Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 14 d'agost

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Procés contra la «Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per «assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

La inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una postal commemorativa

- Inauguració l'estàtua de Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda d'Helvétie de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze de Pierre-Joseph Proudhon, realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió d'erigir una estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia estat presa un any abans en ocasió del centenari del seu naixement i es decidí fer-la mitjançant una subscripció popular i un concurs públic d'escultors. Sorprenentment, la inauguració, amb tots els honors militars i polítics, es realitzà pel president de la República Armand Fallières, en una visita oficial a Besançon entre els dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també s'inaugurà una nova oficina de Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibre P.-J. Proudhon et la franc-maçonnerie. Document publiés à l'occasion de l'inauguration de sa statue. 14 août 1910. Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces reaccionàries de la ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou reemplaçada per una nova escultura.

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 d'agost de 1931

- Conferència de García Oliver: El 14 d'agost de 1931 se celebra al Saló Teatre del carrer Poeta Cabanyes del Poble-sec de Barcelona (Catalunya) la conferència del destacat anarcosindicalista Joan García Oliver titulada «La Confederació Nacional del Treball y el actual momento político-social de España». L'acte va ser organitzat per la Comissió de Cultura del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Naixements

Foto policíaca de Dominique Kilchenstein (23 d'abril de 1892)

- Dominique Kilchenstein: El 14 d'agost de 1843 neix a Lunéville (Lorena, França) l'anarquista Dominique Kilchenstein. Sos pares es deien Georges Henry Kilchenstein, obrer en papers pintats, i Anne Louise Billot. Es guanyava la vida com a blanquer i pelleter. El 9 de setembre de 1871 es casà a Lunéville amb la modista Marie Christine Hutlé, però poc després, l'11 d'agost de 1872, aquesta morí a Lunéville. El 26 d'octubre de 1872 es casà a la cosidora sabatera Lunéville amb Marie Barbe Pagès, i amb aquest matrimoni legitimà un fill natural que aquesta portava, Victor Pagès, nascut el 3 d'agost de 1870. En 1878 fou secretari adjunt d'organització del Congrés Obrer Internacional Socialista a celebrar al barri de Grenelle de París, coincidint amb l'Exposició Universal de París; detingut arran de la prohibició d'aquest congrés, entre el 22 i el 24 d'octubre de 1878 va ser jutjat amb 38 companys més pel X Tribunal de Policia Correccional del Sena. En aquesta època vivia al número 85 del carrer de la Glacière de París. Cap el 1880 es traslladà a Saint-Denis (Illa de França, França), on visqué al número 169 del bulevard Ornano. A començament dels anys noranta va ser fitxat per la policia com a anarquista i aleshores militava en la Joventut Llibertària de Saint Denis, era un destacat propagandista i organitzava reunions entre els companys. Es guanyava la vida com a verdulaire als mercats de Saint-Denis, alhora que feia propaganda anarquista. Arran dels atemptats de François Koeninsgstein (Ravachol), una gran agafada contra 66 anarquistes es portà a terme el 22 d'abril de 1892 i el seu domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Archer. Detingut, va  ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; interrogat pel jutge d'instrucció Atthalin, declarà que des de feia dos anys no militava en el moviment anarquista. Processat per pertinença a «associació criminal», va ser posat en llibertat. El seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. El 3 de març de 1894 el comissari de policia Blondeau, de Belleville, escorcollà el seu domicili del número 169 del bulevard Ornano, sense cap resultat important; però, no obstant això, va ser detingut per «associació criminal». En aquesta època tenia quatre infants. El seu nom figura en el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1896, però figura com a desaparegut en el de 1901. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Jacot (8 de març de 1894)

- Charles Jacot: El 14 d'agost de 1857 neix a Allenjoie (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i confident policíac Charles Émile Jacot –també citat erròniament Charles Jacquot. Sos pares es deien Christophe Jacot, obrer metal·lúrgic, i Marie Marguerite Cottet. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant. Després de patir 11 condemnes per «mendicitat i vagabunderia», el 16 d'agost de 1893 va ser jutjat novament davant el III Tribunal Correccional de París (França) per «infracció de prohibició de residència» d'una antiga pena de 1892 i va ser condemnat a sis mesos de presó i a la relegació; en sentir la pena exclamà: «Visca l'anarquia! Tot per la Revolució Social! Fora la policia!». Amenaçat per les autoritats a ser relegat si no treballava per a la policia, acceptà esdevenir confident policíac. El maig de 1893 s'entrevistà amb el secretari del control de la Prefectura de Policia Hamard i durant una vintena de dies descriví reunions públiques a les quals havia assistit, rebent la suma de 65 francs per la informació. El 6 de maig de 1893, en un míting celebrat al número 94 del carrer Temple, on assistiren unes tres-centes persones, proposà la creació d'un nou periòdic que tindria per títol Pain et Dynamite, però va ser interpel·lat per la multitud als crits de «confident» i «venut». Tot d'una, però, que trencà amb la policia, va ser detingut. El 25 de setembre de 1893 comparegué davant el Tribunal d'Apel·lació, en el qual es va defensar tot sol, i la pena de sis mesos de presó va ser confirmanda, però sense l'afegitó de la relegació; acollí la lectura de la pena tot cridant: «Honor als magistrats independents i lliures! Fora la policia!». Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 10 de gener de 1894 va ser alliberat, el mateix dia de la condemna a mort de l'anarquista Auguste Vaillant. El 8 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 36 del carrer Quimcampoix de París, pel cap de les Brigades d'Investigaciones Fédée en el marc d'una gran operació policíaca contra el moviment anarquista; fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser acusat de pertinença a «associació criminal» i posat a disposició del jutge d'instrucció Henri Meyer; aquest cas finalment va ser sobresegut. El 28 d'abril de 1894 va ser novament condemnat a tres anys de presó per «infracció de la prohibició de residència». El 5 de maig sortí de la presó de Mazas i dies després va ser portat des de comissaria a la presó de Poissy (Illa de França, França) i des d'aquesta presó va escriure al prefecte de Policia dient-li que tenia informacions sobre maniobres de la policia en la preparació d'atemptats i va ser posat «en secret» durant un mes. El 26 de desembre de 1894, quan encara estava tancat a Poissy, demanà oficialment per escrit (Petició Núm. 247) a la Cambra de Diputats francesa ser rebut per una comissió parlamentària per a declarar les informacions que tenia sobre els atemptats anarquistes i les seves implicacions policíaques. El novembre de 1896, des de la presó de Poissy, demanà oficialment per escrit (Petició Núm. 2.402) una investigació per corrupció. El desembre de 1896, també des de la presó de Poissy, demanà oficialment per escrit (Petició Núm. 1.957) una investigació sobre l'administració d'aquest centre penitenciari. El 17 d'octubre de 1897 va ser detingut al seu domicili, al carrer Bièvre, per agents de la III Brigada d'Investigacions, sota l'acusació d'«infracció del decret de prohibició de residència» i portat a comissaria, malgrat una l'anul·lació de la relegació de 28 d'abril de 1897. El 4 de gener de 1901 va ser internat en la V Divisió de l'hospital d'alienats de Bicêtre, des d'on va denunciar la persecució policíaca a la qual estava sotmès des que no feia de confident de la policia. En 1901 publicà el fullet L'anarchie policière (1891 à 1894). Mémoire d'un séquestré. Les dessous de l'affaire Ravachol et Vaillant, signat el 26 de maig de 1901 a Bicêtre, on explicava que la bomba de Vaillant era un muntatge policíac i que Ravachol havia estat armat per una agent de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. El 7 de juny de 1901, en una reunió naturista, sembla que va ser Georges Renard que va fer lectura del fullet, signat Jacko de Bicêtre, i denunciar alguns aspectes que consideraven que mancaven a la veritat sobretot referits a la seva persona. El 25 de març de 1902 l'ordre d'excarceració signada pel doctor Féré de Jacot, aleshores encara tancat a Bicêtre en qualitat de «foll», va ser denegada per la Prefectura de Policia. L'agost de 1902 encara romania tancat a Bicêtre. Charles Malató, en una sèrie d'articles apareguts en el diari L'Aurore sobre les detencions arbitràries als asiles psiquiàtrics, denuncià especialment el seu cas. Charles Jacot va morir el 9 de desembre de 1925 a Allenjoie (Franc Comtat, Arpitània). Aquest controvertit anarquista figura en les memòries del comissari Ernest Raynaud La vie intime des comissariats. Souvenirs de police (1926).

Pietro Gori

- Pietro Gori: El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Sos pares, toscans, es deien Francesco Gori i Giulia Lusoni. En 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones –el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.

***

Notícia d'una de les condemnes d'Auguste Hincelin publicada en el diari parisenc Le Soleil de l'1 d'agost de 1892

- Auguste Hincelin: El 14 d'agost de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Auguste Emmanuel Hincelin. Era fill de Paul Hincelin i d'Amélia Lévy. Es guanyava la vida treballant de pedraire. Partidari de l'«expropiació», patí més de 12 condemnes per robatori, ultratges a magistrats i vagabunderia. El 29 de juliol de 1892 va ser novament jutjat; rebutjà declarar el seu estat civil i no reconegué el tribunal de justícia, essent condemnat a dos anys de presó per «injúries a un magistrat». El 12 de desembre de 1892 va ser novament condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Audiència de la Gironda a vuit anys de treballs forçats per «robatori qualificat» i durant el judici es declarà anarquista. Va ser enviat, sota la matrícula 25.722, a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, on es dedicà a la confecció de sabatilles. Detingut arran de la revolta dels anarquistes esdevinguda entre el 22 i el 23 d'octubre de 1894 a l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), va ser jutjat el juny de 1895 pel Tribunal Marítim Especial de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa) per aquest fet i va ser absolt. Acumulant, per diversos motius (rebuig a la feina, malaltia simulada, desobediència, etc.), més de 120 dies de cel·la i de calabós durant el mateix semestre, va ser classificat com a «incorregible» i enviat durant un any a la serradora de Charvein, subcamp de la colònia penal de Mana, a Saint-Laurent-du-Maroni, i posteriorment va ser retornat a les Illes de la Salvació. El 28 de febrer de 1900, en acabar la pena, va ser relegat a Caiena i el 15 de desembre de 1902 s'aixecà aquesta mesura administrativa, però hi restà. A Caiena treballà de comptable i en 1921 patí la seva última condemna. Auguste Hincelin va morir el 10 d'agost de 1928 a Caiena (Guaiana Francesa).

***

Notícia de la detenció d'Étienne Perrot apareguda en el diari de Brest Le Dépêche de Brest del 7 d'octubre de 1912

- Étienne Perrot: El 14 d'agost de 1881 neix a Vignoux-sous-les-Aix (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Étienne Perrot. Sos pares es dient Jacques Perrot, jornaler, i Jeanne Piquet. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 7 de març de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Bourges (Centre, França) a vuit dies de presó, amb llibertat provisional, per «violències als agents». Membre de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR), va ser secretari del sotscomitè de Vaga General de la Borsa del Treball, en substitució del fuster anarquista Alexandre Tourneau. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1912 va ser detingut, juntament amb Alexandre Tourneau, quan aferrava cartells antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista (FCA), on s'atiaven els soldats a la deserció, i ambdós van ser processats. Sa companya fou Marie Antoinette Adelina Sabot. Étienne Perrot va morir el 27 de novembre de 1950 al seu domicili de Bourges (Centre, França).

***

Bruno Fattori

- Bruno Fattori: El 14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Bruno Fattori. Era fill d'Enrico Fattori i d'Adele Marsigliani. En 1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser perseguit per la seva militància tant pel govern monàrquic com pel feixisme. En 1920 presidia la Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port d'Ancona. Membre dels «Arditi del Popolo», en 1922 passà clandestinament a França i retornà en 1943, on, després d'un temps detingut, s'integrà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial formà part del «Grup Malatesta» d'Ancona, un dels grups anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano Farinelli, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Membre de la Federazione Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les Marques), fou el responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale i Volontà. També formava part del grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de 1975 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Rirette Maîtrejean

- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Sent Maissenç (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Sos pares, pagesos, es deien Martin Estorges i Jeanne Brunie. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Auguste Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir l'11 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1968 a l'Hospital Geriàtric Émile-Roux de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Rirette Maîtrejean (1887-1968)

***

Notícia del processament d'André Chaumard publicada en el periòdic parisenc La Libre Parole del 25 de febrer de 1917

- André Chaumard: El 14 d'agost de 1891 neix a Sozay (Corvol-l'Orgueilleux, Borgonya, França) l'anarquista i pacifista André Edme Jules Chaumard, que va fer servir el pseudònim Andrard. Era fill d'Adolphe Alexandre Chaumard, venedor de begudes, i de Nathalie Mathilde Pautrat, dauradora. Va néixer a casa dels avis paterns, ja que sos pares vivien a París (França). Es guanyava la vida com a impressor. El 10 d'octubre de 1912 va ser incorporat a l'exèrcit. El 5 d'agost de 1915 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb la comerciant de moda femenina Jeanne Ravet. En aquesta època vivia amb sos pares al número 32 bis del carrer Courcelles de Levallois-Perret i estava adscrit al XIII Regiment d'Infanteria. Lluita en la Gran Guerra fins al 9 d'abril de 1916, que va ser llicenciat per «ferides de guerra» a la cama esquerra. El 31 de gener de 1917 va ser detingut, juntament amb altres companys (René Baril, Félix Hautelard, Alfred Joriot, i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux) per la distribució l'1 de juny de l'any anterior del pamflet Du charbon ou la Paix!, signat «Un groupe de mères de famille». Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 19 de març d'aquell any va ser condemnat per la X Cambra Correccional a tres mesos de presó per propaganda antimilitarista i «escrits alarmistes». L'1 de maig de 1917 va ser posat en llibertat. Aquest mateix 1917, sota el pseudònim Andrard, fou secretari del grup pacifista «Les Amis de Ce Qu'Il Faut Dire» del XIII Districte de París, del qual va ser un dels fundadors, i mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes, com ara Sébastien Faure. A partir de setembre de 1922 dirigí una impremta al número 39 del carrer Bretagne, on treballaven 15 obrers, dedicada a la impressió de treballs comercials, però on també es va estampar La Brochure Mensuelle, publicació del «Groupe de Propaganda par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet», la qual va fundar el gener de 1923 amb Armand Bidault, i altres fullets, com ara Tu seras végétalien, de Georges Butaud i de Sophie Zaïkowska. Andre Chaumard va morir l'11 de juliol de 1925 a Briare (Centre, França).

***

Notícia necrològica sobre Elvira Gamisans Fainé apareguda en el periodic parisenc Frente Libertario de juny de 1976

- Elvira Gamisans Fainé: El 14 d'agost de 1899 neix a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Camisan. Sos pares es deien Cristòfol Gamisans i Coloma Fainé. Era companya del militant llibertari Josep Rosell Solé. En acabar la guerra civil passà a França i fou internada amb sos infants en un camp, per després ser lliurada a les autoritats franquistes. Posteriorment aconseguir passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le Havre. Ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Elvira Gamisans Fainé va morir el 2 d'octubre de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Sante Pollastri

- Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri –o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Sos pares es deien Vincenzo Pollastri i Giuseppina Cabella. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo –personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret– a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta –en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport–, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 –algunes fonts citen erròniament 1978– a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.

***

Mercedes Comaposada

- Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Sos pares es deien José Comaposada, sabater socialista autodidacte, i Isabel Guillén. De ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo Casquero a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en «Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral. És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada Guillén va morir l'11 de febrer de 1994 a l'Hospital Saint Michel del XV Districte de París (França).

***

Necrològica d'Eusebio Torres Masegoso apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Eusebio Torres Masegoso: El 14 d'agost de 1900 neix a Valdemorilla (Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Los Molinos (O Pueyo d'Araguás, Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Eusebio Torres Masegoso. Sos pares es deien Andrés Torres i Isidora Masegoso. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir passar a Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França). Després de l'Alliberament s'establí Salses (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de pastor d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio Torres Masegoso va morir el 13 de desembre de 1989 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica d'Anastasio Vallejo Lopera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de febrer de 1983

- Anastasio Vallejo Lopera: El 14 d'agost de 1901 neix a Higuera de Calatrava (Jaen, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Martos (Jaén, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Anastasio Vallejo Lopera. Sos pares es deien Juan Vallejo i Dolores Lopera. Obrer metal·lúrgic de l'empresa «Hispano-Suiza», l'estiu de 1936 va ser membre del Comitè de Control de la fàbrica. Amb Martí, del Sindicat de Productes Químics, reconvertí l'«Hispano-Suiza» en indústria de guerra. El març de 1937 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes espanyols susceptibles d'entrar a França, llista aixecada pel Ministeri de l'Interior gal i on es recomanava el seu rebut a tota entrada o estada a França. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè de Guerra de Barcelona (Catalunya). A començament dels anys quaranta participà activament en la reorganització del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i fou un dels seus màxims representants durant la clandestinitat. Durant la primavera de 1947 va ser detingut, juntament amb 105 altres militants, en una gran agafada contra la CNT catalana. Torturat durant 42 dies en la Prefectura de Policia de Barcelona, l'octubre de 1960 va ser jutjat a l'Audiència Provincial de Barcelona («Procés dels 99») i condemnat a una pena de sis anys i un dia de presó. Un cop lliure s'ocupà de sa companya, que havia esdevingut folla durant la seva detenció. Anastasio Vallejo Lopera va morir el 18 d'agost de 1982 a l'Asil d'Ancians de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Continua...

---