Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 d'agost

Esdeveniments

Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905

- Atemptat contra Quintana: L'11 d'agost de 1905 el president de la República argentina Manuel Quintana surt il·lès a Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove anarquista català, Salvador Planas i Virella –o Virelles, per alguns autors–, que va actuar tot sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la manifestació del 21 de maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el jerarca amb una vella pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871–, a l'alçada de la plaça de San Martín, quan aquest es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern. El president resultà il·lès, ja que l'arma era defectuosa. Després Planas intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis –o també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: L'11 d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois, a prop de Brussel·les (Bèlgica), el primer número del setmanari L'Émancipateur. Organe du Groupement Communiste Libertaire. A la capçalera figurava el lema anarcocomunista «De chacun selon ses forces; à chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els responsables d'aquesta publicació, que apareixia els dissabtes, van ser Émile Chapelier, fundador d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n carregava de l'administració i de la impressió. També van ser responsables de l'administració Gustave Pierre i Désiré Pierre. Hi van col·laborar, entre d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier, Henri Fuss-Amoré, Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch, Eugène Gaspard Marin, Gabriel Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn, Félix Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i Géo Tiper. Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la société, de Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de desembre de 1906.

***

Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda

- Surt Golos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.

***

Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)

- Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó», últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.

***

Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937

- Supressió de Nuevo Aragón: L'11 d'agost de 1937, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim. Aquest portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent, havia començat a publicar-se el 20 de gener de 1937. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista

- Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.

Naixements

Signatura de Berthe Baudier

- Berthe Baudier: L'11 d'agost de 1866 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista Berthe Baudier, també coneguda com Berthe Colomb, pel llinatge de son marit. Era filla d'André Baudier, mariner, i de Madeleine Thévenin. El 6 de gener de 1888 es casà a Chalon-sur-Saône amb el mecànic Barthélemy Marius Colomb; en aquesta època treballava d'empleada en un comerç i habitava amb son pare ja vidu. En 1898 vivia al número 9 del carrer Petites-Soueurs de Lió (Arpitània) i es guanyava la vida treballant d'obrera de passamaneria especialitzada en fer xenilles. El 9 de setembre de 1898 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Lió a vuit dies de presó amb llibertat provisional per «robatori». En 1906, segons un informe policíac del 25 de juny, vivia de la prostitució i estava en relació amb un anarquista anomenat Lafont, condemnat per fabricació d'explosius. Segons un informe policíac del 10 de març de 1909, ja vídua, vivia al número 79 del carrer Bonnel de Lió i tenia com a company un anarquista anomenat Mortier. En aquesta època va ser fitxada com a anarquista i antimilitarista i va ser inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes. A principis de 1914 era professora de piano i tocava en festes i actes anarquistes. El 6 de maig de 1914 va ser esborrada del «Carnet B» del departament del Roine com a «no perillosa en cas de mobilització». Berthe Baudier va morir el 8 d'agost de 1930 al seu domicili, al número 211 del carrer Boileau, del III Districte de Lió (Arpitània).

***

Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894

- Tiburcio Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont, Itàlia) l'anarquista Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi. Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni. Treballador del marbre, emigrà a França. A començament de la dècada dels noranta compartí una habitació amb Julien Chevallier, al carrer Sébastine Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es va relacionar amb Sante Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres anarquistes, com ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès), etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va notificar el 29 de gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta (Llenguadoc, Occitània), on a començament de 1894 la policia no l'aconseguí localitzar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Volin (circa 1919)

- Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Imperi Rus; actualment Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant –sos pares eren metges–, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya Anna Grigorieff i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París. Volin va morir el 18 de setembre de 1945 a l'Hospital Laennec de París (França) i les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys i companyes. En 1947 Jacques Doubinsky, en nom de l'Associació dels Amics de Volin, va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Geneviève Froget apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 24 de març de 1955

- Geneviève Froget: L'11 d'agost de 1896 neix a Giremoutiers (Illa de França, França) l'anarquista Geneviève Anne Virginie Godard, més coneguda com Geneviève Froget. Sos pares es dient Jean Pierre Godard, mestre i després secretari de societat, i Estelle Augustine Benoist. Es guanyava la vida treballant de mecanògrafa i vivia a Châtillon (Illa de França, França). El 15 de juliol de 1920 es casà al XVIII Districte de París (França) amb l'anarquista Marcel Julien Froget, mesurador en la construcció; en aquesta època la parella vivia al número 8 del carrer Ernestine de París. Durant els anys trenta fou, amb son company, membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de França, França). Més tard s'establí amb son company a Borgonya, on després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del moviment llibertari de la regió. Fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En els anys cinquanta milità en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Malalta, Geneviève Froget va morir el 16 de març de 1955 al seu domicili de Sens (Borgonya, França) i va ser enterrada a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill Jean Froget també és militant llibertari.

***

Dario Cagno

- Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Era fill de Fernandino Cagno i d'Adelina Pastore. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual,  arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) –Garemi havia estat executat dos dies abans.

***

Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1962

- Emilio Gómez Rodríguez: L'11 d'agost de 1899 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Gómez Rodríguez, conegut com El Carbayu. Sos pares es deien José Gómez i María Rodríguez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez Rodríguez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Etelvina González. Emilio Gómez Rodríguez va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.

***

Primo Fragori

- Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Manuel Bolufer Francés

- Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903 –algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser capturat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia).

***

Sigfrid Català Tineo

- Sigfrid Català Tineo: L'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament l'11 de juliol– de 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català Úbeda, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França; sa mare es deia Isabel Tineo Escamilla. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la «Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1978 a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València (València, País Valencià) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.

Sigfrid Català Tineo (1906-1978)

***

Marcel Lobry

- Marcel Lobry: L'11 d'agost de 1910 neix a Montreuil (Illa de França, França) el professor i militant pacifista i anarquista, i després comunista, Marcel Henri Lobry. Sos pares es deien Nicolas Jean Baptiste Lobry, oficinista en una gran empresa de fabricació de cuines, i Juliette Lefèvre (La Mother), domèstica a cases burgeses parisenques. Vivia amb sos pares i sos dos germans en un petit apartament al XVIII Districte de París. Després d'estudiar al barri de Belleville, en 1930 s'instal·là a Lilla (Alts de França, França) per acabar els estudis. A la Facultat de Matemàtiques de Lilla conegué la també llibertària Renée Clara Germaine Bienvenu, amb qui es casà el 20 de juny de 1934 a Lilla. En 1933 creà a Lilla el Front Universitari Antifeixista (FUA), grup d'estudiants esquerrans enfrontat als grups estudiantils de dreta, aleshores majoritaris a Lilla. Amb sa companya i un petit grup d'amics, distribuí pamflets antifeixistes i periòdics pacifistes, com ara La Patrie Humaine. En 1934 la parella realitzà un gran viatge d'un mes i mig per Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, els Alps, Marsella, Barcelona, Tarascó). Decidí amb sa companya acabar els estudis a Marsella (Provença, Occitània) i s'instal·laren en una petita cabana sense aigua ni electricitat a Lei Penas de Mirabèu (Provença, Occitània), on ell preparà oposicions a professor de Matemàtiques que aprovà en 1936. El setembre de 1936 va ser nomenat professor de l'Institut de Gap (Provença, Occitània). Secretari del Comitè d'Acolliment als Refugiats Espanyols de Gap, va ser expulsat amb sa companya del seu primer apartament perquè havia allotjat refugiats polítics espanyols. Entre 1936 i 1937 formà part de l'Ateneu Llibertari de Marsella, constituït per una cinquantena de membres (Anne i Henri Dalgon, Martial Desmoulins, Joseph Gleize, Théodore Jean, etc.). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Després de tenir problemes amb el sector religiós de Gap, va ser destinat a Saintes (Poitou-Charentes, França) i en 1937 a l'Institut Saint-Charles de Marsella. En una pausa docent, la parella viatjà, amb un salconduit de Sébastien Faure, per Catalunya en plena revolució i en tornar tota la documentació que portaven sobre les seves impressions amb la població i amb els sindicats que havien recollit per exposar als companys li van ser confiscades a la frontera. A començament de 1938 informà en una reunió pública del seu viatge a la Catalunya revolucionària. També fou el promotor de l'anomenat «Col·legi de Treball», grup organitzador de conferències destinades al proletariat. En 1938 va ser nomenat delegat de la Federació de Funcionaris dels Alts Alps per assistir al Congrés Nacional d'aquesta organització celebrat a París, on vota en contra de l'informe sobre «moral». En aquest any estava fitxat com a anarquista per la Direcció dels Serveis d'Investigacions Generals i es relacionà amb Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin). Apassionat de la bicicleta, realitzà gires, allotjant-se als albergs del Centre Laïc dels Albergs de Joventut (CLAJ) i en aquests cercles d'alberguistes la parella conegué Romaine Toussainte Luciani. L'estiu de 1938 realitzà amb sa companya un periple turístic amb bicicleta per Itàlia feixista amb la finalitat de testimoniar la situació d'aquest país. Defensor de les idees neomaltusianes, el gener de 1939 prengué la paraula en un debat públic que se celebrà al Palace Cinéma de Gap; denunciat per la Federació de Famílies Nombroses, i amb un testimoniatge fals, va ser condemnat el 25 d'abril de 1939 pel Tribunal Correccional a 25 francs de multa per «injúries». A l'inici del curs de 1939 va ser traslladat a l'Institut Thiers de Marsella. En començar el curs de 1940, després de l'armistici amb Alemanya, arran d'una discussió amb el director de l'institut, presentà la dimissió. A partir d'aquest moment la parella visqué de diverses feinetes i treballs agrícoles a diversos indrets, ajudats per son germà gran André Lobry i la mare de Renée. Detingut sense cap explicació per la gendarmeria, va ser portat a la presó d'Avinyó (Provença, Occitània) i vuit dies després traslladat al camp d'internament de presos polítics de Saint-Paul (Esjau, Llemosí, Occitània). Acusat de comunista, Renée demostrà la seva militància en el moviment anarquista portant un dossier sobre els seus articles publicats en la premsa llibertària i el desembre de 1941 va ser alliberat. Mancat de recursos, en 1942 participà en un espectacle on demostrava les seves qualitats per al càlcul mental al públic amb operacions aritmètiques complicadíssimes. El 29 d'agost de 1943 nasqué a Salenches (Arpitània) Claude Lobry, l'únic infant de la parella. Després de la II Guerra Mundial, acceptà amb sa companya l'oferta per a treballar de professor de matemàtiques a l'Escola Politècnica Nacional de Quito (Equador) que s'havia de fundar. Després d'embarcar-se cap a Nova York (Nova York, EUA) i passar-hi el Nadal de 1945, s'encaminaren a Bogotà (Colòmbia), des d'on marxaren cap a Quito, on participaren amb altres quatre professors francesos (Edmond Bruel, Michel Conard, Robert Hoffstteter i Julien Martelly), de l'anomenada «Missió Francesa», en aquesta experiència escolar. També impartí la càtedra de Matemàtiques a la Facultat d'Enginyeria, Ciències Físiques i Matemàtiques i en la Facultat de Filosofia, Lletres i Ciències de l'Educació de la Universitat Central de Quito. En aquesta època aprofità per travessar la serralada dels Andes amb bicicleta, alhora que elaborà cinc manuals de matemàtiques, que esdevingueren clàssics a l'Equador, i alguns textos d'aprenentatge de la llengua francesa. De bell nou a França, el 9 de juny de 1948 la parella se separà. El 23 de setembre de 1948 es casà a Vilanòva d'Avinhon (Provença, Occitània) amb Romaine Luciani, amb qui tingué dos infants (Hélène Romaine i Rémi Olivier). Fou secretari del departament de Valclusa del Cartell d'Acció Laica (CAL), per al qual va fer conferències. L'estiu de 1949 assistí, amb Maurice Agulhon, al II Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants, celebrat a Budapest (Hongria), i en tornar va fer conferències sobre el viatge. Instal·lat a Douai (Alts de França, França), en 1950, amb sa companya, s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), encara que no va entrar amb bon ull, qualificat com a «intel·lectual». De bell nou a París, entre 1957 i 1961 va pertànyer a la cèl·lula comunista de l'Institut Condorcet. Entre 1966 i 1969 va fer classes a Londres (Anglaterra) i després va ser nomenat professor de l'Institut Chaptal del VIII Districte de París. En 1968 retornà de bell nou al moviment anarquista. En 1971, cansat de la vida estressant parisenca, establí a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània), on es va jubilar. En aquesta època era subscriptor de Le Réfractaire i publicà setmanalment en un periòdic local la seva columna «Le point de vue du vieil anar» (El punt de vista del vell anarco) i va fer amistat amb el dibuixant Jean Cabut (Cabu). Marcel Lobry va morir el 16 de maig de 1986 a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània).

Marcel Lobry (1910-1986)

***

Necrològica de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Tiburcio Ferrer Cano: L'11 d'agost de 1911 neix a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna  (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 d'agost

Esdeveniments

Premsa anarquista italiana

- Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore –terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics– va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892.

***

Capçalera del primer número d'El Cosmopolita

- Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de 1901 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista El Cosmopolita. Periódico Libertario. Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps, Manuel Calle Llamas, Francisco Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira, Valentín Flores, André Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez Lázaro, F. Herrero Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn, Palacios, Luis Pérez, Francesc Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco Soler, Tapia i Federico Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra d'Errico Malatesta Entre campesinos. En sortiren 10 números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre agost de 1884 i gener de 1885 s'havia publicat també a Valladolid un setmanari anarcocol·lectivista amb la mateixa capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903.

***

Capçalera del primer número d'A Voz Operária

- Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de 1919 surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic mensual anarquista A Voz Operária. Orgam das classes trebalhadoras (La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava els epígrafs «La unió fa la força!», «Proletaris, uniu-vos!», «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i «L'individu val per les seves accions i no per la nació a la qual pertany». Va estar dirigit per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio Peçanha. Trobem textos de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto Cardoso, Benedicto Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H. L. de Moraes, Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira, Élisée Reclus, Vicente de Miranda Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i Ernesto Vianna, entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre números, l'últim l'11 de novembre de 1919.

***

Premsa obrera

- Surt Acción Sindicalista: El 10 d'agost de 1922 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc abans, l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza –que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista– i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d'editar-se a finals d'aquell any.

***

Patrulla de Control

- Creació del Cos de Patrulles de Control: El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats –quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions –325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)– i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

- Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindical única al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior.

Congrés de Montpeller (10-16 d'agost de 1965)

Naixements

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball –Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el «Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926.

***

A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

- Paul-Eugène Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier (Troullier o Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos oficis (jardiner, jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el Sindicat d'Operaris (hommes de peine), que es reunia al «Bar des Armées Internationales» de Toló (Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de febrer de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de presó per «amenaces a mà armada a militars». A començaments dels anys deu s'instal·là a la regió parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista molt perillós i inscrit amb el «Carnet B», va destacar l'octubre de 1910 durant la vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va ser sospitós d'haver participat en atemptats comesos en aquella època. El 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per «possessió d'arma prohibida» –el sumari judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en vuit ocasions. En 1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les posicions més extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè Federal de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant el Congrés del 4 de juny de 1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que pertorbava la reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data.

***

Panaït Istrati

- Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista –mai no va tenir-ne el carnet–, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

***

Notícia de la condemna d'Eugène Cholet apareguda en el diari algerí La Dépêche Algérienne del 21 de juliol de 1912

- Eugène Cholet: El 10 d'agost de 1887 neix a Saint-Nazaire-sur-Charente (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Eugène Cholet. Era fill d'Alphonse Valentin Cholet, mestre d'aixa de l'armada, i de Baptistine Marie Caroline Françoise Damiani, planxadora. D'antuvi es guanyava la vida treballant d'empleat de comerç. A principis de segle milità en l'Associació Internacional antimilitarista (AIA). El febrer de 1906 vivia a Toló (Provença, Occitània) i el seu domicili, ben igual que el d'altres companys antimilitaristes, va ser escorcollat per la policia, trobant-se diversos materials del Grup Antimilitarista de Toló. El 10 de juny de 1907 va ser condemnat pel X Tribunal del Sena a 15 dies de presó per «ultratges als agents i possessió d'arma prohibida». Cap el 1907 vivia a Noyon (Picardia, França), al número 3 del carrer Long Pont. Sembla que durant la primavera de 1908 treballà d'obrer tipogràfic a la impremta del periòdic L'Anarchie. En 1908 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal del Sena a 50 francs de multa per «infracció de l'ordenança ferroviària». El 8 d'octubre de 1908 va ser enviat a fer el servei militar al 34 Regiment d'Infanteria acantonat a Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània), però per problemes visuals va ser destinat als Serveis Auxiliars. El 4 d'abril de 1912 va ser condemnat a 16 francs de multa i a pagar la inserció del judici en tres diaris de la premsa per haver publicat paraules difamatòries en el setmanari anarquista, del qual era gerent, Le Révolté contra mossèn Victor Wautier, sacerdot de Méricourt (Nord-Pas-de-Calais, França). En aquesta època vivia a Harnes (Nord-Pas-de-Calais, França), on era delegat del Comitè Revolucionari de Lens i on treballà d'obrer tipògraf a la Impremta Comunista, la qual estampava el periòdic anarquista Le Révolté (1910-1913); aquest setmanari revolucionari es distribuïa per tota la conca hullera i sorgí de la fusió dels periòdics L'Action Syndicale i Le Combat, i va ser substituït l'octubre de 1913 per L'Avant-Garde. El 19 de juliol de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Nord a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per «injúries cap a l'exèrcit» durant una conferència antimilitarista sobre el «Cas Rousset» celebrada el 31 de desembre de 1911 a la Casa del Poble d'Aniche (Nord-Pas-de-Calais, França), pena que purgà a la Presó Cel·lular de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) en règim de pres comú –l'octubre de 1912 encara romania empresonat. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat l'1 d'agost de 1914 i destinat al 6 Regiment d'Infanteria acantonat a Saintes (Poitou-Charentes, França). Després de passar per diversos regiments, l'1 de juny de 1915 va ser nomenat caporal telefonista del 175 Regiment d'Infanteria. El 29 d'octubre de 1915 va ser nomenat sergent telefonista del mateix regiment. Lluità als Dardanels i a Sèrbia. Ferit al front, Eugène Cholet va morir el 19 de setembre de 1916 a Banitsa (Serres, Macedònia Central, Grècia) dins l'Ambulància Núm. 4 que l'evacuava.

***

Manuel Pérez Fernández

- Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) –segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició– el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario, Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la «Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquista Spártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquesta època destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre «Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó, Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquesta època fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa –fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre «Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista –reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»–, que sortí en castellà, angles i francès –la traducció en aquesta última llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i «derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta, òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa, ¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego, Horizontes, Liberación, Más Allá, Nervio, Prismas, Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Spártacus, Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

***

Necrològica de José Cuello Laborda apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1978

- José Cuello Laborda: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello Laborda. Sos pares es deien José Cuello i Leonarda Laborda. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello Laborda va morir a conseqüència d'un infart de miocardi el 30 de gener de 1978 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 29 de gener de 1978 a Siétamo– i va ser enterrat al cementiri de Torrero de la ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 d'agost

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Gran Míting Revolucionari: El 9 d'agost de 1888 se celebra a la Sala Commerce de París (França) un gran míting revolucionari organitzat pels grups anarquistes del XX Districte de París a benefici de les víctimes de la repressió policíaca. En van ser oradors Léopold Espagnac, Alain Gouzien, Gustave Leboucher, Charles Malato, Louise Michel, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. En l'acte es parlà sobre la vaga general, sobre els cops repressius policíacs i governamentals i sobre les expulsions d'obrers estrangers. Al míting assistiren unes tres-centes persones, el local ple. A la sortida es produïren diverses detencions.

***

Wobblies en vaga general per Sacco i Vanzetti

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga general és seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres.

***

Un moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936

- Míting a l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un grandiós míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, primer organitzat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de celebrar-se a la plaça de braus de la Monumental, però el dia abans es decidí canviar d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a continuació parlà Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que parlà en nom de les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del Comitè Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment, Nemesio Galve Lisbona, que presidia l'acte en nom de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors parlaren sobre la necessària unió contra el feixisme, el desig de normalitzar la producció per a engegar la socialització dels mitjans econòmics, l'èxit del «poble en armes» i la impossibilitat del seu desarmament; també es reivindicà el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de Catalunya (Generalitat) i les milícies com a eina de lluita contra el feixisme. L'acte, que fou multitudinari i retransmès radiofònicament a tot l'Estat, acabà amb el crit unànime de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució Social!».

Míting a l'Oympia de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)

Naixements

Michael Schwab

- Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

***

Foto policíaca d'Auguste Carteau (1 de maig de 1892)

- Auguste Carteau: El 9 d'agost de 1860 neix a Saint-Florent-sur-Cher (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Auguste Carteau. Sos pares es deien Gabriel Carteau i Marie Gregui. En 1888 treballava d'obrer vidrier i vivia a Saint-Ouen (Illa de França, França), a casa dels pares. L'1 de maig de 1892 va ser detingut i fitxat a París (França) com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat a finals d'aquell mes. El seu nom figurava en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893; en aquesta època treballava d'obrer vidrien a la fàbrica Monnot i vivia al número 5 del carrer Michelet de Pantin (Illa de França, França). El 2 de març de 1894 el seu domicili de Pantin va ser escorcollat i ell detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas. En 1895 s'establí a Clichy (Illa de França, França), però el setembre de 1897 va ser contractat una temporada per la vidrieria Saint Marcel de Marsella (Provença, Occitània). Entre desembre de 1898 i agost de 1900 treballà a Patin. El desembre de 1900 s'establí a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), on hi havia nombroses vidrieries, entre elles una d'obrera. El 8 de setembre de 1902, des de les pàgines del periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, denuncià l'actitud del patró de la fàbrica de bombetes d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on treballava, i que, a resultes d'una vaga declarada des del juny passat, de la qual era el secretari, havia fet venir esquirols de Bèlgica i havia importat bombetes d'Alemanya. Aquesta vaga tingué el suport de Charles Malato des de les pàgines del periòdic parisenc L'Aurore. En aquesta època era l'animador d'una petita secció sindical de vidriers de tendència llibertària i anunciava la propera adhesió d'aquesta a la Confederació General del Treball (CGT) durant el proper Congrés Nacional de Vidriers que s'havia de celebrar el setembre d'aquell any. En 1904 passà una temporada a Oullins (Lió, Arpitània) i en 1906 treballava a la Cristalleria de Sèvre a Meudon (Illa de França, França), on fou secretari de la secció sindical. El 12 d'octubre de 1907 va fer una crida des de les pàgines de Les Temps Nouveaux per a la creació d'un grup anarquista a Reuil (Xampanya-Ardenes, França). El 29 de desembre de 1907, des de les pàgines de Le Libertaire, alertà els companys contra les maniobres dels confidents policíacs. El 27 d'abril de 1908 marxà cap a Bar-sur-Seine (Xampanya, França), on animà la secció sindical. En 1910 va ser acomiadat de la vidrieria Landier i retornà, després d'una breu estada a Pantin, a Oullins, on esdevingué secretari de la Borsa del Treball d'aquesta localitat. El febrer de 1914 retornà a Choisy-le-Roi, on va treballar i passar la Gran Guerra. El 31 de març de 1916 va ser cridat a files, però finalment no s'integrà en el seu regiment i va ser destinat a la Companyia General d'Electricitat a Ivry-Port, on es fabricaven bombetes. En 1929 col·laborà en La Voix des Verriers, on reafermà els principis d'independència sindical vers la política i denuncià les maniobres comunistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Jules Perron (15 de març de 1894)

- Jules Perron: El 9 d'agost de 1862 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Jules Perron. Sos pares es deien Jean Joseph Perron, jornaler, i Jeanne Content. Es guanyava la vida fent de tintorer i de jornaler i vivia al número 32 del passeig Ragot de Saint-Denis. En 1878 va ser reclòs per robatori en un correccional fins als vint anys. Militant del grup anarquista de Saint-Denis, durant la gran batuda contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi trobà cartells i 150 fullets llibertaris, però no va ser detingut. El 15 de març d'aquell any patí un nou escorcoll, sense resultats, però va ser detingut i fitxat com a anarquista –altres tres anarquistes (Joseph-Philippe Baudart, Pierre-Maurice Fabre i Georges-Auguste Guignard) van córrer la mateixa sort. Segons un informe policíac d'un confident, durant la primavera de 1895 es dedicava de tant en tant al robatori amb sa companya i sos dos infants, alhora que distribuïa per Saint-Denis la premsa anarquista (La Sociale, Les Temps Nouveaux, etc.). En 1896 participà amb Louis Grandidier en un intent de creació d'un periòdic anarquista de la zona del Nord de París. Quan les eleccions municipals de maig de 1896, amb Louis Grandidier, fou candidat abstencionista en nom del grup «Les Libertaires» de Saint-Denis. Participà en les activitats dels cercles anarquistes de Saint-Denis fins a començaments de 1898. El març de 1898 va fer, amb Louis Grandidier, una xerrada durant una vetllada familiar a la Sala Giloppé, organitzada pel grup llibertari d'estudis socials «Les Egaux» de Saint-Denis. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La Terreur-des-bouts-de-bois), Amédée Langlois i Élie Murmain, presentà les idees anarquistes en una reunió organitzada a Aubervilliers (Illa de França, França). El setembre de 1898 participà, amb Francis Prost, en una reunió pública i contradictòria («Les crimes du militarisme. Le désarmement et ses conséquences») celebrada a la Sala Alexis de Saint-Denis. Després de la seva participació en la «Coalició Revolucionària de Saint-Denis», que agrupava anarquistes i seguidors del sindicalisme socialista de Jean Allemane en defensa del capità Alfred Dreyfus, es passà a la política i entre el 3 i el 8 de desembre de 1899 fou delegat al Congrés de les Organitzacions Socialistes «Congrés d'Unificació» que se celebrà a la Sala Japy de París pel Comitè Socialista-Revolucionari del Bel-Air de Saint-Denis, afiliat a la Federació Socialista Revolucionària (FSR), i es presentà a les eleccions per la II Circumscripció electoral d'aquesta població. El seu nom figura en el llistat d'anarquistes entre els anys 1900 i 1912 i en aquesta època vivia al número 4 del carrer Baudet de Saint-Denis. Jules Perron va morir el 20 de novembre de 1952 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica d'Eugeni Cortacans Carbonell (20 d'agost de 1917)

- Eugeni Cortacans Carbonell: El 9 d'agost de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Eugeni Cortacans Carbonell. Sos pares es deien Eugeni Cortacans i Paula Carbonell. Mecànic de professió, vivia al número 28 del carrer Casanova de Barcelona. Participà activament en el moviment revolucionari de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 a Barcelona. Després de fer el servei militar en el Regiment de Cavalleria d'«Almansa», on va fer un curs d'automobilisme, el 22 de juliol de 1917, provenint de Barcelona, arribà a França i s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on visqué al número 2 del carrer Cabrit, treballant de xofer per al drapaire a l'engròs Muña. Va ser fitxat per la policia de Perpinyà l'agost de 1917 com a «anarquista militant i propagandista perillós». En aquesta època es relacionà amb l'anarquista Agustino Guise Carriso. De bell nou a la Península, el 29 de setembre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Barcelona a 200 pessetes de multa per «encobriment» de l'atracament a mà armada portat a terme el 4 d'agost de 1920 al carrer de la Diputació del joier Ramon Vallés i sa neboda Pilar Marcén, el botí del qual van ser 52.281 pessetes en joies, i en el qual prengueren part quatre companys (Lluís César, Vicens Ferrer Planells, Deogracias Obregón Toledo i Emili Rocher Rigau); la seva participació consistí a conduir l'automòbil en el qual fugiren els assaltants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Vassil Ikonomov

- Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort.

***

Necrològica de Manuel Mejías Palacios apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maig de 1988

- Manuel Mejías Palacios: El 9 d'agost de 1899 neix a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) el paleta anarcosindicalista Manuel Mejías Palacios –el seu primer llinatge a vegades citat Mejía o Megías i el segon Palacio–, conegut com Manuel Roque o Manuel de Roque. Sos pares es deien José Mejías Ferrer, jornaler, i Carmen Palacios González. Quan tenia vuit o nou ans començà a treballar per ajudar a sa família i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb son cossí Manuel Mejías Moreno, Juan Alcaraz Seto i José Cervera Rodríguez, també cenetistes, acusats d'haver posat una bomba i dos petards el 19 de gener anterior a la Huerta del Polvorón, finca del ric comerciant Manuel Borrero d'Alcalá de Guadaíra; arran d'aquest fet, el sindicat local va ser escorcollat i destrossat. Jutjats per aquest fet entre el 13 i el 14 d'octubre de 1921, amb petició de tres penes de mort per a cada un dels acusats, van ser absolts per manca de proves. En 1928, des d'Alcalá de Guadaíra, envià diners a La Revista Blanca per als presos. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut, apallissat, torturat i tancat a la presó del Pópulo de Sevilla. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 va ser delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos d'Alcalá de Guadaíra per al III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya). Després de la mort del dictador Francisco Franco milità en la Federació Local d'Alcalà de Gudaíra de la CNT i el 10 de desembre de 1978 va participar en un míting en aquesta localitat. Sa companya fou Carmen Alcarazo Astacio, amb qui tingué tres infants (Américo, Octavio i Rosaura). Manuel Mejías Palacios va morir el 14 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1988 d'una aturada cardiorespiratòria al seu domicili d'Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de José Sánchez Ibáñez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 d'octubre de 1988

- José Sánchez Ibáñez: El 9 d'agost –el 10 d'agost segons l'acta reconstituïda en 1950– de 1900 neix a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) l'anarcosindicalista José Sánchez Ibáñez. Sos pares es deien José Sánchez Campos i Matilde Ibáñez Monzón. Emigrà a Catalunya, on treballà de fuster a Barcelona i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan la vaga de «La Canadenca». Durant l'època del pistolerisme va estar en contacte amb el grup d'acció «Los Solidarios», especialment amb Rafael Torres Escartin. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, marxà cap a València (València, País Valencià). Quan l'escissió confederal de 1933 se n'esforçà en la reunificació. El maig de 1936 va ser nomenat delegat del Sindicat de la Fusta de València al Congrés de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). Durant la guerra civil jugà un paper important en la col·lectivització de la indústria fustera. Durant els primers anys del franquisme participà en la clandestinitat confederal. Detingut i empresonat, un cop lliure passà a França, on milità en la CNT de l'exili. José Sánchez Ibáñez va morir l'11 de juliol de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramon Bou Canalda (1933)

- Ramon Bou Canalda: El 9 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen cap el 1891 a Viver (Alt Palància, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Bou Canalda –el primer llinatge citat sovint Bau i el segon de diverses maneres (Cañalda, Macià, Macías, Marín, etc.). Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 col·laborà en el setmanari L'Opinió de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se a França per les seves activitats i en 1930 visqué a diverses localitats (París, Vitry-sur-Seine, Montpeller). L'estiu de 1931, des de França, col·laborà en una subscripció en solidaritat amb els vaguistes de telèfons catalans. Després de la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya. Amb Jesús Robles Araneta i Joan Vidal Fontanet, fou un dels fundadors del Centre d'Estudis Socials (CES). També fou membre del grup anarquista «Verdad», amb Ginés Alonso López, José M. Barrancos, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Josep Peirats Valls, Domingo Canela Schiaffino i Vicenç Nebot, que actuà entre 1932 i 1936 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). L'octubre de 1932 va fer la conferència «El sindicalisme neutro o el movimiento obrero anarquista» a l'Ateneu de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera i entre 1933 i 1935 en Tierra y Libertad. El febrer de 1933 va ser detingut, juntament amb altres companys (Manuel Bigorra Pedrós, Mariano Casamayor Pujol, Joan Caudel Bedimou i Ambrosio Pagán), per activitats terroristes a València (València, País Valencià), però el 8 de juny d'aquell any aconseguí fugir amb 11 companys de la Presó Model de València gràcies a un túnel. El 10 de novembre de 1933, a causa d'una delació, va ser detingut per la Guàrdia Civil a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). El 25 de març de 1934 va ser jutjat per un Tribunal d'Urgència a l'Audiència de València sota l'acusació d'haver col·locat una bomba en un muntacàrregues de les obres de la Facultat de Medicina el febrer de 1933 i va ser condemnat a 14 anys, tres mesos i un dia de presó, però el jurat promogué l'indult per semblar-li excessiva la pena. A començament de 1937 fou membre del grup anarquista «Presente y Futuro», amb Hermós Plaja Saló. Durant la guerra i la Revolució fou un dels redactors de la segona sèrie del setmanari i diari Acracia de Lleida (Segrià, Catalunya), dirigit per Manuel Magro Merodio, i que s'oposà a la participació governamental del moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. L'11 de maig de 1943 publicà en el setmanari tolosà L'Espagne Républicaine el relat Cintet le «Morteraire». Posteriorment emigrà a l'Argentina. Sa germana, Adelaida Bou Canalda, estava casada amb els destacat anarquista Jaume Rosquillas Magriñà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Ramon Bou Canalda (1902-?)

***

Notícia de la detenció de Justo Villanueva Aznar apareguda en el diari madrileny El Siglo Futuro del 25 d'agost de 1933

- Justo Villanueva Aznar: El 9 d'agost de 1906 neix a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Justo Villanueva Aznar. Sos pares es deien Andrés Villanueva Lunar, industrial, i Encarnación Aznar Ruiz. Pintor de la construcció, quan era molt jove emigrà a Madrid (Espanya), on s'afilià a la Secció de Pintors del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina, el 24 d'agost de 1933 va ser detingut, juntament amb els obrers desocupats José González Paracha i Antonio Casimiro Beato, acusats de coaccions en una obra de la construcció on es van posar a treballar de pintors sense permís. Després de la guerra creuà els Pirineus i milità en la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Després es traslladà a la regió parisenca on fou, amb Paulino Dieste, un dels animadors de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Sa companya aconseguí fugir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell, però morí poc després. En 1975 assistí al Congrés de la CNT de l'exili celebrat a Marsella (Provença, Occitània). Col·laborà en el setmanari Le Combat Syndicaliste. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Talavera de la Reina i amb un grup de joves participà en la reorganització de la CNT local. En aquesta època col·laborà en el periòdic CNT. Anualment participà en la Fira del Llibre Llibertari que la CNT parisenca organitzava als locals del carrer de Vignoles. En 1979 participà en el Congrés que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània) i durant la primavera de 1990 en el Congrés de la CNT de Bilbao (Biscaia, País Basc). Justo Villanueva Aznar va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya).

***

- Jesús González Malo: El 9 d'agost de 1913 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Era fill d'una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del «Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir  y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fou íntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera, ¡Asturias!, CNT, CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre, Ibérica, Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra «políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Jesús González Malo va morir el 30 de desembre de 1965 a Nova York (Nova York, EUA). Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 4 de maig de 1961

- Marciano Sigüenza Cañas: El 9 d'agost de 1920 neix a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cañas. Sos pares es deien Andrés Sigüenza i Trifana Cañas. Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència «col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència «col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero, CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Sa companya fou Françoise Marie Lepeigneux, de qui es va divorciar. El seu últim domicili va ser al XVII Districte de París. Marciano Sigüenza Cañas va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Hospital Charles Richet de Villiers-le-Bel (Illa de França, França) i fou enterrat civilment a la seva població natal.

Defuncions

Edoardo Milano (gener de 1895)

- Edoardo Milano: El 9 d'agost de 1907 mor tràgicament a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Havia nascut l'11 d'octubre de 1858 a Grugliasco (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de «propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a «compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia. Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante  Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títol Fundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Edoardo Milano (1858-1907)

***

Notícia del suïcidi de Charles Rimbault apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste de l'11 d'agost de 1912

- Charles Rimbault: El 9 d'agost de 1912 se suïcida a París (França) l'anarquista Charles Frédéric Rimbault. Havia nascut el 28 d'octubre de 1891 al XV Districte de París (França). Era fill de Charles Rimbault, serreller, i de Prudence Désirée Réchaussat, jornalera, i tingué com a mínim tres germans, Edgar Rimbault, Louis Rimbault i Théophile François Rimbault (Marceau Rimbault), aquests dos últims destacats anarquistes. Es guanyava la vida com son pare, treballant de serraller. En el número del 20 de gener de 1909 del periòdic parisenc La Guerre Sociale denuncià son germà Marceau Rimbault com a confident de la policia. A partir de març de 1909 col·laborà en el periòdic parisenc L'Anarchie. Sembla que posteriorment es decantà per l'anarquisme individualista «científic» de Georges Paraf-Javal. Després de viure al número 2 del Passage de l'Hortensia de Les Lilas (Illa de França, França), passà a residir al número 7 del carrer de la Séparation de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Patint de neurastènia, Charles Rimbault es va suïcidar disparant-se un tret al cor el 9 d'agost de 1912 en una taverna al número 26 del carrer de Lorraine del XIX Districte de París (França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 d'agost

Esdeveniments

Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

- Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones –encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)– es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari parisenc La Justice del 9 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 8 d'agost de 1882 se celebra a la Sala de l'Hermitage de París (França) un gran míting socialista revolucionari feminista organitzat per la Lliga de les Dones. Hi van prendre la paraula destacades personalitats del moviment llibertari d'aleshores, com ara Amédée Denéchère («La bourgeoisie en face de la prostitution»), Émile Digeon («Des conséquences du mariage»), Godard («Les femmes dans la Société»), Adolphe Grippa («La femme future») i Louise Michel («La femme révolutionnaire»).

***

Capçalera de La Croce di Savoia

- Surt La Croce di Savoia: El 8 d'agost de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista La Croce di Savoia (La Creu de Savoia). Porta el número 3, però és per palesar la continuïtat amb el periòdic Pensiero e Dinamite, que edità dos números el juliol d'aquell any i havia estat prohibit. Dirigit per Paolo Schicchi, La Croce di Savoia publicà un número més, el 31 d'agost, i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta capçalera irònica, es mostrà força violenta contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori), responsables, segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció anarquista del maig passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la repressió desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A. Dalmasso-Lobetti, Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio Sivieri. L'11 de setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per haver «atiat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de La Verdad

- Surt La Verdad: El 8 d'agost de 1897 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista La Verdad (La Veritat). Portava els epígrafs «No pot existir llibertat en una societat dividida en amos i esclaus», de Piotr Kropotkin, i «Els governs són úlceres que cal extirpar», d'Antoine Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer número anuncia que sortiria quan pogués per mor de la subscripció voluntària. Alguns articles es publicaren en italià. Trobem textos de Tomás Ascheri, Balmelli, Edmundo F. Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig de 1898, en sortiren vuit números.

***

Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

- Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a Santa Águeda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)– que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir: «A vostè la respecto perquè és una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

Naixements

Foto policíaca de Louis Galau (21 d'agost de 1893)

- Louis Galau: El 8 d'agost de 1840 neix a Mouzieys-Panens (Llenguadoc, Occitània) –el certificat de defunció cita erròniament Albi (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Louis Galau –el seu llinatge també citat erròniament de diferents maneres (Gallaud, Gallot, etc.). Era fill de Jean Galau, conreador, i de Marguerite Delpech. Es guanyava la vida treballant de carreter a París (França) i era pare de cinc infants. En 1890 assistia, amb son fill Charles Galau, a les reunions del Grup Internacional, que es reunia tots els diumenges a la tarda a la Sala Horel, al carrer Aumaire de París. Pare i fill van estar molt units a destacats anarquistes, com ara Gustave Mathieu i Charles Simon (Biscuit), i va van conèixer François Koënigstein (Ravachol). El 22 d'abril de 1892, en el marc d'una gran acció contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser escorcollat sense èxit; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», va ser tancat durant 14 dies. A finals de febrer 1893 el seu domicili, al número 24 del carrer Pierre de Saint-Ouen (Illa de França, França), va ser escorcollat i va ser detingut novament per «associació criminal». El 30 de maig de 1893 un nou escorcoll a la recerca d'explosius es realitzà al seu domicili de Saint-Ouen, que també servia de lloc d'amagatall d'anarquistes perseguits, però aquesta perquisició resultà també infructuosa. Ell denuncià aquesta acció policíaca en un comunicat de premsa publicat en el diari La Cocarde. L'1 de juny de 1893 va ser detingut i el 25 de juny organitzà, amb Henri Étiévant i Vauzelle, un míting a Saint-Ouen per protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 18 d'agost de 1893, quan les eleccions, es produí a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) una brega al domicili de Maurice Barrés, candidat revisionista d'aquella circumscripció, que donà lloc a la detenció de diversos anarquistes, entre ells ell, que era candidat anarquistes del cantó de Neuilly-Boulogne; el 21 d'agost de 1893 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París. L'1 de març de 1894, ben igual que altres 26 anarquistes més, va ser detingut al seu domicili sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», però el 6 de juny de 1894 el jutge Meyer va sobreseure el seu cas i va ser alliberat. El 30 de novembre de 1894 va ser detingut amb tres de sos infants (Gaston, Marguerite i Maurice), acusats d'haver participat en diversos desvalisaments i de ser un dels gerents del periòdic anarquista Le Père Peinard, fet que no era cert. Ell restà durant set mesos en presó preventiva. Jutjat el 24 de juny de 1895, va ser absolt amb altres vuit companys, mentre l'anarquista Émile Spannagel va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. El 31 de desembre de 1894 figurava, amb son fill Gaston i sa filla Marguerite, en el llistat d'anarquistes d'aquell any. També figurava, amb sa filla Marguerite, en els llistats d'anarquistes dels anys 1896 i 1901. El juny de 1897, a la mort de Jules Chauveau, prengué el relleu acollint la nina de nou anys i la companya del militant Henri Louis Decamps, que purgava una pena de cinc anys de presó a resultes de la manifestació del Primer de Maig de 1891 i dels incidents de Clichy. L'1 de maig de 1906 va ser detingut després d'haver increpat un grup de soldats que guardaven el dipòsit de vehicles de la companyia «L'Urbanine»; jutjat per aquest fet el 22 de maig, va ser condemnat a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «propaganda antimilitarista i ultratges» a oficials. El 15 de juliol de 1906, l'endemà del seu alliberament, participà en una sortida campestre i amb barca fins a Médan (Illa de França, França), que arreplegà unes tres-centes persones de la zona (Saint-Denis, Saint-Ouen, Asnières i Nanterre). Al final de sa vida estava domiciliat al número 6 del passatge Lathuille del XVIII Districte de París. Louis Galau va morir el 31 de gener de 1924 a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França).

***

Vera Zasulic

- Vera Zasulic: El 8 d'agost de 1849 –27 de juliol segons el calendari julià– neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

***

Foto policíaca de Louis Klein (11 de març de 1894)

- Louis Klein: El 8 d'agost de 1867 neix a Colmar (Alsàcia, França) l'anarquista Louis Klein. Sos pares, alemanys d'origen jueu, es deien Laurent Klein, ajustador mecànic, i Marie Louise Emmenegger, bugadera. En 1887 vivia al número 8 del carrer Saint-Luc de París (França) i es guanyava la vida com a empleat de comerç. De nacionalitat alemanya pels pares, esdevingué ciutadà francès gràcies al decret de naturalització del 13 de novembre de 1888. Sortejat en 1888 en el XVIII Districte de París per a fer el servei militar, va ser dispensat en 1889 per haver de mantenir sa família –son pare havia estat declarat desaparegut– i passà a la reserva activa l'1 de novembre de 1891. El 29 de març de 1892 el seu domicili, al número 75 del Quai de Valmy, va ser escorcollat per la policia i segons un informe policíac de la III Brigada d'Investigacions del 25 d'abril de 1892 estava ben relacionat amb el moviment anarquista i era partidari de l'insurreccionalisme. El seu nom figura en diverses llistes d'anarquistes de 1892 i 1893. L'11 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París al seu domicili del número 4 del carrer Vinaigriers i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu nom figura en diversos repertoris policíacs entre els anys 1894 i 1907 i vivia en diferents domicilis. Quan la Gran Guerra, el 16 de setembre de 1914 va ser cridat a files i lluità als fronts fins el 16 de desembre d'aquell any. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Onofrio Gilioli

- Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del «Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com «Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de «terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

Necrològica de Jesús Paz Viana apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1966

- Jesús Paz Viana: El 8 d'agost de 1882 neix a Furco (Becerreá, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Paz Viana. Sos pares es deien José Paz i María Viana. De família pagesa, quan era adolescent emigrà a Cuba, on esdevingué anarquista i ateu. Quan es proclamà la II República espanyola retornà a la Península i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità contra el feixisme en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Vell, sense recursos, sense família ni fills, cap el 1955 va ser albergat a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras i continuà militant en la Federació Local de la CNT. El 12 de desembre de 1965, després d'haver donat els seus últims 90 francs a la «Subscripció Pro-Espanya», Jesús Paz Viana es llançà per la finestra des d'una de les galeries del segon pis de «Beau Séjour» i va morir tres dies després, el 15 de setembre de 1965, al Centre de Gerontologia d'Ieras (Provença, Occitània) després d'haver estat traslladat en estat de coma.

***

Emiliano Zapata

- Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària –fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»–, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

Necrològica de Paolina Casubolo apareguda en el periòdic mensual de Palerm L'Agitazione del Sud de febrer de 1967

- Paolina Casubolo: El 8 d'agost de 1890 neix a Trapani (Sicília) l'anarquista Serpentina Paola Giannitrapani, coneguda com Zia Paolina, Paolina Casubolo o Paolina Trapani. Era filla dels anarquistes Alberto Giannitrapani i Francesca Tedesco, i tingué un germà, Spartado Sebastiano Giannitrapani, també anarquista. El 27 de març de 1909 es casà a Trapani amb l'anarquista Antonino Abele Leonardo Casubolo (Nino Casubolo), amb qui tingué un fill, Galileo Leonardo Casubolo. La parella s'instal·là abans de la Gran Guerra a Tunísia. Mestra de professió, amb l'anarquista Nicolo Converti es dedicà a la propagació de les idees llibertàries. Amb l'arribada del feixisme, renuncià a l'ensenyament en una escola controlada per la dictadura. El seu domicili va ser lloc de refugi de nombrosos companys (Luigi Damiani, Paolo Schicchi, etc.) i durant la dictadura franquista d'exiliats espanyols. Paolina Casubolo va morir el 4 de febrer de 1967 a Casteldaccia (Palerm, Sicília) i va ser enterrada civilment.

***

Necrològica d'Emiliano Somalo Hernáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Emiliano Somalo Hernáez: El 8 d'agost de 1891 neix a Matute (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Somalo Hernáez –el seu primer llinatge citat a vegades com Samalo i el segon de diferents maneres (Herráiz, Hernaze, etc.). Sos pares es deien Amos Somalo i Felipa Hernáez. Xofer de professió, des de molt jove estava afiliat al Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1935 complia condemna a la presó de Pamplona (Navarra). El cop d'Estat feixista de juliol de 1936 l'agafà a zona controlada per l'exèrcit franquista, però aconseguí passar a zona republicana. En acabar la guerra, s'exilià a França i patí els camps de concentració. A l'Alliberament va ser un dels fundadors de la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT. Emiliano Somalo Hernáez va morir el 22 de juliol de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Guiena, Occitània). En el moment de la seva mort n'era el secretari. Sa companya fou Engracia Felipe.

***

Emilià Martínez Espinosa

- Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Sos pares es deien Anacleto Martínez i María Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans –la primera a tot l'Estat– i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per «rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant els últims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)

Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)

Emilià Martínez Espinosa: Les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es va portar a terme la col·lectivització dels Ferrocarrils de la Generalitat

Homenatge institucional als alcaldes manresans de la República (Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de 2006)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol «Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneración és una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

***

Manifestació a París

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.

***

Rudolf Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival

- Festival Pro-SIA: El 7 d'agost de 1938 se celebra a Bridgeport (Connecticut, EUA) un festival a benefici de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Grup «Luz y Vida» i l'Ateneo Hispano Americano (AHA) de Bridgeport. El festival comptà amb una xerrada de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, coneixedor de primera mà del procés revolucionari que aleshores es portava a terme a Espanya.

***

Placa dedicada a Emilio Covelli a Trani

- Placa a Covelli: El 7 d'agost de 1949 s'inaugura a Trani (Pulla, Itàlia) una làpida en memòria del propagandista anarquista i internacionalista Emilio Covelli, nascut en aquesta localitat. La placa, situada al cantó del Palazzo Covelli, entre la Via Ognissanti i la Via Zanardelli, porta la inscripció: «Non mi vendo né ai governi né ai partiti. Ho bramato miserie persecuzioni calunnie. Ho rifiutato tutto. Resto ciò che sono. Così parlano gli anarchici.» (No em venc ni a governs ni a partits. Desitjava misèries, persecucions, calúmnies. He rebutjat tot. Resto con soc. Així parlen els anarquistes). Aquesta placa de marbre representa un bust de Covelli i al costat esquerre hi ha una torxa, símbol de l'anarquia, i a l'altre costat hi ha un llibre, símbol del coneixement, fonament de la llibertat i de l'emancipació. El bust ha resultat greument danyat en diverses ocasions durant les maniobres d'alguns vehicles pesants, però, després de l'últim accident greu, va ser restaurat pel professor Domenico di Paolo.

Naixements

Notícia sobre la detenció d'Émile Hugonnard apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 8 de desembre de 1882

- Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel Huggonard i el seu llinatge citat Hugonard. Sos pares es deien Jean Baptiste Hugonnard, mestre fuster, i Claudine Berlioz, bugadera. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista, vivia al número 110 del carrer Sully de Lió i era membre del cos de bombers de la ciutat. Va pertànyer, amb ses germanes Louise i Marie, a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE) la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París (França) el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 15 d'octubre de 1881 participà, amb altres companys (Joseph Bernard, Bordat, Boriasse, etc.), en una reunió privada de l'FRRE celebrada a la Sala de l'Élysée del barri de la Gillotière de Lió, sobre la qüestió tunisiana i a la qual assistiren unes 350 persones. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria –amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud–, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A finals de 1883, segons informes policíacs, era membre del grup anarquista «Les Justiciers» (Champalle, Fabre, Sanlaville, Sourisseu, etc.). A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. En aquesta època vivia al número 7 del carrer Fournet de Lió. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió i que resultà un fracàs. En aquest congrés, al qual també assistí Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric (Zuric, Suïssa) Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació criminal contra les persones i les propietats», però fou alliberat el 7 de maig i retornà al seu domicili, al número 47 del carrer Garibaldi, on exercia aleshores la professió de venedor de mobles. Sa germana Louise, companya de Guéret, també va ser detinguda i alliberada poc després. El 20 de novembre de 1893 i l'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, on se li van embargar periòdics anarquistes; després d'interrogat, el 10 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberto Ghiraldo a Espanya

- Alberto Ghiraldo: El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i social El Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera –el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència–, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la violencia», que fou publicada en La Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants –sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme –fou corresponsal de La Razón– i de la literatura –treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)– i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana, ¡Despertar!, Estudios, Ideas y Figuras, El Productor, Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice, Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917), La canción del deportado (1921), La canción del peregrino (1922), Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seus últims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).

Alberto Ghiraldo (1875-1946)

***

- Zefirino Agottani: El 7 d'agost de 1878 neix a Sissa (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Zefirino Agottani –el nom apareix de diferents maneres segons les fonts (Zeffiro, Zefferino, Zeffirino, Zeferino, etc.). Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Tranquillo Agottani i Adele Artusi i tingué sis germans (Aldino, Andrea Giuseppe, Guilherme, Gerliarmo, Arnaldo i Pepino). Després de viure a Torricella (Pulla, Itàlia), la família Agottani emigrà des del port de Gènova (Ligúria, Itàlia) el 15 de novembre de 1890 cap al Brasil i s'instal·là a la colònia anarquista «La Cecília», al bosc de Santa Bárbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), l'1 de gener de 1891. A «La Cecília» exercí de professor als infants de la colònia. La família Agottani van ser de les poques que es quedaren conreant les terres quan «La Cecília» es va dissoldre en 1894. El 19 d'abril de 1904 es casà a Palmeira amb Catharina Carzino i tingueren tres nins (Orestes, Amilcare i Aldino) i tres nines (Amália, Irma Paulina i Adalina). Va estar subscrit a diferents publicacions ara, com ara L'Adunata dei Refrattari i A Plebe. Zefirino Agottani va morir el 5 de juny de 1961 a Santa Bárbara (Palmeira, Paraná, Brasil). En 2013 Darvino Agottani, besnet de Tranquillo Agottani va publicar el llibre Saga da Colônia Cecília, on s'explica la història de sa família i de «La Cecília».

Zeferino Agottani (1878-1961)

***

Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 –Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)–; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup «Solidaridad» de la FAI–; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT –ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener–, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo, Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

Foto policíaca de Manlio Cateni

- Manlio Cateni: El 7 d'agost –algunes fonts citen el 10 d'agost– de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Manlio Cateni. Era fill d'Ettore Cateni. Fuster de professió, emigrà a Marsella (Provença, Occitània). En 1934 va ser inscrit en el butlletí de recerca de la policia italiana amb l'ordre de detenció. Va ser capturat el 23 de novembre de 1942 a Marsella per les tropes alemanyes amb la intenció de deportar-lo a Alemanya. Manlio Cateni va morir el 29 de març de 1943 a l'hospital del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia de la detenció d'Albert Périer apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 19 de maig de 1921

- Albert Périer: El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer –en ocasions citat erròniament Pérrier–, conegut també com Germinal. Sos pares es deien François Périer i Adeline Gillani. Sense recursos, cap el 1888 sos pares emigraren a l'Argentina i la família retornà en 1900 a França igual d'empobrida. Quan tenia 10 anys començà a treballar guardant ovelles per 120 francs anuals i un parell d'esclops. Anys després, partí amb son pare arreu de França treballant de terrelloners a les grans obres. El 6 de gener de 1916, en plena Gran Guerra, va ser mobilitzat. Analfabet, al regiment va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris (La Vague) i aquest va ser el seu punt de partida polític. El 19 d'agost de 1919 va ser desmobilitzat. S'establí amb sa companya, Rosalie Debard, de la qual acabà divorciant-se, a Nancy (Lorena, França), on treballà de terrelloner i de paleta. Durant la tardor de 1919 s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1920 participà en les vagues del sector de la construcció i el novembre d'aquell any s'instal·là a Marles-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà a les mines. En 1921 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de les Joventuts Comunistes i del Sindicat de la Construcció d'Auchel (Nord-Pas-de-Calais, França). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) repartint fullets antimilitaristes a soldats de la lleva d'aquell any i tancat a la presó d'aquesta localitat. El 15 de maig de 1921 va ser delegat al Congrés Nacional de les Joventuts Comunistes celebrat a París (França); aquest mateix dia, va ser detingut a l'Estació del Nord per distribuir el pamflet antimilitarista «La mobilisation, c'est la guerre!»; tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser alliberat 36 dies després. Poc després del seu alliberament, durant el Congrés Departament de l'SFIC celebrat a Auchel, a instàncies de Ludovic-Oscar Frossard, va ser exclòs del Partit comunista. Ben aviat entrà a formar part del grup llibertari local, les concepcions ideològiques i de lluita del qual eren més acostades a les seves, oposant-se en diferents ocasions a la influència dels comunistes en els moviments socials. Secretari de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais, va ser delegat al IV Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París. En 1923 participà activament en la campanya per aconseguir la sortida diària de Le Libertaire. El 27 de gener de 1924, durant el Congrés Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), havia estat nomenat secretari del grup artístic «L'Aube Nouvelle» de Wasquehal (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser en aquest congrés que es va decidir editar el periòdic regional Le Combat. Organe anarchiste du Nord et du Pas-de-Calais (1923-1924), del qual va ser un dels seus fundadors. Entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 fou delegat al Congrés de l'UA celebrat a Casa dels Sindicats de París. Treballà com a obrer enrajolador en diferents obres de la construcció de la regió. Com a secretari del Comitè de Defensa Local del Nord-Pas-de-Calais, entre 1924 i 1925 va ser responsable del Comitè d'Acollida dels Antifeixistes Italians refugiats a la zona. En 1925 era membre del grup «Ni Dieu ni Maître» de Billy-Montigny i col·laborava en Le Libertaire. Fou un dels organitzadors de la representació d'«El Carro de la Misèria», que circulà pels carrers de Billy-Montigny, durant la celebració del carnaval del 22 de març de 1925. L'estiu de 1925 va ser detingut per unes declaracions contra la guerra del Marroc en una reunió de regionals; tancat a la presó de Béthune, l'agost va fer vaga de fam per a obtenir l'estatut de pres polític. Jutjat el 27 d'agost de 1925, va ser condemnat a 15 dies de presó, però com que ja n'havia estat 19 empresonat, va ser posat en llibertat. En 1926 era secretari de l'UA per als departaments de Nord i del Pas-de-Calais. Un cop la reconstrucció de la zona destruïda per la guerra acabà, l'atur s'instal·là a la regió i, després d'un temps a Clamecy (Borgonya, França), s'instal·là amb sa família a Perigús (Aquitània, Occitània), on l'ajuntament era aleshores comunista. En 1931 organitzà nombroses reunions de propaganda anarquista, amb la participació de Sébastien Faure. Combaté durament els comunistes, especialment en 1932 en ocasió de les eleccions legislatives parcials de Bergerac (Aquitània, Occitània), fet pel qual va ser acusat pels comunistes com a «provocador» i donà lloc a una activa polèmica entre aquests comunistes i la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) a la qual ell sostenia com a secretari del Sindicat de la Construcció del Perigús. L'agost de 1932 va ser nomenat delegat suplent de la direcció de la Federació durant el Congrés Regional de la Construcció de la CGT. En aquesta època fundà «La Ruche Périgourdine», cooperativa obrera de producció del sector de la construcció, a la qual s'uní a la seva direcció. En aquesta cooperativa, especialitzada en l'edificació d'habitatges de protecció oficial, els responsables eren militants sindicalistes de diverses tendències i en 1934 ocupava 75 assalariats. El 12 de febrer de 1934 animà l'anomenada «Vaga Antifeixista», que a Perigús va ser total i amb una manifestació en la qual van participar cinc-mil persones. Com que es van produir incidents a la tarda d'aquell dia, va ser inculpat per les autoritats com a responsable; jutjat, va ser condemnat per «violència col·lectiva i danys diversos» a 10 dies de presó, juntament amb altres companys (Bertrand, Lacombe, Perrin i Rouleau). Els cinc condemnat, acompanyats de uns quatre-cents companys, es lliuraren a la presó, on van ser internats sota el règim de dret comú. El Tribunal d'Apel·lació de Bordeus (Aquitània, Occitània) engreixà la pena a tres mesos de presó. Amb la finalitat d'obtenir el règim polític, va fer vaga de fam. El 19 de febrer de 1935 va ser posat en llibertat. L'1 d'agost de 1935 fundà, amb l'exsecretari federal del Partit comunista Pierre Lacombe, un efímer grup que publicà el periòdic La Lutte Révolutionnaire, que es qualificà com a òrgan dels comunistes independents de la regió. Cap el 1936 vivia a Villa Chèvrefeuille a Pyla-sur-Mer (Aquitània, Occitània) i treballava de paleta. Arran de l'esclat de la guerra d'Espanya, el 12 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya amb el primer comboi de queviures i d'armes destinats als companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Instal·lat a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), durant tota la guerra assegurà, amb l'ajuda de Rougier, responsable del grup francès, i de la complicitat de duaners simpatitzants, el pas de queviures, d'armes, de municions i de fons econòmics sorgits de col·lectes, dirigits als companys en lluita. L'abril de 1937 va ser perseguit per les autoritats franceses per tràfic d'armes. Durant els últims mesos de la guerra, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. L'1 de febrer de 1938 havia estat inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de la Gironda. De bell nou a França, s'instal·là a Perigús, al número 9 del carrer de la Bride, i reprengué la seva activitat militant en el grup anarquista local (Yvan Begout, Élie Bonnet, André Rouleau, etc.). Durant l'Ocupació, mantingué relacions amb la Resistència aquitana. Detingut, va ser jutjat i condemnat a 18 mesos de presó. Després de la II Guerra Mundial s'establí a l'Anjou i va ser detingut per interrogar-lo sobre les circumstàncies de la seva evasió del camp de treball on havia estat internat pel govern de Vichy, però gràcies a l'ajuda prestada a la Resistència va ser alliberat. Posteriorment durant 15 anys dirigí el Centre Angeví de Formació Professional Accelerada. Va ser secretari del Sindicat de Tècnics de la Construcció i membre de la comissió administrativa de la Unió Departamental de la CGT. Després de l'escissió de 1947, va ser membre de la CGT-Força Obrera (FO). Fou un dels organitzadors, amb Christine Brisset, de l'ocupació d'habitatges per part de famílies sense sostre, arribant a ocupar més de 300 habitatges entre 1947 i 1950. En 1948 va ser un dels redactors i signants del «Manifest d'Angers», publicat en Le Libertaire del 28 de maig, que pretenia reagrupar els sindicalistes revolucionaris. En aquests anys va ser delegat en diferents ocasions als congressos de FO. El novembre de 1949 participà en la Conferència Nacional del «Cartel d'Unitat d'Acció Sindicalista» celebrat a París. En els anys cinquanta col·laborà, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal, en Le Libertaire i Le Monde Libertaire. Participà activament en la formació, i en la seva gestió durant anys, dels Comités Interprofessionnels du Logement (CIL, Comitès Interprofessionals de l'Habitatge) i del Moviment Paritari, encarregats de promoure la construcció d'habitatges de protecció oficial als millors preus de lloguer. També fou membre de la secció d'Angers de «La Libre Pensée» i del Grup Llibertari de Trélazé (País del Loira, França), població en la qual va ser regidor municipal. La seva última etapa visqué a L'Homois (Saint-Jean-des-Mauvrets, País del Loira, França). Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 al Centre Hospitalari Universitari d'Angers (País del Loira, França). Un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

Alfred Weiland

- Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).

***

Umberto Ferrari

- Umberto Ferrari: El 7 d'agost de 1907 neix a Scandiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Umberto Ferrari –el nom a vegades citat com Adriano. Sos pares es deien Luigi Ferrari i Lucia Malagoli. Era fill d'una humil família antifeixista de tradició socialista. Assistí fins al tercer curs d'educació elemental i es posà a fer feina de jornaler. En 1930, buscant feina d'obrer, emigrà a Paris (França) i tot d'una entrà en contacte amb els cercles anarquistes de l'emigració italiana, participant en les seves activitats. El seu domicili d'Scandiano va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia i la seva família va ser posada sota vigilància. En 1936 marxà cap a Catalunya per fer costat la Revolució i el 27 de setembre d'aquell any s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 va ser ferit en combat al front d'Osca (Aragó, Espanya) i enviat a Barcelona per a la seva convalescència. Umberto Ferrari participà activament en els «Fets de Maig» contra la reacció comunista i el 5 de maig de 1937 va ser abatut davant l'Hotel Colón de Barcelona (Catalunya). Sembla que va rebutjar deposar les armes, segons l'havia ordenat una patrulla de l'exèrcit. El 7 de maig el seu cos va ser reconegut a l'Hospital Clínic de Barcelona pels comandants Angelo Monti i Roberto Crabbe. L'11 de maig es realitzà a Barcelona el funeral conjunt per cinc dels italians morts durant els «Fets de Maig»: Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Lorenzo Di Peretti, Umberto Ferrari i Pietro Marcon. La policia italiana, ignorant la noticia de la seva mort i pensant que havia retornat a França, continuà el seu seguiment d'informació sobre la seva persona fins, com a mínim, l'abril de 1942. Sembla ser, però, que en realitat Umberto Ferrari fou un informador de la policia italiana sota el nom de Ferto que envià regularment informació sobre el moviment anarquista italià a França, Bèlgica i Espanya, i especialment sobre Camillo Berneri.

Umberto Ferrari (1907-1937)

***

Notícia sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 9 de juny de 1930

- Émile Burgard: El 7 d'agost de 1912 neix a Colmar (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment pertany a França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Sos pares es deien Robert Burgard i Berthe Steib. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). El 16 de juliol de 1934 es casà a Colmar amb Rosa Sahr. L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Émile Burgard va morir el 2 d'abril de 1998 a l'Hospital Louis Pasteur de Colmar (Alsàcia, França).

***

Dante Secchiari

- Dante Secchiari: El 7 d'agost de 1912 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Dante Paolo Pietro Secchiari, conegut com Francesco Secchiari. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Dante Luigi Secchiari (Martello) i Pietrina Paolucci. Es guanyà la vida treballant d'obrer pedraire i es casà molt jove amb Maria Musetti, amb qui tingué un fill, Michele. Durant els primers anys del feixisme, la família patí nombroses agressions per part dels escamots i la policia. El 4 de setembre de 1933, després d'haver cantat en una reunió Addio Lugano bella, la cançó revolucionària de Pietro Gori, va ser detingut per «crits sediciosos» i el 6 d'octubre d'aquell any va ser condemnat al confinament per quatre anys a Siderno (Calàbria, Itàlia). L'abril de 1934 va ser posat en llibertat i enrolat en un regiment d'infanteria; un cop acabat el servei militar, retornà a Gragnata, on va ser estretament vigilat. El 29 de setembre de 1936, després d'una baralla amb el secretari de l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, de Gragnana, va ser detingut i confinat un any a Locri (Calàbria, Itàlia) i l'abril de 1937 traslladat a Satriano (Calàbria, Itàlia). En acabar el confinament, retornà a Gragnata i el març de 1938 passà a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) per motius laborals. En 1942, en plena II Guerra Mundial, va ser cridat a files i aquell mateix any va caure presoner dels anglesos a Tobruk (Cirenaica, Líbia), durant la campanya del Desert Occidental, i enviat a un camp de presoners a Bombai (Maharashtra, Raj britànic; actualment Índia) fins al 1947. Durant la postguerra reprengué les seves activitats anarquistes. Dante Secchiari va morir el 12 d’abril de 1974 a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia).

Continua...

---