Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 22 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 21 de setembre de 1933

- Gran Míting de la Monumental: El 22 de setembre de 1933 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un gran míting per la llibertat dels nou-mil presos polítics que romanen a les garjoles de la II República espanyola i per denunciar la repressió que patida pel moviment llibertari. Aquest acte va ser organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i comptà amb el suport del la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. El míting va ser presidit per Josep Corbella Suñé, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i van intervenir Expedito Durán Fernández, de la CNT de Llevant; Avelino González Mallada, pel Comitè Nacional de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, de la CNT de Sant Feliu de Guíxols; Jaume Rosquillas Magriñà, de la CNT de Barcelona; i Claro José Sendón Lamela, de la CNT de Madrid; entre d'altres. Va ser llegit un text de Juan Gallego Crespo, de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, que no va poder assistir-hi per qüestions laborals. L'acte va ser multitudinari.

Gran Míting de la Monumental (22 de setembre de 1933)

***

Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

- Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de  Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.

***

Cartell de l'homenatge a Bakunin

- Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse Jamard (28 de febrer de 1894)

- Alphonse Jamard: El 22 de setembre de 1842 neix a l'antic III Districte (actualment V Districte) de París l'anarquista i maçó Alphonse Ernest Jamard. Va néixer al número 4 del carrer Bucherie, oficialment de pares desconeguts. El 9 d'octubre de 1868 li atorgaren el títol de mestre de la maçoneria. En 1870 vivia al número 7 del carrer Charlot. Entre juny de 1875 i octubre de 1880 treballà com a obrer a la destil·leria d'Alexis Gauderman, al número 22 del carrer Beccaria del Faubourg Saint-Antoine, professió que, de mica en mica, el portà a l'alcoholisme. Entre gener i abril de 1891 treballà a la destil·leria d'un tal Charenton, al número 60 del carrer Dareau de París, i posteriorment amb el destil·lador Ch. Decroix, al número 1 de l'avinguda Saint-Germain de Puteaux (Illa de França, França). El maig de 1882, segons l'informe policíac, quan es trobava en un dels bateaux-mouches (barques de passeig) que feien el servei pel Sena, mantingué una discussió amb el cobrador sobre el pagament de la plaça i agredí un passatger que li va increpar d'un cop de bastó plomat al cap; a l'embarcador de Bercy, va ser detingut després d'oposar una fort resistència i portat pels agents de policia a la comissaria del bulevard Diderot. Després d'unes declaracions incoherents, va ser enviat a la infermeria de la Prefectura de Policia on fou examinat pel doctor Legrand du Saulle i portat, després de passar per l'asil de Sainte-Anne, a l'asil d'alienats indigents de la Ville-Evrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), on, sembla, ja havia estat internat en dues ocasions. El 6 d'octubre de 1882, després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i potades, aconseguí evadir-se. Buscat infructuosament per tot arreu, es refugià a Londres (Anglaterra), on treballà durant un any a la gran empresa de tapisseria «Works & C» de Michel Brignolas. L'1 de novembre de 1883, per a veure sa filla, retornà a París, on immediatament s'adherí al grup anarquista animat per Émile Digeon. Trobà feina a l'empresa Hermermann, al carrer Asile-Popincourt, on devia començar a treballar el 12 de novembre. El comissari Cotton d'Englesqueville, en saber que hi havia retornat a París i que vivia al domicili de l'obrer cadiraire anarquista François Hénon, al número 12 del passatge Quinze-Vingts, ordenà la seva detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon dematí, el comissari i diversos agent de policia entraren al domicili de François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El desembre de 1883, Émile Digeon publicà en Le Cri du Peuple una sèrie d'articles («Les oubliettes du XIXe siècle») on defensava Jamard, explicant que no estava foll, que tot era un muntatge policíac i on reprotxava que la maçoneria no s'hagués solidaritzat amb un dels seus membres. L'octubre de 1886, en ocasió d'una moció interposada al Consell General del Sena sobre les condicions d'internament dels asils d'alienats, el conseller municipal parisenc Jules Joffrin afirmà que Jamard mai no havia estat foll, però que ho estaria si continuava internat. Va romandre tres anys a l'Hospital de Bicêtre. El setembre de 1890 publicà a París el fullet L'anarchie et la barbàrie. Deux pôles opposés. El 31 de març de 1892 vivia al número 3 del carrer Erard, el 23 d'abril d'aquell any al 24 del carrer Lepic i des de desembre de 1893 al número 6 del passatge Stinville. En aquesta època estava controlat per la policia com a «anarquista militant perillós». El novembre de 1893, arran de l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), lamentà que l'acció es destinés a persones innocents i que el que calia era actuar contra el govern i els capitalistes. Després de l'atemptat de Léon Léauthier del 13 de novembre de 1893, patí per les mesures repressives que es prendrien contra els anarquistes. El 14 de desembre de 1893 Ernest Mille el previngué que sabia de bones fonts que una gran ona de detencions als cercles anarquistes s'estava tramant. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, va ser escorcollat pel comissari Siadoux, de la comissaria de policia del barri de la Maison-Blanche, un secretari i dos agents de la Brigada d'Investigacions. Jamard amenaçà de mort a trets al primer que penetrés al seu domicili; finalment, la policia aconseguí entrar-hi i s'emportà uns pocs documents, però no va ser detingut. El 28 de febrer de 1894, en una gran agafada de la policia, va ser detingut al seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» tot cridant «Visca l'anarquia!» i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Pierre (12 de març de 1894)

- Joseph Pierre: El 22 de setembre de 1851 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Adrien Pierre. Era fill d'Adrien Pierre Pierre, jardiner i després tender, i de Rose Adélaïde Vannier, cotillaire. Es guanyà la vida treballant en diferents professions (tintorer, cadiraire, jornaler, terrelloner, etc.). El 22 de desembre de 1871 a Rouen reconegué Marie Désirée Joséphine Pierre, filla que havia tingut amb Maria Pélagie Halvant i que va morir el 12 de febrer de 1872; aleshores treballava de tintorer. El 12 de maig de 1877 a Rouen reconegué Adrien Pierre, fill que havia tingut amb Agathe Bahar. Aleshores treballava de terrelloner i vivia al número 13 del carrer Blanche de Rouen. El 28 de febre de 1881 es casà a Rouen amb la jornalera Sophie Louise Lepilleur, de qui enviudà, i aleshores vivia al número 5 de carrer Célestins de Rouen. El 12 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 bis del carrer Abouts de Saint-Ouen (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres tres anarquistes. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Aleshores treballava de cadiraire. El 6 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. També visqué al número 7 del passatge de l'Avenir de Saint-Ouen. Joseph Pierre va morir el 28 de desembre de 1921 al la «Maison Départamentale de la Seine» (Hospital-Hospici) de Nanterre (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Gabriel Cabot

- Gabriel Cabot: El 22 de setembre de 1859 neix a Charolles (Borgonya, França) l'anarquista individualista Gabriel Cabot, conegut com L'Argument. Sos pares es deien Jean-Marie Cabot, sastre, i Jeanne Goyard –Charles Malato deia que era fruit d'una «relació adúltera». Va créixer a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França), on aprengué l'ofici d'ebenista, encara que després es va fer obrer tipògraf. Quan era adolescent, fugint de la ira paterna, s'integrà en un grup de firaires a rodar món. Entre el 23 de febrer de 1886 i finals de desembre de 1887 treballà de tipògraf a l'Impremta Nacional de París (França), data en la qual va ser acomiadat per fer propaganda anarquista a la feina. Després fou gerent d'una impremta, situada al número 62 del carrer Marais de París. Més tard s'encarregà de la impremta, al número 33 del carrer Trois-Bornes, on s'estampà La Révolte de Jean Grave; aquest local va ser llogat a nom de Paul Reclus i el material pertanyia a Élisée Reclus, que l'havia comprat i que subministrava els fons necessaris per al seu funcionament. En 1889 era el tresorer del «Comitè de Socors a les Famílies i Detinguts Polítics», el secretari del qual era Benoît Morel. En aquesta època va difondre el fullet La défense et le procés de Pini i vivia al número 145 del passeig Valmy. Quan les eleccions legislatives de 1889 imprimí diversos manifests abstencionistes. En 1889 participà en les reunions del «Cercle Anarquista Internacional», celebrades a la Sala Horel, i a les de La Sentinelle de Montmartre, al carrer Clignancourt. Participà en la preparació, i assistí, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Sala Commerce de París. El 22 de setembre d'aquell any va ser detingut quan aferrava un cartell abstencionista a la paret de l'Ajuntament del X Districte de París. El 29 d'octubre de 1889 participà en una reunió celebrada al número 13 del carrer Clignancourt per a organitzar els actes del «Primer de Maig» i la impremta del carrer Trois-Bornes redoblà l'activitat, contractant quatre componedors més dels habituals, per a realitzar diferents cartells relatius al «Primer de Maig», com ara el manifest «Vive la Grève Générale. Pourquoi les travailleurs sont-ils malhereux?», signat pel grup «La Revanche des Mineurs» i atribuïda la seva redacció a Joseph Tortelie. Arran de la detenció el 26 d'abril de 1890 dels anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats», la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la seva impremta i va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. Durant l'escorcoll de la impremta es van descobrir cartells, pamflets i altres papers compromesos i tots van ser inculpats del delicte de «provocació de militars a la desobediència» i d'«incitació a l'assassinat i al pillatge». El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juny de 1890, amb Baluze, fou un dels organitzadors d'una reunió sobre la detenció de militants russos a París, celebrada a la Sala de l'Ermitage, al número 29 del carrer Jessieu. El 15 de juny de 1890, amb altres companys (Brunet, Milet, Perrin i Madeleine Piffer), va anar a la seu del periòdic L'Égalité per apallissar els redactors d'un article on s'acusava els anarquistes de ser uns confidents; vidres i mobles resultaren destrossats. Es declarava «individualista» en una època en la qual encara no s'havia plantejat el tema i era amic de l'anarcoindividualista Pierre Martinet. Després de l'ona de detencions del «Primer de Maig» La Révolte decidí estampar el periòdic en altra impremta. Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. L'estiu de 1890 cosignà, juntament amb altres anarquistes (Victor Bernhart, Hubert Coudry, Louis Duffour, Auguste Courtois, Jule Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph Tortelier), una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda en 31 d'agost de 1890 en el periòdic Le Révolté. Aquell agost, va imprimir el cartell «L'immolation de Saint-Étienne», arran de la mort accidental de 150 miners del Loira. Purgà la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, on va trobar Ernest Gegout i Charles Malato. En sortir de la presó muntà una nova impremta la número 49 del carrer Maronites, on es van imprimir un gran nombre de fullets i de cartells. El 25 d'abril de 1891 va ser processat, juntament amb Georges Berthault, per una manifest publicat quatre anys abans i va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 9 de desembre de 1891 participà a la Sala Gros-Boeuf, al carrer Greneta, a la primera reunió del grup «Les Peinards». Com molts altres anarquistes, de París i d'arreu França, va ser detingut preventivament el 22 d'abril de 1892, abans la manifestació del «Primer de Maig». L'estiu de 1892, amb Brunel i altres, muntà una impremta on va fer difusió del manifest «Fête du 14 juillet», que hauria rebut del grup «L'Avant-Garde» de Londres (Anglaterra). Entre desembre de 1893 i febrer de 1894 col·laborà en La Revue Libertaire, de Charles Chatel i Henri Gauche. L'1 de gener de 1894, duran l'ona repressiva desencadenada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut i en l'escorcoll de la impremta del carrer Maronites es trobaren nombrosos fullets. En aquesta època vivia, sota el nom de Volleker, que era el de la seva companya, al número 12 del carrer Piat. Posteriorment col·laborà en el periòdic individualista La Renaissance, editat, molt provablement amb fons policíacs, per Pierre Martinet entre desembre de 1895 i juliol de 1896. El novembre de 1895 publicà un article contra el comunisme en el periòdic L'Esprit d'Iniciative, també de Martinet. Durant la tardor de 1899 era membre d'un grup individualista que agrupava una vintena de companys (Manuel Devaldès, Alexandre Katsner, Pierre Martinet, Georges Renard, etc.). Entre abril i agost de 1901 era col·laborador habitual del periòdic individualista L'Homme, fundat per Raoul Alas Luquetas i Eugène Renard, i que va ser definit per Henri Zisly en Le Semeur, durant el període d'entreguerres, com a «individualista burgès». El seu últim domicili va ser al carrer Élisée Reclus de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Gabriel Cabot va morir l'1 de maig de 1918 a l'Hospital Pitié Salpêtriere de París (França).

***

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats –també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

***

Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

- Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

***

Notícia de la detenció de Jules Barday apareguda en el diari parisenc Le Matin del 2 de febrer de 1913

- Jules Barday: El 22 de setembre de 1889 neix a l'Hameau des Maîtres de Sermoyer (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Jules Henri Barday, conegut com Thaler. Sos pares, conreadors, es deien Pierre Barday i Marie François Lacroix. Es guanyava la vida fent de xofer a París (França). A principis de la dècada dels deu visqué al número 22 del carrer Petit-Patin de Pantin (Illa de França, França) i al número 10 del carrer Chaudron del X Districte de París. En aquesta època era membre del «Foyer Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de París i del grup «Amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut «per destorbs a la circulació» quan conduïa un taxi pels carrers parisencs, cobert amb grans cartells que feien una crida al míting de l'FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Un altre automòbil en les mateixes condicions va ser detingut amb els militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Lucien Belin, Albert Dureau i Léon Jahane. El desembre de 1914 va ser declarat exempt per al servei militar i durant la Gran Guerra es declarà pacifista. Afiliat al Sindicat de Cotxers i Xofers, entrà ràpidament en conflicte amb el secretari Eugène Fiancette, partidari de l'«Unió Sagrada». L'11 d'agost de 1916, al Restaurant Cooperatiu del carrer Bretagne, va ser un dels 70 membres del seu sindicat que crearen en Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, sota les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, que va redactar una petició reclamant una assemblea general de sindicats i que arreplegà 1.500 signatures. L'agost de 1916 Eugène Fiancette atacà aquest grup des de les pàgines de Le Réveil des Cochers et Chauffeurs i ell li va respondre, com a secretari del grup, mitjançant un pamflet. L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski per part del Govern Provisional Rus, signà, en nom del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, una crida en defensa dels «socialistes maximalistes i dels anarquistes russos». El 8 agost de 1917 publicà en La Tranchée Républicaine l'article «La Révolution russe et les syndicats», en defensa de la revolució i dels «maximalistes russos»; article que aparegué censurat. Després de la Gran Guerra va ser membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i fou un dels reconstructors de la Federació Anarquista (FA). El març de 1919 va ser un dels signants, amb altres companys (Émile Bidault, Francis Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.), d'una protesta contra els escorcolls policíacs efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat de Louis-Émile Cottin contra el president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. En aquesta època s'afilià al Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat, pensant que no hi havia cap incompatibilitat en la militància de les dues tendències, com va expressar en un article publicat en 29 de juny de 1919 en Le Libertaire. El 14 de desembre de 1938 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Marie Joséphine Demageat, de qui enviudà. Jules Barday va morir el 15 de juliol de 1959 al seu domicili de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Kléber Bénard (13 de juliol de 1912)

- Kléber Bénard: El 22 de setembre de 1891 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix al llogaret de Thèmes (Cézy, Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Sos pares es deien Louis Bénard, mercader de vi, i Marie Parly, obrera cosidora. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la «Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors. Kléber Bénard va morir el 12 d'octubre de 1918.

***

Armando Gregoretti

- Armando Gregoretti: El 22 de setembre de 1894 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Armando Gregoretti. Sos pares, republicans, es deien Giovanni Gregoretti i Vittoria Costanzi, i tingué tres germans (Bruno, Enrichetto i Iginio) i una germana (Anita). De bell jove, ben igual que son germà petit Bruno Gregoretti, s'integrà en el moviment anarquista de Senigallia. En 1907 emigrà amb sa família als Estats Units. Milità en el grup anarquista «Circolo Volontà» de Nova York. En 1914 amb son germà Bruno, organitzà nombroses conferències contra la Gran Guerra a Brooklyn. Va fer costat econòmic al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. En 1942 vivia al número 181 de l'avinguda Sheridan de Brooklyn. Casat amb Vaniglia Ferraresi, tingué dos infants, Aurora i Sergio. Malalt, Armando Gregoretti va morir el 20 d'agost de 1967 en un hospital de Queens (Nova York, Nova York, EUA).

Armando Gregoretti (1894-1967)

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

- André Respaut: El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) l'anarquista i resistent antifeixista André Gaudérique Jean Respaut. Sos pares es deien Gaudérique Respaut i Rose Moliner. Era fill d'una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i  per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1973 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Salvador Pla Paula apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1981

- Salvador Pla Paula: El 22 de setembre –el 10 de setembre segons la restitució de 1946 de l'arxiu del registre civil– de 1907 neix a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Sos pares es deien José Pla Soviano i Josefa Paula Solves. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a València. En 1933 intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys republicans col·laborà en El Libertario, Solidaridad Obrera i La Voz de las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a formar part, per les Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de l'Ajuntament d'Ontinyent, però el 29 de gener de 1937 dimití per «necessitats internes de l'organització». L'1 de desembre de 1937 entrà a formar part d'un nou Consell Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor el 8 d'abril de 1938. Després lluità enquadrat en la «Columna Ibèria» als fronts valencians i de Terol (Aragó, Espanya). En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp d'Argelers. Quan preparava la seva evasió amb un altre company, Joan Anglès, fou traslladat al fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se. Ficat en una masmorra, el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell Djebel Amour. Just arribar a Orà, fou enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa. Després, aconseguí fugir-hi amb El Barbudo i altre company. Després de la II Guerra mundial treballà al departament de Tarn i ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la reorganització de la CNT d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT de París. Entre 1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. Malalt d'asma, Salvador Pla Paula va morir el 18 de març de 1981, després d'una delicada intervenció quirúrgica, a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Albi (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, María Cisteré Massip.

***

Cipriano Damiano a la presó de Jaén

- Cipriano Damiano González: El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Sos pares es deien Federico Damiano Silva, capatàs, i Consuelo González Fernández. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà –fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malagueny Faro (1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editar Nervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria; Fragua Social; Hombres Libres, de Guadix; Orto i Umbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup «Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestí Vórtice (amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà al cincpuntisme, editant el butlletí Panorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revista Interviú i col·laborarà en Actual, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo, Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure en La Hora de Mañana i Polémica, dirigint un temps Solidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, de La resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970) (1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. L'última època de sa vida la passà a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Sa companya fou Isabel Vázquez Ríos, amb qui tingué un fill, Cipriano Damiano Vázquez. Cipriano Damiano González va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Cipriano Damiano González (1916-1986)

Continua...

---