Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 31 d'octubre

Esdeveniments

Octaveta de propaganda de l'acte

- «L'Espagne en feu!»: El 31 d'octubre de 1936 se celebra a l'Athénée Municipal de Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània) el míting «L'Espagne en feu! Pour la libération du peuple espagnol». L'acte, pocs mesos després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, volia fer costat la Revolució que aleshores s'havia engegat a la Península i alhora recaptar fons per al seu suport. El míting, presidit pel llibreter anarquista Malherbe i sa companya, comptà com a oradors Fernand Gouaux, del Comitè Anarcosindicalista de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i de la Federació Anarquista Francesa (FAF); Tejedor, delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista (FAI) i Aristide Lapeyre, membre de la Secció Francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI de Barcelona (Catalunya) que acabava d'arribar de la Península. Assistiren a l'acte unes 160 persones.

Naixements

Foto policíaca d'Ignace Schaeffer (2 de juliol de 1894)

- Ignace Schaeffer: El 31 d'octubre de 1851 neix a Beinheim (Alsàcia, França) l'anarquista Ignace Schaeffer. Era fill de Joseph Schaeffer, llaurador, i d'Élisabeth Ernst. Es guanyà la vida treballant d'ebenista a París (França). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un llistat de recapitulació d'anarquistes i, des de maig d'aquell any, vivia al número 3 del passatge Saint-Bernard. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» i l'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Figurà en els llistats d'anarquistes de 1894, 1896 i 1901, i en aquest últim any vivia al número 196 del Faubourg Saint-Antoine. En 1893 un Schaeffer, no sabem si el mateix, assistí a nombroses reunions anarquistes segons informes de confidents policíacs. El fet que hi hagués diversos anarquistes anomenats Schaeffer, dificulta la investigació històrica. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)

- Eugène Miel: El 31 d'octubre de 1855 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Eugène Paul Léon Miel. Sos pares es deien Claude Eugène Miel i Louise Laurent. El 3 d'agost de 1889 es casà a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), població on residia, amb Marie Aimé, amb qui tingué com a mínim una filla (Aimée Céline Miel). Obrer ceramista i estampador, treballà a la fàbrica de ceràmiques Brault de Choisy-le-Roi, on hi feien feina nombrosos anarquistes. Segons un informe policíac, milità en el moviment llibertari dels barris perifèrics parisencs i havia entrat en el moviment anarquista de la mà de l'antic blanquista Filmotte, també obrer ceramista. El soterrani on vivia servia de sala de reunió per al grup anarquista del qual formava part i del Cercle Filosòfic, entre els quals participaven Paulet, fundador del grup, Armand Schulé i Auguste Vaillant. El 2 de de març de 1894 el seu domicili, al carrer Pierre Bigle de Thiais (Illa de França, França), va ser escorcollat, ell detingut, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació criminal». Sembla que després d'això deixà les activitats polítiques. El seu nom figurava en diversos repertoris de la policia (1894, 1896 i 1901). El seu últim ofici va ser el de emmotllador i vivia al número 14 del carrer Rieux de Boulogne-Billancourt. Eugène Miel va morir el 24 d'abril de 1923 al seu domicili de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França).

***

Paraf-Javal (desembre de 1909)

- Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix al II Districte de París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Mathias Georges Paraf-Javal, que va fer servir el pseudònim Péji. Era fill d'una família jueva originària d'Alsàcia. Sos pares es deien Eugène Paraf-Javal i Marie Lucile Javal. Comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902), La substance universelle (1903), Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906), Les faux droits de l'homme et les vrais (1907), L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais (1908), Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise (1908), L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909), L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce (1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale (1921), Tagagisme (1921), Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions (1927), La légende détruite (1929), Manifeste au monde (1932), Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Sa companya fou Sarah Ann Durdle. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français.

***

Notícia de la naturalització de Liberale Cini apareguda en el parisenc Journal Officiel de la République Française del 20 d'agost de 1939

- Liberale Cini: El 31 d'octubre de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Liberale Giulio Cesare Cini. Era fill de Luigi Cini i d'Ofelia Neis. Treballava d'obrer i de jornaler. Va ser condemnat a Liorna per insultar un policia. En 1912 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En 1927 va ser fitxat per manifestar obertament les seves conviccions anarquistes i desenvolupar propaganda antifeixista a Marsella. Casat amb Adalgisa Caterina Natalina Pampaloni, el 23 de novembre de 1927 tingué un fill, Alberto Antonio Cini, a Marsella. En 1929 treballava al port marsellès i continuava militant en el moviment anarquista. En 1942 va ser inscrit en el registre de fronteres italià amb l'ordre d'escorcoll i fitxatge. L'agost de 1939 se li va concedir la naturalització francesa a ell i a la seva família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Émile Koch apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de juny de 1926

- Émile Koch: El 31 d'octubre de 1888 neix a Sannois (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Edmond Émile Koch –a vegades citat erròniament Kock. Era fill d'Émile Koch, manobre, i de Marie Louise Gelquin. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. El 5 d'agost de 1911 es casà a Athus (Aubange, Luxemburg, Valònia) amb Blanche Antoinette Éugenie Bedel. Membre del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del Sena de París (França), el desembre de 1912 es va veure implicat en l'anomenat «Cas de Le Moviment Anarquista», quan aquesta publicació mensual del Club Anarquista Comunista (CAC) va ser perseguida judicialment, juntament amb a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i les Joventuts Sindicalistes, per les autoritats franceses. Després de la Gran Guerra s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre 1923 i 1924 fou gerent del periòdic La Voce del Profugo, editat per anarquistes exiliats i dirigit per Alberto Meschi. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 va ser delgat pel Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció) del Sena i pel Sindicat de la Construcció de Beauvais (Nord-Pas-de-Calais, França) per assistir al Congrés de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), on cosignà la moció d'«independència sindical» i de suport a la «Carta d'Amiens», deixant els comunistes en minoria. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí al Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), on es ratificà la dominació dels comunistes, fent que les minories s'agrupessin en l'anomenada Minoria Sindical Revolucionària (MSR). El 14 de desembre de 1923 va ser nomenat secretari de l'MSR del Sena. Després de l'enfrontament entre anarquistes i comunistes en el míting comunista de l'11 de gener de 1924 a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la CGTU, on resultaren morts a trets Nicolas Clos (Gros Morin) i Adrien Poncet, a més de diversos ferits de bala, l'escissió de la CGTU va ser un fet. El 17 de febrer de 1924 participà en la delegació de la Construcció de la CGTU que proposà a la delegació homòloga de la Confederació General del Treball (CGT) una fusió dins de l'autonomia, però que no reeixí després de mesos de negociació. El 30 de setembre de 1925, a la Borsa del Treball de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), va fer la conferència «Le sindicalisme, ses moyens, son but», organitzada per la Joventut Sindicalista local. El 2 de juny de 1926, quan era secretari del Sindicat de Terrelloners del departament del Roine, va ser detingut, denunciat i empresonat per «entrebanc a la llibertat de treball» i per «cops i ferides» durant una vaga a Lió (Arpitània). L'octubre de 1926 va ser nomenat secretari de l'acabat de crear Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), al número 86 del Cours Lafayette de Lió. Entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre de 1926 assistí al Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine celebrat a Villeurbanne (Forez, Arpitània). Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 se celebrà a Lió el Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció, del qual ell presidí la primera sessió. Entre el 16 i el 17 de novembre de 1926 prengué part en el Congrés de la Unió Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA). Quan es fundà la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va formar part de la seva comissió administrativa provisional. En aquesta època col·laborà en Le Réveil du Bâtiment, on criticà els mètodes violents usats contra els esquirols. En 10 de novembre de 1932 assistí al Congrés de la Federació de la Construcció de la CGT-SR celebrat a París, en un moment de baixa activitat d'aquest sindicat. El 6 d'agost de 1934 durant una violenta baralla entre vaguistes i esquirols en un taller de l'empresa Versillé, un vaguista resultà mort i un altre greument ferit; detingut amb altres companys, va ser jutjat i condemnat a una pena de presó. Al final de sa vida visqué a Ancona (Delfinat, Occitània). Émile Koch va morir el 12 de juny de 1979 a l'Hôtel-Dieu de Montelaimar (Delfinat, Occitània).

***

Necrològica de Florencio Conejero Tomás apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de gener de 1963

- Florencio Conejero Tomás: El 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1892 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Florencio Conejero Tomás. Sos pares es deien Lorenzo Conejero Mula i María Trinidad Tomás García. Marxà cap a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la barriada de Gràcia de Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Sèt-Fonts. Formà part de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville des de la seva fundació, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1946 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Departamental de Sena i Marne (Illa de França, França) de la CNT «ortodoxa». Sovint delegat a reunions i plens. En 1957 fou delegat per Montalban (Guiena, Occitània) al VII Ple de Federacions Locals i Nuclis de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1959 formà part de la Comissió de Relacions de la regió parisenca. Sa companya fou Pascuala Mejías. Florencio Conejero Tomás va morir el 25 de novembre de 1962 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després.

***

Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

- Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès» –descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquesta època col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.

***

Notícia orgànica de Marcel Jouot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 de juliol de 1924

- Marcel Jouot: El 31 d'octubre de 1892 neix a la Maternitat de Port Royal del XIV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Marcel Louis Jouot. Era fill natural de Catherine Hermann i va ser reconegut per aquesta el 10 d'octubre de 1892 a Saint-Denis (Illa de França, França) i legitimat pel matrimoni amb Louis Jouot, celebrat el 22 de juny de 1896 a Saint-Denis. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic i quan tenia 13 anys ja treballava a la fàbrica Mouton de Saint-Denis, moment en el qual va tenir un accident laboral en una mà quan engreixava una màquina. Milità de la Unió Anarquista (UA) i en la Confederació General del Treball (CGT). El 16 de desembre de 1911 es casà a Saint-Denis amb Marie Alphonsine Vialard. A partir del 10 d'octubre de 1913 va fer el servei militar i des del 3 d'agost de 1914 lluità als fronts i va ser ferit en diverses ocasions. El juny de 1920 es divorcià de Marie Alphonsine Vialard a Saint-Denis i el 25 de novembre de 1920 es casà a la mateixa població amb Sonia Marie Alleaume. En aquesta època vivia al número 12 de Cité La Bûche del barri de La Plaine-Saint-Denis de Saint-Denis. A partir de 1922 fou l'administrador de La Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 participà en el IV Congrés de l'UA, que decidí la publicació diària de Le Libertaire. El desembre de 1923 vivia al número 10 del carrer Saules del XVIII Districte de París. El març de 1924 reemplaçà Albert Soubervielle com a gerent de la «Librairie Sociale». El juliol de 1924 vivia al número 9 del carrer Louis-Blanc de París. Entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 fou delegat per la «Maison des Syndicats», de l'avinguda Mathurin Moreau, al Congrés de l'UA. Va ser membre de «Les Amis du Libertaire» des de la seva fundació a principis de 1928. En els anys trenta vivia al número 8 del carrer Poteau i figurava en el llistat de domicilis a controlar per la policia. El 24 de maig de 1947 es casà al XVIII Districte de París amb Noëlie Marie Vergez (Noële Vergès), cantant anarquista que interpretava cançons llibertàries als cabarets parisencs i als actes militants (vetllades, mítings, sortides campestres, etc.). El 31 de desembre de 1948 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. El 19 de juny de 1963 encara vivia al número 8 del carrer Poteau de París i va ser el seu darrer domicili. Marcel Jouot va morir el 10 de setembre de 1965 al Centre Hospitalari de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 d'abril de 1976

- Manuel Soto Ortiz: El 31 d'octubre de 1894 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Soto Ortiz. Sos pares es deien José Soto i Isabel Ortiz. Obrer de fleca, començà a militar en la Societat de Forners «La Primitiva» de La Unión. En 1918 emigrà amb tota sa família a Barcelona (Catalunya). Trobà feina d'obrer metal·lúrgic i ràpidament s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes i amb ells participà entre febrer i març de 1919 en la gran vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat un any. En aquesta època treballà per a l'empresa metal·lúrgica «Casa Miquel Mateu» a les obres del port de Barcelona. Després de nombrosos empresonament per possessió d'armes i per sabotatge, el gener de 1921 va ser deportat set mesos a Rasquera (Ribera d'Ebre, Catalunya). Quan era delegat del Sindicat del Metall, va ser empresonat amb 130 companys al vaixell-presó Barceló i després a la Presó Model de Barcelona. D'antuvi formà part d'un grup d'afinitat de la Federació Nacional de Grups Anarquistes i després, des de la seva fundació, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant activament en els Quadres de Defensa Confederal. Vivia al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on en 1931 reorganitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT local de la qual va ser nomenat president. Després del fracàs de l'aixecament insurreccional de desembre de 1933 i de la proclamació del comunisme llibertari a la localitat, es refugià amb sa família al Poblenou de Barcelona, però va ser detingut amb son germà petit Ángel Soto Ortiz i ambdós acusats de ser responsables d'un laboratori i dipòsit d'explosius; jutjats, van ser condemnats a 18 anys de presó i tancats a la Presó Model de Barcelona i de Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià). El febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular, es beneficiaren d'una amnistia i van ser alliberats. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Manuel Soto Ortiz va ser nomenat responsable de la Comissió de Defensa del Poblenou i posteriorment responsable de la Inspecció de Casernes de Catalunya i regidor municipal del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Brams i de Gurs. Més tard va ser destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Auloron e Senta Maria (Gascunya, Occitània), on va fer feina de forner. Després de la II Guerra Mundial residí en diverses poblacions (Bernay, Saillans i Vernon) i milità en les seves Federacions Locals de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En l'última etapa de sa vida visqué a Bonnières-sur-Seine (Illa de França, França) i a Saint-Marcel (Normandia, França). Sa companya fou Dolores Ferré Martínez. Manuel Soto Ortiz, després d'haver patit una llarga malaltia pulmonar amb complicacions cardíaques, va morir el 21 de febrer de 1976 a l'Hospital de Vernon (Normandia, França) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Marià Callau Martí

- Marià Callau Martí: El 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 de novembre– de 1902 neix al Perelló, (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Sos pares es deien Marià Callau Martí, espardenyer, i Antònia Martí Pallarès. En 1906 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en multitud de manifestacions. Després de treballar en diverses empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil de la Rambla. Quan esclatà la Revolució de 1936, entrà a formar part del control obrer de la fàbrica on treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El 17 d'octubre de 1936 entrà a formar part del Consell Municipal, òrgan que substituïa el Comitè Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta Local de Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la Comissió Municipal d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938 presidí la Comissió Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a ser alcalde accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat amb la seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una companyia de Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Més tard va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i pogué reunir-se amb la sa família. Durant l'Ocupació lluità contra els nazis dins de la Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys i de ser internat en camps de concentració nazis. Marià Callau Martí va morir el 7 d'abril de 1945 a l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença, Llenguadoc).

***

Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 4 de febrer de 1928

- Giuseppe Volonté: El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Volonté. Es guanyava la vida fent de paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser condemnat per ferir un feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on continuà treballant en la construcció i militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat a un any de presó per robatori durant la vaga general de la metal·lúrgica. En 1927 va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Després de treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena, França) i de passar una estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la Societat de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió (Arpitània) sota l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un atemptat contra el consolat italià de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit quilos. Com que només se'l va poder acusar d'«infracció a la llei d'estrangeria» i de «vagabunderia qualificada», va ser alliberat i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso (Ticino, Suïssa) a la frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de Ponça. Un cop lliure, retornà a la seva població natal on els feixistes i la policia li feren la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà clandestinament a Suïssa. El setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una manifestació a favor de la instauració de la República i, després de passar 41 dies a bord del vaixell-presó Antonio López, va ser expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut per les autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni Bidoli i Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Jutjat per les autoritats feixistes italianes com a «anarquista perillós» i «terrorista», va ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà entre el febrer de 1932 i l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti (Calàbria, Itàlia). El 7 de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la llibertat esdevenir confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament. Després del seu alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar clandestinament des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó suís de Ticino, va ser detingut a la frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino, Suïssa). Un cop alliberat, passà a França i aconseguí arribar a Espanya per lluità contra el feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada «Garibaldi» de la Columna Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i perdé un ull. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i el març de 1939 va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup «Libertà o Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs i més tard al de Récébédou, on s'estava el maig de 1942, i al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar el repatriament cap a Itàlia. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.

Giuseppe Volonté (1902-?)

***

Floreal Carbó Mora

- Floreal Carbó Mora: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó Mora, també conegut com Casimiro. Sos pares es deien José Carbó i Casimira Mora. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Sa companya fou María Villanueva. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la «Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó Mora va morir el 3 d'octubre de 1991 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 16 de gener de 1975

- Juan Alarcón Ortega: El 31 d'octubre de 1915 neix a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Sos pares es deien Juan Alarcón Gallardo i Isabel Ortega Collardo. Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Sa companya fou Isabel Borrego Benítez. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 d'octubre

Esdeveniments

Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna

- Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquista Boletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies –escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.–, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga,  Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les «Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.

***

Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.

Naixements

Foto policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)

- Georges Delabie: El 30 d'octubre de 1850 neix a Gamaches (Picardia, França) l'anarquista Georges Arthur Joseph Delabie. Sos pares es deien Thomas François Delabie, ajustador mecànic, i Marie Anne Scholastique Joséphine Gruet. Es guanyava la vida, ben igual que son pare, fent de mecànic a París (França). L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 154 anarquistes, al seu domicili, al número 5 bis de Cité de l'Avenir de París i aquest va ser escorcollat sense cap resultat. Després de passar el dia al post de policia, va ser portat a comissaria i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, passant a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 4 i el 7 de juny de 1894 el jutge d'instrucció reclamà informes policíacs sobre 22 anarquistes a la Prefectura de Policia i els seus van ser enviats el 10 de juliol. Georges Delabie va morir el 16 d'agost de 1918 al seu domicili, al número 62 del carrer Vercingétorix del XIV Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació «Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!, com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a «candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquest últim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època de Volontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).

Cesare Agostinelli (1854-1933)

***

Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)

- Auguste Paul Pontet: El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts policíaques citen erròniament l'1 de juny de 1868– neix a Saint Ambruèis (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel o Poutet. Sos pares es deien Auguste Joseph Pontent, propietari, i Clémence Magdeleine Genoyer. Per les seves activitats anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894 figurava en un registre d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Johannes Holzmann (Senna Hoy)

- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés –també va fer servir el pseudònim llatí Catulus–, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual –en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)–; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara  Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) –altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)– i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

Senna Hoy (1882-1914)

***

Marcelo Salinas y López

- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país –conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa –a nom de Pedro Martín– a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

Domènec Masachs Torrente

- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre –oficialment el 2 de novembre– de 1891 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Sos pares es deien Frances Masachs i Francesca Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania –el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi. Domènec Masachs Torrente va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.

***

Gino Coletti

- Gino Coletti: El 30 d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos pares es deien Dante Coletti i Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta època la Prefectura de Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) informà a la de Bolonya que en 1909 havia participat, en nom del «Partit Anarquista», en la protesta celebrada a Adria contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es guanyà la vida tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el moviment llibertari i desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina l'obligà a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) conegué l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense èxit marxar com a voluntari a Albània i l'any següent a Grècia seguint Amilcare Cipriani en ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912 publicà el seu article antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el periòdic L'Agitatore, on defensava les seves idees garibaldines i anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i s'instal·là a Bucarest (Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una cerveseria. Durant la tardor de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà com a voluntari en la VIII Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini delle Argonne») i partí cap al front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta època envià col·laboracions i correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale. Posteriorment, en el fullet titulat Peppino Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915), declarà la seva ruptura amb l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de març de 1915, quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i dos mesos més tard va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria estacionat a Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb els «Arditi» i aconseguí el grau de sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser nomenat secretari general polític de la Secció de Milà, organització caracteritzada pel seu estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació amb el feixisme va ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però desconfiant d'ell. El 27 d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes i municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment el 27 de novembre de 1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu càrrec de secretari general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de setembre de 1924 el seu domicili va ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la Federació Nacional de Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa sindicalista d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer topar amb el feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es dissolgué s'apartà de l'escena política. El novembre de 1929 deixà Milà i s'establí a Sanremo, on trobà feina de segon violí al Casino Municipal. Visqué la resta de la seva vida completament apartat de la política, però la policia feixista el continuà vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article «Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de la llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia).

Gino Coletti (1893-1976)

***

Necrològica de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de setembre de 1985

- Mariano Javierre Citoler: El 30 d'octubre de 1899 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Javierre Citoler. Sos pares es deien Manuel Javierre Herbera i Joaquina Citoler Herbera. Llaurador de professió, durant els anys vint va ser un dels militants més destacats del Sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 7 de novembre de 1925 es casà a Biaced amb Pilar Buil Montanuy, amb qui tingué dos infants (José i Joaquín). En 1931 es mostrà força actiu i quan la Revolució de 1936 fou delegat d'Abastaments del Comitè Revolucionari de Binacet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Col·lectivista convençut, fou dels primers a defensar la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1939, amb el triomf feixista passà a França. El 30 de juliol de 1940 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta durant 10 anys. Durant l'exili milità activament en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Pilar Buil Montanuy. Mariano Javierre Citoler va morir el 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1985 al seu domicili de Sent Alban (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts citen que va ser detingut el 29 d'agost de 1942, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat el 7 d'abril de 1943 a la presó d'Osca (Aragó, Espanya), però això és impossible llevat que haugués una suplantació d'identitat en algun dels dos casos.

***

Claudio Doroteo Diéguez Loza

- Claudio Doroteo Diéguez Loza: El 30 d'octubre de 1901 –algunes fonts citen 1900– neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Claudio Doroteo Diéguez Loza –el segon llinatge també citat Losa. Sos pares es deien Millán Diéguez i Concepción Loza. Es guanyava la vida com a fogoner del ferrocarril de Miranda de Ebro i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la vaga i les manifestacions d'octubre de 1934. Vivia a Etxarri Aranatz (Pamplona, Navarra) amb sa companya Francisca Jaca Mendiola i sos quatre infants (Ángel, Castor, Concepción i Isabel). Arran del cop militar feixista, va ser captura a Altsasu (Pamplona, Navarra), on acabava de ser destinat com a maquinista, per un escamot de requetès. Claudio Doroteo Diéguez Loza va ser assassinat, amb altres tres persones, el 13 de setembre de 1936 a Sorozarreta (Altsasu, Navarra) de dos trets i llançat a la sima d'Otsoportillo (Urbasa, Navarra). En 2016 les seves restes van ser desenterrades, identificades i lliurades en 2020 a sa filla Concha Diéguez.

Félix Guyard (1947)

- Félix Guyard: El 30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Sos pares es deien Léon Guyard, fumista, i Marie Augustine Bersuat, jornalera. El 29 de novembre de 1919 es casà a Pantin (Illa de França, França) amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per «insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments «Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat «abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a «Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquesta època era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als «camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels «Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres «benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a «deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

Félix Guyard (1901-1980)

Continua...

---