Efemèrides anarquistes
efemerides | 31 Agost, 2025 12:37
Anarcoefemèrides
del 31 d'agost
Esdeveniments
Manifestació durant
la "Dictablana" (Barcelona, 1930)
- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.
Naixements
Emili Guanyabens Jané
- Emili Guanyabens
Jané: El 31 d’agost de 1860 neix a
Barcelona (Catalunya) el tipògraf, poeta, periodista,
traductor i militant lliurepensador,
espiritista, catalanista, sindicalista i anarquista Emili Guanyabens i
Jané –el
seu primer llinatge també citat Guanyabéns,
Guañabens i Guanyavents.
Era fill dels cosins mataronins Nicolau Guanyabens Clausell i Rosa
Jané Guanyavens,
i ell es canvià el primer llinatge un cop adult pel de Guanyavents.
Es
guanyava la vida treballant de tipògraf i formà
part de l'anarquista Societat Tipogràfica,
juntament amb altres destacats intel·lectuals (Eudald
Canibell Masbernat, Cels
Gomis Mestres, Josep Lluís Pellicer, etc.). L'octubre de
1880 participà en el I
Congrés Catalanista. Membre de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), en 1881 prengué part en el congrés
constitutiu de la bakuninista
Federació Regional del Treball d'Espanya (FRTE), celebrat al
Teatre Circ de
Barcelona. Formà part de la junta directiva de l'Ateneu
Obrer de Barcelona. En
1881 col·laborà en el Diari
Català i Lo Velògraf.
A mitjan 1882
formà part del grup sindicalista
anarcocol·lectivista que s’escindí de
la
Societat Tipogràfica per fundar «La
Solidària». En aquesta època fou membre
del
cercle lliurepensador «La Luz» i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió La Luz,
del filantrop i lliurepensador
Rossend Arús Arderiu. En aquests anys participà
en el moviment espiritista i
teosòfic, assistint a tertúlies d'aquesta
temàtica, com ara la del Cafè Pelayo,
i a sessions de mèdiums. En 1885 assistí al I
Certamen Socialista, organitzat
pel Centre d'Amics de Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1886
començà a col·laborar
en el periòdic anarquista La Tramontana,
del qual va ser membre del
consell de redacció fins al 1889. En 1888
col·laborà en La Veu del Centre
Català i en aquest anys va guanyà el
premi de poesia «Flor Natural». Entre
1892 i 1893 formà part del grup editor de la revista L’Avenç.
A partir
de 1892, arran de l'ona atemptats anarquistes, s'allunya del moviment
llibertari.
En 1897 va escriure la lletra de l'himne Els segadors,
que guanyà el
concurs de 1899 convocat per la Unió Catalanista, i que va
ser musicat per
Francesc Alió Brea. En 1906 assistí a un
homenatge al dramaturg Henrik Ibsen.
En 1914 col·laborà en el llibre
col·lectiu d'homenatge al pintor Santiago
Rusiñol Prats Jardins d'Espanya. Com a
poeta de la Renaixença i del
modernisme literari català, va estar influenciat pel
simbolisme i pels
parnassians francesos, tot seguint l'estil de Joan Maragall Gorina,
publicant
els seus poemes en L'Avenç i participant
en els Jocs Florals. Alguns
dels seus cants i himnes (La bandera, Cant
del poeta, Crit a
la pàtria, El nostre cant, Primavera
eterna, etc.) van ser
musicats i interpretats pel moviment orfeonista. Com a corrector de
proves treballà
a les impremtes de L'Avenç i de
«La Academia» i posteriorment va ser revisor
general de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ser un dels principals
col·laboradors de Pompeu Fabra Poch i s'encarregà
de l'edició actualitzada de
les obres completes d'Ignasi Iglésias Pujadas i de
Narcís oller de Moragas. A
més de les publicacions citades,
col·laborà en moltes altres, com ara Catalònia,
Germanor, Joventut, Pèl
i Ploma, La Revista, etc.
Entre els seus poemaris podem destacar Alades (1897),
Voliaines
(1903) i Trasplantades. Poesies franceses
contemporànies (1910,
traduccions). Vidu de Dolors Gendrau Porta, es casà amb
Francisca Gendrau
Pernal, germanastra de l'anterior, vídua amb tres fills, i
no va tenir descendència
amb cap de les dues dones. Emili Guanyabens Jané va morir el
27 de juny de 1941
al seu domicili, al número 139 del carrer Muntaner, de
Barcelona (Catalunya),
poc després de ser acomiadat sense cap explicació
de l'Institut d'Estudis
Catalans per les autoritats franquistes. En 2019 Joaquim
Delclòs Urgell publicà
la biografia Dos poetes per a un himne: Els segadors. Volum
I. Emili
Guanyabens.
Emili Guanyabens Jané (1860-1941)
***

Notícia de la condemna de Reine Piel apareguda en el diari parisenc Le Matin del 5 de juiol de 1922
- Reine Piel: El 31
d'agost de 1861 neix a Saint-Léger-sur-Dheune
(Borgonya, França) l'anarquista i militant neomaltusiana
Reine Piel, coneguda
com Ramou o Ramon.
Sos pares es deien François Piel, manobre, i
Françoise
Develay. Va rebre una bona educació a l'escola de monges de
Saint-Joseph de
Cluny de Le Creusot (Borgonya, França), on sos pares
s'havien instal·lat quan
ella tenia dos anys. En sortir de l'escola amb 14 anys,
ajudà sa mare, que havia
que surar sis infants, i son pare, obrer en una fàbrica. En
1881 s'establí a
París (França), on treballà de
minyona. Cap el 1884 retornà al domicili dels
pares al carrer Nevers de Le Creusot. El 28 de novembre de 1885 es
casà a Le
Creusot amb el serraller Claude Louis Percherancier. En 1891 la parella
s'establí a Besançon (Franc Comtat,
Arpitània). Entre 1896 i 1898 son company
va ser regidor municipal a Dijon (Borgonya, França). En 1904
se separà de son
marit i esdevingué companya del propagandista anarquista
François Monod, quan
aquest s'establí a Besançon després de
retornar de purgar cinc anys de deportació.
En aquesta època treballava comprant i venent draps vells. A
partir de 1905 començà
a fer propaganda neomaltusiana juntament amb son company i
ambdós redactaren el
fullet Le mal social, que van
presentar en una gira de conferències. Sota el nom de Ramou, va fer xerrades on tractava del
paper jugat per la dona en
la societat i col·laborà en els
números únics de La
Misère i La
Grève que
son company Monod va publicar en 1907 a Besançon i que
venien en suport de
vaguistes. Després de la mort de Monod l'agost de 1907,
visqué tota sola i,
segons el veïnat vivia al dia de les plantes i bolets que
arreplegava i de
predir el futur amb les cartes. En 1908 allotjà la feminista
llibertària
Gabrielle Petit de gira propagandística a
Besançon en suport de les obreres de
la seda aleshores en vaga. En 1910 va ser empresonada dos dies per
deutes. Es
guanyà la vida de drapaire, vivia al número 21
del carrer Capitole de Besançon
i practicava avortaments clandestins de franc. El 4 de juliol de 1922
va ser
condemnada per l'Audiència del Doubs a dos
anys de presó a
resultes de la mort de la jove
Charlotte Degret, de família benestant, que
havia avortat –el tinent Leherpeux, pare de
família amb tres infants que havia
deixat embarassada la difunta, va ser absolt. En 1930 va ser novament
condemnada a dos anys de presó per «practiques
avortistes» pel Tribunal Correccional
de Besançon i va ser tancada a la presó
d'Haguenau (Alsàcia, França), on en el
registre d'entrada es declarà «sense
religió». El cadàver de Reine Piel va
ser
trobat el 18 de febrer de 1938 dins el riu La Cuisance de Souvans
(Franc
Comtat, Arpitània) i sembla que el cos portava al voltant
d'un mes dins
l'aigua.
***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891
- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats –entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino– que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del «putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet –Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover– va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de «conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la «necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.
***
Notícia
de la condemna de Melchior Roux apareguda en el diari parisenc L'Humanité
del 5 de maig de 1908
- Melchior Roux: El
31 d'agost de 1867 neix al IV
Districte de París (França) l'anarquista i
sindicalista Joseph Melchior Roux,
conegut com Melchior. Era fill natural de la
jornalera i bugadera del
Sarre Barbe Gier i l'infant es legitimà amb el matrimoni
d'aquesta amb el capeller
Joseph Melchior Roux celebrat el 25 de juliol de 1868 a l'XI Districte
de París.
Bilingüe francès i alemany, quan tenia sis anys
començà a treballar i aprengué
a llegir, a escriure i a comptar amb antics membres internacionalistes.
Acabà
treballant de polidor de metalls. El 5 de març de 1883 va
ser condemnat pel
Tribunal Correccional del Sena a un any de presó per
«cops i ferides». En
1887 vivia amb sos pares al número 4 de
Cité Lesage-Bullourde de l'XI Districte de París.
Cridat a files, va ser
integrat el 24 de novembre de 1888 en el II Batalló
d'Àfrica d'Algèria i l'1 de
maig de 1889 va ser enviat al disciplinari V Batalló
d'Infanteria Lleugera
d'Àfrica («Bat' d'Af»). El 21 d'octubre
de 1889 va ser nomenat caporal. El 6
d'agost de 1890 va ser donat de baixa per la Comissió
Especial de Baixa Militar
de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment
Algèria) per «retinitis
crònica»
i finalment llicenciat el 13 de setembre d'aquell any. El 27 de juliol
de 1895
es casà a l'XI Districte de París amb
l'envernissadora anarquista Maria Anna
Gaudin i en aquesta època vivia al número 8 del
carrer Basfroi. En 1898
s'instal·là a Corbeil (Illa de França,
França), on treballà d'obrer polidor a
la fàbrica Decauville i ben aviat desencadenà una
vaga. Posteriorment obrí a Le
Coudray-Montceaux (Illa de França, França), a
pocs quilòmetres de Corbeil, una
parada de venda de vi, que esdevingué lloc habitual de
reunió dels anarquistes
dels voltants. De bell nou a Corbeil, obrí amb sa companya
una merceria al
número 32 del carrer Petites-Bondes. En aquesta
època organitzà reunions
anarquistes i en 1904 col·laborà en Le
Libertaire. En 1906 va fer costat
la vaga de la Impremta Crété i en 1907 de la
Papereria d'Essonne. Quan
Sébastien Faure i Georges Roussel anaven a Corbeil a fer
xerrades s'allotjaven
al seu domicili. Distribuïa el periòdic Terre
et Liberté, que s'imprimia
clandestinament a Brussel·les (Bèlgica), i
mantenia correspondència amb destacats
anarquistes (Émile Janvion, Madeleine Vernet, etc.). El 9
d'abril de 1908 va
ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort
(Illa de França,
França), juntament amb els anarquistes
François-Joseph Kühn (Le Suisse de
Vevey) i Georges Roussel, en possessió de 10
cartutxos de dinamita, tres metres
de cordó detonant i sis detonadors. Kuhn i Roussel van ser
posats en llibertat,
però ell va ser tancat a la presó parisenca de La
Santé. Jutjat el 4 de maig de
1908 per l'XI Tribunal Correccional del Sena, va ser condemnat a un any
de
presó per «possessió de material
explosiu», mentre que Roussel va ser condemnat
a 15 dies de presó per «ús d'armes
prohibides». Quan esclatà la Gran Guerra
vivia a Étréchy (Illa de França,
França) i el Consell de Revisió del Sena del
28 de novembre de 1914 l'integrà en els Serveis Auxiliars de
l'Exèrcit; el
desembre de 1918 va ser alliberat totalment de les seves obligacions
militars. Melchior
Roux va morir el 29 de novembre de 1955 al seu domicili de
Vélizy-Villacoublay (Illa de França,
França).
***
Foto
policíaca de Domenico Aratari
- Domenico Aratari: El 31 d'agost de 1890 neix a Àndria (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Domenico Aratari, conegut com Adario Moscallegra. Sos pares es deien Pasquale Aratari i Giulia Falcone. En 1912 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) on va ser vigilat per la policia per les seves idees anarquistes. El 5 de març de 1913 emigrà a l'Argentina. Un any més tard, retornà a Itàlia i el juny de 1914, quan l'aixecament de la «Setmana Roja», va ser empresonat. A començament de 1915 fou alliberat gràcies a una amnistia i l'agost de 1916 s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on esdevingué secretari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) local, col·laborant en L'Avvenire Anarchico, de Pisa, i en Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 3 de juny prengué part en el Consell General de l'USI, que se celebrà a Florència, i un mes després va ser detingut per possessió de propaganda clandestina i correspondència d'Armando Borghi. El gener de 1919, en nom de la Unió Anarquista de Florència, organitzà el «Congrés dels Anarquistes Italians» que se celebrà entre el 12 i el 14 d'abril d'aquell any en aquesta ciutat i on es constituí la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). A partir de 1921, sota una ordre de busca i cerca, es mantingué en la clandestinitat fins el novembre de 1922 quan fugí a Suïssa –el 3 de juliol de 1922 havia estat condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Florència a cadena perpètua, juntament amb Pietro Galassini, per «complicitat en assassinat i llançament de bomba contra una desfilada feixista» on moriren un carrabiner i un estudiant. Després passà a França sota la identitat d'Adario Moscallegra, un company anarquista, i emigrà a l'Argentina. El juliol de 1926 venia Il Risveglio a Montevideo (Uruguai) i en 1929, en aquesta ciutat, dirigí amb Carlo Fontana La Protesta. A l'Uruguai va ser detingut en diferents ocasions. Hostatjà al seu domicili de Villa Clelia Pènarol, del camí General Raix de Montevideo, l'anarquista Luce Fabbri quan aquesta s'exilià a l'Uruguai i va ser assidu de Giacomo Sabbatini. En 1931 la policia italiana descobrí la seva vertadera identitat. En 1952 es perdé el seu rastre.
***
Col·laboració
de Félix Gandillet en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 19 d'agost de 1937
- Félix Gandillet:
El 31 d'agost de 1898 neix a
Caluire-et-Cuire (Forez, Arpitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Félix
Émile Gandillet. Era fill de Marie Joseph Gandillet, fuster,
i d'Andrée Suzanne
Georges Fournier. Es guanyà la vida treballant primer
d'ajustador mecànic i després
de terrelloner. En 1916 vivia, amb sos pares, al número 10
del carrer Montée
des Forts de Caluire-et-Cuire. El 26 de desembre de 1916
signà a Lió
(Arpitània) per tres anys en l'exèrcit i va ser
destinat al 5 Dipòsit d'Equipatges
de la Flota de la Marina. El 26 de desembre de 1919 va ser
desmobilitzat. El 27
de novembre de 1920 es casà a La Mulatière
(Forez, Arpitània) amb Victorine
Labaume i en aquesta època treballava de mecànic
i continuava vivint al carrer
Montée des Forts de Caluire-et-Cuire. En 1935 era secretari
del Syndicat Unique
du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la
Construcció) de la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de
Carrières-sur-Seine (Illa
de França, França) i membre del Buró
Federal de la Comissió Administrativa de
la Construcció. En aquesta època
col·laborà en periòdic Le
Travailleur du Bâtiment,
òrgan de la Federació de la
Construcció, del qual va ser un dels seus
administradors. En 1936 també fou secretari del
Buró del SUB de
Carrières-sur-Seine. Aleshores treballava de terrelloner a
l'obra de
l'Exposició Universal de París. Entre 1937 i 1952
col·laborà en Le
Libertaire. El 24 d'abril de 1937 parlà, en nom
del SUB, juntament amb Alex
Lucas, secretari del SUB, i Jules Sellenet (Francis Boudoux),
secretari
de Propaganda del CGT-SR, un gran míting sobre el
sindicalisme revolucionari i
la Revolució espanyola celebrat a Saint-Germain-en-Laye
(Illa de França,
França). En 1937 era el portaveu del
«Comitè d'Ajuda del Cas
Brilliard-Souterrain-Sartrouville». En 1939, abans de la II
Guerra Mundial, vivia
al número 77 de la Grande Rue i després de la
guerra al número 40 bis de la
carretera Argenteuil-Carrières-sur-Seine. El 13 d'abril de
1939 va ser inscrit
en el «Carnet B» dels antimilitaristes del
departament de Sena i Oise, i
aleshores es trobava desocupat. Secretari del grup local de la
Unió Anarquista
(UA), es dedicà sobretot a activitats sindicalistes. Va ser
fitxat per la policia
com a «anarquista molt perillós i sindicalista
extremadament perillós i força
actiu». Després de la II Guerra Mundial
formà part del grup anarquista local de
Carrières-sur-Seine de la Federació Anarquista
(FA). Com a militant de la
Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF)
participà en 1950 en la vaga
de vuit setmana de l'obra de Saclay (Illa de França,
França) i en 1951 fou
delegat del Comitè de Vaga de la CNT-CGT de l'obra HBM de
Chatou (Illa de
França, França). En 1952 estava afiliat al
Sindicat de Terrelloners del Sena de
la CGT. El 28 de maig de 1960 es casà a La Tronche
(Delfinat, Arpitània) amb
Madeleine Albertine Burkler. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Gino
Lucetti
- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucetti és detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.
***

Camp de concentració d'Argelers
- Ramón Domingo de la Cruz: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo de la Cruz. Sos pares es deien Manuel Domingo i Pascuala de la Cruz. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. El març de 1927, al departament dels Pirineus Orientals, se li va decretar l'expulsió, juntament amb altres companys (Adelaida Bou Cañalda, Joan Manent Pesas, Manuel Portos, Agustín Martínez, Alfonso Rosquillas Magrinyà i els germans Luis i Micheline Salguer), però no va poder ser efectiu ja que havia desaparegut de Perpinyà el gener anterior (Rosselló, Catalunya Nord). En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest (Bretanya), del qual pogué fugir a Tours (Centre, França). Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista –es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats– i lector cultivat de manera autodidacta –l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo de la Cruz va morir el 16 de juny de 1995 al seu domicili de Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.
***

Necrològica
de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 6 de
desembre de 1981
- Ramón Sanz
Almudébar:
El 31
d'agost de 1909 neix a Abiego
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Ramón Sanz Almudébar. Sos pares es deien Manuel
Sanz i Manuela
Almudébar.
Començà a militar molt jove en el moviment
llibertari. Durant la Revolució espanyola
fou responsable, amb Vicente Monclús Guallar, de la
col·lectivitat d'Abiego i
fou milicià al front de Guadalajara (Castella, Espanya), on
va caure presoner
al final de la guerra. L'abril de 1939 va ser reclòs a Osca
(Aragó, Espanya) i
després a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on
fou condemnat a 12 anys de
reclusió i traslladat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i a San Juan de Mozarrifar
(Saragossa, Aragó, Espanya). Cap el 1943 va ser posat en
llibertat condicional
i el juny de 1948 aconseguí passar clandestinament a
França, on treballà a les
mines llenguadocianes i asfaltant carreteres, alhora que militava en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. A la
feina patí un greu
accident que el va disminuir considerablement. A començament
dels anys setanta,
fou un dels responsables, amb Juan Coronel, Amado Canalis i Juan
Torner, de la
secció de Montalban (Guiena, Occitània) de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Sa companya fou Jacinta Campos Tena.
Ramón Sanz
Almudébar va morir el 24 de setembre de 1981 a l'Hospital de
Montalban
(Guiena, Occitània).
***
Vicente Monclús Guallar
- Vicente Monclús
Guallar: El 31 d'agost de 1912 –algunes
fonts citen eròniament el 23 de gener de 1911–
neix a Abiego (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Ramón Vicente Monclús
Guallar. Era fill de Miguel Monclús Lucena, llaurador, i de
Vicenta Guallar Santamaría. Obrer
agrícola, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts
Llibertàries de la
comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de
juliol
de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre
(Osca, Aragó,
Espanya). Son germà Joaquín Monclús
Guallar, també confederal, va ser afusellat
el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente
marxà com a milicià
al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i
Negra» i posteriorment
enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508
de la 127 Brigada Mixta
de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on obtingué
el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut
als fronts de
Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938
s'integrà en l'Escola
d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier,
Múrcia, Espanya) i formà part
d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit
republicà que el desembre de 1938
van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre
classes de pilotatge de caces
als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja,
Azerbaidjan). En 1939, després
del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols,
de posar-se al
servei del govern soviètic i demanà poder emigrar
a França o als Estats Units.
El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la
Internacional
Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció
de rebre formació
política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS;
en aquesta tasca dissuasiva
intervingué el militar comunista Enrique Líster
Forján. Després de diversos enfrontaments
amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va
ser rebut,
juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del
Ministeri d'Assumptes
Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes
per a
traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser
detingut a Moscou amb set
pilots més (José Giménez Llop, Josep
Gobart, Luis Milla, Juan Navarro,
Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després
d'un judici format
per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests
demanaren
penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de
Butyrskij i després a Lubianka,
quarter general de la policia política de Moscou.
Després de vuit mesos tancats
en cel·les individuals d'aïllament i apallissats
brutalment, el setembre de
1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de
treball de
Sibèria. Tots els seus set companys van morir un
després d'altre de fam i de
fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs
forçats per «agitació
imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de
Kharagandí (Kazakhstan), on
van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans
espanyols, sinó
que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i
de
Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la
Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester
Borràs engegà una campanya
internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners
republicans espanyols detinguts als camps de concentració
soviètics. El 29 de
gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà,
però va ser deportat forçosament
a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva
condició de deportat,
es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va
ser
detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver
parlat amb un
ciutadà nord-americà al pati de butaques.
Després d'apallissat, va ser obligat
a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va
ser condemnat a 10
anys de presó sense cap judici. No obstant això,
va ser enviat a treballar a
una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys
espanyols en la
mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que
comptà amb el suport
d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes,
aconseguí
la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels
supervivents,
però Monclús no n'entrà en aquesta
llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a
un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser
traslladat a la
presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys
passats en el gulag comunista,
el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar
del Consell Suprem
de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual
Dnipró, Ucraïna), on
treballà en una fàbrica. Per mediació
de la Creu Roja Internacional, pogué
contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de
les gestions per al seu
repatriament a França. El 23 de novembre de 1956
arribà a París (França), on es
reuní amb son germà, aleshores exiliat a
Vilanuèva d'Agen (Aquitània,
Occitània) i militant de la Federació Local de la
CNT. Segons algunes fonts, Vicente
emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos
Aires les seves memòries sota
el títol 18 años en la
URSS. Viacrucis en el
paraiso soviético.
Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso,
on
denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de
1959 va fer una
conferència als locals de la Federació Local de
París de la CNT titulada
«Problemas sobre Rusia» i l'11 de març
de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre,
França) titulada «La clase obrera y campesina en
la URSS». Vicente Monclús
Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a
Alacant (Alacantí, País
Valencià).
Vicente Monclús Guallar (1911-1999?)
---
efemerides | 30 Agost, 2025 12:00
Anarcoefemèrides
del 30 d'agost
Esdeveniments
Capçalera d'un número de L'Anarchie
- Surt L'Anarchie: El 30 d'agost de
1890 surt a
París (França) el primer número del
periòdic L'Anarchie. Journal
quotidien. D'antuvi diari, acabà setmanari. Va
ser editat i dirigit per Pierre Paul Désiré
Martinet (Pol Martinet). En van ser
directors gerents Charles Baudelot, Eliska
Coqüus, J. Couchot i Charles Galau (Charles
Baudin). Els articles es publicaren sense signar. En
sortiren, amb una
interrupció entre novembre de 1890 i juliol de 1891, 18
números, l'últim el 24
d'agost de 1891.
***

Convocatòria
del míting apareguda en el diari
barceloní Solidaridad
Obrera del 28 d'agost de 1936
- Míting de les
Joventuts Llibertàries: El 30 d'agost de 1936
se celebra al Saló Kursaal de
Manresa (Bages, Catalunya) un gran míting
d'«orientació juvenil cultural» de
les Joventuts Llibertàries. Van ser oradors el mestre
racionalista conferal José
Alberola Navarro; Rafael Alarcón, de la Federació
Local de Joventuts
Llibertàries de Manresa; Diego Franco Cazorla (Amador
Franco), de les Joventuts Llibertàries de
Barcelona; i Félix
Martí Ibáñez, de la Universitat
Popular. L'acte va ser radiat per l'emissora
local de la població.
Naixements

Francesco Pezzi durant el
procés de Florència (1879)
- Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Sos pares es deien Paolo Pezzi i Virginia Bonelli. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Louis Cluzel (2 de juliol de 1894)
- Louis Cluzel: El
30 d'agost de 1863 neix a Lo Borg d'Argentau (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista
i antimilitarista Louis Mathieu Fiacre Cluzel. Sos pares es deien Jean
Louis
Cluzel, sastre, i Marie Benoîte Granger,
domèstica. Es guanyava la vida com son
pare, treballant de sastre a París (França). El
24 de gener de 1892 assistí,
amb una seixantena de persones, a la reunió setmanal del
Cercle Anarquista
Internacional (CAI), que se celebrava a la Sala Horel, al carrer
Aumaire de
París, on es va parlar de les activitats que s'havien de
portar contra la lleva.
El CAI venia a ser com el grup de coordinació dels
anarquistes parisencs. Posteriorment
assistí novament aquell any a diverses reunions del CAI (14
i 28 de febrer, 6
de març, 9 de novembre, etc.). El seu nom figura en un
llistat d'anarquistes
redactat per la policia del 26 d'abril de 1892. En aquesta
època vivia al
número 26 del carrer Écoles –abans
havia viscut al número 38 del carrer
Fontarabie. Sembla que va ser secretari de la «Lliga dels
Antipatriotes». El 6
de gener de 1893 assistí, amb unes tres-centes persones, a
un míting anarquista
celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del Faubourg du
Temple de París. El 3
de juny d'aquell any, al mateix lloc, assistí a un
míting de protesta, amb
altres cinc-centes persones, contra la condemna a mort de l'anarquista
Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el
míting de protesta
contra la sentència del «Cas Savicki»,
organitzat pels estudiants socialistes,
i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un
veredicte del
Tribunal d'Apel·lació de París on
s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia
dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik
Savicki (Louis Savicki),
després del seu suïcidi;
aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i
polonesos
refugiats a França. El 5 de juliol de 1893, amb sa companya,
era present en el
míting anarquista celebrat a la Sala Commerce arran de la
clausura de la Borsa
del Treball. El seu nom figura en el registre de
recapitulació d'anarquistes
del 26 de desembre de 1893 i en aquesta època continuava
vivint al carrer Écoles.
L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat, sense
èxit, pel
comissari Bélouino; detingut, l'endemà va ser
fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i posat a
disposició judicial sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El
31 de desembre de 1894 figurava en el llista de
recapitulació d'anarquistes de
la policia. El 26 de novembre de 1897 es casà a Lo Borg
d'Argentau amb la
teixidora Jeanne Marie Philomène Moutot. Posteriorment, el
27 de maig de 1921 es
casà a Lo Borg
d'Argentau amb Marie Jeanne Pouly. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Christiaan Cornelissen
fotografiat per Gebr. Frohn a Baarn
- Christiaan Cornelissen: El 30 d'agost de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Sos pares es deien Johannes Cornelissen i Mechelina van Wijk. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis –va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit –les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste –va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Élisabeth Rupertus (Lilian). Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 al seu domicili de Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
policíaca d'Annette Soubrier (25 de març de 1894)
- Annette
Soubrier: El 30 d'agost de 1865 neix al
III Districte de París (França) l'anarquista
Annette Soubrier –a vegades mal
citada com Soubrié–,
també coneguda
com Annette Chiericotti, pel
llinatge
de son company. Sos pares, brocanters, es deien Géraud
Soubrier, que després va
fer de cap de cambrers en un restaurant, i Antoinette Vincent. Quan
tenia tres
anys quedà orfe de mare i juntament amb sa germana major
Thérèse Soubrier van
ser surades pel pare i sa tia Marianne Vincent, marmanyera,
vídua des de la
Comuna i tornada a casar amb el fuster llibertari Jean Baptiste
Lenfant. En
1870 son pare es casà amb Marguerite Truels, amb qui
tingué quatre infants. Annette
Soubrier es guanyà la vida fent de bricallaire i de
costurera. El 21 de febrer
de 1885 es casà al XVIII Districte de París amb
l'anarquista Pierre Paul
Jacques Chiericotti (Ricotti), amb
qui va tenir entre 1888 i 1890 tres infants (Jean-Baptiste, Ida i Louis
Edmond)
que moriren tots als pocs mesos de néixer. La parella
visqué al carrer Ruisseau
de París. A començament dels anys noranta el seu
nom figurava en un llistat
d'anarquistes establert per la policia ferroviària de
fronteres. Després d'haver
tingut una altra filla el 18 de gener de 1892, que bateja Ida, com la
seva
anterior filla, acompanyà Paul Chiericotti a l'exili a
Londres (Anglaterra),
després que aquests fos expulsat el 2 d'abril de 1892,
però no el seguí quan
aquest retornà clandestinament a França, sota el
nom de Paul Laurent, per a
integrar-se en les activitats de la banda de
desvalisadors encapçalada per l'anarquista
il·legalista Léon Ortiz («Banda
Ortiz»).
De tota manera, l'octubre de 1893 era a París vivint, amb
son company, Victorine
Bellotti i son fill Louis i Marie Milanaccio, al número 1
del bulevard Brune,
lloc on es guardava el botí de la «Banda
Ortiz». El 18 de març de 1894 va ser
detinguda en arribar de Londres a l'estació del Nord,
juntament amb son company
que l'esperava, i ambdós van ser portats al seu domicili per
escorcollar-lo. També
van ser detinguts François Liegeois i un tal Selle, acusats
d'«encobriment». Amb
son company, va ser implicada per les autoritats en l'anomenat
«Procés dels
Trenta», que jutjà destacats anarquistes barrejats
amb desvalisadors
il·legalistes, i que se celebrà entre el 6 i el
12 d'agost de 1894 a
l'Audiència del Sena. Ella va ser absolta, però
son company va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats i enviat a la
colònia penitenciària de les Illes
de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), on en 1901 es va
veure agraciat i se
li assignà la residència a la Guaiana Francesa.
Després del judici, ella
s'exilià a Londres. En 1911 vivia, sembla que ja casada, amb
l'anarquista
Cesare Cova, amb la seva filla Ida i dues filles i un fill que havia
tingut amb
Cova: Neva Chiericotti, nascuda en 1898; Hera Chiericotti, nascuda en
1901; i
Leo Cesar Chiericotti, nascut en 1906. Annette Soubrier va morir entre
abril i
juny de 1951 a Hemel Hempstead (Hertfordshire, Anglaterra).
***
Ramón
Acín a Madrid (circa 1910)
- Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Arsenio Acín Aquilué. Sos pares es deien Santos Acín Mulier i María Aquilué Royán. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònim Fray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós «Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936 és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.
***
Fotografia
policíaca de José Alcaraz Cases (20 d'agost de
1918)
- José Alcaraz Cases: El 30 d'agost de 1890 neix a la Granja de Rocamora (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista José Alcaraz Cases. Sos pares es deien Santiago Alcaraz i Francisca Cases. El gener de 1916 arribà a França, procedent la Granja de Rocamora, i treballà de jornaler a Cervian (Llenguadoc, Occitània). Entre agost i desembre de 1917 va fer feina a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a Fenollet (Llenguadoc, Occitània). El 27 de juliol de 1918 s'instal·là a Canet de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord) on treballà a la pesca de bou per al patró Comte. L'agost de 1918 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant» i de «caràcter sorneguer». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Convocatòria
de una conferència de Gustave Arvant publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
25 de setembre de 1924
- Gustave Arvant: El 30 d'agost de 1892 neix al barri de Douzies de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gustave Georges Arvant. Era fill de Jean-Baptista Arvant, jornaler, i d'Euphrasie Cérésia, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer ajustador i torner. Com a fill de vídua no va fer el servei militar, però el 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat al Regiment de Bombers. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, l'1 d'octubre de 1915 va ser integrat en l'exèrcit i l'1 de juliol de 1917 va ser destinat al 1 Regiment d'Artilleria de Campanya, però finalment serví al Taller de Construcció de Bourges (Centre, França) fins al 16 de maig de 1918, que va ser destinat al 97 Regiment d'Infanteria. El 29 de juliol de 1916 es casà al V Districte de París (França) amb la domèstica Nelly Laurent, amb qui tingué dos infants. En aquesta època vivia a Bourges amb sa mare ja vídua. El 2 d'agost de 1918 va ser declarat desertor i el 10 de juliol de 1919 va ser condemnat a dos anys de presó, amb suspensió de la pena, i va ser esborrat dels controls de desertors; però el 29 d'abril de 1921 va ser amnistiat. Després de la guerra s'arrenglerà en la tendència anarquista de la Confederació General del Treball (CGT). En els anys vint era secretari del Sindicat de Llogaters de Maubeuge i, segons alguns, coquetejà amb el moviment comunista, però va ser exclòs de la Federació Unitària de Metal·lúrgics per «anarcosindicalista». En 1922 va participà econòmicament en la campanya de suport econòmic a l'anarquista Émile Cottin. L'estiu de 1922, amb Paul Rabaut i altres, creà el Grup Anarquista de Maubeuge, adherit a la Unió Anarquista (UA). Aleshores vivia al número 1 de la plaça Minières del barri de Sous-le-Bois de Maubeuge. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser delegat al III Congrés de l'UA celebrat a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1924 vivia al número 38 del carrer Céramique del barri de Sous-le-Bois de Maubeuge i era un dels animadors de l'UA de la regió. Aleshores col·laborà en el aleshores diari Le Libertaire, el qual va fer costat econòmicament. L'1 de novembre de 1924 participà en el Congrés Regional de la Federació del Nord i del Pas-de-Calais celebrat a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França), del qual va fer una ressenya que va ser publicada en Le Libertaire del 5 de novembre. Al seu domicili del carrer Céramique se celebraven les reunions del grup de Maubeuge. Va ser el responsable del Grup d'Educació Social (GES) de Maubeuge, adherit a l'UA, i la primera conferència va ser el 30 de març de 1924 a la Sala de Festes de Sous-le-Bois a càrrec de Hoche Meurant sota el títol «La verité sur ce que son et ce que veulent les anarchistes». El 26 de setembre de 1924 ell va fer la xerrada «Les anarchistes et les sindicats» per al GES a la Sala de Festes de Sous-le-Bois. El GES també va fer una conferència sobre L'Unique et sa propiété de Max Stirner. Posteriorment les reunions i actes del GES se celebraren al seu domicili, com ara la conferència d'E. Armand «L'initiation individualiste anarchistes» (21 de novembre de 1924) o la xerrada de Gustave Hervé «La conquête de l'Armée» (28 de novembre de 1924). En els anys trenta era membre del grup «Les Amis de L'En-Dehors». En 1932 estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i aleshores vivia al carrer Ermont de Saint-Denis (Illa de França-França), on treballava de representant comercial. El seu últim domicili va ser al número 19 de la plaça Jean-Jaurès de Saint-Denis, on vivia amb sa companya i sa mare. Gustave Arvant va morir el 12 de novembre de 1935 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França).
***

Notícia
de l'empresonament de Marius Michel apareguda en el dairi
parisenc L'Éveil
des Peuples del 9 d'abril de 1933
- Marius Michel: El
30 d'agost de 1895 neix al VI Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista
antimilitarista Marius Jean Michel. Era fill d'Antoine Michel,
fabricant de
sederia, i Marie Louise Vanin. Estudià a l'escola La
Martinière de Lió i després
treballà a la petita empresa familiar. Vivia amb sos pares
al número 1 del
Cours Vitton del VI Districte de Lió. En 1914 va ser cridat
a files, però no es
va incorporà per «feblesa estomacal». El
15 de febrer de 1915 va ser integrat
en el 17 Regiment d'Infanteria i el 9 de desembre de 1917 destinat al 1
Grup
d'Aviació. El 27 de febrer de 1919 va ser nomenat caporal
furrier i el 15 de
setembre de 1919 va ser desmobilitzat. Sembla que amb un company
publicà Les
Glaneurs, full mensual antimilitarista aparegut entre el
març de 1917 i el
setembre de 1918. Segons algunes fonts, desertà
després de l'armistici i va ser
jutjat i condemnat el 9 de juliol de 1919 a tres mesos de
presó, però aquesta
deserció i aquesta condemna no figura en la seva fitxa
militar. El 24 de
novembre de 1914 s'havia casat al VI Districte de Lió amb
l'empleada lionesa de
pares italians Charlotte Louise Ernestina Marguerite Gatti. En aquesta
època
continuava vivint amb sos pares al número 1 del Cours Vitton
de Lió. Cap a 1921
s'establí en una granja de sa companya a Bleury
(Poilly-sur-Tholon, Borgonya, França)
i esdevingué conreador. El 2 de febrer de 1929 es va
divorciar de Charlotte Gattí
davant el Tribunal d'Apel·lació de Lió
i un any després, el 15 de febrer de
1930 es casà a Poilly-sur-Tholon amb Léontine
Lecoeur. Membre de la
Internacional de Resistents a la Guerra (IRG), va ser el gerent de
l'edició
francesa del seu òrgan d'expressió, el
butlletí trimestral Le Résistant
à la
Guerre. En els anys trenta va fer costat el Moviment
d'Objectors de Consciència
(MOC) i col·laborà en el periòdic
anarquista de son amic Alphonse Barbé Le
Semeur, el qual defensava els objectors de
consciència. També va pertànyer a
la coordinadora «Cartel de la Paix de l'Yonne», que
agrupava una quinzena
d'associacions i de la qual va ser tresorer. A partir de 1933, i fins
el seu
control per part comunista, fou secretari del
«Comitè de Lluita contra la
Guerra de Poilly-sur-Tholon», adherit a l'antimilitarista
«Comitè d'Amsterdam
contra la Guerra». En 1933, en dues ocasions,
retornà la seva cartilla de
mobilització al Ministeri de la Guerra, fet pel qual va ser
empresonat en dues
ocasions per vuit dies a la presó militar del 4 Regiment
d'Infanteria d'Auxerre
(Borgonya, França), on decidí fer vaga de fam
–aquest extrem tampoc no figura
en la seva fitxa militar. En la revisió militar del 9 de
febrer de 1940 va ser
exclòs del servei per «astènia, mal
estat general, taquicàrdia, dispnea
d'esforç i buf sistòlic». El febrer de
1940 el seu domicili va ser escorcollat
i durant la nit del 13 al 14 de juny de 1940 va ser detingut per
distribuir
fullets i reclòs a partir del 19 d'agost dins del camp
d'internament de Vernet.
Després de passar per altres tres camps de
reclusió i emmalaltir, va ser posat
en llibertat 17 mesos després. Al final de sa vida va viure
a Bleury (Poilly-sur-Tholon, Borgonya, França). Marius
Michel va morir el 4 de novembre de 1975
a l'Hospital de Joigny (Borgonya, França) i va ser enterrat
a Poilly-sur-Tholon.
***
José Ledo Limia (1967)
- José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc.
***

- Stefano Romiti: El
30 d'agost de 1900 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo.
Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A
començament de 1917 entrà a fer feina als
Ferrocarrils Estatals i el 20 de març
de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I
Regiment
de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En
aquesta època passà de
les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna
difongué el
fullet Soldato fratello i
permeté la
fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer
de 1919
va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30
de novembre de
1919 per fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat
totalment
el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils
Estatals a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), que feia la línia
Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva
feina organitzà l'expatriació per tren de molts
companys perseguits a França.
En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del
clandestí Sindicat dels
Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme,
però el juliol de
1924 una delació el va descobrir; després de
donar una «lliçó» al
confident,
desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de
la feina. Refugiat a
Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina
a la «Societat Italiana Ernesto Breda
per a Construccions Mecàniques» de Sesto San
Giovanni. A començament de 1925
retornà a Florència i va ser detingut en diverses
ocasions per anarquista. El
25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de
juny arribà amb documentació
falsa a La Chapelette (Marsella, Provença,
Occitània), on es refugiaven la
major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet
d'identitat francès,
aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de
carenar. Durant un
breu període de temps treballà de ferrer a
Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931
romangué a París (França), on va fer
feina a les fàbriques Citroën i Renault i
freqüentà la redacció de L'Endehors
d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i
treballà embarcat com a carboner per
a una companyia de navegació amb el vaixell La
Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el
registre de fronteres. El 8
setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos
dies després s'integrà
en la Divisió «Karl Marx» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta
(Osca,
Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a
Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a
la bateria de Libero
Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va
obligar a retornar a
Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el
convenceren de no tornar a la
Península. En 1939 freqüentà destacats
anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan
la invasió alemanya de França es
mantingué en la clandestinitat, però el
novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les
drassanes de Wilhelmshaven
(Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943
aconseguí fugir-ne i pogué
retornar a Marsella, on s'integrà en la
Resistència francesa. El dia del
desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer
marsellès de La
Canebière. Després de la II Guerra Mundial,
quedà a França fins el novembre de
1948, que retornà a Florència i es va reintegrar
en els Ferrocarrils Estatals,
encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de
l'SFI,
sense polemitzar, continuà militant entre el sector
«antiorganitzador» fins a
començament dels anys vuitanta que s'adherí a la
Federació Anarquista Italiana
(FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva
autobiografia sota el
títol Memorie di Stefano Romiti
detto «Bimbo»,
reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18
de maig de 1992 a
Florència (Toscana, Itàlia).
***
Germán
Arrué Calvo (José
Ortega)
- Germán
Arrué
Calvo: El 30 d'agost de 1917 neix a Benaguasil
(Camp de Túria,
País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Germán Arrué
Calvo, conegut com Tiroi, José
Ortega i El Mejicano. Fill
d'una família pagesa, sos pares es deien Germán
Arrue, militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i de
Rosalía Calvo. En 1936 formava
part de les Joventuts Llibertàries i quan el cop militar
feixista de juliol
d'aquell any es trobava a la zona de Terol (Aragó, Espanya)
fent feina amb
altres companys de Benaguasil a la collita del blat. Mobilitzat en el V
Regiment
d'Artilleria Lleugera, s'encarregà del transport de
municions amb camions a
diversos fronts (Terol, Lleida i Ebre). El 2 de febrer de 1939, quan el
triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració (Sant Cebrià, Barcarès i
Argelers). Posteriorment va ser enrolat
en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en un
polvorí.
Quan l'ocupació de França per les tropes
alemanyes, encara que es trobava a la
Zona Lliure, s'integrà en la Legió Estrangera;
traslladat al Nord d'Àfrica, va
ser enviat a combatre a Tunísia. Després de
l'armistici, ben igual que
nombrosos altres exiliats espanyols, desertà de la
Legió Estrangera i s'integrà
en l'exèrcit de la França Lliure. En 1943, quan
es creà la II Divisió Blindada (II
DB) organitzada pel general Philippe Leclerc de Hauteclocque, sota el
nom de José
Ortega, entrà a formar part de la IX Companyia del
III Regiment (La Nueve),
formada gairebé pràcticament per republicans
espanyols, molts d'ells
llibertaris. Rebutjà qualsevol grau militar i
restà com a simple soldat en el
semieruga Teruel. El 24 d'agost, amb els companys
de La Nueve
formà part dels primers vehicles (Ebro, Guadalajara,
Teruel,
etc.) de la II BD que penetraren al París insurgent i
arribaren els primers a
l'Ajuntament parisenc. Després d'haver participat en
l'anihilació dels nuclis
de resistència alemanys i en la desfilada pels Camps Elisis
el 26 d'agost amb
el general Charles de Gaulle, continuà amb La Nueva
en diverses accions
bèl·liques, com ara la presa d'Estrasburg
(Alsàcia) el setembre de 1944,
l'alliberament del camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya) o la presa
del «Niu de les Àguiles» d'Adolf Hitler
a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya),
amb diversos companys llibertaris (Martín Bernal, Daniel
Hernández, Manuel
Lozano, Federico Moreno i Fermín Pujol). Després
de rebutjar continuar amb
accions de guerra amb el general Leclerc a la Indoxina, va ser
desmobilitzat, refusant
prendre la nacionalitat francesa. Després de treballar de
perruquer a París, es
casà amb Claire Marie Jeanne Dupont, que havia conegut
després de la II Guerra
Mundial, i s'instal·là a Lió
(Arpitània), on, després de treballar uns mesos
en
una fàbrica de maons, esdevingué conductor de
camions. Més tard, per qüestions
burocràtiques, es nacionalitzà
francès. Un cop jubilat s'instal·là a
casa d'un
dels fills a Mehaine (Iparralde, Navarra Baixa, País Basc).
Germán Arrué Calvo
va morir el 3 de juliol de 2007 al Centre Hospitalari de Donapaleu
(Iparralde,
Navarra Baixa, País Basc); una part de les seves cendres van
ser dipositades al
cementiri de Benaguasil i una altra van ser escapades en una terra que
va conrear.
El seu testimoni va ser recollit per Evelyn Mesquida en el llibre La
Nueve,
24 août 1944. Ces Républicains espagnols qui ont
libéré Paris (2011).
Germán Arrué Calvo (1917-2007)
---
efemerides | 29 Agost, 2025 16:47
Anarcoefemèrides del 29 d'agost
Esdeveniments

Bresci parla amb Merlino durant el judici en un dibuix de Samato
- Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci és jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I –fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat, «suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.
***

Capçalera de Germinal
- Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.
Naixements
Edward Carpenter fotografiat per Frederick Hollyer (ca. 1890)
- Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreams és la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra).
***
Portada
dedicada a Paul Curien del periòdic parisenc Le Grelot del 15 de
novembre de 1883
-
Paul Curien: El
29 d'agost de 1866 neix a Haguenau (Alsàcia,
França) l'anarquista Paul Marie
Curien. Era fill de Martin Eugène Curien, capità
tresorer del I Regiment de Cuirassers
i cavaller de la Legió d'Honor, i
d'Héloïse Séraphien Joséphe
Soudan. Son pare
morí amb 28 anys i sa mare, amb dos infants petits, es
casà en segones núpcies amb
el negociant en grans i farines Bertaux de Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França). Va
ser enviat al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche
(País del Loira, França),
d'on va ser destituït per indisciplina. Tramés
pensionat a Lilla amb son germà,
donà mala vida als seus professors. Quan tenia 15 anys
entrà a fer feina al
negoci de teles d'un tal Lheureux i després com a ajudant
del confeccionista Boutry
van Isselsteyn, però abandonà aquestes feines.
Posteriorment entrà d'aprenent amb
dos carnissers i amb un forner, però per mor de les seves
idees anarquistes va
ser acomiadat. Sense bones relacions amb son padrastre, fugí
de casa seva per
tercera vegada. Es dedicà a la vagabunderia i a la
mendicitat, arribant fins a
París (França), i a Douai (Nord-Pas-de-Calais,
França) s'intentà suïcidar. De
bell nou a Lilla, entrà a fer feina amb el forner
Boeuf-Pesez i s'afilià a la societat
obrera «Les Amis du Progrès». En aquesta
època llegia als companys els
periòdics anarquistes (Le Forçat,
La Lutte, etc.) i tenia com a
heroïna Louise Michel. El 15 de novembre de 1883
marxà cap a París amb la
intenció d'assassinar Jules Ferry, president del Consell de
Ministres de
França. Portava 35 francs d'unes factures que acabava de
cobrar per al seu
patró Boeuf-Pesez i un revòlver que havia robat
al fill d'aquest. L'endemà, 16
de novembre, es presentà a l'oficina del primer ministre i
demanà per Jules
Ferry; l'uixer li va requerir alguna carta de presentació i
ell va respondre
que era el delegat d'un grup obrer de Lilla. Va ser conduït a
l'interior de
l'edifici i quan pensava que havia arribar a la porta del despatx de
Ferry es precipità
revòlver en mà, però dos uixers
s'interposaren i després d'una breu baralla el
desarmaren. Un cop emmanillat cridà «Visca
l'anarquia! Visca la Social! Visca
la Comuna!» als empleats que arribaven. Escorcollat, si li
trobaren una
trentena de cartutxos i durant l'interrogatori afirmà que un
grup anarquista
del departament del Nord havia votat la condemna a mort de Ferry i ell
havia
vingut a París a acomplir la sentència. La
policia escorcollà la seva habitació
a Lilla i decomissà nombrosos periòdics
anarquistes (La Forçat, La
Révolution Sociale, Le Travailleur,
La Voix du Peuple, etc.).
El 3 de gener de 1884 l'VIII Tribunal Correccional del Sena el va
condemnar,
amb la circumstància atenuant de la seva joventut, a tres
mesos de presó i en
sentir la condemna cridà «Visca la
Revolució Social!». Un cop purgà la
pena,
retornà a Lilla, on continuà destacant per la
violència del seu llenguatge en
les reunions anarquistes. La Prefectura de Policia del Nord
arribà a un acord
amb sa família per a trobar-li una plaça dins
l'administració del canal de
Panamà. Marxà cap a Amèrica,
però ocupà el lloc de feina durant poc temps. A
finals de març de 1885, en assabentar-se d'una revolta a
Colón (Colón, Panamà),
s'uní als insurgents. Ferit de dues bales a la cuixa, va ser
traslladat a
l'Hospital de Panamà on va morir pocs dies
després.
***

Suport
de Francis de Pressencé a Edme Grangé publicat en
el diari parisenc Le
Soir del 4 de maig de 1907
- Edme Grangé: El 29 d'agost de 1868 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Edme Philogène Édouard Grangé –a vegades citat erròniament Granger. Sos pares, una parella de botoners no casada, es deien Auguste Jean Baptiste Édouard Grangé i Angélique Octavie Véret. Es guanyava la vida com a cisellador. Després de diversos aplaçaments per a fer la mili, el 15 de novembre de 1890 es declarà insubmís al servei militar i, arran de no presentar-se al regiment de Toul (Lorena, França) al qual havia estat destinat, fugí cap a Bèlgica. El 16 de gener de 1891 les autoritats militars el van declarar insubmís. Sota el llinatge Jules, havia retornat clandestinament a París mancat de recursos i per a veure sa companya i sos dos infants, instal·lant-se al domicili matern, al número 40 del carrer Rigoles de París. En aquesta conjuntura, aconseguí feina de cisellador al taller de Broquen, al número 12 del carrer Bellville. El 3 de febrer de 1891, denunciat anònimament dies abans per un veí («Un patriote»), pogué escapar dels dos gendarmes (Cadé i Geromin), vestits de paisà, que havien anat a detenir-lo al taller; el comerciant Feuillet, que intentà barrar-li el pas al carrer Couronnes en plena fugida, va rebre un tret que no el va ferir; finalment, va ser detingut a la bodega de Boileau, al número 29 del carrer Couronnes, a la qual s'havia refugiat. Durant el seu judici, celebrat el 8 de maig de 1891 a l'Audiència del Sena, declarà que havia esdevingut anarquista llegint Denis Diderot, blasmà contra els exèrcits i cridà un «Visca l'anarquia!». Malgrat la defensa de l'advocat Georges Touchard, va ser condemnat a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «temptativa d'homicidi voluntari» –del delicte de «rebel·lió» va ser absolt–, i va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia. Després de la condemna, sa companya abandonà els infants, el major dels quals va ser adoptat per un company, mentre que el petit va ser surat per l'àvia. L'abril de 1892 va enviar salutacions al periòdic La Révolte des de les mines de níquel de l'île des Pins de Nova Caledònia. El 28 d'abril de 1892 el grup anarquista del XV Districte de París organitzà una vetllada familiar en benefici de sos infants. El febrer de 1896 els periòdics anarquistes La Libertaire i Les Temps Nouveaux van llançar una campanya en el seu suport. En aquesta època s'organitzaren nombroses vetllades familiars al seu benefici. A començament de l'estiu de 1902 Les Temps Nouveaux anuncià que s'havia aconseguit un any de gràcia, però que no podia retornar a França perquè tenia prohibida la residència. En aquesta època s'estava a Nouméa (Nova Caledònia). A començament de 1907 Jean Grave intentà rellançar la campanya al seu favor, juntament amb la de Théodule Meunier. En 1907 la Lliga dels Drets de l'Home va fer gestions perquè hi pogués retornar, gestions que van ser rebutjades per l'administració penitenciària sota el pretext de «mala conducta». El 7 de novembre de 1908 Les Temps Nouveaux anunciava que s'havia acabat de recuperar d'una malaltia i que no tenia ni diners ni feina i per això obria una subscripció al seu favor que s'havia de dirigir al company Louis Dutheil. El novembre de 1909 es va beneficiar d'una reducció de pena i de l'obligació de residència i pogué retornar a la metròpoli. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per «endocarditis». El 9 de maig de 1920 es casà al XX Districte de París amb la paperaire Auguste Eugénie Baumester, divorciada l'any anterior d'Henri Théodore Kramer. En aquesta època treballava en el seu ofici de cisellador i vivia al número 14 del carrer Picardie de París. Edme Grangé va morir l'11 d'octubre de 1923 al seu domicili, al número 115 del carrer Oberkampf, de l'XI Districte de París (França).
***
Gabriel
Giroud
- Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix al I Districte de Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sos pares es deien Joanny Giroud, comptable, i Louise Séraphine Triboulier. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb Lucie Robin, filla de Paul Robin. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònim G. Hardy i C. Lyon –del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert, Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question, Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 al seu domicili de Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération.
***
Foto
policíaca de Louis Boucher (6 de gener de 1894)
- Louis Boucher: El 29 d'agost de 1875 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Louis René Boucher –citat en algunes fonts erròniament com Bouchez. Era fill de Ferdinand Joseph Boucher, fuster escultor, i de Louise Oger. Es guanyava la vida com a escultor i ornamentista. El 20 de setembre de 1893 assistí, amb altres companys (Clotilde Adnet, Jeanne Adnet, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), a una reunió de barri, al número 30 del carrer Aboukir de París, per tractar el tema de com respondre a les «Festes Francorusses» que es preparaven, i on mostraren un discurs internacionalista que no va ser ben rebut. El 3 d'octubre de 1893 mantingué una reunió anarquista a la Sala Warin, al número 31 del carrer Abbesses, amb altres companys (Bichon, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.). El 10 d'octubre de 1893, segons un confident de la policia, una quinzena d'anarquistes (Bichon, Louis Boucher, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Gustave Mayence, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), volien entrar a la Sala Warin, però la patrona els hi negà l'entrada i n'organitzaren un míting just davant. El 22 de novembre de 1893, segons un informe d'un delator, organitzà, amb altres anarquistes, un gran sopar després d'haver robat volateria a les botigues d'aviram del costat del parc Monceau. Arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant, el 6 de gener de 1894 va ser detingut, fitxat el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de pertinença a «associació criminal»; després de declarar-se anarquista, intentà fer creure al jutge d'instrucció Henri Meyer que era membre d'una associació secreta que tenia diners per a comprar dinamita, però aquest no el va creure i el cas per «associació criminal» va ser finalment sobresegut. Un informe policíac del 12 de gener de 1894 notificava que aleshores vivia al domicili de sos pares, al número 40 de l'avinguda de Saint-Ouen. Restà empresonat en espera de judici i el 20 de març de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena, juntament amb tres companys (Marcel Noël Hervy, Armand Alexandre Godard i Émile Maince), i condemnat a sis mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència pel robatori d'un pollastre i tres sabates d'infant, tot agreujat per ser «sospitós d'anarquista». Entre el 10 i el 13 de juliol de 1897 va ser jutjat amb altres vuit companys, entre ells son germà Léon Alphonse Boucher, per l'Audiència de Versalles (Illa de França, França) i ell va ser absolt, mentre que son germà va ser condemnat a cinc anys de presó. El 28 de setembre de 1901 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Camille Julie Costes, de qui acabà enviudant. Al final de sa vida vivia al número 22 del carrer Poteau de París. Louis Boucher va morir el 13 d'agost de 1923 a Les Bâtes (Limay, Illa de França, França).
***
Notícia
orgànica d'Ernest Granier apareguda en el setmanari de
Lunel Le Fanal
de l'1 de març de 1908
-
Ernest Granier:
El 29 d'agost de 1887 neix a Aigüesmortes (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i lliurepensador Ernest Barthélemy Granier. Era fill de Jean
Granier,
conreador, i de Cécile Teissier. Es guanyava la vida
treballant de viticultor.
A principis de 1908 era secretari de «La Libre
Pensée» d'Aigüesmortes i
organitzà una conferència de Sébastien
Faure a la localitat. El 8 d'octubre de
1908 va ser incorporat al 39 Regiment d'Artilleria per a fer el servei
militar
i el 22 de setembre de 1910 va ser nomenat canoner, passant a la
reserva l'1
d'octubre de 1910. El 26 d'octubre de 1912 es casà civilment
amb l'anarquista
Rosa Jeanne Bout. El 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. L'1 de juliol
de 1917
va ser destinat al 2 Regiment d'Artilleria de Muntanya; el 19 d'octubre
de 1917
al 119 Regiment d'Artilleria Lleugera; el 6 de gener de 1918 al 1
Regiment
d'Artilleria de Muntanya; i l'1 de maig de 1918 al 13 Regiment
d'Artilleria de
Muntanya. El 18 de maig de 1918 va ser desmobilitzat. Membre del Grup
Anarquista d'Aigüesmortes, en 1923 figurava en un registre
d'anarquistes de la
policia, però on s'especificava que no militava gaire.
Sembla que és el mateix
Ernest Granier que en 1932 treballava de conreador a Laurenç
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser condemnat el 8 de novembre d'aquell any
pel Tribunal
Correccional de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a 25 francs
de multa per
agressió al propietari Mas per una
«qüestió de dones». Desconeixem
la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Sortida
campestre a Chelles-sur-Marne (1925).
Madeleine Hennuin amb son company André Colomer (al centre
amb
corbatí), Georges Vidal (a l'esquerra amb barret) i
Sébastien Faure (amb capell de palla), entre d'altres
- Madeleine Hennuin: El 29 d'agost de 1891 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i feminista Madeleine Henriette Adeline Hennuin, més coneguda com Madeleine Colomer i que va fer servir el pseudònim Hauteclaire. Era filla de Clément Jules Auguste Hennuin, fabricant de tul, i de Marie Louise Virginie Dupuis, domèstica. El 3 de febrer de 1914 es casà al V Districte de París (França) amb l'anarquista Jean Eloi André Colomer. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Descartes del V Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, acompanya son company a l'exili després aquest es declarés insubmís, i la parella s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on el 18 de setembre de 1914 tingué una filla, Tristane Marguerite Colomer. Quan Itàlia entrà en la guerra, André Colomer va ser extradit a França, però finalment va ser llicenciat el mateix dia de l'armistici. El 3 de març de 1919 morí sa filla. A principis dels anys vint, sota el pseudònim Hauteclaire, col·laborà en Le Libertaire. Cap el 1922 allotjà al seu domicili Georgette Ango (Mimosa), a la qual introduí en el pensament anarquista. El 23 de novembre de 1923 va fer la conferència sobre Oscar Wilde «La génie est un désir et une volonté» als local de Famille Nouvelle per al Grup Anarquista del XII Districte de París. Durant la tardor de 1923, en ple «Cas Philippe Daudet», s'encarregà d'anar a Ais de Provença (Provença, Occitània) per a recuperar manuscrits inèdits que Daudet havia confiat a l'anarquista Georges Vidal. Detinguda el desembre de 1923 en arribar amb tren a París, els manuscrits van ser decomissats per la policia, però va ser posada en llibertat amb còpies dels documents segrestats. Participà activament en la campanya per l'amnistia de Jeanne Morant, a la qual va visitar a la presó de Rennes (Bretanya) a finals de 1923. En 1924 era membre de la redacció del diari Le Libertaire. Entre els anys 1925 i 1926 participà en les activitat del «Club des Insurgés» (Club dels Insurgents). El 16 de març de 1926 fou una de les oradores, amb la feminista anarquista Marguerite Guepet, de la conferència contradictòria «Le rôle de la femme dans la Société de demain: pour ou contra la panmasculinisme, la panféminisme est il souhaitable?» (El paper de la dona en la societat del demà: a favor o en contra del panmasculinisme, és desitjable el panfeminisme?). En 1927 militava en la Unió Anarquista Comunista (UAC) i en aquesta època vivia al número 19 del carrer Piver de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Fugint de la repressió, cap el 1929 marxà amb son company a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia), on André Colomer morí en 1931. De bell nou a França, s'instal·là al número 128 del carrer Charenton de París. A principis dels anys trenta estava fitxada per la policia com a «anarquista comunista». Després de la mort de son company, va perdre el cap; denunciada pels veïns pel seu comportament alienat, el 10 d'abril de 1934 va ser internada a la infermeria especial de la presó preventiva de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de Louise Lahaye publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del
29 de juliol de 1927
-
Louise Lahaye: El
29 d'agost de 1897 neix a Montreuil (Illa de França,
França) l'anarquista
Louise Lahaye, també coneguda com Louise Maurice,
pel llinatge de son
company. Era filla dels fruiters Victor Louis Lahaye i Rosalie
Eugénie Laurent.
Es guanyava la vida com a obrera i en els anys vint va ser fitxada com
a
anarquista. El 7 de juny de 1924 es casà a Marsella
(Provença, Occitània) amb
l'anarquista Louis André Maurice. En el número
del 29 de juliol de 1927 de Le
Libertaire es publicà un avís dels
companys marsellesos on s'avisava que es
dedicava a calumniar els companys dels quals rebia solidaritat. En els
anys
trenta vivia al número 24 del carrer Jouye Rouve del XX
Districte de París (França)
i figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca
de verificació
domiciliària de la policia. Després de la II
Guerra Mundial vivia al carrer
Loos del XI Districte de París i la seva llar figurava en el
llistat de domicilis
a vigilar per part de la policia. Louise Lahaye va morir el 19 de
març de 1979
a Bry-sur-Marne (Illa de França, França).
***

Necrològica
de Josep Costa Vilà publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 d'octubre de 1971
- Josep Costa Vilà:
El 29 d'agost de 1899 neix a Vilamaniscle (Alt
Empordà,
Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Vicenç Costa
Vilà
–algunes fonts citen erròniament el segon llinatge
Padern.
Sos pares, llibertaries, es deien Martí Costa Padern,
llaurador, i Teresa Vilà Soler. En 1926
comença a treballa de ferroviari a l'estació
duanera internacional de Portbou
(Alt Empordà, Catalunya) i posteriorment va ser destinat a
l'estació de
Barcelona (Catalunya) de la «Compañia de
Ferrocarriles
Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA).
Establert a Sant
Adrià de Besòs (Barcelonès,
Catalunya), milità en la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre de les
milícies que es
ferroviaris crearen i participà activament en els
«Fets de Maig» de 1937 contra
la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, amb
els pares tancats
pels feixistes a Figueres (Alt Empordà, Catalunya),
passà a França. S'establí a
Mont-real (Llenguadoc, Occitània), on milità en
la Federació Local de la CNT.
En 1963 una paràlisi li afectà la meitat del cos
deixant-lo malmenat fins a la
seva mort. Josep Costa Vilà va morir el 26 de
març de
1971 a la
clínica Delteil de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània).
***

Necrològica
d'Antonio Sin Paván apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 de febrer de 1992
- Antonio Sin Paván: El 29 d'agost de 1917 neix a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio José Sin Paván –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Payán. Sos pares es deien Antonio Sin i Manuela Paván. Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània). Antonio Sin Paván va morir el 26 de novembre de 1991 al seu domicili de «Saint Gilles» de Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània).
Ramón
Liarte Viu
- Ramón Liarte Viu: El 29 d'agost de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Fill d'una família humil, sos pares es deien Juan Liarte Justes, llaurador, i Antonia Viu Val. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Mâcon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc. Sa companya fou Emília Vaqué. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a la Clínica Rive Gauche de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Jeanne
Garandel (Jeanne Pantais)
-
Jeanne Garandel: El
29 d'agost de 1919 neix a Carnoët (Cornualla, Bretanya)
l'anarquista Jeanne
Marie Garandel, més coneguda com Jeanne
Pantais,
pel llinatge de son company, o Jeannette.
Sos pares es deien Jean
Garandel i Maria Virginie Le Guilloux.
Amb quatre anys
sobrevisqué a una meningitis gràcies a la
intervenció de
l'alcalde de Carnoët. Quan tenia vuit anys emigrà
amb sa família a Trélazé
(País del Loira, França) i quatre anys
més tard començà a treballar de
criada.
Simpatitzant llibertària, era assídua de l'alberg
laic de joventut mixt «Floréal»,
fundat cap el 1936 a La Daguenière (País del
Loira, França), centre de
nombroses reunions i activitats. Des de la primavera de 1936
col·laborà, amb
poemes i altres textos, en el periòdic anarquista parisenc Terre Libre. El 18 de juny de 1940 es
casà a Angers (País del
Loira, França) amb el militant anarquista Roger Francis
Pantais, que havia lluitat a la
guerra d'Espanya. Durant l'Ocupació ajudà amb son
company nombrosos militants
espanyols exiliats a evadir-se del camp de concentració de
Châteaubriant (País
del Loira, França), als quals se subministrava
documentació falsa, i francesos
refugiats a la regió. La parella també
participà, ella fent la guaita, en el
robatori de benzina als alemanys a les pedreres, que després
era redistribuïda
als obrers pedrapiquers. Després de la II Guerra Mundial
participà amb son
company en la reconstrucció del moviment llibertari i en la
Federació
Anarquista (FA). En 1947 organitzà, amb son company i
André Rivry, el congrés
de la FA que se celebrà a Angers. En els anys cinquanta la
parella s'oposà a la
tendència encapçalada per Georges Fontenis i el
grup secret «Organisation
Pensée Bataille» (OPB). Després de la
victòria d'aquesta tendència i que la FA
esdevingués Federació Comunista
Llibertària (FCL), la parella participà en la
construcció
d'una nova FA, que es materialitzà en el congrés
celebrat entre el 25 i el 27
de desembre de 1953. Entre 1954 i 1956 fou tresorera del Bulletin
Intérieur de la FA,
del qual son company era responsable.
També fou membre de «La Libre
Pensée», on
ocupà càrrecs orgànics, i
prengué
part en les gires propagandístiques organitzades pels
germans
Lapeyre, en les
quals participà activament en avortaments clandestins i en
la
difusió dels
mitjans contraceptius. Professionalment, s'ocupà de la
paperassa
administrativa
del garatge que regentava el seu company. Entusiasta de l'esperanto,
alguns
cursos es realitzaren a casa seva. Jeannette Pantais va morir l'1 de
setembre
de 2014 al seu domicili de Trélazé
(País del Loira, França).
---
efemerides | 28 Agost, 2025 12:33
Anarcoefemèrides
del 28 d'agost
Esdeveniments

Seguici funerari de Sacco i Vanzetti
- Funerals de Sacco i de Vanzetti:
El 28 d'agost de 1927 es realitzen
a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels
militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti,
executats cinc
dies abans. El multitudinari seguici fúnebre
marxà des de Nord End fins als
cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El
setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes
ordenarà que tots els
noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin
destruïts.
***
Membres
del "Batalló Giacomo Matteotti"
- Batalla de Monte Pelado:
El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo
Matteotti» de la secció italiana de la
«Columna Ascaso», formada per 130
milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els
llibertaris Carlo
Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera
vegada en
acció repel·lint un atac de les forces
franquistes integrades per 600 homes ben
equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i
Vincenzo
Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre
hores
d'intensos combats. El «Batalló Giacomo
Matteotti», que prenia el nom d'un
destacat militant socialista italià assassinat pels
feixistes de Mussolini en 1924,
fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per
Camillo Berneri,
Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat
de crear
una columna anarquista per combatre en la Revolució
espanyola i a la qual es
van convidar els milicians socialistes no comunistes. També
van participar en
l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario
Angeloni i Umberto
Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán.
Aquest batalló es va
constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians
voluntaris italians es van afegir a la «Columna
Ascaso», formació de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador
anarquista mort el 20 de
juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500
milicians
italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola,
dels quals
entre 500 i 1.000 moriren.
***

L'emissora de Radio Libertaire
després de l'atac "socialista"
- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès (PSF), assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.
Naixements
Práxedis G. Guerrero
- Práxedis Gilberto Guerrero: El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja –possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.
Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)
***
Augustin Souchy
- Augustin Souchy: El 28 d'agost de 1892 neix a
Racibórz (Oberschlesienel,
Alta Silèsia, Polònia, Imperi Alemany; actualment
Polònia)
el periodista, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista
Augustin Suchy,
més conegut com Augustin Souchy
o Agustín
Souchy. Fill d'una família
d'origen jueu, sos pares es deien Carl Suchy, obrer torner
socialdemòcrata, i
Clara Bauer. Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Piotr
Kropotkin, Gustav
Landauer, Pierre Ramus, Max Stirner i altres. Amb 13 anys
s'afilià al
Sozialistischer Bund (SB, Lliga Socialista), de Martin Buber,
Margarethe Faas-Hardegger,
Gustav Landauer i Erich Mühsam, entre d'altres. Quan cursava
estudis de
laborant a Berlín conegué destacats
intel·lectuals esquerrans, com ara Eduard
Bernstein, Karl Liebknecht o Clara Zatkin. El 18 de maig de 1911 va ser
empresonat per primer cop arran d'una manifestació en
memòria dels morts de la
Revolució de 1848. En 1914, fugint de la lleva i de la
guerra, es va declarar
insubmís i amb el grup «Befreiung»
portà a terme una campanya contra el
militarisme alemany des de Viena, per acabar refugiant-se a
Suècia, on milità
en les Joventuts Socialistes i d'on finalment va ser expulsat.
Després de
passar per Noruega, país del qual fou expulsat
immediatament, es refugià a
Dinamarca, on col·laborà en el
periòdic sindicalista revolucionari Solidaritet.
Retornà a Suècia
clandestinament, però va ser detingut per
possessió d'un passaport fals i per
difondre pamflets antimilitaristes, jutjat i condemnat a sis mesos de
treballs
forçats, dels quals en va purgar quatre. A la
presó va escriure un llibre sobre
Landauer. De
tornada a Alemanya, a
finals de 1919, va entrar en la redacció del
periòdic Der Syndicalist,
de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD,
Unió de
Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre
1922 i 1933. Cap
el 1920 conegué a París (França), on
s'havia instal·lat al domicili dels pares
de l'anarquista Émilienne Morin, la correctora d'impremta
llibertària Marie-Thérèse
Blanchong, que esdevingué sa companya. Entre abril i octubre
de 1920, convidat
per Lenin, va estar-se a la Rússia bolxevic, on va
representar els
sindicalistes revolucionaris en el II Congrés de la III
Internacional. En
aquesta estada conegué Alexandre Berkman i Emma Goldman i va
visitar Piotr Kropotkin,
restant a viure un temps a casa seva. En tornar a París va
escriure un llibre
molt crític sobre el règim soviètic.
En aquests anys parisencs va fer molta
amistat amb l'anarquista pacifista Louis Lecoin. El 20 de maig de 1921
participà, davant el «Murs dels
Federats», en el 50 aniversari de la Comuna de
París. En aquesta època establí
contactes amb Sébastien Faure, Joaquín
Maurín
Juliá, Andreu Nin Pérez, Han Ryner i altres
intel·lectuals. Aquest mateix 1921 va
ser expulsat de França i s'establí amb sa
companya a Berlín. En 1922 va ser un
dels tres secretaris de la nova Associació Internacional
dels Treballadors
(AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Cap el 1923
nasqué son fill Jean
Souchy (Pojke). En 1928 va ser
nomenat membre del secretariat de l'AIT i en 1929 passà una
llarga temporada a
Buenos Aires (Argentina), on participà en el
Congrés dels Anarcosindicalistes
Llatinoamericans celebrat en aquesta ciutat i des d'on va fer diverses
gires de
conferències arreu l'Argentina i l'Uruguai. Com a secretari
de l'AIT assistí
entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional
de Sindicats de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) que se
celebrà al Teatre Conservatorio
de la Madrid (Espanya). En 1933, com a secretari en funcions de l'AIT,
assistí
a la Conferència d'Amsterdam (Països Baixos). Quan
Adolf Hitler va pujar al
poder, després de perdre la nacionalitat alemanya pel seu
origen jueu, en 1933
es va refugiar a París, on s'adherí a la
Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Aquest mateix 1933 va
fer una gira de conferències
a Suècia. En aquesta època alguns companys
l'acusaren d'inacció i passivitat
davant la confiscació dels arxius de l'AIT per part dels
nazis. A París
col·laborà amb la columna
«Allemagne» en La
Revue Internationale Anarchiste i va fer articles per a l'Encyclopédie Anarchiste. En
1934 vivia
al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de
França, França) i
participava, amb son companya, en el Comitè de Defensa
Social (CDS). El juliol
de 1936 va marxar cap a Barcelona (Catalunya) i va participar des dels
primers
dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable
de Relacions Exteriors
de l'Oficina d'Informació i Propaganda
(Informació en Llengües Estrangeres) i
conseller polític de la CNT. L'octubre de 1936 fou delegat
de la CNT a Europa
del Nord. A començament de 1937 entrà a formar
part del grup anarquista
«Ascaso» de Barcelona, adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre
1937 i 1938 fou conferenciant a l'Escola de Militants de Barcelona. En
1939,
amb el triomf franquista, retornà a França. El 14
d'abril de 1939 assistí amb Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet)
a la
reunió celebrada a Londres (Anglaterra) amb els
Comitès Nacionals de la CNT arribats
de la Península per a solucionar el problema de duplicitat
representativa de
l'exili. El 22 d'abril de 1939 es casà amb sa companya
Marie-Thérèse Blanchong
al V Districte de París i en aquella època vivien
al número 113 del bulevard
Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de
domicilis
anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II
Guerra Mundial, com
a alemany, va ser reclòs als camps d'internats de Marolles i
d'Audierne. En
1941, en plena Ocupació, aconseguí fugir del camp
d'Audierne i passar a Zona
Lliure, on s'amagà fent de granger, i a Marsella
(Provença, Occitània) conegué
Vsévolod
Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin).
En
1942 pogué embarcar, via Casablanca (Marroc), cap a
Mèxic, on treballà per als
sindicats i fent de periodista, sobretot al diari Novedades.
En aquests anys mexicans col·laborà amb el
Ministeri
d'Educació i Cultura del país. En 1949 va estar
cinc mesos a Cuba, fen
conferències als sindicats, a les cooperatives, a les
universitats i als obrers
i obreres de les plantacions de tabac i de canya de sucre, participant
en el
Congrés del Moviment Llibertari Cuba (MLC). En 1950 va
retornar a Alemanya.
Entre 1950 i 1951 va fer una gira de conferències a Alemanya
i a Suècia per als
sindicats i les universitats, i va estar-se quatre mesos a Israel. En
1951
assistí al Congrés de l'AIT celebrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) en
representació d'Alemanya. En 1952 va fer
conferències als Estats Units i a
Mèxic. Entre 1958 i 1959 va fer una gira de
conferències a Llatinoamèrica
(Mèxic, Xile, etc.). Entre abril i setembre de 1960
visità la Cuba
revolucionària convidat pel règim castrista per
fer un estudi dels pagesos
cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios
sobre la
Revolución Cubana, dura crítica al
règim prosoviètic de Fidel Castro,
l'edició del qual va ser totalment destruïda per
les autoritats comunistes
cubanes. A finals de 1960 va fer una segona visita d'estudis a Israel,
visitant
els quibuts, que en res se semblaven, segons ell, a les
col·lectivitats
aragoneses. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la
International
Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació
Internacional de
Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a
Llatinoamèrica (Hondures,
Jamaica, Uruguai, Veneçuela i Xile) i Etiòpia per
a la International Labour
Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball).
Més tard va fer de
periodista arreu del món –va analitzar de primera
mà l'experiència
autogestionària iugoslava de Josip Broz Tito– i en
1966 es va retirar
com a periodista independent a
Munic. A principis
dels anys setanta donà al Centre Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) una important
col·lecció d'obres anarquistes
que havia pogut amagar des de 1933. En 1975 va fer un viatge d'estudis
al
Portugal revolucionari. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes,
ha ensenyat durant
anys a les Escoles Berlitz. En 1983 es reuní amb Clara
Thalmann, per primer cop
des de 1937, retornant a la Península per a la
filmació del documental Die
lange hoffnung (1984, La llarga
esperança), de Didi Danquart. Durant sa vida
col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques, com ara Acción,
Cultura Libertaria, Solidaridad
Obrera, Solidaridad Proletaria,
Tierra y Libertat, Umbral,
etc. Ens ha deixat nombroses obres com Diktatur
och Socialim (1918), Gustav
Landauer Revolutionens filosof (1919), Chicagomärtyrerna
(1919), Reise nach Russland 1920 (1920), Wie lebt der Arbeiter und Bauer in Russland?
(1920), Schreckensherrschaft
in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti
(1927), Den bruna pesten (1933), The
tragic week in May (1937, sobre
els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona), Entre
campesinos aragoneses
(1937), Suecia. El país del sol de
medianoche (1946), El socialismo
libertario (1949), El nuevo Israel
(1954), Nacht über Spanien. Anarcho-Syndikalisten in
Revolution und
Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Simon
Radowitzky (1956), Testimonios de
la
Revolución cubana (1960), Stalinismus
und Anarcismus in der spanischen Revolution (1973, amb Peter
Duerr), Lateinamerika. Zwischen
Generälen,
Campesinos un Revolutionären (1974), Die
soziale Revolution in Spanien.
Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939)
(1974,
amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos
und Revolutionären
(1974), Anarchismus im Wandel der Zeiten
(1975), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die
Freiheit. Politische
Erinnerungen (1977, 1982 i 1984, autobiografia) i Reisen
durch die
Kibbuzim (1984), Erich Mühsam
(1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen
an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara
Thalmann), entre d'altres. Augustin
Souchy va morir l'1 de gener
de 1984 a Munic
(Baviera, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya)
i el seu cos va
ser donat a la ciència. El seu important arxiu es conserva a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Marie-Thérèse
Blanchong (1899-1984)
Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (1931)
***
Jean-Paul
Samson a la coberta del número de Témoins
dedicat a la seva memòria
- Jean-Paul Samson:
El
28 d'agost de 1894 neix al II Districte de París
(França) l'escriptor, poeta,
traductor i intel·lectual llibertari Jean Auguste Paul
Alexis Samson, conegut
com Jean-Paul Samson. Era fill de Jean Baptiste
Émile Samson, escultor i
ornamentista, i d'Esther Madeleine Samson. Estudià a
l'escola municipal del
carrer Étienne-Marcel, el carrer on va néixer, i
entre 1906 i 1913 al col·legi
Chaptal. Entre 1911 i 1912 tingué com a condeixeble
André Breton. Estudià Filosofia
a la Sorbona i després a la Facultat de Dret on es va
llicenciar. Decantant pel
socialisme, en 1913 s'afilià a la XVIII Secció de
la Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO). En 1914 vivia amb sos pares al
número 30 del
carrer Hermel dels XVIII Districte de París.
Després de l'assassinat de Jean
Jaurès aquell mateix 1914, marxà cap a Londres
(Anglaterra) amb Robert Wofsohn,
un dels seus millors amics, que esdevindrà metge i
comunista. Durant aquesta
estada a Anglaterra es dedicà a la lectura i a l'estudi de
revistes socialistes
angleses, especialment The Masses. Quan
esclatà la Gran Guerra, passà
per la revisió mèdica a l'ambaixada francesa de
Londres i va ser declarat «no
apte» per «feblesa bronquial» i ajornada
la seva incorporació. A principis
d'octubre de 1914 retornà a França i en reunions
socialistes portà a terme
campanya contra la guerra. Defensant aleshores tesis antimilitaristes
minoritàries, dirigí violentes cartes contra
Anatole France i Édouard Vaillant
per la implicació d'aquests en la «Unió
Sagrada». Entre 1915 i 1916 participà
amb el grup Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes
(ESRI) en
reunions del Comitè per a la Represa de Relacions
Internacionals, on conegué
l'anarcosindicalista Pierre Monatte. En 1917 dirigí i
publicà amb Ramon Fernandez
els tres números de la revista parisenca La Belle
Matineuse. Revue
littéraire, philosophique et artístiques,
on col·laboraren destacats
intel·lectuals (Charlotte Billard, Francis
Boulangé, Jean de Saint-Prix, Stanislas
Przybyszewski, R. Schwob, Isabelle Tomarelli, Voiture, Robert Wolfsohn,
etc.).
Declarat apte en una nova revisió mèdica, va ser
adscrit, per mediació de son
pare, al servei auxiliar militar i destinat a l'Escola Militar. El 4 de
setembre de 1917 va ser cridat a files, però fugí
cap a Suïssa amb sa companya
Germaine Lefeuvre. El 8 d'octubre de 1917 va ser declarat
insubmís per les
autoritats militars franceses. Va explicar les raons de la seva
insubmissió en
la revista anarquista d'Henri Gilbeaux Demain i
publicà el manifest
«Pourquoi je suis insoumis» que tingué
un gran ressò. En aquesta època es
declarava anarquista adherit a les idees antibel·licistes de
la Conferència de
Zimmerwald. Mantingué contactes amb Romain Rolland.
Acollí amb simpatia la Revolució
russa, però ràpidament es mostrà
decebut d'aquesta. A partir de 1918 col·laborà
en la revista anarquista de Maurice Wullens Les Humbles,
amb poemes,
articles literaris i polítics. Després de
treballar de manobres en una fàbrica de
Basilea (Basilea, Suïssa), s'establí a Zuric
(Zuric, Suïssa), on visqué amb sa
companya donant lliçons a l'Escola Berlitz i fent films
publicitaris. També
realitzà traduccions literàries de l'alemany
(Fritz Brupbacher, J. W. Goethe, Vassili
Kandinski, Ernst Toller, Franz Werfel, etc.) i de l'italià
(Ignazio Silone,
etc.), i del francès a l'alemany (Romain Rolland, etc.). En
1926 signà una
petició amb diversos intel·lectuals per
l'alliberament de l'anarcosindicalista
Nicolas Lazarévitx,
empresonat aleshores
a l'URSS. En els anys trenta, mitjançant Pierre Monatte, va
fer amistat amb el
metge anarquista Fritz Brupbacher, de qui esdevindrà
traductor. El setembre de
1933 morí sa companya Germaine Lefeuvre. En 1952
col·laborà en Revue de
Suïsse i a partir de la primavera de 1953
publicà a Zuric la revista
socialista llibertària Témoins,
de la qual fins a 1967 sortiren 37
números, molts d'ells especials, on col·laboraren
destacats intel·lectuals (Michel
Boujut, Pierre Boujut, Albert Camus, René Char, Gaston
Leval, Louis Mercier,
Pierre Monatte, Georges Navel, Robert Proix, André
Prudhommeaux, Victor Serge, Ignazio
Silone, Gilbert Walusinski, Simone Weil, etc.). El 19 de novembre de
1953 es
casà al Consolat de França de Zuric amb
Margaritha Élizabeth Julie Bärlocher (Gritta),
de qui enviudarà en 1959. Entre 1961 i 1962
col·laborà en Die Tat. Entre
les seves obres podem destacat Images lyriques
(1922), Anthologie des
écrivains réfractaires de langue
française (1927, amb altres), Emploi du
temps (1927), Dialogue de la grâce
profane. Poème (1918-1920)
(1929), Délire pour délire
(1937), L'autre côté du jour. Fragments
(1938), L'autre côté du jour. Vers
ancians (1939), Mémorables
(1948), Les jeux et les larmes (1956), Le
Démon de l’analogie
(1958), De saisons et des homes (1960), Pierre
Monatte (1881-1960)
(1960, amb altres), Anthologie poétique
(1961), Boomerang. Récit d'une
enfance (1963) i Journal de l'an quarante
(1967, pòstum). Després
d'un viatge a París, Jean-Paul Samson va morir el 4 de gener
de 1964 a Zuric
(Zuric, Suïssa) d'un atac de cor. Durant tota sa vida va
escriure un diari,
recollit en una seixantena de quaderns, el qual, llevat d'algunes parts
publicades
en revistes, resta inèdit.
***

Notícia
de la condemna de Robert Butet apareguda en el diari parisenc La Petit République
del 13 de juny de 1914
- Robert Butet: El
28 d'agost de 1895 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarquista i
antimilitarista Robert Anatol Butet, conegut com Stefano
Sagnol.
Sos pares es deien Jules Edouard Butet, cotxer i xofer, i Marie
Provost,
modista. Es guanyava la vida com a afinador de pianos. Entre 1911 i
1912
col·laborà, sota el pseudònim d'Stefano
Sagnol, en Le Libertaire.
El desembre de 1912, amb son germà Marcel Butet i Louis
Villetard, del grup de
Saint-Ouent (Illa de França, França) de la
Federació Comunista Anarquista
(FCA), signà, sota el nom d'Stefano Sagnol,
el cartell titulat «Si la
guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra
esclata, això és el que
farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El
24 de desembre de
1912 va fer la conferència «Individualisme,
pourquoi je susi adherent a la
Fédération»
a la Sala Sallaz, al número 103 de l'avinguda Batignolles,
de Saint-Ouen. El 18
de gener de 1913 parlà en la I
Conferència-Concert, organitzada pel grup de
Saint-Ouen de l'FCA, a benefici dels «camarades
víctimes de l'acció», que se
celebrà a la Sala Picolo del passatge de Malassis de
Saint-Ouen. Abans de la
Gran Guerra fou membre del grup local de la Federació
Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR), de la qual son germà era
secretari. El juny de 1914 va
ser condemnat a dos presos de presó, amb llibertat
provisional, per «ultratges
als agents» quan aquests havien anat a casa seva a
escorcollar-la després de
ser sospitós d'haver llançat pamflets
antimilitaristes rere els murs de la
caserna de la gendarmeria de Tournelles a París. El 21 de
març de 1915 va ser
cridat a files i passà per diversos regiments. En 1916 va
ser ferit en dues
ocasions, el 25 de maig i el 5 d'octubre. El 26 de juliol de 1917 va
ser destinat
per problemes visuals als Serveis Auxiliars. El 29 de juliol de 1919 es
casà al
VIII Districte de París amb la cuinera Berthe
Léontine Rollier. El 15 de
setembre de 1919 va ser llicenciat. En aquesta època estava
domiciliat amb sos
pares i son germà Marcel, al número 2 del carrer
Baudin de Saint-Ouent, i vivia
de la pintura artística. Fou membre de la Societat
d'Artistes Independents, per
a la qual participà en exposicions. El seu últim
domicili fou al número 4 del
carreró Jacques-Auguste de Saint-Ouen. Robert Butet va morir
el 23 de desembre
de 1971 a l'Hospital Bichat de París (França).
***
Necrològica
de José Martínez Gracia apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13 de
setembre de 1970
- José
Martínez Gracia:
El 28 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista José Martínez Gracia.
Sos pares es deien Manuel Martínez i Carmen Gracia. Refugiat
a
França, després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tarascon on
treballà de sabater i fou en
diferents ocasions secretari de
Cultura i Propaganda de la Federació Local de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la
Comissió de
Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja. José
Martínez Gracia va morir el 12 de juny de
1970 –algunes
fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970– a Tarascon
(Llenguadoc, Occitània).
***
Agustín
Remiro Manero
- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón). Fill d'una família pagesa de nombrosos germans (Los Mangones), sos pares es deien Santos Remiro Medina i María Manero Ibáñez. Només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys a Àfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada a Épila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar a Épila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya –va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.
***
Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978
- Moisés Báguena Belmonte: El 28 d'agost de 1908 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Moisés Báguena Belmonte. Sos pares es deien Miguel Báguena i Maximina Belmonte. Fills d'una família dedicada a la ramaderia, s'encarregà des d'infant a pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera (Llenguadoc, Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa família més tard. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Galhac. Moisés Báguena Belmonte emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i morí pocs dies després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Adoración Martínez Calpe.
---
efemerides | 27 Agost, 2025 13:27
Anarcoefemèrides del 27 d'agost
Esdeveniments
Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882
- Míting
feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala
Lévis de París (França)
un «gran míting socialista
revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga
de Dones sota el tema general de «La vaga de
dones». Hi prengueren la paraula
Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe
Gripa, sobre la dona
lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les
dones; Émile
Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée
Denéchère, sobre l'esclavitud
femenina.
***
Portada
del primer número d'El
Invencible
- Surt El Invencible: El 27 d'agost de
1895 surt a Saragossa (Aragó,
Espanya) el primer número, i únic, del
periòdic El Invencible.
Periódico comunista anárquico.
Substituí, víctima
d'una suspensió governativa, El
Eco del
Rebelde. Periódico comunista anárquico
(1895). Com a responsable de la
publicació figura Juan Palomo,
evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís
Mas, del grup anarcocomunista
de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També
suspès i processat per un article
apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser
reemplaçat per El Comunista.
Periódico obrero (1895).
Naixements
Foto policíaca de
Constant Marie (2 de juliol de 1894)
- Constant Marie: El
27 d'agost de 1838 neix a Bretteville
(Sainte-Honorine-du-Fay, Baixa
Normandia, França) el communard, militant i
cançonetista
anarquista Charles Constant Auguste Marie, més conegut
com Le
Père
Lapurge. Era
fill d'Aguste Édouard Marie, domèstic, i de Marie
Madeleine
Feret. Quan tenia 10 anys ja vivia a París
(França) i ajudava en les barricades
durant la Revolució de 1848. El 15 de novembre de 1856 va
ser condemnat a sis
mesos de presó per «robatori i
vagabunderia» –aquesta condemna, segons ell, el
«condemnà» a l'anarquisme. Posteriorment
treballà de paleta. En 1871 lluità en
defensa de la Comuna de París i va ser ferit de bala al pit
a les trinxeres del
Fort de Vanves (Illa de França, França); no
totalment recuperat, s'integrà en
el XII Bastió a l'illa de Saint-Louis de París.
Novament ferit, va ser ingressat
a l'Hospital de Versalles (Illa de França,
França), on va fer amistat amb el
pintor Gustave Courbet. Posteriorment esdevingué seguidor de
Louis Auguste
Blanqui. Sense poder treballar de paleta per la ferida del pit,
exercí durant
sa vida diferents oficis (sabater, mosso en la construcció,
venedor ambulant, etc.)
i sempre de manera precària. Entre 1885 i 1890
freqüentà regularment les reunions
dels grups anarquistes de la «Rive Gauche».
Formà part del grup «La Vengeance»,
que es reunia a la Sala Gaucher i, amb alguns dissidents, que trobaven
aquest
grup massa moderat, el març de 1886 creà el grup
«Germinal». Va ser l'autor i
el compositor de cançons revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame
Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie,
C'est d'la
blague, Internationale
féministe
(a la memòria de
Louise Michel), Vive
la canaille!, Y a d'la malice, Michel,
etc. Ell i les seves cançons esdevingueren
cèlebres a les reunions anarquistes
i sempre el convidaven a les vetllades familiars dels companys.
També freqüentà
el «Cercle Vallès», la Lliga dels
Anti-Propietaris i el grup «Terre et
Liberté». A més de cantar i recitar els
seus poemes, va fer propaganda
anarquista activa, caracteritzant-se per les seves declaracions
violentes. En
un informe policíac d'abril de 1886, va explicar un nou
sistema de bombes
destinades a col·locar-se darrera dels cotxes. En 1886
donà asil als
anarquistes Amédée
Denéchère i Rozier –aquest
últim treballava aleshores en el
fullet L'indicateur
anarchiste. A
partir de 1888 assistí sobretot a les
reunions celebrades a la Sala Rosseau, al número 131 del
carrer Saint-Martin. El
22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la
convocatòria de
manifestació del Primer de Maig; escorcollat el seu
domicili, es decomissaren un
quadern amb adreces, quatre fullets anarquistes, una carta de
l'anarquista
Ernest Gégout i alguns periòdics, com ara La Révolte. Un cop lliure, el
30 de maig i el 21 de novembre de 1892 assistí a
mítings a la Sala Commerce. En
1893 va ser present en diverses reunions a la Sala Georget i a la Sala
Grandes
Caves, al número 104 del carrer Oberkampf. Cap a l'agost de
1893 marxà cap a Essonnes
(Illa de França, França) amb una colla de
paletes. L'11 de novembre i el 2 de
desembre de 1893 assistí a dos reunions del grup Joventut
Antipatriota i el 25
de novembre a un míting celebrat a la Sala Commerce. El
gener de 1894 es reuní
al domicili de Constant Martin, al carrer Joquelt, amb altres
anarquistes (Chaillon,
Mouchereau, Pivret, Simonin, Vertieux). Quan l'explosió al
restaurant Foyot de
París, el 4 d'abril de 1894, es reuní amb els
anarquistes Breton i Cluzel. El
30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París
ordenà l'escorcoll del seu
domicili, al número 19 del carrer Maître Albert, i
la seva detenció sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal», perquisició que
es portà a
terme l'endemà, trobant la policia cançons,
llibres i periòdics anarquistes.
Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a
«anarquista» en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon;
interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville dos dies
després, se li va notificar
la seva inculpació i aquell mateix dia va ser tancat a la
presó parisenca de
Mazas. El 17 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de
juliol de
1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu
cas. Aquell mateix 1895
obrí una parada de sabateria al número 22 del
carrer Parcheminerie. El maig de
1901 cofundà el «Groupe des poètes et
chansonniers révolutionnaires», que a
partir de desembre de 1902 esdevingué «La Muse
Rouge», grup anarquista que
actuà en actes de propagada i en vetllades familiars i que
estava format per
destacats artistes (Nicolaï, Paul Paillete,
Séverac, etc.). El desembre de 1902
el seu magatzem va ser desvalisat, quedant-se sense el seu estoc de
sabates
noves i les que estava reparant, però es negà a
denunciar-lo; després d'aquest
fet la seva situació restà en la precarietat
absoluta. Charles Malato, des de
les pàgines de L'Aurore, demanà la
solidaritat de la militància i
gràcies a aquest fet pogué surar. En 1905 es
llançà una subscripció per a
editar la totalitat de les seves obres, però aquesta
iniciativa no reeixí;
finalment va ser «La Muse Rouge» que
edità separadament les seves composicions
en fascicles il·lustrats per diversos autors (Henri
André Ibels, Maximilien
Luce, etc.). Al final dels seus dies encara vivia al 19 del carrer
Maître
Albert i era vidu de Marie Dupaquet. Constant Marie va morir el 5
d'agost de
1910 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de
París (França) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri d'Ivry-sur-Seine
(Illa de França,
França).
***
Foto
policíaca de Numa Jourdan (23 d'abril de 1892)
- Numa Jourdan: El
27 d'agost de 1861 neix a Courbevoie
(Illa de França, França) l'anarquista Numa
Jourdan. Era fill natural de Célina
Marguerite Jourdan. Tintorer de professió, el 26 de febrer
de 1887 es casà a
Suresnes (Illa de França, França) amb la
planxadora Léontine Céline Angers. En aquesta
època vivia a casa sa mare, al número 4 del
carrer Saint-Antoine de Suresnes.
Segons un registre d'anarquistes de 1891, l'agost d'aquell any
albergà a casa
seva, al número 28 del carrer Poireau de Puteaux (Illa de
França, França),
Pierre Delage. El 15 de gener de 1892 la policia va irrompre al seu
domicili,
on albergava l'anarquista Louis Léveillé,
després de la baralla de Clichy (Illa
de França, França) i la policia sospitava que
havia participat en un atemptat
contra la comissaria de Clichy. Ambdós detinguts, van ser
portats a la comissaria
de Puteaux. El 16 de març de 1892 el seu domicili, al
número 1 del carrer Jour
de Puteaux, va ser escorcollat, ben igual que el d'una quarantena
d'anarquistes,
a resultes d'una explosió a la caserna de Lobau. L'abril de
1892 albergà
Léveille que havia sortit de presó i dies
després, amb Lucien Fétis organitzà a
Saint-Martin reunions electorals amb la finalitat d'obtenir diners per
a
imprimir manifests anarquistes signats per ell i Fortuné
Henry. El 22 d'abril
de 1892, arran dels atemptats de Ravachol, va ser detingut a Puteaux,
juntament
amb altres 65 anarquistes, i acusat d'«associació
criminal»; durant el seu
interrogatori negà pertànyer a cap grup
anarquista i al·legà que era candidat a
les eleccions municipals de Saint-Ouen i Levallois-Perret. L'escorcoll
del seu
domicili no donà cap resultat; fitxat el 23 d'abril d'aquell
any en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, va ser
posat en llibertat. L'agost de 1892 es trobava exiliat a Londres
(Anglaterra),
on era membre de l'anarquista «Club Autonomia». L'1
d'abril de 1893 retornà a
París. En aquesta època formà part del
grup anarquista expropiador «Point du
Jour». El seu nom figura en diversos llistat d'anarquistes
establerts per la
policia. El 19 de febrer de 1894, en una gran agafada, el seu domicili,
al
número 25 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de
França, França), va ser
escorcollat sense cap resultat. El 5 de març de 1894 va ser
detingut en un nou
escorcoll i alliberat el 12 de març. El maig de 1906 es
presentà a les
eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera
Circumscripció
de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Vidu de
Léontine Angers, es
casà amb Louise Adélaïde
Prévost, de qui també enviudà. Numa
Jourdan Numa
Jourdan va morir el 6 d'agost de 1925 a l'Hospital Max Fourestier de
Nanterre
(Illa de França, França).
***
Foto
policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)
- Paul Moucheraud:
El 27 d'agost de 1866 neix al IV
Districte de París (França) l'obrer impressor i
militant anarquista i
antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu
llinatge citat Moucherot
i Moucherand. Sos pares es deien Lambert
Moucheraud, pintor de la
construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells
al número 24 del
carrer Charlemagne de París. Ben igual que son
germà Adrien Eugène Moucheraud,
entrà a formar part del moviment anarquista com a
mínim des de finals de 1884.
El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala
Lévis de París en un enfrontament
a trets entre blanquistes i anarquistes. Era habitual en les
reunions
dels grups anarquistes «La Vengeance»,
«La Lutte», «L'Aiguille»,
«L'Avantgarde
Cosmopolite», «Le Cercle International» i
«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou
secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15
de juliol de 1886 va ser
detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes,
va ser
acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit
dies a la presó de
Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de
presó per
«ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell
any, en una reunió a la Sala
Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte
Geneviève», celebrada
per «Le Groupe Anarchiste du 5e»,
declarà «que un soldat hauria de
començar a
lliurar-se del seu cap matant-lo sense
vacil·lació, ja que el treball dels
oficials consisteix únicament a portar els homes a la
carnisseria». El 3 de
febrer de 1887 en una reunió del «Groupe
Anarchiste du Centre» anuncià que
l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si
hagués hagut de
complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De
tota
manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment
de
Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes,
França) i, segons sembla, va ser llicenciat
en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara
Constant
Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir
d'una
reunió pública organitzada pel grup
«L'Avant-garde» a Chatou (Illa de
França,
França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet,
Tortelier i Villaret,
entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres
i trets de
revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu
arma. En 1888 un dels
germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions
del Cercle Anarquista
Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres
escorcolls al seu
domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia
descobrí
alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894,
que no donà cap
resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de
Saint-Merri
descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit
catéchisme
socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va
ser tancat a la presó
parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de
1894 el
prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota
l'acusació
d'«associació criminal», que
s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de
Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i
un exemplar del
fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser
portat a comissaria i
posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de
1895 el
jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot
càrrec. En 1925 treballava com a
obrer impressor litogràfic als «Anciens
Établissements Champenois» de La
Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la
data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca d'Anna Dondon
- Anna Dondon: El 27
d'agost de 1884 neix a Decize
(Borgonya, França) l'anarquista individualista i
il·legalista Thérèse
Anna Dondon. Sos pares es
deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina
s'instal·là
amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània), on ell treballà en el
seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà
a treballar a la fàbrica de
corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una
casa de confecció. De
jove marxà cap a París (França) i tot
d'una s'introduí en els cercles
llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie
i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades
Populars), organitzades per Joseph
Albert (Libertad). També
formà part
del «Comitè de Socors als Detinguts». En
1907 va ser detinguda, juntament amb
son germà Joseph Georges Dondon, també
anarquista, per emissió de moneda falsa;
jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i
tancada a la presó de
Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de
1909,
tornà a París amb son germà. En 1910
esdevingué companya de l'anarquista René
Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui
visqué a partir de la primavera
de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de
França, França), on la
parella conegué els membres de la «Banda
Bonnot». Fou detinguda la nit del 15
de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de
França, França) on
s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i
René Valet. També
fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la
Belge), companya de
Garnier. Durant
l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier
morí i Valet, ferit, fou
rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou
processada per pertànyer a
la «Banda Bonnot». En el període
d'entreguerres freqüentà els cercles
anarquistes, assistí assíduament a les
conferències de Sébastien Faure i durant
els caps de setmana a les excursions als voltants de París
organitzades per Le Libertaire i
«Amis de Ce qu'il faut dire».
Anna Dondon passà
els últims anys de sa vida en una residència a
Bondy (Illa de França, França),
on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una
operació.
***

Nota
crítica contra Maurice Mazier publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
d'abril de 1925
- Maurice Mazier: El 27 d'agost de 1884 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Maurice Charles Mazier. Era fill natural de la teixidora Adéline Cuignet i l'infant va ser legitimat pel matrimoni celebrat el 23 de novembre de 1889 a Amiens amb el mosso de magatzem Charles Jules Mazier. Metal·lúrgic de professió, el 7 de novembre de 1908 es casà a Amiens amb la calcetera Marie Antoinette Bernard. En aquesta època viva amb sa mare, ja vídua, al número 17 del carrer Guidé d'Amiens. Fitxat per la policia, en 1911 era secretari adjunt del Sindicat del Metall d'Amiens i secretari adjunt de la Federació Revolucionària del departament del Somme, fundada el 26 de juny de 1910. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Laurendeau d'Amiens. Posteriorment es guanyà la vida en el sector tèxtil i milità en el Sindicat de la Confecció. En 1921 va ser un dels fundadors de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de la Secció Comunista d'Amiens. El 10 d'abril de 1921, com a secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) d'Amiens, presidí el Congrés de la Unió Departamental del Somme. El novembre de 1921 va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Borsa del Treball, assumint durant uns quants anys responsabilitats sindicals i polítiques. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut amb altres 33 manifestants, entre ells diversos anarquistes (Raymond Barbet, Georges Bastien, Louis Radix, etc.), durant una cerimònia oficial a l'explanada de l'Ajuntament, on havien cridat «Amnistia! Amnistia!»; un cop identificats, van ser posats en llibertat. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Degand. En 1924 era secretari de la Federació Comunista del Somme. En els anys 1925 i 1929 es presentà a la llista comunista en les eleccions municipals i en 1924 i 1928 en les legislatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut amb altres companys en una manifestació comunista contra la guerra davant de l'Ajuntament d'Amiens. Vidu, el 6 d'agost de 1932 es casà a Amiens amb Théodosie Léonie Graux. Quan era membre del Buró Departamental d'Amiens, en 1934, va ser acusat de deixadesa en les seves obligacions militants en el Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'Amiens i va ser purgat de totes des organitzacions comunistes. No obstant això, l'octubre de 1935 va ser candidat en les eleccions senatorials en una llista comunista. El novembre de 1935 intervingué en un gran míting a Amiens organitzat pel Comitè de Coordinació Contra el Feixisme i la Guerra, on parlaren anarquistes i comunistes. En aquesta època treballava empleat en el sector de l'alimentació. Adoptà un fill, Jean Gaillet. Maurice Mazier va morir el 3 de febrer de 1959 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França).
***
Necrològica
d'Éliska Coqüus apareguda en la revista
parisenca La
Révolution Prolétarienne del 25 de
març de 1935
- Éliska
Coqüus: El 27 d'agost de 1886 neix a Attigny
(Ardenes, França) l'anarquista, i després
comunista, Marie Élisa Coqüus, també
coneguda com Éliska Coqüus, Éliska
Brugière i Ida
Crémière.
Era filla natural de Marie Constance Célénie
Coqüus. Es guanyava la vida fent
de llevadora a París (França). El 23 d'agost de
1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va
ser reconeguda per son
pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc,
amb el matrimoni celebrat el
17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui
finalment va
enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de
París. Assídua dels
cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de
dones partidàries de l'amor
lliure al voltant de la Federació de Joventuts
Revolucionàries Socialistes
(FJRS) de París. En aquesta època era companya de
l'anarquista Paul Vincent
Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de
novembre de 1890,
juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet),
de París, i Paul
Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer
una
conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França)
sobre el sufragi universal, el
parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la
impressora
gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol
Martinet. Durant la nit del 27 al
28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i
Eugène Mursch)
van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París
aferrant cartells anarquistes
i, durant la investigació, la policia descobrí
que aquest cartell
antimilitarista i anticolonialista («À
l'armée coloniale, 1er mai») havia estat
encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet
va ser jutjada el 20 de juny de
1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres
companys, i en la
sessió Pol Martinet declarà que havia estat
l'autor del cartell. El 12 de gener
de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència
del Sena i Chenal i Martinet van
ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa,
Sluys a vuit mesos i
100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella
a tres mesos i 100 francs;
però en la revisió del judici del 9 de
març de 1892 Martinet va ser condemnat a
sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser
absolta. El 2 de
juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista
Ravachol, aleshores condemnat
a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren
unes cinc-centes
persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné
Henry, Gustave Leboucher,
Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel
Zévaco), ella pujà
a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo
com a un màrtir
de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en
les col·lectes a
benefici de les companyes i els infants dels detinguts
polítics que es feien al
final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893
figurava en un registre
d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de
Policia de
París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de
1893 es trobava amb Paul
Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de
l'anarquista
Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del
viatge; la parella
retornà a París dos o tres dies
després. En 1897, juntament amb Mary Huchet,
participà en les reunions parisenques del grup
femení adherit a la Internationale
Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre
de 1908 es casà al
XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari
Robert Adolphe Alphonse
Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a
Tunísia per explotar diverses
propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat
francès de Tunísia;
actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella
participà en la
formació de la Secció de Tunísia de la
Secció Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta
formació.
Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions
comunistes, algunes
celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats
colonials la coneixien
com Ida Crémière. El maig de
1992 passà una temporada a Alger (Algèria)
per assistir a un procés jucial de son company Louzon,
aleshores empresonat.
Després d'un temps a París, amb
informà de la situació de la Federació
de Tunísia
al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922
retornà a Tunísia. El 3
de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a
Marsella (Provença, Occitània). A
partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta,
Éliska Coqüus va morir
el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença,
Occitània).
***

Foto
policíaca de Luigi D'Agaro
- Luigi D'Agaro: El
27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia,
Friül) l'anarquista Luigi
D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena
D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels
obrers immigrants
del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la
construcció. En 1915, pocs
mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura
de Policia aixecà un
informe on revelava el seu «comportament despectiu»
cap a les autoritats.
Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué
una condecoració
per la seva actuació en accions
bèl·liques, però també va
rebre denúncies pel
seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre
anys de
presó per insubordinació i per amenaces a un
oficial. Només va purgar un any ja
que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc
al seu
alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup
anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una
improvisada
manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia,
Friül) on es portava una
bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser
detingut
com a «cap» del grup i, denunciat per
«violència i resistència a la
força
pública», va ser condemnat a tres meses de
detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat
d'«atemptat contra la llibertat laboral»,
probablement per haver participat en
la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment
emigrà a França,
establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França),
on desenvolupà una
intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el
6 de
setembre de 1925 assistí, com a representant de la
Unió Sindical de Prato
Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a
París (França) on
prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses
ciutats
italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de
1926 va
ser expulsat de França i s'establí a
Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia).
També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en
estreta
col·laboració amb altres companys llibertaris,
com ara Nicolas Lazarevitx, i
també va participar en el suport sindical dels treballadors
immigrants. Expulsat
de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a
Itàlia, però a la zona fronterera de
Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va
segrestar una còpia
del periòdic anarquista LAdunata
dei
Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat
amb dos anys
d'«amonestació» i retornà a
Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut
per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral
del vell
company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc
anys de
confinament, que purgà completament a l'illa de
Ponça. Durant la seva
deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb
ell a Ponça, va
morir de meningitis. La seva família quedà en la
misèria, la seva companya,
Elena Martin, també va ser «amonestada»
el setembre de 1937 i els intents
d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la
econòmicament
d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser
alliberat, però
novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a
l'arxipèlag de Tremiti.
Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en
llibertat. Luigi D'Agaro
va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia,
Friül).
***
José
Jarne Peiré
- José Jarne
Peiré: El 27 d'agost
–algunes fonts
citen erròniament el 23 d'agost–
de 1887 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el
periodista republicà i anarquista José de
Calasanz Jarne
Peiré. Fill d'una
família acomodada amb
propietats en terres i vaques, sos pares es deien Conrado Jarne
Tomás i Juana
Peiré Garzo.
Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare
s'instal·là a Bolea (La Sotonera,
Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on
aprengué les primeres
lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir
estudis, on entrà en
contacte amb joves republicans i revolucionaris.
Col·laborà en els seus anys
d'estudiant en Talión
(1914-1915). Regentà
un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del
periòdic La Tierra, on
signà els articles sota el
pseudònim Uno del agro.
Fou membre de
l'Associació de Periodistes i de la societat
«Turismo del Alto Aragón», amb la
qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es
casà amb Crescencia Gil Vinaguro,
de família acomodada, amb qui tingué tres infants
(Conrado, Ramón i Aurora). El
desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic
Ramón Acín Aquilué i altres, el
manifest
dels «Jóvenes Oscenses» per a la
societat llibertària «Nueva Bohemia». En
1927
assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es
dirigí al Ministeri d'Agricultura
sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu
del blat. En aquesta època
col·laborà en el diari republicà El
Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit
Republicà a Osca,
adherit a l'Aliança Republicana. Després del
fracàs de l'aixecament de Jaca del
12 de desembre de 1930, en el qual participà amb
Ramón Acín Aquilué, fugí
amb
aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després
cap a París (França) via Lisboa
(Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la
II República
espanyola, retornà amb Ramón Acín
Aquilué a la Península. L'agost de 1931
promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de
la Llibertat d'Osca
prengués el nom de «Miguel Servet». El
seu negoci de grans no hi anava massa bé
i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en
la Junta de la Mancomunitat
Hidrogràfica a Osca. En aquesta època
dirigí un periòdic de temàtica
agrícola i
col·laborà en El Radical.
Durant els
anys republicans participà activament en la
política i les institucions d'Osca.
El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de
Beneficència
d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit
Republicà Autònom
(PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè
Provincial d'Osca, que
el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà
d'Esquerres Alto Aragoneses.
El 15 de
març de 1933 la seva casa patí
un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes
havien
fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de
febrer de 1934,
durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels
Serveis
Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat
col·laborà en La Voz de
Aragón i dirigí Resurgir,
i entrà en l'Associació de
Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de
1936, el
10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la
Mancomunitat
Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de
Torrero.
Acusat per l'exèrcit
franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les
Joventuts Llibertàries,
de promoure vagues, de ser enemic de la força
pública i
de pertànyer a l'Ordre
maçònica «Triángulo
Joaquín
Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José
Jarne
Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les
tàpies del cementiri de
Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya,
Florencia Gil
Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora).

Autoretrat
de Man Ray (1943)
- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky i en el certificat de defunció Man Ray–, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les) a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquesta època va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzà Le Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com ara Le retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 al seu taller, al número 2 bis del carrer Férou, del VI Districte de París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.
---
| « | Agost 2025 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |