Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

***

Capçalera d'El Hombre

- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el «Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

***

Premsa llibertària

- Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera a París (França) com a òrgan bimensual del Cercle Sindicalista «Lutte de Classe».

Naixements

Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)

- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors; La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós «Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893; va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Julien Ledot (1952-?)

***

Necrològica d'Armand Beaure publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de novembre de 1919

- Armand Beaure: El 29 d'octubre de 1866 neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània) l'anarquista Christophe Beaure, més conegut com Armand Beaure –el seu llinatge a vegades citat Baure. Sos pares es deien Léonard Beaure, sabater, i Marie Dorat, modista. Es guanyà la vida com son pare, treballant de sabater a Llemotges (Llemosí, Occitània). L'1 de gener de 1894, ben igual que una vintena d'altres anarquistes de Llemotges, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà notes de discursos de Régis Meunier i un llistat de companys de Castèlgelós (Aquitània, Occitània). En 1895 va difondre el periòdic parisenc La Sociale, editat per Émile Pouget, venent-lo pels carrers de Llemotges. En aquesta època era membre del Grup d'Educació «Les Libertaires». En 1896 empenyorà el seu rellotge al mont de pietat de Llemotges per pagar les despeses d'estada de l'anarquista François Broussouloux per a fer una conferència en una gira propagandística. En 1897 vivia al número 72 del camí Rouchoux i era responsable de la biblioteca del grup «La Jeunesse Libertaire». Entre 1898 i 1899 col·laborà en periòdic parisenc Le Cri de Révolte. Durant la primavera de 1898 va ser condemnat a 16 francs de multa per haver atupat el confident Auguste Sarre, antic secretari de la Federació de Sindicats obrers de Llemotges. A partir de 1900 portà la corresponsalia de Llemotges de Le Libertaire. El 27 de juliol de 1900 va fer una conferència contradictòria sobre la filosofia anarquista per a «La Jeunesse Libertaire». El 5 de novembre de 1900, quan circulava amb bicicleta per Lu Palaiç (Llemosí, Occitània), alguns pagesos cridaren «Lladre!» i va ser detingut, i com que portava un revòlver, va ser tancat; l'11 de gener de 1901 va ser jutjat per l'Audiència de l'Alta Viena de Llemotges per «temptativa de robatori amb escalada i efracció», juntament amb els germans anarquistes J.-B. Niarfeix i Jean Niarfeix, i tots tres van ser absolts –en aquest afer Jean Grave li va negar la solidaritat per tractar-se d'un delicte que considerava de «dret comú». En 1902 animà el grup llibertari de Llimotges (Aubert, Coulaud, L. Darthout, H. Desbordes, H. Desset, L. Desset, Debragéas, A. Debraud, H. Douat, B. Gardel, M. Pericaud, Pouyaud, L. Sègue, L. Tuillière, etc.). En 1904 col·laborà en Les Temps Nouveaux. L'octubre de 1905 va ser un dels fundadors del periòdic bimensual anarcocomunista de Llimotges L'Ordre (1905-1907), que arreplegà destacats anarquistes (Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Darthou, Jean Peyroux, etc.), i que fou reemplaçat per Le Combat Social (1907-1909). En 1906 el periòdic L'Ordre publicà el seu fullet Arguments anarchistes. El 9 d'octubre de 1909 va ser un dels oradors, amb Adrien Boudet, Georges Yvetot i altres, en el gran míting de protesta contra la condemna a mort de Francisco Ferrer i Guàrdia celebrat a la Borsa del Treball de Briva (Llemosí, Occitània). També col·laborà en altres capçaleres anarquistes, com ara L'Homme Libre (1903-1904), Germinal (1904-1914), Le Combat (1905-1914) i L'Insurgé (1910-1911). Durant la Gran Guerra es mantingué ferm en el seu anarquisme. A partir de 1917 col·laborà en Le Libertaire i aquest any passà una temporada a Niça (País Niçard, Occitània). Fou l'administrador de la societat cooperativa «L'Union» de Llemotges. Sa companya fou Catherine Marbatin. Malalt de laringitis aguda, Armand Beaure va morir el 20 d'octubre de 1919 al seu domicili, al número 36 de l'avinguda de Beaupuy, de Llemotges (Llemosí, Occitània). El juny de 1928 el periòdic L'Anarchie reedità el fullet Arguments anarchistes, el gener de 1929 Armand Bidault (Cabet) el publicà en la col·lecció «La Brochure Mensuelle» i el gener de 1959 en els «Cahiers de Contre-Courant». Actualment existeix el «Groupe Armand Beaure» de Llemotges, adherit a la Federació Anarquista (FA).

Armand Beaure (1866-1919)

***

Barber

- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Sos pares es deien François Émile Loquier, carboner, i Caroline Madelaine Beaugé. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Victor Loquier va morirel 10 de maig de 1944 a l'Hospital d'Épinal (Lorena, França).

***

Josep Moix Regàs al seu despatx ministerial

- Josep Moix Regàs: El 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1898 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després destacat dirigent comunista, Josep Pere Moix Regàs. Era fill de Josep Moix Pujol, pintor de parets, i de Maria Regàs Mayol, costurera, i tingué un germà i dues germanes. Quan tenia dos anys morí son pare i amb 12 sa mare. Amb 10 anys es posà a fer feina a l'Impremta Comas i amb 11 començà a estudiar dibuix i arts gràfiques a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis, però aviat abandonà els estudis. Esdevingué teixidor i treballà de contramestre en la indústria tèxtil, arribant a cap de la secció de fil de l'empresa «Fills de J. Colomer». Militant anarquista, en 1914 s'afilià a la Unió d'Art Fabril, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la vaga revolucionària de 1917 i en les lluites socials dels anys 1919 a 1923. Formà part del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Sabadell. En 1919 va ser cridat a files i fugí cap a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on treballà de teixidor i milità en el Centre de Societats Obreres de Carcaixent. Entre 1921 i 1923 emigrà, amb el teixidor Jaume Puigdellívol, a l'Argentina. En 1923 retornà a Catalunya i patí 50 dies de detenció per la seva insubmissió. Entre 1926 i 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià novament a l'Argentina. De bell nou a Catalunya, va ser secretari general de la Federació Local de la CNT de Sabadell. L'abril i l'agost de 1931 va fer mítings a Sabadell. Va ser delegat per diversos sindicats sabadellencs (alimentació, gas, transports, barbers i fusta) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya) i va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Sabadell. L'agost de 1931 va fer costat el «Manifest dels Trenta». El gener de 1932 va fer un míting a Sabadell en representació del Sindicat Fabril. En el Ple Regional de Catalunya de la CNT de febrer de 1932 s'enfrontà a l'estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1932 va ser delegat pel Sindicat Fabril sabadellenc al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell. L'abril de 1932 també va ser orador a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) i el maig a Sabadell. El juny de 1932 va fer la conferència «El sindicalisme y la política» a Sabadell i va ser orador a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya). El juliol de 1932 xerrà a Caldes de Montbui. El 6 d'octubre de 1932 patí un atemptat per part de Manuel Molina (El Valencia), membre de la FAI, i hagué de ser hospitalitzat amb un tret a la cama. Va ser expulsat de la CNT. El febrer de 1933 va ser la xerrada «Sindicalismo en su aspecto económico y estadístico» a Sabadell i el març «Crítica d'una actuació. Camí a seguir pel proletariat» a Barcelona. El maig de 1933 s'integrà en els Sindicats d'Oposició, arrossegant la Federació de Sabadell. Participà en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 i s'hagué s'exilià a França. El 27 d'agost de 1935 es lliurà a les autoritats republicanes i va ser empresonat. El 5 de febrer de 1936 va ser condemnat a un any i sis mesos de presó, però la victòria del Front Popular el 16 de febrer l'alliberà. S'afilià al la Unió Socialista de Catalunya (USC) i a la Unió General de Treballadors (UGT) i en juliol de 1936 al comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra formà part del Comitè Antifeixista de Sabadell i  entre el 17 d'octubre de 1936 i el 17 d'agost de 1938 va ser alcalde d'aquesta població, vicepresident de la UGT i director general de Treball de la Generalitat de Catalunya. Entre el 16 d'agost de 1938 i el 31 de març de 1939 va ser ministre de Treball i Assistència Social amb el govern de Juan Negrín López. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1942 aconseguí embarcar cap a Mèxic. En 1942 va signar pel PSUC l'acord de l'Aliança Nacional Catalana (ANC) que feia costat Josep Irla Bosch, president de la Generalitat de Catalunya en l'exili, davant el Consell Nacional establer a Londres (Anglaterra). En acabar la II Guerra Mundial retornà a França. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics comunistes España Popular, Lluita, Lucha Obrera, Mundo Obrero, Nuestra Bandera, Quaderns del Comunisme, Treball, etc. En 1953 va ser expulsat de França i s'instal·là definitivament a Praga. Va ser vocal de la Federació Sindical Mundial (FSM). En 1949, després de l'expulsió de Joan Comorera Soler del PSUC, va ser elegit coordinador del secretariat del Comitè Central d'aquest partit i a partir de 1956 ocupà al secretaria general del PSUC; des de 1965, i fins a la seva mort, en fou president. Sa companya fou Dolors Ruano i tingué dos infants, Marc i Diana. Malalt del cor, Josep Moix Regàs va morir el 26 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 3 de setembre, data del seu enterrament– de 1973 a Praga (Txecoslovàquia; actualment Txèquia). En 1977 l'avinguda José Antonio de Sabadell passà a portar el seu nom.

Josep Moix Regàs (1898-1973)

***

Émilienne Morin (1935)

- Émilienne Morin: El 29 d'octubre de 1901 neix al II Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émilienne Clémence Léontine Morin, coneguda com Mimi i també com Émilienne Durruti. Era filla natural de l'obrera de fàbrica parisenca Léontine Ernestine Giroux i aquesta reconegué sa filla el 9 de novembre de 1901; son pare va ser Étienne Baptiste Jean Morin, militant anarcosindicalista del Sindicat de la Construcció, que legitimà sa filla amb el matrimoni amb sa mare celebrat el 19 de gener de 1904 al II Districte d'Angers. Émilienne Morin freqüentà de ben joveneta els cercles revolucionaris. A partir de 1916 entrà a treballar de secretària per al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, alhora que militava en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte de París (França), formant part, a partir de 1923, de la seva directiva. El 27 de desembre de 1924 es casà a Yerres (Illa de França, França) amb el militant anarquista Mario Antonio Casari (o Cassari, conegut com Cesario Tafani o Oscar Barodi), del qual es divorcia dos o tres anys després. El 14 de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti Domínguez, a les hores exiliat a París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les Prairies del XX Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia, sa amiga Berthe Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco Ascaso Abadía. El juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i ella abandonà el seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a Brussel·les, lloc on residien semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga va fer especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La parella visqué com pogué la difícil vida del proscrit, però en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, ambdós marxaren cap a Catalunya. Durant els anys republicans participà activament en nombroses reunions i manifestacions i col·laborà en els periòdics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4 de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que hagué de criar tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava en fuita o a la presó. Gràcies a l'ajuda dels companys, aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà de la petita Colette quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la Revolució, s'integrà en la «Columna Durruti» al front d'Aragó i treballa com a secretària a la seva Caserna General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però les necessitats de Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company marxà cap a Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i on aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936. Després d'una temporada treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a França, on desenvolupà una intensa tasca propagandística a favor de la Revolució espanyola. En aquesta època, col·laborà activament amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan d'expressió. També col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus records al front aragonès. El 22 de novembre de 1938 presidí el míting de commemoració de la mort de son company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de la Mutualité de París, i on prengué la paraula E. Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial establí relació amb els nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França. Émilienne Morin va morir el 14 de febrer de 1991 a l'Hospital de Cornouaille de Quimper (Cornualla, Bretanya), població on s'havia retirat.

Émilienne Morin (1901-1991)

***

Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]

- Joaquín Aznar Solanas: El 29 d'octubre de 1904 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) per les tropes franquistes el militant anarcosindicalista Francisco Joaquín Aznar Solanas, conegut com El Chaval i també com Negro. Sos pares es deien Benito Aznar Amés, jornaler, i Joaquina Solanas Villanova. Va viure a Saragossa i va militar en el Sindicat de Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser processat per activitats llibertàries a Bordeus el juny de 1925. Va passar temporades a Pamplona, Bilbao i Madrid, on va ser detingut per la seva participació en la Sanjuanada de 1926; durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat. En 1930 seguia empresonat i se li demanaven 23 anys de presó. Amb la República va continuar actiu i perseguit. Va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Saragossa en el Congrés de 1931 i va ser empresonat l'octubre d'aquell any i va ser condemnat a cadena perpètua en 1932 per qüestions relacionades amb el complot del Puente de Vallecas. En aquest any de 1932 l'editorial La Protesta de Buenos Aires li va publicar un fullet titulat La revolución del pueblo. L'abril de 1934 va ser alliberat i formà part del Comitè Nacional Pro Presos i del Comitè Nacional de Defensa. L'abril de 1935 va participar amb Miguel Abós Serena en un míting a Ferrol. Va ser partidari, amb Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i Ramón Andrés, entre altres, de posar en pràctica la teoria de la «gimnàstica revolucionària», patrocinada per García Oliver i el grup Nosotros, que consistia a portar a terme accions violentes esporàdiques per exercitar-se en l'acció i desestabilitzar el règim republicà; una teoria i una pràctica que rebutjaven altres militants aragonesos força influents, com ara Ramón Acín, Miguel Abós, Valeriano San Agustín, Zenón Canudo o Luis Mainar, entre altres. Va ser detingut de bell nou el novembre de 1935 amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Agustín Barrios Corredera, Almazán i Rosillo). Durant els primers moments de l'aixecament militar feixista a Saragossa va ser detingut i empresonat durant tres mesos. Un dels grans homes d'acció de l'anarcosindicalisme aragonès, Joaquín Aznar Solanas va ser afusellat el 25 de setembre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de desembre de 1989

- Narciso Arranz Andrés: El 29 d'octubre de 1912 neix a Peñaranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Narciso Arranz Andrés. Sos pares es deien Pablo Arranz i Cándida Andrés. Entrà a formar part del moviment llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial treballà de lampista i s'afilià a la Federació Local de Chartres (Centre, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França, França), on milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. Un cop retirat de la vida laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada de sa vida visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina Gómez. Narciso Arranz Andrés va morir el 4 d'octubre de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània), després de dues intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies després.

Defuncions

Notícia sobre Lucien Massé publicada en el diari de Rochefort Le Phare des Charentes del 17 de gener de 1894

- Lucien Massé: El 29 d'octubre de 1891 mor a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Lucien Louis-Élie Massé, conegut com Le Petit Lucien. Havia nascut cap el 1865 a, segons la partida de defunció, Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Sos pares, molt humils, es deien Louis Philippe Massé i Catherine Dominica Fermé. Son pare morí quan tenia quatre anys i sa mare quan en tenia 17. En els anys vuitanta es guanyà la vida treballant de perruquer a Ars-en-Ré i posava a disposició dels clients publicacions anarquistes (L'Homme Libre, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Fou el primer subscriptor del periòdic La pot à colle, publicat per Lucien Guérineau a partir de l'1 de maig de 1891. Després treballà de conreador i vivia al carrer d'Anglaterre. Lucien Massé va morir amb 26 anys en la indigència, el 29 d'octubre de 1891, al seu domicili d'Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Segons Jean Grave va deixar a La Révolte la suma de 1.200 francs per a la segona edició dels fullets de Piotr Kropotkin L'anarchie dans l'évolution socialiste i Le salariat, dels quals s'editaren en 1892 set-mil exemplar de cada títol, però evidentment va ser una forma de protestar per la seva mort i de netejar la font d'on havien sortit els diners.

***

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

- Abílio Augusto Belchior: El 29 d'octubre de 1937 mor a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior. Havia nascut l'1 de gener de 1898 a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança, Portugal). Sos pares es deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina. Instal·lat a Porto (Porto, Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). Arran de l'atemptat del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia Política de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va ser alliberat el 13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat d'haver participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de gener i empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser condemnat a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores). El 16 de juliol de 1932 va ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament a les Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va ser enviat a Porto per a ser jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el 23 de juny de 1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb presó i a una multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat a la presó de l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser embarcat amb el vapor Carvalho Araújo cap a la Fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). El 23 d'octubre de 1936 formà part del primer grup de confinats que va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior va morir el 29 d'octubre de 1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) d'una «febre perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.

***

Manuel Bugallo Lois i senyora

- Manuel Bugallo Lois: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló «Galícia». Capturat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

Odilo Masid Masid

- Odilo Masid Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia nascut en 1905 a Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia). Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930 residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor, adherida a la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després del fracàs de la resistència a Ourense, passà a la Corunya (La Corunya, Galícia). El desembre de 1936 participà en la fugida en la motora La Libertaria i el gener de 1937 s'establí a Gijón (Astúries, Espanya). Combaté com a comissari polític de la III Companyia del «Batalló Galícia» i el febrer d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries, Espanya). A Astúries formà part de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà retornar a Galícia formant part del grup encapçalat per José Monrero Torres (Comandante Moreno). Capturat pels feixistes, Odilo Masid Masid va ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i març de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels afusellats A Fonsagrada.

***

José Moreno Torres

- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser capturat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup «Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

Continua...

---