Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 27 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Comune

- Surt La Comune: El 27 de novembre de 1882 surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer número del bisetmanal anarquista La Comune. Urlo della canaglia (La Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf «Nessun diritto senza doveri. Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap deure sense drets). Era, probablement, continuació de L'Affarista alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de 1882), ja que tingué el mateix director, Luigi Colli. En el primer número publicà el programa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra el poder de l'Estat central reivindicà la completa autonomia de les comunes locals, propugnant una Federació Lliure de Comunes Autònomes. Criticà durament el govern esquerrà d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que reivindicà un «nou radical ordre». Parlà molt sobre política local i de com organitzar els consells municipals. També reivindicà el dret al treball. Trobem textos de Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi Policarpo i O. Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'assaig de l'anarquista Gustave Lefrançais Della proprietà. En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer de 1883, amb una interrupció entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883. Posteriorment, el 2 de setembre de 1888, sortí a Pàdua el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia recaptar fons per publicar un nou diari.

Naixements

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud: El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Era fill d'uns carnissers, Jean Pierre Jules Renaud i Anne Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per «rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el «Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya, Marie Félicité Verjon, i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Gabriel Billon (14 d'agost de 1893)

- Gabriel Billon: El 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 27 d'octubre– de 1872 neix a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França) el tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon. Sos pares es deien Edmond Billon, pedraire, i Marguerite Fanny Lejeune, costurera. Recorria les zones rurals, sembla que com a venedor ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per la policia, va ser jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894 fou detingut en un cafè de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar «Visca l'anarquia!» i portar «papers compromesos» i tancat a la presó de Domfront (Baixa Normandia, França).  Implicat en el «Procés dels Trenta», entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897, segons l'informe d'un confident, havia bravejat d'haver après a fabricar explosius ja que aleshores estava en contacte amb anarquistes russos. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista parisenc «Le Cri de Révolte», de Montmartre, que edità un periòdic homònim entre setembre de 1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut, juntament amb Louis Jourdain i François Mugnier, a  Le Havre (Alta Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses als comerços de la ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Gabriel Billon (1872-?)

Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)

- Antonio Gramantieri: El 27 de novembre de 1898 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Gramantieri. Sos pares es deien Giuseppe Gramantieri i Maria Margotti. Fill d'una família «subversiva», després de participar en la Gran Guerra, que el deixà mutilat, es traslladà a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En els primers anys del feixisme va ser contínuament perseguit i en 1923 decidí passar a França. De bell nou a Itàlia, s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de pintor per a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). El novembre de 1935 el prefecte de policia el proposà per al confinament, per haver pronunciat «frases escandaloses» contra el Duce, fet que va provocat que un obrer feixista que treballava al seu costat el bufetegés, però finalment només va ser amonestat formalment per les autoritats. Per mor d'aquest episodi, va ser despatxat de la FIAT i retornà a Mòdena. En 1940 el trobem empresonat a Asti (Piemont, Itàlia) i un cop lliure s'establí a Alba (Piemont, Itàlia). Durant la Resistència fou partisà en la 48 Brigada «Garibaldi», que operà a Langhe (Piemont, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena i s'adherí a la Federació Anarquista de Mòdena (FAM). El maig de 1947, amb Carlo Venturelli, va ser denunciat per difusió de manifests antimilitaristes. Processat en 1950, va ser absolt per manca de proves, però de tota manera va ser condemnat a dos anys de presó per «instigació a la desobediència». Posteriorment continuà militant en el moviment anarquista, però sense destacar ni comprometre's. Antonio Gramantieri va morir el 30 de maig de 1973 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Lanciotto Gherardi

- Lanciotto Gherardi: El 27 de novembre de 1902 neix a Bagni di Casciana (actual Casciana Terme, Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Lari (Toscana, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Gherardi. Era fill d'Alfredo i de Dosolina. De família llibertària, entrà en contacte amb els cercles anarquistes des de jove. Quan tenia 18 anys, després de guanyar unes oposicions als Ferrocarrils de l'Estat com a ajudant de maquinista, s'instal·là a Liorna (Toscana, Itàlia), al carrer Pelletier del barri subversiu de San Marco Pontino. Destacat activista anarquista, el 16 d'abril de 1922 va ser ferit al cap, juntament amb el torner comunista Ugo Lelli, en un enfrontament entre un grup de subversius i un escamot feixista al cèntric carrer Vittorio Emanuele de Liorna. A mitjans dels anys vint es casa a Bruna Ghiribelli, que serà la seva parella de per vida. Després de ser acomiadat dels ferrocarrils per la seva militància política, treballà de mecànic i de pilot de proves a la filial de Liorna de la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). En els anys trenta, en ple règim feixista, s'integrà en l'organització clandestina del Partit Comunista Italià (PCI), assumint càrrecs de responsabilitat orgànica i directius, tot i que mai no va renunciar als seus ideals anarquistes, com ho demostra el testimoni de son fill Alfredo Gherardi i de l'anarquista Virgilio Antonelli, responsable militar del primer Comitè d'Alliberament clandestí. El març de 1933 participà en el funeral clandestí del comunista Mario Camici, que congregà uns quatre-cents antifeixistes. En aquesta època patí detencions i escorcolls, mantenint una actitud oberta de rebuig al feixisme i col·laborant en l'expatriació clandestina marítima dels perseguits polítics cap a Còrsega. En 1941, amb els socialistes Angiolo Pagani i Cesare Zambelli i el republicà Fortunato Garzelli, creà el primer Front Nacional Antifeixista (FNA), que desenvolupà les seves activitats clandestines entre el sector obrer, especialment entre els treballadors de la fàbrica de torpedes Moto Fides. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà en la nova Concentració Antifeixista, de la qual va sorgir el Fronte Nazionale Unitario di Liberazione (FNUL, Front Nacional Unitari d'Alliberament), després Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), de Liorna, dedicant-se a la recollida i transport d'armes. Al capdavant d'una Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Esquadra d'Acció Partisana), atacà la caserna de carrabiners del carrer Maria Terreni. A partir de l'1 de març de 1944 formà part com a partisà del X Destacament Partisà «Oberdan Chiesa», integrat en la III Brigada «Garibaldi», que operà a la zona de Castellaccio. L'1 de maig de 1944 va ser nomenat comissari polític de la citada formació i també formà part d'un tribunal partisà d'aquesta. El juliol de 1944 lluità en els darrers combats al sud de Liorna, abans de l'alliberament de la ciutat. El 15 de juliol, al capdavant d'una patrulla partisana que actuà a Quercianella, alliberà dos soldats nord-americans i matà dos SS nazis. A l'alba del 18 de juliol, al cap d'una columna nord-americana, participà directament en els combats contra la rereguarda alemanya a la zona de Popogna i prop de la Palazzina, rescatant un company ferit, Francesco Lotti, però resultà ferit de mort d'una ràfega de metralleta. Segons algunes fonts hauria caigut sota el foc alemany, però en realitat hauria estat víctima de «foc amic», ja que va ser identificat erròniament perquè portava una metralladora i una gorra alemanya, i va ser disparat per soldats nord-americans. Lanciotto Gherardi va morir el 19 de juliol de 1944 en un hospital de campanya aliat de Liorna (Toscana, Itàlia). A finals de juliol de 1944 la Divisió «Garibaldi» prengué el nom de Divisió «Gherardi» en el seu homenatge i després de la II Guerra Mundial una secció del PCI, a la via Garibaldi, també prengué el seu nom. A Liorna, a la ciutat i a Castellacció, i a Casciana, se'l dedicaren carrers i làpides. El 19 de setembre de 1994 se li va condecorar pòstumament amb la medalla de bronze per la seva activitat partisana.

***

Guido Bruna

- Guido Bruna: El 27 de novembre –algunes fonts citen el 2 de novembre– de 1905 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Guido Efisio Bruna, també conegut com Bruno Bruni. Sos pares es deien Giacomo Bruna i Ermina Comotto. Es guanyava la vida treballant de pintor de cases i d'obrer en general. Son germà Ernesto Bruna i sa germana Margherita Bruna també van ser militants anarquistes. Condemnat en diverses ocasions per activitats anarquistes i subversives, l'abril de 1931, després de desertar de l'exèrcit, s'expatrià clandestinament a França i després passà a Bèlgica, on mantingué estrets contactes amb els grups anarquistes de refugiats italians. En 1932 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on el desembre de 1933 va ser detingut, jutjat i condemnat per haver participat en una reunió clandestina anarquista i de preparar un complot contra la seguretat de l'Estat. L'agost de 1935, després de 18 mesos d'empresonament, va ser posat en llibertat. Expulsat d'Espanya pel govern republicà, s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on amb altres companys anarquistes, creà una xarxa logística permanent per als militants de pas (habitatge, transports, falsificació de documents, etc.). Només ocasionalment participà en el grup anarquista il·legalista de son germà Ernesto Bruna, anomenat «Gli Espropriatori» (Els Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians (Pietro Boggio, Federico Brino, Carlo Girolimetti, Vittorio Ortore, Quinto Panizzi, Carlo Piovano, Marcello Qualizza, Camillo Sartoris, Tommaso Serra, Luigi Sofrà, Enrico Zambonini, etc.). L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya, amb son germà Ernesto Bruna, marxà com a voluntari cap a Catalunya i s'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». L'1 de setembre de 1936, durant l'ofensiva sobre Osca (Aragó, Espanya), a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya), el camió blindat (tiznao) on es trobava, juntament amb els milicians italians Giovanni Barberis (José Gómez), Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, s'incendià després de rebre una granada, resultant greument ferit en un peu, però amb més sort que els seus companys, Giovanni Barberis i Amedeo Gianotti, que moriren. Trigà mesos a recuperar-se a l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Posteriorment ocupà càrrecs de responsabilitat com a membre de la Secció Italiana en el Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant-se del control d'entrades i de sortides dels italians en general, fent d'enllaç en el Servei de Fronteres entre Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A Portbou conegué l'anarquista Siberia Gilioli, que esdevingué sa companya. En un pas a França, l'1 d'octubre de 1937 va ser detingut a Tolosa va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó. En 1939, amb el triomf franquista, es refugià a França, després passà a Bèlgica i finalment als Països Baixos, on li agafà l'esclat de la II Guerra Mundial. El 15 de desembre de 1939 va ser detingut a Amsterdam. Greument malalt de tuberculosi, va demanar ser repatriat a Itàlia passant per Alemanya, però, el 2 d'octubre de 1940, en arribar al pas fronterer de Brenner (Tirol), va ser detingut per la policia italiana i el 19 d'octubre de 1940 va ser traslladat a la presó de Torí. Jutjat i va ser condemnat a dos anys de reclusió per «deserció», pena que va purgar a la presó militar de Gaeta (Laci, Itàlia). Un cop complerta la condemna, se li va assignar confinament durant cinc anys a l'illa de Ventotene per haver combatut a la guerra d'Espanya, però el 27 de gener de 1943 aquest decret va ser commutat per una amonestació per motius de salut i es pogué establir a Torí. Hospitalitzat en un sanatori torinès, aconseguí sobreviure tota la guerra. Guido Bruna va morir, en la pobresa més absoluta, el 15 de gener de 1946 a Torí (Piemont, Itàlia).

Guido Bruna (1905-1946)

Ernesto Bruna (1904-1977)

***

Manuel Rodriguez Lana (Marola)

- Manuel Rodríguez Lana: El 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 3 de desembre– de 1905 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pintor i dibuixant llibertari Manuel Rodríguez Lana, més conegut com Marola, i que també va fer servir el pseudònim M. Gris. Fill d'una família humil, sos pares es deien Manuel Rodríguez i Leonor Lana, i tingué quatre germans. Després de fer els estudis en una escola pública, quan tenia 12 anys començà a treballar recollint pilotes en una pista de tenis, a més de fer d'aprenent en diferents oficis (soldador, peó de fleca, etc.) i d'ajudant en un taller de pintura i decoració. De formació autodidacta, en els anys vint començà a treballar d'il·lustrador en campanyes publicitàries de l'empresa d'elaboració de sidra «Zarracina». En 1929 s'instal·là a Madrid (Espanya), amb son amic Manuel Menéndez Suárez (Leuman), amb la intenció de viure de la pintura i fent de copista al Museu del Prado. En aquesta època començà a col·laborar en el periòdic de Gijón La Premsa com a humorista gràfic fent historietes, moltes d'elles en llengua asturiana. En 1933 retornà a Gijón, però dos anys després tornà de bell nou a Madrid, on entrà a treballar de caricaturista en la revista Muchas Gracias. En 1935 va fer els decorats de l'obra El Milanu. En 1936 dissenyà la portada de l'obra de Pachín de Melás Al sonar de la salguera i col·laborà en la revista de l'Ateneu Obrer. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, signà el manifest de la Lliga d'Escriptors i Artistes Antifeixistes. Durant la Guerra Civil publicà dibuixos en la premsa republicana i anarquista (Acracia, CNT, La Verdiasca, etc.) i dissenyà un cartell i un segell postal per al Consell d'Astúries i Lleó. Va ser dibuixant del periòdic mural del Regiment Antifeixista «Máximo Gorki», amb altres artistes (Luis Camporro Sánchez, Leuman, Pepín Morán, etc.). En 1937 va ser mobilitzat i va caure ferit al front, estant a punt de perdre un ull. En acabar la guerra, patí represàlies per part del govern franquista i va fer servir el pseudònim M. Gris. En 1940 es casà amb Inés Laredo Martínez. Durant els anys quaranta treballà de caricaturista en la revista Dígame. En 1952 retornà definitivament amb sa família a Gijón, on treballà de retocador en un taller fotogràfic. Freqüentà les tertúlies literàries i artístiques celebrades al Café Gijonés. A partir de 1959 es dedicà activament a la pintura. Després d'una ingent carrera com a dibuixant, caricaturista, humorista gràfic, cartellista i escenògraf, molt influenciat per l'art déco, l'agost de 1962 realitzà a l'Ateneu Jovellanos de Gijón la seva primera exposició de pintura, de caire expressionista i influenciada per diversos autors (Goya, Solana, Evarista Valle, etc.), obtenint un gran reconeixement de crítica i públic. Posteriorment realitzà exposicions a diversos indrets (Avilés, Baiona, Madrid, Oviedo, etc.). Defensor de l'art figuratiu enfront de l'abstracció, s'enfrontà en la premsa amb el pintor Alejandro Mieres Bustillo. En 1981 ingressà en l'Institut d'Estudis Asturians i el seu discurs d'ingrés va ser publicat l'any següent per la Diputació Provincial d'Oviedo. Malalt durant cinc anys d'arterioesclerosi, Manuel Rodríguez Lana va morir, a resultes d'un atac cerebral isquèmic, el 3 de febrer de 1986 al Sanatori del Carme de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Ceares de la ciutat. A la seva ciutat natal, una escultura li ret homenatge en un parc.

***

Francisco Andrés Pérez Martínez

- Francisco Andrés Pérez Martínez: El 27 de novembre de 1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Andrés Pérez Martínez, conegut com Paco. Sos pares es deien Francisco Pérez i Carmen Martínez. Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Villeurbanne (Lió, Arpitània). Francisco Andrés Pérez Martínez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de la pallissa de 1951.

Francisco Andrés Pérez Martínez (1907-1973)

***

- Francisco Ortiz Pérez: El 27 de novembre de 1911 neix a Álora (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ortiz Pérez. Sos pares es deien José Ortiz i Josefa Pérez. En 1939, després de participar en la guerra i la Revolució, passà a França quan la Retirada i va ser internat en diversos camps de concentració i enviat a fer feina a la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1940 aconseguí evitar ser capturat i posteriorment s'establí a l'Alta Savoia (Roine-Alps, Arpitània). A començament de 1944 s'integrà en el maquis que operava a l'altiplà dels Glières (Roine-Alps, Arpitània). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1944 contra la zona dels Glières, aconseguí amagar-se al cim d'un arbre i durant la nit franquejar les línies alemanyes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i en 1951 era el secretari de Coordinació del Comitè Regional de Roine-Alps, fet pel qual va ser detingut arran del cas de l'atracament del furgó postal de Lió (Arpitània) de gener d'aquell any. En diferents ocasions fou delegat als plens i congressos de la CNT, entre ells el Congrés de Reunificació de 1961 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Màlaga i posteriorment va fer la vida entre Annecy i Màlaga. En 1976 morí sa companya Visitación Esteván Montero. Francisco Ortiz Pérez va morir el 25 de febrer de 1981 al seu domicili de Màlaga (Andalusia, Espanya) víctima d'un infart i va ser enterrat al cementeri de San Miguel d'aquesta ciutat.

***

Juan Ruiz Martín

- Juan Ruiz Martín: El 27 de novembre de 1911 neix a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ruiz Martín. Sos pares es deien José Ruiz Lina, jornaler, i Concepción Martín Gómez. D'educació autodidacta, treballava de jornaler. Estudià magisteri, però no pogué acabar la carrera a causa dels empresonaments per la seva militància. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, el març de 1932 fou elegit segon secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, càrrec que encara mantenia quan esclatà la guerra el juliol de 1936. Membre dels primers Comitès Antifeixistes, el setembre de 1936 formà part del Comitè d'Enllaç, del Comitè del Front Popular i del Comitè d'Abastiments fins a la caiguda de Màlaga el gener de 1937. Després fou oficial d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República en el front de l'Ebre, on caigué ferit. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), d'on pogué fugir, però va ser detingut per la policia i deportat als camps de concentració magribins. En 1941, al camp de Djelfa (Algèria), fou ajudant d'infermeria i membre del comitè del camp. S'enrolà en l'Exèrcit britànic i quan acabà la II Guerra Mundial restà a Anglaterra, juntament amb altres militants (Agustín Roa Ventura, Antonio Vargas Rivas, etc.). Es guanyà la vida treballant a la cuina d'un hotel i la seva militància es concretà en organitzar l'ajuda als companys de la Península. El 3 d'abril de 1948 es casà a Londres amb Lilli Berndt. Expert en pedagogia infantil, va fer conferències sobre el tema en universitats angleses. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, España fuera de España, Faro o Nervio. Juan Ruiz Martín va morir el 2 d'agost de 1983 –algunes fonts citen erròniament el 22 d'agost– al Croydon General Hospital del barri de Thornton Heath de Londres (Anglaterra) i va ser enterrat al cementiri londinenc de Putney.

***

Notícia de la detenció de Nicolás Bergós Ferrero apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón del 27 de setembre de 1935

- Nicolás Bergós Ferrero: El 27 de novembre de 1916 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero –el segon llinatge citat també erròniament com Ferraire. Era fill de Timoteo Bergós Cuella (El Abuelo), destacat militant anarquista, i Pilar Ferrero. Participà amb son pare i altres companys (Samuel Falgás, Casimiro Agut, etc.) en l'aixecament insurreccional de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat a Val-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent)  i Allepús (Terol, Aragó, Espanya). El 26 de setembre de 1935 va ser detingut al seu poble per la Guàrdia Civil, juntament amb son pare i Manuel Falgás Aguilar, per haver refugiat companys perseguits pels fets revolucionaris de desembre de 1933, entre ells Baptista Albesa Gil, i per guardar propaganda i llibres anarquistes. Sa companya era Luisa Miguela Irene Arnau Capaces, també militant anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà l'agricultura. En 1942 s'instal·là a Montpeller amb sa companya. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Nicolás Bergós Ferrero va morir el 21 d'octubre de 2000 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov –també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

- Josep Canela Recasens: El 27 de novembre de 1920 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Canela Recasens –també citat erròniament Caneda. Havia nascut cap el 1887. Milità en el Sindicat d'Hostaleria de Barcelona, primer; posteriorment, en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i, finalment, en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Després del «Procés de Montjuïc», va ser deportat a Tenerife (Illes Canàries). Va ser enviat a fer el servei militar com a soldat del Cos d'Enginyers a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries), on va organitzar un sindicat de soldats que editava un periòdic antimilitarista –segons alguns, en aquesta època col·laborà en el periòdic El Socialista sota la signatura JC i sota el pseudònim Gabriel del Río.  En 1913 col·laborà en Tierra y Libertad. El gener de 1916 va ser detingut a Barcelona i empresonat. Des de la Presó Model de Barcelona col·laborà en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Quan el fets revolucionaris d'agost de 1917, va ser detingut, processat i, sembla, deportat a les Illes Canàries. Ocupà la secretaria d'Organització de Gràcia, on dirigí un grup dedicat a desarmar el sometent. Entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 assistí, com a delegat del Sindicat de Cigarrers de Santa Cruz, al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va ser processat sota l'acusació d'haver col·locat dues bombes a la fàbrica de Rosa Cabezas el 12 de desembre de 1919. El novembre de 1920 parlà en un míting a Manresa (Bages, Catalunya) en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i membre sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí Rubinat, Eveli Boal López, Salvador Quemades Barcia, Josep Viadiu Valls, Joan Peiró Belis, Andreu Nin Pérez, entre d'altres). Josep Canela Recasens va ser assassinat el 27 de novembre de 1920 al bar El Ciclista de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure –format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado–, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anid. Andreu Nin Pérez va ser testimoni d'aquest crim. En el moment de la seva mort era president del Sindicat Únic de l'Alimentació de la CNT.

Josep Canela Recasens (ca. 1887-1920)

***

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló «Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres –Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.– formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la «Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.

Continua...

---