Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 30 de setembre

Esdeveniments

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

- Commutació de la pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de setembre de 1940 el dictador Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la commutació de la pena de mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria Alomà Sanabras per la de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones (aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.) a les quals havia salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia estat assassinat per les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de «rebel·lió militar» i son altre germà, Jaume, morí el 24 de març de 1942 a la presó de Barcelona. Josep Maria Alomà sortí de la presó el maig de 1943, després que l'Estat franquista li hagué requisat tots els seus béns.

***

Cartell situacionista

- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.

Naixements

Notícia de l'expulsió de Moïse Ardaine apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 22 de novembre de 1890

- Moïse Ardaine: El 30 de setembre de 1857 neix a Charlieu (Fôrez, Arpitània) l'anarquista Moïse Ardaine –el seu llinatge citat erròniament de diferents maneres (Ardanne, Ardeine, Ardène, Ardoine, etc.)– i conegut com Maurice. Sos pares, residents a Lió (Arpitània), es deien Jean-Marie Ardaine, comerciant, i Claudine Degueurse, que havia anat a parir a casa dels pares. En 1878 va ser declarat per error «insubmís», però finalment el consell de revisió militar el declarà exempt del servei actiu en temps de pau. Cap a finals dels anys setanta s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballava de perruquer-barber i militava en el moviment anarquista. El 28 de juny de 1888 es va divorciar a Roanne (Fôrez, Arpitània) de Jeannot Aldona (Genot). En els anys noranta la policia assenyalà que sovint rebia anarquistes estrangers, com ara Lucien Weil, que paraven a casa seva, al número 28 del carrer Montbrillant de Ginebra. Al seu domicili també se celebraven les reunions del Grup Anarquista Internacional (Paul Bernard, Claude Bordat, Régis Catil, Jérome Galleani, Ferdinand Niquet, Gennaro Petraroja, Paraskieff Stojanoff, Marco Sullam, Lucien Weil, etc.) del qual era secretari. L'11 de novembre de 1890 va ser detingut, juntament amb una desena de companys, per haver aferrat el cartell Souvenons nous, en tres llengües (francès, italià i alemany), en record dels «Màrtirs de Chicago», executats l'11 de novembre de 1887, tot reclamant venjança. A resultes d'aquesta aferrada, el 15 de desembre d'aquell any va ser expulsat de Suïssa juntament amb nombrosos anarquistes estrangers. En 1891 estava considerat per la policia com el membre més actiu del grup d'anarquistes francesos establerts a Ginebra i al seu domicili es realitzaven nombroses reunions clandestines. El 29 de desembre de 1892 el Tribunal del Sena el va condemnar a 15 dies de presó per «robatori». A començament de 1894, després d'haver estat expulsat de Suïssa, s'establí a Lió, on, amb una cinquantena de companys de la zona, va ser objecte d'un escorcoll policíac i la policia només va trobar un revòlver no carregat; va ser posat en llibertat el 8 de gener de 1894, després de ser interrogat. En 1903 el seu nom figurava en un llistat policíac de membres d'un pretès grup anarquista expropiador il·legalista anomenat «Steiger-Dalloz», encapçalat per Eugène Dalloz. En 1906 vivia al número 8 del carrer Créqui de Lió, juntament amb dues filles nascudes a Ginebra i sa nova companya Eugénie Laverrière; aleshores treballava de saldista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Bertho (9 de març de 1894)

- François Bertho: El 30 de setembre de 1867 neix a Jallais (País del Loira, França) l'anarquista François Élie Bertho. Sos pares es deien Jean François Désiré Bertho, capeller, i Marie Élise Pointreau. En 1887 treballava com son pare de capeller a Jallais. L'11 de novembre de 1889 va ser cridat a files, però va ser llicenciat vuit dies després per la gairebé completa pèrdua de visió de l'ull esquerre. En 1894 treballava d'empleat dels llibres de l'empresa Dufaye, al bulevar Barbes de París (França). El 6 de març de 1894 el prefecte de policia demanà l'escorcoll del cabaret de Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey, lloc de reunió d'anarquistes, i ell va ser detingut juntament amb altres 16 persones. Portat al seu domicili, una habitació llogada al número 10 del carrer Fauvet, l'escorcoll d'aquesta resultà infructuós. El 8 de març de 1894 va ser enviat a comissaria i fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon com a anarquista per freqüentar el local de Duprat, però l'11 de març va ser posat en llibertat. El seu últim domicili va ser al número 44 del carrer Clinancourt de París. François Bertho va morir el 19 d'abril de 1903 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

***

- Joseph Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh (Moguilev, Imperi Rus; actualment Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover, més conegut en la seva versió anglesa com Joseph Bovshover, i que va fer servir els pseudònims M. Turbov i Basil Dahl. Fill d'una família jueva ortodoxa benestant, després d'estudiar en escoles religioses, son pare volia que fos rabí, però això no anava amb la seva personalitat i quan era molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich Heine, s'establí a Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia), on va estudiar l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18 anys, l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on alguns de sos germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat treballà d'obrer pelleter en una fàbrica i entrà a formar part del moviment anarquista. Començà a escriure poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la fàbrica. Per les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus germans li va comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire comercials, va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits. Després va treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany, però sempre visqué en la més extrema de les pobreses. Els seus primers poemes i proses els publicà, moltes vegades sota el pseudònim M. Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung, Der Nayer Gayst, Fraye Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la Fàbrica) –moviment de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants que visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les fàbriques de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc., acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la poesia revolucionària alemanya i decantant-se per influències de poetes nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular entre els treballadors jueus no només de Nova York, sinó d'arreu del món. Coneixia molt bé l'anglès i va traduir la seva poesia en aquesta llengua, publicant-la en periòdics en anglès, aconseguint així una cert fama en els cercles no jueus. També va escriure directament en anglès sota el pseudònim Basil Dahl, col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de 1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de Brooklyn, però durant el primer dia de treball va desaparèixer. Després va marxar a New Haven (Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia treballava en un restaurant pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de feina en una botiga de roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un consultori mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The Merchant of Venice (Shaylok, oder der koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de William Shakespeare i una prefaci crític per a la posada en escena; la seva primera representació es realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre de Broodway. Aquesta traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch, col·laborant posteriorment en diverses representacions. A partir de 1898 començà a partir problemes mentals i en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de Poughkeepsie fins els seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra poètica dels seus poetes més estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra) publicà en jiddisch un recull poètic seu sota el títol Poetishe Verke. En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una antologia de les seves obres sota el títol Gezamelte Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de desembre de 1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no informaren ningú de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la notícia es va fer pública. Després de la seva mort, va ser inclòs en el panteó dels grans escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris Rosenfeld i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista Joseph Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA) publicà una traducció en anglès dels seus poemes sota el títol To the toilers and other verses. En 1918, en plena Revolució russa, una selecció dels seus poemes titulada Geklibene lider va ser publicada a Petrograd (República Soviètica de Rússia) i en 1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch (Geklibene lider) va ser publicada en l'URSS. Alguns dels seus poemes han estat musicats.

Joseph Bovshover (1873-1915)

***

Dominique Lagru al seu taller-mansarda (París, 12 de desembre de 1951)

- Dominique Lagru: El 30 de setembre de 1873 neix al Bois de Fâ de Perrecy-les-Forges (Borgonya, França) el pintor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista, Dominique Lagru –a vegades citat erròniament Lagrue. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien François Lagru, jornaler i llenyataire, i Claudine Prieur. Quan tenia 12 anys sa mare morí. Després de treballar de pastor a les granges, el febrer de 1891 entrà a fer feina de miner a la mina d'hulla de Blanzy, a la conca minera de Montceau-les-Mines (Borgonya, França). El novembre de 1894 començà el servei militar enquadrat en el 19 Batalló de Caçadores a Peu de Troyes (Xampanya-Ardenes, França), on va contreure una tuberculosi als ganglis i gairebé va perdre la vida. Arran d'aquesta traumàtica experiència militar es decantà per la militància política. El febrer de 1896 va llicenciat i retornà a la mina. En 1899 participà en la vaga de Montceau-les-Mines i s'afilià al Sindicat de Miners, esdevenint ràpidament secretari del grup socialista de la població. Acomiadat al final de la vaga, en 1900 va ser elegit regidor municipal de Saint-Vallier (Alvèrnia, Occitània) en una candidatura socialista oposada a la llista de l'alcalde derrotat François L. de Gournay, un patró miner. Vicesecretari de l'ajuntament, patí intrigues polítiques i, després d'una campanya de calúmnies, decidí fugir en 1903 cap a París (França). Entrà en contacte amb un antic anarquista membre de la «Banda Negra» de 1882 que havia deixat Montceau-les-Mines feia una vintena d'anys, que li trobà feina en una obra; també va fer amistat amb un jove anarquista de la seva regió que l'ensenyà l'ofici d'estucador ornamentista. Esdevingué anarquista i sindicalista i s'integrà activament en les universitats populars. Apassionat per la cultura autodidacta, es dedicà a llegir llibres sense aturar. Amb el suport del seu sindicat i una subvenció del Ministeri d'Instrucció Pública, llogà un local i hi instal·là una biblioteca popular, on va fer la permanència dos dies per setmana durant deu anys. També creà una llibreria ambulant i posava una parada de llibres en mítings i conferències. En 1909 va rebre un premi de dibuix de la revista Le Perche Illustré. El 20 de febrer de 1909 es casà a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) amb la cuinera Marie Ernestine Dion i amb el matrimoni legitimà sos tres infants: Gabriel, nascut el 29 de novembre de 1895; Raymond, el 19 de febrer de 1900; i Hélène Odette Dominique, el 27 de desembre de 1905. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Mortinat d'Asnières-sur-Seine. En 1910 col·laborà en La Voix du Peuple, on reivindicà l'ideal revolucionari dins de la Confederació General del Treball (CGT). L'agost de 1913 sembla que redactà un informe sobre sindicalisme per al Congrés Anarquista que se celebrà a París. En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista d'Ernest Girault Libre-Examen. Durant la Gran Guerra animà, en nom de la Unió de Sindicats del Sena, una sopa popular que nodria diàriament unes cinc-centes persones. Durant la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La paix par les peuples» que s'oposava al «Manifest dels Setze». El febrer de 1922, en una enquesta de La Revue Anarchiste sobre el funcionariat sindical, expressà la seva posició antifuncionarial més absoluta. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), posició política en la qual restà la resta de sa vida. En 1948, amb 75 anys, començà la seva carrera de pintor i produí una important obra artística qualificada de «naïf». El desembre de 1951 va fer la seva primera exposició a la galeria «Tout-París» de París. El seu últim domicili fou al número 12 del carrer Alphand de París, amb el taller a les golfes. Dominique Lagru va morir el 23 de febrer de 1960 al VII Districte de París (França). Pòstumament, el febrer de 1965, la Galeria Bignou de París li va fer una exposició retrospectiva. En 1974 l'Écomusée du Creusot li consagrà una important exposició i també l'edità el seu llibre autobiogràfic Je suis né en 1873 à Perrecy-les-Forges, Saône et Loire.

Dominique Lagru (1873-1960)

***

Bianca Sbriccoli (ca. 1926)

- Bianca Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Bianca Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli, i que va fer servir el pseudònim de Rosa Salvadè. Cosina del destacat intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van comprometre i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere ad una donna sull'anarchia, recull de correspondència política que li havia enviat a Bianca; i dos anys després la parella es casà civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son fill Vero. Participà en totes les activitats culturals anarquistes de son company organitzà i s'encarregà de la distribució i de les subscripcions de la publicació La Scuola Laica. Rivista Internazionale di Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella abandonà la Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i després a França –ella passà la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa Salvadè–, on la parella va ser ajudada especialment per Louis Lecoin. Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a l'Uruguai, arribant a Montevideo el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de 1970 en el número 64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir. Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a Montevideo (Uruguai).

Bianca Sbriccoli (1880-1972)

***

Damián Gaztambide Pagola

- Damián Gaztambide Pagola: El 30 de setembre de 1881 –el certificat de defunció cita el 27 de setembre de 1877– neix a Azcona (Deierri, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Damián Gaztambide Pagola. Sos pares es deien José Julián Gaztambide Miquélez i Felicia Pagola Andueza. Fill d'una família nombrosa, després d'aprendre el ofici de paleta a Estella (Navarra) s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on es casà amb Sofía Herrero Otaduy, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità en el moviment anarquista. En 1908 envià diners per a Tierra y Libertad i en 1914 per al mateix periòdic i per a Vicente Fraile. Durant la guerra civil, passà a Bilbao (Biscaia, País Basc) i després a Santander (Cantàbria, Espanya), d'on, després de la caiguda del front Nord, va ser evacuat amb sa família amb vaixell cap a Catalunya. El maig de 1938 participà en el grup «Beti Aurrera» de Barcelona (Catalunya) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (o de Sant Cebrià, segons les fonts). Un dels seus fills, Arnaldo Gaztambide Herrero, nascut en 1904, i amb problemes de deficiència a causa d'una meningitis contreta durant la infància, va ser enviat a un altre camp, on degué morir, mentre que sa companya i la resta d'infants van ser enviat a Berck Plage (Nord-Pas-de-Calais, França). Posteriorment ell va ser traslladat a Anonai (Vivarès, Occitània), on intentà emigrar sense èxit a Mèxic, però pogué aconseguir reunir sa família. Damián Gaztambide Pagola va morir el 21 de març de 1965 al seu domicili d'Anonai (Vivarès, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població. Una filla seva, Margarita Gaztambide Herrero, també milità en la CNT.

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Sos pares es deien Cyr Marie Médéric Pradier, propietari, i Suzanne Philomène Cécile Vaillant. Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Louis Lecoin

- Louis Lecoin: El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Jean Lecoin, jornaler, i Françoise Vacher. De jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va ajuntar amb Marie Émilie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. El 17 d'octubre de 1936 es casà a Gwened (Bro Gwened, Bretanya) amb sa companya Marie Morand. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 22 de juny de 1971 a la Residència Victor Hugo de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.

***

José Tourmant Álvarez (1925)

- José Tourman Álvarez: El 30 de setembre de 1889 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Antonio Tourman Álvarez –el primer llinatge també erròniament citat Tourmant. Era fill d'Antonio Tourman, d'origen lorenès, i de Manuela Álvarez Valdés, i tingué dues germanes i un germà. Es guanyava la vida treballant d'ebenista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 va ser detingut, segons alguns perquè se suposava que era desertor de l'exèrcit francès, i portat a peu per la Guàrdia Civil des d'Oviedo (Astúries, Espanya) fins a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El juliol de 1919, com a president del Comitè Pro Presos, va fer un míting a Gijón. En 1920 va ser delegat del Sindicat de Transports en el Congrés d'Astúries de la CNT. El febrer de 1921 va ser detingut arran de l'atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener a Gijón. El juny de 1921 parlà en un míting a Gijón i l'agost d'aquell any, amb Avelino González Entrialgo i Aquilino Moral Menéndez, representà Astúries en el Ple Confederal de Logronyo (La Rioja, Espanya). En 1923, com a secretari del Sindicat de la Construcció, va ser delegat d'aquest sindicat al Congrés de la CNT celebrat a Gijón. L'octubre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera i mentre ocupava la secretaria del Sindicat del Transport de la CNT, va ser expulsat per l'autoritat militar al·legant que, encara que nascut al Regne d'Espanya, tenia la nacionalitat francesa i passà a residir a París (França). Durant la II República espanyola, malgrat que va estar boicotejat per la patronal, retornà a la Península. Abans d'octubre de 1934 tornà a París. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a Gijón. El setembre de 1936 va ser nomenat conseller d'Industria per la CNT en el Comitè Provincial de Gijón i posteriorment va ser delegat del Consell d'Astúries i Lleó. El gener de 1937 presidí l'Assemblea de la Construcció de Gijón, de la qual va ser nomenat secretari. Durant la nit de 20 al 21 d'octubre de 1937 va ser capturat a bord del Mont-Seny, vaixell amb el qual fugia de la repressió, pel minador feixista Júpiter. Va ser tancat al camp de concentració de Muros (La Corunya, Galícia). El 18 d'abril de 1938 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb 26 persones més, i condemnat a mort. José Tourman Álvarez va ser afusellat el 14 de juliol de 1938 a Gijón (Astúries, Espanya), juntament amb els anarcosindicalistes Alfredo Díaz González i Marcelino Ovies Cabo, i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'aquesta població. Sa companya, Consuelo García, amb qui tenia dues filles, va morir en 1972 a l'exili francès.

José Tourman Álvarez (1889-1938)

Salvador Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso (Palència, juliol de 1965)

- Salvador Gumà Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1901 neix a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Francesc Joan Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Sos pares es deien Ramon Gumà Perelló, serraller i manyà, i Josepa Clavell Serra, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia d'aprenent d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà feina repujant en un obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat «Paco kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i assistí a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí Dalmau, aconseguí el títol de professor d'Esperanto de la Federació Esperantista Catalana (FEC) i va fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana. En 1923, fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es refugià a França. Durant la dècada dels vint a París (França) participà activament en les activitats de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i va ensenyar l'esperanto i el català a diverses localitats. A París es guanyà la vida repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va oferir la redacció de la revista Sennaciulo, responsabilitat que no acceptà a causa de la serva residència temporal a França. A París freqüentà l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar Vegà), on hi anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà París i marxà cap a Occitània. A començament de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), animada per la parella Estour i on també residia Luciano Allende. En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour, filla de la parella. En 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona i l'any següent es traslladà amb sa família a Alcover, on es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem d'adobs de la localitat. En aquesta època freqüentà, amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà i català. Durant els anys republicans ensenyà l'esperanto i va fer conferències sobre aquesta llengua. Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina local. Cooperativista, en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola d'Alcover de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud discrepant, fet pel qual va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, l'octubre d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT, càrrec que ocupà fins el 1938. També ocupà la presidència de la Comissió de Cultura, Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la presidència de les seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència s'imprimí paper moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu malnom. L'octubre de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de Treballadors d'Alcover de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec d'alcalde segon. En aquesta època fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries. L'1 de gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. En aquesta època era president de la Secció de Pagesos del Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El novembre de 1938 formà part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de comptable de la foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf franquista, va ser detingut, reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per un tribunal militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i absolt. En 1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un taller a Alcover. En 1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on continuà amb aquesta feina. En 1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso (Congrés Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio (HEF, Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà a Terrassa, primer congrés esperantista que s'organitzà després de la guerra civil. Fou membre del Centre d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu butlletí. Fou membre del jurat dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels Concursos de Literatura de la «Fundación Esperanto». En 1960 guanyà el premi «Belartaj Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus. Per al Congrés Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses cançons i arranjà musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de Saragossa). Coedità la revista Horizonto i col·laborà en La Gazeto, portant la correcció de les publicacions esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001, organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE, Associació Cultural Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA, Associació Hispana de Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de Lectura de Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar d'esperantistes d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i proses en esperanto Kiam floras la timianoj (Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir centenari el 23 de maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren l'esperantista més important de la Península.

Salvador Gumà Clavell (1901-2003)

***

Antonino González Díez

- Antonino González Díez: El 30 de setembre de 1905 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonino González Díez –sovint el seu nom citat erròniament Antonio. Era fill de Francisco González i de Juana Díez. Fuster de professió, de ben jove milità en el Sindicat de la Fusta de Lleó de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i treballà a les empreses de fusteria de Nicanor Álvarez García i, a partir de 1928, de Bernardo Trobajo. També fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1929 signà, amb altres militants lleonesos i asturians, una carta en defensa del sindicalisme revolucionari i llibertari, publicada en ¡Despertad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). Representà el seu sindicat en gairebé tots els plens regionals i nacionals, com ara el Ple Regional de febrer de 1932. En aquests anys republicans va estar detingut en diferents ocasions, com ara arran de l'aixecament revolucionari del desembre de 1933. En 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Lleó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí passar l'agost d'aquell any amb Juan Pedrosa Berasaluce a zona republicana, a Villablino (Lleó, Castella, Espanya). En aquesta època, a més de ser oficial del Batalló Astúries Núm. 6 de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Ordre Públic de Lleó l'octubre de 1936 per la Govern d'Astúries, delegat polític de la 13 Brigada Mixta el febrer de 1937, comissari de policia pel Comitè Provincial l'abril de 1937, tinent d'Informació en el 206 Batalló d'Infanteria, secretari provincial del Comitè Provincial dels Grups Autònoms de la FAI en 1937, etc. Després dels «Fets de Maig de 1937», participà en una reunió amb l'objectiu de desarmar els comunistes a Lleó que no va reeixí. Quan el front del nord va caure, s'amagà a Lleó i la seva companya, Fidela Valdés Jáñez, retornà de França cap el maig de 1939, fent-se càrrec d'ell al seu refugi subterrani de petites dimensions del carrer Tres Mitras. L'1 de juny de 1940, però, va ser descobert el seu amagatall i detingut. Reclòs a Lleó, el febrer de 1944 va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys, que purgà a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), a la presó madrilenya de Yeserías i, entre 1946 i 1949, a Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Un cop alliberat el desembre de 1949, s'integrà en la lluita clandestina dins de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció confederal i esdevingué un símbol de la lluita llibertària per a les noves generacions. Antonino González Díez va morir el 30 de juliol de 1987 d'insuficiència cardíaca a l'Hospital General de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de la ciutat. Sa família, sense cap respecte per la seva memòria, li va donar cerimònies catòliques.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de setembre

Esdeveniments

Capçalera de La Potence

- Surt La Potence: El 29 de setembre de 1927 surt a Clamart (Illa de França, França) el primer número del setmanari anarquista La Potence. Artistique, politique et sociale. El llançament del primer número es caracteritzà perquè va ser publicitat amb grans cartells col·locats en automòbils que circulaven per les grans avingudes parisenques. Aquest periòdic, que s'autodefinia «avantguardista», va ser editat per Octave Fichet (J.-B. La Chesnaye) i entre els col·laboradors hi figuraven Maurice Berlant, Jean-Baptiste Bucco, Franck Francastel, Germain Fuynel, Lucien Léauté (Luc Lelatin), Brutus Mercerau, Henry Moural, Claude-Henry Perrin, Henri Robin, Jack-Layne Sancini i Jacques Vingtras, entre d'altres. La seu social va ser el domicili d'Octave Fichet, al número 81 del carrer Moulin-de-Pierres de Clamart. La tirada va ser de 10.000 exemplars i va admetre publicitat. Concentrà els seus atacs contra els grups dretans i contra les institucions (exèrcit, política, magistratura, premsa, finances, etc.), alhora que va fer crítiques literàries i teatrals. Fichet intentà crear un «Club de La Potence», però sembla que el projecte no reeixí. En sortiren, com a mínim, sis números, l'últim el 24 de novembre de 1927.

Naixements

Ezra H. Heywood

- Ezra Heywood: El 29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes «obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.

***

Foto policíaca de Jean Borla (2 de març de 1894)

- Jean Borla: El 29 de setembre de 1847 neix a Cirié (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Michele Borla, també conegut com Jean Michel Borla. Sos pares es deien Giovanni Borla i Marianna Rechia. Emigrat a França, treballà d'obrer en una armeria de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 28 de juny de 1875 va ser condemnat a Lió (Arpitània) a vuit dies de presó per «ultratge a agents». A partir de 1877 treballà com a ajustador a la fàbrica de canons nord-americana Hotchkiss de Saint-Denis (Illa de França, França), que s'havia inaugurat dos anys abans. En aquesta època vivia sense casar-se amb la bugadera Elisa-Blanche Royer, amb qui havia tingut un infant. Entre 1891 i 1892 estigué relacionat amb el moviment anarquista, però després cessà de freqüentar-lo i en 1894 sembla que abandonà la política. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes aixecat el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia i vuit dies després s'ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció per «associació criminal». El 2 de març de 1894 el comissari de policia de Sant-Denis Nord es presentà al seu domicili i taller, al número 5 del carrer Strasbourg de Saint-Denis; en aquest escorcoll es trobaren exemplars de premsa anarquista (L'Birichin, Il Proletario, La Riscossa) i el fullet La société future, obreta que havia estat distribuïda a la porta de la fàbrica. Reconegué que llegia Le Père Peinard a la fàbrica Hotchkiss. Empresonat l'endemà a la presó parisenca de Mazas, va ser posat en llibertat provisional el 6 de març d'aquell any. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean Borla (1847-?)

***

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

- Alcide Dubois: El 29 de setembre de 1856 neix a Les Bois (Jura, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, i Émélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges «faiseur de secrets» –el «secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca–  i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per «instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat –més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió «preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista. Alcide Dubois va morir el 8 de setembre de 1912 a Saint-Imier (Berna, Suïssa).

***

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: El 29 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de setembre– de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon-Michel Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Sos pares es deien Félix Léon Prouvost, fabricant, i Adéle Justine Delamoy. Fill d'una família burgesa del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, el 31 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 d'agost– de 1921 a Villa Rock Hill, a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

***

Retrat de Camille Gabriel Thiry publicat en el diari de Charleville Le Petit Ardennais del 28 de novembre de 1908

- Camille Gabriel Thiry: El 29 de setembre de 1875 neix a Carignan (Ardenes, França) l'anarquista Camille Gabriel Thiry. En el moment del part un germà bessó seu nasqué mort. Sos pares es deien Jacques Thiry, manobre jornaler, i Sidonie Angélique Mataigne, planxadora. Es guanyà la vida treballant d'obrer fuster. Després de viure a Carignan, s'instal·là a Sedan (Ardenes, França). El 26 de maig de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a un mes de presó per «robatori» i el 15 de desembre de 1897 va ser condemnat pel mateix tribunal a 40 dies de presó per «abús de confiança». El 28 de novembre de 1898 va ser incorporat al IV Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica a Algèria. Un cop llicenciat el 15 d'octubre de 1899, amb certificat de «bona conducta», s'establí a Charleville (Ardenes, França), on el 14 de novembre de 1900 es casà amb Laure Fléda Curie, amb qui tingué tres infants. En 1901 va ser detingut a Carignan per haver furtat eines a son antic patró Frédéricq i haver calat foc el taller de fusteria. En la seva defensa afirmà que havia furtat les eines perquè volia establir-se pel seu compte i el bancs no li deixaven diners. Per aquest fet el 25 de febrer de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Mézières (Ardenes, França) a cinc anys de treballs forçats, pena que va ser commutada el 18 d'abril d'aquell any per cinc anys de reclusió. El 14 de juliol de 1905 va ser posat en llibertat. Posteriorment, el 27 de novembre de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a vint anys de treballs forçats en colònia penitenciària per «robatori qualificat» –el 7 de juny de 1908, amb l'anarquista Joseph Paret, amb qui aferrava cartells revolucionaris per la zona i estaven en contacte amb la colònia llibertària d'Aiglemont (Ardenes, França), havia furtat 10.000 francs al dentista Louis Thiéry de Charleville. Joseph Paret va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats i ambdós van ser enviats a la colònia penitenciària de Saint-Laurent-du-Maroni. Camille Gabriel Thiry va morir el 7 d'agost de 1924 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

Nota necrològica d'Étienne Coudereau apareguda en el diari de Bourges Centre-Express del 5 de març de 1929

- Étienne Coudereau: El 29 de setembre de 1883 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Étienne Coudereau. Sos pares es deien Jean Coudereau, jornaler i obrer dels centres militars, i Marie Brunet, jornalera. En 1895 aconseguí el certificat d'estudis a l'escola del carrer Paradis de Bourges. Posteriorment es guanyà la vida com a escultor en fusta i segons la policia era un «anarquista convençut». Vivia al mateix domicili de l'anarquista Achille Légeret i es casà amb Rosalie Voisin, filla de l'anarquista Louis Voisin. En 1904, com a «obrer d'art» va ser dispensat durant dos anys de fer el servei militar. En 1905 era, amb Jean Pagés, el gerent del periòdic Les Semailles, el principal redactor del qual fou Achille Légeret. El 8 d'octubre de 1905 el seu domicili, al número 90 del carrer Nationale de Bourges, va ser escorcollat per la policia a la recerca de cartells de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906, segons informes policíacs, havia rebut un lot de cartells a favor de l'abstenció. També va promoure la cooperativa «L'Entente Économique» (El Pacte Econòmic), a la qual s'adheriren anarquistes de Bourges. En 1911 s'establí a Châteauroux (Centre, França), on continuà militant. Posteriorment retornà a Bourges. Condemnat el 21 de juliol de 1926 per «abús de confiança» a dos mesos de presó i a 25 francs de multa, després d'haver demanat en préstec el 25 d'agost de 1925 un carretó de mà a André Denis a l'estació de Vierzon (Centre, França) i no haver-lo retornat, el 22 de setembre de 1926 el Tribunal Correccional de Bourges reduí la pena a un mes de presó. Étienne Coudereau va morir el 3 de març de 1929 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Bourges (Centre, França).

***

Article de Félix Denegri publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de desembre de 1923

- Félix Denegri: El 29 de setembre de 1885 neix a La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Michel Marc Félix Denegri, també citat Denegry. Era fill de François Étienne Blaise Denegri, calderer, i de Marie Victoire Tisot. Es guanyava la vida com son pare, treballant de Calderer. El 7 d'octubre de 1906 va ser cridat a files i incorporat en el 27 Batalló de Caçadors a Peu i va ser llicenciat el 25 d'octubre de 1908 amb certificat de «bona conducta». Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 67 Batalló de Caçadors Alpins de Reserva i enviat al front, on va desaparèixer el 27 d'agost d'aquell any a Péronne (Picardia, França). Ferit, el 21 de gener de 1916 va ser declarat mutilat de guerra i donat de baixa total, ja que restà paraplègic de la columna vertebral amb paràlisi total de les dues cames i hagué de moure's a partir d'aquell moment en cadira de rodes; el 17 de març de 1920 es va acceptar la seva pensió permanent. Durant el període d'entreguerres es declarà comunista llibertari i s'adherí a la Unió Anarquista Comunista (UAC), tot formant part del grup anarquista de La Ciotat. Durant la tardor de 1921, en els debats de preparació del congrés de l'UAC, reivindicà la creació d'una Confederació General del Treball (CGT) sindicalista revolucionària.  El 2 abril de 1922 assistí al congrés constitutiu de la Federació Anarquista del Sud (FAS) i col·laborà en el periòdic marsellès Terre Libre, òrgan d'aquesta organització. La FAS federava grups llibertaris des de l'Erau fins els Alps Marítims i ell mantenia relacions amb anarquistes marsellesos (Louis Boisson, Julien Clot, Henri Toti, etc.). El 9 de novembre de 1922 presidí una reunió anarquista i en 1923 era portaveu del Grup Llibertari de La Ciotat i col·laborava en Le Libertaire. El 18 d'abril de 1924 acollí Germaine Berton. Després del congrés de l'UAC, celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París (França), on s'adoptaren uns nous estatuts, formà part del grup de rebutjà aquesta nova normativa i que creà, amb Sébastien Faure, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), col·laborant en Le Trait d'Union Libertaire, butlletí d'aquesta associació. També va escriure en La Voix Libertaire (1929-1939), signant els articles com Denegry i, tal vegada, Cio Taden. El desembre de 1931 presidí la conferència celebrada a La Ciotat de Lucien Huart, secretari de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que acabava d'arribar després de dos mesos de gira per Espanya per analitzar la situació sorgida arran de la proclamació de la II República espanyola. Entre 1933 i 1935 estava subscrit al periòdic La Grande Réforme i va ser un dels organitzadors de la conferència Contre la guerre et contre le fascisme de Jeanne Humbert celebrada el 29 de maig de 1934 a Castèurainard (Provença, Occitània) pel Grup Llibertari Antifeixista local i una altre l'endemà a La Ciutat organitzada per ell en nom del Grup Llibertari local. El 7 de novembre de 1934, durant un míting a La Ciotat, polemitzà durament amb els comunistes sobre els fets revolucionaris d'octubre d'aquell any i tractà François Billoux de «contrarevolucionari». Entre 1936 i 1937 encapçalà el Grup Llibertari de La Ciotat i la Federació Anarquista de Provença (FAP). El 1936 va fer costat econòmic al «Comitè Anarcosindicalista per a la CNT i la FAI». El 2 de març de 1937 presidí, amb François Broussouloux i David, una reunió que arreplegà una seixantena de persones a La Ciutat en suport de la Revolució espanyola. En aquesta època col·laborà en Terre Libre (1937-1939), òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF) publicat per André Prudhommeaux. El 10 d'octubre de 1937, amb una desena de companys, entre ells Armando i Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin), de passada per la població, organitzà una reunió de denúncia del sectarisme de la Unió Anarquista (UA). El 6 de desembre de 1938 presidí una conferència on participà Maurice Doutreau davant una vuitantena de persones, de les quals una trentena eren anarquistes. En 1947 era secretari del Grup Llibertari de La Ciutat, adherit a la FAF. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Rodomonte Nesi (ca. 1937)

- Rodomonte Nesi: El 29 de setembre de 1888 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Rodomonte Andrea Nesi –el seu nom a vegades citat com Lodomonte–, conegut sota diversos pseudònims (Fortunato, Lillo, Lillo il Cieco, Lillo il Ceo). Sos pares es deien Andrea Fortunato Nesi i Marina Eva Viola. Pescador de professió, vivia al barri Il Gigante de Liorna i havia estat denunciat per delictes comuns. En 1915 va ser cridat a files i el 17 de juny de 1916 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a quatre anys de presó per insubordinació contra els oficials. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del president italià Francesco Saverio Nitti, cap a finals d'any retornà a Liorna i va ser detingut i empresonat en diverses ocasions pels seus enfrontament amb els escamots feixistes. Borni de l'ull esquerre, el 14 de maig de 1925 va perdre dos dits de la mà dreta. En 1926 entrà a formar part del grup anarquista «Fiorentina», juntament amb Gino Magnozzi i Pietro Signorini. El 29 de novembre de 1932 intentà, amb obrers Manrico Ciorini i Gino Silvino, expatriar-se il·legalment amagant-se durant la càrrega del vapor espanyol Luchana, però van ser descoberts i detinguts. El 13 d'octubre de 1933 aconseguí, juntament amb altres companys (Marcello Berni, Arrigo Catani, Virgilio Fabbrucchi, Egidio Gioli, Gino Martelloni, Narciso Menicagli, Oreste Umberto Pratesi, Federico Turiddu Scarpellini, Dino Turini, etc.), fugir clandestinament d'Itàlia a bord d'un vaixell i arribar l'endemà a Bastia (Còrsega) i poques setmanes després va ser inscrit en el Bolletino dell Ricerche com «anarquista expatriat clandestinament amb propòsits criminals» amb l'ordre de detenció. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), el 20 de maig de 1934 participà, amb altres companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Angelo Girelli, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani, etc.), en una reunió anarquista. Posteriorment, amb el comunista Cesare Massini (Silverio), difongué pamflets i periòdics antifeixistes entre els mariners italians que arribaven al port marsellès. A començament de 1935 se li va decretar l'expulsió, però restà il·legalment França. El 15 de maig de 1935 va ser detingut, jutjat pel Tribunal de Marsella per «vulneració del decret d'expulsió» i condemnat a 15 dies de presó. Més tard, l'octubre de 1936, creuà els Pirineus i es va incorporar a la Península a les «Brigades Internacionals». Sergent de la I Companyia de la «Brigada Garibaldi» de la XII Brigada Internacional a Albacete (Castella, Espanya), combaté, sota les ordres de Guido Picelli, a diversos indrets (Cerro de los Ángeles, Casa de Campo, Pardo, Pozuelo, Boadilla del Monte, Mirabueno, Majahonda, Arganda, Guadalajara,, Jarama, etc.) del front de Madrid i de Guadalajara. Rodomonte Nesi va caure el 13 d'abril de 1937 a Morata de Tajuña (Madrid, Castella, Espanya), durant la «Batalla del Jarama», a resultes de l'explosió d'un projectil d'artilleria que el ferí mortalment a diverses parts del cos –també moriren l'antifeixista abissini Joseph Ahmed Din i Erasmo Ferrari. Mesos després de la seva mort, les autoritats feixistes el van incloure en el registre de «terroristes residents a l'estranger» i el 7 d'octubre de 1937 la Prefectura de Liorna anotava que encara no s'havia comprovat si realment havia mort en la guerra d'Espanya i si els seus pares rebien ajuda del Socors Roig.

Rodomonte Nesi (1888-1937)

***

Miguel Abós Serena (ca. 1921)

- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) –tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana– i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser  detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

Miguel Abós Serena (1889-1940)

***

Fitxa policíaca d'Aurelio Fernández Sánchez

- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) –alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas, Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup «Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest.  Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT,  i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).

 Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

Miguel Campuzano García

- Miguel Campuzano García: El 29 de setembre de 1894 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Sos pares es deien Lorenzo Campuzano Castro, tapisser, i Baltasara García Pobés. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre –fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell, Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. Miguel Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a Caracas (Veneçuela).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de setembre

Esdeveniments

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa –o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos–, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.

***

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Notícia del míting publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 30 de setembre de 1930

- Míting pro presos: El 28 de setembre de 1930 se celebra al Cinema Recreo de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya) un míting en suport als presos polítics i socials, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En l'acte, presidit per Álvaro Bernabeu Garín, va fer ús de la paraula Casas Sala, Estartús, Andrían Jiménez, José Mías i Velilla. Es va redactar un telegrama dirigit al Consell de Ministres on s'exigia la llibertat dels presos polítics i socials (Josep Arnau, Climent, Enric Guiot, Rafael Torres Escartín, etc.), es protestava per les detencions governatives indiscriminades i es demanava el retorn del local del Centre de Dependents. A la sortida es van recaptar 36 pessetes per al fons de solidaritat amb els presos.

***

Un dels cartells del Congrés

- Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió: Entre el 28 i el 30 de setembre de 1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi sull'Autogestione (Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel «Centro Studi Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista parisenca Interrogations. Revue internationale de recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres del moviment anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo, Olivier Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano Pellicani, Nico Berti, Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci, René Lourau, Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray Bookchin, Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino Porrello, Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John Turner, Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto, etc. Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G. Pinelli» edità en un volum les contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes (anglès, francès i italià).

***

Actes du colloque Han Ryner (2003)

- Colloque Han Ryner: Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença, Occitània), organitzat pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han Ryner de Villemonble, el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida, l'obra i la filosofia d'aquest pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu interès per la llengua occitana. A més d'una exposició consagrada a Han Ryner, van participar nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth, Suzanne Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel Bonnet, René Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert Evenas, Daniel Lérault, Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet, Gérar Lecha, etc.), que aportaren noves dades biogràfiques i genealògiques de l'homenatjat, així com records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes provençals, anàlisis sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi hagué una actuació de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions sota el títol Actes du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans l'Antiquité de Han Ryner.

Naixements

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

- Louis Dutheil: El 28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí, Occitània) l'anarquista Louis Dutheil. Sos pares es deien Jean Dutheil, colon, i Léonarde Broise. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga del sastre Girard, al número 16 del carrer Poissonniers de París (França). Vivia amb sa companya Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment revolucionari i formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del periòdic londinenc L'International, aleshores prohibit a França. El 23 de gener de 1891 participà en una manifestació d'obrers sense feina a la plaça de l'Òpera de París i durant aquesta trencà d'un cop de bastó un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser condemnat el 13 de febrer d'aquell any a 15 dies de presó per «possessió d'arma prohibida i trencament de mostrador». Després de la seva detenció a la plaça de l'Òpera, sa companya intentà sense èxit difondre el periòdic L'Internacional en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va fer un estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí, Occitània), on els companys li havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir un cartell i un manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la recaptació de fons per ajudar la companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12 anys de treballs forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir un tercer infant. En aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar els mítings boulangistes. El 13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després d'haver aferrat uns cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió celebrada el setembre d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels mariners russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis Duprat, la policia li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de Diputats o la Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar fons per ajudar a fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien intentat un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria del jutge d'instrucció de Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals dirigits a l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores exiliat a Londres. Segons la policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del manifest «On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i l'1 de juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de París es presentà al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre, trobant-li una desena d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le Père Peinard, La Révolte). Detingut, va ser portat a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista però sí «individualista» i «egoanarquista», rebutjant signar els interrogatoris davant el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure la seva inculpació d'«associació criminal». A finals dels anys noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de París. El 30 d'agost de 1910 es casà al XI Districte de París amb Marie Lachaussée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la reducció de la pena de Jean Gueslaff aparareguda en el diari parisenc Le Pays del 9 de gener de 1883

- Jean Gueslaff: El 28 de setembre de 1866 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista Jean Gueslaff, també citat Leguelaff. Era fill de Jean François Gueslaff, miner, i de Jeanne Berthod (o Bertrand). Es guanyava la vida treballant com son pare de miner i de manobre. Son pare va morir el 30 de juny de 1883 en un accident laboral al pou miner de Saint-François. En 1884 vivia amb sa mare, pensionista de la companyia de mines d'hulla de Blanzy, a la conca minera de Montceau-les-Mines, a l'avinguda Alouettes de Montceau-les-Mines. Va ser víctima, amb altres companys, de la provocació del miner Claude Brenin, confident policíac al servei del comissari Charles Thévenin, encarregat de posar fi a les accions de l'organització secreta que actuava sota el nom de «Bande Noire» (Banda Negra) a la regió de Montceau-les-Mines. L'agost de 1882 aquesta banda havia entrat en acció atemptant amb dinamita contra edificis religiosos, agressions que es reprengueren l'any següent i s'intensificaren a partir de l'agost de 1884 (destrucció de creus, explosions a esglésies i domicilis de dirigents de les mines, etc.). Els autors d'aquestes accions, signant de diverses maneres (L'Affamé, La Dynamite, Le Révolver à la main, La Suppression des Bourgeois, etc.), enviaren notes al periòdic anarquista Le Révolté i la premsa llibertària lionesa es va fer ressò d'aquests atemptats. A fi i efecte de descobrir els terroristes, el 7 de novembre de 1884 Brenin organitzà un atemptat que va havia de ser executat per Gueslaff i per a la qual cosa li lliurà un revòlver i dinamita. Interceptat quan deixava una càrrega de 30 cartutxos de dinamita al domicili de l'empleat Étiennet de la companyia de mines de Blanzy, Guslaff disparà i ferí tres gendarmes; detingut, va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Saône (Borgonya, França) i, veure'ns traït, denuncià els autors dels atemptats anteriors. El 19 de febrer de 1885 el comissari Thévenin va morir foll al manicomi de Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França). El 26 de maig de 1885 Gueslaff va ser jutjat, juntament amb 31 acusats més, davant l'Audiència de Saona i Loira. Va ser condemnat, juntament amb altres nou companys, a 10 anys de treballs forçats, pena que va ser commutada per presó. L'agent provocador Brenin va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, però va ser posat en llibertat en 1887 i esdevingué agent de policia a l'Algèria Francesa. El gener de 1888 la pena de Gueslaff va ser reduïda a dos anys de presó, però va ser amnistiat, ben igual que sos companys, per una llei del 19 de juliol de 1889. Malalt de pleuresia purulenta, en 1891 va ser admès a l'hospital de Lió. Jean Gueslaff va morir el 12 de desembre de 1892 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània).

João Salustiano Monteiro (João Black)

- João Black: El 28 de setembre de 1872 neix a Feijó (Almada, Setúbal, Portugal) el tipògraf, periodista, bibliotecari, poeta popular i fadista anarquista i anarcosindicalista João Salustiano Monteiro, conegut com João Black. De nin quedà orfe de pare i restà amb un oncle que li donava mala vida. Després de fer el segon any al Liceu Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i periodista i des de molt jove treballà al periòdic O Puritano d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de l'escriptor i periodista Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O Século. Posteriorment fou alumne de la societat «A Voz do Operário», entrà en la seva impremta i dirigí el seu òrgan d'expressió del mateix nom. En A Voz do Operário publicà entre 1905 i 1920 una columna amb fados sota el títol «A carteira de um operário». Entre el 14 i el 17 de març de 1914 assistí al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém, Centre, Portugal), que donà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de la qual va ser nomenat secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V Congrés Nacional del Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè Nacional i en 1917 va ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925 col·laborà, sobretot amb poesies, en el periòdic O Arsenalista. Quan en 1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A Batalha, hi va sovint col·laborar entusiàsticament. En 1920 va participar en el grup esperantista Novaj Horistoj de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados (Fado anarquista, Fado das Águias, Un fado só para ti, Mãe, A mina oração, Porque te vendes de negro, etc.), caracteritzats pel seu compromís llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del Negro). Cantava els seus fados a casas de fado, sindicats, societats recreatives, tabernes de Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van ser censurades per l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació de Portugal d'António Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el pamflet-poema Jornada luminosa, per a celebrat el 50 aniversari d'A Voz do Operário. El seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector anglès que li va pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de Azevedo. Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom. João Black està considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio Janota, Aldredo Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho, José Carlos Rates, Avelino de Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado social i de la «música de intervenção» (cançó protesta) de Portugal. João Salustiano Monteiro va morir el 18 de desembre de 1955 a Lisboa (Portugal).

***

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 29 de desembre de 1934

- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per «homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per «subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.

***

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932

- Miquel Bueno Gil: El 28 de setembre de 1882 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família –va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i  Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo –sota el nom de Miguel Solano García– amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

***

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitz publicada en el periòdic L'Humanité del 30 de gener de 1927

- Eugène Urvanovitz: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely (Centre, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Pierre-Eugène Urvanovitz –el seu llinatge també citat erròniament Urvanowitch i d'altres variants–, també conegut com Gégène. Sos pares es deien Pierre Urvanovitz, serrador de bosc, i Désirée Eugénie Vallée. Obrer serrador de bosc com son pare, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 28 de juny de 1902 es casà a Orleans (Centre, França) amb Berthe Marie Joséphine Lidye Barberon. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitz va morir el 14 de juny de 1951 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França).

***

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 28 de setembre –moltes fonts citen erròniament el 18 de setembre– de 1885 neix a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Henri Roussenq, conegut com L'Inco. Sos pares es deien Henri Roussenq, conserge de l'Ajuntament de Sant Gèli, i Magdelaine Pelouzet. Va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura –als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Quan tenia 16 anys abandonà sa família i es dedicà a fer de rodamón. Va ser detingut i condemnat el 6 de setembre de 1901 pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a tres mesos de presó per vagabunderia. Condemnat una altra vegada per vagabunderia a tres mesos de presó a Chambéry (Savoia, Arpitània), al Tribunal d'Apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador Orsat, que el va enviar cinc anys de reclusió ferma que va purgar entre 1903 i 1907 a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). En sortir, el 8 d'octubre de 1907, va ser enviat al «Biribi» disciplinari, al V Batalló d'Àfrica (Bat' d'Af), sota la matrícula 6.470. Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç a la cel·la. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a la degradació militar, a 15 anys de prohibició de residència i a 20 anys de treballs forçats a colònia penitenciària per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi titulat Au bagne (1923) i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i entre agost i novembre de 1933 va fer una estada a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). En 1934 publicà 25 ans de bagne. A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. En 1936 publicà Au pays des soviets. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a «sospitós» durant la guerra, va ser internat a Fort Barreaux i al camp de concentració a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, Paul Roussenq va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). El seu cos va ser trobat dos dies després, el 5 d'agost, data oficial de la seva mort, al port de Lesseps, al costat del pont de Saint-Esprit, i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint Léon d'aquesta població. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles i en 2015 una nova edició del seu llibre autobiogràfic 25 ans de bagne.

Paul Roussenq (1885-1949)

***

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 11 de juny de 1985

- Alfonso López Abellán: El 28 de setembre de 1898 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle. Alfonso López Abellán va morir el 27 d'abril de 1985 a Foix (País de Foix, Occitània).

***

Josep Avellí Castellà

- Josep Avellí Castellà: El 28 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1900 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Francesc Joan Avellí Castellà –la partida de naixement cita Abellí i la de defunció Avellí. Sos pares es deien Estanislau Avellí Dalmau i Adela Castellà Roqué, i tingué un germà major, Víctor, i una germana més petita, Estrella. Patia de tuberculosi a la columna vertebral (Mal de Pott), però es guanyava la vida fent de mecànic i reparant bicicletes i motos. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Empordà. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà, en nom de la CNT, del Comitè Revolucionari de Llevantí de Mar (Sant Antoni de Mar), actual Sant Antoni de Calonge (Calonge i Sant Antoni, Baix Empordà, Catalunya), i l'octubre d'aquell any, arran de la reorganització municipal revolucionària, va ser nomenat alcalde d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, que encara l'emmalaltí més. Quan l'ocupació, fugí i es refugià als boscos de Chambord (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Comarcal de Chambord (Centre, França) de la CNT i formà part del sector «reformista». Malalt durant tota la seva vida, Josep Avellí Castellà va morir el 29 de gener de 1947 a l'Hospital de Blois (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament que, pel seu estat de salut, va morir al camp de concentració d'Argelers.

Josep Avellí Castellà (1900-1947)

***

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de gener de 1984

- José María López Espinosa: El 28 de setembre de 1902 neix a Lanteira (Granada, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José María López Espinosa. Sos pares es deien Gabriel López i Casilda Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup. Durant la guerra civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta població on visqué. José María López Espinosa va morir el 20 de novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

- Pedro Jiménez Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Domingo Jiménez Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una família de cinc germans, de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio Sánchez. Entre de 1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Ubrique, treballà en una fàbrica local de sabates i s'afilià a la Societat d'Obrers Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936, després de la victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio García Sánchez (vicepresident), Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez López (secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas Sánchez Gómez, Blas Domínguez Díaz i José Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de l'administració de la població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local. Estava casat amb Remedio Romero González.

Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)

***

Necrològica de Juan Herrera Baños aparegua en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 10 de desembre de 1953

- Juan Herrera Baños: El 28 de setembre de 1911 neix a Avileses (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Herrera Baños. Sos pares es deien Juan Herrera i Reyna Baños. Ajustador mecànic de professió, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Exiliat, formà part de la Federació Local de Lo Bôrg (Savoia, Arpitània) de la CNT, de la qual va ser secretari, i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Dolores Cruz, amb qui tingué una filla. Juan Herra Baños va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per mor d'una afecció pulmonar contreta a les feines d'alta muntanya.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del Congrés Internacional Sindicalista de Londres de 1913

- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època «revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.

***

Anunci de l'acte publicat en el periòdic de São Paulo Alba Rossa del 30 d'agost de 1919

- Gran Festa de Propaganda: El 27 de setembre de 1919 se celebra a Sala Celso Garcia de São Paulo (São Paulo, Brasil) una gran festa familiar de propaganda en suport dels periòdics anarquistes Alba Rossa i A Plebe. El programa de l'acte consistí en la representació de les obres teatrals Sombra e Luz, drama  en tres actes en portuguès, i 1º de Maio, peça social en un acte en italià de Pietro Gori, seguit d'una conferència i d'una festa amb ball familiar.

***

Capçalera del primer número de Lucha Social

- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín –que dirigí la publicació en 1920–, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey), Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.

Lucha Social (1919-1922)

Naixements

Carlo Stincardini

- Carlo Stincardini: El 27 de setembre de 1869 neix a Castel del Piano (Perusa, Úmbria, Itàlia) el sabater i propagandista anarquista Carlo Stincardini. Sos pares es deien Angelo Stincardini i Maria Ragni. Quan tenia 16 anys abraçà les idees llibertàries gràcies a la influència de Cesare Stazi, que regentava el taller de sabateria on treballava com a aprenent. Quan hi hagué la separació entre socialistes legalistes i anarquistes, seguí Stazi en la creació el març de 1888 del «Circolo Anarchico Perugino Carlo Cafiero», esdevenint un dels seus màxims animadors. Entre setembre de 1889 i gener de 1893 passà per la detenció i el processament, juntament amb altres companys llibertaris de Perusa, sota l'acusació de fabricació i tràfec de moneda falsa, amb la finalitat de finançar i sostenir les víctimes de la repressió. Fitxat com a «temible sequaç» del moviment anarquista, en destacà com a propagandista incansable. Denunciat per apologia de Sante Caserio, l'anarquista que apunyalà mortalment el president francès Sadi Carnot, el setembre de 1894 se li va condemnar a domicili forçat durant dos anys. Detingut i reclòs a la presó per quatre mesos, el gener de 1895 va ser enviat a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia). Les seves peticions de revisió judicial i les seves cartes dirigides al prefecte de Perusa no reeixiren i l'octubre de 1895 va ser deportat a l'illa d'Ustica. Alliberat el setembre de 1896, posteriorment patí lleus condemnes. Entre 1906 i 1907 va ser corresponsal del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) La Vita Operaia i el març de 1908 participà en l'organització del Congrés Anarquista d'Úmbria celebrat a Foligno. En 1910 se li va segrestar el número únic del periòdic L'Azione Diretta, on els anarquistes de Perusa demanaven l'abstenció en les eleccions municipals. En 1911 fou corresponsal del periòdic Germinal. El febrer de 1913 participà en el congrés dels anarquistes d'Úmbria i les Marques celebrat a Fabriano (Marques, Itàlia), on intervingué en la ponència de l'antiparlamentarisme, i també en el de maig de 1914. Arran dels actes del Primer de Maig de 1915, va ser denunciat per difusió del periòdic Il Pensiero Libertario i per «apologia del crim». Si durant els anys bèl·lics no tingué una activitat política significativa, a partir de juliol de 1919 esdevingué un dels principals agitadors de la campanya contra la carestia de la vida i en 1920 el trobem com a corresponsal d'Umanità Nova. Constantment vigilat per la policia, durant els anys del feixisme reduí notablement la seva militància sense renunciar a les seves idees. Ja gran, en 1945 participà en la reconstrucció del Grup Anarquista de Perusa, adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), que l'octubre de 1946 publicà el número únic del periòdic La Libertà i del qual fou gerent. Vigilat fins a finals de 1946, Carlo Stincardini va morir en 1952.

***

Foto policíaca de Jean Joseph Gauthier-Lavigne (1994)

- Jean Joseph Gauthier-Lavigne: El 27 de setembre de 1870 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Jean Joseph Gauthier-Lavigne. Sos pares es deien Pierre Gauthier-Lavigne, pintor colorista, i Louise Annette Laforge, mestressa de casa. A començament dels anys noranta vivia al número 48 de la carretera d'Eybens, treballava venent diaris pels carrers i ja estava fitxat per la policia de Grenoble com a «anarquista perillós», participant activament, amb sa companya Alexandrine Mazet, en reunions anarquistes. En una d'aquestes reunions, celebrada el 18 de gener de 1891, amb una dotzena de companys, entre ells Moïse Carré i sa companya, Jules Mol Roguier i un militar no identificat del 30 Batalló de Caçadors, notificà la propera aparició a Grenoble del periòdic L'Insurgé i l'obertura d'una loteria solidària (a 50 cèntims el bitllet) en profit d'un company de Vienne (Delfinat, Occitània) denunciat per l'Audiència. El 5 de febrer de 1891, en una reunió amb Émile Maurin (Murmain) on assistiren unes 400 persones, va vendre Le Père Peinard i va ser nomenat per la concurrència per a ser membre de la mesa amb Charles Blache, Simon i Jules Policand. A resultes de les violentes paraules dites per Émile Maurin, s'obrí una investigació. El 20 de febrer de 1891 va ser denunciat amb altres companys (Moïse Carré, Alphonse Chatel i Jules Mol Roguier) i va ser condemnat a pagar una multa de cinc francs per infracció a la llei de reunions; com que era menor d'edat, sa mare va ser declarada responsable civil, i Émile Maurin va ser condemnat a dos mesos de presó, pena ampliada a sis mesos en l'apel·lació. Cap el 1891 abandonà Grenoble i s'establí a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballà d'obrer polidor i ebenista i visqué al carrer de Echalas. El seu domicili va ser escorcollat per la policia a resultes dels incidents del Primer de Maig de 1891 a Clichy (Illa de França, França). En 1892 va ser declarat com a desaparegut de Grenoble i declarat desertor del 140 Regiment de Línia, i es va refugiar amb Émile Voyez, primer a Brussel·les (Bèlgica) i, després de la seva expulsió d'aquest país, juntament amb l'anarquista Louis Joseph Chautant, per decret el 20 d'abril de 1892, a Londres (Anglaterra), també amb Émile Voyez. A la capital anglesa visqué de la pesca i de la venda de crancs de riu i de menjar per a gats. Cap el 1893 retornà a França i va ser detingut en la gran agafada de l'1 de gener de 1894 a Grenoble, juntament amb François Cadeaux i sa companya, Moïse Carré, Louis Gay i Charles Guinet, essent alliberat el 10 de gener d'aquell any. En aquesta època va ser inscrit en el registre dels anarquistes desapareguts i/o nòmades i en 1894 en una llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. En 1897 figurava en un llistat d'anarquistes de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) i vivia, amb Séraphin Débard, al número 13 del carrer Labatie. L'agost de 1897 ambdós van ser detinguts després d'un escorcoll de casa seva on es trobaren 10 quilos de pólvora de caça, 250.000 mistos i material per a l'elaboració de llumins, i van ser denunciats per frau. Durant la Gran Guerra va ser enquadrat com a soldat en el 105 Regiment d'Infanteria Territorial (105 RIT) i enviat al front. Ferit, Jean Joseph Gauthier-Lavigne va morir el 25 de novembre de 1915 a l'Hospital de Voluntaris Girodon de Grenoble (Delfinat, Arpitània). Son germà major, Pierre Gauthier-Lavigne, també va ser militant anarquista.

***

Ottorino Manni

- Ottorino Manni: El 27 de setembre de 1880 neix a Fano (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico, Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia, Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie, Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine, Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el número únic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori», «Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicà In memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el «Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.

Ottorino Manni (1880-1925)

***

Foto antropomètrica de Bartomeu Costa Torrent (13 de març de 1917)

- Bartomeu Costa Torrent: El 27 de setembre de 1893 neix a Palau de Montagut (actualment Sant Jaume de Llierca, Garrotxa, Catalunya) l'anarquista Bartomeu Costa Torrent. Sos pares es deien Sebastià Costa i Francisca Torrent. El juliol de 1916, procedint del seu poble natal, arribà a França, on ja s'havia instal·lat des del gener de 1912 son germà gran Ramon Costa Torrent, també anarquista i casat en 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb la catalana Tomasa Dolors Teresa Collell Lloyeras. A Perpinyà treballà amb son germà per al carreter Josep Vila i visqué al número 53 del carrer Grande-Saint-Martin. Freqüentà el «Centro Español» i rebé de Barcelona (Catalunya) exemplars del periòdic Solidaridad Obrera i fullets que distribuïa als membres d'aquesta societat. El març de 1917 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant i propagandista». El desembre de 1919 ja treballava amb son germà de carreter i de carrosser pel seu compte. Amb son germà i amb Miquel Martí Mas intentà crear un grup anarquista a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Antonio Cascales López i altres companys apareguda en el diari madrileny ABC de 18 d'abril de 1939

- Antonio Cascales López: El 27 de setembre de 1897 neix a Jabalí Nuevo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Cascales López. Era fill d'una família obrera i revolucionària, sos pares es deien José Cascales i Josefa López. Quan tenia 13 anys emigrà tot sol a Madrid (Espanya), on treballà com a jardiner i després com a aprenent de paleta, l'ofici de son pare. D'antuvi milità en la socialista Unió General de Treballadors (UGT), on tingué responsabilitats orgàniques amb 15 anys. Més tard s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou en diverses ocasions tresorer i «recol·lector de fons», i fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri madrileny de Las Ventas. Més tard s'afilià al Sindicat d'Aigua i Gas i en els anys següents intervingué en la constitució d'un sindicat clandestí de guàrdies d'assalt i policies en vistes a una possible revolució. Al començament de la guerra civil la CNT li va encarregar protestar per les execucions sumàries de la caserna de La Montaña i contra els excessos de la Guàrdia Civil i els comunistes. També va ser adjunt d'alcalde de l'Ajuntament de Canillas (Madrid, Castella, Espanya) i se n'encarregà de l'abastiment. Participà en el servei d'intel·ligència anarquista i al final de la guerra va fer costat Cipriano Mera Sanz en la seva lluita contra l'estalinisme. L'abril de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó del Convent de les Comendadoras, acusat de presidir «la Comissió Depuradora de la Guàrdia Civil» durant els anys bèl·lics, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, però la pena li fou commutada per un llarg empresonament. En 1947, arran d'una amnistia, va ser alliberat i treballà de paleta i, posteriorment, de carboner al barri de Las Ventas, on participà en el moviment clandestí. En 1965 assistí amb Cipriano Mera Sanz al Congrés de Reunificació de la CNT que se celebrà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Antonio Cascales López va morir el 12 de maig de 1993, a conseqüència d'un atac de cor, a la Residència de la Comunitat de Madrid d'Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), on residia, i va ser enterrat al cementiri madrileny de Las Rozas.

***

Giustino Bettazzi

- Giustino Bettazzi: El 27 de setembre de 1899 neix a Prato (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. D'antuvi milità en els cercles socialistes de la seva ciutat natal. Visqué a Torí entre 1924 i 1930, data en la qual per raons polítiques passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània). En 1933 retornà a Itàlia i a Prato treballà de drapaire per a l'empresa «Chilleri». En 1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son germà Donatello que era fotògraf. A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps torinès. Quan l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno Balzarini», petita brigada de la resistència urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una delació sota l'acusació de «possessió d'armes» recollides en una caserna abandonada des del 8 de setembre de 1943 i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb altres detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Adolfo Bueso García

- Adolfo Bueso García: El 27 de setembre de 1899 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Adolfo Bueso García, que va fer servir diversos pseudònims (Ángel Rojo, El Apuntador, Serafín Roig, etc.). Sos pares es deien Jose Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta Bueso Giménez. Quan tenia tres anys sa família es traslladà a Barcelona. Tipògraf de professió, s'afilià a la Societat de l'Art d'Imprimir. En 1906 el trobem com a mestre auxiliar a l'Escola de Paletes de Barcelona. En 1909 intervingué en els fets de la «Setmana Tràgica». Entre 1911 i 1914 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Barcelona, va ser nomenat vicepresident de la Junta de l'Art d'Imprimir i formà part del Comitè de Defensa Obrera (CDO) i, amb Ángel Pestaña Núñez, va fer d'orador. Després, per influències de son germà gran Joaquín Bueso García, també militant anarcosindicalista que es passà al socialisme, s'afilià a les Joventuts Socialistes i en 1917 al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Actiu durant la vaga revolucionària d'agost de 1917, hagué de fugir a Valladolid amb son germà, retornant l'octubre d'aquell any a Barcelona. El novembre de 1917, en representació del Comitè Pro Presos, participà com a orador en el míting per l'amnistia de Barcelona. En 1918 defensà les accions conjuntes entre les Societats Obreres de les Arts del Llibre, el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els nuclis sindicals independents. Tornat a l'anarcosindicalisme, el març de 1919 s'afilià al Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la CNT i aquest mateix any fou delegat d'aquest sindicat al Comitè Regional de Catalunya. La persecució que patí pels escamots del Sindicat Lliure, l'obligaren a viure d'oficis diversos, entre ells el d'ajudat de mànager de boxa, fet que li va permetre viatjar molt. En 1921 s'acostà no massa convençut en els grups anarquistes, especialment en el grup «Redención», amb Ansúrez, Benal, Cueto i altres. En 1922 entrà a formar part de la redacció, sota la direcció de Felipe Alaiz de Pablo, del periòdic Solidaridad Obrera de València (València, País Valencià) i aquell mateix, encausat per un article periodístic, any retornà a Barcelona, on es va fer càrrec de la secretaria d'impremta del reorganitzat Sindicat d'Arts Gràfiques. També treballà a Premià de Mar (Maresme, Catalunya). Després de l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat, patí un judici sindical per la seva suposada implicació en 1919 en l'assassinat d'un company sindicalista. En sortí absolt, però va perdre el suport confederal i va ser detingut, sortint de la presó poc abans del cop militar de Primo de Rivera. Allunyat dels grups anarquistes específics, va fer contacte amb els sectors comunistes encapçalats per Joaquín Maurín Juliá i Óscar Pérez Solís, i col·laborà en el periòdic comunista La Batalla. Entre març de 1925 i juliol de 1927 va ser empresonat. Reingressà en el aleshores clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, amb la intenció de servir al comunisme de Joaquín Maurín Juliá i Andreu Nin Pérez. El juny de 1929 assistí al Ple Nacional clandestí de la CNT celebrat a Mataró (Maresme, Catalunya). A mitjans de 1929 va ser novament empresonat a la Model de Barcelona, on va romandre dos mesos. En sortir va fer-se càrrec del Socors Roig i començà a treballar a la impremta Cosmos. En 1930 va participar en la reorganització dels Sindicats Únics i a partir del 25 de maig de 1930 va ser secretari de la Junta d'Arts Gràfiques, representant el seu sindicat en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera. El març de 1931 assistí al Ple Regional clandestí celebrat a Canet de Mar (Maresme, Catalunya), que acordà obrir els sindicats clausurats. Redactà el manifest del Comitè Regional de Catalunya de la CNT vers la República i el 22 de març de 1931 va fer un míting. Representà el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona en el congrés confederal de 1931 i en les Conferències Regionals de Catalunya de juny i de desembre d'aquell any. El juny de 1931 assistí al congrés extraordinari de la CNT celebrat a Madrid i va participar en l'aprovació del dictamen sobre les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI). L'octubre de 1931 va ser rebutjat dues vegades com a representant del seu sindicat en el Comitè Nacional de la CNT i el desembre també va ser rebutjat per al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El setembre de 1933 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Arts Gràfiques i va fer la conferència «La mujer en el pasado, en el presente y en el futuro» a l'Ateneu de Santa Eulàlia. El setembre de 1933, amb altres comunistes i anarcosindicalistes de l'oposició confederal, creà el Sindicat d'Arts Gràfiques i Similars, el qual s'integrà l'abril de 1934 al Front Únic d'Arts Gràfiques i el maig de 1936 en la Federació Obrera d'Unitat Sindical (FOUS). Sempre hostil a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i defensor de la unitat sindical entre trentistes, anarquistes i comunistes confederals antiestalinistes, en els anys següents minvà el seu activisme. El 19 de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els feixistes aixecats. Després va controlar la impremta d'El Correo Catalán, als tallers de la qual s'imprimí La Batalla. El 13 d'octubre de 1936, ja en ple procés revolucionari, va ser nomenat fiscal del III Tribunal Popular de Barcelona. Durant la guerra retornà a la CNT. El 24 de gener de 1939 creuà els Pirineus. Treballant al pantà de la Maison Blanche de Sent Lari e Sola (Llenguadoc, Occitània), col·laborà en la xarxa d'evasió «Front de la Llibertat» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1945, ja en el exili francès, va ser expulsat de la CNT en el Congrés de París. En els anys cinquanta actuà al voltant dels comunistes catalanistes de Josep Pallach Carlola i afiliat a la CNT escindida. En l'exili, instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), col·laborà en España Libre i Espoir. A finals de la dècada dels seixanta retornà a Catalunya i en els anys setanta col·laborà en la revista Historia y Vida. És autor de Recuerdos históricos. La Semana Trágica de Barcelona (1909) (ca. 1970), Cómo fundamos la CNT (1976), Recuerdos de un cenetista. De la Semana Trágica (1909) a la Segunda República (1931) (1976) i Recuerdos de un cenetista. De la Segunda República al final de la Guerra Civil (1978). Adolfo Bueso García va morir el 19 de gener de 1979 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

Adolfo Bueso García (1899-1979)

***

Gumersindo Álvarez Fernández en una foto de la Secretaria de la Seguretat Pública brasilera (1974)

- Gumersindo Álvarez Fernández: El 27 de setembre de 1900 neix a Goián (Tomiño, Pontevedra, Galícia) l'anarquista Gumersindo Álvarez Fernández. Era fill de Juan Manuel Álvarez i d'Adriana Fernández . Es guanyà la vida treballant d'agricultor i d'avicultor. Amb 16 anys emigrà a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), on entrà en contacte amb l'anarquisme. Decidí instal·lar-se al Brasil i el 18 d'agost de 1934 arribà a Santos (São Paulo, Brasil). Després s'establí a Morumbi (São Paulo, São Paulo, Brasil), militant sempre en el moviment llibertari. Va ser un habitual de les trobades a la comuna «Nossa Chácara» d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São Paulo), a la qual va fer costat econòmic. Sa companya fou Virginia Pérez Domínguez i sa filla Luz Álvarez Pérez també va ser militant anarquista i companya del destacat militant Nito Lemos Reis. Gumersindo Álvarez Fernández va morir el 15 de juny de 1981 al Brasil.

***

Necrològica de Miguel Jiménez Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de novembre de 1970

- Miguel Jiménez Sánchez: El 27 de setembre de 1906 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Miguel Jiménez i Francisca Sánchez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva localitat natal, en juliol de 1936, arran de l'ocupació de Cabra per les tropes feixistes, aconseguí fugir i passar a zona republicana. Posteriorment s'enrola com a soldat en el IV Batalló de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola, que s'havia creat el març de 1937 amb les milícies de les columnes anarquistes que havien combatut al front de Còrdova. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Mont de Marsan i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Malalt de càncer i després de patir diverses intervencions quirúrgiques, Miguel Jiménez Sánchez va morir el 13 de juny de 1970 a l'Hospital Laynet de Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Necrològica d'Isabel Martínez Cuenca apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de juliol de 1984

- Isabel Martínez Cuenca: El 27 de setembre de 1910 neix a Xàtiva (Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Isabel Martínez Cuenca. Sos pares es deien José Martínez i Francisca Cuenca. Exiliada, milità en la Federació Local de Foix (País de Foix, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company fou Miquel Oltra. Isabel Martínez Cuenca va morir el 4 de juny de 1984 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de Lluís Prats Roca apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Lluís Prats Roca: El 27 de setembre de 1910 neix a Veciana (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Prats Roca. Sos pares es deien Gabriel Prats Segura i Antolina Roca Felip. Exiliat, milità en la Federació Local de Fijac de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt, Lluís Prats Roca va morir el 7 d'abril de 1977 a l'Hospital de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Andrea Gaddoni

- Andrea Gaddoni: El 27 de setembre de 1920 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Andrea Gaddoni. Era fill del paleta anarcosindicalista Enea Gaddoni. A mitjans de la dècada dels trenta començà a freqüentar els cercles llibertaris d'Imola, especialment el domicili de Primo Bassi, on en 1939 es realitzaven les reunions clandestines locals. A partir d'abril de 1945, quan l'alliberament de la ciutat, participà amb Primo Bassi en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) d'Imola. Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou un dels fundadors del grup anarquista «Malatesta» d'Imola. Es guanyà la vida treballant d'electricista als ferrocarrils i d'antuvi s'afilià a la Unió Sindical Italiana (USI), però, decebut d'aquesta organització anarcosindicalista, passà a formar part del Sindicat del Ferroviaris de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), on sovint s'oposà a la burocratització i a les reivindicacions purament salarials. Fins els seus últims dies participà en el grup anarquista «Malatesta». Andrea Gaddoni va morir el 2 d'octubre de 2008 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Manuela Moreno Devís

- Manuela Moreno Devís: El 27 de setembre de 1920 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuela Moreno Devís, coneguda com Manola. Era filla de José Moreno Alcántara, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va ser assassinat en 1941 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), i de Carme Devís. En 1931 Manuela Moreno era membre de les Joventuts Llibertàries de Reus i posteriorment es dedicà a distribuir el periòdic Ruta, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquest anys conegué l'anarquista Alfons Martorell Gavaldà, que esdevingué son company i amb qui tingué tres infants. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i el desencadenament de la guerra, fou infermera voluntària a l'Hospital de Sang de Cambrils (Baix Camp, Catalunya). Posteriorment, a Reus, fou membre del Comitè Local de la CNT i treballà en la indústria tèxtil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada en el camp de concentració d'Argelers. Posteriorment, després de passar per Briec (Cornualla, Bretanya) i Irun (Guipúscoa, País Basc), va ser deportada a l'Espanya franquista. Restà a Reus fins a finals dels anys quaranta i a principis de la dècada dels cinquanta passà a França, on es pogué retrobar amb son company. En 1960 la parella s'instal·là a Dònevila (Lauraguès, Llenguadoc, Occitània), on milità en el grup anarquista «El Luchador», tot participant en altres iniciatives del moviment llibertari. Manuela Moreno Devís va morir el 5 d'octubre de 2010 al seu domicili, al número 2 del Chemin du Canal, de Dònevila (Lauraguès, Llenguadoc, Occitània), acompanyat de son fill Floréal Martorell.

***

Necrològica d'Antoni Cecilia Pujol apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 3 de novembre de 1981

- Antoni Cecilia Pujol: El 23 de setembre de 1923 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Cecilia Pujol. Sos pares es deien Miquel Cecilia i Primitiva Pujol. Milità en el Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Antoni Cecilia Pujol va morir el 13 d'octubre de 1981, a conseqüència d'una aturada cardíaca, a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

***

Necrològica de Santiago Blanco Díaz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Santiago Blanco Díaz: El 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de febrer– de 1924 neix a Tànger (Marroc) l’anarcosindicalista Santiago Blanco Díaz. Sos pares es deien Santiago Blanco i María Díaz. Quan tenia dos anys s'instal·là amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan l'avanç feixista sobre la ciutat, fugí cap a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp d'Argelers fins al 7 de juny de 1941 quan va ser enviat a treballar a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta població s'adherí a les Joventuts Llibertàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i conegué sa futura companya Rogelia Arisó Llesta, filla d'una reconeguda família confederal, amb qui tingué tres infants (Belinda, Dalia i Germinal). En 1958 la parella s'instal·là al barri de Bellefontaine de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on ell treballà de mecànic ajustador a la fabrica Bréguet fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de SIA. Durant un viatge a la Península per qüestions familiars, Santiago Blanco Díaz va morir d'un infart agut de miocardi el 4 de setembre de 1989 a Orillena (Lanaja, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri municipal de Lanaja.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de setembre

Esdeveniments

Premsa anarquista en llengua italiana

- Surt Ribattiamo il chiodo: El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'únic número del setmanari anarquista en llengua italiana Ribattiamo il chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta de La Birichina). Portava l'epígraf «Castigat ridendo mores». Va ser dirigit per l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti) i Riccardo Doni participà en la redacció. Emigrat al Brasil, Botti administrà, amb Arturo Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic anarquista en italià Gli Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar els problemes locals i defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines, el novembre de 1892 va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a Buenos Aires (Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i 1897 dirigí el setmanari La Birichina (L'Entremaliada). Després publicà un únic número de XX Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la festa nacional italiana (Festa Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il chiodo, publicacions continuadores de La Birichina.

***

Cartell de la conferència de Sébastien Faure

- Conferència de Faure: El 26 de setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux de Marsella (Provença, Occitània) una conferència «pública i contradictòria» del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol: «Dreyfus és innocent!». L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en ple escàndol de l'«Afer Dreyfus».

***

El cenetista Joan P. Fàbregas, Conseller d'Economia. A la seva esquerra, Andreu Nin, Conseller de Justícia i Dret

- La CNT en el Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya) destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d'Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part de la CNT, l'acord d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d'aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre d'aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.

***

Notícia sobre l'homenatge a Felip Cortiella Ferrer apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de setembre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 26 de setembre de 1937 l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebra al seu local social de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge pòstum a l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte Plàcid Vidal parlà sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i tractat» i es presentà la biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions «L'obra de Felip Cortiella, tot amb la col·laboració artística de la cantant Araceli Ratero, del pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán, Ofèlia Vicens, Marià Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili Peradalta.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Christiania

- Naixement de Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen (Dinamarca). Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un «experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea –en sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir: «You're now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l'exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar fer, però quan l'okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts, Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament d'aigua i d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític d'«experiment social» com ho defineix l'Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d'ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l'Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari «legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.

***

Cartell de L'Utopia

- «L'Utopia»: Entre el 26 i el 27 de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de Milà (Llombardia, Itàlia) el col·loqui anarquista L'Utopia. Giornate di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia. Jornada d'estudi sobre la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre d'Estudis Llibertaris «Giuseppe Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar sobre la utopia a partir del concepte d'«imaginari» establert per Cornelius Castoriadis. Hi participaren unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico Berti, Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi, Alessandro Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo Mariani, Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton, Roberto Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes col·laboracions d'aquest col·loqui sota el títol L'imaginaire subversif. Interrogations sur l'utopie.

Naixements

Foto policíaca d'Adolphe Bérard (16 de març de 1894)

- Adolphe Bérard: El 26 de setembre de 1841 neix a la Casa de Parts del XII Districte de París (França) l'anarquista Adolphe Bérard. Era fill natural de l'armillera Antoinette Bérard. Ebenista de professió, vivia al número 123 del Faubourg Saint Honoré de París. El gener de 1882 fou un dels fundadors del Grup de Propaganda Anarquista de París (Baillet, Courapied, Gallois, Émile Gautier, Falies Gust, Lagarde, Mollin, Thomachot, Émile Vaillat, etc.). El 23 de gener de 1883, en una reunió en suport de les famílies dels condemnats en el «Procés dels 66» que se celebrà a la Sala Rivoli de Lió (Arpitània), fou un dels oradors, o una persona del mateix nom, juntament amb Louise Michel. Entre gener i maig de 1885 formà part de la redacció de la revista parisenca Le Glaneur Anarchiste. En 1893 vivia amb sa mare al número 25 del carrer Argenteuil de París i posteriorment al número 2 del carrer Germain Pilon. El 16 de març de 1894, l'endemà de l'atemptat contra l'església parisenca de la Madeleine i la mort de l'anarquista Amédée Pauwels, va ser detingut i fitxat com a anarquista, juntament amb altres companys. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Germain Pilon del XVIII Districte de París. A començament de segle freqüentava La Chapelle-sur-Crécy (Illa de França, França), on era propietari d'una casa i on segons la policia la seva actitud no donava lloc a cap censura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

***

Carl Nold fotografiat per Willybad (Chicago, 11 de novembre de 1899)

- Carl Nold: El 26 de setembre de 1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany) l'anarquista Carl Nold, també conegut com Carolus. Fou el fill il·legítim d'un metge de l'Exèrcit imperial que morí a conseqüències de les seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare emigrà a Amèrica i deixà l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon cristià. Quan tenia 14 anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia casat. Fou enviat amb un oncle perquè aprengués l'ofici de serraller, però un any després abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments. S'introduí en les idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en diferents localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois, EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). En la militància anarquista destacà com a orador i escriptor. En 1892 va ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead d'aquell any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la pena i ambdós van ser alliberats el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre anys i tres mesos. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortí de presó en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna de Detroit (Wayne, Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes, com ara  Freedom, Free Society, Man! i Mother Earth. Carl Nold va morir el 14 d'octubre de 1934 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA). Documents seus es troben dipositats a Labadie Collection de la Universitat de Michigan.

Carl Nold (1869-1934)

***

Dossier policíac de Lucien Bidault

- Lucien Bidault: El 26 de setembre de 1872 neix al barri de Routhiauville de Pendé (Picardia, França) l'anarquista Lucien Grégoire Arthur Bidault. Era fill de François Anselme Grégoire Bidault, manobre, i de Marie Forestier, domèstica. Es guanyava la vida treballant de fuster a l'empresa Joint de Pont-Remy (Picardia, França). El 16 de novembre de 1893 va ser incorporat al 8 Batalló de Caçadors a Peu, però el 10 d'abril de 1895 va ser llicenciat, amb certificat de bona conducta, per ser fill únic de septuagenari. En 1894 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes de Pont-Remy. Albergava companys de pas per Pont-Remy, com ara Éduard Guerdat, i s'encarregava de distribuir Le Père Peinard. El 12 d'abril de 1897 va ser sorprès quan escrivia amb llapis als mus d'una fàbrica textos anarquistes. També va ser inculpat d'haver aferrar cartells durant la nit de l'11 al 12 d'abril de 1898 on atiava els obrers a la propaganda pel fet. Va estar estretament vigilat per la policia. Entre 1900 i 1901 figurava en les llistes de la policia d'anarquistes del departament del Somme. L'estiu de 1904 la policia de Pont-Remy confirmà que estava desaparegut des del febrer anterior i que sa companya i sos quatre infants també havien marxat després d'haver venut durant el maig el mobiliari i el material de fusteria. Segons la policia hauria partit cap a Rouen (Alta Normandia, França), però en realitat el juliol de 1904 es va instal·lar a Le Petit-Quevilly (Alta Normandia, França), al carrer Laporte. El novembre de 1905 tornava a viure a Pont-Remy, al carrer Moulin. Lucien Bidault va morir el 15 de maig de 1912 a Pont-Remy (Picardia, França).

***

Foto antropomètrica d'Émile Henry

- Émile Henry: El 26 de setembre de 1872 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Joseph Émile Félix Henry, també anomenat le Saint-Just de l'Anarchie. Son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de París; sa mare es deia Rose Caubet. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup «Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

Foto policíaca de Jean Dettweiller (30 de desembre de 1912)

- Jean Dettweiller: El 26 de setembre de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista individualista il·legalista Jean Georges Dettweiller –també citat erròniament Detweiller. Sos pares, alsacians, es deien Jean Detteweiller, ajustador i després ferroviari, i Madeleine Muller. Quan era molt jove començà a treballar d'obrer serraller-ajustador en una fàbrica de pianos «Erard» de l'avinguda Flandre del XIX Districte de París, feina que reprengué després de fer el seu servei militar entre 1896 i 1898. El 12 de juliol de 1900 es casà al I Districte de París amb la criada alemanya Marie Élisabeth Staedel, amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia amb sos pares al número 43 del carrer de la Mouzaïa. Cap el 1906 obrí un taller de reparació de bicicletes a Champigny (Illa de França, França) i una taverna amb sa companya. El setembre de 1910 obrí un taller de neteja d'automòbils i el setembre de 1911 regentava en propietat un petit garatge a Bobigny (Illa de França, França) i freqüentava les reunions anarquistes i destacats llibertaris (Édouard Carouy, Louis Raimbault, etc.). Lligat a les actuacions de la «Banda Bonnot», el cotxe del grup que s'utilitzà per a l'atracament del carrer Ordener havia estat reparat al seu garatge. El 29 de desembre de 1911 va ser detingut i, després de processat amb altres 22 persones relacionades d'una o altra manera amb la «Banda Bonnot», va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per complicitat de furts per encobriment. Jean Dettweiller va morir el 16 de març de 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Francisco Carreño Villar

- Francisco Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona (Catalunya). De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard. Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig, etc.) i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi. Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari. En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. A la capital catalana sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista «El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans. En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al Congrés d'aquell any en aquella ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la «Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente. El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar. El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo, en representació de la «Columna Durruti» a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en tornar denuncià la dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització de les milícies, destacà per la seva posició anticomunista i s'integrà en el grup «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els «Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció comunista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana. En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a França. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector «ortodox» encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal, s'arrenglerà amb el sector «ortodox» encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc i va ser nomenat administrador del periòdic CNT, gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor, El Insurgente, Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

Francisco Carreño Villar (1890-1947)

***

- Cristóbal Díaz Díaz: El 26 de setembre de 1890 neix a Landete (Conca, Castella, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Díaz Díaz. Sos pares es deien Esteban Díaz i Patricia Díaz. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, va ser detingut i tancat a Burgos (Castella, Espanya). Membre dels Grups d'Acció Confederals, el 27 de juliol de 1935 va ser detingut, amb Rafael Jiménez Bágena –un altre assaltant aconseguí fugir–, pels Mossos d'Esquadra quan pretenien atracar la fàbrica de ciment Asland de Montcada (Vallès Occidental, Catalunya); van ser jutjat dos dies després en consell de guerra sumaríssim, el primer des que s'implantà l'Estat de guerra, i ambdós van ser condemnats a vuit anys de presó cadascun per «dipòsit d'armes». Durant la Revolució espanyola fou membre del Consell Municipal de Gramenet de Besòs (Barcelonès, Catalunya; actual Santa Coloma de Gramenet), al costat de José Berruezo Silvente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Entrà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència, enquadrat en la Companyia Espanyola del «Batalló Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), format per militants confederals. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local d'Ottmarsheim (Alsàcia, França) de la CNT, càrrec que ocupà fins a la dissolució d'aquesta federació local en 1964. Vidu de Dolors Serra Ramon, es casà amb Joaquina Sánchez Ramos. Cristóbal Díaz Díaz va morir el 3 de juliol de 1966 al seu domicili de Sélestat (Alsàcia, França).

***

Maria Giaconi

- Maria Giaconi: El 26 de setembre de 1892 neix a Cave di Sassoferrato (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Giaconi, també coneguda com Maria Ligi. Sos pares es deien Sabatino Giaconi i Filomena Sebastianelli. Segona filla de quatre germans d'una família pagesa, fins als 20 anys visqué amb els pares i no mostrà cap interès per la política. Durant la tardor de 1911 emigrà als Estats Units per a reunir-se amb un germà que hi havia emigrat i s'establí a Peckville (Pennsilvània, EUA). Conegué el miner anarquista Adolfo Ligi, nascut també a Sassoferrato, amb qui es casà, entrant a formar part del moviment llibertari local. Les autoritats de Peckville qualificaren la parella com a «anarquistes perillosíssims» i els tenien com a «líders» de la colònia minera local i constantment vigilats. En aquests anys, amb son company i son cossí Marco Giaconi, col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani. Amb son company participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'abril de 1932 envià diners a l'anarquista Ernesto Bonomini, qui en 1924 havia assassinat a París Nicola Bonservizi, un dels responsables del feixisme a la capital francesa. Setmanes després, les autoritats interceptaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta en la qual adjuntava un xec amb part de la recaptació de la festa que s'havia celebrat el Primer de Maig a Old Forge (Lackawanna County, Pennsilvània). En 1933 pagà una subscripció al periòdic Il Risveglio Anarchico, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), a favor del Comitè Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Algunes fonts de la policia registren, després d'haver fugit de la vigilància de la policia, la seva presència a Ginebra, al costat de Luigi Bertoni, però sembla una notícia sense cap fonament. En 1935, a causa de la Gran Depressió, es traslladà amb son company i sa filla a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i en 1937 a Nova York (Nova York, EUA), on Adolfo Ligi treballà al port. Encara que constantment vigilada per agents de l'FBI i per detectius privats, en 1938 la policia federal es queixà que aconseguí fugir del cercle i haver marxat cap a Espanya per fer costat la revolució llibertària que s'estava quallant. Segons la policia nord-americana, durant la seva estada als EUA, sembla que no havia tingut cap contacte amb sa família, llevat d'una carta del desembre de 1940, dirigida a sa cunyada Maria, però en realitat adreçada a sa mare. Maria Giaconi va morir el 4 de juliol de 1980 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Necrològica de Mariano Jover Ferrando apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1964

- Mariano Jover Ferrando: El 26 de setembre de 1902 neix a Pedrola (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Jover Ferrando –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Joven. Sos pares es deien Mariano Jover i Irene Ferrando. L'agost de 1929, quan complia una pena de sis anys de presó militar per «sedició» al Reformatori d'Adults d'Alacant (Alacantí, País Valencià), se li va concedir la llibertat condicional. En els anys republicans milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i presidí el Sindicat Fabril. També fou membre, amb Maria Tiu i El Pipa, del Comitè Pro Presos. L'abril de 1932 representà el Comitè Regional Pro Presos en el Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili es guanyà la vida com a pintor i ocupà càrrecs orgànics en la CNT en el Nucli Confederal de l'Alt Garona-Gers. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vidu de Rosa Gironès, després de patir diferents intervencions quirúrgiques, Mariano Jover Ferrando va morir d'un atac cardíac el 25 de març de 1964 tot sol al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 2 d'abril en aquesta població.

***

Necrològica de Cipriano Tomeo Adán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de setembre de 1990

- Cipriano Tomeo Adán: El 26 de setembre de 1904 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cipriano Tomeo Adán. Sos pares es deien Jerónimo Tomeo i Lucía Adán En 1926 va ser sortejat com a recluta per a Àfrica. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en la col·lectivització del seu poble i en fou regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là en La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner i milità en la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat s'establí amb sa companya María a Pià, on organitzà la Federació Local de la CNT. Cipriano Tomeo Adán va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Pià (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---