Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Conferència del «Foyer du XIe»: El 20 d'octubre de 1920 se celebra a la «Salle du 95», al carrer de Charonne, del XI Districte de París (França) la conferència contradictòria «Contre la dictadure du proletariat» (Contra la dictadura del proletariat). L'acte formava part d'una sèrie de conferències organitzades per l'anarquista «Foyer du XIe» (Llar del XI Districte de París) i hi van ser oradors Pierre Le Flaouter (Flotter) i Pierre Le Meilleur.

***

Capçalera d'Umanità Nova

Naixements

Charles Ostyn

- Charles Ostyn: El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

***

Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)

- Éloi Francier: El 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1853 neix a Ressons-le-Long (Picardia, França) l'anarquista Éloi Francier. Sos pares es deien Pierre Louis Eloi Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre. Ebenista de professió, milità en el moviment llibertari de París. El 21 de maig de 1894, quan l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser detingut, juntament amb dos companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de Cité Industrielle, a prop de la presó de la Roquette on es concentrava una gentada per a veure la guillotinada, després d'haver cridat «Visca Émile Henry! Visca l'anarquia». Un cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la comissaria del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va detenir 155 anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer Godefroy Cavaignac, va ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou, l'endemà va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Neuve-des-Boulets de París. Éloi Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de París (França).

Éloi Francier (1853-1898)

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

- Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

***

Notícia d'una de les detencions d'Étienne Séchaud apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes del 5 de desembre de 1891

- Étienne Séchaud: El 20 d'octubre de 1856 –el certificat de defunció cita erròniament 1851– neix a Les Eaux-Vives (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Étienne Antoine Séchaud. Fill de pares francesos, sos pares es deien Nicolas Séchaud i Josette Marguerite Wuadens, venedora, i en néixer son pare ja era difunt. Es guanyava la vida treballant d'obrer joier i rellotger. En la dècada dels setanta vivia a Douvaine (Savoia, Arpitània). En 1874 va ser cridat a fer el servei militar a Annecy (Savoia, Arpitània), però després no es presentà als períodes d'instrucció obligatoris i va ser declarat insubmís. La policia el donà per desaparegut a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i a Niça (País Niçard, Occitània). A finals de 1895 arribà a Toló (Provença, Occitània) a la recerca de la seva feina de joier. Amb una ordre de busca i cerca, les autoritats franceses el volien expulsar del país. El febrer de 1896 la policia notificà que havia abandonat el seu domicili, al número 22 del carrer Nicolas Laugier de Toló per anar a Marsella (Provença, Occitània). Patí nombroses condemnes: sis mesos de presó pel consell de guerra de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) per «desaparició d'uniforme militar»; dos mesos de presó pel Tribunal Correccional de Marsella per «vagabunderia»; un mes de presó pel Tribunal d'Auxerre (Borgonya, França) per «robatori»; un mes de presó pel Tribunal d'Orleans (Centre, França) per «cisa d'aliments i vagabunderia»; i quatre mesos de presó pel Tribunal de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) per «robatori». Considerat per les autoritats com un «anarquista perillós i partidari de la propaganda pel fet», va ser sotmès a una activa vigilància. El 28 de setembre de 1897 va ser jutjat en consell de guerra de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i condemnat a un mes de presó per «insubmissió». El 2 de febrer de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Brieuc (Bro-Sant-Brieg, Bretanya) a quatre mesos de presó per «abús de confiança», quan treballava de rellotger al taller de Le Quilleuc i es quedà una agulla d'or, i el 19 de novembre de 1909 el mateix tribunal el condemnà pel mateix delicte a 15 dies de presó. El juliol de 1912 va ser detingut per «vagabunderia» per la gendarmeria de Lessay (Normandia, França) i el 16 de gener de 1914 per viatjar amb tren sense bitllet de Nontron a Angulema (Poitou-Charentes, França) i condemnat a 16 francs de multa. Étienne Séchaud va morir el 6 de febrer de 1918 a l'asil de Saint-Frai de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Carlo Abate (ca. 1920)

- Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòric Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Brera, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del «Normandie» a Nova York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'Escola de Popular de Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Va fer una gran amistat  amb conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest s'instal·là a Barre i dirigí i edità nominalment –Galleani estava en crida i cerca–, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions i targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia Peroskaja). També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers) i fou membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

Carlo Abate (1859-1941)

***

Necrològica de Lucien Hénault apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914

- Lucien Hénault: El 20 d'octubre de 1870 neix a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy, Lieja, Valònia) el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault. Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie Pauline Dormal. Quan estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part del Cercle d'Estudiants Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de 1899 participà en un míting a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les en suport d'Alfred Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la mestra russa Anne de Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de 1900, quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier) i Georges Thonar, el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. Organe libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors fins que deixà de publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del carrer Monulphe de Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta època també col·laborava en els periòdics L'Effort Éclectique i Le Libertaire, i va fer nombroses conferències sobre «educació revolucionària de les masses» amb Flaustier. En 1901 envià cròniques sobre Bèlgica per a Les Temps Nouveaux. Entre el 7 i el 8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés Anarquista celebrat a Brussel·lès (Bèlgica) que arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de 1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet, Émile Chapelier, Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un míting a la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol «Le socialisme en danger. Le Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et anarchie». El 27 de setembre de 1901 participà, en nom del POB, en una reunió celebrada a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les entre la Federació Provincial de Miners de Lieja i la Federació de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El gener de 1902 va ser expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le Parti Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent membre de la Cooperativa «Populaire» i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà en un míting a la «Nouvelle Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont, Jules Moineau i Jean-Louis Robyn. A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al Brasil, on restà tres anys. De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a l'Hospital de Saint-Gilles de Brussel·les. Encara que anarquista, milità des d'aleshores sobretot en «La Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es casà a Brussel·les amb Rachel Paula Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon, mantingué correspondència amb Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911 era secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste» de Forest-Lez-Bruxelles (Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu fer costat aquesta institució i propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la seva mort, publicà L'École Affrranchie, revista de la citada institució pedagògica. Mantingué una estreta correspondència amb la revista anarquista Les Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de juny de 1914 a Brussel·les (Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després. Segons la seva necrològica publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914 va morir «víctima del deure professional».

Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)

- Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb el sastre francès Josep Clair Sicard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Sicard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. En 1895 vivia al número 3 del carrer Joquelet i treballava d'impressor. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.

Alfredo Forti (1875-?)

***

Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916

- Bruno Cerchiaro: El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele Cerchiaro i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i s'establí a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps, col·laborà en els periòdics llibertaris L'Avvenire i Cronaca Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916 participà activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca propagandística aprofitant la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació de calcat, tenint contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22 d'abril de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou enterrat al cementiri luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.

Bruno Cerchiaro (1879-1933)

***

- Domenico Bedoni: El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Bedoni. Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom.

***

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 17 d'agost de 1924

- Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels «Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquesta època treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article, «Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit. Lucien Grossin va morir el 15 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

***

Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Era fill il·legítim d'un communard i de la portera Jenny Juliette Piller. Els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com  mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Desper­tad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le commu­nisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Sa companya fou l'espanyola Matilde Martínez. Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a l'Hospital Quatre-Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 d'octubre de 1924

- Jules D'Hooge: El 20 d'octubre de 1900 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge. Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora pentinadora, i va ser reconegut per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de 1901 a Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat obligatòriament en un batalló disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació. Després de la guerra visqué al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta època participà en les activitats del grup llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni Dieu ni Maître». El 12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine Vandepeute, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava d'obrer especialitzat en sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour Binet de Longues Haies de Roubaix. El seu últim domicili va ser al número 22 del carrer Sainte Élisabeth. Tuberculós després del seu pas pels batallons disciplinaris, Jules D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la Fraternité de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres dies després, moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni Maître» va fer el seu elogi fúnebre.

***

Cesare Teofoli

- Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

- Francisco Carrasco de la Rubia: El 20 d'octubre de 1905 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la Rubia. Fill d'una família benestant del barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido, jornaler, i Ana de la Rubia Fernández. Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, va entrar com a redactor de cinema en La Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per aquest diari entre agost i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna Durruti». El 7 d'agost de 1938, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la conferència «Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu Barcelonès, que tingué una segona part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona. Durant els anys bèl·lics col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La Esquella de la Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.). Ocupà un càrrec en la Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del Govern de la II República espanyola i va fer intervencions en Ràdio Barcelona. Sembla, que s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup Cinemàtic», dirigí els curts metratges documentals Ejército regular (1937) i Campesinos de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre de Ignacio F. Iquino ¡Guá..., guá...! El 25 de setembre de 1938 abandonà la crítica cinematogràfica i les tasques propagandístiques i s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de febrer de 1939 va ser detingut per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat en consell de guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort per les seves relacions amb el moviment anarquista i les seves cròniques i fotografies del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després de ser obligat a casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba va de tenir una filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones més, el 13 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou l'únic redactor de La Vanguardia executat pels feixistes. Son germà menor, el pintor José Carrasco de la Rubia, va ser afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.

Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939)

Continua...

---