Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

Esdeveniments

Portada de La Vie Ouvrière

- Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

***

Aspecte del Teatre Olimpia durant el míting

- Míting de la CNT: El 5 d'octubre de 1919 se celebra al Teatre Olimpia de Madrid (Espanya) un míting d'afirmació sindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi prengueren la paraula destacats militants confederals, com ara Mauro Bajatierra Morán, Francesc España, Alejo Martinón, Josep Molins Montserrat, Ángel Pestaña Núñez, Simó Piera Pagès i Salvador Seguí Rubinat, entre d'altres. A la tarda se celebrà amb alguns dels citats un altre míting sindicalista a la Casa del Poble organitzat per l'Escuela Nueva.

Míting de la CNT (5 d'octubre de 1919)

Naixements

Eugène Varlin

- Eugène Varlin: El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, sos pares es deien Aimé Alexandre Varlin i Héloïse Bathilde Duru, i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops –un ull li penjava fora de l'òrbita–; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Foto policíaca de Guillaume Vidal (10 de març de 1894)

- Guillaume Vidal: El 5 d'octubre de 1856 neix a Les Buchailles (Telhèda, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Guillaume Vidal. Fill de família pagesa, sos pares es deien André Vidal i Marie Boulon. Es guanyà la vida treballant de conreador a Telhèda. En 1876 va ser cridat a files, però com tenia un germà a l'exèrcit va tenir pròrroga i finalment no va fer el servei militar. En 1881 s'establí a París (França), al número 63 del carrer Mademoiselle del XV Districte i a partir del 7 de desembre de 1883 visqué al número 71 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París. A París treballà de cotxer. El 10 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 del carrer Gobelins del XIII Districte de París, va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat com a «anarquista» aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de març de 1894 seu dossier va ser remès a les autoritats judicials, les quals el posaren en llibertat el 2 d'abril de 1894. Visqué al número 63 de l'avinguda d'Yvry del XIII Districte de París. Estava casat amb un infant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfredo Barsotti (1893)

- Alfredo Barsotti: El 5 d'octubre de 1870 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Barsotti. Sos pares es deien Giuseppe Barsotti i Emilia Baroni. Ebenista de professió, el setembre de 1892 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i a finals de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a la ciutat. El 22 de setembre de 1893 es casà amb Felicia Margherita Checchi. Vivia, amb sos germans Gioacchino i Olinto Barsotti, al número 8 del bulevard de l'Impératrice de Russie. L'1 de gener de 1894, juntament amb una quinzena de companys, el seu domicili va ser escorcollat i els tres germans van ser acusats d'«associació criminal». Sobresegut el seu cas, va ser posat en llibertat el 14 de febrer de 1894 després de 45 dies de detenció. Son germà Olinto va ser també posat en llibertat, encara que finalment expulsat, i Gioacchino va ser expulsat del país el 17 de febrer de 1894. En sortir de la garjola, Alfredo Barsotti continuà freqüentant els companys i les reunions anarquistes. Entre el 26 de juny i el 2 d'octubre de 1894 estigué de viatge a Cascina. Durant la tardor de 1894 un informe del Consolat d'Itàlia, que pensava que havia estat confident de la policia a Itàlia, notificava que no havia cap perill en la seva persona, ja que havia abandonat la militància. Demanà la naturalització francesa i l'estiu de 1897 ser esborrat del llistat d'anarquistes estrangers residents a França. El 29 de desembre de 1899 el seu nom va ser esborrat dels registres policíacs, però si li va negar la nacionalitat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alfredo Barsotti (1870-?)

***

Notícia orgànica d'André Bochet apareguda en el diari ginebrí La Suisse del 14 de setembre de 1918

- André Bochet: El 5 d'octubre de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista André Bochet. Fill de pares francesos originaris d'Arbusigny (Savoia, Arpitània) establerts a Ginebra des de feia trenta anys. Després de la mort de son pare a finals de 1881 passà a treballar a la cristalleria d'Émile París a Le Bourget (Illa de França, França). En 1889 aprengué l'ofici de capeller al taller d'Arsalaine, al carrer del Temple de París, que a partir d'aleshores serà la seva professió. Cap el 1889 retornà a Ginebra, on visqué al número 7 del carrer Croix-d'Or. Cridat a files en 1890, no es va presentar al sorteig, però va ser declarat exempt de fer el servei militar per fill major de vídua. Segons un informe policíac del 18 de setembre de 1891, es dedicava a vendre pels carrers fullets i premsa anarquista i freqüentava el local de Moïse Ardaine (Maurice), al número 28 del carrer de Montbrillant de Ginebra, lloc de reunió d'un grup d'anarquistes, la majoria desertors francesos i militants d'origen estranger. El 13 de setembre de 1918 va ser nomenat delegat dels obrers fabricants de capells en una reunió celebrada als locals del Departament del Comerç i de la Indústria de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Léopold Crispel

- Léopold Crispel: El 5 d'octubre de 1877 neix a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) l'antimilitarista i sindicalista revolucionari llibertari, i després comunista, Léopold Crispel. Era fill de Firmin Crispel, boter, i de Marie Glady. Amb 15 anys, ja es guanyava la vida treballant com son pare, de boter, a Bordeus (Aquitània, Occitània). En els anys noranta va ser una dels animadors de la Borsa del Treball de Bordeus i va organitzar un servei mèdic i d'informació sobre assegurances. A principis de segle vivia al número 7 del carrer Lombard de Bordeus. En 1907 era membre de la Magistratura del Treball de Bordeus. El 13 de març de 1909 es casà a Bordeus amb Angèle Biquerie i aleshores vivia amb sa mare –son pare es trobava «absent sense notícies»– al número 4 del Quai Bacalan de Bordeus. En 1910 era el responsable del Comitè de Defensa Social (CDS) a Bordeus. El 13 de febrer de 1910 va ser un dels oradors en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. Membre de la Confederació General del Treball (CGT), en 1911 era secretari adjunt de la Borsa del Treball de Bordeus. Aquesta mateix any la policia el tenia inscrit, com a «sindicalista revolucionari» i membre del grup de propaganda antimilitarista anarquista «Études Sociales», en el «Carnet B». El 7 de gener de 1911, en una reunió d'«Études Sociales» celebrada al bar Dubois, reivindicà el sabotatge a les fàbriques i el sabotatge dins l'exèrcit. En aquesta època intentà crear, amb companys francesos i espanyols, un grup intersindical d'agitació a favor d'Émile Rousset, que durant la tardor prengué el nom de «Ni Dios ni Patria». El 13 de novembre de 1911 prengué la paraula en un acte del grup «Ni Dios ni Patria» per protestar contra la repressió espanyola. El 12 de gener de 1912 presidí una reunió en protesta contra la condemna de Rousset. El 23 març de 1912 parlà en una reunió en suport de Rousset celebrada a la Sala Saint-Paul de Bordeus on demanà la supressió dels consell de guerra i de les companyies militars disciplinàries (Biribi). El 28 de setembre de 1912 va ser un dels oradors en una reunió, celebrada a la Sala Athénée de Bordeus, en ocasió de la sortida dels reclutes i contra els consells de guerra i les colònies penitenciàries militars, on participaren tres-centes persones. Segons un informe policíac, entre l'1 i el 3 d'octubre de 1912 hauria rebut cartells i pamflets antimilitaristes de «La Jeunesse Anarchiste». El 9 de novembre de 1912 va fer una conferència als boters a la Sala Philanthropique de Bordeus. El 16 de desembre de 1912 participà en una reunió contra la guerra celebrada al Casino des Lilas, al barri de Caudéran de Bordeus. El 28 de març de 1913 parlà en un míting del CDS contra el rearmament. El 6 d'abril de 1913 participà en una reunió del CDS, celebrada a la Sala Alhambra, contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Presentà la dimissió a la secretaria adjunta quan Joseph Mourgues, secretari general de la Borsa del Treball, va fer aprovar una ordre del dia on es preconitzava una tàctica sindical que excloïa la violència. El 6 de juny de 1913 el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1913, quan André Dumercq n'era secretari, en va fer de tresorer i conseller jurídic de la Unió de Sindicats Obrers de Bordeus i de la Gironda. Entre agost de 1914 i març de 1919 va estar mobilitzat. Després de la Gran Guerra, continuà participant activament en la lluita sindical i política i s'adherí a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), fet pel qual va ser durament criticat a les pàgines de Le Libertaire. En el X Congrés de la Federació de Boteria, celebrat entre el 15 i el 17 d'agost de 1919 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat per unanimitat ponent de la Comissió de Control i criticà durament la col·laboració durant la guerra de certs membres del buró confederal amb el govern. El 6 de juny de 1920 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. Entre el 23 i el 26 de setembre de 1920 va ser delegat al XI Congrés de la Federació de Boteria celebrat a París (França). El desembre de 1921, quan la renovació del Buró de la Unió Departamental de la CGT, tots els elegits van ser de la tendència majoritària, però ell, membre de la tendència minoritària, va ser triat com a membre de la Comissió de Control. Amb altres companys (Constant, Georges Gaye,, Lecouve, etc.), s'integrà en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925, com a secretari de la Federació Obrera Unitària de Boters, reivindicà la unió en un únic sindicat dels boters i dels obrers de cellers. En el congrés de la Unió Departamental de la CGT, celebrat el 2 de maig de 1926, va ser nomenat membre de la Comissió Executiva. El 29 de juliol de 1927 participà en un míting celebrat a la Sala Athénée de Bordeus en suport dels militants anarquistes italoamericans Bartolomeo Vanzetti i Nicola Sacco. En 1928 era membre de la Comissió Executiva de la Unió Local i de la Unió Regional de la CGTU. Com a administrador delegat de la societat «L'Entraide», presentà un informe sobre cooperatives en la reunió del Comitè General de la XIII Unió Regional celebrat el 24 de juliol de 1927 i en el III Congrés de la Unió Local celebrat el 17 de juny de 1928. Sembla que és el mateix Crispel que en 1930 era membre de la cèl·lula comunista de Bergerac (Aquitània, Occitània) i gerent de la cooperativa «Le Réveil Social». Membre de la «Cèl·lula Bacalan», segons la policia, el febrer de 1931 abandonà Bordeus. Es presentà com a candidat comunista a les eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Publicà una història del sindicat dels boters en el número del 8 d'abril de 1939 del diari parisenc Le Peuple. Léopold Crispel va morir el gener de 1940 i va ser enterrat el 9 de gener de 1940 a Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Léopold Crispel (1877-1940)

***

Luigi Caglioni

- Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. L'última etapa de sa vida la passà a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Louise Conti. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Joan Cunill Cañellas

- Joan Cunill Cañellas: El 5 d'octubre de 1892 neix a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas –el segon llinatge també citat Canyelles. Era fill de Joan Cunill Frontera, jornaler, i d'Antònia Cañellas Far. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas és un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat).

***

Notícia orgànica d'Octave Fichet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 d'octubre de 1924

- Octave Fichet: El 5 d’octubre de 1898 neix a Prailles (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Octave Émile Fichet, que va fer servir el pseudònim J.-B. La Chesnaye. Era fill d'Étienne Fichet, conreador, i d'Adèle Bourdet, domèstica. En 1916 vivia a Sainte-Neómaye (Poitou-Charentes, França) i treballava d’empleat comercial. En plena Gran Guerra, el 12 d'octubre de 1916 es presentà voluntari a l'Ajuntament de Poitiers (Poitou-Charentes, França) i el 25 d'abril de 1917 va ser destinat al 114 Regiment d'Infanteria i enviat al front. El 18 de juny de 1917 va se evacuat per una pleuresia tuberculosa i passà per diversos hospitals. El 17 de desembre de 1917 va ser reintegrat en la 27 Companyia del 114 Regiment d'Infanteria. El 28 d'octubre de 1919 se li va donar una llicència il·limitada. En els anys vint visqué a Clamart (Illa de França, França), al número 81 del carrer Moulin-de-Pierres. En 1924 era membre del Comitè d'Acció de la Lliga Internacional de Refractaris i participà en la campanya per l'amnistia dels detinguts polítics. El 12 de juny de 1924 parlà en un gran míting per l'amnistia organitzat pel Grup Anarquista de Panti-Aubervilliers celebrat a la Sala de Conferències de Pantin (Illa de França, França). En aquesta època treballava d'empleat en una oficina i vivia al número 9 del carrer Christine del VI Districte de París. El 9 d'agost de 1924 es casà al VI Districte de París amb la modista Marie Jeanne Madronet. El novembre de 1924 assistí al Congrés de la Unió Anarquista (UA). En 1925 era membre de del Grup Universitari dels V i VI Districtes de París i un dels fundadors del grup anarquista «Les Insurgés de la Rive Gauche». En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé, publicat per André Colomer, i el defensà en la polèmica d'aquest amb Le Libertaire sobre el «Cas Philippe Daudet». En L'Insurgé portà les rúbriques «Chronique du Boul'Mich» i «De Montmartre à Montparnasse» i «D'un jour à l'autre», on parlava de les activitats del seu grup. En 1927 edità el setmanari anarquista «avantguardista» de Clamart La Potence. Artistique, politique et sociale. En 1930 era secretari del grup del V i V Districte de París de la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 6 de novembre de 1931 va fer la conferència «Une tentative de coup d'État est-elle proche? Ses chances. Notre rôle», organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París a la Sala Coopérateurs. En 1934 era secretari dels grups anarquistes del V, VI i XIII Districtes de París, que es reunien en un cafè al número 2 del carrer Descartes del V Districte. El 16 d'octubre de 1934 vivia al número 78 del carrer Emmanuel Sarty de Clamart i el seu domicili figurava en un llistat a verificar per la policia, verificacions que es perllongaren fins als anys cinquanta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ramón Serrate Pico apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Ramón Serrate Pico: El 5 d'octubre –oficialment el 6 d'octubre i el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1899 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Serrate Pico –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Salabert. Sos pares es deien Telesforo Serrate Franquet i Manuela Pico Martín. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. A causa de les seves activitats es va veure obligat a exiliar-se amb sa companya, María Torner, a Barcelona (Catalunya), on continuà amb el seu compromís. Durant la guerra civil fou responsable d'un batalló. Posteriorment, amb sa companya, participà en la col·lectivitat de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ramón Serrate Pico va morir el 20 de juny de 1992 al seu domicili Cimòrra (Gascunya, Occitània).

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Sos pares es deien Ugo del Papa, destacat militant anarquista, i Aspasia Ravenna. Des de la seva adolescència formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

*** 

Germinal Esgleas en l'exili

- Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Bonós Joan Esgleas Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Sos pares es deien Josep Esgleas Nogués, llaurador, i Rosa Jaume Paradeda. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny.  Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts –els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Josep Esgleas Jaume va morir el 21 d'octubre de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Tort Fernández

- Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Sos pares es deien Domènec Tort i Teresa Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i lluità a front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França i passà pels camps de concentració. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari a Montalban (Guiena, Occitània) en el XXIII Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi va està a Vierzon (Centre, França), on va ser detingut; posteriorment aconseguí evadir-se i treballà de llenyataire als boscos del departament de Nièvre, on participà en la Resistència. L'última etapa de sa vida treballà d'obrer en una fàbrica. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al seu domicili del llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere Tort Fernández també va ser un destacat militant anarquista.

***

Necrològica d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1969

- Alejandro Blanco Muñoz: El 5 d'octubre de 1906 neix a Nuévalos (Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Blanco Muñoz. Sos pares es deien Eustaquio Blanco Donoso, jornaler, i Cecilia Muñoz Ortega. Emigrat a Madrid (Espanya) treballà de paleta i en els anys trenta fou un dels militants del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més destacats. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i combaté al front de Guadalajara (Castella, Espanya). Després de la militarització de les milícies, el juny de 1938, va ser nomenat capità de la 72 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a treballar pels alemanys a Bedarius, on en 1943 participà en la reorganització clandestina de la CNT (Agrupació Confederal). Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Bedarius de la CNT. Alejandro Blanco Muñoz el 14 de febrer de 1969 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 31 de juliol de 1958

- Salvador Llorens Estruch: El 5 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 6 d'octubre– de 1906 neix a Vilallonga (Safor, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Salvador Llorens Estruch. Sos pares es deien Salvador Llorens Orlandis i Amparo Estruch Nadal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Feliu de Guíxols, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili milità en la Federació Local del barri de Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Malalt, Salvador Llorens Estruch va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1958 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Carmen Hernández Luna apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'octubre de 1994

- Carmen Hernández Luna: El 5 d'octubre de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Hernández Luna. Sos pares es deien Manuel Hernández i Josefa Luna. Vivia en unió lliure amb l'anarquista Nemesio Oteros Polo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, organitzà la resistència a Nueva Carteya. Després de la caiguda a mans franquistes de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya), la parella abandonà Nueva Carteya i arribà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on restaren fins el final de la guerra civil. Passaren a França per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord), però de la manera que va ser rebuda a per les autoritats franceses, decidí retornar a la Península malgrat tots els riscos. Patí tota mena de maltractaments i humiliacions per part dels falangistes locals i en 1948 intentà passar clandestinament a França, però va ser detinguda a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i reclosa en diferents presons, entre elles la de Còrdova. Un cop lliure, passà a França per Andorra i retrobà son company a Brageirac, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Trevall (CNT). Carmen Hernández Luna va morir el 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1994 a l'Hospital Samuel Pozzi de Brageirac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrada en aquesta població.

Continua...

---