Guerra, en la primavera de 1916 era sotstinent del 51 Regiment d'Infanteria i el febrer havia estat ferit a Cumières-le-Mort-Homme (Lorena, França) durant l'ofensiva alemanya sobre Verdun. Després de la seva convalescència, va ser traslladat a artilleria i encapçalà el Service de Renseignement et d'Observation Terrestre (SROT, Servei d'Intel·ligència i d'Observació Terrestre). Acabà la guerra com a tinent i va ser condecorat amb la Legió d'Honor i amb la Creu de Guerra amb Palma i Estrella. Posteriorment s'adherí al Partit Comunista Francès (PCF). Entre 1921 i 1938 fou arquitecte municipal de Châtillon-sous-Bagneux. En 1929 va ser nomenat oficial d'acadèmia del Ministeri de l'Educació Pública i en 1935 oficial d'instrucció pública del citat ministeri. En 1935 col·laborà en La Construction Moderne. Fou president d'honor de la Federació Nacional dels Arquitectes de Col·lectivitats Públiques i Organismes Assimilats (FNACPOA). Estudiós de l'astronomia des de jove, fou membre de la Societat Astronòmica de França (SAF), col·laborà en els seus òrgans d'expressió L'Astronomie i Bulletin de la Société Astronomique de France et revue mensuelle d'astronomie, de météorologie et de physique du globe i destacà pels seus estudis sobre la temperatura solar i per l'interès de crear observatoris populars. Jean Couture va morir el 30 de novembre de 1973 a Châtillon-sous-Bagneux, actual Châtillon (Illa de França, França).

***

Portada del fullet Cris de haine, paroles d'amour. Prose rythmée (1905)

- Achille Légeret: El 7 de novembre de 1886 neix a Bourges (Centre, França) l'obrer metal·lúrgic, escriptor, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Pierre Achille Légeret. Son pare, Silvain Légeret, era comptable públic de recaptacions i sa mare, Marie Clémence Chotard, feia de llevadora; també llogaven habitacions moblades i guardaven els infants, especialment els dels militants anarquistes de Bourges. Després d'haver assistit a l'Escola Nacional Professional de Vierzon (Centre, França), aconseguí una excel·lent educació primària superior. A començaments de segle sembla que formà part de la Libre Pensée. Un informe policíac del 6 de maig de 1904 el qualificà com «l'antimilitarista més violent i perillós de la nostra ciutat». El seu domicili, al carrer Bouillet de Bourges, fou el centre de les activitats llibertàries de la localitat. El juliol de 1905 creà el periòdic anarquista bimensual Les Semailles. Journal anarchiste, que publicà tres números i deixà de sortir en octubre. En aquest any també publicà Soldat-putain. Récits en prose rythmée i Cris de haine, paralos d'amour. Prose rythmée. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1905 acollí Miguel Almereyda durant la seva estada a la ciutat. En aquesta època milità en l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) promoguda per Ernest Girault, organitzant reunions publiques amb aquest, aferrant cartells i distribuint pamflets. En aquesta època col·laborà en L'Anarchie. Obrer metal·lúrgic, sembla que treballà als tallers de Maseiras (Poitou-Charantes, França) i participà activament en la lluita sindical, sobretot a partir de 1906, quan va ser nomenat vicepresident de la Borsa del Treball de Bourges, amb la militant llibertària Eugénie Giraud com a secretària. Tingué bones relacions amb els socialistes del grup encapçalat per Édouard Vaillant dins de la Borsa del Treball, sobretot amb el seu secretari general Pierre Hervier, però sense abandonar les seves idees anarquistes. El 7 de juliol de 1907 mantingué una violenta polèmica amb Jean Jaurès en un míting. L'octubre de 1907 va ser cridat a files i incorporat en el 4t Regiment d'Artilleria d'Héricourt (Franc Comtat, França) i la Prefectura el va inscriure en el «Carnet B» dels antimilitaristes. A finals de 1909 va ser llicenciat. El 8 d'octubre de 1911 la lògia maçònica «Travail et Fraternité» de Bourges refusà unànimement d'admetre'l a la francmaçoneria per la seva «notorietat excessivament desafortunada» –el 24 de juliol de 1920 ho va intentar de bell nou i sembla que també sense èxit. El 15 d'octubre de 1911 durant una discussió amb el company llibertari Marius Truchard, qui el va acusar de dedicar «masses atencions» a la seva companya, resultaren ferits ambdós per trets disparats per Légeret amb una pistola. En 1912 prengué la paraula en nombroses reunions públiques a la regió Centre (Bourges, La Guerche, etc.) contra la guerra, parlant en nom de la Federació Comunista Revolucionària (FCR), del Sindicat de Metal·lúrgics de Maseiras i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). Entre 1913 i 1914 fou secretari adjunt de la Borsa del  Treball i amb aquest càrrec realitzà la campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. El 26 de maig de 1913, quan els motins a les casernes, la policia escorcollà el seu domicili, però sense trobar res de comprometedor. Quan entre juliol i agost de 1913 el secretari general de la Borsa del Treball Pierre Hervier restà empresonat per la seva participació en la campanya d'«El Sou del Soldat», ocupà el seu lloc. Per mostrar la seva solidaritat amb Pierre Hervier, votà el 3 d'agost de 1913 per la seva candidatura d'amnistia al Consell del Districte. El 31 de juliol de 1914 prengué la paraula, al costat dels socialistes, en un míting contra la guerra, encara que mesos després aquests s'adheriren a les «necessitats de la defensa nacional». El març de 1915 es va reincorporar al 1er Regiment d'Infanteria i en 1917 va ser destinat a uns establiments militars de Bourges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Bourges amb Pauline Rosalie Aucouturier. El gener de 1918 declarà el seu internacionalisme contra la guerra. Gràcies a ell, el 28 d'abril de 1918 es va votar per unanimitat la vaga per al Primer de Maig i fou un dels seus organitzadors, aconseguint que gairebé vint mil persones es manifestessin als crits de «Fora la guerra! Visca la Pau!», tot cantant L'Internationale. El vespre d'aquell dia, s'adreçà a la gentada des de la terrassa de la Borsa del Treball i l'endemà sis-centes persones es reuniren a Saint-Germain-du-Puy (Centre, França) per a fer un pícnic, menjant, cantant, ballant i escoltant-lo recitar el seu monòleg Ce que c'est qu'un soldat. La vaga continuà algunes setmanes, però quan entre el 19 i el 20 de maig de 1918 assistí al «Congrés Minoritari» de Sant-Etiève (Arpitània), la vaga s'esgotà i el 22 de maig es votà la represa del treball. Per mesura disciplinària, les autoritats militars suspengueren la seva pròrroga d'incorporació, el destinaren al 85è Regiment d'Infanteria de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) i l'enviaren al front. En 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva activitat sindical enquadrat en la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT). El 28 de novembre de 1919 presidí un míting contra la intervenció a Rússia. Segons la policia, en una reunió pública celebrada el 21 de març de 1920 «sostingué de manera violenta les teories bolxevics». Malgrat la seva col·laboració amb el sector esquerrà del Partit Socialista, restà fidel a les seves idees anarquistes. En el Congrés Departamental de la CGT de juliol de 1920 signà amb Venise Gosnat l'ordre del dia «minoritari». No sabem res més de la seva activitat durant els anys posteriors. El seu últim domicili va ser a Sainte-Radegonde-en-Touraine (Centre, França; actualment és el barri de Saint-Ragonde de Tours). Achille Légeret va morir el 19 de desembre de 1951 a l'Hospital de Tours (Centre, França). 

Achille Légeret (1886-1951)

***

Carlo Molaschi (1924)

- Carlo Molaschi: El 7 de novembre de 1886 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Molaschi, que va fer servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo, Dottor Stockmann, etc.). Sos pares es deien Giacomo Molaschi i Virginia Conti. Fill d'una família modesta, sos pares eren els guardians d'un palau noble a la plaça milanesa del San Sepolcro. Un cop acabat els estudis primaris, amb 11 anys començà a treballar com a dependent en una merceria i, alhora, continuà la seva educació en una escola nocturna. A començament del segle XX començà a acostar-se als cercles llibertaris, arran d'escoltar el propagandista anarquista Pietro Gori. També s'inicià en la lectura de clàssics del pensament, com ara Siddharta Gautama, Friedrich Hölderlin, Henrik Ibsen, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi, Otto Weininger, Oscar Wilde, etc. En 1901 va ser detingut per primer cop arran d'una vaga general quan distribuïa pamflets subversius als voltants del Teatre Líric de Milà; aquest fet va suposar el seu acomiadament de la feina, cosa que endurí les seves relacions familiars ja difícils. Posteriorment entrà a treballar com a aprenent de comptable a l'establiment industrial «Seveso» de Cusano Milano (Milà, Llombardia, Itàlia), feina que va mantenir durant 16 anys. En aquests primers anys del segle intensificà la seva militància i començà la seva tasca de propagandista, fent servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo, Dottor Stockmann). En aquesta època destaquen les seves col·laboracions sota la rúbrica «In sordina», publicats en el periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). També freqüentà el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Milà. Entre 1909 i 1910 publicà el periòdic Sciarpa Nera. En aquest període mantingué una estreta relació amb l'advocat llibertari Luigi Molinari, que sempre va veure com a un mestre i el seu punt de referència cultural i polític, col·laborant intensament en la Universitat Popular de Molinari i en la revista L'Università Popolare, i participant també activament en la preparació i en la fundació de l'«Escola Moderna Francisco Ferrer», encarregant-se de la seva administració. Tota aquesta activitat li va portat problemes amb la justícia i va ser detingut i apallissat en diverses ocasions a la presó de San Vittore de Milà, cosa que soscavà la seva salut i on s'encomanà del mal que sempre li va acompanyà, la tuberculosi, que procurava contrarestar amb la seva afició per la muntanya. Quan esclatà la Gran Guerra i portà la crisi ideològica dins del moviment llibertari, s'encarregà de la revista Il Rebelle, portaveu dels anarquistes antiintervencionistes, que volia contrarestar la propaganda exercida pels anarquistes intervencionistes integrats en el periòdic La Guerra Sociale. En aquesta època esdevingué, amb Leda Rafanelli, amb qui des de 1913 tindrà una profunda amistat, i Giuseppe Monanni, en el principal exponent de l'anarcoindividualisme d'aleshores, molt important a Milà. En aquesta època es va veure molt influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, sobre tot pel que fa al seu pensament sobre el «superhome», i, donada la seva passió pel teatre, per l'obra dramàtica d'Henrik Ibsen, de qui va prendre el pseudònim Dottor Stockmann, especialment pel seu «menyspreu pel ramat humà». Es va veure atret per referents culturals molt diversos i inusuals en el moviment llibertari del moment, com ara el pensament oriental o els textos clàssics dels estoics (Marc Aureli, Epictet, etc.). El febrer de 1915 va ser detingut per distribuir pamflets incitant els soldats a la desobediència. Abans que dirigís la revista Cronaca Libertaria (del 3 d'agost a l'1 de novembre de 1917), conegué la mestra de primària Maria Rossi (Petra, MR, etc.), immersa de ple en la renovació pedagògica portada a terme per Molinari. Va ser assistint a les reunions d'aquest grup pedagògic que Molaschi conegué Rossi i Rafanelli. A començament de 1918 va ser enrolat en el 192 Batalló de la Milícia Territorial de Melzo (Llombardia, Itàlia), però per la seva mala salut va ser llicenciat l'estiu d'aquell any. Aquesta breu experiència militar el va introduí més en el pessimisme i en el pensament individualista i nihilista, que donarà lloc a l'edició de la revista Nichilismo (1920-1921). Durant la primavera de 1918 es casà amb Maria Rossi. En 1919 fundà la llibreria «Tempi Nuovi» i el primer Comitè Pro Víctimes Polítiques de la postguerra. En aquesta època, abans de la fundació de Nichilismo, la seva posició teòrica es caracteritzà per una mena d'«ecumenisme» obert a tots els corrents de pensament. Durant l'estiu de 1920 participà en la fundació del diari Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta, del qual fou un dels grans animadors. Durant l'octubre de 1920, arran de la detenció del grup redactor d'Umanità Nova, assumí durant uns mesos la direcció del periòdic. La suspensió del quinzenal Nichilismo, que havia dirigit entre el 5 d'abril i el 6 de desembre de 1920, coincidí amb una nova mutació teòrica que l'allunyà del corrent individualista, a causa sobretot de la participació de seguidors d'aquesta tendència en actes terroristes, i l'acostà al corrent majoritari del moviment anarquista, més associatiu i solidari, que donà lloc a la publicació de la revista Pagine Libertarie (del 16 de juny de 1921 al 15 de febrer de 1923) i a les seves col·laboracions en la revista Pensiero e Volontà. Després de reactivar l'oficina de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en 1924 promogué la revista de cultura social L'Università Libera; també en 1924 publicà el llibre Federalismo e libertà, on reivindica el federalisme bakuninista. En 1925 proposà la supressió de la Unió Sindical Italiana (USI) i la creació dels Grups Llibertaris Sindicalistes (GLS) dins de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). Amb l'arribada del feixisme, la seva activitat política no cessà, fet que li va portar detencions, escorcolls domiciliaris i intimidacions de tota mena. La seva vida i la de la seva companya en aquests anys negres va ser molt dura, buscant feina i intentant mantenir-la. En 1926 se li va prohibir l'ensenyament per motius polítics, cosa que malmenà encara més la seva situació econòmica. Fou en aquest mateix any quan Luigi Fabbri i sa família fugí, amb el seu suport, a Suïssa cap a un exili del qual no retornaria. En 1941, en plena II Guerra Mundial, va ser detingut i confinat al camp de concentració d'Istonio Marino (Vasto, Abruços, Itàlia) durant nou mesos. En tornar-hi, es va traslladar primer a Chiavenna (Llombardia, Itàlia), on participà indirectament en la Resistència de la zona, i després a Cusano Milanino, on entrà en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) clandestí i s'integrà activament en la lluita antifeixista. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en l'administració municipal de Cusano Milanino, primer rebutjant el càrrec d'alcalde que se li va oferir i posteriorment acceptant ser sots alcalde i una assessoria, amb el suport de sa companya mestra, en la regidoria d'Educació durant el decenni posterior. Carlo Molaschi va morir el 26 de maig de 1953 a Cusano Milanino (Milà, Llombardia, Itàlia) a causa de la seva tuberculosi crònica. En 1959 es va publicar el seu llibre pòstum Pietro Gori i en 1991 es va reeditar el seu Federalismo e libertà. Una escola pública de Cusano Milanino porta el seu nom.

Carlo Molaschi (1886-1953)

***

Florencio Edo Isquierdo (esquerra) i Ricard Sanz en el comandament de la "Columna Durruti" a Madrid

- Florencio Edo Isquierdo: El 7 de novembre de 1897 neix a Alcalá de la Selva (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Edo Isquierdo. Sos pares es deien Isidoro Edo i Emerenciana Isquierdo. Obrer en una foneria, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936 lluità contra els feixistes als carrers de Barcelona (Catalunya) i després en les milícies al front d'Aragó. Encapçalà l'anomenada Oficina Auxiliar confederal. Com a miner a Utrillas (Terol, Aragó), fabricà explosius per a la «Columna Durruti». Després de la mort Buenaventura Durruti, fou capità auxiliar de Ricard Sanz García al front de la columna. En l'Exèrcit de la II República espanyola arribà al grau de capità. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després treballà a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on va caure malat per la dura feina i hagué de passar sis anys en un sanatori. El 6 de juny de 1946 assistí al Ple clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). En l'exili treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) i en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT. Visqué a Arle (Provença, Occitània) amb sa companya Gloria García. Florencio Edo Isquierdo va morir el 19 de novembre de 1962 a Les Milles (Ais de Provença, Provença, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'Ais de Provença.

Continua...

---