Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 13 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.

Naixements

Fotografia de Jean-Baptiste Regad realitzada per la Prefectura de Châlons-en-Champagne (Mourmelon-le-Grand, 10 de maig de 1903)

- Jean-Baptiste Regad: El 13 de setembre de 1860 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Léon Regad, conegut sota els pseudònims Colonel i De Vitterville. Sos pares es deien Jean-Baptiste-Benoît Regad, tinent coronel d'Enginyers l'Exèrcit francès mort durant la guerra francoalemanya de 1870 i conegut com De Vitterville, i Anne-Marie Leclerc. La família vivia a la Maison Castelnau, al número 19 el carrer Durand de Montpeller. Estudià a l'Escola Politècnica i va fer el servei militar al 35 Regiment d'Artilleria a Tunísia. Un cop rebutjat seguir la carrera militar com son pare, es guanyà la vida amb diferents professions (mecànic, serraller, dissenyador, fotògraf, xofer, corredor d'assegurances, comerciant de vins, periodista, etc.) vagant arreu de França i aconseguint una trentena de condemnes (violències, ultratges, rebel·lió als agents, furt d'aliments, amenaces escrites, infraccions a la prohibició de residència, etc.) durant la seva vida a diferents països (França, Suïssa i Alemanya). En 1892 va ser empresonat i processat per «fabricació d'explosius», però el seu cas va ser sobresegut i, un cop lliure, es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Arran d'haver escrit una carta amenaçant un ciutadà de Saint-Claude (Franc Comtat, França), va ser extradit de Suïssa i el 5 de juliol de 1892 condemnat a tres mesos de presó. Poc després, l'11 de juliol d'aquell any, va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) a dos anys de presó, 100 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per «amenaces de mort». Un cop lliure s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on va ser condemnat a quatre mesos de presó per «temptativa d'estafa». El gener de 1894, després de viatjar sense bitllet de Marsella a Lió, va ser condemnat per «infracció a la policia ferroviària» i després retornà a Saint-Claude, on l'11 de març d'aquell any va ser detingut en estat d'embriaguesa. Sota el perill de ser processat, després d'haver escrit des de Marsella una carta d'amenaces a un procurador de Saint-Claude, abandonà la localitat durant un mes per retornar i instal·lar-se a casa de sa mare, al barri de La Pérouse de Saint-Claude. El juliol de 1894 va ser detingut a Saint-Claude després d'haver cridat «Visca l'anarquia!» i inculpat de «crits sediciosos». Escorcollat el seu domicili, se li va trobar el projecte d'un periòdic revolucionari i, segons la policia, «fórmules per a la fabricació d'explosius». Jutjat, el setembre de 1894 va ser condemnat a un mes de presó per «crits sediciosos», però el seu cas per «associació criminal» va ser sobresegut. El 2 d'agost de 1897 va ser condemnat a dos anys de presó, 300 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per «amenaces de mort sota condició» i a sis mesos de presó suplementaris per «infracció de la prohibició de residència i ultratges a agents». El 13 de febrer de 1901 va ser alliberat de la presó de Lons-le-Saulnier (Franc Comtat, França) i, segons la policia, partí cap a Niça (País Niçard, Occitània), Marsella i Nimes (Llenguadoc, Occitània), on el maig de 1901 va ser detingut embriac i «amenaçant de fer saltar pels aires l'estació». Segons la policia, posteriorment marxà cap a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i passà a Espanya. El gener de 1902 va ser inscrit en diversos registres policíacs d'anarquistes i aquest mateix any el localitzaren al departament del Marne i amb la intenció d'anar a peu a la regió de Dijon (Borgonya, França) i a Lió. En 1907 circulava per Châlons-en-Champagne (Xampanya, França) a la recerca de feina i el 30 d'abril d'aquest any va ser condemnat pel Tribunal de Gray (Franc Comtat, França) a tres mesos de presó per «ultratges a un condemnat de la força pública». El setembre de 1907 va ser detingut a Annecy (Savoia, Arpitània) sota l'acusació d'intentar atemptat contra la vida de René Viviani, ministre del Treball, durant una festa municipal que havia de presidir. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Luigi Monello apareguda en la revista de Chicago La Parola del Popolo d'octubre-novembre de 1961

- Luigi Monello: El 13 de setembre de 1864 neix a Licodia Eubea (Catània, Sicília) l'anarquista Luigi Monello, també conegut com Louis Monello. Fill d'una família nombrosa de vuit germans, sos pares es deien Santo Monello i Signorina Tillona. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 2 d'abril de 1895 es casà a Licodia Eubea amb Carmela Vacirca, amb qui tingué sis infants (Aurora Voltairine, Filippa, Giovanni, Giovanni Gaetano, Santo i Signorina). En 1909 emigrà als Estats Units i s'instal·là a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on visqué una vintena d'anys treballant de barber i milità en el moviment anarquista italià. En els anys trenta vivia al número 144 de Poplar Street de Boston. El seu últim domicili va ser al número 5.325 de Navarro Street de Los Angeles. Profundament ateu i amant de la poesia de Mario Rapisardi i de la música, Luigi Monello va morir de broncopneumònia el 8 de setembre de 1961 a l'Hospital General del Comtat de Los Angeles (Los Angeles, Califòrnia, EUA) i va ser incinerat el 15 de setembre al Crematori del Comtat de Los Angeles.

***

Esquela de Lucien Parent publicada en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 5 de febrer de 1939

- Lucien Parent: El 13 de setembre de 1872 neix a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Lucien Parent –el seu llinatge citat sovint de diferents maneres (Parant, Parrent, etc.). Era fill natural de l'obrera calcetera Élisa Parent i de pare desconegut. Es guanyava la vida treballant de tipògraf a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i vivia amb sa mare al número 15 del carrer de l'Eau Bénite de la ciutat. A principis de 1891 era un dels membres més destacats del grup «La Jeunesse Anarchiste Troyenne». En 1892 va ser cridat a files, però la seva incorporació va ser ajornada, ben igual que en 1893 i 1894, per «feblesa». En 1892 el seu nom i adreça figurava en una agenda de Sébastien Faure que havia estat interceptat i copiat per la policia quan aquest va ser detingut el 6 d'abril de 1892 a Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època mantenia contactes amb l'anarquista Alphonse Anon, qui l'enviava exemplars del setmanari llibertari Le Déchard per distribuir. En 1895 va ser donat apte en la revisió militar i integrat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit. El novembre de 1895 vivia al número Charbonnet de Troyes i en 1896 era membre, amb son germà Jules Parent, del grup anarquista Les Libertaires Troyens, el secretari del qual era Georges Kasperski. L'octubre de 1897 vivia al número 10 del carrer Bois-de-Vincennes de Troyes, el juliol de 1898 al número 3 del carrer de la Monnaie, i l'octubre de 1899 al número 37 del bulevard Victor-Hugo. En 1900 estava inscrit en un llistat d'anarquistes del departament de l'Auba i segons la policia no era partidari de la propaganda pel fet. El 29 de juny de 1920 es casà a Troyes amb l'obrera calcetera Camille Louise Godot (Marthe Godot), de qui enviudà, i aleshores vivia al número 7 de la plaça Audiffred de la ciutat. El març de 1905 vivia al número 1 del carrer Pont Royal i l'agost de 1911 al número 4 del carrer Gros-Raisin de Troyes. El 22 de juny de 1913 va ser nomenat pel Sindicat del Llibre de Troyes, adherit a la Unió de Sindicats Obrers de Troyes, del qual era secretari, tresorer del «Conseil des Prud'hommes» (Magistratura del Treball) de la Borsa del Treball. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però el 30 de setembre d'aquell any va ser donat de baixa per «bronquitis crònica». En 1919 guanyà un dels premis «Charles Desgerrois als Tipògrafs». El 29 de juny de 1920, en la revisió militar, es certificà el seu mal estat general i va ser internat set mesos en un sanatori. El 12 de setembre de 1924 va ser nomenat president del consell d'administració de la «Société Imprimerie Coopérative de l'Aube», situada al número 42 del carrer de la Monnaie de Troyes, societat de la qual ja era tresorer des de 1911. El 6 d'abril de 1926 comprà el fons d'un cafè situat al número 307 del Faubourg Croncels de Troyes. Es presentà a la llista electoral per la «Union des Gauches et de Défense des Intérêts Saviniens» (Unió d'Esquerres i de Defensa dels Interessos de Sainte-Savine) per a les eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Lucien Parent va morir el 4 de febrer de 1939 a Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Aquilino Ribeiro

- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat –alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)– en el regicidi de la família reial portuguesa.

***

Francisco Jordán Gallego (1911)

- Francisco Jordán Gallego: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) –altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)– el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego –també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia –alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat–; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado –fullet reeditat en 1922 a Mèxic–, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

***

Joseph Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford

- Joseph Moro: El 13 de setembre de 1894 neix a Ortona dei Marsi (Abruços, Itàlia) l'anarquista Antonio Giuseppe Moro, més conegut com Josep Moro o Joe Moro. Fill d'una família profundament catòlica, son pare, Angelo Moro, venedor ambulant de teixits i de merceria, recorria els mercats de diferents pobles amb un carro tirat per una mula i en una d'aquestes anades i vingudes, conegué Lucia Filomena Pecce, amb qui es casà i tingué vuit infants, l'últim Giuseppe. Després del matrimoni la parella s'establí a Roma (Itàlia), on Angelo es dedicà a la venta de materials per a fusters i sabaters. Després de ser acusat sense cap fonament de vendre objectes robats, Angelo va ser detingut i passà sis mesos reclòs a Pescara (Abruços, Itàlia); finalment es va provar la seva innocència, però el mal ja estava fet i com que ho havia perdut tot decidí emigrar amb sos dos fills grans als Estats Units, establint-se a Lawrence (Massachusetts, EUA), on treballà en una fàbrica tèxtil. Mentrestant sa mare va obrir una petita botiga de merceria al barri romà de San Sebastiano per ajudar la magra economia familiar. Son pare retornà a Itàlia després de passar quatre o cinc anys als EUA, però morí uns mesos més tard. Giuseppe, de naturalesa malaltissa, no caminà fins que va tenir cinc anys i portava una nafra estranya i maligna al cap que mai no es curava. Per mor d'aquesta ferida, els professors i els pares dels alumnes no volien que hi anés a l'escola. Un dia sa mare el va portar a una font en honor de Santa Llúcia i va fer que submergís el cap a la font un parell de vegades; després de dos o tres dies, la ferida va començar a cicatritzar i finalment desaparegué. Aquest fet «miraculós», produït per les substàncies minerals de l'aigua, incrementà encara més la fe religiosa de la família. En 1911, amb sa mare ja vídua, marxà cap als EUA i ella s'instal·là a Haverhill (Massachusetts, EUA), població on visqué la resta de sa vida. Giuseppe, ara Joseph, va trobar feina en una fàbrica de sabates a Stoneham (Massachusetts, EUA), on vivia son germà major, i, encara profundament religiós, predicava l'evangeli tots els diumenges als immigrants italians. A través de son germà major Diodato, conegué a la fàbrica on treballava el sabater anarquista Giovanni Eramo, qui el va introduir en el pensament llibertari –Eramo posteriorment comprà una linotípia i esdevingué impressor, passant a treballar a la impremta de Cronaca Sovversiva quan aquesta publicació es traslladà en 1912 a Lynn (Massachusetts, EUA). En 1912 començà a freqüentar els cercles anarquistes i assistir a les seves reunions i aquest mateix anys assistí a una manifestació anarquista a Lynn. Després d'assistir a un pícnic organitzat pels galleanistes de Wakefield (Massachusetts, EUA), entrà a formar part del cercle anarquista al voltant de Luigi Galleani i la seva Cronaca Sovversiva, participant en manifestacions i vagues i distribuint pamflets i premsa llibertària (Il Proletario, Cronaca Sovversiva, etc.). Tota aquesta activitat cridà l'atenció de la policia i l'empresa on treballava el va acomiadar. No obstant això, intensificà la seva militància amb els companys llibertaris i trobà feina a l'empresa sabatera «Heiss & Son» de Cambridge (Massachusetts). El maig de 1917, després que els EUA entressin en la Gran Guerra, Galleani publicà el seu famós article «Maricolati!», en el qual aconsellava indirectament que els anarquistes fugissin del reclutament, encara que fos abandonant el país. Joseph Moro no acudí a inscriure's al centre de reclutament i hagué d'abandonar Stoneham, trobant feina a Taunton (Massachusetts, EUA), en un magatzem d'una fàbrica de cuines. Galleani vivia no molt juny de Taunton en una cabana al bosc i cada diumenge l'hi anava a visitar. Després de parlar contra la religió a la feina, va ser acomiadat i es traslladà a Brockton (Massachusetts, EUA), on trobà feina en una fàbrica de sabates. Buscat per la policia, anà i vingué durant un temps d'una ciutat a l'altra. En aquesta època conegué els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, amb qui va fer molta amistat, sobretot amb Vanzetti, ja que s'havia traslladat a viure a Haverhill, població on ambdós vivien. Quan Sacco i Vanzetti van ser detinguts acusats d'assassinat i empresonats, el seu paper en el moviment anarquista es centrà en aconseguir la llibertat dels companys, posant la meitat del sou que guanyava a la fàbrica en aquesta tasca. Esdevingué col·laborador del periòdic La Notizia i fou un dels creadors del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti». Va ser novament acomiadat de la feina, encalçat per la policia i durant un temps es va fer amb un italoamericà que després es va saber que era un agent de la policia federal infiltrat. Detingut i tancat en diverses ocasions, sempre acabà sent alliberat. Una nit, quan va treure el seu fox-terrier a passejar, patí una agressió i només la intervenció coratjosa del seu ca el salvà. La lluita per aconseguir la llibertat de Sacco i Vanzetti hagué d'enfrontar-se a moltes dificultats i moltes persones implicades en un primer moment desertaren del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», on ell sempre defensà les vies d'actuació «lícites». En 1926, quan la batalla pels condemnats a mort es feia cada vegada més dura, Amleto Fabbri, secretari del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», es va veure obligat a dimitir del seu càrrec perquè pogués anar als EUA la seva família i ell ocupà la secretaria i la tresoreria del citat Comitè, encarregant-se també de la propaganda en italià –la propaganda en anglès estava en mans de Louis Bernheimer i de Gardner Jackson. S'encarregà de mantenir el contacte amb tots els comitès espontanis de suport que s'anaven creant arreu del món, però tota la tasca no va servir de res i Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d'agost de 1927 a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Ell va ser l'última persona del seu entorn que els condemnats van veure. Posteriorment, durant uns anys, continuà militant en el moviment anarquista nord-americà, però cada vegada el seu compromís va anar minvant. En 1929 va morir sa mare i les relacions amb sa germana Onorina i son marit Generoso Grassi (Jake Grassi) s'intensificaren, ja que el mai no es va casar ni va tenir família. En els anys trenta va viure a Bradford (Massachusetts, EUA) i durant els últims anys de sa vida va treballar a la General Electric de Lynn. Joseph Moro, que va sobreviure a tots els seus éssers estimats, va morir centenari en 1995 a Haverhill (Massachusetts, EUA).

***

José Francisco (ca. 1934)

- José Francisco: El 13 de setembre de 1899 neix a Unhais da Serra (Covilhã, Castelo Branco, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José Francisco. Es guanyà la vida com a obrer estibador al port, després com a calderer a bord de vaixells i finalment com empleat administratiu en la Caixa de Previsió de la Marina Mercant. Milità en el moviment anarquista, en les Joventuts Sindicalistes i en el Sindicat de Mariners i de Fogoners de Lisboa i de Porto de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1918 i l'agost de 1923 va ser empresonat per distribuir pamflets. Delegat dels Treballadors del Port de Lisboa al Congrés Obrer de 1925, fou secretari de la Federació dels Transports Marítims i Fluvials i representà la Unió de Sindicats Obrers (USO) de Setúbal (Setúbal, Portugal) en el Consell Confederal de la CGT fins al 1933. El setembre de 1930 parlà en un míting presidit per Manuel Joaquim de Sousa. En aquests anys trenta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara O Argonauta i A Batalha. En 1934 era membre del Consell Confederal de la CGT, juntament amb Acácio Tomás de Aquino i Mario Castelhano. Arran de l'aixecament obrer del 18 de gener de 1934 contra les lleis repressives d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut; jutjat per un tribunal militar, va ser condemnat a una llarga pena de presó, que penà entre abril de 1934 i febrer de 1936 a la fortalesa de Peniche. Durant els temps de l'Estat Nou animà associacions populars (Societat Musical d'Instrucció, Universitat Popular Portuguesa, Club Recreatiu de Caixes, etc.) i cooperatives (Cooperativa Aliança Operária, etc.). En 1974, amb la Revolució dels Clavells i la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció de la CGT, entrà a formar part del grup anarquista «Fanal» (Acácio Tomás de Aquino, Artur Modesto, etc.), va ser soci de la cooperativa «Editora Sementeira» i col·laborà en A Batalha i en A Idea. Va ser autor de diferents llibres autobiogràfics i de memòries, com ara Episódios da minha vida familiar e de militante confederal (1982), Páginas do historial cegetista (1983), Alfarrábio poético (1984, amb Artur Modesto i Francisco Quintal), Recordações de um proletário (1986), Últimas páginas (1987), etc. José Francisco va morir el 4 de maig de 1990 a, sembla, Lisboa (Portugal).

José Francisco (1899-1990)

***

Necrològica d'Antonio Mazas Berdala apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Antonio Mazas Berdala: El 13 de setembre de 1902 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Mazas Berdala. Sos pares es deien Antonio Mazas i Francisca Berdala. En l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de cambrer en un cafè de Barcelona (Catalunya), afiliat al Sindicat de l'Alimentació de la CNT, i s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti», lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en va ser nomenat comissari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que participà en la Resistència durant l'Ocupació. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la CNT. Després d'una malaltia a la sang i de diverses operacions oculars, sa família peninsular el vingué a buscar el 5 d'octubre de 1978 per marxar cap a Barcelona i després a Montsó. Víctima d'una crisi cardíaca provocada per l'emoció de trobar sa família, Antonio Mazas Berdala va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Jordi Juan Riquer (1937)

- Jordi Juan Riquer: El 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de setembre– de 1905 neix a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor, poeta, periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i polític republicà Jordi Gabriel Ramon Juan Riquer. Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i Jordina Riquer Wallis. Fill d'una família burgesa i tradicional, son pare, advocat i escrivà, fou secretari del Jutjat d'Eivissa. Va fer els estudis primaris i el batxillerat a Eivissa, però examinant-se a Palma (Mallorca, Illes Balears). Més tard estudià Dret a la Universitat de València (València, País Valencià), carrera en la qual es va llicenciar, però que mai no va exercir, i seguí cursos de Filosofia i Lletres en aquesta mateixa universitat. En aquests anys acadèmics freqüentà els cercles republicans, però cap el 1928 ja es declarà anarquista i es vinculà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no s'afilià mai, ja que era més del sector procliu a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 25 de març de 1930 formà part, com a vocal, del comitè provincial d'Aliança Republicana d'Eivissa, i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari. Entre 1930 i 1933 col·laborà en el setmanari republicà eivissenc Proa, publicació que dirigí accidentalment uns dies en 1933. El juliol de 1931 formà part del comitè organitzador d'Acció Republicana d'Eivissa i a partir del 20 de desembre d'aquell any presidí el seu consell provincial pitiús. El juliol de 1931 el diari La Voz de Ibiza recollí una entrevista seva on donava la seva opinió sobre el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i setembre de 1936 dirigí l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia) d'Eivissa, dependents de la Diputació Provincial. Abans de la guerra civil va escriure una novel·la, La família de Botino, però no s'ha pogut salvar. A partir de l'11 d'agost de 1936, quan l'illa havia estat alliberada per les tropes republicanes encapçalades pel capità Alberto Bayo Giroud, dirigí Diario de Ibiza i comptà en la redacció Ramon Medina Tur, Vicent Ferrer Sorà, els germans Joan Antoni i Àngel Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va condemnar durament els assassinats de 93 persones dretanes comesos el 13 de setembre de 1936 al castell d'Eivissa per «incontrolats» vinguts de la Península. En recuperar l'illa les forces franquistes, se n'anà cap a València amb una petita embarcació des de Sant Antoni de Portmany (Eivissa, Illes Balears) i després a Barcelona. L'octubre de 1936 va ingressar, com a funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant càrrecs en Sanitat i en l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer classes a ateneus llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la seva novel·la de denúncia social, l'única obra seva que ens ha arribat i la primera novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica obertament el gremi mèdic i farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben la medicina i l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics, com ara La Humanitat, La Noche, Solidaridad Obrera, Última Hora, Unitat Obrera d'Eivissa, La Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure pres al front de l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i més tard pel camp de concentració de La Savina de Formentera («Es Campament»). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però finalment van ser commutades el 3 de març de 1941 per reclusió perpètua. Al camp de concentració de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes passaven per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant així la vida de nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar en 1942, va ser traslladat a la presó de València, d'on sortí lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de sergents i caporals per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per un delicte d'inducció a la rebel·lió, amb l'agreujant de reincidència, va ser condemnat a 15 anys de presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un total de 17 centres penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre ells Can Mir de Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de reclusió va escriure diverses novel·les (El Buen Jesús, Pasión nefanda, etc.), però només n'han quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes particulars de comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta disciplina va entrar a fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era familiar, a l'empresa de materials per a la construcció «Suministros Ibiza», la primera que hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la presidència de Josep Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una pensió com a exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta institució, a més dels salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va perdre la vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu domicili de Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella familiar del Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una edició facsímil del seu llibre Metges... o traficants? i en 2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el centenari del seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre biogràfic Jordi Juan Riquer (1905-1987). També en 2005 l'Ajuntament d'Eivissa col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal, al número 3 del carrer de la Costa Vella de Dalt Vila i un carrer d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Jordi Juan Riquer (1905-1987)

***

Necrològica d'Enric Fatsini Cabrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de desembre de 1974

- Enric Fatsini Cabrera: El 13 de setembre de 1909 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Fatsini Cabrera. Sos pares es deien Ramon Fatsini Cárceles i Carmen Cabrera Mulet. Després de la guerra civil s'exilià a França. Establert a Seta, vivia al número 28 del carrer Henri Barbusse i, posteriorment, al número 10 del carrer Rouget de l'Isle d'aquesta ciutat. Milità en la Federació Local de Seta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Eulalia González. Enric Fatsini Cabrera va morir el 30 de setembre de 1974 al seu domicili de Seta (Llenguadoc, Occitània).

***

Amadeu Sinca Vendrell

- Amadeu Sinca Vendrell: El 13 de setembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament el 15 de setembre de 1910– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu Sinca Vendrell –el seu primer llinatge a vegades citat erròniament Cinca o Sina. Sos pares es deien Francesc Sinca i Dolors Vendrell. Després de diplomar-se en comptabilitat i peritatge mercantil per la Universitat de Barcelona, amb 17 anys es posà a fer feina i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà amb la «Columna Durruti» al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies fou capità tresorer pagador de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i cap de l'Estat Major de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el de Sètfonts, i posteriorment enrolat, amb Juan de Diego Herranz, en la 103 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual fou capità, per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot» a la zona fronterera francobelga (Cambrai i Mons). El 20 de maig de 1940 va ser fet presoner a Amiens (Picardia, França) per les tropes alemanyes i, després de passar per tres camps de triatge (Trier, Nuremberg i Moosburg), portat l'agost a peu al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i el 24 de gener de 1941 al camp secundari de Gusen, amb la matrícula 46.65. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i va ser repatriat a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, fou secretari de l'Ateneu Espanyol i de la Secció Local de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), i secretari del Comitè Nacional de l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMERE). Va ser un dels primers en relatar la deportació dels espanyols als camps de concentració nazis i en 1945 publicà Lo que Dante no pudo imaginar. Mauthausen-Gusen (1940-1945), reeditat a Barcelona en 1980. Casat amb Isabel Hernández, en 1948 tingué un fill, Richard Sinca Hernández. Des de la seva creació en 1980, fou membre de l'«Amicale de la 26 Divisió», de la qual va ser nomenat tresorer, i col·laborà en el seu òrgan Boletín Amicale 26 División. En 1985 publicà Mis veinte artículos. Amadeu Sinca Vendrell va morir el 13 de febrer de 1989 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Amadeu Sinca Vendrell (1911-1989)

***

Faith Petric quan estudiava al Whitman College

- Faith Petric: El 13 de setembre de 1915 neix en una cabana de fusta d'una granja a prop d'Orofino (Idaho, EUA) la cantautora i activista pacifista i sindicalista wobblie Faith Petric. Son pare, pastor metodista, li va ensenyar a ella i a sos tres germans a cantar himnes religiosos i cançons populars, peces musicals que acompanyava amb un antic harmònium. Quan era adolescent, sos pares es divorciaren i va ser enviada a un internat. Durant la Gran Depressió, aprengué a tocar la guitarra. Més tard, amb els diners que guanyà pels seu compte, es matriculà al Whitman College de Walla Walla (Washington, EUA), on en 1937 es va graduar. Quan era estudiant, treballà en una llibreria de Seattle (Washington, EUA) i entaulà amistat amb el pintor Morris Graves i el músic John Cage. En 1939 s'establí a Sant Francisco, on treballà en diverses feinetes, entre elles com a treballadora social ajudant els refugiats del «Dust Bowl» per a l'Administració de Seguretat Agrícola a la vall de San Joaquín. Quan esclatà la Revolució espanyola, mostrà el seu antifeixisme i la seva solidaritat amb els refugiats. Durant la II Guerra Mundial va ser una típica Rosie the Riveter, treballant a les drassanes navals militars de New Jersey. En 1945 es traslladà a Mèxic, on tingué una filla (Carole) i es va casar, encara que el matrimoni durà poc. Durant aquests anys va ser perseguida pel maccarthisme. S'uní al moviment pacifista i més tard cantà per a diverses causes polítiques i socials, com ara el moviment pels drets civils, les marxes pel dret al vot de la població afroamericana de Selma a Montgomery de 1965 a Alabama, les reivindicacions feministes i homosexuals, etc. Partidària del sindicalisme revolucionari llibertari, milità activament en els Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i cantà especialment per al Sindicat Núm. 630 dels wobblies en els piquets durant les vagues. A partir de 1962 encapçalà el «San Francisco Folk Music Club» i promogué jam sessions populars al barri d'Haight-Ashbury de Sant Francisco. En 1970, un cop es va retirar de la seva feia de treballadora social al Departament Estatal de Rehabilitació de Califòrnia, es va centrar totalment en les activitats musicals. Cofundà, amb altres membres del «San Francisco Folk Music Club» (Jon Adams, Sunny Goodier, Larry Hanks, Jon Wilcox, etc.) i la Sweets Mill String Band, el «Portable Folk Festival» (Festival Itinerant de Folk), viatjant arreu d'Amèrica del Nord amb un vell autobús escolar i actuant en nombrosos festivals de música folk, com ara el «Mariposa Folk Festival» en 1971 a Toronto (Ontàrio, Canadà). També recorregueren nombrosos països d'Europa i d'Austràlia, tocant en clubs, teatres i marxes de protesta. En 1979 publicà el seu àlbum antològic Faith Petric i en 1987 va fer una contribució al disc Rebel Voices, editat pels wobblies. En 1991 actuà, juntament amb altres cantautors wobblies (Judi Bari, Darryl Cherney, Utah Phililips, etc.), en el Congrés General dels IWW que se celebrà a San Francisco. Amb una memòria extraordinària, recordava la lletra de milers de cançons. Col·laborà habitualment des de la seva columna «The Folk Process» en Sing Out!, revista especialitzada en música folk nord-americana fundada en 1950 per Pete Seeger i Irwin Silber, i de la qual fou membre del seu consell de redacció. En 2000 publicà l'àlbum When Did We Have Sauerkraut?. En 2008 assistí a la inauguració d'un monument dedicat als veterans nord-americans de la Guerra Civil espanyola i va cantar amb els «Musicians Action Group» diverses peces (Venga Jaleo, Vive la Quince Brigada, etc.). L'11 de setembre del 2010 va fer el seu últim concert. Per la seva trajectòria rebé nombrosos premis, entre ells el «Labor Arts Award» i el «Noam Chomsky Peace Prize». Ja molt gran, Faith Petric va morir el 24 d'octubre de 2013 al Coming Home Hospice del barri de Castro de San Francisco (Califòrnia, EUA) al costat de sa filla Carole Craig.

Continua...

---