Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 15 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Fanal

- Surt Le Fanal: Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer número de Le Fanal. Revue de l'Orient libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de Pierre Ramus Erkenntnis und Befreiung, a Viena (Àustria), i després a Leipzig (Alemanya), s'editava per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh, autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis números, l'últim de març de 1923.

***

Capçalera del primer número de The Clarion

- Surt The Clarion: Pel setembre de 1932 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic anarcoindividualista The Clarion. A monthly publication (El Clarí. Publicació mensual). Estava editada per Abba Gordin i Archie Turner. Propugnava substituir la lluita del Capital contra el treball pel treball, l'organització per l'autoorganització i la democràcia per l'egocràcia, expropiant els expropiadors, usurpant els usurpadors i desorganitzant els desorganitzadors. Hi van col·laborar E. Armand, W. Beoby, E. Bertran, Warren E. Brokaw, Catherine Campoursy, Donald Crocker, Benjamin De Casseres, Abba Gordin, F. Guadagni, I. N. Hord, J. William Lloyd, Edith McMahon, A. G. Meyers, Max Nettlau, Malfew Seklew, Walter Siegmeister i Charles T. Sprading, entre d'altres. Tractà diversos temes, com ara l'egoisme, l'amor lliure, l'Estat socialista, el perill nacionalsocialista, la poesia, el naturisme, etc. En sortiren 13 números, l'últim el gener de 1934.

***

Antología ácrata española, de Vladimiro Muñoz

- Surt Antología ácrata española: El 15 de setembre de 1974, a les acaballes de la dictadura del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el llibre Antología ácrata española, de Vladimiro Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per se, sense adjectius) des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de tres parts: la primera és una recopilació de textos clàssics de pensadors anarquistes ibèrics (Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando Tárrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies d'Anselmo Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz; la segona són unes ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes realitzades per altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y Oteiza; Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i Margall, Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de Ricardo Mella i de Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe Aláiz ho fan de Ricardo Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco Falaschi, Palabras a la juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink, Paul Avrich i Roberto Gómez, és una de les primeres obres netament anarquistes que es van publicar legalment durant la dictadura franquista.

***

Portada d'un número d'Iztok

- Surt Iztok: Pel setembre de 1979 surt a París (França) el número zero de la publicació Iztok. Revue anarchiste franco-bulgare (posteriorment Itzok. Revue libertaire sur les pays de l'Est). Era la versió francesa de la revista del mateix títol fundada a Bulgària (Iztok vol dir Est en búlgar) en 1975 i dirigida per Nikola Tengerkov i Todor Mitev.  La redacció francesa, independent de la búlgara, estava dirigida per Dominique Devinck, amb el suport de Nicolas Trifon. Hi van col·laborar majoritàriament exiliats i refugiats dels països comunistes europeus o sos fills. Trobem textos de Vincent Albouy, Jean Barrué, Joël Bastenaire, Nicolas Bejanski, Vladimir Borissov, Brz Broz, Alexandru Danciu, Dominique Devinck, Dierzky, Dimitrov, Slobodan Dramulic, Joël Gayraud, Régis Gayraud, Paul Goma, Alfred Gomez, P. Gorski, Horace Hatamen, Jean-Louis Laville, Georgui Markov, Martin, Meraklia, Daniel Mihailovic, Frank Mintz (Martin Zemliak), Karol Modzelewski, Mok, Vasile Paraschiv, Ángel Pino, Maximilien Rubel, Semerdjiev, Lubomir Sochor, Conrado Tostado, Nicolas Trifon, Vincent i Wiebieralski, entre d'altres. Alguns dels números aparegueren en llengües dels països de l'Est (búlgar, polonès, romanès, hongarès, rus, eslovac, alemany, etc.) i publicà alguns suplements i llibres. En sortiren 20 números, l'últim el juny de 1991.

Naixements

Jules Perrier (ca. 1871)

- Jules Perrier: El 15 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1837 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Perrier, conreador i peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), i Julienne Aunie, pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquesta època freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Élisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Mâcon (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

- Galdric Verdaguer: El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord) el communard Gaudérique Josep Jean Verdaguer, conegut com Galdric Verdaguer. Sos pares, modests teixidors, es deien Louis Verdaguer i Térèse Bernis. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les «armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França)

Galdric Verdaguer (1842-1872)

***

Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

- Varlaam Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Fill d'una família aristocràtica, portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys després Précurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdic Chicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» –contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquesta època va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la «Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam Cherkezishvili va morir el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Saverio Merlino

- Saverio Merlino: El 15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. Sos pares es deien Antonio Merlino i Giovanna Colarossi. En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir el 30 de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887), L'Italie telle qu'elle est (1890), Necessità e basi di un accordo (1892), L'individualismo nell'anarchismo (1893), Pro e contro il socialismo (1897), L'utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924), Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

***

Notícia de la detenció de Ferdinand Calazel apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 6 de juliol de 1894

- Ferdinand Calazel: El 15 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1865 neix a Redeçan (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i cooperativista Ferdinand Joseph Calazel. Sos pares es deien Joseph Calazel, forner i jornaler, i Maria Boulet. Es guanyava la vida com a serraller mecànic i venedor ambulant, feina que aprofitava per a fer propaganda anarquista. L'octubre de 1892 va ser interceptat per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb sa companya, també anarquista, Alice Blanche Marcellin, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 4 de juliol de 1894 va ser detingut a Montluçon (Borbonès, Occitània) per la policia municipal després d'haver elogiat l'anarquista Sante Caserio, magnicida del president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, i la seva acció a diversos cabarets; jutjat, va se condemnat de l'Audiència d'Alier, sembla que en rebel·lia, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. L'agost d'aquell any, a resultes d'una comissió rogatòria del jutge de Montluçon per «associació criminal», un escorcoll es va efectuar a Reims i una maleta seva abandonada va ser decomissada, la qual contenia voluminosa correspondència i una llibreta amb els noms i adreces d'anarquistes de nombrosos departaments; entre aquests noms figurava l'anarquista català Martí Borràs Jover i aquesta dada fou fonamental per a la seva incriminació per les autoritats espanyoles. Durant la primavera de 1895 va ser qualificat per la policia de Nimes (Llenguadoc, Occitània) com a «anarquista molt perillós». A finals de 1896 ja vivia a Marsella (Provença, Occitània), al número 8 del passeig de Belsunce, i era membre del grup «La Joventut Internacional» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.), que publicava la tercera època del periòdic L'Agitateur, el gerent del qual era Édouard Roch. Qualificat com a «militant anarquista perillós» per la policia marsellesa, en aquesta època desenvolupà una intensa activitat, convocant reunions i participant en conferències públiques, on prenia la paraula, com ara la del 10 de gener de 1897 sobre el «Procés de Montjuic» i la del Primer de Maig a la Borsa del Treball. També es dedicà a recollir fons per als companys espanyols refugiats a Marsella com a conseqüència de la repressió desencadenada arran del «Procés de Montjuic». Entre el 19 i el 20 de maig de 1897 organitzà les conferències que Sébastien Faure i Louise Michel van fer a Marsella. Subscrit a Le Libertaire, hi col·laborà i el difongué a Marsella. Com a cooperativista, l'estiu de 1900, des de L'Île-Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia, al número 2 de l'impàs Cordier, ideà un projecte de creació d'una mena de cooperativa de compra-venda de productes alimentaris, una part dels beneficis del qual anirien destinats a la propaganda; la presentació d'aquest projecte la va publicar en Le Libertaire («Essai d'Entente Economique»), en els números del 15 i 22 de juliol de 1900, i posteriorment comentà com hi anava el projecte en altres números. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb sa companya i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capital écrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home», «La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). El 26 de juny de 1902 prengué part en un míting de protesta contra la prohibició d'entrada dels soldats a les Borses del Treball. Posteriorment recorregué amb sa companya tot el Migdia com a venedor ambulant. El maig de 1903 posà en pràctica a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França), sense èxit, el seu projecte de cooperativa de consum. S'establí a Rochefort-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), on el desembre de 1903 intentà de bell nou el seu projecte cooperativista amb ostres, gambes i altres productes de la mar. L'abril de 1904 continuà amb fruits de temporada i amb mantega. En 1905 el trobem a l'Illa de Veniça (Provença, Occitània), on continuà amb el seu projecte, que sembla que tampoc no reeixí. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Alice Blanche Marcellin, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París; el seu últim domicili fou aquest. Ferdinand Calazel va morir el 10 de juny de 1914 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Noticia de l'assassinat d'Alfred Bienfait apareguda en l'anuari parisenc de successos L'Oeil de la Police de 1908

- Alfred Bienfait: El 15 de setembre de 1873 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alfred Ernest Bienfait, que va fer servir el pseudònim Blondel. Era fill natural de la jornalera Adéline Hermance Bienfait. Es guanyava la vida treballant de manobre i va ser un dels principals distribuïdors de la premsa anarquista (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.) a Reims. En 1893 va ser condemnat a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) a sis mesos de presó per «vagabunderia» i el novembre d'aquell any va ser detingut a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) per haver trencat els vidres d'un aparador amb la finalitat de ser detingut i passar un temps a la garjola; jutjat, el 21 de novembre de 1893 va ser condemnat per l'Audiència de Troyes a quatre mesos de presó. En 1894, quan feia el servei militar, es va abstenir de tasques propagandístiques, però, segons el Prefecte de Policia, va fer tot el possible per eludir el servei argumentant malalties. L'abril de 1898 va ser declarat «desaparegut» del departament del Marne per la policia. Quan sortí després d'un temps tancat al correccional de Châlons-sur-Marne marxà cap a Chartres (Centre, França). El 24 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França) a quatre mesos de presó per «mendicitat en grup» i va ser enviat a principis de gener de 1898 a la presó de Châlons-sur-Marne. A principis de 1899, sota el llinatge Blondel, vivia amb sa companya Sidonie Guibert (Sidonie Gaillard, de casada), amb qui tingué tres infants, i que, segons informes policíacs, feia servir diversos llinatges (Giffart, Mangin, Pousin, etc.) i estava buscada per la policia per diverses condemnes; detinguda, va ser tancada a Reims. El novembre de 1899 va ser condemnat a un mes de presó per apallissar sa companya, de qui s'havia separat. L'octubre de 1900 va ser enviat a fer una estada militar de 28 dies a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1902 vivia al número 39 del carrer Marfy de Reims. L'octubre de 1903 va ser enviat de bell nou per una estada militar de 28 dies al 151 Regiment de Línia a Verdun (Lorena, França). En 1906 estava domiciliat al número 10 del carrer Moulins de Reims. Al final de sa vida treballava de descarregador al port fluvial i de maleter i vivia al número 20 del carrer Créneaux de Reims. Alfred Bienfait va ser assassinat el 3 de juny de 1908 d'una ganivetada al coll en una baralla amb un veí seu, el cantant ambulant Gabriel Schwartz, a l'edifici de Reims (Xampanya-Ardenes, França) on vivia.

***

Foto antropomètrica d'Ezio Daddi

- Ezio Daddi: El 15 de setembre de 1876 neix a Abbadia San Salvatore (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ezio Daddi. Sos pares es deien Emidio Daddi i Adele Mazzi. Es guanyava la vida treballant de forner. En 1900 va ser empresonat tres mesos a pa i aigua a Itàlia per fer apologia del crim de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia. Un cop lliure abandonà Roma (Itàlia) i el 18 de desembre de 1901 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), a la «Maison Forni» del carrer Barberis, on sa companya Faustina tingué una filla, Aurora. Mantingué correspondència amb l'anarquista Pio Spadea, establert a Roma. A Niça es relacionà diàriament amb el pintor de la construcció anarquista Filippo Mancini. El 22 de juny de 1902 va ser detingut amb una important correspondència personal en italià, que va ser traduïa al francès per la policia, i dos fullets anarquistes, Giorgio e Silvio. Dialogo fra due militari, d'Emilio Silvieri, i Il Vangelo, la Chiesa e il Socialismo, Georges Sorel. A comissaria esquinçà una carta dirigida a un tal Piucaccio on lloava la propaganda pel fet, fragments de la carta que intentà empassar-se, a més d'intentar fugir. El 24 de juny de 1902 companys anarquistes i socialistes italians es van reunir per parlar d'aquesta detenció a una taverna del Vallon des Fleurs de Niça i, segons la policia, no prengueren mesures perquè es tractava d'un «anarquista individualista» que podia portar-les problemes. El 26 de juny de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a 48 hores de presó per «rebel·lió contra un agent», l'inspector Buno. El 30 de juny d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França i l'11 de juliol d'aquell any va ser traslladat amb cotxe cel·lular a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

- Giuseppe Guidi: El 15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'artista i militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc i Activos. Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati. Va fer estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de Faenza, però no els acabà per manca de recursos, ja que son pare morí i deixà la família sense recursos. Després d'això, començarà a militar en l'anarquisme, del qual esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es guanyà la vida embalsamant animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la forta influència que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura i el seu tarannà exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el grup anarquista «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel Bolognese i publicà articles sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione (Roma), L'Avvenire Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna), fent servir el pseudònim Activos. El juliol de 1902 s'instal·là a Sant Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió per «sospitós d'anarquista», retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de 1904 tornà de bell nou a Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup de paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio i condemnat amb els seus companys a un mes de presó. Després s'establí a Viena (Àustria), on treballà com a pintor i decorador, alhora que cursà estudis de pintura. Després d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a Budapest, participà en el «Saló dels Secessionistes» de Viena. El moviment artístic de la Secessió vienesa exercirà una gran influència en la seva producció artística futura. El novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i retornà a Castel Bolognese amb una ordre d'expulsió per «anarquista». Després d'uns mesos a Milà, on no trobà feina, marxà a París, on, obligat per la fam, realitza cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions infantils i circs eqüestres. Així i tot, aconseguí presentar un quadre al «Saló dels Independents». A finals de 1908 s'instal·là definitivament a Milà, on segons la policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de política». En aquesta època freqüentà el ceramista de Faenza Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a partir de 1912, obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909 escrigué el llibret de l'opereta de Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista Per l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra, s'allistà voluntari en la Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu ofici de pintor. Abans de l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà sovint ca seva, ja que estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el germà del pare de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de Milà envià una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de la decisió de suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja que des de 1918 feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts, gravats, esmalts, etc.) i a fer exaltació pública del moviment feixista. Gabriele d'Annunzio, que l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure («Via Crucis») per al seu Il Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una plaça com a professor de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Milà. Durant els anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la seva participació en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi va morir el 7 de novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Félix Álvarez Fernández apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 d'octubre de 1953

- Félix Álvarez Fernández: El 15 de setembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Álvarez Fernández. Sos pares es deien José Álvarez i Ginesa Fernández. Treballà a la fàbrica Casa Rivière del barri de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Fijac, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Trinidad Tudela. Félix Álvarez Fernández va morir el 13 de setembre de 1953 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de setembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Commemoració de Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa del Poble de Roma (Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser organitzat pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di Chicago» de Roma i comptà amb l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI), la Federació Comunista Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni Montesi», «Spartaco», «Primo Maggio», «Argante Salucci», «Il Pensiero» i «Pietro Gori») i d'altres localitats («Germinal» de Fiano Romano, «I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo i de Velletri, del periòdic La Valanga, de la Cambra del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista Italià (PSI), de la Unió Emancipadora de la Construcció, de la Lliga de Sabaters Artesans, de la Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos Salvetti Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars. L'acte va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs commemoratiu de Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent per la impremta romana d'E. Negri.

Commemoració de Ceccarelli (14 de setembre de 1919)

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936 se celebra a la Grande Salle du Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el procés revolucionari llibertari que s'està realitzant aleshores a la Península sota el títol «La Commune Libre en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava de venir de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de Libero Accordo

- Surt Libero Accordo: El 14 de setembre de 1947 surt a Siracusa (Sicília) el número únic del periòdic Libero Accordo. Voce del movimento anarchico in Sicilia (Lliure Acord. Veu del moviment anarquista sicilià). Editat pel Grup «Terra e Libertà», Umberto Consiglio i Alfonso Failla en foren els responsables editorials. Portava un epígraf de Virgilia d'Andrea: «Les escoles autoritàries, que predisposen immenses masses de treballadors al reconeixement d'un poder i a la ceguesa davant futurs governs (de la dictadura, tant del proletariat com de la república que es diu democràtica), preparen l'èxit a les pitjors desil·lusions i als enganys més funests.» Hi trobem textos de G. Gorgone, Antonio Manio i Rosario Mascali, i de clàssics de l'anarquisme italià i internacional (Pietro Gori, Errico Malatesta, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, etc.), a més d'orgànics de la Federació Anarquista Italiana (FAI).

***

Cartell de les xerrades

- Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).

Naixements

Foto antropomètrica d'Alessandro Corsi

- Alessandro Corsi: El 14 de setembre d 1852 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alessandro Felice Ferrucio Corsi, també conegut com Alexandre Corsi i sota el pseudònim Ferrucio. Era fill d'Edoardo Corsi i Palmira Piaggi. Es guanyava la vida treballant d'ebenista. El 20 de juliol de 1874 va ser condemnat per l'Audiència de Liorna a 11 anys de presó per «atemptats al pudor amb violència». Provinent de Liorna, el maig de 1891 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué a l'avinguda Fleurs. A Niça freqüentà els cercles anarquistes i realitzà propaganda. Es jactava d'haver facilitat la fugida de la filla de Canigiani quan aquesta estava en busca i cerca per la policia. En 1899 residia a Sant Joan de Cap Ferrat (País Niçard, Occitània) i cada dia recorria els 10 quilòmetres cap a Niça per anar a fer feina. L'abril de 1900, segons informes policíacs, es trobava malalt i s'havia retirat amb sa família a Saint-Jean (Vilafranca de Mar, País Niçard, Occitània). El març de 1901 retornà a Niça i passà a residir al número 16 del carrer Droite. Estava casat, sense infants, amb Antonietta Bartoline Gateschi. Alessandro Corsi va morir el 6 de desembre de 1905 a la «Maison Mazzoleni» del Chemin Saint-Philippe de Niça (País Niçard, Occitània).

***

Gino Del Guasta

- Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisà La Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquisme és del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanari L'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista «Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferència Da Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Foto antropomètrica d'Antoni Gossi

- Antonio Gossi: El 14 de setembre de 1883 neix a Siracusa (Sicília) l'anarquista Antonio Gossi. Era fill de Francesco Gossi i de Felicita Belfiore. Es guanyava la vida treballant de tipògraf a Roma (Itàlia). El 10 de setembre de 1932 va ser detingut per manifestar-se a favor de cometre atemptats terroristes, arran d'haver-se executat la sentència de mort contra l'anarquista Angelo Sbardellotto. El 3 d'octubre de 1932 se li va assignar confinament per cinc anys, però una ordre del 27 de juny de 1933 reduí la pena a dos anys de deportació. Va ser enviat a la colònia penitenciària de l'illa de Ponça. El 10 de setembre de 1934 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mario Stefanini

- Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre de 1970

- Joan Escolà Suñé: El 14 de setembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Escolà Suñé. Sos pares es deien Joaquim Escolà i Maria Suñé. Començà a militar molt jove, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Secció d'Embaladors. En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant la guerra civil va ser soldat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là al departament occità de l'Alta Garona, on continua militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'Ieras, les festes de suport de les quals acompanyà a la guitarra. En 1966 patí un atac d'apoplexia que el deixà completament impossibilitat. Joan Escolà Suñé va morir el 14 d'octubre de 1970 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia des de 1964.

***

Manuel Muñoz Díaz

- Manuel Muñoz Díaz: El 14 de setembre de 1896 neix a San Cristóbal de Segovia (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Muñoz Díaz –el segon llinatge a vegades citat Díez–, que va fer servir el pseudònim Díez San Cristóbal. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va refugiar a França sota el nom de Díez San Cristóbal, on milità especialment a Lió (Arpitània) i a Bordeus (Aquitània, Occitània). Sembla que va ser a França on conegué sa futura companya, Josefa Lapeira, que va ajudar a París (França) Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía i que fou molt activa durant el procés als militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí a Barcelona (Catalunya) i va ser empresonat governativament poc després. A la presó conegué Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), del qual esdevingué amic. Paleta de professió, entre novembre de 1931 i 1934 fou president del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1931 fou delegat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona a la Conferència Regional. El 17 d'abril de 1932 va ser detingut amb Gabriel Reguesa González per haver intentat intervenir en un míting del Partit Radical Socialista de Catalunya (PRSC) celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad. Durant una vaga de quatre mesos del seu sector de 1933, va ser detingut l'agost d'aquell any com a membre del Comitè de Vaga i empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús, ja que era considerat per les autoritats com l'instigador d'atemptats amb explosius a les obres i com a propagandista anarquista. Dos mesos després, gràcies a una campanya de suport al seu favor i d'haver portat a terme una vaga de fam, va ser posat en llibertat. El 23 de març de 1935 va ser detingut amb altres companys (Juan García Poblador, Alejandro Gràcia Fernández, Julián Rodríguez Rodríguez i Miguel Sáez Revilla) i el juny d'aquell any va ser novament detingut i portat emmanillat a València (València, País Valencià), on va ser empresonat sense judici durant mesos. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i secretari de la CNT d'aquesta ciutat, participant com a tal en nombroses reunions del moviment llibertari. Posteriorment va ser nomenat regidor d'Urbanisme i Obres del Comitè Permanent Municipal (Ajuntament) de Barcelona. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Aconseguí embarcar-se cap a Mèxic, on en 1946 edità el periòdic Acción i col·laborà en España Libre. En 1947 formà part de l'«Agrupació CNT», favorable a les tesis «col·laboracionistes» de l'interior. En 1947, en una petita nota publicada en el periòdic parisenc Ruta, demanava informació sobre sa filla Aurora (Margot), mitjançant el company M. García a Tànger (Marroc), on es trobava la seva excompanya Josefa Lapeira. A Mèxic col·laborà en el periòdic Tierra y Libertad. En 1960 publicà la biografia Marianet. Semblanza de un hombre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel Muñoz Díaz (1896-?)

***

Retrat de Jules Rathier

- Jules Rathier: El 14 de setembre de 1896 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarcoindividualista Jules Hippolyte Rathier, conegut com Le Père Rathier. Sos pares es deien Jules Rathier, ajustador socialista i secretari del Sindicat de Mecànics Fogoners, i Georgette Laurentine Florestine Thuret. En 1921, ell o son pare, gairebé segur son pare, era corresponsal a Le Havre del diari parisenc La Vague. Journal de débourrage et de combat i animador del seu «Grup d'Amics de La Vague». També era membre del Grup d'Educació Social i Revolucionària i secretari de l'antimilitarista l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Le Havre, i acabà com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 40 del carrer Gustave-Cazavan de Le Havre. Jules Hippolyte Rathier esdevingué un conegut militant anarquista individualista del barri de la Montagne i Sainte Geneviève i del carrer Mouffetrd de París (França), amb una estètica patriarcal ben definida (cabells i barba llarga, sandàlies, etc.). Més tard va ser un representant característic de la bohèmia del Barri Llatí parisenc. A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy, sovint acompanyat d'altres companys (Lapin, Lefeuvre, etc.), amb la finalitat d'aconseguir exemplars de Le Libertaire que després venien pels carrers del barri parisenc d'Écoles. A començament de la dècada dels cinquanta s'acostà al grup anarquista «Louise Michel» i col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. En 1952 va ser hospitalitzat a Limeil-Brévannes (Illa de França, França), però va fugir dels sanatoris. Jules Rathier va morir el 12 de gener de 1960 a l'Hospital Broca del XIII Districte de París (França) i deixà el seu cos a la Facultat de Medicina.

***

Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

- Enrique Pereda López: El 14 de setembre de 1898 neix a Puentedey (Merindad de Valdeporres, Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares, llauradors, es deien Carlos Pereda Rodríguez i Victoria López Martínez. Per les seves activitats es va veure obligat a refugiar-se a França, arribant en 5 de novembre de 1918 a Point-Saint-Esprit (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1919 retornà a la Península i l'agost de 1923 de bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer vidrier a l'empresa Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic anarquista parisenc Accion (1925-1927), que va ser prohibit per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A començament de la dècada dels trenta treballà de xofer de taxi. Mantingué una gran correspondència i les autoritats el definiren com a «perillós propagandista» entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de dos infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935 del departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a «propagandista perillós» a vigilar, però la policia assenyalà que havia reduït les seves activitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. 

***

Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1983

- Manuel Colomina Llena: El 14 de setembre de 1899 neix a Peralta de la Sal, actualment pertanyent a Peralta i Calassanç (Llitera, Franja de Ponent), l'anarcosindicalista Manuel Colomina Llena –el primer llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Colominas, Corominas, etc.). Sos pares es deien José Colomina Blanc, llaurador, i María Llena Buil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i a Barcelona (Catalunya). Exiliat, formà part de la Regional de Provença de la CNT. Manuel Colomina Llena va morir el 10 d'octubre de 1983 al Centre de Geriatria «Beauséjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia, i deixà el seu cos a la medicina.

***

Dimitar Balkhov

- Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).

***

Joan Subinyà Heras

- Joan Subinyà Heras: El 14 de setembre de 1910 neix a Tordera (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Joan Subinyà Heras, citat de diferents maneres (Fabián Subiña, Juan Subiña, Juan Jubiña, etc.) i que va fer servir el pseudònim de Jesús Rodríguez Pérez. Sos pares es deien Josep Subinyà i Engràcia Heras. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'integrà en la guerrilla llibertària antifranquista que des de França actuava a Catalunya. El 21 de març de 1950 una patrulla de la Guàrdia Civil, integrada per Joaquim Gelabert Agustí i Emilio García Fandiño, detingué a la carretera de Canya a Sant Pau de Segúries (Ripollès, Catalunya), dos individus que portaven salconduits fronterers i van ser portats al post. Quan es disposaven a escorcollar els retinguts, els dos homes obriren foc i feriren mortalment els dos números i el sentinella Miguel López Sánchez i fugiren, abandonant les seves bosses amb la documentació falsa que portaven, un mapa de la zona i 3.000 pessetes. El 22 de març la Guàrdia Civil i la Policia Armada, ajudats de cans, van fer una batuda per la Vall del Bac (Vall de Bianya, Garrotxa, Catalunya), sense èxit. L'endemà van ser localitzats a Sant Miquel de Pera. Joan Subinyà Heras, que portava la documentació falsa a nom de Jesús Rodríguez Pérez, i Pere Vergés Valverde (Castellanot), que portava la documentació a nom de Tomás Porta Inglada, van ser abatuts el 23 de març de 1950 a Sant Miquel de Pera (Montagut i Oix, Garrotxa, Catalunya).

***

Necrològica de José Conde Blanco apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

- José Conde Blanco: El 14 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 13 de setembre– de 1912 neix a Camariñas (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Conde Blanco. Sos pares es deien José Conde Ameal, pescador, i Luisa Blanco Ramos. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el tresorer de la Federació Local de Camariñas de la Confederació Nacional del Treball (CNT), però l'aixecament el va sorprendre a la Corunya. En 1937 va ser mobilitzat en l'exèrcit franquista, però aconseguir desertar al front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i passar a zona republicana, integrant-se com a soldat en la Infanteria de Marina de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre tot el conflicte bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar-se a Cartagena (Múrcia, Espanya) cap al nord d'Àfrica. Integrat en la III Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser enviat a fer feia al Sàhara. Evadit, després de tres temptatives fracassades, arribà a Casablanca (Marroc). Després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, milità en la CNT de l'exili. En 1964, amb el suport de l'ONU, s'establí a Bèlgica, on continuà militant en el Nucli de CNT de Brussel·les. En aquests anys col·laborà en el butlletí Mujeres Libres. Sa companya fou Ana Fernández. José Conde Blanco va morir el 8 d'abril –oficialment el 9 d'abril– de 1978 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) per problemes cardíacs.

***

Edward C. Weber al domicili de Federico Arcos Martínez (ca. 1998). Foto de Julie Herrada

- Edward Weber: El 14 de setembre de 1922 neix a Rochester (Nova York, EUA) l'arxiver, bibliotecari, conservador i activista llibertari i pels drets gais Edward Charles Weber, conegut com Ed. Sos pares es deien Edward J. Weber i Eva Elizabeth Englert. En els anys quaranta visqué la seva homosexualitat de manera clandestina a Rochester i freqüentà els cercles bohemis de la ciutat. Va fer estudis a l'Holy Family Catholic Grade School i a l'Aquinas Academy High School de Rochester. En 1944 es llicencià en anglès i alemany a la Universitat de Rochester i en 1948 va fer un màster en literatura nord-americana a la Universitat de Columbia. Entre 1949 i 1952 treballà a la Biblioteca Pública de Rochester. El setembre de 1952 es traslladà Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA) per a estudiar a l'Escola de Biblioteconomia de la Universitat de Michigan. Entre de 1953 i 1958 fou cap en funcions i cap de la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat de Michigan i entre 1958 i 1960 cap de la Sala de Lectura de la Biblioteca de Postgrau. En 1960, en substitució d'Agnes Inglis, va ser nomenat conservador de la «Col·lecció Especial Joseph A. Labadie» de la Universitat de Michigan, important arxiu i biblioteca sobre història dels moviments socials i radicals nord-americans (anarquisme, sindicalisme, antimilitarisme, pacifisme, ecologia, feminisme, drets civils, minories racialitzades, moviment estudiantil, etc.). Durant més de quaranta anys al front de la «Col·lecció Labadie», amplià els fonts (es multiplicaren per sis) i obrí seccions noves, com ara la de «Llibertat sexual», amb importants fons sobre la lluita d'alliberament gai i lèsbic, a més de facilitar l'accés dels fons al públic en general. També la seva tasca va ser fonamental per desenvolupar col·leccions sobre estudis llatinoamericans, teatre i literatura de minories per al sistema bibliotecari universitari. Amant del cinema i de la música, durant més de 37 anys va ser membre actiu del Cinema Guild, el qual dirigí molt de temps, i també de la University Musical Society, amb dues organitzacions dependents de la Universitat de Michigan. Va estar molt relacionat amb el moviment llibertari d'Espanya i de Portugal i va fer nombrosos viatges a la Península. En 2000 es va jubilar i fou substituït al front de la «Col·lecció Labadie» per Julie A. Herrada. Malalt al final de sa vida, Edward C. Weber va morir l'11 d'abril de 2006 al seu domicili d'Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA). El seu arxiu es troba dipositat a la «Col·lecció Labadie».

Edward Weber (1922-2006)

***

Pedro Peralta García

- Pedro Peralta García: El 14 de setembre de 1923 neix a Sant Corneli (Cercs, Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro Peralta García. Fill d'una família llibertària, sos pares (Manuel Peralta Bernal, miner, i Bienvenida García Pérez) i sos germans i germanes militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara adolescent, fou testimoni de la col·lectivització de les mines de Fígols i de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), poble natal de sa mare, durant la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, son pare s'exilià a França. Des de 1945 ell milità en la CNT clandestina de Berga-Fígols (Berguedà, Catalunya), que feia servir com a tapadora el «Club Deportivo de Las Minas». En 1948, fugint de la repressió, passà a França juntament amb sos germans i s'instal·là a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT, en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1949 ocupà el càrrec de comptador del Comitè de la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. En 1957 es traslladà a Versalles (Illa de França, França) i posteriorment a París (França). A la capital francesa, a més de conèixer sa futura companya Amelia Marcellán Martínez, milità en la CNT de l'exili i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, etc.). Durant els anys setanta va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè de Gestió del local del número 33 del carrer des Vignoles del XX Districte de París. Amb D. Fuentes, representà la Zona Nord del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Comitè de Gestió del local de Vignoles creat el 25 de setembre de 1970. Un cop jubilat s'instal·là a Perpinyà, on continuà militant en la CNT i assistint a les reunions del «Grup Puig Antich» de la Federació Anarquista (FA). En 2004 el Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny edità les seves memòries sota el títol Minas de Fígols. Una historia de la Revolución social. El seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio J. García de Quirós Rodríguez Memoria Viva (2014). Pedro Peralta García va morir el 29 de desembre de 2014 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Yves Peyraut

- Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Raymond Peyraut, també conegut com Yvo Pero i que va fer servir diversos pseudònims (Studento, Yves Rochefort, etc.). Sos pares es deien Jean Marie François Peyraut, electricista ajustador ferroviari, i Andrée Henriette Penot, empleada municipal. Entre 1954 i 1969 visqué a Bordeus (Aquitània, Occitània). Realitzà estudis de física i, després de llicenciar-se en ciències a la Facultat de Ciències de la Universitat de Bordeus en 1962, en 1964 es diplomà en l'Institut d'Administració d'Empreses (IAE). Entre 1964 i 1965 va ser responsable del laboratori de qualitat de l'empresa tèxtil Saint-Joseph de Gradignan (Aquitània, Occitània) i entre 1970 i 1980 enginyer tèxtil de l'empresa Devanlay de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). En 1953 s'adherí la Federació Anarquista (FA), al grup de les Joventuts Llibertàries i al grup «Sébastien Faure». Va fer costat els companys espanyols de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), l'escola «Francisco Ferrer» de Bordeus i el moviment d'objectors i d'insubmisos durant la guerra d'Algèria. Com a esperantista, el gener de 1953 s'integrà en la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que presidí entre 1984 i 2001, i el març de 1977 en la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). En 1981 participà a Basilea (Basilea, Suïssa) en el Congrés de la SAT-Amikaro i aquest mateix any va ser un dels fundadors de Radio Libertaire, destacant especialment en el procés negociador amb les autoritats i fent programes esperantistes. En els anys vuitanta va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste i participà en la refundació del Sindicat d'Educació de la Regió Parisenca. Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon», de la Lliga dels Drets de l'Home, de l'«École Émancipée» i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània). Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou un dels coorganitzadors i coordinador de «Mai 2000 de la CNT». Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo, responsable de Les Temps Maudits i director de Classes en Luttes. A més de les citades, col·laborà en altre publicacions, com ara Bulletin de la CRIFA, Le Courrier de l'Éducation Libertaire, Espoir, Jeunes Libertaires, Le Lien Anarchiste, Le Monde Libertaire, etc. És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique ....(1990), Propriété, égalité, les deux «mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. L'última etapa de sa vida residí a Yvry-sur-Seine (Illa de França, França) Sa companya fou Berthe Rachenberg, de qui es va divorciar.  Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a l'Hospital de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França) i les seves cendres van ser escampades el 15 de gener davant l'estàtua de Jean-Baptiste Clément al costat del «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.

Naixements

Fotografia de Jean-Baptiste Regad realitzada per la Prefectura de Châlons-en-Champagne (Mourmelon-le-Grand, 10 de maig de 1903)

- Jean-Baptiste Regad: El 13 de setembre de 1860 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Léon Regad, conegut sota els pseudònims Colonel i De Vitterville. Sos pares es deien Jean-Baptiste-Benoît Regad, tinent coronel d'Enginyers l'Exèrcit francès mort durant la guerra francoalemanya de 1870 i conegut com De Vitterville, i Anne-Marie Leclerc. La família vivia a la Maison Castelnau, al número 19 el carrer Durand de Montpeller. Estudià a l'Escola Politècnica i va fer el servei militar al 35 Regiment d'Artilleria a Tunísia. Un cop rebutjat seguir la carrera militar com son pare, es guanyà la vida amb diferents professions (mecànic, serraller, dissenyador, fotògraf, xofer, corredor d'assegurances, comerciant de vins, periodista, etc.) vagant arreu de França i aconseguint una trentena de condemnes (violències, ultratges, rebel·lió als agents, furt d'aliments, amenaces escrites, infraccions a la prohibició de residència, etc.) durant la seva vida a diferents països (França, Suïssa i Alemanya). En 1892 va ser empresonat i processat per «fabricació d'explosius», però el seu cas va ser sobresegut i, un cop lliure, es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Arran d'haver escrit una carta amenaçant un ciutadà de Saint-Claude (Franc Comtat, França), va ser extradit de Suïssa i el 5 de juliol de 1892 condemnat a tres mesos de presó. Poc després, l'11 de juliol d'aquell any, va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) a dos anys de presó, 100 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per «amenaces de mort». Un cop lliure s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on va ser condemnat a quatre mesos de presó per «temptativa d'estafa». El gener de 1894, després de viatjar sense bitllet de Marsella a Lió, va ser condemnat per «infracció a la policia ferroviària» i després retornà a Saint-Claude, on l'11 de març d'aquell any va ser detingut en estat d'embriaguesa. Sota el perill de ser processat, després d'haver escrit des de Marsella una carta d'amenaces a un procurador de Saint-Claude, abandonà la localitat durant un mes per retornar i instal·lar-se a casa de sa mare, al barri de La Pérouse de Saint-Claude. El juliol de 1894 va ser detingut a Saint-Claude després d'haver cridat «Visca l'anarquia!» i inculpat de «crits sediciosos». Escorcollat el seu domicili, se li va trobar el projecte d'un periòdic revolucionari i, segons la policia, «fórmules per a la fabricació d'explosius». Jutjat, el setembre de 1894 va ser condemnat a un mes de presó per «crits sediciosos», però el seu cas per «associació criminal» va ser sobresegut. El 2 d'agost de 1897 va ser condemnat a dos anys de presó, 300 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per «amenaces de mort sota condició» i a sis mesos de presó suplementaris per «infracció de la prohibició de residència i ultratges a agents». El 13 de febrer de 1901 va ser alliberat de la presó de Lons-le-Saulnier (Franc Comtat, França) i, segons la policia, partí cap a Niça (País Niçard, Occitània), Marsella i Nimes (Llenguadoc, Occitània), on el maig de 1901 va ser detingut embriac i «amenaçant de fer saltar pels aires l'estació». Segons la policia, posteriorment marxà cap a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i passà a Espanya. El gener de 1902 va ser inscrit en diversos registres policíacs d'anarquistes i aquest mateix any el localitzaren al departament del Marne i amb la intenció d'anar a peu a la regió de Dijon (Borgonya, França) i a Lió. En 1907 circulava per Châlons-en-Champagne (Xampanya, França) a la recerca de feina i el 30 d'abril d'aquest any va ser condemnat pel Tribunal de Gray (Franc Comtat, França) a tres mesos de presó per «ultratges a un condemnat de la força pública». El setembre de 1907 va ser detingut a Annecy (Savoia, Arpitània) sota l'acusació d'intentar atemptat contra la vida de René Viviani, ministre del Treball, durant una festa municipal que havia de presidir. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Luigi Monello apareguda en la revista de Chicago La Parola del Popolo d'octubre-novembre de 1961

- Luigi Monello: El 13 de setembre de 1864 neix a Licodia Eubea (Catània, Sicília) l'anarquista Luigi Monello, també conegut com Louis Monello. Fill d'una família nombrosa de vuit germans, sos pares es deien Santo Monello i Signorina Tillona. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 2 d'abril de 1895 es casà a Licodia Eubea amb Carmela Vacirca, amb qui tingué sis infants (Aurora Voltairine, Filippa, Giovanni, Giovanni Gaetano, Santo i Signorina). En 1909 emigrà als Estats Units i s'instal·là a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on visqué una vintena d'anys treballant de barber i milità en el moviment anarquista italià. En els anys trenta vivia al número 144 de Poplar Street de Boston. El seu últim domicili va ser al número 5.325 de Navarro Street de Los Angeles. Profundament ateu i amant de la poesia de Mario Rapisardi i de la música, Luigi Monello va morir de broncopneumònia el 8 de setembre de 1961 a l'Hospital General del Comtat de Los Angeles (Los Angeles, Califòrnia, EUA) i va ser incinerat el 15 de setembre al Crematori del Comtat de Los Angeles.

***

Esquela de Lucien Parent publicada en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 5 de febrer de 1939

- Lucien Parent: El 13 de setembre de 1872 neix a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Lucien Parent –el seu llinatge citat sovint de diferents maneres (Parant, Parrent, etc.). Era fill natural de l'obrera calcetera Élisa Parent i de pare desconegut. Es guanyava la vida treballant de tipògraf a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i vivia amb sa mare al número 15 del carrer de l'Eau Bénite de la ciutat. A principis de 1891 era un dels membres més destacats del grup «La Jeunesse Anarchiste Troyenne». En 1892 va ser cridat a files, però la seva incorporació va ser ajornada, ben igual que en 1893 i 1894, per «feblesa». En 1892 el seu nom i adreça figurava en una agenda de Sébastien Faure que havia estat interceptat i copiat per la policia quan aquest va ser detingut el 6 d'abril de 1892 a Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època mantenia contactes amb l'anarquista Alphonse Anon, qui l'enviava exemplars del setmanari llibertari Le Déchard per distribuir. En 1895 va ser donat apte en la revisió militar i integrat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit. El novembre de 1895 vivia al número Charbonnet de Troyes i en 1896 era membre, amb son germà Jules Parent, del grup anarquista Les Libertaires Troyens, el secretari del qual era Georges Kasperski. L'octubre de 1897 vivia al número 10 del carrer Bois-de-Vincennes de Troyes, el juliol de 1898 al número 3 del carrer de la Monnaie, i l'octubre de 1899 al número 37 del bulevard Victor-Hugo. En 1900 estava inscrit en un llistat d'anarquistes del departament de l'Auba i segons la policia no era partidari de la propaganda pel fet. El 29 de juny de 1920 es casà a Troyes amb l'obrera calcetera Camille Louise Godot (Marthe Godot), de qui enviudà, i aleshores vivia al número 7 de la plaça Audiffred de la ciutat. El març de 1905 vivia al número 1 del carrer Pont Royal i l'agost de 1911 al número 4 del carrer Gros-Raisin de Troyes. El 22 de juny de 1913 va ser nomenat pel Sindicat del Llibre de Troyes, adherit a la Unió de Sindicats Obrers de Troyes, del qual era secretari, tresorer del «Conseil des Prud'hommes» (Magistratura del Treball) de la Borsa del Treball. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però el 30 de setembre d'aquell any va ser donat de baixa per «bronquitis crònica». En 1919 guanyà un dels premis «Charles Desgerrois als Tipògrafs». El 29 de juny de 1920, en la revisió militar, es certificà el seu mal estat general i va ser internat set mesos en un sanatori. El 12 de setembre de 1924 va ser nomenat president del consell d'administració de la «Société Imprimerie Coopérative de l'Aube», situada al número 42 del carrer de la Monnaie de Troyes, societat de la qual ja era tresorer des de 1911. El 6 d'abril de 1926 comprà el fons d'un cafè situat al número 307 del Faubourg Croncels de Troyes. Es presentà a la llista electoral per la «Union des Gauches et de Défense des Intérêts Saviniens» (Unió d'Esquerres i de Defensa dels Interessos de Sainte-Savine) per a les eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Lucien Parent va morir el 4 de febrer de 1939 a Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Aquilino Ribeiro

- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat –alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)– en el regicidi de la família reial portuguesa.

***

Francisco Jordán Gallego (1911)

- Francisco Jordán Gallego: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) –altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)– el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego –també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia –alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat–; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado –fullet reeditat en 1922 a Mèxic–, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

***

Joseph Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford

- Joseph Moro: El 13 de setembre de 1894 neix a Ortona dei Marsi (Abruços, Itàlia) l'anarquista Antonio Giuseppe Moro, més conegut com Josep Moro o Joe Moro. Fill d'una família profundament catòlica, son pare, Angelo Moro, venedor ambulant de teixits i de merceria, recorria els mercats de diferents pobles amb un carro tirat per una mula i en una d'aquestes anades i vingudes, conegué Lucia Filomena Pecce, amb qui es casà i tingué vuit infants, l'últim Giuseppe. Després del matrimoni la parella s'establí a Roma (Itàlia), on Angelo es dedicà a la venta de materials per a fusters i sabaters. Després de ser acusat sense cap fonament de vendre objectes robats, Angelo va ser detingut i passà sis mesos reclòs a Pescara (Abruços, Itàlia); finalment es va provar la seva innocència, però el mal ja estava fet i com que ho havia perdut tot decidí emigrar amb sos dos fills grans als Estats Units, establint-se a Lawrence (Massachusetts, EUA), on treballà en una fàbrica tèxtil. Mentrestant sa mare va obrir una petita botiga de merceria al barri romà de San Sebastiano per ajudar la magra economia familiar. Son pare retornà a Itàlia després de passar quatre o cinc anys als EUA, però morí uns mesos més tard. Giuseppe, de naturalesa malaltissa, no caminà fins que va tenir cinc anys i portava una nafra estranya i maligna al cap que mai no es curava. Per mor d'aquesta ferida, els professors i els pares dels alumnes no volien que hi anés a l'escola. Un dia sa mare el va portar a una font en honor de Santa Llúcia i va fer que submergís el cap a la font un parell de vegades; després de dos o tres dies, la ferida va començar a cicatritzar i finalment desaparegué. Aquest fet «miraculós», produït per les substàncies minerals de l'aigua, incrementà encara més la fe religiosa de la família. En 1911, amb sa mare ja vídua, marxà cap als EUA i ella s'instal·là a Haverhill (Massachusetts, EUA), població on visqué la resta de sa vida. Giuseppe, ara Joseph, va trobar feina en una fàbrica de sabates a Stoneham (Massachusetts, EUA), on vivia son germà major, i, encara profundament religiós, predicava l'evangeli tots els diumenges als immigrants italians. A través de son germà major Diodato, conegué a la fàbrica on treballava el sabater anarquista Giovanni Eramo, qui el va introduir en el pensament llibertari –Eramo posteriorment comprà una linotípia i esdevingué impressor, passant a treballar a la impremta de Cronaca Sovversiva quan aquesta publicació es traslladà en 1912 a Lynn (Massachusetts, EUA). En 1912 començà a freqüentar els cercles anarquistes i assistir a les seves reunions i aquest mateix anys assistí a una manifestació anarquista a Lynn. Després d'assistir a un pícnic organitzat pels galleanistes de Wakefield (Massachusetts, EUA), entrà a formar part del cercle anarquista al voltant de Luigi Galleani i la seva Cronaca Sovversiva, participant en manifestacions i vagues i distribuint pamflets i premsa llibertària (Il Proletario, Cronaca Sovversiva, etc.). Tota aquesta activitat cridà l'atenció de la policia i l'empresa on treballava el va acomiadar. No obstant això, intensificà la seva militància amb els companys llibertaris i trobà feina a l'empresa sabatera «Heiss & Son» de Cambridge (Massachusetts). El maig de 1917, després que els EUA entressin en la Gran Guerra, Galleani publicà el seu famós article «Maricolati!», en el qual aconsellava indirectament que els anarquistes fugissin del reclutament, encara que fos abandonant el país. Joseph Moro no acudí a inscriure's al centre de reclutament i hagué d'abandonar Stoneham, trobant feina a Taunton (Massachusetts, EUA), en un magatzem d'una fàbrica de cuines. Galleani vivia no molt juny de Taunton en una cabana al bosc i cada diumenge l'hi anava a visitar. Després de parlar contra la religió a la feina, va ser acomiadat i es traslladà a Brockton (Massachusetts, EUA), on trobà feina en una fàbrica de sabates. Buscat per la policia, anà i vingué durant un temps d'una ciutat a l'altra. En aquesta època conegué els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, amb qui va fer molta amistat, sobretot amb Vanzetti, ja que s'havia traslladat a viure a Haverhill, població on ambdós vivien. Quan Sacco i Vanzetti van ser detinguts acusats d'assassinat i empresonats, el seu paper en el moviment anarquista es centrà en aconseguir la llibertat dels companys, posant la meitat del sou que guanyava a la fàbrica en aquesta tasca. Esdevingué col·laborador del periòdic La Notizia i fou un dels creadors del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti». Va ser novament acomiadat de la feina, encalçat per la policia i durant un temps es va fer amb un italoamericà que després es va saber que era un agent de la policia federal infiltrat. Detingut i tancat en diverses ocasions, sempre acabà sent alliberat. Una nit, quan va treure el seu fox-terrier a passejar, patí una agressió i només la intervenció coratjosa del seu ca el salvà. La lluita per aconseguir la llibertat de Sacco i Vanzetti hagué d'enfrontar-se a moltes dificultats i moltes persones implicades en un primer moment desertaren del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», on ell sempre defensà les vies d'actuació «lícites». En 1926, quan la batalla pels condemnats a mort es feia cada vegada més dura, Amleto Fabbri, secretari del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», es va veure obligat a dimitir del seu càrrec perquè pogués anar als EUA la seva família i ell ocupà la secretaria i la tresoreria del citat Comitè, encarregant-se també de la propaganda en italià –la propaganda en anglès estava en mans de Louis Bernheimer i de Gardner Jackson. S'encarregà de mantenir el contacte amb tots els comitès espontanis de suport que s'anaven creant arreu del món, però tota la tasca no va servir de res i Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d'agost de 1927 a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Ell va ser l'última persona del seu entorn que els condemnats van veure. Posteriorment, durant uns anys, continuà militant en el moviment anarquista nord-americà, però cada vegada el seu compromís va anar minvant. En 1929 va morir sa mare i les relacions amb sa germana Onorina i son marit Generoso Grassi (Jake Grassi) s'intensificaren, ja que el mai no es va casar ni va tenir família. En els anys trenta va viure a Bradford (Massachusetts, EUA) i durant els últims anys de sa vida va treballar a la General Electric de Lynn. Joseph Moro, que va sobreviure a tots els seus éssers estimats, va morir centenari en 1995 a Haverhill (Massachusetts, EUA).

***

José Francisco (ca. 1934)

- José Francisco: El 13 de setembre de 1899 neix a Unhais da Serra (Covilhã, Castelo Branco, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José Francisco. Es guanyà la vida com a obrer estibador al port, després com a calderer a bord de vaixells i finalment com empleat administratiu en la Caixa de Previsió de la Marina Mercant. Milità en el moviment anarquista, en les Joventuts Sindicalistes i en el Sindicat de Mariners i de Fogoners de Lisboa i de Porto de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1918 i l'agost de 1923 va ser empresonat per distribuir pamflets. Delegat dels Treballadors del Port de Lisboa al Congrés Obrer de 1925, fou secretari de la Federació dels Transports Marítims i Fluvials i representà la Unió de Sindicats Obrers (USO) de Setúbal (Setúbal, Portugal) en el Consell Confederal de la CGT fins al 1933. El setembre de 1930 parlà en un míting presidit per Manuel Joaquim de Sousa. En aquests anys trenta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara O Argonauta i A Batalha. En 1934 era membre del Consell Confederal de la CGT, juntament amb Acácio Tomás de Aquino i Mario Castelhano. Arran de l'aixecament obrer del 18 de gener de 1934 contra les lleis repressives d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut; jutjat per un tribunal militar, va ser condemnat a una llarga pena de presó, que penà entre abril de 1934 i febrer de 1936 a la fortalesa de Peniche. Durant els temps de l'Estat Nou animà associacions populars (Societat Musical d'Instrucció, Universitat Popular Portuguesa, Club Recreatiu de Caixes, etc.) i cooperatives (Cooperativa Aliança Operária, etc.). En 1974, amb la Revolució dels Clavells i la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció de la CGT, entrà a formar part del grup anarquista «Fanal» (Acácio Tomás de Aquino, Artur Modesto, etc.), va ser soci de la cooperativa «Editora Sementeira» i col·laborà en A Batalha i en A Idea. Va ser autor de diferents llibres autobiogràfics i de memòries, com ara Episódios da minha vida familiar e de militante confederal (1982), Páginas do historial cegetista (1983), Alfarrábio poético (1984, amb Artur Modesto i Francisco Quintal), Recordações de um proletário (1986), Últimas páginas (1987), etc. José Francisco va morir el 4 de maig de 1990 a, sembla, Lisboa (Portugal).

José Francisco (1899-1990)

***

Necrològica d'Antonio Mazas Berdala apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Antonio Mazas Berdala: El 13 de setembre de 1902 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Mazas Berdala. Sos pares es deien Antonio Mazas i Francisca Berdala. En l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de cambrer en un cafè de Barcelona (Catalunya), afiliat al Sindicat de l'Alimentació de la CNT, i s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti», lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en va ser nomenat comissari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que participà en la Resistència durant l'Ocupació. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la CNT. Després d'una malaltia a la sang i de diverses operacions oculars, sa família peninsular el vingué a buscar el 5 d'octubre de 1978 per marxar cap a Barcelona i després a Montsó. Víctima d'una crisi cardíaca provocada per l'emoció de trobar sa família, Antonio Mazas Berdala va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Jordi Juan Riquer (1937)

- Jordi Juan Riquer: El 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de setembre– de 1905 neix a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor, poeta, periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i polític republicà Jordi Gabriel Ramon Juan Riquer. Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i Jordina Riquer Wallis. Fill d'una família burgesa i tradicional, son pare, advocat i escrivà, fou secretari del Jutjat d'Eivissa. Va fer els estudis primaris i el batxillerat a Eivissa, però examinant-se a Palma (Mallorca, Illes Balears). Més tard estudià Dret a la Universitat de València (València, País Valencià), carrera en la qual es va llicenciar, però que mai no va exercir, i seguí cursos de Filosofia i Lletres en aquesta mateixa universitat. En aquests anys acadèmics freqüentà els cercles republicans, però cap el 1928 ja es declarà anarquista i es vinculà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no s'afilià mai, ja que era més del sector procliu a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 25 de març de 1930 formà part, com a vocal, del comitè provincial d'Aliança Republicana d'Eivissa, i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari. Entre 1930 i 1933 col·laborà en el setmanari republicà eivissenc Proa, publicació que dirigí accidentalment uns dies en 1933. El juliol de 1931 formà part del comitè organitzador d'Acció Republicana d'Eivissa i a partir del 20 de desembre d'aquell any presidí el seu consell provincial pitiús. El juliol de 1931 el diari La Voz de Ibiza recollí una entrevista seva on donava la seva opinió sobre el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i setembre de 1936 dirigí l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia) d'Eivissa, dependents de la Diputació Provincial. Abans de la guerra civil va escriure una novel·la, La família de Botino, però no s'ha pogut salvar. A partir de l'11 d'agost de 1936, quan l'illa havia estat alliberada per les tropes republicanes encapçalades pel capità Alberto Bayo Giroud, dirigí Diario de Ibiza i comptà en la redacció Ramon Medina Tur, Vicent Ferrer Sorà, els germans Joan Antoni i Àngel Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va condemnar durament els assassinats de 93 persones dretanes comesos el 13 de setembre de 1936 al castell d'Eivissa per «incontrolats» vinguts de la Península. En recuperar l'illa les forces franquistes, se n'anà cap a València amb una petita embarcació des de Sant Antoni de Portmany (Eivissa, Illes Balears) i després a Barcelona. L'octubre de 1936 va ingressar, com a funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant càrrecs en Sanitat i en l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer classes a ateneus llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la seva novel·la de denúncia social, l'única obra seva que ens ha arribat i la primera novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica obertament el gremi mèdic i farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben la medicina i l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics, com ara La Humanitat, La Noche, Solidaridad Obrera, Última Hora, Unitat Obrera d'Eivissa, La Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure pres al front de l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i més tard pel camp de concentració de La Savina de Formentera («Es Campament»). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però finalment van ser commutades el 3 de març de 1941 per reclusió perpètua. Al camp de concentració de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes passaven per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant així la vida de nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar en 1942, va ser traslladat a la presó de València, d'on sortí lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de sergents i caporals per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per un delicte d'inducció a la rebel·lió, amb l'agreujant de reincidència, va ser condemnat a 15 anys de presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un total de 17 centres penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre ells Can Mir de Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de reclusió va escriure diverses novel·les (El Buen Jesús, Pasión nefanda, etc.), però només n'han quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes particulars de comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta disciplina va entrar a fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era familiar, a l'empresa de materials per a la construcció «Suministros Ibiza», la primera que hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la presidència de Josep Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una pensió com a exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta institució, a més dels salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va perdre la vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu domicili de Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella familiar del Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una edició facsímil del seu llibre Metges... o traficants? i en 2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el centenari del seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre biogràfic Jordi Juan Riquer (1905-1987). També en 2005 l'Ajuntament d'Eivissa col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal, al número 3 del carrer de la Costa Vella de Dalt Vila i un carrer d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Jordi Juan Riquer (1905-1987)

***

Necrològica d'Enric Fatsini Cabrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de desembre de 1974

- Enric Fatsini Cabrera: El 13 de setembre de 1909 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Fatsini Cabrera. Sos pares es deien Ramon Fatsini Cárceles i Carmen Cabrera Mulet. Després de la guerra civil s'exilià a França. Establert a Seta, vivia al número 28 del carrer Henri Barbusse i, posteriorment, al número 10 del carrer Rouget de l'Isle d'aquesta ciutat. Milità en la Federació Local de Seta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Eulalia González. Enric Fatsini Cabrera va morir el 30 de setembre de 1974 al seu domicili de Seta (Llenguadoc, Occitània).

***

Amadeu Sinca Vendrell

- Amadeu Sinca Vendrell: El 13 de setembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament el 15 de setembre de 1910– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu Sinca Vendrell –el seu primer llinatge a vegades citat erròniament Cinca o Sina. Sos pares es deien Francesc Sinca i Dolors Vendrell. Després de diplomar-se en comptabilitat i peritatge mercantil per la Universitat de Barcelona, amb 17 anys es posà a fer feina i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà amb la «Columna Durruti» al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies fou capità tresorer pagador de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i cap de l'Estat Major de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el de Sètfonts, i posteriorment enrolat, amb Juan de Diego Herranz, en la 103 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual fou capità, per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot» a la zona fronterera francobelga (Cambrai i Mons). El 20 de maig de 1940 va ser fet presoner a Amiens (Picardia, França) per les tropes alemanyes i, després de passar per tres camps de triatge (Trier, Nuremberg i Moosburg), portat l'agost a peu al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i el 24 de gener de 1941 al camp secundari de Gusen, amb la matrícula 46.65. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i va ser repatriat a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, fou secretari de l'Ateneu Espanyol i de la Secció Local de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), i secretari del Comitè Nacional de l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMERE). Va ser un dels primers en relatar la deportació dels espanyols als camps de concentració nazis i en 1945 publicà Lo que Dante no pudo imaginar. Mauthausen-Gusen (1940-1945), reeditat a Barcelona en 1980. Casat amb Isabel Hernández, en 1948 tingué un fill, Richard Sinca Hernández. Des de la seva creació en 1980, fou membre de l'«Amicale de la 26 Divisió», de la qual va ser nomenat tresorer, i col·laborà en el seu òrgan Boletín Amicale 26 División. En 1985 publicà Mis veinte artículos. Amadeu Sinca Vendrell va morir el 13 de febrer de 1989 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Amadeu Sinca Vendrell (1911-1989)

***

Faith Petric quan estudiava al Whitman College

- Faith Petric: El 13 de setembre de 1915 neix en una cabana de fusta d'una granja a prop d'Orofino (Idaho, EUA) la cantautora i activista pacifista i sindicalista wobblie Faith Petric. Son pare, pastor metodista, li va ensenyar a ella i a sos tres germans a cantar himnes religiosos i cançons populars, peces musicals que acompanyava amb un antic harmònium. Quan era adolescent, sos pares es divorciaren i va ser enviada a un internat. Durant la Gran Depressió, aprengué a tocar la guitarra. Més tard, amb els diners que guanyà pels seu compte, es matriculà al Whitman College de Walla Walla (Washington, EUA), on en 1937 es va graduar. Quan era estudiant, treballà en una llibreria de Seattle (Washington, EUA) i entaulà amistat amb el pintor Morris Graves i el músic John Cage. En 1939 s'establí a Sant Francisco, on treballà en diverses feinetes, entre elles com a treballadora social ajudant els refugiats del «Dust Bowl» per a l'Administració de Seguretat Agrícola a la vall de San Joaquín. Quan esclatà la Revolució espanyola, mostrà el seu antifeixisme i la seva solidaritat amb els refugiats. Durant la II Guerra Mundial va ser una típica Rosie the Riveter, treballant a les drassanes navals militars de New Jersey. En 1945 es traslladà a Mèxic, on tingué una filla (Carole) i es va casar, encara que el matrimoni durà poc. Durant aquests anys va ser perseguida pel maccarthisme. S'uní al moviment pacifista i més tard cantà per a diverses causes polítiques i socials, com ara el moviment pels drets civils, les marxes pel dret al vot de la població afroamericana de Selma a Montgomery de 1965 a Alabama, les reivindicacions feministes i homosexuals, etc. Partidària del sindicalisme revolucionari llibertari, milità activament en els Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i cantà especialment per al Sindicat Núm. 630 dels wobblies en els piquets durant les vagues. A partir de 1962 encapçalà el «San Francisco Folk Music Club» i promogué jam sessions populars al barri d'Haight-Ashbury de Sant Francisco. En 1970, un cop es va retirar de la seva feia de treballadora social al Departament Estatal de Rehabilitació de Califòrnia, es va centrar totalment en les activitats musicals. Cofundà, amb altres membres del «San Francisco Folk Music Club» (Jon Adams, Sunny Goodier, Larry Hanks, Jon Wilcox, etc.) i la Sweets Mill String Band, el «Portable Folk Festival» (Festival Itinerant de Folk), viatjant arreu d'Amèrica del Nord amb un vell autobús escolar i actuant en nombrosos festivals de música folk, com ara el «Mariposa Folk Festival» en 1971 a Toronto (Ontàrio, Canadà). També recorregueren nombrosos països d'Europa i d'Austràlia, tocant en clubs, teatres i marxes de protesta. En 1979 publicà el seu àlbum antològic Faith Petric i en 1987 va fer una contribució al disc Rebel Voices, editat pels wobblies. En 1991 actuà, juntament amb altres cantautors wobblies (Judi Bari, Darryl Cherney, Utah Phililips, etc.), en el Congrés General dels IWW que se celebrà a San Francisco. Amb una memòria extraordinària, recordava la lletra de milers de cançons. Col·laborà habitualment des de la seva columna «The Folk Process» en Sing Out!, revista especialitzada en música folk nord-americana fundada en 1950 per Pete Seeger i Irwin Silber, i de la qual fou membre del seu consell de redacció. En 2000 publicà l'àlbum When Did We Have Sauerkraut?. En 2008 assistí a la inauguració d'un monument dedicat als veterans nord-americans de la Guerra Civil espanyola i va cantar amb els «Musicians Action Group» diverses peces (Venga Jaleo, Vive la Quince Brigada, etc.). L'11 de setembre del 2010 va fer el seu últim concert. Per la seva trajectòria rebé nombrosos premis, entre ells el «Labor Arts Award» i el «Noam Chomsky Peace Prize». Ja molt gran, Faith Petric va morir el 24 d'octubre de 2013 al Coming Home Hospice del barri de Castro de San Francisco (Califòrnia, EUA) al costat de sa filla Carole Craig.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Mère Peinard

- Surt La Mère Peinard: El 12 de setembre de 1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections hebdomadaires d'una lavandière. Fundat per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari d'Émile Pouget Le Père Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim s'editaren set números, tots en 1908.

Naixements

Émile Eudes fotografiat per M. Marius

- Émile Eudes: El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el químic i communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Sos pares es deien Jean-Baptiste Eudes, mercader, i Celeste Gotier. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Cantié apareguda en el diari parisenc La Cocarde del 6 d'abril de 1892

- Eugène Cantié: El 12 de setembre de 1868 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Romain Eugène Cantié, conegut com Toulouse. Sos pares es deien Antoine Jean Cantié, comptable, i Eloïse Luzzi. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. En 1887 vivia al número 58 del bulevard de la Gare de Tolosa amb sa mare, aleshores portera a la Gare du Midi de Tolosa. El 25 de febrer de 1887 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit i va ser integrant en el 4 Regiment de Zuaus. El 28 de febrer de 1888 abandonà el servei i el 7 de març de 1888 va ser declarat desertor, però va ser detingut i el 4 de setembre de 1889 destinat al 59 Regiment d'Infanteria de Línia. El 22 de novembre de 1890 desertà de bell nou i passà a Barcelona (Catalunya), on era conegut com Toulouse i treballava de venedor ambulant. Va ser detingut en diverses ocasions a Barcelona. A principis d'abril de 1892 va ser detingut amb altres 14 anarquistes francesos. L'abril de 1895 estava tancat a Espanya. De bell nou a Barcelona, el 16 de setembre de 1895 va ser detingut per «robatori» i el desembre va ser posat en llibertat i sembla que va ser expulsat. Figurava en un registre d'anarquistes o individus perillosos residents o en viatge per Espanya. Va ser detingut quan l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de la Processó del Corpus del 7 de juny de 1896 a Barcelona; durant la primavera de 1897 estava tancat a Barcelona, on s'encarregava de rebre de l'estranger llibres per als presos. Posteriorment passà Suïssa, on la policia el controlà a Carouge (Ginebra, Suïssa). El setembre de 1897 la policia sospità que havia distribuït el manifest «Al gobierno y a la burguesía de España», publicat pel grup anarquista espanyol «Los Solidarios», on es denunciaven les tortures que s'infligien a la fortalesa barcelonina de Montjuïc. Qualificat d'«anarquista perillós», va ser expulsat del cantó de Ginebra. En 1898 va ser expulsat, juntament amb 35 anarquistes més, de Suïssa. El 16 de juliol de 1898 va ser integrat en el 59 Regiment d'Infanteria i el 9 d'agost de 1899 passà a la Reserva. En 1902 tornà a Suïssa; detingut el 22 de juny a Moillesulaz (Thônez, Ginebra, Suïssa), va ser condemnat a 10 dies de presó i a cinc francs de multa per «violació del decret d'expulsió». L'1 de febrer de 1906 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Julien-en-Genevois (Savoia, Arpitània) a 40 dies de presó per «complicitat en robatori». El 21 de febrer de 1906 va ser detingut per la gendarmeria a Annecy (Savoia, Arpitània) i reintegrat en el 133 Regiment Territorial d'Infanteria. Després de no comparèixer a les convocatòries per als exercicis militars, el 14 de juny de 1907 va ser declarat insubmís. De bell nou a Tolosa, l'1 de juliol de 1910 va ser cridat a files, però no es va presentar; declarat insubmís el 3 d'agost de 1910. Detingut el 19 de maig de 1913, va ser condemnat en consell de guerra a Tolosa a vuit  dies de presó per «insubmissió». Va ser finalment llicenciat el 12 de juny de 1913 per «tuberculosi pulmonar». Al final de sa vida treballà de calderer i visqué al carrer Récollets de Tolosa. Eugène Cantié va morir el 13 de gener de 1915 a l'Hôtel-Dieu de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre Ovide Gonzague aparegueda en el diari de Reim L'Indépendant Rémois del 22 de desembre de 1892

- Ovide Gonzague: El 12 de setembre de 1874 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Auguste Gonzague, conegut com Ovide Gonzague i Culot. Era fill de Joseph Élime Gonzague, jornaler i capatàs, i de Clémence Duchesne, jornalera. Es guanyà la vida de diferents maneres (teixidor, carreter de sirga, domèstic, etc.). A principis dels anys noranta treballava de teixidor en una filatura de Bazancourt (Xampanya-Ardenes, França), on va ser agafat quan robava llana; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. L'octubre de 1891 va ser condemnat, amb altres companys, a 15 dies de presó per robar pa a un forner fent una barrabassada. El desembre de 1892 va ser acusat del segrest de l'infant Joseph Haxaire Pierra. En aquesta època freqüentava els locals llibertaris i va ser fitxat com a anarquista sense domicili fixe i portador de nombrosos tatuatges; aleshores vivia a Meaux (La Brie, Illa de França, França) amb sa companya Joséphine Wattrelos. El 7 de febrer de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vouziers (Xampanya-Adrenes, França) a dos mesos de presó per «robatori». En 1894 treballava de domèstic en una granja a Brimont (Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època sembla que no participà en activitats polítiques i només freqüentava els antics companys; no obstant això, va ser sotmès a vigilància policíaca. El 16 de novembre de 1897 es casà a Chalons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França) amb la domèstica Zulma Gasser. A principis de segle constà com a «desaparegut» en els registres d'anarquistes de la policia, però vivia al número 3 de l'avinguda de Valmy de Chalons-sur-Marne. L'1 d'agost de 1901 va ser condemnat a un mes de presó per «robatori». El 10 de desembre de 1902 va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Marne en virtut d'una ordre de detenció del Tribunal d'Apel·lació de París del 14 d'agost de 1902 que l'havia condemnat a 15 dies de presó per un «delicte de caça». A finals de 1902 va ser esborrat del registre de control d'anarquistes. En 1904 treballava d'ajudant de carnisser a Chalos-sur-Marne i la Prefectura de Policia del Marne demanà al Ministeri de l'Interior que tornés a inscriure'l en el control d'anarquistes, encara que no participava especialment en activitats polítiques. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tebaldo Vannucci

- Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).

***

Necrològica de Joaquín Celma Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Joaquín Celma Pérez: El 12 de setembre de 1887 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Celma Pérez. Sos pares es deien Gregorio Celma i Carmen Pérez. Emigrat a l'Argentina, milità activament en el moviment llibertari d'aquell país. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península per participar en la defensa de la Revolució espanyola i en el seu procés de col·lectivització a Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué a Montclar de Carcin (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montalban de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), associació fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Joaquín Celma Pérez va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital General de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974

- Asunción González Pardo: El 12 de setembre de 1889 neix en un poble de Lugo (Galícia) l'anarcosindicalista Asunción González Pardo, també coneguda com Asunción Salgado, pel llinatge de son company. En 1917 començà a militar en el moviment llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado Moreira, a qui havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on regentà un petit forn i pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys perseguits o en fuita. Milità en la Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que son company pogué exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a la seva localitat natal, però un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada a la capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la Direcció General de Seguretat i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i mig tancada entre Madrid i Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser posada en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici, però va ser advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i prengué un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País Basc), on durant la nit els companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà dos mesos a França abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a trobar-se amb son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la CNT de Londres. Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una paràlisi provocada per una artritis no guarida a la presó. Asunción González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març.

Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

***

Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)

- Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.

Adriano Botelho (1892-1983)

***

Necrològica de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Lorenzo Deza de la Hoz: El 12 de setembre de 1892 –el certificat de defunció cita erròniament 1893– neix a Judes (Sòria, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza de la Hoz. Sos pares es deien Demetrio Deza Sarmiento i Lorenza de la Hoz Huerta. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza de la Hoz va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a «Les Vergnes» de Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Delegació espanyola al XXV Congrés Confederal de la CGT (Nantes, 16 de novembre de 1938).
D'esquerra a dreta: Jean Poirel, del Buró Internacional del Treball (BIT); José Rodríguez Vega, secretari general de l'UGT; Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari general de la CNT; Camille Boër, de la CNT; i Daniel Augacano (?), de l'UGT

- Camille Boër: El 12 de setembre de 1894 neix a Narbona (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts diuen erròniament que era català– l'anarquista i anarcosindicalista Antoine Camille Boër, conegut com Camilo Boer Gaspar, Camillou i El Català. Sos pares es deien Antoine Joseph Thomas Boër, terrelloner, i Rose Marguerite Françoise Gaspar, domèstica. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic i treballà a la fàbrica d'automòbils «Rochet-Schneider» de Lió (Arpitània). L'agost de 1914 es trobava desocupat i vivia al número 5 del carrer Hercule Birat de Narbona. En 1915, des de Narbona, va fer donatius per al periòdic anarquista barcelonès Tierra y Libertad. Durant la Gran Guerra visqué a Barcelona (Catalunya), on formà part del «Grup Internacional», que es reunia al número 416 del carrer de les Corts, del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Nicolás Barrabés (Barthe), Francisco Bravo Bañón, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins, Jean Donna, Louis Dressler, Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José Hernández Silvestre, Pierre Robert Piller (Gaston Leval), Maggi, Rirette Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold Segala, Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), Jules Téty (Enrique Bramer), etc. El 19 de març de 1919 participà, amb altres companys del «Grup Internacional» en la famosa assemblea celebrada a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona, on es decidí el final de la «Vaga de La Canadenca». En tornar a França, s'instal·là a Narbona on treballà en el seu ofici de mecànic. Durant els any vint milità amb alguns anarcosindicalistes espanyols al voltant de son cunyat Francisco Ramoneda, que treballava de paleta. Sembla que formà part del grup anarquista «Élisée Reclus», el secretari del qual fou André Daunis i amb qui en 1924 participà en l'organització d'una Federació Anarquista del Migdia. A finals dels anys vint creà, sembla que gràcies a una herència, una petita indústria d'instruments ortopèdics a Barcelona especialitzada en el tractament d'hèrnies inguinals; a la capital catalana tenia consulta, però també realitzava gires arreu de la Península presentant els seus productes i tot plegat li donà una certa fortuna. El 20 de juliol de 1931 resultat greument ferit en una cama durant uns enfrontaments entre obrers i les forces de l'ordre a Sevilla (Andalusia, Espanya) arran de l'enterrament d'un obrer assassinat en un altercat entre vaguistes i esquirols. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou el responsable de la Secció de Robes i Efectes Militars de les Indústries de Guerra de la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època fou home de confiança de Frederica Montseny Mañé i era conegut com «El diplomàtic de la CNT», a causa de les seves relacions amb les ambaixades i el seu coneixement d'aquestes i perquè sembla que era maçó i estava ben relacionat amb els membres de la francmaçoneria de les legacions. El Comitè Nacional de la CNT el va enviar, juntament amb Nemesio Galve Lisbona i Facund Roca Gascó, a París per a negociar la compra d'armes i de diversos materials. Es diu que va invertir gairebé tota la seva fortuna en la compra d'avions de combat per a la II República espanyola contra l'exèrcit franquista. El 23 d'octubre de 1938 va fer una al·locució en el recital del pianista Juli Pons del Castillo «La grande musique et le peuple», celebrat al «Club des Amis du Front Populaire» de París, en suport de les «Brigades Internacionals» i en presència de l'ambaixador espanyol Marcelino Pascua Martínez. Entre el 14 i el 17 de novembre de 1938 representà la CNT espanyola en el XXV Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) francesa celebrat a Nantes. El març de 1939, segons informes policíacs, estava en contacte amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Narbona. Durant la II Guerra Mundial es va fer càrrec de la finca Sainte-Lucie a les Corberes, entre Occitània i Catalunya Nord, per això alguns li deien El Català, on donà feina a refugiats anarquistes espanyols. Després de la guerra hagué de vendre aquesta propietat i s'establí, amb sa companya Laurentine i sa filla Noëlle, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu últim domicili va ser a Le Cingle, a Fontjoncosa (Llenguadoc, Occitània). Camille Boër va morir el 23 de setembre de 1978 al Centre Hospitalari de Narbona (Llenguadoc, Occitània). Correspondència seva relativa a les seves gestions durant la guerra d'Espanya es troben dipositades a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.  

***

Herminia Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)

- Herminia Brumana: El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos Aires, Argentina) la mestra, escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista Herminia Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians il·lustrats, sos pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos Aires, Argentina), on es titulà en 1916, retornant a Pigüé per a exercir de mestra primària a l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria integral (horta, galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916 obtingué el primer premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas instituciones. En 1917 fundà Pigüé. Revista mensual literaria, social, de ideas y crítica i l'any següent publicà Palabritas, primer llibre seu orientat a promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921 participà en el grup anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure alguns articles. En 1921, durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat militant socialista i escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i amb qui s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a l'escola de Quilmes, després a Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora, i finalment a la Capital Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí càrrecs directius. En 1922 tingué son únic fill, que prengué el mateix nom que son pare. En 1923 publicà el seu segon llibre, Cabezas de mujeres, obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro hombre (1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones, l'amor lliure, la crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la justícia social, i tot relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a estudiar. Va escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch (1932), Cuando planté árboles (1927), La protagonista olvidada (1932)– de les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos programes radiofònics per a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els socialistes, sempre es va declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui citava contínuament. Durant la dècada dels vint fou columnista dels periòdics anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i entre 1931 i 1942 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats «Presos de Bragado», tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien comès, destacant per la seva oratòria en conferències i xerrades. El gener de 1932 signà, juntament amb altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en suport de la II República espanyola. En 1941 començà a treballar com a mestra de Pràctica d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires –en morir, aquesta escola rebé el nom de «Herminia Brumana». En 1943, arran del cop militar, va ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada «no addicta al règim» –son company va ser empresonat pel peronisme–, però, gràcies a un company, aconseguí un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual arribà a ser membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo Olivera, en reorganitzà la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una conferència a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i recorregué les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat literària argentina –anteriorment havia viatjat dues vegades a Europa: España i França, en 1933; i França, Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946 publicà Me llamo niebla. Cuentos i en 1953 A Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Caras y Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán, Mundo Argentino, La Nación, La Novela Elegante, La Novela Semanal, La Nueva Provincia, Pueblo y Escuela, Reconstruir, El Suplemento, El Trabajo, Vida Femenina i La Voz, entre d'altres. Malalta de càncer, Herminia C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i les seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en la més estricta intimitat. Deixà una important producció inèdita, entre ella La conquista del hombre. Poc després de morir l'escriptor anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà un concurs literari que portava el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana (SAHB). A partir del gener de 1955 la SAHB edità la revista Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà les seves Obras completas; en 1964 sortí Ideario y presencia de Herminia Brumana, un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors llatinoamericans. En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad. Documentació de l'escriptora va ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos carrers, places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.

Herminia Brumana (1897-1954)

***

Ugo Guadagnini

- Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Guadagnini. Sos pares es deien Attilio Guadagnini i Rita Sarti. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).

***

Felicita Girolimetti (1922)

- Felicita Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia (Marques, Itàlia) l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie Girolimetti, i coneguda com Felix. Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual que tots son germans i germanes, milità en el moviment llibertari. Durant els anys vint emigrà a França i es guanyà la vida venent als mercats ambulants. Durant els anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino) al número 2 de la place aux Aires de Grassa (Provença, Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va ser fitxada per la policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Léandre Giusseguere, Kanik Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Felicita Girolimetti (1904-?)

***

Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973

- Leoncio Correas Sanz: El 12 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Sos pares es deien Pedro Correas i Caya Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial treballà de ferroveller en la construcció i milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Sa companya fou Felicidad Lajusticia. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic, a l'ambulància que el portava a l'hospital, a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Aldebrando Lusvardi

- Aldebrando Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto (Emília-Romanya) l'anarquista Aldebrando Giuseppe Maria Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo també van ser militants llibertaris. Es guanyava la vida com a paleta. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari Juvenil de La Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on ocupà el càrrec de caixer i s'encarregà de les subscripcions a favor de les víctimes polítiques. Actiu militant, va ser fitxat per la Prefectura de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) com a «subversiu perillós» i va ser detingut en diverses ocasions per difondre fullets anarquistes. El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió per insultar l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser advertit formalment. Després de la detenció dels militants anarquistes de Mòdena més actius i del desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué de prendre contacte amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista, però aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes armes i, amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal Especial per «intensa activitat comunista». Passà a la clandestinitat i en 1930 fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens (Picardia, França) i després a París, on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut. En 1931 la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes expatriats amb la nota: «combat el règim amb accions violentes». En 1933 la seva companya Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es reuní amb ell a París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada diu que havia partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el feixisme, però sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940 sos germans Alfredo i Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats als ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i arribar al centre de França. A finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment s'integrà en la Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de 1991 a la Clínica de la Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), població on residia.

***

Antonio Pittalunga

- Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

***

José Pérez Tomás

- José Pérez Tomás: El 12 de setembre de 1913 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Es guanyava la vida com a muntador de màquines de tren a «La Maquinista» de Barcelona (Catalunya) i des de molt jove estava afiliat al Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També forma part de les Joventuts Llibertàries del Poblesec de Barcelona i del grup anarquista «Luz y Cultura». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona i durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat a la frontera. Participà activament en la resposta llibertària contra l'estalinisme durant els «Fets de Maig» de 1937. José Pérez Tomás va ser ferit al front de Lleida i va morir en 1937 en un hospital de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Era noví de la militant llibertària Joaquina Dorado Pita.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de les jornades apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de setembre de 1980

- Jornades Culturals de Badalona: Entre l'11 i el 14 de setembre de 1980 se celebren a la zona d'acampada de Montigalà (Badalona, Barcelonès, Catalunya) unes Jornades Culturals organitzades per l'Ateneu Llibertari de Badalona. L'objectiu d'aquestes jornades era denunciar un projecte de pla d'urbanització de la zona de Montingalà i la Batlloria per part de l'Ajuntament de Badalona, projecte que rebutjaven les associacions de veïns de diversos barris (Bufalà, Sant Crist, Nova Lloreda, Lloreda i Puigfred) i diverses entitats de la zona. L'acampada reivindicativa comptà amb diverses activitats (cinema, teatre, música, xerrades, debats, passa carrers, jocs infantils, etc.).

Naixements

Notícia de la detenció d'Edmond Mauduit apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 2 d'octubre de 1896

- Edmond Mauduit: L'11 de setembre de 1862 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edmond Charles Mauduit. Era fill de Mathias Charles Mauduit, plegador, i de Mélanie Lasaffre, i tingué com a mínim un germà, Hippolyte Mauduit, també anarquista. Es guanyà la vida primer de tintorer i després de pintor i vidrier. En 1882 vivia al número 24 del carrer Vieux Murs i treballava de tintorer. El 8 de desembre de 1883 va ser cridat a files i integrat en el 1 Regiment d'Infanteria de Línia, però el 17 de març de 1884 va ser donat de baixa per «bronquitis crònica específica». El 3 de novembre de 1890 es casà a Lilla amb l'obrera tèxtil, especialitzada en cabdellar, i després domèstica, Césarine Charlotte Trédez, i amb aquest matrimoni la parella legitima un fill, Henri César Trédez, nascut el 30 de gener de 1886 a Lilla. En aquesta època treballava de pintor i de vidrier. En els anys noranta formà part del grup anarquista «Les Forçats» de Lilla i visqué al número 45 del carrer Valenciannes de Lilla i posteriorment al número 51 del carrer Philippe de Commine, on Léinie Lagneux tenia una taberna on es reunia amb sos companys anarquistes. A finals de 1892 es dedicà a difondre el fullet La dynamite et l'anarchie i a principis de 1893 el text Dynamite et Panama, editats per «Les Forçats». Durant la tardor de 1893 va ser empresonat, juntament amb altres companys (François Briens, Placide Catineau, Clovis Massoubre, etc.), sota l'acusació de «fabricació de moneda falsa» i el desembre d'aquell any intentà evadir-se, sense èxit, de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes, França) amb Placide Catineau i Clovis Massoubre. En aquesta època vivia al número 43 del carrer de la Plaine de Lilla i segons un confident policíac estava greument malalt del pit i moridor. En aquesta època tingué com acompanya Madeleine Désirée Drouin, que va ser posada en llibertat l'agost de 1893 de la presó de Bar-sur-Seine (Xampanya, França) i va ser albergada per la companya de Placide Catineau i Mathias Unterwald, treballant de vigilant en una calceteria de Sainte-Savine (Xampanya, França) –segons els informes policíacs era de «costums lleugeres». El gener de 1894, ben igual que Palcide Catineau, Louis Montperrin i Mathias Unterwald, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va troba escrits anarquistes. En 1895 Mauduit s'encarregà de distribuir per Lilla el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, fet pel qual durant la tardor el seu domicili va ser escorcollat i ell detingut. L'1 d'octubre de 1896 va ser detingut durant l'enterrament civil de l'anarquista Louis Legrand a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), després d'haver fet un discurs, en nom de «Les Forçats», que acabà amb els crits de «Visca la Revolució Social! Visca l'anarquia!». Els companys de Roubaix ajudaren amb 10 francs sos infants i Les Temps Nouveaux, periòdic al qual Legrand havia deixat la suma de 27 francs, en desvià cinc en suport de sos infants. A més a més, el 6 de novembre de 1903 els companys de Lilla i de la zona organitzaren una vetllada solidària en el seu benefici. Edmond Mauduit va morir el 23 de gener de 1905 al seu domicili, al número 18 del carrer Cour à l'Eau, de Lilla ((Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Alchini Baldin

- Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va ser detingut a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per «robatori», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de Jésus de Niça (País Niçard, Occitània), on havia arribat l'any anterior procedent de les poblacions provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a «anarquista militant», freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser buscat sense èxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims i en 1903 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però la seva residència era del tot desconeguda. En 1906, segons informes policíacs, vivia al número 13 del carrer de la Croix de Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Vieira

- Alexandre Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista. Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) –fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa–, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noções úteis para quem manda executar impressão às tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

***

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

- Miquel Barberà Solà: L'11 de setembre de 1891 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos pares es deien Miquel Barberà Subirats, propietari, i Cinta Solà Albiol. Jornaler de professió, emigrà duran cinc anys a Buenos Aires (Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910 arribà a França i s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En 1914 s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent treballava en una destil·leria a Bajas (Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant propagandista». Sa companya fou Dolors Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pedro Cortés García: L'11 de setembre de 1892 neix a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de gener de 1969

- Valentín Jáudenes Pla: L'11 de setembre de 1899 neix a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Sos pares es deien Valentín Jáudenes Expósito i Trinidad Pla Malonda. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a la Clínica Pasteur de Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània).

***

Necrològica de Teodoro Amigo Estrada apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1970

- Teodoro Amigo Estrada: L'11 de setembre de 1902 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Amigo Estrada. Sos pares es deien Tomás Amigó i Teresa Estrada. De família pagesa, treballà la terra i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya). Va fer feina en la construcció i en 1928 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930 retornà al seu poble natal, on va fer propaganda llibertària. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'oposà al cop militar a La Puebla de Híjar i després marxà cap a Barcelona, on es va enrolà en la Columna «Los Aguiluchos»; posteriorment passà per la «Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies abandonà el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Fins a 1945 visqué a Orleans (Centre, França), en 1948 al departament del Tarn i finalment s'establí a Montalban, on milità en la CNT. Sa companya fou Francisca Pardos. Malalt, Teodoro Amigo Estrada va morir el 21 de maig de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Emilio Cifre Fos: L'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Sos pares es deien Alexandre Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Gomis. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Sánchez Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 27 de setembre de 1962

- Francisco Sánchez Ruiz: L'11 de setembre de 1909 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Sánchez. Sos pares es deien Nicolás Sánchez i Nicolasa Ruiz. En 1925 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà en diferents ocasions càrrecs orgànics. Durant la Revolució fou membre del Consell de Fàbrica de la Pirelli on feia feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial, a partir de 1946, milità en la Federació Local de Rouen de la CNT, on ocupà càrrecs (secretaria, tresoreria, jurídica, etc.), i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'exili treballà d'obrer que apuntala les galeries de les mines i visqué a Oissel (Alta Normandia, França). Operat d'una hèrnia, Francisco Sánchez Ruiz va morir tres setmanes després, el 23 d'agost de 1962, a l'Hospital General de Rouen (Alta Normandia, França) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica de Vicente Andújar Andújar apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de març de 1981

- Vicente Andújar Andújar: L'11 de setembre de 1911 neix a Santomera (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Andújar Andújar. Sos pares es deien Vicente Andújar i Mercedes Andújar. Quan encara era un infant emigrà a Barcelona (Catalunya) i de jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT. Vicente Andújar Andújar va morir el 20 de gener de 1981 a Castres (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Luisa Sánchez, i fills.

***

Maruja Lara (circa 1940)

- Maruja Lara: L'11 de setembre –oficialment el 12 de setembre– de 1917 –algunes fonts citen erròniament 1913– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sánchez, més coneguda com Maruja Lara. El seu nom fins a 2001 fou el de Francisca Lara Sánchez, data en la qual es va canviar oficialment el nom de Francisca pel d'Angustias, que feia servir habitualment. Sos pares es deien Vicente Lara Díaz, pagès, Prudencia Sánchez Pozo. Amb tres anys va emigrar amb sa família al Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la «Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 al seu domicili de Paiporta (Horta Sud, País Valencià) i va ser incinerada al Crematori Municipal de València.

Maruja Lara (1917-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

- Àngel Palerm Vich: L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya –fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista –blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional–, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la «Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.

***

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

- David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat jueva de Brownsville (Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog, sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a conseqüència de les complicacions sorgides a causa d'una infecció de l'oïda, en un temps on la penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es comercialitzava. En 1931 son pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure amb sa mare, l'àvia Yetta i sa tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà ideològicament i passà a militar, d'antuvi, en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes), sobretot per lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va trencar en 1936 després d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol i d'integrar-se en les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes trenquessin el «Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme per preparar-se per a la guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va graduar a l'institut després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el dia es dedicava a fer feina en allò que podia. En aquesta època conegué un grup anarquista i en una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners' Ball» (Ball pels Presos de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) per recaptar fons en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey Goodfriend, que esdevingué sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i Nora. En plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc de feina en els ferrocarrils, a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova Jersey, EUA), primer treballant als rails i després com a ajudant a les calderes de carbó. S'afilià a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on desenvolupà una intensa activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils, passà a treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord, però va ser expulsat per insubordinació just quan acabà la formació. D'aquesta manera va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada va salvar la vida ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la II Guerra Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser cridat a files, però es va declarar objector de consciència. A Nova York, David i Audrey entraren a formar part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que edità una publicació del mateix nom, Vanguard (1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish Revolution (1936-1937).  Més tard foren membres del grup llibertari editor de la revista antibel·licista Why? (1942-1947). Aquest grup (Diva Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman, Jackson MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947 canvià de nom pel de «Resistence», ben igual que la seva publicació Resistence (1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953, encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat a San Francisco (Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una fàbrica de materials plàstics, on, després de veure l'explotació i l'assetjament sexual cap a les dones que hi treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat que pogués fer front aquests abusos, però poc després la planta industrial va tancar i el seu propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la instal·lació li va ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà durant la resta de sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers (IBEW, Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i amb la qual es va jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa Oest en 1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del periòdic Why? i entrevistant-los. En 1948 s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una comuna. En aquesta època entraren a formar part del «Libertarian Circle» (Cercle Llibertari), creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951 nasqué sa primera filla, Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquesta època Audrey estudià magisteri i quan acabà la carrera la parella viatjà durant mig any per Europa amb una rulot. En 1956 David edità a San Francisco el periòdic anarquista The Needle, en el qual col·laboraren intel·lectuals de la «Beat Generation» (Robert Duncan, Gregory Corso, Allen Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials d'aquell any va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga «Pacifica Radio»), juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista abstencionista. En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae, objectors de consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses respectives companyes (Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara Stan i Mary Lou Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú cultural i una escola llibertària a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA), basada en les idees pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill, que batejaren «Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que encara avui existeix. Durant els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra la guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day Committee» (Comitè del Dia del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest comitè, va ser detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la parella començà a col·laborar en «Food Conspiracy» (Conspiració Alimentària), cooperativa local que adquiria productes biològics a altres cooperatives de producció i els distribuïa sota el lema «La granja a la taula». En 1975 la parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro Internazionale Anarchico» que se celebrà a Venècia (Vèneto, Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu art i la seva escriptura, participant intensament en la vida comunitària, especialment amb la biblioteca i llibreria artística «The McCune Collection». En aquesta època col·laborà amb Freedom i The Raven. En aquests anys, gràcies a la influència de la seva nova companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un setmanari local publicà en una secció fitxa («In the Kitchen with Koven. "The Eccentric Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta col·laborà amb l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va morir tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva visió va començar a minvar i amb ella la seva capacitat de producció artística i literària (poemes, escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquesta època col·laborà en Social Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en 2013, va morir el 23 de desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi Libertari Archivio, Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West, etc.) i destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio, Howard Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter, Colin Ward, David Wieck, etc.).

David Koven (1918-2014)

***

Manuel Millán Calvo a la presó

- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Era fill de Ramón Millán i d'Adela Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 17 i 23 Sectores. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per «rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. El 25 d'octubre de 1963 se li va concedir la llibertat condicional al Sanatori Psiquiàtric Penitenciari de Madrid. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.

Continua...

---