Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 18 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887

- Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec de Émile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte.

***

Capçalera del primer número de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: El 18 de setembre de 1910 surt a Lieja (Valònia) el primer número de L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Encara que setmanari, tingué una periodicitat irregular. S'encarregà de l'administració i de la redacció François Requilez. A partir del número 24 (14 de gener de 1912) passà a ser editat pel grup anarquista «Les Chercheurs de Vérité», encarregant-se de l'administració L. Pleyers i de la redacció Jean Kroonen. Aquest setmanari publicà nombrosos extractes i traduccions d'articles d'autors destacats (Jean Grave, Octave Mirbeau, Georges Paraf-Javal, Émile Pouget, Varlaam Tcherkesoff, etc.), així com fullets per lliuraments (René Chaughi, Piotr Kropotkin, Roger Gillot [Rhillon], etc.). També comptà amb dibuixos de Théophile Alexandre Steinlen. Sortiren encartats nombrosos cartells antielectorals. Hi van col·laborar Henri Amoré, Camille Brassine, Guillaume Collete, René Chaughi, G. Delince, Julien Delville, Charles Desplanques, Roger Gillot (Rhillon), Jean Grave, Maurice Jamar, Lucien Jules, Piotr Kropotkin, Étienne Lanthier, Joseph Laurent, Lambert Ledoux, Arnold Lepage, Camille Mattart, Jules Moineau, M. Nottet, Georges Paraf-Javal, Élisée Reclus, D. Reuls, Victor Rousselle, Fernado Tarrida del Mármol, Varlaam Tcherkesoff, Henri Zisly, etc. En sortiren 52 números, l'últim el de març de 1913, i va ser reemplaçat fins juliol d'aquell any per L'Action Anarchiste. L'Émancipateur reaparegué entren l'1 de març i el 2 d'agost de 1914 a Lieja publicant 12 números.

***

El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

- Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera –adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera– declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants –a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicà El proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

***

Portada del primer número de Socialismo y Libertad [CIRA - Lausana]

- Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista trilingüe Socialismo y Libertad. Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van col·laborar anarquistes, socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de la secció italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la francesa Julien Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas. Mantingué relacions amb el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En sortiren sis números, l'últim el 14 de juliol de 1944.

Naixements

Francesco Piccinini

- Francesco Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula «companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista «Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

Francesco Piccinini (1839-1872)

***

Notícia de la detenció de Jean-Baptiste Dupichaud apareguda en el diari de Montluçon Le Petit Montluçonnais del 7 de juliol de 1894

- Jean-Baptiste Dupichaud: El 18 de setembre de 1864 neix a Doiac (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Dupichaud –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Dupechaud. Era fill de Pierre Dupichaud, miner, i de Suzanne Verjat. Miner de professió, en 1884 va ser dispensat de fer el servei militar perquè havia de sostenir sa família i l'1 de novembre de 1889 va passar a la reserva. Entre els anys vuitanta i noranta treballà a diverses mines, com ara les de Besenac (Alvèrnia, Occitània), Aün (Alvèrnia, Occitània), Buxières-les-Mines (Alvèrnia, Occitània), Villars (Forez, Arpitània), Braçac (Alvèrnia, Occitània) i del Nord-Pas-de-Calais (França). Després de patir presó, treballà en el contraban de llumins a Authezat (Alvèrnia, Occitània). Amb el miner anarquista Henri Tardy, que vivia a Montvic (Alvèrnia, Occitània), creà un grup anarquista i era el corresponsal local del periòdic Le Père Peinard. Cap el 1893 entrà a treballar a les forges de Comentriac (Alvèrnia, Occitània) pudelant. En nombroses ocasions va ser detingut i el desembre de 1893 abandonà la regió durant una ona de detencions i d'escorcolls a resultats d'uns atemptats. En aquesta època tenia companya i quatre infants. El 14 de febrer de 1894 la policia decomissà un paquet dirigit a ell que contenia 20 exemplars dels cartell «A Carnot le tuer» impresos a Londres (Anglaterra) i quatre dies després el seu domicili de Comentriac va ser escorcollat. En aquesta època es relacionà amb el paleta anarquista Antoine Bellot. El 26 de juny de 1894 va ser processat per «associació criminal» i va ser condemnat pel Tribuna Correccional de Brioude (Alvèrnia, Occitània) a un mes de presó per «rebel·lió». Entre els anys 1890 i 1900 milità a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). El 3 de desembre de 1900 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. Després de romandre a diversos indrets, cap el 1906 s'establí a Ferrièra de Sant Mari (Alvèrnia, Occitània) i treballà de drapaire. Jean-Baptiste Dupichaud va morir el 6 d'octubre de 1932 al seu domicili de Ferrièra de Sant Mari (Alvèrnia, Occitània).

***

Ugo del Papa

- Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquesta època fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il '94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

Notícia orgànica de Louis Poulhon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 30 de gener de 1904

- Louis Poulhon: El 18 de setembre de 1877 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, i després socialista, Louis Pierre Poulhon, conegut com Poulhanet. Sos pares es deien Jean Isaac Poulhon, fuster i ebenista, i Rosalie Fabre. Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció i vivia al número 9 del carrer Rouget de L'Isle. En 1901 era membre del Grup Llibertari d'Estudis Econòmics de Nimes, que es reunia la número 7 del carrer Nerva i després al número 7 del carrer Saint Paul, i del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Louis Floutier, Charles Gauzy, Léopold Gauzy, Jules Guéry, Camille Mazel, Casimir Merinargues (pare i fill), Auguste Moussiers, Adrien Murjas, etc. El 23 de març de 1901 participà en la reunió preparatòria de les manifestacions revolucionàries que tingueren lloc entre el 27 i el 30 de març a Nimes. El juliol de 1901, sembla que per qüestions professionals, marxà cap a les ciutats provençals de Marsella i d'Avinyó. En aquesta època la policia el declarà «desaparegut» del departament del Gard i estava buscat per a ser posat «sota vigilància especial». El 24 de febrer de 1906 es casà a Nimes amb Fanny Félice Fournier, de qui es va divorciar el 6 de juliol de 1916 a la mateixa ciutat. En 1912 va ser regidor municipal socialista de Nimes. El 24 de novembre de 1919 es casà a Nimes amb Eva Blanche Pouget, vídua de Jean Marius Plane. En aquesta època treballava de comerciant i vivia al número 5 del carrer de la Faïence de Nimes. Louis Poulhon va morir el 9 de desembre de 1937 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Enrico Albertini

- Enrico Albertini: El 18 de setembre de 1887 neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Enrico Angelo Albertini, també conegut com Henri Albertini i Henry Albertini, i que va fer servir diferents pseudònims (Spaolossi, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Albertini i Rosa Naula. En 1891 emigrà a Suïssa amb sa família, on son pare exercí de professor d'història en un col·legi a prop de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Esdevingué comerciant en bijuteria i orfebreria i militant llibertari. Estigué en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Luigi Bertoni i Errico Malatesta, i desplegà la seva intensa activitat militant a Suïssa, França i Regne Unit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), conegué l'anarquista Manuel Pardiñas Serrato. En 1909 participà activament en els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona i, després de més de sis mesos tancat a la Presó Cel·lular de Montjuïc, on va rebre suport del Grup Llibertari de Zuric (Zuric, Suïssa), en 1910 va ser expulsat del Regne d'Espanya. L'octubre de 1911 les autoritat sospitaren que va ser un dels organitzadors, amb Humbert Adami, Étienne Bartozzi i Lelio Lucci, un intent d'assassinat del rei Víctor Manuel III d'Itàlia i del president del Consell de Ministres Giovanni Giolitti. En 1912 formà part del Comitè contra la Guerra Italoturca, que va recaptar fons per ajudar desertors italians refugiats a Suïssa. A París (França) treballà a la joieria de Florentin, al carrer Greneta, i va romandre a diferents pensions del barri de Charonne sota el nom d'Spaolossi. El 9 de febrer de 1912 va ser detingut a Lorient  (Bretanya), on vivia de del 28 de gener anterior al número 4 del carrer Lycée i treballava d'obrer muntador per a una empresa privada a les drassanes de vaixells de guerra, i va ser acusat pel Tribunal Marítim d'«espionatge i sabotatge». El 16 de febrer se celebrà a la Borsa del Treball de Lorient un míting convocat pel Comitè de Defensa Social (CDS) per a protestar per la seva detenció i al qual assistiren unes quatre-centes persones. El seu cas finalment va ser sobresegut, però el 20 de febrer de 1912 va ser expulsat de França i posat a la frontera suïssa. Immediatament retornà a França i a París entrà a formar part del Club Anarquista Comunista (CAC), que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari» i que editava el mensual Le Mouvement Anarchiste. El 22 d'octubre de 1912 va ser novament detingut a París en sortir d'una reunió del CAC; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». S'instal·là a Ginebra i més tard passà per Basilea (Basilea, Suïssa) i Zuric. Després de diverses dificultats, en 1914 emigrà als EUA. El 27 de setembre de 1914 va fer la conferència «L'atteggiamento dei sovversivi europei di fronte allà guerra» al Petrello's Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzada pel Cercle de Cultura Social (CCS). El setembre de 1915 s'instal·là a Paterson (Nova Jersey, EUA), on entrà en la redacció del periòdic anarquista L'Era Nuova. Mesos després va ser donat com a desaparegut per les autoritats i els anys següents el seu nom figurava en els butlletins de recerca i en els llistats fronterers. El desembre de 1920 era un dels promotors del Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti de Chicago (Illinois, EUA) i participà com a actor en obres teatrals per a recaptar fons. Segons informes de les autoritats consulars italianes als EUA, rodà per diverses ciutats nord-americanes (Nova York, Filadèlfia, Detroit, etc.). A Detroit (Michigan, EUA) treballà en la indústria de l'automòbil, milità activament en el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i encapçalà un grup de l'Auto Workers Unión (AWU, Unió de Treballadors de l'Automòbil). En aquests anys es passà de l'anarquisme al comunisme. El febrer de 1937 abandonà els EUA i s'enrolà en les Brigades Internacionals (Brigada XV - «Brigada Abraham Lincoln») per a lluitar contra el feixisme, gràcies a un passaport lliurat pel consolat espanyol de Nova York. Com a brigadista va fer servir els pseudònims Henry Albertini i Eugène Henry Nola. El 5 de març de 1937 va ser destinat en un Regiment de Tren i va fer tasques d'intèrpret. Després va estar sis mesos  al Comissariat de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) treballant, primer amb Ralph Bates, i desprès amb Edwin Rolfe, en The Volunteer. Posteriorment exercí de secretari d'un hospital a prop d'Albacete on es tractaven malalties venèries. Més tard va ser destinat com a secretari de l'Hospital Anglès d'Huete (Conca, Castella, Espanya). Sembla que finalment passà per Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya). Un informe de la intel·ligència comunista reportava que com a soldat de l'exèrcit de Terra no havia anat mai al front, que era de «tendència semitrotskista» i que el seu passat no era gens clar. El 12 de setembre de 1938 retornà a Nova York a bord del Normandie, on arribà el 26 d'octubre; però va ser detingut per les autoritats d'immigració perquè el seu passaport no era vàlid. L'1 de febrer de 1939 abandonà els EUA a bord de l'Oriente rumb cap a Cuba, per retornar-hi l'1 d'abril de 1939. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

Enrico Albertini (1887-?)

***

Lucien Charbonneau (1920)

- Lucien Charbonneau: El 18 de setembre de 1896 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Georges Luther Charbonneau. Era fill de Georges Léon Charbonneau, lampista i destacat militant socialista i cofundador de L'Humanité, i de Claire Céline Faucault, llevadora. En néixer sos pares li van fer un «baptisme republicà». Va ser un alumne brillant, primer en 1904 a París i després en 1905 a Boran-sur-Oise (Picardia, França), on sos pares es van retirar per a viure de rendes. En 1909 obtingué el seu certificat d'estudis i passà a educar-se en una pensió privada a Les Lilas (Illa de França, França), sembla que lligada a la maçoneria, on va obtenir el Gran Premi del Consell General i va ser enviat a la Sorbona, on sos pares volien que estudiés arquitectura. No obstant això, ell en va fugir i, després d'un temps vivint al carrer, passà a fer feina de lampista, com son pare, a la construcció. Quan la Gran Guerra, el 12 d'abril de 1915 va ser incorporat en el 82 Regiment d'Infanteria i participà en les batalles de Verdun i del Chemin des Dames, on  el 10 de juny de 1917 va ser ferit a les dues cames per l'esclat d'una granada. Va ser enviat als Balcans, a Bulgària, on va rebre una medalla de Romania per «serveis prestats a la pau en temps de guerra». El 8 d'octubre de 1919 va ser desmobilitzat i condecorat amb la Creu de Guerra. S'instal·là al número 134 del carrer Temple de París i s'adherí a l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 5 de setembre de 1921 va ser nomenat membre del consell del Sindicat de Lampistes i Ensostradors del Sena. Arran de l'escissió confederal de desembre de 1921, a finals de gener de 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de Lampistes i Ensostradors de París de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat en el I Congrés de la CGTU celebrat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 14 d'octubre de 1922 es casà al IV Districte de París amb la domèstica llibertària Anne Marie Guillou, amb qui va tenir dues filles (Nancy i Simone) i de qui acabà enviudant. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció) del Sena, el qual va unificar la major part dels sindicats de la construcció. El 24 de juliol de 1923 entrà a formar part de l'executiva del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i aquest mes abandonà la seva residència del carrer Temple i s'instal·là al número 22 del carrer Roses, amb sa mare ja vídua, on va restar fins a la seva jubilació. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 assistí al IX Congrés Federal de la Construcció de la CGTU celebrat a París, on els anarcosindicalistes confirmaren la seva majoria; en aquest congrés ell presentà una moció hostil a les comissions sindicals comunistes, que va ser adoptada per unanimitat menys dos vots. Va ser designat delegat, amb Louis Lecoin i Julien Le Pen, en l'assemblea general del SUB del Sena celebrada el 21 d'octubre de 1923, al Congrés Confederal de la CGTU, que s'havia de celebrar entre el 12 i el 17 de novembre de1923 a Bourges (Centre, França). El novembre de 1924, la Federació de la Construcció, de caire anarcosindicalista, trencà amb la CGTU i es passà a l'autonomia; finalment, el novembre de 1926, cofundà la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), però ell no va creure en l'èxit d'aquesta organització sindical. El 17 de juliol de 1927, en una assemblea general del SUB del Sena, presentà una moció apel·lant a la integració del SUB a la CGT; l'assemblea general següent de l'endemà, votà el manteniment del SUB en la CGT-SR i ell hi continuà militant. En 1924 participà en la campanya de defensa dels revolucionaris empresonats a l'URSS i durant un temps acollí Nestor Makhno quan es va refugiar a França. En aquests anys va estar lligat al grup anarquista espanyol «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Joan García Oliver, Gregorio Jover, etc.), als membres dels quals refugiava i feia serveis. En 1924 s'encarregà de recollir els fons per al periòdic Liberion, òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola, que finançava en gran part «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera, s'encarregà de rebre la correspondència dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Segons un informe policíac de 1930, rebia de Barcelona (Catalunya) paquets de fullets, periòdics i diners, i en altre informe de 1933 palesava les seves relacions epistolars amb l'anarquista Felipe Sandoval Cabrerizo, expulsat de França i tancat a la Presó Model de Madrid. En 1929 s'adherí al «Grup d'Amics de l'Encyclopédie Anarchiste» de Sébastien Faure i s'encarregà de rebre els abonaments per a la seva difusió. Entre 1930 i 1936 fou tresorer del «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa de socors per als empresonats polítics i les seves famílies. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i La Voix Libertaire. En 1931, distribuí la premsa revolucionària a molts deportats a la Guaiana Francesa a través dels seus advocats. L'11 de gener de 1931 intervingué, en nom del SUB, en l'anomenada «Conferència dels 22», celebrada a la Borsa del Treball de París, amb la intenció d'aconseguir la unitat sindical. Destacà coma declamador dels poemes de Gaston Couté a les vetllades de «La Muse Rouge» i en els matinals artisticoliteraris de «L'Entraide». El 20 de setembre de 1941 es casà al XVIII Districte de París amb l'empleada de banca Lucienne Ambrosine Joséphine Dauly, vídua de Maurice Marcel Eugène Martin. Durant la II Guerra Mundial, participà en la xarxa de la resistència «Libération-Nord» i distribuïa els insubmisos al Servei de Treball Obligatori (STO) cap els grups del maquis. El seu domicili va ser en diverses ocasions escorcollat, però mai va ser detingut. Després de la guerra, el novembre de 1944, va ser nomenat tinent en cap de la Secció de les Milícies Patriòtiques de la Guàrdia Cívica Republicana i formà part del Comitè de Depuració del XVIII Districte de París. En 1946 va ser un dels fundadors de la CNT francesa. En els anys cinquanta i seixanta va fer costat la premsa anarquista i anarcosindicalista (Le Combat Syndicaliste, Contre Courant, Liberté, Le Réfractaire, etc.). Mantingué una estreta amistat amb Maurice Rémond, anarquista proper a la «Banda Bonnot». A principis dels anys seixanta va fer costat la lluita de Louis Lecoin per l'objecció de consciència. En 1962 es va jubilar i s'instal·là a Villeparisis. Cedí els seus llibres al bibliobús de «La Libre Pensée». El febrer de 1970 enregistrà nombrosos textos de Gaston Couté i de Maurice Hallé per a un disc que va ser editat en 1993 per Radio Libertaire. Durant els anys setanta milità en la CNTF. Lucien Charbonneau va morir l'1 de febrer de 1984 al seu domicili de Villeparisis (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta població al costat de sa segona companya. Son net, Franck Thiriot, és un destacat militant anarquista.

***

Armando Malaguti

- Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936 –participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Armando Malaguti (1897-1955)

***

Francesco Gasperini

- Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per «deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Joan Blanch Povell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 d'abril de 1980

- Joan Blanch Povell: El 18 de setembre de 1902 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Blanch Povell. Sos pares es deien Joan Blanch i Sinta Povell. De ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la II República espanyola va ser reclòs en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona (Catalunya). Quan la Revolució espanyola, fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola del seu poble fins la seva destrucció el maig de 1937 per la reacció estalinista. Després passà al front bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en el moviment llibertari i va fer feina als treballs del canal de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), població on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encarregant-se de l'enviament de la premsa i dels llibres. En els seus últims anys milità en la Federació Local de Blanhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, encara que vivia a Le Gajea (Mondonvilla, Llenguadoc, Occitània) amb sa germana i família. Joan Blanch Povell va morir el 22 de novembre de 1979 a Allies (Cornebarrieu, Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---