Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 19 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera. Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom «Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdic La Libertad, propietat del «pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

Solidaritat Obrera, una històrica federació

***

Cartell de l'acte

- Acte sobre el «Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada d'Abel Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb l'històric militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho Escámez (Abel Paz) on parlà sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola de 1936 a 1939.

***

Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

- Jornada d'estudi sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la Llibreria Internacional «Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una jornada d'estudi sobre la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el títol «Camillo Berneri, un anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per «Il Manifesto», la llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia). L'esdeveniment comptà amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo Casucci, Goffredo Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino Parlato, Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre d'altres. Després de la presentació de les ponències («Actualità del pensiero di Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il fascismo», per Gianni Carrozza; «La passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per Francisco Madrid Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per Claudio Venza; «Carlo Rosselli e Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano», per Costanzo Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari eretici», per Marco Scavino) es realitzà una taula rodona.

Naixements

Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)

- Victor Leleu: El 19 d'octubre de 1864 neix a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Victor Louis Clément Leleu. Sos pares es deien Victor François Leleu, barber, i Julie Constance Joseph Courtot. Barber de professió com son pare, el 5 de desembre de 1885 va ser destinat per a fer el servei militar al 46 Regiment d'Infanteria. El 7 de juny de 1886 va ser nomenat caporal, el 26 de setembre caporal furrier i el 19 de desembre també d'aquell any sergent furrier. El 12 de setembre de 1888 va ser llicenciat. Visqué als carrers Hermite i Four Saint Adrien d'Arras on, a nom de son cunyat Charles Procope, rebia la premsa anarquista, especialment en 1890 el periòdic parisenc L'Attaque. Milità en el moviment anarquista d'Arràs i en aquesta època rebia des de París setmanalment del company Courtot un gir d'una desena de francs destinats a ajudar els companys de passada per Arràs. A finals d'abril de 1892 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i se li confiscaren correspondència i bibliografia força completa sobre anarquisme. El setembre de 1893 abandonà Arràs amb son cunyat Charles Procope i s'establí a l'orfenat Prévost de Cempuis (Picardia, França), dirigit pel pedagog anarquista Paul Robin, on treballà de conserge. En aquesta època estava en contacte amb Huard, mestre a Romorantin (Centre, França). El gener de 1894 va ser detingut a París i fitxat com a anarquista. L'abril de 1894 vivia al número 5 del carrer Sénégal i el juliol d'aquell any al número 5 del carrer David d'Angers de París. L'agost de 1903 estava domiciliat al número 3 del carrer David d'Angers del XIX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894)

- Charles Léger: El 19 d'octubre de 1877 niex a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Joseph Ferdinand Léger. Sos pares es deien Eugène Auguste Léger, arquitecte, i Marie Marguerite Bague. Orfe des d'infant, va ser recollit per familiars que vivien a Lió (Forez, Arpitània), on es va criar. En 1893 entrà a estudiar a la Granja Escola d'Agricultura de Mirecourt (Lorena, França), on, gràcies a dos condeixebles, entre ells un tal Lièvre, entrà en contacte amb el pensament anarquista. L'abril de 1894, fart dels maltractaments per part d'alguns companys, fugí de la Granja Escola d'Agricultura i s'establí a La Varenne-Saint-Hilaire, actual Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França), on entrà a treballar com a jardiner al domicili del propietari horticultor Breton, al número 26 del carrer Denfert-Rochereau. De caràcter solitari i misantrop, despertà sospites, sobretot després de lloar l'assassinat del president de la República Francesa Sadi Carnot, i el 2 de juliol de 1894 va ser detingut per mor de la delació de Breton. En l'escorcoll de la seva habitació, el comissari Soullière, de la circumscripció de Joinville-le-Pont (Illa de França, França), trobà una bomba en construcció i diverses fórmules d'explosius. Interrogat l'endemà, confessà les seves idees anarquistes, però declarà que la bomba només era per fer un simple experiment al jardí. Va ser tancat sota l'acusació de «possessió i fabricació d'enginys explosius», delicte castigat entre sis mesos i cinc anys de presó. El 4 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de «fabricació d'enginys explosius». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes del departament del Maine i Loira. El 25 d'agost de 1894 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional i condemnat, gràcies a la seva minoria d'edat, a dos anys de presó i a 50 francs de multa. En aquest judici negà la seva pertinença al moviment anarquista. Va ser empresonat fins 1896 a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). Un cop lliure, s'instal·là a París. En 1897 va fer el servei militar i obtingué el certificat de bona conducta. El 29 de desembre de 1905 es casà a Saint-Bonnet-le-Troncy (Roine-Alps, Arpitània) amb la modista Marie Émilie Schumacher. Quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat a files com a soldat de segona classe al III Esquadró de Tren d'Equipatges Militars (III ETEM). Charles Léger va morir a resultes de les ferides provocades per l'explosiu d'una bomba llançada al front per l'aviació enemiga a l'Hospital Militar Núm. 32 de Mont-Notre-Dame (Picardia, França).

Charles Léger (1877-1917)

***

Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

- Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia una única germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento, òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al «Grupo 4 de Mayo». També en aquesta època col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'Alejandro Farrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir.

***

Albert Aernoult

- Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Aernoult –el certificat de naixement només cita el nom d'Albert i de llinatge Aernout. Era fill natural de la jornalera Marie Célestine Perrin i només reconegué l'infant el 12 d'octubre de 1894; finalment l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el terrelloner Maximilien Louis Aernout celebrat el 24 de març de 1906. Es guanyà la vida com a ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Necrològica de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 d'abril de 1977

- Manuel Escorihuela Valls: El 19 d'octubre de 1892 neix a Vilafamés (Plana Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Escorihuela Valls. Sos pares es deien Manuel Escorihuela i Mercè Valls. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Maria Arrufat, on va ser internat en diversos camps de concentració. S'instal·là a Foix, on milità en la CNT de l'exili. Un més després de la defunció de sa companya, Manuel Escorihuela Valls va morir el 14 de gener de 1977 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de maig de 1979

- Miquel Bauló Isern: El 19 d'octubre de 1893 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bauló Isern. Sos pares es deien Pere Bauló i Teresa Isern. Emigrà amb sos pares a Barcelona (Catalunya), on començà a treballar en l'adolescència com a obrer ceramista i s'afilià a la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistint alhora l'escola. Va ser testimoni de la «Setmana Tràgica». Durant el seu servei militar a l'Àfrica va contreure el tifus. Durant la dictadura de Primo de Rivera continuà militant al barri de Sants de Barcelona, enfrontant-se als pistoleres del Sindicat Lliure. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i fou secretari de la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, deixant a sa companya i sos infants que s'estimaren més restar a la Península, passà a França i va ser internat al camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. En 1940 va ser enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) i enviat com a obrer agrícola a treballar a les vinyes de Tesan (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, amb Vicente Ortuño i altres, organitzà la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També organitzà la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Entre setembre i octubre de 1945 fou delegat de la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa al Ple de la Regional Núm. 10, on es va ratificar l'acord que rebutjava la participació de la CNT en el govern republicà en l'exili. En 1967, un cop jubilat i vidu, retornà a Barcelona, on es retrobà amb sa família i contacta, no sense problemes, amb els grups llibertaris, facilitant l'enllaç amb els de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Miquel Bauló Isern va morir el 18 de gener de 1979 en una clínica de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Notícia del nomenament de Gregorio Gómez Méndez apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 13 de febrer de 1946

- Gregorio Gómez Méndez: El 10 d'octubre de 1896 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Gómez Méndez, conegut com Gorio. En 1921 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser reclòs a la presó de Santa María Egipciaca de Santander i va ser posat en llibertat el 27 de desembre de 1934. El juny de 1935 va ser processat, amb altres companys, pel Tribunal d'Urgència de Logronyo (La Rioja, Espanya) per un atracament a mà armada a la fàbrica «Lozano & Compañía». El 27 de setembre de 1935 va ser detingut, amb altres companys, arran d'una baralla amb elements de Falange Espanyola al passeig de Pereda de Santander. Fou delegat de diversos sindicats, entre ells el del Sindicat del Metall de Santander, al Congrés Nacional Extraordinari de la CNT celebrat l'1 de maig de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista, representà la CNT en el Comitè de Guerra de Santander creat el mateix juliol de 1936 i exercí tasques de vigilància. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i patí els camps de concentració de Sant Cebrià i d'Agde. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria de l'acabada de crear Comarcal Muntanyesa de la CNT en l'exili i formà part del Comitè Regional d'Euskadi-Nord amb seu a Baiona (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Assistí a les Plenàries Regionals confederals de febrer i juny de 1946 i representà la Comarcal Muntanyesa. El novembre de 1946, en nom dels sindicats de Montpeller, assistí al Ple Regional del Nord celebrat a Baiona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Michele Schirru

- Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Sos pares es deien Giovanni Schirru Mudu i Carmina Andria Sechi. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.

Michele Schirru (1899-1931)

***

Necrològica de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de juliol de 1984

- Carmen Pina Borrás: El 19 d'octubre de 1908 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carmen Pina Borrás. Sos pares es deien Casimiro Pina i María Borrás. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat on residia. Son company va ser l'anarcosindicalista José Fernández. Carmen Pina Borrás va morir el 23 d'abril de 1984 a l'Hospital de Gimont (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan Francisco Medina García (El Yatero)

- Juan Francisco Medina García: El 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament 12 de desembre– de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. Sos pares es deien Juan Medina i Virtudes García. El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico, Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de desembre de 1970 a Langeais (Centre, França).

***

Giordana Garavini

- Giordana Garavini: El 19 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giordana Garavini. Filla única d'una família de tradició llibertària, sos pares es deien Nello Garavini (Piràt) i Emma Neri, destacats militants anarquistes. Cap el 1926 sa família emigrà al Brasil, país on es va criar. Des de la seva adolescència ajuda sos pares en la llibreria «La Minha Livraria» que havien obert en 1935 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i que fins al 1942, data del seu tancament, serví de lloc de trobada de llibertaris i artistes d'arreu del món. En aquesta llibreria va fer especial amistat amb Luigi Fabbri i sa filla Luce Fabbri. També es va relacionar molt amb l'advocat republicà Libero Battistelli i sa companya Enrichetta Zuccari. En 1946 retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Castel Bolognese amb el seu avi Pietro Garavini, un referent del moviment anarquista de la Romanya; posteriorment sos pares es reuniren amb ella. Participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari després de la II Guerra Mundial, militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI) des de la seva fundació, i conegué l'enginyer anarquista Giuseppe Bassi, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Carlo i Paolo. Després d'abandonar l'activitat política per ocupar-se de sa família, en els any setanta reprengué la militància i a partir de 1973, juntament amb Aurelio Lolli, s'encarregà de la Biblioteca Llibertària, que servia de local per als grups anarquistes locals. Després de la mort de son company i criats sos infants, es dedicà en cos i ànima al moviment llibertari. En 1985, després de la donació d'Aurelio Lolli, es va crear una cooperativa que adquirí l'immoble i fundà l'anomenada Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de la qual va ser nomenada vicepresidenta. En 2000, després de la mort d'Aurelio Lolli, el seu president, n'assumí el càrrec fins al 2004, data en la qual hagué de deixar la presidència per la seva edat i per qüestions de salut. De tota manera continuà participant en les activitats de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» fins els seus últims dies. Giordana Garavini va morir el 16 de març de 2018 al seu domicili de Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Giordana Garavini (1924-2018)

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Defuncions

Detenció de Luigi Luccheni

- Luigi Luccheni: El 19 d'octubre de 1910 va ser trobat mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estava tancat, l'anarquista defensor de la «propaganda pel fet», defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Luccheni (Louis Luccheni o Lucheni). Havia nascut el 22 d'abril de 1873 a l'Hospital de Saint-Antoine (Hôpital des Enfants-Trouvés) del XII Districte de París (França). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant –transcrit erròniament el llinatge Luccheni en comptes de Lacchini– el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume –actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la «propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar: «Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Luccheni perquè la víctima era una dona.

Luigi Luccheni (1873-1910)

Continua...

---