Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de les jornades apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de setembre de 1980

- Jornades Culturals de Badalona: Entre l'11 i el 14 de setembre de 1980 se celebren a la zona d'acampada de Montigalà (Badalona, Barcelonès, Catalunya) unes Jornades Culturals organitzades per l'Ateneu Llibertari de Badalona. L'objectiu d'aquestes jornades era denunciar un projecte de pla d'urbanització de la zona de Montingalà i la Batlloria per part de l'Ajuntament de Badalona, projecte que rebutjaven les associacions de veïns de diversos barris (Bufalà, Sant Crist, Nova Lloreda, Lloreda i Puigfred) i diverses entitats de la zona. L'acampada reivindicativa comptà amb diverses activitats (cinema, teatre, música, xerrades, debats, passa carrers, jocs infantils, etc.).

Naixements

Notícia de la detenció d'Edmond Mauduit apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 2 d'octubre de 1896

- Edmond Mauduit: L'11 de setembre de 1862 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edmond Charles Mauduit. Era fill de Mathias Charles Mauduit, plegador, i de Mélanie Lasaffre, i tingué com a mínim un germà, Hippolyte Mauduit, també anarquista. Es guanyà la vida primer de tintorer i després de pintor i vidrier. En 1882 vivia al número 24 del carrer Vieux Murs i treballava de tintorer. El 8 de desembre de 1883 va ser cridat a files i integrat en el 1 Regiment d'Infanteria de Línia, però el 17 de març de 1884 va ser donat de baixa per «bronquitis crònica específica». El 3 de novembre de 1890 es casà a Lilla amb l'obrera tèxtil, especialitzada en cabdellar, i després domèstica, Césarine Charlotte Trédez, i amb aquest matrimoni la parella legitima un fill, Henri César Trédez, nascut el 30 de gener de 1886 a Lilla. En aquesta època treballava de pintor i de vidrier. En els anys noranta formà part del grup anarquista «Les Forçats» de Lilla i visqué al número 45 del carrer Valenciannes de Lilla i posteriorment al número 51 del carrer Philippe de Commine, on Léinie Lagneux tenia una taberna on es reunia amb sos companys anarquistes. A finals de 1892 es dedicà a difondre el fullet La dynamite et l'anarchie i a principis de 1893 el text Dynamite et Panama, editats per «Les Forçats». Durant la tardor de 1893 va ser empresonat, juntament amb altres companys (François Briens, Placide Catineau, Clovis Massoubre, etc.), sota l'acusació de «fabricació de moneda falsa» i el desembre d'aquell any intentà evadir-se, sense èxit, de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes, França) amb Placide Catineau i Clovis Massoubre. En aquesta època vivia al número 43 del carrer de la Plaine de Lilla i segons un confident policíac estava greument malalt del pit i moridor. En aquesta època tingué com acompanya Madeleine Désirée Drouin, que va ser posada en llibertat l'agost de 1893 de la presó de Bar-sur-Seine (Xampanya, França) i va ser albergada per la companya de Placide Catineau i Mathias Unterwald, treballant de vigilant en una calceteria de Sainte-Savine (Xampanya, França) –segons els informes policíacs era de «costums lleugeres». El gener de 1894, ben igual que Palcide Catineau, Louis Montperrin i Mathias Unterwald, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va troba escrits anarquistes. En 1895 Mauduit s'encarregà de distribuir per Lilla el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, fet pel qual durant la tardor el seu domicili va ser escorcollat i ell detingut. L'1 d'octubre de 1896 va ser detingut durant l'enterrament civil de l'anarquista Louis Legrand a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), després d'haver fet un discurs, en nom de «Les Forçats», que acabà amb els crits de «Visca la Revolució Social! Visca l'anarquia!». Els companys de Roubaix ajudaren amb 10 francs sos infants i Les Temps Nouveaux, periòdic al qual Legrand havia deixat la suma de 27 francs, en desvià cinc en suport de sos infants. A més a més, el 6 de novembre de 1903 els companys de Lilla i de la zona organitzaren una vetllada solidària en el seu benefici. Edmond Mauduit va morir el 23 de gener de 1905 al seu domicili, al número 18 del carrer Cour à l'Eau, de Lilla ((Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Alchini Baldin

- Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va ser detingut a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per «robatori», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de Jésus de Niça (País Niçard, Occitània), on havia arribat l'any anterior procedent de les poblacions provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a «anarquista militant», freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser buscat sense èxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims i en 1903 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però la seva residència era del tot desconeguda. En 1906, segons informes policíacs, vivia al número 13 del carrer de la Croix de Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Vieira

- Alexandre Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista. Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) –fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa–, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noções úteis para quem manda executar impressão às tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

***

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

- Miquel Barberà Solà: L'11 de setembre de 1891 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos pares es deien Miquel Barberà Subirats, propietari, i Cinta Solà Albiol. Jornaler de professió, emigrà duran cinc anys a Buenos Aires (Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910 arribà a França i s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En 1914 s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent treballava en una destil·leria a Bajas (Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant propagandista». Sa companya fou Dolors Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pedro Cortés García: L'11 de setembre de 1892 neix a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de gener de 1969

- Valentín Jáudenes Pla: L'11 de setembre de 1899 neix a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Sos pares es deien Valentín Jáudenes Expósito i Trinidad Pla Malonda. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a la Clínica Pasteur de Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània).

***

Necrològica de Teodoro Amigo Estrada apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1970

- Teodoro Amigo Estrada: L'11 de setembre de 1902 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Amigo Estrada. Sos pares es deien Tomás Amigó i Teresa Estrada. De família pagesa, treballà la terra i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya). Va fer feina en la construcció i en 1928 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930 retornà al seu poble natal, on va fer propaganda llibertària. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'oposà al cop militar a La Puebla de Híjar i després marxà cap a Barcelona, on es va enrolà en la Columna «Los Aguiluchos»; posteriorment passà per la «Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies abandonà el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Fins a 1945 visqué a Orleans (Centre, França), en 1948 al departament del Tarn i finalment s'establí a Montalban, on milità en la CNT. Sa companya fou Francisca Pardos. Malalt, Teodoro Amigo Estrada va morir el 21 de maig de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Emilio Cifre Fos: L'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Sos pares es deien Alexandre Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Gomis. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco Sánchez Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 27 de setembre de 1962

- Francisco Sánchez Ruiz: L'11 de setembre de 1909 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Sánchez. Sos pares es deien Nicolás Sánchez i Nicolasa Ruiz. En 1925 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà en diferents ocasions càrrecs orgànics. Durant la Revolució fou membre del Consell de Fàbrica de la Pirelli on feia feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial, a partir de 1946, milità en la Federació Local de Rouen de la CNT, on ocupà càrrecs (secretaria, tresoreria, jurídica, etc.), i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'exili treballà d'obrer que apuntala les galeries de les mines i visqué a Oissel (Alta Normandia, França). Operat d'una hèrnia, Francisco Sánchez Ruiz va morir tres setmanes després, el 23 d'agost de 1962, a l'Hospital General de Rouen (Alta Normandia, França) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica de Vicente Andújar Andújar apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de març de 1981

- Vicente Andújar Andújar: L'11 de setembre de 1911 neix a Santomera (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Andújar Andújar. Sos pares es deien Vicente Andújar i Mercedes Andújar. Quan encara era un infant emigrà a Barcelona (Catalunya) i de jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT. Vicente Andújar Andújar va morir el 20 de gener de 1981 a Castres (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Luisa Sánchez, i fills.

***

Maruja Lara (circa 1940)

- Maruja Lara: L'11 de setembre –oficialment el 12 de setembre– de 1917 –algunes fonts citen erròniament 1913– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sánchez, més coneguda com Maruja Lara. El seu nom fins a 2001 fou el de Francisca Lara Sánchez, data en la qual es va canviar oficialment el nom de Francisca pel d'Angustias, que feia servir habitualment. Sos pares es deien Vicente Lara Díaz, pagès, Prudencia Sánchez Pozo. Amb tres anys va emigrar amb sa família al Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la «Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 al seu domicili de Paiporta (Horta Sud, País Valencià) i va ser incinerada al Crematori Municipal de València.

Maruja Lara (1917-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

- Àngel Palerm Vich: L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya –fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista –blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional–, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la «Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.

***

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

- David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat jueva de Brownsville (Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog, sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a conseqüència de les complicacions sorgides a causa d'una infecció de l'oïda, en un temps on la penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es comercialitzava. En 1931 son pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure amb sa mare, l'àvia Yetta i sa tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà ideològicament i passà a militar, d'antuvi, en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes), sobretot per lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va trencar en 1936 després d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol i d'integrar-se en les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes trenquessin el «Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme per preparar-se per a la guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va graduar a l'institut després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el dia es dedicava a fer feina en allò que podia. En aquesta època conegué un grup anarquista i en una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners' Ball» (Ball pels Presos de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) per recaptar fons en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey Goodfriend, que esdevingué sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i Nora. En plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc de feina en els ferrocarrils, a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova Jersey, EUA), primer treballant als rails i després com a ajudant a les calderes de carbó. S'afilià a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on desenvolupà una intensa activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils, passà a treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord, però va ser expulsat per insubordinació just quan acabà la formació. D'aquesta manera va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada va salvar la vida ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la II Guerra Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser cridat a files, però es va declarar objector de consciència. A Nova York, David i Audrey entraren a formar part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que edità una publicació del mateix nom, Vanguard (1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish Revolution (1936-1937).  Més tard foren membres del grup llibertari editor de la revista antibel·licista Why? (1942-1947). Aquest grup (Diva Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman, Jackson MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947 canvià de nom pel de «Resistence», ben igual que la seva publicació Resistence (1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953, encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat a San Francisco (Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una fàbrica de materials plàstics, on, després de veure l'explotació i l'assetjament sexual cap a les dones que hi treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat que pogués fer front aquests abusos, però poc després la planta industrial va tancar i el seu propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la instal·lació li va ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà durant la resta de sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers (IBEW, Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i amb la qual es va jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa Oest en 1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del periòdic Why? i entrevistant-los. En 1948 s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una comuna. En aquesta època entraren a formar part del «Libertarian Circle» (Cercle Llibertari), creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951 nasqué sa primera filla, Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquesta època Audrey estudià magisteri i quan acabà la carrera la parella viatjà durant mig any per Europa amb una rulot. En 1956 David edità a San Francisco el periòdic anarquista The Needle, en el qual col·laboraren intel·lectuals de la «Beat Generation» (Robert Duncan, Gregory Corso, Allen Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials d'aquell any va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga «Pacifica Radio»), juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista abstencionista. En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae, objectors de consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses respectives companyes (Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara Stan i Mary Lou Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú cultural i una escola llibertària a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA), basada en les idees pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill, que batejaren «Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que encara avui existeix. Durant els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra la guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day Committee» (Comitè del Dia del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest comitè, va ser detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la parella començà a col·laborar en «Food Conspiracy» (Conspiració Alimentària), cooperativa local que adquiria productes biològics a altres cooperatives de producció i els distribuïa sota el lema «La granja a la taula». En 1975 la parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro Internazionale Anarchico» que se celebrà a Venècia (Vèneto, Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu art i la seva escriptura, participant intensament en la vida comunitària, especialment amb la biblioteca i llibreria artística «The McCune Collection». En aquesta època col·laborà amb Freedom i The Raven. En aquests anys, gràcies a la influència de la seva nova companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un setmanari local publicà en una secció fitxa («In the Kitchen with Koven. "The Eccentric Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta col·laborà amb l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va morir tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva visió va començar a minvar i amb ella la seva capacitat de producció artística i literària (poemes, escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquesta època col·laborà en Social Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en 2013, va morir el 23 de desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi Libertari Archivio, Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West, etc.) i destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio, Howard Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter, Colin Ward, David Wieck, etc.).

David Koven (1918-2014)

***

Manuel Millán Calvo a la presó

- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Era fill de Ramón Millán i d'Adela Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 17 i 23 Sectores. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per «rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. El 25 d'octubre de 1963 se li va concedir la llibertat condicional al Sanatori Psiquiàtric Penitenciari de Madrid. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.

Continua...

---