Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 26 d'agost

Esdeveniments

Anagrama de la FORA

- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar «la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà –vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola–; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Haywood: El 26 d'agost de 1912 se celebra al Casino de Vandergrift (Pennsilvània, EUA) una conferència a càrrec del militant anarcosindicalista William Dudley Haywood (Big Bill), membre destacat de la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest), dels Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) i, aleshores, membre del Comitè Executiu Nacional del Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica). L'acte, patrocinat pel setmanari socialista Justice, volia mostrar la seva protesta per la repressió desencadenada contra la classe treballadora durant la gran vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA), coneguda com a «Vaga del Pa i de les Roses», i especialment contra la persecució dels militants wooblies Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti.

***

Anna Murià i Romaní, presidenta del Comitè Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans

- Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura «consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

***

Pamflet convocant l'acte

- Homenatge a La Felguera: El 26 d'agost de 1976 se celebra a la sala de festes «Manacor» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) un «Homenaje a los luchadores obreros del pueblo de La Felguera», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), i que esdevingué el primer acte públic i autoritzat d'aquesta organització anarcosindicalista d'ençà de la Guerra Civil. Hi van intervenir Ramón Álvarez Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis García Rúa, Aquilino Moral Menéndez i Eduardo Prieto Marcos. A l'acte assistiren un milenar de persones i no es registraren incidents. Dies després, el 29 d'agost de 1976, es reté un homenatge a Eleuterio Quintanilla Prieto a Gijón (Astúries, Espanya), que comptà amb semblant assistència.

Homenatge a La Felguera (26 d'agost de 1976)

Naixements

Foto policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894)

- Jacob Kern: El 26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de 1861– neix a Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i rellotger anarquista Jacob-Hermann Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de juliol de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del carrer de Turenne de París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jacob Kern (1860-?)

***

Exigua notícia de la detenció de Laureà Ligero Galindo apareguda en el diari madrileny El Imparcial del 3 de maig de 1929

- Laureà Ligero Galindo: El 26 d'agost de 1882 neix a Tiana (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista Laureà Antoni Josep Ligero Galindo. Sos pares es deien Martín Ligero Alsina, jornaler, i Celestina Galindo Creus. Mecànic de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'havia instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 2 de maig de 1929 va ser detingut en possessió d'una pistola sense llicència. Capturat per les tropes franquistes al final de la Guerra Civil, va ser jutjat i condemnat a mort. Laureà Ligero Galindo va ser afusellat el 28 de març de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb el cenetista Domingo González Homs i altre antifranquista.

***

Notícia de la detenció de Gaston Meunier apareguda en el diari parisenc L'Action Française del 12 de gener de 1924

- Gaston Meunier: El 26 d'agost de 1898 neix a Fougères (Alta Bretanya, Bretanya) l'anarquista Gaston Jules Meunier, conegut com Spartakos. Sos pares es deien Émile François Meunier, sabater, i Marie Julienne Sauvagé, cosidora de sabatilles a màquina. Establert a París (França), el 16 d'abril de 1917 va ser incorporat en el 46 Regiment d'Infanteria i després en el I Regiment d'Infanteria Colonial. Després de passar per diverses unitats militars, i d'emmalaltir de paludisme i d'hemorroides a Tonkin (Indoxina francesa), el 29 de maig de 1920 va ser llicenciat. De tornada a París, visqué al número 26 del carrer Moulin de la Pointe, en un immoble propietat de sa mare, i en aquesta època treballava de comptable. En 1922 s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i participà en les reunions del Comitè d'Iniciativa i en els grups dels XIII i XVIII Districtes de París, prenent a vegades la paraula. Sota el pseudònim d'Spartakos col·laborà en Le Libertaire. En 1923 va ser secretari de l'efímera Lliga d'Acció Antimilitarista (LAA) i edità el fullet Aux esclaves encore patriotes, del qual es publicaren tres-mil exemplars per a difondre'ls durant la celebració del 14 de juliol, «Festa Nacional» de França. En el Congrés Anarquista celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat membre del consell d'administració de la «Librairie Sociale». En aquesta època vivia al número 74 del carrer Moulin Vert amb Léonide Villain, excompanya de l'anarquista Lucien Villain. El novembre de 1923, a resultes de la detenció de Charles Chauvin, va ser nomenat gerent del setmanari Le Libertaire i dels primers números de Le Libertaire diari. L'11 de gener de 1924 va ser detingut al seu domicili i enviat a la presó parisenca de La Santé sota l'acusació de «provocació al robatori, al pillatge, a l'assassinat i als militars a la desobediència» per cinc articles apareguts en el periòdic i va ser substituït per Gabriel Braye. El 20 de febrer de 1921, encara que feble i malalt, participà, amb altres companys empresonats (Charles Chauvin, Jacques Doriot, Marcel Lhomme i Louis Loréal), en una vaga de fam per aconseguir la llibertat condicional de l'anarquista Jeanne Morand, aleshores empresonada. El 27 de febrer, després d'haver perdut molta sang, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, juntament amb els altres vaguistes, i tots acceptaren ser realientats en considerar que l'hospital era un «terreny neutre». El 13 de març de 1921 va ser jutjat, amb André Colomer, per l'XI Tribunal i condemnat a dues penes de sis mesos i a tres penes de quatre mesos de presó que s'integraren en una de sis mesos. El juny de 1924 va ser alliberat i a partir d'aquest moment deixà de freqüentar els cercles anarquistes. El 17 de juliol de 1926 es casà al XIII Districte de París amb Marguerite Marie Émilienne Reymond, cosidora de sabatilles a màquina, amb qui tingué una filla. En aquesta època, encara que domiciliat al número 26 del carrer Moulin de la Pointe, vivia a Chosy-le-Roy (Illa de França, França) i treballava de secretari a l'Ajuntament de Bicêtre (Illa de França, França). Finalment va ser esborrat del llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat.

***

René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972)

- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a la Caserna d'Artilleria de Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Théodore Alcide Lochu. Sos pares es deien François Louis Pierre Lochu, ferrador guarnicioner de ferradures del 35 Regiment d'Artilleria, i Marie Marguerite Le Brun, cantinera. Es guanyà la vida com a sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. El 14 de maig de 1923 es casà a Vannes amb Anna Françoise Marie Lepelhuenne (Nanette). És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1989 a l'Hospital Chubert de Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Louis Albert Coche

- Louis Coche: El 26 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 27 d'agost– de 1904 neix a Marcq-en-Barouel (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Louis Albert Coche. Sos pares es deien Albert François Victor Coche i Victorine Eugènie Laut, pastissers. Es guanyava la vida com a pintor de cotxes a la zona de París. En 1922 abandonà Levallois-Perret (Illa de França, França) i 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 23 de desembre de 1933 es casà a Montmagny (Illa de França, França) amb Madeleine Geneviève Sebert. En 1948 va ser esborrat de la llista d'anarquistes a vigilar de la regió parisenca perquè havia abandonat la seva residència a Deuil-la-Barre (Illa de França, França). En els seus darrers anys visqué a Deuil-la-Barre. Louis Albert Coche va morir el 27 d'octubre de 1973 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França).

***

Necrològica de Víctor Santidrián García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Víctor Santidrián García: El 26 d'agost de 1904 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Padilla de Abajo (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Santidrián García. Sos pares es deien Pabrlo Santidrián i Saturnina García. Emigrà amb sa família a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més tard s'instal·là a Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on conegué sa futura companya, Felicidad González, amb qui tingué tres filles i un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una operació d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a milicià. Quan la caiguda del front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat per mar i arribar a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar controlada per la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que no pogué passar a França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a Pamplona (Navarra) i no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a començaments de 1950. Després de la II Guerra Mundial, Santidrián s'instal·là a Solhac (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960 s'instal·là amb sa família a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT local, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva passió, l'escultura i l'Art Brut, adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra amb nombroses escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels turistes i que cridaren l'atenció de diversos mitjans de comunicació. A partir de 1980 quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa companya. Es traslladà a viure amb una de ses filles a Hendaia. Víctor Santidrián García va morir el 6 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 d'abril– de 1994 al seu domicili d'Hendaia (Lapurdi, País Basc).

***

Severino Campos Campos

- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup «El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar, Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes, Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

***

Juan José Sacramento García

- Juan José Sacramento García: El 26 d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Sos pares es deien Juan Sacramento Puche, jornaler, i Virtudes García López. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». El 31 d'agost de 1937 es casà a Villena amb Magdalena Lacruz Rizo. Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a la Residència Príncipe de España de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).

***

Antonio López Campillo fotografiat per Paula Montálvez Langa

- Antonio López Campillo: El 26 d'agost de 1925 neix a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) el científic, escriptor i intel·lectual llibertari Antonio Eduardo Valentín López Campillo, conegut com Campillo. Fill d'una família republicana conservadora, sos pares es deien Antonio López Pereira, advocat, i Victoriana Campillo Lombardo. Després d'estudiar durant la guerra civil el batxillerat a Burgos (Castella, Espanya), es llicencià en ciències químiques per la Universitat Complutense de Madrid (Espanya). Inicià la seva trajectòria de militant social com a pastor protestant en un petit temple del carrer Noviciado de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE), participant en la cèl·lula de Jorge de Semprún Maura (Jorge Semprún) i organitzant activitats culturals i antifranquistes. Arran de les diverses protestes estudiantils, en 1955 s'hagué d'exiliar a França. A París, pel contacte amb militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i anarquistes, i després de passar per diversos partits esquerrans, com ara el Frente de Liberación Popular (FLP o Felipe) o el PCE-ML, abandonà el comunisme. Es doctorà en física per la Sorbona i també estudià sociologia a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Entre 1957 i 1990 fou investigador científic del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de Recerques Científiques) i de diverses universitats franceses. En 1977 intervingué en els debats de la Jornades Llibertàries de Barcelona (Catalunya), en 1983 en les jornades culturals del VI Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre setembre i octubre de 1993 en l'Exposició Internacional sobre Anarquisme de Barcelona. En 1986 participà en la creació i en el suport econòmic de la «Fundación Aurora Intermitente» de Madrid. Participà con a conferenciant en nombrosos actes organitzats per la CNT i organitzacions anarquistes (Almeria, Barcelona, Bilbao, Madrid, Móstoles, Palencia, Palma, Puerto Real, Valladolid, Zamora, etc.). En 1993 participà com a actor en la pel·lícula d'Antonio Artero Coduras Cartas desde Huesca. Sembla que en 1993 s'afilià a Esquerra Unida (EU). Col·laborà en diversos programes televisius i radiofònics de divulgació científica i com a tertulià (Cerebro y màquina, España, siglo XIX, La isla del tesoro, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara CNT, La Ilustración Liberal, Libertad Digital, Nada, El País, El Topo Avizor, etc. En 1986 traduí el llibre d'Albert Einstein La lucha contra la guerra i en 2000 prologà l'obra de Juan Ignacio Ferreras Florilegio de la lengua atea. És autor dels llibres La caída de la casa Lenin (1992), Curso acelerado de ateísmo (1996, amb José Ignacio Ferreras), La ciència como herejía (1998), Clones, moscas y sabios (1998), ¿Qué fabulan los filósofos? Relatos de pensadores españoles (2000, amb altres), A pesar de todo se mueve (2002), El genoma para peatones (2002), El genoma para peatones (2004), Islam para adultos (2005), etc. Participà en dues ocasions en les Jornades Llibertaries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma. Sa companya fou Evelyne Darmois. Antonio López Campillo va morir el 7 de maig de 2019 a la Hospital Universitari «Fundación Jiménez Díaz» de Madrid (Espanya) i va ser incinerat en aquesta població.

***

René Lourau a Río de Janeiro

- René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Joseph Lourau. Sos pares es deien Léon Lucien Lourau, xofer, i Jeanne Anselmine Gatipon-Bachette. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de socionàlisi. El 21 de juny de 1969 es casà al II Districte de París amb Françoise Marcelle Marie Gavarini, de qui es va divorciar el 16 d'abril de 1992. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta, Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres,  traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologue à plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infart l'11 de gener de 2000 a Versalles (Illa de França, França), dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.

***

Jorge Cuña Casasbellas

- Jorge Cuña Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i de Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista Altjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Hojas de Luz, Poesía Galicia, Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de 1877 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del setmanari L'Anarchia. Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de Carlo Cafiero, Andrea Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el programa insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per mor de les freqüents persecucions policíaques, només publicà set números, l'últim l'octubre de 1877. Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en sortiren, dirigits per Giovacchino Niccheri, tres números més, l'últim el 18 de novembre de 1877. En aquest últim número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor Stanislao Alberici Giannini.

***

Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus

- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels «comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.

***

Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)

- Atemptat contra Ángel Pestaña: El 25 d'agost de 1922 cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals –que va ser qui va disparar–, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

Atemptat contra Ángel Pestaña (25 d'agost de 1922)

***

Capçalera d'España Libre

- Surt España Libre: El 25 d'agost de 1945 surt a París (França) el primer número del periòdic en castellà España Libre. Órgano del Comité de Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia (CNT-AIT). Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu director va ser Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel Hernández. Poc després es convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la CNT a França fins a la seva desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a Tolosa de Llenguadoc com a setmanari. Defensà fermament les postures del Comitè Nacional clandestí de la CNT, fins i tot les activitats més discutides (participació en el Govern Giral, diàlegs amb els monàrquics, etc.). A més de Félix Lorenzo Páramo, va ser dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus nombrosos col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias, Ramón Álvarez, Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú, Jacint Borràs, Buenacasa, Félix Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo, J. J. Domènech, Liberto Esclavina, José Espuga, José Ferri, José Gallego Crespo, Salvador García, García Durán, García Pradas, González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud, Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel, Ramón Liarte, Carlos Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio Mtz Prieto, Bernardo Merino, Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal, Olegario Pachón, Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces, Salvador Rodrigo, Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda, Mateo Santos, Víctor Sanz, Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio Serrano, Trabal, Gonzalo Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà textos inèdits de Peiró i el número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el famós manifest «Con España o contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva desaparició va ser motivada per pressions franquistes, encara que arran de la unificació confederal de 1960 caigué en crisi.

Naixements

Foto policíaca de Pierre Gaillard (15 de març de 1894)

- Pierre Gaillard: El 25 d'agost de 1846 neix a Fontanjas (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Auguste Gaillard. Sos pares es deien Louis Gaillard, propietari i comerciant, i Margueritte Eugénie Dumathieu. El 24 de setembre de 1872 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la cosidora Marie-Léontine Laurent. En aquesta època treballava de droguer i vivia al número 29 del carrer Myrha de París. El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista, al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França). Va recomanar els companys d'assistir, armats amb bastons, a les reunions que organitzés el Partit Obrer durant la campanya electoral i es mostrà satisfet dels resultats obtinguts per la campanya abstencionista. El 18 de desembre de 1893 comentà al domicili de Méreaux la detenció de l'anarquista Jacques Merigeau. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat recopilador d'anarquistes i aleshores vivia al número 12 del carrer Pont Vert de Bagnolet. El 13 de març de 1894 un informe del control general de la Prefectura de Policia assenyalava que, malgrat la seva notorietat com a anarquista declarat, cap escorcoll s'havia portat a terme al seu domicili. En aquesta època feia de contramestre en una fàbrica. El 15 de maig de 1894 va ser detingut, moment en el qual va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos dies després. Pierre Gaillard va morir el 3 de maig de 1908 al seu domicili, número 75 de la Grande Avenue, a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Louis Thériez (16 de març de 1894)

- Louis Thériez: El 25 d'agost de 1858 neix a l'antic VIII Districte (actual XI Districte) de París (França) l'anarquista Louis Thériez –a vegades citat erròniament Terriez–, conegut com Perriez. Sos pares es deien Théodore Thériez i Caroline Barbier. Es guanyava la vida com a ebenista i vivia al número 24 del carrer Charenton del XII Districte de París. En 1888 va fer conferències a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) amb Perrin. L'abril de 1893 tenia el seu magnífic taller-botiga d'ebenisteria al número 10 del carrer Gracieuse del V Districte de París i treballava, entre d'altres, per a l'administració de l'Assistència Pública. En aquesta època figurava en els registres de recapitulació d'anarquistes i estava casat amb Marie Louise Nestorine Delplanque, obrera en una fàbrica de cartró, amb qui tenia dos infants i de qui enviudà. En 1894 vivia al número 6 del carrer Clef del V Districte de París. El 16 de març de 1894 va ser detingut amb altres 11 anarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el seu dossier va ser enviat el 2 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció. El 30 de maig de 1894 va ser detingut al seu domicili amb 11 anarquistes més. Louis Thériez va morir el 10 de març de 1942 al seu domicili, al número 70 del carrer de la Villette, de l'XI Districte de París (França).

***

Gravat de William Barbotin realitzat per Henri Othon Brauer d'un autoretrat gravat per Barbotin mateix

- William Barbotin: El 25 d'agost de 1861 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin, més conegut com William Barbotin. Nét i fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, era fill de Joseph Barbotin i de Marie Céleste Bernard. Quan era un infant, el pintor William Bouguereau descobrí els seus precoços talents com a dibuixant i esdevingué el seu mentor artístic. Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre de 1880 va ser nomenat professor suplent a París (França), on freqüentà el taller de William Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts, especialitzant-se en el gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony Robert-Fleury i de Gustave Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i entre 1885 i 1886 va romandre becat a l'«Acadèmia de França a Roma» de la vil·la Médicis de Roma (Itàlia). A finals de 1886 conegué Élisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa) de qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els cercles anarquistes. A Suïssa també es reuní amb el communard anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir d'aquí començà a col·laborar en la premsa llibertària, com ara La Révolte i Les Temps Nouveaux, dirigit per Jean Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquesta època realitzà els retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de l'època (Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre Leroux, Yann Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, etc.). També col·laborà amb Élisée Reclus en la seva Géographie Universelle. L'octubre de 1890 comprà la vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré, on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou el secretari general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà nombroses distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de diversos Salons, etc.). En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i il·lustrà llibres de destacats autors (Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894 realitzà una medalla amb l'efígie d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre artistes que gravaren en aiguafort els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del llibre d'Angelo Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album Mariani; ell mateix va figurar en el volum VIII (1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums apareguts entre 1894 i 1925. Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900 participà en l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de 1901 es casà all XIV Districte de París amb Sophie Camille Guériteau (Georgette Gonini), filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont), la companya d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; amb aquest matrimoni legitimaren dues filles: Carmen, nascuda en 1890, i Denise Louise, nascuda en 1893; posteriorment tingueren un altre fill, William –la parella es divorcià el 10 de juliol de 1909. El 5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor; l'acceptació d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys anarquistes. En 1904 va ser nomenat inspector d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries Públiques de Nins del districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un edifici que havia restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la mort de Perrier. En 1905 William Barbotin va ser nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al Phare des Baleines, que esdevingué Museu «Jules Perrier», creat per dotar d'«educació artística al poble i a la joventut en particular» –en 1952 aquest museu va ser clausurat a causa de la desatenció municipal. En 1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand Fallières i va ser nomenat inspector de l'Educació Nacional. Després de la Gran Guerra la fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va caure en l'oblit. William Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del número 9 del bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou enterrat al cementiri de Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier Jung publicà l'estudi històric Les Anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

William Barbotin (1861-1931)

Jules Perrier (1837-1904)

***

Notícia sobre Louis Bertgues apareguda en el diari parisenc La République Française del 6 d'agost de 1892

- Louis Bertgues: El 25 d'agost de 1866 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Gérard Adolphe Bertgues, conegut com Louis Bertgues. Era fill de Louis Adolphe Bertgues, obrer modelista, i de Louise Gabrielle Fay, bugadera. Era enginyer electricista de professió. Insubmís, en 1890 va fer costat econòmic la vaga dels obrers d'emparquetar del Districte del Sena. En aquesta època vivia al número 10 del passatge Fougeat del barri de Grenelle de París. El juny de 1890 va ser nomenat secretari provisional del Grup d'Estudis Socials «La Jeunesse Anarchiste» del XV Districte de París. En 1890 era delegat del XV Districte de la Lliga Socialista i en 1891 delegat del X Districte d'aquesta organització. En aquesta època va fer classes d'electricitat en els cursos del professor Rigolet de la Unió Francesa de la Joventut (UFJ). Sembla que és mateix Louis Bertgues que va ser detingut a Meaux (Illa de França, França), amb la documentació d'un belga expulsat de França, i que va ser fitxat com «anarquista molt perillós». En 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) fugint de la repressió antianarquista engegada arran dels atemptats de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i d'antuvi visqué al número 30 del carrer Fitzroy, llar de nombrosos llibertaris exiliats. A la capital anglesa regentà una botiga de serveis elèctrics al número 19 del carrer Carburton i va ser membre actiu del grup anarquista «Autonomy Club», on destacà per la violència de les seves paraules. A finals de 1893 va estar-se uns mesos a Austràlia i hi hauria treballat en una plantació de canya de sucre a Cuba, abans de retornar el gener de 1895 a Anglaterra. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 vivia al barri londinenc de West Kensington i treballava en la instal·lació d'aparells elèctrics, mentre que sa companya feia de modista. En 1896 visqué al número 121 del carrer Wardour i també al carrer Bramber de Londres. Casat amb la domèstica Angèle Hélène Sidonie Darsy, el 16 de novembre de 1898 tingué un infant, Gérard Louis Prudent Adolphe Bertgues, a Arques (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1905 regentava una botiga d'objectes d'art i d'il·luminació artística al número 5 del carrer Waterford de Londres i era representant de l'empresa parisenca «Yung et Fortin». En 1917 encara era a Londres. En 1934 treballava d'obrer paperer, juntament amb sa companya, a  l'empresa «Societat de Cartonatges i Papereries de l'Hermitage» de Blendecques, població natal de sa companya i on havia viscut sa mare en enviudar, i el 19 de juliol d'aquell any va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Treball del Ministeri de Comerç i Indústria francès. Louis Bertgues va morir el 28 d'agost de 1950 al seu domicili de Blendecques (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto policíaca de Michel Bellemans (3 de setembre de 1894)

- Michel Bellemans: El 25 d'agost de 1870 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Michel Bellemans. Obrer de sastreria, el 13 de setembre de 1893 s'instal·là a París (França), al número 11 del carrer de la Barre, amb sastre belga Nicolas Deliègre, i treballà al taller de Van Trapen al número 47 del carrer Labat. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes perillosos establerta per la Prefectura de Policia parisenca. El 7 de març de 1894 va ser detingut amb altres 16 persones, tres d'elles dones, en una agafada al cabaret regentat per l'anarquista Francis Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de Montmartre. Interrogat l'endemà, el 9 de març va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però finalment l'11 de març de 1894 va ser alliberat. El 9 de juliol de 1894, en un nou escorcoll del cabaret de Francis Louis Duprat a resultes d'investigació per «associació criminal», va ser novament trobat a l'indret, on malgrat els riscos, continuava assistint a les reunions i festes familiars que els anarquistes hi organitzaven; tancat el 13 de juliol a Mazas, va ser alliberat el 29 de juliol de 1894. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció ordenà el sobreseïment del seu cas. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Louis Jean Baptiste Gogumus. Era fill dels rendistes Joseph Gogumus, aleshores carter, i de Loise Élisabeth Strohl. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Divorciat de Jeanne Pierrette Brintet, el 18 d'agost de 1914 es casà al XX Districte de París amb Julie Lagnier. En aquesta època treballava de representant. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 al seu domicili, al número 12 bis de l'avinguda Hoche, de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) –en la defunció van estar presents Françoies Marie, administrador de La Bataille Syndicaliste i el des de feia poc diputat Pierre Laval–; va ser incinerat quatre dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres van ser portades al cementiri de Les Lilas (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc La Presse del 25 de maig de 1912

- Augustin Gillet: El 25 d'agost de 1874 neix a La Chansiauve (Gartèmpa, Llemosí, Occitània) el paleta anarcoindividualista Augustin Gilet, més conegut com Augustin Gillet. Sos pares es deien Sylvain Gilet, conreador, i Léonarde Geai. Instal·lat a París (França), en 1895 vivia al número 16 del bulevard Courcelles del XVII Districte. El 14 de novembre de 1895 va ser integrat en el 1 Regiment d'Enginyers per a fer el servei militar i el 14 d'abril de 1897 va ser destinat a la 2 Companyia de Fusellers de Disciplina. L'1 de març de 1898 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó per «rebuig d'obediència». El 30 de setembre de 1898 va ser destinat a la 1 Companyia de Fusellers de Disciplina a Tunísia i l'1 de novembre de 1899 passà a la reserva militar. El 22 d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de l'Élysée per a l'empresari Blanche, va caure al patí des d'una alçada de tres metres, patint greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon de París (França). Instal·lat a Montrouge (Illa de França, França), al número 75 del carrer Orléans, a partir del gener de 1911, en substitució d'Alzir Hella, fou gerent del setmanari individualista L'Anarchie, editat per Albert Libertad a París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie va ser escorcollada i dies després, el 23 de maig, va ser detingut con a gerent d'aquest periòdic acusat d'«incitació a l'assassinat» per la publicació l'abril d'aquell any de l'article apologètic de la «Banda Bonnot» titulat «Des hommes», escrit per Maurice Vandamme (Mauricius) sota el pseudònim de Lionel. Posat en llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat a un any de presó per «delicte de premsa» –Vandammee va ser condemnat en rebel·lia, ja que s'havia fugat, a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa. Gillet marxà a l'estranger i fou substituït en L'Anarchie per Labregère. En 1914 va ser mobilitzat en el II Regiment de Cuirassers. Declarat insubmís, el 22 de març de 1916 va ser detingut per la policia a París i dos dies després integrat en el 23 Regiment d'Infanteria Colonia. El 12 de maig de 1916 va ser condemnat pel 3 Consell de Guerra Permanent de parís a un mes de presó per «insubmissió». Després de passar per diverses unitats militars, el 15 de febrer de 1919 va ser llicenciat. En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela d'Edoardo Marchini apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal de l'11 d'agost de 1934

- Edoardo Marchini: El 25 d'agost de 1875 neix a Fosdinovo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Luigi Marchini, més conegut com Louis Marchini, Edoardo Marchini o Edouard Marchini. Era fill de Giuseppe Marchini i Domenica Canaccini. Es guanyava la vida treballant en una pedrera. Formà part del grup anarquista de Fosdinovo, destacant en l'àmbit de la propaganda. Participà en els motins insurreccionals de gener de 1894, engegats en solidaritat amb els treballadors sicilians; per aquests fets va ser detingut, jutjat davant el Tribunal Militar de Guerra de Massa i el 19 de febrer de 1894 condemnat a dos anys i sis mesos de presó i a vigilància especial per «associació criminal». El 14 de març de 1895 va ser amnistiat. En 1909 passà per motius laborals a Marsella (Provença, Occitània), on s'establí. Sa companya fou Maria Lunardelli. Edoardo Marchini va morir el 10 d'agost de 1934 al seu domicili, al número 62 del bulevard Saint-Raymond, de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

Albert Thierry

- Albert Thierry: El 25 d'agost de 1881 neix a Montargis (Centre, França) l'escriptor, professor, moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert Louis Thierry. Sos pares es deien André Célestin Thierry, obrer paleta establert a París (França), i Augustine Eugénie Lioret. Estudià a l'Escola Primària Municipal de Clichy i després a Asnières (Illa de França, França). Realitzà uns brillants estudis secundaris al Col·legi Chaptal, al VIII Districte de París, i després d'acabar magisteri a l'Escola Normal Superior de Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19 anys, sortí amb la titulació de professor. En aquests anys d'adolescència es declarà anarquista, fortament influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr Kropotkin, Lev Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard, entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i Pedagògics (GESP) de Puteaux (Illa de França, França), conegut com «El Grup de Puteaux», que es reunia a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat amb Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari, però sempre va ser reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva tàctica, reprovant especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei militar al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França), negant-se a formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905 estudià amb una beca a Alemanya i a Àustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena, Salzburg, Budapest, etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua alemanya. Entre 1905 i 1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun (Illa de França, França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors de Versalles, als locals de Montreuil (Illa de França, França). En aquests anys conegué Pierre Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres intel·lectuals. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Les Cahiers de la Quinzaine, L'École Rénovée, La Grande Revue, La Jeunesse Enseignante, Les Pages Libres, Les Temps Nouveaux, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, entre d'altres. En 1909 publicà L'homme en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure seduït per la «Unió Sagrada» i es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per anar al front i el setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el 2n Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria. Durant la retirada del Marne va ser ferit i capturat sis dies pels alemanys; després va ser alliberat per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de Cholet (País del Loira, França) i tres mesos a Évreux (Alta Normandia, França). De bell nou incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de 1915 a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais, França), a la «Tranchée des Saules» (Trinxera dels Salzes), durant l'ofensiva d'Artois, a resultes de l'explosió d'un obús que rebé al cap. Les seves restes reposen en un dels ossaris de la Necròpoli Nacional de Notre-Dame-de-Lorette (Ablain-Saint-Nazaire, Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor. Pòstumament, entre desembre de 1917 i agost de 1918, es van publicar en el periòdic La Grande Revue, els seus «Carnets de guerre». També pòstumament es publicaren reculls d'articles i assaigs seus, com ara Testament d'un combattant. Des conditions de la paix. Essai de morale révolutionnaire (1916), Les conditions de la paix. Méditations d'un combattant (1918), Sourire blessé (1922), Réflexions sur l'éducation. Novelles de Vosves (1923), Le révélateur de la douleur. Tragédie (1929), L'homme en proie aux enfants (1947 i 2010) i Vous dites grandir (1963), on tractà temes com l'acció directa en pedagogia, l'educació sindicalista, la literatura proletària, etc. A França, dos escoles primàries i un col·legi porten el seu nom.

***

Foto antropomètrica de Giuseppe De Luisi

- Giuseppe De Luisi: El 25 d'agost de 1887 neix a San Martino Buon Albergo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi, conegut com Gigi. Sos pares es deien Stefano De Luisi i Palma Poggiani. De jove s'acostà al pensament llibertari i es guanyà la vida treballant de ferroviari. A principis de segle, formà part, amb altres companys (Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, Ubaldo Tacconi, etc.), del Grup Llibertari de Verona (Vèneto, Itàlia). A partir de 1915 va ser vigilat per la policia per les seves activitats contra la Gran Guerra. En aquests anys formà part de la Cambra del Treball i mantingué correspondència amb el periòdic Guerra di Classe. Per la seva militància el juny de 1915 va ser traslladat al dipòsit de locomotores de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el juny de 1916 de bell nou a Verona. Després de la guerra va ser acomiadat dels ferrocarrils per motius polítics i s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment llibertari. En 1920, arran d'un escorcoll realitzat al seu domicili, realitzat com a conseqüència d'uns tiroteigs que van tenir lloc entre anarquistes i forces de l'ordre duran la manifestació del Primer de Maig, que provocaren tres morts i nombrosos ferits entre els manifestants, va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a un any i sis mesos de presó per «tinença d'armes». Després de nou mesos de tancament, aconseguí fugir de la Presó Nova de Torí i passà a la clandestinitat, dedicant-se a l'expropiació. Va fer diversos robatoris al Piemont i a Ligúria, alguns juntament amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastro, i fent servir, a vegades, un automòbil, cosa poc freqüent a l'època. En 1921, amb Luigi De Ambrosi i Raffaele Milesi, atracà l'empleat que portava els salaris dels ferroviaris a prop de Serravalle Scrivia (Piemont, Itàlia), portant-se 135.000 lires. Aquell mateix any, en una topada amb uns policies al Caffè Reale de l'avinguda Regina Margherita de Torí, quan es trobava amb sa companya Caterina Piolatto i Raffaele Milesi, en ferí greument un, però Milesi resultà mort. En 1922 va ser detingut, amb altres companys (Micele Carabba, Desiderio Dello Sbarba, Giuseppe Ferrero i Giovanni Truffo), en un parany policíac quan anava amb cotxe per la carretera de Grugliasco a Moncalieri (Piemont, Itàlia); als cinc anarquistes se'ls va confiscar 15 bombes, cinc revòlvers, quatre carregadors i 100 cartutxos, i la policia sospità que el grup anarquista planejava atemptar contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia que havia de passar per aquella carretera aquell mateix dia. Jutjat en diversos judicis, va ser condemnat a penes de mes de cinquanta anys de presó, que purgà a diverses presons, entre elles les toscanes de la fortalesa de Volterra i el Manicomi Criminal de Montelupo Fiorentino, i l'illa de Pianosa. Durant l'època feixista rebé, malgrat les dificultats, el suport dels companys i mantingué correspondència amb destacats anarquistes (Nicola Di Domenico, Ugo Fedeli, etc.) i grups llibertaris d'arreu del món (L'Adunata dei Refrattari, etc.). L'abril de 1945, quan es trobava reclòs a la presó de Saluzzo (Piemont, Itàlia), va ser alliberat, juntament amb els anarquistes Ersilio Belloni i Attilio Parodi, per un escamot de partisans i s'integrà en el grup, lluitant contra el nazifeixisme fins el final de la guerra. Durant la postguerra treballà de mecànic i reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Com a membre de la Federació Comunista Llibertària Vèneta (FCLV) assistí al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). El 22 de gener de 1950 va ser detingut a prop de l'ambaixada espanyola a Roma amb una maleta que contenia explosius; la presència d'uns infants jugant als jardins de davant la seu diplomàtica li van impedir materialitzar l'acte de protesta contra el franquisme. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat a sis anys de presó, pena que va ser rebaixada en l'apel·lació a quatre anys i 10 mesos. En 1954 va ser posat en llibertat vigilada. En 1955 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En total va passar més de 25 anys a les presons italianes. Giuseppe De Luisi va morir el 28 de desembre de 1961 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuseppe De Luisi (1887-1961)

Caterina Piolatto (1900-?)

***

Crida de Louis Hugonnet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de maig de 1923

- Louis Hugonnet: El 25 d'agost de 1895 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) l'anarquista Louis Édouard Hugonnet. Sos pares es deien Jean Hugonnet, obrer en una fàbrica de faiança, i Augustine Louise Masson. Es guanyava la vida de paleta. Cridat a files en 1915, durant la Gran Guerra, va desertar i per aquest fet va ser condemnat a tres anys de treballs forçats. Després d'un temps a la presó de Bugia (Bugia, Algèria), va ser enviat al camp de Clairfontaine (El Aouinet, Tebessa, Algèria) per a treballar a la línia fèrria Clairfontaine-Ouenza. De bell nou a la metròpoli, s'establí a la seva població natal i visqué al carrer Varennes. Durant la primavera de 1923 intentà crear un grup anarquista departamental a Sena i Marne. El desembre de 1924, amb Joseph Buomore, testimonià les seves experiències als camps algerians durant la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) contra el «Biribi» (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) des de les pàgines de diversos periòdics (Le Libertaire, La Vague, etc.). En aquesta època vivia al número 34 del carrer Solitaires de París. El 10 de juliol de 1926 es casà a Luberçac (Llemosí, Occitània) amb Marguerite Bournazel, amb qui tingué una filla. Durant la nit del 10 a l'11 de maig de 1930 a resultes d'una baralla a Montereau-Fault-Yonne amb els algerians Mohamed Chaleb i Mohamed Saïdi, va ser detingut per amenaces, insults i agressió contra el policia Frétat, però va ser posat en llibertat amb càrrecs; jutjat el 21 de juliol de 1930, va ser condemnat a tres mesos de presó. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes de Montereau-Fault-Yonne. En aquesta època estava divorciat. Quan esclatà la Revolució espanyola, l'octubre de 1936 va anar voluntari a lluitar contra el feixisme. Sembla que Louis Hugonnet va morir en combat a Espanya.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat –Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme –simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost–, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada «acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

Anagrama de l'AIT

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Naixements

Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París

- Nathalie Lemel: El 24 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Perrine Natalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel o Nathalie Le Mel. Sos pares, que tenien un cafè, es deien Allain Marie Duval, adober, i Catherine Agathe Hardy. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casà amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Adolphe Le Mel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer –que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers–, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie Lemel va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'Hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 de juliol de 1894

- Bernard Jouy: El 24 d'agost de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Bernard Basile Jouy, conegut com Bataille. Era fill dels teixidors Antoine Jouy i Élisabeth Fabre. Es guanyà la vida treballant d'empleat de comerç i de venedor ambulant. En 1875 va ser cridat a files però va ser declarat exempt perquè tenia un germà fent el servei militar. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, durant la tardor de 1890 es dedicà a difondre el fullet Les préjugés et l'Anarchie. En 1882 declarà el seu negoci en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al número 15 del carrer Arnaud de Molles, i s'integrà en el grup anarquista «Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. En aquesta època treballà venen sabates. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat i la policia va trobar nombrosos periòdics anarquistes (L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). El 16 de juliol de 1897 enviudà de Barthélemie Françoise Bataille i el 2 de juliol de 1898 es casà a Marsella amb la domèstica aragonesa Josefina Cosculluela Sopena. En aquesta època vivia al número 57 del carrer Plateau Cherchell de Marsella. Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge». Bernard Jouy va morir el 4 de setembre de 1918 al seu domicili, al número 49 del bulevard Notre-Dame, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Fotografia policíaca d'Oscar Labrie (2 de juliol de 1894)

- Oscar Labrie: El 24 d'agost de 1861 neix a Charenton-le-Pont (Illa de França, França) l'anarquista Oscar Alexandre. Era fill d'Octavien Hippolyte Labrie, terrelloner al Ferrocarril del Nord, i d'Appolonie Dirckx (Pauline Derix). Treballava als tallers de la fàbrica de màquines de vapor Farcot de Saint-Ouen (Illa de França, França) i alhora regentava una taverna, propietat de la seva companya Marie Thomas. Una part del local de la taverna el tenia llogat a Patrocle Berthon, regidor municipal socialista de Saint-Ouen. El 13 d'abril de 1889 Patrocle Berthon, borratxo, anà a la taverna i trobà Maria Thomas tota sola i al dormitori intentà violar-la; quan Labrie tornà de la feina i trobà Berthon al llit, el tragué de casa seva. Al vespre va notar la desaparició de 350 francs, un pagaré de 500 francs, una capseta amb joies i diversos papers valuosos, que es trobaven en un armari. Una part d'aquest robatori va ser trobat a casa de Berthon en un registre de la policia, però Labrie no va denunciar argumentant per havia trobat els 350 francs, però tot indica que no va presentar càrrecs per les pressions que va rebre de l'ajuntament; finalment Berthon va quedar en llibertat. A començament dels anys noranta Labrie formà part del grup anarquista «L'Avenir de Saint-Ouen», format per una seixantena de militants (Louis Bernaix, Nicolas Chauman, Charles Galau, Louis Galau, Francis Pernin, etc.), entre els quals destacava com a propagandista i orador Gustave Mathieu, i que es reunia al carrer Roziers. L'agost de 1890 Mathieu va ser detingut en sortir d'una reunió al domicili de Labrie. Un altre grup d'anarquistes animat per Auguste Viard es reunien a la seva taverna i feien conferències i vetllades amb cançons; algunes d'aquestes reunions acabaven amb enfrontaments amb la policia. El 9 de febrer e 1891, Mathieu que acabava de sortir de la presó després de purgar una condemna d'un mes, va fer una conferència sobre el sistema carcerari a la Sala Labrie, al número 76 de l'avinguda Batignolles. En morir Viard, Mathieu i altres companys, deixaren al domicili de Labrie mercaderies heretades de Viard. Amb el seu domicili vigilat per la policia, deixà de rebre de manera oberta els companys anarquistes. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia. Després de perdre diversos infants un darrere l'altre, va ser pare de bell nou i dies després, l'1 de juliol de 1894, el comissari de policia de Saint-Ouen Leproust el vingué a detenir sota la inculpació de «pertinença a associació criminal» i escorcollà, sense cap resultat, el seu domicili. L'endemà, 2 de juliol, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i, dos dies després, el jutge d'instrucció Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informes sobre les seves relacions amb el «partit anarquista», que van ser lliurades el 6 de juliol de 1894. El 29 de setembre de 1894 es casà a Saint-Ouen amb sa companya Marie Thomas. El 31 de desembre de 1896 figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes i vivia aleshores al número 41 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen. El 19 de maig de 1896 es seu negoci es declarà en fallida i continuà amb la seva feina de mecànic. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Épinettes de París. Oscar Labrie va morir el 21 d'agost de 1918 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Necrològica de Paul Cané apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 25 de novembre de 1924

- Paul Cané: El 24 d'agost de 1864 neix al barri de Le Poudreux de La Rivière-Saint-Sauveur (Normandia, França) l'anarquista i sindicalista Paul Henri Amand Cané. Era fill de Pierre Henri Cané, ajustador mecànic, i de Caroline Estelle Louédin. Es guanyava la vida treballant primer d'obrer en la construcció i després de mecànic electricista a París (França). Militant anarquista, formà part del consell del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció), del qual va ser secretari, i en el Sindicat d'Indústries Elèctriques de la Confederació General del Treball (CGT). Sa companya fou Marguerite Amblard, amb qui tingué com a mínim un fill, Albert Cané, també militant llibertari. El seu últim domicili va ser al número 49 del carrer Championnet del XVIII Districte de París. Paul Cané va morir el 23 de novembre de 1924 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després a Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Ludvík Cimler

- Ludvík Cimler: El 24 d'agost de 1870 neix a Žirovnice (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Pelhřimov, Vysočina, Txèquia) l'anarquista Ludvík Cimler. Sos pares es deien Matej i Elisabeth Cimler. Quan tenia 13 anys començà a treballar d'aprenent en una fàbrica de botons de nacre. Sembla que participà en la distribució del periòdic clandestí Duch Času, publicat per František Hlaváček i Josef B. Pecka a Prostějov (Moràvia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Olomouc, Txèquia). Posteriorment s'integrà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Žirovnice. Cridat a files, es declarà insubmís i emigrà als Estats Units. A començament de 1891 s'establí a Nova York (Nova York, EUA) i durant 12 anys treballà en la indústria de la mareperla i dels botons. Membre de la Secció Txeca de l'AIT, en 1894 era secretari del seu Comitè d'Agitació. Entre 1893 i 1897 difongué el periòdic Delnické Listy, el qual dirigí en 1897. El 12 de juny de 1894 va fer la conferència «Raó i violència» a la seu de la Workers Fellowship Progress (WFP, Fraternitat de Treballadors del Progrés). El 2 de març de 1895 presidí un acte de celebració de la Comuna de París a la Fernando's Assembly Rooms de Nova York. Cap el 1900 fundà la seva pròpia impremta al seu apartadament, al número 312 de 71st Street. En 1901 es casà a Nova York amb Anna, qui va mori en 1931. En 1900 fou editor i redactor de la revista Nový Život de Nova York. El 17 de de març de 1910 s'instal·là a Cleveland per treballar en una impremta («The Bohemian Socialistic Printing & Publishing»), on hi restà 25 anys i de la qual esdevingué director. Formà part de la Unió d'Escoles de l'Esperit i de l'Associació Pro Incineració i fou membre de diverses associacions culturals (corals, esportives, etc.). Ludvík Cimler va morir el 30 d'agost de 1935 a Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA); incinerat, les seves cendres van ser dipositades al Columbari del Cementiri Highland Park de Highland Hills (Cuyahoga, Ohio, EUA).

***

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Erbalunga (Brando, Còrsega) l'anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. Sos pares es deien Jacinthe Cardi, mariner, i Rosaire Chinundi. El 26 de setembre de 1895 va ser cridat a files en la Marina, on va servir de mariner fins el 20 de gener de 1900. En 1906 s'instal·là a París (França), on treballà de comerciant. Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió, amb sa companya Frédérique Bailly, d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un «macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària «Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquesta època estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Entre el 4 d'agost de 1914 i el 4 de desembre de 1916 va estar mobilitzat en el Batalló Territorial de la Xauia al Marroc (Casablanca, Rabat, etc.) portant combois ferroviaris. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Armando Picciuti

- Armando Picciuti: El 24 d'agost de 1875 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Armando Picciuti. Sos pares es deien Giovanni Picciuti i Emilia Mancini. Només pogué fer els estudies elementals i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista. El 31 d'octubre de 1908 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Casat, tingué tres fills, el primogènit, Giovanni Picciuti (Giovannino), esdevindrà també anarquista i freqüentarà, amb altres companys, el domicili de Luigi Fabbri a Corticella (Bolonya). Obrer en una foneria i mecànic de professió, milità en el Sindicat de Metal·lúrgics, que, gràcies a la seva influència i la de Clodoveo Bonazzi, resta majoritari a la Vella Cambra del Treball, encapçalada per anarquistes i sindicalistes revolucionaris, fins i tot després de l'escissió del gener de 1913 i el naixement a Bolonya d'una nova Cambra del Treball reformista adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). En contacte amb Armando Borghi i Luigi Fabbri, intentà reactivar les forces anarquistes locals creant amb altres companys el «Fascio Llibertari de Bolonya», que s'adherí a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i al Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA) dirigit a Roma per Temistocle Monticelli. En 1919 era mecànic al garatge de la FIAT, fora de la bolonyesa Porta San Felice (Porta Saffi). En un informe policíac del 31 de juliol de 1919 es feia constar que tenia «una certa influència en els subversius locals». Col·laborà en periòdics anarquistes, als qual enviava corresponsalies, i en feia propaganda entre amics i coneguts. No tingué antecedents penals. Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 assistí com a delegat al II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI) i entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 participà en el Congrés Regional de l'UAER, on votà la ponència de Pietro Comastri. El juny de 1920 creà a Pontelungo (Imola, Emília-Romanya, Itàlia), amb Clodoveo Bonazzi, Pietro Comastri i Diego Domenico Guadagnini, el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), que a més d'una finalitat educativa tenia també com a objectiu l'acció antimilitarista. En el Congrés de Bolonya de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4 de juliol de 1920, va ser nomenat secretari de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització i comptà amb el suport de Luigi Fabbri i Aldo Venturini. En aquesta època el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions, sense èxit, a la recerca d'armes. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 participà en el III Congrés de l'UAI, que se celebrà a Ancona (Marques, Itàlia), i intervingué en els debats. A finals de 1922 es traslladà definitivament a Roma –tot i que oficialment emigrà el 7 de juny de 1923 a Bolonya–, on trobà feina a la foneria «Rocchi». Durant tota l'època feixista va ser vigilat per les autoritats i l'octubre de 1929 la policia ressaltà en un informe que «encara professa principis subversius». Fins i tot després de la II Guerra Mundial, no obstant la seva avançada edat que el va obligar a restringir les seves activitats polítiques, es mantingué fidel al seus ideals llibertaris. Armando Picciuti va morir el novembre de 1956 a Roma (Itàlia) i, com a membre de l'Associació «Giordano Bruno», va ser incinerat.

***

María García Sanchís

- María García Sanchís: El 24 d'agost de 1881 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarquista, espiritista i miliciana María García Sanchís. Cap el 1900 emigrà a Barcelona (Catalunya). Es guanyava la vida treballant de teixidora al seu domicili, al número 25 del carrer Gustavo Adolfo Bécquer del barri de Can Rull de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Tingué una educació autodidacta, fruit de les seves nombroses lectures. Amb conviccions espirituals, formà part del moviment espiritista. A Barcelona es casà amb Agustí Alonso Castells, també anarquista, que es dedicava al comerç de gèneres de punt, tingué dos infants, Floreal Alonso García i Aroma, que morí amb vuit anys; amb sa família vivia Josefa Villa Paniagua, vídua, espiritista i esperantista, també integrada en el negoci familiar. Bona oradora, durant la campanya de les eleccions municipals de 1934, participà el 10 de gener en un míting femení celebrat al Teatre Principal de Sabadell, on participaren Maria Dolors Bargalló Serra, Rita Enrich Argemí, Aurora Farràs Pagès, Fidela Renom Soler, Francesca Vergès Escofet i Gavina Viana Viana. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les Milícies Femenines Antifeixistes (MFA), adscrites al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), dirigides per la seva amiga del Gavina Dolores Viana Viana. Després d'un curt entrenament al Camp de la Bota de Barcelona, amb altres companyes milicianes del Batalló Femení de Catalunya (BFC), el qual dirigí, s'integrà en la columna comandada per Antonio Calero, enquadrada en l'expedició de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola comandada pel capità Alberto Bayo Giroud, i el 16 d'agost de 1936 marxà des del port de Barcelona com a infermera cap a la reconquesta de Mallorca, a mans dels feixistes. Després de vint dies de lluita, va ser capturada juntament amb quatre companyes infermeres («Les Cinc de Mallorca») per les tropes franquistes. Un cop torturades, María García Sanchís i les seves quatre companyes van ser afusellades el 5 de setembre de 1936 a Manacor (Mallorca, Illes Balears) i llançades en una fossa comuna. Son fill Floreal Alonso García, que també va participar en la fracassada reconquesta de Mallorca, va morir posteriorment al front i son marit Agustí Alonso Castells acabà suïcidant-se a finals dels anys cinquanta. En 2018 s'estrenà el documental Milicianes, de Tània Balló Colell i Jaume Miró Adrover, que, després d'una intensa investigació, retornà la identitat de quatre de «Les Cinc de Mallorca». El 27 de març de 2022 l'Ajuntament de Sabadell col·locà una stolperstein a la porta del seu domicili, a l'actual número 62 del carrer Gustavo Adolfo Bécquer de la ciutat.

María García Sanchís (1881-1936)

***

Noël Aversenq

- Noël Aversenq: El 24 d'agost de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Pierre Donatien Jean Noël Aversenq i va ser conegut com Noël Aversenq i Pierre Aversenq. Era fill natural de la modista Joséphine Aversenq, que reconegué l'infant el 17 de setembre de 1886. Obrer tipogràfic, a partir de 1903 freqüentà, juntament amb son germà Antonin Aversenq, els cercles anarquistes de montpellerins. En 1904 va ser inscrit com a «anarquista» i militant de la Confederació General del Treball (CGT) en un registre de la policia del departament d'Erau i també s'assenyalava que havia proferit expressions públiques antiparlamentàries. L'1 d'agost de 1904 va ser jutjat, amb l'escultor Henri Roure, a l'Audiència d'Erau per «robatori qualificat». El 21 d'agost de 1909 es casà a Montpeller, amb son germà Antonin Aversenq com a testimoni, amb Julie Étiennette Galtier. En 1914 va ser mobilitzat i enviat al front; sembla que va ser ferit poc després i repatriat. En 1917, amb el tipògraf Léon Méric, imprimí il·legalment el manifest socialista antimilitarista de la Conferència Internacional de Kienthal, celebrada a Reichenbach im Kandertal (Berna, Suïssa). En 1919 formà part de l'ala esquerrana del moviment sindicalista del departament d'Erau i en 1921 era un dels membres més destacats del sindicalisme unitari montpellerí. En 1927, 1928 i 1929 va ser el candidat del sector unitari per a la secretaria general de la Borsa del Treball de Montpeller i aleshores militava en el Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). El 22 de juliol de 1928 intervingué en el Comitè Regional de Llenguadoc sobre qüestions organitzatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra sota l'acusació d'«incitació a la guerra civil» i el seu domicili i la impremta van ser escorcollats. D'antuvi tipògraf del diari radical Le Petit Méridional, a partir de 1927 restà desocupat i amb problemes econòmics. A principis de 1931 va ser exclòs «per alta traïció» del PC, però entre 1934 i 1935, quan l'amenaça feixista era un fet, es tornà a acostar-hi. En 1938 era responsable de l'associació «Amics de la Unió Soviètica» i aleshores dirigia la «Imprimerie de la Presse» de Montpeller, que imprimia Le Travailleur du Languedoc, òrgan regional del PC-SFIC, i Le Midi Vinicole, entre d'altres publicacions. A finals de 1939, després de l'esclat de la II Guerra Mundial, s'afilià al nou Partit Comunista de França (PCF). Durant l'Ocupació participà activament, juntament amb son fill André Aversenq, però sense treballar junts, en la clandestinitat comunista, imprimint L'Humanité i Les Cahiers du Communisme. El 27 de gener de 1941 va ser detingut i internat a Ais de Provença (Provença, Occitània); jutjat, el 13 de setembre de 1941 va ser condemnat per la Secció Especial del Tribunal Militar Permanent de la 16 Regió, juntament amb altres companys (François Campestre, Hervé Fuste i Jean-Marie Melet), a cinc anys de presó, mil francs de multa i privació dels drets cívics. El 15 d'octubre de 1943 va ser enviat al centre reclusió d'Eysses de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i posteriorment va ser deportat a Alemanya. Noël Aversenq va morir el 2 de febrer de 1945 al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Son fill André Aversenq també va morir en la deportació.

Noël Aversenq (1886-1945)

***

Esquela de France Laizé publicada en el diari d'Angers Le Petit Courrier del 13 de setembre de 1937

- France Laizé: El 24 d'agost de 1889 neix a Villebernier (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista France Auguste Laizé. Sos pares, conreadors, es deien François Jean Laizé i Joséphine Cosnard. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i enquadrat en la 13 Companyia del 3 Regiment de Zuaus. El 8 de setembre de 1914 va ser greument ferit en combat a Broussy-le-Petit (Xampanya, França) i se li va amputar la cama esquerra i condecorat. El 20 de maig de 1916 es casà a Montargis (Centre, França) amb Georgette Lucienne Cherbuys, amb qui tingué dos infants, Georges i Paulette. En 1917 vivia al número 20 del carrer de la République de Trélazé (País del Loira, França). Va ser un dels organitzadors de la Federació Obrera i Pagesa de Vídues i Mutilats de Guerra del departament de Maine i Loira, de la qual va ser nomenat secretari i delegat de Propaganda. Obrer en una fàbrica de mistos de Trélazé, milità en la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista local, i la policia el considerava «violent». El novembre de 1923 figurava en llista d'anarquistes de la policia. Arran de l'escissió sindical de la CGT, passà a militar en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Després de la creació de sindicats autònoms oposats al control comunista, retornà a la CGT. En 1925 vivia al carrer Union de Trélazé. Publicà un article en el número del 15 de juny de 1931 del periòdic Le Réveil des Travailleurs criticant els comunistes de la CGTU. Els informes policíacs són contradictoris ja que uns afirmen que demanava el vot contra el Bloc Nacional Republicà (BNR) i altres que reivindicava l'abstenció electoral. En els anys trenta va ser secretari de l'equip de futbol Angers-Sportif. France Laizé va morir el 12 de setembre de 1937 al seu domicili, al número 87 de la carretera de la Pyramide, d'Angers (País del Loira, França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Léonard de la ciutat.

***

Necrològica d'Andreu Llop Blanch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de setembre de 1946

- Andreu Llop Blanch: El 24 d'agost de 1894 neix a la Fatarella (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Llop Blanch, conegut com Botó. Sos pares es deien Miquel Llop i Rosa Blanch. Manobre de professió, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Fatarella, del qual va ser secretari. Duran la guerra civil formà part del Comitè Local Revolucionari de la Fatarella. Sembla que es veure implicat en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França. Sa companya, l'anarcosindicalista Carme Balsebre Monreal, va ser processada i empresonada pel franquisme. Malalt, Andreu Llop Blanch va morir el 30 de juny de 1946 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni Vives apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924

- Pere Massoni Vives: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Vives –també citat erròniament de diferents maneres (Mazoni, Rotger, Roger, Massoni Rotger, Massoni Viva, etc.). Sos pares es deien Josep Massoni i Àngela Vives. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal –format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)– i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquesta època va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic –a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat a Ángel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest «reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Vives va morir de tuberculosi pulmonar el 6 de juny de 1933 al seu domicili del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sants.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 d'agost

Esdeveniments

Diari notificant l'execució de Sacco i de Vanzetti

- Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.

Naixements

Étienne Faure

- Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Étienne, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sos pares es deien Joseph Faure, torner, i Mathie Alexandrine Lagnès. Sabater de professió, va dirigir en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, va prendre part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Étienne i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Étienne on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant els últims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a l'Hospital de La Charité de Sant-Étienne (Forez, Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Étienne.

***

Denúncia d'Ernest Pannetier apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 16 de novembre de 1885

- Ernest Pannetier: El 23 d'agost de 1857 neix a Chamblin (Ervy, Xampanya, França; actualment Ervy-le-Châtel, Xampanya, França) l'anarquista Ernest Isidore Pannetier. Era fill d'André Antoine Pannetier, fuster en la construcció, i de Virginie Pauline Payen. Es guanyava la vida treballant de jardiner i d'arboricultor a Troyes (Xampanya, França). En 1877 va ser dispensat de fer el servei militar per ser fill únic de vídua. Envià una carta a Le Petit Troyen, publicada en el número del 16 de novembre de 1885, on denunciava que a la parròquia de Laines-aux-Bois (Xampanya, França) encara es mantenia l'àguila imperial. Aleshores vivia al número 2 del carrer Paradís. En 1888 era membre del grup anarquista de Troyes. Va ser un dels organitzadors del Congrés Socialista Independent que se celebrà entre el 25 i el 30 de desembre de 1888 a Troyes. En aquesta època formà part del grup anarquista «Les Égaux Troyens» i es dedicava a distribuir el periòdic anarquista La Révolte. En 1889 va ser candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Troyes a les eleccions a la Diputació. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Niveleurs Troyens» i aleshores vivia al número 2 del carrer Petit-Crédo de Troyes. El desembre de 1889 va ser un dels distribuïdors del cartell «La Révolution future» editat pel grup «Les Niveleurs Troyens». L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, durant uns disturbis (llançament de pedres als vidres de la fàbrica «Lange et Chanvin» i lapidació de gendarmes i policies municipals) a Sainte-Savine (Xampanya, França); tancat durant vuit dies preventivament, va ser posat en llibertat sense càrrecs. El juny de 1890 va ser un dels organitzadors, amb Duligné, de les conferències d'Octave Jahn a Troyes. El 31 d'octubre de 1890, amb Eugène Delorme i Massicard, informaren a la Prefectura de Policia que organitzaven una reunió pública i contradictòria per a l'1 de novembre d'aquell any a la Sala «Café des Boulevards», on intervindrien Eliska Coquus, Édouard Leboucher, Paul Martinet i Pol Martinet. El 3 de març de 1891 acompanyà Pol Martinet en una declaració davant el jutge d'instrucció. El seu nom figurava en un llistat de companys anarquistes decomissat el 6 d'abril de 1892 a Marsella (Provença, Occitània) a Sébastien Faure. Entre el febrer i el novembre de 1893 mantingué correspondència amb Sébastien Faure durant el seu tancament a la presó de Clairvaux (Xampanya, França). El novembre de 1893, ben igual que altres companys de Troyes, el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca d'explosius i d'informació sobre atemptats anarquistes, la qual decomissà correspondència seva amb Octave Jahn i Sébastien Faure, a més de fullets i de diversos exemplars de premsa anarquista (L'Almanach du Père Peinard pour 1894, L'Attaque, L'En dehors, L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). També figurava en un llistat d'anarquistes de Sébastien Faure comissat el 21 de març de 1894. En 1894 estava subscrit al periòdic anarquista Le Père Peinard i vivia al número 9 del carrer Colbert de Troyes. El 10 de desembre de 1898 organitzà amb Paul Olanié i Albert Goudoux una reunió sobre el «Cas Dreyfus» a la Sala del Cirque de Troyes on tingué com a ponent Ernest Girault i a la qual assistiren unes dues-centes persones. El 18 d'agost de 1900 assistí a la conferència d'Auguste Courtois (Liard-Courtois) celebrada, davant tres-centes persones, a la Borsa del Treball («Halle de la Bonneterie») de Troyes. En 1904 vivia amb sa companya al número 31 del carrer Mission de Troyes. El 23 de desembre de 1907 va ser esborrat del llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. Ernest Pannetier va morir el 20 de juny de 1933 al seu domicili, al número 2 del carrer de la Cité, de Troyes (Xampanya, França).

***

Foto policíaca d'Auguste Maillabuau (2 de juliol de 1894)

- Auguste Maillabuau: El 23 d'agost de 1863 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Auguste Léon Maillabuau. Sos pares es deien Auguste Maillabuau, mosso de cafè, i Léonie Louise Sagnard. Es guanyava la vida com a mosso en una taverna. En 1883 va ser sortejat per a fer el servei militar però va ser llicenciat per varius. El 19 d'abril de 1889 va ser condemnat a 50 francs de multa per «robatori». Segons un informe de la Prefectura de Policia, des de 1890 estava inscrit com a anarquista, freqüentant algunes reunions i relacionant-se amb anarquistes coneguts (Bondon, Numa Jourdan, Émile Spannagel, etc.). L'11 de desembre de 1891 va ser condemnat a sis dies de presó per «cops i ferides». En 1893 el seu nom figurava en un llistat d'adreces d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 d'abril de 1892 el seu domicili, al número 14 del carreró Couronnes de París, va ser escorcollat. Figura en un llistat de recapitulació d'anarquista del 26 de desembre de 1893. El 31 de març de 1894 envià una carta al prefecte de policia on protestava contra la reputació d'anarquista perillós que se'n tenia. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'arrest al seu nom sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i l'endemà el comissari de policia Brougnard del barri dels Invalides escorcollà el seu domicili del carreró Couronnes i trobà una llibreta que contenia cartes que havia enviat a diputats. Durant l'interrogatori negà ser anarquista, declarant-se «socialista patriota i no revolucionari». Havia estat president del Sindicat de Mossos Taverners i sembla que havia estat expulsat dels cercles anarquistes arran de la denúncia per venjança d'un tal Damour. El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser lliurat al jutge d'instrucció Anquetil, a qui va declarar que el desembre de 1893, quan els anarquistes entraren en el sindicat, n'hi havia dimitit. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En l'última etapa de sa vida treballà de representant comercial. Auguste Maillabau va morir el 9 de maig de 1901 a Le Varquès (Quiberon, Cantó de Quiberon, Bretanya).

***

Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)

- Ferdinand Niquet: El 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand Niquet  –algunes fonts citen erròniament Ferdinand-Henri Niquet. Sos pares es deien Charles Niquet, litògraf, i Marie Villetard. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un «discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, amb Émile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 18 de setembre de 1914 es casà a Châtillon-sur-Loire (Centre, França) amb Rose Aimée Trônel. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfred Sanftleben amb Mister Eloise Isabel Stubby Jones (1947)

- Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix a Naumburg an der Saale (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Les Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia «La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En els últims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

***

Notícia de la mort de Constant Benoist apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 28 de febrer de 1925

- Constant Benoist: El 23 d'agost de 1875 neix a Souillé (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Constant Auguste Alexandre Benoist, conegut com Benoist Cantin. Era fill de Clément Constant Benoist, carreter, i d'Hélène Gauchet, jornalera. Es guanyava la vida treballant primer de carreter, com son pare, i després de terrelloner. El 16 de novembre de 1896 va ser integrat en el 29 Batalló de Caçadors a Peu per a fer el servei militar i el 20 de setembre de 1899 va ser llicenciat. El 29 de juny de 1900 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Eugénie Juliette Curé. El març de 1906 vivia al número 3 del carrer Malakoff d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). El 31 d'octubre de 1910 va ser declarat insubmís per no comparèixer als exercicis militars obligatoris. El 19 de juny de 1911 va ser un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Le Havre (Alta Normandia, França), de tendència anarquista, que arreplegà llibertaris com ara Maximilien Letellier, Belge Linotte o Louis Verdière. El març de 1912, amb altres companys (Raoul Le Nôtre, Louis Parisot, etc.), fundà el grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le Havre, que uní una seixantena de militants, del qual va ser nomenat secretari. En aquests anys milità en la Confederació General del Treball (CGT). El 21 de juliol de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre a sis dies de presó per «insults vers l'Exèrcit i cops» i va ser fitxat com «anarquista i antimilitarista» i inscrit en les llistes dels antimilitaristes del departament de Sena-Inferior. A principis de 1914 visqué a Rouen (Alta Normandia, França). Durant la Gran Guerra es declarà pacifista i va fer campanya contra el conflicte bèl·lic, però entre el 7 d'agost de 1914 i el 29 de desembre d'aquell any va estar integrat en el 19 Batalló de Caçadors a Peu, del qual va ser donat de baixa per «bronquitis crònica i hèrnia dolorosa». Amb Louis Parisot, participà en la reconstrucció del Sindicat de Terrelloners després de rebutjar romandre, com abans de la guerra, una secció del Sindicat General de la Construcció. L'1 de gener de 1916 va ser nomenat secretari adjunt del buró anarquista del citat sindicat. Aquest sindicat s'adherí al Comitè de Defensa Sindical (CDS) i jugà un paper important dins de la minoria revolucionària de la Unió Local de Le Havre. El gener de 1917 va ser nomenat secretari del sindicat i va ser un dels oradors del míting celebrat el Primer de Maig d'aquell any, on va saludar la Revolució russa. El comissari de Le Havre el qualificà de «bon orador i militant força actiu». En 1919 abandonà Le Havre després de ser contractat per una empresa de la construcció de Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) i el maig de 1920 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de la CGT d'aquesta població. Casat finalment amb Irène Adrianne Fouillard, el seu últim domicili va ser al carrer Voie des Bans d'Argenteuil (Illa de França, França). Constant Benoist va morir el 25 de febrer de 1925 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França), després d'haver patit un accident laboral dies abans, i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'Argenteuil.

***

Foto antropomètrica de Josep Coll Mulet (1914)

- Josep Coll Mulet: El 23 d'agost de 1877 neix a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista Josep Coll Mulet. Sos pares es deien Josep Coll i Rosa Mulet. Casat amb tres infants, treballava de carreter a sou del camioner Sebastià Soler a Barcelona (Catalunya) i vivia al número 47 del carrer Arc del Teatre. Militant anarquista, va ser jutjat pels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 i condemnat per «entrebancar la llibertat de treball i amenaces». L'estiu de 1911 encara romania empresonat. El 23 de juny de 1912, procedent de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà per a Marius Priano, venedor de guix. En 1913 treballà de manobre dos mesos en una obra a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), a sou del constructor Joseph Rolland, però tornà a Perpinyà amb son antic patró. El setembre de 1913 va anar a veure sa germana Rosa Coll, revenedora de productes de jardineria, a Barcelona, on restà un mes i mig. Després tornà a treballar per a Marius Priano. A principis de l'estiu de 1914, sense feina, vivia al domicili de son cunyat, Josep Estela Tudorí, al número 16 del carrer Amandiers de Perpinyà. En aquesta època estava fitxat com a «anarquista perillós». Sembla que en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota de la mort de Louis Farsac publicada en el Journal Officiel de la République Française del 17 de juliol de 1922

- Louis Farsac: El 23 d'agost de 1877 neix a Marcilhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Louis Jules Farsac. Era fill de François Farsac, conreador a Marcilhan i després treballador del port a Toló (Provença, Occitània), i de Catherine Mathilde Delfieu, i tingué una germana, Élisabeth Louise Julie Farsac. L'1 d'abril de 1892 entrà a treballar d'aprenent a la caldereria de l'Arsenal Marítim de Toló. El 3 de setembre de 1904, quan feia el servei militar, es casà a Toló amb la corsa Rachel Marie Antoinette Sartori, amb qui tingué un infant, Léon François Farsac. En 1907 formava part del grup anarquista de Toló «La Jeunesse Libre» (Antoine Bertrand, Toussaint Flandrin, etc.). A principis dels anys deu figurava en un llistat d'anarquistes de Toló i aleshores vivia al número 14 del carrer Nicolas Laugier. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i el 3 de setembre de 1915 va ser destinat com a «obrer mobilitzat» a l'Arsenal de Mourillon de Toló. En 1916 va fer difusió del periòdic de Sébastien Faure Ce qu'il faut diré. Prengué part en el moviment d'agitació pacifista de 1916; durant la repressió d'aquest, va ser detingut per «actes de propaganda antimilitarista», juntament amb altres companys (Antoine Bertrand, Joseph Chandre, etc.), i processat el 10 de desembre per «propaganda derrotista». El 12 de febrer de 1917 el seu cas va ser sobresegut pel Tribunal Marítim, però va ser acomiadat de la seva feina a l'Arsenal i la seva pròrroga militar anul·lada. A diferència de Bertrand i Chandre, que es negaren a reintegrar-se a l'exèrcit, ell acceptà. Enviat al front com a sergent i cap de secció del 64 Batalló de Caçadors, Louis Farsac va ser mort en acte de guerra el 3 de juny de 1917 a Craonne (Xampanya-Ardenes, França). 

***

Ervin Szabó

- Ervin Szabó: El 23 d'agost de 1877 neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmi és pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmus és szociáldemokrácia (1908), A tőke és a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

***

Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 12 d'agost de 1912

- Augustin Lasseur: El 23 d'agost de 1879 neix a Montcheny (Ladapèira, Llemosí, Occitània) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Sos pares es deien Jean Lasseur, paleta, i Jeanne Labrune. S'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a l'Hospital Maison Blanche de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Alts forns de Motigny-le-Tilleul (Valònia)

- Agostino Gazzei: El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Sos pares es deien Amedio Gazzei i Eugenia Barzanti. Al seu poble treballà en una fàbrica de ciment i a començaments de 1908 s'instal·là a la toscana Piombino, on treballà en la indústria siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo Benincasa, Alessandro Cinci, etc.) prengué part en una subscripció a favor de L'Alleanza Libertaria de Roma. En 1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme contra la indústria dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de la repressió desencadenada després de la mor del feixista Giuseppe Salvestrini arran de la incursió a Piombino d'un escamot mussolinià, emigrà a Bèlgica, on conegué sa futura esposa, la valona Émilie Camille Coffré. Anys més tard, ajudà son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de Piombino del 26 de juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona Montigny-le-Tilleul. A finals de la dècada dels vint treballà com a encofrador de la constructora Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara Muto Murzio. Durant els anys trenta continuà participant en activitats antifeixistes, sempre espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat per les autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al règim de Mussolini». A partir d'aquesta data se'n va perdre tot rastre.

***

Foto antropomètrica de Joan Coll Gaudí (1914)

- Joan Coll Gaudí: El 23 d'agost de 1892 neix a Riudoms (Baix Camp, Catalunhya) l'anarquista Joan Coll Gaudí –el segon llinatge també citat Gudi. Era fill d'Emili Coll i de Teresa Gaudí. Es guanyava la vida treballant de comptable. A principis de la dècada dels deu era membre del Cercle Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) de Barcelona (Catalunya) i aleshores vivia al número 115 de l'avinguda Meridiana de la ciutat. En 1913 el CADCI aferrà uns cartells on s'acusava el Govern d'infàmia ja que no considerava tots els joves iguals davant el servei militar. Insubmís, el 15 de maig de 1914 fugint de la lleva passà a França. S'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on visqué, amb Llorenç Mallol, al número 5 del carrer Four-Saint-Jacques i treballà a la bòbila de Casimir Cavaillé, a la carretera d'Elna. El maig de 1914 la policia de Perpinyà el fitxà com «individu intel·ligent, anarquista militat i perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Áurea Cuadrado Castillón (Barcelona, 1938)

- Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 –el certificat de defunció cita erròniament el 24 d'agost de 1903– neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Sos pares es deien Miguel Cuadrado Villas i Antonia Castillón Bergel, llauradors. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear «La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir primer a Eivissa (Illes Balears) i després a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de febrer –alguns fonts citen erròniament altres dates– de 1969 a la Clínica Mental de Jesús de Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado» en memòria seva.

Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

***

Albano Franchini

- Albano Franchini: El 23 d'agost de 1901 neix a Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Albano Franchini, també conegut com Paolo Romanelli. Sos pares es deien Giovanni Franchini i Marcellina Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), en 1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina Mecànico Industrial (OMI), a finals de 1920 va ser cridat a files, però quan torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no fou readmès. Aquest mateix any intentarà crear un comitè per a la defensa de les víctimes i dels presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut dels feixistes per distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923 i 1924, decideix emigrar a França. L'any següent tornarà a Mòdena i serà de bell nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) contra Benito Mussolini. Un cop lliure el desembre de 1926, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una organització llibertària específica per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1930 va ser denunciat al Tribunal Especial i fou condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per «propaganda comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una amnistia, però tornarà ser detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de «subversius», tot i que només serà amonestat. Aleshores va entrar en contacte amb membres del grup «Justícia i Llibertat» amb els quals va participar en la resistència. El juliol de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard serà novament buscat per activitats antifeixistes, però aquest pic passarà a la clandestinitat tot fugint. Participarà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Mario Allegretti», Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo Romanelli, i en representació dels resistents entrarà a formar part de la primera junta democràtica de la Mòdena alliberada per part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la postguerra no va participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu està dipositat a l'Istituto Storico della Resistenza e della Società Contemporanea in provincia di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Albano Franchini (1901-1984)

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- José Gonzaga Herrera: El 23 d'agost de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Era fill de Manuel Gonzaga Moreno i de Robledo Herrera Fuente. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló «Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser capturat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el  6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 al seu domicili de Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta població.

***

Liliane Wojnarowski

- Liliane Wojnarowski: El 23 d'agost de 1942 neix a Mende (Gavaldà, Llenguadoc, Occitània) la pintora llibertària Liliane Madeleine Wojnarowski (Wojnarowska, en polonès). Sos pares, polonesos, es deien André Kasimir Just Wojnarowski i Marianna Boguimla Gierka. Educada en la tradició polonesa, freqüentà l'escola francesa. Amb problemes depressius des dels 13 anys, arran de fer una estada a Polònia, passà per diferents hospitals psiquiàtrics que la marcaren profundament. Va fer estudis superiors i amb el temps aconseguí una gran cultura. Quan tenia 18 anys optà per la nacionalitat francesa. El 21 de març de 1964 es casà a Nancy (Lorena, França) amb Jimmy Jean-Pierre Dupuy, de qui es va divorciar el 4 de desembre de 1978 a la mateixa ciutat. En 1980 s'instal·là a Marsella. En 1981 es llicencià en Lletres a Nancy amb la tesi Flora Tristan, biographie et étude thématique des «promenades dans Londres». A partir de la dècada dels vuitanta, com a mitjà terapèutic, es dedicà a la pintura, realitzant exposicions arreu Occitània (Alaug, Aubanha, La Ciutat, Marsella, etc.). En 1995 son fill Tom Marc va morir de sida, fet que no ajudà gaire al seu estat emocional. Cap a la dècada dels anys deu d'aquest segle s'integrà en al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella, participant en les seves activitats. Malalta de covid-19, Liliane Wojnarowski va morir el 22 d'abril de 2020 a l'Hospital d'Instruction des Armées Levaran del XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània) i va ser incinerada dos dies després al crematori d'aquesta ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 d'agost

Esdeveniments

Barricada a Torí

- Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de «Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vaga és general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o «Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos.

***

Cartell de l'acte

- Míting en memòria de Sacco i Vanzetti: El 22 d'agost de 1929 se celebra a l'Hemicicle a Juárez de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un gran míting anarquista en commemoració de l'assassinat legal dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'acte, organitzat pel grup anarquista «Verbo Rojo», també tenia com a finalitat exigir la llibertat de l'anarquista Simón Radowitzky, aleshores reclòs a la colònia penitenciària d'Usuhaia a la Tierra del Fuego, i dels presos tancats a l'URSS i a altres països.

***

Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste

- Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937.

***

Capçalera d'Anarchisme & Non-Violence 2

- Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.

Naixements

Carlo Pisacane

- Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada –Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills– que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms –el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

Théodule Meunier segons el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 14 d'abril de 1984

- Théodule Meunier: El 22 d'agost de 1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, modista. Es va instal·lar a París (França) on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Notícia d'una de les detencions de Joseph-Mathurin Pinel apareguda en el diari parisenc La République Française del 17 de novembre de 1888

- Joseph-Mathurin Pinel: El 22 d'agost de 1860 neix a Lessiguet (Merdrignac, Bro Sant Malou, Bretanya) –algunes fonts citen erròniament Mey (Lorena, França)– l'anarquista Joseph-Mathurin Pinel, conegut com Charles Eugène Stadelmann. Era fill dels conreadors Julien Pinel i Marie-Jeanne Madigand. Amb un ampli historial delictiu, va patir set condemnes per «robatori» i «estafa», entre elles el 31 de maig de 1877 a un mes de presó a Montfort (Aquitània, Occitània), el 24 d'octubre de 1879 a dos mesos de presó a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), el 8 d'agost de 1879 a tres mesos de presó a Moulins (Alvèrnia, Occitània), aquestes tres per «robatori». Durant el servei militar a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) va ser condemnat a diversos anys de penes d'obres públiques, com ara el 16 de setembre de 1882 a dos anys per «destrucció d'efectes militars», el 31 de juliol de 1883 a cinc anys per «deserció en temps de pau amb desaparició d'efectes militars» o el 22 de febrer de 1884 a cinc anys per «deserció». Capturat per les autoritats militars, va aconseguir fugir el 9 d'agost de 1884 del Batalló d'Àfrica on havia estat enviat. De bell nou a la metròpoli amb la identitat falsa de Charles Eugène Stadelmann, es guanyà la vida treballant de cambrer de cafè a París (França). El juny de 1887 s'afilià a la Cambra Sindical dels Venedors de Begudes. Vivia al carrer Vertbois, però el novembre de 1888 es traslladà al número 52 bis del carrer Vinaigriers per estar a prop del seu company Auguste Dacron. A finals de novembre de 1888, a resultes de dos explosions contra oficines de col·locació als carrers Boucher i Française, va ser detingut, juntament amb altres companys (Pierre Blivet, Auguste Cochin, Alexandre Ducron, Jules Espagnac, Victor Leprince, Lesplats, Jean Louvet, Jean Mounet i Édouard Soudey) i tancat a la presó parisenca de Mazas. Va ser exonerat gràcies al testimoni del propietari del cafè amb qui havia jugat a cartes al vespre de l'explosió, però durant la investigació la policia va descobrir que vivia sota una identitat falsa i va ser reclamat per les autoritats militars. El 27 de desembre de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «cops i ferides». Amnistiat de les seves desercions, el 17 de desembre de 1889 va ser destinat al II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i va fer la campanya d'Àfrica fins el 24 d'agost de 1890. El 8 de gener de 1892 va ser condemnat per l'VIII Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i tres anys de prohibició de residència per «complicitat en robatori». El 24 de gener de 1893 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «infracció de la prohibició de residència». L'abril de 1895 vivia al numero 96 del carrer Saint-Dominique de París. El 25 de juliol de 1899 va ser condemnat per l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «abús de confiança». El 7 de setembre de 1900 va ser condemnat per l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó i 500 francs de multa per «infracció a la llei de compres». L'1 de gener de 1906 va se alliberat totalment de les seves obligacions militars. El 25 de juny de 1918 es casà al VI Districte de París amb la bugadera parisenca Anaïs Élisa Thomas. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Bourbon-Le-Château i treballava de conserge. Joseph-Mathurin Pinel va morir el 7 de març de 1922 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França).

***

Notícia de la condemna de Louis Leduc apareguda en el diari parisenc La Presse del 7 de novembre de 1923

- Louis Leduc: El 22 d'agost de 1861 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Louis Leduc. Era fill de François Charlemagne Leduc, filador, i de Claudine Uranie Delahaye, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer recordador en filatura a Reims (Xampanya-Ardenes, França). En 1881 va ser cridat a files i integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «feblesa». El 25 de novembre de 1885 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a dos dies de presó per «deterioració de mercaderies» a la fàbrica on treballava. L'abril de 1886 vivia al número 61 del carrer Landouzy de Reims i el setembre de 1888 al número 21 del carrer d'Orleans de Saint-Quentin. A partir de maig de 1890 tornà a viure a Reims, al número 17 del carrer Trois Fontaines. En 1891 va ser fitxat per la policia de Reims com a «anarquista» i el 9 de maig d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 15 dies de presó per «ultratges als agents». El març de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El febrer de 1894 el seu nom figurava en el cens d'anarquistes, però, segons la policia, poc després cessà les seves activitats polítiques. El 31 d'agost de 1901 enviudà d'Henriette Adéle Lombart. En 1902 es va proposar que fos esborrat dels controls policíacs. El 2 de juliol de 1904 es casà a Reims amb Marie Aglaé Vancorven, cuidadora d'animals. En aquesta època vivia, amb sos pares, al número 31 del carrer Trois Fontaines de Reims. El 7 de maig de 1912 enviudà de Marie Vancorven i el 25 de gener de 1913 es casà a Reims amb Olympe Amélie Antoine, ajudant en una escola maternal, vídua d'Émile Victor Désiré Fagnon. Sembla que és el mateix Louis Leduc que el novembre de 1923 va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «apologia del crim i l'assassinat», després d'haver aferrat paperets exaltant l'assassinat de Georges Clemenceau a mans de l'anarquista Émile Cottin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Dumont (30 d'abril de 1890)

- Joseph Dumont: El 22 d'agost de 1862 neix a Grouches-Luchuel (Picardia, França) l'anarquista Joseph Narcisse Gaston Dumont. Era fill d'Hypolite Narcise Joseph Dumont, obrer fuster, i de Marcelline Victoire Malherbe, domèstica. Estudià a l'escola d'Amiens (Picardia, França). Durant set anys visqué a Brussel·les (Bèlgica), on aprengué l'ofici de tipògraf. De tornada a Amiens, treballà de componedor tipogràfic a la impremta Goblet, al carrer Trois Cailloux. Va fer el servei militar a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 10 de juliol de 1885 va ser condemnat per un consell de guerra celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a cinc anys de presó i a cinc anys de residència obligada per robatori a un militant fent servir una clau falsa. Desertà i es refugià a Brussel·les, però en la indigència, es lliurà a les autoritats. El 22 de juliol de 1895 va ser condemnat a tres anys de treballs públics, pena que va ser integrada en l'anterior, i la purgà a Melun (Illa de França, França). El 2 de setembre de 1889 va ser posat en llibertat condicional i s'establí a París, on visqué a casa de sos pares, al número 28 del carrer de la Croix Nivert. Sense feina fixa, visqué dels seus pares. Durant dos mesos treballà amb son pare, després de la clausura de l'Exposició Universal de París, en l'embalatge dels productes mostrats per Algèria. L'anarquista Gabriel Cabot (L'Argument) el trobà a la Cambra Sindical i li va oferir una feina de tipògraf, però només va poder treballar a la seva impremta clandestina una desena de dies abans de la seva detenció. El 26 d'abril de 1890 els anarquistes Francesco Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts a Versalles (Illa de França, França) quan distribuïen els manifests anarquistes antimilitaristes «Aux soldats». La policia descobrí que aquests fulls havien estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot, al XI Districte de París, i aquest els dos tipògrafs que hi treballaven, Joseph Dumont i Victor Vinchon, van ser capturats. Portat a comissaria el 28 d'abril de 1890, va ser interrogat pel jutge d'instrucció i va reconèixer que havia treballat en la composició del manifest «Soldats!», redactat per Saverio Merlino i per l'estudiant de medicina búlgar anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov; també va reconèixer haver participat en la composició del cartell del «Primer de Maig» i explicà que l'anarquista Paul Reclus hi venia cada dos o tres dies a la impremta per portar el periòdic La Révolta. Després d'aquest interrogatori va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El jutge d'instrucció Atthalin ordenà el 28 d'abril de 1890 l'escorcoll del seu domicili, al número 28 del carrer de la Croix Nivert i l'endemà la policia va descobrí 430 manifests de «Soldats!» amagats en un armari al costat de la xemeneia. El 7 de maig de 1890 va ser posat en llibertat provisional. El 18 de juliol de 1890 l'Audiència del Sena el condemnà a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa per «excitació a la insubordinació militar»; els altres implicats (Cabot, Merlino, Petraroja, Stoianov i Vinchon) havien fugit i van ser condemnats en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 15 de maig de 1900 es casà al XV Districte de París amb la jornalera Marie Vincente Benoit i amb aquest matrimoni legitimaren tres filles que havien tingut, Amélie Françoise Marie (1894), Lucie (1898) i Fernande Marie (1900). En aquesta època vivia al carrer de Javel de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del consell de guerra d'Edmond Bouvret apareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme del 6 de novembre de 1889

- Edmond Bouvret: El 22 d'agost de 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Edmond Henri Bouvret. Era fill natural reconegut de Jean Baptiste Bouvret, fuster ebenista, i de Madelaine Pauline, bugadera, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de novembre de 1870 al XVIII Districte de París. Bon estudiant, no va poder continuar els estudis per manca de recursos familiars. Sembla que és el mateix Edmond Bouvret que en 1885 presidí l'efímer Centre Literari i Artístic «Montmartre-Bohême», que va fer en un parell de mesos uns pocs recitals de poesia, conferències i concerts. En els anys vuitanta col·laborà en diverses capçaleres de la premsa anarquista, com ara L'Ami du Peuple (1885), Le Tocsin (1885), del qual va ser secretari, i La Révolte des Affamés (1886). Sotsoficial d'artilleria i guarda de magatzem del 29 Regiment d'Artilleria acantonat a Laon (Picardia, França), el 5 de novembre de 1889 va ser condemnat en consell de guerra a Amiens (Picardia, França) a un any de presó i a la degradació per «robatori d'efectes militars». Sembla que és el mateix Edmond Bouvret que en 1891 volgué treure, com a cap de redacció, el periòdic Le Drapeau Rouge. Journal révolutionnaire indépendant, òrgan del Club d'Estudis Socials Internacionals (CESI) de París. Des del 17 d'abril de 1892 es guanyà la vida distribuint impresos per a l'empresa Dufayel, del bulevard Barbès de París. El febrer de 1894 sol·licità feina a la Prefectura de Policia i va acceptar fer de confident per a la Brigada de Recerques. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 17 del carrer Laferrière, on vivia amb sos pares i un germà, va ser escorcollat i la policia va trobar un exemplar del fullet Lettre d'une nihiliste per Alexandra i un esborrany de carta, datada el setembre de 1891, dirigida al periòdic socialista Le Prolétaire. Processat per «associació criminal», el 3 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó de Mazas i el 7 de juliol va ser posat en llibertat. El 20 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció. El 24 de juny de 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la bugadera parisenca Henriette Zimmer. En aquesta època treballava d'adober i vivia amb sos pares al número 5 del carrer Lepic de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carino Bellei

- Carino Bellei: El 22 d'agost de 1890 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Carino Bellei. Sos pares es deien Alfonso Bellei i Maria Nora. Paleta i després sabater, en 1913 s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, però aquell mateix any, buscant feina, emigrà a França. A Marsella (Provença, Occitània) participà en reunions anarquistes. L'abril de 1914 retornà a Mòdena. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el juny de 1920 entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena (FCAM). Segons un informe de la Prefectura de Mòdena de 1924, fou un dels «agitadors bolxevics» més exaltats del període. Processat sota l'acusació d'haver matat dos feixistes, el 14 d'octubre de 1922 va ser absolt per manca de proves. El novembre de 1926 les autoritats el proposaren per al confinament, però la comissió encarregada només li va imposar dos anys d'amonestació. Fins al 1934 va ser vigilat, però la Prefectura reconegué que, encara que anarquista, portava una vida retirada. El juliol de 1925 marxà cap a Somàlia i entrà a fer feina com a empleat a les dependències del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit. En 1939 residia encara a Mogadiscio (Somàlia), on treballava als magatzems d'Intendència d'Enginyers. A partir de 1940 no hi hagué notícies seves i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927)

- Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Sos pares es deien Juan José Luque Guerrero i Julia Argenti Rodríguez. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la «Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. Estava casat amb María del Carmen Díaz Nicoli, de qui es va divorciar. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la Clínica Los Alamos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat. Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia «col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.). És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).

***

Necrològicca de Manuel Carrasco Moreno apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Manuel Carrasco Moreno: El 22 d'agost de 1895 neix a Establés (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabriciano Manuel Carrasco Moreno. Sos pares es deien Juan Carrasco i Paula Moreno. Per la seva militància, durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué de refugiar a França. En 1925 era membre del grup anarquista «Voluntad», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Drancy (Illa de França, França), del qual formaven part Ángel Calvo, Manuel Estrada, Pelayo López i Heriberto Ramos (Juan Robles y Robles), entre d'altres. En 1929 participà, des de Drancy, en la Subscripció Pro Presos organitzada per La Revista Blanca. En aquesta època vivia amb Ángel Calvo al número 17 del carrer Jules Verne de Drancy. En 1932 va ser expulsat de França i s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on amb quatre germans fundà una col·lectivitat agrícola, coneguda com «Mas dels Francesos». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Reus i l'octubre de 1936 va ser nomenat, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conseller de Treball i Obres Públiques del Consell Municipal de Reus. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità a Marsella (Provença, Occitània). A començament de 1948 va ser nomenat comptable de la Federació Local de la CNT del barri marsellès de Saint-Henri. Al final dels seus dies s'instal·là a la Residència «La Farandole» de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània). Sa companya fou Florentina Moreno. Manuel Carrasco Moreno va morir el 23 d'octubre de 1983 a La Sanha (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Sieisforns de Mar.

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 22 d'agost de 1895 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. Sos pares es deien Jacinto Nebra i Raimunda Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, visqué a Vièla Sobiran (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Sa companya fou Pilar Martín. Miguel Nebra Lisbona va morir el 25 de gener–algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1950 a l'Hospital Lainé de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Elías Robles (1921)

- Elías Robles: El 22 d'agost de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista Elías Policarpo Robles. Emigrà clandestinament a França. S'establí a París (França), on visqué al número 89 del carrer Angoulême, al domicili de l'anarquista Jesús Pascual, que va ser expulsat del país per sospites d'intentar atemptar contra la vida de l'ambaixador del Regne d'Espanya a París. El 19 de juliol de 1921 va ser detingut a París; jutjat, el 4 d'agost de 1921 va ser condemnat pel XIII Tribunal Correccional a 15 dies de presó per «vagabunderia i insults», però va ser posat en llibertat l'endemà. Segons la policia, freqüentà, amb Jesús Pascual, anarquistes espanyols. El 16 d'agost de 1921 va ser expulsat de França. El novembre de 1921 va ser interceptat, amb falsa identitat (Antonio García), a Lió (Forez, Arpitània), on freqüentava el grup anarquista local. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'accident de Gino Fontanelli publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 d'octubre de 1929

- Gino Fontanelli: El 22 d'agost de 1899 neix a Signa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Fontanelli. Sos pares es deien Giuseppe Fontanelli i Serafina Pagliai. En 1919 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a treballar de mecànic a la fàbrica d'alumini del barri marsellès de Les Aygalades. En aquesta època vivia al número 12 del bulevard Italiens del XV Districte de Marsella. Freqüentà assíduament les reunions de la Unió Anarquista (UA) i mantingué relacions amb anarquistes espanyols. També formà part del Grup Anarquista Italià. Alguns informes policíacs informen que era un dels militants més destacats del Grup Anarquista Italià del barri Belle-de-Mai del III Districte marsellès. Va ser un dels principals membres del grup d'anarquistes italians que participà en l'edició dels vuit-cents exemplars del número únic de La Voix Rebelle, que sortí l'1 de maig de 1922, publicat per Terre Libre a Besiers (Llenguadoc, Occitània), el gerent responsable del qual va ser André Viaud. El 6 d'octubre de 1929 va ser ferit greument en una cama per un cotxe quan viatjava amb el tramvia i va ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella. Al final de sa vida vivia al carrer Traverse de la Marionne de Marsella. Gino Fontanelli va morir el 8 de desembre de 1931 al número 136 del carrer Saint-Pierre de Marsella (Provença, Occitània), al domicili de l'empleada Joanne Londiche, i va ser enterrat l'endemà.

Lucio Arroyo Fraile

- Lucio Arroyo Fraile: El 22 d'agost de 1904 neix a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Sos pares es deien Timoteo Arroyo i Justa Fraile. Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la «Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya Andrea Serrano del Cerro i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril– de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Henri Cartier-Bresson fotografiat per George Hoyningen-Huene (Nova York, 1935)

- Henri Cartier-Bresson: El 22 d'agost de 1908 neix al Château de Fontenelle de Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França) el fotògraf llibertari Henri Georges Cartier-Bresson. Sos pares es deien André Léon Louis Cartier-Bresson, industrial, i Marie Marthe Leverdier. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin (Illa de França, França), va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. El 18 de maig de 1937 es casà al VI Districte de París amb l'estudiant Carolina Jeanne Eicke, nascuda a Batavia (Índies Orientals Neerlandeses; actualment Jakarta, Indonèsia). En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina –durant els sis primers mesos de la Xina Popular–, i per Indonèsia –arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. El 19 de febrer de 1969 se separà de Carolina Eicke i el 29 d'abril de 1970 es casà al I Districte de París amb Martine Franck. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa –l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 –moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost–, a la seva seva residència «Le Claux» de Montjustin (Provença, Occitània), i va ser enterrat l'endemà en aquesta població.

Continua...

---