Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 22 d'agost

Esdeveniments

Barricada a Torí

- Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de «Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vaga és general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o «Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos.

***

Cartell de l'acte

- Míting en memòria de Sacco i Vanzetti: El 22 d'agost de 1929 se celebra a l'Hemicicle a Juárez de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un gran míting anarquista en commemoració de l'assassinat legal dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'acte, organitzat pel grup anarquista «Verbo Rojo», també tenia com a finalitat exigir la llibertat de l'anarquista Simón Radowitzky, aleshores reclòs a la colònia penitenciària d'Usuhaia a la Tierra del Fuego, i dels presos tancats a l'URSS i a altres països.

***

Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste

- Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937.

***

Capçalera d'Anarchisme & Non-Violence 2

- Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.

Naixements

Carlo Pisacane

- Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada –Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills– que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms –el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

Théodule Meunier segons el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 14 d'abril de 1984

- Théodule Meunier: El 22 d'agost de 1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, modista. Es va instal·lar a París (França) on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament el 25 de juliol de 1907 a la colònia penal de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

Théodule Meunier (1860-1907)

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Notícia d'una de les detencions de Joseph-Mathurin Pinel apareguda en el diari parisenc La République Française del 17 de novembre de 1888

- Joseph-Mathurin Pinel: El 22 d'agost de 1860 neix a Lessiguet (Merdrignac, Bro Sant Malou, Bretanya) –algunes fonts citen erròniament Mey (Lorena, França)– l'anarquista Joseph-Mathurin Pinel, conegut com Charles Eugène Stadelmann. Era fill dels conreadors Julien Pinel i Marie-Jeanne Madigand. Amb un ampli historial delictiu, va patir set condemnes per «robatori» i «estafa», entre elles el 31 de maig de 1877 a un mes de presó a Montfort (Aquitània, Occitània), el 24 d'octubre de 1879 a dos mesos de presó a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), el 8 d'agost de 1879 a tres mesos de presó a Moulins (Alvèrnia, Occitània), aquestes tres per «robatori». Durant el servei militar a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) va ser condemnat a diversos anys de penes d'obres públiques, com ara el 16 de setembre de 1882 a dos anys per «destrucció d'efectes militars», el 31 de juliol de 1883 a cinc anys per «deserció en temps de pau amb desaparició d'efectes militars» o el 22 de febrer de 1884 a cinc anys per «deserció». Capturat per les autoritats militars, va aconseguir fugir el 9 d'agost de 1884 del Batalló d'Àfrica on havia estat enviat. De bell nou a la metròpoli amb la identitat falsa de Charles Eugène Stadelmann, es guanyà la vida treballant de cambrer de cafè a París (França). El juny de 1887 s'afilià a la Cambra Sindical dels Venedors de Begudes. Vivia al carrer Vertbois, però el novembre de 1888 es traslladà al número 52 bis del carrer Vinaigriers per estar a prop del seu company Auguste Dacron. A finals de novembre de 1888, a resultes de dos explosions contra oficines de col·locació als carrers Boucher i Française, va ser detingut, juntament amb altres companys (Pierre Blivet, Auguste Cochin, Alexandre Ducron, Jules Espagnac, Victor Leprince, Lesplats, Jean Louvet, Jean Mounet i Édouard Soudey) i tancat a la presó parisenca de Mazas. Va ser exonerat gràcies al testimoni del propietari del cafè amb qui havia jugat a cartes al vespre de l'explosió, però durant la investigació la policia va descobrir que vivia sota una identitat falsa i va ser reclamat per les autoritats militars. El 27 de desembre de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «cops i ferides». Amnistiat de les seves desercions, el 17 de desembre de 1889 va ser destinat al II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i va fer la campanya d'Àfrica fins el 24 d'agost de 1890. El 8 de gener de 1892 va ser condemnat per l'VIII Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i tres anys de prohibició de residència per «complicitat en robatori». El 24 de gener de 1893 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «infracció de la prohibició de residència». L'abril de 1895 vivia al numero 96 del carrer Saint-Dominique de París. El 25 de juliol de 1899 va ser condemnat per l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «abús de confiança». El 7 de setembre de 1900 va ser condemnat per l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó i 500 francs de multa per «infracció a la llei de compres». L'1 de gener de 1906 va se alliberat totalment de les seves obligacions militars. El 25 de juny de 1918 es casà al VI Districte de París amb la bugadera parisenca Anaïs Élisa Thomas. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Bourbon-Le-Château i treballava de conserge. Joseph-Mathurin Pinel va morir el 7 de març de 1922 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França).

***

Notícia de la condemna de Louis Leduc apareguda en el diari parisenc La Presse del 7 de novembre de 1923

- Louis Leduc: El 22 d'agost de 1861 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Louis Leduc. Era fill de François Charlemagne Leduc, filador, i de Claudine Uranie Delahaye, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer recordador en filatura a Reims (Xampanya-Ardenes, França). En 1881 va ser cridat a files i integrat en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «feblesa». El 25 de novembre de 1885 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a dos dies de presó per «deterioració de mercaderies» a la fàbrica on treballava. L'abril de 1886 vivia al número 61 del carrer Landouzy de Reims i el setembre de 1888 al número 21 del carrer d'Orleans de Saint-Quentin. A partir de maig de 1890 tornà a viure a Reims, al número 17 del carrer Trois Fontaines. En 1891 va ser fitxat per la policia de Reims com a «anarquista» i el 9 de maig d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 15 dies de presó per «ultratges als agents». El març de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El febrer de 1894 el seu nom figurava en el cens d'anarquistes, però, segons la policia, poc després cessà les seves activitats polítiques. El 31 d'agost de 1901 enviudà d'Henriette Adéle Lombart. En 1902 es va proposar que fos esborrat dels controls policíacs. El 2 de juliol de 1904 es casà a Reims amb Marie Aglaé Vancorven, cuidadora d'animals. En aquesta època vivia, amb sos pares, al número 31 del carrer Trois Fontaines de Reims. El 7 de maig de 1912 enviudà de Marie Vancorven i el 25 de gener de 1913 es casà a Reims amb Olympe Amélie Antoine, ajudant en una escola maternal, vídua d'Émile Victor Désiré Fagnon. Sembla que és el mateix Louis Leduc que el novembre de 1923 va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «apologia del crim i l'assassinat», després d'haver aferrat paperets exaltant l'assassinat de Georges Clemenceau a mans de l'anarquista Émile Cottin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Dumont (30 d'abril de 1890)

- Joseph Dumont: El 22 d'agost de 1862 neix a Grouches-Luchuel (Picardia, França) l'anarquista Joseph Narcisse Gaston Dumont. Era fill d'Hypolite Narcise Joseph Dumont, obrer fuster, i de Marcelline Victoire Malherbe, domèstica. Estudià a l'escola d'Amiens (Picardia, França). Durant set anys visqué a Brussel·les (Bèlgica), on aprengué l'ofici de tipògraf. De tornada a Amiens, treballà de componedor tipogràfic a la impremta Goblet, al carrer Trois Cailloux. Va fer el servei militar a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 10 de juliol de 1885 va ser condemnat per un consell de guerra celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a cinc anys de presó i a cinc anys de residència obligada per robatori a un militant fent servir una clau falsa. Desertà i es refugià a Brussel·les, però en la indigència, es lliurà a les autoritats. El 22 de juliol de 1895 va ser condemnat a tres anys de treballs públics, pena que va ser integrada en l'anterior, i la purgà a Melun (Illa de França, França). El 2 de setembre de 1889 va ser posat en llibertat condicional i s'establí a París, on visqué a casa de sos pares, al número 28 del carrer de la Croix Nivert. Sense feina fixa, visqué dels seus pares. Durant dos mesos treballà amb son pare, després de la clausura de l'Exposició Universal de París, en l'embalatge dels productes mostrats per Algèria. L'anarquista Gabriel Cabot (L'Argument) el trobà a la Cambra Sindical i li va oferir una feina de tipògraf, però només va poder treballar a la seva impremta clandestina una desena de dies abans de la seva detenció. El 26 d'abril de 1890 els anarquistes Francesco Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts a Versalles (Illa de França, França) quan distribuïen els manifests anarquistes antimilitaristes «Aux soldats». La policia descobrí que aquests fulls havien estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot, al XI Districte de París, i aquest els dos tipògrafs que hi treballaven, Joseph Dumont i Victor Vinchon, van ser capturats. Portat a comissaria el 28 d'abril de 1890, va ser interrogat pel jutge d'instrucció i va reconèixer que havia treballat en la composició del manifest «Soldats!», redactat per Saverio Merlino i per l'estudiant de medicina búlgar anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov; també va reconèixer haver participat en la composició del cartell del «Primer de Maig» i explicà que l'anarquista Paul Reclus hi venia cada dos o tres dies a la impremta per portar el periòdic La Révolta. Després d'aquest interrogatori va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El jutge d'instrucció Atthalin ordenà el 28 d'abril de 1890 l'escorcoll del seu domicili, al número 28 del carrer de la Croix Nivert i l'endemà la policia va descobrí 430 manifests de «Soldats!» amagats en un armari al costat de la xemeneia. El 7 de maig de 1890 va ser posat en llibertat provisional. El 18 de juliol de 1890 l'Audiència del Sena el condemnà a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa per «excitació a la insubordinació militar»; els altres implicats (Cabot, Merlino, Petraroja, Stoianov i Vinchon) havien fugit i van ser condemnats en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 15 de maig de 1900 es casà al XV Districte de París amb la jornalera Marie Vincente Benoit i amb aquest matrimoni legitimaren tres filles que havien tingut, Amélie Françoise Marie (1894), Lucie (1898) i Fernande Marie (1900). En aquesta època vivia al carrer de Javel de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del consell de guerra d'Edmond Bouvret apareguda en el diari d'Amiens Le Progrés de la Somme del 6 de novembre de 1889

- Edmond Bouvret: El 22 d'agost de 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Edmond Henri Bouvret. Era fill natural reconegut de Jean Baptiste Bouvret, fuster ebenista, i de Madelaine Pauline, bugadera, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de novembre de 1870 al XVIII Districte de París. Bon estudiant, no va poder continuar els estudis per manca de recursos familiars. Sembla que és el mateix Edmond Bouvret que en 1885 presidí l'efímer Centre Literari i Artístic «Montmartre-Bohême», que va fer en un parell de mesos uns pocs recitals de poesia, conferències i concerts. En els anys vuitanta col·laborà en diverses capçaleres de la premsa anarquista, com ara L'Ami du Peuple (1885), Le Tocsin (1885), del qual va ser secretari, i La Révolte des Affamés (1886). Sotsoficial d'artilleria i guarda de magatzem del 29 Regiment d'Artilleria acantonat a Laon (Picardia, França), el 5 de novembre de 1889 va ser condemnat en consell de guerra a Amiens (Picardia, França) a un any de presó i a la degradació per «robatori d'efectes militars». Sembla que és el mateix Edmond Bouvret que en 1891 volgué treure, com a cap de redacció, el periòdic Le Drapeau Rouge. Journal révolutionnaire indépendant, òrgan del Club d'Estudis Socials Internacionals (CESI) de París. Des del 17 d'abril de 1892 es guanyà la vida distribuint impresos per a l'empresa Dufayel, del bulevard Barbès de París. El febrer de 1894 sol·licità feina a la Prefectura de Policia i va acceptar fer de confident per a la Brigada de Recerques. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 17 del carrer Laferrière, on vivia amb sos pares i un germà, va ser escorcollat i la policia va trobar un exemplar del fullet Lettre d'une nihiliste per Alexandra i un esborrany de carta, datada el setembre de 1891, dirigida al periòdic socialista Le Prolétaire. Processat per «associació criminal», el 3 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó de Mazas i el 7 de juliol va ser posat en llibertat. El 20 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció. El 24 de juny de 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la bugadera parisenca Henriette Zimmer. En aquesta època treballava d'adober i vivia amb sos pares al número 5 del carrer Lepic de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carino Bellei

- Carino Bellei: El 22 d'agost de 1890 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Carino Bellei. Sos pares es deien Alfonso Bellei i Maria Nora. Paleta i després sabater, en 1913 s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, però aquell mateix any, buscant feina, emigrà a França. A Marsella (Provença, Occitània) participà en reunions anarquistes. L'abril de 1914 retornà a Mòdena. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el juny de 1920 entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena (FCAM). Segons un informe de la Prefectura de Mòdena de 1924, fou un dels «agitadors bolxevics» més exaltats del període. Processat sota l'acusació d'haver matat dos feixistes, el 14 d'octubre de 1922 va ser absolt per manca de proves. El novembre de 1926 les autoritats el proposaren per al confinament, però la comissió encarregada només li va imposar dos anys d'amonestació. Fins al 1934 va ser vigilat, però la Prefectura reconegué que, encara que anarquista, portava una vida retirada. El juliol de 1925 marxà cap a Somàlia i entrà a fer feina com a empleat a les dependències del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit. En 1939 residia encara a Mogadiscio (Somàlia), on treballava als magatzems d'Intendència d'Enginyers. A partir de 1940 no hi hagué notícies seves i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927)

- Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Sos pares es deien Juan José Luque Guerrero i Julia Argenti Rodríguez. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la «Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. Estava casat amb María del Carmen Díaz Nicoli, de qui es va divorciar. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la Clínica Los Alamos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat. Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia «col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.). És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).

***

Necrològicca de Manuel Carrasco Moreno apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Manuel Carrasco Moreno: El 22 d'agost de 1895 neix a Establés (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabriciano Manuel Carrasco Moreno. Sos pares es deien Juan Carrasco i Paula Moreno. Per la seva militància, durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué de refugiar a França. En 1925 era membre del grup anarquista «Voluntad», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de Drancy (Illa de França, França), del qual formaven part Ángel Calvo, Manuel Estrada, Pelayo López i Heriberto Ramos (Juan Robles y Robles), entre d'altres. En 1929 participà, des de Drancy, en la Subscripció Pro Presos organitzada per La Revista Blanca. En aquesta època vivia amb Ángel Calvo al número 17 del carrer Jules Verne de Drancy. En 1932 va ser expulsat de França i s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on amb quatre germans fundà una col·lectivitat agrícola, coneguda com «Mas dels Francesos». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Reus i l'octubre de 1936 va ser nomenat, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conseller de Treball i Obres Públiques del Consell Municipal de Reus. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità a Marsella (Provença, Occitània). A començament de 1948 va ser nomenat comptable de la Federació Local de la CNT del barri marsellès de Saint-Henri. Al final dels seus dies s'instal·là a la Residència «La Farandole» de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània). Sa companya fou Florentina Moreno. Manuel Carrasco Moreno va morir el 23 d'octubre de 1983 a La Sanha (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Sieisforns de Mar.

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 22 d'agost de 1895 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. Sos pares es deien Jacinto Nebra i Raimunda Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, visqué a Vièla Sobiran (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Sa companya fou Pilar Martín. Miguel Nebra Lisbona va morir el 25 de gener–algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1950 a l'Hospital Lainé de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Elías Robles (1921)

- Elías Robles: El 22 d'agost de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista Elías Policarpo Robles. Emigrà clandestinament a França. S'establí a París (França), on visqué al número 89 del carrer Angoulême, al domicili de l'anarquista Jesús Pascual, que va ser expulsat del país per sospites d'intentar atemptar contra la vida de l'ambaixador del Regne d'Espanya a París. El 19 de juliol de 1921 va ser detingut a París; jutjat, el 4 d'agost de 1921 va ser condemnat pel XIII Tribunal Correccional a 15 dies de presó per «vagabunderia i insults», però va ser posat en llibertat l'endemà. Segons la policia, freqüentà, amb Jesús Pascual, anarquistes espanyols. El 16 d'agost de 1921 va ser expulsat de França. El novembre de 1921 va ser interceptat, amb falsa identitat (Antonio García), a Lió (Forez, Arpitània), on freqüentava el grup anarquista local. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'accident de Gino Fontanelli publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 d'octubre de 1929

- Gino Fontanelli: El 22 d'agost de 1899 neix a Signa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Fontanelli. Sos pares es deien Giuseppe Fontanelli i Serafina Pagliai. En 1919 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a treballar de mecànic a la fàbrica d'alumini del barri marsellès de Les Aygalades. En aquesta època vivia al número 12 del bulevard Italiens del XV Districte de Marsella. Freqüentà assíduament les reunions de la Unió Anarquista (UA) i mantingué relacions amb anarquistes espanyols. També formà part del Grup Anarquista Italià. Alguns informes policíacs informen que era un dels militants més destacats del Grup Anarquista Italià del barri Belle-de-Mai del III Districte marsellès. Va ser un dels principals membres del grup d'anarquistes italians que participà en l'edició dels vuit-cents exemplars del número únic de La Voix Rebelle, que sortí l'1 de maig de 1922, publicat per Terre Libre a Besiers (Llenguadoc, Occitània), el gerent responsable del qual va ser André Viaud. El 6 d'octubre de 1929 va ser ferit greument en una cama per un cotxe quan viatjava amb el tramvia i va ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella. Al final de sa vida vivia al carrer Traverse de la Marionne de Marsella. Gino Fontanelli va morir el 8 de desembre de 1931 al número 136 del carrer Saint-Pierre de Marsella (Provença, Occitània), al domicili de l'empleada Joanne Londiche, i va ser enterrat l'endemà.

Lucio Arroyo Fraile

- Lucio Arroyo Fraile: El 22 d'agost de 1904 neix a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també conegut com El Verdejo i El Tuerto de Teruel. Sos pares es deien Timoteo Arroyo i Justa Fraile. Ben aviat s'afilià a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un dels fundadors al seu poble de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 residia a França, d'on fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la «Columna de Ferro» i després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient ferit en tres ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i d'aquí el malnom. En acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de capità. El 6 de febrer de 1939 passà la frontera per Morellàs i les Illes (Vallespir, Catalunya Nord). Separat de sa companya Andrea Serrano del Cerro i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on d'antuvi fou internat al camp de reagrupament del Voló i, a partir de març, lliurat a la X Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per treballar-hi en la construcció del polvorí de Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan esclatà la guerra i sa família fou enviada a la Península, va ser internat al camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans inundacions conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles. Després, el juny de 1942, va ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El març de 1943 fou internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per l'alemanya Organització Todt per treballar forçat a la base submarina a prop de Bordeus; després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en dues ocasions pels alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El juny de 1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà en accions del maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon, Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa a les maniobres dels estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que orquestraren el seu assassinat frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de Pàmies, on participà en el pas fronterer de militants clandestins. En 1947 s'instal·là a Arles i dos anys després a Banyuls de la Marenda, on acabà establint-se amb sa família. Més tard a Perpinyà, ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril– de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Henri Cartier-Bresson fotografiat per George Hoyningen-Huene (Nova York, 1935)

- Henri Cartier-Bresson: El 22 d'agost de 1908 neix al Château de Fontenelle de Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França) el fotògraf llibertari Henri Georges Cartier-Bresson. Sos pares es deien André Léon Louis Cartier-Bresson, industrial, i Marie Marthe Leverdier. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin (Illa de França, França), va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. El 18 de maig de 1937 es casà al VI Districte de París amb l'estudiant Carolina Jeanne Eicke, nascuda a Batavia (Índies Orientals Neerlandeses; actualment Jakarta, Indonèsia). En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina –durant els sis primers mesos de la Xina Popular–, i per Indonèsia –arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. El 19 de febrer de 1969 se separà de Carolina Eicke i el 29 d'abril de 1970 es casà al I Districte de París amb Martine Franck. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa –l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 –moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost–, a la seva seva residència «Le Claux» de Montjustin (Provença, Occitània), i va ser enterrat l'endemà en aquesta població.

Continua...

---