Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 10 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Idée Ouvrière

- Surt L'Idée Ouvrière: El 10 de setembre de 1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari anarquista L'Idée Ouvrière. Journal hemdomadaire. En fou responsable Émile Pouget, que va signar els editorials del periòdic, L. Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne. Reivindicà un sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme. Trobem textos de J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc. Publicà en fulletó «Entre paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40 números, l'últim el 9 de juny de 1888.

***

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 10 de setembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic El Revolucionario. Quincenario anarquista-comunista acérrimo partidario de la transformación social, por que sólo de ella puede emanar la redención humana. Portava els lemes «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats» i «Un per a tots, tots per a un». El responsable d'aquesta publicació anarcocomunista fou Sebastià Suñé i els articles anaven sense signar. Prohibit per les autoritats, només va publicar una altre número l'1 d'octubre de 1891 i fou substituït al mes següent per El Porvenir Anarquista.

***

Capçalera de Línea de Fuego

- Surt Línea de Fuego: El 10 de setembre de 1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el diari anarcosindicalista Línea de Fuego. Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel. Estava editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) i n'eren redactors Arsenio Olcina i R. Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven instal·lades en un autobús que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de José Albiol, Anielo, Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino, Antonio Edo, Gregorio Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano González, Rafael Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera, Daniel Martín, Ramón Martín, Juan Martínez López, Juan Pérez, Ramón Sánchez, Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical, criticà durament el reformisme i el col·laboracionisme dels comitès confederals dominants durant la guerra civil. Tenia una secció literària on es van publicar històries d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números, l'últim el 10 de febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.

***

Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE

- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.

Naixements

Necrològica d'Auguste Spichiger publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 19 de juliol de 1919

- Auguste Spichiger: El 10 de setembre de 1842 neix a Nods (Berna, Suïssa) –algunes fonts citen erròniament altres localitats– l'anarquista Auguste Spichiger. Sos pares es deien Joseph Spichiger, sabater a Nods, i Susanne Hermann. Es guanyava la vida com a gravador rellotger especialitzat en guilloixar. En 1869, com a resposta a una vaga, fundà amb cinc companys (Ulysse Borel, Gaspard Bovet, Frédéric Graisier, Paul Humbert i James Philippin) un taller cooperatiu d'obrers gravadors rellotgers a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), que durà fins a 1875. El maig de 1869 participà en un míting a Le Crêt-du-Locle, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), celebrat després de la primera visita de Mikhail Bakinin al Jura, i signà una protesta contra la intervenció de l'exèrcit en la vaga dels paletes i manobres de Lausana (Vaud, Suïssa) aquell mateix any. L'octubre de 1870 va ser membre a La Chaux-de-Fonds del Comitè de la Federació Romanda «col·lectivista» de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 12 de novembre de 1871 assistí com a delegat de Le Locle al Congrés de Sonvilier (Berna, Suïssa), el qual va presidir, on es va fundar la Federació de Jura de l'AIT, i fou membre regular del seu Comitè Federal. Amb Antoine Huguenot, signà el mandat de James Guillame i d'Adhémar Schwitzguébel al Congrés de l'AIT de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). També va ser delegat als congressos de l'AIT «antiautoritària» de setembre de 1873 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Amb son germà major Jacob Spichiger i dos obrers més, Fréderic Graisier i Albert Nicolet, tots gravadors i anarquistes, reconstruí en 1874 el taller de rellotgeria cooperatiu a La Chaux-de-Fonds, al número 14 del carrer Demoiselle, però que no acabà de reeixir. Sobre aquest tema, va publica un article en l'Almanach du Peuple pour 1875 i també va col·laborar en el Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878). Participà activament en les activitats de la Federació Francesa de l'AIT a Suïssa i distribuí el periòdic L'Avant-Garde, a més d'editar les actes del procés contra aquest periòdic i el seu redactor Paul Brousse, celebrat l'abril de 1879. Fou l'editor de l'Almanach du Peuple pour 1880. Boicotejat pels patrons i inscrit en les seves llistes negres, emigrà a França i posteriorment, entre 1887 i 1893, als Estats Units. Instal·lat a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), es relacionà amb els grups anarquistes francesos. En 1889 el trobem a New Haven (Massachusets, EUA), on Élisée Reclus el va visitar. El desembre de 1891 estava subscrit a Le Réveil des Mineurs. De bell nou a Suïssa, visqué a Biel (Berna, Suïssa) i a La Chaux-de-Fonds. A partir de 1906 col·labora en La Voix du Peuple  de Lausana i després en Almanach du Travailleur pour 1911. Molt proper a James Guillaume, restà força polèmic amb altres destacats militants com ara Jean-Louis Pindy. En 1912 partí cap a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Rússia), on restà un any. De bell nou a Suïssa, publicà el fullet Le Parti pettavelliste (1913), recull d'articles publicats entre 1911 i 1912 en La Voix du Peuple on criticà els socialistes seguidors del pastor Paul Pettavel (Ernest-Paul Graber i Charles Naine) pels seus «pietisme» i parlamentarisme. Quan esclatà la Gran Guerra, va fer costat amb altres companys (Georges-Henri Herzig, Louis Pindy, Jean Wintsch, etc.) la «Unió Sagrada». L'última part de sa vida la passà a Untersteckholz (Berna, Suïssa), població natal de son pare. Malalt, l'1 de juny de 1919 marxà cap a Lió, on finà poc després. Auguste Spichiger va morir el 29 de juny de 1919 al VII Districte de Lió (Forez, Arpitània). Segons algunes fonts, va ser el pare biològic de la futura dirigent comunista Suzanne Depollier (Suzanne Girault).

***

Notícia de Frans Verbelen apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 20 de juny de 1914

- Frans Verbelen: El 10 de setembre de 1861 neix a Nederokkerzeel (Kampenhout, Brabant Flamenc, Flandes) l'anarquista, neomalthusià i antimilitarista Frans Verbelen, també conegut com François Verbelen. Es guanyava la vida treballant de fuster. A finals de segle va ser president de la Secció Local de Mechelen (Anvers, Flandes) del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 31 de maig de 1898 parlà, juntament amb altres companys (Alice Bron, Bus, Flaustier, Robyns, etc.), en el gran míting celebrat a la Sala Union de Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) sota el títol «La question du pain. La guerre civile en Espagne et en Italie». En 1901 era corresponsal a Mechelen del periòdic anarquista L'Émancipation, de Georges Thonar. Entre 1904 i 1905 edità a Mechelen el periòdic mensual anarquista en llengua flamenca Recht door zee. Orgaan der Vrije Vlaamsche Groepen (Al gra. Òrgan dels Grups Lliures Flamencs). Va fer decantar Jos Stroobants, i la seva associació de lliurepensadors «De Rede» (El Discurs), cap a l'anarquisme. Neomaltusià, en 1912 creà, sembla, amb Louis Van Brussell l'associació «Belgisch Verbond ter Regeling van het Kindertal» (Associació Belga per a la Regulació de la Infància), que edità en 1913 el seu òrgan d'expressió Oudersplicht (Obligació dels pares). El 31 d'agost de 1913 va ser ponent en el Congrés de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat al Vredespaleis de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Quan la Gran Guerra va defensar la «Unió Sagrada» aliada. El 16 d'agost de 1914 va ser orador, juntament amb altres destacats anarquistes (Varlaam Cherkezishvili, Errico Malatesta, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Gerhard Rijnders, etc.), en el míting internacional celebrat a Anvers (Anvers, Flandes) a favor del sindicalisme independent i del moviment anarquista, on assistiren nombrosos sindicats. Sa companya fou Jannine Gooris. Frans Verbelen va morir en 1937 a Mechelen (Anvers, Flandes).

***

Lorenzo Cerruti

- Lorenzo Cerruti: El 10 de setembre de 1876 neix a Dorzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Cerruti. Era fill natural d'Angela Cerruti. Emigrat als Estats Units, milità en el moviment anarquista italià. Cap al 1919 s'establí a Hartford (Hartford, Connecticut, EUA), on formà part del grup anarquista «Luigi Bertoni» de la localitat. Va fer costat econòmic a la premsa anarquista, especialment a L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Cornelia Domenico, amb qui tingué dos infants, Libero Rebelle Cerruti i Liby Cerruti. Lorenzo Cerruti va morir el 10 de juny de 1956 a Hartford (Hartford, Connecticut, EUA), va ser incinerat a Springfield (Hampden, Massachusetts, EUA) i les seves cendres es troben a l'Acacia Memorial Park and Funeral Home (Lake Forest Park, King County, Washington, EUA).

Lorenzo Cerruti (1876-1956)

***

Notícia de la detenció de Brutus Mercereau publicada en el diari parisenc Le Matin del 27 de març de 1923

- Brutus Mercereau: El 10 de setembre de 1880 neix al VII Districte de París (França) el dibuixant, escriptor, dramaturg i propagandista anarquista i sindicalista Brutus Emmanuel Mercereau. Fill d'una família de set infants, sos pares es deien Hector Pierre Mercereau, professor de matemàtiques i després doctor en medicina, i Marie Charlotte Lacour, llevadora. El 30 de gener de 1900 s'allistà voluntari en l'exèrcit per quatre anys i va ser integrat en el 6 Regiment d'Infanteria. Col·laborà en gran nombre de publicacions llibertàries i va ser especialment actiu abans de la Gran Guerra, col·laborant sobretot en La Bataille Syndicaliste (1911-1915). Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat en la 3 Secció Territorial d'Infermers Militars i en el 22 Regiment d'Infanteria Colonial i va ser ferit i tingué greus problemes de salut. El 6 de gener de 1916 es casà al XI Districte de París amb Julienne Caroline Baunier i amb qui tingué com a mínim tres infants; aleshores treballava d'empleat d'ajuntament i viva al número 41 del carrer Sedaine. Durant el període d'entreguerres col·laborà en diferents publicacions, com ara La Bataille, L'Ennemi du Peuple Esclave, Germinal, L'Insurgé, Le Libertaire, Le Réfractaire, La Revue Anarchiste, Le Semeur de Normandie, La Vache Enragée, La Voix Libertaire. També va escriure narracions curtes i contes (L'attentat, Un bon dieu, La farce macabre, Katia, Un pauvre amour, Le puits, La question, Le rat, Tosiko, petite fille japonaise, etc.), que sortiren per lliuraments en les publicacions periòdiques. També va escriure peces dramàtiques i era membre de la Societat d'Autors i Compositors Dramàtics i estava afiliat a la Federació Unitària de l'Espectacle de la Confederació General del Treball (CGT). El 2 de març de 1923 publicà en Le Libertaire l'article «Pour Germaine Berton. Faisons-la connâitre et aimer» i per a aquest article va ser detingut als seu domicili, al número 11 de carrer Ulm, el 25 de març, juntament amb el gerent de la publicació Charles Chauvin, per una denúncia de Léon Daudet de l'«Action Française», a qui Mercereau havia qualificat de «mâchemerde» (menjamerda), i inculpats ambdós per «apologia de la violència», essent empresonats a la presó parisenca de La Santé sense llibertat provisional. La seva detenció es va produir el mateix dia de l'estrena al Théâtre Confédéral de la Grange-aux-Belles de la peça teatral antimilitarista en tres actes, escrita per ell i André Letourneur (Le Tourneur), Claude Voinet, i no va poder assistir-hi. El 25 d'abril de 1923 van ser jutjats pel XI Tribunal Correccional i, malgrat la defensa del prestigiós advocat Henry Torrès, van ser condemnats tots dos a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa; va ser alliberat al principis de maig de 1923. A començament de 1924 va ser animador d'un grup musical llibertari. L'agost de 1927 signà una crida per a la revisió del judici dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Després de la II Guerra Mundial el seu nom desapareix de la premsa revolucionària. En 1962 la revista anarcosindicalista Espoir publicà el text seu «Un pauvre», però no sabem si és un text anterior o escrit per a aquesta publicació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Comella Herrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977

- Josep Comella Herrera: El 10 de setembre de 1891 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Comella Herrera –el primer llinatge a vegades citat erròniament com Comellas. Sos pares es deien Josep Comella i Josepa Herrera. Un cop acabà l'escola primària començà a treballar als camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura autodidacta i s'adherí al moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels organitzadors de l'Escola Racionalista d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la col·lectivitat agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Trebres (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. Sa companya fou Emília Lladós. Malalt, Josep Comella Herrera va morir el 16 d'abril de 1976 al seu domicili de Saint Feliu d'Avall (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Simó Piera Pagès

- Simó Piera Pagès: El 10 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 3 de setembre– de 1892 neix al número 4 del carrer Perill del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Gumersind Francesc Piera i Pagès. Sos pares es deien Josep Piera Griful i Maria Pagès Bofill. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. Naturalitzat veneçolà, en 1953 recuperà la nacionalitat espanyola. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Sa companya fou Isabel Llorente Llorente. Simó Piera Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Calafell (Baix Penedès, Catalunya).

***

Josep Farràs Puigmartí

- Josep Farràs Puigmartí: El 10 de setembre de 1893 neix a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Sos pares es deien Fèlix Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una fàbrica tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en el Sindicat de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretari. També formà part de la Societat Coral Sant Josep. Denunciat per una venjança personal per motius laborals, va ser capturat pels feixistes i el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric Pérez i Farràs, assessor militar de Buenaventura Durruti Domínguez.

***

Notícia de la detenció dels germans Fleury apareguda en el diari parisenc Journal de Débasts Politiques et Littéraires del 9 de febrer de 1916

- Maurice Fleury: El 10 de setembre de 1895 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Maurice Fleury, conegut com André Cuisset –en el certificat de defunció cita com a segon nom Henri, el qual no figura en el certificat de naixement ni en cap altre document oficial. Era fill natural reconegut d'Edmond Fleury, emmotllador de ferro, i d'Anna Lucienne, modista, i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 29 d'agost de 1898 a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya). Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció –posteriorment treballà de droguer– i vivia al número 12 del carrer Bichat del X Districte de París. Amb son germà gran Gaston Edmond Fleury, milità en els anys deu en la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 19 de desembre de 1914 va ser cridat a files i destinat al 109 Regiment d'Infanteria. El 5 de gener de 1915 passà al 8 Regiment d'Artilleria a Peu. El 9 de gener de 1916 desertà durant un permís i el 14 de gener va ser declarat desertor. El 4 de febrer de 1916 va ser detingut, amb una cartilla militar a nom de Andre Cuisset, i, ben igual que son germà Gaston Fleury, restà empresonat preventivament a l'espera de ser jutjat en consell de guerra per «insubmissió». El 18 de maig de 1916 va ser condemnat en Consell de Guerra de la 129 Divisió d'Infanteria a tres anys de treballs públics per «deserció a l'interior en temps de guerra emportant-se l'uniforme», pena que va ser suspesa el 6 de setembre de 1916. El 23 de setembre no acudí a la crida militar i va ser detingut l'1 de març de 1917. Jutjat pel Tribunal Correccional del Sena, va ser condemnat el 30 de maig de 1917 a un any de presó per «falsificació de certificat i per robatori». El 5 de setembre de 1918 va ser condemnat en consell de guerra a cinc anys de treballs públics per «deserció a l'interior en temps de guerra», pena que va ser suspesa el 12 de setembre de 1918. Posteriorment passà per diversos regiments d'artilleria fins a la seva desmobilització el 10 d'octubre de 1919. El 10 de febrer de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 mesos de presó i 200 francs de multa per «robatori i encobriment». Tots els seus delictes, tant militars com civils, van ser amnistiats. El 17 de desembre de 1921 es casà al XIII Districte de París amb la tendera parisenca Augusta Claire Georgette Moumin. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Pont-aux-Choux de París. El juliol de 1922 vivia al número 42 del carrer d'Ermont de Saint-Gratien (Illa de França, França), el novembre de 1927 a Airòs e Arboish (Bigorra, Gascunya, Occitània) i el febrer de 1932 al número 31 del carrer Commerce d'Ortès (Aquitània, Occitània). Maurice Fleury va morir el 25 de desembre de 1978 a la Clínica Sokorri de Donapaleu (Baixa Navarra, Iparralde, País Basc).

***

- Domenico Ragazzini: El 10 de setembre de 1899 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro, Domenico Mengone, Domenico Mengoni, Lumanti, etc.). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill d'una família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove esdevingué també republicà i amb 14 anys participà activament en la «Setmana Roja», del 7 al 14 de juny de 1914. Poc després es decantà cap l'anarquisme i defensà aquestes idees fins i tot arribant a la confrontació física. Segons algunes fonts, durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys pogué lliurar-se d'una condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i obtingué passaport per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per Gènova (Ligúria, Itàlia), declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per manca dels diners necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924 passà a França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps, Arpitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'estibador al port. Participà en activitats antifeixistes, sota el nom de Moro i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran d'unes investigacions seguides després de descobrir cartes seves enviades des de França que contenien comentaris desfavorables sobre el feixisme durant l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a Forlì. En aquesta època, qualificat com a «comunista», estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons les autoritats, estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com ara Ugo Boccardi. També freqüentà el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a Itàlia en missions de caràcter antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes fonts, es va veure involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es materialitzà, contra Benito Mussolini i altres membres destacats del règim feixista. A partir de 1936 participà activament en el suport de la Revolució espanyola, especialment fent costat els companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra Mundial, demanà al consolat italià la repatriació i el 19 de març d'aquell any passà la frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on se li va amonestar formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6 d'octubre de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí l'abril de 1949. Després de la II Guerra Mundial participà activament en la reorganització del moviment anarquista a Forlì. Acostumat a la independència, molt preocupat per la pèrdua de la seva força física i malalt del cor, Domenico Ragazzini se suïcidà el 15 de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), saltant per la finestra del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un temps. Els companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma qualsevol per a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de l'assassinat de Giuseppe Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico Ragazzini, nascut el 31 de març de 1891 a Brisighella (Emília-Romanya, Itàlia), que lluità com a milicià a la guerra d'Espanya.

***

Alfredo Errandonea

- Alfredo Errandonea: El 10 de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro "Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad, Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seus últims anys participà en la «Xarxa de Cultura Llibertària». És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969), Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970) Explotación y dominación (1972), Curso de Sociología (1975), Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984), Uruguay, subordinación y dependencia (1985), Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988), Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989), Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las cooperativas en el Uruguay (1992), ¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994), El sistema político uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

***

Gérard Coste en el Congrés d'Alternativa Llibertària (Tolosa, 2012)

- Gérard Coste: El 10 de setembre de 1952 neix a Lorda (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) el sindicalista llibertari Gérard René Robert Coste. Era fill de Pierre Coste, metal·lúrgic en el sector aeronàutic i sindicalista socialista, i de Marie Françoise Cazenave, treballadora a l'Arsenal de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Va fer els estudis primaris i secundaris a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i al Liceu d'Antony (Illa de França, França). Després dels fets de «Maig del 68», participà en el moviment estudiantil de la regió parisenca integrant en el Comitè d'Acció de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). En 1972 entrà a treballar en Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons). En aquesta època s'uní a la lluita dels pagesos de Larzac (Llenguadoc, Occitània) contra l'ampliació d'un camp militar al Causse i en 1974 participà activament en la gran vaga dels treballadors de PTT. Membre de la Federació Anarquista (FA), sembla que col·laborà en el butlletí Gestion Directe (1973-1975 i 1977-1983), editat pels empleats de correus de la FA. També durant un temps col·laborà en el setmanari Le Monde Libertaire i fou membre del comitè de redacció. En oposició a la reorientació de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), a la qual estava afiliat, intentà, sense èxit, fundar un grup autònom empresarial i en 1978 abandonà la CFDT. En 1976 es casà amb l'empleada Michèle Colette Sauvageot, amb qui tingué tres infants, i de la qual es va divorciar en 1985. Després d'haver treballat durant anys als departaments de Cantal i la Charante, en 1986 retornà a París i treballà al Servei de Triatge de l'Oficina Central de Correus, al carrer del Louvre. Entrà en contacte amb els empleats de correus afiliats a la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), com ara Martine Donio, Thierry Renard, Patrice Spadoni i Patrick Velard, que publicaven el butlletí Le Postier Affranchi (1987-1989), i s'integrà en l'oposició esquerrana interna dins de la CFDT. El novembre de 1988, després de l'expulsió de la CFDT dels sindicats postals de la regió parisenca, els quals havien fet costat la vaga dels «camions grocs», va ser un dels fundadors de Solidaires-Unitaires-Démocratiques-PTT (SUD-PTT), tot abandonant la FA. En els anys noranta s'implicà en les lluites dels moviments dels «sense papers» i dels «sense sostre», i, entre 1997 i 1999, en les marxes europees contra la desocupació. En 2003 s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), tot participant en els seus congressos (2004, 2008 i 2012). En 2006 va intervenir en el fòrum «1906-2006, la Charte d'Amiens a cent ans» organitzat per l'AL. En 2007 va fer la seva contribució en «Tables rondes sindicalistes» del periòdic mensual Alternative Libertaire. En aquests anys animà el Centre d'Estudis i de Formació Interprofessional «Solidaires» (CEFI-Solidaires), especialment sobre història del moviment obrer. En aquests anys col·laborà en el periòdic Les Utopiques. L'1 d'abril de 2013 es va jubilar de la feina. A partir de 2021 tingué com a companya Katia Plumat, militant del SUD-PTT, amb qui visqué a Saint-Denis (Illa de França, França), al número 65 del carrer de Stalingrad. Per mor de sa malaltia, hagué de minvar la seva militància, sense deixar de banda les relacions amb els companys i companyes. Gérard Coste va morir el 9 de març de 2024 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França).

Defuncions

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Marc Druard

- Marc Druard: El 10 de setembre de 1907 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Havia nascut el 12 de febrer de 1854 a Guise (Picardia, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar «A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica «Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: El 9 de setembre de 1893 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número d'El Rebelde. Periódico comunista anárquico. Aquesta primera publicació anarcocomunista saragossana, tingué una periodicitat irregular. Portava els epígrafs «Essent la propietat mal adquirida, l'expropiació és es una necessitat» i «Condemnats per la societat present a ser oprimits o opressors, explotats o explotadors, ens rebel·lem contra ella». Trobem articles de J. Allue i Palmiro. Víctima de la repressió, només pogué publicar sis números, l'últim el 25 de novembre de 1893, i va ser substituït en 1895 pel periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Habert

- Émile Habert: El 9 de setembre de 1855 neix a Lanthenay (Romorantin-Lanthenay, Centre, França) l'anarquista Émile Habert, conegut com Dureuil o Dubreuil, i que va fer servir el pseudònim Darcuis. Sos pares es deien Simon Habert, vinyataire, i Pauline Bottereau. Instal·lat a París (França), després d'abandonar el seu domicili del número 74 del carrer Mouffetard, a partir d'abril de 1878 s'instal·là al número 39 del carrer Gaité. Es guanyava la vida com a fabricant de limes al taller d'un tal Fournier. El 28 de maig de 1880 signà una protesta, publicada en el periòdic Le Citoyen, contra les detencions efectuades arran d'una manifestació celebrada el 23 de maig a la plaça de la Bastilla. A partir d'aquesta data incrementà la seva participació en grups anarquistes. El 12 de juliol de 1881 assistí a una reunió del grup anarquista del XX Districte de París, on es va llegir el mandat del delegat que havia d'assistir al Congrés Anarquista de Londres (Anglaterra). En aquesta època era membre del grup anarquista del XIII Districte. En 1881, segons la policia, assistí a la reunió de reconstitució del grup anarquista del XI Districte i en 1882 va ser present a diverses reunions de grups i de cercles socialistes i revolucionaris, especialment del Cercle d'Estudis del Faubourg Marceau, com ara la celebrada el 20 d'agost de 1882 a favor d'Amilcare Cipriani. En 1885 vivia al número 60 del carrer Cardinal Lemoine, on el gener d'aquell any, segons informes policíacs, fabricava punyals triangulars per als mítings anarquistes celebrats a l'aire lliure. En aquesta època freqüentava els locals del periòdic anarcocomunista Terre et Liberté i la policia pressionà el seu patró pel que el denunciés sota la falsa acusació d'haver comés robatoris per així poder escorcollar el seu domicili. El 8 de febrer de 1885 va ser detingut en una manifestació celebrada a la plaça de l'Opéra sota la incriminació de «provocació d'atropament» i el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia llimes triangulars, correspondència i diversos periòdics i fullets anarquistes. El març d'aquell any assistí a reunions celebrades a la seu del periòdic L'Audace amb la finalitat d'organitzar mítings a l'aire lliure. A partir de l'estiu de 1885 freqüentà les reunions del grup «La Vengeance» i el març de 1886 en una trobada d'aquest grup va fer adoptar una proposició de subscripció econòmica amb la finalitat de poder comprar armes. Durant la tardor de 1886 i en 1887 va ser present en les reunions del Grup d'Estudis Socials del V Districte i en les de la Lliga dels Antipatriotes d'aquest districte, que havia substituït el grup «La Vengeance». L'1 de febrer de 1887 participà en la manifestació davant la tomba de Jules Vallès i del «Mur dels Federats» al cementiri de Père-Lachaise. En aquesta època, segons la policia, assistia a les reunions del grup «Le Léopard de Panthéon», animat per Paul Moucheraud. Arran de la detenció d'Émile Méreaux, va ser nomenat gerent de l'últim número del periòdic anarcocomunista Le Révolté (18851987), editat per Jean Grave, i que va ser continuat per La Révolte (1887-1894), del qual va ser gerent entre abril i juny de 1892 i en el qual va escriure sota el pseudònim Darcuis. Participà regularment en les reunions del grup del Faubourg Saint Antoine, barri en el qual sembla que feia feina en un taller de fabricació de limes. Entre la tardor de 1887 i 1888 assistí regularment a les reunions del grup anarquista «La Révolution Sociale», que s'havia acabat de crear al XI Districte, i a les de les Cambres Sindicals i a les de la Cambra Sindical de Manobres, on distribuïa La Révolte. També en aquesta època assistí a les reunions del grup «Le Ça Ira». En aquestes reunions feia recol·lectes a benefici d'Émile Méreaux. Aleshores vivia al número 3 del carrer Vauquelin i participava en les reunions dels grups del V i del XIII Districtes de París. El març de 1892 sembla que es va adherir al «Grup Internacional» que estava creant en els XIII i XIV Districtes. El 21 d'abril de 1892, en les agafades preventives abans de la manifestació del «Primer de Maig», la policia es presenta al número 140 del carrer Mouffetard, seu de La Révolte i domicili de Jean Grave, amb una ordre de detenció per «associació criminal» al seu nom; en absència de Jean Grave, que havia anat de viatge, la policia obrí la porta i decomissà tota la documentació, però no pogué arrestar Habert, que feia dues setmanes que no hi apareixia. A començament de l'estiu de 1892 vivia, sota el nom de Dureil, al número 34 del carrer Pernetty. El 4 de juny de 1892, com a gerent de La Révolte, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó per «provocació de militars per a desviar-los del seu deure», condemna a la qual va apel·lar. El 22 de juliol d'aquell any va ser detingut al seu domicili i en l'escorcoll d'aquest la policia trobà fullets i papers diversos, entre ells un amb un alfabet xifrat. Tres dies després va ser posat en llibertat, però no es va presentar al judici d'apel·lació celebrat el 12 d'agost de 1892, on la seva condemna va ser confirmada. Detingut posteriorment, va ser internat a la presó parisenca de Sainte Pélagie, on demanar poder rebre la visita dels companys, entre ells la parella Denéchère. El juny de 1893, segons la policia, havia promès el seu suport al periòdic La Lutte pour la Vie. El 24 de juny assistí al gran míting celebrat a Saint-Ouen (Illa de França, França) per a protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean Baptiste Forêt. Durant la primavera de 1893 assistí a reunions públiques de la Lliga dels Antipatriotes i de la Joventut Antipatriota. Denunciat novament per «associació criminal», el 12 de març de 1894 el seu domicili, al carrer Pernetty, on vivia amb sa companya Marie Dumont, va ser escorcollat mentre ell no era a la ciutat perquè havia anat a veure son pare malalt; la policia va embargar un número del periòdic Le Chambard, un quadern escolar amb notes manuscrites i altres objectes suposadament compromesos, però el procés verbal va ser sobresegut. Durant tot l'any 1895, el seu domicili del carrer Pernetty va ser vigilat diàriament i el gener de 1896 es mudà després de ser desnonat. En 1897 vivia al número 61 del carrer Mathurin Regnier. Malalt, va ser admès a l'Hospital Necker de París (França), on Émile Habert va morir el 7 de setembre de 1897.

Émile Habert (1855-1897)

***

Notícia de l'intent de suïcidi d'Émile Quinque apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 6 d'abril de 1886

- Émile Quinque: El 9 de setembre de 1856 a neix Gioux (Sent Peir de Vidalhac, Llemosí, Occitània) l'anarquista Émile Auguste Quinque. Sos pares es deien Jean-Louis Quinque, paleta a París (França), i Marie Jeanne Javelon. Establert a París, vivia al número 16 del carrer Galande i es guanyava la vida de paleta. Participà el 9 de març de 1883 en la manifestació de desocupats («Du travail ou du pain», «O treball o pa»), que saquejà algunes fleques i que portà a la detenció de Louise Michel. L'endemà, participà en el míting de protesta organitzat per la Cambra Sindical de Fusters al bulevard Contrescarpe, on pujà a la tarima per atiar el públic contra la presència de periodistes, els quals decidiren abandonar el recinte, malgrat que el fuster Joseph Tortelier fes una crida a deixar-los treballar sense problemes. L'11 de març de 1883 assistí al míting d'obrers de la construcció desocupats celebrat a la Sala Rivoli, juntament amb un grup d'anarquistes encapçalats per Émile Digeon que, sense èxit, incità l'assistència a anar a reforçar una concentració de protesta que se celebrava a la plaça de l'Ajuntament; el regidor municipal i redactor de La Lanterne, Yves Guillot, s'hi oposa i la tribuna va ser assaltada pels anarquistes que importunaren el periodista. En la baralla que es va desencadenar, va ser detingut per la policia juntament amb Fernande d'Erlincourt, Charles Godard i Léon Jamin. El casos de D'Erlincourt i Jamin van ser sobreseguts, però Godard i Quinque van ser processats. El 10 d'abril de 1883 l'XI Tribunal Correccional el condemnà en rebel·lia a sis mesos de presó i a 200 francs de multa per «cops i ferides» –Godard a tres mesos i a 200 francs–; un cop revisada la seva pena, el 7 d'agost de 1883 va ser reduïda a tres mesos pel Tribunal del Sena. En aquesta època vivia al número 7 del bulevard Arago de París. En 1884 participà en diverses reunions del grup anarquista del Faubourg Marceau del V Districte de París. En 1885, segons els periòdics Le Gaulois i La France, va ser redactor-gerent del setmanari parisenc Le Tocsin. Segons la policia en aquesta època feia servir el pseudònim Reverlot i assistia a les reunions del «Grup Internacional» que se celebraven al III Districte de París i a les del grup anarquista «La Vengenance» (Bouderlique, Delamarre, Hacker, Laurent, Rozier, Ulrich, Violard, etc.), al carrer Lyonnais del V Districte parisenc. El 5 d'abril de 1886, decebut per la manca de compromís revolucionari de la gent, intentà suïcidar-se d'un tret al cap al cafè «Sajous», al número 56 del bulevard Saint-Germain, però un amic girà l'arma en el moment de la detonació i resultà ferit a la mà; va ser detingut posteriorment. En 1887 freqüentà les reunions del grup «L'Avant-Garde Cosmopolite», però segons alguns companys (Bidault, Moreau i Niquet) vivia de fer de confident i de macarró, i el company Vacher s'encarregà de vigilar-lo. En 1888 vivia a Belleville i assistia a les reunions del «Grup Anarquista de Belleville», fundat el juny d'aquell any per Pennelier. Segons la policia, a principis d'abril de 1888 hauria participat en l'aferrada d'un fals cartell on s'anunciava l'apertura d'una oficina de contractació per a obres públiques i a la qual es presentaren uns cinc-cents obreres desocupats. El 25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista, assistí a una reunió d'una trentena de companys celebrada al carrer Vieille du Temple per a organitzar una manifestació dos dies després per a commemorar la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El 14 de juny de 1888 assistí a una reunió al carrer Angoulême per organitzar una vetllada benèfica el 23 de juny a la Sala Horel. Casat amb Marie Delphie Hesme, treballà finalment amb aquesta de conserge. El seu últim domicili va ser al número 10 del carrer Antoine Chantin de París. Émile Quinque va morir el 24 de setembre de 1914 a l'Hospital Notre-Dame de Bon Secours de París (França).

Foto policíaca de Louis Letellier (ca. 1894)

- Louis Letellier: El 9 de setembre de 1863 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Auguste Letellier, conegut com Couturier. Sos pares es deien Louis Letellier, cofrer i bagulaire, i Marie Rose Béatrix Boucherot. Milità activament en el moviment llibertari a París (França) i es guanyava la vida com a empleat en el registre d'escriptures i comptable. Va ser arrestat en diverses ocasions i canvià sovint de residència. El febrer de 1892 figurava en un registres d'anarquistes residents a París. El març de 1892 va ser detingut, jutjat i condemnat per «pertinença a associació criminal». El 22 d'abril de 1892 el seu domicili al número 15 del carrer Beaunier va ser escorcollat sense molt d'èxit per la policia. Es refugià a Londres (Anglaterra), amb sa companya Blanche, on freqüentà el desertor italià Santo Andrea Magrini i el sabater Grenoti, entre d'altres destacats anarquistes. El gener de 1893 retornà a París i la policia el va implicar en un robatori amb Placide Schouppe. Segons algunes fonts va ser confident ocasional de la policia. A principis d'octubre de 1893 treballava en L'Intransigeant. Va ser novament detingut el març de 1894 a París durant les grans agafades repressives contra el moviment anarquista. Després es va refugiar a Londres (Anglaterra) i figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. Va estar fitxat entre 1894 i 1901 per la policia ferroviària de fronteres. El 15 d'octubre de 1895 assistí amb sa companya a la reunió del grup «Naturiens», al número 69 del carrer Blanche. En aquesta època treballava en el periòdic Le Voltaire i publicava un full velocipedista. L'1 de juny de 1897 es casà al XVII Districte de París amb la llevadora parisenca Marie Aimée Hartmann i amb aquest matrimoni legitimaren son fill Georges Louis Isidore Letellier, que havia nascut el 7 d'abril anterior. En aquesta època treballava de periodista i vivia al número 263 del bulevard Pereire. Vidu, el seu últim domicili fou al número 76 del carrer Batignolles. Louis Letellier va morir el 17 de maig de 1936 a l'Hospital Beaujon de París (França).

Louis Letellier (1863-1936)

***

Foto policíaca de Georges Hébert (23 d'abril de 1892)

- Georges Hébert: El 9 de setembre de 1864 neix a Bayeux (Normandia, França) el fuster anarquista Georges Henry Hébert. Sos pares es deien Anatole Eugène Hébert, fuster, i Léontine Adélaïde Dairaux, costurera. A començament dels anys noranta era membre del grup anarquista de Levallois-Perret (Illa de França, França), que havia estat fundat en 1882 sota el nom de «La Solidarité» (Courapied, Léveillé i Marchand) i que es reunia al carrer de Gravel. A mitjans de març de 1892, quan vivia al número 41 del carrer Launois de Levallois-Perret, el seu domicili, juntament amb el d'altres anarquistes de la població (Collet, Marchand, Quin, etc.), va ser escorcollat per la policia i aquesta hi trobà un prospecte de la Societat Nacional de Pólvores Dinamites i un llibre que contenia la manera d'emprar i el preu de les pólvores; per aquest fet va ser fitxat l'abril de 1892 com a anarquista. Durant l'interrogatori argumentà que tots aquests papers eren d'un antic llogater. Ben igual que nombrosos companys, tant de París com de la resta del país, el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la propera manifestació del Primer de Maig. L'1 de gener de 1894, com altres militants de la zona, el seu domicili del número 71 del carrer del Bois de Levallois-Perret va ser escorcollat i la policia trobà diversos periòdics i fullets anarquistes, però va ser alliberat. El 3 de març d'aquell any, en una nova agafada policíaca, va ser novament detingut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Charles d'Avray

- Charles d'Avray: El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Era fill de l'arquitecte i agent d'arrendaments Henri Joseph Charles Jean, conegut com D'Avray, i de Claudine Mélitine David. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir», «chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80 «cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves «conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat «destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I, Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature, Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle, Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). El 20 de febrer de 1912 es casà al XVI Districte de París amb Rose Clédie Pecollo, de qui es va divorciar, i el 27 de desembre de 1930 es casà a Éragny (Illa de França, França) amb Madelaine Marie Julienne Charlotte Sédillière. Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a l'Hospital Tenon de París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise.

***

Foto antropomètrica d'Enric Cortinas Romaguera (agost de 1914)

- Enric Cortinas Romaguera: El 9 de setembre de 1885 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Enric Cortinas Romaguera. Era fill de Maurici Cortinas i Maria Romaguera. Es guanyava la vida treballant de pintor. El 31 de desembre de 1904 es casà a Barcelona amb Dolors Cera, amb qui tingué dos infants. El 29 d'agost de 1913 des de Barcelona emigrà a França. Establert a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), treballà per a l'empresari de la pintura Villarem i visqué al número 17 bis del carrer 15 Degrés. El 7 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista de caràcter violent, sorneguer i perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Francisco Antolín Saura apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1976

- Francisco Antolín Saura: El 9 de setembre de 1889 neix a Valdealgorfa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antolín Saura –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Pueyo. Sos pares es deien Casto Antolín i Juana Saura. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència a 18 mesos de presó per «tinença d'armes i coaccions». En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Teresa Trullenque. Francisco Antolín Saura va morir el 15 d'octubre de 1975 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Pere Casals Solà (setembre de 1917)

- Pere Casals Solà: El 9 de setembre de 1892 neix a Sant Quirze de Besora (Osona, Catalunya) l'anarquista Pere Lluís Josep Casals Solà, conegut com El Petróleo. Sos pares es deien Josep Casals Jou i Anna Solà Sala. Forner de professió, participà activament en els aixecaments de l'estiu de 1917 a Barcelona (Catalunya) i fugint de la repressió, a començament d'agost d'aquell any, passà a França. D'antuvi treballà alguns dies a les veremes de Cornellà de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord) i el 24 de setembre de 1917, després d'haver rebutjar signar un contracte de treball, va ser enviat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a la frontera, que el va fitxar com a «anarquista militant, propagandista perillós i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Article de Roger Cauvin publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 de desembre de 1931

- Roger Cauvin: El 9 de setembre de 1900 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Roger Gabriel Arthur Cauvin. Sos mares, empleat de comerç, es deien Séraphin Cauvin, després treballà de lampista, i Élodie Maria Eugénie Pélissier. En 1920 treballava de llauner i vivia amb sos pares al número 56 del carrer Pyramide del V Districte de Lió (Arpitània). El 15 de març de 1920 va començar el servei militar en el 30 Batalló d'Enginyers i el 26 de març de 1921 va ser nomenat sapador. El 15 de març de 1922 va ser llicenciat i enviat a la reserva. A partir de maig de 1923 passà a viure amb sos pares al número 242 de l'avinguda Saxe de Lió. En aquesta època va ser fitxat com a anarquista i formà part del grup organitzador de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), a més de participar en el Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista (FA). El 30 de novembre de 1923, en una reunió celebrada al número 15 del carrer Marignan de Lió, informà els companys que el grup anarquista de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) s'havia reconstituït amb el suport de llibertaris estrangers. El gener de 1926 s'establí amb sos pares al número 5 del Chemin du Château-Gaillard de Villeurbanne (Forez, Arpitània) i en aquesta època treballava de lampista especialitzat en galvanització. El 18 de gener de 1930 es casà al VI Districte de Lió amb l'obrera sabatera lionesa Marie Louise Robert, de qui es va divorciar el 16 d'octubre de 1931 davant el I Tribunal Civil de Lió. En 1931 era corresponsal del periòdic anarquista Le Libertaire. En 1933 es trasllada a Belley (Franc Comtat, Arpitània), on visqué al número 2 del carrer Savoie. El 3 de novembre de 1933 es casà a Belley amb la confeccionista Françoise Claudia Laperrouze, de qui enviudà. El febrer de 1936 vivia a Oliolas (Provença, Occitània). El 7 de setembre de 1939 va ser cridat a files i integrat en una unitat d'enginyers i el 26 de juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França). Internat, sota la matrícula 19.662, a l'Stalag VI-D a Dortmund (Westfàlia, Reich Alemany; actualment Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), va ser repatriat el 23 de maig de 1945 i desmobilitzat l'endemà. El seu últim domicili va ser al «Foyer des Mousserons» de Treffort-Cuisiat (La Bresse, Arpitània). Roger Cauvin va morir el 30 de juny de 1993 a l'Hôtel-Dieu de Bourg-en-Bresse (La Bresse, Arpitània).

***

Necrològica de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1975

- Mariano Pérez Cortázar: El 9 de setembre de 1901 neix a El Arenal (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Pérez Cortázar. Sos pares es deien Francisco Pérez i Isabel Cortàzar. Quan era molt jove emigrà a França, on començà a militar en el moviment anarquista. De bell nou a la Península, visqué a Castella la Nova amb sa companya Petronila Pérez i sos tres infants. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar amb altres persones a la serra de Gredos, però el 12 de setembre de 1936 el grup va ser encerclat per les tropes franquistes. Un germà seu de 14 anys va ser ferit en una cama i un altre de 22 va ser capturat pels feixistes i afusellat. Ell aconseguí trencar el cercle i arribar a zona republicana. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i lluità al front de Madrid. Arran dels bombardejos franquistes, va perdre gairebé totalment l'audició. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França i aconseguí, gràcies a parlar bé el francès i posseir alguns documents francesos amb els quals havia viscut en aquest país abans de la guerra, evitar els camps de concentració. Durant l'Ocupació treballà de llenyataire. Després de la II Guerra Mundial, s'establí a Peiròlas (Llenguadoc, Occitània), on treballà de pelleter, i milità en la Federació Local de Galhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, on finalment sa companya i sos infants, que havien restat a l'Espanya franquista, aconseguiren arribar. Posteriorment s'establí a Graulhet i milità en la seva Federació Local de la CNT. Mariano Pérez Cortázar va morir el 24 de setembre de 1974 al seu domicili de Graulhet (Llenguadoc, Occitània). 

***

Manuel Firmo

- Manuel Firmo: El 9 de setembre de 1909 neix a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Sos pares es deien Juan Firmo, maquinista ferroviari, i Elisa. Va fer els estudis primaris a Faro (Faro, Algarve, Portugal) on sa família s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a Barreiro i en aquesta ciutat, el desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una fàbrica de suro. Acomiadat després d'una vaga, esdevingué successivament peó de paleta, oficinista de la química Companhia União Fabril (CUF, Companyia Unió Fabril), d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de bell nou tornà a treballar en la indústria surera. Freqüentà les biblioteques de l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual esdevingué bibliotecari, i del Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto. Formà part de Societat Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto Operário Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932 fou membre de la plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube Barreirense (Barreirensezinho). Passà un examen i entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril del Sud i del Sud-est, on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora, començà a militar en el Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal i fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931 formà part del grup anarquista «Terra e Liberdade», que edità un periòdic amb el mateix nom. El 7 de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i després de l'intent d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel António Boto) cap a Espanya, on va ser detingut per «entrada il·legal». Gràcies a la intervenció de Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa refugiat a Espanya, va ser alliberat setmanes després de la presó de Badajoz (Extremadura, Espanya) i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i immediatament s'integrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –posteriorment passà a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada Internacional. L'octubre d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader Portugal», manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya contra la campanya internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado Novo i la seva aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern republicà. L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va patir una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a Madrid i després a València (València, País Valencià) per curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en l'aviació republicana com a sergent mecànic. Arran de l'avanç franquista, va ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet, passà a França amb sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita). Després d'un temps als camps de concentració d'Argelers i de Gurs (Barraca 22), va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en una fàbrica de material aeronàutic i en la reconstrucció d'un canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després de la capitulació francesa, va ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i, davant el perill de ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment a Portugal. Detingut a la frontera portuguesa de Beirã (Marvão, Portalegre, Portugal) el 6 d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns mesos en diverses presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat, també sense judici, el juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la Organização Libertária Prisional (OLP, Organització Llibertària Presidiària), amb Acácio Tomás de Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres. Després de 53 mesos de detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a Barreiro, com que no va trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo, Angola), on sos dos germans petits seus, també anarquistes, s'havien instal·lat. D'antuvi treballà en una empresa forestal, després de serraller en els ferrocarrils de Benguela (Benguela, Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a Portugal i dos anys després s'establí a Barcelona, on residia la família de sa companya Josefa. En els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates de Barcelona. Després de la Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme, viatjà anualment a Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari de Lisboa. En 1978 publicà el llibre autobiogràfic Nas trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal. En 2003 les seves col·laboracions en el periòdic anarquista A Batalha sobre la guerra d'Espanya van ser recollides i editades sota el títol Em torno da guerra civil espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 29 de gener de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Deixà alguns escrits inèdits.

Manuel Firmo (1909-2005)

***

Necrològica de Liberto Catalán Chiva apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 d'abril de 1988

- Liberto Catalán Chiva: El 9 de setembre de 1910 neix al barri de Sarrià de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Liberto Vicente Jacinto Catalán Chiva. Sos pares es deien Vicente Catalán Pérez, jornaler, i Anastasia Chiva Amor. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona, on, el 10 de març d'aquell any, fou un dels signataris d'un manifest contra l'estratègia sindical trentista d'Ángel Pestaña Núñez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué emigrar a l'Argentina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, pogué retornar a Catalunya i s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la CNT, on milità fins a finals de 1987, quan hagué de ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona malalt de càncer. Posteriorment marxà al domicili francès de sa filla. Liberto Catalán Chiva va morir el 23 de desembre de 1987 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta població.

***

Necrològica de José Meléndez Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977

- José Meléndez Fernández: El 9 de setembre de 1916 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Meléndez Fernández –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Aldana. Sos pares es deien Juan Meléndez i Catalina Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball d'Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), el març de 1945 va ser detingut amb Sebastián Pino Panal. El desembre de 1945 va se jutjat en consell de guerra a Cadis, juntament amb altres 27 militants antifranquistes, 19 d'ells de la CNT (José María Bermejo Gómez, Francisco Cuaro Vicario, José Fernández Rodríguez, Juan Gómez Jiménez, Ángel González González, Juan González Morales, Domingo Hormigo Sánchez, José Lillo Pérez, José Marfil Ruiz, Diego Pérez Ruiz, Sebastián Pino Panal, Tomás Pizarro Benítez, Julio Quintero Talavera, Luis Quirós Ortega, Andrés Rojas Cuenca, Martín Ruiz, Adela Ruiz Guerrero i Joaquín Serrano Duarte). En aquest judici es pronunciaren 18 penes de mort, abans de ser totes commutades per llargues penes de presó. Un cop aconseguí la llibertat provisional, i després d'un temps a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya), en 1947 passà a França, on treballà de miner. Sa companya fou Josefa Bonastre. José Meléndez Fernández va morir el 14 de gener de 1977 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Elena Quinteros

- Elena Quinteros: El 9 de setembre de 1945 neix a Montevideo (Uruguai) la mestra anarquista Elena Cándida Quinteros Almeida. Sos pares es deien Roberto Luis Quinteros Pujadas, socialista, i María del Carmen Lidia Almeida Buela (Tota), catòlica practicant. Sa família obrera vivia al barri de Jacinto Vera de Montevideo. Després d'educar-se en un col·legi de religioses dominiques, en 1962 començà a estudiar pedagogia a l'Institut de Professors Artigas (IPA), centre destinat a la formació de docents d'educació secundària. Activa militant sindicalista de la Convenció Nacional del Treballadors (CNT), s'integrà, amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González, Telba Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions Sociopedagògiques, iniciativa dels mestres de l'Institut Cooperatiu d'Educación Rural (ICER), participant sobretot a partir de 1967 a la cooperativa de Capilla de Farruco (Durazno, Uruguai). En aquests anys d'estudiant formà part de l'Agrupació 3 de l'Associació d'Estudiants Magisterials de Montevideo (AEMM) i de la Federació Uruguaiana de Magisteri (FUM).  En 1966, un cop acabat els estudis, treballà com a mestra a l'Escola de Primària Núm. 195 de Pando (Canelones, Uruguai). En aquest mateix 1966 s'integrà en la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i milità activament en la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). El 16 de novembre de 1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5 d'Intel·ligència i Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González i Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquesta època es matriculà a la Facultat d'Humanitats, on conegué José Félix Díaz Berdayes, que esdevingué son company, i començà a estudiar Pedagogia de l'Educació. El 22 d'octubre de 1969 va ser novament detinguda; processada per «fabricació d'explosius», va ser condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de Montevideo fins al 16 d'octubre de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la Secció 12 de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son company. En aquesta època, des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de Neumàtics Societat Anònima (FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos polítics que preparaven paquets de comestibles que després eren portats a les presons. Novament requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny de 1975 va ser destituïda i se li va impedir exercir la seva professió de mestra. En aquesta època passà clandestinament a Buenos Aires (Argentina), on visqué fins als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a Montevideo. En aquesta època participà en l'acte fundacional del Partit per la Victòria del Poble (PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació guevarista de l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre de la seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps passà a ser una organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va ser detinguda al seu domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al centre de tortures «300 Carlos», depenent de la Divisió d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del 28 de juny va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb l'ardit de contactar amb un company per a facilitar la seva detenció, però ella fugí i saltà un mur, accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i demanà asil i el personal de l'ambaixada intentà socórrer-la, però els seus segrestadors, forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la complicitat dels policies a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la portaren. Va ser reclosa al Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el Núm. 2537 i sotmesa a salvatges tortures, segons els testimonis d'altres presos allà detinguts. Julio Ramos, ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà telefònicament amb el Ministeri de Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets a Guido Michelin Salomó, subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent aleshores a la seu ministerial. Immediatament el govern veneçolà denuncià formalment el segrest de la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es reuní el Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar la «dona», fet que demostrava que la «dictadura cívico-militar» no estava disposada a tornar viva la mestra. Aquesta situació degenerà en un incident diplomàtic d'envergadura que acabà amb la ruptura de relacions diplomàtiques per part de Veneçuela dos dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena Quinteros, presumiblement, va ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de juliol de 1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria Núm. 13, conegudes com «300 Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser enterrats en un cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo (Canelones, Uruguai); posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al Batalló d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo Cavalli processà l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable en primera instància de la desaparició forçada d'Elena Quinteros; jutjat, va ser condemnat i empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de Primer Grau de Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de l'Uruguai amb el nom «Mestra Elena Quinteros»; també existeix una biblioteca que porta el seu nom. En 2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de la maestra Elena Quinteros. Elena Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la dictadura i per la llibertat d'expressió.

Elena Quinteros (1945-1976?)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'O Libertário

- Surt O Libertário: El 8 de setembre de 1895 surt a Porto (Nord, Portugal) el primer número, i únic conegut, del setmanari O Libertário. L'editor responsable fou Francisco Machado Fontão. Aquest primer número va encapçalat per una introducció en francès, considerat aleshores l'idioma internacional, on s'incita a la Revolució mundial «Ubi et Orbi». No hi ha cap article signat i es va imprimir a la Tipogràfica «Alliança».

***

Manifest de «Los Solitarios»

- Manifest de «Los Solitarios»: El 8 de setembre de 1897 es distribueix a Suïssa en un pamflet un manifest del grup anarquista espanyol «Los Solitarios» sota el títol «Al Gobierno y a la Burgesía de España». En aquest manifest es denunciava la repressió i les tortures que patien els militants anarquistes al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), alhora que feia saber la detenció de l'anarquista Ramon Sempau Barril que quatre dies abans havia atemptat sense èxit contra la vida de Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de Barcelona, responsable dels turments infligits als militants anarquistes detinguts durant el procés de Montjuïc. La policia suïssa acusà als militants anarquistes Eugène Cantié (Toulouse) i Attilio Panizza de la distribució d'aquest manifest arreu del territori helvètic.

***

Capçalera del primer número d'El Obrero

- Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero. Órgano de la «Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol «Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.

***

Capçalera de Bulletin International du Mouvement Syndicaliste

- Surt Bulletin International du Mouvement Syndicaliste: El 8 de setembre de 1907 surt a Clamart (Illa de França, França) el primer número del setmanari anarquista multilingüe Bulletin International du Mouvement Syndicaliste. L'objectiu d'aquest periòdic era ressenyar les activitats sindicalistes revolucionàries dins del moviment sindicalista internacional, donant informacions detallades de les actuacions dels sindicats (publicacions, polèmiques, congressos, activitats, xifres, etc.). També publicà extractes de la premsa sindicalista i revolucionària, sobretot l'anarquista, com ara Action Directa, Les Temps Nouveaux, La Voix du Peuple, etc. El responsable d'aquesta publicació fou el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Christiaan Cornelissen. Aquest butlletí s'encarregà de l'organització del I Congrés Internacional Sindicalista, que se celebrà entre el 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913 a Londres (Anglaterra), i que donà lloc a la creació de l'International Syndicalist Bureau (ISB, Buró Sindicalista Internacional). Se'n publicaren 335 números a Clamart fins al 15 de març de 1914 i 18 números a Amsterdam (Països Baixos), sota l'administració den Th. A. Markmann, de l'ISB, entre abril de 1914 i gener de 1915, i va deixar-se d'editar-se per mor de la Gran Guerra.

***

Portada del número únic de La Voce Anarchica

- Surt La Voce Anarchica: El 8 de setembre de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic La Voce Anarchica. En foren responsables Augusto Boccone, director-gerent i redactor, lligat a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i Ezio Puzzoli, redactor i tresorer. L'1 d'abril d'aquell any s'havia publicat el número 1 de La Voce Anarchica. Quindicinale anarchico, suplement per a la Toscana del periòdic Umanità Nova i del qual va ser responsable Ivan Arati.

Naixements

Cavatori, de Carlo Galleni

- Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Ricardo Cotelo Palleiro

- Ricardo Cotelo Palleiro: El 8 de setembre de 1870 neix a San Cristovo das Viñas (La Corunya, La Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ricardo Cotelo Palleiro. Sos pares es deien José Cotelo, obrer en una fàbrica de gasoses, i Josefa Palleiro, que morí quan tenia sis anys. En 1886 va ser processat per «pertorbació del culte catòlic» a l'església de San Cristovo das Viñas i va ser condemnat a presó correccional. Cap el 1895 es casà amb la cigarrera Dolores Rodríguez López. A principis de segle, amb altres companys (Juan Dopico Sánchez, Juan Nó Iglesias, José Pasín Romero, Santiago Serrapio, etc.), va ser un dels representants principals de l'anarquisme corunyès i un dels fundadors del Centre d'Estudis Socials «Germinal». Es guanya va vida treballant primer de ferrer-serraller als tallers d'Ortiz i Chás, després de carreter de distribució de pa i finalment de cambrer al transatlàntic Liguria de la «Mala Real Inglesa», amb línia cap a Amèrica (Brasil, Argentina, Xile, etc.). Passà un temps al Brasil, però hagué de retornar malalt. En 1901, en un viatge a Xile, s'assabentà per la premsa de la repressió que s'havia desencadenat arran de la vaga general de maig i juny d'aquell any a la Corunya, que havia donat lloc a la mort de tres companyes i tres companys: Antonio Bruno Orro, Josefa Corral, Francisco García Lodeiro (Carabel) –aquest amic íntim de Cotelo–, Benita García Torres, Manuela González Seijo i Antonio María Veiga. Retornà, malalt a la laringe, el 10 de novembre de 1901 a la seva població natal. El 7 de febrer de 1902 intentà, sense èxit, assassinar de tres trets al Campo da Leña de la Corunya el cap de la citada repressió, el tinent visitador d'una empresa de consums i extinent de la Guàrdia Civil Pedro Vázquez; jutjat per aquest fet, el 28 d'abril de 1902 va ser condemnat per l'Audiència de la Corunya a quatre anys, un mes i 20 dies de presó correccional, que purgà la penitenciaria d'Ortigueira (La Corunya, Galícia). El 6 de juliol de 1903, després d'una sol·licitud de les Societats Obreres de la Corunya, va ser indultat i l'abril de 1904 va ser posat en llibertat. Aquest mateix any, després d'un congrés, va se nomenat membre de la comissió de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE), aleshores radicat a la Corunya. En aquesta època formava part del grup anarquista «Solidaritat Internacional». En 1905 presidí la Societat de Cambrers i Cuiners Marítims «La Cosmopolita» de la Corunya, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i participà en la fundació d'una societat de defensa dels perseguits per qüestions socials. En aquesta època col·laborà en Germinal, de la Corunya, i en La Protesta Humana, de Buenos Aires. Viatjà per feina freqüentment a l'Argentina, on va establir intensos contactes amb els anarquistes de la regió. Entre 1906 i 1907 participà en la vaga dels metal·lúrgics de la Corunya. L'abril de 1908 signà a Barcelona (Catalunya), amb centenars de companys, el «Manifiesto a los trabajadores nacionales, regionales é Internacionales». En 1908 col·laborà en Acción, de la Corunya. En 1915 era vocal de la Societat de Socors Mutus «El Porvenir» de la Corunya i presidia el Sindicat de Cambrers. L'octubre de 1917 va ser processat a la Corunya per «coacció». El novembre de 1917 va ser denunciat en dues ocasions per les seves activitats sindicals i aquest mateix any presidí el Centre d'Estudis Socials «Germinal». En 1918 era president del Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local Obrera de la Corunya de la CNT. Va fer costat la ponència sobre unitat sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT) en el II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat el desembre de 1919 a Madrid (Espanya), on fou delegat de diverses societats corunyeses (metall, paletes, carregadors i forners). Entre 1919 i 1921 patí diverses detencions sota l'acusació d'«agitació» i de «reunió clandestina». En 1919 va ser deportat a Baltanás (Palència, Castella, Espanya). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera treballà de funcionari com a conductor de l'ambulància municipal de l'Ajuntament de la Corunya. En 1925 va ser nomenat secretari general de la CNT de Galícia. El 30 d'octubre de 1930 va ser jutjat per l'atropellament mortal el 8 d'octubre anterior de José Vieites Areoso quan conduïa l'ambulància municipal. El juny de 1931 presidia el Sindicat d'Obrers Municipals «La Aurora» de la Corunya. Després s'afilià a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i treballà de xofer de la Beneficència Municipal. En aquells anys continuà militant en el Centre d'Estudis Socials «Germinal». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà activament en les lluites de carrer a la Corunya. Després d'un temps amagat, en 1937 va ser capturat pels franquistes. Jutjat a la Corunya, el 4 de setembre de 1937 va ser condemnat a cadena perpètua per «rebel·lió», pena que va ser rebaixada posteriorment. En 1941 va ser posat en llibertat. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Notícia de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari parisenc Le Temps del 2 de gener de 1894

- Pierre Devilers: El 8 de setembre de 1872 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Pierre Devilers, també citat erròniament Pierre Devillée. Sos pares es deien Étienne Deviliers, emmotllador en ferro, i Catherine Abeline Cloquier, modista; aquesta parella, no casada, reconegué l'infant amb el seu matrimoni el 30 de setembre de 1872 a Rubaix. Obrer encolador d'ordits, milità en el moviment anarquista de Roubaix. En 1892 va ser cridat a files, però va ser destinat als Serveis Auxiliars (Servei d'Alimentació) per «trencament de la clavícula dreta» i l'1 de novembre d 1896 passà a la reserva. Fou corresponsal dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte, que rebia cada setmana via ferroviària a la seva ciutat. Va ser sospitós de ser l'autor durant la nit del 20 al 21 de desembre de 1893 d'una aferrada del cartell editat a Londres (Anglaterra) «Dynamitards aux Panamitards», sobre l'escàndol de corrupció lligat a la perforació del canal de Panamà. En un escorcoll de casa seva, al carrer des Longues-Haies, realitzat el 21 de desembre al matí donà lloc a la confiscació d'un gran nombre de fullets i d'un fragment d'un periòdic que havia de servir per a l'enviament dels cartells. Durant el seu interrogatori negà ser l'autor de l'aferrada, però reconegué haver distribuït tres setmanes abans el pamflet En Russie, que també venia de Londres. L'1 de gener de 1894 va ser detingut a Roubaix, juntament amb son cossí Julien Béranger (Oscar), i nombrosos periòdics i fullets anarquistes van ser confiscats al seu domicili durant l'escorcoll. El 25 de juny de 1898 es casà a Rubaix amb Emma Marbach, obrera especialitzada en recarregar les bobines dels telers mecànics; en aquest matrimoni la parella reconegué dos fills seus nascuts fora de matrimoni: Madelaine Marbach, nascuda en 1893, i Aimé Étienne Marbach, en 1894. L'estiu de 1898 la policia assenyalà que havia abandonat Roubaix amb destinació Reims (Xampanya-Ardenes, França). Pierre Devilers va morir el 18 de febrer de 1904 al seu domicili de la plaça Carnot de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

Pierre Devilers (1872-1904)

***

Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]

- Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, Antonio Caserio, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, Martina Broglia, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserio és un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

Necrològica de Mariano García Ortega apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de desembre de 1965

- Mariano García Ortega: El 8 de setembre de 1891 neix a Velilla (Valladolid, Castella, Espanya) el pintor i militant anarcosindicalista Mariano García Ortega, conegut com El Pintor. Sos pares es deien Esteban García i Andrea Ortega. Estudià amb els frares agustins de Valladolid i poc abans de ser ordenat sacerdot abandonà els hàbits. Durant els anys republicans residí a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i a Fresno del Río (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya), on realitzà exposicions de pintura amb altres artistes. Alliberat de l'educació religiosa, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballà en diferents feinetes, però sobretot visqué de la venta de pintures que realitzava. Encara que pacifista convençut, s'enrolà en l'Exercit Popular de la II República espanyola durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Fingint ceguesa, es va alliberat de passar pels camps de concentració. En l'exili treballà de vinyataire i residí durant molts d'anys al Soler (Rosselló, Catalunya Nord). A partir de 1960 reprengué la pintura i realitzar nombroses exposicions a diferents poblacions (Arles, Toló, Vernet, etc.). Sa companya fou Josefina Pozo, amb qui tingué quatre infants. Mariano García Ortega va morir el 17 d'octubre de 1965 a l'Hospital Chalucet de Toló (Provença, Occitània) i va ser enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

- Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries Eugène Georges Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Gustave Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra), i d'Eugénie Esther Couvillers. Es guanyava la vida fent de florista, ben igual que sos pares. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. El 15 de juliol de 1916 es casà a Deuil-la-Barre (Illa de França, França) amb Thérèse Meunier. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 al XVII Districte de París (França) –segons el registre d'enterrament– i fou incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Marius Ricros

- Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre el judici de Vicent Mallent Sales publicada en el diari madrileny Ahora del 3 d'abril de 1935

- Vicent Mallent Sales: El 8 de setembre de 1899 neix a la Vilavella (Plana Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Mallent Sales –el primer llinatge citat de diverses maneres (Mallén, Mallench, Mallenchs). Milità al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al País Valencià. Es relacionà amb l'activista anarquista Manuel Castarlenas Domingo i participà en els grups expropiadors. El gener de 1932 va ser deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Sàhara espanyol; actual Dakhla, Sàhara Occidental). Empresonat el desembre de 1933 per robatori a mà armada a la fàbrica «Serra i Vallet» el 22 d'abril d'aquell any, participà, amb èxit, en una fugida col·lectiva de la Presó Cel·lular de Barcelona aquell mateix mes. El 29 d'octubre de 1934 muntà un escàndol en un cinema de Girona (Gironès, Catalunya) on es projectava un noticiari sobre l'ocupació d'Oviedo per les tropes contra l'aixecament revolucionari; detingut l'1 de novembre d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet el 3 d'abril de 1935 en consell de guerra per «insults a l'exèrcit» i se li va demanar un any de presó. També en aquesta època va ser jutjat per un atracament a la Companyia de Ferrocarrils Catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'integrà en la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. En 1940 participà en l'anomenada «Operació Tresor», que consistia a recuperar una capsa d'or, plata i joies enterrada a la muntanya del Tibidabo de Barcelona (Catalunya), i en la qual participaren, a més d'ell, Joan Català Balañà, Eliseu Melis Díaz, Vicente Moriones Belzunegui i Agustín Remiro Manero. A començament de 1941 va ser detingut amb Joan Català Balañà per la policia a Barcelona, detenció que ell atribuïa a Eliseu Melis Díaz, encara que altres opinaren que havia estat delatat per una dona amb la qual mantenia relacions íntimes. La policia l'acusà de ser un dels organitzadors de la Columna «Tierra y Libertad» durant la guerra civil. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976

- Fernando Tena Fabregat: El 8 de setembre de 1907 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Sos pares es deien Manuel Tena i Francisca Fabregat. Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment visqué a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Olivia Frade Ribollés. Fernando Tena Fabregat va morir el 17 de maig de 1976 a Seta (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí i va ser enterrat dos dies després aBellcaire (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de José Celma Llonga apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 d'abril de 1976

- José Celma Llonga: El 8 de setembre de 1909 neix a la Torre de Vilella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José Celma Llonga. Sos pares es deien Raimundo Celma i Bernarda Llonga. Artesà ferrer i forjador amb taller propi, va posar aquest al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Revolució l'estiu de 1936. Voluntari al front, va ser greument ferit en una cama al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà ferit a França, on fou hospitalitzat en diversos centres. Encara convalescent, trobà feina com a obrer agrícola. Després de la II Guerra Mundial, formà part de la Federació Local de Pau (Aquitània, Occitània). En els anys setanta es va retirar a casa d'uns companys a Lorda  (Bigorra, Gascunya, Occitània). Sa companya fou Raimunda Gazulla. En els seus últims anys visqué a Juranson (Aquitània, Occitània). Malalt i paralitzat, José Celma Llonga va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 23 de gener de 1976; va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Temblador López

- Manuel Temblador López: El 8 de setembre de 1911 –oficialment el 12 de setembre– neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Temblador López, també conegut com Manuel Jarillo. Sos pares es deien Manuel Temblador i María de las Nieves López. De família pagesa i confederal, fou el segon de sis germans i des de petit treballà als camps. Quan tenia 16 s'afilià a la Societat de Resistència «Fraternidad Obrera», on aprengué a llegir i a escriure. Aquesta societat en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la Frontera i del qual ell va ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser empresonat perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia d'incorporar a fer el servei militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment d'Infanteria de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per fer la mili. Llicenciat, retornà al poble, on patí el boicot de la patronal. Fou força actiu durant la vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una afecció pulmonar i el 12 de setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio Valle Rodríguez i Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i després a Marbella, on va ser hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la Federació Comarcal de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de 1937, amb la caiguda de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril fins a Almeria. Aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa d'una pleuresia. Al centre mèdic va escriure una novel·leta que aquell mateix 1937 presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va ser publicada sota el títol Historia de un revolucionario en «La Novel·la Ideal» de la família Urales. Després s'allistà com a auxiliar d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de la Pana»), càrrec pel qual hagué de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres. El 7 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint Hilaire en diferents períodes. Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant l'ocupació nazi va fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió, Saint Forgeux, Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de l'Alliberament, s'afilià a la CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector «ortodox». A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya María Josefa Gutiérrez Gómez  i son fill a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on treballà de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare i en 1960 va ser nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional de la CNT de Savoia-Isère. L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller i s'arrenglà amb el sector majoritari, seguidor de l'«ortodòxia», però es mostrà contrari a les expulsions i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del Congrés de Marsellà, signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el «Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i «immobilisme burocràtic» confederals i el 10 de setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb la mort del dictador Franco, retornà a la Península i s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2 d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir el pseudònim de Manuel Jarillo, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, En Marcha, Espoir, El Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser representat en 1952 a Sant-Etiève i en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un llibre de memòries, Recuerdos de un libertario andaluz (1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de 1994 a Voiron (Delfinat, Arpitània).

Manuel Temblador López (1911-1994)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Méreaux (23 d'abril de 1892)

- Émile Méreaux: El 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 neix a Laon (Picardia, França) el propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava d'ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre de 1885 participà en la campanya dels grups abstencionistes dels XI i XX Districte de París. En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». L'agost de 1887 projectà un robatori per a finançar el periòdic L'Avant-Garde-Cosmopolite i en aquesta època vivia al número 3 del carrer Lémon. Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry, i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de «Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de «La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Les Temps Nouveaux. El seu últim domicili va seral número 46 del carrer Mouraud de París. Sa companya fou Louise Victorine Sainsard. Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 al seu domicili del XX Districte de París (França).

Émile Méreaux (1858-1922)

***

Foto antropomètrica d'Oscar Bertoja (1894)

- Oscar Bertoja: El 7 de setembre de 1867 neix a Conegliano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Oscar Carlo Bertoja –el seu llinatge a vegades citat Bertoia i Bertoya. Era fill d'una família benestant i sos pares es deien Giuseppe Bertoja, empleat a la Prefectura d'Ancona (Maques, Itàlia), i Rachel Grocher –Oposher, segons algunes fonts. Quan tenia 15 anys esdevingué anarquista. Fugint del servei militar passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i després a Zúric (Zúric, Suïssa), on formà part del «Circolo Operaio» de Thalwil (Zúric, Suïssa), especialment amb Gaetano Minunni i Ettore Molinari, estudiants amb ell del Politècnic de Zúric. En 1886 creà amb Minunni i Molinari el «Club Socialista Italià». En 1887 publicà el fullet L'Anarchia dins la col·lecció del periòdic Gazzetta Operaia de Torí (Piemont, Itàlia), el qual envià a Élisée Reclus i que aquest li va respondre tot comentant les seves concepcions econòmiques. Entre el 18 i el 19 de setembre de 1887 fou delegat dels obrers de Zúric al Congrés Socialista Italià celebrat a Pavia (Llombardia, Itàlia), on es relacionà amb Andrea Costa. Després que la policia interceptés una carta dirigida a ell per Johann Most, passà al Principat de Mònaco, on va ser detingut i extradit com a desertor. Cap a finals de 1888 arribà a París (França), on estudià a l'Escola Politècnica (a l'Escola de Ponts i Dics i a l'Escola de Mines) i a l'Escola de Llengües Orientals –segons la policia, a més de l'italià, parlava l'alemany, l'anglès, l'àrab, el castellà, el francès, el rus i el xinès. Treballà al despatx d'un expert de quadres al carrer de Sèvres i freqüentà els cercles anarquistes. En 1889 va ser delegat al Congrés Internacional. A París mantingué una estreta amistat amb l'escriptor anarquista noruec Arne Dybfest i establí contactes amb Louise Michel i altres llibertaris. L'abril de 1889, segons la policia, amb els anarquistes il·legalistes Luigi Parmeggiani i Achille Vittorio Pini, hauria estat l'autor del manifest «La Verità», publicat pel grup anarquista italià de París «Intransigente». El 4 de gener de 1890 va ser detingut i l'11 de gener va ser expulsat de França, fet que donà lloc a manifestacions i mítings, com ara el celebrat el 13 de gener de 1890 a la Sala Ermitage del carrer Jussieu de París, on participaren destacats anarquistes (Georges Brunet, Christiaan Cornelissen, Charles Malato, Louise Michel, Paolo Schicchi, etc.). Es va refugiar, via Bèlgica, a Londres (Anglaterra). En 1893 formà, amb altres destacats anarquistes (Errico Malatesta, Francesco Saverio Merlino, Gennaro Pietraroja, etc.), el grup «Solidarietà», que es reunia al domicili de Petraroja, al número 35 d'Est Street; aquest grup es creà en oposició al grup individualista «La Libera Iniziativa», seguidor de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol). En 1896 vivia al número 14 de Pembridge Road de Notting Hill de Londres. Entre 1897 i 1908 mantingué correspondència amb Jacques Gross, que havia conegut en la seva estada a Ginebra. En 1913 hi havia deixat Milà (Llombardia, Itàlia) i s'establí amb sa família en un barri de Londres com a director d'una fàbrica de capells de palla. Va estar casat amb Jane Von Reis, que morí en 1904, amb qui tingué tres infants (Oscar, Boris i Aldo), i després es casà amb Maria Turcul. Oscar Bertoja sembla que va morir en 1920.

***

Axel Holmström

- Axel Holmström: El 7 de setembre de 1881 neix a Ystad (Escània, Suècia) –algunes fonts citen erròniament Lund (Escània, Suècia)– el periodista i editor anarquista i antimilitarista Nils Axel Holmström. Era fill natural d'Elna Olsson, qui després es casà amb Niels Rasmus Larsen, i sembla que passà els seus primers anys en una família d'acollida. Després de fer els estudis primaris a Lund, s'establí a Ystad, on entrà a treballar d'aprenent en una fleca, participant ja des de l'adolescència en vagues per a la reducció de la jornada laboral. Quan tenia vint anys s'instal·là a Estocolm, on va treballar per al «Svenska bageri- och konditoriindustriarbetareförbundet» (Sindicat de Treballadors de la Indústria de la Fleca i Pastisseria de Suècia) de la Landsorganisationen (LO, Organització Nacional), exercint de propagandista i de venedor de la seva premsa. En aquesta època fou tresorer del Club de Joves Socialistes del Sud d'Estocolm. Durant un temps va ser, amb August Palm, membre de Stockholms Arbetarekommun (SAK, Municipalitat Obrera d'Estocolm), del Socialdemokratiska Arbetarepartiet (SAP, del Partit dels Treballadors Socialdemòcrates), però les seves opinions revolucionàries van fer que s'integrés en els Ungsocialisterna (Joves Socialistes), el sector anarquista dels socialistes socialdemòcrates. En 1904 començà a treballar en la redacció del periòdic anarquista Brand i fou un dels creadors de «Bokförlaget Brand», l'editorial de Brand, que publicà l'obra de Piotr Kropotkin. Va ser condemnat a tres mesos de presó per les seves opinions en una assemblea celebrada el 3 d'abril de 1906 a la Casa del Poble d'Estocolm. En 1906 organitzà amb l'anarquista Hinke Bergegren un congrés amb més de dos-cents socialistes russos i refugiats revolucionaris (Gorki, Lenin, Plekanov, Stalin, etc.) de visita a Estocolm. En 1908 va ser condemnat a tres mesos de presó per declaracions antimilitaristes en un debat d'Hinke Bergegren sobre el reclutament de soldats i durant aquell mateix any va ser condemnat a quatre mesos més de presó per antimilitarisme, pena que purgà a la presó central de Långholmen d'Estocolm. Posteriorment va ser condemnat a diverses penes per la seva negativa a realitzar el servei militar. En 1910 fundà la seva pròpia editorial («Axel Holmströms Förlag»), que edità destacats escriptors estrangers i suecs (Victor Arendorff, Harry Blomberg, Carl Johan Björklund, Ragnar Casparsson, Carl Emil Englund, Jaroslav Hašek, Gustav Hedenvind-Eriksson, Albert Jensen, Artur Möller, Ivan Oljelund, Hannes Sköld, Upton Sinclair, Augustin Souchy, Lisa Telzner, B. Traven, etc.), a més de nombrosos llibres i fullets de pensadors socialistes i anarquistes recopilats en la col·lecció «Revolutionens Förkämpar» (Campions de la Revolució). Entre 1912 i 1917 va ser tresorer del comitè de suport als encausats pel «Cas Amalthea» –tres obrers van ser condemnats injustament per l'atac amb bomba contra el vaixell Amalthea ancorat al port de Malmö (Escània, Suècia) en 1908–, els quals finalment van ser posats en llibertat en 1917. A més de les seves activitats editorials, va fer conferències i gires propagandístiques i com a periodista denuncià des del principi el perill que representava Adolf Hitler. El 29 d'abril de 1941 es casà a Estocolm amb la modista Siri Ansina Serafia Larsson, amb qui tingué un fill, Arne Sixten Sigurd Holmström. Axel Holmström va morir el 24 de novembre de 1947 a la parròquia d'Adolf Fredrik d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat l'1 de desembre al cementiri de Bromma de la ciutat. El seu arxiu es troba dipositada a l'Arbetarrörelsens Arkiv och Bibliotek (ARAB, Arxiu i Biblioteca del Moviment Obrer) d'Huddinge (Estocolm, Suècia).

Axel Holmström (1881-1947)

***

José Castro Blanco (ca. 1934)

- José Castro Blanco: El 7 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 6 de setembre– de 1890 neix a San Xullián de Requeixo (Valga, Pontevedra, Galícia; actualment Pontecesures, Pontevedra, Galícia) el naturòpata, i simpatitzant de l'anarcoindividualisme, José María Castro Blanco. Fill de família nombrosa, sos pares es deien José Castro González, mariner, i Josefa Blanco Peisal. En 1904 emigrà a l'Argentina i després a Montevideo (Uruguai), on treballà de confiter. Quan tenia 21 anys es casà amb Blandina Romero Pato. Malalt de reumatisme i èczema, llegí textos dels nutricionistes i naturòpates Sebastian Kneipp i Louis Kuhne. Interessat per la dietètica, contactà amb naturistes americans i cursà estudis de naturopatia. En 1920 fundà a Montevideo l'Escola Lliure Naturista i dirigí, amb el suport de Nicolás Capó Baratta, la seva revista ¡Vivir!.  Després d'entrar en contacte amb Benedict Lust, fundador de la naturopatia, es matriculà a l'American School of Naturopathy de Nova York (Nova York, EUA) i en 1922 aconseguí el títol de doctor en naturopatia. Desenvolupà una metodologia naturopàtica basada sobretot en els principis de Joan Esteve Dulin i Otoman Zar-Adusht Ha'nish (O. Z. Hanish). En 1923, amb Nicolás Capó Baratta, s'instal·là a Espanya. Després de fer una gira de conferències entre 1923 i 1924 (Galícia, Astúries, València, Barcelona, etc.), s'establí a Barcelona (Catalunya), on l'abril de 1925 obrí, seguint la línia de l'American School of Naturopathy, l'Escola de Naturotrofologia, que presidí amb Nicolás Capó Baratta de secretari. L'Escola Naturotrofologia comptà en principi amb el suport de nombrosos llibertaris, però després se li va criticar que patentés diversos productes alimentaris, com ara la «Paella vegetariana eutrofològica». En 1926 col·laborà en la revista llibertària naturista Generación Consciente i entre 1926 i 1930 en Pentalfa. El març de 1926, un decret de Severiano Martínez Anido, ministre de Governació, entrebancà legalment les pràctiques naturistes. En els anys posteriors s'aguditzà la polèmica entre els anarquistes censurant-li que hagués fet del naturisme una qüestió alimentària de caire científic, o pseudocientífic segons alguns (Trofologia o Ciència Eutrofològica), allunyada de tota reivindicació política. Malgrat aquestes crítiques, comptà amb nombrosos partidaris en els cercles llibertaris. En 1927 les seves tesis reformistes s'imposaren en el Congrés Naturista celebrat a Màlaga. Després de trencar amb Nicolás Capó Baratta, deixà Barcelona i s'instal·là a Torrent (Horta Sud, País Valencià), on obrí una consulta professional i fundà la Colònia Vegetariana Eutrofològica, amb molts principis anarcoindividualistes. També es relacionà amb l'Agrupació Tropològica Naturista de València. En 1930 prologà el llibre de Juan Nicanor Tinker La salud por la alimentación racional y compatible. Entre 1931 i 1936 edità la revista mensual Naturismo Eutrofológico i va fer nombroses conferències sobre naturisme en centres llibertaris i sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1933 va fer la conferència «Solución de los problemes sociales por medio del naturisme eutrofológico» a l'Ateneu de la Barceloneta de Barcelona. En 1936, quan estava preparant un Congrés Eutrofològic del seu corrent, esclatà la guerra civil i es cancel·là el projecte. El novembre de 1936 va fer una conferència sobre naturisme als locals de la CNT de Torrent. Durant la Revolució reivindicà un naturisme integral revolucionari, signà un manifest dirigit als naturistes del món sol·licitant suport contra el feixisme i s'integrà en el Comitè Naturista Pro Defensa de la Llibertat amb seu a Torrent. Amb el franquisme, tingué nombrosos problemes per continuar amb les seves posicions naturistes, però mal que bé pogué continuar amb la seva activitat naturòpata, sobretot a partir dels anys seixanta, editant nombroses obres de divulgació naturista. Fundà la Biblioteca de Caliobiòtica i Macrobiòtica. Entre les seves obres podem destacar Manual práctico de alimentación racional y crudívora (1925), El problema del pan integral en el vegetarismo cocido y semi-crudo (1925), La nueva ciencia de comer y tratado completo de cocina vegetariana eutropológica (1930), Mis reformas e innovaciones al naturismo (1950), Cómo se vivirá en el mundo cuando triunfe el naturismo moderno (1972), La diabetes: su origen y homoterapia (1976), La nueva medicina futura: bioterapia o normofunción (1976), La hipertensión arterial: su origen y su homoterapia. Nueva Medicina Crológica (1976), Nueva medicina electrobiológica estática, dinámica (1976), Infarto de miocardio, nuevo planteo y solución: Su origen, prevención y curación (1976), Cómo y cuándo se está curado (1977), Neo-naturismo personal y neo-naturismo contornal (1977), Nuevas gerontología y geriatría eubiótica (1977), El nuevo yoga sin errores. El yoga cultural, deportivo, higiénico y terapéutico (1977), Cebolla, puerro, ajo: alimento, condimento y medicina cutrófica (1977), Alimentación sana y trofoterapia (1978), La chufa como alimento golosina y medicina (1978), El tomate, el pepino y los espárragos: alimento, condimento y medicina eutrófica (1978), Nuestra ecología eubiótica y contornal (1984), Reumatismo y artritis (1994), etc. José Castro Blanco va morir el 20 de setembre de 1981 al seu domicili de Torrent (Horta Sud, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

José Castro Blanco (1890-1981)

***

Magí Cabruja Martra

- Magí Cabruja Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná (Entre Ríos, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra –el seu primer llinatge sovint citat de diferents maneres (Cabrujas, Cabrajas, etc.). Quan era un infant es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja formava part del moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys del pistolerisme i de la il·legalitat ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT o la presidència del Sindicat de la Construcció de Barcelona. El 14 de novembre de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, però va ser alliberat després de declarar. L'1 de juny de 1930 participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la Construcció de Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la junta del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per «reunió clandestina», però va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de telèfons. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el 21 d'octubre de 1936 fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume Aragó Garcia, Vicenç Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas Magriñà), conseller-regidor de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al Comitè Permanent Municipal de l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal barcelonina ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, com ara conseller-delegat del Districte Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap del Servei d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21 de juny de 1937 va ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), creada el 9 de juny d'abans. També representà la CNT en la Junta Regional de Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà pogué embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940 arribà, amb sa companya Concepción Español i sos fills María i Magín, a bord del vaixell De la Salle a la República Dominicana i sa família s'instal·là a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). Posteriorment, després de moltes dificultats, passà a l'Argentina, on entrà a formar part de la Federació d'Obrers de la Construcció Naval. Fou membre de la Subdelegació de la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la secretaria general, formant part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera Camarero, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seus últims anys de sa vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions per ajudar els companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de 1948 a Buenos Aires (Argentina). Son fill Magín Cabruja Español també va ser un destacat militant anarcosindicalista a l'Argentina.

***

Notícia d'una de les detencions de Paul Prêtre apareguda en el periòdic parisenc Le Cahiers des Droits de l'Homme del 30 de gener de 1934

- Paul Prêtre: El 7 de setembre de 1905 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Paul Roger Prêtre. Sos pares es deien Albert Prêtre, cap de districte de la Companyia Ferroviària d'Orleans, i Madeleine Thècle Peszinski (o Peszynski). El 24 d'agost de 1922 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar fins a la majoria d'edat a colònia penitenciària i, per a fugir d'aquesta pena, s'enrolà voluntàriament en l'exèrcit. El 7 de juliol de 1928 es casà a Écrouves (Lorena, França) amb Jeanne Marie Diverres, amb qui tingué tres infants. El 30 d'abril de 1930 era sotsoficial del 72 Regiment d'Artilleria establert a Vincennes (Illa de França, França). Un cop lliure del servei militar, es declarà objector de consciència i retornà en diferents ocasions a les autoritats militars la seva cartilla de mobilització, fet que li va comportar diferents condemnes judicials i el seu cas va ser freqüentment comentat pels periòdics (Le Cahiers des Droits de l'Homme, Le Combat de la Paix, La Patrie Humaine, etc.). El gener de 1934 vivia al número 96 del carrer Faubourg Saint-Martin de París. Després es guanyà la vida com a pintor decorador i retratista, encara que gairebé sempre estava sense feina. En aquesta època viva al número 22 del carrer Gobelins de París. Infiltrat amb l'anarquista Franchère en grup del Partit Comunista Francès (PCF) del XIII Districte de París, va ser expulsat el setembre de 1936 del partit després d'haver fet difusió de Le Libertaire i d'haver portat militants comunistes als grups llibertaris del seu districte. També va combatre el PCF en els comitès de desocupats. Entre l'1 i el 30 de d'octubre de 1936 participà en la guerra d'Espanya, juntament amb altres voluntaris anarquistes del XIII Districte de París. En 1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època prengué part en nombrosos mítings de la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i de l'UA. En aquests anys vivia a l'avinguda Gobelins de París. En 1946 la seva residència, al número 83 del carrer Daguerre de París, figurava en una llista de domicilis a vigilar de la regió parisenca i en 1950 encara figurava en un llistat policíac d'anarquistes el domicili dels quals s'havien de vigilar. En 1950 fou un dels animadors de la Comissió Pagesa de la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. El 30 de juny de 1960 es casà al XIV Districte de París amb Bernadette Françoise Marquet. Paul Prêtre va morir el 20 de gener de 1975 al seu domicili de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França).

***

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica «Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade, òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião, òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquesta època va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentários às escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta, A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo, A Comuna, O Libertário, A Plebe, O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações, República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

***

Regino García Gómez

- Regino García Gómez: El 7 de setembre de 1907 neix a Conca (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Regino García Gómez. Sos pares es deien Bruno García i Julia Gómez. Quan era adolescent aprengué l'ofici de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina a la seva ciutat natal, emigrà a Madrid. El juliol de 1936 participà en les lluites contra l'aixecament feixista a Conca i formà part del grup que requisà per a la Revolució els mitjans de transport. Després marxà a lluitar a Madrid. De bell nou a Conca, fou membre d'un Batalló de Fortificacions de la CNT, del qual també formava part la Unió General de Treballadors (UGT). Després combaté les forces franquistes al front de l'Ebre. Al final de la guerra, el febrer de 1939, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià, Barcarès i Argelers. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Santa Liurada (Aquitània, Occitània). Després de l'Alliberament, treballà de paleta, s'instal·là a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT. Durant la seva última època fou membre del Comitè Comarcal de la CNT de Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Natividad Pescador Jaiz. Regino García Gómez va morir el 14 de setembre de 1990 al seu domicili de Pujòls (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Cándido Gracia Alias apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera de l'1 de setembre de 1980

- Cándido Gracia Alias: El 7 de setembre de 1908 neix a Zuera (Saragossa, Espanya) l'anarcosindicalista Cándido Gracia Alias, conegut com Sopitos. Sos pares es deien Cándido Gracia i Francisca Alias. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra el feixisme en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Ascaso»). Son germà Álvaro Gracia Alias, jornaler confederal, va ser assassinat pels feixistes el 5 d'agost de 1936. En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. Posteriorment s'establí a Catalunya amb participà en activitats antifranquistes. Un cop jubilat, fou un dels fundadors del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de la Federació Local de Badalona de la CNT, població on residia. Malat de càncer, Cándido Gracia Alias va morir el 26 de juliol de 1980 a la Residència Sanitària de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Martí Salvador Massa: El 7 de setembre de 1910 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Igualdad Ocaña Sánchez

- Igualdad Ocaña Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra racionalista anarquista Concepción Ocaña Sánchez, més coneguda com Igualdad Ocaña Sánchez. Era filla i germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França fugint de la repressió. Sa nombrosa família estava formada pels pares (Antonio Ocaña i Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad, Alba, Natura, Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A partir de 1924 visqué primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc, Occitània) i poc després a París (França), on van romandre uns anys, hi anà a escola i aprengué el francès. En 1931, després de vuit anys d'exili, amb la proclamació de la II República espanyola, després d'un temps a Cartagena (Múrcia, Espanya), la família es traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella s'incorporà amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on introduí ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts plàstiques, etc.) apresos a França, i també treballà de cosidora a casa. Aquest mateix any de 1931 va ser nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a diverses poblacions maresmenques (Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals de 1931 participà en una comissió creada per a fundar un grup de dones de suport als presos. En aquests anys formà part del grup anarquista «Amor i Voluntat». Tingué com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos, que durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de la Torrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Després d'un temps de penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb son fill Helenio Campos Ocaña, a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador Francisco Franco, la parella retornà a Catalunya, on continuà militant en el moviment llibertari, residint a partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i Mèxic. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Solidaridad Obrera. Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de la família Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació Anselmo Lorenzo de Madrid.

***

Tino Maso (esquerra) durant els preparatius de l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia (setembre de 1984) 

- Tino Maso: El 7 de setembre de 1951 neix a Dolo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Agostino Maso, conegut com Tino Maso. En els anys setanta formà part del moviment underground llibertari de la Riviera del Brenta (Venècia, Vèneto, Itàlia). Amb només 16 anys viatjà amb son germà a l'Iraq per a treballar en recobriments tèrmics industrials, esdevenint un especialista en el tema; posteriorment treballà en la instal·lació de comerços arreu d'Europa. En 1984 participà activament en l'organització de l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia de setembre de 1984. Va ser un dels membres més destacats del venecià «Ateneo degli Imperfetti». Tino Maso va morir sobtadament d'un atac de cor el 9 de març de 2019 al seu domicili de Dolo (Vèneto, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte

- Míting de les JJ. LL.: El 6 de setembre de 1936 se celebra al Teatre Victòria de Lleida (Segrià, Catalunya) un gran míting de les Joventuts Llibertàries, amb el suport de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquest acte, organitzat pel Comitè Local de les Joventuts Llibertàries, van intervenir Cèsar Broto Villegas, Diego Franco Cazorla (Amador Franco), Ramón Liarte Viu, Harmonia Miró i Josep Peirats Valls. Aquest míting va ser radiat.

Naixements

Notícia de la mort de Marie-Georges Sandré publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 17 de març de 1900

- Marie-Georges Sandré: El 6 de setembre de 1858 neix a Romorantin (Centre, França; actualment Romorantin-Lanthenay, Centre, França) l'anarquista Marie-Georges Sandré. Era fill d'Adrien Sandré, fumista, i de Jeanne Bénoiste Ville. Es guanyava la vida treballant d'obrer sabater esclopaire i en 1897 sembla que feia feina en aquest ofici per a la fàbrica Archdeacon de Tonnerre (Borgonya, França). En aquesta època estava estretament vigilat per la policia per la seva militància llibertària. Subscrit al periòdic Le Libertaire, era secretari de la Cambra Sindical i delegat de Comitè de la Borda del Treball. Amb sa companya, la pantalonera anarquista Julie Louis Séraphine Pajaud, participà en reunions de protesta contra les condemnes a mort dels anarquistes catalans. Arran dels robatoris comesos a la fàbrica Archdeacon i de diversos escorcolls als domicilis d'alguns obrers, la policia descobrí l'existència del grup anarquista del qual formava part, juntament amb altres companys (Méré, Roudier, etc.), fet pel qual va ser processat el setembre de 1897 per «robatori». Acomiadat de la feina, durant la primavera de 1898 acompanya sa companya, amb son infant de cinc anys, en una gira propagandística de conferències per diversos departaments (Alier, Alta Viena, Aube, etc.), i segons els informes policíacs la parella viatjava a peu. El seu últim domicili va ser al número 77 del carrer Sainte-Élisabeth de Roanne. Malalt de tuberculosi, Marie-Georges Sandré va morir el 22 de desembre de 1899 a l'Hospital de Roanne (Forez, Arpitània) i, després que sa companya impedís el seu enterrament religiós, va ser sepultat civilment amb el suport de llibertaris i lliurepensadors locals i amb l'elogi fúnebre de l'anarquista Rinault.

***

Antonio Cavalazzi

- Antonio Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer servir els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al segon grau de l'escola primària i després es va formar políticament escoltant conferències i llegint textos de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es decantà pel moviment llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les autoritats. En 1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni Marzetti i altres joves, creà, dins el si del Partit Republicà de Lugo, el grup Giovani Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar periòdics i opuscles revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis repressius, va ser jutjat amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota l'acusació d'haver constituït una «associació criminal», però els més joves van ser absolts per la seva curta edat.  L'any següent, arran de l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco Crispi de les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», patí arrests domiciliaris, primer a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les illes Tremiti, on, amb contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren de madurar la seva formació cultural i política. En 1900, per evitar una condemna de tres anys de presó, passà a Suïssa. Visqué un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les seves primeres tasques periodístiques, col·laborant ocasionalment en la publicació francesa Lo Scalpellino. En 1901 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la fundació d'Il Risveglio, publicació en la qual col·laborà regularment sota els pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la seva secció habitual «Brevi Note» d'Il Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern Crispi i la monarquia italiana, provocà un incident diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna; Alemanya concilià en el conflicte, amb la promesa per part de Suïssa de proclamar una llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de l'expulsió perquè la policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi Bertoni, però pocs mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902, va ser expulsat de Suïssa amb centenars de companys. S'instal·là a París (França), on exercí la seva professió de barber, militant activament n el Sindicats de Barbers, col·laborant assíduament en el periòdic Coiffeur i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt agitat. En aquesta època continuà col·laborant en Il Risveglio. Convidat pels companys nord-americans, deixà París i emigrà a Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva. Entre molts d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest periòdic una detallada crònica del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a Paterson (Nova Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector tèxtil de 1902. Substituí Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires propagandístiques arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant en Cronaca Sovversiva quan la seva seu es traslladà a Lynn (Massachusetts, EUA). Traduí del francès a l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio non esiste! Dodici prove della inesistenza di Dio. Per mor de la influència de Galleani, passà de «sindicalista anarquista» a «anarquista antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20 mesos ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on morí el juliol de 1915 després de tres mesos d'agonia.

Antonio Cavalazzi (1877-1915)

***

Foto antropomètrica de Georgi Gogelia (7 de juliol de 1914)

- Georgi Gogelia: El 6 de setembre de 1878 neix a Ozurgeti (Gúria, Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia) l'anarquista i anarcosindicalista Giorgi Ilitx Gogelia, conegut de diferents maneres (Georgi Goguelia, Georges Goguélia, K. Gogelia, Victor Gogeliani, K. Iliahvili Orgueiani, K. I. Illiashvili, Komando Gogelia, etc.) i que va fer servir nombrosos pseudònims (Bâton, Iliatswilli, Orgueiani, etc.). Fill d'una família benestant, en 1897, després de fer estudis al Seminari Teològic de Kutaissi (Imerètia, Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia), emigrà a França, on estudià agronomia a Lió (Arpitània). Després es traslladà a Suïssa, on el 18 de març de 1899 es diplomà a l'Escola Cantonal d'Agricultura de Lausana (Vaud, Suïssa). El 5 d'abril de 1901 participà en una manifestació d'estudiants russos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) durant la qual enderrocaren l'escut tsarista col·locat a la façana del consolat rus, el qual va ser trepitjat pels congregats i després llançat al riu Roine, causant un gran escàndol en la premsa local. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Grand Bureau de Ginebra. L'octubre de 1903 es graduà en ciències físiques i naturals a la Universitat de Ginebra. En 1903 fundà a Ginebra el grup anarquista «Khleb i Volia» (Pa i Llibertat), que publicà, entre agost de 1903 i novembre de 1905, 24 números dels periòdic mensual Khleb i Volia, ajudat per sa companya, Lydia Ikonnikova, llicenciada en medicina en 1901 a Lausana (Vaud, Suïssa), i Maria Korn (Goldsmith). Algunes còpies d'aquesta publicació, impresa pel tipògraf anarquista Émile Held, al número 49 del carrer Carouge de Ginebra, van ser distribuïts clandestinament per Polònia i Ucraïna pel grup anarquista «Borba» (La Lluita) de Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia), que comptava una dotzena de membre i que copiava a mà articles i textos que s'escampaven fins a Odessa i els Urals. El grup «Khleb i Volia» també publicà fullets de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, a més de traduccions al rus de textos de destacats anarquistes (Jean Grave, Errico Malatesta, Élisée Reclus, Varlam Cherkezishvili, etc.). Amb Luigi Bertoni i altres, en 1903 participà en la campanya de protesta per la detenció del revolucionari Vladimir Burtsev. L'abril de 1904 assistí a una reunió del Partit dels Socialistes de Geòrgia, on hi havia un nombrós grup d'anarcocomunistes, i el desembre d'aquell any, com a representant del grup «Khleb i Volia», fou present en una reunió de grups anarquistes celebrada a Londres (Anglaterra). En 1905 publicà un text seu en forma de fullet sobre els «Màrtirs de Chicago». Tenint com a model la Confederació General del Treball (CGT) francesa, «Khleb i Volia» reivindicà el sindicalisme revolucionari i la creació a l'Imperi Rus de sindicats i borses del treball. La policia de ginebrina el tenia controlat com a «cap del Partit polític georgià». Quan esclatà la Revolució Russa de 1905 marxà clandestinament cap a Geòrgia i després d'un temps retornà a Europa. En 1912 s'ocupà d'un número especial pel setantè aniversari de Piotr Kropotkin. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, vivia amb sa companya Lydia Ikonnikova a París (França), al número 44 del carrer Boulangers, i militava en el Grup Anarquista Comunista Rus, que comptava amb una cinquantena de membres. En aquesta època col·laborava en el periòdic anarcosindicalista rus Golos Truda, que s'editava des de 1911 als EUA i al Canadà. En 1914 fou un dels oradors, juntament amb altres (Sébastien Faure, Maria Korn, Nicolas Rogadaeff, Georges Yvetot i Zabrezhnev), d'un míting commemoratiu del centenari del naixement de Mikhail Bakunin. Quan esclata la Gran Guerra, va ser detingut, ben igual que una desena d'anarquistes estrangers, i expulsat de França. En 1916 era membre del Grup Anarquista Comunista de Ginebra i condemnà els signataris del «Manifest dels Setze» qualificant-los d'«anarcopatriotes». Amb Iuda Grossman (Roshchin) publicà el periòdic dels grups anarcocomunistes de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'únic número del periòdic ginebrí Put'k Svobode (maig de 1917). Quan esclatà la Revolució Russa retornà al Caucas i a Sant Petersburg, on continuà defensant les idees anarcosindicalistes. En 1918 col·laborà en Golos Anartkhista. L'agost de 1920, en una carta enviada per Lydia Ikonnikova a l'anarquista Luigi Bertoni, notificava que estava invàlid. Malalt de tuberculosi des de feia temps, Georgi Goguelia va morir el 21 de desembre de 1924 en un hospital psiquiàtric de Tbilissi (República Socialista Soviètica de Geòrgia, URSS; actualment Geòrgia) i va ser enterrat al Panteó de Dibude del cementiri d'aquesta població, dedicat a personatges il·lustres.

Georgi Gogelia (1878-1924)

***

Jules Durand

- Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral, Boulevard Durand sobre el personatge.

***

Manuel Pérez Feliu

- Manuel Pérez Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una família originària del Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat –vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat el 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

Manuel Pérez Feliu (1892-1940)

***

Notícia de la detenció d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el diari valencià Las Provincias de l'11 de novembre de 1934

- Eugenio Valdenebro García: El 6 de setembre de 1905 neix a Berlanga de Duero (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Valdenebro García. Sos pares es deien Antolín Valdenebro Abad, llaurador, i Basilisa García Hernando. Emigrà a Catalunya amb sa companya Luisa Lozano Rodrigo i s'instal·là a la barriada de l'Horta de Barcelona, on milità en el Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juny de 1932, amb Julián Gil, va fer una subscripció de suport al periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona quan aquest va ser perseguit per les autoritats republicanes. Durant la vaga general de novembre de 1934 va ser detingut, amb Santiago Casaluenga, i empresonat. El desembre de 1935 va ser tancat, amb altres vuitanta militants llibertaris, al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi milità a les poblacions aquitanes de Lengon i Bordeus. Durant l'ocupació nazi va ser detingut a Bordeus i obligat a treballar en feines dures, a causa de les quals l'esclataren les oïdes. Després de la II Guerra Mundial milità a Fumel (Aquitània, Occitània) i, a partir dels anys cinquanta, a Drancy (Illa de França, França), on va pertànyer, fins a la seva mort, al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT en l'exili. Durant els anys cinquanta formà part d'un grup anarquista integrat per destacats militants (Diego Camacho, Joan Ferrer, Ildefonso González, Juan Jiménez, etc.). El 13 d'abril de 1969, amb Tomás Marcellán Martínez, fou el representant de la CNT en l'exili en la inauguració del monument a la memòria dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats) morts durant la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de Père-Lachaise gràcies a una subscripció de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs. Durant els anys setanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste i fou un dels corresponsals i distribuïdors a França del periòdic mexicà Tierra y Libertad. El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971) Eugenio Valdenebro va morir el 2 de desembre de 1991 al seu domicili de Sant Joan Lohitzune (Lapurdi, País Basc), mentre passava una temporada a casa sa filla Paquita i son gendre Daniel. Va ser incinerat a Pau (Aquitània, Occitània) i les seves cendres dipositades el 13 de desembre de 1991 a la tomba de sa companya Luisa Lozano Rodrigo, al cementiri de La Courneuve (Illa de França, França).

Eugenio Valdenebro García (1905-1991)

***

André Arru (dreta) amb un company txec (1942)

- André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Gaston Saulière, més conegut com André Arru. Sos pares es deien Louis Saulière, empleat comercial, i Gabrielle Boirie, modista. En 1914 sa mare es va instal·lar a París (França) per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar son fill als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra (adoptat per l'Estat el 4 de març de 1919). Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. El 7 de gener de 1937 es casà amb Colette Tilleux, de qui es va divorciar el 16 de juny de 1948. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment  llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. L'1 de desembre de 1953 es casà a Marsella amb Simone Élise Lucie Ratour, de qui es va divorciar el 15 de març de 1960. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. Sa companya fou Sylvie Élisabeth Sabine Knoerr. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del X Districte de Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Germinal Concordia

- Germinal Concordia: El 6 de setembre de 1913 neix a Mombaruzzo (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Germinale Concordia, més conegut com Germinal Concordia i que va fer servir diversos pseudònims (Michele, Germinal, Piccolo Lenin). Sos pares es deien Giuseppe Concordia i Tesbite Benente. Després d'estudiar fins el cinquè grau, son pare el va obligar a interrompre la seva educació reglada, però ell la continuà de manera autodidacta. Fugint de l'autoritarisme de son pare, s'establí a la zona de la Lomellina (Llombardia, Itàlia) i finalment troba feina a fabrica Caser de Pavia (Llombardia, Itàlia), fins que es va veure obligat a passar a la clandestinitat per la seva lluita antifeixista. Atret per l'obra d'Errico Malatesta i de Karl Marx, mantingué correspondència amb el filòsof Benedetto Croce. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà, amb altres companys (Armando Castelli, Piero Pesci, Armando Rossi Racagni, etc.) en la lluita clandestina d'alliberament sota el nom de Michele, destacant com a organitzador de grups partisans. Les formacions per ell organitzades, febles i en constant conflicte amb els grups comunistes, acabaren integrant-se amb el grup anarquista dirigit per Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo. Entre setembre i novembre de 1943 participà, amb els germans Brioschi, en la batalla de San Martino. Amb el socialista Corrado Bonfantini mantingué contactes secrets amb jerarques feixistes, com ara el prefecte de la Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) Alberto Bettini, el prefecte de Milà Mario Bassi i el general Niccolò Nicchiarelli, que volien distanciar-se dels líders de la República Social Italiana. La finalitat d'aquests contactes, fortament criticats pel Comitato di Liberazione Nazionale Alta Italia (CLNAI, Comitè d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia), era afavorir una insurrecció socialista abans de l'arribada dels aliats, guanyant així una major possibilitat de maniobra i, alhora, aconseguir la llibertat de companys presoners, la infiltració de companys en llocs clau en les files enemigues i l'obtenció de subministraments d'armes. De fet, molts presos van ser alliberats, com a ara l'octubre de 1944 els detinguts de la coneguda «Banda Koch» a Milà. Participà activament en la Lliga dels Consells Revolucionaris, la qual publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione, i en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda. També fou un dels principals organitzadors de les I i II Brigada Comunista Llibertària «Bruzzi-Malatesta» que operà a Milà, a Oltrepò Pavese i altres indrets alpins, i de la qual va ser un dels seus comandants. El 2 de març de 1945 va ser detingut i tancat, juntament amb  a Antonio Pietropaolo, a la presó de Sant Vittore. El 24 d'abril d'aquell any fou un dels organitzadors de la revolta dels presos que s'hi produí. Després de la caiguda del nazifeixisme participà activament en la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Milà i fou un dels organitzadors del Congrés Interregional Comunista Llibertari de l'Alta Itàlia, que se celebrà entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà. Entre el 15 i 19 de setembre de 1945 assistí a Carrara (Toscana, Itàlia) al congrés fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), on defensà les tesis reformistes. En aquesta època col·laborà en Il Comunista Libertario. Mentrestant, dins la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL) s'accentuà la divisió entre els comunistes llibertaris (Germinal Concordia, Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo, etc.) i els «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Mantovani, etc.). El gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista que proposava transformar el moviment llibertari en un vertader partit polític per a participar en els processos electorals i esdevenir la tercera força entre la reacció i els grups socialistes i comunistes. A finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà la divisió i, amb Carlo Andreoni, Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo i altres, creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera. En 1946 publicà L'ora libertaria i en 1947 col·laborà en L'Internazionale. Allunyat de l'anarquisme, fundà en 1950 el Partit Comunista Nacional Italià (PCNI), seguidor de les tesis del mariscal Josip Broz Tito, partit polític el qual, el maig de 1951, amb altres formacions revolucionàries (Ordine Nuovo, Controcorrente, Centro per una Nuova Sintesi Socialista, Alleanza degli Uomini Liberi, etc.), coordinades per Mario Mariani i Bruno Rizzi, intentaren donar vida al Moviment d'Unitat Proletària (MUP), que, per mor de l'ostracisme del Partit Comunista Italià (PCI), tingué una curta vida. En aquests anys, fou el principal animador de la revista La Comune i, entre els anys cinquanta i seixanta, del setmanari Tempi Moderni. En els anys successius va crear l'editorial Italpress, especialitzada en difondre la dissidència política que es donava als països comunistes. Molt acostat a les posicions de Bruno Rizzi, la seva activitat teoricopolítica es mantindrà al llarg dels anys seixanta i setanta. El 4 d'abril de 1975 redactà un balanç històric sobre les seves experiències en la lluita partisana sota el títol Saggio relazione storica sulle brigate Bruzzi-Malatesta. Germinal Concordia va morir el 13 de novembre de 1980 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Germinal Concordia (1913-1980)

***

Benito Milla

- Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1918 –algunes fonts citen erròniament 1916– neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Sos pares es deien Benito Milla Martínez, sabater, i Francisca Navarro Montilla. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquesta època va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales, Deslinde, Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina –entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància, «Monte Ávila Editores», així com «Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Malalt de càncer, Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 a la Clínica Tres Torres de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.

Benito Milla Navarro (1918-1987)

***

Antonio Marfil Aranda

- Antonio Marfil Aranda: El 6 de setembre de 1953 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el psicòleg, pedagog, professor i militant anarcosindicalista Antonio Marfil Aranda. En 1974 s'integrà en el moviment llibertari. El 14 de febrer de 1977, quan era secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Múrcia (Espanya), va ser detingut amb altres 10 companys, processat per «terrorisme» acusat de pertànyer a la FAI i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) el 24 de febrer d'aquell any. Des de la presó va publicar un escrit en defensa de la publicació anarquista Askatasuna, que va ser publicat en el número 2 de la revista Bicicleta (desembre de 1977). Quan la escissió confederal, va romandre en les files ortodoxes i fou delegat del Sindicat de Transports de Màlaga de la CNT al Congrés de 1983 celebrat a Barcelona, on proposà la celebració d'un congrés extraordinari per a solucionar la qüestió de les eleccions sindicals, i al Congrés de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella, Espanya), on es va discutir aquest tema i es mostrà partidari de les eleccions sindicals com a tàctica. Posteriorment se sumà a la CNT escindida, on ocupà la secretaria d'Informació de Màlaga, i a la seva continuació, la Confederació General del Treball (CGT), on es va fer càrrec entre 1988 i 1989 de la secretaria d'Organització de la regional andalusa, de la secretaria de la Federació de Màlaga (1989) i de la secretaria general de la CGT d'Andalusia (1990 i 1994). En 1997 presidí la mesa del XIII Congrés de la CGT i dels posteriors congressos de Madrid i de Valladolid. El 24 de febrer de 2004 va fer una conferència a l'Ateneu Llibertari de Màlaga sobre «La enseñanza laica, la mujer trabajadora y los medios de comunicación, a debate» i entre el 26 i el 28 de maig de 2005 participà en els «XI Debats Pedagògics» de la CGT que se celebraren Alcalá la Real (Jaén, Andalusia, Espanya). En 2007 va ser nomenat secretari de Finances de la Federació d'Ensenyament de Màlaga de la CGT i director de l'Institut Ensenyament Secundari (IES) «Portada Alta» de Màlaga, centre educatiu especialitzat en els temes de convivència i en la resolució pacífica de conflictes i que en 2007 va ser reconegut amb el «Primer Premi Nacional de Bones Pràctiques en Convivència» pel Ministeri d'Educació i Ciència, entre d'altres distincions. En 2007 participà en les Jornades Llibertàries de Màlaga i entre el 4 i el 7 de juny de 2009 presidí el XVI Congrés Confederal de la CGT que se celebrà a Màlaga. En 2012 va ser nomenat vocal de l'Agencia Andaluza de Evaluación Educativa (AGAEVE, Agència Andalusa d'Avaluació Educativa). En 2013 ocupava la Secretaria Provincial d'Educació de la CGT de Màlaga. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Askatasuna, Aula Libre, Barrikada de Papel, Bicicleta, Libre Pensamiento, La Parrilla-Aula Libre, Rojo y Negro, etc. Està casat, amb una filla i dos néts.

Defuncions

Necrològica de Joaquim Ros apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera aparegut el 8 de setembre de 1932

- Joaquim Ros: El 6 de setembre de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joaquim Ros. Militant del Sindicat Ferroviari de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava als Ferrocarrils Catalans. El 6 de setembre de 1932 va morir electrocutat en accident laboral al barri de La Bordeta de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Martorell.

***

Notícia de la condemna de Nicasio López Fidalgo apareguda en el diari El Eco de Santiago del 24 de desembre de 1924

- Nicasio López Fidalgo: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Nicasio López Fidalgo. Havia nascut a Ferrol (la Corunya, Galícia). El 3 de setembre de 1921 va ser tancat a la presó de Ferrol acusat, amb Celestino Cordero Gómez, Antonio Orosa Fraguela i José Salido Beceiro (en rebel·lia), d'haver atemptat, en el marc d'una vaga de treballadors portuaris, el 15 de juliol de 1921 contra Nicasio Pérez Moreno, president de l'Associació Patronal de Ferrol, vicecònsol de Portugal i regidor de l'Ajuntament de Ferrol, que va morir aquella mateixa nit. Jutjat a partir del 15 de desembre de 1924, va ser condemnat el 23 de desembre a cadena perpètua, al pagament de les despeses i a abonar una indemnització de 20.000 pessetes als hereus de la víctima. Internat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), en 1931 va ser alliberat gràcies a l'amnistia que seguí a la proclamació de la II República espanyola. Després va militar en el Sindicat de la Indústria Naval de Ferrol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat al Ple de Regionals que se celebrà l'agost de 1932 a Ferrol. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 col·laborà en la edició del periòdic Brazo y Cerebro (1935-1936) de la Corunya, òrgan de la FAI i de les Joventuts Llibertàries. Es resistí als carrers al cop militar feixista de juliol de 1936, però s'hagué d'amagar amb Manuel Ardao Iglesias, altre membre del Sindicat de la Indústria Naval. Tots dos van ser detinguts per una delació. Nicasio López Fidalgo va ser afusellat sense cap judici, juntament amb Manuel Ardao Iglesias, el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

***

Notícia sobre la mort de Modesto Senra Martínez apareguda en el periòdic murcià El Liberal del 31 d'octubre de 1936

- Modesto Senra Martínez: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Modesto Senra Martínez. Havia nascut cap el 1882 –altres fonts citen cap el 1899– a Cariño (La Corunya, Galicia). Fuster de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Cariño. Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Modesto Senra Martínez va ser afusellat el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). Casat, deixà cinc orfes.

Continua...

---