Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 5 de novembre

Esdeveniments

Portada del número 3 de La Mistoufe

- Surt La Mistoufe: El 5 de novembre de 1893 surt a Dijon (Borgonya, França) el primer número del setmanari La Mistoufe. Organe Communiste-Anarchiste. Portava l'epígraf «L'Anarquia és el futur de la humanitat. La nostra pàtria és la terra sencera.» Els responsables de «La Misèria» van ser Joseph Hinaut (gerent i impressor) i H. Poirel (correspondència). Els articles es publicaren sense signar, però probablement estaven redactats exclusivament per François Monod, autèntic creador i impulsor del periòdic. En sortiren 6 números, l'últim el 10 de desembre de 1893. L'aparició de La Mistoufe i l'apologia que va fer dins d'un cafè de la mort del president Carnot costaren a François Monod ser condemnat en 1894, per l'Audiència de Costa d'Or, a cinc anys de treballs forçats i a la relegació perpètua.

***

Capçalera del primer número de La Cloche Anarchiste

- Surt La Cloche Anarchiste: El 5 de novembre de 1909 surt a Bourges (Centre, França) el primer i únic número de La Cloche Anarchiste. Feuillet paraissant irrégulièrement, édité par le Club Francisco Ferrer, organisation libre des anarchistes du Centre. Aquest full de dues pàgines està completament dedicat a l'obra del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia i es tracta de la reproducció d'un article de Michel Petit aparegut el 30 d'octubre de 1909 en Les Temps Nouveaux signat per Michel Petit.

***

Monument a Ferrer a Brussel·les

- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 5 de novembre de 1911 és inaugurat a la plaça de Sainte Cathérine de Brussel·les (Bèlgica) un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a una subscripció popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant cap al cel una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia: «A Francesc Ferrer, afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909, màrtir de la llibertat de consciència.». A l'acte inaugural van assistir nombroses personalitats i representacions del moviment anarquista, només van ser absents les autoritats municipals que van patir la pressió de l'ambaixada espanyola. L'estàtua va ser retirada del seu lloc original el 1915 per l'exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de setembre de 1919, el Consell General de la «Libre Pensée» de Bèlgica va organitzar una concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc. Finalment, malgrat les noves maniobres de l'Estat espanyol contra el monument, va ser reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals judici que el va condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de consciència. L'estàtua no va recuperar el nom fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. L'estàtua serà finalment reubicada i reinaugurada el 12 d'octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, a l'Avinguda Franklin Roosevelt davant de la façana principal de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). En la impressionant cerimònia de trasllat de l'estàtua davant la ULB, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l'Espanya democràtica. Al costat del pedestal és freqüent veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat, de la Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses escoles superiors de Brussel·les es diu precisament «Francesc Ferrer», en honor seu. Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada 20 de novembre, aniversari de la fundació de la universitat, davant l'estàtua de Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza «la defensa de la llibertat intel·lectual». Les cerimònies han canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer Guàrdia en l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi país, mentre que és venerat a Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses. Amb tot, el 13 d'octubre de 1990 una còpia exacta s'inaugurarà als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya).

***

Els wobblies Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de cadàvers

- Massacre d'Everett: El 5 de novembre de 1916 a Everett (Washington, EUA) tingué lloc un important enfrontament armat entre les autoritats locals i wobblies –militants anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– que ha passat a la història sota el nom de «Massacre d'Everett» o «Bloody Sunday» (Diumenge Sagnant). En 1916 la ciutat d'Everett s'enfrontava a severes dificultats econòmiques i hi hagué diverses topades entre els empresaris i els seus interessos comercials i els treballadors i els seus interessos sindicals. Després de diverses reunions i assemblees públiques als carrers, els obres s'oposaren a diverses lleis locals que estaven fermament decantades cap a la banda dels interessos capitalistes i en contra de apujades salarials. Sindicalistes de la IWW havien anat a Everett per fer costat la vaga de l'«Everett Shingle Weavers Union» (serradors) que ja portava cinc mesos. Per altra banda, els empresaris havien contractats guàrdies privats que es dedicaven a segrestar treballadors i apallissar-los als afores de la ciutat. La secció de la IWW de Seattle decidí anar a Everett en gran número i celebrar un míting multitudinari per fer costat la vaga. El 5 de novembre de 1916 uns 300 wobblies es reuniren als locals de la IWW de Seattle i després s'encaminaren als molls, on abordaren els vapors «Verona» i «Calista» que navegaren cap a Everett. El «Verona» arribà primer a Everett i conforme s'acostava als molls de càrrega a primeres hores de la tarda els wobblies començaren a entonar la seva cançó de lluita Hold the fort. Els industrials apostaren els seus guàrdies armats als molls i en un remolcador del port, l'«Edison», propietat de l'American Tug Boat Company. No cal dir que el sheriff del comtat de Snohomish, Donald McRae, estava de part del sector de la indústria fustera i era un dels promotors dels segrests arbitraris i de les pallisses. En total eren uns 200 pistolers armats, entre guàrdies privats i «ciutadans delegats» pel sheriff, que es congregaren per repel·lir els treballadors. Alguns obrers anaven armats i mai no sabrem qui disparà primer, però el fet es que es produí un tiroteig que durà uns deu minuts. El vaixell gairebé sotsobrà i molts treballadors acabaren a l'aigua, on van morir ofegats. Només la caseta del pilot del «Verona» va rebre 175 impactes de bala. El capità del «Verona», Chance Wiman, aconseguir girar el vapor i fugir cap a Seattle, alertant del que havia passat al «Calista». Al final, dos «ciutadans delegats» (Jefferson Beard i Charles Curtis) resultaren morts –els trets mortals els tenien a l'esquena i el més provable és que fossin resultat de «foc amic»– i unes 20 persones resultaren ferides del bàndol repressiu, inclòs el sheriff McRae. Oficialment van ser cinc wobblies morts (Abraham Rabinowitz, Gus Johnson, John Looney i Felix Baran; Hugo Gerlot morirà dies després) i 27 de ferits, però s'especula que foren 12 els obrers assassinats, ja que molts de cossos aparegueren dies després surant a la badia. Els locals de la IWW d'Everett van ser assaltats i molts de wobblies acabaren a la presó. El governador de l'Estat de Washington envià diverses companyies de la Guàrdia Nacional a Everett i a Seattle per ajudar a mantenir l'ordre. És més que provable l'ús d'agents provocadors en les files dels wobblies, ja que van ser descoberts detectius privats a sou de la patronal en les assemblees obreres. De tornada a Seattle, 75 wobblies van ser detinguts, entre ells el destacat dirigent Thomas H. Tracy, portats a la presó del comtat d'Snohomish a Everett i acusats de l'assassinat de dos «ciutadans delegats». Després de dos mesos de judici, el 5 de maig de 1917 Tracy fou absolt per un jurat i poc després tots els càrrecs contra la resta d'empresonats foren retirats i foren alliberats.

Naixements

Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès Le Droit Social de l'11 de juny de 1882

- Louis Déjoux: El 5 de novembre de 1849 neix a Replonges (Bresse, Arpitània) l'anarquista Louis Déjoux. Sos pares es deien Joseph Déjoux, fabricant d'estores, i Claudine Besson. Era germanastre petit de François Déjoux, exregidor municipal de Villeurbanne (Lió, Arpitània) que s'havia passat a l'anarquisme. Sabater de professió, visqué al número 67 del carrer Chartres de Lió (Arpitània) i en aquesta ciutat formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, setmanes abans de celebrar-se a París (França) el congrés regional del Centre que donà lloc a l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est. Com a gerent de Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire, el primer periòdic anarquista fundat a Lió, el 25 de maig de 1882 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat, al pillatge, a l'incendi i a la guerra civil» per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per uns articles on s'exalçava Pierre Fournier, jove obrer desocupat que el 24 de març anterior havia disparat contra l'industrial tèxtil Antoine Bréchard a Roanne (Forêz, Arpitània). Fugint de la condemna, passà a Suïssa, on sa companya Anatoline Duchatel, també obrera sabatera, se li va unir. En la gerència de Le Droit Social va ser substituït per Joseph Bonthoux. Representà la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est en el congrés de la Federació del Jura que se celebrà el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud, Suïssa), congrés en el qual Élisée Reclus proposà d'organitzar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'agost següent una reunió anarquista internacional. En aquesta reunió, celebrada entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 i en la qual participaren una cinquantena de delegats, Louis Dejoux representà la secció de Lausana. El 14 d'agost marxà amb Toussaint Bordat cap a Lausana per a celebrar una conferència contradictòria («Dieu et l'État») presidida per Georges Garraud (Aristide Valadier) de Lió i a la qual assistirien unes 1.500 persones. Sembla que fou expulsat del cantó de Vaud i la tardor de 1882 vivia al domicili del company Romanas, al carrer Sismondi, de Ginebra. Quan es trobava a Suïssa, es va veure implicat, juntament amb son germà François Dejoux i molts altres companys, en l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrat a Lió l'octubre d'aquell any. En aquest procés, el 19 de gener de 1883 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 1.000 francs de multa i a cinc anys de prohibició dels drets civils. Posteriorment passà a París, on continuà clandestinament les seves activitats revolucionàries sense ser descobert. Vivia al número 12 del carrer Véronèse del XIII Districte de París. Louis Déjoux va morir el 17 de maig de 1884 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) a resultes d'una bronquitis pulmonar i va ser enterrat dos dies després a París. Els periòdics L'Affamé, L'Alarme i Le Révolté anunciaren la seva defunció. 

***

Schmitt Jenő Henrik (1890)

- Schmitt Jenő Henrik: El 5 de novembre de 1851 neix a Znojmo (Moràvia, Imperi Austríac; actualment Txèquia) el filòsof agnòstic i anarquista Schmitt Jenő Henrik –Schmitt és el llinatge–, també conegut com Eugen Heinrich Schmitt i que va fer servir el pseudònim Eugen Bulla. Sos pares es deien Schmitt Károly Nándor, capità de l'exèrcit imperial austrohongarès i professor de l'Acadèmia Militar d'Enginyeria de Klosterneuburg, i Bulla Karolina. Després de la mort precoç de son pare, cap el 1858 es traslladà amb sa mare a Sombor (Bačka, Imperi Austríac; actualment Sèrbia), on ella havia nascut. Després de completar els estudis de secundària a Buda (Regne d'Hongria; actual Budapest, Hongria), a finals de 1868 començà els estudis d'oficial a l'Escola Militar de Timișoara (Imperi Austrohongarès; actualment Romania), però una malaltia l'obligà a abandonar la carrera militar. A partir de 1869 entrà com a escrivà al comtat de Bács-Bodrog i després a la Cort Reial de Sombor. Mentrestant va estudiar filosofia i va col·laborar en la revista Magyar Philosophiai Szemlében. En 1887 guanyà un concurs de filosofia de la Societat de Berlín, fet que li va permetre publicar en aquesta institució i rebre una «Beca Trefort» per a cursar estudis universitaris a Budapest i a Berlín. En 1888 començà el doctorat de filosofia a Budapest i a la tardor d'aquest any va fer un viatge a l'estranger. A partir de 1890 treballà de secretari i de bibliotecari al Ministeri de Justícia de Budapest. En 1892 va publicar Krisztus istensége a modern ember szellemében i creà una escola religiosa anomenada Szellem Vallása (La Religió de l'Esperit). Entre 1894 i 1896 edità a Leipzig la revist Die Religion des Geistes, on manifestà les seves idees innovadores en el pensament llibertari i on publicava textos Lev Tolstoi. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Der Sociallist. El 9 de setembre de 1896 va publicar en el diari Magyarország una carta oberta dirigida al ministre de Justícia hongarès on presentava la dimissió del seu càrrec de funcionari per motius de consciència, renunciant al dret a la pensió. Després d'això, es dedicà en cos i ànima a la difusió del pensament anarquista, editant i col·laborant en diferents publicacions llibertàries. Entre 1897 i 1899 fou redactor de la revista anarquista bilingüe en hongarès i alemany Állam Nélkül / Ohne Staat. Organ der idealistischen anarchisten (Sense Estat. Òrgan dels anarquistes idealistes). En 1897 va ser processat en diferents ocasions per delictes de premsa, però sempre va ser absolt en els judicis. A final de la dècada dels noranta es va veure molt influenciat pel moviment agrosocialista encapçalat per Várkonyi István i en 1897 assistí al Congrés de Cegléd, que donà lloc al Független Szocialista Párt (FSP, Partit Socialista Independent). Entre 1898 i 1899 publicà la revista Földművelő. A partir de 1900 es dedicà a fundar escoles on s'ensenyava la seva filosofia a diferents ciutats (Berlín, Budapest, Frankfurt am Main, Hamburg, Nuremberg), que acabaren federant-se internacionalment sota el nom de «Bund der Gnostiker» (Lliga dels Agnòstics). En 1904 va se nomenat membre de la «Giordano Bruno Bund» (Lliga Giordano Bruno) de Berlín i l'any següent va fer conferències per a aquesta associació. Pel seu suport l'aixecament de pagesos, en 1908 va haver de fugir d'Àustria i a Berlín entrà a formar part del cercle «Neuen Gemeinschaft», al voltant de l'anarquista Gustav Landauer. En els últims anys de sa vida es retirà a Schmargendorf. Inicialment seguidor de Georg Wilhelm Friedrich Hegel i de Ludwig Andreas Feuerbach, es va veure molt influenciat pels pensaments de Piotr Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Henrik Ibsen, fins que va crear el seu propi pensament, que bateja com «Neognosticisme», barreja d'anarquisme i de diferents filosofies, entre elles l'agnosticisme grec, el cristianisme, el budisme, la teosofia, la no violència i la desobediència civil a l'Estat. Es relacionà força amb la colònia d'artistes de Gödöllő, al comtat de Pest. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Berliner Tageblatt, Der Freidenker, Freiheitban, Neue Bahnen, Die Neue Gesellschaft, Neue Zeit, Socialistban, Vidékébe, Der Wolkserzieher, Wiener Rundschau, Die Zeit, etc. Entre les seves obres destaquen Moderne und antike Schiksalstragödie (1874), Das Geheimniss der Hegelischen Dialektik (1888), Dr. Fichte (1888), Krisztus istensége a modern ember szellemében (1892), Herodes oder gegen wen ist die Umsturzvorlage gerichtet? (1894), Das Geheimniss Christi (1895), Warum ist eine religiöse Bewegung Notwendigkeit (1895), An die Socialdemokraten (1895), Mammon und Belial (1895), A szellemvallás katekizmusa (1895), Hogy teremtenek nálunk új bölcsészeti rendszert (1896), Felekezetnélküli testvérközösségek (1899), Friedrich Nietzsche an den Grenze zweier Weltalter (1900), Tigellinus. Tragödie in fünf Aufzügen (1900), Graf Leo Tolstoy und seine Bedeutung für unsere Kultur (1901), Die Kulturbedingungen der christlichen Dogmen und unsere Zeit (1901), Die Gnosis (1902), Der Idealstaat (1904), Anarkizmus (1904), Religion und Kultur (1905), Die höheren Bewustseinsformen als Lebensformen (1907), Die Kritik der Philosophie vom Standpunkte der Erkentniss (1907), Művészet, etika, élet, szerelem (1917, pòstum), Krisztus (1920, pòstum), A szellem fejlődéstörvénye (1920, pòstum), Lélek és szellem (1921, pòstum), Religio azoknak, akikben fiatal a kedély, egyben Jézus egy élete és bevezetés a megismerésbe bárki számára (1927, pòstum). Schmitt Jenő Henrik va morir el 14 de setembre de 1916 a Schmargendorf (Imperi Alemany; actualment és un barri de Berlín, Alemanya). Les seves idees van influir molt en diferents pensadors i filòsofs, com ara Robert Bodanzky, Gusto Gräser, Christian Morgenstern, Pierre Ramus, Albert Škarvan, Rudolf Steiner, etc.

Schmitt Jenő Henrik (1851-1916)

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 28 d'agost de 1895

- Édouard Arnal: El 5 de novembre de 1863 neix, segons algunes fonts, a París (França) el propagandista anarquista Édouard Arnal. Amb les dues cames esguerrades, es desplaçava amb crosses. A Besiers (Llenguadoc, Occitània) visqué al número 4 del carrer Arago. Es guanyava la vida fent de cantant ambulant i de sabater i entre 1895 i 1900 freqüentà totes les fires, festes i mercats del departament occità del Gard anant i venint amb un cotxet tirat per dos cans i seguit per sa companya Antoinette Esquivar –a vegades citada Scavarda. Aprofitava la seva activitat i els seus desplaçaments per repartir propaganda anarquista. En 1894 estava domiciliat a Lo Borg de Sant Andiòu (Llenguadoc, Occitània) i, a començament de 1896, durant la seva estada a Alèst (Llenguadoc, Occitània) a casa d'un drapaire anomenat Delenne. En moltes ocasions va ser detingut per «mendicitat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una conferència de Léon Marinont publicada en el diari parisenc Le Populaire del 18 de març de 1939

- Léon Marinont: El 5 de novembre de 1870 neix a Caen (Normandia, França) el llibertari neomaltusià Léon Marinont. Era fill natural de la modista Félice Zoé Desirée Marinont. Es guanyà la vida com a representant comercial de corones mortuòries a Maisons-Alfort (Illa de França, França), però aquesta feina li va permetre fer viatges comercials arreu de França que aprofità per fer propaganda. Deixeble d'Eugène Humbert i de Paul Robin, representà el corrent neomaltusià en la secció local (chantier) del XIX Districte de París de la «Chevalerie du Trevail» (Cavalleria del Treball), chantier fundada el 8 de novembre de 1895. Va ser un dels animadors i secretari de la Lliga de la Regeneració Humana, fundada el 31 d'agost de 1896 per Paul Robin. El desembre de 1896 es responsabilitzà d'un número programàtic de Régéneration, òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana, el primer número del qual ser publicat l'abril de 1900 i del qual assumí el càrrec d'administrador gerent. Fou l'organitzador del Congrés Internacional Neomaltusià, celebrat el 6 d'agost de 1900 a París. Segons alguns, en aquests anys s'afilià al Partit Socialista Unificat (PSU). En 1913 publicà Socialisme et population. Le socialisme et les questions de population, de limitation volontaire des naissances et de liberté de la maternité, que va ser reeditat després de la guerra. Abans de la Gran Guerra col·laborà en el periòdic parisenc Génération Consciente (1908-1914) d'Eugène Humbert. Donat de baixa al principi del conflicte, l'1 de setembre de 1914 va ser allistat i només va ser llicenciat el 10 de desembre de 1918. Entre 1923 i 1937 va ser autor de fullets publicats per La Brochure Mensuelle. El 17 d'abril de 1924 va fer la conferència «L'évolution universalle. Évolution des êtres vivants, évolution des sociétés, la création sans Dieu», a la seu del Grup Filosòfic «Littré», del qual era membre, que va ser publicada en fullet en diverses edicions. Durant els anys trenta col·laborà en La Grande Réforme, nou òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana (1931-1939), dirigit per Eugène i Jeanne Humbert. Propagandista del veganisme, també va ser membre de la Lliga dels Drets de l'Home i de «La Libre Pensée» –fou col·laborador de La Libre-Pensée Intégrale. Sa companya fou Marguerite Potier, amb qui tingué una filla, Eugénie Marguerite Marinont. Al final de sa vida es va retirar a viure amb sa filla a Tunísia. Léon Marinont va morir el 9 de novembre de 1943 a Tunis (Tunísia).

***

Article antimilitarista d'Alfred Mignon publicat en el diari de Vendôme Le Progrès de Loir-et-Cher del 19 de juliol de 1912

- Alfred Mignon: El 5 de novembre de 1872 neix a Romorantin (Centre, França; actualment Romorantin-Lanthenay) el metge, músic i propagandista anarquista Joseph Marie Alfred Mignon, conegut com Alfred Mignon, Dr. Mignon i Max Clair. Sos pares es deien Alfred Émile Mignon, apotecari, i Berthe Chauvin. Metge d'Anatole France, a qui embalsamà en morir, i amic de Maurice Halbwachs, va ser professor a Tours (Centre, França) abans de 1914 i després a la Facultat de Medicina de París (França). Des de 1895 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, sota el pseudònim Max Clair. El 25 de setembre de 1909 es casà a Perigús (El Perigord, Aquitània, Occitània) amb Jeanne Madeleine Richard, amb qui tingué tres infants. En 1912 col·laborà en el periòdic socialista Le Progrès de Loir-et-Cher. El 8 de novembre de 1913 assistí a un míting organitzat per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) per l'amnistia dels amotinats a les casernes d'aquell any i per protestar contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En aquesta època col·laborà en La Bataille Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT), i en Le Bulletin de «La Ruche», de Sébastien Faure. Quan esclatà la Gran Guerra, fou membre, amb Charles Benoît i André Girard, del «Grup de Les Temps Nouveaux». El 6 de gener de 1915 felicità Pierre Monatte per la seva lluita contra la «Unió Sagrada» i en aquell any s'instal·là a Saint-Cyr-sur-Loire (Centre, França) i col·laborà en La Bataille (1915-1920). Durant la primavera de 1916, quan col·laborava en CQFD de Sébastien Faure, cosignà el manifest pacifista «La paix par les peuples» (Pau per als pobles), en oposició al «Manifest dels Setze». Eludint la censura, aconseguí publicar en Le Réveil, òrgan de la Federació Socialista d'Indre-et-Loire, del 23 de novembre de 1918, l'article «Pour la paix dels peubles». En aquesta època col·laborà en els periòdics pacifistes L'Avenir International, La Libre Fédération, La Plèbe i Le Réveil Anarchiste, i era membre de la Lliga dels Drets de l'Home. Favorable de la Revolució russa, col·laborà en el periòdic comunista L'Internationale. Arran del XVIII Congrés de l'SFIO, celebrat entre el 25 i el 30 de desembre de 1920, i la escissió del moviment socialista, s'arrenglerà amb el sector comunista, però el gener de 1923 en va ser exclòs per haver criticat, fidel al seu pensament llibertari, el centralisme comunista, l'autoritarisme dels seus dirigents i la seva concepció de front únic. Aquest mateix gener de 1923 dimití de la Lliga dels Drets de l'Home. En 1926 s'instal·là a París, on regentà una pensió familiar a la plaça Denfert-Rochereau. En aquests anys de entreguerres col·laborà en el periòdic anarquista belga L'Émancipateur, de Camille Mattart. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Ce qu'il faut diré, de Louis Louvet, i Défense de l'Homme, de Louis Lecoin. Com a músic va compondre la melodia de nombroses cançons, com ara la de Fraternité, d'Eugène Bizeau, i l'antimilitarista Révision, de Gaston Couté. En els anys trenta i quaranta visqué a Viroflay (Illa de França, França). Alfred Mignon va morir el 7 de juliol de 1949 a la Clínica Oudinot del VII Districte de París (França).

***

Notícia de la condemna de Josep Alasluquétas apareguda en el diari parisenc La Liberté del 2 de juliol de 1896

- Joseph Alasluquétas: El 5 de novembre de 1877 neix a Borgon Nuòu (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Joseph Aimé Raoul Alasluquétas, també conegut com Raoul Alasbusquetas. Era fill de Paul Rémy Alasluquétas, sabater, i d'Émile Faure, cosidora. Es guanyava la vida treballant de baster a París (França). En 1895 va ser controlat per la policia com a assidu de les reunions del grup anarquista parisenc «La Jeunesse Révolutionnaire du XV». El 29 de desembre de 1895 va fer la conferència «Les religions», a la Sala Mas de París, organitzada per «La Jeunesse Révolutionnaire du XV». En 1896 militava en el grup anarquista «Les Égaux des Batignolles» del XVII Districte de París i la policia el considerava «anarquista perillós» i partidari de la propaganda pel fet. En aquesta època vivia al carrer Barye del XVII Districte de París. El 2 de juliol de 1896 va ser condemnat pel IX Cambra de Policia Correccional de París a sis mesos de presó i 200 francs de multa per «extorsió», després d'intentar vendre el 2 de maig anterior a Ruel, director del «Bazar de l'Hôtel de Ville», regidor municipal de París i candidat a les eleccions municipals pel IV Districte de París, uns cartells difamatoris contra la seva persona destinats a aferrar-los pel barri la vetlla de les eleccions municipals. L'agost de 1900 la policia el donà com a desaparegut de París i segons aquesta hauria marxat cap a Marsella (Provença, Occitània), encara que les investigacions per a trobar-lo resultaren infructuoses. En 1906 tenia el seu taller de sabateria al número 27 del carrer Truffaut del XVII Districte de París. En 1907 marxà cap al departament de les Boques del Roine amb la finalitat d'arribar Marsella. El maig de 1909 vivia al número 111 del carrer Ranelagh del XVI Districte de París. El 20 de desembre de 1919 es casà al XVI Districte de París amb l'empleada Marie Joseph Vitaline Herviaux. Aleshores treballava de periodista i continuava vivint al carrer Ranelagh. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Diego Rodríguez Barbosa

- Diego Rodríguez Barbosa: El 5 de novembre de 1885 neix a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local –la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores– i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la «Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes –el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938–, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències –Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)–; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del Sindicat Únic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla del Águila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética, Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i «La Novela Ideal» –La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)– i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).

***

Henriette Roussel durant el judici del «Procés dels 10» en una foto publicada en el diari parisenc L'Humanité del 14 de setembre de 1907

- Henriette Roussel: El 5 de novembre de 1885 neix a Les Lilas (Illa de França, França) l'anarquista i antimilitarista Henriette Roussel. Sos pares es deien Alfred Edmond Roussel, llauner, i Marie Élisabeth Henraëde, florista. En néixer son pare havia abandonat la llar i es trobava desaparegut. Son germà gran Georges Roussel va ser un destacat anarcoindividualista. Es guanyà la vida com sa mare, de florista. Des de la seva fundació en 1905, va ser membre de l'equip editor del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad, i va ser una de les animadores de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), realitzates al carrer Muller i al carrer Chevalier-de-la-Barre. En aquesta època vivia al número 3 de la plaça Fêtes del XIX Districte de París. L'1 de juny de 1905 va ser detinguda quan venia L'Anarchie durant la manifestació contra la visita a París del rei Alfons XIII d'Espanya. El 6 de juny de 1907 signà amb altres companys un manifest de protesta contra un article antianarquista publicat en el diari Le Matin del 31 de maig de 1907. En 1907 va ser l'única dona signat del cartell manifest «Aux crimes, répondons par la révolte» i durant el procés celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1907 («Procés dels 10») va ser absolta. En sortir en llibertat va fer una gira de conferències antimilitaristes sobre el «Procés dels 10» per a la Joventut Lliure, la Joventut Revolucionària del XIV Districte i la Joventut Sindicalista. També freqüentà la redacció de La Guerre Sociale i assistia a les reunions anarquistes distribuint fullets antimilitaristes. Aleshores vivia al número 41 del carrer Bois del XIX Districte de París. El 9 d'octubre de 1907 va ser novament detinguda a l'estació de l'Est per haver distribuït als reclutes que partien pamflets antimilitaristes (La crosse en l'air; Désertez!; À mon frère le paysan, d'Élisée Reclus; L'antipatriotisme, de Gustave Hervé; etc.). Entre el 30 i el 31 de desembre de 1907 va ser jutjada davant l'Audiència amb altres 17 companys, tos homes (Bouviat, Charragnat, Coindeau, Delage, Deslandes, Docquet, Duchateau, Duncas,  Lacour, Leblanc, Masniaud, Mazelaigne, Menier, Michaud, Passant, Ranques i Thomas); ella i dos companys van ser absolts, mentre que la resta van ser condemnats a penes entre 10 mesos i un any de presó i 100 francs de multa. Durant la primavera de 1908 participà, amb Gaston Delpech i Georges Durupt, en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Continuà freqüentant assíduament la seu de L'Anarchie, al carrer Chevalier-de-la-Barre. Els confidents la qualificaven d'«histèrica i mig folla» i restaven escandalitzats pel gran nombre d'amants que arreplegava. El 23 de gener de 1909 participà amb Albert Rigaudie en el boicot a un concert de músics esquirols celebrat al Cirque d'Hiver i dos dies després va ser condemnada pel X Tribunal del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional, i a 11 francs de multa –Rigaudie va ser condemnat a 15 dies de presó. A partir de 1913 visqué amb el socialista i antic anarquista Pierre Albert Rigaudie, administrador de La Guerre Sociale, i el 13 d'agost de 1914 la parella es casà al X Districte de París. En aquesta època vivia al número 56 del Faubourg de Saint Denis. El 16 de juny de 1916 Rigaudie va morir al front durant la Gran Guerra. El 18 de desembre de 1920 es casà al XX Districte de París amb l'empleat parisenc René Marcel Guittard, de qui es va divorciar el 25 de gener de 1927. A principis dels anys vint vivia al número 24 del carrer Fréderick Lamaître del XX Districte de París i una filla seva de sis anys es trobava malalta en tractament mèdic a Baiona (Lapurdi, País Basc). Henriette Roussel va morir el 9 de setembre de 1964 a l'Hospici de la Caridad de Château-Thierry (Picardia, França).

Continua...

---