Efemèrides anarquistes
efemerides | 08 Novembre, 2025 10:47
Anarcoefemèrides
del 8 de novembre
Esdeveniments
La bomba de Bons-Enfants segons
el diari parisenc Le Petit
Journal
del 19 de novembre de 1892
- Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquista Émile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies –una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.
***
Severiano
Martínez Anido fotografiado per Alfonso
- Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia –del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo–, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta –entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs–, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.
Naixements

Foto policíaca de Charles-Jean Capt (ca. 1894)
- Charles-Jean Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra, Suïssa) –algunes fonts citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista Charles-Jean Capt. Sos pares es deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida primer fent d'ebenista i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa de gas de Berna (Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean Pittet, fou delegat de la Secció Francesa de Berna en el Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva participació en la manifestació del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de la Comuna de París. Emigrà a França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Levallois-Perret (Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va ser detingut acusat d'agredir amb un puny americà dues persones durant una reunió anarquista celebrada a París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat de França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa companya i sa filla. A la capital anglesa treballà a l'escola llibertària fundada per Louise Michel i formà part del «Club Autonomie». També milità en la Secció de Llengua Francesa del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va ser condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a un agent. Malalt, Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).
***
Notícia
sobre una xerrada d'Amédée
Denéchère apareguda en el periòdic
parisenc Les
Temps Nouveaux del 13 de juliol de 1901
- Amédée
Denéchère: El 8 de
novembre –el registre civil reconstituït
cita el 9 de novembre–
de 1857
neix al VII Districte antic de París (França) el
propagandista anarquista Amédée Charles
Denéchère,
conegut com Le
Grand Ernest i Dornes.
Era fill natural de la guarnidora Zénaïde Azeline
Denéchère.
Anarquista
des dels 17 anys, es guanyava la vida com a faixaire i vivia al
número 41 del
carrer de la Gare de Reully, al XII Districte de París
–a partir de 1881 visqué
al número 16 del carrer Censier. A començament
dels anys vuitanta fou el
responsable del grup anarquista «La Vengeance» i
participà en les reunions
celebrades al número 131 del carrer Saint-Martin de
París dins de la taverna
del Père Rousseau. El 19
d'abril de
1881 va ser detingut, amb el sastre Victor Menot, per haver entrat dins
l'església de Saint-Médard i haver apallissat amb
bastons el capellà Vignon
davant dels feligresos; jutjat per aquests fets el 23 d'abril d'aquell
any per
la IV Sala Correccional, va ser condemnat a tres mesos de
presó, mentre que
Menot va ser penat amb sis mesos de presó i 200 francs de
multa. En 1882 col·laborà
en el periòdic Le Droit Social
de Lió
(Arpitània) i el 24 d'agost d'aquest any
participà, amb el parlament «L'esclavage
des femmes», juntament amb altres oradors
(Clémentine Gaillard, Adolphe Grippa
i Louise Michel), en el gran míting socialista revolucionari
sobre la vaga de
les dones que se celebrà a la Sala Vélard de
París organitzat per la Lliga de
les Dones –aquest mateix míting es va repetit tres
dies després, el 27 d'agost
de 1882, a la Sala Lévis de París. En 1885 era el
gerent del periòdic parisenc Le
Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire,
anarchiste, International i col·laborà
en parisenc La Question Sociale i
en l'òrgan anarcocomunista Terre
et Liberté (1884-1885), publicat
per Antoine Rieffel també a París. Membre del
grup anarquista «La Liberté»,
l'abril de 1884 va ser condemnat en rebel·lia, amb Pinoy, a
15 dies de presó i
a 5 francs de multa per la publicació del manifest del grup Mystification électorale. Fou
un dels
fundadors, amb Jean Winter (Adolphe
Grippa), del periòdic Le
Tocsin,
que publicà a París quatre números
entre l'agost i setembre de 1885. En aquesta
època participà en la creació, dins
del V Districte parisenc, del grup anarquista
«L'Internationaliste». Entre l'1 i el 8 de setembre
de 1889 participà en el
Congrés Anarquista Internacional celebrat a la Sala del
Commerce de París on
s'oposà a les teories il·legalistes, com l'equip
de redacció de La
Révolte. En 1893 pertanyia al grup «Les
Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», on
s'ocupà especialment de la
seva biblioteca (Biblioteca Sociològica dels Treballadors
del XII), càrrec que
ocupava en 1895 amb el sabater Lafond. L'1 de gener de 1894, quan la
gran
agafada d'anarquistes arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la
Cambra dels
Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia,
però
només es trobaren algunes notes i cartes. El maig de 1895 va
ser acomiadat de
la feina pel patró per formar part del «partit que
predica el robatori i
l'assassinat». Entre maig de 1895 i juny de 1901 fou gerent
de Les Temps Nouveaux i fou
substituït per
Jean Grave. El 25 de juliol de 1896, quan sortia d'una
reunió del grup «Les
Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», va ser agredit
amb un puny de
ferro a la cara. Col·laborà també en
la segona sèrie de l'òrgan dels obres del
moble del barri parisenc de Saint-Antoine, Le
Pot à Colle, que publicà 10
números entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de
febrer de 1899, on aparegué com a administrador del
número 10. L11 de desembre
de 1898 participà en el míting dreyfuista,
juntament amb altres oradors (Albert,
Chesneau, Henri Couthier, F. Hesling, Idrin, Joindy, Charles Malato,
Paule
Minck i Tortelier), organitzat pel Comitè Revolucionari del
Faubourg Antoine i
el periòdic Le Pot à
Colle, que se
celebrà a la Sala dels Tableaux de París. En 1900
va fer costat el Grup de
Solidaritat Internacional d'Ajuda als Detinguts. El 13 de juliol de
1901 va fer
una conferència sobre l'eficàcia de la propaganda
revolucionaria, anticlerical
i antimilitarista als suburbis de l'est parisenc organitzada pel Grup
de
Treballadors Llibertaris de Saint-Mandé-Vincennnes (Illa de
França, França). A
partir de juliol de 1902 desaparegué el seu rastre de
París i Jean Grave
assenyalà que quan la visita del tsar, els policies el
vingueren a detenir, com
a molts altres anarquistes, però que no el trobaren. En 1907
publicà per
lliuraments en Les Temps Nouveaux
el
text «Les gaîniers» i en aquesta
època mantingué correspondència amb
Victor
Pivoteau, que havia matat al seu contramestre a la feina, i el
pogué visitar a
la presó de Melun (Illa de França,
França). Casat, tingué un fill adoptiu que
morí durant la Gran Guerra. El maig de 1916 formà
part de la segona llista de
companys que s'adheriren a la «Unió
Sagrada» i signaren el «Manifest dels
16»,
que aparegué en Le Bulletin des
Temps
Nouveaux de maig de 1916. Amédée
Denéchère va morir el novembre de 1919 a
París (França) i fou enterrat el 30 de novembre.
La seva mort va ser anunciada
en Les Temps Nouveaux de desembre
de
1919 i en Le Libertaire del 14 de
desembre d'aquell any.
***

Foto
policíaca d'Augusto Norsa (ca. 1894)
- Augusto Norsa: El
8 de novembre de 1871 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) el tipògraf i propagandista
anarquista Augusto Cesare
Norsa. Sos pares es deien Sforza Bonaiuto Giuseppe Norsa i Bellina
Terracini. Assistí
a les primeres classes de l'ensenyament superior i
esdevingué tipògraf. Entre
1888 i 1889 va ser detingut a Milà (Llombardia,
Itàlia) i a Gènova (Ligúria,
Itàlia), per vagabunderia i per freqüentar els
cercles anarquistes. Denunciat
per pertinença al grup anarquista «Sempre
avanti!» de Porta Ticinese de Milà,
se'l volgué enviar al correccional, cosa que es va evitar
per la intervenció
paterna. El desembre de 1889 emigrà a París
(França), on segons la policia
mantingué relacions amb el grup anarquista
il·legalista d'Achille Vittorio Pino
i de Luigi Parmeggiani. El 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les
seves activitats
llibertàries. El novembre de 1890 signà un
manifest, amb altres anarquistes
(Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti,
Galileo
Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en
les eleccions
generals italianes. El maig de 1891 retornà a
França via Suïssa acompanyat
d'Attilio Cerri i va ser detingut per fabricació i
tràfic de moneda falsa, així
com per infracció al decret d'expulsió. Jutjat,
va ser condemnat a vuit anys de
presó i a 20 anys de prohibició de
residència i reclòs a la Presó Central
de
Melun (Illa de França, França). En 1894 el seu
nom figura en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Un cop excarcerat retornà a Milà, on
treballà de tipògraf. A finals
de 1902 entrà a formar part de la redacció del
periòdic anarquista Il Grido della
Folla on, segons la
policia, col·laborà sota els
pseudònims Erebo
i Un tipografo. El juny de 1904 va
ser detingut, juntament amb Giuseppe Manfredi, per violència
contra els agents
de policia en ocasió de la inauguració d'una
làpida als morts de 1898 celebrada
el 29 de maig anterior a Monza (Llombardia, Itàlia).
Després d'una breu
detenció, reprengué les seves funcions de
redactor del periòdic. En 1906, quan Giovanni
Gavilli retornà a Il Grido della
Folla,
abandonà el periòdic i l'any següent
donà suport a la creació de La
Protesta Umana. Sense domicili fix,
hostatjat a casa de companys o a l'Alberg Popular, cap a finals de 1908
retornà
a França. Condemnat per violació del decret
d'expulsió, el novembre de 1909 va
ser repatriat a Itàlia. Sempre treballant de
tipògraf, en 1912 intentà, sense
èxit, de crear un «Fascio Llibertari» a
Milà i l'estiu d'aquest mateix any
fundà Il Giornale Anarchico,
de curta
durada. Els anys successius, segons la policia, portà una
vida «honesta i
laboriosa». De tota manera, després de la Gran
Guerra reprengué els seus
contactes amb el moviment anarquista. L'agost de 1920
esdevingué administrador
del periòdic anarquista Umanità Nova.
Detingut el desembre de 1920, va
ser alliberat el febrer de 1921 i el 25 de març va ser
absolt del delicte de «conspiració»,
dos dies abans de l'atemptat al Teatre Diana. Amb el feixisme al poder,
s'allunà de la militància. En 1926, malat i sense
mitjans, va ser admès a la Casa
Municipal d'Invàlids. Augusto
Norsa va morir el 26 de març de 1932 a Milà
(Llombardia, Itàlia).
***
Signatura
de Charles de Momigny (1926)
- Charles de
Momigny: El 8 de novembre
de 1872
neix al XVIII Districte de París (França)
l'anarquista Charles Lucien de Momigny. Era fill de
Charles Jules Edmond de
Momigny, empleat de comerç, i de Louise Petit, gestora de
cartera bancària,
parella aleshores no casada. Es guanyà la vida treballant de
representant en
bijuteria. En 1892 vivia al número 81 del carrer Temple del
III Districte de
París. En 1892 va ser condemnat per l'Audiència
del Sena a dos anys i quatre mesos
de presó per «robatori» i el 31
d'octubre de 1892 s'allistà voluntari per
quatre anys en l'exèrcit. Va ser destinat al 2
Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica
i el 16 de juliol de 1894 traslladat al I Regiment de Zuaus. El 22 de
setembre
de 1896 va ser llicenciat. Instal·lat a Alger
(Algèria Francesa; actualment
Algèria), visqué al número 54 del
carrer Michelet del barri de Mustapha de la
ciutat, on tenia llogat un local als grups anarquistes locals. El 25 de
juliol de
1907 va ser fitxat per la policia com membre del grup anarquista
«Les
Précurseurs» d'Alger amb la
qualificació d'«individu
perillós» i amb un
«caràcter violent i irascible». El
desembre de 1908 vivia al número 6 del
carrer Pradier del XIX Districte de París i el setembre de
1914 al número 27
del carrer Cléry del II Districte parisenc. En plena Gran
Guerra, el 27 d'abril
de 1915, va ser cridat a files i serví en diverses unitats
militars de la regió
parisenca, però el 3 de juny de 1917 va ser declarat
desertor. El 15 de
desembre de 1919 va ser esborrat del llistat de desertors. A
París treballà de
representant comercial i visqué al carrer Castex del IV
Districte de París. Molt
malalt, va ser traslladat a l'Hospital de Saint-Antoine de
París, on el 8 de
gener de 1926 un funcionari municipal desplaçat ex
profeso el casà amb
l'empleada comercial alsaciana Berthe Klack. Pocs dies
després, el 31 de gener
de 1926, Charles de Momigny va morir al mateix Hospital de
Saint-Antoine del
XII Districte de París (França).
***

Léo
Sivasty
- Léo Sivasty:
El
8 de novembre de 1879 neix a Vierzon (Centre, França) el
periodista i
propagandista anarquista i sindicalista Louis Verneuil, més
conegut com Léo Sivasty.
Sos pares es deien Louis
Verneuil, fuster, i Catherine Lamouroux. Obrer vidrier a les
fàbriques de Vierzon, quan
tenia 17 anys s'introduí en el món de la
política organitzant grups de joves
amb idees polítiques avançades arreu de la
regió del Centre francesa. En 1897
esdevingué administrador i redactor de Le
Tocsin Populaire du Berry i portà diverses
campanyes en Le Réveil des Verriers,
que apareixia a
Lió (Arpitània). En aquesta època
treballà en l'organització sindical de la
seva professió i esdevingué secretari del
Sindicat de Vidriers de Vierzon. En
1900 realitzà una gira de conferències arreu d'un
trentena de departaments.
També col·laborà en diverses
publicacions, com ara Le Journal du Peuple,
Le
Libertaire, Les Temps Nouveaux,
La Vie Meilleure, La
Revue Française, L'Aigle
de Nice, L'Effort, etc. A
Alèst
(Llenguadoc, Occitània) treballà de periodista i
visqué al Café Bonnet, al
barri de Les Prés Rasclaux, i al número 15 del
carrer Soubeyranne. En 1900 fou
membre del Grup Llibertari Internacional (GLI) i fundador, impressor i
gerent
del periòdic L'Aube Nouvelle.
Feuille
révolutionnaire, que edità a
Alèst tres números entre novembre de 1900 i
febrer de 1901, i on nombrosos articles sortiren en
«ortografia simplificada». En
maig de 1900 havia de fer una conferència a Moulins
(Alvèrnia, Occitània)
titulada «La guerre sociale, le capital et le
travail», però, boicotejada per
sindicats i partits polítics, hagué de
suspendre's per manca de públic.
L'octubre de 1900 va fer una gira de conferències
antimilitaristes a Borgonya (Chalon-sûr-Saône,
Montceau-les-Mines, etc.). Arran d'una reunió celebrada el
15 de desembre de
1900 pel grup anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània),
s'engegà una
col·lecta per recaptar fons per a la publicació
del proper periòdic seu, Prolétaire
Rouge –o Le
Prolétaire du Midi, segons altres
fonts–, que sembla que
finalment no sortí. També
col·laborà en La
Tribune Libre. Organe hebdomadaire dels travaillerus de langue
française,
publicat entre 1896 i 1900 per Louis Goaziau a Charleroi
(Pennsilvània, EUA), i
en L'Effort Éclectique. Revue
mensuelle
libertaire internationale, publicada a Brussel·les
(Bèlgica). El 7 de
desembre de 1900 va fer una conferència, sota el
títol «L'éducation de
l'enfance», a la Borsa del Treball de Nimes; el 10 de
desembre una titulada
«Les crimes du sabre et des religions», al Casino
de l'Évêché de Alàst; i el
16
de desembre d'aquell mateix any una altra a Vauvèrd
(Llenguadoc, Occitània)
titulada «Sabre et goupillon». El 22 de desembre de
1900 va fer una conferència
pública i contradictòria a la Sala Azam de
Bessier (Llenguadoc, Occitània),
organitzada pel Grup de Llirepensadors, i l'endemà
assistí al Congrés
Llibertari Regional celebrat al Café de la Bourse de
Besiers. El 13 de gener de
1901 va fer la conferència «L'anarchie, ses
moyens, son idéal», a la Sala Rey
de Canualas (Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1911
al teatre Vial de Castèurainard
(Provença, Occitània) va fer la
conferència, organitzada pel grup llibertari
«L'Homme Libre», la conferència
«Le rôle de la femme, avant et après la
Révolution». El 29 de desembre de 1901
prengué la paraula en públic a Laudun
(Llenguadoc,
Occitània) i el 2 de novembre de 1901 a Nimes per al Grup
Llibertari d'Estudis
Econòmics (GLEC). A finals de 1901 hagué de
deixar Alèst per fer el servei
militar i s'incorporà al 146 Regiment d'Infanteria de Toul
(Lorena, França) per
decisió del Ministeri de la Guerra del 24 de desembre de
1901. El 13 de gener
de 1902, sota la matrícula 2.838, servia en el 29 Regiment
d'Infanteria al
Creusot (Borgonya, França). Durant el seu servici militar,
esdevingué
col·laborador de Le Socialiste de
Cévennes i poques setmanes després
aquesta publicació s'uní a L'Avant-garde
des Cévennes, que sortia a
la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Entre 1902 i 1903
col·laborà en Ma Revue.
Organe mensuel de littérature,
publicat per Jean Treil a Lostanjas-Maiçac
(Llemosí, Occitània). El novembre de
1903 es casà amb Adèle Vergnes i en 1904
demanà a les autoritats que fos
esborrat del fitxer d'anarquistes. Des d'aquí es va perdre
el seu rastre.
***
Higinio Noja Ruiz
- Higinio Noja
Ruiz: El 8 de novembre de 1894 –algunes fonts
citen erròniament 1896– neix a Nerva (Huelva,
Andalusia, Espanya) el
mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que
va fer
servir els pseudònims José
López Herrero i Fructuoso Vidal.
Sos pares es deien Joaquín Noja,
químic que treballava per a l'empresa britànica
«Río Tinto Company Limited», i Aurora
Ruiz, i
era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després
d'acabar els estudis
primaris i dos anys de batxillerat elemental,
començà a fer feina per a
l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben
jovenet
s'interessà per l'anarquisme i a començament de
la dècada dels deu participà en
les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva
(Andrés R. Alvarado,
Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds
literàries,
especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates
començà a
estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau,
Pestalozzi,etc.),
a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa
llibertària. En 1913
participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de
l'empresa britànica.
Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913
mateix s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un
taller de vidre i
després en el túnel de Vallvidrera.
Començà a col·laborar en Tierra
y
Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador
Seguí, Eusebi
Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja
despuntà com a
escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles
llibertaris. En
1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra
y Libertad. Posteriorment
intervingué en actes de controvèrsies amb
socialistes. En 1917 va fer un míting
en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà
en una gira
propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la
serra cordovesa. Entre
1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de
Peñarroya i redactà la
publicació Vía Libre. En 1918
dirigí a Huelva aquesta publicació. En
1921 publicà el fullet Brazo y cerebro.
Durant els anys vint residí en diferents
localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova,
on mantingué escoles.
Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat
a Portugal per evitar ser
mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys
publicà fullets en la
«Biblioteca de Renovación Proletaria» de
la localitat cordovesa de Pueblonuevo
del Terrible. Després es traslladà al
País Valencià, on muntà una escola al
barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta,
País Valencià), fins a
la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre
1923 i 1933 visqué a
cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en
una botiga de
fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa
Calpe, i Tarragona
(Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci
fotogràfic, amb estades a París
(França). En 1927 participà en la
conferència fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En
1933 retornà al País
València, on va fer de mestre racionalista a Alginet.
Establert a la ciutat de
València, col·laborà en la revista Estudios
i s'encarregà de la secció
editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez
l'introduí en el món de
l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de
Regionals de la FAI i formà
part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre
els plans a seguir
pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris.
L'octubre de
1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente
–amb qui mantingué importants
disputes– i José María
Martínez,
d'una comissió de la FAI encarregada de
redactar un document programàtic, que finalment no es
realitzà. Poc després de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,
òrgan
del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Consell d'Economia de València, institució per a
la qual redactà informes i
fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa
econòmic revolucionari.
Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art
Gràfiques, continuà la seva tasca
propagandística. En 1937 va ser nomenat president de
l'Associació d'Amics de
Mèxic a València. A partir de gener de 193
participà, amb Joan García Oliver,
Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de
conferències organitzades per
«Radio CNT» i les Oficines d'Informació
i Propaganda de la CNT-FAI per a la
formació militant de la joventut obrera. El 21 de
març de 1937 impartí al
cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El
arte en la Revolución». Entre
1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València
i altres localitats. El març
de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de
març de 1939 el Comitè
Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la
seva inclusió,
juntament amb Juan López i Julián
Martínez, en la delegació que havia d'enviar
als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la
guerra, però
finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a
Alacant.
Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser
condemnat a presó,
pena que purgà al castell alacantí de Santa
Bàrbara. En 1943 se li va concedí
la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes
particulars, on
tingué com a alumne Vicente Martí
Verdú. Trobem articles sues en nombroses
publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,
Cenit, El
Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,
La Guerra
Social, L'Imdoptable, Libre
Estudio, Mañana, Nosotros,
Nuevo Rumbo, El Obrero de Río
Tinto, Psiquis, Reivindicación,
Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,
Solidaridad Obrera,
La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses
obres podem citar Balanza
de Themis (sd), Los consejos de la
economía confederal (sd), La
libertad y la nueva constitución española
(sd), La Santa de Valdespinos
(sd), Por la enseñanza. Conferencia
(1915), Prosa de combate
(1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los
galeotes del amor
(1923), La palanca de Arquímedes (1923),
Comunismo (1925), Los
sombríos (1925), El Gracián
que asesinó (1926), Polvo y humo
(1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre
(1928), El azote
implacable (1928), En mis horas perdidas
(1928), Marivent. La que
supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila
(1929), Gandhi,
animador de la India (1932), El problema agrario en
España (1932), Un
puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso
y sangriento. El
instinto de conservación a través de la historia
(1932), Hacia una nueva
organización social (1933), Control y
colectivización (1936), El
arte en la revolución (1937), España:
su lucha y sus ideas (1937,
amb altres), La libertad y la nueva construcción
de la revolución
(1937), La obra constructiva de la Revolución
(1937), La revolución
actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres
(1937), Amor
y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo
(1938), Mi primer amor.
Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La
revolución
española. Labor constructiva en el campo (1938), La
Armonía o la escuela
en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà
nombroses obres inèdites,
com ara Alba de una época, Babel
(1955), La casa de la colina,
chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,
Cumbres nevadas
(1952), Disquisiciones trascendentales, La
eme-doble (1955), Ensayos
y conferencias, Epistolario de Ricardo
Garzón, Evolución y
revolución, La fuerza nuclear,
El hombre tétrico, Memòrias
de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas
cortas, Seducción
(1954), Sociología. El derecho a la salud,
Sylock (1955), etc. Higinio
Noja Ruiz va morir l'1 de febrer de 1972 al seu domicili de
València
(País Valencià) d'un infart de miocardi i va ser
enterrat al cementiri del Grau de València. A Alginet
hi ha una ronda que porta el seu nom.
***
Coberta
de Versos de
amor y de combate (1929), poemari de Fernando Gualtieri
- Fernando Gualtieri: El 8 de novembre de 1896 neix a Savelli (Calàbria, Itàlia) l'impressor, editor i poeta anarquista Fernando Gualtieri. Era fill d'Antonio Gualtieri i de Maria Sacco, i era el fill primogènit d'una família amb dos germans més i tres germanes. Estudià a l'escola elemental de Savelli. En 1907 emigrà amb sa família cap a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires, al domicili de son oncle Dante Sacco, propietari d'una impremta, on aprengué l'ofici de tipògraf. Ben aviat la seva tasca d'impressor es va vincular al moviment anarquista i començà a escriure poemes llibertaris. En 1918 publicà ¡Ushuaia! Anatema, poemari contra el sistema carcerari argentí. Entre 1919 i 1920 col·laborà en el periòdic de Mendoza (Cuyo, Argentina) La Voz del Gremio, òrgan del Sindicat de Cambrers. L'abril de 1919 publicà Clarinadas, versos on reivindicà la Revolució russa i denuncià la repressió durant la «Setmana Tràgica» del gener anterior a Buenos Aires. Entre 1923 i 1924 edità, amb Elías Castelnuovo, la revista La Palestra. Tribuna libertaria, quinzenari de literatura, crítica i art, on publicaren assaigs i obres de ficció destacats escriptors i anarquistes (Almafuerte, Arturo Capdevila, Anatol Gorelik, José Portogalo, Enrique Serantoni, etc.). En aquests anys signà i publicà nombrosa literatura anarquista i fullets literaris, en vers i en prosa, com ara ¡Yanquilandia! Anatema (1923), en defensa dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Per tota aquesta activitat, la seva impremta va ser escorcollada, el febrer de 1924 va ser empresonat i l'edició del seu llibre El héroe del Pueblo (1925) va ser segrestada per la policia. L'octubre de 1924 contestà, amb altres companys, l'anomenada Encuesta sobre la unificación obera. El 24 de març de 1925 va ser jutjat i condemnat per la publicació en el qual s'aprovava l'assassinat del coronel Ramón Falcón, cap de la policia de Buenos Aires, a mans de Simón Radowitzky. En aquests anys va ser constantment vigilat per la policia i mantingué estret contacte amb l'anarquista Tullio Francesco Cardamone, formant part del Comitè Anarquista Pro Detinguts i Deportats. Col·laborà amb poemes en diferents publicacions anarquistes, que normalment tenien bones crítiques, però el periòdic llibertari Pampa Libre considerà els seus poemes «versitos llorones». Mantingué una certa equidistància en els anys vint durant la polèmica entre el periòdics anarquistes rivals de Buenos Aires La Protesta, en el qual col·laborà, i La Antorcha, encara que sostingué polèmiques amb Diego Abad de Santillán, defensor de La Protesta. En 1927 publicà a Buenos Aires, amb Martín Castro, La Voz de los Tiempos. Revista para el pueblo. En 1928 prologà el llibre d'Emilio Andrés Álvarez La expresión del pensamiento. Prosa y versos idealistes. En 1929 publicà el poemari Versos de amor y de combate, amb un pròleg de Francisco S. Fígola, on dedicà versos a destacats militants anarquistes (Francesc Ferrer i Guàrdia, José Domínguez Gómez Rojas, José Scalise) i va escriure un poema amb Gustavo Riccio. A principis dels anys trenta participà en la creació d'un grup antifeixista de compatriotes originaris de Savelli. En aquesta època va ser inscrit en el registre de vigilància de fronteres italià amb l'ordre de detenció. Posteriorment abandonà el moviment anarquista i canvià radicalment les seves activitats, passant a editar la revista en italià de Buenos Aires La Voce del Calabresi (1931-1967) i s'encarregà del programa radiofònic «La hora calabresa». En 1937 sol·licità l'adhesió en l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, però d'antuvi li va ser denegada pels seus antecedents. Fundà i dirigí la «Sociedad Savallese» i el «Centro Calabrés». Arran de la publicació d'un pamflet subversiu escrit pel comunista de Savelli Nicola Fazio, on se li acusava de traïdor i de trànsfuga, la policia feixista italiana es va convèncer del seu penediment i en 1939 va ser esborrat de les llistes de subversius. Finalment, per aquestes iniciatives a favor del règim, el govern feixista italià li atorgà la Creu de Cavalieri de la República Italiana. A més de les citades obres, és autor de Latigazos. Versos. Lucha, dolor, rebeldía (1919), Frente a la guillotina (192?, amb altres), Herejías (1921), La Pluma. Boceto de crítica social / Santa Cruz. Anatema (1923), Maldición de un maldito (1926, amb un pròleg de F. Mingorance Casildo), Trovas al Pueblo (ca. 1926, amb Juan B. Fulginiti), entre d'altres. Alguns dels seus poemes van ser musicats i han esdevingut himnes del moviment anarquista. Fernando Gualtieri va morir el 24 de juny de 1967 a Buenos Aires (Argentina). Durant l'anomenada «Dècada Infame» (1930-1943), els seus llibres van ser destruïts, fet pel qual a dia d'avui són gairebé introbables.
---
| « | Març 2026 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | ||||||
| 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
| 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
| 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
| 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
| 30 | 31 | |||||