Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 6 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Associazione

- Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de 1889 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione. Periodico settimanale. Publicat en italià per la colònia anarquista italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la gerència la portava Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi). El novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a Niça, encalçat per la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren els següents números del periòdic a partir del quatre. En les seves pàgines advocà per la creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En sortiren 7 números, l'últim el 23 de gener de 1890. Malatesta edità quatre publicacions en la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello (Niça, 1889), La politica parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra contadini (Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo (Londres, 1890).

***

Un exemplar de La Feuille

- Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artista àcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa.

***

Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

- Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol «La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel «Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.

***

Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

- Ple Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se celebra a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la «Columna Durruti», el Ple Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Assistiren 174 representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del Comitè Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals («Columna Durruti», «Roja y Negra», «Los Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer», etc.), a més de nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els màxims representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Ortiz  Cristóbal Aldabaldetrecu, Julián Merino, etc. La convocatòria d'aquesta important reunió corregué a càrrec de Francisco Carreño, Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la posició a adoptar sobre una hipotètica col·laboració amb els òrgans de govern republicans o sobre la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells Regionals de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de Defensa que exerciria de govern central i així poder sustentar de manera segura les conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren la necessitat de crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA), però les diferències es manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves competències. Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació d'un poder civil que garantís als aragonesos la gestió de la reraguarda i la direcció de la guerra enfront de les intromissions de les milícies acantonades a les comarques, és a dir, un nou òrgan que tingués competències absolutes en tots els àmbits –justícia, obres públiques, indústria, agricultura, propaganda, transports, ordre públic, sanitat, educació, economia i guerra– («Comandament Únic»), els representants de les columnes, per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA tingués poder de decisió en qüestions bèl·liques. Curiosament destacats militants, com Máximo Franco o Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que portés la coordinació militar. La posició defensada per les columnes, malgrat fos minoritària, s'imposà i el nou òrgan nasqué sense un departament dedicat a la guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del Departament de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més altres dues decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la Generalitat hauria d'haver dos representants del CRDA i es creà també un Comitè de Guerra de les forces militars al front d'Aragó, que assumia la responsabilitat del moviment de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es decidiren en una reunió del Comitè Regional de la CNT a Alcanyís. Es fixà provisionalment la seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set departaments (Agricultura; Economia i Abastaments; Informació i Propaganda; Instrucció Pública; Justícia i Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç), que assignaren en la seva totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la incorporació de dos representants de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant dels partits republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La presidència del CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría.

***

Cartell de Le Monde Libertaire (1977)

- Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent!

***

Cartell de l'exposició

- Exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»: Entre el 6 i el 19 d'octubre de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)», organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) d'aquesta ciutat i amb la col·laboració del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La mostra arreplegà un bon recull de publicacions llibertàries que es van editar clandestinament durant el franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8 d'octubre es realitzà la conferència-debat «La clandestinitat llibertària durant els anys 60. La lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de Octavio Alberola, Ariane Grasnac, Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el debat-col·loqui «La clandestinitat llibertària durant els anys 40 i 50», a càrrec de Manel Aisa i Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada posteriorment, entre el 10 i el 19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El Micalet» de València (País Valencià), enquadrada en les X Jornades Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de gener i el 8 de març de 2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer Llibertari 2009».

Naixements

Foto policíaca de François Loutrel (1 de març de 1894)

- François Loutrel: El 6 d'octubre de 1857 neix a Batignolles, actualment pertany al XVII Districte de París (França), l'anarquista François Philéas Loutrel. Era fill dels jornalers Désiré Jean Baptiste Loutrel i Marie Anne Merckling. El 18 de setembre de 1880 es casà al XV Districte de París amb Luce Claire Després, de qui acabà enviudant. En aquesta època treballava de jornaler i vivia al número 155 del carrer Saint-Charles de París. L'1 de març de 1894 feia feina de conserge al número 19 del carrer Alphonse de París; detingut en una agafada amb 22 anarquistes més, el seu domicili escorcollat, fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i processat per «associació criminal»; el 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En 1896 treballava de descarregador. Durant la nit del 19 al 20 de març de 1896, un tal Pierre Huchard, torner metal·lúrgic, arribà begut al seu domicili i cap a la mitja nit va caure al Sena des del pont Mirabeau; segons la policia, André Désiré Loutrel, carreter i nebot de François Loutrel, li donà un cop de bastó i el llança al riu. Durant l'interrogatori, André Loutrel acusà son oncle de complicitat i va ser detingut i tancat durant set mesos preventivament. Després d'un judici celebrat el 24 d'agost a l'Audiència del Sena, l'11 de novembre de 1896 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena i son nebot condemnat a cinc anys de treballs forçats. Aquest cas va ser debatut en la premsa i fins i tot el parlament tractà la qüestió de l'ús i abús de la presó preventiva. Al final de sa vida tenia la residència a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). François Loutrel va morir el 30 de maig de 1932 a l'Hospital Laënnec del VII Districte de París (França).

François Loutrel (1857-1932)

***

Notícia del processament de Benoît Morel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1883

- Benoît Morel: El 6 d'octubre –algunes font citen erròniament el 6 de novembre– de 1861 neix a Le Guérillon (Saint-Laurent-d'Oingt, Roine-Alps, Arpitània) l'ebenista anarquista Benoît Morel. Sos pares es deien Jean-Claude Morel, conreador, i Jeanne-Marie Tomelier. Quan feia poc que havia estat condemnat a dos mesos de presó per haver reproduït una convocatòria de manifestació per commemorar els fets de La Ricamarie del 16 de juny de 1869, el 7 d'agost de 1883 va ser jutjat per l'Audiència del Roine, juntament amb Louis Chautant, com a gerent del petit full revolucionari anarquista de Lió (Arpitània) La Lutte (de l'1 d'abril al 5 d'agost de 1883), sota l'acusació de «provocació a l'assassinat, a l'incendi i al pillatge», i condemnat en absència l'endemà a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Establert a París (França), en 1889 vivia al número 21 del carrer Lamarck i era secretari del Comitè de Socors a les Familiars i Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Gabriel Cabot (L'Argument). En aquesta època col·laborava en el periòdic parisenc Le Ça Ira (1888-1889), fundat per Constant Martin. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 15 companys i dues companyes, en una agafada policíaca a l'establiment del mercader de vins anarquista Louis Duprat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Foto policíaca d'Henri Dumont (8 de març de 1894)

- Henri Dumont: El 6 d'octubre de 1864 neix a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) l'anarquista Henri Victor Dumont. Sos pares es deien Joseph Dumont, paleta, i Héloïse Billiard, modista. S'establí a París (França), on treballà de lampista. El 8 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres sis anarquistes (Auguste Aumaréchal, Bourdin, Charles-Émile Jacot, Lucien-Pierre Pemjean, Louis-Victor Pierlay i Paul-François Ridon), per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de oficial de Pau Fédée i el seu domicili, al número 240 del carrer Saint-Jacques va ser escorcollat. El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en uns llistats de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia. Sembla que va ser condemnat en diverses ocasions per «robatori». El 24 de setembre de 1900 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 10 dies de presó per «ultratges als agents» contra un policia municipal l'1 d'agost anterior al carrer Lyonnais, on vivia. En aquesta època continuava treballant de lampista. En 1901 figurava en el registres policíacs com a desaparegut. Al final de sa vida estava domiciliat a Chelles (Illa de França, França). Sa companya fou Blanche Geneviève Fusil. Henri Dumont va morir el 26 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 1943 a l'Hospital de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

Henri Dumont (1864-1943)

***

Notícia sobre Anna Bernadou apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de gener de 1899

- Anna Bernadou: El 6 d'octubre de 1871 neix a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarquista Marie Anna Bernadou –algunes fonts citen erròniament el llinatge com Bernardou. Era filla de Jean Bernadou, jardiner, i de Jeanne Alis, domèstica. Es guanyava la vida treballant de modista. Es casà amb l'anarquista Pierre Narcisse. En els anys noranta, amb son company, formà part del grup anarquista «Les Vengeurs» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), que havia estat creat en 1886. En un informe policíac de 1893 va ser qualificada com anarquista molt perillosa, exaltada i capaç de cometre actes violents. En ple «Cas Dreyfus», en una reunió contradictòria celebrada el desembre de 1898 a la Sala Pré-Catelan de Tolosa, amb destacats intel·lectuals (Octave Mirbeau, Francis de Pressensé i Pierre Quillard), que va ser atacada per un grup antisemita, ella, durant els enfrontaments, arrabassà la bandera francesa de les mans d'un antidreyfusard i la va trepitjar mentre plovien cadires i bastonades. El 2 de juny de 1899 va ser condemnada a Tolosa per «ultratges». El setembre de 1905 amb son company s'instal·là a l'escola llibertaria «La Ruche», fundada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França). En 1911 retornà a Tolosa, després d'haver estats acomiadats de «La Ruche» quan Sébastien Faure es va assabentar que ella tenia el costum d'assotar amb una vara les cuixes dels infants que rondaven el galliner. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Attilio Sassi

- Attilio Sassi: El 6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Nascut en una modesta família bolonyesa, on son pare analfabet, Luigi Sassi, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani, i sa mare es deia Anna Lucia Selva. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo, La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la «Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant en La Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

Attilio Sassi (1876-1957)

***

Notícia del nomenament d'Alfred Mallégol apareguda en el diari de Brest La Dépêche de Brest del 17 de juny de 1894

- Alfred Mallégol: El 6 d'octubre de 1877 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Alfred Jean Marie Mallégol. Era fill de Jean François Mallégol, fuster anarquista, i de Marie Jeanne Louise Le Bren. El juliol de 1893 s'instal·là a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) per treballar com a oficinista en les escriptures de l'empresari Le Scanff de Brest; en aquesta època visqué al número 3 de la carretera de París. A Brest mantingué relacions amb el sabater anarquista Meunier, el qual li va lliurar fullets i publicacions anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Sense feina, va ser convençut per Meunier perquè es dediqués a vendre premsa anarquista pels carrers per guanyar-se la vida. El 26 de desembre de 1893 marxà cap a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on va vendre premsa llibertària fins el 24 de gener de 1894. En aquesta època treballà a la Companyia General Transatlàntica com a jornaler en la secció de descàrregues de carbó dels vaixells. El març de 1894 va ser detingut per a ser interrogat arran de ser trobat repartint periòdics anarquistes. El juny de 1894 va ser nomenat funcionari auxiliar en la Direcció de les Constructores Navals de Brest i vivia a Lambézellec. Alfred Mallégol va morir el 7 d'agost de 1895 als Hospitals Marítims de Brest (Bro Leon, Bretanya).

***

Necrològica de Ramón Radigales Gombau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juliol de 1981

- Ramón Radigales Gombau: El 6 d'octubre de 1884 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Gombau. Sos pares es deien Miguel Radigales i Martina Gombau. A finals dels anys 1890 començà a participar en les lluites socials d'Aragó i de Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1915, amb altres companys, fundà a Esplucs una cooperativa de consum i de producció que permetia la venda directa de les verdures i de les fruites sense intermediaris. En 1917 aquesta cooperativa, sota la repressió, va deixar de funcionar. Aquest mateix any de 1917 morí sa companya i restà amb quatre infants menors de vuit anys que mantenir. Durant la guerra i la revolució participà activament en el col·lectivitat d'Esplucs fins a l'ofensiva franquista de 1938, havent de refugiar-se a Catalunya. En 1939, quan acabà la guerra, retornà a Esplucs i hagué de patir tota mena de vexacions i persecucions, a més del boicot de la patronal que li negava la feina. Enviudà de Josefa Eras Soler. Fugint de la repressió, a mitjans dels anys quaranta emigrà clandestinament a França, amb sa filla i dos néts. S'instal·là a Florença, on milità en la Federació Local de la CNT. En l'exili tingué com a companya Emilia Bastida Fontán. Ramón Radigales Gombau va morir el 21 d'abril de 1981 al seu domicili de Florença (Llenguadoc, Occitània).

***

Bruno Carreras Villanueva (1939)

- Bruno Carreras Villanueva: El 6 d'octubre de 1889 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bruno Carreras Villanueva. Sos pares es deien Felipe Carreras i Cipriana Villanueva. Ebenista de professió, en setembre de 1908 va ser detingut amb altres companys per haver boicotejat uns actes religiosos a Saragossa amb motiu d'una peregrinació a la Basílica del Pilar. En 1919 es traslladà a Santander (Cantàbria, Espanya), on treballà al taller d'ebenisteria Restegui i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser el president de la Federació Local de Santander d'aquest sindicat. Segons alguns, fou delegat al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), que se celebrà entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Fou membre del grup anarquista «Nuevo Rumbo» de Santander i el març de 1920 va fer un míting en el seu nom a Torrelavega (Cantabria, Espanya). El 8 d'agost de 1920 va fer un míting a Santander, amb Emilio Rodríguez Julio Roig i Eduardo Romeral, en suport de la vaga de la Companyia Transatlàntica. El 5 de setembre de 1920, també en suport d'aquesta vaga, va fer un nou míting a Santander amb Galó Díez Fernández i Hilario San Miguel. El 11 de febrer de 1921 va ser detingut a Santander amb altres sis companys; empresonats governativament, no van ser alliberats fins el 20 de setembre d'aquell any. El 15 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb altres companys, a Santander per «associació il·lícita» i «estafa» (recaptació de quotes sindicals), però finalment la fiscalia retirà els càrrecs el maig d'aquell any. El novembre de 1922 participà en un míting a Santander i en 1923 era responsable des de Santander del Comitè de Relacions Anarquistes de la Regional Nord. El febrer de 1923 participà en la campanya pro amnistia, intervenint, com a delegat del Comitè Nacional de la CNT, en un míting a la Corunya (la Corunya, Galicia) i el març d'aquell any en un mític pro presos socials al teatre Tamberlick de Vigo (Pontevedra, Galícia). Per tota aquesta activitat, el març de 1923 va ser detingut. El 21 d'abril de 1923 representà Santander en el Congrés Regional de la Confederació Regional del Treball del Nord (CRTN) de la CNT. El 30 de maig de 1923 participà en un míting a Santander amb Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez. El 28 de desembre de 1923 va ser detingut amb Ángel Iturbide per un suposat complot hispanolusità i va ser alliberat l'1 de febrer de 1924. Finalment, en 1924, a causa de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on participà en el Congrés Anarquista de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França), formà part de Comitè Pro-Presos i freqüentà la Llibreria Social Internacional de París. Entre 1927 i 1928 fou secretari del Comitè Nacional de la CNT a París, en estret contacte amb els conspiradors encapçalats per José Sánchez Guerra y Martínez. En 1927 col·laborà en Acción Obrera i entre 1928 i 1930 en ¡Despertad!. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso Abadía, Joaquín Cortés Olivares, Buenaventura Durruti Domínguez, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. El 16 de juny de 1928 representà els exiliats a França en el clandestí Ple Nacional de la CNT que se celebrà a Barcelona i en retornar a França va ser detingut i empresonat sota l'acusació de falsificació de documents. Secretari dels Quadres Sindicals des treballadores refugiats a França, el setembre de 1930 participà en el Comitè de Quadres Sindicals. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT. Posteriorment passà a formar part del Partit Sindicalista (PS). Durant la guerra civil, entre el 22 de novembre de 1936 i el 12 de juny de 1937, va ser nomenat comissari general de Madrid i representà el PS en el Comitè Provincial d'Investigació Pública. Formà part de les madrilenyes «Txeca de Fomento» i «Txeca de Bellas Artes». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i l'agost d'aquell any s'exilià a Mèxic. En 1947 era secretari de l'Agrupació de la CNT i administrador de CNT. Entre 1956 i 1966 fou vocal del comitè de l'Agrupació de Militants de la CNT, favorable a la fusió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i al cincpuntisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pere Rexach Paramon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Pere Rexach Paramon: El 6 d'octubre de 1891 neix en un lloc indeterminat de la Península Ibèrica l'anarcosindicalista Pere Rexach Paramon. Sos pares es deien Bartomeu Rexach i Rosa Paramon. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1967 es retirà a la residència de jubilats «La Garenne» de Souppes-sur-Loing. Pere Rexach Paramon patí el 3 de novembre de 1967 una crisi cardíaca i fou traslladat a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França), on morí el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1967.

***

Foto policíaca d'Aldo Fiamberti (1937)

- Aldo Fiamberti: El 6 d'octubre de 1900 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aldo Fiamberti, que va fer servir diversos pseudònims (Carlo Polenta, Carlo Podestà, Daniele Pierotti). Era fill de Ferdinando Fiamberti, cap tècnic de l'Arsenal Marítim de La Spezia (Ligúria, Itàlia), i d'Albina Rolla. Es guanyà la vida treballant en diverses feines (conductor d'automòbil, mariner, etc.). Membre dels grups de combats contra els escamots feixistes, l'11 de juny de 1922 va ser condemnat a 10 dies de detenció per «crits sediciosos». Aquell mateix any, després d'haver-se enfrontat durament a grups feixistes i sota la sospita d'haver llençat bombes contra ells, passà a França. S'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va romandre fins a finals de 1927, moment en el qual es traslladà a Oliolas (Provença, Occitània), on continuà amb la propaganda llibertària i contra el règim de Benito Mussolini. El 13 de setembre de 1928 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb ordre de detenció. Posteriorment es decretà la seva expulsió de França. En 1934 restà, sota nom fals (Carlos Podesta), 10 mesos a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) treballant de manobre i freqüentant els cercles i companys llibertaris (Giuseppe Pasotti, Ernesto Tamburini, etc.), tot vivint al domicili de l'anarquista Alphonse Tricheaux, al número 6 del carrer Hirondelle. L'agost de 1936 va ser detingut a Cervera de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb Sergio Sabbatini, quan volien creuar els Pirineus; jutjat, va ser condemnat a final de mes a sis mesos de presó pel Tribunal de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «incompliment del decret d'expulsió» i «agitació política» –Sabbattini va ser condemnat per la mateixa raó. Un cop lliure, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la «Secció Italiana» de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, i després en la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó (Tardienta, Almudèver, El Carrascal de Huesca). El 30 d'agost de 1937 retornà a França per Portbou i el 8 de setembre arribà a París, on va ser acollit al domicili de la família de la seva companya, l'obrera fabril Marthe Blanchon (Marthe Flamine), al número 38 del carrer Claude-Velfaux. El 2 d'octubre de 1937 va ser detingut com a sospitós d'implicació en un atemptat amb dinamita contra les oficines de la Confederació General de la Patronal Francesa (CGPF), al carrer Presbourg del barri parisenc de l'Étoile, esdevingut l'11 de setembre anterior; declarà la seva innocència, rebutjant els càrrecs i negant-se a declarar sense un advocat. Comptà amb el suport de diverses organitzacions, com ara Federació Anarquista (FA), Le Libertaire, el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) o la Lliga dels Drets de l'Home. Després d'uns mesos de detenció a la presó parisenca de La Santé, i demostrant-se que l'atemptat era obra d'un escamot feixista, el seu cas va ser sobresegut i va ser posat en llibertat, però novament va ser detingut per «incompliment del decret d'expulsió» i condemnat l'1 de desembre de 1937 pel XIV Tribunal Correccional a sis mesos de presó. Posat en llibertat condicional el 18 de gener de 1938, va romandre a París amb Tintino Persio Rasi i Spartado Rolla i posteriorment s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) sota diversos pseudònims (Carlo Polenta, Carlo Podestà, Daniele Pierotti). Cap a mitjans de 1938, demanà asil polític a Mèxic amb l'aval de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que demanà a la Confederació de Treballadors de Mèxic (CTM) l'ajut per a la seva entrada al país i la d'altres companys anarquistes (Renano Chiappini, Giuseppe Pasotti, Ezio Taddei, etc.) que havien lluitat en la Revolució espanyola. No obstant aquestes gestions, l'asil polític va ser denegat i va restar a Tolosa de Llenguadoc, on en 1940 encara hi romania. En aquesta època, el seu nom va ser inscrit en un llistat d'«anarquistes perillosos», juntament amb altres companys (Umberto Ceccotti, Raniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Roberto Stanchi, etc.), enviada per les autoritats feixistes italianes a la policia nazi d'ocupació. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. El seu nom apareix en una placa instal·lada en 2014 a Arcola dedicada als voluntaris d'aquesta població que lluitaren en la guerra d'Espanya.

Aldo Fiamberti (1900-?)

***

Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

- Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primer èxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica –publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any–, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

Esdeveniments

Portada de La Vie Ouvrière

- Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

***

Aspecte del Teatre Olimpia durant el míting

- Míting de la CNT: El 5 d'octubre de 1919 se celebra al Teatre Olimpia de Madrid (Espanya) un míting d'afirmació sindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi prengueren la paraula destacats militants confederals, com ara Mauro Bajatierra Morán, Francesc España, Alejo Martinón, Josep Molins Montserrat, Ángel Pestaña Núñez, Simó Piera Pagès i Salvador Seguí Rubinat, entre d'altres. A la tarda se celebrà amb alguns dels citats un altre míting sindicalista a la Casa del Poble organitzat per l'Escuela Nueva.

Míting de la CNT (5 d'octubre de 1919)

Naixements

Eugène Varlin

- Eugène Varlin: El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, sos pares es deien Aimé Alexandre Varlin i Héloïse Bathilde Duru, i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops –un ull li penjava fora de l'òrbita–; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Foto policíaca de Guillaume Vidal (10 de març de 1894)

- Guillaume Vidal: El 5 d'octubre de 1856 neix a Les Buchailles (Telhèda, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Guillaume Vidal. Fill de família pagesa, sos pares es deien André Vidal i Marie Boulon. Es guanyà la vida treballant de conreador a Telhèda. En 1876 va ser cridat a files, però com tenia un germà a l'exèrcit va tenir pròrroga i finalment no va fer el servei militar. En 1881 s'establí a París (França), al número 63 del carrer Mademoiselle del XV Districte i a partir del 7 de desembre de 1883 visqué al número 71 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París. A París treballà de cotxer. El 10 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 del carrer Gobelins del XIII Districte de París, va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat com a «anarquista» aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de març de 1894 seu dossier va ser remès a les autoritats judicials, les quals el posaren en llibertat el 2 d'abril de 1894. Visqué al número 63 de l'avinguda d'Yvry del XIII Districte de París. Estava casat amb un infant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfredo Barsotti (1893)

- Alfredo Barsotti: El 5 d'octubre de 1870 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Barsotti. Sos pares es deien Giuseppe Barsotti i Emilia Baroni. Ebenista de professió, el setembre de 1892 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i a finals de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a la ciutat. El 22 de setembre de 1893 es casà amb Felicia Margherita Checchi. Vivia, amb sos germans Gioacchino i Olinto Barsotti, al número 8 del bulevard de l'Impératrice de Russie. L'1 de gener de 1894, juntament amb una quinzena de companys, el seu domicili va ser escorcollat i els tres germans van ser acusats d'«associació criminal». Sobresegut el seu cas, va ser posat en llibertat el 14 de febrer de 1894 després de 45 dies de detenció. Son germà Olinto va ser també posat en llibertat, encara que finalment expulsat, i Gioacchino va ser expulsat del país el 17 de febrer de 1894. En sortir de la garjola, Alfredo Barsotti continuà freqüentant els companys i les reunions anarquistes. Entre el 26 de juny i el 2 d'octubre de 1894 estigué de viatge a Cascina. Durant la tardor de 1894 un informe del Consolat d'Itàlia, que pensava que havia estat confident de la policia a Itàlia, notificava que no havia cap perill en la seva persona, ja que havia abandonat la militància. Demanà la naturalització francesa i l'estiu de 1897 ser esborrat del llistat d'anarquistes estrangers residents a França. El 29 de desembre de 1899 el seu nom va ser esborrat dels registres policíacs, però si li va negar la nacionalitat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alfredo Barsotti (1870-?)

***

Notícia orgànica d'André Bochet apareguda en el diari ginebrí La Suisse del 14 de setembre de 1918

- André Bochet: El 5 d'octubre de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista André Bochet. Fill de pares francesos originaris d'Arbusigny (Savoia, Arpitània) establerts a Ginebra des de feia trenta anys. Després de la mort de son pare a finals de 1881 passà a treballar a la cristalleria d'Émile París a Le Bourget (Illa de França, França). En 1889 aprengué l'ofici de capeller al taller d'Arsalaine, al carrer del Temple de París, que a partir d'aleshores serà la seva professió. Cap el 1889 retornà a Ginebra, on visqué al número 7 del carrer Croix-d'Or. Cridat a files en 1890, no es va presentar al sorteig, però va ser declarat exempt de fer el servei militar per fill major de vídua. Segons un informe policíac del 18 de setembre de 1891, es dedicava a vendre pels carrers fullets i premsa anarquista i freqüentava el local de Moïse Ardaine (Maurice), al número 28 del carrer de Montbrillant de Ginebra, lloc de reunió d'un grup d'anarquistes, la majoria desertors francesos i militants d'origen estranger. El 13 de setembre de 1918 va ser nomenat delegat dels obrers fabricants de capells en una reunió celebrada als locals del Departament del Comerç i de la Indústria de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Léopold Crispel

- Léopold Crispel: El 5 d'octubre de 1877 neix a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) l'antimilitarista i sindicalista revolucionari llibertari, i després comunista, Léopold Crispel. Era fill de Firmin Crispel, boter, i de Marie Glady. Amb 15 anys, ja es guanyava la vida treballant com son pare, de boter, a Bordeus (Aquitània, Occitània). En els anys noranta va ser una dels animadors de la Borsa del Treball de Bordeus i va organitzar un servei mèdic i d'informació sobre assegurances. A principis de segle vivia al número 7 del carrer Lombard de Bordeus. En 1907 era membre de la Magistratura del Treball de Bordeus. El 13 de març de 1909 es casà a Bordeus amb Angèle Biquerie i aleshores vivia amb sa mare –son pare es trobava «absent sense notícies»– al número 4 del Quai Bacalan de Bordeus. En 1910 era el responsable del Comitè de Defensa Social (CDS) a Bordeus. El 13 de febrer de 1910 va ser un dels oradors en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. Membre de la Confederació General del Treball (CGT), en 1911 era secretari adjunt de la Borsa del Treball de Bordeus. Aquesta mateix any la policia el tenia inscrit, com a «sindicalista revolucionari» i membre del grup de propaganda antimilitarista anarquista «Études Sociales», en el «Carnet B». El 7 de gener de 1911, en una reunió d'«Études Sociales» celebrada al bar Dubois, reivindicà el sabotatge a les fàbriques i el sabotatge dins l'exèrcit. En aquesta època intentà crear, amb companys francesos i espanyols, un grup intersindical d'agitació a favor d'Émile Rousset, que durant la tardor prengué el nom de «Ni Dios ni Patria». El 13 de novembre de 1911 prengué la paraula en un acte del grup «Ni Dios ni Patria» per protestar contra la repressió espanyola. El 12 de gener de 1912 presidí una reunió en protesta contra la condemna de Rousset. El 23 març de 1912 parlà en una reunió en suport de Rousset celebrada a la Sala Saint-Paul de Bordeus on demanà la supressió dels consell de guerra i de les companyies militars disciplinàries (Biribi). El 28 de setembre de 1912 va ser un dels oradors en una reunió, celebrada a la Sala Athénée de Bordeus, en ocasió de la sortida dels reclutes i contra els consells de guerra i les colònies penitenciàries militars, on participaren tres-centes persones. Segons un informe policíac, entre l'1 i el 3 d'octubre de 1912 hauria rebut cartells i pamflets antimilitaristes de «La Jeunesse Anarchiste». El 9 de novembre de 1912 va fer una conferència als boters a la Sala Philanthropique de Bordeus. El 16 de desembre de 1912 participà en una reunió contra la guerra celebrada al Casino des Lilas, al barri de Caudéran de Bordeus. El 28 de març de 1913 parlà en un míting del CDS contra el rearmament. El 6 d'abril de 1913 participà en una reunió del CDS, celebrada a la Sala Alhambra, contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Presentà la dimissió a la secretaria adjunta quan Joseph Mourgues, secretari general de la Borsa del Treball, va fer aprovar una ordre del dia on es preconitzava una tàctica sindical que excloïa la violència. El 6 de juny de 1913 el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1913, quan André Dumercq n'era secretari, en va fer de tresorer i conseller jurídic de la Unió de Sindicats Obrers de Bordeus i de la Gironda. Entre agost de 1914 i març de 1919 va estar mobilitzat. Després de la Gran Guerra, continuà participant activament en la lluita sindical i política i s'adherí a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), fet pel qual va ser durament criticat a les pàgines de Le Libertaire. En el X Congrés de la Federació de Boteria, celebrat entre el 15 i el 17 d'agost de 1919 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat per unanimitat ponent de la Comissió de Control i criticà durament la col·laboració durant la guerra de certs membres del buró confederal amb el govern. El 6 de juny de 1920 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. Entre el 23 i el 26 de setembre de 1920 va ser delegat al XI Congrés de la Federació de Boteria celebrat a París (França). El desembre de 1921, quan la renovació del Buró de la Unió Departamental de la CGT, tots els elegits van ser de la tendència majoritària, però ell, membre de la tendència minoritària, va ser triat com a membre de la Comissió de Control. Amb altres companys (Constant, Georges Gaye,, Lecouve, etc.), s'integrà en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925, com a secretari de la Federació Obrera Unitària de Boters, reivindicà la unió en un únic sindicat dels boters i dels obrers de cellers. En el congrés de la Unió Departamental de la CGT, celebrat el 2 de maig de 1926, va ser nomenat membre de la Comissió Executiva. El 29 de juliol de 1927 participà en un míting celebrat a la Sala Athénée de Bordeus en suport dels militants anarquistes italoamericans Bartolomeo Vanzetti i Nicola Sacco. En 1928 era membre de la Comissió Executiva de la Unió Local i de la Unió Regional de la CGTU. Com a administrador delegat de la societat «L'Entraide», presentà un informe sobre cooperatives en la reunió del Comitè General de la XIII Unió Regional celebrat el 24 de juliol de 1927 i en el III Congrés de la Unió Local celebrat el 17 de juny de 1928. Sembla que és el mateix Crispel que en 1930 era membre de la cèl·lula comunista de Bergerac (Aquitània, Occitània) i gerent de la cooperativa «Le Réveil Social». Membre de la «Cèl·lula Bacalan», segons la policia, el febrer de 1931 abandonà Bordeus. Es presentà com a candidat comunista a les eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Publicà una història del sindicat dels boters en el número del 8 d'abril de 1939 del diari parisenc Le Peuple. Léopold Crispel va morir el gener de 1940 i va ser enterrat el 9 de gener de 1940 a Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Léopold Crispel (1877-1940)

***

Luigi Caglioni

- Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. L'última etapa de sa vida la passà a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Louise Conti. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Joan Cunill Cañellas

- Joan Cunill Cañellas: El 5 d'octubre de 1892 neix a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas –el segon llinatge també citat Canyelles. Era fill de Joan Cunill Frontera, jornaler, i d'Antònia Cañellas Far. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas és un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat).

***

Notícia orgànica d'Octave Fichet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 d'octubre de 1924

- Octave Fichet: El 5 d’octubre de 1898 neix a Prailles (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Octave Émile Fichet, que va fer servir el pseudònim J.-B. La Chesnaye. Era fill d'Étienne Fichet, conreador, i d'Adèle Bourdet, domèstica. En 1916 vivia a Sainte-Neómaye (Poitou-Charentes, França) i treballava d’empleat comercial. En plena Gran Guerra, el 12 d'octubre de 1916 es presentà voluntari a l'Ajuntament de Poitiers (Poitou-Charentes, França) i el 25 d'abril de 1917 va ser destinat al 114 Regiment d'Infanteria i enviat al front. El 18 de juny de 1917 va se evacuat per una pleuresia tuberculosa i passà per diversos hospitals. El 17 de desembre de 1917 va ser reintegrat en la 27 Companyia del 114 Regiment d'Infanteria. El 28 d'octubre de 1919 se li va donar una llicència il·limitada. En els anys vint visqué a Clamart (Illa de França, França), al número 81 del carrer Moulin-de-Pierres. En 1924 era membre del Comitè d'Acció de la Lliga Internacional de Refractaris i participà en la campanya per l'amnistia dels detinguts polítics. El 12 de juny de 1924 parlà en un gran míting per l'amnistia organitzat pel Grup Anarquista de Panti-Aubervilliers celebrat a la Sala de Conferències de Pantin (Illa de França, França). En aquesta època treballava d'empleat en una oficina i vivia al número 9 del carrer Christine del VI Districte de París. El 9 d'agost de 1924 es casà al VI Districte de París amb la modista Marie Jeanne Madronet. El novembre de 1924 assistí al Congrés de la Unió Anarquista (UA). En 1925 era membre de del Grup Universitari dels V i VI Districtes de París i un dels fundadors del grup anarquista «Les Insurgés de la Rive Gauche». En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé, publicat per André Colomer, i el defensà en la polèmica d'aquest amb Le Libertaire sobre el «Cas Philippe Daudet». En L'Insurgé portà les rúbriques «Chronique du Boul'Mich» i «De Montmartre à Montparnasse» i «D'un jour à l'autre», on parlava de les activitats del seu grup. En 1927 edità el setmanari anarquista «avantguardista» de Clamart La Potence. Artistique, politique et sociale. En 1930 era secretari del grup del V i V Districte de París de la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 6 de novembre de 1931 va fer la conferència «Une tentative de coup d'État est-elle proche? Ses chances. Notre rôle», organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París a la Sala Coopérateurs. En 1934 era secretari dels grups anarquistes del V, VI i XIII Districtes de París, que es reunien en un cafè al número 2 del carrer Descartes del V Districte. El 16 d'octubre de 1934 vivia al número 78 del carrer Emmanuel Sarty de Clamart i el seu domicili figurava en un llistat a verificar per la policia, verificacions que es perllongaren fins als anys cinquanta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ramón Serrate Pico apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Ramón Serrate Pico: El 5 d'octubre –oficialment el 6 d'octubre i el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1899 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Serrate Pico –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Salabert. Sos pares es deien Telesforo Serrate Franquet i Manuela Pico Martín. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. A causa de les seves activitats es va veure obligat a exiliar-se amb sa companya, María Torner, a Barcelona (Catalunya), on continuà amb el seu compromís. Durant la guerra civil fou responsable d'un batalló. Posteriorment, amb sa companya, participà en la col·lectivitat de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ramón Serrate Pico va morir el 20 de juny de 1992 al seu domicili Cimòrra (Gascunya, Occitània).

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Sos pares es deien Ugo del Papa, destacat militant anarquista, i Aspasia Ravenna. Des de la seva adolescència formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

*** 

Germinal Esgleas en l'exili

- Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Bonós Joan Esgleas Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Sos pares es deien Josep Esgleas Nogués, llaurador, i Rosa Jaume Paradeda. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny.  Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts –els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Josep Esgleas Jaume va morir el 21 d'octubre de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Tort Fernández

- Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Sos pares es deien Domènec Tort i Teresa Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i lluità a front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França i passà pels camps de concentració. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari a Montalban (Guiena, Occitània) en el XXIII Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi va està a Vierzon (Centre, França), on va ser detingut; posteriorment aconseguí evadir-se i treballà de llenyataire als boscos del departament de Nièvre, on participà en la Resistència. L'última etapa de sa vida treballà d'obrer en una fàbrica. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al seu domicili del llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere Tort Fernández també va ser un destacat militant anarquista.

***

Necrològica d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1969

- Alejandro Blanco Muñoz: El 5 d'octubre de 1906 neix a Nuévalos (Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Blanco Muñoz. Sos pares es deien Eustaquio Blanco Donoso, jornaler, i Cecilia Muñoz Ortega. Emigrat a Madrid (Espanya) treballà de paleta i en els anys trenta fou un dels militants del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més destacats. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i combaté al front de Guadalajara (Castella, Espanya). Després de la militarització de les milícies, el juny de 1938, va ser nomenat capità de la 72 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a treballar pels alemanys a Bedarius, on en 1943 participà en la reorganització clandestina de la CNT (Agrupació Confederal). Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Bedarius de la CNT. Alejandro Blanco Muñoz el 14 de febrer de 1969 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 31 de juliol de 1958

- Salvador Llorens Estruch: El 5 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 6 d'octubre– de 1906 neix a Vilallonga (Safor, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Salvador Llorens Estruch. Sos pares es deien Salvador Llorens Orlandis i Amparo Estruch Nadal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Feliu de Guíxols, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili milità en la Federació Local del barri de Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Malalt, Salvador Llorens Estruch va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1958 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Carmen Hernández Luna apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'octubre de 1994

- Carmen Hernández Luna: El 5 d'octubre de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Hernández Luna. Sos pares es deien Manuel Hernández i Josefa Luna. Vivia en unió lliure amb l'anarquista Nemesio Oteros Polo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, organitzà la resistència a Nueva Carteya. Després de la caiguda a mans franquistes de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya), la parella abandonà Nueva Carteya i arribà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on restaren fins el final de la guerra civil. Passaren a França per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord), però de la manera que va ser rebuda a per les autoritats franceses, decidí retornar a la Península malgrat tots els riscos. Patí tota mena de maltractaments i humiliacions per part dels falangistes locals i en 1948 intentà passar clandestinament a França, però va ser detinguda a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i reclosa en diferents presons, entre elles la de Còrdova. Un cop lliure, passà a França per Andorra i retrobà son company a Brageirac, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Trevall (CNT). Carmen Hernández Luna va morir el 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1994 a l'Hospital Samuel Pozzi de Brageirac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrada en aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de The Alarm

- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm, òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.

***

Capçalera del segon número de Le Cri des Opprimés

- Surt Le Cri des Opprimés: El 4 d'octubre de 1896 surt a Cherleroi (Hainaut, Valònia) el primer número del setmanari anarcocomunista Le Cri des Opprimés. Organe libertaire paraissant le dimanche. El responsable de la publicació fou l'anarquista, esperantista i neomaltusià Émile Chapelier. La major part dels articles estaven sense signar, però hi trobem col·laboracions d'Émile Chapelier (Adam Prosper), Raoul Henry, Gustave Jacques, Jules Ledoux, Lambert Ledoux, A. Louis, Ferdinand Monier, Salkin, Paul Sosset (Flaustier), A. Theys, Maria Wolvenspengers, entre d'altres. Sembla que només va sortir un altre número, l'11 d'octubre.

Naixements

Notícia de l'absolució de David de Gaudenzi apareguda en el diari parisenc La Loi del 20 de gener de 1883

- David de Gaudenzi: El 4 d'octubre de 1846 neix a Vanzone (actual Vanzone con San Carlo, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista David de Gaudenzi, també citat de diferents maneres (David Gaudenzi, David Degaudenzi, Baron David de Gaudenzi, etc.). Era fill de Giovanni de Gaudenzi i d'Antonietta Balagna. En 1870 ja vivia a Lió (Arpitània), on treballava de llauner i la policia el tenia controlat com a membre del Cercle d'Obrers del Bronze i Llauners. En 1881, quan l'escissió entre socialistes i anarquistes esdevinguda arran del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França), entrà a formar part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part d'anarquistes de la zona, i de la qual ocupà una secretaria. En aquesta època vivia al número 21 del carrer Espérance de Lió i estava subscrit al periòdic Le Droit Social. A més d'assistir a les assemblees anarquistes, hi anava com a «curiós» a les reunions bonapartistes i legitimistes. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, amb altres 25 companys, a resultes de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats lionesos amb explosius d'octubre d'aquell any. En l'escorcoll del seu domicili, la policia hi trobà els estatuts de l'FRRE, una carta del Congrés Obrer de Lió de 1880 i diversos documents relatius al Partit Internacionalista Italià (PII). Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, el 19 de gener de 1883 va ser absolt. Malgrat haver deixar d'assistir a les reunions anarquistes d'ençà el seu alliberament, en 1887 i en 1892 figurava en les llistes d'anarquistes a vigilar per part de la policia. Sa companya fou Marie Antoinette Martinon. David de Gaudenzi va morir el 16 de desembre de 1901 al seu domicili, al número 12 del Chemin de Saint-Antonie, de Villeurbanne (Forez, Arpitània) i va ser enterrat al cementiri de Cusset d'aquesta població, acompanyat per un gran seguici de companys. Sembla que un fill seu també va ser militant anarquista, sindicalista i antimilitarista.

Necrològica d'Edoardo Castelli, escrita per Luigi Bertoni, publicada en l'edició clandestina de Le Réveil Anarchiste de desembre de 1942

- Edoardo Castelli: El 4 d'octubre de 1868 neix a Venegono Superiore (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Edoardo Castelli. Era fill de Giuseppe Castelli i de Fiorina Ganziani. Emigrà a Suïssa. En 1896 vivia, amb sa companya Carlotta Carelli, a Zúric (Zúric, Suïssa) i militava en el moviment anarquista de la ciutat. L'agost de 1906 va ser detingut, juntament amb altres companys (Domenico Ercole Ugo Armuzzi, Bergani i Luigi Bertoni), a Zúric per haver amenaçat esquirols durant una vaga. En 1906 va ser inscrit en el registre de control de fronteres. El desembre de 1908 i el gener-febrer de 1909 va ser interrogat i amonestat pel procurador federal. Durant la Gran Guerra fou membre del Grup Llibertari «I Morti» de Zúric (Attilio Copetti, Eugenio Girolo, Bruno Misèfari, Giuseppe Spotti, etc.). En 1912, quan la visita de l'emperador alemany a Suïssa, va ser controlat per la policia. En 1918 va ser involucrat en el «Cas de la bomba de Zúric» i, després d'un mes de presó preventiva, el juny d'aquell any va ser posat en llibertat. Durant els anys vint i trenta milità en el Grup Llibertari de Zúric i estava subscrit al periòdic Il Risveglio. En els anys trenta vivia al número 206 d'Hohlstrasse de Zúric. En 1932 era membre de la «Società Filodrammatica Libero Pensiero», que actuava a la Casa del Poble de Zúric. Edoardo Castelli va morir el novembre de 1942 a Zúric (Zúric, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926

- Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França)l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Era fill d'Augustin Mougeot, conreador, i d'Élisabeth Persin –nasqué juntament amb un germà bessó, però no sobrevisqué. Guixaire i pintor en la construcció, el 10 de setembre de 1905 es casà a Golbey amb Berthe-Marie Bidal. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França) –son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.

***

Foto policíaca d'Ernesto Danio

- Ernesto Danio: El 4 d'octubre de 1880 –algunes fonts donen dates distintes– neix a Pagani (Campània, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Ernesto Danio, conegut com U Spasaro i que va fer servir el pseudònim Mario Duval. Cisteller de professió, s'adherí al moviment anarquista de molt jove. El febrer de 1909 va córrer el risc de ser amonestat per les autoritats per l'activa propaganda llibertària que desenvolupà entre els obrers. En aquesta època va ser nomenant secretari de la Lliga de Cistellers de Pagani. Es casà amb Giuseppina Aversa, amb qui tingué tres infants (Luisa, Anarciso i Libero). Milità activament en la Cambra del Treball de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on conegué l'obrera, 15 anys més jove que ell, Emilia Buonacosa, i entre 1914 i 1915 van ser amants. En 1917, després de participar en una manifestació, va ser condemnat a tres anys de presó. Es mostrà força actiu en l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920 va ser denunciat per difondre Umanità Nova i fullets anarquistes. El gener de 1921 va ser acusat per un obrer, implicat en un enfrontament amb feixistes, per tràfic d'explosius i va haver de desaparèixer un temps. En aquests anys participà activament en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort. El febrer de 1924, després d'haver complert cinc mesos de presó per «falsificació documental», reprengué l'activitat sindicalista, organitzant els obrers cistellers per al «Primer de Maig». L'agost de 1924 fundà a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso Tortora, dos exfeixistes expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF), el «Sindicato Lavoratori Apolitico» (SLA, Sindicat de Treballadors Apolítics). El 30 d'abril de 1925 va ser detingut per propaganda de la vaga en ocasió del «Primer de Maig». Denunciat per «possessió d'armes», en 1925 fugí cap a França. A París sembla que reprengué la seva relació amb Emilia Buonacosa. El 28 d'abril de 1927 va ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino (Campània, Itàlia) i va ser empresonat quatre mesos. Un cop sortí de la presó, el 5 de novembre de 1928 va ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de Lipari, on visqué de la venda ambulant de gelats i gasoses. Un cop lliure, el 6 d'agost de 1932 tornà a Sant'Egidio del Monte Albino on reprengué les seves activitats, pintant de roig alguns vagons del ferrocarril i organitzant emboscades contra els feixistes locals. Fugint de la repressió feixista, el febrer de 1933, després d'un temps a Suïssa, s'exilià a París (França), on freqüentà la seu de la «Concentrazione Antifascista» (Concentració Antifeixista) i entrà en contacte amb l'anarquista Emilio Lussu. A principis de 1934 preparà, amb Pietro Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona (Catalunya) un atemptat a Itàlia contra Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), però es van veure obligats a renunciar-ne. S'establí a Tunis (Tunísia), però el 9 d'agost de 1934 va ser enviat de tornada a Marsella (Provença Occitània). El gener de 1935, desesperat per la mort de son fill Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de creuar clandestinament la frontera, pensà en el suïcidi i sobrevisqué gràcies a l'ajuda de Carlo Rosselli i altres companys. Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo Gennari i Vincenzo Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que finalment fracassà a causa d'una detenció. L'abril de 1935 va ser detingut a Grassa (Provença, Occitània) sota el nom de Mario Duval i va ser expulsat de França. Després d'un temps a Barcelona, s'establí a Gandia (Safor, País Valencià), on els anarquistes italians Gino Bibbi i Baldassare Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals («Industrias Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»; «La Vital»); però finalment la feina de conserge de la fàbrica que volia aconseguí no es va materialitzar i es va veure obligat a portar una existència miserable com a venedor ambulant de rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys. La policia feixista italiana el mantingué estretament vigilat gràcies al confident policíac Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito, encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i Londero. En la manifestació del «Primer de Maig» portà una bandera roja cridant «Visca l'anarquia! Mort a Mussolini!». Poc després es va veure implicat en l'atemptat contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional Valenciana de Gandia, però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb Alberto Cianca i Carlo Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar contra Mussolini. El cop militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va allistar voluntari a les milícies, primer al Batalló «Octubre Núm. 11», encapçalat per l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid, i després, a conseqüència d'alguns desacords amb el comandament, en la força expedicionària enviada per la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes Balears) a mans franquistes. El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de Manacor (Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la Península i ingressar en un hospital valencià. El 6 de novembre de 1936 tornà al front i obtingué el grau de capità. El febrer de 1937 acompanyà Gino Bibbi a la comissaria de València (València, País Valencià) per a demanar notícies d'alguns companys i va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta detenció la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'assabentà de les captures dels militants italians Alfredo Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto Tommasini, contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves vides. Romangué a Espanya fins al final de la guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Sant'Egidio del Monte Albino. Per les seves gestions, la població de Sant'Egidio del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia administrativa d'Angri (Campània, Itàlia), després d'una forçada agregació en 1929. Assistí, en representació de Salerno (Campània, Itàlia), al IV Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia), i envià la seva adhesió al Congrés Nacional de la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques, Itàlia). Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una casa de repòs de Siano (Campània, Itàlia). Algunes fons citen erròniament que va emigrar als Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte Albino porta el seu nom.

Ernesto Danio (1880-1966)

***

Louis Dalgara

- Louis Dalgara: El 4 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) l'artista ambulant, cançonetista, domador, comptable, corrector d'impremta, periodista, escriptor, poeta i anarquista individualista i sindicalista Louis Léon Doutey, més conegut com Louis Dalgara. Sos pares es deien Léon Doutey, empleat, i Marie Élise Séraphine Brétillot, que més tard es dedicaran a la restauració. En acabar els estudis, es llançà a vagabundejar i a rodar arreu de França. D'antuvi artista ambulant, esdevingué atzarosament domador, practicant un mètode d'ensinistrament «per la dolcesa i la persuasió» amb diferents «bèsties salvatges» (onsos, panteres, lleons, etc.) i  treballant per al «Cirque de París» i per al «Cirque Fanni». El 4 de juliol de 1905 es casà al IV Districte de París amb la modista Émilie Maria Mariette, de qui es va divorciar l'11 de juny de 1931. Com a cançonetista, entre els anys 1910 i 1914, freqüentà les reunions llibertàries i les excursions campestres. A començament de la dècada dels deu participà en les «Xerrades Populars» celebrades al número 69 del carrer Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint-Antoine. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista d'E. Armand Les Réfractaires. En 1913 pertanyia a la «Ghilde Les Forgerons», grup literari de tendència anarcoindividualista, i col·laborà en la seva revista La Forge. En 1913 també col·laborà en L'Anachie. Aleshores vivia al número 80 del carrer Turenne de París i treballava de comptable. També fou membre de l'Escola d'Oradors, el secretari de la qual fou Maurice Vandamme (Mauricius), i secretari del grup anarquista «Les Libres Entretiens», que es reunia a la Sala Cellier, al número 26 del carrer Carmes, i del qual formaven part destacats llibertaris (Benoît Broutchoux, Catalan, Jacon, Émile Lenfant, Leroy, Lobel, Mariette, Maleleine Pelletier, Pringault, Regaini, Philippe Verkozen, etc.). L'abril de 1914 creà, amb Han Ryner i Eugène Villaret, l'anarquista Grup Eclèctic d'Acció d'Art «Les Utopistes», amb la finalitat de promocionar els joves escriptors «sense distincions de matisos o d'escoles», i feia conferències a la Sala de la Belette de París. En 1914, durant la Gran Guerra, va ser mobilitzat com a secretari del Ministeri de la Guerra. El 26 de desembre de 1914, per a la «Ghilde Les Forgerons», va fer la xerrada «L'Art et le rôle des écrivains», amb contradicció portada per Gérard de Lacaze-Duthiers, i l'any següent altra sota el títol «La femme et les poètes». Entre 1919 i 1920 col·laborà en la revista d'André Colomer i Marcel Say Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque. En 1920 col·laborà en les revistes parisenques L'Un i Un, el gerent de les quals fou Marcel Sauvage, i que substituïa La Mêlée. En 1921 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). Sempre artista ambulant, continuà animant els actes llibertaris. En aquesta època col·laborà amb crítiques en el setmanari de notícies culturals La Semaine à Paris (1922-1937) i en el setmanari de cinema Pour vous (1928-1940). També col·laborà en Comoedia. El maig de 1924 va fer la conferència «Le bal musette et les apaches dans la littérature et la chanson» al Caméleón de Montparnasse. En els anys trenta va fer interpretacions teatrals radiofòniques per a «Radio-Paris» i col·laborà en L'Intransigeant. Entre 1931 i 1939 col·laborà en els quaderns mensuals Bibliothèque de l'Artistocratie, dirigits per Gérard de Lacaze-Duthiers. En 1931 era membre d'honor de la «Societat d'Amics de Léon Deubel». El 31 d'agost de 1940 es casà al XVII Districte de París amb l'argentina Aïda Donati. En 1953, amb Henri Chassin i Bernard Salmon, rellançà l'«Aquadémie» de Montmartre, hereva del «Club des Hydropahtes». Com escriptor publicà nombrosos poemaris i novel·les, com ara Parmi les hommes. Poésies (1916), Zizi, professeur de java. Roman (1926, amb Lucien de Silva), Notre-Dame-des-Luxures. La double ville. Montmartre-Suburre (1927, amb Raoul Genella), Zoo-Circus (1936), Le rire sans dents (1969), i moltes poesies seves van ser publicades en la revista anarquista Le Réfractaire de May Picqueray. En la seva última època visqué al número 6 del carrer Saint-Jean de París. Louis Dalgara va morir el 25 d'abril de 1978 a l'Hospital Laënnec de París (França).

Louis Dalgara (1885-1978)

***

Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Sos pares es deien Giulio Ghezzi i Maria Sirtori. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els «anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

Foto policíaca de Rinaldo Borghi

- Rinaldo Borghi: El 4 d'octubre de 1896 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Rinaldo Borghi. Era fill d'Ercole Borghi i d'Angela Santandrea. Cec, es trobava discapacitat per a la feina. Militava en el moviment anarquista, ben igual que son germà petit Edgardo Borghi. El 17 de juny de 1943 va ser detingut quan dos coneguts li llegien un fullet antifeixista. Les autoritats demanaren el seu confinament perquè «tot i que cec, és un element perillós perquè és molt intel·ligent i té una manera agradable i fàcil de parlar», però finalment no va ser confinat i va ser posat en llibertat. El 4 de novembre de 1943 va ser novament detingut arran de l'execució del comandant d'Imola de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) de la feixista República Social Italiana (RSI) i traslladat a la presó preventiva de Sant Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre molt de temps –l'abril de 1945 encara hi era. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barrajón publicada en La Vanguardia del 4 d'octubre de 1932

- Tomás Cañizares Barrajón: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares Barrajón –algunes fonts citen el segon llinatge com Barraján. Sos pares es deien Antonio Cañizares Moreno, llaurador, i Luisa Barrajón Espadas. Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El seu últim domicili va ser a Sant Nazari (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Magdalena Rodríguez.. Tomás Cañizares Barrajón va morir el 23 de juny de 1998 al Centre Hospitalari Hôtel Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Renée Lamberet en el Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)

- Renée Lamberet: El 4 d'octubre de 1901 neix al XII Districte de París (França) la historiadora i militant anarquista Jeanne Renée Yvonne Lamberet. De família lliurepensadora, sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor del Ferrocarril de Lió, i Florence Marie Adolphie Lesne. Cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Les Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera, Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

Renée Lamberet (1901-1980)

***

Lucien Tronchet

- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Ginebra (Ginebra, Suïssa)– l'anarquista i sindicalista Lucien Félix Vignotto, més conegut com Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, era fill natural de la ginebrina Marie Joséphine Vignotto. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

***

Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)

- Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Sos pares es deien Francesc Botey Ballester, teixidor, i Consol Badosa Caritg. En el part nasqué un germà bessó, Modest Botey Badosa, qui va morir d'urèmia el 30 de juny de 1933. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 Francesc Botey Badosa representà els 800 afiliats del Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. En 1941 s'instal·là a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) amb sa companya Francisca Jolis Puig (Paquita). El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta, òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amic íntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 al seu domicili de La Treille (Marsella, Provença, Occitània).

***

Necrològica de Josep Estela Balleste publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974

- Josep Estela Ballester: El 4 d'octubre de 1912 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Estela Ballester. Sos pares es deien Miquel Estela i Consol Ballester. Començà a militar de jovenet al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Mosaista de professió, s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en el moviment llibertari. En 1936 participà activament en la lluita contra l'aixecament feixista. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus, deixant a Catalunya sa companya, Neus Vicens, i un infant petit. A França va ser enviat a camps de concentració i a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial treballà com a llenyataire als boscos de Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), on en 1947 patí un greu accident de feina quan un cable que arrossegava un tronc es va trencar ferint-lo al pit, fet que li va implicar l'ablació d'un pulmó i la meitat de l'altre. Ingressat a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller, hagué de restar-hi ja de per vida amb una greu insuficiència respiratòria crònica. No obstant això, milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT i es caracteritzà per ajudar en diferents ocasions emigrats econòmics espanyols. Josep Estela Ballester va morir el 31 de desembre de 1973 a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 3 de gener de 1974 en presència de son fill vingut de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Manuel Sánchez Fuertes

- Manuel Sánchez Fuertes: El 4 d'octubre de 1912 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Sánchez Fuertes –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Fuerte. Sos pares es deien José Sánchez Méndez, envernissador, i María Fuertes Ocaña. Milicià durant la guerra civil, hagué de fugir per la carretera d'Almeria («Caravana de la Mort») amb sa família durant la caiguda de Màlaga. Després d'un temps a Orà, s'exilià a França fins a la mort de Franco. A Màlaga s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laboracions en Espoir. En 2006 participà en el documental A sangre y fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución en la Ciudad del Paraíso d'Ezequiel Caldas. Sa companya fou Ana Campoy Vargas. Manuel Sánchez Fuertes va morir el 17 de novembre de 2007 a l'Hospital Doctor Pascual de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de Vía Libre

- Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.

Vía Libre (1936-1938)

***

Propaganda del míting publicada en el diari socialista parisenc Le Populaire del 2 d'octubre de 1936

- Míting a la Mutualité: El 3 d'octubre de 1936 se celebra a la Mutualité de París (França) un gran míting en suport a la Revolució espanyola, organitzat per la V Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de París i la Unió Anarquista (UA) de la regió parisenca. Foren els seus oradors Pierre Audubert, secretari de la V Secció de l'SFIO; Sébastien Faure, de l'UA; Émilienne Morin (Émilienne Durruti), delegada de la «Columna Durruti»; Marceau Pivert, de la Comissió Administrativa del Partit (CAP) de l'SFIO; René Antonine Ringenbach (René Ringeas), de les Joventuts Anarquistes; i Lucien Weitz, secretari de les Joventuts Socialistes del Sena. En aquesta vetllada també es projectaren els primers films realitzats per la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Revolució. Així mateix els «Faucons Rouges» del «Grup Jean Jaurès» interpretaren cançons revolucionàries.

Naixements

Notícia de l'agressió patida per François Inglebert apareguda en el diari parisenc Le Radical del 13 de setembre de 1885

- François Inglebert: El 3 d'octubre de 1851 neix a Haucourt (Lorena, França) l'anarquista François Joseph Inglebert. Era fill de Sébastien Inglebert, propietari, i d'Anne Catherine André. Es guanyà la vida treballant de sabater i, posteriorment, d'ocellaire a Le Havre (Alta Normandia, França). El 10 de setembre de 1885 la seva amant, la criada Louise Confaix, volgué venjar-se d'ell, al qual acusava d'haver intentat fer-la perdre la feina difamant-la públicament, disparant-li dos tres amb un revòlver al seu domicili, al número 44 del carrer Remparts de Le Havre, però les bales, de petit calibre, no li feriren. En aquesta època estava lligat a l'anarquista italià Casadia, el qual va ser expulsat el 24 de maig de 1886 per «haver atiat a la multitud a entrar en una fleca i demanar diners o pa». El setembre de 1887 era el corresponsal del Grup Anarquista de Le Havre i el dipositari del periòdic anarquista La Révolte. En 1889 participà econòmicament en el suport a la campanya de la candidatura anarquista de François Haudier a les eleccions legislatives. Va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen (Alta Normandia, França) a 100 francs de multa i a 100 francs per danys i perjudicis per «cops i ferides voluntàries». El 19 de març de 1892 el seu domicili, al número 24 de la carretera de Paris de Le Havre, va ser escorcollat i la policia trobà fullets i escrits revolucionaris. L'1 de gener de 1894, en una gran agafada antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar periòdics i fullets anarquistes. Detingut, va ser posat en llibertat poc després sense càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Mentenich (2 de juliol de 1894)

- François Mentenich: El 3 d'octubre de 1871 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista François Joseph Mentenich. Sos pares es deien François Joseph Mentenich, ebenista, i Louise Geneviève Cocu. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'ebenista. El novembre de 1892 vivia al número 205 del Faubourg Saint-Antoine i el 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 d'abril de 1894 es casà al XI Districte de París amb la domèstica Jeanne Debarnot. En aquesta època vivia al número 30 del carrer Reuilly de París. L'1 de juliol de 1894, el seu domicili nou, al número 177 del Faubourg Saint-Antoine, va ser escorcollat per la policia sense resultat; detingut, va ser va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal»; el 4 de juliol el jutge d'instrucció demanà informes sobre ell a la Prefectura de Policia, juntament amb els d'altres vint anarquistes. El seu últim domicili va ser al número 275 del Faubourg Saint-Antoine. François Mentenich va morir el 4 de gener de 1911 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

- Louis Bara: El 3 d'octubre de 1881 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse Bara, citat en ocasions Barra. Sos pares es deien Pierre Bara, obrer laminador, i Victorine Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica de Mohon (Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer laminador a Château-Regnault (Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Visità en diverses ocasions la colònia anarcocomunista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France). El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 3 d'octubre de 1917 es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de Lió (Arpitània) i posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En els últims anys de sa vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny de 1935 a l'Hospital de Mézières (Xampanya-Ardenes, França), població on vivia.

***

Isidoro Checa Valero

- Isidoro Checa Valero: El 3 d'octubre de 1890 –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre de 1889– neix a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isidoro Cándido Maximiano Checa Valero –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Checo. Sos pares es deien Antonio Checa Marín, guàrdia civil, i Francisca de Paula Valero Zurano. Emigrà a Catalunya i en 1923 s'establí amb sa companya i ses filles a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). També s'hi instal·là son germà José Checa Valero, anarcosindicalista com ell. Treballà d'electricista als Ferrocarrils de Catalunya i en 1931 s'afilià en la Secció de Barcelona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la proclamació de la II República espanyola esdevingué un membre destacat del seu sindicat a l'empresa i també fou membre del Sindicat Únic d'Arts i Oficis de Sant Cugat. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer Cultural, del qual va ser nomenat secretari i son germà bibliotecari; aquest centre anarquista va ser clausurat arran dels «Fets de Ripollet» de 1933 i dels «Fets d'Octubre» de 1934, tancament que no s'aixecà fins després de les eleccions de 1936. El novembre de 1932 representà els ferroviaris catalans en el Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid (Espanya). Fou membre del sector minoritari anarquista a Sant Cugat proper a FAI, quan en 1933 la CNT passà a estar controlada pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. A finals de 1935 participà en la reorganització de la CNT, sindicat que havia estat clausurat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, moment en el qual passà a ser controlat pel sector anarcosindicalista. En aquesta època s'encarregà de la distribució al poble de la premsa anarquista (Estudios, etc.). També va ser secretari de la Cooperativa «La Unidad Obrera», cooperativa de consum impulsada per sindicalistes, anarquistes i comunistes, que després dels «Fets d'Octubre» de 1934 va ser rellançada per a lluitar contra la repressió econòmica i adherida a la Federació de Cooperatives de Catalunya (FCC). Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936 representà la CNT en el Comitè Central dels Ferrocarrils de Catalunya Col·lectivitzats i fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat del Vallès. A més a més, l'octubre entrà com a representant de la CNT en el consistori del poble i a partir del 14 d'octubre de 1936 va ser nomenat segon alcalde. Fou conseller per la CNT durant tota la guerra i durant un tems fou cap d'Economia i més tard cap dels Serveis Públics. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, quan es va prohibir la possessió d'armes a la rereguarda, l'11 d'agost de 1937 va ser detingut per «tinença il·lícita d'armes de foc» i empresonat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i a partir de setembre a la Presó Model de Barcelona. El 17 de desembre de 1937 va ser alliberat, en considerar el jutge que les armes trobades a casa seva eren inservibles, i el gener de 1938 el seu cas va ser sobresegut. El 12 de gener de 1938 es va reincorporà a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i el 3 de maig de 1938 en va ser nomenat alcalde, l'últim alcalde republicà de la població. A finals de gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya, Emília Mayen Balaguer, i ses tres filles (Mercè, Lluïsa i Isidora), son gendre i una neta de només un any. Internat uns mesos al camp de concentració d'Argelers, acabà instal·lant-se a Agen (Aquitània, Occitània). A l'exili treballà d'electricista als ferrocarrils i milità en l'FNIF i en la Federació Local d'Agen de la CNT. En la primavera de 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i a partir de 1955 fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Isidoro Checa Valero va morir el 14 de maig de 1956 a l'Hospital Saint-Jacques d'Agen (Aquitània, Occitània).

Isidoro Checa Valero (1889-1956)

- Emilio Faggioni: El 3 d'octubre de 1890 neix a Cadimare (La Spezia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Emilio Faggioni. Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No pogué anar molt a l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs, alhora que entrà en contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922 participà amb altres anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les autoritats d'ús il·legal d'armes i de receptació, per fugir de la detenció passà a França i s'establí al País Niçard (Occitània). El setembre de 1926 el cònsol d'Itàlia a Marsella (Provença, Occitània) informà que es trobava en aquesta ciutat, on continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El desembre de 1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on començà a col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va estrènyer relacions amb altres llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. En aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions antifeixistes, recollint fons pro víctimes polítiques i sostenint la premsa anarquista en llengua italiana (Il Monito, etc.). Vigilat per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat «un individu perillosíssim, capaç d'organitzar complots i atemptats i realitzar actes insurreccionals». Durant un temps s'establí a Bèlgica, però retornà a França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942. El 20 de maig de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc anys de confinament, i enviat a la colònia penitenciària del l'arxipèlag de Tremiti. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser alliberat. Emilio Faggioni va morir el 12 de maig de 1964 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Josep Torres Tribó

- Josep Torres Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Arbeca (Les Garrigues, Catalunya)– l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Sos pares es deien Roc Torres Bonet, llaurador, i Teresa Tribó Taqués. Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista Aníbal Álvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal, òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista «Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor, Los Galeotes, Libertín, Solidaridad Obrera, Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922), La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit), El ídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

Josep Torres Tribó (1899-1941)

***

- Alexandre Croix: El 3 d'octubre de 1909 neix a Aubervilliers (Illa de França, França) el periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Alexandre, Anastygmat, Barcelone, etc.). Era fill únic i son pare, Alexandre Marie Croix, feia de xofer i sa mare, Berthe Eugénie Richon, regentava un cafè a Saint-Denis (Illa de França, França). Després de fer els estudis secundaris i d'estudiar lletres i ciències socials, començà a treballar en el full financer La Gazette de Franc com a secretari de la seva fundadora Marthe Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile Buré. Durant molt de temps col·laborà en Le Crapouillot. Magazine non-conformiste, de Jean Galtier-Boissière, amb son nom o sota el pseudònim Charles Alexandre. Després de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin (1925-1939). En 1927 va ser fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb Eugène Humbert, Victor Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè neomaltusià «Pro Amor», enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929 treballava en la redacció de Le Libertaire sota el pseudònim Barcelone i signà els seus articles sota diversos pseudònims (Paul Monfret, Randal, Raskolnikoff, Raynal, Charles Robert, etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de Saint-Denis en el congrés de la Fédération Anarchiste du Midi (FAM, Federació Anarquista del Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i l'abril de 1930 en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En els anys trenta vivia al número 231 de l'Avenue du Président Wilson de Saint-Denis i figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar bimensualment establerta per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires propagandístiques i conferències per la regió parisenca. Gran lector, també en castellà i en italià, amb una gran memòria, fou temut com a pamfletista. Va ser un dels col·laboradors en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la revista Vu (Vu en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre els anarquistes i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com a corresponsal del diari L'Ordre, encara que a les ordres del govern francès del Front Popular, a Galícia (Espanya), amb gran perill per a la seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín Maurín Juliá, sindicalista que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per Yveline Riottot en la seva novel·la Les chemins de Croix ou les tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste. Iniciativa seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número especial de gener de 1938 sobre «L'Anarchie» de Le Crapouillot. En aquesta època col·laborà en La Flèche de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb André Prudommeaux passà a Suïssa; per aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de presó i a la confiscació dels seus bens presents i futurs. A Suïssa va ser acollit, entre d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942 col·laborà en el text biogràfic Un home dans la mêlée sociale. Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis Bertoni». Finalment, pogué retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès en el Sindicat de Correctors d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean Galtier-Boissière en la seva obra en dos volums Histoire de la guerre (1939-1945). Durant la postguerra continuà col·laborant en la premsa llibertària, com ara La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus, de René Ringenbach (René Ringeas). En els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard). En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del periòdic Liberté, i, amb aquest i Albert Camus, fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de Consciència. Fou autor de Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965) i de Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967). Un text seu sobre l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975 de l'obra de Katia Landau Espagne, les fossoyeurs de la révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8 de juny de 1976 a l'Hospital Lariboisière de París (França). En el moment de la seva mort treballava en diferents obres, especialment en Cinquante ans de la Révolution Prolétarienne, de la qual Roger Hagnauer acceptà reprendre la publicació. L'Institut d'Histoire Sociale. Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus dossiers de premsa. Cal no confondre'l amb el militant anarquista való Charles Alexandre, col·laborador de la premsa anarquista belga (Le Combat, L'Emancipateur, etc.) i autor del fullet L'Homme et ses dieux (1937).

***

D'esquerra a dreta: els processats Pierre Peyronnaud, José Villagrasa, Vicente Sorvatón i Pierre Magne (París, 25 de juny 1953)

- José Villagrasa Mollón: El 3 d'octubre de 1909 neix a Vilafermosa (Alt Millars, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista José Manuel Villagrasa Mollón, també citat Josep Villagrasa Molló. Era fill de Jenaro Villagrasa i de Concepción Mollón. Es guanyava la vida com a xofer. Militant del Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya), fou membre dels grups d'acció. Sembla que va pertànyer al grup d'acció encapçalat per Justo Bueno Pérez (Manuel Costa Ribero, Ignacio de la Fuente, José Martínez Ripoll, Luciano Ruano Segúndez, Vicente Tomé Martín), que assassinaren el 28 d'abril de 1936 el germans Josep i Miquel Badia Capell; detingut per aquest fet, el 25 de juny va ser posat en llibertat per manca de proves. El 2 d'agost de 1937 va ser acusat de participar en un intent frustrat d'assassinat de Josep Andreu Abelló, president del Tribunal de Cassació i de l'Audiència, fet pel qual va ser jutjat l'1 de desembre de 1937 pel Jutjat Núm. 13 (Tribunal d'Espionatge i Alta Traïció de Catalunya) de Barcelona, juntament amb altres companys (Miguel Agapito Fernández, Josep Batlle Salvat, Bartolomé Blázquez Sánchez, Aurelio Fernández Sánchez, David García de Altamira, Juan Huertas Trafalgar, Amado Izquierdo Igual i Francisco Porras Aguera), i condemnat a 10 anys de presó. El 21 de desembre de 1937 aconseguí evadir-se de la penitenciaria, quan amb altres reclusos llibertaris subornaren Manuel Valls Gorina, sotsdirector i administrador de la Presó Model de Barcelona, i passar a França. A París fou membre dels grups d'expropiació per al finançament de la lluita antifranquista i de la xarxa clandestina il·legalista creada per Laureano Cerrada Santos. El novembre de 1949 va ser detingut a París –i posteriorment Vicente Sorvatón Just i Pierre Magne– i acusat de ser l'autor el 31 de desembre de 1948 d'un atracament a un banc de Noisy-le-Grand (Illa de França, França) amb un botí de 11.000 francs, de l'atac el març de 1949 a Damville (Normandia, França) d'un furgó postal d'Évreux (Normandia, França) amb una presa de dos milions de francs i l'octubre de 1949 d'un assalt a la «Société Parisienne d'Escompte» de Charenton (Illa de França, França) amb tres milions de trofeu. Durant l'escorcoll del domicili d'Alberto Coria a Saint-Maurice (Illa de França, França), que albergava Villagrasa, la policia descobrí dues pistoles i dos sacs provinents del robatori de Charenton. El 25 de juny de 1953 va ser condemnat, amb altres companys (Hubert Broche, René Genty, Théophile Labia, Pierre Magne, Pierre Peyronnaud i Vicente Sorvatón Just), per l'Audiència del Sena a 10 anys de presó per l'atracament del furgó postal d'Évreux. El seu últim domicili va ser al número 8 del carrer Molière de Cervian (Llenguadoc, Occitània). José Villagrasa Mollón va morir el 20 de febrer de 1992 a la residència de la tercera edat «Korian Lo Solelh» de Besièrs (Llenguadoc, Occitània).

***

Ismael Roig Soler

- Ismael Roig Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. Sos pares es deien Joaquim Roig i Isabel Soler. En 1923 va ser enviat per son pare al seminari d'Agres (Comtat, País Valencià), però tres anys després abandonà el seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida, País Valencià), on s'havia instal·lat sa família. Treballà en una impremta fins al 1929, any en el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on vivia una germana. En aquesta ciutat, amb la proclamació de la II República espanyola en 1931, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb altres companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i Vicent Estrada), fou un dels militants més actius en les lluites socials d'aleshores. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna de Ferro», en la Columna Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en aquesta darrera com a tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després retornà clandestinament a la Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el grup «Levante», al voltant del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny de 1945 va ser detingut, però un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat. Participà activament en el Comitè Regional de Catalunya, encapçalat per Cèsar Broto Villegas, sobretot en la confecció i impressió de Solidaridad Obrera. El novembre de 1945 va ser novament detingut, però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia de Barcelona. Durant els anys cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina, però en 1954 va ser reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a França. Posteriorment passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins al 1975, any que retornà a la Península. Visqué a València i, des de 1976, a Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín Amicale 26ème División, publicat a Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de la «Columna Durruti», i en 1999 publicà el llibre de memòries Así luchábamos. República, guerra, clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig Soler va morir el 17 de febrer de 2001 a la Residència Universitària Campus La Salle de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Judit Camps i Emili Olcina Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937).

***

Joan Call Bonet (Call)

- Joan Call Bonet: El 3 d'octubre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) el mestre racionalista, dibuixant artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut simplement com Call. Sos pares es deien Joan Call i Antònia Bonet Bosch. Fill d'una família obrera, va fer estudis a l'Escola Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC Barcelona. A Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en una escola depenent de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a Palmira Viladomiu, filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles. Durant la Guerra Civil lluità en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26 Divisió, amb seu a Prats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de Luzenac, a prop de Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) treballà en el metall. Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània) on va fer feina en una fàbrica de gasoses que la família Viladomiu arrendà, però que només era rendible l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Tolosa, on començà a treballar com a pintor decorador, feina a la qual va anar especialitzant-se artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant publicitari, col·laborant en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el periòdic tolosà La Depêche du Midi, on entre aquest any i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la Secció de Dibuixants. En 1947 participà, amb l'obra titulada Terror, en l'exposició organitzada per la Secció de Cultura de l'MLE i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de dibuix en el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i mantingué estret contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari Brugarolas, etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III Exposició d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de Tolosa. Les seves il·lustracions les podem trobar en nombroses publicacions llibertàries, com ara CNT, Espoir, El Frente, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial Ideas de Tolosa. També col·laborà en els anys cinquanta amb el grup teatral llibertari tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de 1988, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué veure en l'exposició antològica Toulouse et les artistes espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des Jacobins de Tolosa. Joan Call Bonet va morir el 21 de maig de 2002 a la Résidence Marguerite de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Call Bonet (1914-2002)

***

Marcel·lí Massana

- Marcel·lí Massana Vancell: El 3 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Manuel Miquel Massana i Vancell –els llinatges també citats erròniament Masana i Bancell–, també conegut com Panxo (o El Gras). Sos pares es deien Marcel·lí Massana Pairà, miner, i Concepció Vancell Puig, domèstica. Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra –des d'abril de 1938 com a tinent– que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al seu domicili al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya María Ascensión Calvo Grané. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

Marcel·lí Massana i Vancell (1918-1981)

***

Francisco Echegaray Galdó

- Francisco Echegaray Galdó: El 3 d'octubre de 1921 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Echegaray Galdó, que va fer servir els pseudònims Manuel Gomis i Le Gone. Fill de pares desconeguts, nasqué a les Cases de la Beneficència d'Alacant. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, quan el triomf franquista, aconseguí embarcar a Alacant i arribar amb barca a Algèria. Fugint dels camps de concentració, s'allistà en la Legió Estrangera sota el nom de Manuel Gomis. Després del desembarcament de les tropes aliades al nord d'Àfrica del 8 de novembre de 1942, s'integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Philippe Leclerc. Després de les companyes de Tunísia, entrà a formar part de la IX Companyia de Regiment de Marxa del Txad, integrada en la II Divisió Blindada («Divisió Leclerc»), més coneguda com «La Nueve», formada majoritàriament per anarquistes espanyols, i amb la qual alliberà París (França) el 24 d'agost de 1944. Va ser en aquests dies que va conèixer Raymonde Marcelle Bertholet, que esdevingué sa futura companya. Posteriorment s'instal·là a Bondy (Illa de França, França). Francisco Echegaray Galdó va morir el 12 d'abril de 1989 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Victor Echegaray, també soldat de «La Nueve», autor d'un testimoni sobre l'alliberament de París publicat en el llibre de Frederica Montseny Mañé Pasión y muerte de los exiliados españoles en Francia (1950).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Libre Fédération

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector «bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós «Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Les Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Naixements

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia orgànica de Saveur Couloubrier apareguda en el periòdic marsellès Le Jeune République del 4 d'abril de 1878

- Sauveur Couloubrier: El 2 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 8 de desembre– de 1850 neix a Marsella (Provença, Occitània) el sindicalista, socialista republicà, i després anarquista, Marius Sauveur Couloubrier. Sos pares es deien Dominique Couloubrier, forner, i Marie Eugénie Legier, modista i després domèstica. El 3 d'abril de 1875 es casà a Marsella amb la modista marsellesa Julienne Françoise Jourdan (Fanny Jourdan), amb qui va tenir un fill en 1883, Eugène Humanité Couloubrier, i que només visqué uns mesos. Es guanyava la vida com a serraller i era membre del Sindicat de Serrallers. El 5 d'abril de 1878, en una reunió dels obrers serrallers, va ser nomenat delegat, juntament amb Joseph Plumelet, per assistir a l'Exposició Universal de París. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Alger de Marsella. En 1879 va participar econòmicament en la subscripció popular per a l'elecció de Louis Auguste Blanqui com a diputat per Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1880 era membre de la comissió executiva de la Federació de les Cambres Sindicals. El març de 1880 va fer una crida per a signar el manifest «Les homes d'idées de la Commune». En les eleccions del 18 d'abril de 1880 va fer costat la llista del Partit dels Treballadors Republicans Socialistes (PTRS) de la XIII Secció de Marsella, partit creat el 29 de febrer d'aquell any. Fou un dels organitzadors, i tresorer, del Congrés Obrer Socialista del Migdia, que se celebrà a el 4 de juliol de 1880 a Marsella. L'agost de 1880 fou un dels organitzadors d'un cicle de xerrades de «La Libre-Pensée». L'octubre de 1880 fou el promotor de la creació del Grup d'Estudis Socials (GES) de Marsella. El novembre de 1880, amb Joseph Torrens, creà un grup anarquista italià a Marsella. El maig de 1881, amb Alexandre Tressaud, era membre de la comissió d'organització d'un míting a favor de Jessa Helfmann, revolucionari rus condemnat per la seva participació en l'atemptat contra el tsar. El gener de 1882 participà en l'organització, amb altres companys (Cavalier, Gaston Mazade, Plezent, Pourcelly, Toche, Joseph Torrens, etc.), d'una xerrada que es realitzà a la barri marsellès de Saint-Antoine. El 2 de març de 1882 va fer una xerrada sobre la qüestió de la solidaritat, a benefici dels vaguistes de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). Entre juny de 1882 i maig de 1883 participà en les manifestacions organitzades en homenatge a Giuseppe Garibaldi. Va pronunciar un discurs elogiós a Esquirós –no sabem si a l'escriptora i periodista feminista Adèle Esquiros o a l'escriptor Alphonse Esquiros– i criticà els diputats de tota casta. En aquesta època vivia al número 88 del passeig Gouffé del barri de Castellane de Marsella. El 8 de març de 1883 va fer una xerrada anticlerical al domicili d'un tal Piston, organitzada pel Grup Anticlerical del barri de Castellane. El juliol de 1883 formà part del comitè que engegà la vaga dels serrallers de la ciutat. El 19 d'agost de 1883 assistí a l'assemblea general de la Corporació d'Obrers Serrallers de Marsella i llegí l'informe de la seva comissió executiva. El 13 d'octubre de 1883 va fer una xerrada per al Grup Anticlerical Materialista del barri de Castellane al Gran Jeu de Boules de Lambert de Marsella. En 1884 vivia al número 3 del carrer Lodi de Marsella i el seu nom figurava en un llistat de corresponsals de periòdics anarquistes i obrers (Le Paysan Révolté, Le Prolétaire, etc.). El setembre de 1884 creà el Comitè de Socors dels barris de Saint-Giniez i de Sainte-Anne de Marsella, del qual va ser nomenat president, per a contrarestar l'epidèmia de còlera que assolava la ciutat. El març de 1891 va ser nomenat president del Comitè de Vigilància del barri marsellès de Saint-Giniez. Segons els informes policíacs, ja no assistia a les reunions i només l'abril de 1891 va prendre part en les discussions sobre la participació dels anarquistes en les manifestacions del Primer de Maig, oposant-se a Sébastian Faure que atiava els treballadors a no manifestar-se. En un article publicat en el periòdic Radical, del 19 de novembre de 1893, es deia que era un antic militant anarquista que havia esdevingut patró. El juliol de 1909 va ser nomenat contramestre de l'Escola Primària Superior de Marsella. Sauveur Couloubrier va morir el 9 d'abril de 1922 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de l'expulsió de Ferdinand Germani apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 27 de novembre de 1898

- Fernandino Germani: El 2 d'octubre de 1859 neix a Arce (Laci, Itàlia) l'anarquista Fernandino Germani, més conegut com Ferdinand Germani i que va fer servir el pseudònim Mimmuccio. Era fill de Domenico Germani i d'Anna Casciano (o Casanio). Es guanyava la vida treballant de tipògraf. Cap el 1879 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia), on s'acostà al socialisme. Posteriorment, a la recerca de feina, s'instal·là a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb la militància de l'Associació Internacional del Treball (AIT), dedicant-se discretament a la propaganda. En aquesta època va ser amonestat per primer cop per les autoritats. En 1881 va ser acomiadat de la impremta on feia feina i en 1882 retornà a Nàpols, on des d'allà embarcà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després d'un temps a Lió (Arpitània), el 20 de setembre de 1882 es va decretar la seva expulsió de França i passà a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà de tipògraf. El juliol de 1883, amb Jean-Louis Pindy, va ser delegat de Lausana al Congrés Anarquista que se celebrà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Posteriorment treballà a diferents ciutats (Roma, Nàpols, Marsella, Brussel·les) i el novembre de 1886 retornà a Lausana, on fundà el periòdic socialista L'Italiano all'estero, òrgan dels obrers italians a l'estranger i que, sota la seva direcció, es decantà per la tendència llibertària, però que acabà prohibit per les autoritats. Condemnat dues vegades per delictes de premsa, el 8 de setembre de 1891 va ser expulsat del Cantó de Vaud. Aleshores passà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), on treballà en diverses impremtes i es mostrà especialment actiu en el Cercle d'Estudis Socials (CES), fet pel qual va ser constantment vigilat per la policia. A la Confederació Helvètica es casà amb la suïssa Marie Thérèse Jeanne Imhoff, la qual va morir el 18 de desembre de 1923 a Lió. Cap el 1895 fundà a Neuchâtel la seva pròpia tipogràfica, la Imprimerie Commerciale, on també treballà son germà Joseph-Victor Germani. En 1895 publicà L'orange, conte de Noël i en 1897 edità la seva traducció Le Premier Mai d'Edmond De Amicis. Entre 1897 i 1898 publicà en periòdic en llengua francesa L'Âne. A resultes de les revoltes de maig de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia), l'11 de maig presidí una assemblea de treballadors italians, organitzada per la Secció Socialista i pel CES a l'hotel Beau-Séjour de Neuchâtel, on es van fer discursos força violents i on es recaptaren fons de suport. En 1898 a la seva tipogràfica Imprimerie Commerciale es va imprimir el periòdic L'Agitatore, en el qual col·laboraven destacats anarquistes (Giuseppe Ciancabilla, Felice Vezzani, Domenico Zavattero, etc.), així com el número únic del periòdic de setembre de 1898 Il Profugo. A resultes d'un article de Giuseppe Ciancabilla aparegut en L'Agitatore, on defensava l'anarquista Luigi Luccheni que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi, el 10 de setembre de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el 19 de setembre de 1898 va ser detingut, juntament amb tres companys (Ernest Boffino, Giuseppe Colombelli i Francesco Merlo), i tancat a la presó du Château de Neuchâtel i el 23 de setembre va ser expulsat, juntament amb un grup de 35 companys, de Suïssa. Aleshores passà a França i s'instal·là a Oyonnax (La Bresse, Arpitània), on va ser contractat a la Imprimerie Populaire. El 19 de novembre de 1898 va ser detingut a Nantua (La Bresse, Arpitània) i se li va notificar que l'antic decret d'expulsió de 1882 encara estava en vigor; el 21 de novembre va ser enviat a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) i embarcat cap a Londres (Anglaterra). El desembre de 1898 la seva impremta «Imprimerie Commercial» de Neuchâtel passà a mans de Walter Biolley, redactor de La Sentinelle. A la capital anglesa, a més de mantenir la corresponsalia per al periòdic Le Sentinelle, intentà sense èxit fer un recurs contra la seva expulsió de Suïssa. Malgrat tenir prohibida l'entrada a Suïssa, sembla que hi entrà i publicà a Neuchâtel el periòdic L'Eco d'Italia, òrgan dels treballadors italians a l'estranger. A principis de segle es definia com a socialista i no com a anarquista, afirmació que va subscriure el periòdic Le Révil Anarchista de Ginebra. El setembre de 1901 parlà en el funeral de l'obrer Séraphin Dotto, mort en accident de feina, a Lió. Establert a Oyonnax, fou un dels fundadors de la Societat Mutual Italiana d'aquesta població, la qual presidí, i durant el seu mandat afavorí la construcció dels habitatges obres anomenats «La Cité», al carrer Industrie d'Oyonnax. En 1903 s'adherí a la Societat para la Propagació de l'Esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de la Gare d'Oyonnax i treballava d'obrer en l'elaboració de pintes, alhora que militava en el Sindicat d'Obrers de Pintes. En 1912 regentava «L'Oyonnaxienne», una de les millors impremtes de la zona, i inventà diverses novetats que milloren les rotatives. Entre el 9 i el 12 d'octubre de 1919 assistí com a president de la Societat Immobiliaria d'Oyonnax al Congrés de l'Habitatge celebrat a Lió. Va ser un dels fundadors, el 14 de gener de 1920, de la Societat Anònima «Crédit Immobilier» del Cantó d'Oyonnax, de la qual va ser membre del seu consell d'administració. El 3 de juny de 1920 fou un dels fundadors, juntament amb altres companys (Edmond Celle, Louis Durand, Arthur Lamy, Joseph Maire, Élie Paget, François Rochaix, Marius Salluron i Daniel Sonthonnax), de la «Cooperativa obrera de compra de materials indispensables per a la indústria de la pinta i d'altres objectes de banyes, cel·luloides, etc.», de la qual va ser secretari, tot inventant un procés de modelatge de cel·luloide que contribuí al desenvolupament de la indústria de matèries plàstiques, guanyant diversos premis d'iniciatives industrials. També fou president d'honor de la Societat dels Naturalistes d'Oyonnax. En 1929 els serveis d'Intel·ligència del consolat d'Itàlia, que havien perdut el seu rastre des de 1909, assenyalaren la seva presència a França com a «anarquista a vigilar». Sense feina i malalt, el setembre de 1934 va ser desnonat del seu domicili d'Oyonnax i rebé el suport del Sindicat de Llogaters, del Comitè de Desocupats de la població i dels comunistes locals. Fernandino Germani va morir el 17 de novembre de 1935 al seu domicili, 180 del carrer Anatole France, d'Oyonnax (La Bresse, Arpitània) i enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Albert Boirin apareguda en el periòdic ginebrí La Tribune de Genève del 12 de setembre de 1905

- Albert Boirin: El 2 d'octubre de 1883 neix a L'Étang-Vergy (Borgonya, França) l'anarquista Albert François Boirin. Era fill de Martial Boirin, ferrador, i d'Anne Thevenot. Es guanyava la vida treballant de ferrador com son pare. Declarat nsubmís al servei militar a França el 31 de desembre de 1904, es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà els cercles llibertaris. El 26 d'agost de 1905 va ser nomenat tresorer de la Cambra Sindical d'Obrers Ferradors del cantó de Ginebra. El 29 de març de 1907 va ser detingut a Ginebra durant una vaga d'obrers metal·lúrgics i expulsat del cantó de Ginebra. El 13 de maig de 1912 va ser detingut a París (França). Jutjat en consell de guerra a París, va ser condemnat a sis mesos de presó per «insubmissió». El 13 de novembre de 1913 va ser integrat en el 56 Regiment d'Infanteria i el 16 de desembre de 1912 desertà. El 12 d'octubre de 1933 va ser esborrat del registre de desertors per prescripció del delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos pares es deien Josep Domènech Millan i Joaquima Navarro Ibarz. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu, Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló.

Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980

- Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Sos pares es deien Vicent Borillo Gil, llaurador, i Carmen Mezquita Marías. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola «Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Julien Rogati apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de juny de 1938

- Julien Rogati: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1906 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Armand Julien Rogati. Sos pares es deien François Rogati, conreador, i Irma Adrienne Pattus. Durant els anys trenta, amb son germà François Rogati, formà part del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Joseph Deschamps, Marcellin Mary, Paul Perrier, etc.). En 1936 vivia al carrer Carnot d'Aimargués i mantenia relacions amb l'anarquista André Prudhommeaux de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 2 de maig de 1937 presentà la seva dimissió del càrrec de secretari del Sindicat Autònom d'Obrers Agrícoles d'Aimargues. El 21 de juny de 1938 el Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemna a 15 dies de presó i a 225 francs de multa per «violències i insults» comesos el 20 de març anterior durant una baralla amb dues persones que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. ambé fou membre del grup local d'Aimargues de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En una carta del 29 de setembre de 1939 de la policia de Nimes el qualificava d'«anarquista perillós, susceptible de trasbalsar l'ordre públic» i, de fet, va estar vigilat per la policia especial i el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes perillosos per a la seguretat nacional. En 1939 va ser reservista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Albert Lagier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1937

- Albert Lagier: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 9 d'octubre– de 1914 neix al II Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Albert Pierre Lagier, conegut com Éric-Albert Lagier. Sos pares es deien Louis Élisée Lagier, ebenista, i Hélène Bibollet. Es guanyà la vida com a obrer mecànic a l'empresa «Citroën» de París (França) i vivia a Courbevoie (Illa de França, França), al número 70 del carrer Danton. En 1937, amb Félix Guyard (Felo), fou un dels animadors dels grups de militants de la Federació Anarquista Francesa (FAF) que actuaven a les fàbriques, ell especialment a la secció de fàbriques de l'empresa «Renault» i hi havia organitzat una secció de metal·lúrgics de tota la regió parisenca. Segons la policia, la FAF de la regió parisenca comptava en aquesta època uns 1.500 membres, repartits en una vintena de grups. El 9 de maig de 1938 es casà a Hautevesnes (Picardia, França) amb Suzanne Thieffine, de qui es va divorciar el 10 d'octubre de 1951. En 1941 vivia a Clichy (Illa de França, França), al número 5 del carrer Bois. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. En 1950, amb Robert i Jeannette Joulin, fou un dels alliberats de la FA i s'encarregava de la redacció de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 5 del carrer de l'Asile Popincourt de l'XI Districte de París i aquesta adreça figurava en els anys cinquanta en els domicilis a vigilar per part de la policia. També en aquesta època fou secretari del grup d'Asnières-sur-Seine (Illa de França) de la FA. El 24 d'octubre de 1957 es casà a Clichy amb Marie Anne Aimée Villédary. Enginyer retirat, visqué l'última part de sa vida al barri d'Arrauntz d'Uztaritze (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Albert Lagier va morir el 18 d'abril de 1996 al Centre Mèdic Annie-Enia de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc).

***

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 –alguns autors citen 1917– neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc –assistí al Ple Regional de Barakaldo– per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Francisco Basa Vallès –a vegades el primer llinatge citat erròniamet, fins i tot en el certificat de defunció, com Bassa. Sos pares es deien Esteve Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Sa companya fou Maria Martins. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat i, després de tres mesos i dues operacions, va morir el 24 de juliol de 1980 a l'Hospital Pays d'Aix d'Ais (Provença, Occitània), essent enterrat dos dies després a Gardana (Provença, Occitània), localitat on residia.

***

Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood –barri de Chicago–, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter, Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information, International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc. És autor de nombroses monografies –moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya–, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.

Continua...

---