Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 10 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Idée Ouvrière

- Surt L'Idée Ouvrière: El 10 de setembre de 1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari anarquista L'Idée Ouvrière. Journal hemdomadaire. En fou responsable Émile Pouget, que va signar els editorials del periòdic, L. Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne. Reivindicà un sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme. Trobem textos de J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc. Publicà en fulletó «Entre paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40 números, l'últim el 9 de juny de 1888.

***

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 10 de setembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic El Revolucionario. Quincenario anarquista-comunista acérrimo partidario de la transformación social, por que sólo de ella puede emanar la redención humana. Portava els lemes «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats» i «Un per a tots, tots per a un». El responsable d'aquesta publicació anarcocomunista fou Sebastià Suñé i els articles anaven sense signar. Prohibit per les autoritats, només va publicar una altre número l'1 d'octubre de 1891 i fou substituït al mes següent per El Porvenir Anarquista.

***

Capçalera de Línea de Fuego

- Surt Línea de Fuego: El 10 de setembre de 1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el diari anarcosindicalista Línea de Fuego. Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel. Estava editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) i n'eren redactors Arsenio Olcina i R. Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven instal·lades en un autobús que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de José Albiol, Anielo, Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino, Antonio Edo, Gregorio Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano González, Rafael Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera, Daniel Martín, Ramón Martín, Juan Martínez López, Juan Pérez, Ramón Sánchez, Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical, criticà durament el reformisme i el col·laboracionisme dels comitès confederals dominants durant la guerra civil. Tenia una secció literària on es van publicar històries d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números, l'últim el 10 de febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.

***

Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE

- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.

Naixements

Necrològica d'Auguste Spichiger publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 19 de juliol de 1919

- Auguste Spichiger: El 10 de setembre de 1842 neix a Nods (Berna, Suïssa) –algunes fonts citen erròniament altres localitats– l'anarquista Auguste Spichiger. Sos pares es deien Joseph Spichiger, sabater a Nods, i Susanne Hermann. Es guanyava la vida com a gravador rellotger especialitzat en guilloixar. En 1869, com a resposta a una vaga, fundà amb cinc companys (Ulysse Borel, Gaspard Bovet, Frédéric Graisier, Paul Humbert i James Philippin) un taller cooperatiu d'obrers gravadors rellotgers a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), que durà fins a 1875. El maig de 1869 participà en un míting a Le Crêt-du-Locle, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), celebrat després de la primera visita de Mikhail Bakinin al Jura, i signà una protesta contra la intervenció de l'exèrcit en la vaga dels paletes i manobres de Lausana (Vaud, Suïssa) aquell mateix any. L'octubre de 1870 va ser membre a La Chaux-de-Fonds del Comitè de la Federació Romanda «col·lectivista» de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 12 de novembre de 1871 assistí com a delegat de Le Locle al Congrés de Sonvilier (Berna, Suïssa), el qual va presidir, on es va fundar la Federació de Jura de l'AIT, i fou membre regular del seu Comitè Federal. Amb Antoine Huguenot, signà el mandat de James Guillame i d'Adhémar Schwitzguébel al Congrés de l'AIT de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). També va ser delegat als congressos de l'AIT «antiautoritària» de setembre de 1873 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Amb son germà major Jacob Spichiger i dos obrers més, Fréderic Graisier i Albert Nicolet, tots gravadors i anarquistes, reconstruí en 1874 el taller de rellotgeria cooperatiu a La Chaux-de-Fonds, al número 14 del carrer Demoiselle, però que no acabà de reeixir. Sobre aquest tema, va publica un article en l'Almanach du Peuple pour 1875 i també va col·laborar en el Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878). Participà activament en les activitats de la Federació Francesa de l'AIT a Suïssa i distribuí el periòdic L'Avant-Garde, a més d'editar les actes del procés contra aquest periòdic i el seu redactor Paul Brousse, celebrat l'abril de 1879. Fou l'editor de l'Almanach du Peuple pour 1880. Boicotejat pels patrons i inscrit en les seves llistes negres, emigrà a França i posteriorment, entre 1887 i 1893, als Estats Units. Instal·lat a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), es relacionà amb els grups anarquistes francesos. En 1889 el trobem a New Haven (Massachusets, EUA), on Élisée Reclus el va visitar. El desembre de 1891 estava subscrit a Le Réveil des Mineurs. De bell nou a Suïssa, visqué a Biel (Berna, Suïssa) i a La Chaux-de-Fonds. A partir de 1906 col·labora en La Voix du Peuple  de Lausana i després en Almanach du Travailleur pour 1911. Molt proper a James Guillaume, restà força polèmic amb altres destacats militants com ara Jean-Louis Pindy. En 1912 partí cap a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Rússia), on restà un any. De bell nou a Suïssa, publicà el fullet Le Parti pettavelliste (1913), recull d'articles publicats entre 1911 i 1912 en La Voix du Peuple on criticà els socialistes seguidors del pastor Paul Pettavel (Ernest-Paul Graber i Charles Naine) pels seus «pietisme» i parlamentarisme. Quan esclatà la Gran Guerra, va fer costat amb altres companys (Georges-Henri Herzig, Louis Pindy, Jean Wintsch, etc.) la «Unió Sagrada». L'última part de sa vida la passà a Untersteckholz (Berna, Suïssa), població natal de son pare. Malalt, l'1 de juny de 1919 marxà cap a Lió, on finà poc després. Auguste Spichiger va morir el 29 de juny de 1919 al VII Districte de Lió (Forez, Arpitània). Segons algunes fonts, va ser el pare biològic de la futura dirigent comunista Suzanne Depollier (Suzanne Girault).

***

Notícia de Frans Verbelen apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 20 de juny de 1914

- Frans Verbelen: El 10 de setembre de 1861 neix a Nederokkerzeel (Kampenhout, Brabant Flamenc, Flandes) l'anarquista, neomalthusià i antimilitarista Frans Verbelen, també conegut com François Verbelen. Es guanyava la vida treballant de fuster. A finals de segle va ser president de la Secció Local de Mechelen (Anvers, Flandes) del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 31 de maig de 1898 parlà, juntament amb altres companys (Alice Bron, Bus, Flaustier, Robyns, etc.), en el gran míting celebrat a la Sala Union de Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) sota el títol «La question du pain. La guerre civile en Espagne et en Italie». En 1901 era corresponsal a Mechelen del periòdic anarquista L'Émancipation, de Georges Thonar. Entre 1904 i 1905 edità a Mechelen el periòdic mensual anarquista en llengua flamenca Recht door zee. Orgaan der Vrije Vlaamsche Groepen (Al gra. Òrgan dels Grups Lliures Flamencs). Va fer decantar Jos Stroobants, i la seva associació de lliurepensadors «De Rede» (El Discurs), cap a l'anarquisme. Neomaltusià, en 1912 creà, sembla, amb Louis Van Brussell l'associació «Belgisch Verbond ter Regeling van het Kindertal» (Associació Belga per a la Regulació de la Infància), que edità en 1913 el seu òrgan d'expressió Oudersplicht (Obligació dels pares). El 31 d'agost de 1913 va ser ponent en el Congrés de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat al Vredespaleis de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Quan la Gran Guerra va defensar la «Unió Sagrada» aliada. El 16 d'agost de 1914 va ser orador, juntament amb altres destacats anarquistes (Varlaam Cherkezishvili, Errico Malatesta, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Gerhard Rijnders, etc.), en el míting internacional celebrat a Anvers (Anvers, Flandes) a favor del sindicalisme independent i del moviment anarquista, on assistiren nombrosos sindicats. Sa companya fou Jannine Gooris. Frans Verbelen va morir en 1937 a Mechelen (Anvers, Flandes).

***

Lorenzo Cerruti

- Lorenzo Cerruti: El 10 de setembre de 1876 neix a Dorzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Cerruti. Era fill natural d'Angela Cerruti. Emigrat als Estats Units, milità en el moviment anarquista italià. Cap al 1919 s'establí a Hartford (Hartford, Connecticut, EUA), on formà part del grup anarquista «Luigi Bertoni» de la localitat. Va fer costat econòmic a la premsa anarquista, especialment a L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Cornelia Domenico, amb qui tingué dos infants, Libero Rebelle Cerruti i Liby Cerruti. Lorenzo Cerruti va morir el 10 de juny de 1956 a Hartford (Hartford, Connecticut, EUA), va ser incinerat a Springfield (Hampden, Massachusetts, EUA) i les seves cendres es troben a l'Acacia Memorial Park and Funeral Home (Lake Forest Park, King County, Washington, EUA).

Lorenzo Cerruti (1876-1956)

***

Notícia de la detenció de Brutus Mercereau publicada en el diari parisenc Le Matin del 27 de març de 1923

- Brutus Mercereau: El 10 de setembre de 1880 neix al VII Districte de París (França) el dibuixant, escriptor, dramaturg i propagandista anarquista i sindicalista Brutus Emmanuel Mercereau. Fill d'una família de set infants, sos pares es deien Hector Pierre Mercereau, professor de matemàtiques i després doctor en medicina, i Marie Charlotte Lacour, llevadora. El 30 de gener de 1900 s'allistà voluntari en l'exèrcit per quatre anys i va ser integrat en el 6 Regiment d'Infanteria. Col·laborà en gran nombre de publicacions llibertàries i va ser especialment actiu abans de la Gran Guerra, col·laborant sobretot en La Bataille Syndicaliste (1911-1915). Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat en la 3 Secció Territorial d'Infermers Militars i en el 22 Regiment d'Infanteria Colonial i va ser ferit i tingué greus problemes de salut. El 6 de gener de 1916 es casà al XI Districte de París amb Julienne Caroline Baunier i amb qui tingué com a mínim tres infants; aleshores treballava d'empleat d'ajuntament i viva al número 41 del carrer Sedaine. Durant el període d'entreguerres col·laborà en diferents publicacions, com ara La Bataille, L'Ennemi du Peuple Esclave, Germinal, L'Insurgé, Le Libertaire, Le Réfractaire, La Revue Anarchiste, Le Semeur de Normandie, La Vache Enragée, La Voix Libertaire. També va escriure narracions curtes i contes (L'attentat, Un bon dieu, La farce macabre, Katia, Un pauvre amour, Le puits, La question, Le rat, Tosiko, petite fille japonaise, etc.), que sortiren per lliuraments en les publicacions periòdiques. També va escriure peces dramàtiques i era membre de la Societat d'Autors i Compositors Dramàtics i estava afiliat a la Federació Unitària de l'Espectacle de la Confederació General del Treball (CGT). El 2 de març de 1923 publicà en Le Libertaire l'article «Pour Germaine Berton. Faisons-la connâitre et aimer» i per a aquest article va ser detingut als seu domicili, al número 11 de carrer Ulm, el 25 de març, juntament amb el gerent de la publicació Charles Chauvin, per una denúncia de Léon Daudet de l'«Action Française», a qui Mercereau havia qualificat de «mâchemerde» (menjamerda), i inculpats ambdós per «apologia de la violència», essent empresonats a la presó parisenca de La Santé sense llibertat provisional. La seva detenció es va produir el mateix dia de l'estrena al Théâtre Confédéral de la Grange-aux-Belles de la peça teatral antimilitarista en tres actes, escrita per ell i André Letourneur (Le Tourneur), Claude Voinet, i no va poder assistir-hi. El 25 d'abril de 1923 van ser jutjats pel XI Tribunal Correccional i, malgrat la defensa del prestigiós advocat Henry Torrès, van ser condemnats tots dos a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa; va ser alliberat al principis de maig de 1923. A començament de 1924 va ser animador d'un grup musical llibertari. L'agost de 1927 signà una crida per a la revisió del judici dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Després de la II Guerra Mundial el seu nom desapareix de la premsa revolucionària. En 1962 la revista anarcosindicalista Espoir publicà el text seu «Un pauvre», però no sabem si és un text anterior o escrit per a aquesta publicació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Comella Herrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977

- Josep Comella Herrera: El 10 de setembre de 1891 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Comella Herrera –el primer llinatge a vegades citat erròniament com Comellas. Sos pares es deien Josep Comella i Josepa Herrera. Un cop acabà l'escola primària començà a treballar als camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura autodidacta i s'adherí al moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels organitzadors de l'Escola Racionalista d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la col·lectivitat agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Trebres (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. Sa companya fou Emília Lladós. Malalt, Josep Comella Herrera va morir el 16 d'abril de 1976 al seu domicili de Saint Feliu d'Avall (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Simó Piera Pagès

- Simó Piera Pagès: El 10 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 3 de setembre– de 1892 neix al número 4 del carrer Perill del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Gumersind Francesc Piera i Pagès. Sos pares es deien Josep Piera Griful i Maria Pagès Bofill. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. Naturalitzat veneçolà, en 1953 recuperà la nacionalitat espanyola. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Sa companya fou Isabel Llorente Llorente. Simó Piera Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Calafell (Baix Penedès, Catalunya).

***

Josep Farràs Puigmartí

- Josep Farràs Puigmartí: El 10 de setembre de 1893 neix a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Sos pares es deien Fèlix Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una fàbrica tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en el Sindicat de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretari. També formà part de la Societat Coral Sant Josep. Denunciat per una venjança personal per motius laborals, va ser capturat pels feixistes i el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric Pérez i Farràs, assessor militar de Buenaventura Durruti Domínguez.

***

Notícia de la detenció dels germans Fleury apareguda en el diari parisenc Journal de Débasts Politiques et Littéraires del 9 de febrer de 1916

- Maurice Fleury: El 10 de setembre de 1895 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Maurice Fleury, conegut com André Cuisset –en el certificat de defunció cita com a segon nom Henri, el qual no figura en el certificat de naixement ni en cap altre document oficial. Era fill natural reconegut d'Edmond Fleury, emmotllador de ferro, i d'Anna Lucienne, modista, i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 29 d'agost de 1898 a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya). Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció –posteriorment treballà de droguer– i vivia al número 12 del carrer Bichat del X Districte de París. Amb son germà gran Gaston Edmond Fleury, milità en els anys deu en la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 19 de desembre de 1914 va ser cridat a files i destinat al 109 Regiment d'Infanteria. El 5 de gener de 1915 passà al 8 Regiment d'Artilleria a Peu. El 9 de gener de 1916 desertà durant un permís i el 14 de gener va ser declarat desertor. El 4 de febrer de 1916 va ser detingut, amb una cartilla militar a nom de Andre Cuisset, i, ben igual que son germà Gaston Fleury, restà empresonat preventivament a l'espera de ser jutjat en consell de guerra per «insubmissió». El 18 de maig de 1916 va ser condemnat en Consell de Guerra de la 129 Divisió d'Infanteria a tres anys de treballs públics per «deserció a l'interior en temps de guerra emportant-se l'uniforme», pena que va ser suspesa el 6 de setembre de 1916. El 23 de setembre no acudí a la crida militar i va ser detingut l'1 de març de 1917. Jutjat pel Tribunal Correccional del Sena, va ser condemnat el 30 de maig de 1917 a un any de presó per «falsificació de certificat i per robatori». El 5 de setembre de 1918 va ser condemnat en consell de guerra a cinc anys de treballs públics per «deserció a l'interior en temps de guerra», pena que va ser suspesa el 12 de setembre de 1918. Posteriorment passà per diversos regiments d'artilleria fins a la seva desmobilització el 10 d'octubre de 1919. El 10 de febrer de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 mesos de presó i 200 francs de multa per «robatori i encobriment». Tots els seus delictes, tant militars com civils, van ser amnistiats. El 17 de desembre de 1921 es casà al XIII Districte de París amb la tendera parisenca Augusta Claire Georgette Moumin. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Pont-aux-Choux de París. El juliol de 1922 vivia al número 42 del carrer d'Ermont de Saint-Gratien (Illa de França, França), el novembre de 1927 a Airòs e Arboish (Bigorra, Gascunya, Occitània) i el febrer de 1932 al número 31 del carrer Commerce d'Ortès (Aquitània, Occitània). Maurice Fleury va morir el 25 de desembre de 1978 a la Clínica Sokorri de Donapaleu (Baixa Navarra, Iparralde, País Basc).

***

- Domenico Ragazzini: El 10 de setembre de 1899 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro, Domenico Mengone, Domenico Mengoni, Lumanti, etc.). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill d'una família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove esdevingué també republicà i amb 14 anys participà activament en la «Setmana Roja», del 7 al 14 de juny de 1914. Poc després es decantà cap l'anarquisme i defensà aquestes idees fins i tot arribant a la confrontació física. Segons algunes fonts, durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys pogué lliurar-se d'una condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i obtingué passaport per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per Gènova (Ligúria, Itàlia), declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per manca dels diners necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924 passà a França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps, Arpitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'estibador al port. Participà en activitats antifeixistes, sota el nom de Moro i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran d'unes investigacions seguides després de descobrir cartes seves enviades des de França que contenien comentaris desfavorables sobre el feixisme durant l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a Forlì. En aquesta època, qualificat com a «comunista», estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons les autoritats, estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com ara Ugo Boccardi. També freqüentà el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a Itàlia en missions de caràcter antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes fonts, es va veure involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es materialitzà, contra Benito Mussolini i altres membres destacats del règim feixista. A partir de 1936 participà activament en el suport de la Revolució espanyola, especialment fent costat els companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra Mundial, demanà al consolat italià la repatriació i el 19 de març d'aquell any passà la frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on se li va amonestar formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6 d'octubre de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí l'abril de 1949. Després de la II Guerra Mundial participà activament en la reorganització del moviment anarquista a Forlì. Acostumat a la independència, molt preocupat per la pèrdua de la seva força física i malalt del cor, Domenico Ragazzini se suïcidà el 15 de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), saltant per la finestra del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un temps. Els companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma qualsevol per a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de l'assassinat de Giuseppe Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico Ragazzini, nascut el 31 de març de 1891 a Brisighella (Emília-Romanya, Itàlia), que lluità com a milicià a la guerra d'Espanya.

***

Alfredo Errandonea

- Alfredo Errandonea: El 10 de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro "Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad, Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seus últims anys participà en la «Xarxa de Cultura Llibertària». És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969), Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970) Explotación y dominación (1972), Curso de Sociología (1975), Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984), Uruguay, subordinación y dependencia (1985), Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988), Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989), Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las cooperativas en el Uruguay (1992), ¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994), El sistema político uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

***

Gérard Coste en el Congrés d'Alternativa Llibertària (Tolosa, 2012)

- Gérard Coste: El 10 de setembre de 1952 neix a Lorda (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) el sindicalista llibertari Gérard René Robert Coste. Era fill de Pierre Coste, metal·lúrgic en el sector aeronàutic i sindicalista socialista, i de Marie Françoise Cazenave, treballadora a l'Arsenal de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Va fer els estudis primaris i secundaris a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i al Liceu d'Antony (Illa de França, França). Després dels fets de «Maig del 68», participà en el moviment estudiantil de la regió parisenca integrant en el Comitè d'Acció de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). En 1972 entrà a treballar en Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons). En aquesta època s'uní a la lluita dels pagesos de Larzac (Llenguadoc, Occitània) contra l'ampliació d'un camp militar al Causse i en 1974 participà activament en la gran vaga dels treballadors de PTT. Membre de la Federació Anarquista (FA), sembla que col·laborà en el butlletí Gestion Directe (1973-1975 i 1977-1983), editat pels empleats de correus de la FA. També durant un temps col·laborà en el setmanari Le Monde Libertaire i fou membre del comitè de redacció. En oposició a la reorientació de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), a la qual estava afiliat, intentà, sense èxit, fundar un grup autònom empresarial i en 1978 abandonà la CFDT. En 1976 es casà amb l'empleada Michèle Colette Sauvageot, amb qui tingué tres infants, i de la qual es va divorciar en 1985. Després d'haver treballat durant anys als departaments de Cantal i la Charante, en 1986 retornà a París i treballà al Servei de Triatge de l'Oficina Central de Correus, al carrer del Louvre. Entrà en contacte amb els empleats de correus afiliats a la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), com ara Martine Donio, Thierry Renard, Patrice Spadoni i Patrick Velard, que publicaven el butlletí Le Postier Affranchi (1987-1989), i s'integrà en l'oposició esquerrana interna dins de la CFDT. El novembre de 1988, després de l'expulsió de la CFDT dels sindicats postals de la regió parisenca, els quals havien fet costat la vaga dels «camions grocs», va ser un dels fundadors de Solidaires-Unitaires-Démocratiques-PTT (SUD-PTT), tot abandonant la FA. En els anys noranta s'implicà en les lluites dels moviments dels «sense papers» i dels «sense sostre», i, entre 1997 i 1999, en les marxes europees contra la desocupació. En 2003 s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), tot participant en els seus congressos (2004, 2008 i 2012). En 2006 va intervenir en el fòrum «1906-2006, la Charte d'Amiens a cent ans» organitzat per l'AL. En 2007 va fer la seva contribució en «Tables rondes sindicalistes» del periòdic mensual Alternative Libertaire. En aquests anys animà el Centre d'Estudis i de Formació Interprofessional «Solidaires» (CEFI-Solidaires), especialment sobre història del moviment obrer. En aquests anys col·laborà en el periòdic Les Utopiques. L'1 d'abril de 2013 es va jubilar de la feina. A partir de 2021 tingué com a companya Katia Plumat, militant del SUD-PTT, amb qui visqué a Saint-Denis (Illa de França, França), al número 65 del carrer de Stalingrad. Per mor de sa malaltia, hagué de minvar la seva militància, sense deixar de banda les relacions amb els companys i companyes. Gérard Coste va morir el 9 de març de 2024 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França).

Defuncions

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Marc Druard

- Marc Druard: El 10 de setembre de 1907 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Havia nascut el 12 de febrer de 1854 a Guise (Picardia, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar «A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica «Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

Continua...

---