Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides de l'11 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'El Combate

- Surt El Combate: L'11 de novembre de 1891 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número de la publicació quinzenal anarcocomunista El Combate. Periódico anarquista. La capçalera portava el següent epígraf: «Los trabajadores contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en nuestro conocimiento los que haremos públicos para vergüenza de abusadores y atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho debidamente. Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su disposición las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz, mucha luz.» Va ser dirigit per Vicente García i administrat per Mateo Díaz. Trobem articles de Luis Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el número dos s'anuncià la creació d'un grup de «Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no fossin anarquistes». Per raons econòmiques només en sortiren tres números, l'últim el 12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació només es conserven exemplars a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

***

Portada del primer número de La Lucha

- Surt La Lucha: L'11 de novembre de 1894 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico comunista-anárquico. Defensor del obrero. Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de nuestro trabajo, la expropiación es un derecho (para quedar en comun). Condenados por esta socidad mal organizada a ser explotados no explotadores, la Revolución Social es una necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo. Només es coneix aquest número, que publicà un dels seus articles en italià.

***

Portada del primer número de La Voz de Ravachol

- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número i únic número de la publicació «anarcopetardista» La Voz de Ravachol. Periódico comunista-anárquico. Portava l'epígraf: «El único contrario del bienestar social es la propiedad. El único enemigo del obrero es el rico.» El responsable de la publicació, partidària de la «propaganda per l'acció», va ser F. Vázquez. Realment aquesta publicació és sobretot una apologia de l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol). Trobem textos de José Altafulla, J. Robert i Ravachol.

***

Portada d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: L'11 de novembre de 1898 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la publicació de periodicitat irregular El Rebelde. Periódico anarquista. Alguns números portaren l'epígraf: «La propietat és un furt.».  Estava patrocinada pel grup anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el suport dels grups «Libertario», «Juventud Anárquica», «Anti Federativo» i «Los Ácratas». Va ser dirigit primer per J. Mayorka (Manuel Reguera), després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G. García i finalment per A. V. Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes amb major tirada d'aquells anys, juntament amb La Protesta Humana i L'Avvenire, amb els quals polemitzà. Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo Aznar, Leopoldo Bonafulla, Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao, Juan C. Cazabat, G. Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter, Delafranca, V. Dessola, Alejandro Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra, Francisco Fonseca, Julia P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra, Soledad Gustavo, A. Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin, Braulio Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec, Errico Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo Nachón, Luis Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José Reguera, Manuel Reguera (Mayurka), M. J. Requena, L. Rémy, Ribera, María Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano, León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G. Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya, entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a mínim, 104 números. Cal no confondre amb el periòdic anarquista xilè del mateix títol que es publicà en la mateixa època.

*** 

Naixements

Saverio Friscia

- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la «medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

Notícia de la detenció de Clément Guérin apareguda en el diari de Dijon Le Progrés de la Côte-d'Or del 23 de gener de 1884

- Clément Guérin: L'11 de novembre de 1852 neix al II Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Clément Antoine Guérin. Era fill d'Arnaud Guérin, negociant, i de Jeanne Cruchon. Es guanyava la vida treballant de representant de comerç. A principis dels anys vuitanta vivia al número 189 del carrer Saint-Catherine i en 1884 al número 12 del carrer Catros de Bordeus. El 17 de gener de 1884 va ser detingut, juntament amb el sabater Alfred Marné, sota la sospita de ser l'autor l'octubre de 1883 d'un atemptat amb botelles explosives contra la Borsa de Bordeus i a altres immobles habitats. Després de tres mesos empresonat preventivament al Fort de l'Hâ de la ciutat, el 14 de març de 1894 va ser posat en llibertat per manca de proves, però Marné restà tancat. En 1886 era membre del Comitè Anarquista i va ser un dels redactors, amb Bienvault, Ducerf i Étienne Léglise, del quinzenal anarcocomunista de Bordeus Le Forçat du Travail (1885-1886), l'administrador del qual va ser Luquet i el gerent Jean Benoît. També va ser corresponsal de diversos periòdics lionesos i parisencs. Vidu de Louise Marie Suzanne Poujeaux, el 28 de març de 1901 es casà al XVII Districte de París (França) amb Jeanne Lowson. En questa època vivia al número 83 del carrer Boursault del XVII Districte de París i continuava treballant de viatjant de comerç. Clément Guérin va morir el 28 d'agost de 1913 al seu domicili, al número 62 del carrer Saussure, del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Adriano Ascensi (1892)

- Adriano Ascensi: L'11 de novembre de 1856 neix a Alatri (Laci, Itàlia) l'anarquista Adriano Flavio Enrico Ascensi. Sos pares es deien Serafino Ascensi i Rose Noce. Entre 1877 i 1880 serví com a guàrdia al Principat de Mònaco. L'11 de desembre de 1878 arribà a Niça (País Niçard, Occitània) i cap el 1880 s'establí de sabater. El 22 de febrer de 1887 es casà a Niça amb la francesa d'origen italià Anne Marie Carbone, amb qui tingué tres infants (Jacques, Joseph Charles i Pascal Charles). El 6 de juliol de 1891 va ser un dels signants del manifest imprès per l'anarquista Giovanni Talchi titulat «Al signore Cerbero Vanni Candide, correspondente dell'Epoca...», fet que sembla va fer que fos inscrit com a «anarquista» per les autoritats, encara que com a «no perillós». En 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a Niça. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Barillerie. Va estar lligat als anarquistes Menozzi, Lombardo Rocco, Pilade Rugiardi i G. Talchi. El desembre de 1903 va ser inscrit per les autoritats en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. L'11 d'agost de 1904 la gendarmeria assenyalà que havia arribat a Falicon (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió d'Eugène-Bernard Verhaegen apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 28 d'abril de 1892

- Eugène-Bernard Verhaegen: L'11 de novembre de 1865 neix al vaixell La Volonté de Dieu, ancorat al port de Châlos-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), l'anarquista Eugène-Bernard Verhaegen –citat erròniament Verhaeghen–, conegut com Mouchon. Sos pares, de nacionalitat belga, barquers fluvials a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), es deien Pierre-Michel Verhaegen i Adèle-Louise Flandrin, i tenia dos germans més grans, Henri Arthur i Oscar, també llibertaris. Es guanyava la vida treballant d'obrer en una fàbrica de tul. Els germans Verhaegen van ser detinguts preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig de 1892 a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 21 d'abril es van decretar les seves expulsions de França. El 27 d'abril de 1892 s'embarcaren cap a Anglaterra acomiadats per una manifestació de quatre-cents obres del tul, molts d'ells socialistes. El 4 de juny de 1897 el seu decret d'expulsió va ser suspès i va ser autoritzat a residir a França. El 4 de gener de 1900 els decrets d'expulsió de sos germans Henri Arthur i Oscar també vas ser suspesos. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: L'11 de novembre de 1871 neix al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir, el 21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Notícia de la condemna de René Gendot publicada en el diari parisenc La Petite République del 8 de març de 1902

- René Gendot: L'11 de novembre de 1881 neix a Brion (Borgonya, França) l'anarquista René Gendot, conegut com Gendoz. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. A principis de 1901 vivia al número 116 del carrer Chemin Vert de París (França) i la policia el tenia fitxat com a actiu propagandista antimilitarista i membre del grup anarquista «Le Pot à Colle». El 9 de febrer de 1902 va ser detingut, juntament amb Albert Ganssen, per haver amenaçat de mort la filla d'una portera durant uns aldarulls. El 7 de març de 1902 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres mesos de presó per «violències», per haver ferit un agent anomenat Massot a la sortida d'un míting dels desocupats celebrat a la Borsa del Treball el 2 de març anterior. En aquesta època vivia al número 75 del Faubourg Saint-Antoine. El maig de 1903 la policia no el tenia controlat i va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. En 1904 vivia a Londres (Anglaterra) i mantingué correspondència amb el periòdic Le Libertaire, solidaritzant-se amb l'obrer ajustador Victor Pivoteau, amb qui havia treballat i que havia estat condemnat per la mort a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar després d'haver-lo acomiadat, i va fer una crida per obrir una subscripció al seu favor per ajudar la mare de l'empresonat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Gudefin

- Paul Gudefin: L'11 de novembre de 1881 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Paul René Gudefin. De pare desconegut, era fill natural de la domèstica Marie Claudine Gudefin. Es guanyà la vida treballant de mosso repartidor i d'obrer tintorer. En 1902 vivia al número 47 de Cité Jouffroy Renault de Clichy (Illa de França, França). El gener de 1903 habitava el número 42 del carrer Paris de Clichy i guanyava alguns diners amb uns drapaires. En aquesta època freqüentava les reunions anarquistes, especialment les del grup «Les Iconoclastes», on prenia la paraula. Era assidu dels anarquistes Maurice Bouché i Alzir Hella. En un escorcoll policial del seu domicili, la policia de Clichy va trobar fullets antimilitaristes i correspondència. A principis de 1903 va ser sortejat per l'exèrcit i va declarar que desertaria tan bon punt tingués l'uniforme. El maig de 1903 va ser contractat per un sabater, però va desaparèixer després de robar-li. El 16 de novembre de 1903 va ser incorporat al IV Regiment d'Hússars i el 24 de novembre va desertar; el 25 de desembre de 1903 va ser declarat oficialment desertor i es va donar ordre de crida i cerca. A principis de març de 1904 havia quedat amb un drapaire per a vendre'l diversos objectes i el comissari va ser advertir d'aquesta reunió, però va reconèixer un dels tres policies que el volien detenir i aconseguí fugir-ne. S'instal·là a Jemeppe-sur-Sambre (Namur, Valònia), al carrer Hullos, domicili del miner Modeste Boutet que llogava habitacions. Relacionat amb l'anarquista Auguste Lambin (Henri Beaumanoir, Auguste Gibout, Le Grand Charles), ambdós decidiren realitzat atemptats amb explosius. Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Ernest Laurent va ser descoberta a Lieja, però quan el comandant d'artilleria Julien Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Léon Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Auguste Lambin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. El 18 de maig de 1904 va ser condemnat a mort davant l'Audiència de Lieja, juntament amb Auguste Lambin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Paul Gudefin va morir l'11 de juliol de 1917 a la Presó Militar de Lovaina (Bramant Flamenc, Flandes).

***

Foto antropomètrica de Vittorio Puffich

- Vittorio Puffich: L'11 de novembre de 1885 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Vittorio Puffich, també conegut com Viktor Puffich. Sos pares es deien Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys patí la seva primera condemna per robatori, causat per la necessitat de supervivència. L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes, especialment els companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro, Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a quatre mesos de arrest per «accions prohibides per la llei» –durant una manifestació anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara «Visca l'anarquia!» i «Fora capellans i frares!». El seu procés va ser seguit pel setmanari anarquista de Trieste Germinal, dirigit per Marcello Andreani, amb el qual col·laborava assíduament. El juliol de 1909 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) buscant una feina estable i, segons informes de la Prefectura de Policia milanesa, freqüentà Giovanni Galmozzi, redactor de La Protesta Umana. En una nota publicada el març de 1911 en Il Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà la seva presència a Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les drassanes navals que feia poc s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més tard es passà al comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb l'anarquista de Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar en el quinzenal revolucionari local La Gioventù Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de la Gran Guerra treballà a les drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de colla, encara que no es mostrà com a anarquista a la nova direcció. Va estar present, en concomitància amb els obrers, durant la ocupació de dos dies de la fàbrica, però la direcció considerà que havia intentat salvar els seus interessos i li va lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de 1925 va ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb un grup de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè Union, lloc de reunions llibertàries diàries al centre de la ciutat. Se li segrestaren nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de llargària» i va ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs al funeral laic il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de l'anarquista Umberto Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste assenyalà que en els últims anys el seu comportament polític no havia donat problemes, però que no era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En 1937 participà en un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale Elettricità Gas Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua i Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la seva companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de veure's obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva readmissió laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938 a Trieste (Friül).

***

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa «Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià «Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

- Sebastià Clarà Sardó: L'11 de novembre de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Sos pares es deien Sebastià Clarà i Maria Sardó. Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència «Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco Cañadas El Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) –era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona– i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, El Vidrio, etc. Sebastià Clarà i Sardó va morir el 17 de maig de 1986 a la Residència Armonia de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementir de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de maig de 1953

- Cristóbal Rodríguez Pérez: L'11 de novembre de 1894 neix a Igualeja (Málaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez Pérez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va ser adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Exiliat, treballà de llenyataire a Sacy (Borgonya, França). Desesperat per la malaltia que patia, Cristóbal Rodríguez Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953 llançant-se a les vies del tren a l'indret anomenat «Le Champ du Noyer» de Vermenton (Borgonya, França).

Continua...

---