Anarcoefemèrides

Anarcoefemèrides del 20 de novembre

Esdeveniments

Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879

- Bomba atribuïda a Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa (Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre els manifestants. El fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Portada del primer número d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido, La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per «abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta –el cert és que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament –aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»–, però la publicació fou clausurada.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès Spanish Revolution del 8 de novembre de 1937

- Ball d'Spanish Revolution: El 20 de novembre de 1937 se celebra a l'Irving Plaza de Nova York (Nova York, EUA) un ball-festa en suport del periòdic quinzenal anarquista Spanish Revolution, editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York amb la finalitat d'informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil. L'ULO va ser una organització creada ad hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva; editora de Freie Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa; editora de Dielo Trouda), Libertarian Workers Group, Vanguard Group (editor de Vanguard), Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes canadencs, grups anarquistes italoamericans de Nova Anglaterra, diversos sindicats, etc.)– per a realitzar actes propagandístics de suport a la Revolució espanyola. En aquest esdeveniment hi van actuar el baríton Vargas Semprún; el pianista Oddone Sommovigo; els ballarins i ballarines Beryl Escudelo, Martínez, Rita i Miriam Schiller; i l'orquestra «A Good Jazz Band».

***

Bernat Pou Riera parlant en un moment de l'homenatge

- Homenatge a Durruti: El 20 de novembre de 1938 se celebra al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un acte en homenatge a l'anarquista i anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez, mort dos anys abans al front de Madrid (Espanya). L'acte, que se celebrà davant la seva tomba, va estar organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació anarquista Ibèrica (FAI). Hi intervingueren amb parlaments nombrosos militants, com ara Segundo Blanco González, Joan García Oliver, Josep Juan Domènech, Miguel García Vivancos, Valeri Mas Casas, Frederica Montseny Mañé, Bernat Pou Riera, Joan Puig Elías, Juan Rueda Ortiz, Ricard Sanz García, etc. A l'acte assistiren milers de persones. En nombroses poblacions de la Península es realitzaren conferències, mítings i homenatges en el seu honor.

Homenatge a Durruti (20 de novembre de 1938)

***

Notícia de la festa publicada en la revista valenciana Umbral del 26 de novembre de 1938

- Festa infantil de SIA: El 20 de novembre de 1938 se celebra al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) una festa infantil en el marc de la «Setmana Durruti». L'acte, organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), comptà amb diversions infantils i musicals, i es repartirem 3.000 berenars.

***

Cartell de l'acte

- Acte contra la repressió franquista: El 20 de novembre de 1953 se celebra a l'Ateneu Popular de Montevideo (Uruguai) un gran acte públic per a denunciar la repressió de la dictadura franquista contra el moviment anarcosindicalista a Espanya. A l'acte, organitzat per les organitzacions de Montevideo Joventuts Llibertàries, l'Ateneu Lliure «Cerro - La Teja» i el grup editor del periòdic Voluntad, i van prendre la paraula Luis Roberto Gilardoni, José Bernardinoi Gomensoro Cabezudo (Bebe) i Walter Scarone.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Barbichon (9 de març de 1894)

- Émile Barbichon: El 20 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1831 neix a Provins (Illa de França, França) l'anarquista Jacques Émile Barbichon. Sos pares es deien Charles Victor Barbichon, teixidor, i Anne Marguerite Ozeré. Es guanyava la vida treballant de teixidor com son pare. El 6 d'abril de 1853 es casà a Provins amb la cosidora Marie-Arsène Simonet, amb qui tingué, com a mínim, tres infants: Armantine-Marie (1859), Émile (1860) i Moise Marius (1866). L'octubre de 1860 s'establí com a ordinari encarregat d'aferrar per les poblacions notificacions de tota casta (circulars, defuncions, notes, etc.). En aquesta època vivia al número 19 del carrer Val de Provins. En 1867 ja tornava a fer feina en la seva professió de teixidor. El 13 de gener de 1873 sa companya va morir a Clermont (Picardia, França). L'octubre de 1892 vivia al número 8 del carrer Petits Champs de Bagnolet (Illa de França, França). El 28 d'agost de 1893, segons un informe policíac, assistí a una reunió al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de París (França), sobre la publicació Coup de trique. El 22 de setembre de 1893 assistí a una reunió dels grups abstencionistes de Lilas i de Le Pré-Saint-Gervais. El desembre de 1893 figurava en el recull de recapitulació d'anarquistes del departament del Sena. El 9 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Turbigo de París, per «associació criminal» i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat. En aquesta època es guanyava la vida com a venedor ambulant de morrons. Son fill homònim, Émile Barbichon, també va ser fitxat com a anarquista i algunes dades del període parisenc poden estar barrejades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Barbichon (1831-?)

***

Antoine Gay al seu domicili (Marsella, 1925)

- Antoine Gay: El 20 de novembre de 1845 neix a Marsella (Provença, Occitània) el music anarquista, i després comunista, Antoine Gay. Era fill natural de la modista Sophie Clémentine Gay i va ser reconegut per sa mare el 18 de maig de 1846. Entre març i abril de 1871 participà en la insurrecció de la Comuna de Marsella i fugí de la ciutat quan la repressió desencadenada després del seu fracàs. El 16 de gener de 1872 va ser condemnat pel VIII Consell de Guerra a la deportació en fortificació per la seva participació en la Comuna de Marsella. Enviat, sota la matrícula 93, a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, va ser novament condemnat a un any de presó per temptativa d'evasió. El 17 de maig de 1879 aconseguí la remissió de la pena i retornà a la metròpoli a bord del vaixell La Loire. De bell nou a Marsella, es guanyà la vida treballant d'empaperador de papers pintats. En 1891 viatjà per Seta, La Grand Comba i Saint-Étienne, i el març d'aquell any va ser interceptat per la policia a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El gener de 1894 freqüentà els cercles anarquistes marsellesos i va ser assessor de Sébastien Faure en les conferències d'aquest. En 1895 esdevingué cantat, músic ambulant de mandolina i artista dramàtic de la companyia «Legendre» (Max Aurelly, baríton de «La Cigale»; Antoine Breton, concertista parisenc; Louis Degray, guitarrista; i Paul Mikels, violoncel·lista de Brussel·les), i sempre va estar vigilat per la policia. El setembre de 1895 va fer una gira de concerts a París en suport dels vaguistes vidriers de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1897 lliurà 35 francs en suport a les víctimes dels «Processos de Montjuïc», resultat de la venda, als carrers i places de Marsella, de cançons d'Amédée Abel Pignet (Abel Gay). A principis de la dècada dels vint s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i va ser candidat a la llista del Bloc Obrer i Pagès en la I Circumscripció de Marsella en les eleccions legislatives de maig de 1924. En aquesta època treballava de compositor musical. Durant la primavera de 1925 va fer campanya per als candidats comunistes a les eleccions municipals a Marsella. Esdevingut un símbol vivent de la Comuna, entre 1924 i 1927 participà en nombroses manifestacions i cerimònies, especialment en les celebrades el maig (aniversari de la Comuna) i el desembre (commemoració de l'execució del communard Gaston Crémieux). En aquests anys rebé una ajuda financera regular del PC-SFIC i del Socors Roig Internacional (SRI). El 23 d'agost de 1925 va ser aclamant en un congrés celebrat contra la guerra del Marroc. El maig de 1926 participà en els actes de celebració de la Comuna de París al «Mur dels Federats». En aquesta època era membre del Comitè Central de la Secció Francesa del SRI. Desitjós de visitar la tomba de Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin), en 1927 demanà a la Prefectura Policia del departament de les Boques del Roine un passaport per viatjar a l'URSS amb la finalitat de residir en una residència de repòs creada a Moscou per als supervivents de la Comuna. El PC-SFIC pagà una part de les despeses del seu viatge i arribà el 7 de juliol de 1927 a Moscou. L'agost de 1917 envià una carta des de Moscou a la premsa francesa per protestar contra la pena de mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 7 de novembre de 1927 va fer un discurs, juntament amb Henri Barbusse i Nikolai Bukharin, en les celebracions del desè aniversari de la Revolució russa a Moscou. Residí un temps a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment Ucraïna). Antoine Gay va morir el 7 de juny de 1930 a la Residència dels Veterans de la Revolució «Ilitch Lénine» de Moscou (URSS; actualment Rússia).

Antoine Gay (1845-1930)

Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

- Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

- Caroline Braun: El 20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden, Confederació Germànica; actualment pertany a l'Estat de Baden-Württemberg, Alemanya) l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a sastressa de vestits d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es va decretar la seva expulsió de França. En 1894 va ser inscrita en el registre d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de fronteres. Passà a Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Nicolas Chevry apareguda en el diari de Lilla Le Grand Écho du Nord et du Pas-de-Calais del 9 d'abril de 1892

- Nicolas Chevry: El 20 de novembre de 1859 neix a Buxières-lès-Clefmont (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Nicolas Valéry Anatole Chevry. Sos pares es deien Valéry Théodore Chevry, mestre, i Marie Clémence Mustel. Es guanyava la vida com a agent de negocis. Visqué sis mesos a Orleans (Centre, França) i a Luzarches (Illa de França, França). Cap el 1885 s'instal·là a Angers (País del Loira, França) i vivia, amb sa companya Marie Artel, vídua de Mathurin François Ledu, al número 33 del carrer París. A començament de la dècada dels noranta milità activament en el grup anarquista d'Angers, participant en les vetllades familiars. Abans de la seva última condemna de 1894, va ser sentenciat set vegades per diversos delictes (estafas, ultratges, cops i ferides, etc.). Considerat per la policia com a una «perillós» propagandista anarquista, va ser sotmès a una estreta vigilància arran de la visita de Joseph Tortelier a Angers en 1889. Durant la nit del 5 al 6 d'abril de 1892 un cartutx de dinamita col·locat a la finestra de la comissaria de policia de la plaça Cupif d'Angers explotà i un agent resultà ferit. Va ser automàticament acusat per la policia d'aquest atemptat, però va ser posat en llibertat per manca de proves. El 22 de desembre de 1893 va ser detingut amb possessió de 18 cartells (Les dynamitards aux panamitards), un pot de cola i un pinzell; malgrat els indicis que li incriminaven, va ser posat en llibertat ja que només se li podia acusar d'una temptativa d'aferrada de cartells. El 20 d'abril de 1894, quan la gran onada contra el moviment anarquista a França, va ser detingut definitivament a Nantes sota l'acusació de possessió de propaganda anarquista, ja que se li havien trobat exemplars de Le Père Peinard i de La Révolte al seu domicili, i de mantenir una estreta relació amb l'anarquista Albert Philippe (Volke), acusat aquest d'haver fet un discurs violent el 15 de novembre de 1893 en un local llogat a Angers. El 30 de maig de 1894 va ser condemnat, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) del desembre anterior, per l'Audiència d'Angers a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, i deportat a Caiena (Guaiana Francesa) sota la matrícula 26.657. Els anarquistes de Trélazé (País del Loira, França), partidaris d'una propaganda no violenta, el consideraven un «canalla» per les seves idees de «propaganda pel fet». Nicolas Chevry va morir el 3 de juny de 1898 a la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), de disenteria, segons l'anarquista Auguste Liard-Courtois a les seves memòrires Sovenirs du bagne.

Georges Palante (1914)

- Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França; actualment Saint-Laurent-Blangny) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Sos pares, belgues, es deien Émile Palante, comptable, i Thérèse Tricot. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hillion. El seu epitafi és definitiu: «L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

***

Edmundo González Blanco

- Edmundo González Blanco: El 20 de novembre de 1877 neix a Luanco (Gozón, Astúries, Espanya) l'intel·lectual llibertari Edmundo González Blanco, que va fer servir els pseudònims Félix Arias i E. Moro de Luanco. Estudià les primeres lletres a Luanco i seguí la formació fent estudis eclesiàstics a Conca (Castella, Espanya) que abandonà al tercer any de Teologia. Després d'estudiar el batxillerat, va fer alguns cursos de filosofia i lletres a la Universitat de Madrid, carrera que per mor de la mort de son pare hagué d'abandonar ja que es va veure obligat a fer el servei militar. Després d'una baralla amb un sergent, desertà i passà a França. Quan retornà a la Península va ser jutjat i condemnat a set anys de presó dels quals va fer tres en un presidi militar de Lanzarote (Illes Canàries), on va ensenyar a llegir altres penats. Retornà a Luanco, però en 1902 fugí cap a Madrid després de tenir un problema amb l'oncle de la que seria sa companya María Luaces. A Madrid es dedicà al periodisme, a la novel·lística, a l'assaig i a la traducció. Destacà en els estudis filosòfics, històrics i sociopolítics (diversos assaigs sobre anarquisme) i biogràfics (Costa, Ganivet, Jovellanos, Strauss, Voltaire, etc.). També va traduir de diverses llengües (alemany, anglès, francès i italià) nombrosos autors (Baldwin, Blake, Carlyle, Cooper, Croce, De Quincey, Emerson, Fouillé, George, Girard, Guizot, Hailman, Høffding, Hume, Maquiavelo, Marx, Morley, Nietzsche, Poe, Reid, Renan, Rousseau, Ruski, Schopenhauer, Stendhal, Voltaire, etc.). En 1934 publicà la primera versió completa en tres volums dels Evangelios apócrifos. Va fer gires de conferències per Espanya, Portugal i Llatinoamèrica. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Cosmopolis, La Esfera, La España Moderna, Helios, La Lectura, El Liberal, La Libertad, Mercure de France, Nuestro Tiempo, Psiquis, Revista Contemporánea, Revista General de Legislación y Jurisprudencia, Solidaridad Obrera, La Voz de Lanzarote, etc., i dirigí la revista Norte. Autor de més d'un centenar d'obres, moltes escrites per encàrrec, destaquen D'Annunzio y el anarquismo aristocrático (sd), La libertad de enseñanza (sd), Las Iglesias del Estado (1902), Las variedades del anarquismo contemporáneo (1903), Crónica científico-filosófica. El anarquismo como creencia. El anarquismo intel·lectual. La esencia del anarquismo (1904-1915, per lliuraments), El feminismo en las sociedades modernes (1904), Mesalina (1904), Biblioteca de Ciencia, Literatura y Religión (1906), El materialismo. Combatido en sus principios cosmológicos y psicológicos (1906), Discursos sobre filosofía de la naturaleza (1909), Los origenes de la religión (1909), Jovellanos. Su vida y su obra (1911), Strauss y su tiempo (1911), El socialismo, la patria y la guerra (1912), El hilozoísmo como medio de concebir el mundo (1915), Jesús de Nazareth (1915), Alemania y la guerra europea (1915), Carranza y la revolución de Méjico (1916), Alemania y la guerra europea (1917), España ante el conflicto europeo (1917), Iberismo y germanismo (1917), Costa y el problema de la Educación Nacional (1920), Historia del periodisme. Desde sus comienzos hasta nuestra época (1920), Así consquistaba César (1922), El universo invisible (1927), Cincuenta españoles il·lustres (1928), Más allá de lo humano (1929), El mundo invisible (1929), Ángel Ganivet (1930), La família, su pasado, presente y porvenir (1930), La mujer según los diferentes aspectos de su espiritualidad (1930), El nacionalismo expuesto por Hitler... (1930?), Los sistemas sociales contemporáneos. Colectivismo, anarquismo, sindicalismo, bolcheviquismo (1930), El amor en la naturaleza, en la historia y en el arte (1931), El anarquismo expuesto por Kropotkin (1931), El comunismo expuesto por Lenin (1931), El sindicalisme expuesto por Sorel (1931 i 1934), Nuevo ideal de la humanidad (1931), La República espanyola y los problemes nacionales (1932), etc. Molts autors han criticat el poc rigor científic dels seus assaigs i la visió totalment misògina i antifeminista dels seus textos. Edmundo González Blanco va morir l'abril –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1938 a Madrid (Espanya). Son germà Pedro González Blanco (1879-1961) també fou anarquista i maçó i l'altre germà més petit, Andrés González Blanco (1888-1924), fou un crític literari de prestigi.

***

Necrològica de Félix Vispe Cancer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de setembre de 1966

- Félix Vispe Cancer: El 20 de novembre de 1882 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Vispe Cancer, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Francisco Vispe i Felipa Cancer. Es guanyava la vida fent de pagès i milità, com son fill Fabián Vispe Vilellas, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angües. Quan el cop militar feixista de juliol 1936, la Guàrdia Civil va anar al seu domicili buscant son fill i com que no el trobaren se'l volgueren portar, però sota el pretext que agafava la jaqueta, pogué fugir per una finestra i aconseguí arribar a zona republicana. Posteriorment participà en la col·lectivitat d'Angües. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya María Vilellas Lasierra. D'antuvi al departament d'Avairon (Llenguadoc, Occitània), després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Juèri, on milità en la Federació Local de la CNT. Félix Vispe Cancer va morir el 7 d'abril de 1966 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una úlcera d'estómac.

***

Giuseppe Boldrini

- Giuseppe Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara (Viadana, Llombardia, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut com Lo Spaccapietre i que va fer servir el nom fals de Taiani. Sos pares es deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé educació elemental i es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on s'acostà al moviment llibertari. Sembla que per influències de Giuseppe Mariani, entrà a formar part del corrent llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats contra el restaurant Cova de Milà, les autoritats començaren a tenir-lo en el punt de mira i després d'aquests esdeveniments passà, juntament amb Giuseppe Mariani i Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso (Ticino, Suïssa) disfressat de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa), el setembre de 1920 retornà a Milà, després d'un difícil viatge a traves de les muntanyes, atret pel desig de participar activament en els esdeveniments del que serà anomenat «Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani, el seu company inseparable, i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i municions d'Schio (Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat l'ocupació de la fàbrica metal·lúrgica Franco Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una accident automobilístic i es cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es traslladà a Milà, on va ser guarit clandestinament i després retornà a casa seva. El 14 d'octubre de 1920 intentà amb altres companys una acció directa contra l'alberg Cavour, on romania la delegació anglesa que participava en el congrés de la Societat de Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs, aïlladament i sense cap imputació, fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb Giuseppe Mariani a Màntua (Llombardia, Itàlia), on treballà fins a mitjans de febrer de 1921 com a obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio –a partir d'aquest moment serà conegut com Lo Spaccapietre (El Picapedra). Després, participà en les reunions que se celebraren en una casa al carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar l'atemptat al teatre Diana. El 21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani, els explosius a la ciutat i ambdós formaren part del grup que perpetrà materialment l'atemptat dos dies després. Un parell de dies després de comesa la matança (21 morts i 80 ferits), juntament amb Ettore Aguggini, passà a la República de San Marino i després a Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop d'Hagen, a la conca del Ruhr, sota el nom fals de Taiani. Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a Itàlia i processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà tots els càrrecs i va ser condemnat a cadena perpètua amb la circumstància agreujant de vuit anys d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser reclòs al penal d'Alessandria (Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on restà confinat en aïllament durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i 1932. A partir de 1927 la seva salut començà a decaure. Va ser repetidament castigat per «frases iròniques i al·lusions indegudes al règim feixista» i «actitud irrespectuosa i arrogant» cap els funcionaris. A començament de 1930 va ser traslladat a la presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser permès treballar i es dedicà a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de confrontació cap a les autoritats carceràries i feixistes, només en 1935 va ser castigat en 30 ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone quan la seva salut ja estava molt deteriorada. L'última anotació en el seu expedient carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva conducta és «normal», i la seva última carta, dirigida a son germà, està datada el 19 de juny de 1943 des del camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de març de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la infermeria de Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a cadena perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on Giuseppe Boldrini va morir el 17 de febrer de 1945 al camp auxiliar de Mödling; segons altres testimonis, després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir, però va ser detingut a Alemanya quan intentava arribar a la Unió Soviètica i portat a un camp de concentració.

***

Foto antropomètrica de Bruno Borghini

- Bruno Borghini: El 20 de novembre de 1894 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista, i confident policíac, Bruno Borghini. Sos pares es deien Arturo Borghini i Anita Andreani. Es guanyava la vida treballant de vidrier i de comerciant. El gener de 1923 va ser agredit amb tres companys per una escamot feixista durant una vaga a Liorna. En 1926, després de patir una primera detenció per intent d'expatriació clandestina cap a Còrsega, aconseguí arribar a Marsella (Provença, Occitània) embarcant-se clandestinament des del port de Liorna, gràcies a la complicitat d'alguns mariners, juntament amb altres antifeixistes, comunistes i anarquistes (Alcide Cafferata, Vezio Del Nudo, Corrado Faiani, Amilcare Rossi), a bord del vapor francès Liamone. Aquest mateix any va ser fitxat per la policia com a anarquista; en 1929 va se inscrit en el registre de la policia de fronteres i posteriorment el llistat de «terroristes». A Marsella destacà com a propagandista antifeixista i entre 1933 i 1934 la policia feixista sospità que tenia la intenció de repatriar-se per atemptar contra Benito Mussolini i que formava part d'un grup anarquista (Francesco Barbieri, Lorenzo Gaetano Berti, Tommaso Biondi, Ugo Boccardi, Pompeo Franchi, Domenico Lodovici, Guido Lodovici, Silvio Sardi, Edel Squadrani, etc.) que preparava atemptats a Itàlia. En aquesta època va estar en estret contacte amb el grup anarquista de Francesco Barbieri (Michele Centrone, Pompeo Franchi, Vico Annibale Ludovici, Vindice Rabitti i Emidio Recchioni). En 1934 conegué a París (França) Bernardo Cremoni, «anarquista» que des de feia temps era confident de la policia italiana i provocador, de qui va obtenir un passaport fals per retornar clandestinament a Itàlia i 300 francs d'ajuda econòmica. Tan bon punt va travessar la frontera, va ser seguit i el 24 d'abril de 1935 detingut. Pressionat per la policia, va confessar i col·laborar, signant un memoràndum de tres carpetes mecanografiades, plenes de dades i de noms d'anarquistes refugiats amb els quals s'havia relacionat a França, Bèlgica i Luxemburg, ja fossin de tendència individualista, organitzativa o sindicalista, com ara Gino Bagni, Gino Balestri, Ugo Boccardi, Luca Bregliano, Bernardo Cremoni, Vezio Del Nudo, Ferdinando Franchi, Carlo Cafiero Godani, Guiodotto Guidotti, Vittorio Malaspina, Agostino Musetti, Senofonte Pisani o Giuseppe Tassini. Son germà petit Ezio Borghini, també anarquista, havia estat «reclutat», entre setembre de 1934 i novembre de 1935, per la Subzona de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El maig de 1935, Bruno Borghini es posà al servei de la Zona II de l'OVRA i la seva primera missió coincidí amb la seva condemna de tres anys de confinament. Deportat a l'illa de Ponça, on també estava confinat el socialista Sandro Pertini, va ser acusat d'espiar anarquistes i comunistes. Per a comunicar-se amb l'OVRA, eludint la censura de la direcció del confinament que no estava al corrent del seu doble joc, utilitzà una adreça convencional a Liorna on enviava cartes amb missatges escrits amb tinta invisible o amb un codi secret. Informà sobre les intencions d'expatriació dels companys un cop haguessin complert la condemna, com va ser el cas d'Aurelio Carotti. El gener de 1936 reconegué en una foto l'anarquista i anarcosindicalista de la Unió Sindical Italiana (USI) Salvatore Salvadori, exiliat a França, que va permetre la seva identificació per part de la policia feixista. El 14 de maig de 1938 va ser posat en llibertat i retornà a Liorna, on va continuà servint com a «simple observador» a l'OVRA. El gener de 1939 com a membre de confiança de la Zona II (després VIII) de l'OVRA passà de les ordres de l'inspector general Giuseppe D'Andrea a les ordres de l'inspector general Carlo Menechincheri. Les seves relacions amb l'OVRA continuaren fins al juny de 1941, a canvi de pagaments periòdics d'entre 600 i 2.400 lires. El 5 de novembre de 1941 va ser internat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) per ordre de la Prefectura de Liorna, d'on el 16 de març de 1942 intentà fugir juntament amb els comunistes Pietro Celli i Assunto Tosi. Detingut l'endemà pels carrabiners a l'estació de ferrocarril de Termoli (Molise, Itàlia), va ser jutjat i condemnat a tres mesos d'arrest, que purgà a la presó de Manfredonia. Posteriorment va ser traslladat com a reclús al camp d'Istonio Marina de Vasto (Abruços, Itàlia), on va romandre fins a finals de setembre de 1943, quan la superpoblació del camp l'obligà a ser traslladat, sembla, a la presó de Manfredonia. Considerat un «element molt perillós amb molt antecedents polítics i penals molt dolents», el 4 de juliol de 1943 el cap de policia de Foggia (Pulla, Itàlia) ordenà de la seva expulsió forçosa i el seu trasllat a la colònia penitenciària de les illes Tremiti, on va romandre, sembla, fins l'agost de 1943, data en la qual recobrà la llibertat. Sembla que també va estar confinat un temps a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial va ser reconegut com antifeixista perseguit. Bruno Borghini va morir el 24 de novembre de 1977 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Continua...

---