Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 6 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Liberty

- Surt Liberty: El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per l'anarcoindividualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer número del periòdic Liberty. No the daughter but the mother of order –aquest subtítol («No és la filla, sinó la mare de l'ordre») és una famosa frase de Pierre-Joseph Proudhon. La il·lustració de la primera pàgina d'aquest primer número serà un retrat de Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar Alexandre II, tot justificant l'acció dels populistes russos. Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert Spencer, Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels filòsofs anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene, Josiah Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de pensament i de l'amor lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme individualista que va anomenar socialisme anarquista. Entre 1886 i 1887 es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup provocat per la creixent influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns autors i que desembocarà en la sortida progressiva del sector més iusnaturalsita. Així Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd sortiran cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic amb James L. Walker. En 1907 Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una traducció d'Steven T. Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El periòdic apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de 1908. Alguns dels seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander Spooner, Auberon Herbert, Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth Donisthorpe, James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De Cleyre, Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman, Dora Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H. Morse, y William J. Lloyd.

***

Cartell de l'acte

- Conferència dels anarquistes parisencs: El 6 d'agost de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França) una gran conferència pública organitzada pels anarquistes parisencs. Els temes tractats van ser d'allò més variat: la repressió contra Ravachol, executat setmanes abans; les acusacions de delator a l'anarquista Charles Chaumentin; la propaganda pel fet; el dret a l'existència i els drets al robatori i a l'assassinat; la prostitució de la premsa; etc. Hi van prendre la paraula destacats representants del moviment llibertari parisenc, com ara Noël Berthier, Couturier, Henry Fortuné, Poulain, Jacques Prolo, Louis Vivier, Michel Zévaco, etc. A la sortida es va fer una recol·lecta en suport de les companyes i infants dels anarquistes detinguts.

***

Banc dels acusats del "Procés dels Trenta" segons el diari parisenc Le Journal Illustré del 9 d'agost de 1894

- Procés dels Trenta: El 6 d'agost de 1894 comença a l'Audiència del Sena de París (França) el «Procés dels Trenta». El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel fet» i les accions anarquistes tot intensificant la repressió contra el moviment anarquista gràcies a l'aprovació de les Lois Scélérates (Lleis Perverses). Es van produir nombroses detencions, algunes de militants força coneguts, com ara Paul Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Jean Grave, Louis Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els intel·lectuals de l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades, però només 25 hi compareixen; Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen i Paul Reclus havien pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena de detinguts de dret comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran adjuntats. Destinat a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois Scélérates) i a tranquil·litzar l'opinió pública després dels recents atemptats, la requisitòria de l'advocat general Bulot s'afanyarà a provar, sense èxit, una pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats, ja fossin intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats, molts dels quals ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar l'acusació, fet que no impedí  que l'advocat general demanés una pena severa per als intel·lectuals del moviment (Jean Grave, Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De bon començament, la cort decideix que serà prohibida la reproducció dels interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que aquests podrien ser emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge i de maquinació judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una absolució general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser castigats a nombrosos anys de presidi a les colònies. Els contumaços (Paul Reclus, Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile Pouget) seran condemnat per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs forçats. Els qui van entrar de tots aquests a França després de l'amnistia, llevat de Paul Reclus, seran absolts.

***

Foto de família de la festa de l'ARAC

- Festa de l'ARAC: El 6 d'agost de 1922 se celebra a Écully (Lió, Arpitània) una festa de germanor organitzada per l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). Aquesta organització esquerrana, en la qual participaven militants anarquistes i sindicalistes revolucionaris, va ser creada el novembre de 1917 pels comunistes Henri Barbusse i Raymond Lefebvre per a fer oposició a la guerra i promoure la pau i la solidaritat entre els pobles. L'ARAC actualment encara existeix.

Naixements

Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

- Oreste Lucchesi: El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per «cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per «ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese i Il Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Hiskia Giuseppe Rovigo (1894)

- Hiskia Giuseppe Rovigo: El 6 d'agost de 1863 neix a Trieste  (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Hiskia Giuseppe Rovigo, conegut com Morelli i Nonzolo Cesetta. De família jueva, era fill d'Enrichetta Rovigo, vídua de Buchbinder, i de pare desconegut. Es guanyava la vida com a agent de comerç i a finals del segle XIX i principis del XX consolidà el seu pensament llibertari, però restant sensible a l'irredemptisme. En 1883 s'adherí a la societat secreta «Cercle Socialista Revolucionari per Trieste i Ístria», creada a iniciativa de Goffredo Belloti da Pontelagoscuro. El 25 de maig de 1884 va ser detingut en tornar a Venècia (Vèneto, Itàlia) sota l'acusació d'«alta traïció» per distribució d'impresos subversius i sospitós de pertànyer a la societat «Alpi Giulie» de Milà (Llombardia, Itàlia); jutjat, el 23 de juliol de 1884 va ser condemnat a 10 mesos de presó. Un cop purgada la pena, passà a Roma i a Milà, on entrà en contacte amb destacats subversius, entre ells Andrea Costa. A partir de 1885 residí per quatre anys a París (França), on treballà d'obrer i de representant comercial de segells de cautxú, portant a terme alhora una destacada activitat propagandística anarquista i relacionant els grups locals amb membres dels grups italians i austríacs (Charles Malato, Saverio Merlino, Luigi Parmeggiani, Vittorio Pini, etc.). En 1887 formà part del «Grup Cosmopolita» de París i participà en la «Festa de la Internacional» que se celebrà a la Sala Favier. Cap el 1888 participà en les reunions del Grup Socialista Revolucionari Independent del XX Districte de París. El 3 de setembre de 1888, després de ser condemnat per «possessió il·lícita d'armes», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i a Suïssa. Entre setembre i desembre de 1890 va romandre a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va establir relacions polítiques. Expulsat de Suïssa el 15 de desembre de 1890, retornà a Milà, on esdevingué gerent del periòdic anarquista 18 Marzo. El 14 de gener de 1891 edità l'únic número del periòdic anarquista milanès Carnevalone. Feste-Farina-Forca. Entre abril i maig de 1892 va ser detingut a Venècia juntament amb altres anarquistes locals per «intimidació pública» i el juliol d'aquell any, fitxat per diverses policies europees, retornà a Trieste, on comercià amb segells de cautxú per a la firma «Giovanni Battara» i col·laborà en la redacció del periòdic Il Proletario, juntament amb Carlo Ucekar, convertint-se en el seu responsable a partir del número 5. Aquest periòdic deixà de publicar-se el 27 de desembre de 1892, després de l'enèsim escorcoll policia a la redacció i al seu domicili. Dos dies després, va ser detingut a Pula (Ístria, Imperi Austrohongarès; actualment Croàcia), on desenvolupava la seva activitat comercial, per haver palesat el seu pensament anarquista en una conferència il·legal celebrada el 18 de desembre d'aquell any a la sala Albergo Europa de Muggia (Trieste) davant unes quatre-centes persones, la majoria treballadors de les drassanes navals de San Rocco. També va ser acusat de «possessió d'un hectògraf». Jutjat, el 21 de juny de 1893 va ser condemnat a quatre mesos de presó i a 10 florins de multa. En aquest mateix procés, el fiscal de l'Estat, per manca de proves, no li va atribuí l'autoria de dos impresos, entre ells el manifest en tres llengües «Souvenons-nous!» signat pel Partit Anarquista Revolucionari - Federació Austríaca, amb seu a Trieste, on es commemorava els anarquistes executats en 1887 a Chicago i es feia una crida a la seva venjança. A principis de 1895, assistí a les reunions dels grups llibertaris que es reunien a llocs públics i cases de companys on es feien reunions polítiques i es cantaven cançons subversives, actes sovint interromputs per la policia que detenia els concurrents. El juny de 1901 formà part del comitè promotor del quinzenal anarquista L'Internazionale i del qual només sortiren quatre números abans de ser segrestat. Durant la nit del 13 de febrer de 1902, vigília dels sagnants enfrontaments esdevinguts als carrers durant la vaga general dels fogoners de l'empresa naval «Lloyd Austriaco di Navigazione», va ser acusat d'agredir un confident policíac al Cafè Sociale, conegut lloc de trobada anarquista, i detingut alguns dies després. El 13 de març de 1893 es trobava a Alexandria (Egipte) sotmès a constant vigilància donat que en aquell moment viatjaven per aquell país personatges de cases reials, encara que ell va afirmar que es trobava allà per negocis de la seva companyia «Rovigio e Dagiat» de Trieste, elaboradora de bosses de paper. Segons un informe policíac del 21 de març de 1903 enviat per la Direcció de Policia de Trieste al Consolat Austrohongarès d'Alexandria, estava relacionat amb anarquistes d'El Caire (Robert D'Angiò, Ugo Icilio Parrini, etc.). L'agost de 1905 va ser acusat per la policia grega d'haver comés, amb el suport d'altres tres anarquistes italians, el 21 de juliol d'aquell any un atemptat amb cotxe bomba contra el soltà de l'Imperi Otomà Abdul Hamid II, que donà com a resultat la mort de alts funcionaris de la cort i d'un general. El 29 de maig de 1909 la policia assenyalà al Consolat General d'Itàlia a Trieste que havia partit via fèrria cap a San Giorgio di Nogaro (Friül). En un informe policíac del 13 d'octubre de 1910 la policia documentà que des de feia temps ja no freqüentava subversius i que havia subvencionat publicacions anarquistes, com ara Il Germe i Germinal. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Hiskia Giuseppe Rovigo (1863-?)

***

Foto policíaca d'Alphonse Grégoire (2 de juliol de 1894)

- Alphonse Grégoire: El 6 d'agost de 1866 neix a La Briandière (Saint-Jean-de-Boiseau, País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Grégoire. Sos pares es deien Jean Grégoire, rajoler, i Marie Joséphine Griffon. Establert a París (França), treballava en una foneria de ferro i també feia de mecànic. Figurava en una llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia el 30 de gener de 1893 i era considerat «militant exaltat». En aquesta època vivia al número 20 del carrer d'Allemagne, però hi anava a buscar la correspondència al domicili de sa cosina. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en el llistat de recopilació d'anarquistes, però amb el domicili desconegut. El 14 d'abril de 1894 vivia, fadrí, al número 44 del carrer Gauthey. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran agafada de 154 anarquistes. El seu domicili, al número 45 del carrer Lafayette, va ser escorcollat per la policia i li van decomissar periòdics, cançons i un sac que contenia ferralla. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posat a disposició judicial sota l'acusació d'«associació criminal», el jutge d'instrucció demanà informació sobre la seva persona a la Prefectura de Policia, que va ser enviada el 6 de juliol d'aquell any. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lorenzo Nannini

- Lorenzo Nannini: El 6 d'agost de 1866 neix a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Nannini. Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega).

***

Plinio Nomellini

- Plinio Nomellini: El 6 d'agost de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el pintor anarquista Plinio Michele Omero Nomellini. Sos pares es deien Coriolano Nomellini, funcionari de duanes, i Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb sa família a Càller (Sardenya), on son pare havia estat traslladat, i en 1875 retornà a Liorna, on va fer estudis tècnics. En 1883 es va graduar a l'Escola Tècnica i es va matricular a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Liorna. Entre 1878 i 1884 seguí els cursos de dissenys figuratiu i ornamental impartits pel pintor Natale Betti a l'Escola Municipal de Disseny; també en aquesta escola va fer estudis amb Ferruccio Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies a una beca, va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on va estudiar amb Giovanni Fattori i va fer amistat amb els pintors macchiaioli Silvestro Lega i Telemaco Signorini, que es reunien a la Trattoria del Volturno del carrer San Gallo. El seu amic íntim de l'època fou Giuseppe Pellizza da Volpedo, que estudiava amb ell a l'Acadèmia. En 1886 participà en l'Exposició de la Societat de Belles Arts de Florència, on exposà de manera continuada fins a començaments del segle. En 1889 exposà la seva obra Il Fieno a l'Exposició Universal de París (França). En 1890 s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. A partir de 1890 començà a mostrar les seves obres en les exposicions de la Societat Promotora de les Belles Arts de Gènova i, més esporàdicament, en la «Promotrice» de Torí (Piemont, Itàlia). En 1891 participà en la I Triennal de Milà (Llombardia, Itàlia), on exposà Piazza Caricamento a Genova, que va ser adquirida per Piero Mascagni. Al seu domicili del barri genovès d'Albaro es reunien artistes i literats, majoritàriament anarquistes i socialistes, com ara Angelo Balbi, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis, Angiolo Silvio i Mario Novaro, Eugenio Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo Vernazza, etc. Aquest cenacle, que prengué el nom de «Gruppo di Albaro», reivindicava la conjunció en l'art dels valors estètics i morals. L'amistat amb pintors socialistes (Giuseppe Pellizza da Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano Previati, etc.), el coneixement de les experiències artístiques europees, fruit de la seva estada a París (França), i el contacte amb l'ambient intel·lectual i polític genovès, van influenciar la seva pintura, que passà de les formes dels pintors macchiaioli a un realisme preocupat pels esdeveniments dels proletariats rural i urbà amb connotacions dels primers impressionistes  –Il fienaiolo (1888), Il vangatore (1889), Contadina che zappa (1889), Sciopero (1889), I Mattonai (1889)–, per passar després al corrent divisionista –Sciopero (1899), Incidente in fabbrica (ca. 1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino in officina (1893), La Diana del lavoro (1893), Il Naufrago (1893), L'incidente in fabbrica (ca. 1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per Jean-François Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de tensió polèmica contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8 juny de 1894 va ser encausat, juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont, entre ells Luigi Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància llibertària en l'anomenat «Procés Pallone», muntatge policíac concebut pel superintendent romà Siro Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un retrat, i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor Telemaco Signorini. Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui va organitzar una subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar una gran quantitat d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant els cinc mesos que restà tancat a la presó genovesa de Sant'Andrea pogué realitzar els aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera artística que esdevingué una constat partir de 1903. En 1898 participà en l'Exposició de Torí i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El 6 de maig de 1899 es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de l'estètica simbolista també es reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i de crítica artística que realitzà en els periòdics progressistes que col·laborà, com ara Caffaro, L'Elettrico, Endymion, L'Era Nuova (del qual va dissenyar la capçalera), Il Lavoro (del qual va redactar en 1903 el manifest), La Riviera Ligure, Lo Svegliarino, etc. Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la comarca toscana de Versilia, primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i, després, a partir de 1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El setembre de 1903 participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori i Corrado Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se celebrà a Viareggio.  Al seu voltant es va constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per Lorenzo Viani, membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua» (Delenda Carthago, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquesta època freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini, Grazia Deledda, Isadora Duncan, Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini, etc., i mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris com Alceste de Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu periòdic Il Popolo), Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres dècades del segle XX la seva pintura es caracteritzà per una ambivalència que el fa oscil·lar entre l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un simbolisme al·legòric carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i humanitari. Tot això caracteritzà les pintures relacionades amb la temàtica proletària –L'Orda (1905), Migrazione d'uomini (1905), Gl'Insorti (1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del Risorgimento –L'imbarco dei Mille a Quarto (1911), il·lustracions pels Poemi del Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les il·lustracions per a novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris o de contingut social –Il Popolo (1906); La zattera (1907); La Nuova Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a Roma, Inno a Torino, de Giovanni Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico Pea, els sues Sonetti e poemi (1910); etc.); L'arte del Sogno, enllestida en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb Galileo Chini, Edoardo De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi. En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat amb els pagesos de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i hostatjà els seus fills als quals ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi, dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera del Lavoro di Parma, mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la unió del proletariat ciutadà i pagès». També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser nomenat president de la Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on ensenyaren els seus amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells decoratius de temàtica social (Cantieri i Gente Nova) per a l'Ajuntament del barri genovès de Sampierdarena. Probablement en aquesta època és l'autor, que signa sota el pseudònim Pittore, dels articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel vitalisme de tall nietzschià, passà de posicions patriòtiques a posicions nacionalistes i fins i tot intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la inauguració del «Monumento ai Mille», al barri genovès de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni, moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1916 col·laborà en el setmanari Versilia. Settimanale socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els paràmetres estètics de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là definitivament a Florència, encara que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i l'illa d'Elba. Durant els anys vint, una certa confusió ideològica i una interpretació força superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al moviment feixista. En aquests anys col·laborà en revistes artístiques i periòdics (La Nazione, Il Telegrafo, etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit nova aetas, que mostra l'arribada a Florència dels camises negres. En 1936 morí la seva companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva minvà. Des de 1939 fins a la seva mort fou president de l'artístic «Gruppo Labronico». Plinio Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de Florència (Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després de la II Guerra Mundial, a causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut fins al 1966, quan una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al Palazzo Strozzi de Florència reivindiqués el seu lloc en la història de l'art.

Plinio Nomellini (1866-1943)

***

Foto policíaca d'Édouard Landschoot (2 de juliol de 1894)

- Édouard Landschoot: El 6 d'agost de 1867 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista Édouard François Landschoot. Sos pares es deien Jean François Landschoot, jornaler, i Odile Berring, botonera. Es guanyava la vida com a joier al seu domicili. En 1887 vivia al número 117 del passatge de l'Avenir e Saint-Ouen (Illa de França, França). El 12 de març de 1889 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc anys; destinat al 45 Regiment d'Infanteria, l'11 d'abril de 1892 recobrà la vida civil. El 16 d'octubre de 1892 vivia al número 31 del carrer Mathieu de Saint-Ouen.  L'agost de 1893 es va presentar, amb Élisée Bastard i Numa Jourdan, a les eleccions municipals per la II Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França), sostingut pel Comitè Revolucionari de Saint-Ouen i de Saint-Denis, però, segons la policia, es tractava d'una candidatura anarquista. A finals de juny de 1894 es trobava sense feina i, sense diners, passà a viure amb sos pares, al número 66 del Quai de la Loire. El 30 de juny del prefecte de Policia ordenà la seva detenció i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». L'1 de juliol de 1894, en una gran batuda on van ser capturats 154 anarquistes, va ser detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-se documentació que li incriminaria com a propagandista revolucionari. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i que només havia format part d'un comitè a Saint-Ouen, però que des de feia un any havia abandonat tota militància. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a anarquista el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, inculpat per «associació criminal» i tancat dos dies després a la presó parisenca de Mazas, però el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas i va ser posat en llibertat el 6 de juliol de 1894. L'agost de 1895 vivia al número 157 del carrer Saint-Maur. El 31 de desembre de 1896 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes. El 26 d'agost de 1905 va ser llicenciat de l'exèrcit per «degradació de l'estat general i palpitacions (etilisme)». El seu últim domicili fou al número 25 del carrer Morand de París. Édouard Landschoot va morir el 30 de juny de 1929 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

***

Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de setembre de 1953

- Adamas: El 6 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 7 d'agost– de 1869 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Sos pares, flamencs, es deien Jean-Baptiste Schaut, filador, i Marie Christine Robert, domèstica. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents), «Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i «Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció). Adamas va morir el 2 d'agost de 1953 a Lieja (Valònia).

Torquato Gobbi en una foto de la policia italiana

- Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Sos pares es deien Angelo Gobbi i Solimita Ferrari. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el «Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per «distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup «Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.

Torquato Gobbi (1888-1963)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 d'agost

Esdeveniments

Miners de Montceau-les-Mines

- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Capçalera de l'edició de Sabadell de La Protesta

- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser Ernesto Álvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

La Protesta (1899-1902)

***

¡Luz!

- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

***

Portada d'un número de Le Mouvement Anarchiste

- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

***

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

Naixements

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Francesco Paolo Covelli, advocat, i Carolina Soria. Va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Foto policíaca d'Antonio Reano (1894)

- Antonio Reano: El 5 d'agost de 1859 neix a Priacco (Cuorgnè, Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Reano, també conegut com Antoine Reano o Réanno. Fuster de professió, en 1890 treballava a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Segons informes policíacs, encapçalava un grup anarquista a Lausana i era gran amic de François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb qui va compartir habitació a París (França). Instal·lat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), al carrer Treuil, va ser detingut i el 5 d'abril de 1892 expulsat de França. De bell nou a la Confederació Helvètica, s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). El setembre de 1892 sembla que era a França i a Toló (Provença, Occitània) se li va decretar la seva detenció per «cops i ferides». Segons informes policíacs, el 19 de febrer de 1894 assistí a una reunió del Grup Anarquista Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on eren presents unes 250 persones. El juny de 1894 treballava d'ebenista a Cernier (Neuchâtel, Suïssa) i, segons la policia, hauria estat denunciat a Lausana per «robatori». Detingut amb possessió d'un revòlver carregat, el 17 de juliol de 1894 el Consell Federal va decretar la seva expulsió de Suïssa. La seva fitxa figura en un registre per a la «vigilància especial» establert pel servei de policia ferroviària de fronteres francesa aixecat en 1894. El 20 de setembre de 1895 va ser detingut a Toló en un ball popular al barri del Gaz i va ser posat a disposició del procurador. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Reano (1859-?)

***

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc L'Humanité del 29 de novembre de 1918

- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari «L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari «Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup «L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de setembre de 1950

- Marcel Froget: El 5 d'agost de 1890 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Sos pares es deien Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. Es guanyava la vida com a mesurador en la construcció. El 15 de juliol de 1920 es casà al XVIII Districte de París amb la taquimecanògrafa Geneviève Anne Virginie Godard. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Ernestine de París. Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de França, França). Cobrador de la Societé des Transports en Commun de la Région Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la Regió Parisenca), en 1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic Corporatiu i Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari general. Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per un centenar d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Son òrgan oficial fou el periòdic mensual Le Clairvoyant, el gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que aquest sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es mostrà sensible a la influència llibertària. Més tard s'establí amb sa companya Geneviève a Borgonya, on després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del moviment llibertari de la regió. Fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El novembre de 1948 va ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per «propaganda antimilitarista», pena que es va veure incrementada en l'apel·lació a tres mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va morir el 22 d'agost de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill Jean Froget també és militant llibertari.

***

- Aquilino Moral Menéndez: El 5 d'agost –segons el certificat de defunció el 10 d'agost– de 1893 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els pseudònims de Mario Guzmán i Teócrito. Sos pares es deien Dionisio Moral i Segunda Menéndez. Era el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de la fàbrica Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va enviudà aviat; encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades, donant-li dues germanes més de la seva última esposa. Quan tenia 10 anys començà a treballar recercant carbó als enderrocs, dos anys després fou aprenent de paleta i amb 15 anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera per fer feina d'obrer metal·lúrgic. Formà part del Centre Obrer «La Justícia», on en 1911, amb José María Martínez Sánchez, fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). Després del fracàs de la vaga de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les represàlies, amb un nom fals es posà a treballar a la mina, però després pogué retornar a la seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de 1917 va ser empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any va criticar durament en el periòdic anarquista Tierra y Libertad la creació per Laureano Piñeira, secretari de la Confederació dels Metal·lúrgics de tendència anarquista, de l'agrupació política Grup Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions municipals a Gijón. Col·laborà habitualment en el diari El Noroeste de Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad Obrera criticà rotundament la línia sindical dels socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino González Mallada i José María Martínez Sánchez) a trobar feina i aquest mateixa any va ser nomenat delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries al Congrés Nacional («Congrés de la Comèdia») que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1920 participà com a delegat de La Felguera al I Congrés de la CNT d'Astúries que se celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del periòdic anarquista de La Felguera El Comunista i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta població de la CNT. En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim Teócrito, en la revista anarquista Tierra y Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional d'Astúries de la CNT i fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16 de setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb Benjamín Escobar, Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli asturià del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de l'Associació «El Horreo». Després de participar activament en la Revolució d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) d'Astúries i col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seu òrgan d'expressió La Batalla i en Tribuna Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president del Sindicat Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de la Unió General dels Treballadors (UGT). En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser detingut i empresonat per l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941 aconseguí la llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de la qual va ser nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970 participà en l'intent de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). En 1965 representà Astúries en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968 s'encarregà del transport de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà activament en diverses organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS), el Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural «Gesto» de Gijón, el Comitè de Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de març de 1975 va ser entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española (1979). El 26 d'agost de 1976 presidí el primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de La Felguera després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977 va ser nomenat vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, La Batalla, Sindicalismo i La Voz de Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia pamflets a les portes de les fàbriques. Vegetarià convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir el 16 de febrer de 1979 al seu domicili de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i el seu enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat, constituí una impressionat manifestació de dol al qual assistiren gairebé totes les organitzacions obreres de la regió. Pòstumament, l'octubre de 2003, l'Ateneu Obrer de Gijón publicà el seu breu relat autobiogràfic sota el títol Mis memorias. Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i les cartes que creuà amb Joaquín Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).

Aquilino Moral Menéndez (1893-1979)

***

Convocatòria dun míting d'Édouard Rotot apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de juliol de 1946

- Édouard Rotot: El 5 d'agost de 1901 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Édouard Jean Rotot. Era fill dels polidors Charles Gustave Rotot i Marie Barbotte. Es guanyava la vida com sos pares, treballant de polidor de metalls. El 7 d'abril de 1921 començà el servei militar i va ser destinat a la I Secció del 508 Regiment de Carros de Combat de Châlos-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època vivia amb sos pares al número 26 de l'avinguda Pasteur de Les Lilas (Illa de França, França). El 10 de desembre de 1921 es casà a Les Lilas amb la cosidora parisenca Antoinette Charlotte Bousquet. El desembre de 1923 vivia al número 164 del carrer Nationale de París i des de febrer de 1934 vivia la número 39 del carrer Pommiers de Pantin (Illa de França, França). Durant la II Guerra Mundial va ser destinat als serveis especials a la fàbrica Hispano-Suiza de Bois-Colombes (Illa de França, França). Entre 1944 i 1948 col·laborà en Ce qu'il faut diré. En 1945 era un dels responsables del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) de la Confederació General del Treball (CGT), oposat a l'acció dels comunistes en el sindicat. Entre 1945 i 1946 col·laborà en La Bataille Syndicaliste, òrgan de la CGT. Posteriorment va ser membre de la Federació Sindicalista (FS), que tenia la seu al número 22 del carrer Sainte-Marthe del XX Districte de París, i, des de la seva creació, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), militant en el Sindicat Industrial Metal·lúrgic de la Regió Parisenca (SIMRP), del qual en 1947 va ser nomenat secretari. El 15 de març de 1946, en nom d'FS, amb Pierre Besnard, va fer la conferència «Le problème des salaires» al local de Saint-Marthe. El 21 de juliol de 1946 parlà, en representació de la CNT francesa, en el gran míting de commemoració de la Revolució espanyola del 19 de juliol de 1936, celebrat a la Sala de la Mutualité de París. En 1946 publicà el fullet Le sindicalisme et l'Etat. En 1947 parlà, en representació dels metal·lúrgics, en el míting del Primer de Maig de la CNT celebrat a la Sala de Sociétés Savantes de París. En 1947 participà en l'organització de la vaga dels obrers de la fàbrica Renault. El 24 de desembre de 1947 signà, amb Coutelle i Charles Salembier, en nom de la CNT, una declaració amb una delegació del Comitè d'Acció Sindicalista (CAS) dels metal·lúrgics amb la finalitat de crear un comitè de coordinació per arribar a la unitat orgànica, intent que no va reeixir. Militant de la Federació Anarquista (FA), en 1948 parlà, en representació dels metal·lúrgics, en el míting del Primer de Maig de la FA celebrat al Gymnase Huyghens de París. Ente el 24 i el 26 de setembre de 1948 fou delegat dels metal·lúrgics parisencs en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari confederal, en substitució de Pierre Jacquelin. En 1948 era gerent del butlletí CNT-Métallurgie i col·laborava en CNT-Action Directe, butlletí interior del SIMRP. Entre el 20 i el 21 de novembre de 1948 representà, amb Maurice Joyeux, la CNT en la conferència nacional organitzada pel Comitè Nacional de Coordinació dels Sindicats Autònoms. El 4 de març de 1949 parlà, com a secretari general de la CNT, en un míting pacifista de la FA a la Sala Wagram de París. El 13 d'octubre de 1949 parlà, juntament amb altres destacats militants i intel·lectuals (Charles-Auguste Bontemps, André Breton, Garry Davis, Frank Emmanuel, Fontaine, Robert Jospin, Maurice Joyeux, Louis Lecoin, etc.), en el gran míting de solidaritat amb els objectors de consciència empresonats celebrat a la Gran Sala de la Mutualité de París. En 1950 parlà, en nom de la CNT francesa, en el míting del Primer de Maig celebrat a la Maison des Syndicats de Tolosa. El 30 de juliol de 1950 va fer, amb Joan Sans Sicart, la conferència contradictòria «La CNT. Ses buts. Sa position face aux problemes actuals», a la Unió Social de Rouen (Alta Normandia, França). En 1953 va ser nomenat gerent de la nova sèrie del butlletí interior dels metal·lúrgics Action Directe. També col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA. Édouard Rotot va morir el 7 d'agost de 1983 al seu domicili de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França).

***

Necrològica de Paolo Flores apareguda en el periòdic ginebrí La Reveil Anarchiste del 23 de juliol de 1927

- Paolo Flores: El 5 d'agost de 1902 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el poeta, periodista i propagandista anarquista Paolo Flores. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Vincenzo Flores, professor d'orientació, i Ester Salvator. En 1915 amb sa família es traslladà a Roma. Quan tenia 17 anys s'afilià a la mazziniana Federazione Giovanile Repubblicana (FGR, Federació Juvenil Republicana), però en 1919 s'integrà en el moviment llibertari. Com a membre del grup anarquista napolità, va promoure una iniciativa entre els estudiants destinada a crear un «Fascio Revolucionari», ben igual que el proposat l'abril de 1919 a les pàgines del periòdic Avanti! per un grup d'estudiants socialistes i anarquistes. Com a estudiant de literatura i de filosofia a la Universitat de Roma, assistí als cursos de Giovanni Gentile, estudià Antonio Labriola i seguí la política del moment, acostant-se a Antonio Gramsci i el seu «ordinovisme», tot mantenint una estreta relació epistolar amb destacats anarquistes (Camillo Berneri, Luigi Bertoni, Gigi Damiani, Luigi Fabbri, Severino Di Giovanni, etc.). En 1923, amb la pujada al poder del feixistes, fundà la revista mensual Studi Politici, on participaren destacats intel·lectuals (Tullio Ascarelli, Giorgio Bandini, Camillo Berneri, Ernesto Bonaiuti, Luigi Fabbri, Enrico Leone, Rodolfo Mondolfo, Alberto Pincherle, Luigi Salvatorelli, Enzo Sereni, Giuseppe Vescovini, etc.) i de la qual sortiren 10 números. Entre 1923 i 1926 col·laborà en la revista romana Fede!, dirigida per Gigi Damiani, i en 1925 en L'Università Libera. També en 1925 va ser un dels principals animadors de la revista romana Vita Libertaria, de Gigi Damiani, on col·laboraren destacats anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, Nino Napolitano, Leonida Repaci, etc.). En 1925 va fer el prefaci del llibre d'Alessandro Block L'amore, la Poesia e lo Stato. Dialogo. Edità la primera traducció directa italiana d'Aurora de Friedrich Nietzsche, a càrrec de Giuseppe Monanni, per a la Casa Edittrice Sociale de Milà (Llombardia, Itàlia). El gener de 1927 polemitzà amb Camillo Berneri en les pàgines de L'Adunata dei Refrattari per alguns articles publicats per aquest en Fede! i Pensiero e Volontà sobre l'emancipació de la dona. El març de 1927 Luigi Bertoni el va convidar per a diverses iniciatives editorials i propagandístiques al voltant d'Il Risveglio de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Com a poeta seguí el moviment «imaginista». Paolo Flores va morir sobtadament d'escarlatina el 2 de juny de 1927 a Roma (Itàlia) i Errico Malatesta assistí al seu funeral. En morir diverses necrològiques i homenatges es dedicaren a la seva persona i en 1928 l'editorial «Il Risveglio» publicà la seva traducció del llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia dal 1864 al 1872, amb un prefaci de Malatesta.

***

Nemesio Galve Lisbona (1937)

- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost –alguns autors citen erroniament el 18 d'agost– de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. Sos pares es deien Lorenzo Galve Ginés, traginer, i Francisca Lisbona Alquezar. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas –també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i de Le Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons –arreplegà uns 5.000 dòlars– en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista «Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

***

Necrològica de Carmen Hernández Martín apareguda en el periòdic mexicà Tierra y Libertad del novembre-desembre de 1963

- Carmen Hernández Martín: El 5 d'agost de 1914 neix a Àvila (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Hernández Martín, que va fer servir el pseudònim Nieves Martín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a Bordeus (Aquitània, Occitània), pogué emigrar a Caracas (Veneçuela). En els anys cinquanta va ser en dues ocasions secretaria de la CNT de Veneçuela. També fou presidenta de l'Aliança Sindical, que arreplegava la CNT, la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i la nacionalista Eusko Langileen Alkartasuna - Solidaritat dels Treballadors Bascos (ELA-STB) i secretària de la Joventuts Llibertàries. Sota el pseudònim Nieves Martín, va col·laborar en Ruta. En morir estava estudiant el batxillerat de manera lliure amb la finalitat d'esdevenir mestra i pedagoga. Carmen Hernández Martín va morir d'un accident d'automòbil en 1963 a Caracas (Veneçuela).

***

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

***

Mercedes Bateller Monios

- Mercedes Bateller Monios: El 5 d'agost de 1918 neix a Birkhadem (Alger, Algèria francesa; actualment Algèria) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Mercedes Bateller Monios –en algunes fonts el primer llinatge citat Bataller. Era filla dels espanyols Ramón Bateller i d'Ascensión Monios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passà pels camps de concentració d'Argelers, Grandvilliers i Rieucros. Al camp de concentració de Rieucros conegué l'anarcosindicalista i membre de la resistència Serafí Querol Reverter, que esdevingué son company. En els anys cinquanta visqué a Briude (Alvèrnia, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment s'instal·là amb son company a Biàrritz (Lapurdi, País Basc). Mercedes Bateller Monios va morir el 2 de gener de 2015 al Centre Hospitalari de la Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc).

***

Tato Quiñones

- Serafín Quiñones: El 5 d'agost de 1942 neix a l'Havana (Cuba) l'escriptor, assagista, investigador, historiador, guionista, editor, documentalista audivisual, activista cultural, sacerdot d'Ifà i llibertari Serafín Quiñones Tian, més conegut com Tato Quiñones. Era fill d'un destacat anarquista, que actuà a les zones rurals de Bahía Honda (La Palma, Pinar del Río, Cuba) i impulsor de la Cooperativa Camperola de Rancho Mundito, iniciativa que comptà amb el suport de l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), i que va ser empresonat per la dictadura de Fulgencio Batista. Després de 1959 Tato Quiñones s'integrà en el procés revolucionari cubà i paradoxalment son pare restà tancat sota el règim castrista. A principis dels anys seixanta treballava d'obrer a la fàbrica de cerveses «La Polar» a Mariano (L'Havana, Cuba), on exercí el sindicalisme. De formació autodidacta, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta treballà de professor d'Història de Cuba per a la Direcció Nacional de Presons del Ministeri de l'Interior cubà i posteriorment de periodista. En 1971 guanyà el «Premio David» pel seu llibre de contes Al final del terraplè, el sol. Treballà com a guionista de la productora oficial cubana «Mundo Latino», fent guions de documentals divulgadors de les religions populars d'origen africà, especialment el món religiós i cultural abakuà (Ñañiguismo). S'encarregà durant anys de l'edició del butlletí Desde la Ceiba, òrgan de la «Cofradía de la Negritud», on arreplegava textos sobre temes diversos de la societat cubana (discriminació, racisme, esclavitud, descolonització, religiositat popular, etc.). Va ser fundador de l'«Articulación Regional Afrodescendiente», organització que atiava activistats, projectes i plataformes antiracistes cubanes. Considerat un dels estudiosos més importats del llegat africà en la cultura cubana i l'antiracisme a l'illa caribenya, va ser autor de diversos documentals sobre la cultura ioruba, la santeria cubana i religions afrocubanes, com ara AshéMoyubaOrisha, Lukumí, La màgia del tambor, NgangaKiyangala, Quién baila aquí (La rumba sin lentejuelas), etc. Amb Gregorio Hernández (Goyo Hernández), va ser un dels principals impulsors de la reivindicació i reconeixement de la participació dels abakuàs en les lluites independentistes cubanes. Va ser membre de la Unió d'Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC), de l'Associació Cultural Ioruba de Cuba, de la societat de socors afrocubana «Hijos de la Caridad», del cabildo Ifáïránlówo i de la Societat d'Estudis Afrocubans, entre d'altres. En 1983 va fer el guió de la pel·lícula de Tomás Gutiérrez Alea Hasta cierto punto. Com a militant llibertari participà en l'«Observatorio Crítico» i en el Taller Llibertari «Alfredo López», essent un dels fundadors del Centre Social i Biblioteca Llibertària «ABRA». En 2017 participà en la III Jornada «Primavera Libertaria» de l'Havana. Altres obres destacades seves són Ecorie Abakuá. Cuatro ensayos sobre los ñáñigos cubanos (1994), Asere, NúncueItiá, EcobioEnyeneAbacuá. Algunos documentos y apuntes para una historia de las hermandades abacuá de la ciudad de La Habana (2015) i Afrodescendencias (2017), entre d'altres. Residia a Playa (L'Havana, Cuba). Serafín Quiñones va morir a resultes d'un infart el 12 de gener de 2020 a l'Hospital Universitari «General Calixto García» de l'Havana (Cuba) i va ser enterrat dos dies després a la Necròpolis de Colón de la ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 d'agost

Esdeveniments

Pelizza da Volpedo: Il Quarto Stato (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

- Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista.  Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de «comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia.

***

Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

- Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

***

Diverses capçaleres de La Pampa Libre

- Atac contra La Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.

***

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de 1934 surt a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés. Editat per les Joventuts Llibertàries, publicà articles en castellà i català. Només va poder publicar sis números a causa de la seva suspensió, probablement, arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936 reprengué la sortida amb caràcter setmanal com Vida Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI. Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i Sevilla, entre d'altres. Sortiren números fins el final de la guerra civil, encara que l'últim número conegut és el 46, del 19 de juny de 1937.

Naixements

Gustave Flourens

- Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional. El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (1894)

- Luisa Pavón Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón Muñoz, coneguda com La Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i Isabel Muñoz. Segons la policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a França, l'11 d'abril de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer elèctric Ramon Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves activitats llibertàries i retornà a la Península (Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la frontera. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Luisa Pavón Muñoz (1870-?)

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 –en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)–, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

- Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Sos pares es deien Aquilino Miguel Ochoa, jornaler, i Victoriana González Entrena. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen erròniament aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup «Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi –ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado–, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat una àmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència «Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdic Cultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències –algunes prohibides– i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons –gran amic seu que conegué a Cuba–, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

Domingo Germinal (1880-1936)

***

Notícia de l'agressió patida per Fernand Pascal publicada en el diari parisenc La Lanterne del 17 de març de 1899

- Fernand Pascal: El 4 d'agost de 1881 neix a Vilafranca de Roergue (Roergue, Occitània) l'anarquista Fernand Hippolyte Pascal. Era fill de Jean Antoine Pascal, conreador, i de Justine Bastide. Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció. A finals dels anys noranta milità en el grup anarquista de Marsella (Provença, Occitània). En aquests anys vivia al bulevard Boues i l'octubre de 1897 al carrer Poids de la Farine de Marsella. A finals de febrer de 1898 la policia el va interceptar a Nimes (Llenguadoc, Occitània), on havia anat amb Seraphin Ricci i es reuniren amb Honoré Leca, i tots tres estigueren en contacte amb l'anarquista Auguste Moussier. El 4 de març de 1898, quan marxaven cap a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), tots tres van ser detinguts a Nimes per possessió de fullets i de cançons anarquistes, a més d'eines de desvalisament de Leca. Jutjat, el 30 de mars de 1898 va ser absolt, amb Ricci, del delicte de «vagabunderia», mentre Leca va ser condemnat a dos mesos de presó. El 15 de març de 1899 va ser greument ferit de diverses ganivetades pel sabater Auguste Bard després que aquest trobés Pascal amb sa companya al seu domicili, al número 31 del carrer Chapeliers. El 5 de desembre de 1914 es casà a Marsella amb Laure Emélia Lansquinet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

- Otello Bellini: El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster anarquista Otello Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant col·laborà en el setmanal L'Avvenire Anarchico, on, el 26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig («Il 1º maggio 1912. La parola allà storia»). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà activament en el moviment llibertari. Després d'ascensió del feixisme al poder, sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la militància i així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial reprengué la militància plenament i participà en 1945 en la constitució de la Federació Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants (Spartaco Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946 participà en la conferència de constitució del nou grup anarquista «Combattiamo» de via Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat de la FAP al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí, entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); al III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional de Pisa, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Carme Aguilar Gimeno apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de gener de 1962

- Carme Aguilar Gimeno: El 4 d'agost de 1895 neix a Onda (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Carme Aguilar Gimeno, més coneguda com Carme Arconada o Carmeta. Sos pares es deien Vicent Aguilar i Rosa Gimeno. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la barriada d'Hostafrancs de Barcelona (Catalunya) i a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Exiliada a França, es guanyà la vida com a domèstica i no va deixar de participar en les activitats confederals. Vídua, es casà amb Gonzalo Arconada. Carme Aguilar Gimeno va morir el 19 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1961 a l'Hospital Saint-Joseph de París (França) i va ser enterrada tres dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

***

José Domingo Gómez Rojas

- José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família –son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista–, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad, Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) –guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores–, El vino triste –en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández–, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut, «Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) –de la qual va ser nomenat «federat honorari»–, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 –en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any– va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un «Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

***

Notícia sobre la detenció de Noël Chabany apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire del 20 de novembre de 1936

- Noël Chabany: El 4 d'agost de 1897 neix a Sury-le-Comtal (Forez, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Noël Chabany. Sos pares es deien Pierre Chabany, paleta, i Marguerite Berger, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer en la construcció. Entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 assistí a Lió (Arpitània) al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització en la qual milità, i fou gerent del periòdic mensual Le Réveil du Bâtiment, òrgan del Sindicat Únic de la Construcció i d'Obres Públiques de Lió i de la Regió (1927-1932). També fou gerent del periòdic anarquista publicat a Lió Insorgiamo (1932-1932), els responsables del qual eren els exiliats italians Gusmano Mariani i Attilio Scarsi (Tati). El novembre de 1936 va ser arrestat per gendarmes de Pont-Rousseau (Rezé, País del Loira, França) per una ordre de detenció per «abús de confiança» decretada a París (França). El 6 de desembre de 1952 es casà a Villeurbanne amb Françoise Marie Apostolico, de qui es va divorciar el 6 de febrer de 1968 a Lió. Sembla que es tracta del mateix Chavbanis que el 27 de gener de 1924 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Administrativa en 1926 de la CGTSR. Son germà petit Henry Thomas Chabany (Marius Chabany) també va ser militant anarquista i anarcosindicalista. Noël Chabany va morir el 13 de febrer de 1976 al seu domicili de Villeurbanne (Lió, Arpitània) acompanyat per son germà Harry Chabany.

***

Vasil Popov

- Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 –algunes fonts citen el 4 d'abril de 1879– neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 d'agost

Esdeveniments

Estàtua d'Étienne Dolet

- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet –humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament–, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

***

Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants, Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

***

Capçalera de Cronaca Libertaria

- Surt Cronaca Libertaria: El 3 d'agost de 1917, en plena Gran Guerra, surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari Cronaca Libertaria. Giornale anarchico (Crònica Llibertària. Diari anarquista). Aquesta publicació s'edità, com a resposta de la comissió executiva de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), després que el periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia) fos suspès sine die per les autoritats (Ministeri de la Marina i Ministeri de l'Interior). L'administració la portà Pasquale Binazzi des de La Spezia i l'editor responsable fou Giuseppe Invernizzi. Van ser els principals redactors Carlo Molaschi (Charles l'Ermite) i Leda Rafanelli i van col·laborar destacats anarquistes, com ara Fermus Argante, Camillo Berneri, Alfredo Cancellieri, G. Cetti, Luigi Fabbri, Sante Ferrini (Flogorite). Bruno Filippi, Nella Giacomelli (Petit Jardin), Adele Morigi, Renzo Novatore, O. Oradei, Zelmira Peroni, Giovanni Rolando i F. Rubia, entre d'altres. A més de mostrar la seva oposició a la Gran Guerra, el periòdic tractava els esdeveniments de la Revolució russa, denunciant la seva involució, i criticà la Conferència Internacional d'Estocolm, convocada per iniciativa dels bolxevics russos. Malgrat nombroses dificultats, pogué publicar, no sense censures, 14 números, l'últim l'1 de novembre de 1917. En apèndix va editar el fullet de Ferdinand Domela Nieuwenhuis Van Christen tot Anarchist, en la traducció italiana (Come da cristiano divenni anarchico), de Carlo Molaschi, de la traducció francesa d'E. Armand.

***

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

- Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de «Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

***

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

Naixements

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) –el certificat de defunció cita Llagostera (Gironès, Catalunya)– la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Era filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 d'una apoplexia cerebral al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents d'aquesta població. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Giovanni Santandrea

- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894)

- Victor Buhr: El 3 d'agost de 1868 neix a Colònia (Renània, Confederació Alemanya del Nord; actualment Rind del Nord-Westfàlia, Alemanya) el socialista revolucionari, anarquista i sindicalista Viktor Buhr, també conegut com Victor Buhr. Sos pares es deien Christian Buhr, que comerciava amb palla i pinso per als cavalls de l'exèrcit, i Anna Marie Kraemer, i tingué dos germans i dues germanes. El 6 de novembre de 1888 entrà a servir en el 52 Regiment d'Infanteria estacionat a Krossen (Brandenburg). El 2 de febrer de 1890 va ser enviat com a mesura disciplinària a la «Divisió Obrera» de Magdeburg (Saxònia) i el 9 d'agost de 1891 a Königsberg (Prússia Oriental; actual Kaliningrad, Rússia). El 30 de setembre de 1891 va ser llicenciat del servei militar i fins al 21 d'abril de 1893 visqué a Berlín i posteriorment a Johannisthal (Treptow-Köpenick, Berlín). A finals de 1892 havia publicat a Berlín una mena de memòries de les seves experiències militars Der Sozialismus in der deutschen Armee. Selbst-Erlebtes. Es guanyava la vida com a pintor decorador. Fou un dels fundadors, amb Gustav Landauer i Rudolf Rocker, entre d'altres intel·lectuals destacats del moviment llibertari alemany, de la Verein unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació de Socialistes Independents), els membres dels quals eren coneguts com «Els Joves», descontents i dissidents de la línia legalista i reformista del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). El 8 de novembre de 1891 va ser nomenat, amb Eugen Ernst, president de la VUS i el febrer de 1892 president. En 1892 va fer nombroses conferències i participà en reunions dels socialistes independents a Magdeburg, on denuncià la lluita pel «poder polític», que només porta a la corrupció, tot reivindicant les «vagues internacionals» en els sindicats com a única via d'acció per al proletariat. En aquesta època mantingué dures controvèrsies amb Paul Singer, líder de l'SPD. Quan els socialistes independents es dividiren en socialdemòcrates i anarquistes, ell prengué una posició contrària a l'anarquista. El 2 d'abril de 1892 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «incitació a l'odi cap el govern» i el 20 de setembre de 1892 va ser detingut per «sedició». L'estiu de 1893 abandonà, amb Eugen Ernst i Carl Wildberger, la redacció de Der Sozialist, fortament influenciat per l'anarquisme de Gustav Landauer. En aquest 1893 va ser condemnat a sis mesos de presó per haver distribuït pamflets revolucionaris entre els soldats. L'agost de 1893, fugint d'aquesta condemna d'«incitació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi», es refugià a París (França). Sense recursos, va ser ajudat per companys expatriats, com ara l'escultor en fusta Jean Frédéric Scharr i el sabater Jean Crayer, que li donaren hospitalitat. El 3 d'octubre de 1893 llogà un recambró moblat al número 45 del carrer Maronites de París. En aquesta època freqüentà reunions de socialistes i d'anarquistes alemanys, especialment les del «Club dels Socialistes Alemanys Independents», on prenia la paraula per exposar les seves teories comunistes i anarquistes. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'interrogatori al seu nom, sospitós de formar part d'«associació criminal», i el 2 de març el seu domicili, al número 127 del carrer Dames de París, on vivia tot sol des del 19 de novembre de 1893, va ser escorcollat pel comissari de policia del barri de Batignolles; en aquesta perquisició només es trobà una cartera amb papers, correspondència i la seva cartilla militar, tot en alemany, documentació que va ser traduïda al francès. Detingut, va ser portat a les cel·les de la Prefectura de Policia, on va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 3 de març de 1894 va ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer i, després de negar ser anarquista i d'afirmar que sempre havia combatut les idees llibertàries, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 29 de març de 1894 Meyer decretà la seva llibertat i se li va notificar el decret d'expulsió del país que havia estat signat el 8 de març anterior i que s'havia de materialitzar en 48 hores. Argumentà que necessitava la seva documentació per partir, però el prefecte li va ordenar d'abandonar França immediatament. El 25 d'abril de 1894 va escriure, suposadament des de Londres (Anglaterra), al procurador de la República francesa per a intentar recuperar els seus papers que havien estat requisats quan va ser detingut. El 17 de juny de 1894 abandonà França a bord del vaixell Cité de Paris cap a Londres. En aquesta època va ser inscrit en un registre de «vigilància especial» de la policia ferroviària de fronteres. El 5 de juny de 1895 el procurador estimà que la documentació recollida durant l'escorcoll de casa seva no tenia interès especial i recomanà als instructors del cas el seu sobreseïment, fet que es va fer efectiu dos dies després pel jutge Meyer. El 23 de juny de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on milità sobretot en el sindicalisme. En 1897 es casà amb Carolina Bottjer, amb qui tingué nou infants. El juliol de 1899 s'encarregà de la recollida de fons per al suport dels tramviaris en vaga. El 3 d'octubre de 1900 es va naturalitzà nord-americà i en aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia al número 1.145 de Tinton Avenue, al barri novaiorquès del Bronx. En aquests anys fou president de l'Amalgamated Painters' Union (Sindicat de Pintors Units) i agent comercial de la International Brotherhood of Painters (IBP, Germanor Internacional de Pintors). El febrer de 1917 fou membre del People's Conference Committee (PCC, Comitè de la Conferència Popular), per a combatre els preus elevats dels aliments. Victor Buhr va morir el 5 de juliol de 1923 al barri del Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i va ser incinerat quatre dies després al Fresh Pond Crematory del Middle Village d'aquesta ciutat. L'anarquista André Girard va prendre el pseudònim Victor Buhr a partir de l'1 d'octubre de 1894, quan treballava d'empleat en les oficines de la Prefectura de Policia; sota aquest pseudònim col·laborà en el periòdic La Cocarde; quan la seva identitat va ser descoberta, va ser acomiadat de la seva feina a la Prefectura i a partir d'aquest moment treballà de corrector d'impremta.

Victor Buhr (1868-1923)

***

Notícia de l'empresonament de Philomène Cassoret apareguda en el diari parisenc La Verité del 29 de març de 1919

- Philomène Cassoret: El 3 d'agost de 1882 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Philomène Françoise Cassoret. Sos pares es deien Polydor Cassoret, domador de cavalls i cantant belga, i Virginie Caroline Degeyter. En 1890 tota sa família va ser naturalitzada francesa. A principis de segle vivia al número 82 del carrer Arras de Lilla. En 1903 s'encarregà de les subscripcions d'un futur periòdic anarquista (La Mistoufle), que finalment no es materialitzà i aquestes es desviaren a altres publicacions (Le Libertaire, Le Réveil Syndical i Les Temps Nouveaux). Durant tres anys es dedicà a cantar pels carrers de Nancy (Lorena, França). Tingué com a company Edmond Louis Ferdinand Ledieu, negociant, divorciat de Marie Felgen Lauer, amb qui el 6 de maig de 1910 tingué a Nancy una filla natural, Jahel Renée Anne Cassoret. En 1912 la parella s'instal·là a Épinal (Lorena, França), on obrí un petit magatzem de quincalleria, tot venent petites articles de basar pels mercats de la regió. El comissari especial d'Épinal la vigilà per les seves declaracions anarquistes i perquè freqüentava llibertaris, com ara Auboin i Louis Mougel. Abans de la Gran Guerra, començà a relacionar-se amb l'escola llibertària «La Ruche» de Sébastien Faure i es dedicà a distribuir pamflets anarquistes. Entre 1914 i 1916, en plena guerra, es mostrà prudent ja que els serveis de Seguretat General de l'Exèrcit d'Est la tenia vigilada. Durant 1917 va fer nombrosos viatges a París, on es trobà amb Sébastien Faure en diverses ocasions. El desembre de 1917 visità la seu del periòdic Ce qu'il faut diré, al bulevard de Belleville, on demanà cent exemplars del Manifeste aux travailleurs de villes et de la campagne, publicat per la Federació Comunista Anarquista de Suïssa Romanda en 1907 i reeditat en 1913 a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia); també visità «La Ruche», d'on es portà petits pamflets («Du pain ou la paix») que repartí entre els amics. Denunciada per un particular, el gener de 1919 va ser empresonada preventivament a Épinal per un cas d'avortament i el març d'aquell any encara romania tancada. Segons informes policíacs el 13 d'octubre de 1919 s'instal·là a Lilla i el 6 de gener de 1920 retornà a Épinal. El 4 de març de 1920 es casà a Lilla amb son company Edmond Ledieu i legitimà amb el matrimoni sa filla Jahel. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vieux-Marché-aux-Chevaux de Lilla. Posteriorment sembla que deixà de militar. En 1959, ja vídua, regentava una botiga de novetats i de llenceria al número 65 del carrer Passy de París. Philomène Cassoret va ser trobada morta el 3 de novembre de 1968 al seu domicili, al número 7 del carrer Paul Bodin, del XVII Districte de París (França).

***

Leon Larson

- Leon Larson: El 3 d'agost de 1883 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el poeta i escriptor anarquista, i després socialista, Bror Leo Ambrosius Larsson, conegut com Leon Larson. Sos pares es deien Karl August Larsson, ferrer, i Emma Gustafva Isaksdotter, i tingué dues germanes (Ragnhild i Tira) i un germà (Emerik). En morí son pare en 1892, sa mare es traslladà amb sos quatre infants a Malmö (Escània, Suècia), on hagué de treballar en una fàbrica de filatures. Després de fer els estudis primaris, ell hagué de posar-se a fer feina. Atacat de piromania, quan tenia 15 anys, l'estiu de 1899, va calar foc l'àtic de casa seva i dependències de la ferreria Andersson & Ekberg on treballava com a aprenent; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a un any de presó, que purgà en un reformatori. A principis de segle participà activament amb el grup «Norra Klubben» (Club del Nord) dels Ungsocialisterna (Joves Socialistes), que arreplegava socialistes i anarquistes, i en diversos grups llibertaris. En aquests anys col·labora en la revista Brand dels Ungsocialisterna. En 1905 va estar a estar relacionat amb un intent revolucionari a Finlàndia i tingué contacte amb finesos que participaren en atracaments per finançar les activitats revolucionàries, allotjant-los amb complicitat de son germà Emerik a casa seva. També es va veure involucrat en atracaments amb dinamita a Estocolm i en contraban des d'Alemanya. En un escorcoll de casa seva es trobaren dinamita i altres materials compromesos; detingut, va ser posat en llibertat degut a certes influències. En 1906 publicà el recull de poemes Hatets sånger. En 1907 trencà amb els Ungsocialisterna i entrà a formar part de la Socialdemokratiska Ungdomsförbundet (SDUF, Unió de la Joventut Socialdemòcrata), encapçalada per Zeth Höglund, de Malmö, i col·laborà en les revistes Arbetet i Fram. En 1909 publicà la novel·la Samhällets fiende. Ur en ung arbetares utvecklingshistoria, on explicà la seva militància anarquista i denúncia antics companys d'Ungsocialisterna com a perillosos per a Suècia, fet que li va portar un rebuig dels sectors polítics d'esquerra, nombroses crítiques i amenaces de tota casta. Aquesta agra polèmica el va submergí en una forta depressió i durant una estada al sanatori de Sundsholm a Mahult (Breared, Halmstad, Halland, Suècia) s'autoorganitzà un atemptat amb explosius contra ell, però finalment va confessar que havia estat ell mateix que l'havia orquestrat per donar-se publicitat, fer-se la víctima i culpabilitzar els Ungsocialisterna. Viatjà als Estats Units amb la intenció de fugir de la polèmica i fer-hi carrera, però hi retornà 10 mesos després a Suècia. Durant la dècada dels deu, publicà alguns llibres i col·laborà en diferents periòdics, però restà oblidat del públic, ja que els sectors anarquistes i socialistes no oblidaven el que consideraven una traïció i aleshores no interessaven les seves dèries existencials. En aquests anys va fer costat l'organització nacionalista Svenska Folkförbundets (Unió del Poble Suec) i col·laborà en Svenska Folkviljan, revista reaccionària, patriotera i antiobrera. El 13 d'octubre de 1910 es casà amb Freja Engström, amb qui tingué una filla, Brita Iselin Larsson, però el 3 d'abril de 1913 sa companya morí. El 10 de novembre de 1917 es casà amb Ingrid Linnea Hedberg. Entre les seves obres, a més de les dites, podem destacar Ur djupet (1906), En dåres visor (1907), Septembermorden (1907), Valda dikter (1907), Barrikad-sånger (1908), I ljus och mörker. Sånger (1908), Revolt. Skådespel i tre akter (1908), Skuggor (1908), Adrian Glaff. Hans liv och leverne i tolv korta kapitel (1909), En förrädare och några andra historiar (1909), Samhällets fiende. Ur en ung arbetares utvecklingshistoria (1909), Törnen och tistlar (1911), Det heliga hornet och andra berättelser från ofredens dagar (1914), Syndikalismen. Ett varningsord af en arbetare (1916), En avgrundseld som sargar och förtär. Samlade verk (2011, pòstum), entre d'altres. Malalt d'una pneumònia, agreujada per la grip espanyola, Leon Larson va morir el 21 de març de 1922 a Spånga (Estocolm, Suècia) i només es publicaren petites notes sobre aquesta defunció a la premsa. A l'Alemanya d'Adolf Hitler es van traduir poemes seus, sobretot un poema de forts trets antisemites, que va tenir molt de ressò. El conegut periodista i escriptor Herman Lindqvist és net seu.

***

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

- António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» –situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas–, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent

- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi –sos pares s'havien suïcidat–, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

Artur Ballester Marco

- Artur Ballester Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Sos pares es deien Francisco Ballester i Concepción Marco. Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat –el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com ara El Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe; Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas; Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad; Campesino: éste es tu puesto; El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria; Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio, Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie «Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la «Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

Artur Ballester Marco (1892-1986)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 d'agost

Esdeveniments

El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894

- Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Portada sobre l'atemptat de François Salsou del periòdic parisenc Le Petit Journal del 19 d'agost de 1900

- Atemptat de Salsou: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salsou intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada.

François Salsou (1876-1901)

***

Capçalera del primer número d'Spártacus

- Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició.

***

Cartell dels actes

- Xerrades pacifistes: El 2 d'agost de 1939 se celebren a Estocolm (Suècia) dues xerrades pacifistes organitzades per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i diverses organitzacions anarquistes. En un clima prebèl·lic els organitzadors es demanaven si el fet que Suècia s'armés i fes maniobres militars garantia la pau i representava un perill, decantant-se més per la segona opció. Es va fer una xerrada d'Albert Jensen i Ragnar Johanson a la plaça Östermalmstorg d'Estocolm i una altra de Bengt Hedin i de Ragnar Johanson al parc d'Hammarby d'Estocolm. Els actes van ser amenitzats amb música.

Naixements

Gaetano Agostino Fontana

- Gaetano Agostino Fontana: El 2 d'agost de 1871 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància. Gaetano Agostino Fontana va morir el 28 de setembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari Journal de Fourmies del 30 de gener de 1890

- Georges Mertz: El 2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat, França) l'anarquista i antimilitarista Georges Alfred Mertz. Sos pares es deien Georges Mertz, fonedor, i Marie Bouteilles. Es guanyava la vida com a obrer fonedor i pintor de la construcció. El 27 de gener de 1890 boicotejà a Dijon (Borgonya, França) el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les paperetes amb àcid sulfúric al crit de «Fora les fronteres!», però va ser detingut; jutjat per aquest fet l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser condemnat a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer de 1892 repetí el mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al crit de «Visca l'anarquia!». En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre del grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard, Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre, François Monod, Lucien Poncelet i Rousset, entre d'altres. El 15 de març de 1894 el seu domicili, al número 50 del carrer Berbisey de Dijon, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1905 figurava en el llistat d'anarquistes de Dijon. Durant la Gran Guerra lluità als fronts. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

- Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Gilbert Régis Antoine Messac. Sos pares residien a La Tremblade (Poitou-Charentes, França). Seguint les passes de sa mare (Marie Gabillaud), mestra, i de son pare (Victor-Maurice Messac), inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. El 21 de setembre de 1922 es casà al XV Districte de París (França) amb la secretaria Denise Germine Desvachez. En aquesta època vivia al número 99 del carrer Mademoiselle de París. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.

***

Alfredo López Arencibia

- Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el «fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquesta època es creà extraoficialment un «Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades «Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquesta època, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella –a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària–, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament –«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.

***

Necrològica de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

- Joan Solà Vidal: El 2 d'agost de 1895 neix a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Solà Vidal. Sos pares es deien Jaume Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove s'instal·là al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» i després de la militarització de les milícies va ser nomenat responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va ser integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la matrícula 405.354, i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa (Llemosí, Occitània), on treballà especialment als pantans de Sent Circ i d'Argentat. En 1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a construir la fàbrica Solliac de Thionville, on acabà instal·lant-se i militant en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda Pallazuelo. Joan Solà Vidal va morir el 10 de juliol de 1965 a l'Hospital de Thionville (Lorena, França).

***

Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

- Ángel Borda: El 2 d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Borda. Quan tenia 14 anys començà a treballar en un forn rajoler fent maons i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet, en la qual morí un home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys, començà a vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires. Aprengué molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera «La Forestal», al Chaco, on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades pagades per la patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc. Especialment prengué part en l'ocupació de la localitat de Barrancas (San Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la seva província d'Entre Ríos i treballà una temporada com a estibador al port de Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses províncies i ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe, Córdoba, Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos i linyeras –persones sense llar i sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera gratuïta i dormien on podien–, alhora que col·laborava en l'organització de sindicats. Durant aquesta època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a Los Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante, on des de l'any següent animà la Unió Obrera Provincial (UOP). En 1929 fou un dels fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich i Ángel Medina, aconseguí convèncer els companys per comprar un terreny on s'edificà el local del Sindicat de Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el centre de les reunions obreres de la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito Olivera i Ángel Lestarpé, redactà i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la Biblioteca Popular «Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder. També fou membre de la cooperativa fornera «La Sindical», administrada durant els seus tres últims anys de vida per ell, en representació del SOP, i per Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al voltant de setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor del seu òrgan d'expressió Avance (1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer «Esfuerzo», que realitzà nombroses actuacions i en el qual participaren nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto García, Danilo Romero, Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración García, Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada dels anys vint i trenta participà activament en diverses campanyes de solidaritat, especialment en les de suport de Simón Radowitzky, executor del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers rajolers de San Martín i fent costat la Revolució espanyola. Cap al 1940 s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on s'integrà en la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat membre del seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera, que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop militar de juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en fundació de la revista anarquista Reconstruir, dirigida per Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes navals durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos militants detinguts. En 1951 participà en la fundació de la Federació Llibertària Argentina (FLA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Acción Libertaria. També fou un dels animadors del Comitè d'Enllaç Sindical (CES) i del periòdic Resistencia. Durant sa vida participà en la creació de clubs esportius, biblioteques, periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en infinitat de remotes poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses detencions (1944, 1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons infantils, a més de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir el 12 de març de 1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat. Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir publicà un recull dels seus textos sota el nom de Perfil de un libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia sindical de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari de paraules del lunfardo i modismes del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak estrenà una pel·lícula basada en les seves experiències, Que vivan los crotos, en la qual intervingué en la redacció del guió Libertad, companya de Borda.

Ángel Borda (1901-1980)

***

Foto antropomètrica de César Pannuti

- César Pannuti: El 2 d'agost de 1901 neix a Motta San Giovanni (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Cesare Pannuti, també conegut com César Pannuti –el llinatge citat de diverses maneres (Panuti, Panutti, Pannutti). Era fill dels propietaris Attilio Pannuti i Italia Alecce. Analfabet, es guanyava la vida treballant de guixaire. En 1920 emigrà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué, amb Elena Constantini, amb qui tingué un infant que va reconèixer, al domicili de Laurent Séassau, al camí de Saint-Philippe. Segons informes policíacs, en els anys vint freqüentà els cercles anarquistes. L'1 de desembre de 1928 va ser detingut per «complicitat en robatori», però el 10 de gener de 1929 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça. El 4 de novembre de 1931 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a un mes de presó i a 100 de multa per «ferides involuntàries». Segons un informe de la policia de Niça del 4 de juliol de 1935, en aquella època havia minvat la seva militància política. Sa germana, I. Pannuti, estava casada amb l'anarquista Carlo Valdiserri (Charles Valdiserri). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

Necrològica de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Juan Fuentes Torres: El 2 d'agost de 1902 neix a Carboneras (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fuentes Torres. Sos pares es deien Juan Fuentes i Ana Torres. Emigrat a l'Argentina, milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De bell nou a la Península, s'instal·là amb sa família a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages, Catalunya) i participà en la col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser greument ferit al front i quedà no apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i amb sa companya María Ruiz s'instal·là a Carmauç, on milità en la Federació Local de la CNT. Juan Fuentes Torres va morir el 25 de febrer de 1970 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Notícia de la detenció de Léon Boissin publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 2 de maig de 1921

- Léon Boissin: El 2 d'agost de 1903 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Alphonse Léon Louis Boissin. Sos pares, que s'havien casat el gener d'aquell any, es deien Alphonse Boissin, forner, i Marcelline Thérèse Antoinette Banon, perruquera. Entre el 15 d'abril de 1920 i el 15 de maig de 1921 treballà de manobre a l'Administració Municipal de Marsella. En aquesta època vivia al número 333 del carrer marsellès d'Endoume. En 1921 era secretari del Grup de les Joventuts Anarquistes de Marsella. El 2 de juny de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència» i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «perillós per a la seguretat pública». Va ser un dels fundadors del periòdic marsellès Terra Libre (1922), òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS), l'administrador el qual va ser André Viaud i el gerent Pierre Le Roux. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921, amb Charles Aigon i Édouard Arestein, va ser sorprès per guàrdies de la pau quan aferrava a les parets de l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la guerre, contre le crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat a dos mesos de presó –els seus companys a només un mes. El 25 de febrer de 1922 resultà ferit al front pel trencament d'un vidre durant la violenta baralla que es va desencadenar en un míting de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) celebrat a la Borsa del Treball de Marsella i en la qual resultà mort el jove xofer comunista algerià Raymond Salah. En 1939 vivia al número 31 del bulevard Henri Saver, al barri de Saint-Mitre de La Pena d'Evèuna (Provença, Occitània), que va ser el seu domicili definitiu, i treballava d'empleat en una almàssera de Marsella. El 18 de febrer de 1933 es casà a Marsella amb Maria Antoinette Léopoldine Jourdan. Durant l'Ocupació, va ser denunciat anònimament i el 12 de desembre de 1941 el seu domicili va ser escorcollat per la gendarmeria d'Aubanha, que va trobar gran quantitat de documentació anarquista (els quatre volums de l'Encyclopédie anarchiste, 86 cançons antimilitaristes i revolucionàries, 21 números de L'En Dehors, etc.). Detingut, encara que convalescent de tifus, va ser enviat al camp d'internament de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on va restar sis mesos i del qual pogué sortir gràcies a una petició al seu favor signada pel veïnatge del seu barri. Léon Boissin va morir el 15 de juny de 1977 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny de 1977 a La Pena d'Evèuna (Provença, Occitània). Una part de la seva biblioteca va ser recuperada pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella.

***

Vittorio Órtore

- Vittorio Órtore: El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien Giuseppe Órtore i Teresa Betassa. Obrer mecànic torner, començà a militar de molt jove en la Unió Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà activament en l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont, Itàlia) i per aquest motiu va ser buscat per la policia. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut, jutjat i condemnat a set mesos de reclusió. L'any següent fugí clandestinament a França. El 3 de setembre de 1926 va ser detingut a París (França), amb el també anarquista Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes comesos durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de França, França). En 1928 l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i Oise) el condemnà a 10 anys de reclusió per «robatori a mà armada» després d'haver reconegut que formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes (Ewrice Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François Fissore, Carlo Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu empresonament es dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre inèdit (La Chiesa cattolica e la civiltà occidentale) a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i marxà cap a Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també anarquista i refugiada: però 7 de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya), s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Des del front d'Aragó envià diversos articles a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; a Guerra di Classe, de Barcelona; i a Il Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche. Mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Vittorio Órtore va ser abatut el 8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista Camillo Sartoris envià des de Bèlgica un subsidi a sa família a Itàlia, però aquest va ser confiscat per les autoritats feixistes.

Vittorio Órtore (1904-1937)

***

Notícia del nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La Vanguardia del 8 de novembre de 1936

- Joan Busquets Queralt: El 2 d'agost de 1908 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i Queralt, conegut com Xerí. Sos pares es deien Joan Busquets Vilanova, llaurador, i Maria Queralt Prats. A partir de 1925 fou membre de la cooperativa Societat Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià al Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la junta de la Societat Agrícola i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls, entre 1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació de Sindicats Agrícoles de l'Alt Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una intensa tasca en la formació de la cooperativa agrícola local que va permetre mantenir les terres productives i dignificar el treball dels camperols vallencs. Després va ser cridat a files i marxà al front bèl·lic. Capturat per les tropes franquistes a Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do Caramiñal (la Corunya, Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets que no va cometre, com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de Valls i que havia perpetrat diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a causa de les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la seva magnífica gestió al front de la Societat Agrícola que s'enfrontà als seus interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels 13 acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar, avalats en aquest segon cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de la postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat que els sis denunciants van ser declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets Queralt va ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i Torrents publica el llibre biogràfic Joan Busquets Queralt, afusellat. La repressió franquista a Valls.

***

Marià Casasús Lacasta

- Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Sos pares es deien Bonifacio Casasús i Verísima Lacasta. Era fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) que havien emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la «Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí «Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona –amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 a la Residència Casa Pairal de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.

***

- Asunción García Navarro: El 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 6 d'agost– de 1912 neix a Masarró (Múrcia, España)l'anarcosindicalista María Asunción García Navarro. Sos pares es deien Andrés García i Sebastiana Navarro. En 1913 s'instal·là amb sa família a Barcelona (Catalunya). En 1928 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Gabriel Binimelis Castell. Quan esclatà la guerra civil s'allistà voluntària com a miliciana a la «Columna Ortiz». En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sos infants María i Jaime i patí els camps de concentració (Ribesaltes, Vals, Mausac i Muret) fins la derrota alemanya. Després de la II Guerra Mundial fou una de les reorganitzadores de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb son company i sa filla María creà un trio artístic que, fins al maig de 1947, recorregué França recaptant fons per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Ansunción García Navarro va morir el 18 de juliol de 1999 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Asunción García Navarro (1912-1999)

***

Antonia Ugeda Fuentes (ca. 1936)

- Antonia Ugeda Fuentes: El 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1917 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, sos pares es deien Francisco Ugeda Amorós, jornaler, i Virtudes Fuentes Moltó. Amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. El 29 de maig de 1938 es casà a Villena amb Joaquín García Navarro. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 23 de novembre de 2006 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrada a Villena.

Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)

Ginés Camarasa García (1898-1972)

Continua...

---