Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 d'agost

Esdeveniments

Premsa llibertària

- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Cri de Révolte. Organe révolutionnaire bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i J. Regis. En aquest primer número es lliurà el fulletó de Constant Martin Inqusition et antisémitisme. Hi van col·laborar Gabriel Andres, Angelleras, Antoine Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais, Boiscervoise, G. A. Bordes (A. Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges Durante, Idan Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier, Émile Henry, F. Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion, Ernest-Lucien Juin, Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles Malato, Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour, Max Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost, Albert Pruh'homme, Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin Sartoris, Auguste Vaillant, E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre de 1899 la policia escorcollà el local de la redacció i denuncià G. A. Bordes, Gabriel Andres i François Prost. En sortiren 10 números, l'últim el de la primera quinzena de març de 1899.

***

Portada del primer número de Hui-ming-lu [IISH]

- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de 1913 surt a Canton (Guangdong, Xina) el primer número del periòdic anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu del gall que canta en l'obscuritat), òrgan d'expressió del grup llibertari «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall que canta en l'obscuritat), fundat l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava també el nom en esperanto La Voĉo de l'Popolo i després dels primers números canvià el títol xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En aquest periòdic i en diversos pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions del periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle), publicació editada des del 1907 a París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament xinès i ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai, etc.). En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong.

***

Cartell programàtic de Mujeres Libres

- Congrés Nacional de «Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.

Naixements

Foto policíaca de Max Gordon (2 de juliol de 1894)

- Max Gordon: El 20 d'agost de 1854 neix a Vílnius (Gubèrnia de Vílnius, Lituània, Imperi Rus; actualment Lituània) l'anarquista Max Gordon. Era fill d'una família jueva de Vílnius. A finals dels anys setanta visqué dos anys a l'Imperi Alemany. En 1885 va ser deportat cinc anys a Sibèria per activitats revolucionàries. En 1890 es casà amb Rachel Paleyohe. Son fill David Israël Gordon, mecànic, mantingué relacions amb diversos nihilistes russos (Lavroff, Polah, Stepanoff) i l'expresident del Cercle d'Obrers Israelians Russos, i sa filla Eva Gordon va ser la companya de Katchinzeff, implicat en un cas de bombes el maig de 1890. El gener de 1892 arribà a França amb sa companya i son jove fill. D'antuvi visqué al carrer de l'Échiquier del X Districte de París i posteriorment al Faubourg Saint-Martin. Treballà com a corredor d'un negoci de cuiros russos propietat d'un tal Guinsbourg establert al número 74 del carrer Bondy. Son fill David Israël Gordon figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i també en una altra del 14 d'abril de 1894. L'1 de juny de 1894, en una gran agafada contra el moviment anarquista, la policia es presentà al domicili de David Israël Gordon, al número 78 del Faubourg Saint-Martin, però només trobaren son pare, Max Gordon, sa mare i un germà petit d'11 anys, Alexandre Gaston Gordon. La policia hi decomissà una gran quantitat d'impresos, fullets i cartells anarquistes en llengua francesa, periòdics anarquistes en rus i en alemany, impresos en ídix, una gran litografia de Mikhail Bakunin, un àlbum fotogràfic, carnets, manuscrits i correspondència en diverses llengües, entre d'altres materials. L'endemà, 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant l'interrogatori, Max Gordon confessà que estava interessat en l'estudi del moviment anarquista, però que no era partidari de la violència, sinó seguidor de les doctrines pacifistes de Lev Tolstoi; també reconegué que parlava diverses llengües, com ara l'alemany, el francès, l'ídix, el rus i una mica d'anglès. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 8 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)

- Gabriel Grandjean: El 20 d'agost de 1862 neix a Lux (Borgonya, França; en aquesta data pertanyia a Servey, Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sos pares es deien Jean Marie Claude Grandjean, geòmetra, i Amélie Françoise Marie Roberjot. Es guanyava la vida com son pare de geòmetra. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle. Vidu de Marie Julienne Roux, Gabriel Grandjean va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1919 al seu domicili del barri de Quart-en-Haut de Jully-lès-Buxy (Borgonya, França).

***

Foto policíaca d'Eugène Billot (9 de març de 1894)

- Eugène Billot: El 20 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1873 neix a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) l'anarquista Eugène Billot. Era fill de Pierre Billot, pedraire, i de Françoise Eugénie Boussageon. Es guanyà la vida treballant de sastre a París (França). En 1893 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per ser fill de vídua. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de policia de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. Portat al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte de París, el seu domicili, al número 24 del bulevard Rochechouart de París, va ser escorcollat sense cap resultat. El 9 de març de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat dos dies després. Finalment, el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el cas. Entre el 13 de novembre de 1894 i el 24 de setembre de 1895 va estar integrat en el IV Regiment de Sapadors. El 5 de desembre de 1904 vivia al número 27 del carrer Saint-Didier del XVI Districte de París. El 4 de gener de 1906 es casà al XVII Districte de París amb la barretaire de senyores Émilia Louise Valentine Leconte i en aquesta època vivia al número 24 de l'avinguda Bugeaud de París. Segons informes militars, el 20 de juny de 1906 vivia al número 135 de l'avinguda Villiers i el 14 de juliol de 1908 al número 127 del bulevard Pereire. Quan esclatà la Gran Guerra, el 31 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 29 de setembre de 1915 va ser incorporat en el I Regiment de Sapadors, en el servei auxiliar, a causa de la seva insuficient audició fruit de l'esclat d'una mina, i el 22 de gener de 1917 va ser llicenciat; però, voluntàriament, es va reintegrar el 17 de juny de 1918 a l'exercit, essent desmobilitzat el 19 de novembre de 1919. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la mort de Louis Sagnol apareguda en el diari de Bordeus La Gironde del 12 de maig de 1910

- Louis Sagnol: El 20 d'agost de 1873 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Louis Joseph Adrien Sagnol. Era fill de Jean Marie Sagnol, torner, i d'Adrienne Jacquier, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ebenista a París (França). Militant anarquista, formava part amb son germà Philippe Sagnol, també ebenista, del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics) de París i ambdós vivien al número 4 de l'avinguda Philippe Auguste. El 8 de maig de 1910, a les sis del matí, al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre del barri de Montmartre de París (França), seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), es produí un violent altercat entre dos sectors enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries Populaires» eren una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles precises, establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les temàtiques que es tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per Albert Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el caràcter propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més formador, educatiu i «anarquista científic» de les xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i «científics» degeneraren en guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol resultà mortalment ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal també resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière de París, Louis Sagnol va morir el 10 de maig a conseqüència de les ferides d'armes de foc. Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires» (Albert Buniero, Émile Butilleul, André Laheurte, Herménégilde Lorenzi, André Georges Roulot) van ser jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de presó, Buniero (Banin) a tres mesos de presó i 100 francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre «propagandistes» i «científics», durà fins la desaparició de les «Causeries Populaires».

***

Notícia de la condemna de Sylvain Gautero apareguda en el diari parisenc L'Autorité del 20 de febrer de 1908

- Sylvain Gautero: El 20 d'agost de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Sylvain Marius Gautero, conegut com Le Marseillais i Gauthier. Era fill d'Antoine Thomas Gautero, camàlic i jornaler, i de Laurence Léocadie Ollivier, domèstica. Deia que era cossí de Luigi Luccheni, l'anarquista que assassinà el 10 de setembre de 1898 l'emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. El 21 de maig de 1898 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a dos mesos de presó per «rebel·lió contra agents i possessió d'armes prohibides». El 7 de març de 1899 el Tribunal de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemnà a quatre mesos de presó per «possessió d'armes prohibides». Durant la tardor de 1899 es dedicà amb l'anarquista Albert Villeval a la venda ambulant de pastilles de sabó pel Marne. En aquesta època la policia sospitava que amb Jules-Léon Vaillant i Albert Villeval haurien realitzat una sèrie des desvalisament a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Cap a l'octubre de 1899 sembla que marxà cap a la regió parisenca. Entre el 16 de novembre de 1900 i el 20 de setembre de 1903 va fer el servei militar en el 55 Regiment d'Infanteria d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i en el Regiment d'Infanteria de Marsella. El 7 de març de 1905 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Antonia Bisio. En aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia amb son pare al número 49 del Quai Rive-Neuve de Marsella. El 14 de juny de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Marsella a sis mesos de presó per «violències i ultratges als agents». En 1906 vivia al número 9 del carrer Faubourg Saint-Martin del X Districte de París. El 24 d'agost de 1907 durant una discussió amb un tal Louis Jolival en un bar del carrer Faubourg-Montmartre de París, va ferir greument aquest d'un tret; jutjat per aquest fet, el 19 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó per «cops i ferides voluntàries». El gener de 1911 va emigrar a Panamà. Sylvain Gautero va morir el 28 de maig de 1913 a la Ciutat de Panamà (Panamà).

***

Notícia d'una de les detencions de Jean Laporte apareguda en el diari parisenc Le Libertaire del 23 de novembre de 1928

- Jean Laporte: El 20 d'agost de 1895 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Jean Laporte. Era fill d'Ernest Laporte, orfebre, i de Marie Françoise Sister, domèstica. El 6 de març de 1915 es casà al XX Districte de París (França) amb la cartonera parisenca Thérèse Claire Cambournac. En aquesta època treballava de mecànic i de camioner i vivia amb sa mare ja vídua al número 8 de l'Impasse de l'Orillon de l'XI Districte de París. El juliol de 1915 va ser declarat en la revisió militar feble i estràbic, però el 7 de setembre d'aquell any va ser destinat al 23 Regiment de Dragons. El 12 d'octubre de 1915 va ser llicenciat temporalment per amputació de l'índex dret i problemes visuals i el 14 de gener de 1916 donat de baixa. El març de 1920, en substitució de Félix Debart (Chiko), va ser nomenat secretari dels grups anarquistes dels districtes parisencs 10, 19 i 20 de la Federació Anarquista (FA). El maig d'aquell any va ser detingut, juntament amb altres companys (Henri  Delecourt, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Kléber Nadaud i Marcel Petelot), per «apologia del crim», per haver fer costat l'anarquista Émilie Cottin, que havia atemptat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, i de «provocació de militars a la desobediència», per haver aferrat el cartell «Aux grévistes» en suport dels ferroviaris en vaga. Jutjat per aquests fets, el 19 d'agost de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i 100 francs de multa. L'11 de maig de 1924 va ser, amb Benoît Broutchoux, candidat abstencionista per al XIX Districte de París en les eleccions legislatives. En 1925 era membre del grup «Les Réfractaires» i portaveu de la «Lliga Internacional de Refractaris a totes les guerres». El 31 de juliol de 1925 va ser condemnat en rebel·lia pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «propaganda antimilitarista» i sos companys Gaston Fournier, Achille Lausille i Robert Papet a quatre mesos. El 14 d'agost de 1926 va ser nomenat secretari adjunt de «L'Entente Anarchiste», el secretari del qual va ser Fournier, i era membre de la Joventut Anarquista Autònoma (JAA). En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Anarchie i sembla que va ser gerent de Le Libertaire. El 13 d'octubre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal d'Apel·lació de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 29 de juny de 1927 va ser novament condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «propaganda anarquista». El novembre de 1928 va ser detingut per purgar una pena de sis mesos de presó que arrossegava des de 1926. En 1936 figurava en un llistat de control domiciliari d'anarquistes de la policia sense domicili conegut, però l'abril d'aquell any vivia al número 41 del bulevard de la Villette del X Districte de París. El 17 de maig de 1938 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena de Thérèse Cambournac i el 4 de novembre de 1939 es casà en el XIX Districte de París amb l'obrera de màquina talladora de premsa parisenca Blanche Marguerite Bajon. En aquesta època treballava d'ajustador de màquines impressores i vivia al número 33 del carrer Rébeval de París. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat del control de vigilància d'anarquistes de la regió parisenca. Jean Laporte va morir el 6 de desembre de 1963 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Necrològica de Manuel Bolívar Torruella apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista del 23 de juny de 1966

- Manuel Bolívar Torruella: El 20 d'agost de 1898 neix a Calella (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Josep Joaquim Bolívar Torruella. Sos pares es deien Josep Bolívar Feliu, pescador, i Francesca Torruella Rocafort. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des d'abans de la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on formà part de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. En 1946 va ser nomenat comptable del Comitè Departamental de Sena i Marne de la CNT «ortodoxa». També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Vidu de Francesca Basart Salicru, es casà en segones núpcies amb Sophie Gascons. Manuel Bolívar Torruella va morir el 19 de maig –algunes fonts citen erròniament el 24 de maig– de 1966 a l'Hospital de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) a resultes d'una intervenció quirúrgica. 

***

Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921)

- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Sos pares es deien Luigi Aguzzi i Francesca Pantera. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» –en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

Eliezer Hirszauge

- Eliezer Hirszauge: El 20 d'agost de 1911 neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge –també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge– i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Fill d'una família jueva molt religiosa, d'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouches â mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats –posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme (Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel).

***

Necrològica d'Andreu Roig Bort apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juny de 1963

- Andreu Roig Bort: El 20 d'agost de 1912 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Roig Bort. Sos pares es deien Andreu Roig Felip i Rosa Bort Fibla. D'antuvi republicà, restà absolutament decebut del republicanisme després de la repressió desencadenada arran de la Revolució d'octubre de 1934 a Astúries. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola organitzà un grup per combatre el feixisme a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i participà en el procés de les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 intentà, sense èxit, exiliar-se a Mèxic. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Joaquina Navarro, amb qui tingué un fill. Malalt, Andreu Roig Bort va morir el 6 de febrer de 1963 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc, Occitània).

***

Afusellament

***

Nota necrològica de Josep Salaet Daudé apareguda en el periòdic de Badalona Solidaridad Obrera de setembre-octubre de 2006

- Josep Salaet Daudé: El 20 d'agost de 1914 neix a Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Salaet Daudé –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Daudet. Sos pares es deien Josep Salaet Cartoixa i Salvadora Daudé Llesera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser declarat pròfug quan va ser cridat a fer el servei militar. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en una columna confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració, com ara el de Bram. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a diverses poblacions (Radonvilliers, Brienne-le-Château, etc.). S'instal·là a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va treballar i militar en la CNT local. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà al seu poble, on milità en la Federació Local de la CNT. Atret pel món de la cultura, deixà una important biblioteca. Josep Salaet Daudé va morir el 8 de juny de 2006 al seu domicili de Benifallet (Baix Ebre, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

***

Eolo Boccato

- Eolo Boccato: El 20 d'agost de 1918 neix a l'illa de Lipari (Sicília) el fotògraf anarquista i, després, resistent comunista antifeixista Eolo Boccato. Fill d'una família nombrosa anarquista, formada per 14 germans, tres dels quals (Eolo, Elio i Espero), va ser militants llibertaris i resistents antifeixistes. Sos pares es deien Amerigo Boccato, destacat militant anarquista, i Paolina Cavazzini. El 24 de novembre de 1937 el Comissariat de Seguretat Pública d'Adria (Vèneto, Itàlia), ciutat on vivia aleshores, va decretar la seva expulsió obligatòria i cinc dies després abandonà la ciutat. El desembre de 1937 va ser detingut a la frontera de Resia all'Adige (Graun im Vinschgau, Tirol del Sud) i va ser denunciat a la Prefectura de Schlanders (Tirol del Sud) per intent d'expatriació clandestí i s'ordenà la repatriació obligatòria a Adria. Uns mesos després de la seva excarceració fugí, amb una bicicleta, d'Adria amb destí desconegut. L'agost de 1938 va ser detingut a Chioggia (Vèneto, Itàlia). El novembre de 1942 va ser novament detingut sota la sospita d'haver escrit frases subversives a Adria durant la nit de l'1 al 2 d'octubre; les frases, dibuixades amb pintura blanca en un cartell a prop de l'estació ferroviària, eren: «Fora Il Duce i els seus éssers monstruosos!», «Mort al Duce. Estigueu preparats i forts. Visca Timocenco», amb l'emblema de la falç i el martell. Va haver una segona sèrie de cartells col·locats a la Casa del Fascio i en una benzinera veïna, a l'oficina d'imposts i en una estafeta de correus al barri de Riviera Roma d'Adria, que posaven: «Fora Il Duce!» i «Mort al Duce!», aquests també amb la falç i el martell. Tot i que ell va negar la seva implicació i que en l'escorcoll de casa seva no es trobà res d'inculpatori, la policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) el va definir com «fill d'un perillós subversiu, que es va criar en un clima políticament malsà» i observà que «en els moments actuals, seria oportú eliminar-lo d'Adria com a mesura exemplar per part de la policia». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i destinat a l'illa de Tremiti. El 29 de juny de 1943 va ser traslladat a Castelvecchio Subequo (Abruços, Itàlia). L'1 d'agost de 1943 fou alliberat i retornà a casa seva. Quan la caiguda del feixisme i la constitució de la República de Salò, creà, amb son germà Elio i un grup d'irreductibles opositors, un grup d'acció partisà. El juny de 1944, amb el seu grup, impedí la sortida d'una càrrega de gra cap a Alemanya, distribuint-la entre la població. Després de diversos atacs aquell estiu, amb sos germans Elio i Espero, es va veure obligat a amagar-se, mentre que sa família es va refugiar a Milà (Llombardia, Itàlia) fugint de les amenaces de mort. A finals de setembre de 1944 la resistència armada local va ser destruïda i es desencadenà un seguit de detencions, assassinats i deportacions cap a Alemanya. La «Banda Boccato», formada per una dotzena de joves, restà actuant a la zona. L'1 d'octubre de 1944 son germà Espero va ser capturat a Acquamarza Bassa (Vèneto, Itàlia); torturat de manera horrible per soldats de la Companyia d'Odre Públic (OP) de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista d'Adria i afusellat l'endemà; el seu cos va ser portat a la ciutat amb un camió, juntament amb un grup de joves que va ser deportat cap a Alemanya. Buscat per haver matat desenes de soldats feixistes, el setembre de 1944 la Prefectura de Policia de Rovigo el va definir com a «perillós subversiu, confinat polític i líder dels rebels». El novembre de 1944 la «Banda Boccato» prengué com a ostatge Marcella Cacciatori, filla del feixista local Carlo Cacciatori; els feixistes respongueren a aquesta acció segrestant la dona i la filla d'Eolo Boccato; Marcela Cacciatori aconseguí salvar-se i fugir gràcies a Arthur Banks, aviador de la Royal Air Force (RAF, Reial Força Aèria Britànica) que havia acabat com a membre de la «Banda Boccato» i que després va ser assassinat pels seus companys. La nit del 27 al 28 de novembre de 1944 tota la família d'Alberico Gaffarelli, amb dos infants petits, va ser assassinada a trets de metralladora a casa seva sota l'acusació de no ajudar i de delatar la guerrilla. Eolo Boccato va ser acusat d'aquest crim i el seu cap valorat en 100.000 lires de recompensa. El 4 de febrer de 1945, a resultes d'una delació, la Companyia OP de la GNR encerclà Eolo Boccato i Giuseppe Galimberti, els dos únics supervivents de la «Banda Boccato» que quedaven, que s'havien amagat en un forat excavat en una soll de porcs a la zona d'Adria (Vèneto, Itàlia), i van ser assassinats. El seu cap va ser exposat a l'aparador del Consorci Agrari d'Adria, a la plaça Garibaldi de la localitat. Encara es diu la dita «Corpo in piazza, testa in vetrina, Eolo Boccato, ancora cammina» (Cos a la plaça, cap a l'aparador, Eolo Boccato, encara camina). Son germà Elio, que s'havia reunit amb sa família a Milà, va ser assassinat el 25 d'abril de 1945. El juliol de 1950 Sante Romagnoli i Dino Formigoni van ser condemnats a 30 i a 11 anys de presó respectivament per l'Audiència de Rovigo com a responsables, amb Eolo Boccato, de l'assassinat de la família Gaffarelli –la sentència afirmava que els dos infants van ser assassinats per  Eolo Boccato–; en 1952 la sentència va ser ratificada pel Tribunal de Cassació. En 1966 se li va lliurar a títol pòstum la Medalla de Plata al Valor Militar. Amb la distància dels anys, la seva figura encara és objecte de controvèrsia, ja que alguns li adjudiquen actes de delinqüència comuna (robatoris, crims, violacions, etc.). En 2002 Gianni Sparapan publicà el llibre Eolo. Una vita breve e violenta tra Fascismo e Resistenza i en 2006 la novel·la històrica Eolo (1918-1945). En 2017 Antonio Serena publicà l'estudi històric Il partigiano Eolo. Una storia di odio nel Polesine della guerra civile.

Eolo Boccato (1918-1945)

Amerigo Boccato (1892-1978)

Continua...

---