Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 29 d'agost

Esdeveniments

Bresci parla amb Merlino durant el judici en un dibuix de Samato

- Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci és jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I –fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat, «suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.

Naixements

Edward Carpenter fotografiat per Frederick Hollyer (ca. 1890)

- Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreams és la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra).

***

Portada dedicada a Paul Curien del periòdic parisenc Le Grelot del 15 de novembre de 1883

- Paul Curien: El 29 d'agost de 1866 neix a Haguenau (Alsàcia, França) l'anarquista Paul Marie Curien. Era fill de Martin Eugène Curien, capità tresorer del I Regiment de Cuirassers i cavaller de la Legió d'Honor, i d'Héloïse Séraphien Joséphe Soudan. Son pare morí amb 28 anys i sa mare, amb dos infants petits, es casà en segones núpcies amb el negociant en grans i farines Bertaux de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser enviat al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França), d'on va ser destituït per indisciplina. Tramés pensionat a Lilla amb son germà, donà mala vida als seus professors. Quan tenia 15 anys entrà a fer feina al negoci de teles d'un tal Lheureux i després com a ajudant del confeccionista Boutry van Isselsteyn, però abandonà aquestes feines. Posteriorment entrà d'aprenent amb dos carnissers i amb un forner, però per mor de les seves idees anarquistes va ser acomiadat. Sense bones relacions amb son padrastre, fugí de casa seva per tercera vegada. Es dedicà a la vagabunderia i a la mendicitat, arribant fins a París (França), i a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) s'intentà suïcidar. De bell nou a Lilla, entrà a fer feina amb el forner Boeuf-Pesez i s'afilià a la societat obrera «Les Amis du Progrès». En aquesta època llegia als companys els periòdics anarquistes (Le Forçat, La Lutte, etc.) i tenia com a heroïna Louise Michel. El 15 de novembre de 1883 marxà cap a París amb la intenció d'assassinar Jules Ferry, president del Consell de Ministres de França. Portava 35 francs d'unes factures que acabava de cobrar per al seu patró Boeuf-Pesez i un revòlver que havia robat al fill d'aquest. L'endemà, 16 de novembre, es presentà a l'oficina del primer ministre i demanà per Jules Ferry; l'uixer li va requerir alguna carta de presentació i ell va respondre que era el delegat d'un grup obrer de Lilla. Va ser conduït a l'interior de l'edifici i quan pensava que havia arribar a la porta del despatx de Ferry es precipità revòlver en mà, però dos uixers s'interposaren i després d'una breu baralla el desarmaren. Un cop emmanillat cridà «Visca l'anarquia! Visca la Social! Visca la Comuna!» als empleats que arribaven. Escorcollat, si li trobaren una trentena de cartutxos i durant l'interrogatori afirmà que un grup anarquista del departament del Nord havia votat la condemna a mort de Ferry i ell havia vingut a París a acomplir la sentència. La policia escorcollà la seva habitació a Lilla i decomissà nombrosos periòdics anarquistes (La Forçat, La Révolution Sociale, Le Travailleur, La Voix du Peuple, etc.). El 3 de gener de 1884 l'VIII Tribunal Correccional del Sena el va condemnar, amb la circumstància atenuant de la seva joventut, a tres mesos de presó i en sentir la condemna cridà «Visca la Revolució Social!». Un cop purgà la pena, retornà a Lilla, on continuà destacant per la violència del seu llenguatge en les reunions anarquistes. La Prefectura de Policia del Nord arribà a un acord amb sa família per a trobar-li una plaça dins l'administració del canal de Panamà. Marxà cap a Amèrica, però ocupà el lloc de feina durant poc temps. A finals de març de 1885, en assabentar-se d'una revolta a Colón (Colón, Panamà), s'uní als insurgents. Ferit de dues bales a la cuixa, va ser traslladat a l'Hospital de Panamà on va morir pocs dies després.

***

Suport de Francis de Pressencé a Edme Grangé publicat en el diari parisenc Le Soir del 4 de maig de 1907

- Edme Grangé: El 29 d'agost de 1868 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Edme Philogène Édouard Grangé –a vegades citat erròniament Granger. Sos pares, una parella de botoners no casada, es deien Auguste Jean Baptiste Édouard Grangé i Angélique Octavie Véret. Es guanyava la vida com a cisellador. Després de diversos aplaçaments per a fer la mili, el 15 de novembre de 1890 es declarà insubmís al servei militar i, arran de no presentar-se al regiment de Toul (Lorena, França) al qual havia estat destinat, fugí cap a Bèlgica. El 16 de gener de 1891 les autoritats militars el van declarar insubmís. Sota el llinatge Jules, havia retornat clandestinament a París mancat de recursos i per a veure sa companya i sos dos infants, instal·lant-se al domicili matern, al número 40 del carrer Rigoles de París. En aquesta conjuntura, aconseguí feina de cisellador al taller de Broquen, al número 12 del carrer Bellville. El 3 de febrer de 1891, denunciat anònimament dies abans per un veí («Un patriote»), pogué escapar dels dos gendarmes (Cadé i Geromin), vestits de paisà, que havien anat a detenir-lo al taller; el comerciant Feuillet, que intentà barrar-li el pas al carrer Couronnes en plena fugida, va rebre un tret que no el va ferir; finalment, va ser detingut a la bodega de Boileau, al número 29 del carrer Couronnes, a la qual s'havia refugiat. Durant el seu judici, celebrat el 8 de maig de 1891 a l'Audiència del Sena, declarà que havia esdevingut anarquista llegint Denis Diderot, blasmà contra els exèrcits i cridà un «Visca l'anarquia!». Malgrat la defensa de l'advocat Georges Touchard, va ser condemnat a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «temptativa d'homicidi voluntari» –del delicte de «rebel·lió» va ser absolt–, i va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia. Després de la condemna, sa companya abandonà els infants, el major dels quals va ser adoptat per un company, mentre que el petit va ser surat per l'àvia. L'abril de 1892 va enviar salutacions al periòdic La Révolte des de les mines de níquel de l'île des Pins de Nova Caledònia. El 28 d'abril de 1892 el grup anarquista del XV Districte de París organitzà una vetllada familiar en benefici de sos infants. El febrer de 1896 els periòdics anarquistes La Libertaire i Les Temps Nouveaux van llançar una campanya en el seu suport. En aquesta època s'organitzaren nombroses vetllades familiars al seu benefici. A començament de l'estiu de 1902 Les Temps Nouveaux anuncià que s'havia aconseguit un any de gràcia, però que no podia retornar a França perquè tenia prohibida la residència. En aquesta època s'estava a Nouméa (Nova Caledònia). A començament de 1907 Jean Grave intentà rellançar la campanya al seu favor, juntament amb la de Théodule Meunier. En 1907 la Lliga dels Drets de l'Home va fer gestions perquè hi pogués retornar, gestions que van ser rebutjades per l'administració penitenciària sota el pretext de «mala conducta». El 7 de novembre de 1908 Les Temps Nouveaux anunciava que s'havia acabat de recuperar d'una malaltia i que no tenia ni diners ni feina i per això obria una subscripció al seu favor que s'havia de dirigir al company Louis Dutheil. El novembre de 1909 es va beneficiar d'una reducció de pena i de l'obligació de residència i pogué retornar a la metròpoli. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per «endocarditis». El 9 de maig de 1920 es casà al XX Districte de París amb la paperaire Auguste Eugénie Baumester, divorciada l'any anterior d'Henri Théodore Kramer. En aquesta època treballava en el seu ofici de cisellador i vivia al número 14 del carrer Picardie de París. Edme Grangé va morir l'11 d'octubre de 1923 al seu domicili, al número 115 del carrer Oberkampf, de l'XI Districte de París (França).

***

Gabriel Giroud

- Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix al I Districte de Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sos pares es deien Joanny Giroud, comptable, i Louise Séraphine Triboulier. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb Lucie Robin, filla de Paul Robin. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònim G. Hardy i C. Lyon –del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert, Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question, Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 al seu domicili de Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération.

***

Foto policíaca de Louis Boucher (6 de gener de 1894)

- Louis Boucher: El 29 d'agost de 1875 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Louis René Boucher –citat en algunes fonts erròniament com Bouchez. Era fill de Ferdinand Joseph Boucher, fuster escultor, i de Louise Oger. Es guanyava la vida com a escultor i ornamentista. El 20 de setembre de 1893 assistí, amb altres companys (Clotilde Adnet, Jeanne Adnet, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), a una reunió de barri, al número 30 del carrer Aboukir de París, per tractar el tema de com respondre a les «Festes Francorusses» que es preparaven, i on mostraren un discurs internacionalista que no va ser ben rebut. El 3 d'octubre de 1893 mantingué una reunió anarquista a la Sala Warin, al número 31 del carrer Abbesses, amb altres companys (Bichon, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.). El 10 d'octubre de 1893, segons un confident de la policia, una quinzena d'anarquistes (Bichon, Louis Boucher, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Gustave Mayence, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), volien entrar a la Sala Warin, però la patrona els hi negà l'entrada i n'organitzaren un míting just davant. El 22 de novembre de 1893, segons un informe d'un delator, organitzà, amb altres anarquistes, un gran sopar després d'haver robat volateria a les botigues d'aviram del costat del parc Monceau. Arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant, el 6 de gener de 1894 va ser detingut, fitxat el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de pertinença a «associació criminal»; després de declarar-se anarquista, intentà fer creure al jutge d'instrucció Henri Meyer que era membre d'una associació secreta que tenia diners per a comprar dinamita, però aquest no el va creure i el cas per «associació criminal» va ser finalment sobresegut. Un informe policíac del 12 de gener de 1894 notificava que aleshores vivia al domicili de sos pares, al número 40 de l'avinguda de Saint-Ouen. Restà empresonat en espera de judici i el 20 de març de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena, juntament amb tres companys (Marcel Noël Hervy, Armand Alexandre Godard i Émile Maince), i condemnat a sis mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència pel robatori d'un pollastre i tres sabates d'infant, tot agreujat per ser «sospitós d'anarquista». Entre el 10 i el 13 de juliol de 1897 va ser jutjat amb altres vuit companys, entre ells son germà Léon Alphonse Boucher, per l'Audiència de Versalles (Illa de França, França) i ell va ser absolt, mentre que son germà va ser condemnat a cinc anys de presó. El 28 de setembre de 1901 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Camille Julie Costes, de qui acabà enviudant. Al final de sa vida vivia al número 22 del carrer Poteau de París. Louis Boucher va morir el 13 d'agost de 1923 a Les Bâtes (Limay, Illa de França, França).

***

Notícia orgànica d'Ernest Granier apareguda en el setmanari de Lunel Le Fanal de l'1 de març de 1908

- Ernest Granier: El 29 d'agost de 1887 neix a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i lliurepensador Ernest Barthélemy Granier. Era fill de Jean Granier, conreador, i de Cécile Teissier. Es guanyava la vida treballant de viticultor. A principis de 1908 era secretari de «La Libre Pensée» d'Aigüesmortes i organitzà una conferència de Sébastien Faure a la localitat. El 8 d'octubre de 1908 va ser incorporat al 39 Regiment d'Artilleria per a fer el servei militar i el 22 de setembre de 1910 va ser nomenat canoner, passant a la reserva l'1 d'octubre de 1910. El 26 d'octubre de 1912 es casà civilment amb l'anarquista Rosa Jeanne Bout. El 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. L'1 de juliol de 1917 va ser destinat al 2 Regiment d'Artilleria de Muntanya; el 19 d'octubre de 1917 al 119 Regiment d'Artilleria Lleugera; el 6 de gener de 1918 al 1 Regiment d'Artilleria de Muntanya; i l'1 de maig de 1918 al 13 Regiment d'Artilleria de Muntanya. El 18 de maig de 1918 va ser desmobilitzat. Membre del Grup Anarquista d'Aigüesmortes, en 1923 figurava en un registre d'anarquistes de la policia, però on s'especificava que no militava gaire. Sembla que és el mateix Ernest Granier que en 1932 treballava de conreador a Laurenç (Llenguadoc, Occitània) i va ser condemnat el 8 de novembre d'aquell any pel Tribunal Correccional de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a 25 francs de multa per agressió al propietari Mas per una «qüestió de dones». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sortida campestre a Chelles-sur-Marne (1925).
Madeleine Hennuin amb son company André Colomer (al centre amb corbatí), Georges Vidal (a l'esquerra amb barret) i Sébastien Faure (amb capell de palla), entre d'altres

- Madeleine Hennuin: El 29 d'agost de 1891 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i feminista Madeleine Henriette Adeline Hennuin, més coneguda com Madeleine Colomer i que va fer servir el pseudònim Hauteclaire. Era filla de Clément Jules Auguste Hennuin, fabricant de tul, i de Marie Louise Virginie Dupuis, domèstica. El 3 de febrer de 1914 es casà al V Districte de París (França) amb l'anarquista Jean Eloi André Colomer. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Descartes del V Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, acompanya son company a l'exili després aquest es declarés insubmís, i la parella s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on el 18 de setembre de 1914 tingué una filla, Tristane Marguerite Colomer. Quan Itàlia entrà en la guerra, André Colomer va ser extradit a França, però finalment va ser llicenciat el mateix dia de l'armistici. El 3 de març de 1919 morí sa filla. A principis dels anys vint, sota el pseudònim Hauteclaire, col·laborà en Le Libertaire. Cap el 1922 allotjà al seu domicili Georgette Ango (Mimosa), a la qual introduí en el pensament anarquista. El 23 de novembre de 1923 va fer la conferència sobre Oscar Wilde «La génie est un désir et une volonté» als local de Famille Nouvelle per al Grup Anarquista del XII Districte de París. Durant la tardor de 1923, en ple «Cas Philippe Daudet», s'encarregà d'anar a Ais de Provença (Provença, Occitània) per a recuperar manuscrits inèdits que Daudet havia confiat a l'anarquista Georges Vidal. Detinguda el desembre de 1923 en arribar amb tren a París, els manuscrits van ser decomissats per la policia, però va ser posada en llibertat amb còpies dels documents segrestats. Participà activament en la campanya per l'amnistia de Jeanne Morant, a la qual va visitar a la presó de Rennes (Bretanya) a finals de 1923. En 1924 era membre de la redacció del diari Le Libertaire. Entre els anys 1925 i 1926 participà en les activitat del «Club des Insurgés» (Club dels Insurgents). El 16 de març de 1926 fou una de les oradores, amb la feminista anarquista Marguerite Guepet, de la conferència contradictòria «Le rôle de la femme dans la Société de demain: pour ou contra la panmasculinisme, la panféminisme est il souhaitable?» (El paper de la dona en la societat del demà: a favor o en contra del panmasculinisme, és desitjable el panfeminisme?). En 1927 militava en la Unió Anarquista Comunista (UAC) i en aquesta època vivia al número 19 del carrer Piver de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Fugint de la repressió, cap el 1929 marxà amb son company a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia), on André Colomer morí en 1931. De bell nou a França, s'instal·là al número 128 del carrer Charenton de París. A principis dels anys trenta estava fitxada per la policia com a «anarquista comunista». Després de la mort de son company, va perdre el cap; denunciada pels veïns pel seu comportament alienat, el 10 d'abril de 1934 va ser internada a la infermeria especial de la presó preventiva de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de Louise Lahaye publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juliol de 1927

- Louise Lahaye: El 29 d'agost de 1897 neix a Montreuil (Illa de França, França) l'anarquista Louise Lahaye, també coneguda com Louise Maurice, pel llinatge de son company. Era filla dels fruiters Victor Louis Lahaye i Rosalie Eugénie Laurent. Es guanyava la vida com a obrera i en els anys vint va ser fitxada com a anarquista. El 7 de juny de 1924 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb l'anarquista Louis André Maurice. En el número del 29 de juliol de 1927 de Le Libertaire es publicà un avís dels companys marsellesos on s'avisava que es dedicava a calumniar els companys dels quals rebia solidaritat. En els anys trenta vivia al número 24 del carrer Jouye Rouve del XX Districte de París (França) i figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca de verificació domiciliària de la policia. Després de la II Guerra Mundial vivia al carrer Loos del XI Districte de París i la seva llar figurava en el llistat de domicilis a vigilar per part de la policia. Louise Lahaye va morir el 19 de març de 1979 a Bry-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Necrològica de Josep Costa Vilà publicada en el periòdic tolosà Espoir del 31 d'octubre de 1971

- Josep Costa Vilà: El 29 d'agost de 1899 neix a Vilamaniscle (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Vicenç Costa Vilà –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Padern. Sos pares, llibertaries, es deien Martí Costa Padern, llaurador, i Teresa Vilà Soler. En 1926 comença a treballa de ferroviari a l'estació duanera internacional de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i posteriorment va ser destinat a l'estació de Barcelona (Catalunya) de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA). Establert a Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya), milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre de les milícies que es ferroviaris crearen i participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, amb els pares tancats pels feixistes a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), passà a França. S'establí a Mont-real (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. En 1963 una paràlisi li afectà la meitat del cos deixant-lo malmenat fins a la seva mort. Josep Costa Vilà va morir el 26 de març de 1971 a la clínica Delteil de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Antonio Sin Paván apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de febrer de 1992

- Antonio Sin Paván: El 29 d'agost de 1917 neix a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio José Sin Paván –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Payán. Sos pares es deien Antonio Sin i Manuela Paván. Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània). Antonio Sin Paván va morir el 26 de novembre de 1991 al seu domicili de «Saint Gilles» de Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània).

Ramón Liarte Viu

- Ramón Liarte Viu: El 29 d'agost de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Fill d'una família humil, sos pares es deien Juan Liarte Justes, llaurador, i Antonia Viu Val. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Mâcon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc. Sa companya fou Emília Vaqué. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a la Clínica Rive Gauche de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Jeanne Garandel (Jeanne Pantais)

- Jeanne Garandel: El 29 d'agost de 1919 neix a Carnoët (Cornualla, Bretanya) l'anarquista Jeanne Marie Garandel, més coneguda com Jeanne Pantais, pel llinatge de son company, o Jeannette. Sos pares es deien Jean Garandel i Maria Virginie Le Guilloux. Amb quatre anys sobrevisqué a una meningitis gràcies a la intervenció de l'alcalde de Carnoët. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Trélazé (País del Loira, França) i quatre anys més tard començà a treballar de criada. Simpatitzant llibertària, era assídua de l'alberg laic de joventut mixt «Floréal», fundat cap el 1936 a La Daguenière (País del Loira, França), centre de nombroses reunions i activitats. Des de la primavera de 1936 col·laborà, amb poemes i altres textos, en el periòdic anarquista parisenc Terre Libre. El 18 de juny de 1940 es casà a Angers (País del Loira, França) amb el militant anarquista Roger Francis Pantais, que havia lluitat a la guerra d'Espanya. Durant l'Ocupació ajudà amb son company nombrosos militants espanyols exiliats a evadir-se del camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França), als quals se subministrava documentació falsa, i francesos refugiats a la regió. La parella també participà, ella fent la guaita, en el robatori de benzina als alemanys a les pedreres, que després era redistribuïda als obrers pedrapiquers. Després de la II Guerra Mundial participà amb son company en la reconstrucció del moviment llibertari i en la Federació Anarquista (FA). En 1947 organitzà, amb son company i André Rivry, el congrés de la FA que se celebrà a Angers. En els anys cinquanta la parella s'oposà a la tendència encapçalada per Georges Fontenis i el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB). Després de la victòria d'aquesta tendència i que la FA esdevingués Federació Comunista Llibertària (FCL), la parella participà en la construcció d'una nova FA, que es materialitzà en el congrés celebrat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953. Entre 1954 i 1956 fou tresorera del Bulletin Intérieur de la FA, del qual son company era responsable. També fou membre de «La Libre Pensée», on ocupà càrrecs orgànics, i prengué part en les gires propagandístiques organitzades pels germans Lapeyre, en les quals participà activament en avortaments clandestins i en la difusió dels mitjans contraceptius. Professionalment, s'ocupà de la paperassa administrativa del garatge que regentava el seu company. Entusiasta de l'esperanto, alguns cursos es realitzaren a casa seva. Jeannette Pantais va morir l'1 de setembre de 2014 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

Jeanne Garandel (1919-2014)

Continua...

---